dimecres, 23 de juliol de 2014

De fills i de noms. Benvinguda, Bruna!

Bruna, fent el que més fa ara per ara

Vacances, canvis importants de residència, la lectura de la tesi doctoral, publicacions de llibres, el casament, la beca a Oxford, etc. Molts són els fets personals que han passat pel blog en els seus 8 anys d'existència i no podia ser menys segurament el més important de tots ells: el naixement de la meua filla ara fa 11 dies. Hi ha pares que diuen que s'enamoren dels seus nadons, que es queden embovats mirant-los i experimenten el mateix sentiment d'alegria permanent que ens envaeix quan sospirem per algú. A mi em passa una cosa semblant, però sobretot, no sé per què, quan camine per València. Sempre m'ha agradat molt caminar, solvitur ambulando que deia aquell, i ara, quan vaig caminant d'ací allà per la ciutat sent, en efecte, una felicitat immensa, en què es barreja l'alegria per estar de nou a València -temporalment- i l'alegria de ser conscient que tot ha anat bé, que la meua estimada esta recuperant-se molt bé i que la nostra filla creix sense problemes. D'altra banda, quan la mire, el que sent per damunt de tot és una immensa responsabilitat... Responsabilitat per les moltes decisions que haurem de prendre per ella per tal que, arribat el moment -molts moments diversos en realitat-, puga prendre-les per si mateixa com millor considere, en funció dels seus propis anhels i raonaments.  

Una de les primeres decisions que hem hagut de prendre per ella ha sigut, evidentment, el seu nom. Li diuen Bruna. I, encara que es prometia un afer de llarg recorregut, la veritat és que l'acord va arribar ben prompte. Com supose que hauran fet molts altres pares, primer vam pensar en els noms que més ens agradàvem i després, havent exercit una sèrie de vetos recíprocs, van quedar uns favorits sobre la taula. En eixe procés van ser molt útils tres eines que estan en línia i que potser vos poden interessar: el Vocabulari de noms de persona de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'Anuari estadístic de noms de nadons i de la població de l'Institut d'Estadística de Catalunya i el Boletín estadístico de nacimientos y de nombres de persona de l'Instituto Nacional de Estadística. Desafortunadament la Generalitat Valenciana no ofereix cap ferramenta estadística semblant, però amb eixes tres ens vam poder fer una idea detallada de les moltíssimes possibilitats de noms a triar, de la seua freqüència per dècades durant el darrer segle, de la seua distribució territorial, etc. Personalment, el tema em va agradar tant que no descarte escriure algun dia una Breu història dels noms valencians, afegint a totes eixes dades els distints estudis d'antroponímia que s'han fet per als diversos segles d'història valenciana, ençà de la conquesta de Jaume I (em falten vides per a fer tot el que voldria fer!). En qualsevol cas, finalment, com de manera natural, un dia vam tindre clar que, tenint en compte els noms favorits, si era xica seria Bruna. Va ser a Oxford, concretament, mentre assistíem a l'òpera Tosca de Puccini i el tenor cantà l'ària "Recondita armonia", que, entre els seus versos, diu "Recondita armonia di bellezze diverse! È bruna Floria, l'ardente amante mia" ("Amagada harmonia de belleses diverses! És bruna Floria, la meua ardent estimada"). Ens vam mirar als ulls i vam saber que Bruna, com a nom propi, era a partir d'aleshores el nostre favorit: poc habitual en la nostra llengua (sí en altres  veïnes, com l'italià o el portugués), amb un significat que ens agradava i amb aquella intervenció màgica de Puccini a l'Oxford Playhouse (cal dir, a més a més, que després vaig descobrir amb goig que era un nom documentat entre les primeres generacions de colonitzadors de la València del segle XIII). 

Uns mesos després, fa 12 dies, tingué lloc un altre fet màgic, protagonitzat per la mateixa Bruna. Havíem decidit presentar la nova editorial Llibres de la Drassana, sorgida al caliu de la revista Lletraferit, i el seu primer llibre Fer Harca. Històries medievals valencianes, el divendres 11 de juliol a València, atés que, en teoria, Bruna ja faria dies que hauria nascut i jo podria participar en l'acte. Tanmateix, com ens anàvem tement tots cada dia que passava, Bruna decidí començar a nàixer eixe mateix dia. Sort que avisà amb antelació suficient per a que poguera deixar fet este escrit a corre-cuita, que l'amic Josep Vicent Miralles va fer el favor llegir en la presentació. Després d'un dia ben llarg i intens, ja passada la mitjanit, a les 00:09 hores del 12 de juliol de 2014, Bruna Baydal Valls naixia en l'hospital La Fe de València. Onze dies després la tenim a casa, cuidant d'ella i tractant de fer-la créixer i educar-la tan bé com podem i sabem. I a banda del seu desenvolupament personal, també m'agradaria prometre-li, amb la col·laboració de tots vosaltres, un futur col·lectiu més esperançador, per a la qual cosa no se m'ocorre millor manera de fer-ho que apropiar-me de les paraules d'un bon amic, que em van emocionar, encara més, el dia del seu naixement: "Desitjo de tot cor que ella visqui en un país millor, més digne i menys avergonyit del seu ésser que el que hem viscut nosaltres, sense haver de combatre diàriament per poder expressar-se en  la pròpia llengua i cultura. Nosaltres haurem de fer tot el que calgui per a poder-li garantir que el tindrà". En efecte, Alexandre, em compromet a persistir en "l'afany de bastir un societat valenciana més activa, conscient i vibrant" i, per tant, a covar "l'esperança que la Bruna creixerà en un lloc que la pugui enorgullir". Tant de bo siga així, amics i família!

5 comentaris:

Josep_Blesa ha dit...

Crec que el masculí era molt emprat en l'antigor i que avui, ha quedat fossilitzat en cognoms Bru.
Un altre ben bonic i que està en les inscripcions d'entre les metopes de la Porta del Palau,a la Seu, és DOLÇA. L'estanquera del carrer Pelai, el duu, castellanitzat, però.Crec que els seus pares sabien més que ella mateixa. Malauradament se'n fa dir Conxa.

Josep ha dit...

Vicent, enhorabona i molta sort amb eixa feliç responsabilitat. A mi Bruna em recorda quan d’adolescent llegia a Manuel de Pedrolo i la seua excel·lent novel·la Mecanoscrit del segon origen: «L’Alba, una noia de 14 anys, verge i bruna...»

Vent d Cabylia ha dit...

Gràcies als dos!

Sí, Josep_Blesa, Bru és un cognom valencià prou estés en certes poblacions (i s'ha conservat Bruna com a malnom feminitzat). Ara, a poc a poc, l'anirem recuperant com a nom propi!

Josep, no eres el primer que m'ho diu, començant per la meua dona des del primer moment! ;-)

ieau ha dit...

Amb cert retard per no haver accedit al blog fins hui mateix: moltíssimes felicitats!

Una broma: Si no podem véncer amb la raó, haurem d'intentar-ho amb la majoria. Amunt amb l'esforç demogràfic...

Vent d Cabylia ha dit...

Gràcies també amb retard! L'estiu ha sigut mogudet... ;-)