dilluns, 21 de desembre de 2015

De Pinazo a Carmen Bastián, "la de Fortuny"

Mascletà (Ignasi Pinazo, 1881)

Una de les coses que més m'agrada de preparar o editar articles i textos de divulgació històrica és que em permet eixir de les meues especialitats de recerca (la història política i fiscal baixmedieval o la història de les identitats) per a endinsar-me en altres àmbits als quals difícilment arribaria o prestaria l'atenció que es mereixen si no fóra havent d'escriure sobre ells per a un gran públic. A cada calaix que òbric m'entusiasma una branca de la història que conec amb més profunditat i és el que m'ha passat amb el món de l'art valencià dels segles XIX i XX, primer amb Enric Pertegàs (1884-1962) i la seua desconeguda trajectòria i ara amb Ignasi Pinazo (1849-1916), sobre qui he preparat un article per a la revista Plaza del pròxim mes de gener (quina gran sorpresa m'he endut en descobrir els seus olis de mascletaes!).

Ara, però, no vos vull parlar de Pinazo -ja ho trobareu en la mateixa revista-, sinó sobre un afer adjacent que he conegut buscant informació sobre la seua trajectòria. Encara que la seua pintura derivara cap a altres estils, els dos principals pintors contemporanis que va admirar foren el madrileny Eduardo Rosales (1836-1873) i el reusenc Marià Fortuny (1838-1874), de tendència realista. Sembla que als dos els va conéixer entre 1872 i 1873, quan, després de no assolir l'èxit en les oposicions a la beca de la Diputació de València per a anar a estudiar a Roma, amb 23 anys, decidí anar-se'n pel seu compte amb un amic, el també pintor valencià (de la Vall d'Uixó) Josep Miralles, a terres italianes (Roma, Venècia i Nàpols), on degué entrar en contacte amb la colònia espanyola d'artistes que hi havia, alguns de ben consagrats, com els mateixos Rosales, Fortuny o l'igualment valencià Bernat Ferrandis (del Canyamelar). 

L'admiració de Pinazo pels dos fou sempre constant i del primer arribà a dir que "En el entierro de Rosales el muerto era yo", mentre que de Fortuny copià una tècnica tan essencial en la seua obra posterior com les tauletes de tamany reduït per a pintar en qualsevol moment i circumstància (com en la mascletà de dalt). I la qüestió és que tant Rosales com Fortuny moriren de manera quasi seguida, en 1873 i 1874, els dos amb 36 anys, el primer d'una llarga afecció de tuberculosi i el segon d'una hemorràgia estomacal causada per una úlcera. I, també, la qüestió és que dels dos es coneix un parell d'aventures amoroses que deixaren petjada en la seua obra artística. Del primer, d'Eduardo Rosales, tot just en arribar a Roma, amb 22 anys, quan s'enamorà perdudament de Carlota Giuliani, veïna de la plaça de la Fontana di Trevi, casada i amb dos fills, l'amor boig per la qual li agreujà la malaltia que ja havia contret aleshores. D'ella pintà alguns quadres com els següents:

Carlota (Eduardo Rosales, 1858)
La model i el pintor (Eduardo Rosales, c. 1859)
Nu femení (Eduardo Rosales, 1858)

Retrat de Carlota (Eduardo Rosales, 1862)

L'influx d'aquell amor sobre Rosales fou tan gran que uns anys més tard, quan es casà amb Maximina Martínez, li posà a la seua segona filla, nascuda en 1872, el nom de Carlota. A més a més, molt poc després, en morir, els marmessors del seu testament descobriren entre les obres que conservava un nu femení dibuixat al carbó en 1859 (el de dalt), que es corresponia amb la figura de Carlota Giuliani... Una cosa semblant passà amb Fortuny, a qui, després de morir en 1874, el seu amic i marmessor Bernat Ferrandis descobrí entre les seues obres un oli inacabat, amb un nu indecorós que d'haver-se donat a conéixer haguera causat un gran escàndol. Ja ho havia fet uns anys abans l'Olympia de Manet i este era molt més explícit, amb la protagonista del quadre apartant-se les faldes per a ensenyar expressament el sexe i el vell púbic sense cap mirament. Ací el cas, no obstant això, era invers al de Rosales: la model de l'obra trobada entre les coses del pintor traspassat no tenia parella, sinó que era Fortuny qui era casat...

Olympia (Édouard Manet, 1863)
Carmen Bastián (Marià Fortuny, c. 1870)
 

En concret, Fortuny s'havia casat en 1868 amb Cecilia de Madrazo, filla del famós retratista Federico de Madrazo, i poc després s'havien traslladat a Granada, on l'artista pintà alguns dels seus famosos quadres orientalistes inspirats en el passat musulmà de la zona. Allà va conéixer la xicona de l'oli inacabat, una gitana de 14 anys anomenada Carmen Bastián, que vivia en les coves del Barranco de la Zorra, on solia anar a pintar Fortuny. La model apareix en altres obres del pintor, com Bohemia bailando en un jardín, i, pel que sembla, arribà a ser una més de la casa del pintor fins que la família abandonà Granada per a desplaçar-se a l'estranger (a Roma, París, Londres i Nàpols). Es desconeix si, com podria suggerir el nu inacabat i amagat entre les obres de l'autor, la relació entre l'un i l'altra passà a majors, però el cert és que la intensitat de la relació artística entre Fortuny i Bastián arribà al punt que, als mesos de morir el primer, el periodista granadí José de Castro y Serrano publicà un article en La Ilustración Española y Americana titulat "Carmen, la de Fortuny"

En ell, sense fer esment del quadre però sí de nombroses sessions en el taller de Fortuny, el periodista insinuava ("dócil á sus menores deseos, cariñosa con cuanto le rodeaba y hábil en el ejercicio de su deber hasta punto inconcebible"), però sense arribar a confirmar res ("no tuvo otro alcance ni otras consecuencias"). A més a més, contava la història de Carmen després de la mort de Fortuny, quan devia tindre de 18 a 20 anys. Havia fugit de casa i se n'havia anat caminant i amb penúries a Madrid, on s'havia presentat en una acadèmia artística tractant que la llogaren com a model gràcies a l'antecedent granadí. Allà un ric cavaller i pintor anglés se n'havia encapritxat acollint-la en el seu hotel ("todas las joyas, todos los trajes, todos los adornos de más gusto que veía en las tiendas se los llevaba a Carmen"), fins que un dia aparegué de sobte el seu germà i, enmig del Passeig de la Castellana, "comenzó a descargar sobre ella un diluvio de palos con un corto pero grueso garrote" per tal de venjar la seua "honra", després que se n'haguera anat de casa.

Llavors el cavaller anglés l'abandonà, per a evitar tot escàndol, amb uns pocs béns i ella decidí vendre'ls per a enviar-los al seu germà a la presó i a la seua família de Granada. Uns dies després desaparegué desconsolada i el periodista que signava el relat obria la possibilitat d'un suïcidi final: "Últimamente, al limpiar los estanques del Retiro, se encontró entre el fango, al decir de los periódicos, una muchacha joven y bella, cuya personalidad no ha sido identificada. ¿Sería la Carmen de Fortuny?"... Com vos comentava, doncs, un afer adjacent i totalment independent a la trajectòria i la vida de Pinazo, però que val la pena conéixer. No debades, la història ha donat peu a una novel·la, El enigma de Carmen Bastián, de Pablo Casanova, i fa uns pocs anys el Museu Nacional d'Art de Catalunya decidí adquirir el quadre, que fins a finals del segle XX s'havia mantingut en mans dels Madrazo (la família de la dona de Fortuny). El nu de Carmen Bastián valgué 300.000 euros. La seua tràgica vida, com hem vist, sembla que molt menys...

Bohemia bailando en un jardín (Marià Fortuny, c. 1870)
 

Cap comentari: