Commemoradors i creadors de somnis

Proposta d'imatge per al centenari del Llevant

Segons ens diuen els diccionaris etimològics el verb commemorar està format pel prefix d'intensitat com- i l'arrel llatina memorare, "recordar", per la qual cosa commemorar equivaldria a "recordar intensament". Això passa, per exemple, quan commemorem el 8 de març, el 9 d'octubre, el 25 d'abril o qualsevol altra data emblemàtica: recordem de forma intensa uns fets concrets als quals atorguem un valor simbòlic especial. En eixos exemples qui més qui menys té una idea general dels fets a commemorar: l'incendi d'una fàbrica tèxtil i la mort de les treballadores en vaga que hi havia dins, l'entrada de Jaume I en la ciutat de València, la derrota dels austriacistes en la batalla d'Almansa, etc.

Tanmateix, hi ha casos en què es decideix "commemorar" una determinada data sense fets coneguts a recordar més enllà d'alguna vaga indicació. Eixe era l'excepcional cas del Llevant UE, decidit a celebrar el seu deganat futbolístic valencià com un centenari que s'havia de complir d'ací tres dies en funció d'un breu comunicat de 1980 que certificava aquella data. Però a banda d'allò no hi havia "records a recordar"; encara ningú no els havia donat mai a conéixer. Ha calgut que arribaren dos periodistes amb vocació d'historiadors, Felip Bens i José Luis García Nieves, per tal que, seguint la senda d'un desconegut i oblidat llibre de Paco Gandia i Salvador Chanzá (1954), mostraren a tots els llevantinistes i valencians els fets reals a recordar.

Així, el primer volum (s. XIX-1922) de la seua Historia del Llevant UD relata els partits iniciàtics al Poble Nou de la Mar contra els mariners anglesos, el paper essencial de l'escola moderna cabanyalera del mestre Vicent Ballester, el primers derbis contra l'equip de "la ciutat estricta", l'evolució dels clubs pioners al cap i casal, particularment del FC Cabanyal, el Llevant FC i el Gimnàstic, els seus protagonistes, els seus llocs, els seus colors, les seues peripècies, els seus triomfs i els seus fracassos. En definitiva, Bens i García Nieves narren, per primera vegada, els fets a recordar. "Construeixen" records, els "creen" no perquè se'ls inventen sinó perquè els fan públics, els donen a conéixer tot desterrant-los de l'oblit al qual el pas dels anys i les vicissituds de la nostra societat els havien condemnat temporalment.

Eixa, de fet, és una de les funcions fonamentals dels historiadors: donar a conéixer els fets del passat -a banda de tractar d'explicar la seua lògica social interna- per tal de forjar una memòria col·lectiva que ens faça veure d'on venim i de quina manera hem arribat on som ara. Per això dic que són periodistes amb vocació d'historiador, perquè han volgut i han sabut posar sobre la taula les dades, els elements i els fets que serveixen per poder recordar el naixement del club de futbol de milers de valencians. Només a partir d'ara hi podrà haver una veritable commemoració: ja existeixen fets reals a contar, a rememorar, a transmetre, a reproduir. Fets sobre els quals es podran construir somnis amb una base més sòlida, més profunda, més llegendària, fins i tot.

I, entre ells, hi ha el fet que el Llevant FC no va ser registrat el 9 de setembre de 1909, com se celebrarà oficialment, sinó tres dies abans, un 6 de setembre; i, encara un altre: aquell era el mateix club amb un altre nom, el FC Cabanyal, que ja s'havia registrat el 13 de maig de 1907. Per tant, el deganat s'ha d'ampliar dos anys i el centenari de l'oficialització com a Llevant s'ha de commemorar tal dia com hui. A banda d'estes noves aportacions fonamentals per a construir la memòria -la personalitat- d'un equip i d'una afició, el llibre és una joia pel pel seu contingut d'històries creuades -reals, autobiogràfiques o literaturitzades-, pel seu disseny gràfic i els seus acabats i per la gran quantitat d'il·lustracions i fotografies de l'època.

Tot plegat -tot i que alguns trobem a faltar una versió en valencià- no és d'estranyar la seua bona rebuda en eixir a la venda per internet i a les llibreries. Per acabar, bé per enveja bé per fotre -del València CF que és un- només "recordaré" i "commemoraré", ni que siga a nivell individual, dos fets més que la mateixa obra aporta: el primer gol conegut que va fer el FC Cabanyal-Llevant FC va ser en pròpia meta, jugant contra l'equip de la ciutat estricta, el FC València, que va acabar guanyant el partit 5-2. Ehem, ehem... Salut i bon aniversari, llevantinistes!

CCIV, per ací no anem bé

Què se n'ha fet, de la taifa de Carmona?

Estos darrers dies la premsa valenciana s'ha fet ressò d'un anunci veritablement insòlit: el Centre Cultural Islàmic de València (CCIV), juntament amb sis associacions valencianistes, com ara la Plataforma Jovenil Valencianista, destacades pel seu anticatalanisme militant i pel fet de propugnar unes normes ortogràfiques diferents a les establides per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, han constituït una "Comissió del Mil·lenari" que pretén commemorar en 2009 el naixement del regne de València com un Estat islàmic en forma de taifa durant el període andalusí, de manera alternativa a la visió interessada -diuen- que presenta una Valéncia naixcuda en 1238 únicament vinculada al cristianisme i a la Corona d'Aragó, és a dir, segons les seues paraules la societat valenciana no va nàixer amb la conquesta de Jaume I sinó que el Poble Valencià té uns orígens molt més remots.

Dic que és un anunci veritablement insòlit per una senzilla raó: la base teòrica de les dos parts en qüestió és totalment contrària, com si s'ajuntaren l'extrema dreta i l'extrema esquerra per a celebrar el Dia de la Hispanitat. Per una part, les associacions anticatalanistes arrepleguen una vella tradició de pensament de l'arabisme hispànic -en què destacaren valencians com Julián Ribera- segons la qual el període andalusí a penes hauria influït sobre la societat hispanoromana, bo i limitant-se a l'arribada d'uns pocs invasors musulmans i a una islamització superficial: l'essència d'Espanya, -o del regne de València en este cas- seria, per tant, la mateixa des dels temps íbers i romans, amb una mateixa continuïtat poblacional i, per exemple, una mateixa llengua evolucionada des del llatí antic.

Per altra part, entre les diferents branques de pensament islàmic hi ha unes quantes que poden sustentar la reivindicació feta ara pel CCIV, però totes elles es basen, ben contràriament al que acabem de veure, en la plena islamització de les terres ibèriques durant el període andalusí. Una reclama l'especifitat d'un al-Àndalus que, tot i ser islàmic i de llengua àrab, formaria plenament part de la cultura europea occidental. Una altra nega que les expulsions dels musulmans entre les conquestes del segle XIII i la de 1609 foren realment efectives, per la qual cosa molts d'ells hi romandrien, el que explicaria, per exemple, les característiques culturals i lingüístiques dels actuals andalusos. Finalment, hi ha una altra branca que, reconeixent-ne l'expulsió total, crida als musulmans a lluitar per recuperar el "paradís perdut" d'al-Àndalus, com han fet més d'una vegada els discursos públics d'al-Qaida.

Desconec quina d'estes ha estat la raó escollida pel CCIV per a participar en la Comissió, però, com acabe d'exposar, qualsevol de totes s'allunya moltíssim de les que poden adduir les altres associacions que l'acompanyaran. Segurament és tot molt més simple i l'únic que ha pretés el Centre Islàmic és reivindicar un passat musulmà que va tindre lloc a estes mateixes terres que ara habitem, ja que com ha declarat la seua presidenta, Amparo Sánchez Rosell, volen que siga una iniciativa només cultural, sense cap intencionalitat política. El problema, però, és que totes les interpretacions que hem vist tenen una clara intencionalitat política, i paradoxalment divergent: la primera visió tracta de minimitzar la influència musulmana en el territori ibèric i de negar per complet la relació històrica dels valencians amb els catalans, mentre que les segones o bé tracten de reivindicar el paper de l'Islam en la història d'Espanya o bé de legitimar ideològicament una expansió contemporània dels territoris de l'Islam. Tanmateix, cap d'elles concorda amb el coneixement historiogràfic acadèmic actual.

En primer lloc, a partir de la magna obra de Pierre Guichard Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en occidente (1976) sabem amb certesa que la conquesta musulmana de gran part de la península ibèrica en el segle VIII va produir una radical ruptura amb el procés històric anterior: amb noves gents àrabs i berbers arribades del Pròxim Orient, d'Egipte i sobretot del nord d'Àfrica; amb l'assimilació, la liquidació o la fugida dels pobladors ibèrics autòctons; amb una nova fe, l'Islam; i amb una nova llengua, l'àrab. A al-Àndalus durant el segle X ja no quedava a penes rastre de la societat hispanogoda anterior, de religió cristiana i llengua romanç. Per tant, cap essència dels espanyols o dels valencians -tampoc la llengua o la "sang"- pot vindre de la societat que habitava els territoris andalusins.

En segon lloc, cap historiador professional, ni tan sols els anticatalanistes com Amparo Cabanes, que no ha donat suport a les pretensions de la projectada "Comissió del Mil·lenari", nega l'expulsió pràcticament completa dels musulmans de la península ibèrica entre els segles XIII i XVII (alguns pocs en quedaren, però assimilant-se plenament a la societat cristiana). Qualsevol persona un poc interessada en la història ho pot deduir: si llig la crònica de Jaume I veurà que els musulmans de València foren aparellats tots d'eixir de la ciutat el mateix 1238 o que en 1248 foren expulsats tants que ocupaven en fila cinc llegües de la devantera tro en la rereguarda. Encara se'n quedaren molts, però sempre segregats en moreries urbanes o aljames rurals, sense cap tipus de representativitat política territorial, i finalment foren desterrats en 1609, quan més de 100.000 musulmans hagueren d'abandonar les terres valencianes.

Tot plegat, per tant, no hi ha cap continuïtat entre al-Àndalus (o els estats de taifa) i els regnes cristians posteriors, com el de València o el de Granada, ni pel que fa a la població (oriental vs. occidental), ni pel que fa a la societat (clànica i tributària vs. de famílies conjugals i feudal), ni pel que fa a la llengua (àrab vs. llengües llatines), ni pel que fa a la religió (Islam vs. Cristianisme). En canvi, sí que hi ha una continuïtat essencial entre la nova societat que va nàixer de la conquesta del territori andalusí en el segle XIII i la societat valenciana contemporània, essencial no en el sentit d'invariable sinó dels trets que fan una cosa ser com és. Val a dir: les actuals fronteres del territori de la Comunitat Autònoma Valenciana responen quasi exactament a les del regne de València format per Jaume I entre 1233 i 1245 (i ampliat al sud posteriorment per Jaume II entre 1296 i 1304); la llengua valenciana prové dels colons que poblaren les nostres terres després de la conquesta cristiana; i la identitat col·lectiva valenciana, la identificació pròpia com a "valencians" dels habitants del nostre territori, és resultat del procés històric que naix de la creació del regne de València, no de cap taifa anterior.

Ens diem, parlem i som valencians del Sénia al Segura com a conseqüència de la creació del regne de València en el segle XIII i per això situem simbòlicament la data de naixement dels valencians el 9 d'octubre de 1238, tot coincidint amb l'ocupació cristiana de València, la capital que donà nom al nostre territori, al nostre gentilici i a la nostra llengua. Anteriorment sobre les mateixes terres que actualment ocupa el País Valencià es desenvoluparen altres societats, però no tenien res a veure amb la societat de tipus occidental que s'hi instal·là en aquell moment. És important conéixer la seua història, dels primers homínids, dels íbers, dels romans o dels musulmans, d'una banda, des d'un punt de vista general, perquè així contribuïm a la construcció i l'enteniment de la història universal, i, d'altra banda, des d'una visió particular, perquè molts dels seus elements conformen part de l'imaginari col·lectiu valencià pel gran lligam d'haver-se produït en les actuals terres valencianes: de les pintures rupestres a la cultura ibèrica (la Dama d'Elx o el Guerrer de Moixent), passant per les colònies romanes (encara devem el nostre nom a la Valentia del segle I aC) o el desenvolupament de la rica i potent societat andalusí.

Si els actuals musulmans valencians representats pel CCIV volen rememorar aquell passat és legítim que ho facen. De fet, alguns dels elements que han caracteritzat la societat o el paisatge valencians provenen de la societat andalusina: l'origen de les grans hortes fluvials, molts noms de poble, moltes paraules valencianes, la ceràmica, l'arròs, els castells, les torres, etc. Tanmateix, és millor que no ho facen de la mà de discursos històrics que tenen intencionalitats ideològiques, d'una banda, perquè, tot i que intenten evitar-ho, estaran posicionant-se políticament i, d'altra banda, perquè la majoria de la societat valenciana ja no podrà continuar considerant el CCIV com una institució seriosa i imparcial, sinó com una associació de fins dubtosos i idees gens clares.

L'any que ve, precisament, és també el quart centenari de l'expulsió dels moriscos en 1609, una efemèride que la Casa Árabe del Ministeri d'Afers Exteriors, així com també diverses Facultats d'Història, commemoraran amb diferents actes i congressos. Segur que el CCIV hi pot col·laborar o fer alguna proposta a la Conselleria de Cultura o la d'Immigració i Ciutadania per tal de recordar el passat musulmà que es va desenvolupar a les nostres terres, amb aquell dramàtic final. Per això li he enviat este mateix escrit a la Junta del CCIV i a la seua presidenta per tal de dir-los que encara estan a temps de retirar-se de l'anomenada Comissió del Mil·lenari del Regne de València i corregir una errada que no saben on els conduirà. Pense que és pel seu bé.

A propòsit del vuité centenari jaumí (V)

"Ferrando Dieç venc a nós, e dix-nos que volia parlar ab nós de secret de gran nostre pro. E, quan oïm açò tiram-nos a una part en una casa en què nós jaíem, e dix que tinguéssem secret. E dixem-li nós:

- Pus vós nos deïts que és nostre pro e nostra honor, bé és raó que ho tingam secret.

E dix:
- Lo major guany vos ve e el major honrament que anc no venc a hom de vostre llinatge, que Çaèn m'ha enviat missatge per Alí Albaca, e em féu jurar sobre los Sants Evangelis que no ho descobrís sinó a vós, e dix-me de part d'ell, que açò vos tenria, e que·us daria tots los castells quants són de Godalaviar tro a Tortosa, e de Tortosa tro a Terol, e que·us faria un alcàsser a la Çaidia, e dar-vos ha tots los anys del món, part açò, deu mília besants de renda en la ciutat de València.

E nós quan oïm la paraula tinguem-la per bona en nostre cor, e per bella, e que era gran cosa ço que·ns donava, mas dixem-li que·ns hi pensaríem, e estiguem una peça pensant, que pogra hom haver anat una milla de terra, e puis dixem-li:

- Ferrando Dieç, ben sabem e veem que vos no cercaríets nostro pro e nostra honor, mas aquesta cosa és aital que no·n faríem re per aquesta raó, car nós som venguts a hora e a punt que podem haver València, e així haurem la gallina e puis los pollets.

E ell maravellà's e senyà's e dix que fort se maravellava quan aquesta cosa rebutjàvem: car si aquesta cosa e aquest pleit fos vengut en temps de nostre pare ni de nostre avi, ells saltaren e ballaren de tan gran bonaventura com los seria esdevenguda. E així tornà-se'n Alí Albaca, que no poc acabar ço per què era vengut."

Llibre dels Fets, § 242

El malik de la taifa de Balansiya, Zayan ibn Mardanis, fa una darrera i desesperada temptativa de lliurar la medina de la conquesta catalanoaragonesa, tot negociant amb un home de confiança del rei Jaume I, Ferrando Díez. Ofereix tot el territori de Balansiya cap al nord, un palau als afores de la ciutat i 10.000 besants anuals, una proposta que, com diu Ferrando Díez al jove rei de 30 anys, els seus antecessors Pere el Catòlic o Alfons el Cast hagueren rebut amb bots i balls, acostumats al pagament de pàries molt menors.

Tanmateix, els temps han canviat. L'estratègia reial ja no és la de rebre diners sinó la de conquerir terres per augmentar les fonts de creació de renda: "així haurem la gallina e puis los pollets". No només recollir de quan en quan els ous que pon una gallina, sinó tindre la gallina dins d'un corral i reproduir-la: assegurar la perpetuació de la creació de riquesa. Jaume I, com els primers homes que domesticaren les gallines, els porcs o les ovelles, estava decidit a "domesticar" la terra i fer-la produir, però només hi havia un "problema": la terra incloïa homes, els andalusins. Així, aquells també entraren en el procés de "domesticació" feudal a través de diverses vies: l'expulsió, l'esclavització, la deportació, l'assassinat quan feia falta...

I encara continuem "domesticant" la natura, el món i la humanitat.

A propòsit del vuité centenari jaumí (IV)

Commemoració blogosfèrica?

Tot i no compartir el seu contingut ideològic de fons, arreplegue i difonc la proposta feta per Vicent Partal al seu blog: que dissabte el màxim nombre possible de blocaires commemorem l'efemèride [dels 800 anys justos del naixement de Jaume I] fent un post que continga un fragment del "Llibre dels Fets" i una reproducció del Penó de la Conquesta. I afig jo: no com a reivindicació de Jaume I, no com a remembrança de les seues conquestes, sinó com a commemoració d'uns fets històrics que donaren peu a la formació d'uns territoris definits, d'una comunitat lingüística, d'uns ordenaments jurídics i d'unes identitats col·lectives que ens han acompanyat d'una forma o d'una altra (canviants, però basades en aquelles estructures) fins als nostres dies.

El "Llibre dels fets" el podeu trobar ací (en word) i ací (en html). Tanmateix, es tracta d'una edició de Marià Aguiló del segle XIX, per la qual cosa recomane que qui s'hi vulga adherir normalitze les grafies o, si la té a casa, cerque alguna edició actual de la crònica (i tracteu de ser originals en la tria!). Així mateix, la reproducció del penó reial de les quatre barres, senyal de la monarquia feudal comuna a tots els territoris de la Corona d'Aragó, la podeu trobar ací o ací.

D'altra banda, malgrat que sembla que mai arriben a explicar les coses realment bé, si més no, de cara a la divulgació a un gran públic (Jaume I no va "posar fi" als privilegis de la noblesa, ni va ser un "revolucionari", ni és el mateix la "burgesia" medieval que la contemporània, ni la noblesa aragonesa "s'oposà" als furs valencians perquè sí, ni els furs s'inspiraven en la "propietat lliure"...), no estarà de més que, qui puga, veja dissabte de 20:00 h. a 21:00 h. el documental "Jaume I, rei dels valencians" que s'emetrà a Canal 9.

Pàgina26 (IV)

El rei explicant-li l'esquema tàctic
a la host del setge de Mallorca (un 4-4-2 segurament)

A propòsit del vuité centenari jaumí (III). Publicat a Pàgina26.com

Segurament té raó n'Antoni Furió: als antics regnes de Mallorca i València la figura del rei Jaume I és més ben valorada que a l'Aragó i a Catalunya (malgrat que els catalans de a peu el consideraren fa poc el seu personatge històric favorit). En consonància amb això, han estat les altes instàncies polítiques mallorquines i valencianes les que han declarat oficialment l'Any Jaume I, mentre que a terres catalanes i aragoneses la celebració (almenys de moment) ha quedat reduïda als àmbits científics de l'Institut d'Estudis Catalans, l'Institut d'Estudis Ilerdencs i l'Instituto Fernando el Catòlico, que organitzaran tres congressos en col·laboració al llarg de 2008.

Altrament, esta mateixa setmana el Consell de Mallorca ha presentat la imatge corporativa dels seus actes, concentrats fonamentalment en el darrer trimestre de l'any, mentre que els propers dies la Generalitat Valenciana farà públic el seu propi programa d'esdeveniments dirigit per Eduard Mira, sociòleg, novel·lista, i coordinador major del regne (ja en du quatre amb els anteriors Anys March, Borja i Almansa). Es parla, si més no, de dos exposicions, tal volta una sobre "el rei i el regne de València" i una altra sobre els "gustos del monarca" comissariada pel sempre grandiloqüent José Enrique Ruiz Domènec, catedràtic d'història medieval a l'Autònoma de Barcelona. En tot cas, les rivalitats subterrànies entre les institucions catalanes i valencianes donants de peces -arxius i museus- ja han començat: "jo no et deixe eixe document perquè tu no em deixes aquell... doncs no et deixe cap"... "què t'has cregut? jo tampoc no et deixaré cap!"

D'altra banda, desconec si dins del programa de la Generalitat Valenciana, les Universitats de Castelló i d'Alacant organitzaran sengles congressos d'història relatius a l'època de Jaume I, al temps que potser també prepararà quelcom José Luis Villacañas, el seu biògraf en castellà, professor universitari de filosofia a Múrcia i antic director d'Arxius de la Conselleria de Cultura valenciana. De fet, actualment el mateix Villacañas està assessorant la producció valenciana d'un potent documental sobre la figura de Jaume I, la qual no serà l'única aportació audiovisual de l'any, ja que el també valencià José Antonio Escrivà està ara acabant de rodar King Conqueror a la Ciutat de la Llum.

Finalment, d'altres iniciatives acadèmiques o cíviques estan posant més salsa a la celebració de l'Any Jaume I. Els més matiners van ser Stefano Cingolani, Maria Teresa Ferrer Mallol i Jordi Burguera, i Antoni Furió amb els seus assaigs, reedicions i biografies, alhora que Vicent Garcia Edo ve dirigint des de fa un temps l'Arxiu Virtual Jaume I, una eina magnífica per als investigadors. Ara ha estat el torn del Consell Valencià de Cultura amb la seua proposta d'anomenar "plaça del rei Jaume I" a la de l'Ajuntament de la ciutat de València, mentre que Ernest Belenguer, Joan Soler i Guillem Rosselló acaben de publicar una nova monografia històrica, un recull de llegendes i una novel·la sobre la conquesta de Mallorca respectivament. En breu Maria Carme Roca publicarà un llibre sobre les dones del rei Jaume i potser al llarg de l'any un grup de valencianistes organitze un viatge a Montpeller, tot rememorant el que es va fer fa un centenar d'anys.

En fi, que ens eixirà per les orelles "el bon rei en Jaume", creador dels regnes de Mallorca i de València, cap militar dels exèrcits cristians, usurpador de terres, ordenador de deportacions massives, nepotista com el que més, però mite on els haja. Algú en dóna més?

Pàgina26.com (III)

Memorial a Jaume I (Montpeller)

A propòsit de vuité centenari jaumí (III). Publicat a Pàgina26.com

D'ací a unes poques setmanes, el 2 de febrer de 2008, farà vuit-cents anys exactes que va nàixer el rei Jaume I d'Aragó. Al mateix temps, es complirà tot just un segle que la celebració conjunta de semblant efemèride per part de catalans, aragonesos i valencians a Montpeller va originar l'organització del Primer Congrés d'Història de la Corona d'Aragó, dedicat, en conseqüència, a «Jaume I i la seua època».

Així ho explicava quinze anys després el doctor Faustí Barberà, assistent en nom l'associació València Nova: «Quan el 2 de febrér de 1908 acudiren a Montpeller les representacions de Catalunya, d'Aragó i de Valencia per celebrar la VIIª Centúria del naiximent del Rey Jaume, sabut es qu'els delegats no feren asòles acte de presència en l'homenage a d'aquell colós mijeval; sinos que de pas els pegaren unes saxadetes als còrs adormits, despertaren sentiments en latència i renovaren vincles patriòtics, que, semblant [que] n'estaven mòrts, resultaren morals vius; molt vius, i encara en condicions de tindre auments d'amplaria i vigorositat. Eixes condicions d'adequació en que ya's trovaven tals sentiments feren viable l'intent de provocar lo 1^er Congrés d'Història de la Corona d'Aragó tant pronte la idea fon proposada en Barcelona».

Tanmateix, la commemoració resultà ben dificultosa a la capital valenciana. La mateixa València Nova, que procedí a fer una ofrena foral al monument jaumí del Parterre, es lamentà públicament del marcat contrast que s'hi estava produint amb Palma, Montpeller o la ciutat de Barcelona, on s'arribà a nomenar una destacada «Junta per celebrar la naxença del rey Jaume I». A València, en canvi, l'Ajuntament, de majoria blasquista republicana, es negava a celebrar el centenari: no en volien saber res de reis, ni que foren Jaume I.

Finalment, però, un enardit discurs al plenari municipal del regidor conservador Josep Martínez Aloy, qui seria president de la Diputació de València i del Centre de Cultura Valenciana, convencé els blasquistes. Així, s'hi aprovà una modesta partida pressupostària de 5.000 pessetes, amb les quals es finançà una exposició sobre Jaume I a la seu de Lo Rat Penat i s'edità una remembrança del rei escrita per Teodor Llorente. La insistència dels valencianistes donà els seus fruits.

De fet, les paraules citades de Faustí Barberà foren dites en la crida pública al Tercer Congrés d'Història de la Corona d'Aragó, celebrat a València en 1923 amb el suport de les institucions municipals i provincials. Com hi va dir l'enviat barceloní, Francesc Carreras i Candi: «Qué diferència de l'any 1907, en que en Ròc Chabás per abandó de les corporacions oficials fracassá al intentar celebrar en Valencia lo primer Congrés, a hui, 1923, que está representat oficialment com mai estigué atre anterior Congrés». Les immediates dictadures truncarien, tanmateix, el ferm avanç del valencianisme, però això ja és una altra història...

Pàgina26.com (II)

A propòsit del vuité centenari jaumí (I). Publicat a Pàgina26.com

Als 5 anys heretà la Corona. Amb a penes 21 capitanejà els exèrcits que ocuparen Mayurqa i esclavitzaren la majoria d’andalusins de l’illa. Amb 25 féu caure Madina al-Hadra (Borriana) i als 30 prengué Balansiya, una conquesta commemorada als scriptoriums cristians de mitja Europa. Als 37 es plantejà encapçalar una croada contra els musulmans de Terra Santa, al temps que donà forma al regne de València amb l’ocupació efectiva de Shatiba.

Als 42 anys estigué a punt de morir a mans del cabdill resistent al-Azraq, que li tendí una emboscada a Rugat. Als 53 proclamà la validesa general dels Furs de València al regne homònim i als 58 conquerí la Múrcia andalusina revoltada contra el rei de Castella.

Encara amb 61 anys reprengué el projecte de recuperar els Sants Llocs amb un important estol i diverses companyies de cavallers, però un tempesta al golf del Lleó el féu desistir i retornar als seus dominis amb el cap cot. Potser era massa vell, una vellesa amargada per les lluites fratricides entre els seus fills i un darrer alçament andalusí al regne de València. Així, als 68 anys, sufocat pel calorós estiu de la Xàtiva cristiana, el rei Jaume d’Aragó es traslladà a València per acabar els seus dies davant l'incert panorama d'una revolta musulmana generalitzada al regne que li va donar glòria (Montpeller, 2.II.1208 - València, 27.VII.1276).

Ara, quan compliria 800 anys si n’haguera viscut 969 com Matusalem, la seua vida serà objecte de nombrosos llibres, actes, congressos i commemoracions. Entre tots ells ja disposem de la nova biografia que ha escrit Antoni Furió per a l’editorial valenciana Bromera. La ressenya hi diu que l’autor ha incorporat per primera vegada la veu dels altres, dels que van patir la política militar de Jaume d’Aragó, dit el Conqueridor. Una veu com la del savi Ibn al-Abbar (Balansiya, 1199 – Tunis, 1260), que va escriure esgarradors versos des del seu exili nord-africà (traducció de l’àrab de Josefina Veglison):

València de dolces aigües i dolços fruits.

Abans generosament regada,
reduïda a la misèria ara.
T’estime, i al mateix temps, t’odie,
paratge desolat
on, passada l’època de les dolces fadrines,
la mort regna ara.
I el més sorprenent
és que plore les cases, habitades,
com, si d’esborrades ruïnes es tractàs.

Així doncs, la commemoració del vuité centenari del naixement de Jaume I servirà per fer memòria de la seua figura des de ben diferents perspectives. Una de bona pot ser la vehiculada pels versos esmentats: la del dolor dels conquerits, la de les víctimes de la guerra, la dels refugiats.

Paradoxalment, podem emprar el record de Jaume I per reclamar la primacia dels mètodes pacífics en la resolució dels conflictes. Les guerres no són cap mitjà ni cap solució: l’exemple històric ens repeteix una i una altre vegada que engendren dolor i més guerres. No ho van voler escoltar els governs del segle XX i sembla que tampoc molts del segle XXI. Fins a quan haurem d’historiar un món de guerres contínues?

És necessari que els socorreu ràpidament...

Mapa territorial del continent europeu i la Mediterrània a finals de segle XI

Quoniam, o filii Dei, si pacem apud vos tenendam et Ecclesiae jura conservanda fideliter sustentare virilius solito polliciti Deo estis, exstat operae pretium ut insuper ad quoddam aliud Dei negotium et vestrum, emendatione deifica nuper vegetati, probitatis vestrae valitudinem versetis, necesse est enim quatinus confratribus vestris in Orientali plaga conversantibus, auxilio vestro jam saepe acclamato indigis accelerato itinere succurratis.
Extracte del discurs del papa Urbà II en el Concili de Clermont (1095) segons el cronista Fulcher de Chartres a De Gesta Francorum et aliorum Hierosolimitanorum.

En poques paraules el papa tractava de mantenir la pau a la terra dels francs, la Cristiandat occidental, i desviar la violència feudal cap a Orient, cap a Terra Santa. Així, tal dia com hui, 27 de novembre, de fa 911 anys el papa Urbà II pronunciava el famós discurs (cinc versions) al Concili de Clermont que donava peu a la primera croada. Fins i tot segons William de Malmesbury el papa va fer referència a la dominació dels musulmans a Hispània i les Balears (jamque a trecentis annis Hispania et Balearibus insulis subjugatis).

Europa, efectivament, al llarg dels segles medievals s'expandí cap a l'Est (terres bizantines i musulmanes d'Òrient Pròxim, però també terres baltiques i eslaves de l'Europa oriental), cap a l'Oest (terres cèltiques de la costa europea atlàntica i les Illes Britàniques), i cap al Sud (terres araboberbers de la península ibèrica i l'illa de Sicília). El mateix fenomen que durà a la societat feudal occidental a expandir-se per tot el món sense límit, abordant durant el segle XV els continents africà, asiàtic i americà.


Per més informació a casa nostra:
Miquel Barceló, “Fer colònies i la historiografia catalana”, L’Espill. Segona època, 6 (hivern de 2000)
Robert Bartlett, La formación de la Europa medieval: conquista, civilización y cambio cultural. 950-1350. València: Universitat de València / Granada: Universidad de Granada, 2003.
Antoni Mas, Esclaus i catalans. Esclavitud i segregació a Mallorca durant els segles XIV i XV, Palma de Mallorca: Lleonard Muntaner editor, 2005
Josep Torró, El naixement d’una colònia: dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276). Alacant: Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1999.
Josep Torró, “Jérusalem ou Valence: la première colonie d’Occident“, Annales. Histoire, Sciences sociales, 55 (Setembre-Octubre de 2000)
Josep Torró, "Pour en finir avec la «Reconquête». L’occupation chrétienne d’al-Andalus, la soumission et la disparition des populations musulmanes (XIIe – XIIIe siècle)", Cahiers d’histoi­re. Revue d’histoire critique, 78 (2000), p. 79-97