dilluns, 10 d’agost del 2020

De Carraixet a Bonrepòs i Mirambell. Els orígens medievals d'un poble valencià

Vicent Baydal i Ferran Esquilache, De Carraixet a Bonrepòs i Mirambell, Institució Alfons el Magnànim, València, 2020

Després que Ferran Esquilache rebera a finals de 2017 l'encàrrec de l'Ajuntament de Bonrepòs i Mirambell d'estudiar un dels dos nuclis històrics del poble, el de Mirambell, corresponent a una antiga moreria medieval, ens vam endinsar en una apassionant investigació històrica, que ha combinat l'estudi arqueològic del paisatge agrari i urbà i la recerca de documents arxivístics i bibliogràfics. El resultat, De Carraixet a Bonrepòs i Mirambell. Els orígens medievals d'un poble valencià, va ser publicat fa uns mesos gràcies a la bona tasca de la Institució Alfons el Magnànim, que oferix en la seua pàgina web la introducció del llibre, i nosaltres publiquem ací les conclusions, acompanyades de l'apèndix gràfic que ajuda a entendre les claus que expliquem en el contingut de l'obra. Si n'esteu més interessats, la podeu trobar en biblioteques, llibreries o adquirir des d'ací este estiu: https://bit.ly/2XnCBwV

Conclusions

Els orígens medievals de Bonrepòs i Mirambell s’amagaven fins ara darrere d’una boira espessa que no ens deixava vore molt més enllà de l’any 1472, quan se’ns apareixien pràcticament per primera vegada Bonrepòs com a lloc de cristians i Mirambell com a lloc de musulmans, els dos davall la senyoria de Francí Jardí de Menaguerra. Però poca cosa més. Endinsar-se en la boira de vegades resulta perillós, però d’altres permet arribar a zones més clares, amb el cel asserenat i una vista nítida en la qual podem albirar certes coses amb un poc més de detall. Després d’esta investigació no tot és serenitat i nitidesa pel que respecta al passat medieval de Bonrepòs i Mirambell, però si més no hem pogut assolir certes clarícies il·luminades per la sòlida historiografia prèvia sobre el Regne de València i per les informacions proporcionades per una combinació de dades procedents dels arxius, l’arqueologia hidràulica i les anàlisis morfològiques dels nuclis urbans. En este sentit, són diversos els coneixements als quals ara podem accedir en relació amb l’evolució històrica de l’actual municipi de Bonrepòs i Mirambell durant l’edat mitjana.

En primer lloc, un de ben important: la identificació amb total certesa de Bonrepòs amb l’anterior nucli, horta i terme de Carraixet, que devia el seu naixement al procés de construcció de l’Horta de València per part de llauradors berbers i àrabs en època d’al-Andalus, entre els segles VIII i XII. De fet, hem pogut identificar la superfície de l’horta original construïda amb l’aigua presa de la Séquia de Montcada que donà lloc a l’alqueria/aldea de Carraixet, la qual probablement prenia el seu nom de la denominació de l’àrea en època visigòtica altmedieval, per la gran presència de càrritx vora el barranc. Així mateix, no només hem reconstruït l’espai hidràulic de Carraixet, sinó també els de la zona adjacent vinculada a la mateixa séquia, detectant una clara jerarquia, amb l’alqueria/aldea de Foios com la més gran i dominant, amb una horta molt notable, continuada per la de Meliana, i d’altra banda tres alqueries i hortes més menudes, que eren les de Carraixet, Macarella i Xirivella –les dos darreres en l’actual terme de Cases de Bàrcena–, així com un rafal que estaria en l’origen de la posterior població de Vinalesa.

Aquell paisatge, no obstant això, es veié fortament alterat per la conquesta i l’ocupació cristianes de mitjan segle XIII, amb l’expulsió dels musulmans de les seues cases i terres i el repartiment de parcel·les entre cristians vinguts del nord i la seua progressiva instal·lació. A la zona, com a la resta de l’Horta de València, llavors totes les terres passaren a ser irrigades més enllà de les hortes originals andalusines i es produí un procés de nova colonització desenvolupat durant el període subsegüent. En este sentit, ens manquen moltes informacions sobre l’evolució concreta de l’antic nucli, horta i terme de Carraixet en aquells moments inicials de població cristiana, però tot sembla indicar que probablement les seues terres foren repartides per la Corona entre colons diversos –que l’habitarien o viurien en altres llocs–, alhora que la zona es mantingué dins del reialenc i davall el control de la ciutat de València, en la seua contribució particular almenys fins a mitjan segle XIV. Entorn d’aquella data, però, –si potser el lloc de Carraixet no havia tingut abans cap altre possessor feudal– passà a mans del cavaller Berenguer Fabra, habitant de la capital i a qui documentem com a senyor en l’any 1370.

A partir d’aleshores, en tot cas, s’enceta un període de gran mobilitat en la seua possessió senyorial, en consonància amb la menudesa del lloc en el context de l’Horta i les certes limitacions demogràfiques que semblen detectar-s’hi. Així les coses, si bé sembla que l’esmentat Fabra retornà la possessió a la mateixa ciutat de València en aquell any de 1370, unes dècades després, en 1411, trobem el prevere Pere Ossinyà, retor parroquial de Massamagrell i amb cert patrimoni a Albuixec però establit igualment a la capital, com a senyor del lloc de Carraixet. En relació amb això, no sabem si ell en fou el responsable, però llavors, a banda de la casa senyorial amb les instal·lacions necessàries per a fer vi, s’hi documenta un hort de set fanecades de tarongers, que devia resultar certament particular en el paisatge agrícola del moment i que encara hi continuava a finals de la centúria. Abans, però, altres senyors estigueren també en possessió del lloc, com el notari i escrivà del Consell municipal de València i de l’estament reial del Regne de València Jaume Desplà, entre 1411 i 1414 com a mínim; el cavaller Joan Escorna, de la baixa noblesa valenciana, entorn de 1417; i el jurista i cavaller Galceran Civera, qui en mantingué la senyoria almenys entre 1421 i 1437 i sembla que prengué la decisió de canviar el nom del nucli de Carraixet pel de Bonrepòs o Bellrepòs.

Dos factors pareixen estar darrere d’aquella determinació. D’una banda, la voluntat de prestigiar la possessió senyorial mitjançant una transformació toponímica que també es documenta en altres parts del Regne de València amb denominacions semblants, vinculades sempre als conceptes de confort i benestar. D’una altra banda, a més a més, en el cas concret de Carraixet cal tindre en compte que el nom havia quedat associat al patíbul amb les forques de la ciutat de València instal·lat ben a prop a mitjan segle XIV. En relació amb açò, hem pogut documentar que l’antic nucli, horta i terme andalusí de Carraixet també va donar nom en època cristiana al pas o pont que salvava el barranc proper en el seu encreuament amb l’antiga Via Augusta, llavors camí reial de Morvedre. D’ací que la instal·lació patibulària instal·lada a la vora meridional de la rambla també rebera des del principi el nom de «forques de Carraxet» –i que fins i tot amb el temps, probablement per la importància i el simbolisme tant de les forques com del camí reial, el conjunt del barranc en tota la seua extensió acabara rebent també aquella denominació–. Així doncs, la vinculació del nom de Carraixet a un lloc amb cadàvers penjant, mort i putrefacció possiblement impulsà el canvi toponímic de la població a Bonrepòs o Bellrepòs.

En este sentit, hi ha encara un altre factor que potser condicionà la tria concreta d’aquella denominació: el fet que els Civera, tant el pare de Galceran Civera com ell mateix, tingueren una especial veneració per la Mare de Déu de la Llet, en honor de la qual construïren una capella en el convent de Sant Doménec de València, consagrada pel papa Benet XIII i on instal·laren un bell retaule confeccionat pel pintor Antoni Peris, amb escenes de la Verge Maria donant el pit al Jesuset. Si els Civera associaven aquella mateixa figura de la Virgo Lactans a la de la Mare de Déu del Repòs o del Bon Repòs, com era habitual en la cultura cristiana medieval, eixa seria la més que segura raó per a la tria del nou nom del senyoriu de Carraixet. Amb tot, després de la mort de Galceran Civera cap a 1437 i la possessió del lloc per part de la seua viuda Margarida, almenys entre 1438 i 1439, la senyoria acabà passant finalment a un altre cavaller, Francesc de Menaguerra, qui finalment l’estabilitzà dins de la mateixa família ja per a la resta de l’Antic Règim.

En concret, sembla que Menaguerra també era un jurista ennoblit, procedent en este cas de Tarragona, des d’on arribà a València a mitjan dècada de 1430 per tal de fer-se càrrec de l’administració de l’Hospital de Sant Miquel, fundat a la ciutat, en la parròquia de Sant Joan del Mercat, pel seu besoncle, l’apotecari Francesc Conill. És probable, així mateix, que, per contacte amb les mateixes terres que posseïa la institució hospitalària a l’Horta Nord, Francesc acabara adquirint propietats en la mateixa zona, com ara una finca en el terme de Museros que posseïa almenys en 1440 i també el senyoriu de Bonrepòs, en alguna data indeterminada entre 1439 i 1454. Degué ser ell, a més a més, qui en aquell període fundà el nucli de Mirambell com a alqueria de musulmans o moreria rural, amb el seu propi terme i senyoria, que en qualsevol cas romangué sempre vinculada a la de Bonrepòs. Si més no, és a partir de 1454 quan trobem un seguit de caps de família avassallant-se en Mirambell –un altre topònim que pretenia prestigiar el nom de la senyoria– i quan aproximadament sembla començar la vida pròpia del lloc, que prompte assolí una notable importància dins del patrimoni dels Menaguerra. No debades, així ho permetien les condicions servils aplicades als musulmans com a població infidel, segregada i vençuda en el context medieval del Regne de València i de l’expansió feudal europea.

Altrament, en morir Francesc de Menaguerra en 1460 el senyoriu de Bonrepòs i Mirambell passà a un dels fills que havia tingut amb la també noble catalana Sibília Jardí, Francí Jardí de Menaguerra, qui anteriorment havia posseït el lloc de Tormos, a la Vall de Laguar, també de musulmans, una experiència que podria haver influït en la decisió de crear una moreria rural en els dominis familiars de l’Horta de València. De fet, durant la seua senyoria, que s’allargà almenys fins a la dècada de 1490, continuaren arribant famílies musulmanes a Mirambell i n’adquirí també la plena jurisdicció, per concessió de Joan II en 1472, la qual cosa li permeté assolir un intens domini sobre eixos mateixos vassalls. Val a dir, en un altre orde de coses, que aquell atorgament jurisdiccional, que també s’aplicava al lloc cristià de Bonrepòs, es feu pels molts serveis prestats a la Corona durant la Guerra Civil catalana, ja que no debades sembla que els Menaguerra destacaren per la seua carrera militar, tant Francí com el seu germà Ponç de Menaguerra, qui també és conegut per haver escrit el tractat de justes i tornejos Lo cavaller. Per la seua banda, Francí participà igualment en les campanyes de conquesta de Granada, tot i que degué morir en el tombant del segle XV i la senyoria de Bonrepòs i Mirambell passà a la seua viuda, Elionor de Castellví, qui finí en 1514. Finalment, uns anys després els llocs foren heretats per un nebot dels dos, el també tarragoní Pere Ramon de Montoliu, qui de fet compartí senyories al Camp de Tarragona i l’Horta de València fins que finalment els seus descendents s’establiren de manera exclusiva en terres valencianes.

En tot cas, no només hem pogut aportar llum als orígens andalusins de Carraixet i les seues transformacions en època cristiana, a l’evolució baixmedieval de la seua senyoria, a la substitució toponímica per Bonrepòs entorn de la dècada de 1430 o al procés de creació de la moreria de Mirambell cap a la de 1440, sinó que també hem pogut reunir certes informacions sobre el desenvolupament de les comunitats rurals cristiana i musulmana dels dos nuclis. Pel que fa a Carraixet/Bonrepòs, com hem apuntat, la conquesta cristiana va comportar el repartiment i la irrigació de totes les terres del terme, de manera que una part de les seues parcel·les, amb el transcurs del temps, acabaren en mans veïns de fora, especialment d’habitants de la ciutat de València, que les treballaven, les establien o les arrendaven a altres. També s’hi documenten algunes alqueries unifamiliars i, d’altra banda, podem suposar que després de la conquesta Carraixet va continuar com a nucli habitat, ara per cristians, tot i que no sabem si en el mateix lloc on hi havia l’anterior alqueria/aldea andalusina o en algun altre punt proper, on hui es troba el nucli històric de Bonrepòs, entorn de la plaça de l’Església i el carrer Major. En qualsevol cas, al llarg de la baixa edat mitjana fou sempre un lloc menut, que en els millors moments demogràfics documentats oscil·lava entre la desena i la quinzena de nuclis domèstics estables. En este sentit, a més a més, s’hi detecta una mobilitat familiar molt intensa, amb només uns pocs llinatges que tingueren certa continuïtat, com els Aguilella, els Badia, els Barberà o sobretot els Munyòs, però que en cap cas arribaren als segles moderns.

Per una altra banda, en el nucli hi devia destacar, evidentment, la «casa del senyor» que es documenta per primera vegada en 1411, en època del prevere Pere Ossinyà, amb el seu hort de tarongers contigu, i que a finals de centúria és esmentat com a «castell e casa de senyor», potser perquè els Menaguerra hi havien fet obres d’ampliació i fortificació. No debades, com hem dit, també foren ells els qui impulsaren la fundació de Mirambell com a lloc de musulmans entorn de la dècada de 1440, amb la instal·lació de famílies que provenien d’altres aljames autònomes i moreries del Regne de València. En relació amb això, hem pogut identificar alguns dels elements bàsics del seu disseny urbanístic originari, ben lligats a les característiques de la cultura islàmica. Concretament, el nucli format per la confluència dels carrers de Sant Joan i del Barranc amb la plaça de l’Ermita enmig –potser un total de 14 cases en principi, que ja estarien construïdes cap a la dècada de 1470– estava marcat per diversos factors: en primer lloc, per l’orientació cap a la Meca de la mesquita –més tard reconvertida en ermita de Sant Joan–; en segon lloc, per uns solars urbans sembla que quadrats, com era típic de les cases musulmanes; i, en tercer lloc, per un tancament de tot el conjunt mitjançant els murs de les mateixes vivendes, deixant un únic accés d’entrada per la part nord del mateix carrer de Sant Joan.

Tot plegat, allí viurien aquells primers pobladors de Mirambell, entre els quals destacaven famílies com els Hilal, els Gradano o els Sentido, que conformaren una menuda comunitat musulmana, amb alfaquí i alamí, i davall el ferri domini dels Menaguerra. En este sentit, s’hi albiren els mateixos procediments que els documentats en altres llocs de musulmans del Regne de València per tal de traure el major profit senyorial possible dels seus pobladors. En concret, els avassallaments es combinaven amb l’arrendament temporal de terres, els préstecs puntuals que anaven acumulant-se fins a adquirir un gran volum i l’ús de les grans prerrogatives jurisdiccionals dels senyors, que podien arribar a ocasionar l’esclavitud dels vassalls, com hem pogut comprovar almenys dos vegades durant la senyoria de Francí Jardí de Menaguerra. No debades, el cas de Mirambell s’erigix com un bon exemple de la importància fonamental que tingué per a bona part de la noblesa i la cavalleria del Regne de València l’explotació diferencial i més intensa de la població mudèjar i morisca fins a la seua expulsió en 1609. Per una altra banda, pel que fa a aquells mirambellans que foren finalment foragitats en eixa data, també hem pogut rescatar alguns dels fets que els marcaren a les darreries de l’edat mitjana, com ara l’enfrontament familiar que desembocà en l’assassinat primer d’Ahmad Gradano i després d’Abd Allah Sentido, un crim que commocionà la ciutat de València el dia del Corpus de 1491.

Són, en definitiva, xicotets espais de claror i visibilitat que ens han permés recuperar, del més profund de la boira, alguns fragments històrics que expliquen i ens ajuden a comprendre els orígens medievals d’un poble valencià de l’Horta Nord: Bonrepòs i Mirambell.

Apèndix gràfic

 Figura 1. Reconstrucció de l’horta entre Foios, Meliana i el barranc de Carraixet


 Figura 2. Hortes andalusines de Carraixet i alqueries veïnes

  Figura 3. Retaule de la Mare de Déu de la Llet, d’Antoni Peris, conservat en el Museu de Belles Arts de València

  Figura 4. Detall del retaule de la Mare de Déu de la Llet, d’Antoni Peris, conservat en el Museu de Belles Arts de València

  Figura 5. Esquema familiar dels Conill-Menaguerra-Montoliu

  Figura 6. Mapa de la distribució del poblament cristià i musulmà al Regne de València (segles XIV-XVII)

  Figura 7a. Pitxers islàmics de la primera mitat del segle XV apareguts en la mesquita de Mirambell

  Figura 7b. Pitxers islàmics de la primera mitat del segle XV apareguts en la mesquita de Mirambell

  Figura 8. Detall del plànol de València i l’Horta en 1883

  Figura 9. Bonrepòs i Mirambell en una fotografia aèria de 1945

  Figura 10Mirambell en una fotografia aèria de 1987

  Figura 11. Reconstrucció de Mirambell en el segle XIX

  Figura 12. Reconstrucció de Mirambell en el segle XV

  Figura 13. Models de casa rural islàmica segons el despoblat de l’Atzuvieta, en la Vall d’Alcalà

  Figura 14. Alqueria d’en Martorell, a l’horta de Gandia

  Figura 15. Orientació de la mesquita de Mirambell cap a la Meca

  Figura 16a. Porta de la moreria de Berfull, a Rafelguaraf (Foto Vicenç Salvador Torres Guerola)

  Figura 16b. Porta de la moreria de Berfull, a Rafelguaraf (Foto Ripoll 531)

Figura 17. Mur posterior que tancava la moreria de Mirambell


dilluns, 3 d’agost del 2020

La cuina dels Ports. Una gastronomia de profundes arrels medievals: un cant a la vida

Luis Gargallo, Guillermo Miró i Sara Gargallo, La cuina dels Ports, Llibres de la Drassana, 2020

Com és tan mal ensenyada, / Girmana, c’amar no·m vols, / e sabs que tant t’e amada? / Ni no posc sotz la flaçada / dormir, de tal guisa·m dols! / E serà t’ànima damnada / si·m fas morir sotz lençols, / c’al metg’e l’aiga mostrada / e diu que no meng cols / ne vaca, sinó cayllada”. Eren les paraules que el trobador Cerverí de Girona (1259-1285), membre llavors de la cort de Jaume I, llançava a la seua estimada en el poema Peguesca, informant-la que el metge li havia ordenat que no menjara cols ni vaca, sinó quallada. No debades, precisament el metge coetani Arnau de Vilanova (1240-1311) recomanava en la seua Praxis medicinalis prendre en estiu abans de sopar “lac cum flore coagulatum”, és a dir, “llet quallada amb flor [de card]”, ja que la considerava bona contra l’ardor d’estómac. Així mateix, encara a finals del segle XIV el teòleg Francesc Eiximenis (1330-1409), en parlar dels dejunis espirituals, incloïa la quallada entre les menges més apreciades pels seus conciutadans: “totes altres coses qui són al solaç del hom pot hom lexar per amor de abstinència, axí com són totes fruytes, totes salses, tots confits, formatges, llet collada, mantega, tota carn de ploma e tota bístia preciosa”.

Igualment, també el flaó apareix sovint en les fonts de la nostra edat mitjana, com ara en el Romanç d’Evast e Blaquerna de Ramon Llull (1232-1316), que el mostra com un dolç exquisit: “Un dia s’esdevengué que Aloma donà a son fill Blaquerna, ans que anàs a l’escola dematí, a almorsar, carn rostida e despuix li donà un flaó que menjàs en la scola si li venia sabor de menjar. Quant Evast, son pare, ho sabé, représ en gran manera a Aloma e dix-li que als infants no deu hom donar a almorzar dematí sinó pa tant solament perquè no se avesen a ésser golós ni llèpols e perquè no perden la sabor de menjar en taula quant és ora de dinar”. De fet, era un menjar tan comú, especialment en forma redona, com encara el fan a Eivissa i Formentera, que les Ordinacions de la casa i cort de Pere el Cerimoniós, de 1344, anomenaven flaó al segell major de la cancelleria reial: “en lo flahon volem ésser servat que, de la una part, sia ymatge reyal en la manera de la bulla e, de l’altra part, cavaller ab corona en lo cap armat sobre cavall d’armes de nostre senyal real”.

Per tant, dos dels emblemes actuals de la cuina dels Ports, la collà i el flaó, eren dos clars referents de la cultura culinària baixmedieval de la Corona d’Aragó i el Regne de València. No en va, llevat d’alguns pocs ingredients i preparacions, com les creïlles, les tomaques, els arrossos secs o les croquetes, els aliments i menjars portencs presenten unes característiques enquadrables en aquell període històric i en alguns aspectes, fins i tot, s’adiuen plenament a l’ideal de gastronomia aristocràtica de l’època. Per exemple, pel que fa a la preeminència de la carn, ja que els reis, reines, ducs, duquesses i altres nobles n’eren grans devoradors, com a símbol de distinció respecte de la resta de grups socials, amb una especial predilecció pels mateixos tipus que destaquen en el receptari que presentem en este llibre: els ovins mascles (el moltó en època medieval i el corder en l’actualitat), la caça major i menor (com la del javalí, els conills i les llebres), el porc i els seus derivats (en forma de “carnsalada” i pernil en temps medievals i hui en dia també amb embotits) o la volateria (com els tords, les perdius i les gallines).

Fins al punt que, com mostren les cançons nadalenques baixmedievals, una gallina farcida com la que ací expliquem era el gran somni de les classes populars: “Ai, dones, nostres veynes, / no volem peix ni sardines; / hajam de grosses gallines / que sien ben facides!”. Igualment, també eren un important complement privilegiat de les taules aristocràtiques els formatges i els ous, no només com a aliments individuals, sinó també com a ingredients d’altres preparacions, entre les quals destacaven tota mena de salses i dolços, que en este darrer cas tingueren una presència cada vegada més destacada de sucre a partir del segle XV, en consonància amb la progressiva expansió del cultiu de la canyamel per terres valencianes. L’endolcidor tradicional, no obstant això, era la mel, com encara s’empra per a fer els bunyols als Ports, amb una recepta pràcticament idèntica a la del Llibre d’aparellar de menjar, de fa vora set centúries: “mit-los en talladors de terra grans, e mit-hi mel dessús e dejús; e deuen-se menjar calents, que freds no valen res”.

En este sentit, la gastronomia portenca no sols assolix molts dels grans anhels dietètics baixmedievals, sinó que també compartix bona part dels trets de la cuina popular de l’època, com ara l’escàs consum del peix fresc, substituït pel salat en forma de sardines o abadejo, i el seu freqüent recurs, per contra, a les farinetes, sopes, potatges i olles, sobretot amb verdures i llegums i, només quan es podia, carn. Així mateix, també s’hi han mantingut les coccions de llarga durada, o fins i tot les dobles coccions, i l’ús reiterat, a banda dels bolets de la muntanya, d’uns determinats vegetals, com les cebes, els alls, les carlotes, els cards, els cigrons, els fesols, les bajoques, el pebre, la canella, el julivert o el safrà. Finalment, la preocupació pel prolongament en el temps dels productes mitjançant diversos sistemes de conservació és igualment comuna: els escabetxos, com els que apareixen en el Llibre de Sent Soví de principis del segle XIV; les panades –com la rosca tapada–, tan esteses per l’Europa baixmedieval; o el curat dels formatges i les carns, a través dels pernils de porc i les cecines o de diversos tipus d’embotits.

Fa centúries d’aquella gastronomia medieval i han passat desenes de generacions des d’aleshores, però hi han perdurat molts elements i algunes de les seues característiques. Com també ho ha fet una part important, i impressionant, del patrimoni arquitectònic medieval dels Ports, com el Forn de la Vila de Forcall, el castell, les muralles, l’aqüeducte i l’Ajuntament de Morella, l’església arxiprestal de Santa Maria la Major, el pont de la Pobla de Bellestar, l’ermita de Sant Miquel, la Llonja i l’Ajuntament de Vilafranca, la Casa de la Vila de Catí, el Peiró de la Plaça Nova de Cinctorres, l’ermita de Sant Pere de Castellfort i, de manera general, els nuclis urbans i certs masos fortificats. Però si hi ha algun monument que, com a medievalista, sempre m’ha impressionat de la comarca, eixe és el Convent de Sant Francesc de Morella i les seues pintures murals de l’Arbre de la Vida i la Dansa de la Mort, de començaments del segle XV, amb una versió valenciana del cant gregorià “Ad mortem festinamus”: “No és pas savi, mes és foll, / qui memòria de la mort si vit se toll. Hon és lo teu tresor / la és lo teu cor”, és a dir, “No és savi, sinó boig, qui evita pensar en la mort. On es troba el teu tresor allà està el teu cor”.

No només em colpixen per la seua singularitat dins del conjunt de les representacions medievals valencianes, sinó també perquè d’alguna manera simbolitzen el mateix que l’obra que tenim entre les mans: la voluntat de perdurar i de romandre, tot i la consciència que el nostre pas sempre serà fugisser, arrelats a una terra, que és el nostre tresor i que està conformada per certs elements bàsics i primordials, com ara un tan essencial com la gastronomia. Que els habitants dels Ports, tot i les constants dificultats que han patit al llarg de la història, continuen mantenint tants costums culinaris d’arrel medieval és tot un tresor i un cant a la vida que la resta dels valencians no hauríem d’obviar.

Text publicat en el llibre de Luis Gargallo, Guillermo Miró i Sara Gargallo,
La cuina dels Ports. Receptes valencianes de muntanya, Llibres de la Drassana, 2020,
que es pot adquirir des del següent enllaç: http://bit.ly/2VMbzkh

Representació de la Dansa de la Mort, de principis del segle XV, al Convent de Sant Francesc de Morella