"Aquesta folla gent"

Mapa de les consultes independentistes del 13-D

Veig esta imatge i no puc deixar de pensar en la semblança cartogràfica amb el mapa de la primera gran revolta popular catalana, la dels Remences, que actualment estic treballant a través de la transcripció d'algunes de les cartes enviades pel Consell barceloní. Els camperols que estaven sotmesos als mals usos, l'eliminació dels quals va ser la principal reivindicació del sindicat remença, residien en la Catalunya Vella, de manera que el territori d'actuació primordial dels revoltats fou el triangle comprés entre Banyoles, Vic i Santa Coloma de Farners. Igualment, les comarques del Pla de l'Estany, la Garrotxa, Osona i la Selva han estat ara les capdavanteres en l'impuls del procés de constitució de Catalunya en estat-nació.

Segurament, és una simple anècdota, però, com dic, no puc deixar de pensar-ho quan veig aquella imatge. D'altra banda, hi ha una diferència fonamental: en aquell moment el Consell municipal de Barcelona era enemic dels pagesos revoltats i ferm partidari de l'aristocràcia nobiliària i eclesiàstica. Fins al punt que, en contra de l'opinió monàrquica, va traure reiteradament la milícia urbana per tal de combatre'ls, com va ser el cas de gener de 1485, durant la segona revolta remença, quan els consellers barcelonins avisaren Ferran el Catòlic del fet i qualificaren els avalotadors de "folla gent":

Havem del·liberat [...] fer decontinent hun bon nombre de gent d’armes e de genets, e de gent de peu ab los quals lo il·lustre infant, loctinent de vostra altesa, puixe anar al encontra de aquesta folla gent e castigar-los degudament per manera que cessen tals errors, scàndels e, matent aquesta del·liberació en exequció, aquesta vostra ciutat ha treta la bandera e mesa en les finestres de la casa del Consell de la dita ciutat segons és de custum, e aprés sens dilació la traurà deffora acompanyada de la dita gent.

Afortunadament el procés ara no depén de la força militar sinó dels acords majoritaris dels partits polítics votats en les eleccions. I, afortunadament també, Barcelona hi farà costat i comptarà amb la seua pròpia consulta. Davant de moviments així, que obrin la porta a l'opinió popular, pense que ningú no pot dir res, ans al contrari, és una via ben legítima i democràtica. De fet, conec moltes persones que no voten partits independentistes o sobiranistes -o no voten- i són plenament partidàries de la independència de Catalunya. Este és, doncs, el camí per saber-ne l'opinió de la societat catalana més enllà de la democràcia electoral, el que no lleva, com vaig explicar, no estiga d'acord amb el marc territorial escollit (encara que com ha copsat Vicent Terol no haja despertat les protestes valencianes; vaig errar i toquem ferro perquè la cosa continue així).

I, finalment, donar suport a estes consultes tampoc lleva, com em comentaven despús-ahir, que fóra bo que, en funció dels resultats, també es convocara un referèndum a la resta d'Espanya. Conéixer l'opinió directa de la gent mai no pot ser negatiu i, si Catalunya vota per la independència, potser ens duríem una sorpr$esa amb els resultats al conjunt de l'estat. O potser no... Allò interessant seria certificar-ho.

Sostres no és Soprano

Despús-ahir Salvador Sostres va escriure un dels bàrbars articles als quals ens té acostumats, tot defensant la tasca de Prenafeta i Alavedra com a soldats i patriotes catalans. En compte de callar la boca i esperar a veure si són condemnats o no pels greus delictes dels quals són acusats, bramava que Espanya no és ningú per venir a jutjar-nos. Mare meua, si tinguera màniga ampla no vull pensar què faria este tipus de gent... Ahir l'escriptor gironí Josep Maria Fonalleras li contestava des de les pàgines d'El Periódico, bo i comparant-lo amb Tony Soprano:

Segons Salvador Sostres, ara resulta que Alavedra i Prenafeta són dos soldats. ¡Ostres! Dos mariscals de camp, més aviat, o dos brigades, nomenclatures militars més adients a la seva còrpora o al seu capteniment. Deixem-ho en soldats. Dos patriotes, diu SS, dos gudaris. És ben curiosa aquesta identificació castrense tan nacionalista [...] «Si han fet de més o de menys per continuar contribuint a la resistència nacional em sembla molt bé», afirma SS. De més o de menys. I és clar que sí: no res, quatre minúcies, unes quantes estafes, un parell de requalificacions. [...]

Les opinions abrandades de Sostres les hauria pogut signar Tony Soprano, perquè semblen ben bé les d’un mafiós. Així de clar. Dir «haver fet de més o de menys», i parlar de qüestions estètiques quan ens referim a principis ètics, és fer servir un llenguatge estrictament criminal, ple d’eufemismes, sarcàstic. Són soldats que, en lloc de disparar o de posar bombes, es dediquen a fer de més o de menys, perquè «sempre hi ha qui s’embruta les mans perquè no te les hagis d’embrutar tu». És una bona i patriòtica definició, sí senyor. Jo en tinc una altra, que està gravada en llatí als tribunals americans: «Que es faci justícia encara que el cel s’enfonsi».

Per favor, senyor Fonalleras, Tony Soprano té molta més classe que Sostres. I, a més, estima els aneguets, no els fa paté!

Un pas avant... i dos arrere? Reaccions valencianes a les consultes catalanes

Mirador de Bellveret, Xàtiva (Foto de Joanot)

Les reaccions a la consulta per la independència de Catalunya duta a terme a Arenys de Munt fa a penes quatre dies estan sent ben interessants des del punt de vista valencianista. Sobretot arran del post de Josep Nadal en què cridava l'Esquerra Independentista, ERPV i el nacionalisme cultural a valencianitzar al màxim el seu discurs: fer visible la personalitat valenciana per confrontar-la -en allò en què entra en conflicte- amb l'espanyola de matriu castellana, deixar de parlar dels valencians com si fórem catalans i abandonar la reivindicació dels Països Catalans com a objectiu essencial i primordial. Com bé puntualitza, a més, això no vol dir renunciar a la germanor o els projectes comuns amb catalans i balears, com tampoc -afig jo- hem de rebutjar als lligams que milers de valencians -més o menys segons la part del país- tenen amb la cultura castellana, aragonesa, murciana o andalusa.

La qüestió primordial és construir una personalitat pròpia sobre uns ciments ben sòlids: la nostra història, el nostre territori i la nostra cultura particular, que, d'una manera o d'una altra, ja han conduït a definir una identitat col·lectiva ben clara i perdurant al llarg dels temps: la valenciana. Ja està bé de jugar la basa d'un projecte nacionalista que no es construeix sobre el que hem estat o sobre el que som, sinó simplement i planera sobre una formulació intel·lectual voluntarista que, a més a més, ha estat superada per teories sociològiques i historiogràfiques posteriors. Ni hem estat catalans -mai la identitat col·lectiva dels habitants del territori valencià es formulà com a catalana fins fa 50 anys-, ni som -no ens considerem- catalans; llavors, a qui hem d'atraure amb un projecte nacional catalanista?

Si històricament hem estat alguna cosa -les identitats col·lectives abans de la contemporaneïtat no tenien el mateix paper que en l'actualitat-, hem estat valencians, és a dir, la identitat col·lectiva dels habitants del territori valencià, ja des de la segona meitat del segle XIV, s'ha formulat en termes de territori i gentilici valencians. També hem estat i som espanyols, és a dir, sobretot a partir de la construcció de l'estat nacional espanyol en el segle XIX, ens hem desenvolupat -amb fluctuacions- com una societat amb dos identitats col·lectives bàsiques: una identitat nacional espanyola i una identitat regional valenciana.

En este sentit, el sentiment identitari actual de la majoria dels valencians és inapel·lable, però els que pensem que la subordinació d'una identitat a una altra -la valenciana a l'espanyola de matriu castellana- porta a la pròpia desaparició dels trets que particularitzen la subordinada -llengua, territori, consideració col·lectiva, etc.- propugnem, per la via del nacionalisme valencià, que la identitat col·lectiva valenciana siga la primordial, és a dir, que els habitants del territori valencià estiguen en el centre prioritari del pensament polític (el que implica moltíssimes coses, de la defensa del paisatge al maneig dels diners propis) i que s'impulsen els trets culturals que particularitzen els valencians (la llengua, la música, les tradicions, etc.).

On queden dins d'este projecte els lligams amb altres pobles? Doncs subsumits en la construcció de la personalitat valenciana, i no a la inversa. Evidentment, els llaços amb catalans i balears són ben forts -per història, per proximitat, per economia, per cognoms o per llengua- però ningú no pot negar que, sobretot per l'efecte de la immigració a terres valencianes dels darrers 50 anys, també els aragonesos, castellans, andalusos o murcians han tingut un paper important en la conformació de la societat valenciana (i no incloc els immigrants d'altres estats perquè la seua arribada és molt recent i no sabem quin serà el seu paper). Les influències d'uns i altres, en tot cas, han anat quedant enquadrades en eixa identitat nacional espanyola i en eixa identitat regional valenciana de les quals parlava anteriorment, amb resultats generalment insatisfactoris per als que ens considerem valencianistes.

Com he dit, però, la idea és invertir les tornes i tractar de fer que la identitat valenciana ocupe el lloc primordial en la consciència col·lectiva dels valencians. I, com a conseqüència, que el valencianisme puga créixer a tots els nivells, que els partits polítics prioritzen els interessos dels valencians o que la llengua valenciana es prestigie i puga tindre un ús social potent. On queda ací "allò català"? Quin paper juga en eixe procés? Particularment, no el veig enlloc. Tots coneixem fills d'immigrants que s'han integrat a la realitat valenciana, alguns parlant valencià, i en el seu procés d'integració la majoria dels seus referents primordials -relacions socials, territori, manera de parlar, identitat- són valencians: és ben lògic i sembla el camí a potenciar si volem incorporar més gent al nostre projecte.

Per tant, no sé què fem, com a nacionalisme valencià, volent tindre els mateixos símbols que els catalans, volent amagar el nom propi que li donem a la nostra llengua o volent prioritzar un projecte de Països Catalans que és ben normal que no sume a penes adhesions entre els valencians, ja que no té uns ciments sòlids. No és roín tindre una bandera pròpia, no és roín tindre un nom propi per a la llengua, no és roín centrar-nos exclusivament en el País Valencià deslligat dels Països Catalans, ans al contrari, és el camí: són les bases sobre les quals s'ha conformat històricament una identitat valenciana que encara hui en dia persisteix i que volem potenciar a un primer nivell. I això, com diu Josep Nadal, hauria de traduir-se en les nostres banderes, en les nostres pancartes, en les nostres accions i en els nostres discursos.

Ell parlava de l'Esquerra Independentista, d'ERPV i del nacionalisme cultural. No sé si amb este darrer terme es referia exclusivament a ACPV, però jo ampliaria la crida al BLOC, que navega entre dos aigües com es va comprovar en el darrer congrés. En tot cas, els partits polítics tenen els seus propis fulls de ruta, com passarà amb els pactes del mateix BLOC per a les properes eleccions -d'això en parlarem un altre dia-, per la qual cosa el que és realment important és traslladar eixe missatge a tots els militants del nacionalisme valencià en general. De fet, les reaccions valencianes al post de Nadal, sobretot de gent jove, han anat bàsicament en eixa direcció: tot i haver qui encara aposta prioritàriament pels Països Catalans i per la catalanitat dels valencians (potser significativament una xica de Vinaròs i un xic d'Alacant), han estat majoria els que s'han mostrat partidaris del camí del valencianisme estricte.

Ara bé, sembla que les properes consultes realitzades a terres catalanes, com la de Berga a proposta de la CUP, ja no es limitaran a preguntar per la independència de Catalunya -el fet que motivà el post de Josep Nadal- sinó que ho faran per la dels Països Catalans. Si finalment és així, bon favor que ens faran al nacionalisme valencià... Les reaccions seran d'a xavo, amb uns nivells de demagògia i virulència reprovables, però amb un fons de raó ben evident: a sant de què preguntaran al poble català sobre l'autodeterminació dels valencians? Això hauran de fer-ho els valencians i, de tota manera, ja sabem la resposta aclaparadora a dia de hui mitjançant les enquestes i les votacions. Però no, a embolicar la troca i a beneficiar a no sé qui. Ai mare, la que ens caurà.

Haurem d'aguantar el tiró, esperar que passe la tempesta i mantindre'ns en la convicció que amb el nou camí que sembla que molts anem encetant podrem incorporar molta més gent al valencianisme, a eixe valencianisme que aspira a construir una personalitat pròpia i orgullosa de si mateixa sobre les bases del que hem estat, del que som i del que volem ser.

Actualització: Hi afig la reflexió sobre la qüestió que fa Xavi Galbis al seu blog i el fil de comentaris al post de Josep Nadal obert a Racocatalà.

Els mercaders a l'oasi

Diu Pujol, d'una banda, que hi ha motius per tancar caixes i, d'altra banda, que el sistema espanyol ha entrat en crisi i, per tant, cal repensar, replantejar o refundar el catalanisme. Poc després, diuen que Artur Mas delega poder en Felip Puig per "dedicar-se a refundar el catalanisme", mentre nomena una comissió per desenvolupar eixa refundació i "un informe de CDC proposa deixar de banda la regeneració d'Espanya". No obstant això, a Duran i Lleida se li'n fot la sobirania. D'altra banda, Maragall diu que s'hauria d'haver canviat la constitució, però Montilla i Zapatero es mantenen ben quietets, el que enerva els ànims dels catalanistes d'esquerres. Tanmateix, estos malfien d'una Esquerra obedient que manté la respiració al costat de Montilla, a pesar que Carod brinda un referèndum d'autodeterminació d'ací sis anya, tot arreplegant una vella idea de l'associació Catalunya 2014. Alhora, naix el Cercle d'Estudis Sobiranistes amb l'objectiu de fer pedagogia sobre la necessitat i la possibilitat real d'independitzar Catalunya, mentre nombroses veus alerten del "rumb de col·lisió" dels catalans.

Abans de les eleccions catalanes de novembre de 2006 vaig comentar amb molta gent que el catalanisme electoral anava a la baixa: hi havia massa gent descontenta amb els seus partits, com va confirmar l'enorme abstenció. Ara, en canvi, s'olora un rebrot general del catalanisme, avivat, com li va dir Giles Tremlett a Enric Juliana, pel fet que "el consens s'ha acabat a Espanya perquè ja ha esgotat la seua funció". Caldrà veure cap a on camina Convergència i cap a on camina Unió; una primera contesa electoral catalana per separat, amb uns convergents més catalanistes que mai donaria una prova real de la força de cada partit -Unió, a tot estirar 8 a 10 diputats? També caldrà saber si en esta ocasió el tripartit podrà acabar la legislatura o Esquerra tornarà a moure fitxa en funció dels resultats electorals a Espanya i de la mateixa pressió de l'independentisme d'esquerres. Este, a més, té un nou referent a les comarques amb els actius regidors de les CUP. Alhora, el PSC continua desgastant-se a nivell català, però encara té temps per fer oblidar els desastres d'este primer any de legislatura. Pràcticament tothom està en procés de canvi o en standby; si actualment se celebraren eleccions a la Generalitat catalana sembla que molta gent tindria enormes dubtes sobre a qui votar. Com veiem, l'oasi català està ple de mercaders abeurant els seus camells: tenen, amb sort, tres anys per enfardar-los bé i tractar de vendre'ns un bon gènere. S'albiren canvis a la política catalana!?

El que ensenya la Història

Ja està bé de monarquies

La fraseologia de l'esquerra independentista catalanista, de vegades, esgarrifa des del punt de vista de la historiografia. Així, el darrer comunicat de Jaume Roura, militant d'Endavant-OSAN encausat per l'Audiència Nacional espanyola per injúries al rei d'Espanya, rebutja les autoinculpacions públiques de membres d'ERC afirmant que: Les lluites d'alliberament nacional, social i antipatriarcal són indestriables. Només les classes populars catalanes, tal i com ens ensenya la Història, s'han mantingut fidels a la causa nacional. Són les úniques que podran alliberar el país.

I esgarrifa, dic, perquè la història no ensenya això: ni les classes populars són un bloc monolític i mític al qual admirar pel fet de ser "populars" ni encara menys la història estableix un camí fixe i únic. De fet, no estableix camins; simplement els ajuda a construir en base a uns valors contemporanis determinats, que cada ideologia o filosofia de vida col·lectiva ha de triar. Supose, però, que estos discursos es limiten a reproduir clixés heretats dels anys '60 i '70, quan, com va dir Jordi Casassas en la presentació del darrer llibre de Giovanni C. Cattini, els historiadors eren considerats quasi déus per part de la ideologia política, a l'estil de Marx i el comunisme. Ara no som res, si més no, al País Valencià; ni tant ni tan poc...

Monzó i Sostres

Sopar de fi d'un curs. Nou catalans, tres valencians (un i dues), una argentina, un colombià i una italiana. Molts temes de conversa, però, en la meua condició de xafarder, vos explique les dues històries que més em van sorprendre:

- Quim Monzó demana usualment pizzes per emportar totalment plenes de bitxo (vitet, coent)... ¿Tindrà alguna cosa a veure amb la seua síndrome de Tourette, de la qual va explicar a la Terribas una fantasia impagable junt a Jordi Pujol quan aquella li va preguntar sobre el seu paper com a escriptor triat per fer el discurs inaugural de la Fira de Frankfurt?

- Fa un temps es deia per Barcelona que Salvador Sostres (el que escriu a l'Avui, convergent, adorador d'Artur Mas i la seua esposa, però que va demanar el vot per a Hereu en les darreres eleccions municipals barcelonines, i que és mitjanament conegut a Espanya per la seua col·laboració en la darrera etapa de Crónicas Marcianas) podria ser fill del rei Joan Carles. Pel que contaren (desconec si és veritat), sembla que sa mare, burgesa barcelonina, el va tindre de fadrina -tot un escàndol- i es rumorejava que podria haver estat fruit d'un dels encontres sexuals de Joan Carles fora del matrimoni, quan llavors era encara el successor triat per Franco (que em demanen el motlle del post per les injúries...).

De fet, cercant en google "familia real" + Semon (que és l'empresa de càtering de la família de Sostres per via materna), s'hi veu que són uns servidors fidels de la monarquia, assortidors de bodes reials, encarregats d'enviar a Letizia i Felipe exquisiteces gastronómicas, i de traure-li les punxetes als delicats borbonets: hoy director en Madrid del selecto catering Semon [...] No les pasaría a Sus Majestades. A ellos, se les presentan los pescados desespinados; las aves, deshuesadas; la fruta pelada y troceada. 'No te puedes permitir el lujo de el Rey se atragante', ni de que algo le siente mal.

Estaria bé que el rei tinguera un fill bastard així, com el Sostres, tan reaccionari i fastigós, que no para de fanfarronejar dels seus àpats de ric classista a la zona alta de Barcelona, no es cansa de dir 'fill de puta' o 'subnormal' a qui li ve en gana, pensa que parlar espanyol és de pobres, o que el Dia del Treball, com el de la Dona (i el de l'Immigrant si es celebrara), és una jornada terrible, un dia sòrdid, sinistre. Però allò més trist és que té una bona colla de seguidors, de gent jove que pensa coses com estes: Sóc bàsicament liberal tot i que de vegades semblo conservador. En temps pretèrits vaig ser pacifista però ara ja no. Dono suport a Israel i als Estats Units i reconec que sempre m'ha agradat dur la contrària. Crec que l'home és el centre de l'univers. El mot "progressivitat" te per a mi les mateixes connotacions que "robatori". Escric des de sempre i amb més ganes des que vaig descobrir en Salvador Sostres. Penso que la millor manera de gastar-se els diners són els sopars i els viatges. Amb gent així el futur de Convergència fa molta por...

Addenda:
El vigilant del far sobre el bufó en 2004.
C.E.T.I.N.A. i les perletes d'en Sostres.
Segons Saül Gordillo, Salvador Sostres: "fill de puta"

Més bé als valencians

És València la que està fora de l'Euroregió...

Fa huit dies que Josep Vicent Boira, director acadèmic de la Càtedra Ignasi Villalonga, va publicar un article a La Vanguardia, "Destinado, sobre todo, a catalanes", que està causant sensació entre els periodistes que hi treballen, com palesen les posteriors referències del valencià Salvador Enguix i del català Enric Juliana. Segons Boira, l'article tracta de trencar ideas preconcebidas [sobre els valencians a Catalunya], mitos que deben ser combatidos, ja que sólo arruinando los tópicos estaremos en condiciones de relacionarnos con nuevos horizontes. Tanmateix, em sembla que en l'intent de trencar tòpics (alguns no crec ni que ho siguen) i d'apuntalar la seua tasca al front de l'Euroregió des del País Valencià, Boira deforma la realitat valenciana fins a fer-la irreconeixeble. Diu:

La Comunidad Valenciana es de derechas. Falso. Es un error recurrente pensar que el voto de las elecciones del 2007 ha sido un voto ideológico, como en Madrid. Más bien ha sido un voto sociológico. Las manifestaciones antigubernamentales del PP en Madrid contra la política antiterrorista o la educación no se han reproducido nunca en Valencia. [...]

Què vol dir un vot sociològic? Que no és polític? Que no és ideològic? La qüestió és que el PP ha arrasat i el PP valencià té una ideologia clara, basada en una política econòmica bolcada en la construcció i el sector turístic, sense frens mediambientals; en un espanyolisme regionalista que "deixa morir" i margina la cultura valenciana (entesa com a producció cultural en llengua valenciana i les tradicions i particularitats autòctones, com la pilota valenciana i d'altres); en el suport al sector privat en la gestió de la sanitat i l'educació (amb les implicacions de reproducció d'esquemes ideologicopolítics que comporta el cas educatiu); en una política cultural efímera i de "pandereta", d'esdeveniments ocasionals (exposicions, pel·lícules, obres de teatre, etc.) però sense crear una indústria valenciana mínimament ferma; en una política de victimisme front a l'exterior i de propaganda interna, sense escrúpols democràtics (Canal 9 és un exemple), etc., etc., etc. (se m'escapen molts aspectes per la rapidesa d'este comentari).

I em sembla que tot això es pot considerar com una "política de dretes", per la qual cosa els centenars de milers de valencians que han votat PP han votat eixa gestió de dretes. Evidentment, no tot "el País Valencià és de dretes", perquè eixos votants només representen un 35% del cens electoral i no arriba a un 30% de tots els valencians, però, ara per ara, i des de fa una dècada, "el País Valencià és de dretes" en tant que vota les dretes, de la mateixa manera que la València de Blasco Ibáñez era una "València republicana" en tant que votava majoritàriament els republicans, malgrat que hi haguessen molts monàrquics, conservadors, anarquistes, etc.

La Comunidad Valenciana monopoliza el discurso hiperbólico. Falso. A los amigos catalanes, y sobre todo a los barceloneses, habrá que recordarles que la ciudad que primero inventó la idea de la comparación superlativa fue Barcelona."Barcelona, la millor botiga del món", fue un lema usado con profusión. Sus Juegos Olímpicos fueron "los mejores de la historia" y ahora mismo la capital catalana invita a los niños a vivir "les millors vacances del món". ¿Por qué se ve la viga en el ojo ajeno y no en el propio? Al fin y al cabo, es la misma viga. ¿Acaso no ha sido la 32. ª la mejor Copa del América de su larga vida desde 1851?

Correcte, ja ho vaig dir ací per al cas de València i Barcelona. Les polítiques hiperbòliques són semblants a un lloc i a un altre, però la gran diferència és com es gestionen els rèdits econòmics d'eixa competitivitat entre ciutats i territoris: de forma que beneficie tots els ciutadans en el present i el futur, mitjançant polítiques que asseguren una marxa econòmica estable i de qualitat, unes ajudes socials àmplies i una gestió cultural potent, les quals, tot plegat, milloren realment el benestar de la vida de la majoria; o, contràriament, a través de polítiques que només beneficien els sectors econòmics puixants, desentenent-se d'altres (agricultura, indústria), amb els problemes de desestructuració social que això comporta, sense cap previsió de futur més enllà del faraonisme, del "pensat i fet" i del "Déu dirà".

El Gobierno del PP benefició a la Comunidad Valenciana. Falso. [...]

No em sembla que això siga un tòpic estès a Catalunya que calga combatre.

La Comunidad Valenciana es la versión más elaborada del discurso sobre la unidad de España. Falso. El PP valenciano no es el de Salamanca. El PP valenciano es un PP bávaro, regional y regionalista. Y Valencia no es el granero castellano del PP sentado sobre el sepulcro del Cid. Es, por el contrario, la idea más viva de la España regional de principios de siglo XX. Para nación, España, y para patria, la valenciana, como cantan los seguidores de la Mare de Déu dels Desemparats cada año.

No crec que ningú diga que els valencians tenim "la versió més elaborada del discurs sobre la unitat d'Espanya". El tòpic català, això sí, és que som "espanyolistes" i "anticatalanistes". El primer és difícilment innegable (i no és cap defecte en si mateix), el segon és molt més susceptible de matisació: hi ha un discurs anticatalanista (només de la dreta) a la ciutat de València i part de la seua província, les quals representen vora la meitat del país, però no el trobarem (amb significància) a la resta de comarques; en tot cas, però, l'anticatalanisme és més un recurs politicoideològic de la dreta que no un sentiment real que afecte a les relacions econòmiques i socials entre els ciutadans catalans i valencians. No obstant això, com ja he dit, la política del PP valencià de "deixar fer" amb l'statu quo actual de la llengua i la cultura valencianes, així com el suport decidit a l'educació privada i majoritàriament en castellà, aboquen a la mort social del valencià i a l'assimilació de les produccions culturals valencianes a les espanyoles de base castellana. Per tant, el regionalisme del PP confirma el tòpic de l'espanyolisme valencià, que referma la castellanitat d'Espanya.

Catalunya y Valencia se abocan a los Països Catalans. Falso. La teoría de los Països Catalans no nació de Joan Fuster, aunque él la defendió a partir de los años sesenta. Entonces, valía la pena intentarlo. Catalunya era más dinámica, potente y avanzada que la Comunidad Valenciana. Y España, un desastre. ¿Y ahora? Déjenme hacer una pregunta a los defensores de la idea: en 1962, la capital de los Països Catalans hubiera sido Barcelona, pero hoy en día, si fueran un Estado independiente, ¿cuál sería su capital, Valencia o Barcelona (o Palma)? La pujanza económica valenciana merece repensar los ideales colectivos que guían las relaciones entre nuestras sociedades. Nuevos tiempos, nueva relación, nuevo ideario.

No sé què té a veure la primera afirmació amb el desenvolupament del paràgraf. Catalunya i València no s'aboquen als Països Catalans per moltíssimes raons, en les quals no entraré ara, ja que ho fet en altres ocasions, però res té a veure la potència econòmica d'una i altra (les raons fusterianes, si més no, no partien d'això, ni de lluny). D'altra banda, com pot preguntar-se Boira per quina seria la capital dels Països Catalans en termes econòmics? Ell és geògraf, en sap d'escales. I l'escala de Barcelona és difícilment comparable a la de València en qualsevol indicador; simplement en diré un, el demogràfic: la ciutat (1.600.000 vs. 800.000) i l'àrea metropolitana (3.000.000 vs. 1.500.000) de la primera doblen els de la segona. Sí que hi ha, però, àmbits en què superem o competim amb els catalans: en les nostres indústries especialitzades d'exportació (a nivell de país) o en el tràfic comercial del port (a nivell de capital), per exemple. Tanmateix, novament, una de les diferències principals entre el discurs ideològic predominant a València i Barcelona és el del projecte nacionalista: mentre el catalanisme tracta d'integrar i liderar tot un país, el regionalisme valencià es limita a gestionar la vida de tres províncies (de pro-vincere, territori que passava a formar part de l'Imperi romà per victòria militar), amb totes les conseqüències que això té (i en són bastants), tant a nivell social, polític, cultural i econòmic, com ara la limitació del creixement de la pròpia València (té més expectatives de crèixer la capital d'un país que la capital d'una província).

Entre Catalunya y la Comunidad Valenciana, la cultura es lo único importante. Falso. ¿Adivinan los lectores qué tema ha propiciado la única reunión oficial entre consellers de ambas autonomías en el último año? Las infraestructuras (diciembre del 2006 en Valencia, con presencia, además, de los presidentes de los rivales puertos de las respectivas capitales). ¿Y cuál ha generado cumbres empresariales entre el Círculo de Empresarios catalán y la Asociación Valenciana de Empresarios? Las infraestructuras y el agua. ¿En qué están de acuerdo Josep Piqué (antes de dimitir) y Eliseu Climent? En el corredor mediterráneo ferroviario de ancho europeo. Valencia es instrumento fundamental de la política radial. Falso. Las políticas radiales y neocentralistas no pueden consentir, por definición, más de un centro. Cualquier infraestructura que promueva otros puntos de la red romperá la estructura radial. En Catalunya se debería saber que cuanto más se refuerce a Valencia, menos posibilidades tiene de triunfar la concepción neocentralista de España. Entre otras cosas porque Valencia querrá también conexiones con Murcia, Zaragoza y Barcelona.

Tampoc crec que això siguen tòpics. Massa bé saben els catalans que l'economia és molt important (la pela és la pela), i que els "nacionalismes perifèrics" que facen un estat menys centralista els convenen. Amb tot, no és sobrer recordar eixos interessos comuns.

Los valencianos se mueven sólo por el pan y el circo. Falso. Al menos, no más que otros. La celebración de la 32. ª Copa del América en Valencia ha sido percibida como una especie de compra de voluntades. Es posible, pero al menos, los valencianos no hemos debido pagar (directamente) una entrada, como sí hicieron quienes querían ver el Fòrum 2004. En ambos casos se ha recuperado una porción de la fachada marítima, se han abierto nuevos espacios de ocio y se han sentado las bases para una nueva relación con el mar. ¿Tanta diferencia hay entre una cosa y otra?

No em posaré ara a defensar el Fòrum de les Cultures ni a atacar la Copa de l'Amèrica, de la qual ja en vaig parlar, però el problema del "pa i el circ" dels valencians no és eixe esdeveniment en concret, sinó el fonament de la política quasi exclusivament en el faraonisme, sense atendre a altres inversions i projectes de mitjana i petita escala, i,en ocasions, sense respectar mínimament les regles democràtiques marcades per les lleis (casos d'agressió al patrimoni o al medi, de corrupció o balafiament): Terra Mítica, prolongació de Blasco Ibáñez, Marina d'Or, Ciutat de les Arts i les Ciències, favors a clubs de futbol, Ciutat de la Llum, etc.

Valencia está absolutamente castellanizada. Falso. La Universitat de València cuenta con una demanda global de clases en valenciano/ catalán que llega casi al 40%, las líneas en valenciano agrupan 150.000 niños y el valenciano/ catalán está presente en la mayor parte de las políticas comunicativas de las instituciones (y cuando no, se recurre al Síndic de Greuges; doy fe) y de algunas empresas (Mercadona y El Corte Inglés o los pequeños hornos de barrio). El panorama dista del de una sociedad absolutamente castellanizada, o al menos, mucho más que otras ciudades importantes de Catalunya. Otra cosa es que se pudiera hacer más y mejor.

Correcte, però si seguim votant PP i amb el mateix esquema mental sobre el valencià com a llengua marginal anem cap a on anem...

La valenciana es una sociedad desestructurada. Falso. Es una sociedad líquida, transversal. Posiblemente el mejor ejemplo de una sociedad posmoderna, pero en la que las comisiones (el nombre es indicativo) falleras son un ejemplo de vida comunitaria, los voluntarios tienen una de las tasas más elevadas de España y las numerosas bandas de música del país ejemplifican la idea de ritmo acompasado y uniforme, sometido a las reglas de la interpretación.

És, per tant, una societat desestructurada políticament. L'associacionisme se centra en actes festius concentrats (no de barri com a d'altres llocs), i, per tant, l'associacionsime cívic i polític és feble, el que provoca una disminució de la qualitat democràtica.

La Comunidad Valenciana es, en esencia, anticatalana. Falso. O al menos, no más que otras comunidades. El principal cliente de la economía catalana es la valenciana y viceversa (los grandes datos se nutren de pequeñas y medianas empresas y de empresarios individuales que comercian). Además, diez años de Euromed (nacido en 1997 como respuesta a una necesidad) han permitido más de diez millones de viajes entre Valencia y Barcelona.

Ja he explicat anteriorment les implicacions de l'anticatalanisme valencià.

En resumen, sólo arruinando los tópicos estaremos en condiciones de relacionarnos con nuevos horizontes. Y éstos son: el arco mediterráneo (recogido por cierto en el nuevo Estatut d´Autonomia valenciano, artículo 59.4. ¡Léanlo!), la Renaixença (el sustrato cultural común en el que todos están de acuerdo y que nos permite empezar de nuevo en este aspecto) y el marco común de un proyecto: una España diversa y regional (reforcemos el espléndido nombre conjunto de la España del Este, del geógrafo Pierre Deffontaines) y una Europa igualmente diversa e interregional. Y comprendiendo, en Catalunya, que sólo reforzando y apoyando el crecimiento de estructuras paralelas (hablo de la lengua, pero podría hablar de otras cosas) en nuestros dos países se llegará a la posibilidad de abordar alguna vez políticas comunes. Crezcamos, unos junto a los otros, que nos veremos cuando seamos mayores y tengamos necesidad, que, dada nuestra geografía, economía e historia, será más bien pronto.

Plenament d'acord, però estes coses s'han de demanar, sobretot, als valencians. Els catalans fan la seua, a excepció d'ERC, que continua augmentant "espectacularment" els seus vots al País Valencià. A dures penes se'n surten i ja veurem com evolucionen, però, en general, no hi posen problemes a l'euroregió propugnada per Boira des de l'IEIV. Som els valencians els que ens mostrem reticents a estrènyer lligams polítics amb Catalunya, donat el partit que guanya les eleccions, i els que girem l'esquena a la nostra "Renaixença" i al nostre "valencianisme". Que el nostre intent per demostrar les virtuts econòmiques de l'Euroregió i per justificar les victòries aclaparadores del PP no ens facen creure'ns la seua pròpia propaganda. A veure si al final vivim en el millor dels mons possibles i cal que renunciem a tota la nostra ideologia, que sempre acabarà representada pel PP -que ni és de dretes, ni espanyolista, ni anticatalanista, ni faraònic ni res de res.

El govern del País Valencià no canviarà mai!!

Continua eixint-se'n

Això diu Xavier Vendrell, vicesecretari general de coordinació interna i acció electoral d'ERC, que el govern del País Valencià no canviarà mai:

Són milers els ciutadans que, més enllà de la Sénia o a Llevant [vol dir el País Valencià i les Illes Balears], comparteixen un mateix imaginari nacional, no només una llengua, una història i una cultura comunes. I el vot d'aquestes persones es perd si no té un referent inequívocament independentista. El nostre deure, el dels que no dubtem de la nació, és articular-nos en cada racó de país on hi hagi un home o una dona disposats a fer-ho. I així ho continuarem fent també al País Valencià, fins que la resta de forces progressistes reconeguin el nostre paper, el nostre espai i el nostre pes. L'esquerra independentista va ser imprescindible per canviar el govern al Principat, ho ha estat a les Illes i serà amb la participació d'Esquerra que es canviarà el govern al País Valencià.

D'il·lusió també es viu, supose...

La Barceloneta es rebel·la

Els barris mariners són massa llépols per als Ajuntaments, les immobiliàries, els especuladors i els homes de negocis que només veuen en les ciutats una gallina de la qual traure ous d'or. Primer a València el Cabanyal: no es pot rehabilitar amb un fort pla d'inversions i amb una política decent d'enllumenat, neteja o seguretat, sinó que s'ha de demolir una bona part pel bell mig i a construir s'ha dit, incloent una nova zona comercial i d'oci per a la ciutat (no per als veïns del barri, és clar, que els barris no són per viure-hi sinó per fer bonico a la ciutat). Ara a Barcelona la Barceloneta: el "pla dels ascensors" ens ha caigut damunt. Tractaré d'explicar el context una mica.

La Barceloneta és un barri començat a construir a mitjan segle XVIII sobre les terres acumulades al llarg de vora tres segles junt al port de Barcelona, bastit a finals de segle XV. Tot i que inicialment el barri era molt més menut, la característica urbanística bàsica ajustada al pla de l'enginyer militar encarregat d'alçar els plànols s'han mantingut: una estructura reticular, curiosament pareguda a la del Cabanyal. L'altre tret essencial del barri són els "quarts de casa"; la majoria de cases de la Barceloneta guarden una forta semblança tant estètica (finestres, portes, elements decoratius) com estructural, i en este darrer sentit totes elles han tingut la mateixa evolució: les cases inicials de dues plantes, d'uns 130-40 metres quadrats per planta, foren primer dividides per la meitat per fer dues cases de dues plantes i després cada planta quedà com un "pis", que alhora se subdividí per la meitat, quedant "quarts de casa" de 30-35 metres quadrats, com en els que vivim vora un 90% dels habitants de la Barceloneta. Esta evolució estructural ha provocat, a més a més, que eixe 90% d'habitatges no tinga ascensor, ja que no hi ha lloc material ni per patis amplis (tots estenem la roba cap al carrer) ni per a un ascensor al costat de l'escala. Només les cases del passeig Joan de Borbó, més "senyorials", tenen ascensors, així com les molt recents, que en són molt poques.

Evolució del "quart de casa": Casa / Mitja casa / Quart de casa (Mitja casa sense comunicació entre plantes, que alhora són partides per la meitat)

La Barceloneta sobre el plànol

La Barceloneta des de l'aire i des del front marítim

La Barceloneta des de l'aire i des del Gòtic (1927)

Doncs bé, amb l'excusa que sobre el 25% de la gent que viu als quarts de casa sense ascensor és major de 65 anys s'ha aprovat un pla municipal que "tracta" de facilitar la instal·lació d'ascensors en els edificis. Tanmateix, l'única forma de fer-ho és agrupant edificis (dos en un generalment) i enderrocant una fila sencera de pisos (1r-1a, 2n-1a, 3r-1a, 4t-1a, per exemple) per tal de fer lloc a un ascensor que donaria servici a ambdós edificis. I la potestat per decidir si s'ha de fer fora els veïns per pujar còmodament a casa quedaria en mans de les comunitats respectives, per a la qual cosa, ad hoc, el pla ha aprovat que la decisió siga vàlida amb el 50% + 1 dels vots, en compte del 80% que marca la llei civil catalana competent. D'altra banda, per si això no fóra suficientment injust, l'Ajuntament ha promés que aquells que es quedaran sense casa seran reallotjats en el barri, en edificis que "faran" en solars públics, però que ningú ha establert quan els faran ni si hi cabran tots els desallotjats; de fet, els únics que estan en construcció són els del costat de l'estació de França, que no estan dins del barri ja que com es veu en el plànol (serà al costat de les vies) la Ronda Litoral està pel mig.

Però el problema va molt més enllà de l'estrany interès de l'Ajuntament a facilitar la instal·lació d'ascensors amb el 50% + 1 dels veïns d'acord i dels desallotjats per sempre més de sa casa. El problema de fons serà l'encariment de l'habitatge al barri. El meu cas crec que serà paradigmàtic. El meu edifici pertany a una sola persona i és gestionat per una important administradora de finques. Mai s'han preocupat per la casa fins ara, amb l'aprovació del "pla dels ascensors". Com a voltors han vingut a fer un pla de "millora" de l'edifici que, malgrat el seu secretisme i que encara no n'estem segurs, probablement estiga vinculat al desig de posar-hi ascensor. En primer lloc, ací els llogaters no tenim res a dir: si vol tirar als de la fila de pisos del 1ª, 2ª, 3ª o 4ª ho farà sense més problemes. I en segon lloc, una vegada estiga posat l'ascensor i la finca reformada, els lloguers s'encariran fins a preus inabastables. De fet, les immobiliàries estan tractant de comprar edificis sencers per fer el mateix.

Ara paguem relativament poc respecte a la resta de Barcelona perquè vivim en pisos menuts, vells i sense ascensor, però canviem això pel meravellós barri que tenim. Una vegada feta la reforma els pisos seran una miquiua més grans (dels pisos tirats es donaran uns quants metres quadrats a la resta), reformats, amb ascensor i amb la mar al costat, dins del context del boom turístic de Barcelona: dels 1.000 euros no crec que baixen els lloguers normals, a la qual cosa cal afegir els nombrosos apartaments turístics que s'hi faran. I al capdavall el barri perdrà la seua essència, que li la donen els habitants de tota la vida, que omplin els carrers a tot hora, vinculats a la pesca i el port, festers, treballadors, etc. Per a les Olimpíades van fer el port olímpic al nord del barri (a la dreta en el plànol), amb Casino i zona comercial inclosa; ara estan fent el mateix al sud (a l'esquerra en el plànol), amb un megahotel de Bofill de 100 metres d'alçada en forma de vela, un altre port esportiu, zona comercial, etc. És evident que el que queda justament en mig, la Barceloneta, és un caramel per als golafres de l'Ajuntament, les immobiliàries i els interessats en potenciar el turisme de luxe a Barcelona.

Hotel Vela de Ricard Bofill (en procés de construcció)

El "pla dels ascensors" ja ha estat aprovat per l'Ajuntament però part de la Barceloneta s'ha rebel·lat. Després de dues assemblees a l'església de Sant Miquel que ni Ken Loach hauria imaginat, es va constituir la Plataforma de Defensa de la Barceloneta, que compta amb el suport de l'Associació de Veïns de L'Òstia (nom amb què també es conegut el barri). L'altra associació de veïns, la més veterana, s'ha mostrat partidària del pla municipal i sembla que no veu (la seua situació personal els ho deu permetre) els greus riscos que suposa (desallotjaments forçats, encariment de preus, elitització), el que ha provocat una forta fractura al barri. En qualsevol cas, la Plataforma de Defensa i l'AV L'Òstia no demanen que l'administració ens deixe en pau sinó que faça un pla que no provoque un desastre social: que es decidisca la instal·lació d'ascensors per una majoria més àmplia, que els llogaters hi tinguen veu (som al voltant del 65% dels residents als "quarts de casa"), i sobretot que en compte de modificar tot el barri amb l'excusa dels ascensos per la gent major (que no és majoria), es busque una solució a eixa gent amb problemes d'accessibilitat: que siguen allotjats en els edificis famosos que l'Ajuntament construirà en un futur, també en les noves cases al costat de l'estació de França, en baixos (amb permutes dins del mateix edifici amb algun veí d'un baix que vullga viure en planta) o en altres edificis públics amb ascensor i sense ús actual (antiga escola d'adults, antiga associació de veïns, la Cooperativa, edifici de La Marina).

És una via molt més raonable per solucionar el problema de la gent major. Ara bé, l'Ajuntament realment vol solucionar eixa qüestió o li interessa fer de la Barceloneta un barri turístic, fashion i de diners? Sembla clar quin és l'objectiu final. Per això la Barceloneta es rebel·la i hui dissabte 21 d'abril hi haurà una marxa convocada a les 18:00 hores des de la plaça de la Barceloneta (de l'església de Sant Miquel) fins al carrer Almirall Aixada amb el passeig Joan de Borbó, per indicar l'edifici de La Marina (amb ascensor, públic i abandonat) com a símbol que "un altre pla és possible". En finalitzar hi haurà cants de cançons tradicionals del barri juntament amb un gran cremat de rom, també típic d'un barri tan lligat a les havaneres i Cuba. Qui vulga, ja sap on passar la vesprada.

Vídeo de TV3 sobre la qüestió

Fotos antigues de la Barceloneta (1935 i 1915):

La part contratant de la primera part...

Esport sí, política no. Llibertat d'expressió?

08/02/2007. Departamento de Prensa. Fuente: KELME

Kelme rescinde el contrato a Oleguer La empresa de ropa y equipamientos deportivos Kelme, con sede central en Elche (Alicante), ha rescindido recientemente el contrato de patrocinio que le vinculaba al jugador del F.C. Barcelona, Oleguer Presas Renom. Según fuentes de la propia compañía, los motivos de esta rescisión se basan, en último término, en las recientes declaraciones del futbolista en diversos medios de comunicación. Los responsables de la empresa deportiva abogan por la defensa de los derechos de libertad de expresión y libre pensamiento. Sin embargo, la vinculación de kelme con el jugador se basaba en criterios única y exclusivamente deportivos, por lo que se tomó la decisión de rescindir la relación contractual unilateralmente.

Hi ha algun rastre de coherència en este comunicat de premsa? No el veig enlloc. O el missatge està mal expressat o és totalment contradictori. Primer es diu clarament que la rescissió d'Oleguer s'ha fet per les seues declaracions, i immediatament després que la vinculació d'Oleguer i Kelme era únicament a nivell esportiu. Llavors per què li rescindeixen el contracte si defensen la llibertat d'expressió i l'havien contractat exclusivament per la seua talla futbolística? En tot cas, de forma sil·logística, el que podem extraure d'este comunicat és que si la proposició 1ª és que Kelme afirma que els motius de la rescissió d'Oleguer són, en darrer terme, les seues declaracions públiques sobre De Juana Chaos, i que la proposició 2ª és que Kelme advoca per la llibertat d'expressió i el lliure pensament, la conclusió lògica és que Kelme està mentint: o bé la rescissió s'ha fet per altres raons alienes a les declaracions d'Oleguer o Kelme no advoca per la llibertat d'expressió i el lliure pensament. Com que la rescissió és un fet, a la llum de moltes altres proves i el mateix reconeixement de Kelme, motivat per les declaracions sobre De Juana Chaos, i l'aposta per la llibertat d'expressió és simplement una afirmació desiderativa no comprovada, la conclusió està ben clara: Kelme menteix. A més d'intolerant (segurament està en el seu dret: a nivell de relacions privades que faça el que vullga), Kelme és mentidera i hipòcrita.

A propòsit del discurs de Carod

Fa sis anys, en la presentació d’un llibre sobre el catalanisme, amb l’assistència dels cinc dirigents, els cinc líders de les diferents formacions polítiques catalanes del moment, tots –tots– van acabar reivindicant per a ells mateixos el catalanisme, per a ells personalment i també per al seu partit. Si el catalanisme és el patriotisme dels catalans i les catalanes per Catalunya, és normal que la majoria d’aquest Parlament en sigui, tan normal com la dimensió patriòtica espanyola a les Corts generals o francesa a l’Assemblea Nacional de França. Més aviat cridaria l’atenció que no fos així, ni en aquest Parlament, ni en el Parlament espanyol ni en el Parlament francès. Qualsevol pacte, doncs, en general, hauria estat un pacte entre partits catalanistes que estimen el país. El catalanisme, doncs, no és patrimoni de cap partit. No hi ha, ni hi ha estat mai, ni espero que hi sigui mai, un partit únic del catalanisme. Cadascú sent, vol i estima Catalunya de manera diferent, i defensa projectes estratègics diferents per al mateix país. Hi ha un catalanisme més còmode o no tant amb l’autonomia que tenim, un catalanisme federalista i un catalanisme que vol un estat per a Catalunya com a horitzó final. Però cap catalanisme no té l’exclusiva del país, ni el monopoli dels símbols nacionals, ni és dipositari o titular del poder per dret natural. Parlo, doncs, en nom d’un d’aquests catalanismes, el que vol Estat com horitzó final, que ha establert una entesa amb altres dues formacions polítiques per formar govern. [...]
Volem ser, els partits que conformem la majoria, el govern d’un poble que assumeix serenament la seva condició de nació; amb naturalitat, no com un gest d’hostilitat cap a ningú, sinó com una afirmació tranquil·la d’allò que som i que no volem deixar de ser, sense complexos, ni incomoditats, ni ambigüitats.

Discurs de Josep-Lluís Carod-Rovira com a portaveu del Grup Parlamentari d'ERC en el discurs d'investidura del president de la Generalitat de Catalunya. 24 de novembre de 2006


Eixe és el valencianisme que jo somnie per al País Valencià. Un valencianisme que estiga per damunt dels partits, amb un mínim comú denominador clar i ras: símbols, llengua i cultura inclosos, fonamentals i imprescindibles, però sobretot amb el país com a horitzó polític immediat per tots els projectes polítics (per a uns encaixat dins d'Espanya i per altres amb aspiració de formar un Estat propi). Un valencianisme que servisca com a eina política per cohesionar la societat valenciana i gestionar polítiques que veritablement tracten de beneficiar i arribar a la major part de ciutadans que viuen al País Valencià. Serà algun dia possible?

PS: I no crec que la diferenciació entre nació política i nació cultural que fa servir Joan-Francesc Mira siga útil. Nació només hi ha una i és la politicoidentitària, la identitat que es fa política, i la política que fa identitat, és a dir, el nacionalisme, evidentment cimentat sobre una cultura específica, però la cultura per si soles no forma una nació.

Comprovació

Ara és hora de comprovar si el rumor que vaig llançar al blog tenia fonaments: Hi haurà tripartit, Eliseu Climent dixit.

El fenomen C's i l'efecte Montréal

De l'editorial de l'Especial de Vilaweb sobre les eleccions catalanes:

I és aquí on entra en joc l'altre gran canvi d'aquestes eleccions, que és l'entrada de Ciutadans al Parlament -repetint el que fa anys ja va aconseguir el Partit Andalusista. No cal exagerar-lo però tampoc menystenir-lo. En qualsevol procés sobiranista arriba un moment on els unionistes prenen una forma política indiscutiblement anti-nacionalista. No és, doncs, el problema que apareguin i entrin en el parlament aquest tipus de partits. El problema és en tot cas si els sobiranistes, (amb votants repartits políticament a CiU, ERC o ICV), estan fent o no el que cal fer per a avançar i per a portar Catalunya a una quota de llibertat superior a la que tenim ara. En els pactes possibles també hi ha respostes a aquest interrogant.

És el que anomenen l'efecte Montréal:
No hi ha cap país del món on avance un procés sobiranista o simplement nacionalista i els unionistes no s'organitzin i aconsegueixin representació. Especialment a la capital. Això ha passat arreu, a Montréal amb el nacionalisme quebequès, a Bilbao amb el nacionalisme basc, a Belfast amb el nacionalisme irlandès o a Brussel·les amb el nacionalisme flamenc. Excepte en el cas basc als altres llocs els unionistes han creat partits específics, que es defineixen com anti-nacionalistes i que, en realitat, representen la forma extrema del nacionalisme canadenc, espanyol, anglès o francòfon, segons el cas. [...] Generalment no cerquen un canvi radical del panorama polític sinó només influir de forma decisiva sobre els partits no sobiranistes moderats. És el cas de Brussel·les i el Front Democratique des Bruxellois Francophones, per exemple. [...]

El cas que pot resultar més interessant d'estudiar és el de la capital del Quebec, Montréal. Té moltes semblances amb Barcelona. Com Barcelona representa una part molt important de la població total del país. Com Barcelona acull moltíssima població nascuda fora i es veu a ella mateixa com una "ciutat internacional" amb característiques pròpies i diferenciades sobre la resta del país. I com a Barcelona hi ha una elit intel·lectual ressentida amb el nacionalisme que estructura un discurs presumptament cosmopolita, que de fet cerca erosionar la força del nacionalisme. Aquesta elit fins ara s'aplegava al voltant del PSC, sobretot, i del PP però l'actuació de Maragall, que han considerat massa nacionalista, els ha fet trencar amb els socialistes, a diferència per exemple del que passa al País Basc.

Reflexions entorn 1909 i 2007

Què ha passat en aquest país perquè, de veure els catalans i els barcelonins com uns iguals, aliats "naturals" en una tasca regionalitzadora de l'estat, venedors i compradors de les mercaderies que circulen per casa nostra, fraternalment units en una història foral i en una llengua compartida s'haja passat a veure'ls -i veure'ns de retruc-, com en una relació que sols es pot establir de senyor a serf, de dominador a dominat? [...]

La societat valenciana, amb relació a Catalunya, es mou entre la reacció visceral hereva d'una batalla lingüística i cultural creada, dirigida i nodrida per interessos aliens als valencians durant els anys setanta del segle passat, en la transició doncs, i la tendència racional a establir contactes, relacions normals i, per què no, privilegiades amb aquells amb qui compartim una història, una llengua, un context geogràfic i econòmic i uns fluxos funcionals evidents. De vegades, la situació em recorda a aquell riu que s'entesta a tornar pel seu llit natural malgrat les obres artificials de canalització que li imposen un nou traçat.

Josep Vicent Boira Maiques, València i Barcelona. Retorn al futur, 2006, p. 11 i 12

Un estrany regal

Porta amb Espe presentant la versió castellana del Diccionari persa de Catalunya

Hui, en comprar El País al quiosc de la plaça de Sant Agustí del Raval, on freqüentment compre El Periódico, l'Avui o La Vanguardia, el quiosquer m'ha regalat l'ABC. Ho farà sempre o tindrà res a vore que el principal article d'opinió siga "Olvidar Cataluña" del crític i escriptor Miquel Porta? De totes maneres, la seua lectura només m'ha servit per refermar la meua creença en la necessitat que les diferents ideologies polítiques catalanes mantinguen el consens entorn del catalanisme com a horitzó politicoidentitari.

En l'article Porta proposa l'oblit del catalanisme: se trata de evadirse de la fantasía y el sueño, se trata de abrir, liberar, vulgarizar; olvidar la Cataluña obsesionada por una identidad nacional inexistente que condiciona la vida de los ciudadanos. [...] Archivado el catalanismo, olvidada la obsesión identitaria, [...] conseguido eso, se abriría el paso a la política y a la política de las cosas [...]: lealtad institucional, recuperación de la autoridad y la responsabilidad, transparencia, autocrítica, superación de la demagogia, el populismo [...] Cataluña está hoy condicionada y limitada por la defensa de lo propio, por una llamada reconstrucción nacional que exige la discriminación de lo impropio, así como una importante cantidad de recursos económicos que podrían destinarse a cuestiones más prosaicas.

Si el citat autor pensa que una societat política no "nacionalista perifèrica" -en els seus termes- equival a una millor gestió, convide al citat autor a passar una temporadeta a qualsevol racó del País Valencià. [ironia on] Allí tenim lleialtat institucional, autoritat, responsabilitat, transparència i autocrítica, no hi ha gens de demagògia ni de populisme, i els diners públics els gastem a bastament en educació, sanitat i I+D+I, no malgastant ni despilfarrant de cap de les maneres. I tot, perquè els partits majoritaris es mostren fidels al projecte nacionalista espanyol i es despreocupen d'una suposada identitat nacional valenciana que no serveix per a res. [/ironia off]

O potser Miquel Porta, a l'igual que l'àcrata Sánchez Dragó, troba que som una comunidad muy viva, efervescente, també en qüestions d'higiene política. Per cert, se m'oblidava dir que Porta considera que Reagan va ser el major intel·lectual crític del segle XX.

Facen joc!

Curiosament, no pots apostar en català

Les travesses han arribat al món de la política catalana. El portal Betfair, després d'experiències semblants realitzades a les eleccions presidencials dels Estats Units d'Amèrica o d'Itàlia, accepta apostes sobre qui serà el proper president de la Generalitat de Catalunya. No sobre qui guanyarà les eleccions, o siga que es podrà apostar fins i tot després de conèixer el resultat electoral.

Diuen que on s'hi juga els diners la gent afina al màxim: les apostes donaven vencedor a Bush i Prodi i guanyaren. Ací, de moment, el favorit és Mas, per qui es paguen 1,81 euros per cada 1 apostat, mentre que Montilla va a 2,24 per 1. Fins i tot també es pot apostar a qui no serà president de la Generalitat: Piquè i Saura donen 1 euro per cada 1.000 apostats...

Actualització: 2 dies després, Montilla s'acosta molt i molt a Mas. El presidenciable de CiU està a 1,96 a 1 i el del PSC a 2,02 a 1.

El vencedor del debat de TV3

Qui va véncer el debat d'anit a TV3? Sens dubte, encara que actualment estiga en una posició de "perdedor", el màxim triomfador va ser Pasqual Maragall. Montilla, ni de lluny, sembla que puga millorar els resultats de l'actual president al 2003. Montilla és gris, anodí, inofensiu, mediocre... La fuga de vots cap a CiU i ICV sembla ben clara. Així ho diuen les enquestes i Mas està jugant fort -potser passant-se'n ja de la ratlla- per tal d'obtindre la majoria necessària. En 10 dies tindrem la resposta definitiva.

No hi haurà sociovergència ni pacte nacional

Sembla que el tripartit repetirà

El meu corresponsal a València em comenta que Eliseu Climent l'ha informat de primera mà que el tripartit català es reeditarà si es repeteixen les condicions necessàries, és a dir, un resultat similar al de les darreres eleccions. Eliseu té molt bons contactes, tant al PSC com a ERC: la sociovergència i el pacte nacional quedarien, doncs, descartats.

Preguntar-se per què

Despús-ahir La Contra de La Vanguardia reproduïa una entrevista del periodista Lluís Amiguet al mític atleta Sebastian Coe. En la primera resposta aquest deia: A sovint pensem que allò important de les coses és com fer-les, com aconseguir-les, però jo crec que el primer és preguntar-se per què: per què fem una cosa o una altra.

La màxima és aplicable a quasi tots els aspectes de la vida. Si sabem per què fa les coses la gent, més que el com, podrem predir els resultats finals del seu treball. Depenent de la resposta, podrem augurar la utilitat de la seua tasca. En primer lloc hi ha gent que ni tan sols es fa la pregunta; els resultats solen ser roïns. En segon lloc, hi ha gent que la respon, però hi dóna una resposta en clau d'interés personal o particular; el resultat només li interessarà a ell o als seus. En tercer lloc, hi ha altra gent que la respon i intenta donar una resposta satisfactòria en clau col·lectiva, professional o social; els resultats són generalment més útils per a la societat.

Per exemple, en el meu camp particular, entre els historiadors, açò és evident. Però també, entre els periodistes, els escriptors, els cineastes, els metges, etc. No cal que la resposta al per què s'hi dediquen estiga trufada de grans ideals. Alguns cineastes poden tindre molt clar que ells fan cinema "simplement" per contar històries i "entretindre" la gent i per això mateix fer molt bé el seu treball; conforme la resposta al per què siga més ambiciosa, reflexionada i atenta a una funció social, el seu treball serà més satisfactori i productiu, independentment de la metodologia emprada.

La màxima expressada per Coe, segons la qual és més important el per què que el com també és aplicable a la política. Per exemple, per què s'hi dediquen -en general- els polítics d'esquerra? Per millorar la societat, per evitar la injustícia, per fer una societat més igualitària i democràtica, per conservar valors culturals i ecològics. El com fer-ho es pot debatre. Hi ha qui pensa que la socialdemocràcia liberal és el camí mentre que altres pensen que les polítiques estatalistes d'esquerra són més adients. En tot cas, el resultat sempre tindrà una utilitat social més gran que el de les polítiques de dreta. Perquè per què s'hi dediquen els polítics de dreta? Per mantindre la seua hegemonia, per beneficiar els seus negocis, per conservar el seus status econòmic, per frenar els canvis socials... Entre la dreta el mètode -com fer-ho- està ben clar ja que no hi ha objectiu de transformació: l'agit-prop i el take the money and run en els afers polítics i culturals, el campi qui pugui en els socials i el laissez faire en els econòmics, s'imposen de forma lògica si ens preguntem per què les dretes es dediquen a la política.

De veritat Zapatero va prometre la Generalitat a Mas?

Després de l'anunci de Maragall de no repetir candidatura a la presidència de la Generalitat catalana pel PSC, sembla que la teoria segons la qual Zapatero pactà amb Mas les rebaixes de l'estatut a canvi de posar-li en safata el govern de Catalunya cobra més força que mai.

La més que segura candidatura de Montilla podrà millorar els resultats de Maragall? Sembla que no. Quins vots pot sumar Montilla que Maragall no aglutinara? Ni de gent propera a CiU ni a ICV ni molt menys al PP o a Esquerra. El PSC només podria aspirar a augmentar els seus vots en les pròximes eleccions sobretot a costa d'Esquerra. De fet, molta gent en els darrers mesos m'havia dit que no tornaria a votar a Esquerra en les pròximes eleccions com a càstig per la seua desgavellada participació en el govern tripartit. Tanmateix, fent un repàs mental de les tendències polítiques d'aquells que m'han fet esta confessió, crec que la seua intenció de vot es decantava cap al PSC, en uns casos, i ICV, en uns altres; és a dir, eren gent mitjanament catalanista però també esquerrana o socialdemòcrata, els quals consideraven que el PSC i ICV havien realitzat una tasca de govern més social i seriosa que no pas Esquerra, únicament atenta a les aspiracions nacionalistes i independentistes. No obstant això, també crec que aquells que havien pensat votar al PSC no ho faran amb Montilla com a candidat, ja que no cobreix els seus "mínims de catalanisme exigibles"; així, probablement mantindran el seu vot a Esquerra. En la mateixa línia, part del vot catalanista del PSC pot fugir cap a CiU o Esquerra davant la presència de Montilla. Per altra banda, existeix un "maragallisme" forjat per la pròpia personalitat de Maragall i pels anys de batllia a Barcelona i de candidatura a la Generalitat, però, contràriament, no existeix cap mena de "montillisme", excepte potser a Ferraz.

Per tant, sembla que el canvi de Maragall per Montilla suposa la renuncia a guanyar vots d'altres opcions polítiques i a la possible victòria electoral del PSC, que darrerament encara es perfilava en les enquestes com el partit més votat per sobre de CiU. Així doncs, havent reforçat a CiU amb el paper de Mas a la negociació de l'estatut i els resultats del referèndum, i evitant la desfeta d'Esquerra, els resultats electorals poden ser molt semblants al de les darreres eleccions, que va guanyar CiU. Ara, però, sembla que seria Mas qui formara govern de coalició com a nou president de la Generalitat. De veritat Zapatero va prometre la Generalitat a Mas?