diumenge, 6 de setembre de 2009

Commemoradors i creadors de somnis

Proposta d'imatge per al centenari del Llevant

Segons ens diuen els diccionaris etimològics el verb commemorar està format pel prefix d'intensitat com- i l'arrel llatina memorare, "recordar", per la qual cosa commemorar equivaldria a "recordar intensament". Això passa, per exemple, quan commemorem el 8 de març, el 9 d'octubre, el 25 d'abril o qualsevol altra data emblemàtica: recordem de forma intensa uns fets concrets als quals atorguem un valor simbòlic especial. En eixos exemples qui més qui menys té una idea general dels fets a commemorar: l'incendi d'una fàbrica tèxtil i la mort de les treballadores en vaga que hi havia dins, l'entrada de Jaume I en la ciutat de València, la derrota dels austriacistes en la batalla d'Almansa, etc.

Tanmateix, hi ha casos en què es decideix "commemorar" una determinada data sense fets coneguts a recordar més enllà d'alguna vaga indicació. Eixe era l'excepcional cas del Llevant UE, decidit a celebrar el seu deganat futbolístic valencià com un centenari que s'havia de complir d'ací tres dies en funció d'un breu comunicat de 1980 que certificava aquella data. Però a banda d'allò no hi havia "records a recordar"; encara ningú no els havia donat mai a conéixer. Ha calgut que arribaren dos periodistes amb vocació d'historiadors, Felip Bens i José Luis García Nieves, per tal que, seguint la senda d'un desconegut i oblidat llibre de Paco Gandia i Salvador Chanzá (1954), mostraren a tots els llevantinistes i valencians els fets reals a recordar.

Així, el primer volum (s. XIX-1922) de la seua Historia del Llevant UD relata els partits iniciàtics
al Poble Nou de la Mar contra els mariners anglesos, el paper essencial de l'escola moderna cabanyalera del mestre Vicent Ballester, el primers derbis contra l'equip de "la ciutat estricta", l'evolució dels clubs pioners al cap i casal, particularment del FC Cabanyal, el Llevant FC i el Gimnàstic, els seus protagonistes, els seus llocs, els seus colors, les seues peripècies, els seus triomfs i els seus fracassos. En definitiva, Bens i García Nieves narren, per primera vegada, els fets a recordar. "Construeixen" records, els "creen" no perquè se'ls inventen sinó perquè els fan públics, els donen a conéixer tot desterrant-los de l'oblit al qual el pas dels anys i les vicissituds de la nostra societat els havien condemnat temporalment.

Eixa, de fet, és una de les funcions fonamentals dels historiadors: donar a conéixer els fets del passat -a banda de tractar d'explicar la seua lògica social interna- per tal de forjar una memòria col·lectiva que ens faça veure d'on venim i de quina manera hem arribat on som ara. Per això dic que són periodistes amb vocació d'historiador, perquè han volgut i han sabut posar sobre la taula les dades, els elements i els fets que serveixen per poder recordar el naixement del club de futbol de milers de valencians. Només a partir d'ara hi podrà haver una veritable commemoració: ja existeixen fets reals a contar, a rememorar, a transmetre, a reproduir. Fets sobre els quals es podran construir somnis amb una base més sòlida, més profunda, més llegendària, fins i tot.

I, entre ells, hi ha el fet que el Llevant FC no va ser registrat el 9 de setembre de 1909, com se celebrarà oficialment, sinó tres dies abans, un 6 de setembre; i, encara un altre: aquell era el mateix club amb un altre nom, el FC Cabanyal, que ja s'havia registrat el 13 de maig de 1907. Per tant, el deganat s'ha d'ampliar dos anys i el centenari de l'oficialització com a Llevant s'ha de commemorar tal dia com hui. A banda d'estes noves aportacions fonamentals per a construir la memòria -la personalitat- d'un equip i d'una afició, el llibre és una joia pel pel seu contingut d'històries creuades -reals, autobiogràfiques o literaturitzades-, pel seu disseny gràfic i els seus acabats i per la gran quantitat d'il·lustracions i fotografies de l'època.

Tot plegat -tot i que alguns trobem a faltar una versió en valencià- no és d'estranyar la seua bona rebuda en eixir a la venda per internet i a les llibreries. Per acabar, bé per enveja bé per fotre -del València CF que és un- només "recordaré" i "commemoraré", ni que siga a nivell individual, dos fets més que la mateixa obra aporta: el primer gol conegut que va fer el FC Cabanyal-Llevant FC va ser en pròpia meta, jugant contra l'equip de la ciutat estricta, el FC València, que va acabar guanyant el partit 5-2. Ehem, ehem... Salut i bon aniversari, llevantinistes!

9 comentaris:

Ximo ha dit...

Collona, quines ganes de fer-se del Llevant!

Josep Lluís ha dit...

Supose que has notat que és una editorial blavera.

Vent d Cabylia ha dit...

Josep Lluís, jo he parlat del llibre no de l'editorial... No entenc què vols dir amb això? Que no s'ha de comprar el llibre? Que m'hauran contaminat alguna cosa? Agraïts els han d'estar els llevantinistes per l'obra que han fet i pel risc econòmic que han assumit...

Ximo, tampoc fotem!

Comtessa d´Angeville ha dit...

I ninguno dels dos farà per ací acte de presència, entre el que va d'incógnito i l'altre que fa mesos que s'oblidà de que tenia blog... La veritat és que com diu Ximo fan ganes de fer-se del Llevant, jo si haguera sabut abans que el Llevant existia m'haguera fet del Llevant perquè els colors són guapets i volia fer-me d'algun equip que no fora el València per fer-li la contra a mon pare, per això em vaig fer del Barça.

Llevantinistes. ha dit...

Bon dia Vicent!

Gràcies infinites per les teues generoses paraules.

Be saps que nosatres també haguérem volgut traure'l en valencià, com el 99% de lo que editem. Si ya és una quimera des del punt de vista empresarial traure una obra com esta, fer-ho en valencià —ni encara en la normativa "oficial"— creguérem que era un suicidi. Sincerament, no és una excusa.

Un abraç.

Felip.

Alexandre ha dit...

És inevitable que digui que és una obra que donarà gust a molt fidel seguidor llevantinista que ha hagut de sobreviure amb molta precarietat, amb escandalosos favoritismes d'administracions i mitjans de comunicació vers l'equip oficial del Regne (ja saps Vicent que qui ha ferro mata...) i amb una memòria molt rica i ben assaonada de sucoses anècdotes, però gairebé sempre reduida a l'oralitat o a formats propers a l'amateurisme.
Encara no he pogut fullejar-la, però de segur que hi descobrim coses interessants, no només futbolísticament parlant, sinó de la societat valenciana en general. (Espero que no hi falti documentació de l'històric i memorable enterrament del "Valencià CF" en el Cabanyal en la memorable temporada 85/86... :-P)

I de la qüestió lingüística: s'agraeix l'explicació del responsable i s'entén la decisió. Encara que també hi hagi un petit nucli de persones que prendrem la decisió oposada a aquella que l'editorial temia d'editar-la només en valencià: no comprar el volum per este fet.

M'explico: com diu en Vicent, s'ha d'agrair a l'empresa el risc que sofreix en editar una obra per una causa ja prou minoritària (encara que no tant com ens voldria fer creure canal 9) i, segons sembla, seriosament treballada i amb bons nivells de qualitat de l'acabat i respecte pel comprador.
Entenc fins i tot que entre l'afició del Llevant existeixi un percentatge de valencianoparlants notable, però que un bon grapat d'aquest sigui gent major que si ve tenen la nostra per llengua habitual, presentin problemes per llegir-la (en l'estandard escrit que sigui) i per tant per adquirir una obra en valencià.

I no fa falta recordar que, amb individus tan sinistres com els qui han pul·lulat per la directiva estos darrers anys, la bel·ligerància contra el valencià o el seu menyspreu (sovint amb excuses tan suades com la falta d'un acord normatiu que no divideixi: us sona d'alguna cosa?) ha començat pel propi club.

Però malgrat els atenuants, penso que sempre ens toca resignar-nos als mateixos, cedir als mateixos, fer la vista grossa als mateixos. I en el cas d'una història arrelada en els barris mariners de la ciutat i que avui aplega a molta gent compromesa de manera activa en la supervivència de la cultura autòctona, això resulta un greuge afegit. Potser calgui començar a mostrar, encara que sigui tímidament i com en aquesta ocasió amb gratitut de fons, que també nosaltres podem representar un obstacle comercial si no se'ns respecta (i ja dic que, de veritat, em sap molt greu exemplaritzar en este cas).

Marc Peris ha dit...

Jo anava als partits del Llevant quan estava en 2a B i et regalaven les entrades. De fet, en aquella època passava prou dels xotos. Bàsicament perque ja era del Barça.
Sempre he tingut simpatia pel Llevant.

taronget ha dit...

Sembla que heu fet un gran treball i com que tinc un poc de sang llevantinista del Cabanyal , ho mire amb simpatia.

Per cert, m'ha cridat l'atenció que de quatre del llevant que heu comentat el post, 3 heu tingut que referir-vos al València CF... això ja és obsessió! :P

Un rincón apartado ha dit...

El llibre en si és magnífic. No només perquè conte de manera senzilla i detallada, encara que rigorosament documentada, tota la història del Llevant (fins i tot episodis desconeguts o foscos), sinó perquè és una veritable història de la societat valenciana dels últims 100 anys. Este primer volum finalitza en un període de transició. Al següent haurem de viure, entre altres coses, la dictadura de Primo de Rivera, la caiguda de la Monarquia i la proclamació de la República, la Guerra Civil i el començament del franquisme. Una època apassionant amb enorme repercusió al món del futbol.

No s'han de descuidar, per cert, les magnífiques col·laboracions que conté el llibre: des d'especialistes a la història de l'esport com Martínez Calatrava fins a professors universitaris com Sirera o Cruz, a més d'eixe tòtem anomenat Nadal Tàrrega i d'un escriptor de la talla de Chilet.

Chapeau, cavallers