dilluns, 29 de setembre de 2014

València, un país d'austriacistes


Fa justament tres mesos vaig anunciar que estava escrivint un text sobre la Guerra de Successió al regne de València, que m'havien encarregat des de la Revista de Catalunya. Hui el transcric sencer i done per closa la meua aportació a la commemoració del tercer centenari de la fi de l'esmentat conflicte bèl·lic. Espere que esta síntesi puga servir per a que ens fem una idea del que va ser i el que va suposar aquella guerra per als valencians. Qui vullga, també pot adquirir la revista, que conté un dossier especial amb articles de Josep Vicent Boira, Jordi Roca, Magí Sunyer, Gemma Pellissa i Cristian Altaba.

Les llibertats valencianes, tal com eren enteses en l'època, es van perdre entre 1707 i 1714

This City and Kingdom was as much inclined to the interest of King Charles as Catalonia itself”. Això deia l’escriptor anglés Daniel Defoe, referint-se al Regne de València, en unes memòries novel·lades sobre la Guerra de Successió. No debades, la vila de Dénia fou la primera de la Monarquia Hispànica a proclamar oficialment l’arxiduc Carles d’Àustria com a rei i, segons indicava un capellà proborbònic de València, el conjunt dels valencians esperava ser alliberat “de la esclavitud en que dizen están bajo el dominio de Felipe V: ni le tienen ni le quieren por rey, de las 100 partes de hombres y mugeres, las 90”. Així es comprova també en les inacabables llistes dels registres de la cancelleria imperial germànica que inclouen els noms dels exiliats per mitja Europa després de la definitiva derrota austriacista de 1714. Si dels 25.000 a 30.000 damnificats que hagueren d’abandonar la península Ibèrica es calcula que més de la meitat eren catalans, els valencians devien constituir el següent grup més abundant, almenys un 10%, per davant d’aragonesos, castellans, navarresos i mallorquins. En aquest sentit, tot i que durant molt de temps s’ha considerat que la intervenció valenciana en el conflicte estigué caracteritzada per constituir una simple revolta social de camperols –De bello rustico valentino l’anomenà un cronista de l’època–, els darrers estudis mostren que hi participaren membres de tots els grups socials de manera generalitzada i a tot el territori valencià. Amb excepcions individuals i locals, València fou, com veurem, un país d’austriacistes.

FORMACIÓ, ASCENS I DERROTA DE L’AUSTRIACISME AL REGNE DE VALÈNCIA (1700-1707)

Com és sabut, la Guerra de Successió va ser, en primer terme, una gran guerra internacional pel tron de la Monarquia Hispànica, protagonitzada per les principals potències europees del moment, després de la mort sense descendència de Carles II l’Encantat en novembre de l’any 1700. Hi tenien drets successoris la Casa d’Àustria del Sacre Imperi Germànic i la Casa de Borbó del Regne de França, per la qual es decidí el monarca espanyol en la persona de Felip d’Anjou, que fou coronat rei de Castella en maig de 1701. La resta de territoris de la Monarquia també el reconegueren, però al cap d’un any, en maig de 1702, la Corona Britànica, la República d’Holanda i l’Imperi Germànic li declararen la guerra i també a Lluís XIV de França, per por a que la nova i ferma aliança francoespanyola dominés per complet les directrius de l’economia i la política europees. Proposaven com a monarca l’arxiduc Carles d’Àustria, secundogènit de l’emperador germànic, i poc després se’ls hi afegiren el Regne de Portugal i el Ducat de Savoia, als quals calia sumar la major part dels territoris italians, que pertanyien als Estats citats. En aquest context internacional, els valencians, com els catalans, decidiren unir-se a les tropes angleses, alemanyes, holandeses i portugueses tres anys després d’haver començat la guerra, quan els aliats obriren un front oriental, pel Mediterrani, a la península Ibèrica. Xarxes de contactes entrellaçades a l’interior del país, en conjunció amb un grup de compatriotes que formaven part dels exèrcits aliats, prepararen el terreny per a l’alçament, que s’acabà produint durant l’estiu de 1705.

Els nuclis centrals de l’austriacisme valencià estigueren escampats arreu del territori. Al nord destacaren Vinaròs, fronterer amb Catalunya, i Vila-real, on es produïren investigacions, detencions i desterraments durant els primers anys del regnat de Felip V. Al sud, es requisaren pasquins i fardells de llibres favorables a l’Imperi Germànic a la ciutat d’Alacant, el principal port mercantil de la zona. Les altres dues principals urbs del Regne també esdevingueren focus d’irradiació proaustríaca. A València la presó de les torres dels Serrans s’omplí de dissidents, alhora que es produïren incidents com la veneració de retrats “del rey de los romanos” o l’apedregada de cases de francesos. A Xàtiva, per la seua banda, les mostres de “odio a la nación francesa y afecto a la Cassa de Austria” no cessaren, mitjançant processons satíriques contra Felip V i reunions secretes i no tan secretes de “desafectos y apasionados al Imperio”. Finalment, la vila d’Altea fou el principal punt d’entrada dels agents aliats en el territori valencià. Cada any des que començà la guerra, la flota que amenaçava les costes espanyoles s’aturava a la badia per fer aiguada, moment que aprofitaven els habitants de la comarca per tal de negligir la prohibició de comerciar amb els anglesos i els holandesos, principals compradors dels productes de la contornada, com la pansa i l’ametla. Ja després del primer contacte de 1703 les autoritats borbòniques advertiren que els alteans eren “apasionados de los ingleses”, mentre que a l’any següent es produí un important desembarcament d’austriacistes valencians, que escamparen el projecte d’aixecament del Regne. Seria en agost de 1705 quan es duria definitivament a terme, amb l’arribada del general Joan Baptista Basset al comandament d’un grup de tropes aliades.

Així, mentre la flota de l’arxiduc Carles es dirigia a Catalunya per tal de prendre Barcelona amb el suport dels vigatans, els valencians s’encarregaren d’organitzar la seua pròpia revolta. Des d’Altea Basset es dirigí cap a Dénia, la principal fortalesa de la zona, des d’on féu front a les tropes borbòniques del coronel català Rafel Nebot, enviat per Felip V per atallar l’avanç austriacista, i tractà d’animar altres nuclis a la rebel·lió a través d’“emissarios y amotinadores”. La següent vila en sumar-se a l’alçament, a banda d’uns conats a Castelló i Oriola, fou Vinaròs, amb l’ajuda de miquelets procedents del sud de Catalunya i la milícia municipal d’Ulldecona. De fet, l’ajut català també va ser providencial en l’extensió de la revolta valenciana, ja que el desembre de 1705 Nebot canvià al bàndol austriacista i uní forces amb Basset: “El rey Carlos III ocupa toda Cataluña, conserva nuestros privilegios. Los castellanos en públicas voces amenazan nuestra tierra de reducirla a esclavitud. Nuestra patria está en peligro. El rey Carlos nos llama con una carta que de él he recibido. Yo me declaro de su partido y desde ahora le sigo”. D’aquesta manera, hi hagué via lliure per a eixir de Dénia i avançar cap a València, atés que els austriacistes de la capital, liderats pel secretari del Consell municipal Josep Vicent Torres i el jutge de la Reial Audiència Manuel Mercader, advertiren a Basset del clamor popular que s’hi mostrava favorable. Els principals nuclis en el camí cap a la ciutat, com Gandia, Xàtiva i Alzira, s’afegiren de seguida i finalment, el 16 de desembre de 1705, també el Cap i Casal, després d’una breu deliberació, obrí les portes al general Basset en nom de Carles III. 
Joan Baptista Basset, un dels líders dels maulets valencians
Segons deixà escrit el cronista borbònic Vicent Bacallar, no només el poble se’n mostrà partidari, sinó també “la mayor parte de la nobleza”. Evidentment, la gran aristocràcia i els funcionaris de major graduació, partidaris de l’ordre establert, es mantingueren fidels a Felip V i abandonaren la ciutat, però, en efecte, més de la meitat de l’Estament Militar, que representava la noblesa i la cavalleria del Regne, romangué al seu lloc després de la proclamació del nou monarca, amb austriacistes tan assenyalats com els marquesos de Boïl, Noguera, la Casta i Rafal o els comtes de Cirat, Casal, Cervelló, Elda, i Vilafranquesa. També en l’Estament Eclesiàstic foren majoria els prelats que refermaren la causa austriacista, com el bisbe de Sogorb, l’abat de Benifassà, el prior de Valldecrist, el capítol catedralici de València o, encara uns anys més tard, l’arquebisbe mateix. De fet, el suport dels monjos i els capellans valencians a Carles III fou multitudinari des del començament del conflicte successori. Finalment, en sumar-se la capital a finals de 1705, també la gran majoria de l’Estament Reial estava del costat dels Àustria, amb l’excepció d’algunes localitats que mantingueren la seua fidelitat borbònica, com Morella, Peníscola, Sagunt o Xixona.

Les raons que mogueren la gran majoria de valencians a donar suport a l’austriacisme foren diverses. En primer lloc, hi havia un fort sentiment antifrancés a causa de les guerres constants mantingudes a finals de segle XVII; no debades, els víctors a Carles III se solien acompanyar amb un “Muiga la Casa de Borbó! Muiguen els gavatxos!”. Així mateix, les mesures preses per Felip V en arribar al tron i començar la guerra reforçaren aquella percepció, en prohibir el comerç amb els aliats i afavorir-lo amb els francesos, els productes dels quals inundaren la Corona d’Aragó, en detriment dels mercaders i artesans locals. De fet, una de les primeres peticions realitzades pels valencians al monarca austríac estigué relacionada amb una qüestió mercantil: poder participar en el comerç americà, únicament permés als castellans fins aleshores. D’aquesta manera, els súbdits del Regne de València i de la Corona d’Aragó pretenien fer un gir territorial en la política hispànica. D’una altra banda, sembla que també l’animadversió als francesos, vinculada a una determinada manera de governar, fou important en l’adhesió austriacista dels eclesiàstics valencians, ja que, segons sembla, consideraven que la política d’arrel francesa de Felip V era molt més intervencionista en els seus afers que no la dels Àustria. Finalment, en relació amb tot això, el mot més repetit en els textos austriacistes era el de “llibertat”, en contraposició amb la subjugació i el trencament dels furs i privilegis de cada terra que s’atribuïen als borbònics. Així, el manifest que inicià la rebel·lió de 1705 anunciava la intenció d’alliberar “la Monarquía de España del pesado yugo que le tiene impuesto la tiranía francesa” i incitava els valencians a aconseguir “la felicidad de recobrar su antigua libertad y seguro gozo de sus privilegios”. 
 
Per tant, encara que en el camp, en efecte, l’austriacisme aprofità les reivindicacions antisenyorials per fer-s’hi fort, la realitat és que l’alçament no fou una simple revolta de llauradors, sinó un moviment generalitzat arreu del país, incloent les principals ciutats i els diversos estrats de la societat. De fet, el regnat de Carles III com a monarca de València s’allargà durant més d’un any i mig, fins que els borbònics derrotaren els aliats en la batalla d’Almansa de 1707, i encara una considerable part dels valencians continuà lluitant després, fins el sotmetiment del Regne a final de 1708 i la definitiva derrota austriacista de 1714. Primerament, en produir-se l’alçament, Felip V envià ràpidament diversos regiments al territori valencià, amb ordres d’aplicar-s’hi amb especial duresa per tal d’exemplificar la cruesa dels càstigs que rebrien els rebels. Així, durant la primera meitat de 1706, d’una banda, es produïren diverses matances de miquelets i camperols “a sangre fría” –més de 200 a la Salzadella i una quantitat indeterminada a Manuel, poble que fou destruït, com també Ontinyent, Borriol i Quart de Poblet–, mentre que, d’una altra banda, un dels nuclis principals del Regne, Vila-real, fou pres carrer a carrer per tropes castellanes, navarreses i valones, que “passaron a cuchillo” vora 1.500 veïns i incendiaren la població. Aquell estiu, però, els austriacistes recuperaren la iniciativa amb el seu avanç cap a la part sud del Regne, que fou objecte d’una acarnissada disputa. Així, per bé que els aliats prengueren i saquejaren Alacant en agost de 1706, posteriorment la resta de municipis de la zona fou ocupada pels borbònics, amb xocs especialment durs com el d’Oriola, on moriren fins a 1.400 habitants i, com a càstig, s’aplicaren les lleis castellanes d’immediat. 

Aleshores, durant la tardor de 1706, Carles III arribà a València amb un exèrcit de 35.000 soldats, després d’haver repel·lit el setge borbònic de Barcelona, haver aconseguit l’adhesió del Regne d’Aragó i ser proclamat rei de Castella a Madrid. Segons apuntava al seu dietari el capellà proborbònic anteriorment esmentat, la rebuda va ser fervorosa: “Estaban locos en Valencia, era una Babilonia toda la ciudad”. L’entrada cerimonial tingué especial significació. Es féu pel portal de Quart el 10 d’octubre, l’endemà del centenari de la conquesta de la ciutat, i finalitzà a la catedral amb el jurament dels Furs per part del monarca, amb l’espasa de Jaume I a la mà, mentre es feien sonar les campanes de tota la metròpoli durant més de quatre hores. Feia més de 60 anys que un rei no visitava el Regne i la injecció d’orgull propi que significava per als valencians la presència de Carles III fou enorme. De fet, durant la seua estada, que s’allargà més de sis mesos, els fronts militars es mantingueren estables. En març de 1707, però, el monarca tornà a Barcelona per tal d’organitzar la defensa de Catalunya, al mateix temps que una part important de l’exèrcit aliat es dirigí cap al nord des d’Alacant. Llavors, volent aprofitar les notícies de descoordinació que arribaven de l’exèrcit borbònic, s’hi enfrontaren a la planura d’Almansa el 25 d’abril, amb un resultat, tanmateix, desastrós. El 80% dels 22.000 soldats proaustríacs foren morts o empresonats, tot deixant els valencians sense protecció davant l’avanç immediat de les tropes filipistes. 

Així, de la mateixa manera que la presència militar aliada havia estat fonamental per facilitar l’alçament austriacista valencià, també la seua desaparició del Regne comportà l’inici de la fi. Amb tot, molts valencians continuaren la lluita durant anys, tant a l’interior de les fronteres com fora d’elles. 

Nuclis mencionats en el text

LA REPRESSIÓ BORBÒNICA I L’EXILI COL·LECTIU DESPRÉS D’ALMANSA (1707-1747)

Dues setmanes després de la derrota d’Almansa, havent perdut també els regiments propis del Regne, que es trobaven a Requena, la ciutat de València capitulà davant les tropes borbòniques. Així ho feren també bona part de poblacions, tot i que les millor fortificades tractaren de resistir el màxim possible amb l’esperança d’un retorn de l’exèrcit aliat. A Xàtiva, per exemple, fins a 1.000 austriacistes i 2.500 borbònics moriren en la presa del castell, que finalment es reté en juny de 1707; tota la població civil fou empresonada i deportada a peu fins a Castella, “sin dexar persona viviente”, i la ciutat fou saquejada, enderrocada i cremada “para escarmiento de que otros no tomen las armas ni se defiendan pertinaces contra su legítimo rey y señor”. Encara a finals d’aquell mes arribà el càstig que marcaria l’esdevenir del conjunt del Regne: l’abolició del sistema jurídic i polític propi dels valencians, a través del Decret de Nova Planta. Els Furs, les Corts i els Consells municipals deixaren d’existir i foren substituïts per una administració militaritzada d’oficials castellans. La capital, a més a més, fou sotmesa a una fèrria vigilància mitjançant la instal·lació d’una guarnició en la ciutadella construïda ad hoc, amb els canons apuntant cap a l’interior de la ciutat. I, com assenyalava el mateix ministre Macanaz, un dels principals ideòlegs de la Nova Planta, la castellanització –tant política com lingüística– de la vida pública començà l’endemà mateix de la derrota: “se me mandó que reglase la ciudad al pie de Castilla y quedó formada a pie de la de Sevilla”. 

Finalment, l’eliminació de les estructures polítiques pròpies també donà pas a un increment exorbitant de la tributació fiscal, mitjançant la creació de nous impostos que drenaven els recursos monetaris dels valencians cap a l’administració borbònica. Tan gran fou la magnitud de la repressió que fins i tot els personatges que inicialment havien donat suport ferm a Felip V se’n queixaren després amargament en les seues cròniques i dietaris: “Nos echáis las leyes castellanas, en todo destructivas de las conveniencias de los paisanos de este Reyno, y esto sólo por mirar a vuestras propias conveniencias, sin mirar a otro fin que a levantaros con todos los puestos de judicatura y govierno político, ajándolo todo con malos y tiránicos modos, sin mirar a otro fin que el de hazer doblones. Advertid que quando leíamos las cosas que refieren las historias mexicanas de las tyranías de los ministros castellanos, y las que refieren los portugueses, las teníamos por imposturas, pero, quando hemos visto vuestro modo de proceder, que hazemos otro juicio y dezimos: «Tengámonos lástima de ser governados por esta nación»”. És aquesta una de les raons per les quals, tot tractant d’aconseguir la suavització del càstig, els valencians borbònics de l’època tractaren de fer veure que l’alçament havia estat, bàsicament, un afer de camperols.

No obstant, l’aferrissada resistència de moltes ciutats i viles principals encara després de la derrota d’Almansa indica clarament el sentiment general: “no hubo pueblo que no se tomase a fuerza de armas”. El municipi d’Agres fou saquejat a mata-degolla camí d’Alcoi, que resistí el bombardeig i els atacs de les tropes borbòniques fins a començament de 1708. Dénia, sota la direcció del general Basset, encara pogué aguantar pràcticament un any més, fins novembre, quan, després de deu dies d’envestides continuades, capitulà. Abans de fer-ho, però, dues terceres parts dels habitants, vora 800 persones, entre les quals es trobava el germà del duc de Gandia, s’embarcaren cap a l’exili. Llavors només quedà la ciutat d’Alacant com a únic punt austriacista del Regne i, davant l’avanç de les tropes borbòniques, es reté en pocs dies. Amb tot, encara hi hagué milers de valencians que seguiren lluitant per la causa de l’arxiduc: no només les partides de miquelets que continuaren operant al Regne durant alguns anys, sinó també tots aquells que havien partit a dominis austriacistes. Una part important se n’anà a les Illes Balears, un exili del qual no sabem gaire, tot i que deixà alguna petjada important, com, per exemple, l’intent de crear un bisbat propi a Menorca de la mà de l’antic rector de la Universitat de València. La major part, però, es dirigí a Catalunya, especialment a Barcelona, al recer de la cort de Carles III. Ací, els desplaçats –nobles, funcionaris, notaris, mercaders, artesans, eclesiàstics o soldats– s’organitzaren com una autèntica minoria nacional en l’exili, amb uns caps polítics reconeguts –els esmentats comte de Cirat i Josep Vicent Torres– i una vida col·lectiva que compartí els mateixos espais de sociabilitat durant diversos anys.

D’igual manera, també participaren conjuntament en l’èpica defensa final de la capital comtal, entre 1713 i 1714. Després de la signatura de la pau d’Utrecht, ja sense cap mena de suport militar aliat, les institucions catalanes i barcelonines decidiren continuar la resistència amb l’única esperança que “los Regnes d’Aragó y València, que és just que considerem com a nostres germans, units per tantes centúries, companys en tantes conquistes, reprendran les armes y, fent últim extermini de ses vides, sacudiran tan insuportable servitud y ajudaran a la comuna empresa de la llibertat”. En correspondència, els representants de “la nació valenciana” a Barcelona oferiren d’immediat el seu suport, dispostos a sacrificar-se “por la conservación de leyes y privilegios”. Així es formaren dos regiments, el de la Mare de Déu dels Desemparats, amb 300 homes d’infanteria, i el de Sant Vicent Ferrer, amb 250 fusellers, entre els quals destacaven noms com el de Francesc Maians, oncle de l’il·lustrat Gregori Maians. A més a més, l’algemesinenc Josep Marco, anomenat el Penjadet, capitanejava una companyia de miquelets pel seu compte i Joan Baptista Basset ocupava un dels rangs més alts de l’exèrcit resistent, el de general en cap de l’artilleria. Tanmateix, com és sabut, tots els esforços foren inútils i la ciutat caigué l’11 de setembre de 1714, en una darrera batalla que es cobrà la vida de molts valencians allí presents. Els principals caps militars foren enviats a presidi, mentre que la resta d’exiliats hagué d’abandonar la península: “el gobierno del duque de Anjou ha mandado salir de aquellos dominios todas las familias de españoles castellanas, aragonesas y valencianas que se hallavan en Cataluña”.

La majoria es dirigí a Nàpols, Sicília, Sardenya i Milà, els territoris itàlics que havien quedat en mans dels Àustries, però uns anys després, en ser recuperats pels Borbons, hagueren de tornar a començar un enèsim exili, en llocs com Viena i Buda. D’altres foren enviats a la frontera oriental de l’Imperi, on participaren en la Tercera Guerra Turca, amb una destacada participació en la presa de Belgrad, en l’antiga catedral de la qual foren dipositades les banderes dels regiments de la Ciutat i del Regne de València. També en els frustrats projectes de colonització que es plantejaren en aquella mateixa zona, entre 1725 i 1738, tingueren una notable intervenció, com a part integrant de “las quatro principales naciones que se supone formarán dicha nueva provincia, esto es, de castellanos, valencianos, aragoneses y catalanes”. La seua petjada, no obstant, s’anà diluint a final de la dècada de 1740, quan ja feia més de 40 anys que havien abandonat el territori valencià. Mentrimentres, els valencians que havien romàs al Regne feia més de 40 anys que patien el domini arbitrari de les tropes, els eclesiàstics, els jutges i els funcionaris borbònics, procedents majoritàriament de Castella. Així ho denunciaren a Carles III, encara en 1760, els representants de València, Barcelona, Saragossa i Palma, tot recordant com de “dañosas al bien público” havien estat les conseqüències de la Guerra de Successió. Damnoses, clar, per a aquells territoris que, com València, Catalunya, Aragó i Mallorca, havien estat majoritàriament partidaris del bàndol austriacista, el bàndol dels vençuts.


NOTA BIBLIOGRÀFICA

El lector interessat en el tema de l’article pot consultar els treballs següents: A. Alcoberro, L’exili austriacista (1713-1747) (Barcelona, Fundació Noguera, 2002); J.L. Cervera, Joan Baptista Basset. Vida i mort del líder maulet (València, Tres i Quatre, 2006); V.J. Escartí, El ‘Diario (1700-1715)’ de Josep Vicent Ortí i Major. Estudi i edició (València, Fundació Bancaixa, 2007); A. Garcia Espuche, Una societat assetjada. Barcelona, 1713-1714 (Barcelona, Empúries, 2014); J.M. Miñana, La Guerra de Sucesión en Valencia. De bello rustico valentino (València, Institució Alfons el Magnànim, 1985); J.F. Mira, Almansa 1707. Després de la batalla (València, Bromera, 2006); C. Pérez Aparicio, Canvi dinàstic i Guerra de Successió. La fi del Regne de València (València, Tres i Quatre, 2008).

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Enhorabona per l'article que trobe molt interessant, al llegir-lo m'ha sorgit un dubte, que feen les tropes valencianes a Requena i que va ser d'elles?

Vent d Cabylia ha dit...

Gràcies! Parle de memòria, però crec que Requena, llavors castellana, estava en mans dels austriacistes i els dos regiments pagats per la ciutat i pel regne de València hi estaven vigilant la frontera. Amb dos regiments no s'haguera pogut fer molt davant l'enorme exèrcit borbònic, però la bona veritat és que la ciutat hagué de retre's de seguida perquè no tenia cap efectiu militar...

Anònim ha dit...

Estaria bé un article sobre els miquelets, les guerrilles valencianes que lluitaren en els anys d'ocupació posteriors a Almansa, és un tema que sempre m'ha interessat i que no he vist mai tractat més enllà d'anècdotes o poques linees i és un tema molt però que molt interessant. No hi hagué un plà per recuperar València cap a 1710?