dissabte, 21 de febrer del 2009

Observacions a "Valencianistes"

Passe a publicar al blog "Valencianistes", l'article que ahir es va publicar al Levante-El Mercantil Valenciano, Pàgina26, Pica'm, Annanotícies i Valencianisme.com. A continuació aprofitaré per a fer alguns apunts a la seua pròpia redacció a partir de les reaccions dels que es van posar en contacte amb mi en llegir-lo o han deixat comentaris als diversos mitjans publicats.

Valencianistes. 21 de febrer de 2009

Pareix que Jesús Civera ja no haurà de preocupar-se pel previst canvi de discurs del Bloc Nacionalista Valencià. Ell va ser un dels pocs periodistes a reaccionar davant la novetat que suposaven els plantejaments realitzats a la ponència política presentada oficialment pel partit al seu quint cong
rés, que tindrà lloc en a penes una setmana. Resumint-ho molt, la principal proposta estratègica era fer del País Valencià l'àmbit de referència nacional i polític prioritari, és a dir, promoure un valencianisme pur i dur, l'expressió simbòlica del qual seria l'assumpció normalitzada de la simbologia estatutària, més concretament de la Senyera coronada. Això és, que el nacionalisme valencià assumira com a pròpia la bandera privativa dels valencians, l'única que ens singularitza en el món com a poble diferenciat, ja siga dels castellans, dels catalans, dels italians o dels francesos.

Tanmateix, sembla que bona part de la militància del Bloc considera esta acceptació i defensa de la Senyera coronada com una mena de traïció als valors defensats històricament pel nacionalisme valencià. Nom
és així es pot entendre que posteriorment moltes de les assemblees locals i comarcals s'hagen dedicat a esmenar aquella part de la ponència durant el procés congressual que s'ha dut a terme en les darreres setmanes. El dia després del congrés els diaris no podran titular que el partit majoritari del nacionalisme valencià ha fet seua la senyera amb blau. Com deia, doncs, les preocupacions causades pel canvi de discurs del Bloc podran abandonar el cap de Jesús Civera, on, d'altra banda, cal fer notar que si havien arribat era segurament com a símptoma d'un canvi ben perillós per a les formacions polítiques hegemòniques.

No hi ha cap canvi històric contemporani que no tinga la seua imatge simbòlica. I sense eixa imatge, ja podrem dir missa els nacionalistes valencians que una bona part de la societat valenciana -almenys la que va de Sagunt a Alzira i que concentra la meitat del país- ens continuarà identificant com els "catalanistes", entre d'altres coses perquè defensem la mateixa bandera que els catalans. Per això és necessari que el valencianisme
enarbore l'ensenya que és assumida com a pròpia per la majoria dels valencians: sembla incomprensible que no ho faça. Si més no, així ho veiem una bona part dels valencianistes que hem nascut després de la mort de Franco i que hem crescut amb el fet que la bandera quadribarrada és la que particularitza els catalans, mentre que la mateixa bandera amb una franja blava i una corona a dins és la que ens identifica a nosaltres, els valencians.

Per això, pensem que és conseqüent amb el nostre nacionalisme hissar amb orgull la Senyera coronada, entre d'altres coses per a fer veure al conjunt de la ciutadania que si hi ha algun projecte en este país que puga ser considerat realment valencianista és el nostre i no el dels partits centralistes, PP i PSOE, que amb
el seu fals valencianisme impedeixen l'aplicació de polítiques que conformen una societat valenciana més cohesionada, més democràtica, més culta i més rica.

Perquè el valencianisme va molt més enllà del foment de la llengua valenciana que compartim amb catalans i balears. El valencianisme significa també el desenvolupament de polítiques arrelades als interessos de la ciutadania valenciana: des de la potenciació estratègica del corredor mediterrani fins a la protecció d'un territori malmés per l'expansió immobiliària, passant per l'impuls del sector agrícola, la promoció de l'empresariat mitjà i de les indústries tradicionals, tecnològiques i audiovisuals, la vertebració de les xarxes urbanes mitjançant transports públics ambiciosos i de qualitat, la cobertura de les necessitats hídriques, l'acollida i la integració dels nouvinguts, la cohesió social, la posada en valor del patrimoni històric i cultural o la projecció de la identitat col·lectiva valenciana.


Per això volem que el conjunt de la societat sàpia que el projecte nacionalista valencià els pot interessar. Quina millor manera de fer-ho que amb un colp d'imatge? Som valencianistes i, en bona lògica, hauríem d'hissar i valorar la bandera oficial dels valencians. No es tracta de cap traïció al nacionalisme històric, ans al contrari, sembla un canvi conseqüent amb les nostres idees i necessari per tal de fer veure a la societat el que realment som: valencianistes.

En primer lloc, cal dir que finalment, tot i que en principi foren molts més els que em recriminaren l'article que els que mostraren el seu suport, finalment la cosa anà "empatada". Supose que és un bon reflex del que passa a la pròpia militància nacionalista i, passa
nt ja als comentaris fets públicament a la xarxa, m'agradaria comentar tres observacions fetes per RuDe, que pensa que caldria haver esperat al congrés per saber què passarà amb la qüestió de la senyera ja que parlar ara ha deixat el Bloc "amb el cul a l'aire", per Maulet, que considera que tinc textos molt millors per a publicar al Levante, i per Jorsol i Ricard, que argumenten que allò important no és la bandera reivindicada sinó el treball quotidià dels col·lectius locals.

Pel que fa a l'oportunitat de publicar l'article abans del congrés, només he de dir que per les fonts que jo tinc, d'una banda, sí que es deixarà en pau el tema al congrés per tal que tot continue més o menys igual sense que la qüestió senyeril provoque una lluita entre la militància -cosa que veig ben lògica pensant en clau de partit-, i, d'una altra banda, els dos principals diaris valencians sí que tenen pensat parlar expressament d'eixe aspecte -si el Bloc s'ha fet més o menys valencianista reivindicant o no la senyera coronada- el dia després del congrés. Per això vaig decidir escriure l'article, entre d'altres coses, com he dit per ahí, perquè
si no ho deia rebentava -després d'haver dedicat bona cosa de posts a explicar la meua postura- i perquè volia tractar d'explicar que defensar la senyera amb blau no és cap traïció sinó un fet coherent amb el propi nacionalisme valencià -siga o no siga catalanista- i, a més a més, objectivament productiu, ja que permet obrir el missatge valencianista a un sector més gran de la ciutadania.

Potser també per això mateix, perquè el text anava dirigit a tota una militància i una ciutadania que majoritàriament no segueix el meu blog o que potser encara li sona a xinés este debat sobre la bandera del valencianisme, l'article ha hagut de ser una mica repetitiu i, amb la limitació d'espai condicionada pel diari, no ha pogut desenvolupar tots aquells argumen
ts que moltes vegades s'han exposat ací mateix. En eixe sentit, tot contestant un comentari de Joan Escuder, m'agradaria particularment enllaçar el post on vaig explicar perquè els valencianistes hauríem de reivindicar alhora la senyera coronada i el nom de País Valencià.

D'altra banda, en una altra línia, ja he tractat de contestar Ricard a l'apunt que ha fet al seu blog: totalment d'acord que els resultats només arriben si hi ha col·lectius locals organitzats que treballen bé, però continue considerant que si el nacionalisme valencià reivindicara sense complexos la bandera amb blau seria ell qui "desproblematitzara" la qüestió, obriria el ventall de simpatitzants i tombaria una limitació que al meu parer obstaculitza la seua arribada als ciutadans.
I tot això arribant al final a la mateixa qüestió de sempre: sense renunciar a la quatribarrada com una bandera ben valenciana i la històrica del nacionalisme del darrer mig segle, denfendre la coronada -si la plenem de contingut valencianista, que és ben fàcil- no és res més que fer nacionalisme valencià perquè és l'única bandera que ens particularitza identitàriament com a valencians: qui és qui es va vetar l'atorgament d'una distinció als que omplin la senyera de sentit singularitzador, com Hèctor Faubel?

Finalment, pel que fa a d'altres comentaris apareguts al mateix Levante, simplement m'agradaria agraïr els missatges de felicitació -com també els deixats al Facebook- i comentar de forma global que segurament té raó qui diu que la majoria de la militància nacionalista jove continua identificant-se amb la quatribarrada; ja he dit sempre que això és contra el que em rebel·le, contra el fet que el nacionalisme valencià s'enteste a reivindicar la bandera que simbolitza la defensa dels Països Catalans i rebutge -de vegades amb fàstic- la que simbolitza el territori valencià a nivell oficial i majoritàriament del carrer. Per últim, també m'agradaria tornar a insistir en què no és una qüestió de "cedir" sinó de fer nacionalisme amb els símbols privatius valencians per demostrar qui és realment valencianista en este país. El discurs valencianista té moltíssimes potencialitats objectives per arribar a la ciutadania; si continuem pel camí de la pedagogia és possible que el valencianisme arribe no havia arribat mai: a fer d'este país un país millor.


26 comentaris:

Anònim ha dit...

Però trobe que continues errant en la base: la bandera oficial de la "Comunitat Valenciana", en essència, ja és la mateixa que la de Catalunya; la "coronació" no deixa de ser un ornament que, en qualsevol altra circumstància, seria secundari. (Per exemple, a l'hora de fer una cinta per a un ram de flors, ben coentet o no, desapareixeria). Si no és la "mateixa" -o la gent no la percep com la "mateixa"- és perquè, pel que fa a la significació, només hui en dia és oficial la part blava: el morfema (l'ornament) s'ha convertit en lexema (essència). Per la senzilla raó que s'ha construït la identitat valenciana "autonòmica" en base a allò de "no català". Però és que només són 27 anys d'aquesta construcció! Com es pot explicar que fins i tot se li posa blau a l'escut!!!???
Així doncs, "problematitzar" l'assumpció de la senyera oficial per al valencianisme en continuar fent incidència en el "blau", continuar amb la importància única del blau com a contingut signifiatiu. De fet, la notícia que enllaces és tot un exemple de com es "desproblematitza" la senyera: "La portavoz de Compromís, Mònica Oltra, considera una "lástima" que la Cámara autonómica haya "perdido la oportunidad de estar al lado de los deportistas valencianos, que llevan la Senyera muy alta y tienen un espíritu de sacrificio" como el de Faubel." Això es fa amb el treball del dia a dia, no amb "colps d'efecte", que és entrar en una dinàmica imposada i que no ens fa cap de favor.
Finalment, dues precisions: si la senyera (que em negue a anomenar "quadribarrada" perquè per a mi és la senyera i punt) simbolitza el projecte de Països Catalans sense més opció ni matís, m'acollona dir què simbolitza llavors sense cap matís la "coronada". Això ho has de tindre en compte: si una bandera es pot "resemantitzar", totes se'n poden. I l'última: l'ordre dels factors no altera el producte: la senyera valenciana és la mateixa que la catalana i la senyera catalana és la mateixa que la valenciana. Si se suposa que hem de bastir un valencianisme que prescindisca de cap tutela o llast catalanista, per què hem de deixar incontestable que eixa bandera és només seua i nosaltres, doncs, li hem de posar "jocs florals" per a diferenciar-la?
En fi, en realitat saps el que més em fot de tot açò? Que després d'un article tan interessant i tan ben escrit com l'anterior post hages de perdre el temps en "cromàtica"! :P
Salut! (i torna a disculpar la rajola...)

Anònim ha dit...

Hola, interessant aquest tema. Al meu humil parer, és difícil donar-li un nou significat a la bandera amb blau perquè és la bandera que ja s'han apropiat els "blaveros", els que escriuen València amb accent tancat, els que escriuen: no mos fareu catalans...
perdona que opine d'un tema del que no he reflexionat ni tinc gaire idea, sols una mínima opinió..

Vent d Cabylia ha dit...

I pega-li, Ricard. Com pots dir que la senyera coronada valenciana és igual que la bandera de Catalunya? Hi ha diferència. I sí, és la franja, però és que ahí està el quid de la qüestió: per què vols que la bandera valenciana siga la mateixa que la catalana? Supose que perquè eres partidari del projecte nacional dels Països Catalans. I això limita a l'hora de posar-te d'acord amb molta gent. En canvi, des del valencianisme pur i dur pots arribar a acords amb catalanistes i espanyolistes (independentment del fet que el "valencianisme" siga el camí coherent per a convertir una identitat col·lectiva heretada en una veritable consciència nacionalista -que per a mi és allò bàsic-).

La identitat valenciana "col·lectiva" o "territorial" no depén ni naix ni es construeix amb l'autonomia de fa 27 anys, per l'amor de Déu. És una identitat que té segles (mira el que deien a Oriola en el segle XVI) i que precisament l'Estat liberal espanyol des del XIX i l'autonomia ara s'encarreguen de carregar-se amb la provincialització del país i de la identitat. Per això, pel fet que el valencianisme de començaments del segle XX es basava en una identitat col·lectiva històrica, no hi hagué problema -ans al contrari- a enarborar una bandera privativa, la de la ciutat de València, com a bandera singularitzadora dels valencians.

La idea que pugues pensar que la "identitat valenciana" és un "fet autonòmic" m'aborrona i m'entristeix. Eixa és la perversió d'haver propugnat un nacionalisme de Països Catalans en què la "plenitud del poble valencià" només s'assoliria tornant al "tronc comú català", el "veritablement nacional".

Sobre el colp d'efecte, el revulsiu, continue considerant que és necessari i ben útil, però, clar, si ha de ser a costa de desestabilitzar el principal partit del nacionalisme valencià, doncs no té sentit. Tanmateix, sincerament és el que pense, i no per raonaments lògics (que també) sinó pel que em conta molta gent coneguda -majoritàriament de la ciutat de València, això sí-.

Pel que fa a la "senyera", com diria Monzó "la senyera és una bandera petita"; no hi ha "senyeres" i au, hi ha banderes de Catalunya, del País Valencià, etc. Trobe ben lògic que dos països tinguen dos banderes diferents (i si els catalans van triar primer perquè van tindre nacionalisme abans que nosaltres, doncs mala sort, als valencians o als aragonesos ens ha tocat diferenciar-nos en consonància amb la nostra identitat privativa).

Finalment, anònim/a, l'exemple de Faubel és ben clar. Fer valencianisme amb la senyera coronada i demostrar qui és qui se la creu i qui no és ben fàcil.

Vicent Terol ha dit...

La senyera (com Ricard, la "quadribarrada" és per a mi la senyera) té més acceptació del que es pensa.

Popularment, es pot veure -per exemple- a Castelló, als balcons durant les processons i les festes. Més cap al sud, també a pobles com Mutxamel. És a dir, a mesura que u s'allunya de la ciutat de València, la senyera no és una cosa independentista, catalana, etc.

Sindicats majoritaris, com ara CCOO-PV, la utilitzen als seus butlletins, papers, documents... sabent que no desperta cap rebuig entre una amplíssima població. La gent més o menys progressista no la veu amb mals ulls; la del blau sí té altres connotacions molt negatives (el 'fatxerio' més carca), i molta gent l'accepta tapant-se el nas.

Jo no veig la necessitat d'aferrar-se a la bandera amb el blau com a element diferenciador de Catalunya. No veig que siga desitjable separar-se el màxim possible de Catalunya amb l'objecte de construir una "nació valenciana". És més, crec que per a la llengua, no buscar una unitat -almenys a llarg termini- amb la resta de territoris de parla catalana és quelcom autodestructiu.


Dic la meua opinió amb el màxim respecte. T'assegure que m'agrada molt llegir-te.


Salutacions!

Anònim ha dit...

Vicent, em sap fatal, però és que no has entés absolutament res del que jo volia dir!!! Però res de res de res!! Anem per parts -com Jack the Ripper- i a veure si m'explique millor.
Com puc dir que la senyera coronada és igual que la senyera de Catalunya? Doncs molt senzill: perquè l'element que és essencial -les quatre barres- es troba en les dues banderes. D'altra banda seria com dir que la bandera que trauen els ultres dels equips de futbol aragonesos -i que no és l'estanquera- és la catalana perquè no porta l'escut. El "blau", la corona, és un ornament. Pense que la metàfora lexema versus morfema és prou evident.

Segon, per l'amor de déu nostre sinyor!, com has pogut interpretar del meu text que la "identitat valenciana és un fet autonòmic" i la resta d'epítets adreçats als "essencialistes malèfics"?? He dit que la identitat en què s'ha bastit l'autonomia valenciana -molt diferent, o no?- s'ha construït en negatiu: és valencià tot allò que no és català. En aquest sentit, és prou evident el fet que no és oficial la bandera coronada, sinó la franja blava, com explicava al primer text. El que era un ornament ha passat a ser l'essència. De morfema a lexema. I això és indiscutible des del moment en què la senyera sense blau "no és valenciana". No estic parlant de cap tipus de "catalanitat intrínseca" ni cap altra favada. Com deia a l'article que he posat al blog, per a analitzar la "semiòtica" -nyas, paraulota- del que significa el "blavet" per mi com si tenim una "filipinitat intrínseca" -crec que parlava de "magiars", però podem posar un poble més exòtic, hehe.

Tercer, sí, és clar, sóc partidari dels Països Catalans i no me n'amague. I què? N'he dit alguna cosa al respecte? He derivat les meues anàlisis i conclusions en cap moment partint d'aquesta premisa No! Ho has posat tu en la meua boca! És que ni els he esmentats!!! De fet he parlat sempre de sobirania plena dels valencians -si no fem país, ja em diràs com collons fem països...- A veure, la bandera dels valencians és la mateixa que la dels catalans, com la bandera dels catalans és la mateixa que la dels valencians, i pega-li totes les voltes que vulgues. Formula-ho com vulgues. Fuster tenia moltíssima raó en aquella frase que si hi ha cap bandera que unisca els valencians de la Sénia fins a Oriola és l'"oriflama". Això és un fet, perquè és l'única que retrobem per tot el territori. (Els castelloneros no s'hagueren hagut d'inventar el verd, d'altra banda). I si d'ací vols derivar-ne conseqüències i voluntats polítiques intrínseques ja és cosa teua. Fuster ho feia, però jo en eixe aspecte no n'he dit ni pruna. De fet, es pot ser furibundament anticatalà i no tindre el blau en la senyera (com hi ha molts per allà al nord o al sud, vaja).

Finalment, trobes lògic que dos països tingues banderes diferents, però...ai! Quina bona caterva de països que et podria citar que comparteixen bandera i no passa res! A banda, des d'eixe punt de vista tu sí que derives la bandera des d'una anàlisi política: la senyera és catalana. Nosaltres no som catalans. Ergo li hem de posar un pegat que ens "diferencie". (Evidentment, el "pegat" és històric; no em tornes a malinterpretar, el que compta és l'actitud política). La solució és senzilla: els catalans tenen la mateixa bandera que nosaltres, com també tenen la mateixa llengua que nosaltres. Molt bé. I què? A partir d'ací comencem a fer política: volem valencianisme "pur" com dius tu -ja em perdonaràs, però si eixe adjectiu de "pur" l'haguera aplicat un "catalanista" la de nyesples que li hagueres aventat!? Volem conferederar-nos amb la Regió Administrativa Especial de la República Popular Xinesa de Macau? Ja ho discturem! Però no era la meua intenció!

Ah!, vaig llegir el text de Monzó. I, sí, com sempre és un crack. De fet, em va xocar -també com sempre-. Però ja ens entenem quan parlem de "senyera", xe! D'altra banda, hauríem d'abolir la Generalitat i dir-ne Govern Valencià, perquè és igualment folclòric. Això també és molt senzill: si ho traduïsc a un context internacional, mai no diria "senyera of València" o "Generalitat of València", sinó "Flag of València" i "Valencian Government", "Valencian Parliament" (les Corts), etc.

Bé, ja t'he amollat una altra rajola...
Salut!

maria ha dit...

Vicent, li dius a Ricard:: “independentment del fet que el "valencianisme" siga el camí coherent per a convertir una identitat col•lectiva heretada en una veritable consciència nacionalista -que per a mi és allò bàsic”. Jo crec que els camins de les identitats col•lectives no són coherents quasi mai i no crec que hi haja consicències nacionalistes veritables i consciències nacionalistes no veritables (falses?). No voldria que tot plegat, vull dir el debat, es convertira en una batalla (fa impressió escriure la paraula batalla en aquest context), deia que no voldria que es convertira en una batalla de veritats.

Anònim ha dit...

Enhoresbones per la repercusió de l'article.
Com bé saps no vaig a entrar en el feble trasfons dels neovalencianistes: perquè ho vol i ho sent la "majoria" social. Ací s'acaba l'espai valencià progressista.

Però, més enperplexeshores la teua reflexió al voltant de Bois. No només es dedica aquest autor a descriure les conseqüències de la globalització i del neoliberalisme. Assenyala responsables i proposa mesures,i cita expressament que no és possible una reforma, un conducció, barnussada de socialdemocràcia, sinó una "refundació francesa". I no referint-se a símbols: el keynesianisme com a element de referència tant per a conservadors -al voltant de la sobirania nacional i de remembrança dels vells temps- i a socialistes i comunistes per raons evidents.
PD: ho sent, en la distinció "senyera" o "bandera" he deixat de llegir.

ivan_marq

Anònim ha dit...

Ai, he vist que no havia signat abans, l'anònim era jo, maria. uff!
Jo no estic segura que Faubel no deixe de ser una anècdota.
Molt interessant veure també els comentaris...

Masclet ha dit...

Enhorabona, Vicent. Per la publicació de l'article en el diari i pel seu contingut. Ya saps qué pense del tema, i només vullc afegir lo que ya t'he comentat en alguna ocasió: que és una llàstima que una bandera en tanta força simbòlica com la Real Senyera, "la que no s'inclina mai", i que directament o indirectament deriva del privilegi de Pere el Cerimoniós, que premià als valencians en les quatre barres del seu senyal real i l'afegit de la simbologia de la corona, per la seua resistència front a l'invasió castellana en la Guerra dels Dos Peres, haja sigut motiu de conflicte i s'hagen dit tantes inexactituts sobre el seu orige i simbolisme.

La realitat nacional del poble valencià no és qüestió de 27 anys d'autonomia, sino de segles de foralitat que els Decrets de Nova Planta s'encarregaren de tallar de raïl, i que la Segona República estigué a punt de revifar, si no haguera esclatat la Guerra Civil. Emociona vore la Senyera (perque per a mi, la Senyera és sempre la Senyera real coronada) onejant en fotos dels anys 30, en mítins de dreta i esquerra i al llarc i ample del País o Regne en concentracions reivindicant l'autonomia.

El problema és que durant les últimes décades el valencianisme més modern, més conseqüent i més sòlidament preparat ha estat perdent el temps en excentricitats i entelèquies innecesàries per al redreçament nacional del nostre poble, per molt ben escrites que s'hagen deixat ("jo sóc un català de Sueca"), i per molta ajuda exterior (catalana) que assegurara per a la causa eixa estratègia, pero que al remat han resultat desastroses, si ho mirem simplement des d'un punt de vista pràctic, i sense entrar en atres consideracions adicionals que no venen al cas. Una pereta en dolç per als nostres "enemics comuns", que dia Nicolau Primitiu.

En esta situació, no sols la Senyera, sino també atres manifestacions valencianes-no catalanes ("perills disgregadors", si el que es pretenia era despertar una suposta condició catalana implícita en tot valencià, més que la consciència valenciana pròpiament dita) com les falles, el Valéncia CF, cert folclore que te poc a vore en el que es té tradicionalment com a més específicament "català", la reivindicació dels 500 anys d'història del Regne de Valéncia (del que tots sabem quí, va dir una volta que eren "foteses forals") o la pròpia normativisació i denominació de l'idioma (Fuster escrigué totes les seues obres, significativament, en un impecable català barceloní sense concesions), eren mirades en sospita o displicència, lo que facilità la seua caiguda en braços d'un valencianisme de tall sentimental del que alguns (que de valencianistes tenien ben poc) s'aprofitaren a base de be.

Si férem l'analogia en una partida d'escacs, es donaren a l'enemic la reina i les torres abans de començar, i després encara es pretenia guanyar la partida... quan la Senyera i el seu cerimonial són un regal del cel per a qualsevol moviment nacionaliste en construcció (que els ho pregunten als andalusos o als bascs, que hagueren d'inventar-se directament les seues banderes a finals del segle XIX). Massa peretes en dolç que alguns saberen aprofitar molt be (i encara ho fan).

Els rezels cap a la Senyera aniran cedint a mesura que el dèficit de valencianitat baixe després de décades de separació provincial, desvalencianisació galopant, desconeiximent de la nostra història i eixe menyspreu "intelectual" que tots coneixem. I quan alguns s'adonen que eixa construcció exclusivament mental dels Països Catalans, ni ha existit mai, ni se sent, llevat dels prèviament convençuts, ni servix poc o molt per a res. Perque el que importa d'un simbol és el seu significat: i ahí, tots els que nos sentim valencians abans que res i per damunt de tot, acabarem entenent-nos.

En el Bloc heu de plantejar-vos qué podeu guanyar i qué podeu perdre, en eixe canvi simbòlic. De moment, la societat valenciana, la mateixa que en successives enquestes diu en percentages del 40% que votaria a un partit d'estricta obediència valenciana, avança ferma i decidida cap al bipartidisme... si la corrupción a mogollón i la resolució del misteri implícit en eixe "votaria" conjugat en condicional no escomença a despertar consciències.
Perdoneu el rollo!

Vent d Cabylia ha dit...

Anem a pams i en dos missatges:

Maria, en primer lloc, l'exemple de Faubel és ben clar, és una manera de fer vore que el PP no és que defenga la Senyera per ser valenciana i representar els valencians, sinó que ho fa (en este cas té raó Ricard) com a simple diferenciació vers els catalans. Eixa és una de les seues funcions, però una altra és la de diferenciar-nos dels castellans i d'enorgullir-nos de la nostra terra i la nostra gent, cosa que el PP negà a Faubel, tot considerant que declarar-se valencià a soles (siga amb la bandera que siga) no era suficient...

D'altra banda, pel que fa al "camí coherent del valencianisme", em referisc a què des del punt de vista dels nacionalismes més reeixits en el món contemporani, la majoria es basen en una identitat col·lectiva històrica heretada i lligada a un determinat territori (i no a uns marcadors "ètnics" com la llengua). Així doncs, la identitat històrica heretada pels valencians és la valenciana lligada al territori valencià, per la qual cosa considere que eixe és el camí coherent.

I pel que fa a convertir-la en una "consciència nacionalista veritable" em referisc al fet que la gran majoria de gent que es considera valenciana, ho fa per eixa identitat que han heretat però sense cap implicació nacionalista. La meua família, per exemple, es considera valenciana perquè ho són quasi de forma natural, sense plantejar-s'ho, perquè és allò que han heretat, però per tal de convertir eixe sentiment identitari en una consciència nacionalista cal una proposta nacionalista a la qual s'adherisquen.

Amb la simple identitat heretada no basta, però és la base sobre la qual construir el nacionalisme. El que sí que és realment difícil -quasi impossible- és tractar de fer nacionalisme en base a una proposta nacionalista que renuncia a la identitat heretada -la valenciana- i es basa exclusivament en factors lingüístics...

Ivan_marq, pel que fa a Guy Bois deixa'l estar quan es posa a parlar de nacionalisme: la nació francesa existeix des del segle XIV i lligada a les grans revoltes socials? Hosti, jo per més que busque trets prenacionals en les Germanies -que són molt posteriors- no en trobe. I el mite de Joana d'Arco, doncs què vols que et diga...? És prou acrític en eixe sentit Guy Bois, però sembla que el seu jacobinisme li puga en este cas.

D'altra banda, la qüestió del nacionalisme i la qüestió de la gestió econòmica i social podran ser compatibles, no? O és que davant de les crisis hem de deixar de discutir sobre nacionalismes i identitats en benefici del comú? Parlem-ne de tot, que no hi ha problema...

PD: La distinció entre "senyera" o "bandera" es refereix a un article de Quim Monzó. Era per donar-li un toc humorístic a la qüestió...

Anònim ha dit...

Ja que en parles, no deixa de tenir substància esta distinció entre senyera i bandera que fa en Monzó. Jo, que procuro no tocar La Vanguardia més que en situacions on aquest diari sigui l'única amenitat que pugui alleugerir situacions de gran avorriment, vaig llegir per casualitat l'article i vaig tenir aquella confortant sensació d'haver-ho pensat moltes vegades i d'haver trobat algú que ho digues amb tanta energia i gràcia (llàstima que en castellà, perquè el diari on es publiquen 18 de cada 20 esqueles en català, no ha tingut pebrots de fer una versió catalana).
I entrant ja en el contingut d'aquest debat: entenc perfectament la teva posició, sobre tot pensant-ho en termes de realpolitik: allò més astut seria "reapropiar-se" de la senyera en blau, fer-la si no inutilizable com a mer símbol d'oposició a allò català, almenys molt més ambigu, de manera que ja ningú pugui estar ja segur que qui la llueix ho fa per antagonisme a la bandera tradicional del país, sinó de forma adjectiva o singularitzadora dins una àmbit cultural de compartit.
Però com dius, això costa molt, és una barrera psicològica. Gairebé una qüestió d'orgull: per molta de la gent que en estos anys ha passat per la travessia del desert del nacionalisme valencià no regionalista, enarborar ara la coronada és com un gest de renúncia que van juramentar-se a no fer mai. I veuen esta transgressió com l'acceptació darrera d'un marc simbòlic i polític que els ha vingut imposat no ja per una facció que reivindica una acció d'àmbit estrictament valencià, sinó per aquells que han utilitzat grollerament esta valencianitat postissa per fer pur i dur espanyolisme.
Dit això, jo sentiria un gran plaer en veure capgirar aquest estat de les coses, i tornar el favor al blaverisme més ranci pel camí de prendre-lis aquest símbol que tan gentilment ens han ofert i convertir-lo en allò que més els doldria: l'ensenya d'una lluita nacional ferma i decidida.

Vent d Cabylia ha dit...

Vicent, sobre això que parles es va discutir a bastament a val.com, ací. La quadribarrada no genera rebuig a molts llocs perquè és la bandera de tota la vida, però és que en general tampoc en genera la coronada excepte entre els nacionalistes valencians i eixe és un dels problemes. I tornem al de sempre: en qüestió de nacionalisme, les dos són símbols, una d'estar a favor dels Països Catalans, i una altra de voler diferenciar-se dels catalans. Ja he expressat la meua opinió sobre el camí coherent del nacionalisme valencià i, per això, crec fermament en la senyera coronada com a símbol dels valencians i també del nacionalisme valencià.

Ricard, sent les males interpretacions, però seguint la teua metàfora lexema versus morfema, pense que està prou clar que "eixir" no vol dir el mateix que "reeixir" per molt que compartisquen arrel.

Pel que fa a la identitat valenciana que s'ha construït durant el període autonòmic em sembla que tot allò que es considera popularment valencià no es fa en contraposició al català. Festes, gastronomia, territori o fins i tot llengua no es consideren valencianes en contraposició a les festes catalanes, la gastronomia catalana, el territori català o la llengua catalana, sinó que són valencianes perquè "tota la vida ho han sigut" -algunes des de fa sis segles i altres de fa un, però això es perd en la memòria de la gent-. Eixe és el gran potencial de la identitat valenciana per convertir-la en nacionalisme: que existeixen tota una sèrie de trets que són específicament valencians (i que, evidentment, són diferents dels catalans, però també dels castellans o dels murcians...).

D'altra banda, no és que et recrimine que sigues partidari dels Països Catalans, sinó que m'ha semblat que la teua argumentació era "no hem de renunciar a la senyera quadribarrada perquè els catalans l'hagen triat primer, sinó que la senyera també és una bandera valenciana", però més bé la teua argumentació -com la de la majoria que trien la quadribarrada- és: "la nostra bandera ha de ser la quadribarrada perquè aspirem a construir els Països Catalans" -allò d'una nació, una llengua, una bandera-. T'entestes a defendre la teua postura en la qüestió de la historicitat de la bandera. Com si Fuster també haguera basat els seus arguments en la historicitat i no en una voluntat política i nacionalista ben clara -meridiana-. Pense que Ferran i jo n'hem parlat a bastament sobre el tema. L'oriflama unia Peníscola, Sogorb, Elx o Dénia al regne de València? No, perquè eren possessions senyorials, amb les banderes i els escuts dels seus senyors...

Jo no derive voluntats polítiques de la defensa d'una senyera o d'una altra al meu albir. Al meu parer, no trobaràs cap partidari apassionat de la quadribarrada com a bandera oficial del País Valencià que no estiga més o menys a favor dels Països Catalans, de la mateixa manera que no en trobaràs que no estiguen en contra entre els que defenen la senyera coronada. Per un fet molt simple: perquè les dos banderes han esdevingut símbols ideològics. La veritat és que jo no m'he trobat amb ningú que siga furibundament anticatalà i defenga la quadribarrada com a bandera del País (com he dit i he enllaçat abans, una cosa és el seu ús folclòric en qüestions locals i una altra el seu ús polític).

Finalment, jo no dic que la senyera quadribarrada siga exclusivament catalana, sinó que és la bandera oficial de Catalunya. La senyera és també una bandera valenciana (i aragonesa, balear, algueresa, rossellonesa o provençal), però (per això mateix) no és una bandera que ens singularitza com als valencians. I preferisc tindre una bandera que ens identifique clarament abans que no una que no tingues exactament molt clar de qui és (si dels catalans, dels valencians o d'uns altres). I, sí, a partir d'ací fem valencianisme per tal de preservar i impulsar la nostra identitat, la nostra llengua, el nostre territori, la nostra cultura, etc. ("nostre" = que ens particularitza com a valencians). Com he dit, les potencialitats per fer un valencianisme modernitzador hi són: cal posar-s'hi, que fins ara ningú no ho ha fet.

PD: no sé si és un castellanisme però entenc que "pur i dur" és una expressió feta, amb un significat que va més enllà de la literalitat dels seus components.

Vent d Cabylia ha dit...

I encara un altre:

Efectivament, Masclet, jo no veig que ací a Catalunya es renuncie ni a la identitat històrica heretada, ni a qualsevol símbol que siga català -en eixe sentit la quadribarrada també s'ha d'acceptar com una bandera ben valenciana-, ni a tot allò que es considere popularment català. Un dels problemes per al nacionalisme valencià modernitzador ha estat no saber aprofitar eixes potencialitats de la valencianitat popular. Espere, però, que no arribem al panorama catastròfic que planteges -tot i que avancem cap a ell- i que, molt abans, tots els que ens sentim valencians puguem impulsar projectes que donen vida a un valencianisme potent i influent en la vida política i social valenciana.

Alexandre, jo no parle tant de "realpolitik" com del camí per a convertir en projecte nacionalista la identitat històrica dels valencians, que encara és ben present i majoritària a bona part del país. La senyera amb blau és diferent de la bandera de Catalunya però també particularitza meridianament els valencians respecte de qualsevol altre poble del món. Per això és la bandera que millor pot representar el nacionalisme valencià.

El problema, però, és que ací també partim d'una lluita política en què la senyera coronada ha estat enarborada per l'espanyolisme antivalencianista més dur i això -com bé apuntes- provoca un rebuig ben lògic entre aquells que han militat en el nacionalisme valencià d'arrel fusteriana. La diferència amb el que passà fins a 1936 és ben clara: les manifestacions nacionalistes valencianes -com la que ha enllaçat Forlati- portaven majoritàriament la senyera coronada per davant, perquè llavors era la bandera dels valencianistes. Des del meu punt de vista, com també assenyales, hauríem de fer que tornara a ser la bandera dels valencianistes...

Anònim ha dit...

Ei, un parell de puntualitzacions i a veure si ho faig breu aquesta vegada. "Reeixir" no vol dir el mateix que "eixir", és clar que no. Però comparteixen ètim, es tracta de la mateixa paraula derivada en matisos diferents d'un significat primari. És a dir, l'"essència" és la mateixa. El que no és pot negar, però, és que en aquests 27 anys de construcció de l'arquitectura identitària de l'autonomia valenciana -em referisc a això, no a les tradicions que esmentes, m'hauré d'epxlicar millor- el "re" ha esdevingut el "lexema". És valencià només si és "blau", si no, no. En "reeixir" pots prescindir del "re" per a expressar el mateix significat (o "tornar a eixir" o "eixir bé"), però no pots prescindir d'"eixir" sense llevar-li tota la significació. Eixe és el nostre estat actual. D'altra banda, et repetisc la pregunta: els "Ligallo" -crec que es diuen així els ultres manyos- trauen la bandera catalana al camp, ja que no porta l'escut "privatiu"? (qui li ho diga probablement acabarà malament...).

És clar que no trobaràs ningú que defenga la senyera com a bandera del "país" i que siga "furibundament anticatalà". No és el que volia dir. Ho il·lustraré millor: tenim un "forellut" d'Onda -per exemple, sense acritud, eh!-; el més "fasciste entre els fascistes". Arriben les festes del poble i penja al balcó una senyora bandera d'Espanya i una senyora bandera "oriflama", com marca la tradició. Si li dius que està posant la bandera "catalana" t'enviarà a pastar, ja que, com a bon espanyol, serà prou anticatalà. M'explique ara?

Finalment, ens trobem en un any 0 del valencianisme. Hem de trobar una bandera que estiga present a tot el territori (per les raons que siguen). L'única és l'"oriflama". A això em referia quan citava a Fuster. (Deixem de banda les intencionalitats polítiques). D'altra banda feu trampa quan assenyaleu el valencianisme de començament de segle XX. Per tres raons: era molt precari -més encara que el "fusterianisme", i això que no ha alçat un gat pel rabo!; no era tot "coronat", ni de lluny; i, finalment, i moltíssim més important, com tot moviment polític va nàixer a la ciutat de València, i és per això que trobarem la "coronada", perquè si alguna cosa no negaré és que és la bandera popular d'aquesta "contornâ". Si haguera triomfat mínimament i hui en dia en fórem hereus tindríem la "coronada" com a indiscutible perquè hauria construït eixa identitat. Però com seria evident -i com afortunadament continua sent-ho en gran mida- el "blau" seria un ornament més, un ornament de la bandera oficial. Torne a repetir l'exemple: si hem de posar-li una cinta a un ram de flors el blau desapareix -no s'hi afegeix com a "cinquena" barra com he vist milanta vegades, cosa que és una aberració, no cal dir-ho (tot i que no de les pitjor, com això de penjar les banderes apegades una amb l'altra en vertical... arggghhh!. Perquè, recordem-ho, en una situació simbòlica minimament "normal", el blau és "prescindible", les quatre barres no. Hui en dia és a l'inrevés. I la insistència a fer eixe "colp d'efecte" és una mostra més de "problematització".

I, finalment, i acabe l'enèssima rajola: vos heu plantejat les situacions que plantejaria actuar en coherència amb el que propugneu? Anirem a "evangelitzar" en blau els "indígenes" del nord i del sud? Li farem la "feina bruta" que mai no han aconseguit fer als "blaveros"? Si hem de "ser conscients" de la realitat, haurem de convindre que en un cas ens diran "mig-ouets de merda" i en l'altre ens amollaran el "puta valència" etern. Si és que ni amb vora 30 anys de satanització i d'oficialitat s'ha aconseguit fer de la "coronada" una bandera popular a tot arreu del país! La convivència simbòlica, si hem de fer alguna cosa com a Bloc i com a valencianisme, és inevitable. El gest de Faubel em sembla de categoria. Però per a eixe viatge no cal centrar un congrés en un color!

Salut!

P.S. Això de "pur i dur" ho deia com a conyeta. Xe!, és que sonava a "essencialisme" bèstia! :P

Anònim ha dit...

Esvaïnt-nos del debat ideològic que puga suposar una bandera o una altra, la quadribarrada és utilitzada en molts llocs en festes, penjada pels balcons. Per exemple a Sant Vicent del Raspeig (on hi ha el campus de la UA, a tocar de la ciutat d'Alacant) és un dels pobles on més n'he vist en les festes de moros i cristians, i és un poble ja quasi perdudament castellanoparlant. També Ibi n'és plena per tots els balcons en festes, i no és que siga una ciutat que es destaque per haver-hi valencianistes. I en moltíssims pobles més, almenys per ací pel sud, la gent penja la quadribarrada al balcó quan és festa i eixa gent no té ni idea de què són els Països Catalans, així que per favor, no li vulgueu atorgar únicament eixa ideologia.

Si la raó és diferenciar-se dels principatins, que no ens diferenciava la senyera preautonòmica (o en tot cas la de l'estatut de Benicarló)? Quina diferència hi ha entre l'afegitó coronat i l'afegitó de l'escut? Potser haurien de ser els principatins els qui es busquaren també un afegitó que els diferencie i deixen la quadribarrada nua com a un símbol de qui vulga, ja que en el seu moment s'apropiaren d'un símbol que no era només seu.

El maleït problema que tenim els valencians perifèrics és que sempre hem de passar pel que li rota a la gent del cap i casal. Per ací una blavera no té connotacions blaveres perquè no n'hi ha, de blavers, simplement es reconeix com la de 'la comunitat de veïns' que presideix el del palau de Benicarló, 1r dreta.

Malgrat el que et dic, no deixe d'entendre la pragmaticitat del teu discurs i l'abraçaria si sabera que realment ens porta a eixe fi. De fet, he defensat eixa postura del Baloc davant de gent que ja els estava anatemitzant.

Anònim ha dit...

Per cert, ja sé que em faig un pesat de mil dimonis, però hi ha una altra cosa que si no la dic rebente: això que el "catalanisme" va menysprear la valencianitat "primària" no és gens cert. Que el valencianisme durant la transició va ser un moviment "intel·lectualoide"? No ho negue. Però, a veure, qui és el "catalufo number one" del País Valencià hui en dia? El tio Cucarella. I heu llegit "Quina lenta agonia la dels ametlers perduts"? Estic a anys llum de la seua posició política, però dieu-me un sol text que destile més "valencianitat primària" que eixe? I heu sentit el Botifarra? Parleu amb militants històrics de la UPV! Contaré una anècdota: correllengua a Torrent del 2007. Ens hi reunim els "catalufos" del poble, vitat? Apareixen un parell de soques de "Koalizion Blavenciana" i comencen a dir "no sou valencians!". Que diria el tòpic que rebrien com a resposta? "Doncs asclâ ca no, som catalans dal sud"! Bé, ara li ho expliqueu al uelo que quasi mata al tipet eixe a crit de "Filldeputaaaaaa!, tu a mi no em dius que no sóc valencià, malparit de meeerdaaaa!" I va sonar més "valencià primari" que una puta mascletâ, collons!

Salut!

Vent d Cabylia ha dit...

Ricard, en primer lloc, pense que amb la diferenciació entre "eixir" i "reeixir" queda molt clar: comparteixen una mateixa arrel -com catalans i valencians- però són i signifiquen coses diferents. Per això mateix sóc partidari de la senyera coronada però, per exemple, també sóc partidari de la unitat de la llengua, la seua normativització conjunta o d'estrényer lligams amb Catalunya i Balears. Perquè compartim algunes de les característiques que ens particularitzen com a valencians -la llengua sobretot-. Ja he dit també que considere la senyera quadribarrada una bandera ben valenciana, però si volem una bandera que ens identifique clarament, la coronada ens serveix molt millor i, evidentment, també és ben valenciana. Eixa és una altra de les seues potencialitats: que ens diferencia igualment de castellans o espanyols.

Pel que fa als Ligallo, a Aragó ningú va voler associar la bandera quadribarrada a cap projecte de construcció nacional dels Països Catalans, per la qual cosa la bandera "de tota la vida" ha tingut una trajectòria sense problemes de vinculacions ideològiques. En vaig parlar parcialment en este post. I, en línia amb això, pel que fa a l'ús local de la senyera quadribarrada -a Onda o a Ibi- es limita a això: a un ús tradicional, sense connotacions polítiques o ideològiques. Tu mateix dius que posen la quadribarrada sense cap connotació de bandera catalana, ans al contrari. Com ja he dit, se'n va parlar a val.com a bastament, amb arguments més que raonables que diferenciaven clarament l'ús tradicional -sense cap correlació de projecte nacionalista- de l'ús polític.

D'altra banda, em sembla que en 30 anys d'autonomia sí que ha estat un símbol prou acceptat. A les festes de molts pobles de la Marina igual posen quadribarrades que coronades que d'Espanya. Em pareix que l'únic lloc on la coronada és encara fortament rebutjada és a les comarques del sud, d'Alacant cap a baix, però precisament pel seu significat polític: perquè representa un projecte territorial -el del País Valencià o la Comunitat Valenciana- que és encara fortament rebutjat a aquella zona. L'altre lloc on encara la senyera coronada "fa fàstic" és precisament a una bona part del nacionalisme valencià...

Quant al "colp d'efecte" seria una forma d'atraure votants i simpatitzants a un nacionalisme valencià basat en moltes de les coses en què ja està basat: l'estima pel territori, la llengua o la ciutadania valenciana (però que a nivell teòric encara ho fa en nom de la construcció dels Països Catalans, almenys per a la societat). Per altra banda, com sempre dic, jo no aposte per la coronada simplement com a revulsiu, sinó perquè crec que és el corol·lari lògic d'un projecte nacionalista valencià basat en la nostra història com a poble.

Per últim, evidentment no negue que el nacionalisme valencià haja sigut el que ha lluitat per allò valencià des del fusterianisme. A tots els nivells -llengua, cultura, territori, vida social-, però el que dic és que ha tingut la limitació de fer-ho propugnant alhora els Països Catalans i això ho ha tapat tot. Molts d'aquells que es podrien haver sumat al nacionalisme valencià -no dic de forma militant sinó a nivell electoral- potser no ho han fet davant d'una proposta que semblava valorar aquelles coses pel fet de "ser catalanes" -quan la realitat és que les valoraven per ser valencianes-.

I, anònim, gràcies per la comprensió. Tot i que ja t'he contestat parcialment en la resposta a Ricard, cal dir que això que els catalans van triar primer és un fet històric. Res més. I que després a terres valencianes es plantejara una lluita ideològica entre el nacionalisme valencià catalanista i el nacionalisme espanyol regionalista, un altre. La significació simbòlica de les dos banderes és fruit d'això. El que propose és precisament que la coronada deixe de significar "la comunitat de veïns" per simbolitzar un valencianisme majoritari. No sé si heu vist una enquesta que eixia hui al País: el 63% dels votants del BNG se senten tan espanyols com gallecs, al mateix nivell que la resta de votants d'altres partits.

Anònim ha dit...

Vicent, tu eres historiador i estic convençut que utilitzes el sistema i el rigor en la teua professió.
Una altra volta ja et vaig dir però, que no ho fas en aquestes qüestions de caràcter polític.
Els partidaris del Països Catalans sempre han estat una minoria al País Valencià i han militat en el PSAN, en Maulets, el MDT, ara en ERPV, però no en el PSPV, el PCPV, EUPV o en UPV.
En crear-se UPV un del membres de la seua direcció era Josep Lluis Blasco, que havia militat en el PSAN. En formar part del BLOC havia abandonat els Països Catalans, com Andreu Banyuls o Doro Balaguer i Ernest Garcia, que eren, són, molt fusterians però mai havien estat partidaris dels PP.CC.
Atribuir la defensa de la quadribarrada als partidaris dels Països Catalans en una manca de rigor històric i utilitzar aquest argument per defensar la teua tria una deshonestedat intel·lectual.
La quadribarrada la defensaven i la defensen els nacionalistes valencians, als qui els blaveros-espanyolistes titllaven de catalanistes, com ho feien de qualsevol que no fora blaver-espanyolista, com ho fan ara i com, pareix, ho seguiran fent.
I encara que no ho vulgues, en alguns aspectes, tu has assumit el seu discurs: valencianista si, però ells també diuen que ho són.

Anònim ha dit...

Vicent: Abans de ficar-me a comentar d'altres coses, potser convé que evocara una discussió romana, extremadament civilitzada, a un pis tocant el Palau Farnese, on dos companys de l'École, bons amics i historiadors -u, contemporaneista; l'altra, medievalista (Ai! Eixa medievalista de l'Auvernya! Sniff, sniff...)- provaren de convèncer-me que la nació francesa havia nascut -ella a soletes, pel que semblava- amb... Dagobert. Per tant, si no era la nació actual més antiga d'Europa, n'era una de les més antigues. Fascinant. Per això no m'ha sobtat molt això que afirmava Guy Bois, un esquerrà francés quasi perfecte. He de dir que no és l'única opinió que he pogut sentir a França, però és molt i molt escampada. I em fa dubtar molt de la part de veritat que existix en l'enunciació républicaine de la ciutadania i de les maneres que existixen per accedir-hi. No sé si n'hi ha tanta gent que de veres es pensa que la nation nasqué de veres quan guillotinaren al rei Borbó a una de les places més boniques del món. Tot i que potser el que jo recorde més d'aquella discussió romana, n'és la medievalista auvernyesa (sniff, sniff).

Vent d Cabylia ha dit...

Raimon, sóc medievalista i estudiós de les nacions i el nacionalisme en el llarg termini, però quan parle del valencianisme més contemporani, ho faig des de l'anàlisi política i la pròpia experiència personal. Ja et vaig parlar sobre això que em dius al teu blog i em limitaré a copiar el que vaig dir allí:

Tens raó: el nacionalisme valencià hissà la quatribarrada perquè era simple i planerament "la bandera valenciana", la dels pobles de sempre (tot i que no era la del valencianisme capicasalí del primer terç de segle XX, per exemple). Tanmateix, quan el regionalisme espanyolista reaccionà -en tot el sentit de la paraula- contra el valencianisme dels '70 atacant el seu catalanisme, els propis valencianistes -tot seguint la proposta fusteriana de la qual bevien- insistiren en la construcció dels Països Catalans (simbologia, discurs, consciència identitària, etc.). O ara em negaràs que el valencianisme imperant ha estat catalanista a més no poder? Almenys en els cercles en què m'he mogut jo, en el del nacionalisme juvenil, les manifestacions i els concerts nacionalistes, érem tots catalanistes de Països Catalans.

Sembla normal que ens hagen arraconat a ser "els catalanistes" mentre que els regionalistes espanyols apareixen com els valencianistes. El nostre propi discurs -a banda de la persecució mediàtica- ens impedeix mostrar clarament que ací els valencianistes som nosaltres i ells són espanyolistes en qüestions polítiques i castellanistes en qüestions culturals.


Partidaris dels Països Catalans en major o menor mesura ací ho hem sigut (i ho estan sent) tots els nacionalistes valencians, bàsicament perquè la nostra bíblia fusteriana així ens ho explicava clarament i perquè és la cultura sociològica nacionalista que s'ha creat des dels '70. Quan jo vaig fer la carrera la principal associació d'estudiants nacionalista, l'Assemblea d'Estudiants Nacionalistes (AEN), es va canviar el nom per Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC): continuen sent el sindicat més actiu i que més nacionalisme valencià fa, però de cara a la societat el fa en nom de la construcció nacional dels Països Catalans...

Anònim ha dit...

Alguns viuen traumatitzats per la transició, amb el rellotge aturat en 1.983. La població no fa cap debat sobre els símbols. Té completament assumits els oficials. Des de fa 26 anys la senyera coronada és oficial i això ho ha votat més del 90% del parlament. I en les zones del país a on es suposa que s´ha imposat “violentament” la senyera amb blau, la població no ha deixat de votar als que es suposa que son responsables (PP i PSOE). Al contrari, els ha votat encara més. Dit d´una altra manera, la senyera amb blau dona moltíssims més vots que la senyera quatribarrada.

El poble valencià, especialment al voltant de l’àrea metropolitana de València (encara que no únicament: només cal fixar-se d´on venen Carlos Fabra i Alfonso Rus) ha patit una gravíssima desinformació durant 40 anys de franquisme i 25 anys de postfranquisme. I els 14 anys de PP tampoc ajuden gaire. Per a gran part dels vora 2 milions d´habitants d´esta zona, senyera quatribarrada= senyera catalana, i senyera amb blau= senyera valenciana. I el fet que durant molts anys els manifestants amb quatribarrades han cridat “País Valencià, països catalans”, no ha ajudat gaire a convéncer la població que la quatribarrada era un símbol estrictament valencià. Més bé el contrari.

El nacionalisme no té mitjans per a canviar eixa desinformació. Ha de ser intel.ligent i estratègic, i treballar amb la sensibilitat del poble que tenim ara, no amb el que ens agradaria però no tenim. A un poble com el valencià, meridional, emocional, molt poc racionalista, gens il•lustrat, poc amant dels raonaments elaborats i sofisticats se li ha d’adreçar de manera adequada. Amb un discurs que parla de morfemes o lexemes o citacions històriques del segle XVIII no avançarem gaire. L´envoltori és molt important.

Els símbols son convencions. L´actual bandera de Quebec és va inventar en 1.948 (abans hi havien unes altres). I els quebequesos abans de 1.960 es consideraven de la nació del Canadà francés. Però amb una nova bandera i amb una nova nació imaginada, limitada a l´actual provincia de Quebec, han celebrat ja dos referendums per a la independència.

El 1º objectiu del valencianisme hauria de ser traure un 10% dels vots. Per això cal unir el màxim de gent , treballar dins del sistema i fer un valencianisme de mínims.

Els objectius següents son aconsegir un Canal 9 digne i al 100% valencià, guarderies gratuïtes en valencià per tot el país, increment de les linies educatives en valencià, aturar l´urbanisme salvatge, incrementar la consciència nacional, etc...

Una vegada aconseguits diversos objectius, i disposant de mitjants adequats es pot començar a fer pedagogia sobre una bandera o una altra amb documentals a la Tv, programes de debat amb especialistes, etc...

Però primer s´hauria d´arribar al 10% dels vots en les autonòmiques.

El valencianisme republicà, tan injustament oblidat, i del qual tenim moltes coses a aprendre, va tindre debats semblants sobre la senyera al setmanari El Camí. Optaren per agarrar com a símbol per a tot el País Valencià la senyera amb blau. Era un valencianisme pragmàtic que sabia varies coses:

- Que havien d´anar sempre un pas per davant del poble, però ni un sol pas més, ja que la conciència d´un poble ha d´anar evolucionant gradualment.
- Que els pobles no cremen etapes, sinó que van al seu ritme.
- Que l´objectiu de fer nacionalistes als valencians és dificil. Però si damunt es tracta de fer-los catalans la cosa és quasi impossible. Moltes vegades pretendre fer català a un valencià és la manera de fer-lo més espanyol.

Del que es tracta ara és de si el nacionalisme mamprén una vía més pragmàtica o no. El PCE (i el PSOE) van reconéixer durant la transició la monarquia i la bandera d´Espanya contra la que havien lluitat (i mort) durant la guerra civil. I no tardaren 26 anys en reconeixer-la, tardaren només 3 anys des de la mort de Franco.

Sembla que els altres pobles poden ser pragmàtics, i fer polítiques de majories, però els valencians no.

Trellat (usuari de Val.com)

Manuel Pérez i Muñoz ha dit...

Després de tants anys i encara continua la polèmica: la bandera, la llengua i els etcètera de sempre. Torna-li la trompa al xic.

La passió que desperta este tema demostra que els valencians encara no tenim bandera pròpia. Correcta o no, la senyera de la ciutat de València no ens identifica com a col·letiu, malgrat les majories que la sustenten. Alguns encara no podem ni volem carregar amb els errors dels nostres pares, de la història.

Mentre té lloc este caïnisme, la cultura, la llengua i la resta de les coses que ens identifiquen com a poble desapareixen en favor d'una progressiva homogeneïtzació. Quan deixarem de gastar saliva...

Vent d Cabylia ha dit...

Manuel, al meu entendre no és caïnita proposar una via per al nacionalisme valencià que pense que pot ser majoritària i que pot donar força al valencianisme com a força política per tal de potenciar la cultura, la llengua o el patrimoni valencians (cosa que, d'altra banda, sempre tracte de fer, ací i en la meua vida social).

No és gastar saliva per gastar-la; tot moviment social o polític necessita d'unes bases teòriques i el que tracte de fer simplement és oferir les conclusions a les quals he arribat estudiant les darreres teories sobre nacions i nacionalismes (que en època de Fuster no es coneixien): que les propostes nacionalistes més reeixides es basen sobretot en les identitats històriques heretades amb trets particularitzadors (i en el nostre cas tenim dels dos: identitat històrica valenciana i trets específics valencians).

Manuel Pérez i Muñoz ha dit...

No m'he pogut estar i he escrit un post al voltant. Deixe clar que no veig malament l'assumpte. Tens raó en part en afirmar la necessitat d'una via valenciana majoritària. Estic d'acord.

Jo em referia més aviat a la polèmica que ha aixecat el teu article. El combat entre dues forces que defensen el mateix des de camins diferents. Això és fratricida.

Sóc també un aficionat al tema del nacionalisme i les seues teories. Tal volta em pots recomanar, tu que en saps, algunes publicacions o autors d'aquestes noves teories per fer un cop d'ull.

Anònim ha dit...

Xe, Vicent, podràs amb tots? Jo ho faré breu, estic amb tu.

Vent d Cabylia ha dit...

M., ara t'entenc millor. Pots trobar algunes de les referències sobre els estudis al voltant de nacions i nacionalisme a l'article que vaig enllaçar ací. Dos bons estats de la qüestió serien els fets pel barceloní Xavier Torres ací i ací.

A veure si els que propugnem la via valencianista amb la senyera coronada per davant som capaços d'esvair les suspicàcies al voltant de la nostra proposta nacionalista entre la pròpia militància tradicional -com la teua o la de molta altra gent-. I aprofite per enllaçar el teu post bé, que hi havia algun problema amb la direcció que has deixat.

Oscar, gràcies pel suport, i Trellat, gràcies pel teu comentari: sempre és un plaer llegir-te a val.com...