dimecres, 23 de maig de 2012

La segona etapa de la revista "Lletraferit"

No recordava ben bé com m'havia posat en contacte amb ells. Tinc molt mala memòria, jo, i he hagut de cercar-ho al correu electrònic. Fou l'1 d'octubre de 2008, fa més de tres anys i mig, quan Felip Bens m'escrigué en privat per tal de parlar-me sobre el post que havia publicat aquell dia en resposta al llibre Barres i corones de Pau Viciano. M'indicava certes coses, tant de caire historiogràfic com de caire documental, sobre els orígens medievals de la corona i el blau en la senyera de València per tal de debatre-les i compartir-ne opinions. En aquells moments em trobava a Florència, on feia un mes que havia arribat per a desenvolupar una beca predoctoral al European University Institute. I en un dels meus colps d'inconsciència, en el segon correu que li vaig contestar, els vaig convidar a ma casa toscana: a ell i als membres de La Cretina Comèdia, una tertúlia literària, futbolística i gastronòmica, que s'havia acabat de formar pocs mesos arrere i que jo coneixia d'oïdes pels comentaris que em deixaven ací alguns d'ells. En un altre colp d'inconsciència, Felip m'informava el 9 d'octubre que eren gent de got i gavinet i que estaven disposats a vindre. A penes unes setmanes després aterraven a Florència tres membres de La Cretina, amb els quals vaig passar una de les experiències més memorables de la meua vida. N'hi ha un "Cant Dotzé i Toscà" que ho certifica.

I a partir de llavors, sempre que podia coincidir amb ells a València, assistia a les reunions de La Cretina Comèdia fins a consolidar una amistat forjada a colp de bon menjar, bona beguda i bones xarreres. Tant, que fa uns pocs divendres vam gaudir d'un no menys memorable comiat de fadrí d'un dels seus membres, en el qual estàvem, entre d'altres, Josep Vicent Miralles, Toni Sabater, Vicent Chilet, Vicent Molins, J.R. March, J.L. García Nieves, Felip Bens o jo mateix. Uns noms que no he triat a l'atzar, sinó perquè coincideixen amb molts dels que trobareu signant articles en la segona etapa del Lletraferit, una revista que l'editorial L'Oronella, fundada i dirigida pel mateix Felip, va publicar ininterrompudament entre 1996 i 2008. Com molts de vosaltres sabreu, L'Oronella ha estat una de editorials més actives -segurament la principal- en publicar textos en Normes del Puig i, en conseqüència, l'antic Lletraferit també es feia en eixa normativa. Ara, però, presenta una novetat molt important: també inclou articles en normes de l'AVL -la meitat en el primer número. Ho explica el propi Felip Bens en el seu text de presentació, titulat "Fe sens obres, morta és":
Algú vorà en este nou "Lletraferit" renúncies o abdicacions; hi haurà qui veja inclús un esforç estèril. Nosatres nomes veem un eixercici de generositat imprescindible. De "Lletraferit" cap ad aquells als qui obri les portes. Dels que accepten l'invitació cap a "Lletraferit". I de tots cap al valencià. Som usuaris de la llengua -escritors, periodistes, investigadors, historiadors, professors, fotògrafs...- que senzillament volem fer una revista cultural en valencià, de qualitat, un producte que considerem precís i inajornable. Nos necessitem els uns als atres per a reviscolar un "Lletraferit" que -no ho oblidem- estava en coma després de tres anys sense vore la llum. Nos necessitem per a oferir-lo, units, a la societat valenciana. 
Portada del primer número de la nova singladura del Lletraferit

La qüestió és que, a partir d'ara, L'Oronella també començarà a publicar llibres en normes de l'AVL. Quant a la revista, personalment m'agradaria que tota ella estiguera escrita en esta mateixa normativa perquè, de forma objectiva, sé que la combinació de totes dues no ajuda en absolut a la normalitat lingüística. Però quan Felip ens proposà reflotar el Lletraferit -a Andreu Tintorer, a Josep Vicent Miralles, a Toni Sabater i a mi, que formem el Consell de Redacció- ja vam tindre extenses i profundes discussions sobre la qüestió. Finalment, després de molts estires i arronses, prevencions mútues i esforços de comprensió dels uns als altres, vam concordar que es publicara així: uns textos en normes del Puig i uns altres en normes de l'AVL, i esperaríem a vore què passava. Si la revista és ben acollida, si va malament, etc. Sabem que és una decisió arriscada, però, en relació amb això, com també s'explica en la presentació esmentada, és evident que nosaltres no som qui ha de posar fi al conflicte lingüístic, sinó les institucions corresponents. En este sentit, tant de bo Lo Rat Penat i la RACV -o altres associacions com la PJV- facen prompte el pas d'adoptar la normativa de l'AVL, que és la que té tot el futur del poble valencià per davant. Personalment, no desitge una altra cosa.

Mentrestant, ens centrarem a fer una revista de qualitat, el més atractiva possible, i amb els temes dels quals disfrutem tots plegats i pensem que val la pena donar a conéixer. El número #01 d'esta nova etapa és un exemple d'això. Arranquem amb una entrevista a Carsten Jensen, l'autor de Nosaltres, els ofegats (2006), una de les obres que més ha fascinat a tots els amants de les novel·les marítimes gràcies a la història de Marstal, un poblet de la costa danesa que es revela com una mena de Macondo mariner. A continuació, trobem una recreació literària dels fets de Vinatea, des de la seua fugida del regne de València després d'assassinar la seua esposa en 1313 fins a la seua conversió en un heroi popular en enfrontar-se a la reina Elionor en 1331-32. Després parlem d'un fet realment interessant i desconegut, "el Leviatà del Politècnic", una balena varada al Perellonet que es tractà d'exposar com a escultura a l'esmentada universitat, però que ha acabat amb els seus ossos en un fosc magatzem. Tot seguit, una bella i evocadora visió del Barri de l'Agulla, un preciós nucli històric construït en 1932, prop del que després seria l'Avinguda del Cid de València. Més tard, "La ciutat ficcionada", una veritable classe magistral de com els llibres i la literatura ajuden a construir les identitats, tant a nivell personal com col·lectiu i territorial. 

Després, uns suggeridors passejos per la mar d'Oliva, per la ciutat de Boston i pel monument a Teodor Llorente que es troba a la Gran Via Marqués del Túria de València. És, de fet, el text que enceta un article sobre el poeta valencià com a "tòtem recuperat" per al valencianisme i les lletres valencianes. A continuació ve l'audiovisual: un repàs  a l'atractiva figura de Tran Anh Hung, autor de pel·lícules com L'olor de la papaia verda o Norwegian wood, una entrevista a Pau Martínez, actual director de L'Alqueria Blanca, i un excel·lent fresc de la música d'Arthur Caravan. Continuem amb el descobriment d'una figura realment oblidada, Josep Ballester Gozalvo, cabanyaler, fundador del Llevant i ministre d'Afers Exteriors del govern de la República en l'exili. I, finalment, acabem amb una sèrie de columnes sobre aficions i vicis diversos: la nit, a través del pub Calypso i del conegut a València com a forn dels Borratxos, el futbol, centrat en l'extravagant figura de Mario Balotelli, el bon menjar, al Baret de Miquel a Dénia, i el sexe, amb una remembrança literària del Rei Arlot, una mena d'amo de la Pobla de les Fembres Pecadrius -el bordell de València- que va existir entre els segles XIII i XIV.

Evidentment, no puc amagar que m'agrada el resultat i no precisament perquè hi haja participat jo, ja que simplement em limite a escriure el text sobre Vinatea. És mèrit dels redactors, entre els quals, realment, no en sabria destacar cap, ja que tots els articles m'agraden molt. Potser els d'Àgueda Vitòria -la nostra benvolguda comtessa d'Angeville- i els de Toni Sabater siguen els meus favorits, però no n'hi ha cap dels altres que els desmeresca. Tant Josep Vicent Miralles com Felip Bens, Ernest Granell, Eugeni Machancoses, Andreu Tintorer, Artur Ahuir, J.L. García Nieves, Paco Bosch, Vicent Molins, Vicent Chilet o J.R. March, han escrit uns textos magnífics, de molt bon llegir. A la qual cosa, cal afegir les fotografies que ha fet Diana Baidal. En conjunt, hem intentat mantindre un cert ordre: dos entrevistes, quatre reportatges i una sèrie de seccions fixes ("Planetari", sobre literatura, "Obrador", sobre arts, "Fites", sobre espais urbans o arquitectònics, "Esp(l)ais", sobre naturalesa, "Bitàcora", sobre ciutats del món, "Topografies", sobre llocs oblidats de València, "Temps moderns", sobre cinema, "El Discoplay", sobre música, "Bestiari", sobre personatges urbans, "General de Peu", sobre futbol, "Gargamell", sobre bars i restaurants, i "Memòria de l'entrecuix", de tema eròtic). 

64 pàgines en conjunt, que ens agradaria ampliar progressivament en propers números, estenent, alhora, la nòmina de col·laboradors. Esperarem, en tot cas, a vore com és rebut este primer exemplar de la nova etapa del Lletraferit. Si voleu seguir-lo per la xarxa, podeu fer-ho a través del seu facebook i el seu twitter, així com del seu blog, que seran activats durant la setmana vinent. També en podeu copsar un tast visual en el seu espai de promoció i, per descomptat, podeu comprar físicament la revista en la majoria de quioscos de la ciutat de València o demanant-la directament a L'Oronella. També tindreu ocasió de fullejar-la i adquirir-la en una presentació que farem el divendres 8 de juny a les 19 h. a la Sala d'Actes del monestir de Sant Miquel dels Reis. Ho recordaré novament quan s'acoste la data, però, ara, com demà me'n vaig una setmaneta de vacances a l'illa dels 83 quilòmetres quadrats, ja vos ho dic: esteu tots convidats!

40 comentaris:

Anònim ha dit...

En tot cas hauries de dir que es una revista bilingüe, una en valencià (AVL) i l'altra ?.
Ells ja diuem que en són dos de diferents

Vent d Cabylia ha dit...

Home (o dona), el que està escrit en Normes del Puig no és xinés ni castellà, això segur. És valencià, encara que escrit en una normativa pròpia i no oficial.

Anònim ha dit...

bilingüe: en valencià i en "mossarap"

Vent d Cabylia ha dit...

Ah, es tractava d'una broma. Supose que sona a "mossàrab" això que he citat de la revista, escrit per Felip Bens.

Josep ha dit...

I si tota esta gent està fent passos per a acceptar l'AVL, quan ho faran, per fi, i s'hi incorporaran decididament? Tan difícil és fer el que han fet Choví, Palés i companyia?

Vent d Cabylia ha dit...

Doncs no ho sé, Josep. Per mi, tant de bo ho feren demà mateix. Jo crec que, com tu dius, no és tan difícil. És fer-ho i au. Però també entenc que una estructura no canvia del dia a la nit...

Oscar ha dit...

El Lletraferit és una revista cultural entretinguda i amena, que tracta temes ben interessants i està amerada de valencianitat. És una de les meues favorites, juntament a Saó i unes altres, i a més, com diu Vicent, té uns col·laboradors amb ofici i es nota. La recomane enfervoridament, no vos penedireu.

I en quina normativa dius que escriuen, Vicent?

Que passes unes bones vacances, desconnectes i tornes amb les piles carregades.

besnét de Saneca ha dit...

A mi no em pareix el millor per a donar-li consistència "cultural" a la revista -però qui sóc jo per a opinar, si he adoptat l'ortografia roscana de toni de l'hostal a la valenciclopèdia?-, però em pareix d'un esforç integrador encomiable, que espere que done els seus fruits el més prompte possible...

I canviant de tema: ja porte més o menys un 10% dels posts (i de tots els comentaris posteriors, que ja té mèrit!)... Jo no sé d'on dimoni he tret esta burrera d'haver de llegir-te a internet, amb la seua dispersió constant que em fa anar botant d'uns comentaris a altres, entrellaçats infinitament! Mãemeua, la de temps que m'estàs fent perdre!

O guanyar. Que encara que siga anímicament, estic trobant tantes coses assenyades al teu discurs, que em dol no haver estat pel món -este món virtual- del valencianisme valencianista -que els demés li posen les etiquetes que vulgen, que quant més despectives, serà que més els hi molesta-, que és el que, des que vaig començar a tindre us de raó política i capacitat de sentiment nacional, he defés -moltes vegades calladament i en lluita interior amb mi mateix per tot allò que m'envoltava-.

I sí, jo també sent tristesa quan tots aquells que són referents per a mi i per a la meua terra, parlen de determinada manera, i em pregunte el mateix que tu: "Què collons hem fet els valencians per tal que el bo i el millor dels nostres intel·lectuals es consideren catalans i catalanistes abans que valencians i valencianistes?

Segueix per este camí, a vore si aconseguim que una pròxima generació d'intelectuals es considere, amb el cap ben alt, valencià i valencianista.

Altre dia més: seguiré informant, perquè voldria trovar discrepàncies amb (i punts febles en) el teu discurs per poder discutir, però cada vegada em sent més identificat.

I ja prou de floretes, que m'estic excedint per a guanyar la teua atenció i els teus favors -postístics, per suposat-... Hauré d'incloure un to irreverent als meus comentaris per a no pareixer un pilotari professional, i ja que no discrepe amb el fons, criticar d'alguna manera la forma: A la foto que apareix a les teues contestacions, estàs pixant a la mar? I en eixe cas, era la mediterrània? És més plaenter que pixar vora un marge?

besnét de Saneca ha dit...

Vaig escriure un comentari prou extens, però no sé què dimoni ha passat. Eixa sort has tingut, senyor Vicent, perquè ara em toca resumir més o menys el què vaig dir:

Des d'un punt de vista "cultural" -i analitzant la forma i no el fons, que no el conec encara- no acabe de vore massa clar la dualitat ortogràfica -però d'açò tampoc puc dir massa perquè jo no predique amb l'exemple i he adoptat l'ortografia roscana de Toni de l'Hostal a la valenciclopèdia-, però des d'un punt de vista "convivencial" em pareix una bona iniciativa per intentar normalitzar les coses... A vore si amb un poc d'esforç normalitzem la qüestió ortogràfica abans d'haver acabat definitivament amb el valencià.

I, a banda d'este tema, t'informe: ja duc mes o menys un 10% dels posts, així que ja pots imaginar la quantitat de temps lliure -l'escàs temps lliure que tinc- que li estic dedicant a fer-me una idea prou concreta del teu pensament sociopolític. La veritat és que no estic siguent massa sistemàtic pel greu problema de dispersió que generen les cites i enllaços continuats a altres entrades o blogs diferents, així com el problema de certes referències desaparegudes i els comentaris i les seues respostes -que me'ls estic papant tots-... I em fa ràbia coincidir tant amb tú -a mi el que m'agrada és discutir!-, et tinc una insana enveja per la capacitat que tens d'argumentar i responde a les rèpliques i tinc una barreja de sentiments molt pareguts als teus davant de certes coses -l'entrada "Tristesa" n'és un bon exemple-.

Bé, pare ja de fer la pilota (és que Toni de l'Hostal ja ha passat de mi -per pesat, clar està- i a algú hauré de donar-li la tabarra ara). A l'anterior comentari -el que s'ha perdut per entre alguns dels forats de la xàrcia (i per la meua imperícia)- et feia un parell de comentaris irreverents, però ho deixe per a quan tinguem més confiança. Perill: amenace de tornar i segurament amb prou més del 10% a les esquenes (quina mala jugada haver arribat més de cinc anys i mil entrades tard!).

No, si al final m'ha eixit una entrada més llarga encara que l'anterior!

Paciència, Vicent.

Anònim ha dit...

Vicent, et creïa més seriós que entrar a col·laborar en una revista seccessionista. Sí, secessionista, que nega la unitat de la llengua que parlava, per exemple, Vicent Ferrer, Pere el Cerimoniós o un camperol remença

Fani Grande ha dit...

Molt xulo el article, i la revista, és clar!... Escriuen dones també a "Lletraferit"?.... Just asking ;-)))))

Fani Grande ha dit...

"l'article", volia escriure...:-)

besnét de Saneca ha dit...

Ací passen coses molt rares: igual és que, siguent com sóc un neòfit en este món dels blogs, açò és normal, però a mi m'extranya...
És el tercer comentari que escric a esta entrada i, m'arriba pel correu informació de què el comentari s'ha publicat i jo no el veig enlloc. Sé que pot paréixer egòlatra i pretenciós, però es simple curiositat: quin és l'univers paral·lel al que han anat a parar els meus comentaris?
I el pitjor no és sols açò: ara m'ha arribat un avís d'un comentari anònim al meu correu que tampoc veig publicat!
Estic fent alguna cosa mal? He tocat alguna tecla que no debia?
Dubte (i dubte molt, companys)! Que alguna ànima caritativa em diga què passa?

besnét de Saneca ha dit...

"!" en compte de "?" al final és el que volia escriure...

PAIPORTA PARLA ha dit...

Xe Vicent, no deixes de sorpendre'm!
Les voltes que he llegit l'Oronella, sempre m'ha agradat allò que m'explicaven, el que no m'agradava era la norma. Ara m'gradarà una mica més..
Per als talibans dir-los que el carinyo el fa el rossec.

Anònim ha dit...

A mi el que l'Oronella es publique ara en normes d'El Puig (en accents) i en normes de l'AVLL em deixa indiferent. El poble valencià si de veres s'estima la seua llengua no hauria de fer una atra cosa que estudiar-la, enriquir-la, enaltir-la i reivindicar el seu nom historic: el de llengua valenciana. Si qualsevol poble d'Europa haguera tingut una produccio lliteraria del nivell que arribà a tindre Valencia en els segles XIV i XV i en els seus lliterats mes importants referint-se a la llengua en la que escrivien en el nom de llengua valenciana, hagueren elevat eixa llengua al cim de les llengües minoritaries d'Europa. Pero aci perdem el temps en "mariconades", qüestionem el nom, bandegem les formes autoctones i anem a genollons darrere de les formes importades. Perdem el cul per defendre la mes que suposta i "sacrosanta" unitat de la llengua. Som unics. I aixina nos va.

Nelo Llombart

Vent d Cabylia ha dit...

Hola, conteste molt ràpidament des del paradís...

Primer que res, a banda del besnét de Saneca, una altra persona també m'ha comentat per privat que no ha pogut deixar comentaris al blog. No sé per què. No he fet absolutament res al respecte. L'únic que puc pensar és que tal vegada no heu baixat la barra lateral de la dreta i no heu vist les dos paraules de comprovació que cal posar en cada comentari per tal que isca publicat... Lamente, en tot cas, les molèsties i vos convide a intentar posar-los de nou.

Quant als comentaris que afortunadament sí que han arribat:

Oscar, gràcies!

Anònim, la revista no és una "revista secessionista", sinó una revista en valencià amb dos normatives. Ja he explicat que, evidentment, sóc partidari d'una única normativa, però a l'hora de treballar en favor del valencianisme no vaig preguntant als meus companys la seua ideologia (a no ser que siga un antidemòcrata, clar). Eixa és precisament l'actitud que ens impedeix recuperar la unitat del valencianisme. Si un valencianista estricte pensa que no pot fer coses conjuntes amb un catalanista i viceversa, millor que pleguem, ja que continuarem amb les eternes capelletes que no arriben amb força i transversalitat al conjunt de la societat.

Afortunadament, sembla que cada vegada hi ha més persones que pensen així. En eixe sentit, m'ha alegrat comprovar les opinions a priori sobre la revista de Josep Àngel Mas i d'Abelard Saragossà. El primer diu: La fita és la següent: en aquesta segona etapa de Lletraferit hi ha col·laboradors i em pense que també redactors que escriuen en les normes de l'AVL-IEC i altres que ho fan en les del Puig. La singularitat i la gosadia de l'oferta són enormes, desconegudes entre nosaltres. Fa a penes tres anys i mig, tancava el meu llibre sobre els models de llengua formal valencians apel·lant a la necessitat d'"afluixar la tensió entre els models" i afegia "especialment entre els germans, fills de la codificació fabriana" i hi ha qui em va dir que era una proposta arriscada. Si m'he permés l'autocitació és per subratllar que ara un grup de jóvens han sobrepassat les previsions fins al punt de deixar-les quasi en ridícul: han posat a conviure un model basat en l'ortografia fabriana i un altre fet a estones al marge i a estones en contra de Fabra. I sembla que no hi ha víctimes!

I el segon: La revista no solament serà positiva
pel contingut i per la convivència lingüística. Hi ha un altre aspecte en què la revista també pot ser molt positiva: en accelerar les converses entre l'Acadèmia i el Rat-RACV. Van congriant-se més i més factors per a superar la fractura social dels setanta i els huitanta [...]. Esperem que estarem a l'altura de les exigències socials i que sabrem actuar amb generositat i amb intel·ligència, de
manera que no hi hagen ni vencedors ni vençuts, sinó un sol vencedor: el valencianisme, que hauria d'eixir potenciat en tot eixe procés.


D'una altra banda, cal dir que no podem saber el resultat de tot açò. Potser que acabem malament o potser que acabem molt bé. No ho sabem, però, si no ho intentem, mai en podrem tindre constància. Per mi no serà que un valencianista no puga treballar juntament d'altres en projectes que poden interessar a l'enfortiment del missatge valencianista, ja siga col·laborant amb Saó, amb l'Oronella, amb l'IEC, amb l'AVL, amb la Generalitat Valenciana o amb la Catalana, coses, totes elles, que he fet i pense seguir fent si em criden o em deixen...

Vent d Cabylia ha dit...

Fani, en este primer número, a banda de Diana Baidal com a fotògrafa, només escriu Àgueda Vitòria, que, com he dit, és una de les meues preferides, perquè escriu molt bé i connecte moltíssim amb tot el que conta. Però, evidentment, és insuficient. És un dels temes que hem de millorar per als propers números. Com he explicat, el projecte renasqué d'una colla d'amics i en ella, majoritàriament, som hòmens. Per tant, mirarem d'anar ampliant la presència de dones en els propers "Lletraferits".

Besnét de Saneca, com he dit, et convide a escriure-hi de nou! Si torna a fallar em pots escriure al meu correu (ventdcabylia + gmail.com) i tractaré de reproduir el teu comentari.

Paiporta parla, m'alegre que t'agrade! En eixe sentit, estic veient una tendència a reaccionar de manera diversa en funció del lloc de cada persona. Vull dir que la gent de València i les comarques de l'entorn (l'Horta, la Ribera, etc.) s'ho pren més com un acte positiu que pot ajudar a unir el valencianisme (en la línia del que cite hui a l'Informatiu sobre l'alcalde de Burjassot, Jordi Sebastià), mentre que els més allunyats de València tenen una opinió més negativa perquè imaginen la gent de les normes del Puig com un monstre espanyolista i antivalencià. No és que molts d'ells no hagen actuat així (tots en coneixem!), però també hi ha molts altres, com he explicat -i més si els tractes en primera persona-, que són autèntics valencianistes.

En relació amb tot això, sempre he pensat que hi ha dos àmbits dins del nacionalisme valenià que van a velocitats diferents: València i les comarques properes, més "valencianistes" i que concentren més de la meitat de la població del país, i la resta de les comarques, més "catalanistes", menys concentrades demogràficament, on el valencianisme polític ha tret millors resultats percentuals i on hi ha menys conflictes amb les qüestions lingüístics, de banderes, etc. La qüestió és, però, que no podem fer un país sense capital. Això és impossible i menys encara en el nostre país, on València és el símbol cabdal (gentilici, nom del territori, nom de la llengua, història, potència econòmica, etc.). Quan el valencianisme s'escampe amb força a València (si això passa algun dia), serà quan realment el país puga començar a vertebrar-se i veure's reflectit en les seues aspiracions valencianistes. Mentrestant, al meu parer, continuarem amb les nostres frustracions, sense poder fer front a l'espanyolisme castellanitzant i derrotat davant de Madrid. Per tot això crec que és tan important recuperar València i això comença per unir tots els valencianistes possibles, vinguem de la tradició de la qual vinguem.

Nelo Llombart, que em digues que no li diem "valencià" a la nostra llengua, que no pots usar les formes autòctones o que els valencianistes no ens dediquem a enaltir-la i enriquir-la, em sembla estar totalment fora de la realitat. Tot això, per exemple, no ho fa l'AVL? O és que la "sacrosanta" separació del valencià i el català no et fa veure més enllà?

Anònim ha dit...

tu mateix ho has dit: no vaig a preguntar per la ideologia de cada persona... què per ser de dretes o d'esquerres, regionalista o independentista, he d'utilitzar la normativa de l'IEC, l'AVL, la RACV, lo Rat Penat, el Puig, o les del carrer Major? Va home va

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Sóc un valencià d'Elx de llengua i cultura catalana. Crec en una entesa entre tots els pobles de llengua catalana: la llengua no estatal més important d'Europa.

Dit això, admirat Vicent no entenc la teua aritmètica.

Els paràmetres demogràfics i econòmics valencians deuen ser fàcils de comprovar. No és la primera vegada que es vol convertir la zona metropolitana de València en 2.5 milions d'habitants per justificar el pes de la capital del país.

El País Valencià té cinc milions d'habitants. València no arriba al 19% ! Amb l'àrea metropolitana la cosa deu ser un terç de la demografia total.

L'Extrem Sud del País Valencià té un altre terç i no parlaré de províncies. Tant Elx com Alacant estan entre les 20 ciutats més poblades de l'Estat! En el cas d'Elx per damunt de més de la meitat de capitals de província, Castelló inclosa.

De les 20 primeres ciutats valencianes unes 15 estan fora "de la primera corona d'influència" de València. No considere ni Gandia ni Ontinyent part d'aquesta primera corona pel que fa al tema que ens ocupa. Si hi ha una comarca "catalanista" aquesta és la Safor i la Vall d'Albaida no deu anar molt lluny.

Pel que fa a corones d'influència, n'hi ha una segona, com n'hi ha una tercera. Tens raó que el país necessita més vertebració.

Així i tot, donem gràcies per haver-nos lliurat d'alguns mals pel que fa a la llengua que parlem perquè, d'haver-se escampat algunes coses que passaven a València, t'assegure que estaríem molt pitjor pel que fa a la vitalitat i la transmissió intergeneracional en la darrera generació.

Els únics de València que viatjaven a les comarques llunyanes eren els grans catalanistes valencians del segle XX. I els militants de comarques llunyanes devem haver visitat València dotzenes de vegades! I no, precisament, per fer turisme!

El País Valencià, al contrari de Catalunya, té una xarxa molt important de ciutats mitjanes i grans que formen una taca demogràfica vermella intensa (ho lamente oronellers però per aquí avall encara emprem el catalanisme nefand "vermell") que ocupa tota la costa o franja costanera del nord al sud del País.

N'hi ha una València de la qual estic molt, molt orgullós, des de Carles Salvador a Sanchis Guarner- No estaré mai amb els qui creuen en el valencianisme com a submissió de la resta del país als designis del cap-i-casal i a les seues dèries i manies.

I no dubtaré mai de la bondat de les persones. No dubte que això puga passar entre els qui no pensen com jo. Quin país! Barregem sentiments i ciència!

Després de la bandereta quina és la següent claudicació després de més de 30 anys de "valencià a l'escola"? Un "Compromís" entre la grafia fabriana i la de Lo Rat i RACV que encara afirmen que el valencià i el català són dues llengües distintes? Una grafia gallega que s'aprope al portuguès sense ser portuguesa com fan els d'AGAL? No és ni ha sigut mai la nostra gran tradició literària.

Mireu, el dia que València s'adone que el país està en les seues comarques -pròximes i llunyanes- alguna cosa haurem canviat.

Barcelona fa un segle i mig que sap quin és el seu paper pel que fa a Catalunya... I no és veritat que s'haja imposat el barceloní sinó una koiné que poua en totes les varietats de la llengua amb el pes que té la zona que codifica i que escampa usos i costums. No passava això a la València del segle XV? No arribava, aleshores, la influència valenciana a Barcelona, Palma, Perpinyà o Oriola?

D'altra banda, això d'un valencianisme sense ideologia i sense rigor intel·lectual no és el que ens deu interessar. Tens raó. Acabarem pagant les conseqüències. N'estic convençut.


Tens raó malgrat el mig segle que ja tinc observe que els joves de per aquí avall no compren tot el peix que els volen vendre. I mira que en conec!

Us desitge molta sort però no em tindreu en aquesta aventura.

Oscar ha dit...

Sabia que la comparança de Vicent entre "València i rodalies" i "comarques més llunyanes" anava a portar cua, sobretot per als qui la tenen de palla. Jo encara no sé que collons és València com a ens. Jo sóc de l'Horta, d'una zona ben majoritàriament valencianoparlant. He viscut al Sud (Vinalopó) i al Nord (Plana) i al centre (Safor)i m'encanta conéixer les diferències lingüístiques i d'una altra índole entre comarques. Sempre m'ha semblat curiós i interessant. I seguisc sense ser catalaniste, tu. Ma quina cosa! Combregue molt més amb el valencianisme de Lletraferit que amb el valencianisme de Saó, i sóc usuari de les dos revistes, crec en la unitat de la llengua i no sóc anticatalaniste ni ho he sigut mai. També sóc "València" o que? Xe, deixeu-vos estar de prejuïns entre comarques i parleu de la molla si voleu que és el que importa.

Oscar ha dit...

Per cert, Fani, una llàstima no poder vore't més per la que hauria de ser la nostra tele. Salutacions des de "València".

País Perplex ha dit...

Si Tintorer és d'Oliva o en té prou relació! I Miralles és de Xàbia! Tampoc entenc eixe romanç del Cap i Casal i àrees d'influència vs no sé exactament qué, on...

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

D'un diccionari català, és clar, mlagrat que jo siga un usuari dialectal valencià del «tenir». Gràcies pels elogis tant si em sent al·ludit erròniament com si tinc poc enteniment. Evidentment, prem el teu nom i m'apareix la pàgina de valencianisme.com. Què hi farem! El meu remet directament a mi mateix: al meu blog.

Tenir cua de palla:
Donar-se per al.ludit erròniament davant una acusació que no t'han fet directament.
Tenir poc enteniment.

Oscar ha dit...

De res, company.

Josep Lluís ha dit...

La comtessa des de l'Informatiu i després tu heu aconseguit que em pique la curiositat. Val a dir que, a priori, una revista que publica en 2 ortografies diferents (i no oblidem que també diferix molt la sintaxi) és un desgavell insostenible a llarg termini, entre altres coses perquè descol·loca el lector no del tot alfabetitzat en valencià. No obstant això, crec que socialment, en el context que estem, també és una cosa positiva: el fet que una editorial secessionista que no seguix la normativa oficial l'haja introduïda parcialment en les seues publicacions és positiu; com també ho és que convisquen autors de diferents sensibilitats lingüístiques.

Quant al contingut, crec que qualitativament els articles han de millorar, si bé he vist articles interessants: el teu despunta molt (m'agrada eixa aroma literària que has donat al text sobre Vinatea) i també m'ha agradat molt el de "ciutat ficcionada" i l'entrevista al director de l'Alqueria blanca.

jose ha dit...

soc el primer anònim. i torne a repetir, digueu que està escrita en dos normatives diferents quan els diuen que són dos llengües distintes.
Mai de la vida adoptarn la normativa de la AVL, perquè eixo es reconeixer la unitat de la llengua.
I aleshores es preguntaràn, i si tenim un passat comú?...

Oscar ha dit...

Eixe és el tema, Josep Lluís. Si açò ho haguera fet Saó, seria un desgavell inexplicable, però L'Oronella està fent un pas important. Supose que el missatge és que el valencianisme és valencianisme amb independència de quina siga la normativa amb que escriga el valencià. I t'assegure que des de L'Oronella es fa valencianisme, almenys del que a mi m'agrada, i que, personalment vincule amb gent com Saragossà, Casanova, Colomina, Baydal,Colomer,... encara que escriguen seguint una normativa unitària.

Josep ha dit...

Després d'haver llegit la revista i tots els comentaris, continue pensant que el més fàcil hauria sigut fer tota la revista en AVL, ja que heu triat un estandar molt valencianitzat. Estic d'acord amb el que diu Josep Lluís, ja que això a llag plaç és infumable. Però si vol dir que finalment serà tot en AVL, benvingut siga. A mi, com a desconeixedor total del Puig, m'ha costat molt llegir els textos en eixes normes, em resultava desagradable i això que al final n'hi havia alguns que m'han agradat molt. Una llàstima.

besnét de Saneca ha dit...

Ai, el més fàcil, el més fàcil... el camí de la normalització (política, lingüística, social,...) en este país sempre serà la línia més llarga entre dos punts! Llàstima que no es puga disfrutar del camí (açò és el menys paregut a Ítaca) i que els que anem en la mateixa direcció no ens donem ni aigua!
Home, Josep, pot costar més de llegir, però resultar "desagradable"... en eixe cas no et recomane llegir cap obreta de teatre satírica en un acte i en vers d'un bon grapat d'autors valencians de fa segle i mig, ni, per posar un exemple, cap revisteta del tipus "El Cuento del Dumenche" (i ni te cuento l'invent de toni de l'hostal a la valenciclopèdia -pos no li faig propaganda jo a este home ni res-).
Si és bo, amb un poc d'esforç, tires avant (pocs llibrets de falla t'has hagut de llegir, i alguns si que costen de veres...).

Anònim ha dit...

"El rellònge, ab la solemne veu de sa campana, al pegar les dotze batallades, avisa que's mija nit. La gent comença a desfilar cap a ses cases; amainen les flames de la foguera, per lo que'ls gicóns s'atrevixen a saltarla per una vòra; les mares criden a aquèsts ab amenaçes que'ls fan anar de mala gana; la gent, ab mormoreig de converses, se'n van costeres avall en busca del llit...."
Açò és un fragment de Francesc Martínez i Martínez del seu llibre "Còses de la meua terra",
Martínez era un valencianista que escrivia en i amb una normativa inexistent en eixe moment. En no haver una normativa, cadasacú escrivia com millor li semblava la qual cosa era un desgavell.
La necessitat de la normativa era absolutament necesària i vital per la llengua literària i ho era per totes les variants parlades, tant d'ací com d'allà, de Prada i de Prades, de Porrera i Porreres, de Muro de Mallorca i de Muro del Comtat.
Açò és tot i es prou i és molt.
Carmelina Sánchez-Cutillas, néta de Martínez escrigué en i amb la normativa, que desprès de moltes baralles, havíem acordat entre tots els que diguem bon dia.
La nostra normativa, qualsevol normativa, és una convenció, es podria escriure així, aixina o aixana, tant se val, al remat és una convenció acceptada, com el castellà, el francès, l'anglès, l'italià...
La normativa del Puig, de la Puja o del Pujol són collonades.
No reixí la manera de Martínez, ni la de Baixauli, ni la de Fullana, ni la d'Alcover...
I en contra de l'opinió de Baydal, ajudar a mantindre la de l'Oronella (al meu poble diguem Orandella) és allargar-li la vida, quan el que cal és llevar-li-la.
Uff.

Pere de la Mel

P.S. Una altra cosa és que les aus primaverals creguen que estan escrivint en una altra llengua. Si és aixina cap problema, ja s'ho faran.

Vent d Cabylia ha dit...

Joan-Carles, Oscar o País Perplex, el que vull dir diferenciant València i rodalies de la resta del país és que pense que les diverses zones han d'atendre a una estratègia específica ajustada a les seues diferències evidents (allò de la concentració dels aficionats del VCF a la província de València és un exemple evident dels comportaments diversos). Per tant, crec que no es pot aplicar la mateixa estratègia valencianista a Elx que a Morella o que a València, però alhora pense que la capital és objectivament més significativa per al valencianisme per les seues moltes implicacions(això passa amb qualsevol nacionalisme: sense capital no hi ha país). Tot plegat, encara que hi ha d'haver una convergència d'objectius, entenc que la realitat de València i rodalies no és la de la Safor, ni la de les comarques del sud, ni la de l'interior castellanoparlant. I en diferents situacions s'han d'aplicar actuacions distintes per a aconseguir l'objectiu comú, que és l'enfortiment del valencianisme.

D'una altra banda, per a mi, la pau lingüística no passa per una barreja gràfica d'AVL i NdP, sinó, en primer lloc, per la tradició ortogràfica contemporània valenciana que naix de les Normes del 32 i té continuació en les actuals de l'AVL. En segon lloc, amb matisos, estic prou d'acord amb la visió que té Taula de Filologia Valenciana sobre la valencianització del nostre model lingüístic. Evidentment, cadascú té la seua opinió sobre això i, com que puc suposar que jo no sempre tinc la raó, em limite a treballar amb tot aquell que puga atraure sinèrgies en favor del valencianisme, siga un valencianisme pro Països Catalans, un valencianisme estricte o un valencianisme que es troba còmode dins d'Espanya. El que tracte de fer així és convéncer a més gent perquè veja que el valencianisme és una eina molt potent per a la bona gestió de la societat valenciana i, alhora, per a la promoció de la nostra cultura. En eixe sentit, crec que treballant plegats ens podrem entendre millor els uns als altres i arribar a consensos en els quals puguem estar tots més còmodes (sabent que no sempre s'acompliran les expectatives que té cadascú).

Finalment, dir que Barcelona no ha imposat una koiné barcelonina en Catalunya, a nivell escrit i oral, és molt dir... Molts catalans diuen exactament el contrari. Per no parlar de les coses que normativitzen perquè es diuen exclusivament a les zones centrals de Catalunya: "esclar", "sisplau", etc.

Josep Lluís, moltes gràcies pel teu comentari i per les teues observacions concretes sobre els continguts de la revista. Com ja he dit, som ben conscients que la doble normativa no és bona per a la llengua, però esperem que siguen les institucions afectades les que es posen d'acord -tant de bo siga més prompte que tard- i, mentrestant, anem a intentar treballar tots plegats. Sobre els articles, a mi també m'agraden molt els dos textos de Miralles que has esmentat, però, com comentava, és que els de la resta d'autors també em semblen bons. En tot cas, són molt d'agrair les crítiques sinceres i constructives. Són ben útils per a augmentar l'autoexigència i millorar. Ho tindrem ben en compte i si algú més s'anima a dir la seua ací mateix, serà molt benvingut!

Vent d Cabylia ha dit...

Jose, conec moltíssima gent que escrivia en Normes del Puig i ara ho fa en AVL més particularista o més convergent: els que han esmentat per ací com Carles Choví i Pere Palés o també Lluís Bertomeu, Artur Ahuir, Vicent Flor, etc. D'una altra banda, també hi ha diversos casos d'una llengua amb dos normatives -a banda de diversos estàndards-, com, per exemple, el noruec. Com ja he dit, això no és positiu per a l'ús de la llengua, però passar, passa. Et recomane encaridament la lectura d'un text d'Òscar Rueda sobre la qüestió, tot i que potser et negues a llegir-lo, ja que està escrit en Normes del Puig. És molt interessant, encara que no compartisc en absolut les seues conclusions(advoca per mantindre les Normes del Puig, quan, al meu entendre, el diagnòstic que fa condueix totalment al contrari). D'una altra banda, que per a uns el valencià siga una llengua independent i per a altres siga la mateixa llengua que el català, no vol dir que parlen llengües diferents. Pense que és obvi. O és que quan sents a un "blavero" no l'entens i viceversa?

Josep i Pere de la Mel, vos dic el mateix que a Josep Lluís: som conscients que la situació no és ideal, però ens hem posat d'acord per a treballar, des de certes postures oposades, en favor del valencianisme. I som conscients -almenys parle per mi- que cal anar cap a una normativa única i esperem que açò ajude a caminar en eixe sentit. D'una altra banda, L'Oronella viurà amb o sense la nostra ajuda. Si amb ajuda es pot fer que el valencianisme s'enfortisca, millor que millor. Ja m'hauria agradat que alguna altra editorial haguera publicat la sèrie de clàssics que té o llibres com la biografia de Llombart i la reedició i transcripció del text que va donar peu al naixement del nacionalisme valencià en 1902...

Per cert, besnét de Saneca, els teus primers comentaris havien anat a parar a l'spam de blogger i els he recuperat. Moltíssimes gràcies per les "floretes" i aprofite per respondre una de les teues preguntes existencials: en la foto del perfil estic mirant a la mar, la mar de Formentera, que és on, si els diners i la faena m'ho permeten, m'escape tots els anys. És una mar com la de la Marina, però amb una illa i una tranquil·litat que la fa la més especial del món per a mi. I, res, espere que gaudisques amb el blog si tens valor per a continuar llegint-lo! :D

Jaume Vert ha dit...

Puix personalment pense que si be la solució noruega no és l'ideal, aplegats ad este punt, si seria lo més democràtic. El valencianisme.cat continuaria en el seu valencià.cat de la AVLl, el IIFV i el IEC, en la seua codificació ISO639CAT, el valencianisme.cast continuaria parlant i escrivint espanyol en una codificació ISO639SPA i aquells de nosatros que vullguérem viure un valencianisme.val, podríem parlar i escriure d'una manera oficial en Llengua Valenciana en les normes RACV, codificant ISO639VAL. Democràcia i diversitat cultural.

Jaume

PJV ha dit...

La PJV mai renunciara a les Normes d'El Puig. Mai aceptara la normativa de l'AVL, i mai renunciara a la independencia de la llengua valenciana. Que vos quede clar. Te demane que mo mos anomenes en el teu articul. Gracies.

Vent d Cabylia ha dit...

PJV, em pareix molt bé que opineu així, però, vaja, crec que tinc dret a expressar la meua opinió al respecte. M'he limitat a fer això.

Jaume Vert, de veritat prefereixes mantindre't en un sector ultraminoritari i condemnat a l'extinció que poder ajudar a crear un model de valencià prou acostat a la llengua parlada, "encara" que siga en normes de l'AVL? (perquè, no ho oblidem, el model del Puig tampoc s'acosta tant a la llengua parlada, sinó que també implica una artificialització de l'escriptura, com passa en qualsevol procés d'estandardització). Mai no ho entendré: tot per no compartir ni que siga ortografia amb el català.

Jaume Vart ha dit...

Hey Vicent, sense ànim de allargar massa este diàlec, dir-te que respecte del primer punt, entenc que és una pregunta retòrica, en qualsevol cas i per coherència, la resposta es si. Respecte del segon, no hi ha gens que tu o yo pogam fer per un model de Valencià, això ya ho va decidir en 1996 per nosatros la dreta espanyola i valenciana del PP i catalana de CIU. Respecte del tercer punt, i pese a que qualsevol estandarisació llingüística implica una artificialisació d'esta, te convide a conéixer est informe de la RACV sobre revalencianisació.

Bona fi de semana,

Jaume

Jaume Vert ha dit...

Ho sent, els hipervinculs han fallat, est és l'enllaç.
http://www.llenguavalenciana.com/_media/documents/informes/informe2012.pdf

Jaume

Anònim ha dit...

Joan Carles Marti Casanova, es un foraster no naixcut en Elig que vingué ya fadri en unes idees radicals catalanistes en les que molt poqueta gent d'Elig està conforme i encara menos entre els jovens.

No se de quin peix parla Joan Carles Marti Casanova, pero - per molta immersio i dines malgastats que porta el catalanisme en Elig - els jovens ilicitans nomes "compren", o siga, parlen en castellà.

Es cert que encara, en certs barris, se pot trobar gent parlant en llengua valenciana, pero son gent prou major, els yayos - ¿pot ser l'ultima generacio?.

En general estos auelos li parlaren a suns fills en castellà, i en acabant els nets no parlaren en una atra cosa mes que en castellà en suns pares i auelos ¿seran estos nets qui li parlaran a suns fills en valencià i faran reviure la llengua valenciana?

No hu crec, a estes altures de la partida el temps perdut ha segut molt - demasiat, com diem per aqui baix-. Si en conte d'haver estat encabotats tots estos anys en clavar, com siga, el catala (eixa normativa catalana (i llexic) infumable), s'haguera fet una normativa de "sainete" - mira que te dic - hui en dia la llengua valenciana estaría molt mes viva i forta.

Ara la cosa ya no te remei, ham passat de la fita (umbral) de "no retorno". Mala sort, pot ser en un atre univers o dimensio paralela. Aqui y ara, ya no.

Per atra part, Joan Carles Marti Casanova com bon radical catalaniste mentix i manipula la realitat. Li resulta facil per allo de que molts poquets dels que viuen en el Cap i Casal fan bolos per "provincies" i desconeixen la realitat llingüistica valenciana/ilicitana.

Per aqui baix, diem "aqui", pero yo encara no ha escoltat dir a ningu "vermell", tot el mon diu "encarnat" i si vols, de tant en tant, "roig", "la Creu roja", o com mon pare dia de jove: "tinc una bicicleta roja", aço de "vermell" una mentireta a vore si cola i potencia la "unitat" hasta l'extrem sur dels "paises catalanes".

Tampoc diem "tenir", sinos "tindre", "vindre" de forma general, a voltes, en enclitics, se pot escoltar "teni(r)-lo", "veni(r)te'n", per eixemple. Igualment sempre diem: "defendre, propondre", mai "defensar, proposar". I tenim certs verps molt personals com: "naixtre, coneixtre..." derivacio propia llatina arcaica.

Fa temps este senyor dia que en Elig mos mengem la -r de final de paraula. Incorrecte, les fem totes, a on se pert es en els enclitics "porta(r)la" > "portala".

Tampoc fem "u" les "o atones" com falsament dia. Posava l'eixemple de "ubert" - una excepcio que confirma la regla -, perque sempre diem: "obrir, obri(d)or, obrint, obertura, etc..." en eixe mateix verp.

Cert es que gastem "aqui" i tambe "dintre" (en la mateixa vitalitat que dins), pero la cabaçà de llexic diferencial en la llengua catalana no te fi.

No sec si hu diu este home (pos no fa "unitat"), pero en Elig te moltissima vitalitat el passat simple: aní, ixqueres, s'assentà, omplírem, charrareu,
aplegaren".

De certs catalanistes, millor agarrarse a la dita:

"De lo que te diguen res i de lo que vegues la mitat".

Vent d Cabylia ha dit...

Anònim, per problemes amb la reproducció de comentaris del blog, Joan-Carles Martí m'ha demanat que publique esta resposta seua:

Pel que fa a les característiques del parlar d’Elx et recomane un poc més d’estudi i de coneixement de tot el terme: 326 km2. Hi ha una bibliografia extensa com ara una tesi doctoral, feta pel Dr Carles Segura, sobre el parlar d’Elx. Et recomane la seua lectura. Tampoc estaria malament que pegares una volteta pel Camí de la Séquia Vermella al Camp d’Elx: entre Perleta i Atzavares, dita així perquè així és com l’anomenen els llauradors de la contornada.

Pel que fa a la meua il·licitanitat és ben coneguda a Elx. Sóc fills de l’emigració elxana. Per tant si sóc oriünd ho sóc d'Elx i no de cap altre lloc. Tinc els besavis, els quatre avis i per ara ma mare i ma germana soterrats a Elx. Els meus pares es van casar a l’església del Cor de Jesús i tinc tres germans més grans nascuts a Elx (1948, 1953 i 1955). La nostra llengua familiar és el valencià i és la llengua que parlen els meus fills i els meus nebots; tots ells xiquets, adolescents i joves adults: digues-li “llengua catalana” també perquè això ja està clar i no és matèria de discussió per a mi.

Vaig nàixer el 1958 a Marsella a l’igual que dues germanes més nascudes el 1960 i 1963. Vingueren l’àvia d’Elx i ma tia a batejar-me -era el primer valencià de la família nascut a l'estranger en uns quants segles- i després em portaren al poble perquè em coneguera la família. De xiquet veníem de vacances cada estiu i des de 1972, fa ara 40 anys, visc a Elx. És això bastant per ser d'Elx? Vaig ser la primera persona a Elx, quan va eixir la llei l'any 1976, a canviar-me el nom al valencià al DNI.

La meua dona és de la Baia, al Camp d’Elx i els meus dos fills, com no podia ser d’una altra manera, han nascut a Elx el 1988 i 1989. Tenen un valencià preciós i el parlen amb molts dels amics que visiten ma casa. I sí al Camp d'Elx es diu molt "aní" i a la ciutat diem sempre "vaig anar". Totes dues coses són igualment catalanes i valencianes alhora.

Fixa’t si parlava valencià quan vaig arribar que el 1977, als 18 anys, ja era professor de valencià -o siga, de català- a la Campanya Carles Salvador: professor i no alumne.

Fas molta pena però a Déu gràcies davant de la ridiculesa sempre hi ha el dret a la resposta. Si no sents parlar valencià als joves d’Elx és que deus tenir un problema o deus parlar castellà al carrer.

El darrer anònim que vaig rebre al meu blog, invitant-me a tornar “d’on havia vingut”, i altres coses molt boniques, em va fer molta gràcia. Es feia també des de l'anonimat. La seua morfosintaxi i el seu lèxic era de la teua escola.

Vicent Baydal ha estat a Elx i ha parlat valencià amb una bona quadrella d'elxans joves. Lamente que no et passe a tu. Dels tres o quatre de la teua corda que conec a Elx tots heu parlat castellà als fills cosa que no ens passa als "radicals catalanistes" ni a moltes persones que sense ser-ho no han renegat de la llengua.

Salut mestre!