dilluns, 30 d’agost del 2010

L'Alguer i València, fa cinc dècades

L'Alguer, estiu de 1960

Els fets són coneguts. Els han relatat recentment a Vilaweb i el Levante-El Mercantil Valenciano en ocasió del seu cinquantenari: el dimecres 24 d'agost de 1960 salpà de Barcelona un creuer de La Transatlántica ple de catalans, valencians, balears i rossellonesos rumb a Sardenya. Al sendemà arribaren a l'Alguer, on foren saludats amb senyeres al vent, les "banderes de la Confederació" com les anomenaven els algueresos. El viatge havia estat organitzat pel fotògraf Pere Català -curiosament un dels precursors a reivindicar la catalanitat de Colom-, qui, al caliu de la Segona Renaixença algueresa, acomboià fins a cent trenta-nou persones per tal de "retrobar-se" amb els germans d'història i llengua. Així, hi havia presència de tot el domini lingüístic i en els parlament públics que s'hi realitzaren Joan Ballester intervingué en nom dels baleàrics i dels catalans del Principat, Francesc Soriano en nom del País Valencià i Carles Bauby en representació dels catalans de França.

De fet, precisament en
La Tramontane, la revista bilingüe fundada per Bauby a Perpinyà, quedaren reflectits els dos intensos dies de l'expedició mitjançant un número especial titulat "Retrobament de l'Alguer". Fins ara coneixia a grans trets la història, però no havia pogut fullejar la revista. I ha hagut de ser tot just 50 anys després d'aquella partida, un mateix 24 d'agost, que l'erudit alcoià Josep Tormo m'ha tramés amablement un paquet postal amb algunes fotocòpies de l'exemplar editat sobre aquella expedició. D'esta manera, he pogut aprofundir una miqueta en la visió i les vivències dels que hi van anar, especialment dels valencians, en uns moments realment interessants per a la història del valencianisme (només dos anys abans de la publicació de Nosaltres, els valencians).

Per les referències que es poden trobar per internet, sabia que havien viatjat el mateix Francesc Soriano, empresari i administrador del Levante, i Ricard Sanmartín, editor, escriptor i, per exemple, fundador de la revista fallera Pensat i fet. Tots dos havien pertangut durant la Segona República al partit conservador Acció Nacionalista Valenciana (una mena de democràcia cristiana valencianista, on també hi eren Casp i Adlert
). De fet, Sanmartín publicà un llibre de poemes inspirat en aquell viatge, Ressonàncies de l'Alguer, i participà en l'acte en què es dedicà un carrer a València en la ciutat sarda (la Passejada València). En correspondència, un carrer de l'incipient barri de l'Illa Perduda a la capital valenciana rebé el nom de l'Alguer.

A l'esquerra, Ricard Sanmartín en la inauguració de la Passejada València.
A la dreta, el seu llibre de poemes sobre l'Alguer, amb un encreuament
de mans sobre un escut amb les quatre barres


El que no sabia, però, és que hi van anar en representació de Lo Rat Penat, juntament -almenys- amb un altre periodista, també del diari Levante (Salvador Chanzá), i possiblement amb Xavier Casp, qui, si més no, escriví uns versos per a l'ocasió: De tan sentida, la història cal sentir-la ben sabuda. I la llengua, arbre de sang sobre la terra madura. Fidelitat, fruit de fe, viure on l'amor se'ns ajusta! D'una altra banda, segons es pot veure en les fotografies que es publicaren, la representació dels valencians anava encapçalada per
la Geperudeta i la senyera de València. De fet, les ofrenes valencianes als algueresos consistiren en unes reproduccions en xicotet d'aquells dos símbols.

Processó dels expedicionaris a l'Alguer. La Mare de Déu dels Desemparats
i la senyera de València encapçalen el grup valencià.
El guió de l'escut amb banda blava el dels balears.


Així, en els escrits dels valencians que hi participaren es pot copsar un clar sentiment de germanor lingüística i patriòtica amb la resta d'expedicionaris, sense cap mena de problema a l'hora de sumar-se a projectes conjunts encapçalats pels catalans (l'expedició partia de Catalunya i era un afer eminentment català) i, fins i tot, autoanomenar-se així, tot i que esmentant-ne generalment la procedència específica valenciana. Per exemple, Soriano, el representant de Lo Rat Penat en nom dels valencians, parlava de la següent manera sobre l'expedició:
Encara ens trobem aclaparats per la sorpresa i l'emoció de la rebuda del poble alguerès a aquesta munió de patriotes que han vingut de les terres catalanes, baleàriques, valencianes i rossellonenques a conèixer aquestos germans de llengua de l'altra banda de la Mediterrània. Fins ara, l'Alguer, per a uns era un punt minúscul, un lloc geogràfic en el mapa de les terres de parla catalana, unit a les regions catalanes més occidentals per aquest mar que ens és comú. Però des d'ara, la cosa és diferent: la resposta (...) ha estat donada ben rotundament i unànime per tot el poble alguerés: (...) per tots els ciutadans que ens obrien els braços en posar el peu a terra, per les dones que tocaven les imatges de Ntra. Dona de Montserrat o dels Desemparats en acció de gràcies per la feliç arribada dels catalans; pels joves que ens saludaven joiosos enlairant els braços i per eixos vells pescadors que amb llàgrimes als ulls repetien: "són germans, parlen igual que nosatros".

Arc de benvinguda als expedicionaris del creuer a l'Alguer

Entrada de la Moreneta a la catedral de l'Alguer

Alhora, el mateix Soriano parlava sense embuts de llengua valenciana, tot ressaltant que un jove alguerés, que podria anar a estudiar a Barcelona gràcies a una beca pagada per un mecenes català, havia millorat el coneixement de l'idioma comú a través dels cursos que organitzava en aquells moments Lo Rat Penat:
Haig de remarcar com a representat del grup valencià, la gran part que en el desvetllament cultural de l'Alguer s'ha realitzat a través dels Cursos de llengua valenciana de la nostra societat LO RAT PENAT; de tal manera que el primer becari alguerès que cursarà estudis a Barcelona (...) ha perfeccionat l'estudi de l'idioma comú per mitjà d'aquestos cursos nostres.
Aquella actitud oberta i gens dogmàtica pareix xocar en certa manera amb la d'alguns altres participants, com la de l'advocat i poeta català Tomàs Garcés, qui, precisament el 9 d'octubre d'aquell mateix any -un mes i mig després de l'expedició-, donava una visió prou romanticona i paternalista del viatge:
El fet de girar l'esguard cap a la petita «ciutat catalana de Sardenya» pot semblar talment un joc d'infant. Es tracta, però, no en dubteu, d'alguna cosa més que un joc d'infant. Ortega y Gasset, en el seu conegut pròleg a l’obra del Conde de Yebes, subratlla com, en determinats moments, el cor se'ns en va cap a les illes desertes. Cuando los hombres de una civilización adelantada se encuentran en algún gravísimo aprieto sueñan con una isla desierta (...) El somni de l'illa, deserta o no, fóra, doncs, en determinades circumstàncies, una reacció evasiva inevitable. Les nostres illes son avui Andorra , el Rosselló, l'Alguer. (...) Veiem onejar a cada pal la púdicament anomenada ací «bandera de la Confederació» (eufemisme que caldrà afegir al de «la llengua vernacla»), els ulls ens espurnejaren. Arribàvem, realment, a l'illa somniada.
En qualsevol cas, Chanzá, un altre dels valencians que anà a l'Alguer, sí que concordava amb la visió de Soriano, val a dir, que la filiació lingüística portava a la germanor entre els diferents pobles que compartim la mateixa llengua:
És una empresa que no s'oblida. Sobretot quan a la fi d'ella, milers de persones de qui no es té més coneixença que una referència històrica, ixen fins a la mateixa vora -l'altra vora de la nostra mateixa mar, de la mar de la civilització- per a cridar-nos amb el cor fet flor en la seva gola: "Benvinguts, germans!". I açò no van ser sols paraules, sinó fets; perquè la germanor es refrendà amb la més pura abraçada. Germans que no coneixíem! Gent que parlaven com nosaltres, per un miracle de pervivència idiomàtica que es remunta als sis-cents anys. Creuer d'amor inoblidable i generador aquest realitzat a la ciutat de l'Alguer per catalans -valencians, mallorquins, del Principat, del Rosselló- en agost de 1960, que no podrem ja oblidar els que vam tenir la satisfacció d'"embarcar-nos" en l'empresa.
Encara 8 anys després, en 1968, el mateix Chanzá, exercint com a corresponsal de La Vanguardia, redactaria una notícia sobre els huitanta-cinquens Jocs Florals de Lo Rat Penat, celebrats als Jardins de Vivers en el marc de la Fira de Juliol. La regina era una néta de Nicolau Primitiu i els dos guanyadors eren catalans, un de Mataró, que leyó su poesía premiada "Quatre com ell" entre aplausos, i un altre de Manresa. El mantenidor era el president de la Caixa d'Estalvis de València, precedent de l'actual Bancaixa, i assistiren las primeras autoridades, entre les quals supose que es trobaria l'alcalde falangista Rincón de Arellano, ja que l'acte se celebrava con el patrocinio del Ayuntamiento. Que lluny queda tot allò... Cinc dècades en són moltes!

dimecres, 25 d’agost del 2010

Una carta per a tu...

Estàs tan a gust a l'Arxiu de la Corona d'Aragó mirant els lligalls del fons arxivístic dels comtes de Sástago. Cerques informació sobre la família Escrivà, els valencians d'origen rossellonés als quals pertanyien el cronista (amb pseudònim) Bernat Desclot, el primer traductor al castellà d'Ausiàs March, Baltasar de Romaní, el mestre de la casa de moneda de València, Pere Escrivà i Sabata, etc. Són els teus coneguts, pràcticament els teus amics. Has resseguit les passes del llinatge, des de l'arribada al regne de València de Guillem Escrivà, un dels notaris de confiança de Jaume I. Coneixes les diverses branques de la família i bona part dels seus integrants, amb qui es casaren, els càrrecs que ocuparen en l'administració reial, els dominis senyorials que tingueren, les possessions a la ciutat de València, els llibres que llegien, on vivien, quants esclaus tenien, els fills il·legítims, els ambients que freqüentaven... Estàs content d'estar amb ells i que continuen contant-te coses sobre la seua vida, i, de sobte, te trobes amb això:

ACA, Diversos, Sástago, lligall B núm. 79, f. [74r]

Mane? Què és això? Pel context dels documents anteriors amb els quals està relligat, sembla ser un document de finals del segle XV, segurament de Joan Escrivà de Romaní i Ram, senyor de Patraix, mestre racional del regne de València i poeta assidu a les tertúlies literàries de Berenguer Mercader. Però amb quina lletra està escrit este document? No és que no l'entengues per qüestions paleogràfiques. A aquelles alçades d'edat mitjana no hi ha massa problemes per a entendre la lletra dels documents. Tampoc sembla que siga una llengua aliena per a tu, sinó que, directament, pareix una llengua que no existeix. No entens res. Pegues la volta al full per tal de trobar alguna explicació, però trobes un altre document similar. I un altre, i un altre, i un altre, i encara molts més. I, finalment, trobes uns quants més, on no és que no entengues les frases: és que no entens ni l'alfabet! Números i signes estranys... Però què li ha passat als teus Escrivà!?

ACA, Diversos, Sástago, lligall B núm. 79, f. [137r]

Tens ganes d'anar a preguntar-li a algun dels arxivers, a veure si alguna vegada han vist alguna cosa semblant, però tens pressa. Necessites extraure informació per a un article que has de lliurar en uns quants dies i no pots perdre ni una hora de les escasses cinc i mitja que obri l'arxiu al dia. Tens, bàsicament, dos opcions més. La primera és pensar que, tal vegada, Joan Escrivà fou abduït per extraterrestres i estos li transferiren una escriptura secreta amb la qual deixà escrit una mena de diari en què relata l'Apocalipsi i la fi dels nostres dies (que, potser, està a prop). Podries fer-ho públic i salvar la humanitat. Qui sap? Si Bilbeny diu que el "seseig" dels llatinoamericans prové dels catalans i els valencians, i els mitjans li fan cas, per què no te'l faran a tu? La segona opció és passar pàgina, continuar mirant lligalls -n'hi ha centenars amb centenars de documents cadascun!- i confiar en què algun altre investigador haurà fet cas d'una cosa tan cridanera. Segurament hauran donat alguna explicació: buscaràs bibliografia i si no trobes res, ja hi tornaràs quan estigues menys afaenat.

I, efectivament, arribes a casa, cerques a Google "Joan Escrivà de Romaní" i de seguida trobes referències a un article de l'italià Ivan Parisi, qui també investiga la mateixa família, precisament en eixos moments de finals del segle XV i començaments del XVI. L'article es diu: "La correspondencia cifrada entre el rey Fernando el Católico y el embajador Joan Escrivà de Romaní i Ram". Et voilà! Explica que són diverses cartes creuades entre Ferran el Catòlic i Joan Escrivà de Romaní, quan este exercia d'ambaixador a Nàpols, xifrades a través d'un sistema criptogràfic per tal d'evitar que els possibles enemics -
en cas d'apoderar-se d'aquella correspondència- pogueren conéixer les instruccions i informacions transmeses. Parisi, amb l'ajuda dels escassos estudis sobre criptografia del moment i amb molta paciència, ha pogut desxifrar quasi totes les cartes, formades per bigrames, trigrames i alguns símbols.

El mètode emprat, que ell mateix explica, consisteix a saber quines són les lletres que més es repeteixen en la llengua en què hipotèticament està escrit el document, en este cas el castellà. I són, per ordre decreixent: E, A, O, I, S, R, N, L. També s'han de tindre en compte les lletres més comuns a començament de paraula (C, A, P, M, S) i a final (O, A, S, E, N, R, D), les paraules de dos lletres més habituals (DE, LA, EL, EN), les de tres (QUE, CON, LAS, LOS), les úniques lletres que poden ser dobles (LL, RR, CC) i algunes altres dades. Així, comparant la proporció d'aquelles lletres en un document escrit en alfabet comú i la proporció dels símbols emprats en un document amb alfabet xifrat, es poden donar equivalències. És a dir, si la E i la A són les que més apareixen en un document normal, els dos símbols que més es repetisquen en un de xifrat correspondran a aquelles dos lletres. I així amb la resta de lletres i combinacions, com detalla el mateix autor. A banda, conforme el document es va desxifrant, s'observa
pel context que hi ha trigrames que representen directament paraules senceres (vol=reino, ted=nos, som=los, tay=parte, etc.).

D'esta forma,
Parisi ha pogut tindre accés al que diuen huit cartes enviades pel rei a l'ambaixador i dos més de resposta de l'ambaixador al rei entre 1495 i 1498. En dóna les claus criptogràfiques i les edita, mostrant tot tipus d'ordres diplomàtiques amb les quals Ferran el Catòlic pretenia exercir la seua influència sobre el regne de Nàpols, separat de la Corona d'Aragó en 1458. De fet, aquella política acabaria donant el resultat desitjat pel monarca, que passaria a ser rei de Nàpols molt poc després d'aquella correspondència, en 1504. Així doncs, pareix que en este cas -en d'altres no és així- em vaig decantar per una bona opció a l'Arxiu. Algú se n'havia fet càrrec de la qüestió, i amb molta eficiència, com podem comprovar. Una llàstima que no foren els extraterrestres, tot i que encara ens queda una possibilitat: la darrera carta, la de la segona imatge que he posat, encara no ha estat desxifrada... Diu Parisi que és una carta de Ferran el Catòlic a Garcilaso de la Vega (el pare del poeta), que llavors exercia d'ambaixador a Roma. Però, qui sap, a mi em sona a venusià, marcià o, tal vegada, vulcanià. Sens dubte, un nou cas per a Iker Jiménez.

divendres, 20 d’agost del 2010

Branchat, Valcedo i Civera: l'ús popular del valencià fa dos segles

Ja no hi ha temps, Francisco de Goya (1810-1815)
Durante el siglo xviii, si bien es cierto que la cultura ilustrada de los valencianos se expresó mayoritariamente y de manera abrumadora en castellano –y únicamente recordarermos ahora a Maians i Siscar–, tampoco es menos cierto que, a pesar del decreto de Nueva Planta (1707) y de las diversas y continuadas políticas centralistas siempre represoras del uso del catalán, tanto en ámbitos eclesiásticos como civiles, el pueblo siguió hablando la lengua que había mamado y, a la mínima, ésta afloraba en escritos de tono jocoso, satírico o simplemente no erudito o no oficial. Además, cuando era necesario difundir determinadas ideologías entre el pueblo, la opción de la lengua propia del país se imponía de manera evidente en muchos casos.
Són les paraules de Vicent Josep Escartí i Rafael Roca en un article que acaben de publicar als Cahiers de civilisation espagnole contemporaine titulat "El clérigo valenciano Vicent Manuel Branchat contra Napoleón. Ideología, literatura y lengua". En elles sintetitzen el que parlàvem ací en els darrers posts sobre la preeminència del valencià en la nostra societat fins a l'època contemporània. En relació amb això, ambdós autors estudien els escrits antinapoleònics, populistes i conservadors del clergue esmentat, que foren escrits i publicats en valencià a la ciutat de València entre 1813 i 1819.

Aquell, beneficiat de la parròquia de Sant Martí, es dedicà a escriure col·loquis i obres de teatre populars contra els francesos -anomenats gavatxos o guilopos- durant els darrers moments de dominació napoleònica (1813-1814) i el període posterior de regnat de Ferran VII. En una de les seues obres, per exemple, tres personatges parlen de la mort que li donarien a Napoleó, destacant-hi la crueltat d'un que el fartaria a menjar i beure, li taparia l'orizonte i el deixaria rebentar per dins:

La mehua serà molt porca
y morirà ben pausat;
y à de ser de esta manera:
En un pegadot ben gran
que li tapen l’orizonte
y donar-li bé a menchar
bons colomins i pollastres
y també polles a l’ast;
ponys y rom en abundància
y aiguardent alcanforat. [...]
El posaria en un puesto
que estiguera ben guardat,
que les mosques no·l tocaren
ni els mosquits li feren mal,
posant-li un asistiment
de criades y criats,
puix com era per a poc,
que morira regalat

En una altra de les seues obres, Branchat posa en boca d'un llaurador de l'Horta un frase que pareix concebre "els francesos" i "els espanyols" com una capa equivalent de dominadors aliens (tot i que les ànsies d'alliberament i l'odi es concentren cap als guilopos que acaben d'imposar la seua autoritat):


En ma vida havia vist
este modo de robar.
[referint-se als impostos francesos]

Però, què farem? Paciència,

hasta que el Senyor voldrà

que vinguen los espanyols!

Entonces la pagaran,

puix de tots estos guilopos

tinch de fer un bon sopar


I és que, com apunten Francesc Andreu Martínez Gallego i Emili Casanova en un altre article sobre "Els sermons patriòtics en valencià durant la Guerra de la Independència", Espanya i espanyol eren en aquells moments un concepte polític nou, inèdit en la història anterior i plenament lligat a la construcció de l'Estat-nació contemporani. De fet, en el parell de sermons en valencià que estudien, predicats pel dominic Raimundo Valcedo a Cocentaina i Alcoi pel gener de 1809 cridant a la "guerra santa" contra els invasors francesos, es pot copsar eixa novetat, que comença a fer d'Espanya una nació en el sentit modern del terme, amb una personalitat jurídica, política i sentimental compartida per tots els seus habitants:
Pobreta España!, vas a quedar-te sinse Reys y sinse el teu tan volgut Fernando! [...] Ya et veix plorar España megua, ya oïxc els teus lamentos, vas a quedar-te hòrfena, sinse pare ni mare a la sort y a la ventura de lo que vullga fer de tu un mònstruo tan horrible com Napoleon [...] Què furor tan maldito! Què ràbia tan enconada contra España! [...]
Mira ya baix dels seus peus a tota la España carregada de cadenes y suceicta enterament a la segua voluntad. Què horror! Què apreto tan gran! Què nou laberinto este més intrincat que el primer! Com se desenrredareu ara españols de estos grandíssims perills de quedar esclaus?
Alhora, però, la pertinença territorial i identitària dels valencians a l'antic regne de València quedava ben clara, forta malgrat haver passat un segle des de la desaparició de les institucions de govern pròpies. Per això, es parlava a les capes populars dient nostre reyne de València, com de ben segur era encara considerat per tots:
Podem fundar alguna esperanza de que este mònstruo es portarà en España de diferent modo y ampararà la Rellichó Cathòlica o no molestarà als cristians?
- "No, no" - em responen els españols que han tengut la desgràcia de veure en les segües terres als soldats de eixe enemig; y sinó Barcelona, Madrid, Cuenca, Pamplona parleu ya! A on vaix? Per a què és menester anar tan llunt? No tenim aí eixos pobles del nostre reyne de València per aon pasà el eixèrsit de Moncey, deixant el mateixos rastres llastimosos que tots los demés exèrsits han pasechat la Spaña?
Val a dir, que els dos elements bàsics sobre els quals s'han construït normalment projectes nacionalistes alternatius als nacionalismes estatals dominants (la llengua diferenciada i la identitat col·lectiva lligada a un territori) persistien. Per això deia en els darrers posts que la pèrdua de la consciència identitària pròpia i la interrupció lingüística només començaren a fer-se "irreversibles" des de llavors, a partir del segle XIX, i més com més avançava la construcció de l'Estat-nació espanyol (amb la creació d'una constitució nacional, uns diputats nacionals, un govern nacional, un exèrcit nacional, una policia nacional, una educació nacional, etc.).

I també ací es pot veure clara la diferència entre el que passava en aquells moments i el que passa ara, a tall del concepte d'apoderament que va introduir Silvia en explicar la manca de necessitat actual de parlar llengües diferents al castellà per tal de desenvolupar la vida a Espanya. Tant Branchat com Valcedo escrivien i predicaven en valencià per tal d'arribar a la gent que era incapaç de dominar el castellà o l'entenia amb certa dificultat, la gran majoria segons afirmava un altre escriptor en valencià de l'època, Manuel Civera:
Molt despreciada està la llengua valenciana, y és la causa perquè els mateixos que debíem ensalsar-la la degradem [...] De este abandono resulta no escriure’s ninguna cosa de utilidad y profit de ella, y de así és que eixa multitut de pobles que no n’entenen atra estan en extrem ignorants de lo que els convé saber, tant en lo polític com en lo moral.
Qui escrivia estes paraules en 1820, que arribà a ser regidor de l'Ajuntament de València, explicava clarament les raons per les quals feia servir el valencià. La seua intenció era fonamentalment utilitària, per tal d'arribar a les masses, encara que això no era obstacle per tal de fer, alhora, una ferma defensa de la llengua valenciana:
Determine escriure en llengua valenciana estes conversasions, per a que [els que no entenen una altra llengua que el valencià] se instruïxquen en lo nou sistema constitusional y penetren la utilidad y benefisis que ell els resultarà [...] Encara que alguns ignorants presumits neguen poder haber-la en esta clase de escrits y en idioma valensià. Que a cas no es poden esperar de esta llengua idees altes, penetrasions agudes y pensaments de sublimitat? [...] Responga per mi el meu pare, chermà y patró sen Visent Ferrer, que predicant en llengua valensiana instruí, convensé y convertí a innumerables. En fi: yo tinc per un simple al que vullga sostindre que el idioma valensià no siga capàs y suseptible de tot lo que són els demés, y, afirmat en esta veritat y creènsia, escriuré en el meu idioma les dites conversasions.
Això és, com que per tal d'arribar a la majoria de la gent calia escriure o parlar en valencià, determinats escriptors -els de caire popular- o els religiosos -en els moments en què calia exalçar el cor dels fidels-, recorrien necessàriament a aquella llengua. A partir del moment en què tothom començà a entendre, parlar, llegir i escriure el castellà -un fenomen del segle XX- ja no "calgué" fer res en valencià. La "necessitat" ve per la demanda social i actualment la demanda inelàstica social a terres valencianes és la del castellà, perquè tothom l'entén i el parla. D'ací, per exemple, que com explicava Xavi Bellot fa uns dies, per primera vegada en la seua trajectòria professional haja trobat gent que ara renuncie a parlar en valencià per a RTVV per raons "comercials". I d'ací també que siga tan important fer servir el valencià i tractar de fer-lo útil i necessari socialment (a nivell oral i escrit). Això o la mort del valencià. Fa dos segles no era així. Ara (diria que) sí... Ja sabeu, l'ús crea l'ús.

dilluns, 9 d’agost del 2010

Corrupteles d'ahir i de hui

Argeleta (Alt Millars), senyoriu de Pere Escrivà i Sabata (1572-1630)

Algunes de les corrupteles valencianes de hui en dia ja les coneixem: Brugals, Gürtels, Fabres, Laternes, Catrals, Montrois, etc. Un sistema aparentment democràtic, amb les seues garanties judicials, i que tanmateix no evita l'amiguisme, els enriquiments a costa de l'erari públic i les mangarrufes de tot tipus. Doncs imagine'm-ho en les administracions d'Antic Règim, en què els diversos càrrecs de la monarquia tendien a ser hereditaris -almenys durant algunes generacions- i els retiments de comptes dels oficials reials no havien de passar tants controls com teòricament fan ara. Hi havia, evidentment, un grau de corrupció prou alt, o almenys és el que particularment m'olore (perquè tampoc he llegit estudis específics sobre la matèria).

La qüestió, si més no, és que el noble valencià del qual parlava l'altre dia, Pere Escrivà i Sabata, baró d'Argeleta, va estar implicat en el seu Gürtel particular, mitjançant el qual desviava part dels "diners públics" cap a la seua butxaca. Va ser un afer que li amargà els seus darrers anys de vida, però que tampoc li comportà la presó ni la ruïna (més o menys com ara). Pere era el fill major d'Onofre Escrivà, un noble secundogènit que havia aconseguit els favors de Felip II fins a ser nomenat mestre de la seca de València, càrrec que li traspassà a la seua mort, en 1603. De fet, la rebuda de l'herència degué accelerar els tràmits per a concertar matrimoni amb una de les famílies més puixants de la ciutat, la del futur Sant Lluís Bertran. Així, el casament
amb la neboda carnal d'aquell se celebrà en 1604, amb un Pere que ja començava a ser matxutxet per a l'època (32 anys).

L'enllaç fou essencial per tal que la fortuna i la posició del mateix Pere Escrivà començara a ascendir ràpidament. Resulta que el pare de la seua dona (Àngela) era Jaume Bertran, racional de la ciutat de València, el càrrec més important de l'administració local, que controlava els diners i les gestions principals del consell municipal (una mena d'Alfonso Grau de l'època). En casar-se, Pere llogà una casa al costat de la de Jaume (segurament en la mateixa plaça que hui és la de Sant Lluís Bertran, al costat de l'Almodí) i començà a fer negocis amb el sogre. En uns pocs anys havia sanejat els importants deutes que havia heretat de son pare i, a banda de mestre de la seca, era també administrador dels drets fiscals de la Generalitat.

En 1609 fou un dels quatre nobles encarregats de supervisar les tasques d'expulsió dels moriscos de tot el regne de València (la seua
pròpia baronia d'Argeleta era de musulmans convertits al cristianisme i els hagué de deportar a tots). En 1611 la seua carrera rebé un darrer impuls, en ocupar, per intermediació de Jaume Bertran, el càrrec de receptor dels ingressos pertanyents a la batlia reial, que era la institució que gestionava l'ampli patrimoni dels monarques al territori valencià. Mentrimentres havia tingut 4 fills (Lluïsa, Lluís, Onofre i Jaume) però la seua dona, Àngela, morí en 1612. Uns pocs mesos després es tornaria a casar amb Francesca Terça, filla d'un cavaller de Tortosa, amb la qual tindria 6 fills entre 1615 i 1620 (els bessons Pere i Guillem, Anna, Isabel, Josep, Melcior i Vicent).

Així, ben situat i amb uns 50 anys, encarà la recta final de la seua vida durant la dècada de 1620, en la qual el veiem repoblant Argeleta, reformant-ne el palau senyorial (que havia sigut del sayyid Abu Zayd), comprant esclaus musulmans, intervenint en negocis del seu germà, que servia al rei en l'illa de Sicília, concertant els matrimonis dels seus fills, etc. Però en 1626 li arribà el fruit amarg de les seues actuacions corruptes. Els rumors corrien a la ciutat de València i l'Audiència Reial obrí una investigació per tal de verificar o desmentir el descrédito grande que tiene la recepta de la baylía general d'esse reyno, gestionada per Pere Escrivà. La conclusió a la qual arribà el magistrat comissionat per al cas, Cristòfor Cardona, fou que efectivament la situació era de lástima:
É entendido quán desacreditada está [la receptoria] y quán difícil sea el poder cobrar las áppocas firmadas por dicho receptor [Pere Escrivà], pues éstas de ordinario se pasan perdiendo más de la metad de lo que valen y esto se ase por medio de Miguel Pover, corredor, el qual se dise tiene echo trato con Pablo, criado y agente de don Pedro Escrivá, para que por menos de la metad marque dichas áppocas, ygualando después las partidas por tabla, como mejor les está, para que conste aver el dueño del áppoca recebido por entero el valor d’ella, no aviendo recebido efectivamente más que la metad, y este trato es muy sabido en lonja y se tiene por cierto.
És a dir, el que feia el baró d'Argeleta era d
esfalcar la meitat dels diners de bona part de les àpoques que ell mateix havia de fer efectives com a receptor dels albarans de la batlia reial valenciana. Com si algú del Banc d'Espanya pagara només la meitat dels xecs rebuts, es quedara l'altra meitat i quadrara els comptes per tal que aparegueren com a totalment satisfets. I això de seguit seguit. La qüestió era tan coneguda en la ciutat que els botiguers i els mercaders comptaven les àpoques reials per la meitat del seu valor nominal, i l'estafa era de tal magnitud que el magistrat de l'Audiència la relacionava directament amb l'increment espectacular dels béns d'Escrivà: siendo como era un cavallero muy pobre, está oy de los más ricos de la ciudad.

En conseqüència, en juny de 1628 fou sancionat amb la suspensió en el càrrec per un any, però no havien passat ni 4 mesos que se li alçà el càstig per intercessió del virrei del regne de València: por la falta que haze su persona para el exercicio d’este officio i en consideració de los muchos años que ha servido [al monarca] y la calidad de su persona. No sabem si del disgust o per causes naturals, però a penes 6 mesos després Pere Escrivà devia estar suficientment malalt com per a fer testament. I només un any més tard, en gener de 1630, moria als 57 anys d’edat, donant pas al seu fill, Lluís Escrivà i Bertran, que ja era baró d’Argeleta i ocuparia també els càrrecs de mestre de la seca i receptor de la batlia general del regne de València. Com veiem, doncs, això de la corrupció i de les nissagues familiars és un fenomen que també es donava antigament. I el problema és que de vegades sembla que no hem avançat massa en la qüestió...


divendres, 6 d’agost del 2010

La llengua de les institucions sis-centistes

Vista de la ciutat de València en l'obra De la institució, govern polític i jurídic... de les il·lustres Fàbriques Vella, dita de Murs e Valls, i Nova, dita del Riu, de la insigne, lleal i coronada ciutat de València (1675), del jurista valencià Francesc Llop (c. 1630-1685)

Arran del que parlàvem despús-ahir sobre la cronologia de la castellanització lingüística dels valencians, m'he remirat els apunts que havia publicat per ací. En un d'ells, fa ja quatre anys, vaig reproduir el que escrigué Marc Antoni Ortí (1593-1661), secretari municipal de la ciutat de València, en 1640:
Si en algun temps (y no tan antich que yo no l'haja alcançat) solia fer-se tan gran estimació de la llengua valenciana que, quant en les juntes de la Ciutat, Estaments y altres comunitats, algú dels valencians que·s trobaven en elles se posava a parlar en castellà, tots los demés se enfurien contra ell dient-li que parlàs en sa llengua, és ara tan al reves, que casi en totes les juntes se parla en castellà.
És a dir si bé en la joventut d'Ortí, a començaments del segle XVII, la llengua oral de la "política" i els "polítics" valencians era sempre el valencià, una generació més tard, cap a 1620-1640, havia començat a ser predominantment el castellà per primera vegada en la història. Eixa periodització m'ha fet relacionar un altre dels escrits que vaig publicar ací mateix amb un article acadèmic que he preparat fa poc en col·laboració amb Vicent Josep Escartí. En el post, A propòsit d'Onofre Almudéver, explicava breument la hipòtesi de Joan Lluís Marfany, segons la qual l'ús únic de la llengua castellana per part de la Monarquia Hispànica va provocar un reafermament del català com a llengua administrativa de les institucions de Catalunya. Val a dir, que:
Enmig de la creixent castellanització de la vida social, les institucions encarregades de la preservació de les “constitucions, lleis i llibertats de la terra” associaven explícitament a aquesta preservació la continuïtat en l’ús del català. Consegüentment a efectes oficials el castellà era la llengua de la monarquia, fos quina fos la llengua del monarca i dels seus ministres. I, de la mateixa manera, el català era la llengua de les institucions catalanes, encara que de vegades els seus representants s’expressessin, en realitat, en castellà.
En llegir allò vaig dubtar de si havia passat el mateix en el cas valencià, ateses les afirmacions de Marc Antoni Ortí en 1640. Però, malgrat això, pareix que la situació va ser similar (tot i que encara queden molts i molts estudis per fer). En qualsevol cas, el mateix Marfany ja advertia que el comportament de l'oligarquia dirigent catalana en el segle XVII era clarament diglòssic, com el de la valenciana, però el fet de tindre institucions pròpies era essencial per al manteniment de la llengua pròpia (en contrast, per exemple, amb l'occità vers el francés en la mateixa època). De fet, l'altre article del qual parlava, La memòria de Pere Escrivà i Sabata (1572-1630), sembla apuntar en la mateixa direcció per al cas valencià.

En ell, a través de l'estudi de la documentació personal i institucional d'aquell noble valencià, baró d'Argeleta però nascut i resident a València, hem pogut reconstruir parcialment el seu comportament lingüístic. Nascut en una família de llarga tradició de servici al poder reial (una de les més antigues del regne en eixe sentit, sempre fidels a la monarquia), son pare, un secundogènit, havia medrat gràcies als favors reials fins a ocupar l'important càrrec de mestre de la casa de moneda de València (la seca). Així, seguint les directrius de Felip II, estigué llargues temporades a la cort de Madrid, on els seus fills, incloent Pere Escrivà, passaren la joventut
com a patges reials durant les dècades de 1580-1590. Amb tot, no tenim testimonis documentals del mateix Pere fins a 1604, quan es casà amb la neboda de Lluís Bertran, i començà la seua carrera com a mestre de la seca, receptor dels ingressos de la batlia reial del regne de València i administrador dels drets de la Generalitat.

A partir d'aquell moment, quan disposà els seus primers llibres personals, provà d'iniciar-los en castellà. Així, d'una banda,
en un llibre de rendes anotà amb molt bona lletra: En este libro se hallan notados los censos que cobrava y pagava don Pedro Escrivá. D'una altra banda, en un full solt on anava registrant els successos familiars més importants, ço és, els casaments, naixements i morts, apuntà: Pongo por memoria me desposé con donya Ángela Bertrán, yo, don Pedro Escrivá, en 28 de mayo 1604. Tanmateix, ben prompte començaren els dubtes i la tendència a escriure en valencià, com indica una de les seues anotacions autògrafes més antigues, que reprodueix una teòricament estranya barreja de llengües:
Pongo por memoria firmé la primera ápoca de las 200 libras en la baylía, en 23 de abril de 1604, desde 20 de dehembre 1603, que són sinc mesos y dos dies, que munten 8..., les quals paguí als hereus de Pareja per conte dels que mi padre le quedó a dever y firmaron ápoca de dicha cantidad.
Segons Vicent Josep Escartí aquella mescla, documentada també en altres lletrats de l'època, correspondria a una mena d'experimentacions en el domini del castellà, tot fent provatures en una llengua que no era la seua nadiua. Però conforme avançava el temps, Pere Escrivà anava escrivint més i més en valencià: els seus llibres com a oficial de les institucions valencianes estaven escrits en esta llengua -com era la tradició- i ja a partir de 1615 el valencià també fou majoritari en les seues memòries personals: A 18 de agost 1615 fou Nostre Senyor servit de portar-se'n al sel a mon fill Pedro [en valencià el nom seguia generalment la tradició aragonesa], u dels dos que nayxqueren junts
[foren bessonada], y lo primer. Alabat sia per tot. Soterrat en Predicadors.

És a dir, l'estada a la cort de Madrid tingué inicialment un dels efectes desitjats: Pere Escrivà tornà disposat a iniciar els seus papers en castellà. Tanmateix, ni la seua llengua materna, ni l'entorn social de la ciutat de València, ni la seua faena com a oficial de les institucions del regne el convidaren a continuar en aquella llengua, per bé que la faria servir quan parlava amb els ministres de la Monarquia. I sembla que no era la darrera generació en la qual passava això, sinó que també el seu fill, Lluís Escrivà, nascut en 1606, seguiria els mateixos passos. El seu primer llibre de comptes, de 1626, tenia el següent títol: De aquí adelante está continuada la hacienda y bienes de la herencia del señor Jayme Bertrán, mi agüelo, que esté en el cielo. Però de seguida les anotacions se'n passaren al valencià.

Lluís era igualment mestre de la seca i residia a València, el que pareix indicar que, efectivament, l'existència d'institucions valencianes pròpies impulsava els seus gestors -les oligarquies locals- a continuar utilitzant el valencià, fins i tot com a llengua escrita abans que oral. La llengua dels llibres dels consells municipals, les batlies, la Generalitat o les Corts sempre havia estat el valencià i continuaria sent-ho fins a la seua abolició després de la guerra de Successió en 1707. Per això, mentre aquelles existien era realment difícil que un governant valencià, malgrat comportar-se diglòssicament respecte del castellà, deixara de conéixer, escriure i llegir la llengua de la majoria de la població del regne. En eixe sentit, la Nova Planta imposada per Felip V fou un veritable portal per a la definitiva castellanització de la "política" valenciana. No es tornarien a escriure documents governatius en valencià fins al segle XX. I en això estem...

(I recorde on podeu dirigir-vos si s'incompleix la legalitat vigent en eixe sentit. Ells faran els tràmits per vosaltres).


dimecres, 4 d’agost del 2010

Segles i segles de valencià

Les parles del valencià

Veig amb cert espant el ressò cibernètic que ha tingut l'article que ahir publicava Paco Cerdà a Levante-El Mercantil Valenciano, "500 años de desprecio al valenciano": el va enllaçar molta gent i fins i tot Valencianisme.com el va traduir amb el títol "Narcís Vinyolis, "pare" de l'autoodi lingüístic valencià?". Dic amb cert espant perquè no deixa de reproduir una concepció de la trajectòria històrica valenciana superficial, esbiaixada i derrotista: l'edat mitjana va ser una època d'esplendor i a partir del segle XVI, amb la unió de les Corones d'Aragó i Castilla, va vindre el desastre, la castellanització, la decadència, etc. No sé a què em sona això... Potser té a veure amb la dualitat edat mitjana=catalanitat='plenitud nacional'=bo vs. resta de la història=valencianitat='dissidència nacional'=xungo. I la qüestió és que si continuem amb eixe discurs, ni arribarem a entendre realment bé la història valenciana, ni -probablement- podrem convéncer ningú per tal que se sume al projecte valencianista.

En primer lloc, qualificar Narcís Vinyolis com a pare de l'autoodi és ben agosarat. Vinyolis actuà com un més de la seua època. Com si diguérem que Quim Monzó fomenta l'autoodi per escriure en castellà a La Vanguardia (durant anys i panys). Dic jo que ho farà per guanyar-se les garrofes i que no se'l pot valorar únicament per això. Fa moltes altres coses. En segon lloc, i el que és més important, la castellanització de les capes lletrades valencianes a partir del segle XVI no és la principal causant de la mala situació sociolingüística del valencià en l'actualitat. Sense anar més lluny fixem-nos en el cas català, on es donà un procés molt semblant i on es poden trobar tantes o més "desercions lingüístiques", que arribaren al seu punt àlgid amb el principal intel·lectual català del segle XVIII, Antoni de Capmany, qui en 1776 arribà a afirmar que el català era un idioma antiguo y provincial, muerto para la república de las letras.

No debades, el catàleg d'obres impreses en català-valencià realitzat per Marià Aguiló indica que entre 1786 i 1815 en foren moltes més les publicades a València que a Barcelona. Tanmateix, la situació canvià radicalment entre 1815 i 1860: a terres valencianes començaren a davallar mentre que a Catalunya pujaven cada vegada més. Què havia canviat? Quin era el factor diferenciador? Doncs la distinta integració del fet lingüístic català i el fet lingüístic valencià en la progressiva construcció de l'estat-nació espanyol, de matriu cultural castellana,
durant el segle XIX. Mentre que a Catalunya el catalanisme -en clau regionalista primer i nacionalista després- tingué molta força i això impulsà la valoració del català com a fet identitari primordial, al País Valencià la manca de desenvolupament d'un regionalisme i menys encara d'un nacionalisme similars comportà que el valencià estiguera menysvalorat fins al primer terç del segle XX.

I, encara pitjor, aquell procés incipient de recuperació social de la llengua quedà tallat de soca-rel i de forma brutal amb la instauració del franquisme. En este sentit, els diversos estudis sobre la interrupció generacional del valencià indiquen que esta es va produir en alguns casos a partir de la segona meitat del segle XIX -com en Alacant o València-, però de forma generalitzada a partir del segon terç del segle XX. Val a dir, tot plegat, que la substitució lingüística en la literatura o entre les capes lletrades no és irreversible -ni de lluny- sempre i quan el procés no afecte el moll de l'os dels parlants d'una comunitat lingüística. El cas dels catalans és ben clar: ningú no feia servir el català com a llengua de cultura durant el segle XVIII -ni n'hi havia perspectives- i hui és la llengua vehicular de l'ensenyament i de les institucions, amb possibilitats de sobreviure en el futur.

Per tant, com deia, pense que remuntar-se a la castellanització de les capes altes en el segle XVI per tal d'explicar la mala situació del valencià en l'actualitat és superficial, esbiaixat i derrotista. Superficial pel que acabe d'explicar. Esbiaixat perquè obvia l'enorme riquesa que ha anat adquirint el llenguatge amb posterioritat (d'on provenen la majoria de les expressions i frases fetes valencianes que ens són tan familiars sinó del segle XVII en avant?). I derrotista perquè explica l'evolució del valencià com la història d'un fracàs agònic que enfonsa les seues arrels en temps immemorials. Doncs no, el "problema" del valencià és un problema bàsicament contemporani, dels darrers dos segles, en el qual, evidentment, tenen pes fets com la castellanització de les elits culturals i la manca d'institucions pròpies a partir del Decret de Nova Planta en 1707. Però això, com demostra el cas de Catalunya, no era irreversible.

Ara ho tenim certament irreversible en alguns llocs, però, si més no, comptem amb una legislació general que en teoria defèn el valencià. Hem de fer-la complir i hem d'emprar a tothora el valencià, per tal que se senta al carrer i que els que no el parlen, el puguen entendre, no el rebutgen, el vegen útil i, amb una mica de sort, es llancen a fer-lo servir. La situació està malament i hem de saber que això té unes causes històriques, però no cal afonar-se pensant que, ahir com hui, sempre continuarem igual de malament per "culpa" dels nostres poderosos. Ans al contrari, si hem de responsabilitzar-los històricament d'alguna cosa no ha de ser de forma genèrica, sinó concreta, per tal d'evidenciar el barbarisme de les seues actuacions actuals, com la de les caixes d'estalvis o la del requisit lingüístic. Mentrimentres cal actuar amb mà ferma, en positiu i de forma incansable, a vore si encara podem reeixir. Menys autoflagel·lacions i més apologies. Com deien des d'El Motle en 1837:

Serà, pues, empresa no indigna de un valencià amant del país que el viu nàixer, demostrar, en quant puga, que la llengua sublime del rei don Jaume de Aragó, la dels trobadors provençals de la edat mitja, se presta en tanta facilitat a les travessures del xiste i agudea, per a els quals pareix feta principalment, com a la grandiositat de assumptes sagrats, polítics, lliteraris, i de quansevol atra espècie que siga .