dimecres, 2 de setembre del 2009

Les traduccions de Bromera

Seu de Bromera a Alzira

Arran dels comentaris deixats a un article de Joan Carles Girbés -director editorial de Bromera- s'ha obert una mena de polèmica al diari Pàgina26, en la qual venia pensant des de feia temps però on mai no havia gosat entrar per respecte a la tasca ingent de la principal editorial valenciana. El problema en qüestió rau en la incursió de Bromera en el mercat català durant els darrers anys mitjançant el fitxatge d'autors de renom, tant de literatura d'adults com de jóvens, traduïts sistemàticament a l'estàndard de Catalunya. Així les coses, els drets d'edició de les obres recents d'autors de la talla de Salman Rushdie, Orhan Pamuk, Frank McCourt, John Banville, Rebecca Miller o Philip Caveney pertanyen a una editorial valenciana però poc ho podem notar perquè finalment són publicades en l'estàndard de Catalunya.

En eixe sentit, els primers comentaris que es van deixar a l'article de Girbés van ser:
M'agradaria que les traduccions de llibres de tant en tant les feren traductors valencians. Ja sé que són molt més catalans els que compren llibres i que n'hi ha més que es dediquen a traduir. Però, a mi m'agradaria que algunes edicions d'escriptors estrangers de Bromera estigueren adaptades a la parla valenciana.

De poc servix que siga una editorial valenciana si no fa les traduccions a les formes valencianes. Però no dien els adalils de la unitat de la llengua que amb l'estàndard pre-AVL n'hi havia prou per a entendre'ns? O és que els catalans només saben llegir en formes catalanes? Fins i tot els autors valencians, com la Gallego!
Com deia el segon comentarista, fins i tot les traduccions de la novel·lista valenciana Laura Gallego -que escriu en castellà- són traduïdes a la variant catalana. La raó supose que és molt senzilla: pura i simplement econòmica. Sembla que per a entrar amb força en el mercat català cal "adaptar-se", un fet que aplicat al País Valencià -"obligar" a escriure en la variant valenciana- és normalment considerat com una ingerència inadmissible. La qüestió és més que acceptable -en primer lloc perquè es tracta d'una empresa privada que fa el que creu més convenient- si eixe és el "peatge" que s'ha de pagar per tal que Bromera cresca i continue sent un bastió fonamental del funcionament de la literatura valenciana (a través de les nombroses edicions d'autors valencians, dels premis, dels llibres de gran format, de la seua Fundació, etc.)

De fet, com deixava escrit un altre comentarista a l'article del director de Bromera: Per ser una editorial valenciana només ha de publicar en la variant valenciana? Això sí que és reduccionisme! [...] Per què excloure altres variants de la llengua comuna? Amb tot, la controvèrsia obri la capsa dels trons: ¿és que ni tan sols l'estàndard valencià més convergent -que empren de forma general la majoria d'escriptors i traductors valencians- és útil per a poder funcionar amb normalitat en el món de l'edició professional a Catalunya? Per molt que convergim mai serà suficient? Si fóra així no caldria armar tant de rebombori quan es tracta de construir un estàndard valencià ajustat a la parla i la història valenciana, ja que al remat els parlants catalans l'entendran igualment però també l'acabaran "rebutjant" com a eina de comunicació escrita habitual.

Tanmateix, també podria ser que tot això fóra simplement el resultat d'una decisió un tant immotivada de Bromera, que, contràriament, podria haver escollit realitzar les traduccions a l'estàndard valencià sense tindre massa problemes a l'hora de la seua comercialització a Catalunya. Jo encara no ho tinc clar; simplement constate...

23 comentaris:

miquel ha dit...

Al comentarista que ha formulat la pregunta: "Per ser una editorial valenciana només ha de publicar en la variant valenciana?", jo li replicaria: Per quina raó exigim que Canal 9 emeta la seua programació íntegrament en valencià? Per què no ens podem permetre els valencians el luxe d'una televisió bilingüe amb continguts en valencià i en castellà?

La qüestió de fons és la mateixa supervivència de la llengua catalana al País Valencià, que no és poca cosa. El valencià es troba en una situació molt feble enfront de la llengua castellana, amb tot el seu enorme mercat literari i audiovisual. Si volem guanyar parlants, hem de prestigiar les formes pròpies valencianes, amb les quals es puguen identificar els lectors valencians. Per suposat, dins d'un model d'estàndard convergent amb la resta del domini lingüístic, no cal dir-ho.

Bromera, com a empresa privada, té plena llibertat per a publicar en la llengua i variant que considere oportuna, com si ho vol fer en xinés. Però seria una llàstima que una editorial com Bromera, amb tot el seu potencial, amb la seua actitud contribuira a la pèrdua de prestigi de les formes valencianes enfront de les formes catalanes, tot agreujant encara més l'actual situació fortament diglòssica al País Valencià.

Allau ha dit...

Com a lector barceloní no tindria cap inconvenient en llegir una traducció en valencià estàndard. És més, crec que seria un enriquiment tant per vosaltres, valencians, com per als que utilitzem altres estàndards.

Dani ha dit...

El problema és com tots els problemes que tenim, no hi ha lectors en valencià perquè ni hi ha linies en valencià, no som un pais lector (en la llengua que sigue), i la gent que estudia traduccio al PV no li dona importància al valencià com potser si que passa a Catalunya.

A banda d'això, crec que el mercat català en general no és tan obert com Allau en el comentari anterior. Per exemple un dia em vaig trobar una invitacio per a que m'afegis al grup facebook tindre i vindre no son formes correctes. M'hi vaig afegir, però per dir que si que ho eren, i llavors li canviaren el nom al grup i es deia tindre i vindre sona malament.

Vaja, que en un concepte ideal Bromera publicaria traduccions en valencià per al principat, però com Bromera se jugue perres en l'afer, doncs s'evita grups facebook en contra.

Potser la solucio vindrà quan tots els profes de català de Catalunya vinguen del PV....;)

Vicent Terol ha dit...

Pense que s'imposa la lògica de mercat. Si Bromera fa això, serà perquè calculen que els resulta més rendible.

Una altra cosa és que eixe càlcul siga equivocat o no. En els assumptes relacionats amb diners, la línia sol ser conservadora: no arriscar.

De tota manera, el problema és el de sempre. Al País Valencià la llengua està més menyspreada que a Catalunya; degut a una multiplicitat de factors, es consumeixen molts menys productes en català (hi ha bastants exemples de gent com Raimon o Feliu Ventura que han hagut de buscar mercat al nord). Si ací la cultura en la nostra llengua tinguera el poder que té a Catalunya, potser Bromera canviaria de política.

Manuel Pérez i Muñoz ha dit...

Com tan bé planteges, és simplement una qüestió econòmica. Aquest debat em sembla estèril. La varietat dialectal és minúscula, és igualment català el 'jo cante', que el 'jo canto', i el 'jo cant', i s'entén igual.

A mi el que realment em preocupa és és l'index de lectura en valencià al país valencià.

Ricard ha dit...

A mi, sincerament, com que ja em trenque prou el cap havent de trobar la versió en la meua llengua de qualsevol llibre ací a València, passe de plantejar-me detalls que només es manifesten en una de cada vint-i-cinc pàgines. Simplement cal recordar que el problema és que, de lectura seriosa, ací al PV no llig ni cristo. Quan hi ha mercat -ex. llibres obligatoris de lectura i diccionaris- es fan totes les adaptacions que calga. Però eixa és la situació patètica de la lectura al País Valencià. Mentrestant, plantejar-se que Bromera traduïsca amb "seua" o "seva" -que, per cert, també tradueix amb "seua", per ex. El carreró dels miracles de Maghfuz- em sembla una de les típiques parides amb què els quatre de la corda ens mengem el perol de tant en tant. Que traduïsquen Rushdie, Pamuk, Banville -i que milloren les portades, horribles- i que continuen fent bona faena. I au.
(I, per cert, l'"aversió" a tindre i vindre no és cosa de no acceptar l'estàndard valencià: a Catalunya també es diuen eixes formes, però estan vistes malament, com "sapiguer" i d'altres; eixa serà la raó subjacent del grup -patètic, per cert- del facebook. No veiem més fantasmes, que ja n'hi ha molts...)

Vent d Cabylia ha dit...

Ricard, de bon rotllo, però de vegades em pareixes d'un talibanisme que per a què... ;-)
En primer lloc, això d'1 de cada 25 pàgines és totalment fals: pràcticament en totes les pàgines si es traduïren les obres a l'estàndard valencià (el més convergent que pugues), com es pot comprovar en els enllaços que he posat. En segon lloc, no he citat expressament Mahuz per alguna cosa. En tercer lloc, no em compares "tindre" o "vindre" amb "sapiguer", que tot i ser un fenomen similar no són el mateix -i tu ben bé ho saps, que eres filòleg, només cal mirar el DIEC-.
Tot plegat, amb l'argument que al País Valencià no llig en valencià ni Cristo no cal que fem res: tots en barceloní i au (no sé quins romanços ens portem amb dialectalismes estúpids...).

Jo continue sense tindre una opinió clara sobre la qüestió. Com dic, evidentment, encara gràcies que hi ha Bromera, i com dieu vosaltres massa bé que hauran fet estudis de mercat. La qüestió que em preocupa, en tot cas, és eixa suposada incompatibilitat d'estàndards escrits... I el que està clar és que, com apunta Vicent, si el valencià tinguerà la mateixa força i prestigi al nostre país que a Catalunya la cosa seria ben diferent. Amb notícies com la que enllaçava Pau Iranzo hui a través d'Escola Valenciana sobre el requisit lingüístic en la llei valenciana de funció pública anem apanyats... Un procés que se suma al que ja ha fet el PP a Alboraia, Ontinyent, Benicarló o Carcaixent, en el suposat nom de la "igualtat d'oportunitats"...

Príncep de les milotxes ha dit...

Bromera no fa Broma d'aquestes coses que "tontos" no ho són: tot l'engranatge ha de menjar: és una empresa que publica llibres que vol vendre i demana subvencions a qui calga- com és lícit- per poder promoure els seus productes, fer campanyes i supose que gastarà una part, a fons perdut, pel tema de la identitat i la llengua dels valencians. Sobre la decisió que prenga de quin estàndard agafar, ella és l'ama, xiquets; i en les empreses els amos fan i desfan segons els seus interessos (llibertat exigida pel capitalisme); això sí, li posarem una medalla - no li trac mèrit- per dedicar-se a la publicació en valencià; ho haguera pogut fer en una altre idioma i va saber agafar-se al carro d'allò que feia País.
Sempre m'ha agradat saber que hi ha editorials al País Valencià ( no em condemneu a l'ostracisme per aquesta expressió) que creuen en unes arrels i perden el cul per una determinada identitat.
Bé, ara parlem de broma: Vicent, què collons fem tu, jo, els altres bloguers/eres escrivint en aquest idioma si ningú no el llig?
Espere, amics tots, que un "bon vent" ens acoste a la lucidesa...
Fins una altra ocasió.
Per aquests indrets, continuarem.

jaume ha dit...

És veritat que a Catalunya hi ha una certa prevenció en contra dels traductors valencians. Potser és un cercle viciós: n'hi ha pocs, no troben el seu lloc en el mercat, no es professionalitzen, etc. Però també és veritat que alguns traductors valencians han venut molts i molts llibres a Catalunya (Joan F. Mira, Vicent Alonso...), cosa que no ha dit ningú ací. Un lector amb un mínim bagatge cultural i amb una mínima amplitud de mires no hauria de tindre cap prevenció davant d'una traducció valenciana pel fet de ser valenciana. Vull dir, algú que llegisca Jacint Verdaguer (per no parlar dels clàssics valencians), ¿quin problema ha de tindre amb una traducció valenciana actual? És ridícul fins i tot plantejar-ho!

Jo, en tot cas, estic a favor de trencar barreres, com Bromera. Ara, jo ho faig al revés que ells: publique a Barcelona (majoritàriament) traduccions valencianes.

josep ha dit...

Si volem aspirar a ser una llengua normal haurem d'aprendre a acceptar les diverses variants territorials, com ara en el cas de l'anglés (britànic i nord-americà). Entenc que els lectors catalans estan malacostumats pel fet de viure al territori amb major producció literària en llengua pròpia. El mateix els passa als castellanoespanyols amb la literatura provinent de la resta dels països hispanoparlants. Bromera podria ser valenta (com a empresa privada no hi té cap obligació, per suposat) i apostar per l'estàndard valencià arreu del domini lingüístic. Ens faria un enorme favor als valencians, tot prestigiant la nostra variant estàndard, i també un gran favor a la resta del domini lingüístic, tot potenciant el coneixement de la diversitat lingüística, que, al cap i a la fi, és la base de la riquesa de la nostra llengua.

Masclet ha dit...

La diglòssia es pot donar tant entre dos llengües distintes, com entre dos variants d'una mateixa llengua. Crec que la primera la va definir Fishman i la segona Fergusson; els que sigau de lletres m'ho podreu confirmar.

La primera la teníem des de fa segles (front al castellà). I la segona, baix el prisma de la “unitat de la llengua” la tenim a les portes, i ya és una evidència en les noves generacions: front al català estàndar, gràcies a l'enfoc de l'ensenyança del valencià que es dona en les nostres aules (els yayos no parlen be el valencià; la TV3, sí).

No sé per qué perdem tant el temps en discutir les coses. L'estàndar valencià oficial, en versió “universitats” que s'ensenya a l'escola, o en versió AVL que no usa ningú, no és més que una codificació transitòria. La bona, la definitiva, ya sabem quína és, i Bromera s’avança als fets, en una excelent visió de futur. Això, clar, si per a quan triumfe el “proyecte” queda algú al sur del Sénia que parle valencià. I el món, òbviament, continuarà girant.

El valencià no existix: ho digué Carod, i ho ha dit el Tribunal Superior de Justícia. I si simplement nos conformem en que el “valencià” sobrevixca en forma de català en Catalunya, ausades que podríem aprofitar el nostre temps en coses més mundanes i plaenteres.

I sí, Bromera no fa res ilegal. Que un empresari tanque la seua fàbrica d'Onil per a obrir-ne una atra en Shangai per a optimisar beneficis, tampoc. Pero clar, no es tractava de defendre el nostre idioma? Fets com este me reafermen en creure que el valencià, de Vinaròs a Guardamar, només té futur si conta en un reconeiximent oficial i explícit de la seua especificitat, tant a nivell de norma, com d'us oficial d'un estàndar oral i escrit diferenciat en el que els valencians se senten identificats, i que puguen usar tranquilament i de forma natural, sense que ningú els clave la por en el cos de que no saben parlar, i sense haver d'anar mirant constantment el diccionari, per vore si diuen algun "barbarisme inacceptabe". Digau-li idioma, diasistema, varietat, subestàndar o com siga. I damunt, més llocs de treball per a traductors, correctors, dobladors i tots els –ors que nos vinguen al cap.

Perque si realment és la mateixa llengua que el català, no crec que els nostres estimats veïns tinguen cap problema en entendre’l o en llegir-lo (ni tan sols, en realitat, en les Normes del Puig ¿O no és aixina?)

Tenia un company de treball que és d'un poble de la Ribera a on fins les pedres parlen valencià. Sa mare, a la que inclús li costa parlar en castellà, se va presentar tota ilusionada a l'examen oral (l'oral, senyor meu!) de la Junta Qualificadora. El senyor examinador no tingué a be aprovar-la, com era d'esperar. Se coneix que no sap parlar valencià, la pobra dòna; i no parla atra cosa en tot lo dia. Tinc també coneguts de Xàtiva o Algemesí que van a fer els exàmens a Requena o Villena, perque diuen que són més fàcils; no hi ha manera de traure’s el famós Mitjà. I tinc dos amigues de Valéncia que no saben dir dos frases seguides en valencià, pero se saben molt be els pronoms febles (que ningú usa com diu la norma) i les llistes oficials de barbarismes, i es tragueren el Mitjà a la primera. Eixe és el maravellós món real del nostre idioma, i després nos sorpendrem de que tingam els percentages més baixos d’escriptura i lectura en idioma vernàcul, i de que el valencià “no tinga tiró”.

La sòrt és que la meua reputació professional no residix precisament en usar una normativa o atra, i per això use la que em dicta el meu cor i el meu cap. Pero reflexioneu, si algun dia aneu a un casal faller, o al Mestalla a vore un partit, o a l’obra del carrer del costat, qué farà més per a que els valencians allà congregats recuperen l’estima pel seu idioma. Si penseu que una Emperadriu dels Eteris parlant com Jordi Pujol, o les obres completes de Martí i Pol i Salvat-Papasseit en totes les biblioteques públiques valencianes, o l’aquest i el doncs a tutiplén seran prou per a conseguir l’objectiu somiat, m’alegre per vosatros. Lamente discrepar.

Dani ha dit...

Masclet, sense ànim d'anar al fons de la teua argumentació que ens duria a un debat existencial i al meu entendre arreglat, conec molta gent que es va tragar Son Goku en català i quan va pel carrer no parla com Jordi Pujol (curiós que continue sent com el gran fantasma), les coses com siguen. No cal arribar a eixos nivells de paranoia, els defensors de la unitat del català no li volen mal a ningú.

Sobre els exàmens de mitjà també tens catalans que van a Vinaròs a fer el mitjà que passa per nivell C. De la resta del teu argument s'entén que el valencià s'escriuria tal com sona, com si el sistema ortogràfic fos una cosa innata en els valencians.

miquel ha dit...

Masclet, parlar valencià o català és en realitat un luxe innecessari. Amb el castellà en tenim prou i ens sobra per a viure, i ben còmodes, sense haver de renunciar a cap plaer. I amb l'anglés tenim prou per entendre allò que ens ve de fora, com ara turistes o manuals d'informàtica. Encara que declarem oficialment el valencià com a llengua independent amb totes les seues especifitats i l'elevem a l'altar, no deixarà per això de ser un luxe innecessari per als valencians, que som, al cap i a la fi, ciutadans espanyols, obligats a conéixer el castellà, no només pel manament de la llei (la Constitució) sinó perquè el castellà és la llengua majoritària del nostre entorn geogràfic, econòmic i social. Podrem estimar molt el valencià, fer-lo servir en els llibrets de falla, en el jurament dels alts càrrecs de la Generalitat o en el cant de les albaes, és a dir, una llengua per a les cerimònies, però poc pràctica en la vida quotidiana. No ens enganyem: parlar a Espanya una llengua diferent al castellà són ganes de complicar-se la vida. Si malgrat això volem salvar el valencià de la seua extinció, necessitem fer-lo atractiu, necessari per als ciutadans. I una llengua és atractiva si t'ofereix la possibilitat no sols de llegir el llibret de falla o entendre el text de les albaes sinó sobretot d'accedir a un espai de comunicació ampli, que abarque el màxim d'informació (escrita i audiovisual), sobre cultura, oci, esports, salut, política, ciència, tecnologia, i un llarg etc. Per què hem de renunciar a construir eixe espai de comunicació junt amb els nostres veïns balears i catalans? Necessitem per tant un estàndard comú que incloga formes pròpies d'arreu del domini lingüístic. Un estàndard amb el qual puguem identificar-nos tots, no només els catalans, sinó també els valencians i els balears. Fóra bo que Bromera treballara en eixa direcció, en comptes de fer escapisme.

En quant a la JQCV, els pronoms febles, etc., és evident que el valencià no és una llengua "normal". Tenim un coneixement deficient de la nostra llengua "pròpia" perquè en la nostra vida diària la majoria dels valencians ens hem d'enfrontar infinitament més vegades a l'ús del castellà que a l'ús del valencià: quan encens la ràdio o la TV, quan has d'anar al metge, quan t'envien una carta del banc, quan vas a comprar al centre comercial o vas al cine a veure una pel.lícula, i un llarguíssim etc. Encara que això no vol dir que tots els madrilenys, per exemple, dominen perfectament la gramàtica castellana. En eixe sentit, no sé com es va preparar la mare del teu company de treball de cara a l'examen de la JQCV, però estic segur que molts ciutadans castellanoparlants d'arreu d'Espanya tindrien dificultats per aprovar l'examen oral del Instituto Cervantes, encara que, de fet, no parlen una altra llengua que el castellà.

Vent d Cabylia ha dit...

Masclet, si et refereixes a mi en dir que necessite gastar una normativa determinada pel meu futur professional he de dir-te jo també empre la normativa que m'ix del cor i del cap. És ben cert que per a "ser del gremi" en els articles acadèmics he d'escriure d'una forma diferent a la meua habitual -la que es pot veure ací al blog (que no tindré inconvenient en modificar si s'estableix un estàndard valencià ben clar i acceptat majoritàriament)-, però totes dos m'ixen del cap i del cor.

Del cap perquè entenc que un article acadèmic sobre el tribut del cabeçatge al regne de València en el període 1302-1307 poc pot importar a més gent que els especialistes el tema entre els quals hi ha un estàndard i unes normes construïdes que no tinc cap interés a trencar, ans al contrari. I, de fet, en escriure eixos textos m'ho passe d'allò més bé utilitzant la riquesa de les nostres formes lingüístiques en el seu conjunt (puc combinar "passara" i "fos" en un mateix text; entenc que els que s'ajusten a una sola de les formes d'eixe subjuntiu estan perdent les possibilitats de jugar amb la llengua). Però és que són això, textos acadèmics, i si agafes un article d'història d'una revista acadèmica en castellà o en anglés comprovaràs que la modalitat lingüística tampoc és la mateixa que empra la gent en la seua vida quotidiana (com tampoc és la mateixa, sense anar més lluny, en un article de diari: està "allunyada" de la realitat, és una construcció literària).

Per tant, el cap em diu que hi ha diversos nivells d'ús del llenguatge i que, contràriament, quan es tracta de fer divulgació o de tindre una ferramenta de comunicació escrita habitual el més lògic és utilitzar una modalitat prou ajustada a la parla que no cause excessius problemes als seus potencials usuaris (però acceptant una normativa oficial i acceptada majoritàriament). Ara bé, no cal anar contra la història de la normativització del valencià per a aconseguir això. El mateix cap i també el cor em diuen que les Normes del Puig són una gran traïció a la història del valencià i del valencianisme. Què s'aconseguí amb elles més que embolicar la troca i desviar la història del valencianisme -aquell de la senyera coronada- que havia desembocat, pel seu propi peu, en les Normes del 32? I encara que les del Puig nasqueren com a reacció a un suposat "perill català", on està hui eixe perill? Si tan ajustades a la parla són -i tan important és això a l'hora d'usar-les- què se n'ha fet d'elles? Quin gran "èxit" social han tingut?

L'èxit d'una normativa no depén de la seua llunyania o proximitat a la parla, com es pot comprovar en qualsevol idioma. Ara bé, el que tampoc és normal -almenys a mi no m'ho sembla- són els prejudicis i el menyspreu per les formes valencianes que s'havien instaurat en la ment del valencianisme des de la dècada de 1970 -en clara contradicció amb el valencianisme que signà les Normes del '32-. Eixe és el "problema" que ha vingut a solucionar l'AVL, però si ni tu ni els altres que gasteu les Normes del Puig -almenys els que ho feu de bona fe- no voleu "adaptar-vos" a unes normes que s'ajusten a la raó, a la història del valencianisme i al consens social, no puc més que concloure que esteu entrebancant el camí del valencianisme per un "simple" fet polític: s'encaboteu a no compartir normes amb els catalans.

El valencià ja té la seua especificitat reconeguda -en l'Estatut, en l'AVL- però vosaltres no voleu especificitat, voleu trencar tot lligam amb Catalunya i negar l'evidència que mostra que els aragonesos orientals, catalans, valencians, balears, rossellonessos o algueresos que parlen la seua llengua històrica nadiua -li diguen com li diguen- estan parlant una llengua amb un origen comú i una estructura pràcticament idèntica, la qual és convenient -per raó, per projecció, per història- que normativitzem conjuntament. També els catalans podríem haver normativitzat en oriental i no ho van fer. També els xilens podrien normativitzar el seu castellà de forma diferent i no ho fan. De veritat és necessari continuar reproduint les Normes del Puig?

Vent d Cabylia ha dit...

Jaume, tens molta raó en el que dius, així que no puc més que donar-te ànims en la teua aventura editorial. En la línia del que diu Josep, ens són ben necessaris projectes així.

Príncep de les milotxes, encantat de sentir la seua opinió per ací. Salutacions!

elisabet ha dit...

Com a barcelonina que viu a València des de fa anys, m'entristeix la realitat del que passa a Catalunya, o millor dit, a Barcelona i rodalia, amb la qüestió de la variant lingüística en la literatura: llegir en valencià és "curiós" i es fan algunes versions en oriental i en occidental, sobretot de literatura infantil i juvenil, "per a tots els públics". (és a dir, d'alguns llibres surten primer les versions occidentals però, ràpidament, se'n fa una d'oriental, perquè s'entengui...).

Per què? És així com volem normalitzar el país? De vegades em fa l'efecte que a Catalunya els "fa mandra" la qüestió i el més senzill i ràpid és que tots parlem com a Barcelona.
El problema està en el fet que no preocupa gaire la veritable realitat de la llengua al País Valencià...

Si llegiu altres blocs, sobretot de Catalunya, que parlen de literatura, en alguns casos veureu que se citen i recomanen sense complexos les versions orientals i occidentals d'un mateix llibre.
En fi, jo recordo de petita haver llegit al col•le llibres en valencià, de Bromera, i no vaig tenir cap problema a comprendre'ls. De fet, sent de Barcelona, em resultava molt més estrany el català purista... ;)

Doncs res, situació surrealista: al País Valencià es fan traduccions en oriental per arribar al públic català, i a Catalunya es fan traduccions en oriental i occidental per arribar al públic català. On queda el públic valencià en tot això?

Oscar ha dit...

Jo ja fa temps que m'havia adonat del "cas Bromera". La bona qüestió és que no només no fan una versió valenciana sinó que la que fan és prou dialectal també (els "convence't" i coses per l'estil). Ací com en qualsevol cosa podem vore el got mig ple ("home, i la tasca que fan?") o mig buit ("ja, ja, però i la normalitat nacional?"). Jo el veig mig buit i pense que calen editorials valentes, diaris completament en valencià (no seccions de diaris "regionals" o suplements valencians d'El Punt), televisions en valencià (no quatre programetes i cap anunci),... Els valencianistes s'aconformem amb miquetes, però la normalitat nacional es guanya arriscant, i ni tenim sector públic ni sector privat que tinga els botons suficients.

I ho dic jo, que no llig cap best-seller que no estiga en la meua llengua, tots, clar, en la versió dialectal catalana, perquè no n'hi ha una altra.

Vent d Cabylia ha dit...

Sí que és surrealista això que contes Elisabet... Doncs res, a veure si internet i la blogosfera ens ajuden una miqueta a normalitzar la situació i a fer veure que és ben fàcil entendre'ns.

Ricard ha dit...

Ei, Vicent, tens raó, disculpa el "talibanisme"... és que de vegades m'entren ganes de desfogar-me i amollar-les grosses i, no sé perquè, però el teu blog m'ajuda molt, hahaha
Només un parell de coses més raonades: el que volia dir amb l'exemple de "sapiguer" era que no es veiera un sentiment "antivalencià" en l'infame grup aquell del "feisbuc" -bé, no sé, potser sí que era la intenció de la gent que el creà. El que volia dir, torne, és que a Catalunya també es diu "vindre" i "tindre", però com a formes "incorrectes", cosa que no passa al País Valencià, cosa que fa existir una inexistent oposició "tenir" com a català davant de "tindre" com a valencià (i, per cert, a l'extrem sud també diuen "veni(r)" i "teni(r)").
Una altra cosa que volia destacar amb què al País Valencià no llig ni cristo és que de vegades no som conscients de la feblesa en què ens movem i sembla com si ho haguérem de tindre tot pagat.
Després, no és exagerat -o és una exageració lògica- dir això d'una pàgina cada vint-i-cinc. És que no ens adonem de com d'unitària és la nostra llengua i tenim la pell més fina que el paper de fumar. Evidentment, que en traduccions literàries -i més si estan narrades en primera persona- hi ha moltes més divergència que en un assaig, però, pensem-ho bé: en quina altra llengua amb les nostres particularitats històriques pots donar-li un llibre escrit en un altre "dialecte" a un parlant de més de cinquanta anys que mai no ha vist escrita la seua llengua i que l'entenga a la perfecció i que, amb un parell de lectures, s'hi acostume? Ni en italià, ni en francés, ni etc. Reflexionem-hi!
Finalment, una provocació. Dins del valencianisme més "estrictista" -quin adjectiu, hehe- es mira amb bons ulls Bromera, però no cal dir que 3 i 4 és el Butoni. Tanmateix, 3 i 4, quan traduïa (perquè no sé el temps que ja no ho fa...) sempre ho feia amb les formes valencianes...
Salut!

Alexandre ha dit...

Un comentari tardà i marginal que no aporta res a l'anotació -perquè el seu autor només manifestava una certa recança que no arriba a queixa i perquè el fet que descriuré no comporta cap intenció de fixar models o convidar a resignar-se a una uniformitat que refuso- però això de Bromera no és gens anormal, ans el contrari, és la regla generalíssima que es dóna a la majoria de grans mercats editorials del món. L'anglès, curull de varietats dialectals, n'és un exemple màxim: en una traducció raríssimament pots percebre si l'ha fet un jamaicà, un californià, un nigerià, un indi, un irlandès o un paio de Lincolnshire. Un cert anglès standard regna indiscutit.
No és pas que m'agradi o que ho defensi (les estandaritzacions em creen refús instintiu), però tampoc penso que ens haguem de mortificar com si fos una més de les moltes situacions excepcionals que viu la nostra llengua. Bromera fa el mateix que fa qualsevol editorial anglesa de Glasgow, francesa de Caen o italiana de Lugano quan tradueix autors en altres llengües. Ben distint seria si demanés, o d'alguna manera inhibís els autors valencians, perquè s'ajustessin com més millor a l'estàndard barceloní.

És més, si això us engresca, us recordaré que existeixen alguns notoris casos oposats, fins i tot en traduccions cabdals i de gran prestigi. Per exemple, els Assaigs de Montaigne que han eixit a Proa en tres volums són obra de Vicent Alonso que no ha dubtat en emprar un seguit de solucions valencianes en la seva tasca. (Sabeu si Mira fa el mateix en la seva versió de la Commedia?).

Vent d Cabylia ha dit...

Alexandre, Mira sí que empra les formes valencianes, però, de fet, eixe és un dels arguments que em fa pensar que no hi ha tant de rebuig entre el públic català a les formes valencianes i que, per tant, no sé perquè Bromera ha decidit darrerament seguir eixa política. Però bé, simplement era qüestió d'exposar-ho i copsar les opinions (ens ha faltat la del mateix Girbés, però!). Com ja hem dit tots, massa agraïts que li hem d'estar a Bromera...

Cavaller de la Ploma ha dit...

Vent d Cabylia, dius que "les Normes del Puig són una gran traïció a la història del valencià i del valencianisme." Io, més bé, diria que el pancatalanisme nacional de Fuster i cia. és la gran traïció al valencià i al valencianisme (= moviment de defensa de la nació valenciana). El valencianisme declarà la independència llingüística del valencià només com a llegítima reacció a aquell atac, que equiparava llengua i nació. Pero la traïció de Fuster no es pot comparar a la de Bromera, ab les seues traduccions al barceloní. Money, money, money... :) Això sí que no té nom.

Masclet ho ha resumit magistralment:
"No sé per qué perdem tant el temps en discutir les coses. L'estàndar valencià oficial, en versió “universitats” que s'ensenya a l'escola, o en versió AVL que no usa ningú, no és més que una codificació transitòria. La bona, la definitiva, ya sabem quína és, i Bromera s’avança als fets, en una excelent visió de futur. Això, clar, si per a quan triumfe el “proyecte” queda algú al sur del Sénia que parle valencià. I el món, òbviament, continuarà girant."
La veritat és filla del temps.
Abraços cordials a tots.

Vent d Cabylia ha dit...

Cavaller de la Ploma, ja he explicat al blog de Masclet que trencar la baralla no pareix una reacció llegítima, sobretot per a fer-li el cul gros a l'espanyolisme antivalencià i castellanista.

Si penseu que l'evolució del nostre model de llengua en els darrers 40 anys ha estat la d'anar d'un valencià "valencià" a un valencià "català" no sé en quin món viviu. Només cal pegar una volta pels blogs en valencià per vore que el model de llengua actual permet mantindre les formes valencianes sense dificultar la intel·ligibilitat amb catalans i balears. Però, clar, si les vostres premisses bàsiques han de ser dos, escriure (suposadament) com es parla i diferenciar-se tant com es puga de la normativització fabriana, ens posem com ens posem sempre pensareu que els que empren les normes de l'AVL som uns "catalanistes" per emprar unes normes bàsiques convergents amb els catalans i els balears...