dimecres, 23 de maig del 2012

La segona etapa de la revista "Lletraferit"

No recordava ben bé com m'havia posat en contacte amb ells. Tinc molt mala memòria, jo, i he hagut de cercar-ho al correu electrònic. Fou l'1 d'octubre de 2008, fa més de tres anys i mig, quan Felip Bens m'escrigué en privat per tal de parlar-me sobre el post que havia publicat aquell dia en resposta al llibre Barres i corones de Pau Viciano. M'indicava certes coses, tant de caire historiogràfic com de caire documental, sobre els orígens medievals de la corona i el blau en la senyera de València per tal de debatre-les i compartir-ne opinions. En aquells moments em trobava a Florència, on feia un mes que havia arribat per a desenvolupar una beca predoctoral al European University Institute. I en un dels meus colps d'inconsciència, en el segon correu que li vaig contestar, els vaig convidar a ma casa toscana: a ell i als membres de La Cretina Comèdia, una tertúlia literària, futbolística i gastronòmica, que s'havia acabat de formar pocs mesos arrere i que jo coneixia d'oïdes pels comentaris que em deixaven ací alguns d'ells. En un altre colp d'inconsciència, Felip m'informava el 9 d'octubre que eren gent de got i gavinet i que estaven disposats a vindre. A penes unes setmanes després aterraven a Florència tres membres de La Cretina, amb els quals vaig passar una de les experiències més memorables de la meua vida. N'hi ha un "Cant Dotzé i Toscà" que ho certifica.

I a partir de llavors, sempre que podia coincidir amb ells a València, assistia a les reunions de La Cretina Comèdia fins a consolidar una amistat forjada a colp de bon menjar, bona beguda i bones xarreres. Tant, que fa uns pocs divendres vam gaudir d'un no menys memorable comiat de fadrí d'un dels seus membres, en el qual estàvem, entre d'altres, Josep Vicent Miralles, Toni Sabater, Vicent Chilet, Vicent Molins, J.R. March, J.L. García Nieves, Felip Bens o jo mateix. Uns noms que no he triat a l'atzar, sinó perquè coincideixen amb molts dels que trobareu signant articles en la segona etapa del Lletraferit, una revista que l'editorial L'Oronella, fundada i dirigida pel mateix Felip, va publicar ininterrompudament entre 1996 i 2008. Com molts de vosaltres sabreu, L'Oronella ha estat una de editorials més actives -segurament la principal- en publicar textos en Normes del Puig i, en conseqüència, l'antic Lletraferit també es feia en eixa normativa. Ara, però, presenta una novetat molt important: també inclou articles en normes de l'AVL -la meitat en el primer número. Ho explica el propi Felip Bens en el seu text de presentació, titulat "Fe sens obres, morta és":
Algú vorà en este nou "Lletraferit" renúncies o abdicacions; hi haurà qui veja inclús un esforç estèril. Nosatres nomes veem un eixercici de generositat imprescindible. De "Lletraferit" cap ad aquells als qui obri les portes. Dels que accepten l'invitació cap a "Lletraferit". I de tots cap al valencià. Som usuaris de la llengua -escritors, periodistes, investigadors, historiadors, professors, fotògrafs...- que senzillament volem fer una revista cultural en valencià, de qualitat, un producte que considerem precís i inajornable. Nos necessitem els uns als atres per a reviscolar un "Lletraferit" que -no ho oblidem- estava en coma després de tres anys sense vore la llum. Nos necessitem per a oferir-lo, units, a la societat valenciana. 
Portada del primer número de la nova singladura del Lletraferit

La qüestió és que, a partir d'ara, L'Oronella també començarà a publicar llibres en normes de l'AVL. Quant a la revista, personalment m'agradaria que tota ella estiguera escrita en esta mateixa normativa perquè, de forma objectiva, sé que la combinació de totes dues no ajuda en absolut a la normalitat lingüística. Però quan Felip ens proposà reflotar el Lletraferit -a Andreu Tintorer, a Josep Vicent Miralles, a Toni Sabater i a mi, que formem el Consell de Redacció- ja vam tindre extenses i profundes discussions sobre la qüestió. Finalment, després de molts estires i arronses, prevencions mútues i esforços de comprensió dels uns als altres, vam concordar que es publicara així: uns textos en normes del Puig i uns altres en normes de l'AVL, i esperaríem a vore què passava. Si la revista és ben acollida, si va malament, etc. Sabem que és una decisió arriscada, però, en relació amb això, com també s'explica en la presentació esmentada, és evident que nosaltres no som qui ha de posar fi al conflicte lingüístic, sinó les institucions corresponents. En este sentit, tant de bo Lo Rat Penat i la RACV -o altres associacions com la PJV- facen prompte el pas d'adoptar la normativa de l'AVL, que és la que té tot el futur del poble valencià per davant. Personalment, no desitge una altra cosa.

Mentrestant, ens centrarem a fer una revista de qualitat, el més atractiva possible, i amb els temes dels quals disfrutem tots plegats i pensem que val la pena donar a conéixer. El número #01 d'esta nova etapa és un exemple d'això. Arranquem amb una entrevista a Carsten Jensen, l'autor de Nosaltres, els ofegats (2006), una de les obres que més ha fascinat a tots els amants de les novel·les marítimes gràcies a la història de Marstal, un poblet de la costa danesa que es revela com una mena de Macondo mariner. A continuació, trobem una recreació literària dels fets de Vinatea, des de la seua fugida del regne de València després d'assassinar la seua esposa en 1313 fins a la seua conversió en un heroi popular en enfrontar-se a la reina Elionor en 1331-32. Després parlem d'un fet realment interessant i desconegut, "el Leviatà del Politècnic", una balena varada al Perellonet que es tractà d'exposar com a escultura a l'esmentada universitat, però que ha acabat amb els seus ossos en un fosc magatzem. Tot seguit, una bella i evocadora visió del Barri de l'Agulla, un preciós nucli històric construït en 1932, prop del que després seria l'Avinguda del Cid de València. Més tard, "La ciutat ficcionada", una veritable classe magistral de com els llibres i la literatura ajuden a construir les identitats, tant a nivell personal com col·lectiu i territorial. 

Després, uns suggeridors passejos per la mar d'Oliva, per la ciutat de Boston i pel monument a Teodor Llorente que es troba a la Gran Via Marqués del Túria de València. És, de fet, el text que enceta un article sobre el poeta valencià com a "tòtem recuperat" per al valencianisme i les lletres valencianes. A continuació ve l'audiovisual: un repàs  a l'atractiva figura de Tran Anh Hung, autor de pel·lícules com L'olor de la papaia verda o Norwegian wood, una entrevista a Pau Martínez, actual director de L'Alqueria Blanca, i un excel·lent fresc de la música d'Arthur Caravan. Continuem amb el descobriment d'una figura realment oblidada, Josep Ballester Gozalvo, cabanyaler, fundador del Llevant i ministre d'Afers Exteriors del govern de la República en l'exili. I, finalment, acabem amb una sèrie de columnes sobre aficions i vicis diversos: la nit, a través del pub Calypso i del conegut a València com a forn dels Borratxos, el futbol, centrat en l'extravagant figura de Mario Balotelli, el bon menjar, al Baret de Miquel a Dénia, i el sexe, amb una remembrança literària del Rei Arlot, una mena d'amo de la Pobla de les Fembres Pecadrius -el bordell de València- que va existir entre els segles XIII i XIV.

Evidentment, no puc amagar que m'agrada el resultat i no precisament perquè hi haja participat jo, ja que simplement em limite a escriure el text sobre Vinatea. És mèrit dels redactors, entre els quals, realment, no en sabria destacar cap, ja que tots els articles m'agraden molt. Potser els d'Àgueda Vitòria -la nostra benvolguda comtessa d'Angeville- i els de Toni Sabater siguen els meus favorits, però no n'hi ha cap dels altres que els desmeresca. Tant Josep Vicent Miralles com Felip Bens, Ernest Granell, Eugeni Machancoses, Andreu Tintorer, Artur Ahuir, J.L. García Nieves, Paco Bosch, Vicent Molins, Vicent Chilet o J.R. March, han escrit uns textos magnífics, de molt bon llegir. A la qual cosa, cal afegir les fotografies que ha fet Diana Baidal. En conjunt, hem intentat mantindre un cert ordre: dos entrevistes, quatre reportatges i una sèrie de seccions fixes ("Planetari", sobre literatura, "Obrador", sobre arts, "Fites", sobre espais urbans o arquitectònics, "Esp(l)ais", sobre naturalesa, "Bitàcora", sobre ciutats del món, "Topografies", sobre llocs oblidats de València, "Temps moderns", sobre cinema, "El Discoplay", sobre música, "Bestiari", sobre personatges urbans, "General de Peu", sobre futbol, "Gargamell", sobre bars i restaurants, i "Memòria de l'entrecuix", de tema eròtic). 

64 pàgines en conjunt, que ens agradaria ampliar progressivament en propers números, estenent, alhora, la nòmina de col·laboradors. Esperarem, en tot cas, a vore com és rebut este primer exemplar de la nova etapa del Lletraferit. Si voleu seguir-lo per la xarxa, podeu fer-ho a través del seu facebook i el seu twitter, així com del seu blog, que seran activats durant la setmana vinent. També en podeu copsar un tast visual en el seu espai de promoció i, per descomptat, podeu comprar físicament la revista en la majoria de quioscos de la ciutat de València o demanant-la directament a L'Oronella. També tindreu ocasió de fullejar-la i adquirir-la en una presentació que farem el divendres 8 de juny a les 19 h. a la Sala d'Actes del monestir de Sant Miquel dels Reis. Ho recordaré novament quan s'acoste la data, però, ara, com demà me'n vaig una setmaneta de vacances a l'illa dels 83 quilòmetres quadrats, ja vos ho dic: esteu tots convidats!

dilluns, 21 de maig del 2012

Un esforç per Saó

Saó, núm. 362 (juliol-agost de 2011)

Fa ja uns quants anys que s’albiraven els problemes, però ara va de bo: la revista cultural Saó corre perill d’una imminent desaparició. Ho explica amb tota mena de detalls un article de Francesc Martínez, el seu cap de redacció i president de l’Associació de Publicacions Periòdiques Valencianes. El cost anual de la revista és d’uns 60.000 euros, dels quals només la meitat està cobert pels subscriptors (atés que no es pot trobar als quioscos o llibreries, sinó que únicament es pot adquirir per subscripció). Això, afegit a la davallada de la publicitat institucional causada per la crisi i a la negativa del govern valencià del Partit Popular de comprar un sol exemplar per a repartir entre els centres públics des de 2007, ha ocasionat unes pèrdues impossibles d’assumir si la cosa continua així. La revista podria desaparéixer en acabar l’any 2012. En conseqüència, els editors s’han posat les piles i han endegat una activa campanya en la xarxa per tal d’impulsar noves subscripcions. Ara podem trobar Saó en facebook, en twitter i en una pàgina web on es poden fullejar i descarregar els números publicats entre març de 2010 i setembre de 2011.

Hi podreu comprovar que la revista resulta sempre molt interessant. Començant pels articles de les seccions fixes, entre les quals podem trobar els noms de Francesc de Paula Burguera i Josep Maria Jordán Galduf, que parlen sobre política i economia, Vicent Josep Escartí i Rafa Roca, sobre història valenciana, o Manel Rodríguez-Castelló, Ricard Chulià, Josep Lluís Sirera i Alfred Ramos sobre literatura, teatre, i cinema actuals. També hi són Josep Miquel Bausset i Josep Antoni Comes, que hi donen un punt de vista diferent del cristianisme, des d’una òptica valencianista i progressista, o les col·laboracions en clau d’humor de l’incombustible Harca. I hi cal afegir, a més a més, les intervencions d’altres col·laboradors puntuals que escriuen sobre molts altres temes valencians, així com els interessants dossiers que acompanyen cada exemplar: sobre determinades figures històriques com els Borja, Sant Vicent Ferrer, Enric Valor o Francesc Tàrrega, i sobre temes d’actualitat com ara la crisi econòmica, la música en valencià, la memòria històrica, el futur de l’agricultura valenciana o les relacions entre el País Valencià i Catalunya.

Com veieu, doncs, per unes raons o per unes altres, tots els mesos podreu trobar articles pels quals valdrà la pena haver rebut Saó al vostre domicili. Si voleu subscriure-vos, podeu fer-ho des d’ací. Són 40 euros a l’any, uns 3,60 euros al mes. Jo m’hi vaig pujar al carro fa més de tres anys i la veritat és que no me n’he penedit, ans al contrari. Sobren les raons per apuntar-s’hi, entre d’altres que és la revista degana de la premsa actual en valencià, amb vora 36 anys ‒des de 1976‒ de publicació ininterrompuda. La campanya iniciada recentment ha fet activar algunes desenes de subscripcions, però se’n necessiten centenars. I una altra forma d’ajudar-hi seria comprar, per encàrrec telefònic, cibernètic o presencial, algun dels nombrosos títols de les diverses col·leccions de llibres de Saó. En mans de tots nosaltres està el fet d’evitar la desaparició d’una de les revistes històriques que manté encesa la flama de la nostra llengua en les impremtes valencianes. I, en relació amb tot això, també aprofite per recomanar la subscripció a d’altres mitjans en valencià igualment importants, com el setmanari d’actualitat El Temps o les revistes infantils Camacuc i la Pelitrúmpeli, un veritable goig per a educar els nostres xiquets.
 

dijous, 17 de maig del 2012

Autoodi a Gandia: el cas brutal d'Alberto Pina

En els bons temps de Federico Jiménez Losantos a la COPE, deien que hi havia molta gent d'esquerres que s'alçava escoltant les seues diatribes extremistes, com a forma d'agitar-se i rebre un bon sacsó de matí. Jo mateix ho vaig fer alguna vegada, tot i que, més que agitar-me, m'admirava davant el cinisme i la intel·ligència mal aplicada que reflectien els discursos del filòleg turolenc. Es notava que estava fent un paper i que moltes vegades ni ell mateix es creia les coses que deia i per això mateix, almenys en el meu cas, la seua retòrica no em resultava tan esfereïdora. Ara bé, he descobert un "periodista" de Gandia, Alberto Pina, que sí que alça els meus instints més baixos, el senta quan el senta, de matí, de vesprada o de nit. I per això tractaré de no escoltar-lo més, si no vull acabar posant-me malalt. Compadisc, en tot cas, als gandiencs que hagen d'aguantar-lo quotidianament, ja que, pel que sembla, és una figura prou coneguda a la capital de la Safor. És, de fet, la veu oficial de l'alcalde Arturo Torró, des del seu programa "informatiu" perpetrat a Radio 7. Vos en deixe una xicoteta mostra del seu estil i de les barbaritats insultants que diu. Val molt la pena escoltar els 5 minuts sencers (i si en voleu dos tasses, ací podeu sentir i descarregar-vos més programes seus).


Transcric la part grossa de la qüestió, a partir del minut 1' 30": Rusia abre destino en Gandía [...] Una empresa pública, Gandía Protur, que trabaja, y trabaja un montón por intentar traer turistas en esta denostada playa de Gandía que tenemos aquí, desgraciadamente, después de 28 años de mal gobierno del Partido Socialista. Los socialistas nos dejaron la playa, pues, completamente pelada de turistas durante prácticamente diez meses al año. Sólo había un poquito de temporada alta, en julio y en agosto, y tampoco demasiado. Tampoco es que fuera para lanzar las campanas al vuelo. Pero el resto del año, diez meses, una playa completamente vacía. Pues ahora hay un gobierno que trabaja, una empresa pública, Gandía Protur, que se está, vamos, rompiendo los sesos por intentar traer gente de fuera.  Ahora parece que son los rusos los que van a intentar traer, los que van a venir a partir de esta primavera-verano. Esperemos que esto se consolide, esperemos que demos una buena oferta, de calidad y precio, con unos buenos... vamos, con... que la gente disfrute, que se lo pase bien, que los rusos que vengan aquí disfruten y se lo pasen bien, y así puedan hablar bien de nosotros y sigan viniendo otros años más rusos todavía.

Ahora se darán cuenta, como siempre les digo, de mirarse el ombligo. Los nacionalistas y el Partido Socialista, que siempre se están mirando el ombligo, que si el 25 de abril, que si hablar en valenciano y que si otras estupideces de ese calibre... Ahora vendrán los rusos y, si quieren, les contamos también que hay que hablar en valenciano y que hay que celebrar el 25 de abril. Benditas imbecilidades, que dicen siempre los de la izquierda y los nacionalistas. Lo que hay que hacer es aprender idiomas extranjeros porque Gandía tiene que vivir del turismo, Gandía tiene que dejar de mirarse el ombligo, Gandía tiene que empezar a ser una capital abierta, completamente abierta al mundo. No preocuparnos para nada de nuestra identidad... Si nuestra identidad está sobradamente, sobradamente reconocida, sobradamente consolidada. Si antes, ahora y después, siempre, todo el mundo aquí ha sabido hablar en valenciano, porque eso es algo que se enseña en casa, que se enseña con la familia, que se enseña con los amigos. Si eso no necesita ninguna protección. Yo cuando iba al colegio -hace ya muchos años de eso- nunca jamás estudié el valenciano y lo hablo perfectamente porque es algo que se aprende en casa y que se aprende en el recreo con los compañeros del colegio. Lo que hay que aprender son otros idiomas, fundamentalmente el inglés. Gandía tiene que ser una ciudad abierta, una ciudad completamente abierta al mundo, donde se puedan hablar varios idiomas para que la gente venga a visitarnos y se sienta como en su casa. Hasta que no se nos meta eso en la cabeza a todos los gandienses y, sobre todo, hasta que no echemos completamente de la ciudad y para siempre a los nacionalistas y a los de la izquierda, la ciudad no será lo que debe de ser. Por lo tanto, háganme caso, echemos de esta ciudad a los nacionalistas, echemos a la izquierda para siempre, abramos la ciudad al mundo, traigamos turismo de todas las partes del mundo, hablemos idiomas. En definitiva, abrámonos al mundo para poder vivir del turismo, porque si no lo hacemos así acabaremos pasando hambre. Háganme caso, cuando vean a los nacionalistas y a los de la izquierda, échenlos, pero sin contemplaciones, de la ciudad. Esta gente es gente mala, gente que destruye, gente que jamás construye, gente que lo hace todo polvo. Por lo tanto, echemos a la izquierda y a los nacionalistas de nuestra ciudad, porque están sobradamente de sobra. Y lo que, les digo siempre, felicitaciones a Gandía Protur, felicitaciones al gobierno municipal, por haber abierto el mercado del turismo a los rusos, y ojalá vengan un montón de rusos a visitarnos cada año.


Volia oferir arguments en contrari, però crec que no ho mereix. Ell mateix es desqualifica, barrejant-ho tot, amb una obsessió malaltissa, intolerant i guerracivilista contra el valencianisme d'esquerres. I tot això amb un accent valencià que supose que maleirà. Només li diré una cosa: que té a vore ser una ciutat oberta amb impulsar la seua pròpia identitat? Li sembla que Barcelona o París, que defensen a bastament la identitat catalana i la francesa, són ciutats tancades? Com sempre, "ser obert" vol dir, en paraules d'esta gent, "deixeu morir el valencià, que ja està a punt de fer-ho". Valents antivalencianistes! Com deia un dietari del segle XV: Aquest és destroïdor de València e de tot lo regne!

dimarts, 15 de maig del 2012

Liebster Blog Awards


Fa vora una setmana que Ximo Corts, seguint una cadena que li arribà a través de Xavi Aliaga, va tindre la deferència d'incloure'm entre els blogs guardonats amb els premis Liebster. Es tracta de triar-ne 5 que no superen els 200 seguidors però que, pels seus mèrits, valguen la pena de difondre, promocionar i impulsar. I jo, la veritat, és que fa mesos que no tinc temps de llegir blogs. De fet, com es pot comprovar fàcilment, tampoc tinc temps -o, millor, ara el dedique a altres coses- per a mantindre el meu propi. Fer vida entre dos -o tres- ciutats no ho facilita massa, així com tampoc tindre compromisos recurrents en altres llocs, com Harca, Saó o nous projectes que prompte voran la llum. En tot cas, tot i que siga per a llegir-los de forma diagonal, encara m'agrada passar-me per casa d'altres i, quan hi ha oportunitat, descobrir blogs nous. És el cas dels que triaré per als Liebster Blog Awards, els darrers 5 blogs que he conegut i m'han resultat interessants:

- Muts i a la gàbia! Crònica pública i privada d'un professor de llengua, literatura i altres coses de la vida, escrita pel "Manifasser Cultural" (supose que valencià fent classes a Catalunya, com tants altres!). Va començar fa un parell de mesos i té apunts tan interessants com "Argot dels alumnes adolescents del país" o "La vida sexual dels professors".

 Calcetins desparellats: També ha començat fa molt poquet. El manté Josep Vicent Lozano-Seser, periodista i escriptor de la meua quinta, nascut a Ondara. Ha destacat en la narrativa breu, treballa a la Mancomunitat de la Marina Alta i dóna a conéixer coses molt interessants.

 - Blanc i en botella, orxata: Reflexions d'Héctor, un professor d'informàtica. De moment, ens va explicant la seua dura experiència com a interí dins del sistema educatiu de la Generalitat Valenciana. 

Da Folk's. El rincón de las folclóricas: L'escriu, en teoria, "Carlos II y vengo del futuro". Blog en castellà d'un valencià, sense pèls a la llengua, com palesa, per exemple, el post "Valencianos comeniños". No escriu massa a sovint, però és que porta 7 anys amb el blog obert...

 - La senda dels lladres: Mantingut per Manel Arcos, el major especialista sobre el bandolerisme valencià al segle XIX, autor de monografies com La senda dels lladres. Bandolerisme als voltants de la serra de Mostalla (1806-1839) o El tio Joan de la Marina. Un bandoler d'Ador en terres del Xúquer i el Túria (1851-1878). Ens delecta amb petits episodis sobre bandolers com el Tramusseret de Benirredrà i el Gat de Carlet, o fent-se ressò del que apareix als mitjans sobre la seua obra.

I ara, si els premiats volen continuar la cadena, han de seguir les següents normes:
1) Copiar i enganxar en el blog el logo del premi i fer un enllaç al blog que t’ha atorgat el premi.
2) Triar 5 blogs com a preferits que tinguen menys de 200 seguidors, fer-hi un comentari perquè sàpien que han rebut el premi.
3) Esperar que continue la cadena i cadascú dels 5 trie els seus 5 blogs (no hi estan obligats).

PS: També he de dir que m'alegra molt la tornada de L'ordre alfabètic d'Amaia.

dilluns, 14 de maig del 2012

15M. De raó, equitat i justícia

12M a València (Jordi Ferrer-Beltran)

No sé quin article és més manipulador i perillós: el de La Razón, 15-M. 15 mentiras. Un camino a la deriva, o el d’El País, Grecia toma la vía de salida del euro. El primer qualifica el 15M d’oportunista, parcial, poc representatiu, victimista, irresponsable, hipòcrita, vergonyós, injust, repressor, insolidari, antidemocràtic, populista, totalitarista, nihilista, salvatge i violent. No està malament. Però, al cap i a la fi, va de front i dirigit a una parròquia molt concreta, sense possibilitats de convéncer ningú que no siga d’eixa corda. És la tàctica d’exasperar el contrincant, provocar-lo i crear malestar general. L’article d’El País, en canvi, és molt més subtil i va dirigit a una gamma de gent més àmplia, amb l’objectiu de reforçar el missatge que tot allò que s’aparta de la dreta i la socialdemocràcia tradicionals es correspon amb un extremisme desestabilitzador i indesitjable. Comença per recordar que la desfeta dels partits de sempre ha suposat l’entrada al Parlament dels neonazis intolerants i xenòfobs. A continuació parla de l’esquerra radical, Syriza, per qualificar-la de populista, improvisadora i irresponsable. I tot seguit, en cercar els culpables de la crisi, esmenta conjuntament els immigrants, els antisistema i els polítics. Finalment, clou l’article tornant a recordar el fantasma neonazi... Conclusió per a Espanya: passeu dels indignats i voteu al PP i al PSOE, que les alternatives ‒com si foren totes iguals‒ són pitjors i estan lligades als extremismes més irrealitzables i contraproduents. [Continua a la columna de l'Informatiu]

dilluns, 7 de maig del 2012

Serem transversals o no serem

Torne a parlar a l'Informatiu sobre la possibilitat de crear un valencianisme de centredreta ara que previsiblement els partits tradicionals, PP i PSOE, començaran a atomitzar el seu vot a causa d'esta crisi, de la qual tardarem anys i anys a eixir. UPyD, que ja està posicionada, en traurà profit entre aquells que creuen la cantilena de la culpa autonòmica, però en l'espectre contrari, en el de la gent conservadora amb sensibilitat valencianista, qui se n'aprofitarà?

Algun dia tindrem dos peces a encaixar?

Em pregunten per què insistisc tant, amb la que està caient, en cridar el centredreta cap al valencianisme si, en teoria, és una causa més que perduda. La resposta és clara: és una aspiració inherent al meu propi valencianisme. Ben contràriament al que pensava Joan Fuster, no considere que “el País Valencià serà d’esquerres o no serà”. Ni tan sols crec que això siga possible: un país, o és transversal o no ho és. O hi ha una sèrie de consensos fonamentals entre la dreta i l’esquerra o no s’arriba a ser un país, sinó una minoria. Això passa a Espanya, a França o on siga. També passa a qualsevol regió. Per exemple, a la majoria de les regions espanyoles hi ha un consens general sobre la pertinença a Espanya, i únicament podem dir que es passa de regió a país allà on hi ha consensos majoritaris diferents, com a Catalunya o al País Basc. No debades, els valencianistes d’esquerres som els únics que qualifiquem la nostra terra de “País Valencià”. Per tant, sense dreta valencianista és impossible que arribem a esdevenir mentalment i materialment un país, ja siga dins o fora d’Espanya, on estem des de fa segles, però com a ciutadans de segona. 

Així ens qualifica, precisament, l’informe que ha editat l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE) sobre el finançament estatal dels valencians. Els resultats són demolidors. Som, junt amb els balears, els que menys diners rebem del sistema de finançament autonòmic, un 9% menys anual, és a dir, uns 160.000 milions de pessetes menys cada any. Però, a més a més, també som la penúltima autonomia que menys diners rep d’inversió pública central, el que és plenament corroborat per les balances fiscals publicades, negatives per als valencians. I tot això amb el greuge afegit que som els únics en eixa tessitura que tenim una renda per càpita inferior a la mitjana espanyola, a l’alçada de Ceuta o les Canàries. De fet, no hem parat de perdre posicions en eixa escala durant els darrers anys, com a resultat lògic d’este maltractament estatal. En conseqüència, l’informe extrau tres conclusions bàsiques: s’ha de corregir l’insuficient finançament autonòmic valencià, s’ha de corregir la reduïda inversió estatal a terres valencianes i, només així, es podrà recuperar la viabilitat financera de la Generalitat sense condemnar els valencians a una penúria injusta i diferencial. [Continua a la columna de l'Informatiu]

dijous, 3 de maig del 2012

Viva nostre senyor rey don Ferrando? El paper de Vicent Ferrer en el Compromís de Casp

Hui reproduïsc al blog d'Harca una versió extensa del darrer article que he publicat a la revista Saó, sobre Vicent Ferrer i el Compromís de Casp:

Representació actual del Compromís a la vila aragonesa de Casp

Dissabte 28 de juny de 1412. Un gran cadafal presideix la plaça major de Casp. El bisbe d’Osca, cardenal del papa Luna, Benet XIII, oficia la missa de l’Esperit Sant revestit amb la casulla pontifical escarlata. A un costat i l’altre del cadafal seuen els compromissaris que han estat tancats al castell santjoanista de la vila durant tres mesos i els ambaixadors dels Parlaments d’Aragó, Catalunya i València. En acabar l’ofici, Vicent Ferrer pren la paraula per dir el sermó. El tema, “Les noces de l’Anyell”, Apocalipsi, 19: 6-7: Vaig sentir la veu d’una gran gentada, que era com el bramul de les onades, com el retruny d’una tronada potent. I deien: Al·leluia! El Senyor nostre, el Déu de l’univers, ha instaurat el seu Regne. Alegrem-nos-en i celebrem-ho, cantem la seua glòria. La gernació present davant d’ell, com és habitual, queda commocionada per les paraules d’un dels millors predicadors que han sentit mai. A continuació, per indicació dels compromissaris, el reverend mestre, que depassa ja la seixantena, comença a llegir l’acord pres sobre l’elecció de rei per a la Corona d’Aragó. Cinc llargs minuts de text en llatí que arriben al seu clímax en nomenar l’escollit: Illustrissimo ac excellentissimo et potentissimo principi et domino, domino Ferdinando, infanti Castelle. Justament llavors, en un esclat de joia, s’escolta un vítol i, tots plegats, públic, compromissaris, ambaixadors, i també mestre Vicent, criden a l’uníson: Viva nostre rey et senyor don Ferrando. [Continua al post d'Harca]