dijous, 31 de desembre del 2015

Fer memòria (del 2015)

Spiegel ("L'espill"), escultura de Jaume Plensa

Sempre em va fer gràcia aquella entrada de Víctor Pàmies sobre la perdurabilitat dels blogs, que, a cinc anys vista, pronosticava que Vent d Cabylia continuaria existint en el 2014. A bou passat, en efecte, ací estem, ja quasi en el 2016, a pesar que més de la mitat dels companys de blogosfera que hi havia en aquella llista de 30 hagen desaparegut a dia de hui. I per ací, evidentment, el ritme ha baixat enormement, de fer més de 100 posts a l'any a fer-ne 20, però, cabut que és un, no abandonarem, mientras el cuerpo aguante, i encara som jóvens, xe! Mantindre un blog servix per a moltes coses i una d'elles és fer memòria, cosa que en el meu cas és encara més útil, ja que dec ser un dels historiadors amb menys memòria (personal) que hi ha en el món. Memòria històrica tota la que vullgau, però la pròpia meua ben poqueta (a no ser que me la recorden...).

Així, mirant arrere, puc saber que si pel desembre de fa nou anys encara passava algunes temporades a cals meus pares mirant la tele ajocat en el sofà, fa sis anys me'n recordava d'una cançó popular valenciana que ara m'he adonat que la meua filla encara no coneix, en fa cinc estava intentant acabar la tesi i n'avançava alguns resultats, així com la voluntat d'anar algun dia a Oxford amb un projecte postdoctoral, en fa quatre collia els fruits de la tesi ja feta en forma de premis, en fa tres anunciava -de manera impossible de saber per a qui no ho sabera ja, és a dir, per a ningú- que em casaria amb Ana a Formentera al cap d'uns mesos, en fa dos ja parava per Oxford, atrafegat amb mil faenes acadèmiques, i l'any passat tenia el goig de presentar la meravellosa novel·la de Maria Folch, una de les novetats del darrer projecte al qual em sumava, el de Llibres de la Drassana. Finalment, enguany, en la mateixa línia, m'ha pegat per fer balanç, però balanç, evidentment, del 2015. Un any que, com deia en fa mig, s'ha distribuït, precisament, entre la faena editorial, la faena de divulgació i la faena acadèmica. 

Sobre Drassana poc més a dir que el que supose que la majoria de vosaltres aneu veient i llegint per les xarxes i els mitjans. Més content no puc estar de poder ajudar a publicar llibres tan bons, complets i gojosos -per unes o altres raons- com les darreres novetats que acabem de traure per Nadal: Il·lustres valencians il·lustrats, La nova guia de València, Houses from el Cabanyal, Amunt! L'apassionant història del València CF -la primera història del club en valencià-, Clapir. El crit de la Historia, Los 16 peldaños. El laberinto de Ceira -un best-seller valencià en tota regla-, El cas Forlati. L'home que volia ser Marlowe o el Lletraferit #06 -amb un especial sobre pilota valenciana, en uns moments en què s'albira un cert panorama de canvi en el nostre esport nacional-. Igualment, no puc estar més agraït de la rebuda que ha tingut entre els lectors Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians, que en huit mesos ha arribat a la segona edició -i això que la primera era llargueta-. En definitiva, tot i les enormes dificultats que presenta el sector editorial valencià -perquè, en termes generals, la societat i bona part del mateix sector del llibre encara no l'acompanya-, llarga vida a Llibres de la Drassana. Espere que d'ací cinc anys també continua viva i amb bona salut!

Pel que fa a la divulgació, també he d'agrair a la revista Plaza, a Levante-El Mercantil Valenciano i al seu suplement cultural Posdata per interessar-se per la història valenciana i voler que els prepare textos amb una periodicitat més o menys mensual, amb temes tan diversos com les dones represaliades durant la Guerra Civil, la figura política del Blasco Ibáñez republicà i revolucionari, l'intent d'alçament morisc de 1570 al regne de València, l'arquitecte dels més de 600 edificis Javier Goerlich, el dibuixant Enric Pertegàs, la història de l'ortografia catalanovalenciana, els esclaus valencians de Hitler, la visita de Raimon a la Casa de València en Mèxic en plena dictadura franquista o l'acabada de descobrir amant alzirenya de Jaume I. Així mateix, també he d'agrair al diari Valencia Plaza que confie en la mateixa tasca de divulgació històrica valenciana, però feta, a més a més, en valencià, la llengua que, de fet, parlaven la major part dels seus protagonistes.

Finalment, pel que fa a qüestions acadèmiques, per fi enguany he aconseguit, d'una banda, publicar en la principal revista espanyola d'història política amb un article sobre els orígens del concepte historiogràfic de "pactisme" i, d'una altra banda, coordinar un dossier sobre diplomàcia i parlaments en la Corona d'Aragó baixmedieval en una revista anglosaxona, editada per la University of California concretament. Les participacions en congressos acadèmics també han sigut profitoses, ja siga en l'International Medieval Congress de Leeds parlant igualment de parlaments medievals, en el col·loqui de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes sobre correspondència municipal, en la Rural History Conference enguany celebrada a Girona sobre ramaderia o en el col·loqui sobre les investigacions fiscals en l'Occident medieval dels darrers 20 anys que va tindre lloc a Barcelona fa un parell de mesos. Ha sigut també un any de preparació de dos llibres que, si tot va bé, es publicaran en breu, durant la primera mitat del 2016: la traducció al castellà que he fet per a Publicacions de la Universitat de València de The Making of Polities. Europe, 1300-1500, una obra del professor anglés John Watts, que al meu entendre és essencial per a fer avançar la comprensió de la història política baixmedieval a casa nostra, i Els valencians, des de quan són valencians?, una investigació que editarà Afers sobre els orígens remots de la nostra identitat col·lectiva entre els segles XIII i XIV. Són fruits també de la meua estada de dos anys a Oxford, que va acabar en març d'enguany i que ha sigut preludi a la meua incorporació com a investigador per un any al Departament de Dret de la Universitat Pompeu Fabra -on, a més a més, intervindré en la docència d'un parell d'assignatures a partir de gener-.

Per si fóra poc, enguany és, evidentment, l'any del canvi polític valencià, el canvi del qual s'ha parlat tant en els vora deu anys de vida d'este blog. Un canvi cap al progressisme i cap al valencianisme, tant en la ciutat de València com en el País Valencià. Fa temps que no parle ací de política. Fins i tot fa temps que tampoc ho faig en la Tribuna de la Fundació Nexe. Justament des d'abans de les eleccions del maig passat. A l'espera de més avanços i més aclariments necessaris en la política espanyola, les sensacions són bones i esperem que continuen avançant -que ja han passat més de sis mesos de la constitució dels nous governs i en alguns àmbits encara no hi han novetats!-. D'una altra banda, quant al valencianisme en concret, més enllà de les qüestions de partits -que són fonamentals, clar-, hem de pensar sempre que la nostra és una carrera de fons. Ara recollim els guanys (més complets o menys) de la primera generació llarga de valencianistes que han treballat des de la Transició fins ací i ara toca treballar durant una altra llarga generació. De com fem les coses dependrà que d'ací dos o tres dècades hagem avançat de manera considerable o no (ja sé que és molt de temps, però un no pot evitar tindre mentalitat d'historiador...).

Siga com siga, no ens queda una altra que continuar pencant, com fem quasi tots els que ens estimem el país de veres. I continuar disfrutant de la vida, evidentment, com podem fer els que tenim la sort d'estar al costat dels nostres i (ni que siga la major part del temps) a casa, en el meu cas en eixa València que no s'acaba mai. Salut i felicitat a tots els que llegiu açò i esperem que 2016 ens porte a tots coses encara més bones, segons les desitge cadascú. Bon any!

En el València Vibrant de 2015, amb la més guapa i llesta del lloc... (Foto: Vicent Molins)

dilluns, 21 de desembre del 2015

De Pinazo a Carmen Bastián, "la de Fortuny"

Mascletà (Ignasi Pinazo, 1881)

Una de les coses que més m'agrada de preparar o editar articles i textos de divulgació històrica és que em permet eixir de les meues especialitats de recerca (la història política i fiscal baixmedieval o la història de les identitats) per a endinsar-me en altres àmbits als quals difícilment arribaria o prestaria l'atenció que es mereixen si no fóra havent d'escriure sobre ells per a un gran públic. A cada calaix que òbric m'entusiasma una branca de la història que conec amb més profunditat i és el que m'ha passat amb el món de l'art valencià dels segles XIX i XX, primer amb Enric Pertegàs (1884-1962) i la seua desconeguda trajectòria i ara amb Ignasi Pinazo (1849-1916), sobre qui he preparat un article per a la revista Plaza del pròxim mes de gener (quina gran sorpresa m'he endut en descobrir els seus olis de mascletaes!).

Ara, però, no vos vull parlar de Pinazo -ja ho trobareu en la mateixa revista-, sinó sobre un afer adjacent que he conegut buscant informació sobre la seua trajectòria. Encara que la seua pintura derivara cap a altres estils, els dos principals pintors contemporanis que va admirar foren el madrileny Eduardo Rosales (1836-1873) i el reusenc Marià Fortuny (1838-1874), de tendència realista. Sembla que als dos els va conéixer entre 1872 i 1873, quan, després de no assolir l'èxit en les oposicions a la beca de la Diputació de València per a anar a estudiar a Roma, amb 23 anys, decidí anar-se'n pel seu compte amb un amic, el també pintor valencià (de la Vall d'Uixó) Josep Miralles, a terres italianes (Roma, Venècia i Nàpols), on degué entrar en contacte amb la colònia espanyola d'artistes que hi havia, alguns de ben consagrats, com els mateixos Rosales, Fortuny o l'igualment valencià Bernat Ferrandis (del Canyamelar). 

L'admiració de Pinazo pels dos fou sempre constant i del primer arribà a dir que "En el entierro de Rosales el muerto era yo", mentre que de Fortuny copià una tècnica tan essencial en la seua obra posterior com les tauletes de tamany reduït per a pintar en qualsevol moment i circumstància (com en la mascletà de dalt). I la qüestió és que tant Rosales com Fortuny moriren de manera quasi seguida, en 1873 i 1874, els dos amb 36 anys, el primer d'una llarga afecció de tuberculosi i el segon d'una hemorràgia estomacal causada per una úlcera. I, també, la qüestió és que dels dos es coneix un parell d'aventures amoroses que deixaren petjada en la seua obra artística. Del primer, d'Eduardo Rosales, tot just en arribar a Roma, amb 22 anys, quan s'enamorà perdudament de Carlota Giuliani, veïna de la plaça de la Fontana di Trevi, casada i amb dos fills, l'amor boig per la qual li agreujà la malaltia que ja havia contret aleshores. D'ella pintà alguns quadres com els següents:

Carlota (Eduardo Rosales, 1858)
La model i el pintor (Eduardo Rosales, c. 1859)
Nu femení (Eduardo Rosales, 1858)

Retrat de Carlota (Eduardo Rosales, 1862)

L'influx d'aquell amor sobre Rosales fou tan gran que uns anys més tard, quan es casà amb Maximina Martínez, li posà a la seua segona filla, nascuda en 1872, el nom de Carlota. A més a més, molt poc després, en morir, els marmessors del seu testament descobriren entre les obres que conservava un nu femení dibuixat al carbó en 1859 (el de dalt), que es corresponia amb la figura de Carlota Giuliani... Una cosa semblant passà amb Fortuny, a qui, després de morir en 1874, el seu amic i marmessor Bernat Ferrandis descobrí entre les seues obres un oli inacabat, amb un nu indecorós que d'haver-se donat a conéixer haguera causat un gran escàndol. Ja ho havia fet uns anys abans l'Olympia de Manet i este era molt més explícit, amb la protagonista del quadre apartant-se les faldes per a ensenyar expressament el sexe i el vell púbic sense cap mirament. Ací el cas, no obstant això, era invers al de Rosales: la model de l'obra trobada entre les coses del pintor traspassat no tenia parella, sinó que era Fortuny qui era casat...

Olympia (Édouard Manet, 1863)
Carmen Bastián (Marià Fortuny, c. 1870)
 

En concret, Fortuny s'havia casat en 1868 amb Cecilia de Madrazo, filla del famós retratista Federico de Madrazo, i poc després s'havien traslladat a Granada, on l'artista pintà alguns dels seus famosos quadres orientalistes inspirats en el passat musulmà de la zona. Allà va conéixer la xicona de l'oli inacabat, una gitana de 14 anys anomenada Carmen Bastián, que vivia en les coves del Barranco de la Zorra, on solia anar a pintar Fortuny. La model apareix en altres obres del pintor, com Bohemia bailando en un jardín, i, pel que sembla, arribà a ser una més de la casa del pintor fins que la família abandonà Granada per a desplaçar-se a l'estranger (a Roma, París, Londres i Nàpols). Es desconeix si, com podria suggerir el nu inacabat i amagat entre les obres de l'autor, la relació entre l'un i l'altra passà a majors, però el cert és que la intensitat de la relació artística entre Fortuny i Bastián arribà al punt que, als mesos de morir el primer, el periodista granadí José de Castro y Serrano publicà un article en La Ilustración Española y Americana titulat "Carmen, la de Fortuny"

En ell, sense fer esment del quadre però sí de nombroses sessions en el taller de Fortuny, el periodista insinuava ("dócil á sus menores deseos, cariñosa con cuanto le rodeaba y hábil en el ejercicio de su deber hasta punto inconcebible"), però sense arribar a confirmar res ("no tuvo otro alcance ni otras consecuencias"). A més a més, contava la història de Carmen després de la mort de Fortuny, quan devia tindre de 18 a 20 anys. Havia fugit de casa i se n'havia anat caminant i amb penúries a Madrid, on s'havia presentat en una acadèmia artística tractant que la llogaren com a model gràcies a l'antecedent granadí. Allà un ric cavaller i pintor anglés se n'havia encapritxat acollint-la en el seu hotel ("todas las joyas, todos los trajes, todos los adornos de más gusto que veía en las tiendas se los llevaba a Carmen"), fins que un dia aparegué de sobte el seu germà i, enmig del Passeig de la Castellana, "comenzó a descargar sobre ella un diluvio de palos con un corto pero grueso garrote" per tal de venjar la seua "honra", després que se n'haguera anat de casa.

Llavors el cavaller anglés l'abandonà, per a evitar tot escàndol, amb uns pocs béns i ella decidí vendre'ls per a enviar-los al seu germà a la presó i a la seua família de Granada. Uns dies després desaparegué desconsolada i el periodista que signava el relat obria la possibilitat d'un suïcidi final: "Últimamente, al limpiar los estanques del Retiro, se encontró entre el fango, al decir de los periódicos, una muchacha joven y bella, cuya personalidad no ha sido identificada. ¿Sería la Carmen de Fortuny?"... Com vos comentava, doncs, un afer adjacent i totalment independent a la trajectòria i la vida de Pinazo, però que val la pena conéixer. No debades, la història ha donat peu a una novel·la, El enigma de Carmen Bastián, de Pablo Casanova, i fa uns pocs anys el Museu Nacional d'Art de Catalunya decidí adquirir el quadre, que fins a finals del segle XX s'havia mantingut en mans dels Madrazo (la família de la dona de Fortuny). El nu de Carmen Bastián valgué 300.000 euros. La seua tràgica vida, com hem vist, sembla que molt menys...

Bohemia bailando en un jardín (Marià Fortuny, c. 1870)
 

dijous, 10 de desembre del 2015

Famorca amb una "o" rotunda: el valencià i la terra en Gabriel Miró (1928)

En un dels darrers posts vaig incloure la descripció que l'escriptor nascut a Alacant Gabriel Miró i Ferrer (1879-1930) va fer de Benidorm quan encara no havia arribat el boom del turisme i la construcció, en el llibre Años y leguas, publicat en l'any 1928. Ara volia mostrar un altre dels capítols de l'obra, titulat "Toponimia", en què el seu alter ego, anomenat Sigüenza, reflexiona sobre el vincle entre la llengua i la terra, en com hi han llocs que sembla que només es puguen identificar, sentir i representar amb una determinada llengua, "en els límits de raça i terra", com diu ell. Ho diu parlant de pobles de l'Alcoià, el Comtat i la Marina, fins a arribar al punt de considerar que no és el mateix pronunciar "Famorca" amb una "o" castellana tancada que amb una "o" rotunda valenciana, ja que és només llavors quan la paraula pren "una plasticitat topogràfica i agrària", lligada a la terra, el paisatge i el poble.

El mateix Gabriel Miró, no obstant això, diu que es tracta d'un raonament "anticientífic". Amb tot, no pot evitar ser colpit per eixos sentiments vinculats a la llengua -que crec que tots hem sentit alguna volta-, un fet ben destacable en una persona que segurament havia sigut la primera o segona generació que havia perdut el valencià, com a conseqüència de la interrupció de la transmissió intergeneracional produïda progressivament a la ciutat d'Alacant durant el segle XIX. Així i tot, Miró encara sentia aquella crida atàvica de la llengua valenciana, lligada a la societat que habitava una determinada terra, la valenciana, des de feia segles. Per una banda, tenia raó, ben pensat és tot "anticientífic", però, per l'altra banda, també tenia raó, llengua i terra, quan s'imbriquen durant segles, creen unes connexions difícils d'esborrar i mereixedores de preservar. Siga com siga, ací davall teniu el fragment original de l'escriptor alacantí.

Il·lustració interior d'Años y leguas (1928), de Gabriel Miró i Ferrer

Bajaba la cuesta, y el auto le seguía, y ya iba diciendo más nombres de lugares de su provincia, escuchados en sí mismo, fuera de las resonancias de la serranía:
 
—Ibi, Tibi, Famorca, Benisa, Jávea...

No hay onomástico de pueblos como en su comarca. En otras habrá nombres más literarios, más ortológicamente puros y significativos para todas las lenguas: son como esas hermosuras o personalidades que pasan a nuestro lado; las miramos y seguimos conversando de otros asuntos. Estos, no. Los nombres de los pueblos suyos son concretamente ellos en su profundidad; profundidad máxima, que es la del lenguaje. Estos nombres equivalen en su fonética y evocación, a ese alguien —hombre o mujer— tan intensamente él o ella que no dejamos de mirarle hasta muy lejos, y siempre queremos saber quién será y cómo será ; es un recuerdo, una inquietud que se nos esconde dentro de nosotros mismos. Un nombre de lugar demasiado histórico y celebrado es un bien de todos; es decir, demasiado ajeno. Todos lo pronunciamos lo mismo con prosodia mental, y en último término podemos consentirnos que degenere en poder de la gloria. Pero no los de la comarca de Sigüenza. Se contienen, con plenitud, en los límites de raza y tierra. Por eso le conmueve oirlos a las gentes del país. Y vuelve a recordar más diciéndolos él solo y dotándolos de sus memorias: Agres, Ondara, Alcalalí... 

¿Es la delicia de la palabra por ella misma? Pero es que la palabra no sería deliciosa si no significase una calidad. Y estos nombres rurales en boca de sus gentes dejan un sabor de fruta, que emite la de todo el árbol con sus raíces y su pellón de tierra, y el aire, y el sol y el agua que lo tocan y calan; fruta que aunque la lleven otros terrenos, no es como la del frutal propio. Allí, sólo allí se puede pronunciar íntegramente el nombre de cada pueblo. Fonética valenciana de Alicante. El valenciano de estos nombres se ha quedado recogido y apretado en ellos como su sangre, y en los campos del contorno, como su geología. Es tan suyo, que los lugareños quieren hablar con el forastero en castellano, traducido rígidamente, para no desjugar y desvalorizar su lengua. Lengua suya, por complacencia posesiva, genealógica y de densidad por ser suya y ser como fue siempre, correspondiendo a su vida y a su paisaje. Si, por ejemplo, se pronuncia Famorca con la “o” cerrada y breve de Castilla, Famorca no significa más de una noticia de diccionario geográfico. Pero con la “o” grande, rotunda, la “o” exacta y verdaderamente central y valenciana, Famorca adquiere una legítima arquitectura silábica, y con ella una plasticidad topográfica y agraria; de manera que si llegásemos delante de Famorca, oyendo esa palabra prorrumpiría en nosotros la evidencia de que ese pueblo sólo así puede llamarse y pronunciarse.
 
Demasiado sabe Sigüenza que lo que va diciéndose del placer de los nombres comarcanos es anticientífico y todo; pero ese placer no es sólo acústico, sino que se esparce a muy nobles sentidos, penetrando en la conciencia del lenguaje. Lo que pensó de Famorca puede derivarlo de todos los pueblos suyos, y según los nombra siente un contacto humano con los primeros que los nombraron, con los que criaron allí un vínculo antropológico, que le emociona como si echara raíz en lo profundo de la tierra más vieja de esos lugares. Alcalalí, sin pensar en etimologías, Alcalalí, pequeñito y agudo como un esquilón. Agres, umbrío y ermitaño. Ya junta la imagen con la palabra, cumpliéndose en sí mismo que sus nombres, como los de los dioses para Platón, aunque no los comprendamos, son sin duda “la exacta expresión de la verdad”. 

Y con aquellas parcelas filológicas, tan locales, fue llegando Sigüenza a Parcent.

Famorca en l'actualitat

divendres, 4 de desembre del 2015

Va nàixer Jerònima Galés a Ulldecona?

Principal il·lustració de la crònica de Jaume I preparada en 1557 pel taller de Mey, al front del qual estava Jerònima Galés
«VALENTIA Expugnata à Iacobo cosí Aragonum rege. M. cc. xxxciij.» («València presa per Jaume I, rei d'Aragó, en 1238»), eixes serien les paraules que explicarien la principal imatge del llibre, el seu moment culminant, la conquesta cristiana de la ciutat que havia donat lloc a tot un regne, la mateixa ciutat que pagava aquella luxosíssima edició per regalar al príncep d'Astúries, el futur hereu de la Corona. Així ho havia decidit Jerònima Galés, la «impressora», que juntament amb l'oficial del seu taller Pedro de Huete acabava de mostrar als jurats de València el bellíssim gravat que il·lustraria l'escena, amb una aprovació unànime.  

La portada es reservava per al símbol heràldic de la monarquia aragonesa, amb el drac alat sobre la cimera i l'escut del rei. Per davall es llegiria la llegenda «En Valencia. EN CASA DE LA VIVDA DE IOAN MEY FLANDRO. 1557». Tot i portar més d'un any al capdavant del taller impressor i d'haver-se'n fet càrrec durant les absències del seu marit, Jerònima massa sabia que el seu nom no podia figurar de manera reconeguda. Apareixia amb orgull, incloent el cognom familiar, en els documents privats, però una dona no podia ser impressora a ulls de tothom. Malgrat ser-ho. Ella ho era, però la seua individualitat no s'admetia més que amb circumloquis a través del seu difunt marit, com a «viuda de».  

De fet, la marca tipogràfica preparada per a aquella edició, la qual diferenciava la seua impremta de la resta, havia incorporat la figura d'un home. Un home instruït i savi, amb un llibre davall del braç, vestit a la manera clàssica i manejant un compàs, instrument de precisió situat sobre un ceptre que travessava una corona reial, el símbol del poder i l'autoritat -i també de València-. Sabia igualment que no podia mostrar a una dona controlant els coneixements humanistes que havien de regir sobre el poder. Malgrat que ella estava instruïda en aquells coneixements i que l'humanisme proclamava, en teoria, la igualtat dels sexes. La transcendència de les dones hauria d'esperar, pel simple fet de ser dones...

Marca tipogràfica de la "Viuda de Joan Mey Flandro" en l'edició de la crònica de Jaume I de 1557
El que heu llegit fins ací és l'inici de l'article (en castellà) que he publicat sobre la impressora Jerònima Galés (? c. 1525 - València 1587) en la revista Plaza del mes de desembre. La podreu trobar en els quioscos valencians per només 4 euros, amb una magnífica maquetació de Diego Obiol. L'article no és més que una adequació a la divulgació d'un magnífic llibre que em va regalar Rosa Gregori, facultativa de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, una d'eixes grans arxiveres-historiadores que, cada vegada més, pareixen en perill d'extinció. El llibre, fruit de la seua tesi doctoral llegida a la Universitat de València, és La impressora Jerònima Galés i els Mey (València, segle XVI), que es pot trobar en línia entre els fons de la Bibloteca Valenciana, encarregada d'editar-lo. Allà hi trobareu un extens i intens repàs a la vida i el treball de Jerònima, amb un extraordinari complement de més de 400 documents transcrits en relació amb el taller dels Mey i la seua família.

La bona qüestió és que durant la preparació de l'article hem trobat una sèrie d'indicis raonables que obrin una nova via d'investigació sobre la trajectòria de Jerònima Galés. Fins el moment, els primers documents que s'havien trobat sobre ella en els arxius valencians eren de 1550, quan ja apareixia a València, casada amb l'impressor flamenc Johan Mey i amb diversos fills, quan ella devia tindre aproximadament uns 30 anys o poc menys. Tanmateix, fussant fussant, hem trobat que en aquell mateix segle XVI hi ha a Ulldecona una família culta de juristes amb l'infreqüent cognom de Galés (en realitat era el malnom d'una família anomenada Miralles que va passar a ser cognom), amb un dels membres de la qual l'unixen una sèrie de factors coincidents

Em referisc a Pere Galés (Ulldecona 1537 - Saragossa 1595), un humanista molt ben relacionat amb el valencià Pere Joan Nunyes i que va passar tant per la Universitat de València com per la cort de l'arquebisbe de Tarragona Antoni Agustí, promotor també de l'humanisme. Com Pere, Jerònima també havia rebut una bona formació humanista, tenia el mateix infreqüent cognom Galés i apareix a València a mitjan segle XVI. A més a més, entre les dècades de 1570 i 1580 el fill de Jerònima, Joan Felip Mey, es va instal·lar com a impressor en la cort del mateix arquebisbe de Tarragona, sembla que coincidint amb Pere Galés, després del seu pas per València. Així les coses, no seria gens estrany que en realitat Jerònima i Pere Galés guardaren alguna relació de parentiu i, en conseqüència, tingueren una trajectòria similar i una relació especial amb València i amb Tarragona (a mig camí del poble d'Ulldecona, fronterer entre el Principat de Catalunya i el Regne de València).

En definitiva, tot i que no tenim encara documents per a provar la possible procedència ulldeconenca de Jerònima Galés, els indicis són ben raonables i ara seria l'hora de tractar de verificar-los en els arxius generals de Catalunya, els diocesans de Tortosa i Tarragona o els locals d'Ulldecona (si n'hi ha per a eixa època, que no ho sé). Ho dic ací, perquè no sembla que ni Rosa Gregori, que ara prepara una  investigació sobre llibreters i impressors de Barcelona entre els segles XVI i XIX, ni jo mateix, que estic en altres menesters, puguem dedicar-nos-hi en un temps pròxim. Si algú està disposat a fer-ho, ja sap, hi ha indicis sobre el fet que Jerònima Galés nasquera a Ulldecona i s'instal·lara posteriorment a València. A veure si algú pot estirar del fil i traure finalment el cabdell!

divendres, 27 de novembre del 2015

Oxford, ensomnis de saviesa

Vaig passar dos cursos en Oxford. Hi vaig aprendre moltíssim, del meu tutor, dels meus companys acadèmics i del sistema d'ensenyament i aprenentatge d'una de les universitats més prestigioses del món. Moltes voltes comparava Oxford amb un monestir d'un orde militar medieval: els que hi van allà -no tant els estudiants com sobretot els investigadors- són veritables monjos-guerrers dedicats en cos i ànima a la recerca. Això els fa viure de vegades un poc allunyats de la societat, però és una de les poques formes de desenvolupar les produccions intel·lectuals més potents i esforçades de la faç de la Terra. També hi vaig passar moments durs, sobretot al final, després que nasquera en estiu la meua filla i haguera de reincorporar-me al treball en Anglaterra durant els seus primers mesos de vida. També vaig aprendre molt del país, però això ja és una altra història que contaré un altre dia. Ara, simplement, volia deixar-vos amb un text que he publicat en la revista Lletraferit #06 [la podeu adquirir ací] sobre Oxford com a lloc d'ensomni, no només físicament sinó també simbòlicament, per tot el que representa per al món de la cultura i el coneixement. És el meu humil tribut, per haver-me deixat gojar d'ella.

Old Schools Quadrangle, conformat per la Bodleian Library, la Divinity School, la Torre dels Cinc Ordes i les antigues aules universitàries
Sempre ho pensava en travessar alguna de les tres portes que donen accés al seu interior. L’Old Schools Quadrangle és un espai màgic. Aquell pati quadrilàter construït entre 1610 i 1619 concentra la saviesa de tots aquells que han passat per la Universitat d’Oxford des de la seua fundació, fa més de 800 anys. No debades, allà es van instal·lar les aules de Gramàtica, Retòrica, Lògica, Aritmètica, Geometria, Música, Astronomia, Filosofia, Medicina i Dret, just enllaçant amb la Divinity School, la sala reservada per a les discussions sobre Teologia i erigida en un impressionant gòtic flamíger durant la mateixa època en què Joanot Martorell transitava per terres angleses. 

També hi ha la Tower of the Five Orders, la majestàtica entrada dedicada al primer dels Estuards, Jaume I d’Anglaterra, amb dos parells de columnes toscanes, dòriques, jòniques, corínties i compostes, repartides entre les diferents plantes. La memòria de la universitat, l’arxiu general, es conservava allí, i l’observatori astronòmic que hi havia en el darrer pis connectava la comunitat amb el firmament i el cosmos. A l’altre costat del quadrangle es troba la Bodleian Library, presidida per l’estàtua del comte de Pembroke en representació de tots els seus patrons i amb una cartel·la sobre la porta que ho diu tot: “Thomas Bodley va posar ací esta biblioteca per a que s’escampara la felicitat entre vosaltres, acadèmics d’Oxford, i entre la República dels Lletrats”.

Divinity School (s. XV), antiga aula per a les discussions en Teologia
Entrada a l'edifici principal de la Bodleian Library, presidida pel comte de Pembroke, un dels seus mecenes

Així és, la felicitat inesgotable del saber, del voler comprendre i del voler donar a conéixer nous descobriments científics sura per tot el recinte i pren possessió dels vianants que hi circulen. Per allà han passat escriptors, creadors i pensadors com Thomas Hobbes, Jonathan Swift, Adam Smith, Lewis Carrol, Oscar Wilde, John R.R. Tolkien, Indira Gandhi, Ken Loach, Susan Sontag o Stephen Hawking. És com si aquella energia reconcentrada s’espargira per tota la ciutat fins als seus confins boscosos, farcits de parcs i tranquils poblets però també de zones industrials (els cotxes de la MG, com els Morris o els Austin Rovers, es fabricaren durant molt de temps en el barri de Cowley, com encara passa amb els Minis, de la BMW). 

Vora 40.000 dels 150.000 habitants d’Oxford són estudiants, investigadors i mestres pertanyents a la comunitat universitària, que ha controlat des de fa segles les principals decisions urbanes. En tot cas, la tradicional confrontació, en realitat mestissa, entre “town and gown” (“els del poble i els de la túnica”) ha dut en la contemporaneïtat a uns governs clarament esquerrans, dominats pels laboristes i amb una presència pionera dels antifeixistes de l’Independent Working Class i els ecologistes del Green Party. En concret, els verds arrasen –i es nota en el dia a dia– en els dos districtes del centre: Iffley Fields, nucli multiracial en el qual vaig residir durant vora dos anys, i St Mary’s, el rovellet de l’ou que concentra la major part dels 38 “colleges” que vehiculen la vida universitària.

Com en el Dret anglosaxó originat en l’edat mitjana i encara vigent, els múltiples cossos d’escala heterogènia són els que vertebren un tot globalment interconnectat, que requerix de diàleg i modulació constants. No hi ha una única biblioteca que centralitze tots els volums sinó que en són més de 130, meravellosament sincronitzades –a la qual cosa ajuda, evidentment, unes exclusives matrícules universitàries que ronden els 12.000 euros anuals. Les facultats i els departaments tenen, més prompte, una funció de nexe catalitzador, però són els “colleges”, associacions autònomes de professors i estudiants de matèries diverses, els veritables centres de socialització acadèmica. Cadascun d’ells és un microcosmos, amb la seua pròpia administració i organització interna, les seues instal·lacions, els seus equips esportius, els seus escuts, els seus uniformes de graduació, les seues tradicions i, fins i tot, les seues reserves de cervesa particulars.

Pati principal del Corpus Christi College, fundat en 1517
Pelicà que corona el rellotge solar del pati central del Corpus Christi College

El Corpus Christi College, que em va acollir, era, com la resta, una delícia per a qualsevol investigador de qualsevol part del món. Fundat en 1517, dos dels seus primers ensenyants foren Erasme de Rotterdam i Joan Lluís Vives, que coincidiren davall l’auspici de la reina d’Anglaterra Caterina d’Aragó. Amb una biblioteca permanentment oberta i uns captivadors jardins flanquejats pel pelicà d’or que representa els seus membres o “fellows”, el ritual de la High Table condensa en ell tota la pompa oxoniana. Una volta a la setmana se celebra un sopar d’etiqueta en el Tudor Hall, amb convidats que s’alcen en escoltar el gong iniciàtic que dóna pas als membres de l’anomenat Common Room, mentres es reciten unes oracions d’agraïment en llatí. Les del Corpus recorden el fundador, Richard Fox, i tots els posteriors benefactors, per als quals demanen la resurrecció i la vida celestial eterna: “in vitam caelestem resurgamus”.

Els colleges”, per una altra banda, configuren la fisonomia de la ciutat amb els seus edificis medievals o medievalitzants que eleven les seues agulles gòtiques cap al cel, ja siguen les del Magdalen, St Mary, All Souls o Christ Church. Les paraules del poeta Matthew Arnold van definir Oxford com ningú ho haja fet mai: “that sweet City with her dreaming spires” (“eixa dolça ciutat amb les seues agulles d’ensomni”). I la seua lletania acompanya el resident o el visitant en els seus agradables passejos per ponts que travessen el Tàmesi i el Cherwell, pel Jardí Botànic més antic de la Gran Bretanya, per l’extraordinari Museu d’Història Natural i per l’Ashmolean, d’art i arqueologia, pel sempre actiu Covered Market o per la imprescindible cafeteria The Vaults, en l’antic paranimf universitari del segle XIV. Una ciutat i uns espais plens d’ensomnis de saviesa.

Cafeteria The Vaults, en el paranimf medieval de la Universitat
Oxford en l'any 1900, amb les torres, cúpules i agulles que encara la caracteritzen
Oxford, un lloc d'ensomni