diumenge, 19 de juliol de 2020

Una capitalitat seductora per a un país heterogeni

Peníscola en festes (Wilmar Photography)

Diuen que Espanya és un Estat extremadament divers i tenen raó. De l’Atlàntic a la Mediterrània, dels litorals atapeïts a les planures deshabitades, de la mar a la muntanya, de la península a les illes, de la pluja constant al sol perenne, del predomini del castellà al d’altres llengües seculars, de la gaita a la guitarra, de la sidra al vi o del marmitako al gaspatxo. Fins a cert punt és ben normal en un espai tan gran i amb 46 milions de pobladors: també són diversos, per exemple, França o Itàlia. No és tan habitual, però, en països més menuts, com el valencià, que ronda els 5 milions d’habitants, els mateixos que tenen, per exemple, Dinamarca, Finlàndia, Eslovènia, Noruega o Irlanda

Tot i que comunament els valencians som vistos en bloc com un lloc de sol, platja, paella i festa, el territori és molt més heterogeni del que sembla a priori. Ens unixen una història i un gentilici comuns, els de l’antic Regne de València, i ens particularitzen una sèrie de trets culturals clarament identificables en el paisatge, la gastronomia, les festes o la llengua. No obstant això, si apamem el terreny amb cert detall ens sorprén una àmplia diversitat, molt més gran que la d’altres regions ibèriques. En realitat, no som homogenis ni quant als aspectes lingüístics (el valencià és l’idioma històric de la major part del país, però el castellà també té una presència important), ni festius (les Santantonades, Gaiates, Falles, Moros i Cristians o Fogueres es distribuïxen desigualment), ni gastronòmics (què dir de la gran varietat territorial d’arrossos, embotits, dolços i begudes o de les especialitzacions locals, com l’allipebre, la pericana i els gaspatxos), ni paisatgístics (de les hortes als secans, dels camps de tarongers als d’arròs, de les vinyes als palmerars o de les platges caloroses d’arena i de roca a un interior fred i muntanyenc, farcit de pics i de valls). 

Tampoc en un sector tan important com l’econòmic hi ha unitat. Si bé el turisme és important a tot arreu, el gran comerç se centra en l’àrea metropolitana de València i en els ports de Castelló, Sagunt, Gandia i Alacant, mentres que la producció industrial presenta importants diferències geogràfiques: ceràmica i taulells al nord; automòbils, mobles i alimentació al centre; tèxtil i joguets més avall; i calçat, estores o plàstics a l’extrem meridional. Un país, el valencià, divers, ben divers. De fet, també hi ha divergències notables, algunes radicals, pel que fa a les mentalitats i els sentiments identitaris hegemònics existents, per exemple, entre els habitants dels Ports i el Baix Segura, l’Alacantí i la Plana, l’Alcoià i l’Horta o la Marina i el Racó d’Ademús. 

Generalment, però, no hi ha país que puga construir-se de manera vertebrada ni persistir en el temps sense una capital que exercisca de pal de paller i guia ferma del conjunt. Pràcticament tots els nacionalismes que ens envolten ho demostren, començant pels que tenim més a prop, l’espanyol i el català, en els quals Madrid i Barcelona acomplixen una funció bàsica, primordial, de vegades totpoderosa. I això ha estat sobretot així precisament des que els nacionalismes corresponents hi prengueren embranzida. Per exemple, en la dècada de 1880, en un moment en què el catalanisme encara es trobava a les beceroles i era un moviment minoritari però ascendent, en una situació potser semblant a la del valencianisme actual, Valentí Almirall, un dels seus principals teòrics, afirmava: “Pera tot Catalunya, Barcelona és la capital, la directora, la que dona'l to a totes las manifestacions catalanas. Sas virtuts y sos vicis s’espargeixen per tota la regió”. 

De fet, també els historiadors actuals han coincidit a assenyalar la importància cabdal que tingué per al creixement i l’èxit del nacionalisme català el gran canvi econòmic i mental que la ciutat de Barcelona experimentà precisament llavors. Segons afirma Jordi Casassas, “hi havia una barreja excitant de provincialisme i sentit naixent de metròpoli per la qual Barcelona va poder reivindicar una certa capitalitat moral de tot Catalunya”. I, com explica Josep Termes, “la Barcelona de fi de segle va passar de ser una ciutat provinciana espanyola més a esdevenir capital de Catalunya i ciutat europea; si fins a mitjan segle XIX els catalans que volien assolir un paper important feien el mateix que tots els provincians espanyols, o sigui anar a Madrid, centre del poder i de la cultura, i no pas a Barcelona, a la fi de la centúria s’invertiren les coses: Barcelona va esdevenir una bona plaça perquè els catalans il·lustres hi triomfessin”. 

Evidentment, una transformació d’eixes característiques requerix prèviament de dos condicions: una de naturalesa econòmica, que la capital lidere les estructures bàsiques del país i sàpia donar joc o impulsar fermament les que es concentren en altres zones; i una altra de caràcter polític, que crega realment ser la capital d’un país propi i amb futur, i que les seues actuacions en eixe sentit aconseguisquen el reconeixement de la resta del territori. El primer valencianisme, el de finals del segle XIX, tenia clara esta darrera premissa i és que no debades nasqué a la ciutat de València. Constantí Llombart, Teodor Llorente o Jacint Labaila eren fills de la capital i en ella començà el moviment de la Renaixença i s’establiren les primeres organitzacions valencianistes, com Lo Rat Penat València Nova. El seu propòsit era encara regionalista, amb una clara vinculació amb la “mare Espanya”, però foren pràcticament els únics que en aquell moment lluitaren per recuperar i potenciar la unió entre els habitants de les tres províncies valencianes. Així ho cantava el mateix Llorente en la visita que Lo Rat Penat feu a Alacant en 1908: “¡Fills del gloriós Lucentum!¡Fills de la hermosa Edeta! Formem un estret rogle; donem-se be les mans. De la unió naix la forsa; y ella el valor completa; jurem ser pera sempre tots uns, tots valencians”. 

Precisament aleshores, d’aquells regionalistes nasqueren les primeres fornades de nacionalistes valencians, els Ignasi Villalonga, Daniel Martínez Ferrando, Maximilià Thous, Adolf Pizcueta o Joaquim Reig, que impulsaren fins a la Guerra Civil un valencianisme amb voluntat de país i consciència de capitalitat per a València. No debades el primer alcalde a presentar una moció per tal que les escoles que rebien subvencions municipals alfabetitzaren els seus alumnes en valencià fou el de la capital, el republicà blasquista i valencianista Faustí Valentín en 1919. També el primer alcalde a rebre la Segona República en abril de 1931 amb un ban municipal en valencià fou el blasquista Vicent Marco Miranda: “No hi ha des d’este moment atres autoritats legítimes que les naixendes de la voluntad soberana del poble: la Junta Provisional Republicana i els Ajuntaments en totes les ciutats, pobles i viles de la terra valenciana”. 

Tanmateix, la guerra de 1936 i la dictadura posterior arrasaren allò, desapareixent tota consciència política de país fins que en els anys 60 i 70 prengué impuls un nou valencianisme, que, no obstant això, ja no es feu predominantment des de la capital com abans, sinó més prompte des del ressorgiment social i cultural de les comarques, amb una certa animadversió cap a la ciutat de València, que sens dubte se l’havia guanyada des del punt de vista valencianista, després del brutal procés de defecció lingüística i aprofundiment de la mentalitat provinciana que havia protagonitzat durant el franquisme. 

En l’actualitat, però, el valencianisme i, per tant l’autoreferència col·lectiva al país dels valencians, ha trobat novament espais polítics, socials i culturals dins de la mateixa capital, que, fins i tot sense voler-ho, exercix una enorme força d’atracció, ja que concentra, amb el seu hinterland urbà, més d’un milió i mig d’habitants, vora la tercera part del conjunt del territori. En concret, l’actual alcalde i algunes de les regidories governants recullen en la seua acció de govern certs plantejaments valencianistes i, encara que molt tímidament, tracten de mirar més enllà de la pròpia àrea metropolitana. Tot i que a poc a poc, la idea d’una capitalitat del país oberta i proactiva avança per a deixar arrere la mentalitat individualista, arbitrària i desvertebradora que ha prevalgut durant tant de temps, especialment des del decret de Nova Planta de 1707. 

No debades, al conjunt dels valencians ens convé un projecte de capital que actue com a líder i representant d’un gran país de cinc milions d’habitants, des de Sant Rafel del Maestrat fins al Pilar de la Foradada i des de Vallanca fins a Xàbia; i també, alhora, un projecte de país que faça sentir els habitants de la capital més valencians –en el sentit ampli de la paraula– i que, a un mateix temps, aconseguisca l’adhesió i el suport de tots els ciutadans del territori. No és una tasca només dels polítics, sinó també dels empresaris, els mitjans de comunicació, els agents culturals i la ciutadania en general. Si València seduïx al país i el país seduïx a València tots n’eixirem guanyant. Tindrem una veu més potent que serà capaç d’impulsar la unitat dins de la diversitat i de liderar amb fermesa la millora del benestar del conjunt dels valencians.

Estes i moltes altres reflexions de passat, present i futur en el llibre de Vicent Baydal, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians (Llibres de la Drassana, 2019), per només 19,75 euros sense cap cost d'enviament: http://bit.ly/36iTcn7

Cap comentari: