Pel vi del Xúquer va ser...

L'estació de França, quan s'hi va instal·lar el restaurant en qüestió

En realitat, tot va ser perquè ella, malgrat haver demanat peix, preferia el vi negre al blanc. Per això, aquell home, un poc més jove que mon pare, i que ens havia atés amb una excel·lent cortesia aplicada mitjançant un perfecte català barceloní, ens va oferir un vi de la ribera del Xúquer, que jo, encara que era manxec, vaig interpretar com a valencià: "si el recomana anirà bé, i, a més, serà un vi valencià, com nosaltres". "Sóu valencians?" inquirí ell, "d'on?". "De València-ciutat" vam respondre alhora. "Ah, bé, jo sóc d'Alcoi", replicà mentre se n'anava amb certa desil·lusió -la mateixa que mostren la majoria de valencians de comarques que trobes fora del país en informar-los que provens de València.

En tornar amb el primer plat vaig insistir per tractar de compensar la seua decepció:
- Tota la meua família és de Benissa i de vegades ens hem acostat per Alcoi.
- De Benissa, no em digues? El meu "güelo" també era de Benissa -contestà passant a parlar amb accent valencià com si res-. Va agafar el "montante" i se'n va anar a Quatretondeta. De fet, el meu cognom és "benissero".
- Quin és? -pressentint el que venia.
- Baidal
- Mira!! -al·lucinant-. Jo també sóc Baydal -alhora que ella deia el mateix i feia la mateixa cara de sorpresa.
- Però el teu és amb "y" o amb "i"?
- Amb "y".
- El meu és amb "i", al meu "güelo" l'obligaren a canviar la "y" al registre...
I em va explicar la història del seu avi, que va anar de Benissa a Quatretondeta i de Quatretondeta a Alcoi, i a ell, com a bon alcoià, li diuen Jordi, i tota la família ha anat i ha vingut de Quatretondeta i Alcoi a Barcelona i viceversa mentre ha mantingut un petit i exquisit restaurant al costat de l'estació de França, que, casualitats de la vida, vaig conéixer a través del blog de Dessmond.

"Encara serem família i tot" vaig cloure. "Potser..." I tant que potser: fetes les pertinents perquisicions som fills de cosins prims, és a dir son pare i el meu són cosins prims, els nostres avis eren cosins germans, els nostres besavis eren germans i el nostre rebesavi era el mateix. De fet, segons m'han contat, el seu avi s'acostava a Benissa amb el matxo tots els porrats de Sant Antoni i, fa quaranta anys, quan ma tia vivia a Barcelona, va visitar Jordi diverses vegades. Mare meua! Ni tan sols sabia que tenia família a Barcelona! Hi tornarem, perquè el menjar és boníssim, i per dir-li que som família, que encara no ho sap...

Villores i els historiadors

Villores, els Ports (País Valencià)

Durant unes setmanes de la meua vida vaig estar obsessionat amb Villores, un menudíssim poble valencià de la comarca dels Ports, que actualment a penes si supera els 50 habitants censats. Com a pertanyent a la comunitat històrica d'aldees de la vila reial de Morella, però alhora senyoriu del monestir aragonés de Sijena, la seua tributació fiscal en un subsidi concedit a Jaume II per les Corts valencianes de 1301-1302 va ser objecte de conflicte entre les viles reials i la prioressa de l'esmentat monestir. Així doncs, un poble del qual fins llavors no n'havia sentit parlar mai passava a ser important per a mi: el seu origen cristià, el seu traspàs senyorial, la seua població en relació amb la quantitat pagada, la resolució del conflicte, etc.

Per això mateix, pense que bona part dels historiadors som nacionalistes i conservacionistes, ja que generalment, en primer terme, treballem amb el passat del territori polític, social i paisatgístic on hem nascut. Aprenem a valorar-lo a través del seu coneixement, ens identifiquem amb les nombroses generacions de persones que han fet possible que hagem arribat fins ací, i, en definitiva, acabem estimant-lo (el passat, el poble, el territori, la societat) a força d'estudiar els seus racons, la seua gent i la seua evolució històrica. També passa, de forma genèrica, amb la identificació dels historiadors amb els valors humanistes, ja que cap historiador no fa únicament història local però, sens dubte, l'arrel i la intensitat és molt més gran quan es treballen les coses properes

Doncs bé, este cap de setmana vinent, precisament a Villores tindrà lloc el trenté Aplec dels Ports, el més antic dels que s'organitzen a terres valencianes bo i aprofitant per a reivindicar l'atenció bàsica (sanitat, educació, carreteres...) que manca en la comarca per part de les institucions públiques. L'únic al que hi vaig anar, el de La Mata, m'ho vaig passar realment bé, així que a qui puga l'anime a acostar-s'hi i fer-hi pinya. Deixe finalment, la còpia d'una transcripció d'un interessant estudi lingüístic del parlar de Villores desat a la xarxa i fet per Joan M. Borràs:

ENQUESTADOR: Aquí què… què diríem que parlen vostès? Villorà?, català?, valencià?…
INFORMANT: Natros estem ací una miqueta entremenats en Catalunya, perquè jo viajava molt a la part de Lleida, i a Lleida te… mos… diu que parlàem un ca… un… parlàem un valencià com si fóre català de… d’ací de la part d’Amposta o Tortosa o per ahí. Tortosins, mos dien, […]… a molts puestos mos dien tor-tosins, a natros. Me comprens?
Natros vam conéixer el valencià quan va vindre la televisió. I quan va vindre… quan els mequis —que els mequis van estar per ací—, va vindre la Guàrdia Civil i va vindre un… c… un… dos u tres soldats… Men-tira: guàrdia–civils, que resulte que eren de València. I aquells parlaen valencià. Pero natros ham sigut sempre més aragonesos…, en cas que a… Natros lo castellà. Bueno castellà…, açò que parlo jo. Pero per lo menos la meua sagala quan…

ENQUESTADOR: Però això que parleu no és castellà, eh?
INFORMANT: No! Peró… Sí, tu li ho pots dir «Bueno, pues he subido…», pero… ui, mos… quan… mos coste una miqueta. Ho entenem, i mos entenen pero mala… pe… pa… pa aclarir-te pues… de tot lo atre res, me comprens? Perquè si… Bue… buen… Mare…, malament …xò, malament. Perquè si…

ENQUESTADOR: Això los de l’interior?
INFORMANT: Sí. Natros, ací, el… Pa ballar ací nyavien uns balladors de jota, que això és del… de l’Aragó, d’ací de la part de Teruel que diuen.

ENQUESTADOR: Ha baixat riu avall això…
INFORMANT: Sí, sí. No, no! Ara, des de que ham tingut estos senyors, pos… ja… collons, ara pos, claro, pues, ja està bé, la obligació dels valencians…: mos foten per avant i per detràs i… Ara mateix d’a… ara diu que no mos dixen vore el Te-uve-tres de… d’ahí… jo no sé què diuen ahí, xe!, que no tenen coneixi-ment esta gent. Bueno, no sé… tenen coneiximent o ho fan per… no ho sé … No, no: no n’hi ha prou.

ENQUESTADOR: No tenen coneixement, i són una miqueta fascistes.
INFORMANT: Ui! Massa! No. Estos no són fascistes, no. Estos són falangistes i… i ruïns, d’estos de… de Força Nova.

Localització de Villores a la comarca dels Ports

La Sisquella i la Farré

La de la dreta del tot és Farré, la del seu costat Sisquella

Com que si cerques al Google "Tatiana Sisquella" este post de Vent d Cabylia apareix a la segona pàgina de resultats, molta gent entra ací intentant trobar informació sobre l'esmentada periodista catalana, de la qual vaig parlar a tall del desgraciadament desaparegut Envasat al 8, programa de televisió que va fer a 8tv juntament amb Carolina Ferre, Jaume Buixó, Enric Lucena i Natza Farré.

I, precisament, sempre que veig que hi han entrat cercant "Tatiana Sisquella" pense -no sé per què- en Natza Farré, qui -no sé per què- em cau especialment bé. Doncs bé, ahir vaig veure la Farré passejant pel Born; ja no se m'oblidarà qui és qui. És una altra de les coses que m'agrada de Barcelona: que et pots trobar a la gent que mig coneixes dels mitjans de comunicació (polítics, periodistes o actors) al carrer, al teatre o a un concert de música. En el fons no serveix de res, però, vulgues que no, fa una certa sensació de comunitat politicosocial que no trobes a d'altres grans ciutats.

L'Alqueria Blanca a Gaibiel

Ni Aída ni llets. Les nits de diumenge, L'Alqueria Blanca a Canal 9

Demà dia 26 de juliol a les 23:30 hores al pub La Almácera de Gaibiel (Alt Palància) hi haurà la festa de fi de temporada de L'Alqueria Blanca. Els assistents han d'anar disfressats dels seus personatges favorits i els que millor ho facen seran seleccionats per a aparéixer com a figurants en la propera temporada... N'ha parlat Juli Martínez Amorós esta setmana: L'Alqueria Blanca és un dels millors productes de Canal 9, el primer culebrot valencià que connecta amb l'audiència. És tot un fenomen, que en el darrer capítol d'esta temporada va assolir el 27.7% de share, una dada espectacular per a la Televisió Valenciana.

I, el que és més, representa una bona mostra que la llengua no és cap problema per arribar a tots els valencians, siguen castellanoparlants o no. Ací, concretament a este post, tots els dies arriba algú buscant "l'alqueria blanca". Si fas una volta pel fòrum de la sèrie la majoria de participants raonen castellà. Si mires qui ha fet una excursió expressament per a veure un dia de gravació de la sèrie, molts són castellanoparlants. El mateix que passa amb la gent que vol anar a la festa de demà. I, ja per rematar, si cerques "recollons pandereta" al Google, la frase estrella del simpàtic Tonet, la meitat dels resultats són en castellà.

Tot plegat, doncs, L'Alqueria Blanca és una bona mostra que la televisió pública valenciana és una de les eines fonamentals per a fomentar l'ús del valencià. La gran ferramenta, juntament amb l'ensenyament. De la mateixa manera que molts valencianoparlants diuen "turmell" i no "tobillo" gràcies a la secció d'esports de Notícies 9, i de la mateixa forma que els xiquets de la meua generació, gràcies a Bola de drac, trobaven d'allò més normal sentir diàriament el valencià (cosa gens fàcil a una gran ciutat), una programació íntegra en valencià i amb productes d'audiència com L'Alqueria Blanca farien de Canal 9 una cadena que ajudara a normalitzar l'ús del valencià. I no és poca cosa...

Mâ que si la desempastifen?

La Nostra Senyera, en mans de dones

[Açò s'ha de llegir amb musiqueta i veu de No-Do]La Alcaldesa de Valencia, Rita Barberá, ha visitado esta mañana los trabajos de restauración integral del facsímil de la Reial Senyera, que están siendo acometidos por técnicos del IVASCOR (el Instituto Valenciano de Conservación y Restauración de Bienes Culturales) de la Generalitat. Acompañada por la Concejala de Cultura, María José Alcón, la Alcaldesa Rita Barberá ha comprobado el estado de la emblemática enseña, cuya elaboración data del año 1927, y que es una reproducción exacta de la del siglo XVIII que se conserva en el Museo Histórico.

Como es conocido, la Reial Senyera que está siendo objeto de restauración es la que preside, cada año, los actos conmemorativos del 9 d'Octubre, Dia de la Comunitat Valenciana, entre ellos la Procesión Cívica. Incluso, a lo largo de su historia, ha viajado a distintos lugares como representación del pueblo valenciano, entre ellos Madrid, e incluso Bruselas.

Gabinete de Comunicación del Ayuntamiento de Valencia.

Però el que no saben a l'Ajuntament ni a la Generalitat és que els pèrfids catalanistes han infiltrat al front de l'IVASCOR una agent secreta a les ordres de la malvada organització "Acció Coltural". La seua altíssima missió, després d'anys de carrera, oposicions i altres serveis funcionarials, és la de "desempastifar" la senyera, ço és, des del punt de vista de l'organització, llevar-li la pestilent franja blava amb uns estranys ramejats grocs que algun desgraciat anticatalanista avant la lettre va incorporar insidiosament a finals del segle XIX en la pura, sagrada i catalana Reial Senyera quadribarrada. L'objectiu és que el 9 d'octubre del present any l'ensenya que baixe pel balcó de l'Ajuntament siga la vertadera, genuïna i incontaminada senyera; els espectadors assistents esclataran en aplaudiments i crits de sorpresa i agraïment... Ací tenim proves gràfiques irrefutables que desemmascaren el fementit i antivalencià pla:

Podrà Fallerel·la salvar-nos de les urpes dels perversos catalanistes?

No trobe les paraules

Estic preparant la versió en castellà d'un llibret d'història que m'ha dut de cap darrerament. En el pròleg dic que "conéixer la història d'un poble és també una manera d'estimar-se'l", però a l'hora de traduir això no trobe les paraules: "es también una manera de amarlo" (no és ben bé això), "de quererlo" (doncs tampoc), i què fem amb el pronom "-se", que denota proximitat? Finalment, pense que optaré per "es también una manera de apreciarlo", però continua sense ser el mateix...

Parla Miquel Torres

De nou sobre l'impossible illa sense costes

No en sabia res -ho jure- però a Miquel Torres, l'autor de les Històries de l'illa sense costes de les quals parlava l'altre dia, li han fet una entrevista a Pàgina26.com. I el tio, a més, s'ho pren amb moral i humor (això d'escriure en valencià) i promet més llibres...

Algú coneix esta cançó?

Acaben de deixar este missatge als comentaris del blog. A veure si algú ens pot tirarauna maneta:

Hola, sóc Cristina d'Altura (Castelló). La meua iaia va faltar ahir i estava molt unida amb ella. Ella sempre me cantava una cançó que m'encantava però que mai aconseguí memoritzar bé. Si et dic part de la lletra em podries ajudar a trobar-la, té un gran valor sentimental. Gràcies.

Un home de la ribera anà a València a vore els bous, com està la vida tan cara s'omplí les butxaques plenes de ous.
En llegar a la plaça n'hiava mes gent que en una guerra, la policia el va cridar (a partir de ahi em perd)...
Xe no me toque, xe no me toque...
Xe no me toque que me fan mal, m'han tirat un bac en terra i ara .... me xorra per el camals.

(...) Mil gràcies si pots donar-me una pista. De veritat...

Jo no la conec, i sense saber la tonãeta encara menys, però tal vegada a algú de vosaltres li sone. Sabeu de quina cançó es tracta? Sabeu com és tota la lletra o si hi ha alguna versió enregistrada? Podeu ajudar Cristina?

Illa sense costes

La fusta xoca amb fusta, i el lleuger rebot és reprimit amb força desmesurada, tancant l’única via de comunicació amb l’exterior. Metall enganxat amb metall, soroll sec de plàstic contra ceràmica. Llum zenital, les ombres esclafades contra el terra. Teixit, cuir, pell, líquid, alé. Primer colp. La fusta es queixa, però es manté ferma. Segon colp. El metall grinyola llastimosament. Tercer, quart, cinqué. El llenguatge dels colps és interpretat amb una cadència que comença brutal, continua hipnòtica i acaba desesperada. Un crit ofegat. Un gemec entre dents.

La porta s’obri i tots dos ixen del vàter.

Miquel Torres, Històries de l'illa sense costes, Brosquil Edicions, València, 2007. Hi pot haver una illa sense costes? I un continent? No és una illa també, al cap i a la fi? No està tot tros de terra continental voltat d'aigua, i, per tant, de costes? I això què importa? Allò important és que en esta pàgina web hi podreu trobar algunes de les històries d'eixa impossible illa sense costes bastida per l'escriptor castellonenc. Gaudiu-les i, si vos pica la curiositat, compreu el llibre.

Corrent els bous

Què és el que sempre es veu en un "encierro" dels Sanfermines?


















Sí, un xic amb la camiseta de la senyera del València Club de Futbol...

Enguany sí

Teatre Grec de Barcelona, que dóna nom al Festival

L'any passat no vaig poder assistir a cap espectacle del Grec. Enguany, però, de moment no cal que m'alce a les 7 els dissabtes i els diumenges, així que no el pense deixar passar de nou: Su seguro servidor, Orson Welles, amb Josep Maria Pou; El rei Lear a la Biblioteca de Catalunya (no sé quantes versions n'he vist ja al cinema i al teatre); i, sobretot sobretot, El ángel exterminador, adaptat per Joan Ollé al Grec esta mateixa nit. Estiu estiuet...

Emocions i commocions

Mapa de Barcelona en els segles X-XI,
superposat sobre una ortofoto actual. Alfred Mauri Martí

Em continue emocionant amb el que arriben a imaginar certes ments historiogràfiques: Lo que apasionaba a los barceloneses de mediados del siglo XI era la creación de una topografía urbana... como ideología... La ciudad se convirtió en un gigantesco proyecto, cuyos habitantes no eran sino las piezas de un sistema que tenía en la propiedad privada el principio motor.

Un 39,2%

Fa unes setmanes va aparéixer l'enquesta del CIS sobre "La identidad nacional en España". Alguns, dient que només hi havia un 21,7% de valencianoparlants, van fer sensacionalisme pel que respecta a les dades sobre la llengua, quan en realitat el percentatge és del 39,2 (incloent "sobretot valencianoparlants" i "bilingües"). Les dades, de qualsevol manera, són baixíssimes i alarmants per al valencianisme si, a més a més, hi afegim el sentiment nacional dels valencians (30% més espanyols que valencians i 55% tan espanyols com valencians).

En tot cas, només vull entrar ara en la qüestió lingüística que m'ha fet vindre a la memòria un article d'Antoni Ferrando publicat en 1988 (cinc anys després de la Llei d'Ús i Ensenyament del valencià) sobre el "Presente y futuro de la normalización lingüística en el País Valenciano". Les seues dades, basades en un estudi de Joan Francesc Mira, donaven un ús del valencià en el conjunt del país del 54,8%. Per tant, un 15% més que ara, vora dues dècades després.

D'altra banda, el mateix autor distingia entre tres situacions socials de la llengua:
- Llengua "socialment viva": si la parla més del 80% de la població d'un lloc (als pobles valencianoparlants). No hi ha interrupció intergeneracional.
- Llengua "socialment pròxima": si la parla entre el 35% i el 80% de la població d'un lloc (Castelló, Alcoi, Alzira, Torrent, Sagunt, Gandia...). Ho és, per exemple, si encara la parlen els pares.
- Llengua "socialment remota o submergida": si la parla menys d'un 35% de la població d'un lloc (Alacant, Elx, València...). Ho és quan ja només la parlen els avis.

Percentatge de valencianoparlants segons el cens de 2001

Amb aquelles dades Ferrando afirmava ja que el valencià al nostre país era una "llengua recessiva i d'àmbits d'ús cada vegada més restringits", dominada per una mentalitat social clarament diglòssica (castellà-culte i de prestigi vs. valencià-familiar i de baixa estofa). I, després de fer algunes consideracions sobre l'anticatalanisme i el catalanisme valencians, concloïa l'article amb una sèrie d'hipòtesis i perspectives, que ara es poden comparar amb la realitat:

1) La Llei d'Ús i Ensenyament "garantirà probablement l'escolarització total dels xiquets valencians en pocs anys", però els progressos en les reivindicacions lingüístiques no han aconseguit fer del valencià una llengua vehicular. [Encara continuem esperant "l'escolarització total" i amb un 39% de valencianoparlants -en compte d'un 54%- encara és més difícil la vehicularització]

2) Malgrat el predomini de la ideologia bilingüista i del grups anticatalanistes, s'obri pas el reconeixement de la unitat de la llengua. Tanmateix, no s'han superat les actituds diglòssiques i la llengua manca de prestigi i de mobilitat social. [La unitat de la llengua es reconeix veladament a través de l'AVL, però no serveix per a res si no s'impulsen iniciatives conjuntes, mentre que d'altra banda, el valencià ha guanyat prestigi però sense necessitat social d'usar-lo com a llengua comunicativa poc farem]

3) A més de la diglòssia externa amb el castellà, els valencianoparlants més conscienciats lingüísticament experimenten una diglòssia interna respecte al català oriental -considerat l'estàndard-, el que facilita les estratègies assimilistes del castellà a través de l'anticatalanisme. [Amb l'AVL ja no hi deuria haver excusa per a això, però cal voluntat política i social per a recuperar, si més no, el percentatge de valencianoparlants...]

4) La recuperació del valencià és inseparable de la seua conversió en un instrument d'autoafirmació col·lectiva i sembla possible a mitjà termini si s'aplica una política de normalització lingüística enèrgica i ràpida, ja que encara és parlat per una àmplia majoria. [El valencià ni ha estat instrument massiu d'afirmació comuna -perquè no hi ha hagut una extensió de les idees valencianistes ni de la identitat col·lectiva valenciana-, ni s'ha aplicat una política de normalització potent, el que -juntament amb el creixement de població valenciana inherent als moviments migratoris- ha donat com a fruit un descens del percentatge de valencianoparlants. De fet, ja no som ni majoria (un 39%). Hem traspassat el punt límit? O si llevem d'Alacant cap a baix els resultats encara estaran al voltant del 50%?]

5) El secessionisme pareix condemnat al fracàs, però una arribada al poder de la dreta podria posar traves al procés de normalització social del valencià. [Dit i fet]

6) La pràcticament total absència de col·laboració i coordinació entre les autonomies valenciana, catalana i balear obstaculitzen l'avanç de la consciència lingüística unitària. [I continuem pràcticament igual pel que fa a activitats conjuntes des del punt de vista valencià]

7) El creixement qualitatiu i les reduïdes conquestes legals del valencià al País Valencià semblen insuficients per a contrarestar amb eficàcia el creixement quantitatiu i qualitatiu dels ressorts i estratègies de l'assimilisme lingüístic castellà. "Només la capacitat de resistència d'un poble valencià cada vegada més conscienciat pot deixar una porta oberta a l'esperança". [No hem pegat encara la portâ, però...]

He començat a escriure el post sense saber què em trobaria amb la comparació de la realitat vint anys després. El resultat és realment dur. I després vénen amb "manifiestos"... Hi haurà solució?

Oh la la, c’est mag-ni-fique!

Moixamisme intergalàctic

Per fi, com a colofó de la meua intensa estada a València, he pogut assistir a una actuació dels reverenciats Ovidi Twins, precisament a "sa casa", a Ca Revolta, en ocasió de la presentació del darrer número de la revista Moixama, dedicat a "Gastronomia i ciència-ficció".

Ja començava bé el dia amb la troballa a l'Arxiu del Regne de la clàusula testamentària de la fundació del vincle de l'herència d'Elicsén de Romaní en 1398, amb el descobriment de la intensa expressivitat de Sagarra a Vida privada mentre em feia un terç i uns cacaus al solet de l'estacioneta de Silla, i amb el dinaret al port de Catarroja recomanat per Andrés -l'allipebre boníssim, moltes gràcies!

I no va poder cloure millor amb una cerveseta al Negrito, un entrepà de pernil, una tapeta de formatge fregit a Ca Revolta i l'assistència al concert dels Ovidi, amb la visió en persona de la glamurosa Lucrècia de Borja i Bairén -que atraparà els incauts amb el seu dolç accent saforenc. Així, com he dit, per fi! Per fi vaig poder sentir-los i veure'ls en directe... I si un concert d'Ix és una experiència religiosa, un directe d'Orxata és elèctric, un d'Arthur Caravan la canya o una actuació de Toni de l'Hostal és collonuda, un recital dels Ovidi és sobretot divertit,molt divertit.

Fan participar el públic a ritme de cant, de caramel de menta o de paquet de mesclaíllo, el fan riure, l'entretenen amb les seus històries i, alhora, el delecten amb la seua enginyosa música, amb els hits de sempre -"Els borrellons", "Ja ve Nadal"- o amb les cançons encara no enregistrades, com ara el seu temasso coral "Oh la la, oh la la, c'est mag-ni-fique, s'il vous plaît, s'il vous plaît, deux-cents grammes de sa-la-mi". Xe, diversió assegurada, i bona música! Llarga vida als Ovidi Twins i a la seua clec! I llarga vida als moixameros, als moixamistes i a la revista Moixama!

Pau entre classes i guerra entre pobles

Més valencià que ningú

- Yo siempre he defendido a los catalanes. A los empresarios catalanes quiero decir, no a los catalanes en sí.

Arturo Virosque, president de la Cambra de Comerç de València, explicant ahir a Tele 7 la seua nova estratègia d'acostament a Catalunya...

Grans moments de la nostra infància

Goku, Arale, els menjatot...

- Tu com et dius?
- Em dic Goku
- Jo sóc Arale i estos són els menjatot