dilluns, 30 d’agost de 2010

L'Alguer i València, fa cinc dècades

L'Alguer, estiu de 1960

Els fets són coneguts. Els han relatat recentment a Vilaweb i el Levante-El Mercantil Valenciano en ocasió del seu cinquantenari: el dimecres 24 d'agost de 1960 salpà de Barcelona un creuer de La Transatlántica ple de catalans, valencians, balears i rossellonesos rumb a Sardenya. Al sendemà arribaren a l'Alguer, on foren saludats amb senyeres al vent, les "banderes de la Confederació" com les anomenaven els algueresos. El viatge havia estat organitzat pel fotògraf Pere Català -curiosament un dels precursors a reivindicar la catalanitat de Colom-, qui, al caliu de la Segona Renaixença algueresa, acomboià fins a cent trenta-nou persones per tal de "retrobar-se" amb els germans d'història i llengua. Així, hi havia presència de tot el domini lingüístic i en els parlament públics que s'hi realitzaren Joan Ballester intervingué en nom dels baleàrics i dels catalans del Principat, Francesc Soriano en nom del País Valencià i Carles Bauby en representació dels catalans de França.

De fet, precisament en
La Tramontane, la revista bilingüe fundada per Bauby a Perpinyà, quedaren reflectits els dos intensos dies de l'expedició mitjançant un número especial titulat "Retrobament de l'Alguer". Fins ara coneixia a grans trets la història, però no havia pogut fullejar la revista. I ha hagut de ser tot just 50 anys després d'aquella partida, un mateix 24 d'agost, que l'erudit alcoià Josep Tormo m'ha tramés amablement un paquet postal amb algunes fotocòpies de l'exemplar editat sobre aquella expedició. D'esta manera, he pogut aprofundir una miqueta en la visió i les vivències dels que hi van anar, especialment dels valencians, en uns moments realment interessants per a la història del valencianisme (només dos anys abans de la publicació de Nosaltres, els valencians).

Per les referències que es poden trobar per internet, sabia que havien viatjat el mateix Francesc Soriano, empresari i administrador del Levante, i Ricard Sanmartín, editor, escriptor i, per exemple, fundador de la revista fallera Pensat i fet. Tots dos havien pertangut durant la Segona República al partit conservador Acció Nacionalista Valenciana (una mena de democràcia cristiana valencianista, on també hi eren Casp i Adlert
). De fet, Sanmartín publicà un llibre de poemes inspirat en aquell viatge, Ressonàncies de l'Alguer, i participà en l'acte en què es dedicà un carrer a València en la ciutat sarda (la Passejada València). En correspondència, un carrer de l'incipient barri de l'Illa Perduda a la capital valenciana rebé el nom de l'Alguer.

A l'esquerra, Ricard Sanmartín en la inauguració de la Passejada València.
A la dreta, el seu llibre de poemes sobre l'Alguer, amb un encreuament
de mans sobre un escut amb les quatre barres


El que no sabia, però, és que hi van anar en representació de Lo Rat Penat, juntament -almenys- amb un altre periodista, també del diari Levante (Salvador Chanzá), i possiblement amb Xavier Casp, qui, si més no, escriví uns versos per a l'ocasió: De tan sentida, la història cal sentir-la ben sabuda. I la llengua, arbre de sang sobre la terra madura. Fidelitat, fruit de fe, viure on l'amor se'ns ajusta! D'una altra banda, segons es pot veure en les fotografies que es publicaren, la representació dels valencians anava encapçalada per
la Geperudeta i la senyera de València. De fet, les ofrenes valencianes als algueresos consistiren en unes reproduccions en xicotet d'aquells dos símbols.

Processó dels expedicionaris a l'Alguer. La Mare de Déu dels Desemparats
i la senyera de València encapçalen el grup valencià.
El guió de l'escut amb banda blava el dels balears.


Així, en els escrits dels valencians que hi participaren es pot copsar un clar sentiment de germanor lingüística i patriòtica amb la resta d'expedicionaris, sense cap mena de problema a l'hora de sumar-se a projectes conjunts encapçalats pels catalans (l'expedició partia de Catalunya i era un afer eminentment català) i, fins i tot, autoanomenar-se així, tot i que esmentant-ne generalment la procedència específica valenciana. Per exemple, Soriano, el representant de Lo Rat Penat en nom dels valencians, parlava de la següent manera sobre l'expedició:
Encara ens trobem aclaparats per la sorpresa i l'emoció de la rebuda del poble alguerès a aquesta munió de patriotes que han vingut de les terres catalanes, baleàriques, valencianes i rossellonenques a conèixer aquestos germans de llengua de l'altra banda de la Mediterrània. Fins ara, l'Alguer, per a uns era un punt minúscul, un lloc geogràfic en el mapa de les terres de parla catalana, unit a les regions catalanes més occidentals per aquest mar que ens és comú. Però des d'ara, la cosa és diferent: la resposta (...) ha estat donada ben rotundament i unànime per tot el poble alguerés: (...) per tots els ciutadans que ens obrien els braços en posar el peu a terra, per les dones que tocaven les imatges de Ntra. Dona de Montserrat o dels Desemparats en acció de gràcies per la feliç arribada dels catalans; pels joves que ens saludaven joiosos enlairant els braços i per eixos vells pescadors que amb llàgrimes als ulls repetien: "són germans, parlen igual que nosatros".

Arc de benvinguda als expedicionaris del creuer a l'Alguer

Entrada de la Moreneta a la catedral de l'Alguer

Alhora, el mateix Soriano parlava sense embuts de llengua valenciana, tot ressaltant que un jove alguerés, que podria anar a estudiar a Barcelona gràcies a una beca pagada per un mecenes català, havia millorat el coneixement de l'idioma comú a través dels cursos que organitzava en aquells moments Lo Rat Penat:
Haig de remarcar com a representat del grup valencià, la gran part que en el desvetllament cultural de l'Alguer s'ha realitzat a través dels Cursos de llengua valenciana de la nostra societat LO RAT PENAT; de tal manera que el primer becari alguerès que cursarà estudis a Barcelona (...) ha perfeccionat l'estudi de l'idioma comú per mitjà d'aquestos cursos nostres.
Aquella actitud oberta i gens dogmàtica pareix xocar en certa manera amb la d'alguns altres participants, com la de l'advocat i poeta català Tomàs Garcés, qui, precisament el 9 d'octubre d'aquell mateix any -un mes i mig després de l'expedició-, donava una visió prou romanticona i paternalista del viatge:
El fet de girar l'esguard cap a la petita «ciutat catalana de Sardenya» pot semblar talment un joc d'infant. Es tracta, però, no en dubteu, d'alguna cosa més que un joc d'infant. Ortega y Gasset, en el seu conegut pròleg a l’obra del Conde de Yebes, subratlla com, en determinats moments, el cor se'ns en va cap a les illes desertes. Cuando los hombres de una civilización adelantada se encuentran en algún gravísimo aprieto sueñan con una isla desierta (...) El somni de l'illa, deserta o no, fóra, doncs, en determinades circumstàncies, una reacció evasiva inevitable. Les nostres illes son avui Andorra , el Rosselló, l'Alguer. (...) Veiem onejar a cada pal la púdicament anomenada ací «bandera de la Confederació» (eufemisme que caldrà afegir al de «la llengua vernacla»), els ulls ens espurnejaren. Arribàvem, realment, a l'illa somniada.
En qualsevol cas, Chanzá, un altre dels valencians que anà a l'Alguer, sí que concordava amb la visió de Soriano, val a dir, que la filiació lingüística portava a la germanor entre els diferents pobles que compartim la mateixa llengua:
És una empresa que no s'oblida. Sobretot quan a la fi d'ella, milers de persones de qui no es té més coneixença que una referència històrica, ixen fins a la mateixa vora -l'altra vora de la nostra mateixa mar, de la mar de la civilització- per a cridar-nos amb el cor fet flor en la seva gola: "Benvinguts, germans!". I açò no van ser sols paraules, sinó fets; perquè la germanor es refrendà amb la més pura abraçada. Germans que no coneixíem! Gent que parlaven com nosaltres, per un miracle de pervivència idiomàtica que es remunta als sis-cents anys. Creuer d'amor inoblidable i generador aquest realitzat a la ciutat de l'Alguer per catalans -valencians, mallorquins, del Principat, del Rosselló- en agost de 1960, que no podrem ja oblidar els que vam tenir la satisfacció d'"embarcar-nos" en l'empresa.
Encara 8 anys després, en 1968, el mateix Chanzá, exercint com a corresponsal de La Vanguardia, redactaria una notícia sobre els huitanta-cinquens Jocs Florals de Lo Rat Penat, celebrats als Jardins de Vivers en el marc de la Fira de Juliol. La regina era una néta de Nicolau Primitiu i els dos guanyadors eren catalans, un de Mataró, que leyó su poesía premiada "Quatre com ell" entre aplausos, i un altre de Manresa. El mantenidor era el president de la Caixa d'Estalvis de València, precedent de l'actual Bancaixa, i assistiren las primeras autoridades, entre les quals supose que es trobaria l'alcalde falangista Rincón de Arellano, ja que l'acte se celebrava con el patrocinio del Ayuntamiento. Que lluny queda tot allò... Cinc dècades en són moltes!

8 comentaris:

Toni de l'Hostal ha dit...

Conclusió: contra Franco vivíem millor? Tu i jo, com a mínim, sí, qu'entonses encâ no havíem nâxcut...

Jesús Párraga ha dit...

Impossible!! Ningú no ha nascut després de morir Franco. Altrament jo seria... vell.

Cague en tot...

Molt emotiu el contingut d'aquesta entrada. Sobre tot la compartida devoció a la Mare de Déu.

Vent d Cabylia ha dit...

Conclusió: això en cinc dècades ho tenim canviat de dalt a baix. Els que viuran a terres valencianes hauran nascut tots després de la mort de Franco i els valencians valencianistes pararan per Chandler (Arizona). No passen els anys de bades, no...

banyerí ha dit...

La conclusió que jo trac és que les coses 'oficials' (que compten amb el vist i plau dels que manen), per definició, estan ben vistes. Com també va estar molt ben vist la presentació del DCVB l'any 50 al mateix ajuntament de València, o els periòdics jocs florals... Ara, quan la cosa s'ha potilitzat i no convé als dos partits majoritaris, els actes o programes de foment lingüístic tenen objectius 'nacionalistes, radicals, separatistes...'.
Els que manen han girat la truita, i com no li peguen la volta, malament.

Anònim ha dit...

Ja que parleu de l'Alguer, deixeu-me contar esta anècdota: L'any 1966vaig veure al desparegut cine Goya la pel.lícula ambientada a Sardenya "Una questione d'onore", amb el grandíssim Ugo Tgnazzi, doblada al castellà com era i és normal. En un moment donat, ix un personatge parlant en català-alguerés (era imprescindible mantindre la versió original en el discurs d'eixe personatge).
En acabar la pel.lícula, IMPAGABLES
comentaris de la gent:
-quin poc trellat, parlant en valencià en una pel.lícula italiana !!
-Qué diàlogos más extraños !! etc. etc.
(Emili)

Xavier ha dit...

M'ha agradat bona cosa el teu article. Les teues anàlisis històriques fan aprofundir més en una història moltes vegades amagada o difuminada pels mateixos continuadors d'aquestes associacions hui.

Tens un blog per a llepar-se'n els dits! ;)

P.D.: [Comentari lingüistic] L'expressió per a referir-se al dia següent del que parlem és "el sendemà"/"l'endemà", però no "al sendemà/"a l'endemà". Per exemple: "El sendemà/L'endemà arribaren a l'Alguer, on foren saludats amb senyeres al vent...".

Salut!

Anònim ha dit...

La Moreneta i la Geperudeta, si els fusterians se les haguessen fet seues, la història seria diferent.

Vicent Terol i Reig ha dit...

Quan hi vaig estar a l'Alguer en 2011, en l'Aplec Excursionista dels PPCC, un dels darrers supervivents em va relatar durant la visita matinal per l'Alguer l'episodi. De tota manera, enhorabona per la crònica, perquè la presència valenciana ja la coneixia, per aquesta font, però no amb el detall que tu descrius.