dimarts, 10 de febrer de 2009

Quasi quintos (I)

Hui comence una sèrie que espere que s'allargue tant com puga, tot i que no tinc en ment més que tres o quatre episodis. Es tracta d'un conjunt de posts sobre gent que voreja la meua quinta, els cinc anys "fatídics" entre els 28 i els 32, moment en el qual, després de molt de temps formant-nos -en tots els sentits de la paraula-, ja som capaços de començar a despuntar en les nostres activitats professionals, socials o culturals, però desconeixem totalment si podrem continuar donant-hi guerra -ço és, reflexió, debat, progrés, benestar, crítica o felicitat- a causa de tot un fum de dificultats, obstacles i incerteses que la realitat social valenciana ens planta davant del nostre camí, i que moltes vegades som incapaços de superar o afrontar degut a les nostres pròpies febleses.

Tot just abans d'arribar als 33, l'edat en què Jesucrist finí els seus tres anys de prèdica pública activa, serà un bon moment per tal de fer balanç d'una primera gran etapa de maduresa encara jove, que ja hauria de començar a donar certs fruits per tal de fer de la nostra -com cantava Espriu al temple- una societat noble, culta, rica, lliure, devetllada i feliç. Així doncs, continuant amb el to religiós del text, comence a escriure sobre persones que "crec" que poden liderar processos de canvi i ajudar -en major o menor mesura- a millorar diversos aspectes de la societat valenciana. Em deixaré molts valencians d'eixa "quasi quinta" que de ben segur estaran treballant en la mateixa direcció, però per una pura raó personal només podré parlar d'aquells que o bé conec o bé han començat a donar mostres públiques del seu talent i de les seues aspiracions de canvi.

I ho faig -començar- amb un dels valencians -català de València que diria ell- dels quals parlava indirectament l'altre dia en publicitar el nou web de L'Accent: Andreu Ginés, coordinador i redactor del periòdic esmentat, membre d'Endavant,
col·laborador de l'Ateneu Popular del barri del Botànic i un dels principals dinamitzadors de l'esquerra independentista i socialista a la ciutat de València. Fa huit anys protagonitzà una acció sonada al Camp Nou eixint enmig d'un Barça-Madrid en el context de les protestes antiglobalització dutes a terme durant la visita del Banc Mundial a Barcelona, finalment suspesa per por als aldarulls, impulsats, d'altra banda, per infiltrats enviats per la recentment traspassada García-Valdecasas -com vam poder comprovar molts dels que estàvem allí-.

Finalment, pel que fa a la seua tasca d'historiador, llicenciat a la Universitat de València, i doctorat a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, és actualment secretari de la revista Recerques i acaba de guanyar el premi més important de la historiografia en llengua catalana, el Ferran Soldevila, aconseguit per l'obra resultant de la seua tesi doctoral, dirigida per Josep Fontana, titulada La instauració del franquisme al País Valencià: Castelló de la Plana i València, una obra innovadora en l'erm valencià sobre l'estudi del franquisme i disponible en la xarxa. Com ell mateix diu en la introducció no el van moure aspiracions ni vocacions professionals, però sí la convicció que el coneixement del nostre passat és fonamental per entendre el present, no ja per canviar-lo sinó, com a mínim, per combatre’l.

Les conclusions de l'obra, que analitza la composició i les primeres actuacions de les principals institucions del nou règim a les demarcacions de Castelló i de València, estan al meu parer massa ideologitzades: es parteix de la hipòtesi que no hi hagué trencament en el control del poder per part de l'oligarquia valenciana entre la República i el Franquisme,i s'acaba volent confirmar eixa premissa tot i que els resultats de la investigació no són tan clars al respecte. Hi hagué continuïtat de certes elits dominants moderades, però negar el trencament en moltíssims àmbits socials sembla massa agosarat, en vista de les pròpies dades aportades. En qualsevol cas, eixa és precisament la principal aportació del treball: una quantitat enorme de dades sobre la instauració i el funcionament polític del franquisme durant els moments immediats a la victòria militar a diversos nivells: ajuntaments, diputacions, governacions civils, cambres de comerç, Falange, etc.

La impunitat del franquisme queda així -amb la tesi i la propera publicació del llibre- una mica menys protegida, menys ferma i menys defensable. Els exemples de repressió i d'abusos per part de les noves autoritats són nombrosos al llarg de la investigació. Només citaré el darrer de tots que cita Andreu Ginés, el cas de l’alcalde de Vilafermosa, Ramon Salvador, i el metge municipal, Rafael Brandes, que aprofitaren la seua posició per a satisfacer apetitos carnales, tot donant el seu favor a elementos rojos, poniendo a sus mujeres como condición previa, a la que algunas accedieron y otras se negaron. En concret, en el cas del metge:
Encontrándose un individuo en un campo de concentración, su esposa visitó al Médico para pedirle un aval, quien le puso como condición sus apetitos carnales a lo que accedió; dicho Médico, temeroso de su responsabilidad por tal acto, preparó el terreno a otros que figuraban en el Ayuntamiento entre ellos a su cuñado; al regresar el marido del campo de concentración, encontró a su mujer en estado de embarazo y al pedirle explicaciones le contó todo lo ocurrido; este individuo fue a pedirle cuentas al Médico, quien le contestó que él solo no había sido y por tanto no podía responder por él y que entre todos verían la manera de darle solución al asunto […]. Al poco tiempo el niño murió, al parecer de muerte natural, y quedó todo zanjado, ya que el individuo en cuestión de ideas contrarias al actual Régimen temía dar parte por las represalias que pudieran ocasionarle.
L'ambient era tan repressiu i impune que les autoritats estatals recomanaren el relleu del metge, però no per les seues aficiones sexuales, sinó per l’enemistat que tenia amb la gent d’ordre del poble que no le creen limpio de pecado ni digno, perquè no ha hecho caso de la máxima antiquísima que dice "además de ser honrado, hay que parecerlo"...

6 comentaris:

Anònim ha dit...

M'he mirat la introducció de la tesi que enllaces i, collins, amb eixa declaració d'intencions al principi per força tindrà uns resultats ideologitzats. Però, bueno, si dius que és bona i ha guanyat eixe premi, serà per alguna cosa.
Àlex.

Comtessa d´Angeville ha dit...

...People try to put us down
Just because we get around
Things they do look awful cold
I hope I die before I get old )...

Vent d Cabylia ha dit...

This is my generation...

Anònim ha dit...

Hola!
Això que contes d'aquest metge jo ja ho havia sentit per història familiar, encara que no d'un metge, però sí d'altres. de fet, moltes dones van accedir a mantindre relacions sexuals continuades per creure que així s'asseguraven el màxim benestar per al marit empresonat. és ben trista la història.
Esperem que hi haja molta gent ja formada que despunte i combata certes realitats!
maria

Jesús ha dit...

Confesse que la dedicatòria m'ha deixat una mica perplex, com li ha passat a Àlex. Jo, estes coses, els les dedique a mos pares, a ma nòvia, al meu gat... No necessàriament a l’alliberament futur de les classes defensades per l’Exèrcit Simbiòtic, un suposat. Però bé, això va per gustos. Tanmateix, el tema de la tesi m'interessa molt (doncs gràcies per la pista): a València, per ser lector devot d'Andrés Estellés; a Castelló... bé, a mi també em tocà alguna xarradeta sobre els primers anys del franquisme a Castelló, explicats a la riba del Tíber. En general deu el tema de la tesi ha d’interessar perquè de la Guerra Civil i de l'horror que vingué tot just després els tocà una part, sovint important, a tots els que vivien a Espanya, es consideressen com es consideressen des d’un punt de vista nacional. I el seu present és el nostre passat; llavors, una part gens minsa del nostre present.
En el pròleg de la tesi d’Andreu Ginés hi ha, però, un punt de convergència de les cabòries nacionals, espanyoles, pancatalanes, catalanes i valencianes (no sé si oblide cap variació nacional) antigues i modernes, del qual es parla a la pàg. 7 del pdf i que m’exaspera una miqueta (deu ser que m’havia deshabituat mentre em durà l’exili): allò de dir que «Catalunya» (o els Països Catalans, o Espanya, o Etceterislàndia) no és un «país normal». Sobta un poc l’argument circular que n’hi dóna Andreu Ginés: perquè a) «els Països Catalans no és un país normal», llavors b) «la seua història tampoc no ho és». Com que l’afirmació és tan evident, «no és que ens interesse establir comparacions ambs casos de “normalitat”, si és que n’hi ha [...]». Llavors, si no hi ha cap certesa que la categoria «normalitat» siga aplicable als països, per pura inexistència, a qui aprova parlar-ne? Per ventura l’excepció que ens pensem de ser és només de romandre ben ferms en la regla.
Un efecte paregut em fa quan parla de la «dominació espanyola i espanyolista», un concepte tan clar de nou que no deu tindre necessitat de ser explicat. De veres els que s’establiren al poder eren de fora? Els de dintre no feren res, dins del règim dictatorial i dins del bàndol aixecat contra la República? No hi hagué valencians, catalans, balears, ben espanyols i espanyolistes, dins del bàndol franquista, abans i després de la guerra? Parle amb agosarada ignorància, però potser he perdut un parell de capítols de teoria marxista d’explicació de les elits (tot i que em considere un lector mitjà de Bourdieu) i és per això que em resulta, de nou, una afirmació circular. O potser, la teoria marxista-nacional de les elits s’ha perdut un parell de capítols de realitat, que tot pot ser. Siga com siga, gràcies per la recomanació de lectura: la llegiré més a espaiet i amb gust.

Vent d Cabylia ha dit...

Jesús, doncs imagina't generacions d'historiadors marcats per eixa premissa: els valencians som un poble anòmal des de temps immemorials -des que abandonàrem el "tronc comú català" vaja-. I tot per culpa d'unes elits castellanitzades, que des del moment en què es castellanitzen es passen a l'enemic espanyol i ja no són considerats dels nostres (són "espanyols" en la línia del que deia Cucarella l'altre dia).

Doncs bé, eixe és el problema que té fer-se nacionalista -i historiador en el nostre cas- a través de "Nosaltres, els valencians". Ho vaig tractar de fer palés en este article, que es va publicar recentment ací. En tot cas, les interpretacions historiogràfiques poden ser més o menys discutibles, però les dades aportades per les bones investigacions -com les de la tesi en qüestió- sempre hi romandran.