La cuina dels Ports. Una gastronomia de profundes arrels medievals: un cant a la vida

Luis Gargallo, Guillermo Miró i Sara Gargallo, La cuina dels Ports, Llibres de la Drassana, 2020

“Com és tan mal ensenyada, / Girmana, c’amar no·m vols, / e sabs que tant t’e amada? / Ni no posc sotz la flaçada / dormir, de tal guisa·m dols! / E serà t’ànima damnada / si·m fas morir sotz lençols, / c’al metg’e l’aiga mostrada / e diu que no meng cols / ne vaca, sinó cayllada”. Eren les paraules que el trobador Cerverí de Girona (1259-1285), membre llavors de la cort de Jaume I, llançava a la seua estimada en el poema Peguesca, informant-la que el metge li havia ordenat que no menjara cols ni vaca, sinó quallada. No debades, precisament el metge coetani Arnau de Vilanova (1240-1311) recomanava en la seua Praxis medicinalis prendre en estiu abans de sopar “lac cum flore coagulatum”, és a dir, “llet quallada amb flor [de card]”, ja que la considerava bona contra l’ardor d’estómac. Així mateix, encara a finals del segle XIV el teòleg Francesc Eiximenis (1330-1409), en parlar dels dejunis espirituals, incloïa la quallada entre les menges més apreciades pels seus conciutadans: “totes altres coses qui són al solaç del hom pot hom lexar per amor de abstinència, axí com són totes fruytes, totes salses, tots confits, formatges, llet collada, mantega, tota carn de ploma e tota bístia preciosa”.

Igualment, també el flaó apareix sovint en les fonts de la nostra edat mitjana, com ara en el Romanç d’Evast e Blaquerna de Ramon Llull (1232-1316), que el mostra com un dolç exquisit: “Un dia s’esdevengué que Aloma donà a son fill Blaquerna, ans que anàs a l’escola dematí, a almorsar, carn rostida e despuix li donà un flaó que menjàs en la scola si li venia sabor de menjar. Quant Evast, son pare, ho sabé, représ en gran manera a Aloma e dix-li que als infants no deu hom donar a almorzar dematí sinó pa tant solament perquè no se avesen a ésser golós ni llèpols e perquè no perden la sabor de menjar en taula quant és ora de dinar”. De fet, era un menjar tan comú, especialment en forma redona, com encara el fan a Eivissa i Formentera, que les Ordinacions de la casa i cort de Pere el Cerimoniós, de 1344, anomenaven flaó al segell major de la cancelleria reial: “en lo flahon volem ésser servat que, de la una part, sia ymatge reyal en la manera de la bulla e, de l’altra part, cavaller ab corona en lo cap armat sobre cavall d’armes de nostre senyal real”.

Per tant, dos dels emblemes actuals de la cuina dels Ports, la collà i el flaó, eren dos clars referents de la cultura culinària baixmedieval de la Corona d’Aragó i el Regne de València. No en va, llevat d’alguns pocs ingredients i preparacions, com les creïlles, les tomaques, els arrossos secs o les croquetes, els aliments i menjars portencs presenten unes característiques enquadrables en aquell període històric i en alguns aspectes, fins i tot, s’adiuen plenament a l’ideal de gastronomia aristocràtica de l’època. Per exemple, pel que fa a la preeminència de la carn, ja que els reis, reines, ducs, duquesses i altres nobles n’eren grans devoradors, com a símbol de distinció respecte de la resta de grups socials, amb una especial predilecció pels mateixos tipus que destaquen en el receptari que presentem en este llibre: els ovins mascles (el moltó en època medieval i el corder en l’actualitat), la caça major i menor (com la del javalí, els conills i les llebres), el porc i els seus derivats (en forma de “carnsalada” i pernil en temps medievals i hui en dia també amb embotits) o la volateria (com els tords, les perdius i les gallines).

Fins al punt que, com mostren les cançons nadalenques baixmedievals, una gallina farcida com la que ací expliquem era el gran somni de les classes populars: “Ai, dones, nostres veynes, / no volem peix ni sardines; / hajam de grosses gallines / que sien ben facides!”. Igualment, també eren un important complement privilegiat de les taules aristocràtiques els formatges i els ous, no només com a aliments individuals, sinó també com a ingredients d’altres preparacions, entre les quals destacaven tota mena de salses i dolços, que en este darrer cas tingueren una presència cada vegada més destacada de sucre a partir del segle XV, en consonància amb la progressiva expansió del cultiu de la canyamel per terres valencianes. L’endolcidor tradicional, no obstant això, era la mel, com encara s’empra per a fer els bunyols als Ports, amb una recepta pràcticament idèntica a la del Llibre d’aparellar de menjar, de fa vora set centúries: “mit-los en talladors de terra grans, e mit-hi mel dessús e dejús; e deuen-se menjar calents, que freds no valen res”.

En este sentit, la gastronomia portenca no sols assolix molts dels grans anhels dietètics baixmedievals, sinó que també compartix bona part dels trets de la cuina popular de l’època, com ara l’escàs consum del peix fresc, substituït pel salat en forma de sardines o abadejo, i el seu freqüent recurs, per contra, a les farinetes, sopes, potatges i olles, sobretot amb verdures i llegums i, només quan es podia, carn. Així mateix, també s’hi han mantingut les coccions de llarga durada, o fins i tot les dobles coccions, i l’ús reiterat, a banda dels bolets de la muntanya, d’uns determinats vegetals, com les cebes, els alls, les carlotes, els cards, els cigrons, els fesols, les bajoques, el pebre, la canella, el julivert o el safrà. Finalment, la preocupació pel prolongament en el temps dels productes mitjançant diversos sistemes de conservació és igualment comuna: els escabetxos, com els que apareixen en el Llibre de Sent Soví de principis del segle XIV; les panades –com la rosca tapada–, tan esteses per l’Europa baixmedieval; o el curat dels formatges i les carns, a través dels pernils de porc i les cecines o de diversos tipus d’embotits.

Fa centúries d’aquella gastronomia medieval i han passat desenes de generacions des d’aleshores, però hi han perdurat molts elements i algunes de les seues característiques. Com també ho ha fet una part important, i impressionant, del patrimoni arquitectònic medieval dels Ports, com el Forn de la Vila de Forcall, el castell, les muralles, l’aqüeducte i l’Ajuntament de Morella, l’església arxiprestal de Santa Maria la Major, el pont de la Pobla de Bellestar, l’ermita de Sant Miquel, la Llonja i l’Ajuntament de Vilafranca, la Casa de la Vila de Catí, el Peiró de la Plaça Nova de Cinctorres, l’ermita de Sant Pere de Castellfort i, de manera general, els nuclis urbans i certs masos fortificats. Però si hi ha algun monument que, com a medievalista, sempre m’ha impressionat de la comarca, eixe és el Convent de Sant Francesc de Morella i les seues pintures murals de l’Arbre de la Vida i la Dansa de la Mort, de començaments del segle XV, amb una versió valenciana del cant gregorià “Ad mortem festinamus”: “No és pas savi, mes és foll, / qui memòria de la mort si vit se toll. Hon és lo teu tresor / la és lo teu cor”, és a dir, “No és savi, sinó boig, qui evita pensar en la mort. On es troba el teu tresor allà està el teu cor”.

No només em colpixen per la seua singularitat dins del conjunt de les representacions medievals valencianes, sinó també perquè d’alguna manera simbolitzen el mateix que l’obra que tenim entre les mans: la voluntat de perdurar i de romandre, tot i la consciència que el nostre pas sempre serà fugisser, arrelats a una terra, que és el nostre tresor i que està conformada per certs elements bàsics i primordials, com ara un tan essencial com la gastronomia. Que els habitants dels Ports, tot i les constants dificultats que han patit al llarg de la història, continuen mantenint tants costums culinaris d’arrel medieval és tot un tresor i un cant a la vida que la resta dels valencians no hauríem d’obviar.

Text publicat en el llibre de Luis Gargallo, Guillermo Miró i Sara Gargallo,

La cuina dels Ports. Receptes valencianes de muntanya, Llibres de la Drassana, 2020,
que es pot adquirir des del següent enllaç: http://bit.ly/2VMbzkh

Representació de la Dansa de la Mort, de principis del segle XV, al Convent de Sant Francesc de Morella

De "petxilines" i història

Xiques jugant damunt d'un gran petxiner a Florida en la dècada de 1950

Hi ha tota una branca científica que els estudia: l’arqueomalacologia. Són uns fascinants jaciments repartits arreu del món, d’Escandinàvia a Àfrica, passant per tota Amèrica, de nord a sud, o les més variades illes asiàtiques i polinèsies. Reben infinitud de noms amb un mateix significat: køkkenmøddinger, kaizuka, tumpukan kerang, shell mounds, concheros, sambaquis, escargotières... És a dir, petxiners. Unes imponents muntanyes de restes de petxines de tota classe conformades per generacions i generacions de societats de caçadors-recol·lectors que trobaven en els mol·luscs una de les seues principals fonts de nutrició. Tellines, clòtxines, navaixes, petxinots, berberetxos, percebes, caragols, ostres o pegellides, en proporcions diverses en funció de la fauna marina local, configuren immensos tossals, a vegades de desenes de metres d’altura i diversos quilòmetres de longitud. Els més antics són del Paleolític Mitjà, de fa vora 100.000 anys, però es van generalitzar des de fa uns 40.000, amb l’aparició de la nostra espècie, el Sapiens sapiens. I si bé els més impressionants pertanyen a zones de l’Atlàntic i el Pacífic, també n’hi ha a la Mediterrània, com els de Nerja o el Barranquet, en el terme d’Oliva, així com altres importants concentracions de petxines associades a llocs d’hàbitat mesolítics i neolítics, com els de la Cova Ampla de Xàbia i la Cova de les Cendres de Moraira. 

En estos darrers predomina clarament un gènere de mol·lusc molt per damunt de la resta: la patella vulgata, és a dir, la pegellida, les petxilines, que diríem en el meu parlar benisser. No és estrany, per tant, la sensació immediata d’atavisme que u sent, des de ben menudet, quan, mariscant per les roques, n’agarra dos i, simplement ajudant-se amb cadascuna de les seues respectives petxines, en trau la molla i se les fot directament a la boca. Hi ha tot el gust de la mar que les colpeja dia i nit durant anys –fins a vint en poden viure– i de les algues de les quals s’alimenten, però també hi ha, dins nostre, una antiga sensació, un ancestral mecanisme vital que ens connecta, com un cordó umbilical que viatjara al llarg dels temps, amb les pràctiques gastronòmiques més bàsiques dels nostres avantpassats de fa desenes de milers d’anys. Estem executant, en eixe moment, un dels actes més repetits i antics dels albors de l’actual espècie humana, com quan mirem inextingiblement el foc, caminem, parlem o fem l’amor. I, primigèniament, eixa sensació jo l’he viscuda de manera indefectible a les costes de la Marina. 

Quan pense en la comarca, inevitablement, pense en la mar. Tot i ser urbanita, nascut a la ciutat de València i havent passat la major part de la vida en ella, estic enfeltrit de la Marina. No només per ser el lloc on passava molts dels caps de setmana i els estius de la infància i l’adolescència, sinó perquè –i d’ací les repetides estades– tota la família immediata, com a mínim fins als besavis, és en la pràctica totalitat del poble de Benissa. Ni volent-ho, hauria pogut escapar per complet del monumental pes cultural que això comporta: en la llengua, els costums, les maneres d’afrontar la vida, els gustos culinaris... Només quan arribes a certa edat t’adones de la importància i la consistència d’eixe llegat. Com vas aprenent amb el pas del temps, tot i la crida ancestral, el comú dels mortals pot no vore normal menjar petxilines a la vora de la mar o fer desenes d’eriçons un dia qualsevol –quan no hi havia perill de sobreexplotació–, com qui baixa a esmorzar al bar. L’atavisme, no debades, també cal cultivar-lo, també és cultura. I eixa cultura ens marca una posició d’eixida sobre la qual podem modificar aspectes, però que conté un nucli genètic hereditari de primera magnitud. 

Sense anar més lluny, crec que jo mateix em podria alimentar tota la vida dels elements més essencials que la família m’ha sabut transmetre. Començant pels salaons, com la melva, els capellans, el bull, la moixama o l’abadejo comprats al mercat de Dénia, que el meu avi devorava per a sopar amb una tomaca i un bon raig d’oli, sucant-hi mitja viena de pa. Continuant per les coques, com les tapades de pèsols i d’espinacs, que feia la meua àvia guardant sempre pasta de sobres per a fer el que a mi més m’agradava, purs i simples caspellets, sense mescla; o les destapades d’anxova i de mullador, com les que pastava ma tia en el forn de pedra de la caseta dels Grumers i al final de l’estiu menjàvem, i mengem, delitosament acompanyades d’un bon xinglot de raïm –el mullador, s’ha de dir, que encara guanya més si se li afigen uns trossets de tossilao, un preciós localisme benisser per a referir-se a un altre salaó tonyiner, el sangatxo–. També podria alimentar-me en exclusiva dels peixos de tota classe, mabres, sargs, meros, palometes, pagells o mollets, que pescàvem amb la canya valenciana pels volts del port de Calp; quin bon aficionat a la pesquera podria dir que no, per exemple, a un bon cruet de peix o a un deliciós plat de polpets fregits amb allets... 

I si parlem de peixos i de polps, més enllà del putxero d’ídem, que no s’ha estilat mai a les cases de la meua família, recorreria, sens dubte, a l’arròs caldós de polp, amb eixe gust tan profund i colossal, o a alguns dels meus arrossos favorits: la marinera, l’arròs a banda, el de floricol i abadejo o el d’espinacs i aladroc –que a Benissa, de fet, són un únic plat, amb els quatre ingredients junts–. Però tampoc podrien faltar els arrossos amb carn, com el sec o al forn, amb bona cosa d’embotit, botifarres, sobrassades, llonganisses blanques i roges, imprescindiblement de la zona, de Senija si pot ser. Per no parlar de l’embotit a soles, sequet a rodanxes, per exemple, o més cru i torrat al caliu de les brases, juntament amb uns bons clafolls de ceba amb melva, bull o anxova... També, evidentment, cal alleugerir de tant en tant i, en conseqüència, què millor que un putxero, vinga el fred o vinga la calor, que sempre va bé tindre caldo i alimentar-se d’una menja de verdures i carn –les pilotes embolicades en col, per favor!– tan completa com eixa, ben arredonida per un parell de gots de vi del terreny. O un espencat, amb la primorosa olor de les albergínies i les pebreres torrades inundant la casa. O un plat de faves sacsades, amb els sacsonets justos i curosos que la recepta demana. I, fruita a banda, acabaríem de forma recurrent amb algun tros de coca o un pastisset, de carabassa o ametla a poder ser, com els que fan a Xaló, o amb un bon grapat de panses, acompanyats d’uns colpets de mistela per si la cosa no resulta suficientment dolça...

Desconec què en dirien els nutricionistes, d’esta selecció del llegat gastronòmic familiar, comarcal i antropològic. Potser podria semblar una dieta bàsica i reduïda, però, com qui no vol la cosa, amaga i compon, sens dubte, un meravellós puzle de la història de l’alimentació, adaptada a eixe xicotet tros de terra que va de la serra de Gallinera al cap de la Nau. Des de l’atavisme prehistòric del consum directe dels mol·luscs fins a l’expansió del negoci de la pansa i els licors en el segle XVIII, passant pels salaons fenicis; el pa, el vi i l’oli de la tríada greco-romana; els productes asiàtics i indis, com els espinacs, l’arròs i les albergínies, importats per la cultura araboandalusina, així com el seu gust pel dolç; l’auge de l’embotit en l’edat mitjana, elevat als altars a la comarca amb l’arrelada cultura porcina duta pels mallorquins que substituïren els moriscos en època moderna; o els productes arribats en aquells mateixos moments des del continent americà, com les tomaques, les pebreres i les carabasses. Quasi res porta el paperet! Supose que, en la justa mesura i amb complements, resulta un conjunt alimentari ben sa i substanciós. Suculent, si més no. 

Lamentablement, la majoria de nosaltres, més encara en àmbits i professions urbanes, ja no tenim el temps, les rutines ni els espais necessaris –o no els volem trobar– per a reproduir amb assiduïtat eixe magnífic lot culinari conformat al llarg de la història per una sèrie de factors que varien de zona a zona i de societat a societat: els recursos naturals a l’abast en cada lloc, l’aclimatació al terreny de productes arribats d’ací i d’allà per les més diverses circumstàncies, l’adopció de grat d’aportacions gastronòmiques transmeses per minories o agafades de cultures veïnes i, finalment, l’art casolà i col·lectiu d’anar combinant tots eixos elements fins a trobar el punt exacte del gust, la textura, l’olor, el color, la presència i la nutrició necessàries per a incorporar un plat determinat al receptari propi. Mentalment, culturalment i físicament estem a anys llum dels pensaments i les concepcions d’aquells Sapiens sapiens que fa 40.000 anys s’alimentaven massivament de petxilines vora la mar, però el colp de sabor que ens envaïx en menjar-nos-en una ens lliga a tota una història humana que ha sabut fer creacions tan portentoses com la cuina de la Marina.

Pegellides (patellae vulgatae) agafades a la roca

Notes:

1. Text que es troba publicat, juntament amb moltes altres col·laboracions literàries, periodístiques i etnogràfiques, així com un extens receptari, en el llibre de Josep Vicent Miralles i Marisa Piles, La cuina de la Marina Alta, disponible des del següent enllaç per 22,95 euros sense cap cost d'enviament: http://bit.ly/2JtEphv.

2. Arran de la publicació del text he sabut que, tot i la familiaritat amb la qual he crescut al costat d'elles en les costes de la Marina i les Pitiüses, els científics consideren actualment les petxilines una de les espècies marines amb major perill d'extinció a la Mediterrània en l'actualitat. Per tant, cal deixar-les viure: http://bit.ly/30r9IPv. 

La cuina de la Marina Alta, un llibre imprescindible per a conéixer la cultura culinària de la comarca

Una serra que és un món

La Serra de Mariola, nevada. Foto: Joanbanjo

Vaig seure a taula en Cocentaina per primera volta fa a penes uns anys, per a informar als qui posteriorment serien els meus sogres, que fins llavors no coneixia de res, que me n’anava a viure amb la seua filla, que no els havia dit encara ni que tenia parella... No recorde el menú. Potser arròs al forn amb sobres de putxero. Però, evidentment, no era el que importava en aquells moments. El que importava és que a partir d’aleshores freqüentaria la capital del Comtat i, per extensió, Alcoi i la resta de poblacions que envolten la Mariola. Vam acabar casant-nos i una xiqueta bruna alegra ara les vides dels seus iaios i ties en les habituals visites que fem al poble dels socarrats.  

Nascut a València i de família completament benissera, de la Marina Alta, els meus coneixements de la zona es reduïen a una sèrie de llocs comuns o puntuals experiències personals amb els Moros i Cristians, les Covetes de Bocairent o la comunitat de Turballos, a Muro. Pel que fa al tema culinari, la cosa era igualment magra: l’olleta, que associava correctament als dies de festa, i les bajoques farcides, d’exòtic nom fora de la contornada. Únicament en la qüestió dels beuratges, les llargues vetlades compartides a Benimaclet amb gent de la terra m’havien eixamplat el catàleg de sabors a l’herbero, especialment en les nits més gèlides, i les diferents combinacions del que nosaltres anomenàvem burret, és a dir, el café licor.

Tanmateix, prompte em vaig adonar que davant dels meus sentits s’obria tot un ventall de possibilitats gastronòmiques totalment desconegudes no ja a soles per mi, sinó per la immensa majoria dels valencians, del Sénia al Segura. Els tostons! Com havia pogut viure sense una cosa tan senzilla però genial com els tostons? Per què més enllà del Comtat i de l’Alcoià no es coneixien? I eixes “taretes” de noms impossibles, com els abissínios o els garibaldinos? Perquè si de noms parlem, com és que tenien paraules endèmiques tan meravelloses com cocotets, mentirons, renyons de masero o pericana –proscrita encara de quasi tots els diccionaris–? I quina delícia les coquetes fregides o les de molletes! Per no parlar dels olis, els millors del país, o dels vins, amb projectes tan apassionants com el de Microvinya. I la monjàvena, també fan monjàvenes ací? Però si jo em pensava que eren de la Costera... Calla, que ara ve Nadal i cauran uns tronquets de repica’m el colze!     

En definitiva, en molts aspectes, però en especial el culinari, la Mariola és tot un món. Un món coherent, compacte, homogeni, més enllà de fronteres locals, picabaralles internes o assumpcions de patents d’autenticitat. Deia Vicens Vives que les muntanyes eren la reserva espiritual d’un país, ja que en elles es creaven els trets més potents de la seua personalitat: la laboriositat, el trellat, el sentit de continuïtat i la responsabilitat social. Més tard aquells valors baixaven cap a les planes i el litoral, on en certa manera prenien dinamisme però al mateix temps quedaven desvirtuats i acabaven perdent força. El valencià, però, és un país que tradicionalment ha donat poca importància a la muntanya. En tenim moltes, però poc habitades. La Serra de Mariola, no obstant, és la més poblada, amb vora 100.000 habitants. 

I pareix que, més que compartir els seus trets amb la resta dels valencians, els han mantingut per a ells, ferms, intactes. Segurament perquè ningú ha vingut a demanar-los res i tampoc ells han necessitat més ajuda que la de les seues pròpies forces, invertides en el profit d’una muntanya màgica. El nostre país, al remat, és així, fet de xicotets mons independents i orgullosos però interconnectats per un estret fil que naix de la història i la proximitat geogràfica. Com més coneixem eixos mons, més fort i segur es fa el fil. Com més els connectem i intercanviem els seus valors, més gran es fa la xarxa i més abundant resulta la pesca –que d’això, a la Marina, en sabem molt–. 

Introduir-nos en la cuina de la Serra de Mariola, no només a través de les seues receptes, sinó també de la gastroliteratura oferida per una magnífica selecció de lletraferits de les seues contrades, és una de les millors maneres d’endinsar-nos en el seu món. Una forma de reconeixement i autoestima per als que l’habiten dia a dia i un mode sorprenent i delitós de conéixer-lo per als que encara l’ignoren. Perquè tindre este llibre és, com deia el poeta de Burjassot, tindre la “Mariola doblada com un llençol, com el tapet de la taula, i guardada en un calaix i amb uns codonys aromada”. I això, amics, és tot un privilegi.

Text publicat com a pròleg del llibre d'Ana Valls i Mila Valls,

La cuina de la Serra de la Mariola (Llibres de la Drassana, 2016)

El púding de Roc Chabàs

Hui escric al blog d'Harca sobre el canonge denienc Roc Chabàs (1844-1912), el primer historiador científic de la historiografia valenciana, com explique allà. Ací, a banda d'enllaçar-vos el post, únicament volia deixar constància d'una curiositat: una recepta d'un dolç nadalenc que es va trobar entre els seus papers, cedits a l'Arxiu Municipal de Dénia, segons explica la seua arxivera, Rosa Seser. Seguint la influència anglesa que deixaven a la capital de la Marina Alta els comerciants que anaven a comprar pansa, es tracta d'un púding. Un púding ben dolç, que no debades sembla que Chabàs era ben llépol.  Es mesclaven 3/4 de litre de llet, 1 dotzena de rovells d'ou, 225 grams de sucre, 150 grams de carabassat,  pa ratllat, 60 ametles, panses a discreció, raspadures de llima i 1 copa de rom, conyac o vi blanc. Es feia una massa consistent i es posava al forn en un recipient adequat per a púding. Si algú prova a fer-ne, que avise i envie fotos!

"Bon any" per a la casca de Reis

Com es pot deduir de la columna que vaig escriure l'altre dia a l'Informatiu, recentment he llegit De regionalisme i valentinicultura, el discurs que Faustí Barberà pronuncià en 1902 a Lo Rat Penat, la principal societat valencianista que existia llavors. I, a banda de la intensitat del missatge polític que va oferir, també indicà altres coses que podien semblar menors en uns moments en què el valencianisme estava a les beceroles, però no per això les deixà de significar. Una d'elles era la importància de parlar i escriure bé el valencià, de purificar la llengua per tal de demostrar que no som un poble malaltús i desorientat en el camí de la civilització. La qüestió continua sent important, més hui en dia que els valencianoparlants llegim i sentim castellà a tothora. I, en eixe sentit, recentment m'ha sorprés que pràcticament tothom ha passat a dir "Feliç any nou", en compte del tradicional "Bon any" (anàleg al "Bon Nadal"). Evidentment, és un calc del castellà ("Feliz año nuevo"). I també en relació amb això, s'ha parlat estos dies a Valencianisme.com de la substitució de "Cap d'any" per "Any nou", que prové igualment del castellà ("Año nuevo"). En valencià el primer dia de l'any, 1 de gener, és el "Cap d'any" i la nit prèvia és la "Nit de cap d'any" (la "nochevieja" en castellà), de la mateixa manera que la nit prèvia a Nadal és la "Nit de Nadal" (la "nochebuena" castellana).

Com passava en època de Faustí Barberà, poden semblar coses menors però són importants per al valencià i per al valencianisme en general, així que no està de més recordar-ho. D'una altra banda, també tenim l'altra cara de la moneda, encara que es limite a una impressió personal. M'ho sembla a mi o ara se sent més valencià a València que fa uns pocs anys? No només que se senta, sinó que, d'una banda, hi ha més gent que et contesta en valencià quan t'adreces a ella, i, d'una altra banda, trobes menys males cares en iniciar una conversa en valencià. Com dic, és una simple impressió personal, però ve a coincidir amb una sèrie de factors que estan fent visibilitzar el valencianisme més que mai. Per exemple, la presència electoral de BLOC-Compromís tant a les Corts valencianes com a les espanyoles. O les aparicions cada vegada més recurrents de músics i escriptors en valencià a RTVV, ja siga en reportatges especials, en entrevistes, com a música de fons, etc. Sembla que una generació d'educació en valencià (tot i que haja estat molt parcial) comença a fer efecte...

Hi ha signes de valencianització, fins i tot, en altres qüestions aparentment fútils. Estos dies tenim l'exemple de la casca valenciana, un dolç d'ametla i moniato (o gema) tradicionalment menjat el dia de Reis a bona part de les terres valencianes, que a partir de la dècada de 1960 fou substituït pel "roscón de Reyes". Es mantingué en alguns pocs llocs -sembla que especialment a la Ribera i la Safor- i ara, com m'apuntava ahir Cento Bresquilla al twitter, la tradició comença a recuperar-se a passes de gegant. Se'n pot resseguir l'evolució en sengles articles publicats al diari Levante-El Mercantil Valenciano els darrers tres anys: el 2009 es parlava de la iniciativa dels Gremis de Forners i Pastissers per a recuperar la casca, el 2010 es comentava que guanyava terreny a València i les comarques properes, i el 2011 que estava sent un èxit, puix més de 80 agremiats n'estaven oferint i un pastisser suecà en venia més de 3.000. Té un dur competidor en el "roscón" i el seu joc de la fava o la figureta, però, a banda de ser tradicional, la casca té altres avantatges, com ara que ve acompanyada de llepolies, un fet que la converteix en un regal ideal per als més menuts. 

Vos deixe amb unes quantes fotos i un vídeo sobre la casca. Voreu que n'hi ha de circulars o amb forma de serp o anguila, cobertes amb merenga, adornades, etc. Siga quina siga, animeu-vos a comprar-ne una si la veieu en el vostre forn! De la seua tradició no hi dubte, com mostren molts passatges de la literatura popular valenciana dels segles XIX i XX. Per exemple, estos versos de 1888 del poeta i dramaturg alzireny Quico Palanca:

Se mor l'any en Sant Silvestre

que el duu agarrat dels cabells,

i encara tens de Nadal

la casca dins de les dents,

ve Sant Antoni el barbut

casi acompanyat dels Reis...

causa del primer porrat

en lo dèsset de giner...

 

Casca circular amb llepolies i regals. Sueca

Casca circular recoberta. Forn de Manolo, Albalat dels Tarongers

Casca amb forma de serp. Gandia

Casca amb forma de serp. Castelló

De vacances i flaons

Un illenc homònim fa creïlles fregides (quasi tan bones com les valencianes!)

Com en la cançó d'Aspencat, durant molt de temps no m'havia pogut llevar del cap la foto de Sant Francesc al cap de Barbaria en moto. Ara, però, he pogut substituir-la per una altra imatge: en bicicleta és molt millor! I si és a finals de maig, quan ja fa caloreta, però l'illa està mig buida i és moltíssim més barata ni et conte. Tot, excepte algunes construccions noves, continua igual: la solitud dels fars, el color pur de les aigües, la tranquil·litat dels pinars, les vistes impressionants, la simpatia de les sargantanes, la varietat de la fauna marina, els llocs -de roca o d'arena- on relaxar-se, la calma dels illencs, etc. I el mateix si parlem de gastronomia: l'allioli, les olives, el corder, el frit de polp, les herbes, el flaó...

I parlant de flaons, sempre he tingut una relació especial amb ells, tant a les Pitiüses com a Morella, els dos llocs on encara es fan estos pastissos tradicionals de formatge, tot i que amb receptes pròpies, que els confereixen propietats ben distintes. A les illes, com a postres que només taste quan vaig allà, els associe a les vacances, la llibertat i la frescor que li donen l'herba-sana i el formatge tendre de vaca amb què estan fets. A la capital dels Ports, com a dolç que preníem a mitjan matí en els mítics cursos de doctorat interuniversitari en història medieval de la Xarxa Vives, els vincule al fred, la germanor estudiantil i l'ànsia per aprendre, embolcallats pel brull i la canyella amb els quals estan fets.

I, en relació amb això, és a dir, en relació amb l'edat mitjana, fa ben poc he aprés que "flaó" era un mot d'ús corrent en aquella època, procedent del germànic flado (pastís, coca), del qual també prové la paraula moderna flam, a través de la forma francesa flan. I, el que és més curiós, un dels segells de la cancelleria dels reis de la Corona d'Aragó era anomenat flaó, segons es pot llegir en les Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Cerimoniós de 1344: En lo flahon volem esser servat que de la una part sia ymatge reyal en la manera de la bulla e entorn letres qui diran axí: 'Diligite iustitiam qui iudicatis terram et occuli vestri videant equitatem'. De l'altra part, cavaller ab corona en lo cap armat sobre cavall d'armes de nostre senyal real, expressada decentment, e letres entorn qui contenen tots nostres títols de regnes e de comtats. Val a dir, s'hi regulà la forma del segell, que era així:


D'esta manera, com que era el segell de cera més gran, que s'afegia -pendent amb cordons- als pergamins expedits per la cancelleria, també rebia el nom de flaó, pastís. Això és, deien el "pastís" per a referir-se al "segell gran". Com si hui en dia li diguérem als discos en vinil pizzes per la seua major grandària respecte als cedés. Així, podríem sentir frases com: "Teniu el darrer treball de Senior en pizza?" o "M'he comprat una pizza del 'Humitat Relativa' de Remigi Palmero. Una peça de col·leccionista!" Si més no, un fet lingüístic ben curiós, sobretot en ambients tan suposadament elevats com els d'una cancelleria reial de l'edat mitjana. Als nostres dies, per raons evidents, no ha arribat el fenomen del segell-flaó, però sí que podem menjar-ne, de flaons, a diversos llocs del nostre àmbit lingüístic. Per cert, em falta tastar els de Menorca, que també són particulars (amb formatge tendre de Maó). Caldrà posar-hi solució algun dia d'estos...

Flaó d'Eivissa i Formentera

Flaó de Morella

Flaó de Menorca

A Canal 9 ja som país (o quasi)

No ho dic jo, que siguem un país, ho diuen a Gormandia, el nou programa culinari de Canal 9 emés en el prime time dels dijous, de 21:45 a 22:10 h., just abans de Valencians pel món. A banda dels tres iaios riberencs que comenten la jugada a l'estil d'aquells de Caçadors de bolets, el programa sempre comença amb la següent tonadeta sobre un mapa del territori valencià: Això diuen que era un país entre la mar i la muntanya. I, evidentment, es refereixen al país dels valencians, tot i que en este cas ens metaforitzen en "gormands": dit d’aquell a qui li agrada de menjar bé i amb plats abundosos. Només duen tres emissions -hui és la quarta, amb uns elxans fent arròs i crosta-, però la veritat és que sembla un programa divertit i ben fet. De moment es poden visionar tots des d'ací i no vos perdeu els comentaris d'eixos avis en l'autoproclamada Il·lustre Acadèmia de Gormandia.

Ara bé, com passa en qualsevol programa que reflectisca la realitat valenciana, des de la perspectiva valencianista sempre copsarem coses que ens gelen el cor, sense anar més lluny en el primer programa, centrat en la figura de la catarrogina María José Lloria, una dona valenta i alegre que plena la pantalla amb el seu orgull per un plat de la terra, però que a estes alçades del segle XXI, sent ella valencianoparlant de tota la vida, encara cria la seua filla en castellà. Però, dona!!! A continuació podeu vore la part positiva i la part negativa (només començar una enardida defensa de la rata de marjal com a "manjar", i ben bona que estarà!):

Va de restorans

Calamar de platja a la planxa (El Cabanyal, València)

En els darrers temps, entre convits bloguers, dinars familiars i actes públics o acadèmics he conegut uns quants restaurants a la ciutat de València i la contornada La majoria d'ells han satisfet el meu humil gust, per al qual dinar fora de casa -a un bon restaurant, vull dir- és un fet prou extraordinari. No voldria, però, deixar passar l'oportunitat per destacar-ne cinc que per una raó o per altra pense que paga la pena recomanar.

En primer lloc, per ordre cronològic de visita, el Restaurant Ca Pepico, a Roca-Cuiper, del qual ja vaig parlar fa un parell d'anys i que continua en la mateixa bona línia. A continuació Casa Quiquet, a l'altra banda de l'Horta, a Beniparrell, on vam celebrar la presentació del llibre sobre la història medieval del poble, i em van sorprendre sobre manera els seus plats tan saborosos. Específicament per a sopar tinc molt bon records, d'una banda, del Che Baires al barri de Gran Via de València, un argentí amb totes les de la llei (incloent entraña, vi Syrah i panqueques de dulce de leche) i, d'una altra banda, del Nostre Bar a Russafa, on es poden trobar coses tan bones com ensalades de blat i cruixent de pernil o albergínies amb mel (i ara, a més, hi ha especialitat de gintònics a la carta).

Finalment, si voleu bon peix no ho dubteu i aneu al Restaurante El Cabanyal, d'on pertany la foto del calamar de dalt i on hi ha una matèria primera marinera espectacular; es troba, a més a més, en una casa cabanyalera molt acollidora que si no recorde malament -segons em va dir l'amfitrió Julio Cob- havia estat la d'estiueig de la família Melià -els dels hotels- abans que se n'anaren a residir a Mallorca. Això sí, vigileu: a cap d'estos llocs menjareu per menys de 20 euros per barba i si us descuideu vos en podeu anar als 40...

Alliberem les valencianes! (El FAVA-BOV)

Després del PSV, del PSUPV, del PCPV, del PCV, del MCPV, del PDLPV, d'UDPV, del PNPV, del PVN, d'UPV, del PSAN, del MDPV, de l'AEPV, d'ENV, d'EV, d'altre EV, d'EV-IPV, d'EVPV, d'EV-EEPV, d'ERPV, de PRV, d'ONV, d'UxV, d'EUPV, del Compromís, d'IPV i -per què no dir-ho- del Bloc, arriba un altre fracàs polític valencià: el Front d'Alliberament de la Valenciana Autòctona - Brúixola d'Orientació Valencianista (FAVA-BOV). Constituït segurament durant una nit de borratxera per algú d'Ontinyent -com indica la seua ponderació del campanar de la vila- el FAVA-BOV s'alça en defensa de la valenciana: la dona no, el dolç eixe que es mulla en la llet, el cafenet, el suc o l'aigua amb gas -que pâ gustos, colors-. Els tres objectius fonamentals del FAVA-BOV són clars i assumibles per la societat valenciana:

• El reconeixement oficial de la valenciana, una varietat de pasta tan nostra.
• Un programa per reintroduir la valenciana a col·legis, bars i oficines i aturar l'expansió de la rebosteria industrial nord-americana.
• Una menció especial de la valenciana a l'Estatut d'Autonomia com a "Pàtria espiritual dels desdijunis i berenars valencians".

Tanmateix, el fracàs del FAVA-BOV és més que previsible. Ni els valencians el votaran, ni aconseguirà que la resta de partits assimilen els seus principis, ni el blog que el manté passarà de la desena de posts, ni el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans inclourà l'accepció valenciana com a dolç típic valencià. Un altre fracàs, amics. Però, malgrat no dur crema ni xocolate, la valenciana perdurarà... O això esperem, perquè segons Sant Google està en franca decadència: si busques una "valenciana" en imatges apareixen coses ben diferents. En tot cas, recordeu el consell del FAVA-BOV: menjar valencianes pot augmentar l'autoestima com a poble, però l'excés provoca colesterol.

Anitín

Anitín no és només el nom d'una neboda dels Pedreguer a l'Alqueria Blanca, sinó també el d'una empresa valenciana d'alimentació, la tercera dedicada a este sector i ubicada a les Comarques Centrals Valencianes de la qual parle a este blog -després dels xocolates Meivel d'Algemesí i de les papes Lolita de Bellreguard-. En esta ocasió, Anitín es dedica a la producció i comercialització de pans torrats i rosquilletes i, diversament als altres dos casos, es tracta d'una empresa relativament nova, tot i que enfonsa les seues arrels en el forn familiar, instal·lat en 1902 a Alberic i traslladat en 1958 a Benimuslem.

En 1994 els germans Blay, néts i fills d'Anita Martí i Anitín Soriano, fundaren l'empresa Dulces Anitín SL amb una desena de treballadors i començaren a fabricar a l'engrós des d'Alberic, tot facturant aquell any una xifra no massa elevada, d'uns 50 milions de pessetes. Quatre anys després ja dirigien els seus productes envasats a alguns mercats europeus i en l'any 2000 signaren un contracte de proveïment amb Mercadona que els permeté donar el gran bot. En 2002 comptaven amb uns 170 treballadors, facturaven més de 1.500 milions de pessetes, i exportaven el 35% de la producció a França, Itàlia, Alemany, Estats Units, Japó i Rússia. L'any següent inauguraren la seua primera nau de producció a Carlet, on recentment han obert una altra, que s'ha sumat a la fàbrica xeresana de Picosol, acabada de comprar i que també està relacionada amb la producció per a Mercadona. Tot plegat, l'empresa deu rondar ja els 300 treballadors i els 3.000 milions de facturació anual.

En qualsevol cas, la veritat és que totes estes dades, encara que siguen ben importants per a la societat i l'economia valencianes, em resulten secundàries. Fins i tot m'ho arriba a resultar que no etiqueten en valencià, tot i fer-ho en més de vint llengües diferents i haver-los enviat un correu electrònic* per tal d'intentar canviar eixa actitud cap a la llengua dels mateixos amos de la fàbrica. El que sobretot m'importa esta vegada és que cada volta que vinc a València recaïc i m'enganxe de nou a les meravelloses rosquilletes planes -"pans especials" en diuen ells- amb cacahuet. No ho puc evitar. Les trobe taaaan bones... I si les prenc amb tomaques del quarenteno de la Ribera -supose que això ja entra en el terreny de les perversions-, puc arribar a cotes de plaer gastronòmic realment elevades. No són un bon arròs, ni un producte tradicional ni res per l'estil -ans al contrari, un aliment envasat del Mercadona-, però per a mi són glòria bendita.

*Els vaig enviar este correu al Departament d'Atenció al Client:

Estimat sr./a: M'agradaria felicitar-los per la qualitat dels seus productes, dels quals sóc un consumidor fidel, especialment dels Pans Especials amb cacahuets. No obstant això, també m'agradaria animar-los a fer una cosa que redundaria en benefici dels clients i de la pròpia empresa: tindre el web i etiquetar en valencià, la llengua de la família propietària d'Anitín, de la majoria dels seus treballadors i també de vora 5 milions de persones, més d'un 10% dels ciutadans del territori espanyol. De fet, l'etiquetatge en valencià potenciaria la imatge pròpia de l'empresa i aniria en consonància amb l'ús que un dels seus principals distribuïdors, Mercadona, fa de les diverses llengües de l'Estat. Gràcies per la seua atenció.

La flaire dels cannoli

Gran invent, els cannoli

He arribat a Barcelona (per a una setmana), he obert la maleta i he descobert entre un munt de paperassa introduïda de manera indiscriminada l'embolcall d'uns cannoli provinents de "Sapori Siciliani. Bar tipico catanese", record d'un sopar romà a ca la Marieta i l'F. on també vaig conéixer un gentil home de Castella que parla més de dotze llengües. No ho creureu però encara s'hi sent la flaire dels cannoli...

Paelles, valencians i Vázquez Montalbans

Una altra de gastronomia

Per estricta recomanació del llibreter Camarasa estic llegint la sèrie de llibres de Carvalho per ordre cronològic, tot acompassant la vida del detectiu amb la del seu autor Vázquez Montalbán. No crec que escriga especialment bé ni que les històries siguen res de l'altre món, però la identificació amb Barcelona i les explicacions culinàries de Carvalho paguen la pena.

Encara vaig per Los mares del sur (1979) i l'altre dia un dels seus passatges em va fer riure per la situació explicada i per la casualitat que representava amb les meues circumstàncies particulars. L'endemà de recordar amb Marieta el post de fa un any sobre el pressing catch i la paella, compartit amb El Cadafal i Lo Sequier, i només unes jornades després d'haver parlat del poble de Villores al blog , va i em trobe amb açò:

Beser vivía en un piso de Sant Cugat en el que sólo había libros y una cocina. Parecía un Mefistófeles pelirrojo con acento valenciano. Riñó a Fuster por un retraso que ponía en peligro la paella.
[...]
- ¿Qué es eso?
- Cebolla
- ¿Cebolla en la paella? ¿De dónde has sacado eso? La cebolla ablanda el grano.
- Eso es una majadería. En mi pueblo siempre ponen cebolla.
- En tu pueblo hacéis cualquier cosa para significaros. Se puede poner cebolla a un arroz de pescado o de bacalao y hecho a la cazuela, a la cazuela, ¿entiendes?
Beser salió de estampida y volvió con tres libros bajo el brazo: Diccionario gastrosófico valenciano, Gastronomía de la provincia de Valencia y Cien recetas de arroz típicas de la región valenciana.
- No me vengas con libros de gente que no es de Villores. Morellano de mierda. Yo me guío sólo por la memoria popular.
[...]
- Tenías razón. En la paella de los pueblos de Castellón no se pone cebolla. Ha sido un lapsus. Un catalanismo. He de volver a Morella urgentemente para un reciclaje.
- ¡Ajá! -exclamó Fuster mientras precipitaba la cebolla en el cubo de la basura.
- Te lo dije bien claro. Medio kilo de arroz, medio de conejo, un cuarto de kilo de costillas de cerdo, un cuarto de kilo de bajocons, dos pimientos, dos tomates, perejil, ajos, azafrán, sal y nada más. Todo lo demás son extranjerismos.
Se puso Fuster a la tarea mientras Beser les daba a picar migas de pan fritas con chorizo y butifarras de sangre de Morella. Sacó una garrafa de vino de Aragón, y los vasos parecían una cadena de cubos de agua en el trance de apagar un incendio. Fuster había traído del coche una caja de cartón aceitosa a la que trataba como si guardara un tesoro. Curioseó Beser el contenido y gritó entusiasmado:
- ¡Flaons! ¿Tú has hecho esto por mí, Enric?
Se abrazaron como dos paisanos que se encuentran en el Polo y explicaron al avinado Carvalho que los flaons son el escalón superior del pastisset, de todos los pastissets dels Països Catalans.

Precisament acabava de recordar uns dies abans amb Lo Sequier la delícia dels flaons de Morella (sobretot a mitjan matí dels geners morellans), i la situació dels dos hòmens abraçats per una capseta de flaons després d'haver discutit agrament sobre la composició de la paella va desembocar en una rialla ben forta. Em va fer ben feliç durant uns moments...

Hui toca almussafes

Diumenge passat, amb el 6 a 0 del Camp Nou, vaig rebre un parell de missatges,"ie, tio, el teu almussafes no ha funcionat". Vaig contestar tots dos dient el mateix: havíem pegat la fartâ per a dinar -arròs amb calamarsons, crec recordar- i no estava la cosa com per a fotre's un entrepà a les set de la vesprada. Hui, però, no falla. En tornar cap a casa em compraré una baguet de cereals al forn de pa Baluard (fan un pa increïble) i procediré al meu ritual gastronomico- futbolístic: tallar la ceba, fregir-la a foc lent amb una miqueta de pebre roig de la Vera extremenya, obrir el pa mentrestant, posar-li la sobrassada i el formatge, torrar-lo lleument per tal que la mescla agafe l'escalforeta i repartir finalment la ceba dins de l'entrepà. Una cerveseta i uns cacaus serviran per arrodonir l'encanteri. I si no funciona, almenys que no guanye el Recre el seu partit!

Actualització: oe oe!

L'almussafes de la sort

Sobrassada al forn (Tina Vallès)

He descobert les sobrassades de l'Espai Mallorca, quasi tan bones com les culars de Benissa. El dia de l'anada de la semifinal de Copa contra el Barça vaig aprofitar per a fer-me el que a hores d'ara és el meu entrepà favorit, l'almussafes de tota la vida: sobrassada, formatge, ceba fregideta i el pa una miqueta torrat amb el "condumio" dins per a què agarre l'escalforeta de tot plegat. Vam empatar, un bon resultat. Eixa mateixa setmana, la de Pasqua, el diumenge al vespre em vaig fer un altre almussafes mentre sentia per la ràdio el partit contra el Madrid. Arizmendi marca en els darrers minuts i guanyem. Unes setmanes després toca la tornada de copa contra el Barça: almussafes, guanyem i passem.

Convençut ja de les propietats miraculoses dels almussafes, una hora abans de començar la final de copa contra el Getafe li vaig enviar un missatge a un altre Vicent: "he comprat cacaus i tramussos especialment per a l'ocasió. A més, el meu almussafes de la sort no pot fallar perquè estarà fet amb sobrassada de l'Espai Mallorca. 3-1. Vinga!" Collons tu, fins i tot el resultat. No n'he tornat a menjar. No volia abusar-ne. Diumenge vinent no seré a casa i tampoc podré recórrer a l'entrepà màgic. Tranquils, si ens cal encara al següent partit, contra el Barça el 4 de maig, l'almussafes no fallarà. Sembla infal·lible.

Temps de canvi per a Meivel

Meivel: Torró de Viena

Els meus amics insistien: "segur que n'has pres de menut, tot el món n'ha pres". Es referien al Torró de Viena de Meivel, l'empresa xocolatera de Benetússer. Però no, érem tan pobres o tan estalviadors que quan ens compraven alguna napolitana al Corte Inglés ja era tot un esdeveniment... No recorde haver provat mai de la vida el Torró de Viena... Com a molt una d'aquelles barretes de xocolate embolicades en paper d'estrassa, però allò no era Torró de Viena. En canvi, sí que recorde que quan era xicotet anar a fer-se un xocolate a la cafeteria Noel, una de les més reputades del "centro" de València, era encara tot un signe de distinció. I ara m'assabente que va ser fundada pels amos de Meivel, una empresa valenciana que afronta temps de canvi.

El negoci va ser fundat pels germans Belloch en 1935, tot diversificant els guanys que havia fet son pare amb la molineria de l'arròs (típica evolució agroalimentària del capital valencià). En 1947 crearen Noel a la plaça de l'Ajuntament de València, tot i que en 1954 la traspassaren i actualment ja no en queda ni rastre (és un spa urbà, crec). En 1949 començaren a produir el Torró de Viena, a imitació de les neules austríaques i històricament l'empresa s'ha mantingut en mans dels Belloch, amb la seua extensa fàbrica de Benetússer.

En 2006, però, un grup de famílies empresàries valencianes (els Llorca, els Catalán, els Iranzo i els Castellano -tots plegats, bonica metàfora de la hispanitat valenciana-) van comprar l'empresa, bo i mantenint un Belloch en càrrecs de direcció, i en a penes un any l'han expandida (mitjançant la compra de les torrentines Marfil i Madercao) i n'han duplicat les vendes fins arribar als 3 milions d'euros de facturació sota la gestió i presidència de Miguel Valldecabres (qui no sé si pertany als Valldecabres sequiers de Quart de tota la vida, entre els quals Juan Bautista Valldecabres va ser diputat i senador a les Corts espanyoles, president de la Diputació de València, membre de la Derecha Regional Valenciana, i finalment assassinat a Quart de Poblet al començament de la guerra civil, el 26 d'agost de 1936, juntament amb Enrique Trénor).

I ara, hui en teoria, es posa en marxa una nova fàbrica de Meivel a Algemesí que substituirà la de Benetússer, la qual serà enderrocada a excepció de la ximenera i el molí, tot donant lloc a la nova plaça de Meivel, on, a més, hi haurà un punt de venda dels seus productes. Quaranta treballadors continuaran fent els productes Meivel, que tastaré quan puga. Supose que continuaran elaborant el xocolate amb el secret que conta la llegenda: un llarguíssim refinament "descobert" per un empleat de l'antiga fàbrica de Benetússer, aficionat a la beguda, que es va quedar una nit clapant l'orella i no va parar les màquines quan tocava...

Recomanació (no xocolatera) del dia: El vídeo de Camps a CQC enllaçat per Tur.

Els pastissos d'Ayud

Desconec si, com diu el jutge de l'Audiència Nacional espanyola, formaven una cèl·lula terrorista que volia posar un bon grapat de bombes al metro de Barcelona. La majoria dels mitjans de comunicació, començant per la terrible acusació d'El Periódico, pràcticament els han condemnat sense més instrucció judicial. Vilaweb, en canvi, va fer una anàlisi posant de manifest les flagrants contradiccions de l'acte del jutge i, finalment, Rubalcaba va haver de reconèixer que d'atemptat imminent no es podia parlar, malgrat el caràcter proterrorista del grup. Finalment, puc donar fe que, com apunta Vilaweb, el nitrat de cel·lulosa ("l'explosiu" que diuen el ministre de l'Interior i els mitjans) s'empra per a moltes altres coses relacionades amb tints, laques, pintures... (encara vindran a engarjolar-nos a casa).

Com dic, desconec si la cosa anava de veres (també entenc que si tens un confident que diu això no és per anar amb bromes) o si açò és un altre "comando Dixan", però el que sé del cert és que els pastissos que venien a la pastisseria d'Ayub, el suposat número 2, líder espiritual del grup de 64 anys que en du 37 a Barcelona, eren deliciosos. Hi passe prácticament tots els dies, està a 100 metres del meu treball i A., que va treballar a l'edifici del costat de la pastisseria, me la va fer descobrir. Feien alguns dels millors pastissos àrabs que he provat en la vida. Quina glòria amb un té! I dic "feien" perquè la setmana passada la pastisseria va romandre tancada. Espere que torne a obrir...