divendres, 29 de juliol del 2016

Les vistes de València d'Alfred Guesdon (1853-1855)

Com potser sabreu, fa poc que vaig escriure en Valencia Plaza sobre les conegudes vistes de la ciutat de València fetes per Alfred Guesdon a mitjan segle XIX, en l'article "Guesdon, el mite de Dèdal en la València de 1853" (any en què es van començar a publicar els seus dibuixos de ciutats espanyoles, tot i que el de València probablement es corresponga amb 1854 o 1855, quan ja havia començat l'enderroc de la Casa de la Ciutat, com es pot comprovar en el fet que només hi aparega una torre, en compte de dos). Allí trobareu resposta a moltes de les preguntes que em vaig fer en enfrontar-me a l'anàlisi d'aquelles dos imatges, com ara: qui era realment el seu autor? com les havia fetes? per què havia triat aquells punts de vista? quina era la seua importància real? quins monuments i quins canvis amb l'actualitat s'hi podien observar? Etcètera. 

En un principi pensava que Guesdon havia fet els dibuixos amb l'ajuda de fotografies aèries preses des d'un globus aerostàtic, segons diversos autors afirmaven amb rotunditat, com explique en el mateix text. Però la bona qüestió és que després de començar a furgar i llegir els estudis d'uns i altres finalment em vaig adonar que hi havia massa febleses en aquella hipòtesi i que, sens apenes marge per al dubte, l'arquitecte bretó havia fet els dibuixos del natural, arran de terra, gràcies als seus coneixements trigonomètrics, a l'existència de bons plànols i a la seua visita personal a cada ciutat que representava. Em va costar de creure-ho, atesa la perfecció de les imatges, però totes les proves, per activa i per passiva, així ho mostraven.

La sorpresa va vindre quan, després d'haver llançat el text, em va escriure l'arquitecte i urbanista valentí David Estal per a indicar-me que, en col·laboració amb la historiadora de l'art Helena de las Heras  i amb el també arquitecte i professor de la Universitat Politècnica de València Pedro Manuel Cabezos, acabava de publicar un article anomenat "Guesdon ayer, Valencia hoy. A la sombra del globo", en el llibre València, 1808-2015. La història continua... (2016), fruit del Segon Congrés d'Història de la Ciutat de València. Hi fan un estat de la qüestió i recullen també la polèmica historiogràfica, arribant, si fa no fa, a la mateixa conclusió. Així que l'alegria de comprovar la coincidència va ser ben gran. 

Però, en definitiva, per al que vull aprofitar este post és per a donar difusió a les dos imatges que ells inclouen en el seu article (que em passaren en pdf). La veritat és que és difícil aconseguir bones representacions de les vistes de Guesdon a través d'internet, especialment de la primera que trobareu avall, i és per això que els vaig demanar de posar-les ací, per tal que tot aquell que tinga curiositat puga gaudir-les. En esta que comente, per exemple, s'hi poden vore o intuir a la llunyania (si l'amplieu) Mislata, Aldaia, Campanar i Torrent, cosa que era quasi impossible en la imatge editada que es podia trobar fins ara per internet. Així que eixe és el principal objectiu d'esta publicació: posar-les a l'abast de qualsevol!



Vista de la ciutat de València des de dalt del pont de la Mar (Alfred Guesdon, 1853-1855)
Vista de la ciutat de València des de dalt del pont de Sant Josep (Alfred Guesdon, 1853-1855)

dissabte, 16 de juliol del 2016

D'himnes nacionals i la "Malaguenya de Barxeta"

Il·lustració de Daniel Sesé sobre la "Malaguenya de Barxeta"

Com he explicat moltes vegades per al cas de les banderes, tampoc hi havia "himnes nacionals" abans de la creació dels Estats-nació i el desenvolupament dels nacionalismes contemporanis des de finals del segle XVIII. Les entitats polítiques anteriors, foren el Regne d'Aragó, el de València, el Principat de Catalunya, la Corona de Castella o el Regne de Suècia, no tenien un himne distintiu i característic, oficialment reconegut i popularitzat entre tots els seus habitants. Simplement perquè no el necessitaven, ja que la seua lògica de funcionament, sense representació democràtica, sobirania popular ni drets polítics individuals, era totalment diferent a l'actual, en què els Estats-nació ho mediatitzen tot. Llavors hi havia comunitats polítiques emanades de cada unitat política territorial (l'aragonesa, la valenciana, la catalana, la castellana, la sueca, etc.) i identitats col·lectives vinculades a elles, però, en conjunt, no vehiculaven per complet i fins a l'últim detall, com hui en dia ho fan les identitats nacionals, la lògica global de l'acció i les mentalitats polítiques quotidianes. 

És per això que no es necessitaven ni banderes ni himnes oficials més enllà de determinats símbols distintius, normalment vinculats a les cases reials i sempre canviants, atés la fluctuació constant de l'extensió dels dominis de les mateixes dinasties governants. No debades, si es fa un breu repàs a la història dels himnes nacionals es comprovarà que la gran majoria, fins i tot en el cas d'Estats amb segles d'unió política, foren compostos i proclamats a partir de finals del segle XVIII, i sobretot durant el segle XIX, en plena consonància amb el desenvolupament del nacionalisme, l'aparició dels Estats-nació i la intervenció de les masses ciutadanes en la política arreu del món. Tampoc l'extensió del "God save the King/Queen" (que en realitat no ha sigut proclamat oficialment com a himne mai) o "La Marsellaise" són més antics que això i quan de vegades s'ha tractat d'afirmar que hi havia països medievals amb himnes nacionals, com en el cas del Regne de Polònia amb la "Bogurodzica", s'ha comprovat finalment que eren càntics religiosos vinculats a la casa reial i les gestes bèl·liques, però que en realitat no eren himnes nacionals com els entenem hui en dia i, de fet, acabaren desapareixent amb el temps.

Els nacionalismes contemporanis, tingueren o no un Estat que els representara, van ser els que van triar i promocionar un himne propi com a símbol de la nació que defensaven, creant-lo per a l'ocasió, de vegades pouant de cançons o tonades populars que els donaven una pàtina d'historicitat. El cas català, molt ben estudiat per Josep Massot en el seu llibre Els Segadors. De cançó popular a himne nacional de Catalunya, és ben representatiu i evident. En origen la cançó nasqué en el segle XVII, durant la Guerra dels Segadors de 1640, com un romanç que explicava les raons que tenien els catalans per a revoltar-se contra el rei Felip IV i el comte-duc Olivares. Però no era cap himne de Catalunya ni res per l'estil i simplement es transmeté en algunes contrades com a cançó popular, sense que la gran majoria dels catalans la coneguera mai, fins que en les dos darreres dècades del segle XIX, en paral·lel a la gran escalada del catalanisme que es produí justament llavors, es propugnà com a himne nacional. 


Francesc Alió i Emili Guanyavents, els creadors d'"Els Segadors" entre 1892 i 1899

En primer lloc, el filòleg i folklorista de la Renaixença Manuel Milà i Fontanals recollí el text transmés del romanç -molt diferent a la versió actual- en el seu Romancerillo catalán de 1882 i una dècada més tard, en 1892, Francesc Alió l'inclogué en la seua obra Cançons populars catalanes, amb la introducció d'alguns versos nous, com el famós "bon colp de falç, defensors de la terra(per inducció d'Ernest Moliné), i afegint-li la melodia d'una cançó popular de segar que no tenia res a vore. El llibre, en consonància amb la progressió geomètrica del nacionalisme català durant aquella dècada, tingué moltíssima difusió i quan la Unió Catalanista convocà en 1899 un concurs per a trobar un himne nacional per a Catalunya el poeta i tipògraf Emili Guanyavents, que provenia de l'anarquisme i el republicanisme, adaptà encara més la lletra, retallant-la a la mitat i canviant-la considerablement, amb els versos actuals, molt més emotius nacionalment parlant i molt més rebels. De fet, durant cert temps, mentre que els grups catalanistes progressistes cantaven la nova versió, els conservadors, tractant d'evitar versos com "seguem cadenes", es continuaren remetent a la vella, més tradicional, o fins i tot propugnaren himnes alternatius, com féu la Lliga Regionalista amb el "Cant de la Senyera". 

En qualsevol cas, "Els Segadors" amb la melodia de 1892 i el text de 1899 fou la versió que acabà popularitzant-se i que els partits nacionalistes catalans adaptaren com a himne de Catalunya fins que fou finalment proclamat com a tal en el Parlament fa 23 anys, en 1993. Per la nostra banda, el cas valencià també és un bon reflex de la vinculació dels himnes a l'evolució contemporània dels nacionalismes. L'anomenat "Himne a València" fou encarregat per l'Exposició Regional Valenciana de 1909, quan encara ni s'havien plantejat les primeres reivindicacions nacionalistes valencianes (apareixerien molt poc després, amb la publicació de l'assaig De regionalisme i valentinicultura del doctor Faustí Barberà i l'organització en clau nacionalista d'associacions com València Nova, Pàtria Nova i la Joventut Valencianista durant la dècada de 1910). En conseqüència, l'"Himne a València" compost pel mestre Serrano amb lletra de Maximilià Thous (excepte el primer vers), fou fill del pensament hegemònic dels valencians de l'època: un "sa" regionalisme, en castellà (no fou traduït al valencià fins a 1925) i amb un primer vers que ho deia tot: "per a ofrenar noves glòries a Espanya". 

És a dir, era un himne regional (així fou proclamat el mateix 1925 pels alcaldes de les ciutats de Castelló, València i Alacant), que des d'un punt de vista valencianista tenia la virtut de tornar a reunir les tres províncies valencianes en una idea col·lectiva després de quasi 100 anys separades, però, alhora, no podia funcionar de cap manera com a himne nacional, ja que estava completament subsumit i voluntàriament sotmés al marc nacional espanyol de base castellana. No debades, ben prompte aquelles organitzacions nacionalistes que sorgiren molt poc després propugnaren un himne alternatiu, també mitjançant un concurs, que guanyà Lluís Cebrian Ibor en 1915, amb la cançó que es coneixeria posteriorment com a "Vent de Ponent". I encara uns anys més tard, en 1922, el fill homònim de Maximilià Thous donaria lletra a la "Cançó de lluita", que també era utilitzada com a himne pels valencianistes de l'època, els dos amb versos reivindicatius, escrits clarament en clau nacionalista valenciana. 


"Himne a València", en castellà, en la versió original feta per a l'Exposició Regional de 1909

El franquisme, com és sabut, arrasà amb tot aquell valencianisme previ a la Guerra Civil i també desaparegueren els himnes alternatius que propugnava. En aquelles circumstàncies, amb la formació progressiva d'un nou nacionalisme valencià durant les dècades subsegüents, potser l'"Himne a València" podria haver-se reconvertit i passar d'alguna manera d'himne regional a himne nacional, aprofitant la seua certa extensió social. De fet, això és precisament el que es tractà de fer amb la proposta de versió valencianista que aparegué en 1955, en un llibre de la Junta Central Fallera d'Alzira, que canvià els versos de "Per a ofrenar noves glòries a Espanya" i "Pas a la regió que avança en marxa triomfal" pels de "Tots baix els plecs de la nostra senyera" i "Pas a la nació que avança en marxa triomfal". La idea no reeixí, ja que la versió oficial i popular continuà sent la regionalista en clau espanyola, com tampoc es difongué apenes el "Cant de la senyera", compost per Agustí Alaman amb lletra de Carles Salvador en 1949, també amb intencions valencianistes.

Així les coses, l'himne alternatiu que el nou nacionalisme valencià impulsà a partir dels anys 60-70, quan ja havia pres certa embranzida vinculat al pensament i l'obra de Joan Fuster, fou la "Muixeranga" (tot i que ell la propugnava, més aïna, com a himne dels Països Catalans, ja que considerava que "Els Segadors també és un himno 'requional'"). Així, la "Muixeranga", una cançó tradicional valenciana vinculada a una dansa homònima conservada a Algemesí, s'ha consolidat finalment com a himne entre els valencianistes de les darreres dècades i actua en certa manera com a alternativa a l'Himne Oficial de la Comunitat Valenciana, el de l'Exposició Regional, proclamat per les Corts en 1984. I fins i tot és possible que en els darrers anys, amb la declaració de Patrimoni de la Humanitat de les Festes de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí i l'expansió del fenomen muixeranguer, haja guanyat adeptes i s'haja estés socialment com a cançó estretament vinculada al sentiment valencià. 

En eixe sentit, la "Muixeranga" té una característica que és alhora una virtut i un problema: no té lletra (bé, en realitat Al Tall en proposà una, però en cap moment ha reeixit). El fet de no tindre lletra és una virtut en tant que, sent una tonada molt emotiva, això és també un factor que facilita la seua popularització, ja que evita entrar en disquisicions sobre les característiques o els valors atribuïts a la pròpia nació. Però evidentment això també és un problema, atés que el fet de cantar col·lectivament una lletra apresa -més encara si també és emotiva- coadjuva a l'èxit cohesionador dels himnes patriòtics; si no, que els ho diguen als que competició esportiva rere competició esportiva es lamenten de la falta de lletra de l'himne espanyol, que, sent així menys controvertit, queda al remat certament desllavassat. I potser en relació amb açò entra en joc una altra cançó que d'alguna forma en els darrers anys també està complint el paper d'himne valencià, tant entre valencianistes convençuts com entre moltes altres persones amb una miqueta de proclivitat al sentiment valencià: la "Malaguenya de Barxeta" cantada per Pep Gimeno "Botifarra".

M'ho va fer vore el periodista Ignasi Muñoz en el darrer Feslloch, mentre el "Botifarra" la cantava, indicant-me que, a la pràctica, podria funcionar ja quasi com a Himne del País Valencià, per la seua gran difusió vinculada tant a actes valencianistes com d'altres de caràcter popular i pel mateix fet que té una lletra que es canta col·lectivament amb emoció i orgull. En este sentit, tot i la recent aparició en l'escena pública de la cançó (fa a penes 10 anys a través del disc Si em pose a cantar cançons), també s'ha pogut observar una progressiva transformació de cançó popular a himne, vinculada a la figura del mateix "Botifarra". De fet, hi ha hagut canvis significatius que han facilitat eixe camí, puix no debades esta és la lletra que va ser publicada en 2006: "Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Adzaneta i Albaida, en el Palomar i ací. / Ompli'm el sarró de pa, si vols que et guarde les cabres, que les figues ja s'acaben i raïm no en queda un gra [o no n'hi ha]. / La Llosa i el Genovés, Llocnou, la Torre i Barxeta, Xàtiva, Rotglà i Vallés, Llanera, Vallà i Montesa, Alboi, Cerdà i Estubeny la Granja, Sorió i Torrella". Supose que era la lletra que havia recollit "Botifarra" de la tradició popular -que explica la història de tot un rodamón pels pobles de la Vall d'Albaida i la Costera- i així la cantava en el concert de presentació del disc a Xàtiva:



A l'any següent, en el 2007, aprofitant i potenciant considerablement el que començava a ser el "fenòmen Botifarra", la cançó s'inclogué en el disc d'Obrint Pas Benvinguts al Paradís, amb un altre acompanyament musical i amb una lletra més reduïda, alhora que adaptada a la sensibilitat nacionalista valenciana a través d'una referència a la crema de Xàtiva i el renaixement del poble valencià com a país: "Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Adzaneta i Albaida, en el Palomar i ací. / Vinc del cor de la Costera, el poble dels socarrats, d'allà on renaix de les cendres el meu País Valencià". L'associació amb Obrint Pas féu, sens dubte, que la cançó arribara a moltíssima gent que potser en altres circumstàncies no l'haguera escoltada mai i el canvi de lletra la decantà cap a un himne vinculat al sentiment valencià. Així la cantaven Obrint Pas i el "Botifarra" en directe el mateix any 2007 i a partir d'aleshores, des del 2007-2008, el "Botifarra" en solitari començà a substituir l'estrofa final de la versió tradicional per la composta per a Obrint Pas, com es pot comprovar en els següents vídeos de l'Alcúdia en el 2008 i Muro en el 2010:





És a dir, que quedava així: "Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Adzaneta i Albaida, en el Palomar i ací. / Ompli'm el sarró de pa, si vols que et guarde les cabres, que les figues ja s'acaben i raïm no en queda un gra [o no n'hi ha]. / Vinc del cor de la Costera, el poble dels socarrats, d'allà on renaix de les cendres el meu País Valencià". I cal dir que, mentrimentres, la tonada popular continuà fent camí, ja que diversos cantaors i grups de música o de balls populars l'han convertida en un referent inexcusable del seu repertori. Per exemple, Carles Dénia, que la va publicar en el seu disc Tan alta com va la lluna, el 2008, amb la següent lletra: "Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Atzeneta d’Albaida, en el Palomar i ací. / Anna, Xella i Navarrés, Bolbait, Bicorp i Boquella, La Granja, Rotglà i Vallés, Gavarda, Alberic i Antella, l’Alcúdia i Massalavés. / Mira si he vist meravelles que he vist les aigües del riu banyant-te la pell morena en la cremor de l’estiu. / Mira si he corregut terres, des de Ponent a Llevant, i ara deixeu que descanse a la voreta la mar". Una versió que, molt més reduïda, també ha triat el grup de música d'arrel Xaluq, mentres que els grups de balls i danses solen recórrer a altres versions tradicionals, a l'original del Botifarra o a la versió valencianista en cas que la cante ell mateix en directe:






Però el camí de la cançó cap a la seua transformació en un himne encara ha tingut una altra parada: un nou canvi de lletra per part de Pep Gimeno "Botifarra". Si més no pel que es pot comprovar en les desenes de vídeos que hi ha en youtube, sembla que va ser en l'estiu del 2012, fa quatre anys, quan encara canvià la segona estrofa de la versió del 2007-2008, la d'"Ompli'm el sarró de pa", per una altra més moderna i amb un missatge clarament vinculat al que podria ser un himne en clau positiva i esperançadora, quedant en definitiva així: "Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Adzaneta i Albaida, en el Palomar i ací. L’altre dia jo somiava que ja era realitat un món sense violència ple de pau i llibertat. / Vinc del cor de la Costera, el poble dels socarrats, d'allà on renaix de les cendres el meu País Valencià". D'esta manera, la cançó ho té tot per a ser un himne molt popular i fins i tot per a poder convertir-se en un himne nacional. És una cançó tradicional que emociona i agrada, al mateix temps que la seua lletra combina tres factors: l'arrelament a la terra (en concret a part de les Comarques Centrals Valencianes, on precisament el sentiment valencià és ben fort); un missatge general d'esperança que connecta amb una visió global de la Humanitat; i un recordatori dels patiments històrics dels valencians, vinculat a la il·lusió col·lectiva de renàixer com a país i caminar tots plegats cap al futur.

I així és com la canta Pep Gimeno "Botifarra" des de fa uns quatre anys per tot el territori valencià, en grans concerts i en actuacions en auditoris i places dels pobles amb un èxit incontestable i multitudinari. Ningú protesta ni es queixa per la cançó, sinó que, ans al contrari, emociona i fa vibrar de manera notable tant a gent que és conscientment nacionalista valenciana com la que simplement se sent valenciana. Únicament, que jo conega, hi ha hagut un cas de desdeny públic a la cançó i va ser el que van fer dos membres de Ciudadanos en la Fira de Xàtiva del 2015, que expressament es negaren a aplaudir al "Botifarra" quan acabà la seua "Malaguenya de Barxeta", segurament per l'al·lusió al "País Valencià" i perquè eren ben conscients del fort sentiment de valencianitat que és capaç de vehicular la cançó entre els que l'escolten i la canten, com a bon himne (i en plena contradicció amb la seua cosmovisió nacional castellanoespanyolista). Però, llevat d'eixe cas excepcional, tot indica que l'acceptació de la cançó és generalitzada i precisament l'estreta vinculació al "Botifarra" és un dels seus grans punts forts, ja que només els malintencionats o els ignorants poden dubtar del seu treball per la cultura tradicional valenciana i per l'enfortiment de la consciència col·lectiva valenciana. 

Tot açò no vol dir, evidentment, que des d'un punt de vista valencianista ara hajam de reclamar la proclamació de la "Malaguenya de Barxeta" com a himne nacional valencià (d'altra banda, que es denomine "malaguenya" -que és un altre nom valencià per al "fandango" i "l'u"- pel seu origen andalús no seria sinó una bona mostra de com els valencians hem estat capaços al llarg de la història d'assimilar i reinventar les tradicions dels molts pobles que han arribat fins ací i s'han integrat en la societat valenciana). Simplement ara tenim dos bones cançons, la "Muixeranga" i la "Malaguenya de Barxeta", que poden funcionar com himnes alternatius a l'oficial valencià, que pel seu regionalisme i la seua submissió total al marc nacional espanyol és inapte i decepcionant per a motivar i pensar el futur col·lectiu dels valencians en clau pròpia. Probablement les dos alternatives són igual de bones, cadascuna amb les seus pròpies virtuts.

Ara bé, tocar els símbols nacionals de manera oficial és cosa major, no convenient fins que no s'haja guanyat una majoria social -per a que no siga un canvi condemnat al fracàs des del principi. Seria tant com realitzar ara un referèndum per la independència del País Valencià; el resultat ja el sabem, negatiu, així que millor no fer-lo, ja que no es donen les condicions. En canvi, si arriba un dia que hi ha una majoria social que canta amb orgull una lletra com la de la "Malaguenya de Barxeta" o escolta emocionada la "Muixeranga" voldrà dir que potser el canvi mental majoritari s'haurà produït i que caminem cap a una nova hegemonia com a fruit del missatge valencianista. En eixe sentit, crec que el que hem de fer és continuar emprant tant com pugam eixes altres cançons que sí que poden servir perfectament com a himnes valencians sense lligadures ni submissions a altres pobles, mentres continuem difonent el missatge polític d'igualtat i justícia per al poble valencià que vehicula el valencianisme. Ja arribarà, si convencem a la majoria de la societat valenciana, el canvi oficial; caurà pel seu propi pes, però el camí és encara llarg. 

En tot cas, que ara hi haja dos bones alternatives a un himne oficial que no es va pensar ni ha pogut ser reinterpretat en clau valenciana no pot ser més que una bona notícia. I que una d'eixes alternatives, la "Malaguenya de Barxeta", haja crescut tant com a himne de valencianitat en tan poc de temps és també un molt bon senyal. Els valencians estem encara -en realitat com tots els països però a molts diferents ritmes- en plena construcció nacional. A vore si finalment, des del cor de la Costera i des del cor de tots els valencians, aconseguim que el nostre país renasca de les cendres que ens ha anat deixant el passat. 





Post Scriptum: Com a curiositat afegiré que per al concert de comiat d'Obrint Pas al Teatre Principal de València en el 2014 es féu una versió especial, amb la col·laboració final del "Botifarra" i Miquel Gil, que deia: "Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Adzaneta i Albaida, en el Palomar i ací. / Eixa és la terra que estime, davant la qual sóc humil. Mai no vaig abandonar-la, m'obligaren a partir. / Vinc del cor de la Costera, el poble dels socarrats, d'allà on renaix de les cendres el meu País Valencià". Incloc també la versió de la "Muixeranga" que es va fer per a aquell mateix concert, emotiva a més no poder. I per últim afegiré que en el recent concert que Pep Gimeno "Botifarra" va fer també al Principal de València, en juny de 2016 a iniciativa de l'editorial Bromera, es van ajuntar la "Malaguenya de Barxeta" amb la dansa de la "Muixeranga", la cançó de la qual va sonar a continuació.