dilluns, 25 d’agost de 2008

"Taco pareco"



Ma mare no és gens sospitosa de no saber pronunciar la "jota castellana" i haver de fer una "k" com els passava -fa unes quantes generacions- a molts dels nostres avantpassats a l'hora de dir, per exemple, "jefe", "majo" o "traje" (acabaven dient "quefe", "maco" o "traque", com en la cançó de Julio Bustamante que he adjuntat dalt). Tanmateix, ahir em vaig donar compte que hi ha una expressió en què, de forma esporàdica, ha mantingut eixa pronunciació, sens dubte com a herència directa de la forma de dir-la de qui la va sentir.

Es tracta de "taco pareco", ço és "tajo parejo", que a vegades diu "a la valenciana" i a vegades -supose que per lògica lingüística- "a la castellana", o en altres ocasions les barreja dient "taco parejo". Cercant per internet he trobat que és una expresió molt típica del llevant peninsular, és a dir d'Almeria i Múrcia, per on segurament va entrar cap al sud valencià. També es troba en parlars aragonesos (però no de forma tan habitual) i en tots els casos té els mateixos significats de "per igual, sense distinció" o de fer una cosa "a tajo parejo", és a dir, "sense pausa" o "de forma sistemàtica".

Supose que l'origen de l'expressió prové dels treballs al camp, ja que segons el DRAE el "tajo" (com el "tall" valencià) és el "lloc fins on arriba en la seua faena una quadrilla d'operaris que treballa avançant sobre el terreny" mentre que "parejo" és "per igual", de forma que anar "a tajo parejo" fa avançar a "tots per igual, sense distinció" i, alhora, "de forma sistemàtica". Ara ja sé quina és la forma correcta -fins ara no la coneixia- però crec que, "taco pareco", continuaré emprant les dos pronúncies, la castellana i la valenciana...


2 comentaris:

defak ha dit...

A Mallorca encara en pots sentir bastantes de [k] per jotes. És molt divertit.

Dessmond ha dit...

Cert el que diu en Defak. Jo trobava graciós sentir parlar d'es quefe o des kamón.
A Catalunya també passava això. Però fa molt temps.