La finca dels collons

Plànol de situació. La Finca de Ferro al costat de l'institut, on diu "Carrer Xàtiva"

Com sempre que vinc a València he trobat un soroll infernal a la major part dels carrers que freqüente i un (ja estic fart) metro de merda (en comparació amb el de qualsevol ciutat amb mínimes aspiracions de gran urbs). Amb tot, també com sempre, alguns llocs especials de "la meua ciutat" m'han fet oblidar-ho tot i gaudir d'ella al màxim.

Un d'eixos espais concrets és l'eixida de l'Estació del Nord, amb un altre triangle màgic (com el del Mercat-Sant Joan-Llotja) format per la mateixa estació -la més bonica del món, ja ho sabem-, el col·legi Lluis Vives, i l'Edifici Garceran (i hi podríem afegir la visió cap a la dreta de la plaça de bous).

Només m'hi detindré una miqueta a comentar el major desconegut d'eixos quatre monuments: l'Edifici Garceran o la Finca de Ferro. Amb els seus 22 pisos i 85 metres d'alçària, va ser el sostre de València durant vora 40 anys, des de la seua construcció en 1962-1964 fins a la de les Torres d'Ademús en el 2003. Tot i no ser especialment bell ni espectacular, si ens quedem mirant-lo detingudament sorprén la seua imponència: és realment gran.

Va ser un dels primers edificis de València que emprà una estructura de ferro i d'ací el seu malnom, que també va ser el de Finca dels Collons durant el seu bastiment. La raó? Molt senzilla. La gent que eixia de l'Estació del Nord mirava cap a l'esquerra i veia aquell monstre en construcció, la reacció més comuna era dir: "Collons, quina finca!"

Model 3D fet per Jorge Pellicer

Vista aproximadament des de la plaça de bous

Vista des de la plaça de l'Ajuntament

Vista des de baix

Cerdà de Tallada i la presó model de València: una altra oportunitat perduda

Visitavit plebem suam oriens ex alto,
educens vinctos de lacu in quo non erat aqua

Després de 4 anys de promeses s'acaba de posar la primera pedra del nou "Complejo 9 d'Octubre" (sic), un espai que aprofitarà les naus de l'antiga presó model de València-ciutat i bastirà quatre edificis nous de 16 plantes per a usos administratius de la Generalitat Valenciana: un PROP i diverses conselleries. Hi haurà alguns equipaments públics per al barri -de gestió privada- a les plantes baixes, però insuficients, i el gran problema és que, novament, com en el cas de la Tabacalera, es malbarata un edifici simbòlic d'alt valor patrimonial en oficinetes funcionarials. Les oficines poden estar a qualsevol lloc, estan dedicades a l'administració. És convenient, en canvi, que els equipaments socioculturals ocupen llocs emblemàtics i de gaudi arquitectònic: són oberts al públic i d'us quotidià, paga la pena d'homenatjar la cultura i la ciutadania.

Hi ha també una altra oportunitat perduda. No han volgut fer un gran centre cultural, ni unes escoles, ni la Filmoteca, ni un gran museu, i tampoc, ni tan sols, reservar un xicotet espai -amb un pavelló n'hi havia prou- per a la memòria d'allò que envoltà una egrègia figura valenciana, Tomàs Cerdà de Tallada (1533-c. 1613). No era ni esquerranós, ni sospitós de catalanofilia, ni revolucionari, sinó procedent de la noblesa de Xàtiva, membre de l'alta societat de València, advocat, jurista, escriptor d'obres en castellà, conseller de Felip II, i home reialista i d'Estat. Però ni així. Sembla que no calen més llocs per a la cultura o per a la memòria històrica a València.

L'oportunitat era immillorable: una presó model, que si no em falla la memòria, va ser la pionera a Espanya en la nova concepció higienista de les presons contemporànies, i una figura històrica valenciana, Tomàs Cerdà de Tallada, el primer tractadista penitenciari espanyol i potser europeu, que precisament va acabar els seus darrer 10 anys retirat a Cerdanet, un llogaret de Mislata, a l'alqueria del Molí que s'estenia des d'un molí proper al Túria fins a la Creu Coberta, a uns escassos centenars de metres d'on està actualment la presó model. Ni fet a posta, semblava una conjunció casual-històrica destinada a reservar un espai patrimonial idoni per a la reflexió sobre el penintenciarisme, la repressió dels delictes, la construcció de l'Estat modern, els juristes valencians o qualsevol tema relacionat. Però res, ni així.


Com a trista queixa i per memòria del que no ha pogut ser, dedicaré unes línies a explicar l'obra penitenciarista de Cerdà de Tallada a partir de les dades extretes d'un article de Regina Mª Pérez Marcos publicat al número LXXV de gener de 2005 de l'Anuario de Historia del Derecho Español.

En 1568, amb 35 anys, Cerdà de Tallada fou nomenat "procurador de pobres i miserables de la ciutat de València", un càrrec que ocupà fins a 1581, una dotzena llarga d'anys durant els quals visità constantment la presó reial (llavors als baixos de la Casa de la Ciutat), assessorà reclusos i inspeccionà els servicis penitenciaris. En 1574, quan duia ja uns quants anys exercint l'ofici, es decidí a escriure la "Visita de la cárcel y de los presos", obra en què descrigué l'estat de la presó de l'Audiència de València, realitzà una interpretació del dret penitenciari i sistematitzà la problemàtica entorn dels presos, tot redactant el primer tractat ibèric de ciència penitenciària. El seu èxit fou tal que en 1604 s'hagué de realitzar una segona edició.

Per a Cerdà de Tallada la manca de règim intern a la presó de València feia que allò fóra albergue de fieras más bien que de seres humanos, on abundava el vici, el joc, el crim i l'abús. Cerdà advocava per un règim penitenciari ordenat i lliure de corrupció, que per primera vegada apostava pel càstig però també per la rehabilitació dels presos: para que se consiga la corrección pública, para que el delincuente se reforme y para que los predispuestos a delinquir se amedrenten y aprendan. Ho recomanava per "raons d'Estat" i pel bon funcionament de la "República", però també pel seu esperit humanista:

Que siendo cosa tan conveniente y tan propia ayudar al hombre, y hacerle bien, debe procurar cada cual aprovecharle y ayudarle siempre y cuando entendiere que tiene necesidad de su amparo y ayuda, señaladamente, a hombres necesitados y pobres, entre los cuales no hay ninguno que más lo sea que el triste miserable preso encarcelado, por estar en lugar que no puede por sí mismo tratar sus negocios y por no tener quien se acuerde de él, ni quien defienda su justicia en cabeza ajena.

En definitiva, l'obra de l'autor valencià reflexionava sobre el dret i el règim penitenciari per tal d'agilitzar els processos, fer justícia, alleujar la situació dels presos i donar llum pública a unes qüestions que fins llavors no havien estat dutes al debat públic. Precisament allò que les autoritats valencianes tracten d'evitar: no volen reflexió sobre nosaltres mateixos, sobre els valencians, sobre els espanyols, sobre la humanitat i el nostre futur en conjunt. Ja els va bé com estem, tot i que som molts els que, per unes causes o unes altres, no estem bé com estem.

València i la Casa de la Ciutat (I)

Antiga Casa de la Ciutat de València (s. XIX)

Pàgina26 insisteix a dir-li "Ca la Vila" a l'Ajuntament de València. Bonica alternativa valenciana, usual a Llíria i algunes poblacions del nord del país, però que només pot ser vàlida a les antigues viles del regne. València era la única ciutat que tingué rang de ciutat des del començament, ja al segle XIII. Per tant, la representació corporativa del municipi valencià es reunia a la "Casa de la Ciutat", mai de la vida a la "Casa de la Vila". Quan tinga temps explicaré el seu trist final, demolida i oblidada com tantes altres coses a la capital valenciana.

València vista per forasters (VI)

València atrinxerada contra Suchet (1812)

Durant els segles XVIII i XIX, com en certa manera ara, funcionava allò dels "esperits dels pobles", la manera de ser dels habitants de cada territori. I els valencians, com a poble i com a territori històric, varen ser definits en el seu esperit col·lectiu pels diferents viatgers i comentaristes que passaren per les nostres terres. Potser hi hagen anteriors visions paregudes, però m'ha sobtat trobar la que va donar Alexandre Laborde a començaments del segle XIX al seu Itinerario descriptivo de las provincias de España (1826, 2ª edició augmentada de la traducció castellana; original francés de 1820).

Hi esmenta una sèrie de trets que ens han acompanyat fins a l'actualitat com a tòpics generalitzats. Però el que és més curiós és que les característiques atorgades per Laborde a la resta de pobles d'Espanya (en sentit geogràfic) no s'han mantingut, amb excepció de les del poble català, com ja explicaré en un post posterior. Pel que fa als habitants de la ciutat de València, Laborde els fa alegres, meninfots, malgastadors, festius i dansadors. Una llàstima que l'avançament en ciències, una altre dels trets atribuïts llavors, no s'haja mantingut com un dels nostres trets definitoris...:

Valencia es una ciudad agradable, habitada por una nobleza opulenta, por un gran número de negociantes ricos, un pueblo activo e industrioso, y un clero morigerado [...] Las calles están aseadas, las casas son agradables, y los semblantes risueños. Los valencianos generalmente son muy vivos, ingeniosos y aplicados, y viven alegres y contentos aun en la pobreza; son bastante frugales, y no muy dados al vino ni a los licores: ordinariamente se les acusa de volubilidad y ligereza, y asimismo de una imaginación ardiente, muy veloz y algo fugaz, y aun por eso se dice, que son a propósito para las buenas letras y las nobles artes. A la verdad parece que su imaginación debe estar siempre exaltada y en estado placentero, pues que sus sentidos reciben continuamente sensaciones halagüeñas, estando rodeados de una infinidad de objetos agradables que representan a la naturaleza reproduciéndose sin cesar, ademas del influjo físico que deberá tener sobre su temperamento, el benigno clima en que habitan.

Sin embargo esta ligereza tan decantada [...] no ha impedido que los valencianos de los últimos siglos hayan sido los españoles que más progresos han hecho en las ciencias [...] Si tales milagros sabe hacer la ligereza de estos naturales, ojalá todas las provincias de España participasen de este carácter.

Son los valencianos afables y muy atentos con los extrangeros, francos y gastadores en demasía en objetos de piedad o de placer; lo cual acarrea grandes perjuicios, singularmente a los artesanos, de los cuales aun los que están atenidos a su jornal diario, suelen gastar el domingo cuanto ahorraron en la semana anterior.

Las mugeres son hermosas, su talle alto, sus ojos grandes y rasgados, y su cutis mas blanco que en el resto de España; no hay clase de ellas que no use de lujo extremado en los vestidos; sus telas son escogidas, cortadas con elegancia y gusto; adornan con flores y plumas sus cabezas, y tienen un carácter jovial, que hace muy amable su compañía [...]

Este pueblo es extraordinariamente aficionado a fiestas y regocijos públicos, y en ellos muestra un ingenio e invención particular, singularmente en las iluminaciones de las grandes fachadas [...] Empéñanse también en grandes partidos de pelota, a que son en gran manera aficionados. Lo restante del dia lo llevan los bailes al son del tamboril y dulzaina, género de instrumento árabe y peculiar de este reino, que necesita grandes pulmones, con el cual a pesar de su dureza egecutan algunos lo que el más diestro profesor con el más afinado clarinete.

Santa Maria del Mar, però la del Grau de València

Tothom, encara més des de l'èxit de la novel·la d'Ildefonso Falcones, La catedral del mar, coneix Santa Maria del Mar, l'església gòtica del barri de La Ribera de Barcelona, aquella en què es volia casar la infanta Cristina però no va poder per problemes d'espai, i al costat de la qual roman la flama perenne del catalanisme sobre el Fossar de les Moreres, on "no s'hi enterra cap traïdor" segons els versos de Pitarra (i sembla que es faran les honres fúnebres dels "lleials" a la pàtria catalana, començant per les darreres de Xirinachs).

Tanmateix, molt poca gent coneix l'altra Santa Maria del Mar, la del Grau de València, el primer esment conegut de la qual correspon precisament a l'època d'Alfons el Benigne (1327-1336), la mateixa en què es començà a construir l'edifici gòtic de la de Barcelona. Posteriorment, el primer document gràfic que hi tenim és la vista de la platja valenciana feta per Wijngaerde des de la ciutat en 1563, en què es pot advertir el campanar sobreeixint sobre la resta de cases del Grau:

Amb tot, com es pot comprovar a simple vista en l'actualitat, a l'església de Santa Maria del Mar del Grau de València poc queda de la fàbrica gòtica, ja que fou completament remodelada entre finals del segle XVII i començaments del XVIII, amb la típica cúpula valenciana de teules blaves (negres en la foto pel trànsit de l'avinguda del Port), tot i que conservant l'antiga estructura de nau única:

Santa Maria del Mar del Grau de València (Dècada de 1960 o 1970)

I a tall d'esta fotografia dels anys seixanta o setanta del segle XX podem observar el caràcter fortificat de la torre del campanar, adaptat durant la guerra civil (crec que per tal d'allotjar ametralladores que tractaven de batre els avions que bombardejaren la ciutat de València i el seu port amb especial virulència). De fet, l'església patí nombrosos danys i hagué de ser restaurada parcialment en finalitzar la guerra:

Instantània dels bombardejos al port de València durant la Guerra Civil espanyola

Actualment, després d'haver-la remodelat, esta és la imatge que presenta la balaustrada de la torre de Santa Maria del Mar del Grau. Finalment, cal fer esment a la imatge més venerada de l'església, el Crist del Grau, conegut popularment com "el Negret" pel color de pell que mostra la talla. Conta la tradició que en maig de 1411, havent arribat el frare dominic Vicent Ferrer a predicar a la seua ciutat natal de València, va aparéixer a la desembocadura del Túria la imatge d'un Crist sobre una escala, flotant a l'alçada de Santa Maria del Mar de la Vilanova del Grau. Els llauradors i pescadors de Russafa, però, tractaren d'atraure la talla amb pals i ganxos cap a la banda sud del riu, la seua, on la jurisdicció pertanyia a l'església de Sant Valero de Russafa. El conflicte estava servit.

Qui seria posteriorment sant Vicent Ferrer explicà l'origen de la talla: procedia d'una església de Lleida, on suposadament un jueu l'havia llançat a la mar abans de suïcidar-se. Per tal de decidir-ne el propietari "legítim" es decidí tornar a tirar la imatge a les aigües perquè Déu decidira i el Crist anà a parar novament als peus de l'església de Santa Maria del Mar. Des de llavors, tots els maigs els veïns i feligresos celebren les festes en honor al Santíssim Crist del Grau, bo i representant la "miraculosa" arribada de la talla sobre les aigües (ara en vaixell).

Entrada del "Negret" sobre una escala a l'església de Santa Maria del Mar del Grau de València

V Baixada a peu del Carraixet

Escrit de diumenge a la nit:
Abans d'entrar en la matèria setmanal, no vull deixar passar el dia sense deixar constància de la bonica jornada de diumenge que he passat novament a l'Horta Nord amb la Colla Ecologista i Cultural de Massarrojos, l'Associació Cultural Macarella i altres amics, amb els quals he fet la V Baixada a peu del Carraixet, com ja comença a "tocar" cada any el primer diumenge de febrer. Des de Bétera a Alfara pel barranc, passant per les restes d'una vila romanovisigòtica i les de l'alqueria andalusina (amb la seua torre d'ací el costat) de Bufilla, on ens hem fet un bon esmorzaret d'entrepà i cacaus abans de la paelleta de rigor.

Entre moltes coses que hem vist i comentat, cal destacar la falta de respecte de les autoritats constructores per la natura, criticable no només per la falta de respecte en si, sinó per les nefastes conseqüències que poden ocasionar, per exemple, fer una carretera d'accés a un polígon industrial pel mig del barranc. Després vindran les inundacions i la culpa serà de Zapatero per no llevar les canyes...

D'altra banda, ens hem assabentat de la imminència de la construcció d'una nova autovia anomenada amb tota la cara dura per la Conselleria d'Infraestructures "Via Parc Nord" (l'antic projecte de "corredor comarcal"), perquè al costat de la carretera, que constituirà una nova fita d'estrangulació i contaminació per a l'horta [ací podeu vore el trajecte], posaran els seus arbrets i són tan menyspreables que a canvi de fer-la ofereixen el tan reclamat soterrament de vies a molts pobles. Si hi ha problemes de mobilitat, primer caldria maximitzar l'ús del transport públic (amb més freqüència, més connexions secundàries i un horari més ampli), no?

Finalment, cal dir que no hi ha res com tindre bons amics. Gràcies al Sequier per fi hem tastat (els dos) el Torró Viena de Meivel. I ben bo que estava (i a bona fe que tots els que hi havia a la taula se n'havien fartat de xicotets). Au, i ara a vore els Goya (de moment la sobrevalorada El orfanato arrasa). Per cert, per a qui vulga apuntar-s'hi, a primers de juny es farà la I Baixada al Palmaret. Ja tornarem a avisar...

Pàgina 26 (V)

L'Ajuntament de València, manca d'ambició cultural?

València: l'Ajuntament i la cultura. Publicat a Pàgina26.com

Com a fruit de projectes d'anteriors legislatures del PP la regidoria de Cultura de l'Ajuntament de València pot enorgullir-se d'haver dut a terme la creació de diversos organismes culturals: el Museu d'Història de València, el Museu de l'Almoina, el Museu Municipal del Trenet, el Museu de l'Arròs, el Molí del Tell, el Teatre El Musical, la nova seu de l'Arxiu Municipal de València al Palau de Cervelló, la xarxa de biblioteques municipals, etc.

Tanmateix, una vegada creats, els diners invertits en la seua gestió són minsos, escassos, pràcticament ridículs. De fet, molts d'ells a penes si es poden mantindre, sense dinamitzadors i sense cap marge d'activitat cultural, donat el nul pressupost que tenen per sobre de la seua manutenció anual. Per això, la situació cultural en la ciutat de la visita del papa, la Ciutat de les Arts i les Ciències, la Fórmula 1, la Copa de l'Amèrica i altres grans esdeveniments resulta especialment feridora per als gestors implicats. És d'una greu impotència.

La regidora sembla haver aprés que com menys soroll faça, més garantit tindrà el lloquet i el problema és que com el PP continua arrasant la cosa va a pitjor. Més per al faraonisme i menys per a la mitjana i xicoteta cultura, la que fa les persones cultes més enllà dels espectacles fugaços. Ni per a un Institut Municipal de Cultura tenim, un organisme que qualsevol ajuntament espanyol amb aspiracions culturals ha bastit al llarg de la democràcia...

De fet, el principal projecte municipal de la regidoria per a la present legislatura és el Centre Cultural de la Rambleta, una instal·lació per als barris de Sant Marcel·lí i Patraix amb auditori, locals d'assaig, biblioteca, café-teatre i sales polivalents, pressupostada en 14 milions d'euros. Però allò més peculiar és que este centre cívic continuarà amb la forma de gestió indirecta del Teatre El Musical: serà de titularitat municipal, però construït i gestionat en règim de concessió de 20 anys per una unió temporal d'empreses formada per "Cyes" (la constructora), "Ámbito de Gestión Cultural, SL" (que desconec qui són) i "Ruzafa Show" (que fan bons treballs, com ara la revista Valencia City).

El negoci (per al sector privat) sembla redó: ells construeixen (sota eixe pressupost de 14 milions d'euros) i gestionen el centre durant vint anys a canvi de 2,5 milions anuals, és a dir un total de 50 milions d'euros. I dic que el negoci pareix redó perquè si l'Ajuntament se n'encarregara de la gestió fa la impressió que ni de lluny pressupostaria els 1,8 milions d'euros anuals que ixen de benefici: qualsevol cosa excepte crear llocs de treball públics. I no es tracta de fer funcionaris municipals com molts dels que he conegut (que no peguen ni brot) sinó d'equips de treball emprenedors sota el recer municipal; capital humà n'hi ha, voluntat política de finançar-los ben poca...

En qualsevol cas, sense entrar més en la qüestió de la gestió privada del Centre Cultural de la Rambleta (ja que en desconec els detalls), el programa de la regidoria de cultura per a esta legislatura és realment pobre, d'una escassa ambició sorprenent, gens acorde amb la tan lloada puixança de la capital valenciana. Com deia, les aixafadores victòries electorals els inciten a no fer més, i la moixeria de la regidora afona les aspiracions dels servicis culturals de l'Ajuntament. Ni visites guiades en condicions, ni cicles de música variats, ni exposicions interessants, ni activitats didàctiques, ni diversitat de nous projectes... La presència dels organismes culturals de la l'Estat, la Generalitat, la Diputació i les caixes d'estalvi a la capital cobreixen en part les absències municipals, però una ciutat com València hauria d'aspirar a més, a molt més.

Mascletães a tothora

Continue encara amb les meues remembrances del període nadalenc a València. Ja quasi en darrer terme una queixa: és necessari fer també una mascletâ el dia d'any nou o ja n'hi ha prou amb les de Falles? Sóc un enamorat de les mascletâes, però que em desperten al ritme dels masclets encesos a les 14:00 h al Pont de les Flors em toca una mica la moral. Ja sé que són hores d'haver-se alçat, però la nit de cap d'any és segurament la que més s'allarga de forma generalitzada (perquè comences a eixir molt més tard); no crec que una mascletâ siga el més adient per celebrar l'entrada de l'any. O a este pas, a cada celebració -siga d'hivern, primavera, estiu o tardor- encendrem una bona mascletâ. I a vore què passa...

Fills adoptius amb poca fe en la democràcia

Els que creuen en la democràcia...

Madrid, 30 de desembre de 2007, "Acto por la familia cristiana", Agustín García-Gasco, arquebisbe de València: La cultura del laicismo radical es un fraude, es un engaño, no construye nada, sólo conduce hasta la desesperanza, por el camino del aborto, del divorcio exprés y de las ideologías que pretenden manipular la educación de los niños [...] Por ese camino no se respeta la Constitución del 78 y nos dirigimos a la disolución de la democracia.

València, 28 de desembre de 2007, Ajuntament de València: el ple municipal ha aprovat per unanimitat iniciar els tràmits per al nomenament com a fill adoptiu d'Agustín García-Gasco, arquebisbe de València. Nyas coca, per unanimitat, incloent el PSOE! Era una innocentada? Tristament, no. Ignominiós, vergonyós, fastigós, vomitiu...

L'assot del còlera. València, 1885

Aplicació de la vacuna del còlera per part del doctor Ferran. València, 1885.

25 de març de 1885. Se senten els primers rumors a Xàtiva: ha arribat el còlera procedent de Novelda, la darrera epidèmia del qual, vint anys abans, havia deixat milers i milers de morts. El governador de la província envia els catedràtics de medicina de València Amalio Gimeno i Manuel Candela a inspeccionar la situació i estos recomanen la presència del doctor tortosí Jaume Ferran, que tot just ha finalitzat els seus estudis sobre la inoculació de bacteris per immunitzar la població del còlera.

Un mes després, el 24 d'abril comença la vacunació a la vila d'Alzira. 11.000 vacunats sobre una població de 16.000, la primera vacunació massiva de la història mundial. Tanmateix, l'avanç de la malaltia fa que el governador decrete les mesures tradicionals (reclusió en llatzerets, fumigacions, cremes, cordons sanitaris, restriccions de la mobilitat), contra les quals es manifesten els cercles mercantils de la ciutat de València i el mateix doctor Ferran, que ha instal·lat el seu laboratori central a casa del doctor Candela, al carrer Pasqual i Genís. S'enceta llavors una forta polèmica, la "qüestió Ferran", entre ferranistes, lligats als sectors liberals que expressen la seua veu a El Mercantil Valenciano, i antiferranistes, pertanyents al conservadurisme polític i a les opinions més cauteloses davant l'experimentació d'un mètode encara no comprovat.

Un altre mes després, el 24 de maig, Gimeno i Candela dimiteixen del seu càrrec de vocals de la Junta Provincial de Sanitat, en desacord amb la política de cordons sanitaris, i només dos dies després arriba des de Madrid l'ordre que desautoritza qualsevol vacunació no realitzada per Jaume Ferran, un fet que a la pràctica desactiva qualsevol intent de continuar amb una aplicació massiva del mètode, acusat, fins i tot, de propiciar l'epidèmia.

Amb tot, arriben comissions de tot el món per estudiar l'eficàcia profilàctica de la tècnica del doctor Ferran, amb molt variades conclusions: des de la desautorització de la Royal Society de Londres i la Universitat de Cambridge (per pensar que el bacteri inoculat era un altre diferent al causant de l'epidèmia) fins a la desqualificació dels comissionats de França i de Bèlgica (que el titllen d'industrial interessat només en els rèdits econòmics), passant per la d'altres científics francesos i nordamericans, que aprovaren la seua metodologia científica tot i que discutiren alguns dels aspectes de la seua explicació. El difícil caràcter del doctor Ferran i el seu zel a l'hora de mantindre el "secret" de la seua vacuna li havien creat encara més enemics.

A partir de mitjan juny de 1885, mentre a Alzira la vacunació havia resultat bastant efectiva, la mortalitat es disparà a la ciutat de València, que comptava llavors amb uns 145.000 habitants, arribant a més de 200 morts per dia. Aleshores Jaume Ferran és requerit per tractar d'aturar l'expansió de la malaltia a l'Asil de les Germanetes dels Pobres, on han mort 62 ancians dels poc més de 100 acollits. El doctor Ferran, malgrat la més que previsible extensió prèvia del contagi entre les monges de l'asil, accedeix a vacunar-ne 77, de les quals 13 ja presenten diarrees premonitòries de la malaltia. L'1 de juliol es practiquen les vacunacions, el 3 de juliol moren 6 monges, el 4 de juliol en moren altres 6 i emmalalteixen 24, i el dia 5 de juliol moren altres 4. En a penes quatre dies han mort 16 monges. L'escàndol és majúscul i Ferran es veu obligat a marxar a Madrid, desacreditat davant bona part de l'opinió pública.

No obstant això, l'epidèmia comença a remetre a finals de juliol i a l'asil només moren 2 monges a partir del 6 de juliol. La vacuna, com ja havia anunciat Ferran en els seus articles científics, només feia efecte a partir del cinquè dia d'inoculació. En qualsevol cas, el brot de còlera havia deixat més de 30.000 morts a les localitats valencianes i unes 5.000 a la ciutat de València, més del 3% de la seua població. Malgrat tot, la vacunació universal es revelaria amb el temps com el remei més eficaç per previndre les malalties causades per bacteris o virus. De fet, més de 20 anys després el doctor Jaume Ferran acabà rebent el premi Bréant de l'Academia de Ciències de París per ser el descobridor d'un remei contra el còlera. A València, si busqueu bé al carrer de Pascual i Genís, encara podreu contemplar una placa commemorativa referent a aquella vacunació pionera de València:

Més informació:
- Exposició virtual: Valencia y la epidemia de cólera de 1885
- Article a Medicina & Historia, 23-3 (1988): G. Bernat Condomina, "Constantino Gómez Reig y la vacuna anticolérica del doctor Ferrán"
- Comunicació presentada al IV Congrés d'Història de la medicina catalana, 7-9 de juny de 1985: J.M. Ripoll i M.C. Vidal, "Vacunación anticolérica en el Asilo de las hermanitas de los pobres. Valencia, 1885"

Dels rústics embarcadors (s. XIII) a la "lluna de València" (s. XXI)

"I lo que faça falta!"

Ho anunciava en primícia (este sí que dóna bones primícies) Malva-rosa Connection: una immobiliària proposa fer un nou projecte emblemàtic per a la ciutat de València, una illa per a rics d'enfront del Cabanyal. Ahir El Mercantil Valencià donava més dades de la "Isla Luna de Valencia" en boca del promotor: "només falta voluntat política", "una icona per a València", "de interés público", "un barrio como cualquier otro", "inclusió de viviendas de protección oficial", etc. Total, "pâ linxar-lo". O, com deia Solet, "el Mediterráneo se muere, pero ¿qué coño importa?", "bienvenidos a la locura" i "es para darse a la bebida".

Però no volia escriure per criticar el projecte, que, al cap i a la fi, només és un projecte particular (tot i que només el fet que es plantege ja diu molt de la bogeria a la qual hem arribat). Simplement, m'ha recordat tres ordres de Jaume I que vaig veure este estiu al "Diplomatari" de documents de la cancelleria reial del pare Burns. Eren de 1272, a penes 34 anys després de la conquesta feudal de la medina musulmana, i a través d'elles el monarca donava en monopoli a Guillem de Peralada i Guillem Arnau, ciutadans de València (i de nom "molt aragonès" com podreu comprovar), la potestat per a construir un forn a la platja de València, "on eren les barraques o on veieren millor", i embarcadors a la ribera del mar (protegits dins d'edificis) per als llenys o barques que traslladaven les mercaderies dels vaixells a la platja o viceversa.

Han passat 735 anys, però encara ens podem fer una idea de com era aquella platja o "vila nova del Grau", a prop de les marjals albuferenques, sense molls, amb uns pocs carrers polsegosos, unes quantes desenes de cabanyes o barraques de pescadors i carregadors, l'oficina de l'escrivania i els duaners reials, una incipient zona per armar les galeres reials i una activitat constant. Almenys si fan la "Isla Luna de Valencia" també serà bonic d'imaginar d'ací uns quants segles (quan potser haja desaparegut per l'increment del nivell del mar...)


Apèndix (fragments)
ACA, C, reg. 14, f. 145. Burns, doc. 1289 (20.I.1272):
Damus et concedmus vobis, Guillelmo de Peralalta et Guillemo Arnaldi, civibus Valencie, quod possitis facere et tenere gegnum et gegna in riparia mari civitatis et quorumlibet locorum regni Valencie, cum quo vel quibus ligna honerata et inhonerata possint mitti in mare... Concedentes etiam vobis quod nos nec aliquis alius non possimus facere simil gegnum vel gegna, per totum dictum tempus, in locis predictis in quo ligna vel barche extrahantur de mari vel mittantur.

ACA, C, reg. 14, f. 145. Burns, doc. 1290 (20.I.1272):
Damus et concedimus... licenciam construendi quendam fornum in plagia civitatis Valencie in loco ubi modo sunt barrache vel ubi vobis magis visum fuerit expedire, et faciendi ubi domos cum parietibus. In quo quidem furno possit quicumque voluerit bescuitum et alium pane decochere.

ACA, C, reg. 14, f. 145. Burns, doc. 1291 (20.I.1272):
Damus et concedimus... plenam licenciam et potestatem faciendi et construendi domos cum parietibus in plagia maris civitatis Valencie ad tenendum gegna que ex concessione nostra ibi facturis estis.

L'Horta de Vera és única en el món

Fa poc Vlcblog es feia ressò del "Día internacional de la horchata" celebrat a Alboraia el darrer cap de setmana. Com s'hi comenta és una cita a tindre en compte, sens dubte, per l'especial relació de València i els valencians amb l'orxata. Ara bé, quin futur vol l'Ajuntament d'Alboraia, organitzador de l'esdeveniment, per a la xufa i els llauradors autòctons? No se sent el PP orgullós de les seues arrels i cuida el futur d'una especificitat única en el món? Sembla que no.

A banda de renunciar totalment a la llengua valenciana en els cartells i els tríptics anunciadors de la diada concreta de l'orxata, pretén recalificar l'horta de Vera, 400.000 metres quadrats, per construir una urbanització i traslladar-hi el centre comercial de Port Saplatja, bo i aprofitant els terrenys lliures del litoral per fer una altra urbanització i un nou port esportiu. El vídeo de baix, fet per al Ja en tenim prou, és ben il·lustratiu. Eixa és la "internacionalització" de la xufa que vol l'Ajuntament del PP: l'autoodi i la destrucció per a un dels pocs espais de la vega de València que continua a ple rendiment.

Per si no ho saben, que sàpiguen que una urbanització, un centre comercial i un port esportiu no ens "internacionalitzen", perquè a tot arreu n'hi han. Paisatges humans com l'horta de Vera -amb cultius específics únics en el món, amb un sistema de sèquies sota la jurisdicció d'un Tribunal de les Aigües únic en el món, i amb una història, una tradició i una identitat cultural úniques i excepcionals en el món- sí que ens internacionalitzen. El leitmotiv d'enguany del "Día de la horchata" era "¿Cómo era un mercado valenciano hace 100 años?"; esperem que d'ací un segle, perquè ja no en quede, el lema no siga: "¿Cómo era la huerta de Vera hace 100 años?

Desitgem, per tant, que l'associació Salvem L'Horta Vera-Alboraia, que agrupa els afectats -que volen continuar mantenint este ecosistema social i agrícola únic en el món-, tinga èxit i paralitze un projecte, d'altra banda, referendat en les urnes per la majoria de ciutadans. Els polítics, però, tenen importants responsabilitats amb la història i amb el benestar de les societats que governen; si actuaren amb responsabilitat i no per diners l'opció estaria clara: cuidar i posar en relleu allò que ens fa únics, no destruir-ho totalment.

No hi ha diners per al Cabanyal?

Per a açò hi ha tots els diners del món i lo que faça falta

Es podia llegir ahir en tots els diaris valencians com el 20 Minutos: han començat les obres de condicionament del circuit urbà de Fórmula 1 a València, que estaran enllestides en a penes 10 mesos i costaran la menudesa de 41,2 milions d'euros. Vora 7.000 milions de pessetes!!!! Per a rehabilitar el Cabanyal no hi ha un duro i segons l'Ajuntament l'única solució per modernitzar el barri és la destrucció del seu cor per prolongar l'avinguda Blasco Ibáñez. I, com sempre, com ja va passar a La Punta, es tracta als desallotjats com si foren merda, perquè una altra cosa no es pot dir de les taxacions realitzades per les nostres institucions democràtiques, que [suposadament] han de vetllar pels drets dels ciutadans. Vegeu, sinó, este tall de la televisió de Las Provincias, el qual, malgrat l'ignominiós titular ja denunciat per Testigo Accidental, mostra la prepotència (superioritat en poder) del nostre Ajuntament i la impotència (manca de poder) dels veïns afectats:

"El Cabanyal se enfrenta a las brigadas de limpieza"

És a dir, es gasten 7.000 milions de pessetes en una obra de 10 mesos i 5,4 kilòmetres, a raó de 23 milions de pessetes el dia o vora 1.300 milions de pessetes per kilòmetre, i no són capaços d'invertir res en la neteja dels carrers i els solars abandonats, l'enllumenat, l'asfaltat, els transports i la construcció d'equipaments al barri del Cabanyal-Canyamelar. No és estrany que també Sr. Azul, Vlcblog i Veo...Veo hagen reaccionat indignats en la blogosfera valenciana.

Ara bé, segons diu José Luis Torró a l'ABC: al igual que ocurriese el pasado año durante el Encuentro Mundial de las Familias que presidió Su Santidad Benedicto XVI, el circuito urbano de Valencia será un magnífico escenario que contribuirá, todavía más, a hacer de nuestra ciudad una capital con resonancias en todo el mundo, haciendo subir muchos enteros el nivel de nuestra autoestima. I és que només fa que repetir la veu del seu amo, Francisco Camps, que continua obsessionat amb el seu espanyolisme (video d'InfoTV: 1'23"-1'53"): que este Gran Premio de Fórmula 1 sea una nueva tarjeta de presentación de todos los españoles delante del mundo para decirles que aquí sí, que aquí también sabemos hacer cosas potentes, cosas que nos enorgullecen a todos y cosas que al final sirven para que todos nos sintamos felices de ser lo que somos, valencianos y españoles.

No ho pot dir més clar: gastar-se 7.000 milions de pessetes en un circuit urbà no té cap funció social material; simplement sentir-nos feliços de ser valencians i espanyols perquè a Austràlia sone el nom de València gràcies a la Fórmula 1. Ara, per regenerar un barri en què viuen més de 20.000 persones, pràcticament únic en el món, que també podria ser un gran símbol (turístic i d'orgull) d'una gran València respectuosa amb el seu llegat històric, no cal invertir un euro. La ideologia magnificent i els interessos immobiliaris els poden...

Riuà de 1321 i espavilats

Pont d'Aragó després de la riuà de 1957

Tardor de l'any 1321. Les pluges -al nostre país no sap ploure- fan créixer el Xúquer i el Guadalaviar (Wadi al-abiad, riu blanc) fins a límits que els cristians no havien vist mai des que havien conquerit les terres andalusines que formarien el regne de València uns seixanta anys abans. L'espectacle a la capital del regne és desolador: el riu ha negat bona part de la ciutat, potser hi ha hagut morts, l'antic pont andalusí de pedra ha quedat seriosament afectat i també els que han construït posteriorment els cristians, de pedra i de fusta; així mateix, la murada de la medina musulmana s'ha enderrocat per la part nord del nucli fortificat, la que fita amb el riu. Tanmateix, com sempre, dins de la desgràcia, hi ha espavilats que tracten de buscar-se la vida. Per això, el 16 d'octubre de 1321, els jurats de la ciutat han de publicar la següent ordenació:

Ara ojats què us fan saber lo justícia e los jurats de la ciutat: Que, com per ruhina e creximent d’aygües del flum de Godalaviar e per moltitud d’aygües pluvials que ara són estades, en partida alcuns ponts, murs o barbacanes de la ciutat són declinats o enderrocats, emperaçò vos fan saber que null hom o fembra, de qualque lig o condició sia, no gos pendre o fer pendre de nuyt o de dia, manifestament o amagada, pedres, argamasa, terra, rajola, fusta dels ponts, murs o barbacanes de la ciutat. E qui contrafarà, pagarà per pena LX sous per quantesque vegades contrafarà.

Document editat per: A. Furió i F. Garcia-Oliver, Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de València. I. (1296-1345). València: PUV, 2007

"Faent camins dubtosos per la mar"

Quin balanç?

El sempre emprenedor Josep Vicent Boira va aprofitar la celebració de la Copa Amèrica 2007 a València per estudiar en profunditat l'Exposició Regional de València de 1909 (allargada com a Nacional en 1910), la qual, a banda de la música de l'Himne Regional, ens va deixar una sèrie d'edificis que actualment hui els ciutadans a penes si podem gaudir gràcies al nostre estimat Ajuntament: el Palau de l'Exposició és biblioteca (ahí?) i saló d'actes protocolaris (bodes, lliurament dels "bunyols d'or", etc.); la Lactància, construïda com a guarderia de les treballadores de l'edifici de la Tabacalera a canvi que esta, a punt d'inaugurar-se, albergara un dels expositors (el d'Indústria), és actualment el Balneario La Alameda, on pense deixar-me 300 eurets (!?) en un cap de setmana desestressant; i la Tabacalera (que, com he dit, ja havia estat construïda però va formar part de l'Exposició) ha estat bescanviada a Altadis per part de l'Ajuntament per l'edifici municipal de la plaça Amèrica i diners, en una escandalosa operació, que, a més a més, significarà l'enderrocament de les naus laterals (tècnics de Cultura de la Conselleria, sou uns venuts) i, per si fóra poc, que l'edifici es convertisca en seu d'oficines municipals, pel capritx de Rita... i encara tenen la barra de dir que li donaran un ús públic (no hauria de ser destinat un edifici així de simbòlic a una funció igualment simbòlica i de gaudi públic, exactament igual de l'antiga presó model, també destinada pel moment a oficines de la Generalitat???).

Com sempre, tot açò importa poc, perquè els escàndols a València es mesuren per altres paràmetres diferents als nostres, ja ho sabem. Per això, tornant a Boira, aprofità l'estudi de l'Exposició Regional per tractar d'enviar un missatge als nostres dirigents: la principal lección [de l'Exposició de 1909-1910] fue que se trató de un movimiento endógeno y potente convertido en motor y vanguardia de un cierto “renacimiento” valenciano. Renacimiento que movilizó a las fuerzas locales, conectó con la musculatura económica y política del país y agitó la conciencia de la sociedad. Segons Boira, a banda de la mateixa Exposició, hi hagué un fum d'actes culturals i congressos paral·lels, una molt bona relació amb l'empresariat i la cultura catalanes (pels interessos comuns), i una presència activa del valencià i la consciència regional valencianista, que donà fruits com el primer valencianisme dels anys '10 i '20, encapçalat per Ignasi Villalonga (per cert, les senyeres que s'hi veuen són de les de blau celest).

En correspondència, Boira, pensava en 2005 que amb la Copa Amèrica: Hoy, se abre otra oportunidad de agitar las fibras que sustentan nuestra sociedad. En primer lugar, persiguiendo el consenso político y ciudadano en operaciones estratégicas. Y, en segundo lugar, impregnándolas de contenido regeneracionista, reflejando en ellas nuestra singularidad como factor de cohesión y riqueza, contribuyendo con ellas a la modernización económica y tecnológica, incorporando el desarrollo cultural y social de la sociedad en la que nacen y encauzándolas en una visión geopolítica propia acorde a los intereses estratégicos y orientaciones materiales particulares.

Quant de bon propòsit en tan poques línies!!!! (cal, a més, llegir entre línies que "visió geopolítica" vol dir "bona relació amb Catalunya" dins de l'Euram, promogut pel mateix Boira). Hi ha hagut consens polític i ciutadà? Potser sí, si atenem a l'actuació dels dos partits majoritaris i el resultat de les eleccions... Hi ha hagut contingut regeneracionista? Si "regeneracionisme" vol dir que hem renovat moralment la nostra societat (definició de diccionari), em sembla que no... Hi ha hagut reflex de la nostra singularitat com a factor de cohesió i riquesa? Si reduïm "singularitat" a dir-nos valencians, que és amb el que es conforma la gent, i no a la consciència de grup humà, de país i de llengua particular... Hi ha hagut modernització econòmica i tecnològica? En el maneig dels tangons, sens dubte, i en el dels espinàquers, no veges; ara en el que afecta als ciutadans, com, per exemple, el transport públic... Hi ha hagut desenvolupament cultural i social de la nostra societat dins de la nostra visió geopolítica?... ?

A algú li interessava tot açò? Malgrat les bones intencions de Boira és evident que a molt poca gent li interessava tot açò. La Copa Amèrica ens ha deixat una avinguda del port d'un únic sentit, algunes inversions com la línia de metro port-aeroport (ja prevista) o la millora de l'aeroport, un port esportiu i de passeig, un increment de turistes, que ha deixat i deixarà ingressos econòmics en l'important sector del turisme urbà (hotels, restaurants, etc.), i para de comptar (esperem que també l'ampliació del port de Sagunt i el manteniment de València, gràcies a Bertarelli). És suficient pels més de huitanta mil milions de pessetes invertits? Cadascú ho sabrà mesurar. És el problema de sempre: la majoria de ciutats grans tendeixen cap a la mateixa estratègia de fer-se un nom en el món a través dels grans esdeveniments i el turisme (què em direu de Barcelona?), però la qüestió és si el conjunt de ciutadans rep els beneficis d'això.

A Barcelona podem gaudir d'un transport municipal ràpid i complet; d'un o més centres culturals municipals (i molt actius) a cada barri; d'una política de gestió del patrimoni, els monuments i els museus orgullosa de la seua història i del seu potencial; d'una política lingüística equilibrada (català, castellà, anglès); d'una política cultural decent (compareu el Grec amb la Fira de Juliol o el fum d'actes, visites i concerts organitzats per l'ajuntament barceloní i el valencià). Però la qüestió és que a la majoria dels valencians poc els importa tot això; en tenim prou amb les nostres festes i pensant que som els millors. Per això, les propostes de Boira han anat a parar a un sac ben trencat, perquè els valencians anem fent, sense posar en el centre de les nostres actuacions el que ell plantejava. Hi ha solució? O no cal la solució?

El misteri de Roca Cuiper

Roca Cuiper (Foto Lo Máximo en Pueblos)

Durant els dies d'estada a València-ciutat em van convidar a dinar a l'Horta Nord. Com que Les Tendetes d'Almàssera estava tancat, vam acostar-nos als misteriosos pobles de Roca Cuiper (Roca Cúper en els papers oficials i administrativament un barri de Meliana). Allí, en una menuda concentració de casetes d'un únic carrer, travessada per les vies del tren, vam descobrir el restaurant Ca Pepico, com diuen per ahí una "joia de l'Horta": cuina de disseny (entrant de crema de bollit, per exemple) i cuina tradicional (ens vam fotre un plats d'esgarrãet, all i pebre, arròs melòs de mar i arròs al forn amb bacallar) a un excel·lent preu. No debades aquell mateix dia hi dinaven José Manuel Llaneza, conseller delegat del Vila-real, amb un grup de peixos grossos, i Federico Félix, president de l'Associació Valenciana d'Empresaris, amb la seua dona. Allò semblava una novel·la de Ferran Torrent.

D'altra banda, absolutament totes les cases tenien cartells contra l'actual projecte de traçat del TGV per l'Horta Nord, que sembla que encara està en discussió, i segons la presidenta de l'associació de veïns els deixaria incomunicats i provocaria inundacions en passar-los en algunes zones a