diumenge, 19 de juliol del 2020

Una capitalitat seductora per a un país heterogeni

Peníscola en festes (Wilmar Photography)

Diuen que Espanya és un Estat extremadament divers i tenen raó. De l’Atlàntic a la Mediterrània, dels litorals atapeïts a les planures deshabitades, de la mar a la muntanya, de la península a les illes, de la pluja constant al sol perenne, del predomini del castellà al d’altres llengües seculars, de la gaita a la guitarra, de la sidra al vi o del marmitako al gaspatxo. Fins a cert punt és ben normal en un espai tan gran i amb 46 milions de pobladors: també són diversos, per exemple, França o Itàlia. No és tan habitual, però, en països més menuts, com el valencià, que ronda els 5 milions d’habitants, els mateixos que tenen, per exemple, Dinamarca, Finlàndia, Eslovènia, Noruega o Irlanda

Tot i que comunament els valencians som vistos en bloc com un lloc de sol, platja, paella i festa, el territori és molt més heterogeni del que sembla a priori. Ens unixen una història i un gentilici comuns, els de l’antic Regne de València, i ens particularitzen una sèrie de trets culturals clarament identificables en el paisatge, la gastronomia, les festes o la llengua. No obstant això, si apamem el terreny amb cert detall ens sorprén una àmplia diversitat, molt més gran que la d’altres regions ibèriques. En realitat, no som homogenis ni quant als aspectes lingüístics (el valencià és l’idioma històric de la major part del país, però el castellà també té una presència important), ni festius (les Santantonades, Gaiates, Falles, Moros i Cristians o Fogueres es distribuïxen desigualment), ni gastronòmics (què dir de la gran varietat territorial d’arrossos, embotits, dolços i begudes o de les especialitzacions locals, com l’allipebre, la pericana i els gaspatxos), ni paisatgístics (de les hortes als secans, dels camps de tarongers als d’arròs, de les vinyes als palmerars o de les platges caloroses d’arena i de roca a un interior fred i muntanyenc, farcit de pics i de valls). 

Tampoc en un sector tan important com l’econòmic hi ha unitat. Si bé el turisme és important a tot arreu, el gran comerç se centra en l’àrea metropolitana de València i en els ports de Castelló, Sagunt, Gandia i Alacant, mentres que la producció industrial presenta importants diferències geogràfiques: ceràmica i taulells al nord; automòbils, mobles i alimentació al centre; tèxtil i joguets més avall; i calçat, estores o plàstics a l’extrem meridional. Un país, el valencià, divers, ben divers. De fet, també hi ha divergències notables, algunes radicals, pel que fa a les mentalitats i els sentiments identitaris hegemònics existents, per exemple, entre els habitants dels Ports i el Baix Segura, l’Alacantí i la Plana, l’Alcoià i l’Horta o la Marina i el Racó d’Ademús. 

Generalment, però, no hi ha país que puga construir-se de manera vertebrada ni persistir en el temps sense una capital que exercisca de pal de paller i guia ferma del conjunt. Pràcticament tots els nacionalismes que ens envolten ho demostren, començant pels que tenim més a prop, l’espanyol i el català, en els quals Madrid i Barcelona acomplixen una funció bàsica, primordial, de vegades totpoderosa. I això ha estat sobretot així precisament des que els nacionalismes corresponents hi prengueren embranzida. Per exemple, en la dècada de 1880, en un moment en què el catalanisme encara es trobava a les beceroles i era un moviment minoritari però ascendent, en una situació potser semblant a la del valencianisme actual, Valentí Almirall, un dels seus principals teòrics, afirmava: “Pera tot Catalunya, Barcelona és la capital, la directora, la que dona'l to a totes las manifestacions catalanas. Sas virtuts y sos vicis s’espargeixen per tota la regió”. 

De fet, també els historiadors actuals han coincidit a assenyalar la importància cabdal que tingué per al creixement i l’èxit del nacionalisme català el gran canvi econòmic i mental que la ciutat de Barcelona experimentà precisament llavors. Segons afirma Jordi Casassas, “hi havia una barreja excitant de provincialisme i sentit naixent de metròpoli per la qual Barcelona va poder reivindicar una certa capitalitat moral de tot Catalunya”. I, com explica Josep Termes, “la Barcelona de fi de segle va passar de ser una ciutat provinciana espanyola més a esdevenir capital de Catalunya i ciutat europea; si fins a mitjan segle XIX els catalans que volien assolir un paper important feien el mateix que tots els provincians espanyols, o sigui anar a Madrid, centre del poder i de la cultura, i no pas a Barcelona, a la fi de la centúria s’invertiren les coses: Barcelona va esdevenir una bona plaça perquè els catalans il·lustres hi triomfessin”. 

Evidentment, una transformació d’eixes característiques requerix prèviament de dos condicions: una de naturalesa econòmica, que la capital lidere les estructures bàsiques del país i sàpia donar joc o impulsar fermament les que es concentren en altres zones; i una altra de caràcter polític, que crega realment ser la capital d’un país propi i amb futur, i que les seues actuacions en eixe sentit aconseguisquen el reconeixement de la resta del territori. El primer valencianisme, el de finals del segle XIX, tenia clara esta darrera premissa i és que no debades nasqué a la ciutat de València. Constantí Llombart, Teodor Llorente o Jacint Labaila eren fills de la capital i en ella començà el moviment de la Renaixença i s’establiren les primeres organitzacions valencianistes, com Lo Rat Penat València Nova. El seu propòsit era encara regionalista, amb una clara vinculació amb la “mare Espanya”, però foren pràcticament els únics que en aquell moment lluitaren per recuperar i potenciar la unió entre els habitants de les tres províncies valencianes. Així ho cantava el mateix Llorente en la visita que Lo Rat Penat feu a Alacant en 1908: “¡Fills del gloriós Lucentum!¡Fills de la hermosa Edeta! Formem un estret rogle; donem-se be les mans. De la unió naix la forsa; y ella el valor completa; jurem ser pera sempre tots uns, tots valencians”. 

Precisament aleshores, d’aquells regionalistes nasqueren les primeres fornades de nacionalistes valencians, els Ignasi Villalonga, Daniel Martínez Ferrando, Maximilià Thous, Adolf Pizcueta o Joaquim Reig, que impulsaren fins a la Guerra Civil un valencianisme amb voluntat de país i consciència de capitalitat per a València. No debades el primer alcalde a presentar una moció per tal que les escoles que rebien subvencions municipals alfabetitzaren els seus alumnes en valencià fou el de la capital, el republicà blasquista i valencianista Faustí Valentín en 1919. També el primer alcalde a rebre la Segona República en abril de 1931 amb un ban municipal en valencià fou el blasquista Vicent Marco Miranda: “No hi ha des d’este moment atres autoritats legítimes que les naixendes de la voluntad soberana del poble: la Junta Provisional Republicana i els Ajuntaments en totes les ciutats, pobles i viles de la terra valenciana”. 

Tanmateix, la guerra de 1936 i la dictadura posterior arrasaren allò, desapareixent tota consciència política de país fins que en els anys 60 i 70 prengué impuls un nou valencianisme, que, no obstant això, ja no es feu predominantment des de la capital com abans, sinó més prompte des del ressorgiment social i cultural de les comarques, amb una certa animadversió cap a la ciutat de València, que sens dubte se l’havia guanyada des del punt de vista valencianista, després del brutal procés de defecció lingüística i aprofundiment de la mentalitat provinciana que havia protagonitzat durant el franquisme. 

En l’actualitat, però, el valencianisme i, per tant l’autoreferència col·lectiva al país dels valencians, ha trobat novament espais polítics, socials i culturals dins de la mateixa capital, que, fins i tot sense voler-ho, exercix una enorme força d’atracció, ja que concentra, amb el seu hinterland urbà, més d’un milió i mig d’habitants, vora la tercera part del conjunt del territori. En concret, l’actual alcalde i algunes de les regidories governants recullen en la seua acció de govern certs plantejaments valencianistes i, encara que molt tímidament, tracten de mirar més enllà de la pròpia àrea metropolitana. Tot i que a poc a poc, la idea d’una capitalitat del país oberta i proactiva avança per a deixar arrere la mentalitat individualista, arbitrària i desvertebradora que ha prevalgut durant tant de temps, especialment des del decret de Nova Planta de 1707. 

No debades, al conjunt dels valencians ens convé un projecte de capital que actue com a líder i representant d’un gran país de cinc milions d’habitants, des de Sant Rafel del Maestrat fins al Pilar de la Foradada i des de Vallanca fins a Xàbia; i també, alhora, un projecte de país que faça sentir els habitants de la capital més valencians –en el sentit ampli de la paraula– i que, a un mateix temps, aconseguisca l’adhesió i el suport de tots els ciutadans del territori. No és una tasca només dels polítics, sinó també dels empresaris, els mitjans de comunicació, els agents culturals i la ciutadania en general. Si València seduïx al país i el país seduïx a València tots n’eixirem guanyant. Tindrem una veu més potent que serà capaç d’impulsar la unitat dins de la diversitat i de liderar amb fermesa la millora del benestar del conjunt dels valencians.

Estes i moltes altres reflexions de passat, present i futur en el llibre de Vicent Baydal, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians (Llibres de la Drassana, 2019), per només 19,75 euros sense cap cost d'enviament: http://bit.ly/36iTcn7

dijous, 16 de juliol del 2020

Les Corts Valencianes i el Palau dels Borja: quan la història es retroba

Palau de les Corts Valencianes en l'actualitat

València va ser l’únic regne de conquesta baixmedieval amb lleis i també amb Corts pròpies. Ni el Regne de Toledo, ni el de Sevilla, ni el de Múrcia, ni el de Granada, ni tan sols el de Mallorca, van gaudir d’aquella autonomia jurídica i parlamentària. La decisió inicial la prengué Jaume I en promulgar en 1238 els Costums o Furs de València per al conjunt del territori que estava conquerint llavors: «Com manaments sien de dret honestament viure e altre no agreujar, e son dret a cascú donar, e els prínceps de les terres hagen reebuts los governaments dels regnes per ço que donassen egualment son dret tan bé al pobre com al rich, costumes en aquesta reyal ciutat de València e en tot lo regne fem e ordenam». I la posterior aparició de les Corts estigué precisament vinculada a la dissensió entre la ciutat i les viles reials, d’una banda, i la noblesa, d’una altra, a l’hora d’acceptar aquell codi legislatiu: com que els nobles el rebutjaven, el mateix monarca tractà d’arribar a un gran acord a través de la legitimitat que podien oferir les Corts, congregades per primera vegada en 1261.

Tanmateix, la disputa s’allargà durant vora set dècades, durant les quals els principals nobles del regne obstaculitzaren tant com pogueren el desenvolupament de les Corts, malgrat les crides dels juristes de l’estament reial al «bé comú e manteniment de justícia» que la cultura parlamentària podia prodigar. Finalment, el gran i perseguit acord arribà en les Corts de 1329-1330, quan els Furs de València passaren a regir la pràctica totalitat del territori i les assemblees parlamentàries començaren a ser emprades per tots els dirigents com a fòrum de debat. A penes uns anys després, de fet, assolien una representativitat plena del conjunt de la comunitat política: «La dita Cort General representa tot lo Regne de València, car en la celebració et sol·lempnitat d’aquella són los prelats, religiosos e persones eclesiàstiques, qui fan un e lo primer membre; los richs hòmens, cavallers e generosos, qui fan lo segon membre; los ciutadans et hòmens de viles del dit regne, qui fan lo terçer membre de la dita Cort; e no és presumpció ne semblant de veritat ne deu alcun creure que tots los membres de la Cort, en la qual ha tantes sàvies persones e moltes en dignitat e noblea constituïdes, se acordassen ne consentissen a fer tort o prejudici a alcú».

Evidentment, els prelats, nobles i prohoms urbans presents en les reunions miraven en primer lloc pels seus propis interessos, però alhora també actuaven per la «tranquil·litat e bon estament de la terra» i miraven d’evitar tota «cosa contrària a justícia, rahó, egualtat e honestat», bo i procurant el «servey de la cosa pública». No debades, les Corts servien en primer lloc per a renovar el pacte existent entre el regne i els successius monarques a través del jurament del rei i els Furs, però no només això, sinó que a més a més eren l’organisme polític mitjançant el qual s’adequaven les lleis a la realitat de cada moment, es corregien les actuacions arbitràries de l’administració i s’aprovaven els impostos que havien de finançar les guerres de la Corona i també la defensa del mateix territori valencià. Eren, en definitiva, un lloc de diàleg i negociació, des del qual es gestionava la col·lectivitat valenciana, conformada pel conjunt d’habitants que poblaven les terres de Vinaròs a Oriola.

En eixe sentit, les Corts eren també un espai de trobada i autoafirmació col·lectiva de les elits del regne, entre les quals sempre hi hagué, des del segle XIV, els ducs de Gandia, descendents de Jaume I i fundadors a la ciutat de València del palau que amb el temps seria engrandit i embellit pels Borja, quan, a finals del XV, adquiriren el ducat i totes les seues possessions. Eren, justament, una de les mostres més enlluernadores del Segle d’Or valencià, l’exemple de com aquella hibridació d’aragonesos i catalans arribats a partir de la conquesta cristiana –els valencians– pogué assolir el cim del món, el papat, al caliu de l’entramat institucional i eclesiàstic del Regne de València i la Corona d’Aragó. I encara més avant, tot i que ben enquadrats dins dels engranatges de la nova Monarquia Hispànica, continuarien exercint com a líders dels valencians, segons constatava el cronista asturià Diego Suárez, en afirmar que tots ells acudirien en defensa del mestre de Montesa Galceran de Borja, si este corria perill al seu virregnat d’Orà, en la dècada de 1570: «estaba todo el Reyno de Valencia bien prevenido en el exercicio de las armas y, encoraginados viendo a su maestre sitiado, su caballería y no caballería pasarían, aunque fuese a nado, a socorrerle».

Certament, el terrible daltabaix econòmic provocat en 1609 per l’expulsió dels moriscos afeblí notablement tant el lideratge de les elits autòctones com el paper de les Corts, però res comparable a la brutal abolició dels Furs de València i el conjunt d’institucions públiques decretat per Felip V en 1707, en plena Guerra de Successió, que, a través de l’absolutisme, el centralisme i la militarització, acabà amb qualsevol possibilitat de gestió negociada, comuna i consensuada de la col·lectivitat valenciana. I just llavors, potser com a metàfora dels temps, el ducat de Gandia i amb ell el palau dels Borja passaren a dinasties castellanes absentistes que finalment, a mitjan segle XIX, vengueren l’edifici a una família d’industrials catalans per a la seua reconversió durant un temps en fàbrica sedera, abans d’esdevindre marquesos de Benicarló. Probablement això el salvà de la piqueta, mentre la desídia pel propi passat demolia sense pietat tants altres monuments d’incalculable valor patrimonial, com el palau del Real, la casa de la Ciutat, el palau de l’Ambaixador Vich o el palau de Mossén Sorell, davant l’amarga queixa dels primers corrents d’enfortiment de la personalitat col·lectiva perduda, que encara brollava del fons de la història.

Els mateixos corrents que feren possible la instauració d’un fugaç Estat regional durant la Segona República de 1931 i d’un Estat autonòmic amb la Constitució de 1978, que ha anat bastint la progressiva recuperació d’un sistema institucional dirigit a atendre els interessos dels valencians, una altra vegada des de Vinaròs fins a Oriola. És per això que la decisió d’instal·lar la seu de les noves Corts Valencianes al palau dels Borja significà un feliç retrobament amb la història pròpia, enllaçant així amb els beneficis materials d’un autogovern secular, amb l’esplendor i la projecció del Segle d’Or i amb un lideratge polític entés en clau valenciana. Potser, per cert, és hora de prendre la mateixa decisió amb un altre dels grans edificis històrics de València, el convent de Sant Doménec, seu recurrent de les mateixes Corts al llarg de la història foral i encara, a estes alçades, reservat a usos militars.

El Palau dels marquesos de Benicarló, abans de la seua darrera restauració

dilluns, 13 de juliol del 2020

La Casa del Metge o, més ben dit, el Palauet Maria Burgos

Palauet de Maria Burgos. Foto: Gobike

Darrerament s'ha posat de moda parlar de la Casa o Xalet del Metge de l'avinguda del Port de València. No debades, després de més d'una dècada sense habitar, des de 2007, finalment hi ha hagut un comprador particular que l'ha adquirida i l'està restaurant, a través de l'estudi d'arquitectura de Javier Hidalgo Mora, per a tornar a fer d'ella una residència unifamiliar. I és que l'edifici, enmig d'una avinguda on predominen els blocs de vivendes de les darreres dècades, no passa desapercebut per la seua singularitat com a palauet o xalet d'estil romàntic, amb un destacat mirador central i dos torres, una quadrangular i una altra hexagonal, més menuda i amb coberta apuntada, que sempre han fet volar cap al misteri la imaginació dels vianants i la ciutadania valenciana. Fet i fet, les obres de l'arquitecte Javier Goerlich, tot i la seua joventut en el moment de dissenyar, esta en 1921 sobre un projecte previ de Ricardo Cerdà, sempre han deixat petjada al cap i casal durant la seua extensa trajectòria...

Però ací no vull parlar del seu valor arquitectònic -que evidentment el té-, ni la seua vinculació a la trajectòria del mateix Javier Goerlich -una de les seues primeres grans fites-, ni el seu reconeixement ciutadà -ben constatable, amb la creació d'un nom popular per a la casa-, sinó que voldria destacar un aspecte que considere que no s'ha remarcat suficientment i aportar-ne algunes dades documentals. Es tracta del fet que, malgrat eixe nom popular amb què es coneix, ja explicat amb cert detall en este post de Valencia Bonita i en el qual ens endinsarem després, un dels valors afegits de l'edifici és que és un dels pocs xalets burgesos de la ciutat -o potser l'únic- que va ser encarregat per una dona, Maria Burgos Romero. En concret, segons es pot deduir de les notícies que dona la premsa de l'època, Maria degué heretar en 1915 la potent empresa de comerç de fusta del seu marit, Felipe Olmos Cremades, qui va morir llavors de manera prematura, als 49 anys. Així ho indicava l'esquela apareguda en el diari El Pueblo, que apuntava, a més a més, que la família ja vivia al principi de l'avinguda del Port, probablement en la mateixa adreça on acabaria alçant-se el palauet (residien en el número 13 i actualment la casa es correspon amb el 24, però tal vegada, com vorem més avant, era exactament el mateix lloc).


Esquela de Felipe Olmos Cremades en El Pueblo (1 de març de 1915)


Nota necrològica de Felipe Olmos Cremades en Diario de Valencia (1 de març de 1915)

Notícia sobre el funeral de Felipe Olmos Cremades en El Pueblo (2 de març de 1915)

En la mateixa esquela d'El Pueblo s'indicava que Olmos era "del Comercio" i en la nota necrològica que va aparéixer el mateix dia en el Diario de Valencia es destacava que era un "inteligente comerciante", amb un extens cercle de relacions i que "su laboriosidad y constancia en el trabajo le colocaron a una altura envidiable entre el comercio de nuestra ciudad". No debades, la notícia sobre el funeral que donava a l'endemà novament El Pueblo palesava la riquesa i la posició social que havia assolit el comerciant de fusta: "muchas personalidades de la banca, la industria y el comercio formaron en el fúnebre cortejo", "el lujoso y severo féretro, la hermosa carroza, tirada por seis caballos y el numeroso acompañamiento daban al acto una solemnidad digna del finado". Una riquesa i una posició que Maria Burgos va decidir mantindre i millorar de totes totes, ja que ja a l'any següent apareixen notícies en la premsa sobre la nova empresa que havia fundat per tal de gestionar el magatzem i la serradora que tenia a la mateixa avinguda del Port, amb algunes desenes d'obrers, i el negoci de fusta que havia heretat: estaria al capdavant de Viuda de Olmos y Compañía. De fet, amb ella com a cap de l'empresa, la fàbrica es va modernitzar amb la instal·lació en 1918 d'un motor elèctric de 15 cavalls, que de seguida va ampliar a un altre de 60 cavalls, i amb la construcció de noves dependències, una de les quals encara es conserva en un parc públic que hi ha just darrere del Palauet Burgos o Casa del Metge. Igualment, també va ser ella qui va encarregar a l'escultor Eugenio Carbonell un bell panteó familiar, que encara es conserva al Cementeri General de València.


Plànol de València en 1883, quan el Camí del Grau o Avinguda del Port a penes estava urbanitzat


Plànol de València en la dècada de 1940, quan l'avinguda del Port anava prenent cos i ja es preveia la seua urbanització completa (en rosa clar el que estava previst construir)


Peticions de Viuda de Olmos y Compañía per a modernitzar la serradora de l'empresa

Obrers de la fàbrica de fusta de Viuda de Olmos y Compañía

Metro del magatzem i serradora Viuda de Olmos y Compañía


Edifici annex al magatzem i fàbrica de fusta de Viuda de Olmos y Compañía. Foto: Candreu


Edifici annex al magatzem i fàbrica de fusta de Viuda de Olmos y Compañía en la dècada de 1970. Foto de la col·lecció de José Luis Bouzas publicada en La Valencia Desaparecida.

Edifici annex al magatzem i fàbrica de fusta de Viuda de Olmos y Compañía en 2015. Foto d'Ángel Martínez publicada en La Valencia Desaparecida.

Notícia de La Correspondencia de Valencia sobre l'escultor Eugenio Carbonell que informa sobre el panteó que li va encarregar Maria Burgos (31 d'octubre de 1916)

Esquela de Maria Cremades Gisbert, sogra de Maria Burgos, en el Diario de Valencia (17 d'octubre de 1917)


Primera esquela de Pascual Olmos, sogre de Maria Burgos, en El Pueblo (24 de maig de 1919)


Segona esquela de Pascual Olmos, sogre de Maria Burgos, en El Pueblo (6 de juny de 1919)

Durant els anys immediatament posteriors al traspàs del marit de Maria Burgos en 1915 també van faltar, a més a més, els seus sogres, que, segons les esqueles corresponents, vivien amb ella: en 1917 la sogra, Maria Cremades, als 73 anys i en 1919 el sogre, Pascual Olmos, als 83 anys. I va ser just llavors quan Maria Burgos, que possiblement tindria una cinquantena d'anys o poc més, va encarregar la construcció de la seua gran nova casa. De fet, el permís municipal per a "derribar y construir un nuevo chalé" -que, per tant, estaria en el mateix solar on ja vivien- es va donar el 6 de juny de 1919, el mateix dia en què, dos setmanes després de la seua mort, es publicava l'esquela convocant al funeral del sogre, en l'església de Sant Joan de Ribera de l'avinguda del Port, a escassos minuts del seu domicili. En este sentit, com ja hem indicat, el primer projecte de l'edifici el va signar l'arquitecte Ricardo Cerdà, però posteriorment va passar a mans de Javier Goerlich, qui va introduir notables reformes i el va executar cap a 1922, amb un certificat final d'obres expedit en 1924. Tanmateix, malauradament Maria Burgos a penes si va poder gaudir del seu palauet, ja que va morir molt poc després, en 1925, quan probablement encara no arribava a la seixantena d'anys. 

I novament les esqueles, necrològiques i notícies funeràries corresponents ens donen una imatge clara de la posició de prestigi social a la qual havia arribat "Doña María Burgos Romero, Viuda de Olmos del comercio de maderas", en una societat en la qual les dones ho tenien realment difícil per a fer-ho. Segons s'hi deia, a banda d'apuntar a una possible procedència del poble de Caudiel -on també es van fer misses per la seua ànima-, se la considerava una "dama respetabilísima y de excepcionales dotes personales", "dotada de cualidades que le granjearon el cariño de cuantos la rodeaban", "dejando tras de sí una estela de simpatías que tardará en borrarse". No en va, tant la fortuna com l'afecte que va deixar degueren ser grans, ja que el seu record es feia públic en els aniversaris de la seua mort, amb esqueles que publicava la família en la premsa anunciant les misses fúnebres que es feien per ella i el seu marit difunt. En relació amb això, cal destacar que, com es pot deduir de totes eixes esqueles, el matrimoni no va tindre fills, ja que només hi apareixen els seus germans i nebots, que, efectivament, van ser els qui van heretar el palauet romàntic que Maria Burgos havia fet alçar en l'avinguda del Port, just al costat de la seua fàbrica Viuda de Olmos y Compañía. 

Esquela de Maria Burgos Romero en Diario de Valencia (6 de maig de 1925)

Esquela de Maria Burgos Romero en La Correspondencia de Valencia (13 de maig de 1925)


Nota necrològica de Maria Burgos Romero en Las Provincias (8 de maig de 1925)

Nota necrològica de Maria Burgos Romero en La Correspondencia de Valencia (8 de maig de 1925)

Nota necrològica de Maria Burgos Romero en Diario de Valencia (8 de maig de 1925)

Primer aniversari de la mort de Maria Burgos Romero en Las Provincias (6 de maig de 1926)

Quint aniversari de la mort de Maria Burgos Romero en La Correspondencia de Valencia (6 de maig de 1930)


Panteó familiar amb escultures d'Eugenio Carbonell, al Cementeri General de València, on descansen les restes de Maria Burgos i Felipe Olmos. Foto: Tono Giménez.

Detall del panteó familiar Olmos-Burgos del Cementeri General de València, amb escultures d'Eugenio Carbonell. Foto: Tono Giménez.

En concret, una germana de Maria Burgos, Amparo Burgos, era casada amb José Ricart i van tindre una filla, Carmen Ricart Burgos (neboda, per tant, de Maria Burgos), que va contraure matrimoni amb un metge gallec, Isidoro Álvarez Souto, qui es va instal·lar amb ella a València en els anys 40, al palauet de l'avinguda del Port. Aquell doctor no només exercia a l'ambulatori de Pare Porta, molt a prop d'allí, sinó que, a més a més, tenia la seua pròpia consulta particular en el palauet, que, en conseqüència, va prendre el nom popular de "el Xalet del Metge" o "la Casa del Metge". La denominació, de fet, va continuar mantenint tot el seu significat fins a començaments del segle XXI, atés que després hi van viure Ámparo Álvarez Ricart, una de les filles d'Isidoro Álvarez i Carmen Ricart (i besneboda, per tant, de Maria Burgos), amb el seu marit José María Aragón, un doctor d'Àvila criat a la Pobla Llarga que va exercir durant dècades als hospitals de La Fe i la Salut i que, a més a més, era metge i cirurgià de la plaça de bous de València, amb la qual cosa la seua continuava sent "la Casa del Metge". Este doctor, però, va morir en 2006 i sembla que va ser llavors, a l'any següent, quan la família va abandonar la casa i la va posar a la venda fins que, després de diversos canvis de mans, ha estat adquirida per un nou propietari, que és qui ha encarregat ara la restauració per a tornar a fer-la servir com a residència de la seua família. 

En este sentit, encara que evidentment la denominació de la Casa del Metge es correspon amb un nom identificatiu i popular que perdurarà en el temps, amb les dades que hem aportat ací, ateses les iniciatives i la forta personalitat que hem vist que devia tindre Maria Burgos Romero, potser valdria la pena reforçar alhora el nom que, per història i en propietat, mereix l'edifici: el Palauet Maria Burgos. Si més no que el nom d'aquella dona forta no caiga en l'oblit!


El Palauet Maria Burgos. Foto: Joanbanjo

Vista frontal del Palauet Maria Burgos o Casa del Metge, donant a l'avinguda del Port. Imatge: Javier Hidalgo Mora

Vista lateral del Palauet Maria Burgos o Casa del Metge, amb l'edifici conservat de la fàbrica de fusta de Viuda de Olmos y Compañía darrere. Imatge: Javier Hidalgo Mora