divendres, 27 de febrer de 2009

M de mare?

Amor per les paraules

Esta setmana he redactat dos entrades noves per al Diccionari Afectiu de la Llengua Catalana, caspellet i caragols, que supose que passaran a formar-ne part en breu. De pas, he aprofitat per fer una ullada a les paraules enviades fins el moment i he pogut observar un estrany fenomen: les que comencen per "m" són moltíssimes més que les altres (23), seguides de lluny per les que ho fan per "e" (13), per "c" (12) o per "t" (9): , malson, mamar, mante, màrfega, marge, marjal, maridet, marmolar, matador, meló d'alger, menjar blanc, merdós, moixernó, moixos, moniato, morrandes, morranguera, mostatxó, mostós, mot, mumaraca i musa. Què té la "m" que no tinguen les altres lletres? Per què esta tendència? És la "m" de mare la que ens impulsa cap ací? I ningú no ha fet encara la paraula mare?

7 comentaris:

maria ha dit...

Les acabe de publicar.
Tens raó, ningú ha fet 'mare' però n'hi ha moltes paraules que giren al voltant de 'la mare de totes les paraules', l'hem omplert de paraules de la infància. Encara que, ho hauria de mirar bé, potser n'hi ha més avis i àvies que mares i pares, al diccionaret, curiós.
PS: Tinc algunes paraules pendents de publicar, gràcies pel post, així m'espavile.

kirikú ha dit...

El significat de la paraula mare és difícil, ben difícil d'explicar en unes poques ratlles.

Totes les llengües la tenen i totes les persones la diuen, amb un significat ben semblant. Està més enllà de cultures i religions. És de segur una de les paraules més universals, com per exemple, la paraula "vida", amb la qual té una estreta relació.

A vore si algun dia tinc un ratet per a enviar-te més paraules per a eixe diccionariet tan xulo que fas, Maria (per cert, les definicions de Ferran Archilés em van semblar precioses).

Anònim ha dit...

Hola, m'agrada molt a mi el blog del diccionari afectiu...estes coses fan que la llengua siga una cosa ben viva.
Per altra part, no vull que inicies una altra polèmica, ;D, que ja n'has tingut prou supose aquesta setmana, però em vaig fixar que posaves valencià/català
i aquestes últimes setmanes al nou dise (de la uni de valència)
han aparegut articles molt interessants,
tot començà amb un escrit d'emili casanova farà tres setmanes, ha continuat amb un article de resposta d'alguns professors de filologia catalana, i ha continuat amb una resposta a la resposta...
crec que potser interesse..
maria

Jesús ha dit...

Que el significant del concepte de mare incloga un so ema per alguna banda del mot és un dels pocs universals lingüístics. Així que deus tindre raó: alguna cosa tendrá el agua cuando la bendicen (i que vullga donar-me equivalent per a esta frase idiomàtica castellana, ben de gust li l'acceptaré).
PD: A vore si em fique hui i agence una parauleta més, jo també, per al Diccionariet.

Anònim ha dit...

Hola, bona tarda.

Aquest comentari és per a la Maria.

Jo també penso que a l'idioma se li hauria de dir si més no d'una manera oficial i científica i en els registres més formals català/valencià o valencià/català.

Anònim ha dit...

Hola,
jo no estic segura que s'haja de posar valencià/català. Jo estaria més d'acord amb la resposta a Emili Casanova, que amb ell mateixa. De fet, ell no diu que es pose valencià/català sinó valencià solament. Ho dic perquè com que posaves "també" no sabia a qui també et referies, suposes que a Vicent Baydal, que sí que posa valencià/català.
Però bé, no voldria encetar una polèmica, i més en un blog que no és meu!
Sols volia fer l'apunt d'eixos articles, que m'han paregut interessants, i que segur que tenen continuació.
adéu!
maria

Vent d Cabylia ha dit...

Maria, si cliques en l'etiqueta de Polèmica amb Cucarella comprovaràs que ja en vaig tindre una altra amb ell fa vora dos anys, precisament sobre l'AVL.
Molt ràpidament et diré que des del meu punt de vista allò ideal seria que a nivell valencià s'emprara "valencià", a nivell estatal "català/valencià" i a nivell internacional "català" o "llengua catalana". Amb això es reconeixeria la unitat i es respectaria la voluntat valenciana de donar-li el nom propi a la llengua.

De forma complementària, l'IEC i l'AVL haurien de preparar un model comú de llengua estàndard que servira per als documents administratius estatals o per a les empreses que ofereixen serveis també a nivell estatal. És a dir, una forma d'evitar la doble paperassa en "català" i en "valencià" i de reconéixer la unitat sota la doble denominació però sense subordinar el conjunt de la llengua al model lingüístic de Catalunya. Tanmateix, actualment això és ciència ficció i no hi ha cap voluntat política de caminar en eixa direcció, així que sembla que les opcions a nivell estatal són només dos: o única denominació -"català"- amb un model de llengua de Catalunya, o duplicació -"català" i "valencià"- amb dos models diferents. Un desastre, perquè continuem sense eixir de la indefinició total que ja copsava fa dos anys.

En qualsevol cas, si em demanes per l'article de Casanova el veig en este cas sobrer. No crec que el problema de la llengua al País Valencià passe en absolut pel nom que la Universitat li done o li deixe de donar als seus estatuts. Passa per la mancança de prestigi, reflectida en el seu ús polític i públic als mitjans de comunicació valencians, i per la mancança de vies de desenvolupament a l'ensenyament o a la cultura promocionada pels poders públics.