dilluns, 20 de febrer del 2012

#MarisaGràciaDimissió

És el que hauríem de demanar tots els tuiters i la societat valenciana en conjunt després del que s'ha sabut sobre la preparació detallada d'una versió sobre l'accident de metro del 3 de juliol de 2006, que va costar la vida a 43 persones, amb l'objectiu de mostrar, costara el que costara, que havia estat un desgraciat i inevitable succés. D'això en parle hui a l'Informatiu i espere que els partits polítics facen alguna cosa per acabar amb este terrible menyspreu de la Generalitat Valenciana cap als seus ciutadans. 


Fa exactament cinc mesos que el president Alberto Fabra es va dignar a rebre l’Associació de Víctimes del Metro 3J. I fou l’ínclita Paula Sánchez de León, la que ara ordena carregar i detindre menors que protesten contra els incompliments i la irresponsabilitat de la Generalitat Valenciana, qui es va encarregar de fer la roda de premsa posterior. Segons deia, els governants popularistes estaven en “sintonía con las víctimas de este trágico accidente”, però no podien fer res més que “trasladarlos personalmente las condolencias y el dolor”, ja que allò era un afer tancat. En el seu moment el Consell havia posat en marxa “con rigor y eficacia todos los mecanismos necesarios para atender a las familias de las víctimas, así como para esclarecer los hechos”. En definitiva, aigua passada no movia molí. Però vaja que si en mou...

I és que ahir saltà l’escàndol: la direcció de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) contractà una consultoria de comunicació per adoctrinar els tècnics que havien de declarar davant la comissió parlamentària organitzada per a investigar l’accident. La pròpia pàgina web de la consultoria explica clarament a què es dediquen: preparar fins a l’últim detall estratègies comunicatives destinades a “alcanzar los objetivos previamente definidos”. I en este cas l’objectiu, fóra veritat o no, era mostrar que allò havia sigut un accident imprevisible i inevitable, sense cap mena de responsabilitat política. Ara s’explica per què vetaren la presència d’experts independents en la comissió parlamentària i la despatxaren en a penes cinc dies. Ni hi hagué rigor, ni eficàcia, ni investigació, ni perits independents, ni hòsties en vinagre. Tot era una pura farsa.

Un engany amb nom i cognoms: Marisa Gracia, la gerent de FGV. Ho era quan l’accident, ho era quan la comissió d’investigació i ho continua sent ara. Malgrat que la jutge afirmà que hi podia haver responsabilitats polítiques en la manca d’inversions en la Línia 1 del metro. Malgrat que va fer cas omís als sindicats del ferrocarril quan, un any abans de la tragèdia, van advertir que calia instal•lar sistemes de seguretat més moderns. Malgrat que va mentir davant les Corts Valencianes, en negar explícitament que s’havia establert una estratègia de comunicació sobre l’accident. Malgrat que ha permés que FGV acumule un deute de 1.000 milions d’euros, a canvi d’un servici manifestament millorable. I tot això, és clar i evident, amb la col·laboració necessària i el suport total de la plana major del PPCV, Camps primer i Fabra després. Ací no ha passat res: ella segueix al front de l’empresa pública, cobrant la mòdica suma de 6.000 euros al mes.

Però alguna cosa ha de passar després del que s’acaba de saber. I és la seua dimissió immediata o el seu cessament fulminant. Quina confiança es pot mantindre en una persona que ha mentit deliberadament davant els representants del poble valencià sobre la mort de 43 dels nostres conciutadans? Si tan transparent és com diu el senyor Fabra no podrà tolerar este escàndol majúscul, que representa un insult a tots els valencians i en especial als afectats per l’accident. Farà bé, doncs, d’atendre les peticions que l’Associació de Víctimes del Metro no es cansen de reclamar, com ara la realització d’una auditoria en FGV, l’obertura d’una nova investigació, independent i objectiva, el cessament dels responsables de seguretat de la Línia 1 o el reconeixement públic que l’accident era previsible i evitable. Fer com que tot continua igual seria miserable.


 

dimecres, 15 de febrer del 2012

La reivindicació d'un "Banc de València" en 1857

Un trist destí per al poder financer valencià

Comentava l'altre dia l'economista Aurelio Martínez que: todas las comunidades, al menos en un primer momento, han conseguido salvar sus sistemas financieros, salvo la valenciana. Por algo será. I, perduts el Banc de València, Bancaixa i la CAM, també explicava les conseqüències de la desfeta del nostre sistema financer: lo que me decía el otro día un empresario: para un préstamo de 12.000 euros ahora tenía que tener la autorización de Madrid. Además, las comunidades que pierden a sus empresas importantes están perdiendo capital humano que será irrecuperable. Desaparece un segmento de alto valor añadido. La sociedad se habrá empobrecido y Valencia, en ese contexto, tendrá una oferta más reducida que otras comunidades en el segmento más cualificado. Quasi res, porta el paperet. I és que en un tres i no res s'ha llançat a perdre una de les claus nuclears del creixement socioeconòmic valencià del segle XX.

No debades, l'aspiració a tindre un poder financer valencià ve de lluny, de molt lluny. Es pot comprovar, per exemple, a les planes de la revista "El pensamiento de Valencia", el mitjà d'expressió del carlisme neocatolicista i reaccionari encapçalat per Antoni Aparisi i Guijarro. En concret, en 1857 el Govern Central autoritzà al Banc d'Espanya a obrir una sucursal a València, menyspreant les peticions dels burgesos valencians, que demanaven autorització per a establir un banc propi, amb diners i interessos valencians, segons havien fet altres ciutats com Barcelona, Bilbao o Saragossa. Així es comentava la qüestió a "El pensamiento de Valencia" quan encara no es coneixia la resolució de l'afer: Ha vuelto a agitarse en esta capital la cuestión del Banco. Creemos interpretar el pensamiento de Valencia si decimos que la fundación es una necesidad reconocida por todos, y el que sean valencianos sus fundadores, un deseo. Però, una vegada coneguda la decisió del govern espanyol, la reacció no es féu esperar, primer en boca del mateix Aparisi i Guijarro, en defensa de la seua "pàtria valenciana":
Acabamos de saber, que, según anuncia el telégrafo, la cuestión del Banco se ha resuelto en favor del de España. [...] Sentimos que el Banco de España se moleste en venir á Valencia; creíamos nosotros que los valencianos se bastaban y sobraban para establecer un Banco, para fomentar sus intereses, para "cuidar de su casa". Por lo visto no sirven para esto; valen sin duda mas los catalanes, los bilbaínos, los zaragozanos, etc. Nos dá el corazón, que esta cuestión que parece resuelta, volverá á suscitarse. Entonces y siempre, hijos de Valencia, defenderemos los intereses y la dignidad de esta amada patria.

Posteriorment fou Miquel Vicente Almazán qui escrigué un article titulat "El Banco de Valencia" en què afirmava que, tot i estimar a Espanya, estimamos mas si cabe á Valencia, y por lo mismo nos interesaremos privilegiadamente en su prosperidad. Així, afirmava que entre las varias mejoras que se proyectan en nuestro país [el valencià], la mas interesante, la mas popular, es sin disputa la de un Banco de emisión y descuento. No debades, la seua creació era una necesidad que sienten, proclaman, y desean ver todos cuanto antes satisfecha. Per això trobava inaudita la decisió del govern espanyol i l'atribuïa al centralisme irracional que el guiava: ¿por qué causa, pues, se desoyó la pretensión de los comerciantes de Valencia? No acertamos á esplicarla. Solo en un pais donde la centralización administrativa se haya absurdamente exagerada, pudiera acontecer que el gobierno presentase obstáculos á la egecucion de útiles proyectos que nada cuestan al Estado. Alhora, eixa mateixa centralització es transformava en una injusta distribució de les aportacions fiscals, que perjudicava els valencians:
Solo en un pais donde todo ande trastornado, pudiera acontecer que se impusiesen contribuciones á una provincia considerándola de primera clase, al propio tiempo que se le negaran los medios de acrecentar su prosperidad, medios que, á otros que pagan menos, se concedieron. ¿Nos encontraríamos en tan triste situación los valencianos? 
D'una altra banda, Vicente Almazán justificava la plena necessitat d'un banc propi, ja que: no es posible ir adelante sin uno ó mas establecimientos de crédito, porque, sin ellos, el comercio, la industria, la misma agricultura habían de estacionarse necesariamente. Ésto lo ven con toda claridad los valencianos, y de aquí ese clamoreo, ese continuo repetir la palabra Banco. A més a més: un comerciante de Valencia, con las mismas necesidades de crédito que los de otras provincias donde hay Banco, no encuentra medios para llenarlas... tiene, hablando con propiedad, que mendigar los ausilios parciales del favor ó de la usura. Però una sucursal del Banc d'Espanya no serviria per a omplir eixe buit, ja que hi havia dos qüestions clau. En primer lloc: el de España vendrá á establecer sucursal en Valencia; pero ¿satisfará las necesidades del pais [valencià]? I, en segon lloc: ¿consentirían los valencianos que estraños se aprovecháran de las utilidades á que piensan ellos, y no sin razón, tener mejor derecho, y tratándose ademas de operaciones en las cuales pueden garantirse mútuamente y á su satisfacción?

La resposta a la segona pregunta era clara: No: desde luego anunciamos que, si no consiguen establecer Banco propio, que si se establece en Valencia sucursal del de España, es posible, diremos mas, casi cierto, que se formará una sociedad de crédito, y en lucha con ella, no podrá subsistir el sucursal por largo tiempo. És a dir, que es plantejava la "guerra" al Banc d'Espanya: si s'establia a València impedint la creació d'un banc autòcton, els valencians fundarien una societat de crèdit pròpia -que sí que estaven permeses- bo i amenaçant el futur de la sucursal provinent de Madrid. La voluntat de tindre un poder financer valencià era ben clara: No hay que dudarlo; Valencia prospera, necesita un Banco y lo quiere suyo, fundado y sostenido por sus propios capitales. ¿Será posible que se desatienda tan natural y justa petición? ¿Será posible que quede desairada en este asunto la opinión pública, el deseo general de Valencia?

Doncs així va ser i en 1858 s'establí la sucursal del Banc d'Espanya a València, ignorant les peticions de la societat valenciana, davant la qual cosa, com advertien des de "El pensamiento de Valencia", es creà la Societat de Crèdit Valencià. Aquell va ser un dels primers antecedents d'un sistema financer autòcton, encara que el Banc de València pròpiament dit no es fundaria fins a 1900 (i passaria a ser de capital valencià en 1927). Com veieu, però, la cosa no ha canviat tant pel que fa al termes del debat. Ara, però, hi ha hagut un canvi important: han sigut les mateixes classes dirigents valencianes les que, amb la seua curtesa de mires, han donat per bo les molletes que els donaven des de Madrid i han malbaratat el poder autonòmic que per fi hem tingut. O recuperem l'esperit reivindicatiu que històricament ha tingut una part important de la dreta valenciana o continuarem de mal en pitjor. Per acabar, només recordaré les paraules amb les quals el reaccionari Miquel Vicente Almazán finalitzava en 1857 el seu article sobre el Banc de València: Somos valencianos, amamos á nuestro pais; ¿cómo fuera posible que no alentásemos á los que por su bien se interesan? 

dilluns, 13 de febrer del 2012

Més valencianisme

Hui parle sobre el manifest "Més societat civil" i la seua relació amb la regeneració de la política valenciana. Pense que, tot plegat, el que ens cal és més valencianisme. Això ens ajudaria a tindre una classe política i una societat civil més fortes, més honestes i més cohesionades.

Polítics i famosos, reunits a l'IVAM

Encapçalats pel professor de geografia Josep Vicent Boira, un grup de notables valencians ha llançat recentment un manifest  que demana, “des de la permeabilitat, la suma de voluntats, l’obertura, la humilitat, la il·lusió i la generositat”, una reacció social per tal d’abordar “una segona transició”. L’objectiu seria arribar a una situació en què la societat civil fóra realment forta, servira de contrapés a la classe política i marcara, per davant dels governs, els objectius i els reptes del conjunt de la ciutadania valenciana. És a dir, que els organismes empresarials, professionals, sindicals, universitaris, educatius, comunicatius, culturals, veïnals o juvenils, actuaren amb criteris propis i no en funció d’interessos partidistes. Sembla difícil, no només per la situació viciada de la qual partim, sinó també perquè, al cap i la fi, els partits polítics representen ideologies i la major part de les associacions civils, en funció dels seus membres, també tenen afinitats ideològiques concretes. [Continua a la columna de l'Informatiu

dilluns, 6 de febrer del 2012

Sobre "El finançament dels valencians"

Hui a l'Informatiu comence parlant del "Resacón en Levante" que vam haver de patir l'altre dia, però, alhora, l'aprofite per a comentar un altre dels temes que va ser notícia la darrera setmana, gràcies a la bona tasca de la Fundació Nexe i la seua col·lecció Demos, dirigida per Vicent Flor. Sense més, vos deixe amb l'inici del text:


Així ens va amb el nou sistema de finançament aprovat per Aznar i reformat per Zapatero

Divendres per la nit alguns valents vam tractar de pair el documental Resacón en Levante amb què ens van obsequiar des de La Sexta, un canal televisiu de “la Meseta” (els haurem de nomenar sistemàticament així fins que ens diguen pel nostre nom, als valencians). Amb un to sensacionalista i una mica burleta van aplegar un rere l’altre els diversos casos de corrupció i balafiament que han deixat els darrers anys de govern popularista a les institucions valencianes. El twitter tirava fum amb el hashtag #resacon: des dels que, com el periodista Xavi Aliaga, tenien “ganes de cridar per la finestra Nooooooooo!!” en veure-ho tot arreplegadet, fins els que, com l’editor Joan-Carles Girbés, opinaven que “haurien d'obligar els dirigents del PPCV (i molts dels seus votants) a veure el documental amb els ulls oberts a l'estil de La taronja mecànica”. Tot plegat, tenien raó. D’una banda, feia bona cosa de ràbia, però, d’una altra banda, resultava una peça necessària per a entendre per què els governants valencians ens han dut fins a la pèssima situació en la qual ens trobem.

Però, fent honor a la visió castellanocèntrica que s’explicitava al títol, el documental negligia la principal causa estructural per la qual, a banda del mal govern, els valencians tenim els problemes que tenim. No se’n deia absolutament res del finançament autonòmic. I això malgrat que, segons va confirmar Ignacio Blanco d’EUPV, també per twitter, ell en va fer una referència expressa a la qüestió. S’obvià, s’amagà, es silencià, es retallà. No interessava, evidentment. Però les dades estan ahí, tant les de la inversió estatal, com les de les balances fiscals o les del repartiment dels diners per a finançar la despesa de les institucions autonòmiques. I són públiques i ben clares, segons ha constatat a bastament l’analista financer Rafael Beneyto, que acaba de publicar El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica, un llibre editat per la fundació valencianista Nexe. Les conclusions són esfereïdores per al nostre cas.

En primer lloc, la inversió anual feta pels Governs centrals a través dels pressupostos generals de l’Estat no s’ha correspost mai amb el pes de la societat valenciana. I cal pensar que és la més important (un 50% enfront del 35% de la inversió pública autonòmica). Però tant amb el PP com amb el PSOE la inversió estatal ha estat d’un 6% enfront del 10% que representen el PIB i la població valencianes. Així és normal, per exemple, que no tinguem ni la xarxa de trens o d’autopistes que ens pertocaria. En plena consonància amb això, també som un dels pocs territoris amb una balança fiscal negativa, un 6,4% de diferència entre la despesa efectuada pel sector públic estatal al País Valencià i el volum d’ingressos fiscals que generem. I tres quarts del mateix passa pel que fa al model de finançament autonòmic. Som la segona autonomia pitjor finançada, només per darrere de Canàries, de manera que, de mitjana, hem comptat en els darreres 10 anys amb uns 1.000 milions d’euros menys que la resta d’autonomies. 

Es diu prompte. Uns 30 euros cada segon que passa. 1.900 euros cada minut. 114.000 euros cada hora. 2.700.000 euros al dia. 1.000 milions d’euros a l’any. Per què? En base a què? És completament inexplicable des del punt de vista de la solidaritat interterritorial si tenim en compte l’enorme agreujant que ens donen menys diners que a la resta d’autonomies, però tenim una renda per càpita menor que la mitjana. De fet, eixe sistema ha anat afonant l’economia valenciana i en a penes 10 anys, del 2001 al 2010, hem passat d’ocupar el huité lloc del PIB per càpita a l’onzé lloc. Els únics que hem baixat tres posicions, juntament amb els canaris, com una conseqüència clara del finançament injust que ens ofega a uns i als altres. I què han fet el PPCV i el PSPV davant d’això? Doncs pactar l’única reforma estatutària que ni preveu la creació d’una Agència Tributària pròpia, ni reclama el deute històric acumulat, ni reclama una inversió mínima anual de l’Estat. Banyuts i pagar el beure, en diuen. Estaria bé, doncs, que els senyors de la Sexta en feren un documental sobre la qüestió. I, evidentment, encara seria millor que la societat civil i els polítics valencians feren pinya per tal d’acabar amb una situació tan injusta i que ens continua afonant encara més.
   

dijous, 2 de febrer del 2012

L'amor secret del rei En Jaume

Hui parle d'eixa novel·la, L'amor secret del rei En Jaume, a un post del blog d'Harca: Ningú no se'n recorda, dels assessors històrics? És una crítica des del punt de vista de l'historiador i, per això mateix, ateses les nombroses errades del relat, bastant destructiva. Però segurament la gran majoria de lectors no filaran tan prim i podran trobar gust a la lectura (ací, el primer capítol). De fet, supose que si Proa ha decidit editar el llibre és perquè pensarà que en pot traure rèdit econòmic (jo mateix la vaig comprar, atret pel títol). I, d'una altra banda, aficionats al gènere històric, com Xavier Caballé, han dit de la novel·la que és una agradable sorpresa. Però el ben cert és que si et dediques professionalment a aquella època, la sorpresa no és tan agradable, ans al contrari. Tot i que, ben mirat, també ha estat divertit llegir una cosa així. I l'autora promet una segona part... Estarem a l'aguait!