dimecres, 23 de juliol del 2014

De fills i de noms. Benvinguda, Bruna!

Bruna, fent el que més fa ara per ara

Vacances, canvis importants de residència, la lectura de la tesi doctoral, publicacions de llibres, el casament, la beca a Oxford, etc. Molts són els fets personals que han passat pel blog en els seus 8 anys d'existència i no podia ser menys segurament el més important de tots ells: el naixement de la meua filla ara fa 11 dies. Hi ha pares que diuen que s'enamoren dels seus nadons, que es queden embovats mirant-los i experimenten el mateix sentiment d'alegria permanent que ens envaeix quan sospirem per algú. A mi em passa una cosa semblant, però sobretot, no sé per què, quan camine per València. Sempre m'ha agradat molt caminar, solvitur ambulando que deia aquell, i ara, quan vaig caminant d'ací allà per la ciutat sent, en efecte, una felicitat immensa, en què es barreja l'alegria per estar de nou a València -temporalment- i l'alegria de ser conscient que tot ha anat bé, que la meua estimada esta recuperant-se molt bé i que la nostra filla creix sense problemes. D'altra banda, quan la mire, el que sent per damunt de tot és una immensa responsabilitat... Responsabilitat per les moltes decisions que haurem de prendre per ella per tal que, arribat el moment -molts moments diversos en realitat-, puga prendre-les per si mateixa com millor considere, en funció dels seus propis anhels i raonaments.  

Una de les primeres decisions que hem hagut de prendre per ella ha sigut, evidentment, el seu nom. Li diuen Bruna. I, encara que es prometia un afer de llarg recorregut, la veritat és que l'acord va arribar ben prompte. Com supose que hauran fet molts altres pares, primer vam pensar en els noms que més ens agradàvem i després, havent exercit una sèrie de vetos recíprocs, van quedar uns favorits sobre la taula. En eixe procés van ser molt útils tres eines que estan en línia i que potser vos poden interessar: el Vocabulari de noms de persona de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'Anuari estadístic de noms de nadons i de la població de l'Institut d'Estadística de Catalunya i el Boletín estadístico de nacimientos y de nombres de persona de l'Instituto Nacional de Estadística. Desafortunadament la Generalitat Valenciana no ofereix cap ferramenta estadística semblant, però amb eixes tres ens vam poder fer una idea detallada de les moltíssimes possibilitats de noms a triar, de la seua freqüència per dècades durant el darrer segle, de la seua distribució territorial, etc. Personalment, el tema em va agradar tant que no descarte escriure algun dia una Breu història dels noms valencians, afegint a totes eixes dades els distints estudis d'antroponímia que s'han fet per als diversos segles d'història valenciana, ençà de la conquesta de Jaume I (em falten vides per a fer tot el que voldria fer!). En qualsevol cas, finalment, com de manera natural, un dia vam tindre clar que, tenint en compte els noms favorits, si era xica seria Bruna. Va ser a Oxford, concretament, mentre assistíem a l'òpera Tosca de Puccini i el tenor cantà l'ària "Recondita armonia", que, entre els seus versos, diu "Recondita armonia di bellezze diverse! È bruna Floria, l'ardente amante mia" ("Amagada harmonia de belleses diverses! És bruna Floria, la meua ardent estimada"). Ens vam mirar als ulls i vam saber que Bruna, com a nom propi, era a partir d'aleshores el nostre favorit: poc habitual en la nostra llengua (sí en altres  veïnes, com l'italià o el portugués), amb un significat que ens agradava i amb aquella intervenció màgica de Puccini a l'Oxford Playhouse (cal dir, a més a més, que després vaig descobrir amb goig que era un nom documentat entre les primeres generacions de colonitzadors de la València del segle XIII). 

Uns mesos després, fa 12 dies, tingué lloc un altre fet màgic, protagonitzat per la mateixa Bruna. Havíem decidit presentar la nova editorial Llibres de la Drassana, sorgida al caliu de la revista Lletraferit, i el seu primer llibre Fer Harca. Històries medievals valencianes, el divendres 11 de juliol a València, atés que, en teoria, Bruna ja faria dies que hauria nascut i jo podria participar en l'acte. Tanmateix, com ens anàvem tement tots cada dia que passava, Bruna decidí començar a nàixer eixe mateix dia. Sort que avisà amb antelació suficient per a que poguera deixar fet este escrit a corre-cuita, que l'amic Josep Vicent Miralles va fer el favor llegir en la presentació. Després d'un dia ben llarg i intens, ja passada la mitjanit, a les 00:09 hores del 12 de juliol de 2014, Bruna Baydal Valls naixia en l'hospital La Fe de València. Onze dies després la tenim a casa, cuidant d'ella i tractant de fer-la créixer i educar-la tan bé com podem i sabem. I a banda del seu desenvolupament personal, també m'agradaria prometre-li, amb la col·laboració de tots vosaltres, un futur col·lectiu més esperançador, per a la qual cosa no se m'ocorre millor manera de fer-ho que apropiar-me de les paraules d'un bon amic, que em van emocionar, encara més, el dia del seu naixement: "Desitjo de tot cor que ella visqui en un país millor, més digne i menys avergonyit del seu ésser que el que hem viscut nosaltres, sense haver de combatre diàriament per poder expressar-se en  la pròpia llengua i cultura. Nosaltres haurem de fer tot el que calgui per a poder-li garantir que el tindrà". En efecte, Alexandre, em compromet a persistir en "l'afany de bastir un societat valenciana més activa, conscient i vibrant" i, per tant, a covar "l'esperança que la Bruna creixerà en un lloc que la pugui enorgullir". Tant de bo siga així, amics i família!

dimarts, 22 de juliol del 2014

Fer Harca. Fer força

Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache, 
Fer Harca. Històries medievals valencianes, Llibres de la Drassana, València, 2014

Este és el parlament que vaig deixar escrit per a la presentació del llibre Fer Harca. Històries medievals valencianes (ací el podeu adquirir per internet sense costos d'enviament), que va tindre lloc a la Llibreria Ambreta de València el divendres 11 de juliol de 2014, mentres jo estava a l'hospital La Fe, assistint al naixement de la meua filla Bruna. Aprofite per a donar les gràcies als companys del Grup Harca i de l'editorial Llibres de la Drassana per tot el suport que ens han donat sempre i que ens van donar aquell dia en especial.


Fer Harca. Fer força 

Com no sabia si podria vindre o no, he deixat la meua intervenció per escrit. Resulta que Ana, la meua dona, està a punt de donar a llum a la nostra filla, Bruna, i és possible que en estos moments estiga tractant de fer força amb ella a La Fe, a uns quants quilòmetres d’ací. Si és així, algú amb veu ferma, sensual i poderosa, és a dir, Josep Vicent Miralles, estarà llegint açò. La meua missió era, simplement, fer-vos un tast del llibre, que supose que haureu pogut fullejar ja o ho podreu fer ara després. I ¿què millor que tractar de descriure els continguts d’un llibre a partir del seu títol? Perquè a voltes els títols es trien pràcticament a l’atzar i no tenen quasi absolutament res a vore amb el contingut. Per exemple, El vigilant en el camp de sègol en valencià, que és El guardián entre el centeno en castellà, però ja em diràs tu, ¿quin vigilant i quin camp de sègol ixen en el llibre? ¡Si és la història d’un adolescent en la gran ciutat! ¡A Nova York! Bo, deixem-ho córrer... Segurament hi ha una bona explicació per a eixe títol, però ara centrem-nos en el que presentem ací: Fer Harca. Històries medievals valencianes

El títol principal, Fer Harca, té una explicació ben clara: el llibre l’hem fet nosaltres, el Grup Harca, del qual vos acaba de parlar Frederic Aparisi. Però cal fixar-se en un xicotet matís: la “h” d’Harca és majúscula, ja que fa referència al grup i no a l’acció de “fer harca”. No debades, ens enganyàrem quan li vàrem posar nom al grup ara fa 6 anys. Resulta que “arca”, de “fer arca”, s’ha d’escriure sense “h” i nosaltres ho posàrem amb “h”, ja que fins fa no res era l’opinió més estesa entre els filòlegs, que l’associaven a la paraula àrab “harca”, amb el significat de grup armat popular. Tanmateix, en els darrers 6 anys, a propòsit de la preparació del Diccionari Normatiu de Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, s’ha fet una revisió a fons de l’etimologia de l’expressió i s’ha arribat a la conclusió, amb arguments molt ben raonats, que no ve de l’àrab, sinó del llatí “arx, arcis”, amb el significat de “força”, “fortalesa”. Per tant, “fer arca”, sense “h”, significaria originàriament “fer força” (¡com potser estem fent la meua dona i jo en estos moments!). I l’explicació d’eixa confusió etimològica es correspon amb el text que encapçala el llibre, més que res, per a intentar deixar clar que, a pesar del nostre nom, “fer arca” s’ha d’escriure sense “h”. ¡Tingueu-ho en compte! 

Continuant amb el nom del llibre, el subtítol és Històries medievals valencianes. Històries, en primer lloc, perquè, a banda d’eixe primer article, el contingut està conformat per diversos textos, diverses píndoles d’història, d’unes 7 o 8 pàgines, molt variades i diverses, escrites per nosaltres tres, els actuals membres del Grup Harca: Frederic Aparisi, Ferran Esquilache i jo mateix (¡no Miralles, sinó Baydal!). Són un total de 16 escrits: l’inicial que vos he explicat i 15 més (cinc de cada autor). Per tant, és un llibre entretingut, perquè conté moltes històries diferents.   

En segon lloc, són Històries medievals perquè succeïren durant l’edat mitjana, una edat mitjana entesa en sentit lax, que en el cas valencià ve marcada per la presència dels musulmans en les nostres terres, des del segle VIII fins al XVI, vora un mil·lenni durant el qual es desenrotllen les peripècies i les informacions que s'expliquen en el llibre. I, com tots sabeu, el període medieval és, alhora, repulsori i atraient. Repulsori perquè moltes vegades, quan parlem d’ell, el denigrem, el considerem una època fosca, endarrerida, plena d’abusos. Dir que una cosa és “feudal” o “medieval” és parlar d’una cosa que no volem, que desitgem fer desaparéixer de la faç de la Terra. Però, al mateix temps, quan parlem de l’edat mitjana també pensem en coses que ens agraden i fan volar la nostra imaginació. Pensem en mons de fantasia, encanteris, amor cortés, dames immaculades, cavallers errants i espases sagrades. I pensem també, en el cas valencià, en una altra cosa que ens estimem molt: les nostres arrels, el nostre origen com a poble, i el nostre major període d’esplendor en el conjunt de la història europea i peninsular. Pensem en Jaume I i la conquesta de València, pensem en Sant Vicent Ferrer i els miracles en llengua valenciana, pensem en Ausias March i els seus versos estratosfèrics, pensem en Joanot Martorell i el Tirant lo Blanc, pensem en els Borja i el poder valencià... Per tant, el que fem en el llibre és tractar de conjugar estes dos visions de l’edat mitjana: d’un costat, tractant de desmitificar les consideracions negatives sobre ella (no va ser un període pitjor que altres), i, d’un altre costat, acostant-nos a eixa València medieval que tant ens agrada i ens fascina.

De fet, eixe és el tercer element del subtítol: Històries medievals valencianes. I este, potser, és l’únic element imprecís que hi ha (¡però res a vore amb El vigilant en el camp de sègol, clar!). Vull dir, que és imprecís perquè la majoria d’històries que contem són valencianes però no totes, ja que algunes tracten assumptes d’un abast molt més ampli. A més a més, hi ha també moltes històries que, tot i centrar-se en qüestions valencianes, estan realment explicant qüestions d’àmbit europeu; és a dir, que la perspectiva general s’observa a través de l’experiència local valenciana. Tenim, doncs, històries de tres classes: més estrictament valencianes, valencianes i generals, i d’àmbit general. I ara voldria fer-vos un tastet breu de cadascuna d’eixes classes.

Per exemple, entre les valencianes tenim tres d’aspecte geogràfic, com la que explica l’origen del barri de Russafa com a residència del governador Abd Allah al-Balansí en el segle VIII, la que parla d’un poble cristià que es va fundar als mateixos peus del penyal d’Ifac en el segle XIII, però va haver de ser abandonat a les poques dècades perquè la flota de Pere el Cruel de Castella el va assolar, o la que dóna compte dels molts pobles valencians que van ser abandonats no en el segle XX, sinó durant la pròpia edat mitjana, a causa d’epidèmies, reorganitzacions de la població i altres causes. A més a més, també parlem de dos fets simbòlicament molt valencians: d’un costat, expliquem l’episodi de Francesc de Vinatea, el morellà que té actualment una estàtua en la plaça de l’Ajuntament de València (la que va substituir la del burro i l’haca que hi havia antigament) i, d’un altre costat, parlem del propi naixement de la identitat valenciana, de com els catalans i els aragonesos que vingueren a poblar el regne de València a poc a poc conformaren una nova consciència col·lectiva, que fou la valenciana.

Per una altra banda, també hi ha una sèrie de textos que mesclen, com deia, allò local amb allò universal. Per exemple, els que tracten sobre tres conreus i productes com són l’arròs, el vi de malvasia i l’olivera. Així, parlem de la seua història en el conjunt de la humanitat o d’Europa, però també de la seua concreció local en la societat valenciana. Expliquem que eixe arròs pel qual els valencians som capaços de fer duels a mort va ser el nostre primer gran producte d’exportació i tenia un origen andalusí; expliquem que el vi de malvasia era el vi de més qualitat que existia en l’edat mitjana i que el van portar a la Corona d’Aragó els almogàvers; i expliquem que l’olivera i l’oli han sigut dos elements imprescindibles de totes les cultures mediterrànies, també de la valenciana. Així mateix, parlem sobre espais i fets pròpiament valencians, però que eren generals a la cultura europea, com els banys públics que hi havien en totes les ciutats per a llavar-se una volta a la setmana o els bordells, també públics, que gestionaven els ajuntaments de cada lloc. El prostíbul municipal valencià, això sí, era en l’edat mitjana el més important d’Europa (¿¡potser com ara!?).

Finalment, hi ha unes altres històries que toquen temes d’àmbit més general, com la que explica el període històric, entre els segles VIII i X, en què la Mediterrània Occidental era una mar en la qual imperaven els pirates musulmans, que dominaven les aigües a plaer. O també la història que expliquem sobre els unicorns, un animal en el qual es creia fervorosament durant l’edat mitjana, ja que molta gent havia vist les seues banyes enroscades (però resulta que no eren més que les banyes dels narvals, els mamífers marins que viuen a l’Àrtic, que eren caçats pels esquimals, que venien les seues banyes als europeus, que pensaven que aquelles banyes, pretesament d’unicorn, tenien poders miraculosos). També contem una història que vos agradarà molt als seguidors de Twin Peaks, aquella sèrie que va començar les grans ficcions televisives fa una vintena d’anys, i és que, si et fixes en una sèrie d’elements que apareixen en la narració, Twin Peaks és com si fóra Camelot, i també hi apareixen el rei Artur, Lancelot, Ginebra, els Cavallers de la Taula Redona, etc. Un paral·lelisme realment ben trobat i ben interessant de llegir.

I, dames i cavallers, encara hi han més històries en el llibre, però no tinc temps de contar-les. Ana, en efecte, s’ha posat de part i ens n’anem a l’hospital a fer força, a fer una miqueta d’arca de la bona. Desitgeu-nos sort i, mentrestant, disfruteu del llibre. ¡Bona vetlada a tots!

dilluns, 21 de juliol del 2014

Les relacions entre Llombart i Blasco Ibáñez (c. 1888). Una oportunitat perduda per al valencianisme


Campanar.
Ací visqué i alenava una veu.
Foragitant oratges i paraules,
com pentinant, com ordenant les trenes,
d'ací salta els marges una veu,
fou una veu de somoure llimeres.
Ací nasqué Ramon Andrés Cabrelles.

Mural del País Valencià, V. Andrés Estellés



Ramon Andrés Cabrelles (1869-1957) és una altra figura desconeguda, una altra de tantes, del món valencianista d'abans de la guerra civil. Nascut en 1869, és considerat el darrer poeta de la Renaixença, d'aquells que feien poesia paisatgista i jocfloralista, però, al cap i a la fi, foren protagonistes del renaixement literari modern de la llengua valenciana. De fet, quan en 1935, amb 66 anys, aplegà els seus poemes publicats ací i allà en un volum titulat Versos vells, qui era aleshores director del Centre de Cultura Valenciana, Carles Salvador, s'afanyà a congratular-se de l'edició en una ressenya publicada en el setmanari valencianista democristià Acció: "Els vostres versos interessen tant avui com ahir i interessaran sempre, i més en 'manoll', perquè són un magnífic exponent de la poesia renaixentista. I això que ara s'ha fet ab la vostra obra cal fer-ho també ab tots i cada un dels poetes de la Renaixença... La vostra obra poètica és ben sincera i en els vostres treballs teniu versos molt inspirats ben propis de l'escola romàntica. Clar és que avui la poesia valenciana es mou en l'aire d'una atra escola valenciana, però això res li fa per a què nosatres us llixquem ben a gust i us agraïm les vostres oloroses flors poètiques." A més a més, Salvador també remarcava que els versos d'Andrés Cabrelles s'havien adaptat a les Normes de Castelló, aprovades tres anys abans: "Hi van rejovenits ortogràficament. Així és i vós haveu donat l'exemple i mostrat el vostre bon gust. Els nostres treballs literaris de fa uns anys només podien anar en l'ortografia d'aleshores, però ara que tenim una ortografia unificada i normalisada hem d'acceptar-la tots, com vós l'accepteu. El vostre gest deu tindre imitadors."

¡Quina diferència d'actitud conciliadora i integradora entre les diverses sensibilitats del valencianisme, tant a nivell literari com polític, a la que hi hagué unes dècades després! En tot cas, a pesar d'esta introducció, no vull aprofundir en la figura d'Andrés Cabrelles, sinó parlar d'un succeït que narra en la biografia que va fer de Constantí Llombart (1848-1893), de qui va ser ajudant personal durant la seua joventut, dels 14 als 24 anys. Llombart freqüentava la llibreria ambulant -posteriorment establida en el carrer de la Sang- que el pare d'Andrés Cabrelles, un llaurador de Campanar, havia decidit tirar avant en quedar vidu de manera primerenca. Allà, en 1883, els convencé perquè l'adolescent li fera d'auxiliar en la feixuga tasca d'elaboració del Diccionari Escrig-Llombart i quatre anys més tard, fins i tot, es traslladaren rellogats a la casa de Llombart en el carrer Pelai, 32, de València, quan sa mare morí i a penes tenia ingressos econòmics per a subsistir. És per això que la biografia sobre Llombart d'Andrés Cabrelles va plena d'anècdotes personals que difícilment podia conéixer ningú més que ell, ja que estigué al seu costat els darrers 10 anys de la seua vida. Hi ha una que m'agrada especialment, per la seua irreverència, però també pel que simbolitza políticament per al valencianisme. 

És el "rapte" de Constantí Llombart per part de Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928) i els seus amics. Vint anys menor, Blasco havia conegut Llombart en l'ambient dels partits republicans federals. Era en la dècada de 1880, uns pocs anys després de la fundació de Lo Rat Penat, i, com deia Andrés Cabrelles, Llombart "li havia inoculat l'amor a les coses de la terra, aconseguint que escriguera en valencià alguns treballs tant en prosa com en vers". De fet, el mateix Blasco formaria part, com a vocal, de l'efímera associació alternativa a Lo Rat Penat que Llombart fundà en 1888 amb el nom de L'Oronella, que aglutinava els valencianistes de caire progressista. Tanmateix, Blasco es decantà prompte per l'eix social de l'esquerra federal espanyola i abandonà l'eix nacional valencianista, que vinculava al conservadorisme i considerava una rèmora per a l'avanç republicà. Així ho il·lustra l'anècdota de la qual vos vull parlar, que, per diverses indicacions del text, es pot situar, possiblement, en el mateix any de 1888, quan Blasco tenia 21 anys, estava acabant la llicenciatura de Dret i començava la seua carrera com a escriptor i polític. Ramon Andrés Cabrelles la narra de la següent manera en la seua biografia de Llombart (escrita en castellà, ací traduït, ja en ple franquisme):

Un dia quan Llombart treballava en la traducció de 'Canigó' i jo redactava paperetes per al 'Diccionari', aplegà Blasco sufocat i digué:
-Mestre, vinc per vosté. Deixe allò que està fent i anem-nos-en. Allà baix tinc una tartana. Afanye's. Que vinga també el seu secretari - jo.
-Què passa? - preguntava Llombart - mentres requeria el capell.
-No res de greu, però és necessària la seua presència.
-Mira, mira, dimoni, que te tinc por.
-No patisca, que esta volta no el comprometré.
La tartana prengué el camí de Ronda i en aplegar a les Torres de Serrans se'ns uniren l'immens Roca, el Roget i Saragata, que portava un voluminós i pesat paquet que es col·locà damunt dels genolls. Com que Llombart preguntava què era allò, Roca digué, després de dirigir una ullada plena de recel al conductor del carruatge i en to baix i misteriós:
-Armes!
-Pare, tartaner! - allò serví de mofa a tots i començaren a fer-li broma.
Anàvem pel camí de Burjassot i, després de travessar este poble, la tartana es va detindre enfront de l'explanada de les Sitges, prop del lloc a on els pares de Blasco tenien una casa en què passaven els mesos d'estiu. Llavors estava deshabitada. Obrí Blasco la porta i entràrem al so de la Marsellesa, que cantaven fortament aquells xicons. Llombart protestà a crits i els féu callar. Allò era una imprudència!
-Necessitem cantar una marxa - digueren - i no voldràs que cantem la Marxa Reial!
-Canteu la d'Aida! - cridà el mestre.
De seguida tots atacaren els compassos de la bonica composició verdiana, mentres, sense deixar de cantar, Saragata deixava el misteriós paquet damunt la taula, Roca tallava els fils que sostenien l'embolcall i el Roget treia plats i gots de la cuina. En obrir-se el paquet aparegueren, amb els seus grats aromes, una gran quantitat de tallades de pernil, sobrassada de Mallorca, llonganissa, formatges, olives, panets blancs, dos pitxers grans de vi de Pedralba, fruita i un termo ple de café. Menjàrem i beguérem alegrement i a la fi el Roget cantà 'Spirto Gentil'. Escoltàrem amb devoció i aplaudírem amb gran entusiasme.

Llombart volgué saber el motiu d'aquell àgape extraordinari i digué Blasco:
- Açò es deu al fet que jo he cobrat d'un editor de Barcelona les primeres pessetes que he percebut com a novel·liste. He volgut celebrar-ho amb els meus amics i necessitava tindre'l amb mi perquè jo el vull més a vosté que sos confrares ratpenatistes, que l'envegen i els molesta la seua companyia perquè duu trencades les sabates. Sí, són cretins que, amb la seua pretensió de notorietat i amb les seues idees retrògrades, li han segrestat Lo Rat Penat per tal de convertir-lo en un centre d'hipòcrites meninfots. Tots ells parlen castellà en sa casa i, quan en èpoques determinades se senten poetes i es consideren obligats a escriure en valencià, fan versos mediocres que canten a coses mortes, soterrades en la història, que és el lloc on han de conservar-se. [...] Vosté, mestre, volgué fundar un organisme que fóra com l'ànima de València i que des del cultiu i la depuració de la llengua valenciana es convertira en vigia defensor dels interessos morals i materials d'esta terra nostra, molt espanyola, disposta a lluitar per la integritat de la nació i a sacrificar-se per tot allò que convinga a les preocupacions dels seus pobles, però que no estiguera obligada a demanar la vènia a un poder que en ocasions li a nega per tal d'obrir un carrer, configurar un camí o demanar un préstec. I això no podrà ser fins que es federen els pobles espanyols dins d'un règim republicà. 
Blasco, que s'havia alçat de la cadira amb els ulls brillants i el monyo escarotat, es llançà a pronunciar un discurs en honor del progrés i de la república federal, pel qual es guanyà un gran aplaudiment. Acabà dirigint-se a Llombart per a dir-li:
-En estes coses anirem junts a totes bandes, mestre. En eixes altres de Lo Rat Penat no puc acompanyar-lo. Però l'admire per la seua fe i constància en la realització d'un bell ideal, encara que jo negue la seua grandesa. Perquè vosté, mestre, és la bondat traduïda en vers - digué abraçant-lo, mentres Llombart s'eixugava els ulls amb un mocador per baix de les seues ulleres negres.

Tornàrem a la ciutat i en aplegar a casa, ja de nit, entrà el mestre en la nostra saleta de treball, després d'entretancar la porta. Quan jo fiu la intenció d'entrar, havia encés el quinqué i el viu abstret i amb la ploma en la mà. Em retirí en silenci. Llombart escrivia versos.


El final melangiós de l'anècdota, Llombart tancat en la cambra escrivint versos en silenci, era premonitori de l'escassa embranzida del valencianisme polític en el futur immediat. Blasco, com hem vist, negava la "grandesa" del propòsit valencianista, tot i haver crescut en el seu entorn. Es negava a compartir missió amb conservadors de dreta i preferia el rupturisme republicà. De fet, deu anys després, ja mort Llombart, aprofità la greu crisi experimentada per l'Estat espanyol en 1898 per a irrompre en el panorama electoral de la mà del partit Unión Republicana, que seria clau en la política del Cap i Casal durant el primer quart del segle XX. La famosa València republicanista, dirigida pel "sultà de la Malva-rosa". Paral·lelament, el valencianisme conservador, en efecte, no superà la hipocresia denunciada per Blasco i no gosà organitzar un partit regionalista, que duguera al camp polític les proclames vàcues fetes en l'àmbit cultural. La primera gran crisi de la Restauració Borbònica (1874-1923), doncs, fou una oportunitat perduda per a l'aprofundiment del valencianisme: per manca d'ambició, per enfrontaments ideològics i per ferma adhesió al marc nacional espanyol, ja fóra el tradicional conservador o el regenerador republicà. Tot açò em recorda lleugerament a l'actual situació de crisi de la nova Restauració borbònica, instaurada en 1975, i potser n'hauríem d'extraure conclusions... Però potser és un simple miratge i és que estic massa obsessionat amb la voluntat d'avanç del valencianisme. No em feu cas!