Hui toca almussafes

Diumenge passat, amb el 6 a 0 del Camp Nou, vaig rebre un parell de missatges,"ie, tio, el teu almussafes no ha funcionat". Vaig contestar tots dos dient el mateix: havíem pegat la fartâ per a dinar -arròs amb calamarsons, crec recordar- i no estava la cosa com per a fotre's un entrepà a les set de la vesprada. Hui, però, no falla. En tornar cap a casa em compraré una baguet de cereals al forn de pa Baluard (fan un pa increïble) i procediré al meu ritual gastronomico- futbolístic: tallar la ceba, fregir-la a foc lent amb una miqueta de pebre roig de la Vera extremenya, obrir el pa mentrestant, posar-li la sobrassada i el formatge, torrar-lo lleument per tal que la mescla agafe l'escalforeta i repartir finalment la ceba dins de l'entrepà. Una cerveseta i uns cacaus serviran per arrodonir l'encanteri. I si no funciona, almenys que no guanye el Recre el seu partit!

Actualització: oe oe!

L'almussafes de la sort

Sobrassada al forn (Tina Vallès)

He descobert les sobrassades de l'Espai Mallorca, quasi tan bones com les culars de Benissa. El dia de l'anada de la semifinal de Copa contra el Barça vaig aprofitar per a fer-me el que a hores d'ara és el meu entrepà favorit, l'almussafes de tota la vida: sobrassada, formatge, ceba fregideta i el pa una miqueta torrat amb el "condumio" dins per a què agarre l'escalforeta de tot plegat. Vam empatar, un bon resultat. Eixa mateixa setmana, la de Pasqua, el diumenge al vespre em vaig fer un altre almussafes mentre sentia per la ràdio el partit contra el Madrid. Arizmendi marca en els darrers minuts i guanyem. Unes setmanes després toca la tornada de copa contra el Barça: almussafes, guanyem i passem.

Convençut ja de les propietats miraculoses dels almussafes, una hora abans de començar la final de copa contra el Getafe li vaig enviar un missatge a un altre Vicent: "he comprat cacaus i tramussos especialment per a l'ocasió. A més, el meu almussafes de la sort no pot fallar perquè estarà fet amb sobrassada de l'Espai Mallorca. 3-1. Vinga!" Collons tu, fins i tot el resultat. No n'he tornat a menjar. No volia abusar-ne. Diumenge vinent no seré a casa i tampoc podré recórrer a l'entrepà màgic. Tranquils, si ens cal encara al següent partit, contra el Barça el 4 de maig, l'almussafes no fallarà. Sembla infal·lible.

Temps de canvi per a Meivel

Meivel: Torró de Viena

Els meus amics insistien: "segur que n'has pres de menut, tot el món n'ha pres". Es referien al Torró de Viena de Meivel, l'empresa xocolatera de Benetússer. Però no, érem tan pobres o tan estalviadors que quan ens compraven alguna napolitana al Corte Inglés ja era tot un esdeveniment... No recorde haver provat mai de la vida el Torró de Viena... Com a molt una d'aquelles barretes de xocolate embolicades en paper d'estrassa, però allò no era Torró de Viena. En canvi, sí que recorde que quan era xicotet anar a fer-se un xocolate a la cafeteria Noel, una de les més reputades del "centro" de València, era encara tot un signe de distinció. I ara m'assabente que va ser fundada pels amos de Meivel, una empresa valenciana que afronta temps de canvi.

El negoci va ser fundat pels germans Belloch en 1935, tot diversificant els guanys que havia fet son pare amb la molineria de l'arròs (típica evolució agroalimentària del capital valencià). En 1947 crearen Noel a la plaça de l'Ajuntament de València, tot i que en 1954 la traspassaren i actualment ja no en queda ni rastre (és un spa urbà, crec). En 1949 començaren a produir el Torró de Viena, a imitació de les neules austríaques i històricament l'empresa s'ha mantingut en mans dels Belloch, amb la seua extensa fàbrica de Benetússer.

En 2006, però, un grup de famílies empresàries valencianes (els Llorca, els Catalán, els Iranzo i els Castellano -tots plegats, bonica metàfora de la hispanitat valenciana-) van comprar l'empresa, bo i mantenint un Belloch en càrrecs de direcció, i en a penes un any l'han expandida (mitjançant la compra de les torrentines Marfil i Madercao) i n'han duplicat les vendes fins arribar als 3 milions d'euros de facturació sota la gestió i presidència de Miguel Valldecabres (qui no sé si pertany als Valldecabres sequiers de Quart de tota la vida, entre els quals Juan Bautista Valldecabres va ser diputat i senador a les Corts espanyoles, president de la Diputació de València, membre de la Derecha Regional Valenciana, i finalment assassinat a Quart de Poblet al començament de la guerra civil, el 26 d'agost de 1936, juntament amb Enrique Trénor).

I ara, hui en teoria, es posa en marxa una nova fàbrica de Meivel a Algemesí que substituirà la de Benetússer, la qual serà enderrocada a excepció de la ximenera i el molí, tot donant lloc a la nova plaça de Meivel, on, a més, hi haurà un punt de venda dels seus productes. Quaranta treballadors continuaran fent els productes Meivel, que tastaré quan puga. Supose que continuaran elaborant el xocolate amb el secret que conta la llegenda: un llarguíssim refinament "descobert" per un empleat de l'antiga fàbrica de Benetússer, aficionat a la beguda, que es va quedar una nit clapant l'orella i no va parar les màquines quan tocava...

Recomanació (no xocolatera) del dia: El vídeo de Camps a CQC enllaçat per Tur.

Els pastissos d'Ayud

Desconec si, com diu el jutge de l'Audiència Nacional espanyola, formaven una cèl·lula terrorista que volia posar un bon grapat de bombes al metro de Barcelona. La majoria dels mitjans de comunicació, començant per la terrible acusació d'El Periódico, pràcticament els han condemnat sense més instrucció judicial. Vilaweb, en canvi, va fer una anàlisi posant de manifest les flagrants contradiccions de l'acte del jutge i, finalment, Rubalcaba va haver de reconèixer que d'atemptat imminent no es podia parlar, malgrat el caràcter proterrorista del grup. Finalment, puc donar fe que, com apunta Vilaweb, el nitrat de cel·lulosa ("l'explosiu" que diuen el ministre de l'Interior i els mitjans) s'empra per a moltes altres coses relacionades amb tints, laques, pintures... (encara vindran a engarjolar-nos a casa).

Com dic, desconec si la cosa anava de veres (també entenc que si tens un confident que diu això no és per anar amb bromes) o si açò és un altre "comando Dixan", però el que sé del cert és que els pastissos que venien a la pastisseria d'Ayub, el suposat número 2, líder espiritual del grup de 64 anys que en du 37 a Barcelona, eren deliciosos. Hi passe prácticament tots els dies, està a 100 metres del meu treball i A., que va treballar a l'edifici del costat de la pastisseria, me la va fer descobrir. Feien alguns dels millors pastissos àrabs que he provat en la vida. Quina glòria amb un té! I dic "feien" perquè la setmana passada la pastisseria va romandre tancada. Espere que torne a obrir...

El tubèrcul del mes

Què gran és el moniato!

Farà cosa d'un any vaig llegir un post del blog valencià Reflex que es titulava "La fruita del mes" i versava les excel·lències de la mandarina en arribar novembre. Entre els comentaris que li van deixar algú reclamava un post per al moniato, però el blog va desaparèixer i el sofert tubèrcul es va quedar sense la seua merescuda entrada.

En un acte de doble justícia històrica, doncs, li dedique este post al moniato, precisament hui, que és el dia que fa 32 anys que es va morir un altre moniato. No cal dir massa coses del moniato per glossar-lo. Una miqueta de característiques i història: és l'arrel comestible d'una planta semblant a la de la creïlla i era conreada per les societats caribenyes, mesoamericanes i peruanes a l'arribada dels europeus en el segle XVI, que la van portar cap ací. Una miqueta de propietats alimentàries: són molt nutricionals i extraordinàriament rics en vitamina A, indispensable per al bon funcionament del sistema immunològic. Una miqueta d'estadístiques curioses: Xina és el major productor mundial, amb un 83% del total, i les Illes Salomó tenen la major producció per càpita el món, amb 160 kilos per persona a l'any.

I un molt del que tots sabem: és dolç com la mel (sobretot si són dels bons), torradet et dóna energia per continuar el dia (a Barcelona les castanyeres en venen quasi més que castanyes), és imprescindible per al putxero (ben bo ara que ha vingut el fred i que et proporciona caldo per a tota la setmana), i gràcies a ell podem gaudir dels pastissets de moniato (exquisidesa de la gastronomia valenciana). I així li ho paguem: dient "moniato" als babaus, ximples, faves... O potser, en el fons, es tracta d'un homenatge lingüístic a l'arrel agrícola dels valencians?

Flor del moniato (Foto de Hai Le)

Pastissets de moniato (nyam!)

Moniato en potència i en essència