dimarts, 8 de setembre de 2009

De pena la vida

Posa, posa el cabet...

Fa un temps vaig veure un comentari a Pàgina26 sobre la polèmica de l'assignatura d'Educació per la Ciutadania a terres valencianes. Hi deia que els del PPCV, que argumentaven que l'esquerra no vol que els alumnes aprenguen anglés, eren de pena la vida. És una expressió que sempre he sentit molt a ma casa referida als que feien alguna malifeta, fins i tot a nosaltres quan érem xiquets i en féiem alguna de grossa: érem de pena la vida -en sentit figurat, afortunadament.

En tot cas, arran d'aquell comentari vaig cercar per internet però no he trobat més que dos referències emprades per una mateixa persona al fòrum de Celtiberia.net, en què, a més a més, hi afig que la frase completa que deia sa mare és: de pena la vida i la mà tallâ. Esta altra expressió clarifica molt el sentit de la locució, però mai no l'havia sentida. Algú de vosaltres gasta qualsevol de les dos? És més -i el que és més difícil- algú en sap l'origen de l'expressió?

A tall d'açò només afegiré que la qüestió de la mà tallada -i la mutilació dels membres en general com a pena criminal- fou un dels grans debats de les Corts valencianes de 1329-1330 (això és el que ha elevat considerablement la meua curiositat sobre la qüestió). Els nobles aragonesos del regne de València, segons els seus propis furs, tenien el poder de condemnar a mort o mutilar els que cometien infraccions criminals, una cosa a la qual s'oposaven fortament els habitants de les viles reials, que condicionaren la finalització de les Corts al fet que només la monarquia tinguera eixa jurisdicció. Segons les seues pròpies paraules sempre era millor que això es reservara a l'administració monàrquica, ja que el poder senyorial podia ser enormement arbitrari i els reis, per missió divina, havien de mirar per l'equitat en la justícia:

El senyor de cascun dels lochs [podia ser] sensat o insensat, discret o indiscret, lo qual poria per sola volentat matar e despullar [els seus vassalls] de tots lurs béns com no haguessen remey d’appel·lació. E ley que sia contra bones costumes no deu ésser atorgada per alcun príncep, et car vós senyor rey si·l dit atorgament fahíets seríets tengut a Déu de tots los mals, injustícies e oppressions que aquells hòmens reebessen, e hauríets-ne a retre compte a Déu, qui us ha comanat lo regiment dels vostres pobles.

9 comentaris:

Ximo ha dit...

Jo no he sentit mai de la vida.

Comtessa d´Angeville ha dit...

Anava a dir el mateix que Ximo, no ho he sentit mai mai de la vida, ni cap cosa pareguda.

Jordi Garcia i Eulogio ha dit...

Jo tampoc l'havia sentit mai. Però hi ha una altra semblant que sí que he escoltat: matant-lo no paga tot el mal que ha fet !!!

Tècnic lingüístic ha dit...

Hola, Vicent:

Jo tampoc havia sentit mai l'expressió.

De totes formes, sí que es pot trobar la construcció «pena la vida» en Google Llibres (en castellà d'Amèrica):
-- Pedro C. Ávila
-- Rufino de Elizalde
-- Isidoro de María
-- Julio Samayoa

Fins a l'altra.

Anònim ha dit...

Jo tampoc ho he sentit mai de la vida.
maria

Vent d Cabylia ha dit...

Moltes gràcies a tots. Doncs és ben estrany... Un castellanisme? Per influència de què? A ma casa no abunden, a no ser que siguen del tipus taco pareco... I això de la mà tallâ? No sé. En tot cas, gràcies!

Jesús ha dit...

Açò de la mà tallada significa, evidentment, que els de ta casa sou uns berbers (i uns bàrbars) criptomusulmans benisseros. En suport de la meua tesi, vegeu els fonaments jurídics (§41.7 i següents) i les conseqüències pràctiques.

Anònim ha dit...

a ma casa sí que n'abunden, aixina, quue jo crec que no serà castellanisme. ara apunte dos més (d'una teuladina, més autèntica que una de l'horta?)
se li fa la llengua redona
i
se li posa els ulls com els d'una cabra morta.
maria

Aurora Mora ha dit...

Jajaja, m'encanta el peu de foto, Vicent!