diumenge, 29 de juny del 2008

El cristianisme, la humanitat i els valencians

El rent fa fermentar el pa, símbol cristià del treball humà

Hui diumenge és dia de festa: "die dominicu", és a dir, el "dia del Senyor". Els jueus feien -i fan- el "shabbat", per a ells el darrer i seté dia de la setmana, en què Déu va descansar després de la creació. Els cristians, en canvi, traslladaren el dia de descans i honra del Senyor al primer dia de la setmana, el mateix en què Jesucrist va ressuscitar segons el Nou Testament (fet que vingué a coincidir amb el descans tardorromà del dia del Sol, el "Sunday" anglés). Els musulmans, per la seua banda, decidiren en temps del profeta descansar i fer l'oració conjunta el divendres, "yawm al-jumu'ah" o "dia de la reunió" per a ells.

Vinc a dir això perquè, conscientment o inconscient, gran part de la nostra vida està formada per herències històriques marcades per la religió, en el nostre cas majoritàriament el cristianisme. Les festivitats en són una i molt important: no només les festes paganes cristianitzades, com les celebrades per Sant Joan o Sant Antoni, sinó també les pròpies cristianes, com els Sants Vicents o la Pasqua. Per això, pense que és important conèixer la cultura cristiana, perquè forma part de nosaltres, de la mateixa manera que la llengua en què hem parlat o el paisatge sobre el qual ens hem establert.

Moltes altres coses de la religió cristiana les rebutge. Com ja vaig dir sóc laïcista, ja que no em cap en el cap que qualsevol persona amb criteri racional puga fer dependre -en major o menor mesura- la seua vida d'uns preceptes aliens a la pròpia consciència d'humanitat que hem assolit a través de la raó i el coneixement. La moral cristiana predominant que hem rebut i que continua propagant-se des de la jerarquia eclesiàstica tampoc és un punt a favor de l'Església actual.

Amb tot, el mateix pensament cristià ha estat a la base dels humanismes socials que van dur al mateix alliberament humà de la religió. Recorde que enguany la historiadora de la Revolució Francesa Florence Gauthier, ferma defensora de la tasca de Robespierre, ens va explicar que, segons ella (amb una teoria que escandalitza a França), el símbol de la república revolucionària -la Llibertat guiant el poble del quadre de Delacroix, per exemple- s'anomena "Marianne" perquè en època de la Revolució s'identificava els jacobins amb la tradició de pensament que provenia del pare Juan de Mariana. Este jesuita castellà del segle XVI-XVII estigué, entre d'altres, a la base de la noció de "dret natural", desenvolupada a resultes de l'extermini d'indis a Amèrica i que acabà per definir la humanitat d'un mode universal (i no només centrada en els cristians).

En poques paraules, això va permetre concebir uns drets propis de les persones, independentment de la seua religió, el que, d'una banda, va donar lloc a justificar la resistència i la rebel·lió contra els governs que atemptaven contra eixos drets, i, d'altra banda, va impulsar els conceptes de tolerància i convivència conjunta. Els il·lustrats, malgrat el seu anticlericalisme general, no partien del no res, sinó que bevien de fonts cristianes, minoritàries i marginades pel poder eclesiàstic, però cristianes.

I tot açò per a explicar-vos la meua alegria per l'aparició al panorama editorial valencià de la "Col·lecció Rent" (Denes), especialitzada en llibres de literatura religiosa contemporània en valencià i dirigida per Agustí Colomer. De moment han publicat una traducció d'alguns sermons de John Henry Newman i una recreació literària del profeta Isaïes escrita per Martí Domínguez. Es preveuen, a més a més, l'autobiografia de la jueva Simone Weil, la biografia de Gonçal Vinyes preparada per Antoni López o una selecció de la poesia religiosa de Vicent Andrés Estellés.

Per això, malgrat el meu ateïsme, pense que ens podem congratular de la iniciativa. Ells també són una minoria dins de l'actual cristianisme valencià, una minoria com la que va fermentar en l'humanisme universalista que compartim molts de nosaltres, i una minoria que arrela en el poble valencià per a ser coherent amb els seus propis principis cristians. Enhorabona i benvinguts.


dijous, 26 de juny del 2008

València vista per forasters (VII)

Sembla que ve de lluny

Com ja vaig dir, l'itinerari d'Alexandre Laborde publicat en 1826 també fa algunes observacions sobre la llengua dels catalans i dels valencians en la seua descripció dels diversos pobles hispànics. A petició de German, ací les teniu.

En primer lloc, destaca -com qualsevol observador neutral faria- que és la mateixa llengua, més "suavitzada" a València (suposadament per efecte del clima!), tot i que, pel que fa al nom, només li diu "llengua catalana" a la que es parla a Catalunya, reservant el de "llengua llemosina" per a la de València:
La lengua catalana es hija de la provenzal antigua... Hablábase ya vulgarmente en el siglo XI, llegando tan pronto a su perfección, que el XIII se tiene con razón por su siglo de oro. De aquí pasó a Aragón, Mallorca, Valencia y Sicilia, donde era la lengua de la corte, habiéndose suavizado mucho en Valencia, y conservando todavía en Cataluña cierta aspereza y fuerza de acento, que debe tenerse por efecto del clima más bien que del idioma...

Aunque no hay lugar alguno de este reino donde no se sepa hablar la lengua castellana, sin embargo la usada generalmente en el país es la lemosina, que introdujo en él su conquistador Don Jaime I, la misma que se habla hoy día en Cataluña y Mallorca; aunque por el roce con las provincias de Murcia y Castilla la Nueva, y principalmente por la benignidad del clima, ha adquirido cierta suavidad y dulzura.

D'altra banda, mentre que dels valencians només apunta que eixa suavitat i dolçor fa la seua llengua:
Muy agradable y armoniosa en la boca de los valencianos, y particularmente de las mugeres (sic). El gran conocedor Cervantes la llama "graciosa, dulce y agradable", en cuyas cualidades, dice, solo puede competirla la portuguesa.

Dels catalans, en canvi, destaca sobretot el seu afecte per la llengua:
Los catalanes juiciosos aman su lengua con muchísima razón, por la abundancia de sus sinónimos, viveza de sus expresiones, concisión de sus frases y palabras, multitud de monosílabos y variedad en las transposiciones, cualidades que hacen a un idioma muy susceptible de elocuencia.
La seua obra literària abans del segle XV:
Si el arte de la imprenta se hubiera inventado en el siglo XIII, Europa inundada de excelentes obras catalanas, que o se han perdido o yacen manuscritas en las bibliotecas, pudiera por sí misma conocer esta verdad. Mas hallada aquella invención a mediados del siglo XV, ocupó toda su atención en España el idioma castellano, que iba ya tocando a su mayor altura. De manera que aun los mismos escritores catalanes trabajaron en él, mayormente después que se hizo universal en la península con la unidad de su monarquía.
I la tenacitat del poble català a l'hora de conservar l'idioma propi a través de l'alfabetització i la religió:
A pesar de esto, el vulgo de Cataluña conserva tenazmente el idioma patrio, en el cual se enseñan las primeras letras, las oraciones y el catecismo.


dimarts, 24 de juny del 2008

La finca dels collons

Plànol de situació. La Finca de Ferro al costat de l'institut, on diu "Carrer Xàtiva"

Com sempre que vinc a València he trobat un soroll infernal a la major part dels carrers que freqüente i un (ja estic fart) metro de merda (en comparació amb el de qualsevol ciutat amb mínimes aspiracions de gran urbs). Amb tot, també com sempre, alguns llocs especials de "la meua ciutat" m'han fet oblidar-ho tot i gaudir d'ella al màxim.

Un d'eixos espais concrets és l'eixida de l'Estació del Nord, amb un altre triangle màgic (com el del Mercat-Sant Joan-Llotja) format per la mateixa estació -la més bonica del món, ja ho sabem-, el col·legi Lluis Vives, i l'Edifici Garceran (i hi podríem afegir la visió cap a la dreta de la plaça de bous).


Només m'hi detindré una miqueta a comentar el major desconegut d'eixos quatre monuments: l'Edifici Garceran o la Finca de Ferro. Amb els seus 22 pisos i 85 metres d'alçària, va ser el sostre de València durant vora 40 anys, des de la seua construcció en 1962-1964 fins a la de les Torres d'Ademús en el 2003. Tot i no ser especialment bell ni espectacular, si ens quedem mirant-lo detingudament sorprén la seua imponència: és realment gran.

Va ser un dels primers edificis de València que emprà una estructura de ferro i d'ací el seu malnom, que també va ser el de Finca dels Collons
durant el seu bastiment. La raó? Molt senzilla. La gent que eixia de l'Estació del Nord mirava cap a l'esquerra i veia aquell monstre en construcció, la reacció més comuna era dir: "Collons, quina finca!"


Model 3D fet per Jorge Pellicer

Vista aproximadament des de la plaça de bous

Vista des de la plaça de l'Ajuntament

Vista des de baix


dilluns, 23 de juny del 2008

Pàgina26 (VII)

Castell de Montsó

El «Llibre dels fets» està escrit en ribagorçà. Publicat a Pàgina26.com

Això, en poques paraules i cercant un titular sensacionalista, és el que hom pot extraure del darrer estudi sobre la llengua de la Crònica de Jaume I realitzat per Antoni Ferrando (2001). A partir de la recent edició crítica de Jordi Bruguera (1991), qui afirma que el català del «Llibre dels fets» correspon a la parla oriental, Ferrando ha pogut argumentar justament el contrari.

En opinió -ben fonamentada i raonada- de l'estudiós valencià, els trets orientals que identifica Bruguera correspondrien únicament al manuscrit de 1343 sobre el qual ha fet la seua edició.
La comparació d'aquest amb d'altres, especialment el confeccionat en 1380 per ordre de Pere el Cerimoniós pel saragossà Juan de Barbastro com a còpia oficial per a la ciutat de Mallorca, indica, segons Ferrando, que el text original de la Crònica era de fonètica, morfologia i lèxic occidentals («-ix» intervocàlica, diftong «-eit», tancament de la «e» pretònica en «i», «son/seu» per «llur», «dos» per «dues», etc.).

Per tant, els orientalismes de l'edició de Bruguera es deurien exclusivament al tamís del monjo catalanooriental Celestí Destorrents, copista del manuscrit que aquell ha treballat, un fet que explicaria, a més a més, la presència reiterada de paraules molt específiques del català més occidental. Per a Ferrando, Joan Coromines ja encertà en afirmar -a partir d'unes observacions escadusseres- que el lèxic de l'obra estava «molt tenyit de termes de Ribagorça i les comarques totes que confinen amb Aragó» («sas», «arch de Sent Joan», «corell», «oroneta», etc.)

Ferrando conclou que, tot plegat, això corroboraria la intervenció personal del rei en l'autoria de la crònica, ja que reflecteix el tipus de català que segurament Jaume I va aprendre en la seua infantesa i adolescència: educat orfe des dels 6 als 9 anys per cavallers catalans i aragonesos al castell templer de Montsó (vila aragonesa de parla catalana en aquells moments) i crescut a les terres de frontera entre Catalunya i Aragó quasi contínuament fins als 19 anys.


Encara que la possible intervenció en la redacció del «Llibre dels fets» de Jaume Sarroca, fill il·legítim del rei procedent de terres lleidatanes, també podria explicar alguns d'aquests trets, tot sembla indicar que, efectivament, Jaume I s'expressava en un romanç de tipus ribagorçà que la seua crònica reprodueix. «Jaume I parlava ribagorçà» també hauria estat un bon titular, sensacionalista i divertit.

Localització de Montsó a l'Aragó

dijous, 19 de juny del 2008

Aspres, nobles, feiners, vehements, ambiciosos, implacables...

Com ja vaig dir, l'Itinerario descriptivo de las provincias de España (1826) d'Alexandre Laborde glossava l'esperit dels diversos pobles hispànics amb una sèrie de tòpics que en termes generals s'han mantingut fins a l'actualitat, especialment en el cas del regne de València i de Catalunya. Als catalans els fa aspres de caràcter, desagradables en l'expressió, nobles d'ànim, aventurers, actius, treballadors, apassionats, implacables però fidels, amb gran orgull nacional i portadors de barretina:
Comúnmente se atribuye a los catalanes cierta aspereza de carácter, desagrado en la expresión y vehemencia en las acciones, pero estos defectos que sin duda son abultados, se recompensan bien con otras buenas calidades que los adornan y acaso se equivocan con cierta nobleza de ánimo, que no sufriendo la humillación y servidumbre, lleva a los catalanes a empresas grandes y arriesgadas, y es el alma de su actividad y constancia en el trabajo [...]

Es notable el horror que el catalán tiene a la ociosidad: su genio le conduce a todas las partes del universo [...] Tienen los catalanes pasiones violentas, y se arriesgan por satisfacerlas: la de las riqueza dirige su industria, la emulación su actividad. Cuando aman, aman con vehemencia; pero su odio es implacable, y en asuntos políticos llega a ser inquieto. Sin embargo son capaces de hacer todos los sacrificios en obsequio del príncipe que ha sabido hacerse amar de ellos.

El orgullo nacional que caracteriza al pueblo catalán, es el que crió ya de muy antiguo si rivalidad con los franceses, a la cual pusieron el colmo las guerras de sucesión, cuyas memorias indelebles son un continuo despertador de su odio a aquella nación [...] Los aldeanos llevan una especie de capote que llega a las rodillas y llaman gambeto, y un gran gorro colorado.

Plànol de Barcelona a començaments de segle XIX

I un altre dia parlaré de les observacions de Laborde sobre la llengua...


dimecres, 18 de juny del 2008

Art de paraula!

Doncs ja heu sentit al president de la República de les Mones: El Penjoll. Art de Paraula ha convocat un concurs de microrelats en valencià que finalitza dilluns vinent a la nit. L'extensió màxima dels relats serà de 300 caràcters (inclosos els espais) i heu d'enviar-los (amb pseudònim si voleu) a elpenjoll@gmail.com per tal que isquen publicats a la seua revista-blog i opten al premi (l'honor de guanyar bàsicament). Bona sort!

dilluns, 16 de juny del 2008

Escarni públic (1336)

Al llibre de privilegis de la ciutat de València es poden trobar moltes coses, entre d'altres, la següent pena de l'any 1336 que es podia imposar als carnissers que donaven una carn per una altra (de femella per mascle, considerada de millor qualitat, com ovella per moltó, truja per porc, o cabra per boc):
Ut quod vestibus denudatus, femoralibus tantummodo sibi, relictis per plateas dicte civitatis cum sono tube sive de nafil ducant publice de die, gestas in collo carterium sive frustrum illarum carnium quas, ut premitint, perduxerit fraudulenter ad vendendum, quemquidem taliter puniendum precedat preco exprimens sive clamans illum esse qui unam carnem pro alia venderet presumebat.

És a dir, més o menys:
De manera que amb les vestimentes llevades, deixant-los només els calçons, siguen conduïts de dia per les places de dita ciutat amb so de trompeta o anafil, portant al coll un quart o un tros d'aquelles carns que, com ha estat dit, portà fraudulentament per a vendre, i anant per davant dels així castigats un pregoner que diga o cride que es tracta d'aquell que pretenia vendre una carn per una altra.
Hauríem de fer nosaltres el mateix amb els nostres corruptes i estafadors polítics? Què vos pareix la justícia del segle XIV? Massa forteta?


divendres, 13 de juny del 2008

El Pocholo valencià

Este home d'ací al costat és Vicente Burgos. Fins ara les úniques referències que tenia d'ell me l'assimilaven a una mena de Pocholo valencià. Com a gerent que era de la Fundació Jaume II el Just s'encarregava de cloure els Cursos d'Especialització en Història Medieval celebrats des de fa un parell d'anys al monestir de la Valldigna. Doncs bé, l'any passat o l'altre, es va presentar amb cara de no haver dormit, tot espitós, a saber davall dels efectes de què substàncies, i dient favades que avergonyiren el personal present (procedent de mitja Europa). Fins i tot en el moment d'atorgar unes medalles va ocasionar un incident amb un catedràtic de medieval que camina amb certa dificultat. Jo no estava present, però la història em va arribar per diverses fonts. Ara torne a saber d'ell. El País-PV publicava fa tres setmanes una notícia relacionada amb la seua figura: "El ex gerente de la Fundació Jaume II el Just dejó una deuda de 9 millones de euros". Hi glossaven, a més, la seua trajectòria:
Ex presidente de Nuevas Generaciones del PP, atrajo a la organización en sus días de estudiante de Derecho a Francisco Camps, Esteban González Pons y Gerardo Camps, con los que conformó el Clan del Agujero, en referencia al nombre del bar al que eran asiduos... Entonces Camps lo nombró gerente de la Fundación Jaume II El Just, que había permanecido bajo mínimos... Estas mismas fuentes han cuantificado en "unos nueve millones de euros" la deuda generada por una gestión desordenada, ya que Burgos "actuaba como si el dinero no tuviera fondo"...

La operación de compra y traslado del claustrillo del Palacio del Abad desde Torrelodones, que costó un millón de euros, más otros 100.000 para realizar la réplica con la que fue reemplazado en el palacete madrileño. El organismo realizó costosas exposiciones como
El toisón de oro, que ascendió a 1,3 millones, o musicales como Balansiyyá, al que aportó otro millón, así como festivales de teatro, encuentros culturales y zarzuelas que superaron el presupuesto del organismo...

Burgos no tocaba el suelo y endeudó a la fundación de una forma estelar", refiere un ex trabajador del organismo... Personas próximas al ex gerente han explicado que Camps le pidió que convirtiera el monasterio en un motor cultural y que "su gestión estuvo en todo momento avalada por el presidente". "Lo que hay es un desfase presupuestario avalado con créditos promediado a un plazo financiero porque hizo muchas actividades", han precisado.

Això és fer "un motor cultural": fastos i més fastos, i deutes i més deutes. Ara bé, recerca i innovació? Finançament per a universitats? Becaris d'investigació? Noves universitats públiques? Uns els fan el joc, ells es peguen la farra i ací paguem tots...

dijous, 12 de juny del 2008

Blogs picants

Durant molt de temps crec que l'únic blog en valencià i fet per valencians dedicat estrictament al sexe era una trista pàgina de Blogger on eixia una tia en conill i dalt posava "porno en valencià" o alguna cosa així. Ara no el trobe, però existia. Més tard, i no sé si del mateix autor, va aparéixer Chuplamelos. Dels pecats del piu, el Nostre Senyor se'n riu, un blog en valencià de les Normes del Puig, sense massa mirament que diguem. Darrerament, per fortuna, ha aparegut el blog de la Lucrècia de Borja i Bairén, Les dones no som tan complicades, que ben ràpidament ha atret un bon grapat de catalanolectors. I ara, tot i que no sé si continuarà pel mateix camí, Eixa altra Edat Mitjana, de Jerónimo Méndez, incideix en les diverses visions medievals sobre la sàtira i la sexualitat a partir de les obres literàries i plàstiques. Els seus primers posts, si més no, prometen molt.


dimecres, 11 de juny del 2008

L'H

Font del Repartidor (L'Hospitalet)

M'encanta això de capbussar-te per una boca del metro i eixir a un altre món. Ahir, com sempre que he anat a L'Hospitalet, vaig eixir per Carrilet, al peu de Just Oliveras, una d'eixes rambles tan encantadores i que tant agraden ací. Els llargs descansos de les cinc hores d'examen em van permetre prendre un tallãet a "Cal Teo", una d'eixes granges-frankfurt tan barcelonines (mon pare diu que fa 40 anys s'estilava molt això dels frankfurts per ací), i fer dues bones passejades a ritme de Dies d'agost al mp3 mentre la pluja queia de forma intermitent: el "Centre Catòlic d'Hospitalet", el "Trifàssic" (sic), la "Joventut Socialista de Catalunya" amb la republicana tricolor a la balconada, l'orgull de sentir-se de l'Hospitalet, el pont de l'estació de la Renfe, el iaio aragonés xarrant amb l'altre andalús, la font del Repartidor, el carrer del Xipreret, la plaça de l'Ajuntament i el carrer major. A un pas de Barcelona i a un pas de l'Ikea, l'Hospitalet de sempre...


dimarts, 10 de juny del 2008

Jovenalla

Neil Young sempre serà jove...

Hui he fet l'examen escrit del
First en l'aula més gran on he estat mai, per a uns 2.000 d'alumnes i amb una torreta central de vigilància. Doncs bé, en arribar a la immensa cua d'entrada no sé què m'ha passat però m'he "martitzat" (que no és el mateix que "martiritzat"), ço és, m'he començat a preocupar una miqueta per la meua edat, jo, que sempre estic content amb la que tinc. Però, clar, fer un examen al costat de xiquets d'entre 12 i 16 anys t'indica que alguna cosa ja no és com abans. Serà per això que en tornar en el metro m'ha començat a fer un mal terrible el coll, jo, que sempre estic bé de salut...


dilluns, 9 de juny del 2008

"Cuando te regalan un reloj"

Fa poc un anunci de cotxes va cridar l'atenció de molta gent pel seu estrany missatge i la seua dicció:




Particularment, però, el que més em va sobtar és que no digueren mai d'on provenien aquell text i aquella veu: es tracta del "Preámbulo a las instrucciones para dar cuerda a un reloj" llegit pel seu propi autor, Julio Cortázar (actualització: sembla que és una imitació de la veu de Cortázar). No sé d'on trauria la idea el publicista, però fa poc vaig sentir el "Preámbulo" en una cançó de Migala publicada l'any 2002:


Piensa en esto: cuando te regalan un reloj te regalan un pequeño infierno florido, una cadena de rosas, un calabozo de aire. No te dan solamente el reloj, que los cumplas muy felices y esperamos que te dure porque es de buena marca, suizo con áncora de rubíes; no te regalan solamente ese menudo picapedrero que te atarás a la muñeca y pasearás contigo. Te regalan —no lo saben, lo terrible es que no lo saben—, te regalan un nuevo pedazo frágil y precario de ti mismo, algo que es tuyo pero no es tu cuerpo, que hay que atar a tu cuerpo con su correa como un bracito desesperado colgándose de tu muñeca. Te regalan la necesidad de darle cuerda todos los días, la obligación de darle cuerda para que siga siendo un reloj; te regalan la obsesión de atender a la hora exacta en las vitrinas de las joyerías, en el anuncio por la radio, en el servicio telefónico. Te regalan el miedo de perderlo, de que te lo roben, de que se te caiga al suelo y se rompa. Te regalan su marca, y la seguridad de que es una marca mejor que las otras, te regalan la tendencia de comparar tu reloj con los demás relojes. No te regalan un reloj, tú eres el regalado, a ti te ofrecen para el cumpleaños del reloj.

dissabte, 7 de juny del 2008

Com els carrancs

Llepons
Personalment pense, i sé que com jo pensen moltes altres persones, que no és lògic que ara ens diguen que no podrem cursar el segon de batxillerat en línia. N’estic segura que no és una qüestió metatècnica ja que hi ha persones interessades en estudiar l’any que ve en valencià. És per això que es deixen de falses excuses i ens donen un servei que tot el món hauria de poder elegir: estudiar en la llengua de la nostra terra, el valencià.
Andrea Soler (Alumna de 1r de Batxillerat L)


Em pareix molt mal el que han fet, des del meu punt de vist no haurien de llevar-la, es suposa que tindre una educació en el nostre idioma és un dret que tenim

Ferran Latorre (Alumne de 4t d’ESO L)


Estamos en Valencia y hay que defender nuestra lengua. No hay derecho a que prometan un curso en valenciano y luego se echen atrás. Es indignante.

Amparo Santamaría (Mare d’una alumna de Batxillerat)


Me parece dar un paso atrás que fomenten la enseñanza obligatoria en valenciano y luego no se continúe en bachillerato, cuando sí se puede elegir en la carrera.

Luisa María Soler (Mare d’una Alumna d’ESO)


No apoyo a los que no piensan en avanzar, y para mí no fomentar el bachillerato en valenciano es retroceder. Tampoco hay derecho a que se curse un bachillerato en valenciano a medias, es decir que nuestros hijos hayan dado primero de bachillerato en valenciano y den segundo en castellano, supondría un gran altibajo en su enseñanza.

Ramón Suesta (Pare d’un alumne de Batxillerat)


Trau la llengua!
Això és el que diu la Conselleria d’Educació per promocionar l’ensenyament en valencià. També diu: “Matricula’t en valencià, naturalment”, “Perquè és la nostra llengua”. I apunta els “Aspectes positius de l’educació bilingüe”.

A l’institut MOLÍ DEL SOL de Mislata estem d’acord amb tot això. De fet, comptem amb “línia en valencià” de 1r. a 4t. d’ESO des de fa temps i aquest curs també en 1r. de batxillerat. Les famílies de gran part de l’alumnat tenen el castellà com a primera llengua, però aposten perquè els seus fills i filles siguen bilingües i els escolaritzen des del primer dia en valencià.

Però ara la Inspecció Educativa ens ha comunicat que ja no continuarà la “línia” ni en 2n. ni en 1r. de batxillerat per al curs proper. No els importa que hi haja uns vint alumnes que podrien formar el grup de 1r. i quasi tants per al de segon. I cada curs arribaran més alumnes a 4t. de “línia”.

Per això, quan arribà a l’institut el paquet de Conselleria amb llibretes, carpetes, etc. amb l’eslògan Trau la llengua, em semblà quasi una burla. De fet, aquesta és la ganyota que els xiquets fan per burlar-se’n, no ?. Fins i tot l’alumnat, concretament de 4t. L (de “línia”), comentà que… tanta propaganda per a què, si després no permet fer el que la mateix Conselleria proposa ?. “Matricula’t en valencià”… haurien de dir: “però no en batxillerat, naturalment“.

És que volen traure la llengua (la que ara esteu llegint) de l’ensenyament ? Com que nosaltres no volem -professorat, mares/pares i, sobretot, alumnat- estem mobilitzant-nos. Comproveu-ho a http://ayater.wordpress.com/
Sofia G. Fuertes, professora de l'institut Molí del Sol




Si podem fer qualsevol cosa per vosaltres (signar papers, enviar correus a alguna direcció, etc.) només heu de dir-ho. Vergonya, senyors, vergonya...


PS: Crec que lo que n'hi ha que fer és centrar-se en la representació de la voluntat popular en defensa de les nostres senyes d'identitat... Honorable Senyor Vicente Rambla, vicepresident del Consell [i la resta són pertorbats].


divendres, 6 de juny del 2008

Parlant d'insults

L’Emperador alemany Carles V, també rei d’Espanya, va adoptar quan va ser coronat l’any 1519 la llengua espanyola com una llengua franca a la seva cort. La gent intel·ligent de la seva època no s’en va sorprendre, ja que Espanya ja era per aquells temps un imperi mundial, no gens menys havia descobert Colom Amèrica el 1492. Quan els súbdits de Carles V no entenien un idioma estranger, aleshores deien que els sonava a espanyol. Encara avui quan no entenem alguna cosa ens sona a espanyol. Però s'hauria d'actualitzar i dir “ens sona a català.

Avui l'espanyol ja no es llengua oficial
El català es la llengua que es parla al nordest d’Espanya i en la seva variant mallorquina a Mallorca. Dit això, vaig rebre recentment una carta en perfecte alemany, escrita per un cap del departament del govern regional de les Balears. Abstracte: “Els faig una crida per fer-los saber que el govern de les Illes Balears te un gran interès en que, en les seves comunicacions amb els usuaris que decideixin volar amb Air Berlin, es garanteixi un ús adequat de la llengua oficial a les Illes. En els serveis bàsics i essencials,com en els vols cap a i des de Mallorca, Menorca i Eivissa (referint-se a Ibiza), és indispensable garantir als ciutadans catalanoparlants i usuaris l’ús correcte de la seva llengua.

Des de la ‘Platscha’ de Palma!
Wow! Fins ara jo estava orgullós de tenir en els vols interns d’Espanya almenys una hostessa d’abord que parles espanyol. Els hi haig de donar ara cursos de català als meus empleats? I els que volen a Galícia o al País Basc voldran que ens adrecem en gallec o en basc? Es que allí ja no es parla més l'espanyol?

Doncs això no serà cap utopia si la febre regionalitzadora al regne d'Espanya continua com fins ara, segons m'explica un amic meu mallorquí. Hi ha avui pobles a la illa, en els quals els nens ja no parlen espanyol. A les seves escoles l'espanyol és una llengua estrangera més, com l'anglès o l'alemany. On la Playa de Palma s'anomena Platja de Palma. Quan es pronunci Platscha, t'hi has d'acostumar, però ja no sona com la llengua d'un imperi mundial

Retorn al regionalisme medieval
Fins ara pensava que vivíem en una Europa sense fronteres
...
La partició d'Espanya en nacionalismes regionals és de fet un retorn als miniestats medievals. Fins ara s'ha beneficiat Mallorca de la UE com cap altra. Dels carreteres noves de l'illa, poques en trobaríem que no les hagi pagat la UE. Fins i tot l'aeroport de Palma ha estat en gran part finançat per la UE. Amb una participació
exclusivament catalana no s’hauria aconseguit mai de la vida.

Joachim Hunold, director general d’Air Berlin

I una altra que tal: Rosa Díez denuncia que Canal 9 discrimina el castellà.


Perdoneu, però quin parell d'embusteros, refillsde****, barrugos...


Insultem, insultem!

Despús-ahir Marta i Josep Vicent reclamaven més atenció a les ofenses en la nostra llengua. El català Pau Vallvé ja ho havia pensat i va convocar un concurs d'insults per a fer la cançó del vídeo. No estaria malament una versió valenciana particularitzada, que, com deia Kirikú, no serà perquè ens manquen paraules: tio Toni anima't i deixa't de remasteritzacions dels collons!


Pixamandúrries llardós. Vés a pastar fang, albercoc. Australopitec, cul inquiet, gra de pus, llepafils, mala pècora, passerell, flipamandonguilles, mosqueta morta, torra castanyes, xitxarel·lo, cagandanes, nas de porc, ploramiques, sabatot, garrepa, panoli, dropo, desvergonyit.
Per fer país insultem en català.
Foll camacurt, tanoca esquifit, palangana, cagarro tou mocós,barjaula, matusser, tita fluixa, panxacontent, buscabregues, aixafabolets, Lladregot, malnascut, bocamoll, bordegàs, bufagaites, gep de burra, baix de sostre, desvirgagallines,
escuracassoles, escoltallufes,
Per fer país insultem en català. Per fer paiiiiiinsultem en català, en català.
Sòmines, nap-buf, perepunyetes, gos sarnós, cagadubtes, baladrer, orellut, ase mort, barrut, pallús en zel, abraçafanals. Capsigrany, botifler, empeltat, tabalot, tastaolletes, xirucaire, pelacanyes, escalfabraguetes.

Per fer país insultem en català. Per fer paiiiiiiiinsultem en català, però no el de fa cent anys.



dijous, 5 de juny del 2008

Els espais de la Boqueria

Això hem de celebrar-ho! Un amic, arquitecte en potència, ha estat seleccionat com a finalista de la tercera edició del Festival Minimetratges de Barcelona: Molta sort!


El mercat de la Boqueria de Barcelona es un lloc de contrastos. Un espai cobert, tancat entre diferents elements arquitectònics, en el qual, mentre la ciutat dorm, l'espai flueix al llarg dels carrerons dels punts de venda. Tanmateix, quan el dia d'alça i s'aparellen els diferents punts de venda, els elements arquitectònics s'esvaeixen i el mercat esdevé un espai voluble, marcat per la centralització d'una multiplicitat d'activitats, persones i cultures.



dimecres, 4 de juny del 2008

Berthomeu Sirlot

Llegonet del teu mànec jo vull ser...

Rescate un text que vaig escriure a un altre lloc sobre uns fragments satírics d'un plec valencià del segle XVI (c. 1550). Es tracta de les cartes paròdiques entre un llaurador i una llauradora de l'Horta de València titulades "Les estil·lades y amoroses lletres trameses per Berthomeu Sirlot a la sua senyora [Berthomeua], y per ella a ell", que han estat transcrites modernament per Josep Romeu en el llibre "Lectura de textos medievals i renaixentistes" a partir de l'edició conservada al British Museum .

La cosa comença bé per a Bertomeu Sirlot, qui aconsegueix que Bertomeua li diga que l'ama més [qu]e l'aygua a la terra, li envie hun tros de faldar per a que·t moques i li comunique que dels teus besos estich més desijosa que de faves panesques y que to[ta·]m pories llepar, davant y darrere. Per això, Bertomeua el convida a quedar en un alfasar on, ab scusa de plegar caragols avellanenchs, yo yré allà ab ma cestilleta, tot acomiadant-se d'ell com a llegonet del teu mànech.

Les paraules de la llauradora fan augmentar les ànsies de Bertomeu, qui confesa que més desijós estich de tu que lo meu guaret de aygua, tot i que en darrer terme l'amistat inicial esdevé fúria, quan Bertomeua esbrina que Bertomeu ha tingut un afer amb Cathalina la cagalosa, ja que li engibares en aquella bocassa un besuch chuclat que sentiren de les Tavernes Blanques.

A partir d'ací la llista d'improperis cap a ambdós es per a caure de tòs: merdosos, putanyona traga-emplasts, traÿdor, penjadàs, forcassa, gualidor y cul de bagasses, somerassa, torbadàs, embriach de vinagre, calavera de mosquits, ulls de granota bullida, canyís de ciragans embonyigat de macarrons, mulàs, traga-llegües, arrastra-putes, esbarba-horts, apunyala-sitis, "maduro", "majadero", batall de forca, tarràs, berenger, pollosa, pixa-llams, té color de merda d'oca, etc.

Tot plegat, Bertomeu no es menja un torrat, però rep a canvi una de les coses més dolces de l'Horta, la seua llengua...

dimarts, 3 de juny del 2008

Entrevista a Alabajos

Com que no tinc temps d'escriure, continue enllaçant coses que em semblen interessants. Hui l'entrevista que l'aldaier Hèctor Serra va fer al torrentí Pau Alabajos per al periòdic L'Accent:

“Les xicotetes accions poden desenvolupar grans canvis”
Entrevista a Pau Alabajos, cantautor i secretari del COM

El cantautor torrentí Pau Alabajos, col·laborador de L´ACCENT, presenta aquests dies el seu nou material. Teoria del caos és un disc on es conjuguen els seus sentiments, les seues reivindicacions i les seues manies. Però sobretot és un treball que mostra la maduresa d´un músic que mai ha deixat de treballar per la dignificació de la música en català al País Valencià. Secretari del COM (Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants en Valencià), Alabajos s´ha convertit en veu i ànima de les lluites dels músics valencians. Entre els clams, hi ha la batalla contra el silenci mediàtic de la música en valencià o la professionalització d´un circuit de música que aposte per totes les iniciatives que s´han donat a conèixer els darrers anys a casa nostra. Hem parlat amb ell perquè ens capbusse en algunes qüestions del seu nou disc i en la més roent actualitat musical valenciana.


Com t´han influït els quatre anys que han passat des del teu primer disc?
El primer disc va ser la primera presa de contacte amb un estudi de gravació. Però també ha significat l´oportunitat de veure en primera persona el treball dels moviments socials. El fet que les persones et conten els conflictes que estan patint et fa veure les coses de manera diferent, i això després queda plasmat en les cançons.

Per què Teoria del caos?
Teoria del caos és una metàfora de la lluita social. Aquesta llei anunciava: "Pot el bategar de les ales d´una papallona provocar un huracà en l´hemisferi sud?". És a dir, una xicoteta acció que passa en una punta del món pot desembocar en un gran canvi a l´altra punta? Doncs sí que pot passar, aquesta és la teoria. Les xicotetes accions a les quals no es dóna importància poden desenvolupar grans canvis a llarg termini que no els veiem però van passant. És la percepció dels qui intentem prendre´ns les coses amb esperança malgrat els daltabaixos de frustració que l´entorn ens provoca.

Musicalment, quins elements repeteixes de l´anterior treball i quins aportes de nous?
Repetim la mescla d´instruments de cambra amb la veu. I l´hem aprofundida. En aquest treball comptem amb el violí de Laura Navarro, que sempre ha estat present i és l´altre 50% d´aquest projecte. També hem comptat amb la col·laboració d´una orquestra de cambra de vint-i-tres músics i una veu. Bo, dues si incloguem el Ruper Ordorika...

Com ha anat per què Ruper Ordorika estiga també present al nou disc?
Doncs ens vam trobar fa dos anys en un cicle de cançó a Castelló de la Ribera. No ens coneixíem de res, però jo tenia una gran admiració per ell, fet que em va emplenar d´orgull compartir cartell. En una altra trobada a València li preguntí si es prestaria a col·laborar en el disc, i em va dir que sí, malgrat que estava molt ocupat. Vam trobar la fórmula per fer-ho. Va gravar la veu des del País Basc i ens la va enviar en un arxiu sonor.

Què és el que més admires de la discografia d´Ordorika?
Primer, l´ús que ha fet de l´euskera, una llengua tan complicada per adaptar a la música. Una llengua que parla poca gent però és molt familiar fa que el missatge arribe de manera molt més profunda. També destaque el seu compromís amb el conflicte basc. De fet, la cançó del disc parla sobre això; és una denúncia a la criminalització del diàleg.

Tu que has viatjat força durant tot aquest temps, què et diu la gent sobre la teua música?
Et puc parlar a diferents nivells. És molt curiós quan parles amb la gent de cinquanta cap amunt. Els sembla increïble que estiga cantant a Raimon en aquests moments. Se sorprenen que gent jove encara reivindique el missatge que Raimon feu seu fa quaranta anys. Pel que fa a la gent jove, molts destaquen que a les cançons tracte els problemes que els afecten dia a dia. Avui, la gent està acostumada a estar envoltada de música totalment despolititzada i asèptica, per això sobta quan fas aquest tipus de cançó.

Quina és la teua opinió sobre la situació actual de la música d´autor als Països Catalans?
Crec que la cançó d´autor està en un moment molt dolç. Es produeix un relleu generacional molt important. Supose que la porta l´ha obert Feliu Ventura en el moment que Llach li va donar el testimoni. I darrere d´ell hi ha gent que està fent-ho molt bé. Hi ha moltes propostes noves que estan cohesionades a través de projectes com el Col·lectiu Cançó, que uneix les reivindicacions d´un espai per a eixe tipus de música. Si bé és cert que els ´70 van ser l´època d´eclosió en què Ovidi, Llach o Raimon gaudien d´èxit de públic absolut, també hem de tindre en compte que aquest temps la cançó anava acompanyada de la lluita per la llibertat. Ara, en aquests moments, no tenim eixe èxit de públic, perquè el ventall de diferenciació cultural s´ha fet més evident en ràdios i televisions, però hi ha molta gent militant que dedica molt temps.

Quina qualificació et mereix la política musical i cultural del Govern valencià?
Nul·la i, fins i tot, bel·ligerant. Trinidad Miró, consellera de Cultura i alcoiana, va ser la mateixa que va dir que deu anys eren massa pocs com per fer un homenatge a Ovidi Montllor deu anys després de la seua mort. A partir d´açò, tota la resta són un seguit de despropòsits del mateix nivell. L´Institut Valencià de la Música intenta fer alguna cosa, però mai té pressupost. No hi ha voluntat de crear un circuit musical, com sí el té el teatre. Per això, el COM (Col·lectiu Ovidi Montllor) reivindica l´aposta per la música en valencià. Avui hi ha gent que fa cançó d´autor, folk, funk, rap, ska... El ventall és molt ampli.

Què t´ha proporcionat ser secretari del COM?
Bàsicament és posar les mans en farina. Tinc una visió més realista de la situació. A nivell municipal, tot gira al voltant de les sinèrgies que hi ha entre ateneus, associacions, col·lectius... A nivell d´institucions, m´ha donat l´oportunitat de parlar amb l´SGAE i veure com no hi ha voluntat d´elaborar cap ajuda a la música en valencià. Els vam demanar els documents per fer el registre d´obres en valencià i ens van dir que ja ho demanarien a Catalunya. RTVV segueix sense fomentar les obres musicals, passen completament. Però no tot és negatiu. El COM m´ha suposat treballar colze a colze amb gent com Rafa Xambó, Manolo Miralles, Miquel Gil... Són gent d´una altra generació i aprens molt.

Com es presenta el futur? Haurem d´esperar quatre anys més per al proper disc?
No, el que passa és que l´opera prima és la més complicada de fer i la que et comença a moure. A més, cal sempre un temps d´autogestió per finançar el següent projecte. Ara mateix seguim traient noves cançons i implicant-nos en molts festivals del nostre territori.

Què és més important per a tu: una bona discografia o la regularitat dels concerts?
Quan tu et poses a fer cançons, les fas per a tu, però també creus que poden tindre una incidència en altres persones. Per a aquest tipus de música, on el missatge té una presència tan forta, realitzar concerts és el més important. És la sublimació de poder parlar cara a cara amb l´espectador, que és el teu interlocutor màxim. Els discs, en canvi, passen per molts filtres. El més important és reivindicar la música en directe i guanyar-nos el carrer, que és on ha d´estar la cultura.