El blau en l'escut del València Club de Futbol

Ara que el València Club de Futbol passarà a ser de tots els valencians -la Generalitat en serà la propietària-, caldrà posar fi a una vella polèmica que circula dins dels cenacles valencianistes (nacionalistes valencians, vull dir): ¿És cert que l'escut original del València CF no duia blau i constava únicament de la quadribarrada? ¿És cert que el blau s'hi afegí en plena batalla de València com a reacció blavera? En relació amb això, centenars d'imatges en què l'escut apareix exclusivament amb les quatre barres i el nom sobre una franja blanca corroborarien esta idea. Com, per exemple, totes estes: 

 Quadro commemoratiu del subcampionat "regional" de 1923-1924

Portada de la Historia del Valencia Fútbol Club, de 1941

Passe de l'abonada Pepita Gisbert, de 1943

Àlbum de 1946-1947

Calcomanies de la dècada de 1950

Fotografia de l'equip en la temporada 1950-1951

Portada de la Historia del Valencia C. de F., de 1963

Cartell del Trofeu Ramon de Carranza de 1967

Estes i moltes altres imatges: la història del futbol va plena d'escuts del València CF sense el blau, però no perquè no formara part integrant del mateix des d'un bon principi. Cal deixar-ho clar i resulta ben fàcil desmentir tal bola, probablement inventada per algú en vore alguns d'estos escuts que cromàticament només portaven el rat-penat en negre i les quatre barres roges i grogues. Per contra, també hi ha centenars d'imatges, des de ben al principi -el club es va fundar en 1919- que indiquen la presència de la franja blava en l'escut: en banderes, en l'equipament, en cartells, en postals, etc. Ací en van unes quantes:

 Benedicció de la bandera del València FC, en 1924

Cartell del València FC - Real Betis, de 1933

Cartell del València CF, de la temporada 1942-1943

Fotografia de Mundo, que va jugar en el València CF durant la dècada de 1940

Postal del València CF com a campió de la Copa del Generalíssim en 1954

Cartell anunciador de la final de la Copa de Fires de 1963

Portada de la revista Deportes, de 1969

Ara bé, per què esta duplicitat de representacions? La raó sembla clara: perquè el blau no tenia la significació simbòlica que va prendre a partir de la Transició i la batalla de València. En conseqüència, no importava gens si la franja blava, menuda i que servia de fons al nom de l'equip, es posava o no. De fet, tipogràficament era més fàcil no posar-la, ja que les lletres de "Valencia F.C." o "Valencia C.F." (el canvi de nom es va produir en 1941) ressaltaven molt millor si anaven en negre sobre un fons blanc. Per tant, l'escut es representava així moltes vegades, tot i que oficialment duia els colors tradicionals de l'ensenya municipal, incloent el blau. Tanmateix, sembla que tot canvià a partir del conflicte entre "catalanistes" i "blavers" que començà en 1977, de manera que la franja blava adquirí una importància cabdal. No és estrany, doncs, que siga molt més difícil trobar algun escut del València CF sense el blau a partir de llavors (algun n'hi ha, com el que adjunte baix de 1994). Així mateix, aquella mateixa temporada, la de 1977-1978, la directiva decidí recuperar la camiseta de la reial senyera que ja s'havia dut en la temporada 1956-1957, amb certs precedents en la final de Copa de 1934, durant la Segona República, quan  l'ensenya es portà vorejant el coll d'una samarreta fosca, com també podeu vore a continuació:

El València FC en la final de la Copa d'Espanya de 1934

Camiseta de la Senyera, en la temporada 1956-1957

Camiseta de la Senyera, en la temporada 1976-1977

Portada de Valencia. 75 años de gloria, de 1994

Tot plegat, doncs, cal proscriure eixa hipòtesi infundada que encara circula per ahí. L'escut del València CF, com és lògic i normal, ha portat des de sempre els colors de l'ensenya de la ciutat de València (excepte el primer, que va durar de 1919 a 1921 i que es basava no en la bandera, sinó en l'escut municipal). En tot cas, la història de la seua representació és una mostra de la pròpia història politicoidentitària dels valencians: la franja blava en formava part, però no tenia la importància indispensable que adoptà en passar a simbolitzar la "lluita contra el catalanisme" a partir de 1977. Fins a aquell moment la bandera sense blau, que també s'identificava amb un símbol tradicional valencià, va conviure tranquil·lament amb la que duia blau, la bandera de la ciutat de València, triada pel nacionalisme valencià de començaments del segle XX com a ensenya representativa de tot el país. El problema vingué quan una i altra foren associades a ideologies polítiques i identitàries antagòniques. 

En qualsevol cas, tot i haver-se associat al regionalisme blaver durant els anys '70, no penseu que la senyera amb blau no és una bandera que, en el món del futbol, no cause rebuig per part de molts sectors espanyolistes. Ja ho va fer en 1977, quan el València CF decidí posar-se l'equipament de la senyera en el Santiago Bernabéu i rebé una xiulada monumental ("El público del Bernabéu no es autonomista" titulà El País en la crònica posterior). I ho continuà fent 34 anys després, en 2011, quan el rebé en Mestalla de la mateixa manera, com explica L'Emboirat en este post, on arreplegà nombrosos insults destinats al València per part d'aficionats  madridistes. No debades, com ja vaig exposar en este altre post, el significat de tot símbol depén d'una convenció social i al cap i a la fi la senyera tricolor representa oficialment al nostre país. És per això que aquells que no toleren la diferència, aquells de l'España una, tampoc poden tolerar una bandera, un idioma o un nacionalisme que siguen diferents als espanyols...

Aficionats valencianistes, amb una quadribarrada, acompanyant l'autocar del València CF en la dècada de 1940 

Evolució històrica de l'escut del València CF 

Fonts: La majoria d'imatges d'este post estan extretes dels blogs Fotos del Valencia CF i Valencia en el recuerdo. A més, ja es va parlar d'este tema al fòrum de valencianisme.com. 

Un València CF aspre i lliguer

J.R. March et alii, Bronco y liguero. Las 6 ligas del Valencia CF, L'Oronella, 2012

A mon pare. El culpable de tot. Així comença Bronco y liguero. Las 6 Ligas del Valencia CF. I és que, no debades, molts de nosaltres som aficionats del València perquè ho hem mamat a casa, des de ben menuts, anant al Mestalla cada dos setmanes o de quan en quan, posant-nos cara a la tele els dissabtes o els dimecres per la nit, romanent enganxats a la ràdio -des de casa o el cotxe- els diumenges per la vesprada. I a colp de derrotes frustrants o humiliants, de furts arbitrals i de reiterats menyspreus mediàtics. Però, també, evidentment, a base d'alegries i d'il·lusions compartides, això és, a base d'èxits, de triomfs i de victòries en els torneigs més importants de la competició futbolística: copes, recopes, fèries, uefes, i, sobretot, lligues, el campionat estatal, el campionat de la regularitat, el campionat més difícil juntament amb l'anhelada -des de la desesperança i l'enyorança- Champions League. 

Doncs així comença l'obra de José Ricardo March, un dels nostres, un valencianista fins a la medul·la -abstingueu-vos els d'altres equips! Una obra coral que ja ha sigut tot un èxit de vendes -en la seua primera aparició en els quioscs valencians, de la mà de l'editorial L'Oronella i el diari Superdeporte, el 6 d'octubre passat. L'estructura és senzilla, però funciona a la perfecció, com l'engranatge d'un rellotge suís: una introducció sobre el significat d'"aspre" (bronco), la qualitat principal que ha fet triomfar històricament el València, i un capítol sobre els orígens de l'equip i sobre cada campionat que va representar un triomf lliguer, acompanyats d'una ressemblança de la principal figura d'aquell any i d'un relat confeccionat per algun autor convidat: Vicente Cuenca, Vicent Molins, José Lizondo, Toni Sabater, Rafa Lahuerta, Rafa Lupión i Vicent Chilet.

Tots ells, el text principal de March i els relats, tenen una cosa en comú: la qualitat literària i el gust per la memòria, per covar-la, per protegir-la, per arrecerar-la, per alimentar-la i projectar-la cap al futur. Tot un goig per als aficionats al València i a la bona literatura i l'epopeia lírica. El mateix March -més ressonàncies líriques no podia tindre el seu cognom!- ho afirma al bell començament: Hacer memoria [...] y (re)vivir, a través de la ficción literaria, los años en los que fuimos los mejores. Un apetitoso aperitivo para abrir boca a los triunfos que están por venir. Quant a la literatura i l'epopeia, suren per tot el llibre. Ací un primer tast: Cierren los ojos e imaginen el escenario. Septiembre de 1941. Un grupo de jóvenes, llenos de brío y ansiosos por salir del fango de la postguerra. Un estadio nuevo, reconstruido tras servir como campo de reclutamiento, abastecimiento y concentración de presos. Y una afición rota por el dolor que busca el único consuelo posible al desgarro bélico en un futbol primitivo, furioso, popular y combativo. 

O un altre: Fue, en esencia, una máquina de fútbol, un grupo destinado a demostrar que, más allá de legañas, frío y miseria, era posible ser feliz en la Valencia de la postguerra. Al menos en Mestalla. O un altre: Sostengo que los momentos decisivos de nuestras vidas se inician sin que exista una conciencia activa que nos advierta que estamos a punto de entrar en un camino que lo va a cambiar todo. O un altre: Aquel gentil tendero moldeó la imbatibilidad hasta convertirla en constumbre entonando pro primera vez el "Buenos días, venimos a molestar". O un altre: Yo no soy de misas, yo soy del Valencia [...] Sólo me gusta más que el fútbol la expectativa de ver fútbol. O un altre: Y entonces llegó Di Stefano con su verbo parco en palabras y rico en gruñidos, capaz de poner en su sitio a cualquiera, ya fuera un novato o un curtido veterano, con solo mascullar una casi inaudible sentencia. O un altre: Si había que parir en Mestalla se paría. Y punto [...] Me pasé 9 meses en el corazón de un título que fue para siempre el relato de una infancia, el eco de unos días felices, la única liga que pudimos compartir mi padre y yo.

O un altre darrer: Vista desde fuera,la exigencia de la afición del Valencia raya la crueldad [...] No hay generación de valencianistas que no haya visto a su equipo como el mejor, del mismo modo que han acabado sucumbiendo a la frustración posterior de no dar continuidad a esas alegrías puntuales [...] Esos desengaños conducen a la grada a esa reivindicación amarga [...] Es sobre la base volcánica de ese inconformismo en el que cada Valencia acaba obrando el pequeño milagro [...] recordando a nuestros jugadores que, de vez en cuando, no hubo escudo más grande que el del murciélago. Com veieu, si eres valencianista, t'agrada el futbol i la literatura, este llibre és tot un goig per als sentits. L'únic retret, també des de la "reivindicació amarga" i "l'inconformisme", és que només en puguem disposar de la versió en castellà, especialment venint d'una editorial com L'Oronella que es reclama promotora de la llengua, la cultura i la identitat valencianes. Una decisió economicista, supose, però que podria haver-se evitat, si més no, amb una doble edició amb la qual els compradors haguérem triat la llengua del llibre que compràvem.

En tot cas, amb els tasts que vos he posat, podeu imaginar quina mena de llibre és. Un llibre per a rememorar els èxits del València. Un llibre per a fer valencianisme futbolístic. I un llibre per a gaudir de la bona literatura. Si sou del València CF, no hi ha excusa per a no tindre'l en casa, i demà tindreu novament l'oportunitat d'adquirir-lo a tots els quioscs valencians, juntament amb el Superdeporte, al preu conjunt de 9,75 euros.   

València CF, FC Barcelona i Reial Madrid: tres equips per a un país

En un article que estic preparant per a una revista francesa sobre els orígens urbans de la identitat valenciana durant l'edat mitjana, he hagut d'explicar per damunt les diverses tradicions politicoidentitàries de l'Estat espanyol. Hi dic que de les actuals 17 comunitats autònomes, només 5 coincideixen amb regnes o principats medievals que tingueren fronteres, règim jurídic i identitats particulars que es desenvoluparen fins als segles contemporanis: Navarra, Aragó, Catalunya, València i Mallorca. I de tots estos casos el més peculiar des del punt de vista de la història urbana és el valencià, ja que els principals elements que s'associen a la identitat valenciana procedeixen de la seua capital. Històricament, per exemple, la capital donà nom al regne ("de València"), a les lleis ("Furs de València"), al gentilici ("valencians")  i a la llengua ("valencià"). De la mateixa forma, algunes de les principals manifestacions externes de la identitat valenciana més estesa actualment continuen vinculades a la pròpia ciutat de València, com la bandera (la senyera reial de València), la diada (el 9 d'octubre) o, fins i tot, el plat típic (la paella) i l'equip de futbol (el València CF).

En escriure açò darrer, però, vaig tindre dubtes. Era realment el VCF l'equip de futbol més seguit a les nostres terres? Llavors vaig enrecordar-me del post que jo mateix havia publicat ací sobre "Futbol i identitats polítiques i territorials". En efecte, segons les dades d'una enquesta del CIS de 2007, el València és l'equip que més adhesions desperta entre els valencians: el 46% en són aficionats, per un 21% de barcelonistes, un 20% de madridistes i un 13% d'altres equips (possiblement el Vila-real, el Castelló, el Llevant, l'Hércules, l'Elx, etc.). Ara bé, això són dades a l'engròs, de tot el País Valencià, que no indiquen fins a quin punt està estesa l'afició valencianista pel conjunt del nostre territori. Per això, per afinar una mica més eixes dades, vaig decidir anar una mica més enllà i esbrinar la distribució de les penyes del València, del Barcelona i del Madrid dins de les fronteres valencianes. Les dades per a fer-ho -no sé fins a quin punt estan actualitzades- es poden trobar a internet: al web de les penyes del València CF, a la secció de penyes del web del Reial Madrid i a la del FC Barcelona. 

I el resultat per províncies -que és com s'ofereixen les dades- és el següent:

Castelló (600.000 hab.):       40 penyes del VCF /  35 penyes del FCB /  39 penyes del RM

València (2.5540.000 hab.): 330 penyes del VCF /  52 penyes del FCB /  48 penyes del RM

Alacant (1.630.000 hab.):     33 penyes del VCF /  62 penyes del FCB /  73 penyes del RM

Total (712 penyes):            403 del VCF (56,6%) / 149 del FCB (21%) / 160 del RM (22,4%)

Tot plegat, si ens fixem en els percentatges totals, el nombre de penyes es correspon de forma bastant ajustada amb el que es diu a l'enquesta del CIS, amb l'única excepció que en este cas és el Madrid qui té una mica més de seguidors agrupats que el Barcelona. En canvi, si ho mirem per províncies: a la de Castelló hi ha una distribució pràcticament equitativa entre els tres equips, amb una presència del Madrid tan forta com la del València (que li ho diguen als màxims líders del PPCV i del PSPV, Alberto Fabra i Ximo Puig!); a la de València hi ha una superioritat aclaparadora del València (6 vegades més que cadascun dels altres dos equips); mentre que a la d'Alacant hi ha una majoria del Madrid i del Barcelona, que dupliquen cadascun al València. La conclusió grollera -sense procedir a una anàlisi més sistemàtica i profunda- sembla ser que, efectivament, el València CF és l'equip que més aficionats té a terres valencianes, però que el seu seguiment arriba fins allà on hi ha un sentiment de valencianitat més intens. 

I dic això darrer perquè, ens agrade o no, és evident que que la divisió provincial ha fet que els que se senten més "naturalment" valencians són els de la província de València, de forma que és en eixes comarques on està més estesa l'afició al VCF. I no és que a les altres dos províncies no hi haja moltíssima gent que se senta valenciana, sinó que, per una banda, té una identitat provincial diferent i, d'una altra banda, no està tan lligada a la influència directa de la capital valenciana. És per això, entre d'altres raons, que a les províncies de Castelló i Alacant l'afició es reparteix molt més entre els tres equips analitzats. En este sentit, cal especificar que la gran diferència que es detecta a la província d'Alacant prové majoritàriament de les comarques del Vinalopó, l'Alacantí i el Baix Segura, on no hi ha quasi cap penya del València, però abunden les del Madrid i el Barcelona. I això, evidentment, està lligat a d'altres factors identitaris, com la llengua i la història. En tot cas, deixe l'estudi detallat de la distribució de les penyes arreu de les comarques valencianes i altres consideracions sobre la qüestió per a més endavant. De segur que els resultats seran ben interessants. 

De moment, però, vos deixe amb els mapes resultants i espere que esta nit, després de les decepcions per a madridistes i barcelonistes d'ahir i despús-ahir, els valencianistes tinguem almenys una alegria en forma de final de l'Europa League. Tant de bo!

Penyes del València CF a les comarques de la província de Castelló

 Penyes del FC Barcelona a les comarques de la província de Castelló

Penyes del Reial Madrid a les comarques de la província de Castelló

 Penyes del València CF a les comarques de la província de València

 Penyes del FC Barcelona a les comarques de la província de València

Penyes del Reial Madrid a les comarques de la província de València

 Penyes del València CF a les comarques de la província d'Alacant

 Penyes del FC Barcelona a les comarques de la província d'Alacant

Penyes del Reial Madrid a les comarques de la província d'Alacant





Mostra València CF en un mapa més gran



Mostra FC Barcelona en un mapa més gran



Mostra Reial Madrid en un mapa més gran

Futbol, política i centralisme

 Paleto? Provinciano?

Barrejar futbol i política sempre és molt arriscat. La identificació amb un equip és generalment transversal i escapa molt sovint dels factors ideològics, tant pel que fa a les identitats polítiques com les territorials. Així, més enllà dels tòpics, hi ha aficionats del Barcelona –suposadament catalanistes‒ que voten el centralisme castellanitzant del PP, aficionats del Madrid ‒suposadament centralistes de dretes‒ que voten el nacionalisme valencià progressista de Compromís, o aficionats del València ‒suposadament regionalistes conservadors‒ que voten el nacionalisme catalanista d’Esquerra Republicana. Malgrat que, com demostren els estudis sociològics, hi ha tendències clares, no hi ha una vinculació exacta i segura entre una cosa i l’altra. Amb tot, els que som del València CF i conjuguem valencianisme futbolístic amb valencianisme ideològic no podem evitar associar una cosa a l’altra en moltes ocasions, en veure que un dels principals mals que pateix l’equip i la seua afició, com el conjunt del poble valencià, és el centralisme castellanomadrileny. [Continua a la columna de l'Informatiu]

I resulta que el ratpenat era alemany

Un Kahn penat, amb el cabell ros i els ulls blaus, parant el penal decisiu

És ben coneguda la malastrugança del València CF amb els equips alemanys. Quasi sempre perd i no partits qualssevol, sinó alguns tan importants i dolorosos com aquell fatídic 7-0 de Karlsruhe de la UEFA de 1993, la final de la Champions del 2001 contra el Bayern de Munic o, sense anar més lluny, la derrota contra el Schalke 04 de Raúl de l'any passat. I ara he sabut que la maledicció dels alemanys potser té una explicació atàvica, de reconeixement del rat penat valencià al seu senyor primigeni, perquè resulta que el nostre símbol, el que hem heretat de la dinastia medieval de la Casa d'Aragó, és d'origen germànic. Això, almenys, diu un professor d'història medieval de la Universitat CEU San Pablo, Manuel Alejandro Rodríguez de la Peña, al seu article "Hesper, el vespro y el vespertilio. Elementos de continuidad entre el milenarismo stáufico y el ciclo profético del imperio aragonés", publicat l'any 1997 als Anales de la Universidad de Alicante. Revista de Historia Medieval.

Segons hi explica, el drac era, junt als lleons i l'àguila, un dels emblemes de la dinastia Hohenstaufen, la dels emperadors del Sacre Imperi Germànic que es van enfrontar durament amb el papat a terres itàliques al llarg dels segles XII i XIII (la lluita dels gibelins contra els güelfs). I precisament en este sentit, el Hohenstaufen Frederic II (1194-1250) va ser identificat pel monjo Joaquim de Fiore, autor de les profecies mil·lenaristes més importants de l'època, amb el Drac de l'Apocalipsi, el símbol anunciador de l'Anticrist que anegaria el món en un oceà de sang després de regir les nacions amb vara de ferro. No debades, el sicilià Joaquim de Fiore estava al servici dels pontífexs i l'interessava acusar els seus enemics de les guerres que es patien als territoris italians. Els Hohenstaufen, però, assumiren aquella identificació amb el Drac, que tenia connotacions diabòliques per a l'Església, però era acceptat com un animal poderós dins de la mitologia alemanya. Així, per exemple, es deia que la reina Constança, abans de donar a llum a Frederic II, somià que del seu ventre naixeria un drac, el foc del qual abrasaria tota Itàlia.

I este drac, un drac alat, fou assimilat posteriorment al vespertiliònid, un tipus de ratpenat, el nom del qual donava joc per a vincular-lo als fets de les Vespres Sicilianes, és a dir, la conquesta de Sicília en 1282 per part de l'aragonés Pere el Gran, un Hohenstaufen per via matrimonial, ja que es va casar amb la néta de Frederic II en 1262. De fet, la primera vegada coneguda en què es féu eixa vinculació entre la dinastia alemanya i el vesper fou al Prologus in pavonem de 1285, en què es parlava d'aquells episodis sicilians, en què els theutonici i els hyspani venceren al papa i als Anjou. Així, la tradició germànica de profecies i missatges escatològics, que parlaven d'un emperador dels darrers temps que, amb el seu poder, reformaria violentament l'Església, regnaria sobre tota la Terra i anunciaria l'arribada de l'Anticrist, va connectar amb la tradició aragonesa, ja present a obres com el Llibre dels fets de Jaume I o la Crònica de Ramon Muntaner. Fou concretament Arnau de Vilanova (c. 1240-1311) qui entroncà una línia amb l'altra, associant la figura del vespertiliònid a la Casa d'Aragó.

No en va, Vilanova havia estat metge del mateix Pere el Gran i conseller de Jaume II, de qui profetitzà que destruiria la mahometichae pravitas, sotmetria Àfrica i Egipte i assoliria la monarchia mundi, el domini de tots els regnes sobre la faç de la Terra. I, així les coses, els successors de Jaume II acceptaren plenament aquella identificació amb el drac i el rat penat, especialment Pere el Cerimoniós (1319-1387), qui se sentia especialment vinculat a la simbologia de Sant Jordi i el drac alat. Precisament a la seua època pertany la famosa Cimera del Drac Pennat, que, per error, sol ser atribuïda a Jaume I (per exemple, apareix sobre el seu cap a l'estàtua que té al Parterre de València). Amb el temps, a més a més, de símbol dels reis del Casal d'Aragó el drac/ratpenat passà a ser adoptat com a símbol territorial i local propi. Així, l'escut reial amb un elm i la cimera del drac alat passà a associar-se al regne de València, mentre que el ratpenat s'afegí als escuts de les ciutats de Barcelona, València i Palma, així com a la senyera de València, que acabà identificant-se, tota ella, amb lo rat penat.

L'escut de Pere el Cerimoniós, amb el drac alat, i l'escut de València, amb el rat penat

També en època del Cerimoniós, el seu oncle, l'infant Pere (1305-1381), primer comte d'Empúries i després frare franciscà, realitzà profecies emprant la imatge hohenstàufica i aragonesa del vespertiliònid. Concretament, l'afegí a una antiga Prophecia Tripolitana, realitzada per un monjo libanès, segons la qual arribaria un emperador dels darrers temps que conqueriria Jerusalem. Per a l'infant Pere, este prendria la forma de la rata pinya (els reis d'Aragó), que, abans d'anar als Llocs Sants, destroirà les mosques d'Espanya e sotsmetrà a si Àffrica e pendrà la senyoria general del món. I este ratpenat, destinat a dominar la Terra, és el que els valencians i els valencianistes duem per escut i per bandera. Algun dia, potser. Però, mentrestant, sembla com si l'animalet se'n recordara del seu origen germànic i, cada vegada que el València CF s'enfronta a un equip alemany, acatxara el cap en senyal de reverència. Això, no obstant, pareix que va acabant-se. El Bayer Leverkusen fou derrotat a Mestalla fa unes setmanes. Ara, fa uns dies, s'ha posat punt i final al malson de Karslruhe retornant un 7-0 en competició europea. Potser és l'hora, doncs, de pegar un colp a la taula a Londres front al Chelsea, passar a huitens de final de la Champions League, reenfrontar-nos amb el Bayern de Munic i deixar ben clar que el nostre rat penat ja és major d'edat, s'ha emancipat dels Hohenstaufen i vola sol i veloç cap a noves fites en favor dels valencians.

Un rat penat, "bronco i coper"

Ens alcen ben de matí i penquem, però...

Guardiola el té content

Guardiola és admirable. Ho dic de veres: fa bé el seu treball, és un model de comportament, és intel·ligent, elegant, tendre, poliglota, templat, culte i moltes coses més. Un ciutadà exemplar en tots els sentits. I el discurs de l’altre dia, una meravella, una joia. Ben pensat, ben dit, humil, emotiu, íntim, encoratjador. Una reivindicació de l’ofici, de l’amor al treball, de la importància de la família, de l’amistat, del companyerisme... Es pot entendre que haja agradat molt, que haja estat portada dels mitjans catalans, que haja un grup de facebook amb eixa frase o que, fins i tot, li hagen preguntat en roda de premsa si pensa en ell com a futur president de la Generalitat catalana.

El discurs, en si, parlava únicament de l’esport, de la seua relació amb el futbol com a jugador, com a entrenador i com a persona. Ara bé, just al final, va dir la frase màgica: “No oblidem mai que si ens aixequem ben d’hora, i no hi han retrets, no hi han excuses, i ens posem a pencar som un país imparable. Creieu-me que som imparables”. Això convertia el discurs en una arenga política. Una arenga a la manera de Guardiola, amb classe i sensibilitat, però una arenga política en tota regla. I el missatge, en els temps que corren, sembla, com a mínim, agosarat. Segons diu, aplicant-ho als catalans, s’ha de treballar sense retrets ni excuses. D’eixa forma el país és imparable. El cabet a la faena i hi haurà recompensa col·lectiva.

Però tindre fe en el treball és molt fàcil quan se’n té, de faena ben remunerada. I no és precisament això el que sobra entre la joventut catalana, valenciana o espanyola. Ans al contrari. Molts van creure eixe mateix conte: si treballaven de valent i no molestaven, obtindrien la recompensa, podrien viure una vida feliç. Tanmateix, molts  de nosaltres ens hem alçat ben de matí i hem pencat ben dur. I ho continuem fent, però se’ns comença a acabar la fe. Sobretot, quan comprovem que l’amiguisme prima per damunt dels mèrits. Quan ens adonem que no tindrem faena estable en la vida, ni pensions. O quan constatem que els nostres governants es giren contra nosaltres, en compte d’ajudar-nos. Però Guardiola diu que no han d’haver retrets ni excuses, perquè tot és, exclusivament, responsabilitat nostra... Paraula de sant. L’haurem d’acatar.

Publicat originàriament en el diari digital L'Informatiu

El malentés de Palop

Twitter comença a bullir amb l'afer Palop. Vos ho explique en un tres i no res amb imatges. Ahir per la nit algú li va deixar un missatge en valencià i ell va respondre, com és ben normal, en valencià:

Tot seguit, va rebre algunes altres contestacions, tant en castellà com en valencià (un valencià, com veieu, no sempre correcte i, per tant, gens polititzat):

El darrer missatge, però, va ser una mica estrany: en catalan?? Semblava com si a eixe usuari li molestara la seua intervenció en una altra llengua que no fóra el castellà. Llavors, Palop, en compte d'ignorar-lo o explicar-li de forma cortés que eixa és una altra de les llengües que parla i amb la qual es comunica, es va disculpar públicament:

Un cas similar al de l'alcalde de Vila-real, que fa uns mesos va ser comminat a parlar en castellà davant d'una audiència valenciana i ell, ràpidament, va acceptar (poc després, en el mateix acte, la seua homòloga de Torrent demanaria disculpes per si se li escapava "alguna palabra en valenciano"). Amb tot, ara ningú comminava Palop a parlar en castellà, sinó que eixe que havia dit "en catalán??" no ho deia per fotre, ja que ell mateix és catalanoparlant. Així es pot comprovar en el seu timeline. Per tant, ho degué dir simplement en to de sorpresa, tal vegada perquè no sabia que Palop parlava valencià:

Així doncs, pense que ha estat un lamentable incident, el que no lleva que l'actitud de Palop respecte de la seua llengua materna siga molt feble. Com jo mateix li he dit al twitter, no calia -en absolut- demanar disculpes per això. És l'acte més natural del món i si algú es molesta perquè els valencianoparlants ens comuniquem en valencià, que s'ho faça mirar, és el seu problema. De fet, Palop ha donat bones mostres d'estar a favor de la promoció del valencià. No debades, va participar fa tres anys en la campanya d'Escola Valenciana per tal que els xiquets reberen l'educació en valencià, amb el lema "Matricula en futur, matricula en valencià". Ací podeu sentir la falca de ràdio que ell mateix va enregistrar i en la qual deia: Hola, sóc el porter de futbol Andreu Palop. Tinc molt clar que estudiar en valencià és sinònim de qualitat. Perquè volem el millor per als nostres fills i filles, matricula en futur, matricula en valencià.

El que ha passat es deu simplement i planerament a la situació de diglòssia en la qual vivim els valencians. El castellà és una llengua amb prestigi, que domina tots els àmbits de la nostra vida, mentre que el valencià és una llengua poc prestigiada, que queda arraconada als àmbits privats i, molt sovint, menyspreada pels que només volen que es parle la primera. Hui, sense anar més lluny, s'ha sabut que un pobre home de 86 anys no pogué expressar-se en valencià en un juí a Alzira, malgrat que, per la tensió del procés, s'expressava millor en la seua pròpia llengua. L'actitud de Palop no és, sens dubte, la més apropiada per a una persona que ha defensat públicament el valencià. Tanmateix, tampoc crec que el linxament públic siga la millor opció per a explicar-li-ho. La pedagogia sol funcionar millor, almenys en casos com estos, en els quals hi ha una bona predisposició. Palop no està en contra del valencià. Estic segur que és tot el contrari, però cal que trenque una barrera psicològica molt gran, aquella per la qual molts valencians estan sempre disposats a demanar perdó per expressar-se en la seua llengua materna. No cal demanar disculpes per emprar el valencià, ans al contrari, n'hem d'estar ben orgullosos.

Únics en el món

Ahir em va pegar per comprovar si allà al nord la gent era noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Vaig estar mirant per internet la cobertura mediàtica de la final del Mundial per part dels informatius públics neerlandesos i, home, massa diferents en eixe sentit de la gent del sud no són. Fins i tot, l'única notícia que donaven de "l'altra part", de l'afició espanyola, estava enfocada a través del prisma nacional propi: anaven a Madrid a preguntar per què havien deixat escapar Schneider a l'Inter de Milà. Que el futbol siga allò més important de la vida sociopolítica d'un país durant un temps (siga Espanya, siga el País Valencià, siga Holanda, siga Catalunya) entra dins dels paràmetres del moment que ens ha tocat viure. No cal que ens flagel·lem, doncs (bé, una micotiua sí, perquè en el nostre cas al "problema social" del futbol s'afig el "problema nacional" de l'espanyolitat castissa...). El que ja no sembla tan normal són moltes altres coses que afecten directament la nostra vida quotidiana i el nostre futur, com tracte de fer veure hui a la columna de l'Informatiu:

La que veritablement es va posar "roja" ahir per la nit

Els progres, jo inclós, ens pensem que a Espanya tot és pitjor: els polítics són els més roïns del món, els mitjans els més adotzenats i la ciutadania la més acomodatícia. És normal, doncs, que quan arriben ocasions com esta, en què «la Marea Roja» envaeix televisions, ràdios i diaris de tots els colors, ens escandalitzem demanant una mica de trellat en relació amb la veritable situació del nostre dia a dia i d’equanimitat amb els que no necessàriament vibrem amb la selecció nacional de futbol. Tendim a barrejar-ho tot i veure en la febre esportivopatrioteril un símptoma més de la nostra indecència política, social i moral. Tanmateix, sembla que una cosa no va indestriablement lligada a l’altra. Del Mundial ningú s’escapa, per molta civilització que s’haja arribat a desenvolupar. La comparació entre els informatius de les televisions públiques d’Espanya i els Països Baixos en els moments previs a la final així ho indica... [Continua a l'Informatiu]

Rodríguez Tortajada, el president proscrit

Vicent Chilet, Levante-EMV (16.XI.2009)

Ahir hi hagué interés, molt d'interés, al si del món valencianista (polític i esportiu) pel reportatge que Vicent Chilet va publicar al Levante-El Mercantil Valenciano sobre Josep Rodríguez Tortajada, el president del València CF entre 1936 i 1939, "proscrit" en tant que malgrat la seua activa actuació al front del club durant la guerra civil, encara no ha estat reconegut de manera oficial. Ell ho explica molt millor que ho puga fer jo -els mítings a Mestalla, l'homenatge de València a Catalunya, la condemna franquista, el compromís valencianista- així que em limitaré a enllaçar l'article tal i com va ser publicat en pdf (ací, ací i ací) i en imatge (ací, ací i ací). Gaudiu-lo!

Commemoradors i creadors de somnis

Proposta d'imatge per al centenari del Llevant

Segons ens diuen els diccionaris etimològics el verb commemorar està format pel prefix d'intensitat com- i l'arrel llatina memorare, "recordar", per la qual cosa commemorar equivaldria a "recordar intensament". Això passa, per exemple, quan commemorem el 8 de març, el 9 d'octubre, el 25 d'abril o qualsevol altra data emblemàtica: recordem de forma intensa uns fets concrets als quals atorguem un valor simbòlic especial. En eixos exemples qui més qui menys té una idea general dels fets a commemorar: l'incendi d'una fàbrica tèxtil i la mort de les treballadores en vaga que hi havia dins, l'entrada de Jaume I en la ciutat de València, la derrota dels austriacistes en la batalla d'Almansa, etc.

Tanmateix, hi ha casos en què es decideix "commemorar" una determinada data sense fets coneguts a recordar més enllà d'alguna vaga indicació. Eixe era l'excepcional cas del Llevant UE, decidit a celebrar el seu deganat futbolístic valencià com un centenari que s'havia de complir d'ací tres dies en funció d'un breu comunicat de 1980 que certificava aquella data. Però a banda d'allò no hi havia "records a recordar"; encara ningú no els havia donat mai a conéixer. Ha calgut que arribaren dos periodistes amb vocació d'historiadors, Felip Bens i José Luis García Nieves, per tal que, seguint la senda d'un desconegut i oblidat llibre de Paco Gandia i Salvador Chanzá (1954), mostraren a tots els llevantinistes i valencians els fets reals a recordar.

Així, el primer volum (s. XIX-1922) de la seua Historia del Llevant UD relata els partits iniciàtics al Poble Nou de la Mar contra els mariners anglesos, el paper essencial de l'escola moderna cabanyalera del mestre Vicent Ballester, el primers derbis contra l'equip de "la ciutat estricta", l'evolució dels clubs pioners al cap i casal, particularment del FC Cabanyal, el Llevant FC i el Gimnàstic, els seus protagonistes, els seus llocs, els seus colors, les seues peripècies, els seus triomfs i els seus fracassos. En definitiva, Bens i García Nieves narren, per primera vegada, els fets a recordar. "Construeixen" records, els "creen" no perquè se'ls inventen sinó perquè els fan públics, els donen a conéixer tot desterrant-los de l'oblit al qual el pas dels anys i les vicissituds de la nostra societat els havien condemnat temporalment.

Eixa, de fet, és una de les funcions fonamentals dels historiadors: donar a conéixer els fets del passat -a banda de tractar d'explicar la seua lògica social interna- per tal de forjar una memòria col·lectiva que ens faça veure d'on venim i de quina manera hem arribat on som ara. Per això dic que són periodistes amb vocació d'historiador, perquè han volgut i han sabut posar sobre la taula les dades, els elements i els fets que serveixen per poder recordar el naixement del club de futbol de milers de valencians. Només a partir d'ara hi podrà haver una veritable commemoració: ja existeixen fets reals a contar, a rememorar, a transmetre, a reproduir. Fets sobre els quals es podran construir somnis amb una base més sòlida, més profunda, més llegendària, fins i tot.

I, entre ells, hi ha el fet que el Llevant FC no va ser registrat el 9 de setembre de 1909, com se celebrarà oficialment, sinó tres dies abans, un 6 de setembre; i, encara un altre: aquell era el mateix club amb un altre nom, el FC Cabanyal, que ja s'havia registrat el 13 de maig de 1907. Per tant, el deganat s'ha d'ampliar dos anys i el centenari de l'oficialització com a Llevant s'ha de commemorar tal dia com hui. A banda d'estes noves aportacions fonamentals per a construir la memòria -la personalitat- d'un equip i d'una afició, el llibre és una joia pel pel seu contingut d'històries creuades -reals, autobiogràfiques o literaturitzades-, pel seu disseny gràfic i els seus acabats i per la gran quantitat d'il·lustracions i fotografies de l'època.

Tot plegat -tot i que alguns trobem a faltar una versió en valencià- no és d'estranyar la seua bona rebuda en eixir a la venda per internet i a les llibreries. Per acabar, bé per enveja bé per fotre -del València CF que és un- només "recordaré" i "commemoraré", ni que siga a nivell individual, dos fets més que la mateixa obra aporta: el primer gol conegut que va fer el FC Cabanyal-Llevant FC va ser en pròpia meta, jugant contra l'equip de la ciutat estricta, el FC València, que va acabar guanyant el partit 5-2. Ehem, ehem... Salut i bon aniversari, llevantinistes!

Més sobre futbol i identitats: la selecció espanyola

Natxo Sorolla ha continuat "jugant" amb les dades de l'enquesta del CIS de la qual parlàvem l'altre dia sobre el futbol i la ideologia. En esta ocasió ha realitzat un gràfic en què classifica les aficions dels diversos clubs de futbol en funció de la seua ideologia i del seu interés a la selecció espanyola. Els resultats són nítids per al cas valencià: com ja havíem comentat l'afició del València és la que se situa més a la dreta de totes les de l'estat, però ara s'afig la dada que és, a més, la més interessada per la selecció espanyola, seguida per les aficions del Real Madrid, l'Sporting de Gijón, el Racing de Santander, l'Atlético de Madrid i l'Espanyol de Barcelona (que al seu torn és juntament amb el Real Betis l'afició que es qualifica d'esquerres més seguidora de la selecció d'Espanya). En el pol oposat, com era d'esperar, se situen l'Osasuna, l'Athletic de Bilbao i la Real Sociedad. Espere que amb el seu permís, ací el teniu:

Natxo Sorolla. Xarxes socials i llengües

Futbol, identitats polítiques i territorials

El sociolingüista matarranyenc Natxo Sorolla extractà despús-ahir les dades d'una enquesta del CIS de 2007 en què es preguntava per la identificació dels ciutadans amb els diferents equips de futbol. S'ha pres la molèstia de classificar les dades per territoris i els resultats són, si més no, interessants. Els podeu trobar al seu post, però ací en destacaré uns quants punts. En primer lloc, els referents a la rivalitat Real Madrid vs. FC Barcelona:

• Un 58,5% de ciutadans de l'estat són madridistes (un 32,8%) o barcelonistes (un 25,7%).
• Només hi ha tres territoris on els aficionats barcelonistes superen els madridistes: Catalunya (76% vs. 15%), Canàries (37% vs. 29%) i el País Valencià (21% vs. 20%).
• A Madrid la diferència relativa és més gran en favor dels madridistes (60% vs. 8%), però hi ha una menor concentració de l'afició que a Catalunya (76% vs. 15%) en haver fins a un 21% de seguidors de l'Atlético de Madrid.
• A les Illes Balears hi ha més madridistes que barcelonistes (36% vs. 26%, per un 29% de mallorquinistes)

A estes dades s'hi poden afegir les que ressalta Toni Rodon al seu blog col·lectiu El Pati Descobert, que va ser l'origen del post de Sorolla. Hi arreplega l'afició a un o a un altre dels dos grans equips en funció de la tendència política, amb uns resultats que intuíem però que fins el moment no havien rebut suport estadístic. La dreta simpatitza amb el Madrid mentre que l'esquerra ho fa amb el Barça:

• El 50% dels que se situen en l'extrema dreta (9-10 sobre 10) es declaren madridistes per un 18,8% de barcelonistes.
• El 41,3% dels que se situen en l'extrema esquerra (1-2 sobre 10) són del Barça per un 20,3% del Madrid.
• Entre els que votaren PP el 2004 hi ha un 46% de madridistes per un 13% de barcelonistes.
• Entre els que votaren PSOE hi ha encara una majoria de madristes, situada en el 36% vs. el 26,3%
• Entre els que votaren IU, EU o ICV hi ha ja una majoria barcelonista: 29,4% vs. 25,5%.
• Entre els votants de CiU i ERC hi ha una aclaparadora afició barcelonista: 84,6% vs. 7,7% en el primer cas i 93,1% vs. 3,4% en el segon cas.
• Entre els votants del BNG hi ha una majoria madridista: 30,8% vs. 15,4% (la resta es reparteix entre un 30,8% del Celta, un 15,4% del Deportivo i un 7,7% d'equips locals).

En segon lloc, hi destacaré les dades relatives al País Valencià, on hi ha una presència de valencianistes declarats major de la que em pensava:

• Hi ha un 46% de valencianistes i, com ja he apuntat, un 21% de barcelonistes i un 20% de madridistes (resta només un 13% que supose que es reparteix entre el Vila-real, el Castelló, el Llevant, l'Hércules, l'Elx, etc.).

Amb tot, després de les Illes Balears, em pareix que som el territori no pertanyent històricament a la Corona de Castella on hi ha menys concentració de seguiment en un equip de la terra i, en conseqüència, una major afició relativa als dos grans de fora:

• A Navarra el 91% dels aficionats són de l'Osasuna, a Catalunya el 76% són del Barcelona, a l'Aragó el 72% són del Real Zaragoza, a Euskadi el 64% són de l'Athletic de Bilbao, a Galícia el 57% són del Celta o del Deportivo, al País Valencià el 46% són del València i a les Illes Balears el 29% són del Mallorca.
• A Navarra el 9% són d'altres equips (i en bona part ho seran de l'Athletic de Bilbao), a Catalunya el 15% és del Madrid, a l'Aragó el 28% és d'altres equips, a Euskadi el 36% són d'altres equips (i vora la meitat seran de la Real Sociedad), a Galícia el 36% són del Barça o del Madrid, al País Valencià ho són el 41% i a les Illes Balears ho són el 62%.
• Amb tot, en dades globals el València és el tercer equip d'Espanya: 32,8% del Madrid, 25,7% del Barcelona, 5,3% del València, 5,1% de l'Athletic de Bilbao, 4,3% de l'Atlético de Madrid, 3,3% del Betis, 2,7% del Zaragoza, 2,3% del Sevilla, 2,2% del Celta, 2,2% del Deportivo i la resta per davall del 2%.

Finalment, pel que fa a la tendència política, entre els valencianistes hi ha una clara majoria sociològica de la dreta:

• Un 59% es declaren de dretes per només un 14,1% d'esquerres (un 14,4% de centre i un 12,5% que no es defineix). En detall hi ha: un 36,8% d'extrema dreta, un 22,2% de dreta, un 14,4% de centre, un 10,8% d'esquerra, un 3,3% d'extrema esquerra i un 12,5% que no sap o no contesta.
  
• Els aficionats que es consideren d'extrema dreta (9-10 sobre 10) es concentren únicament en 7 dels principals equips de l'estat (la resta no tenen aficionats que es declaren d'extrema dreta). Són el Madrid, que concentra el 50% dels que diuen que són d'extrema dreta, el Barcelona amb un 18,8%, el València amb un 15,6% i a molta distància amb un 3,1% l'Atlético de Madrid, el Betis, el Zaragoza i el Racing de Santander.

En conjunt, doncs, les dades són ben interessants. D'una banda, com dic, m'ha sorprés que vora la meitat dels aficionats valencians siguen del València; com destaca Toni Rodón d'un article de Ramon Llopis sembla que amb la creació de l'Estat de les autonomies s'ha produït un increment dels sentiments autonomistes i els clubs de futbol han anat adquirint significació etnoterritorial. D'una altra banda, però, la majoria sociològica de la dreta entre els aficionats valencianistes ve a reforçar dos idees centrals de l'evolució política valenciana dels darrers anys: l'esquerra s'ha allunyat dels símbols territorials propis bastits durant el procés autonòmic (i no entre ni isc en si ho hauria de fer o no, simplement constate), mentre que la dreta ha assumit i s'ha adherit sense problemes a tots aquells símbols externs privativament valencians (una altra cosa és que això no haja implicat de fet cap política de valencianització o de vertebració del país i encara una altra cosa és si eixa regionalització dels símbols es pot transformar en valencianisme nacionalista o no).


Addenda: Exemples d'actes polítics de dos equips de futbol que volen transmetre una determinada ideologia identitària més enllà de l'afició esportiva (ens en sortirem?).

Acte organitzat al Camp Nou per la Coordinadora d'Associacions per la Llengua
Catalana el 22 d'octubre de 2005 en un partit entre el Barcelona i l'Osasuna.
L'acte mostrà un mapa polític (no lingüístic), s'acompanyà de símbols nacionals
com ho són les banderes i es clogué al crit de "Visca els Països Catalans lliures".

Tifo preparat per la penya Yomus en el partit entre el València

i el Barcelona del 12 de març de 2006 en resposta a l'acte anterior.
(Foto de Not forgotten).
Per oposició, en les llegendes que hi en cada imatge es respon a
tots els punts: "una terra" (un mapa polític), "un regne" (una història),
"una senyera" (un símbol propi), "una llengua" (diferent a la catalana),
"un escut" (un equip de futbol). I front al projecte de ruptura amb Espanya
representat pels Països Catalans una bandera espanyola rematant el tifo.