Entrevista a Mira (III)

Mira i Climent. Maig del 2007 (Bernatff)

Continue transcrivint l'entrevista de Juli Capilla a Joan Francesc Mira publicada a L'Avenç, en este cas els seus passatges sobre la política i el nacionalisme valencià. Malgrat acusar ERPV de ser "la flama pura" (i això que no volia opinar-ne), sembla que Mira encarne el país exclusivament en la gent del Bloc. En qualsevol cas, disecciona clarament la tragèdia del país, representada per les aclaparadores victòries electorals del PP: la destrucció del territori i la desaparició de la llengua, ço és, del principal patrimoni -material i immaterial- dels valencians. El principal problema és que per tal d'haver-hi un patrimoni col·lectiu (un conjunt de béns heretats) ha d'existir eixe col·lectiu i sembla que els valencians, malgrat tindre una història política comuna, encara no existim com a col·lectiu. Com no es cansa de repetir el nostre president Camps en els seus discursos som castellonencs, valencians i alacantins -no valencians en conjunt-, provincians d'una comunidad, que se ha puesto en marcha y que nadie va a parar, que ha generado empleo y prosperidad, [y que] siempre, siempre, siempre, será leal al proyecto colectivo más apasionante y bonito que hay en el mundo, que se llama España.

JC: Fins i tot els darrers anys s'ha produït una revisió dels postulats de Fuster. JFM: Això és el que el mateix Fuster esperava. Encara més , cal dir que la primera revisió de Fuster la va fer ell mateix. Als anys seixanta era ben habitual de fer afirmacions molt taxatives. Era propi de l'època. Vam concebre el país des d'un punt vista nacional homogeni. Vam pensar que faríem la societat de dalt a baix, que acabaríem amb el capitalisme i amb l'explotació i que instauraríem una mena de socialisme democràtic, pacífic i harmònic. De vegades, però, aquestes idees tot i no dur-se plenament a la pràctica serveixen per a engegar projectes. És obvi que no vam fer la revolució ni la independència dels Països Catalans unificats, però tota aquella efervescència ideològica i política va significar el motor d'engegada per al País Valencià. [...]

JC: Quines són les raons que expliquen que la presència política a les Corts Valencianes per part dels partits nacionalistes haja estat tan minsa o quasi inexistent? En canvi, a les comarques i als municipis... JFM: És una tragèdia. Un país sense una estructura política pròpia no és un país. Sense polítiques pròpies percebudes com a pròpies, no existim. Els altres partits també es diuen valencians, però són percebuts com a espanyols. És molt simptomàtic que en les darreres eleccions Esquerra Unida tancara la campanya a València recorrent a Gaspar Llamazares. O que el PSOE valencià amagara les sigles PSPV. Això significa que el conjunt de la societat percebrà els partits polítics en clau espanyola, en clau d'Espanya. I que, en conseqüència, aquestes forces polítiques no defineixen un espai nacional propi, sinó que reforcen la percepció d'un espai polític espanyol. En canvi, l'existència dels partits nacionalistes permet aquesta percepció nacional, la delimitació d'un territori propi. I això explica que els partits estatals, a pesar que es diuen més o menys "valencianistes", inclosos els d'esquerres, no puguen tolerar el nacionalisme polític valencià. Ells limiten el seu valencianisme a una miqueta de llengua, una miqueta d'autonomia.[...] Durant anys i anys, s'han dedicat a eliminar, suprimir, liquidar, metòdicament, el nacionalisme polític valencià. I ho han fet des de tots els partits polítics, inclòs el PSPV; i també des dels mitjans de comunicació i des de bona part de la intel·lectualitat; de vegades, amb rialletes i menyspreu.[...] I ai, és clar, marca i limita moltíssim. Perquè a més, quan tu tens, pràcticament, tots els mitjans de comunicació en contra, és molt difícil de mantenir-se en una societat i de difondre un projecte de país.

JC: El nacionalisme valencià serà d'esquerres o no serà...
JFM: En aquest país és molt difícil que l'existència i manteniment d'un nacionalisme polític tinga una base social com la que té Convergència i Unió, per entendre'ns; per diverses raons i per història diferent... El nacionalisme en aquest paí ara com ara només pot ser d'esquerra o, preferiblement, de centre-esquerra. Aquest nacionalisme, però, s'ha vist constantment entrebancat i atacat. Que el Bloc haja mantingut, malgrat tot, un electorat fidel, que a nivell municipal és molt valuós i admirable, ara mateix amb 300 regidors, és molt important per a aquest país. Imaginem-nos la vida política valenciana sense ni tan sols aquesta força política emblemàtica com és el Bloc: seria el desert absolut, no quedaria cap punt polític de referència, i sense això un país és un no-país.

JC: I com valora la presència d'Esquerra Republicana al País Valencià?
JFM: M'estime més no fer-ne cap valoració. Perquè ja vaig dir fa temps el que pensava al respecte... Que no era indispensable, com a mínim. En qualsevol cas, no té importància ni crec que la tindrà mai, si no és que canvien de visió. Mentre no canvien, continuaran sent una cosa accessòria, que de vegades pot resultar incòmoda o molesta i d'altres ni tan sols això. Però sembla que n'estan molt contents i pagats. Ells són la flama pura. En fi, quant a puresa, també hi ha el Partido Comunista de los Pueblos de España... [...]

JC: Com veu el futur nacional dels valencians? Quines són les seues preocupacions primordials respecte al país?
JFM: Les dues coses que més em preocupen ara com ara són la llengua, d'una banda, i la destrucció del territori, per una altra. El que s'està fent en aquest país no té nom. La destrucció sistemàtica del litoral i del patrimoni mediambiental que estem patint no té parangó en cap país del món. Ni tan sols als Estats Units que són el paradigma del capitalisme, i on pots comprovar que tota la costa de Califòrnia, per exemple, està intacta i preservada. Ni la Itàlia civilitzada, ni a França, ni a Alemanya... Ací ningú no té clar què és patrimoni comú: no és patrimoni la història, la cultura, la llengua, l'arquitectura, el paisatge... No hi ha patrimoni propi valorat potser perquè no hi ha valoració de la pàtria pròpia. Ací es destrueix amb total tranquil·litat i impunitat i s'enalteix això com a sinònim de progrés, d'èxit i de glòria.

JC: Això explica l'èxit aclaparador del PP a les darreres eleccions...
JFM: En part. Són emblemes externs del seu èxit. Després, ningú no veu que la realitat del País Valencià és que la renda per càpita és cada vegada més baixa comparativament, que estem per sota d'Aragó, de Castella-Lleó, de la Rioja, etc. I que això repercuteix en la sanitat pública, en l'educació, en les comunicacions... Però ací això no té cap importància perquè el que es tracta és de pregonar contínuament que som els millors. I la gent cada vegada s'ho creu més. I com que allò que podria haver sigut una oposició directa i constructiva no s'ha produït... [...] Hauríem d'haver-hi contraposat un model alternatiu, racional, sostenible, creïble, atractiu, però això és molt difícil de fer arribar a la gent.

JC: Què li demanaria a la dreta valenciana?
JFM: Que deixen de deformar la realitat. Que deixen de destruir la llengua, el territori i el país. Que tinguen una miqueta de patriotisme positiu. Que no utilitzen el poder de manera abusiva.

JC: I a l'esquerra?
JFM: A l'esquerra valenciana d'obediència espanyola, li demanaria, en part, les mateixes coses que a la dreta: patriotisme, que pensen que el País Valencià és el seu país. Però em sembla que és demanar massa...

Entrevista a Mira (II)

Com vaig prometre, transcriuré els fragments que considere més significatius de l'entrevista a Joan Francesc Mira publicada en el darrer número de L'Avenc, tot i que, evidentment, recomane la seua compra i consulta directa. A més a més, en vista que, després d'haver publicat ell mateix a l'Avui el fragment sobre el 'miraculós' fracàs del secessionisme valencià, diverses veus l'han acusat de plantejar una visió excessivament optimista sobre la nostra llengua, em limitaré a copiar extensament, sense comentar-los, aquells passatges en què, contràriament, exposa un panorama de la llengua i literatura catalanes no tant encoratjador, si més no en el cas valencià (mantenint, això no obstant, alguna postura complaent com la de la qüestió de la recepció dels valencians a Catalunya -com que ell és un dels 'elegits', doncs...). Encara en un altre post, si tinc temps, transcriuré els fragments sobre política i nacionalisme.

JC (Juli Capilla): [...] Creu que la recepció que ha tingut la seua obra a Catalunya ha estat suficient? Hi ha un intercanvi literari "normal", d'una banda a l'altra de l'Ebre?
JFM (Joan Francesc Mira): Jo no estic tan convençut que hi haja prejudicis dels catalans envers els valencians. El gran prejudici és el de la societat valenciana contra els seus propis escriptors en la llengua del país. Quan dic la societat valenciana em referisc als mitjans de comunicació, a la premsa, a la ràdio, a la televisió, al govern del país, a les institucions públiques, a les llibreries, a les biblioteques... Els escriptors d'aquest país són totalment ignorats per la seua societat. A Catalunya, en canvi, la recepció és més àmplia. Hi ha una sèrie de personalitats valencianes que són molt respectades i tenen una influència importantíssima en la vida cultural i política de Catalunya. Els directors de l'Avui i de Vilaweb, per exemple, són valencians: Vicent Sanchis i Vicent Partal, respectivament. O escriptors com ara Enric Sòria, Isabel-Clara Simó, residents a Barcelona. O Ferran Torrent, que ven molts més exemplars a Catalunya que al País Valencià. En el meu cas, passa, si fa no fa, el mateix. A mi em va passar un cas extrem i és que, amb motiu de la traducció que vaig fer dels Evangelis, a Barcelona em van fer entre 25 i 30 entrevistes de ràdio, premsa i televisió, a València, en canvi, no me'n van fer cap: zero. El mateix llibre i fet pel mateix escriptor i, a més, una traducció feta en la varietat valenciana. El veritable prejudici està ací, entre nosaltres. Hi ha un problema estructural. Que hi haja set o vuit escriptors perfectament coneguts, reconeguts i respectats a Barcelona, això és fantàstic! Tampoc una literatura com la nostra dóna per a molt més. En una altra època, però, a Castelló es llegia a Verdaguer i Àngel Guimerà amb total normalitat, i fins els dedicaven carrers importants: ara això és inimaginable.

JC: Creu que hi ha una crítica seriosa en aquest país? Estem en un moment dolç, pel que fa a la literatura catalana? O, com se sol dir, hi ha quantitat però escassa qualitat?
JFM: Jo diria que, en conjunt, i pel que fa a la literatura catalana, hi ha molta ressenya i poca crítica. De crítica, amb un judici com cal i una valoració argumentada, no n'hi ha, pràcticament. La crítica hauria de dir-li al lector si un llibre és bo o dolent i per què, i fer-ho sense prejudicis o manies personals. Argumentar un judici. Normalment, el que es fa és una glossa o descripció, un comentari, una presentació: ressenyes. A Espanya, no és que n'hi haja molta tampoc, però de tant en tan n'apareix alguna, de crítica. El que passa, però és que fer crítica és molt difícil [...] Quant a la qualitat de la literatura catalana, no em preocupa gens: és del mateix nivell, si fa no fa, que la de les altres literatures europees de dimensions equivalents. No és pitjor ni millor que la literatura sueca, danesa, grega, búlgara o romanesa, posem per cas. No hem de patir per això.

JC: Com veu la recepció de la literatura i la cultura catalanes a Espanya?
JFM: De cap de les maneres. Hi ha una espècie d'obtusitat i de bloqueig, de rebuig. uceeix, però, que és possible que ells no siguen conscients d'aquest rebuig. Te'n puc posar un exemple, perquè és ben curiós. De l'edició del meu Borja Papa en castellà se'n van vendre en tres anys a penes 2.000 exemplars, quan en català se n'havien venut més de 20.000, i això a pesar que l'editor organitzà una presentació de luxe a Madrid. Als espanyols, la literatura catalana, no els interessa pel seu mateix origen. Amb la literatura basca i gallega, en canvi, això no passa. Els espanyols consideren un o dos autors bascos i gallecs buenos oficials que accepten: Atxaga, Rivas... I els llegeixen. En canvi, quan a la portada el nom de l'autor és Joan o Francesc, això ja no funciona. Per als espanyols els catalans buenos són els Goytisolo, Eduardo Mendoza, Juan Marsé... Els altres no els interessen. Al mercat espanyol han fracassat successivament Baltasar Porcel, Ferran Torrent, i alguns altres. En un moment donat els va fer una mica de gràcia Montserrat Roig, o Josep Pla... I després, prou: res més. Hi ha una cosa fonamental que s'hauria d'entendre des d'ací: la cultura espanyola inclou, com a cultura escrita, l'espai gallec i l'espai basc. El País Basc podria tenir la independència política. Culturalment, però, sempre ha format part de l'àmbit espanyol. I amb els gallecs passa, si fa no fa, el mateix. En canvi, nosaltres tenim una cultura "independent", en un sentit amplia: literatura, pensament, teatre, historiografia... Tenim una cultura escrita clàssica i continuada, culturalment no som part de res, i això els molesta. A més, hi ha el prejudici profund contra els catalans. No és casualitat que s'ensenye molt més el català a les universitats d'Alemanya, Polònia, Anglaterra, Itàlia... que a Espanya. [...]

[Just després de la pregunta i la resposta sobre el secessionisme:]
JC: Quin és el futur de la llengua al País Valencià?
Això ja és una altra cosa. Ho veig molt malament, en el sentit que el percentatge d'ús social del valencià és cada vegada més baix. Jo vaig arribar ací a Castelló a la fi dels anys 60, i era una ciutat massivament catalanoparlant. Ha pujat el coneixement de la llengua i l'ús culte, però n'ha baixat l'ús real i quotidià. I això és perillós perquè es pot passar a una dissociació social en què la realitat de la llengua culta es mantinga en desconnexió amb la pràctica diària de la llengua parlada. La consistència de la llengua com a correlat del país real està en perill.

Entrevista a Mira (I)

Sobre el secessionisme

Aprofitant que Girbés ha enllaçat l'entrevista feta per TV3 a Joan Francesc Mira, en la qual parla del "poc apreci [sic; és normatiu?] per la literatura catalana dels mateixos catalans", reproduiré alguns dels fragments de la darrera entrevista que Juli Capilla realitzà al mateix Mira, transcrita al darrer número de L'Avenç. L'encapçalament triat, d'una conversa referida en este cas al País Valencià, és encara més esfereïdor (per gairebé real): "Els escriptors del País Valencià són totalment ignorats per la seua societat"...

Ací em vaig quedar dissabte quan em vaig assabentar, a través del blog de Toni Cucarella, que Joan Francesc Mira havia reproduït una part de l'entrevista de L'Avenç en el seu darrer article a l'Avui, "Català, valencià", precisament una d'aquelles que pretenia criticar-li, juntament amb la seua ostentació immodesta de citar entre "el seu cànon particular", textualment, "només alguns autors bàsics: Homer, Tucídides, Plató i els tràgics, per que fa als grecs; Virgili entre els llatins; i després Dante, Cervantes, Shakespeare, Flaubert i Stendhal, Dostoievski... Joyce, Kafka, Proust... Faulkner... Saul Bellow o Philip Roth, per no fer la llista més llarga". També Àngel Canet, Annanotícies i Valencianisme.com se n'han fet ressò de l'article de Mira, així que deixaré altres parts sucoses de l'entrevista per comentar en un altre post i em centraré ara en la qüestió concreta del secessionisme lingüístic del valencià respecte del català.

Segons Mira, és un prodigi que hi haja l'ensenyament (del i) en valencià que hi ha, i en un valencià no segregacionista, ja que als anys seixanta vam partir de zero i caldria que ens preguntàrem no per les claus de l'èxit del secessionisme lingüístic sinó per ¿quines han estat les claus tan estranyes i tan increïbles que expliquen que el secessionisme no haja triomfat en aquest país? Sembla una broma que Mira diga això: no ha estat una evolució estranya i increïble sinó l'evolució lògica i normal que s'hauria donat en qualsevol territori del món amb una comunitat acadèmica i una necessitat de cultura escrita emergents.

Efectivament, la consciència general -de les masses- del valencià com a llengua diferent del català, pel que fa bàsicament al nom i a la concepció mental, existia, però hi havia, això sí, una consciència unitària difusa basada en l'enteniment mutu, i, d'altra banda, una idea d'unitat clara entre aquells que tenien la necessitat d'escriure-la (la minoria de la qual parla Mira d'abans de la guerra civil). Per tant, la trajectòria normal del valencià en el món modern del segle XX, amb necessitats cada vegada més grans de cultura escrita i una alfabetització tendent a la universalitat era la de la unificació lingüística amb el català, com, de fet, va passar amb les Normes de 1932, convergents amb les catalanes de Fabra, que tenien una vintena d'anys d'existència (i recordem que també a Catalunya van haver nuclis institucionals de resistència a adoptar-les, com la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, una mena de RACV nostra). Tanmateix, la història valenciana dins del context espanyol és la que va donar peu a l'important moviment blaver i secessionista nascut als anys 1977-1980.

Abans de la guerra de 1936, el 99% dels valencianoparlants dirien que parlaven valencià, potser un 1% (els dedicats a tasques literates, com Duran, Martínez Ferrando, Llorente o altres) et podrien dir que parlaven valencià i que això era el català de València. Però la qüestió del nom i de la unificació lingüística no era encara un "problema" important, ja que no era un tema central de la política de llavors, sinó totalment marginal (així i tot, els valencianistes sempre demanaven la cooficialitat del "valencià"). D'altra banda, ja hi havia gent, com Fullana, Chabàs i d'altres (conservadors valencianistes regionalistes), que, tot i tenir bones relacions amb gran part del catalanisme català, rebutjaven "l'imperialisme" de considerar el valencià com un dialecte del català i englobar la cultura medieval valenciana dins la catalana. Tanmateix, com que la llengua no era un problema polític de primer ordre, la seua evolució -per lògica- convergí cap a la unió amb el català i el mateix Fullana acceptà les Normes de 1932 -l'únic dels signants, però, que ho féu amb reserves.

No obstant això, eixa trajectòria, d'unitat lingüística i certs problemes i divergències circumscrits al reduït món dels activistes nacionalistes -valencianistes i catalanistes-, es veié tallada de soca-rel per l'alçament militar de 1936 i la llarga dictadura franquista de 40 anys. En els anys 60-70, de les cendres del valencianisme de simpaties catalanistes de Casp, Adlert i altres, nasqué "el nou valencianisme" de Fuster, sense precedents pel que feia a la seua claredat expositiva (amb una genial bíblia), i, sobretot, pel que feia a les seues expectatives d'aplicació real. Abans de Fuster, durant els anys '30 de la II República, el mateix estudi d'Arnau González, La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939), demostra la insignificança real de les idees pancatalanistes al País Valencià i la reproducció dels mateixos debats identitaris que es produirien en els anys '70 al voltant del nom de la llengua i del valencianisme/catalanisme, plenament avortats per la dictadura i l'exili.

En els anys '70, però, eixe debat es reprendria, tot i que amb dues diferències fonamentals: en primer lloc, ara tot el valencianisme era catalanista (inversament al que passava en els anys '30) i, en segon lloc, ara no era una cosa restringida bàsicament al nacionalisme valencianista sinó que era un tema central del debat polític i públic valencià, en el qual també havia d'intervenir aclaparadorament l'espanyolisme. De forma imminent s'havia de de redactar un estatut d'autonomia valencià en un Estat en transició a un règim liberal socialdemòcrata en què la qüestió dels nacionalismes (català i basc, sobretot) era una dels principals "problemes" que calia "solucionar", mantenint l'estat de coses tant com es pogués. De fet, la Constitució aprovada, a banda de declarar la "unitat indisoluble" de la nació espanyola, impedí (i impedeix) la confederació de diverses autonomies pensant en qualsevol reeiximent del projecte de Països Catalans. Per tant, per primer colp en la història espanyola el pancatalanisme es percebia com un projecte real, entre d'altres coses perquè el valencianisme, per primera vegada, tenia una influència políticosocial important (si més no, per tal d'estar en el centre del debat identitari), i, a més a més, també per primera vegada era un valencianisme clarament pancatalanista. Així doncs, al "problema" català per a Espanya, s'afegia el "problema" pancatalanista, incloent les Balears i el País Valencià.

Per això -crec- l'espanyolisme valencià i espanyol feren nàixer i elevar a categoria de monstre polític el blaverisme, perquè, davant "l'amenaça" pancatalanista (real o simplement remota), aquell regionalisme espanyolista de tints valencianistes que ja abans de la guerra civil rebutjava "l'imperialisme català" fou recolzat i emprat per la dreta espanyolista per tal de neutralitzar el valencianisme, amb els "bons resultats" que encara hui en dia són perceptibles (tot i que ara l'hauríem de matar definitivament en vista de la seua desaparició electoral). Ultra això, el blaverisme creà el secessionisme, un fet inèdit en la història de l'evolució contemporània de la llengua escrita valenciana (per molt que Mira considere el contrari); com que mai abans la qüestió políticoidentitària valenciana havia tingut el paper que tingué en la Transició, el rebuig del pancatalanisme entre algunes minories valencianistes no havia tingut un reflex en la llengua escrita, però, ara, amb el debat en plena ebullició, el secessionisme fou utilitzat com una eina més per embolicar la troca i afeblir el valencianisme en favor del regionalisme espanyolista castellanitzant.

Així doncs, l'evolució normal del valencià i el català haguera sigut la unió lingüística, com fou proclamada públicament en 1932 a través de l'adopció d'unes normes ortogràfiques unitàries i com, de fet, ha passat posteriorment a la pràctica. No obstant això, crec que va ser precisament la possibilitat de fer de la unitat lingüística una unitat política i identitària a través del pancatalanisme la que va fer nàixer el blaverisme i el secessionisme, com a reacció per tal d'afonar-lo i afermar l'espanyolisme. No sé per què Mira diu que és un miracle la unitat lingüística, ja que esta mai hauria d'haver estat posada en dubte i el secessionisme és producte d'un atac de l'espanyolisme al valencianisme; potser ho fa perquè és un missatge clar i ràpid d'entendre, més que no tota l'explicació que acabe de donar.

En qualsevol cas, contràriament al que diu Mira, la consciència d'unitat lingüística difusa (de parlar el mateix amb noms diferents), existia i existeix en qualsevol valencianoparlant estàndard (no embogit pel blaverisme). Ara bé, per mi, eixe és el problema del pancatalanisme, que d'una consciència lingüística més o menys unitària no se'n pot fer per art de màgia una consciència nacional i identitària unitària, la qual ve marcada per altres factors politicohistòrics. I precisament el pancatalanisme i el blaverisme han sigut factors polítics que han intentat modificar la consciència identitària valenciana en un moment crucial; clarament, no ha vençut cap dels dos, en tot cas el blaverisme, si l'entenem simplement com a eina principal del regionalisme espanyolista per afeblir el nacionalisme pancatalanista. Cucarella opina que potser Mira afirma el que afirma perquè avala un discurs "nacional" disgregador, però cal tenir present que no és que el pancatalanisme tinga un "discurs nacional unitari" front un "discurs nacional disgregador" del valencianisme, sinó que cadascun dels dos són projectes nacionalistes diferents: un basat en la llengua catalana (el domini de la qual ni tan sols engloba històricament -i menys hui en dia- tot el País Valencià), i un altre basat en un territori històric, hereu de l'antic regne de València, anomenat "País Valencià". Cadascú, per lògica, sentiment o pragmàtica, que trie legítimament...

A propòsit del discurs de Carod

Fa sis anys, en la presentació d’un llibre sobre el catalanisme, amb l’assistència dels cinc dirigents, els cinc líders de les diferents formacions polítiques catalanes del moment, tots –tots– van acabar reivindicant per a ells mateixos el catalanisme, per a ells personalment i també per al seu partit. Si el catalanisme és el patriotisme dels catalans i les catalanes per Catalunya, és normal que la majoria d’aquest Parlament en sigui, tan normal com la dimensió patriòtica espanyola a les Corts generals o francesa a l’Assemblea Nacional de França. Més aviat cridaria l’atenció que no fos així, ni en aquest Parlament, ni en el Parlament espanyol ni en el Parlament francès. Qualsevol pacte, doncs, en general, hauria estat un pacte entre partits catalanistes que estimen el país. El catalanisme, doncs, no és patrimoni de cap partit. No hi ha, ni hi ha estat mai, ni espero que hi sigui mai, un partit únic del catalanisme. Cadascú sent, vol i estima Catalunya de manera diferent, i defensa projectes estratègics diferents per al mateix país. Hi ha un catalanisme més còmode o no tant amb l’autonomia que tenim, un catalanisme federalista i un catalanisme que vol un estat per a Catalunya com a horitzó final. Però cap catalanisme no té l’exclusiva del país, ni el monopoli dels símbols nacionals, ni és dipositari o titular del poder per dret natural. Parlo, doncs, en nom d’un d’aquests catalanismes, el que vol Estat com horitzó final, que ha establert una entesa amb altres dues formacions polítiques per formar govern. [...]
Volem ser, els partits que conformem la majoria, el govern d’un poble que assumeix serenament la seva condició de nació; amb naturalitat, no com un gest d’hostilitat cap a ningú, sinó com una afirmació tranquil·la d’allò que som i que no volem deixar de ser, sense complexos, ni incomoditats, ni ambigüitats.

Discurs de Josep-Lluís Carod-Rovira com a portaveu del Grup Parlamentari d'ERC en el discurs d'investidura del president de la Generalitat de Catalunya. 24 de novembre de 2006


Eixe és el valencianisme que jo somnie per al País Valencià. Un valencianisme que estiga per damunt dels partits, amb un mínim comú denominador clar i ras: símbols, llengua i cultura inclosos, fonamentals i imprescindibles, però sobretot amb el país com a horitzó polític immediat per tots els projectes polítics (per a uns encaixat dins d'Espanya i per altres amb aspiració de formar un Estat propi). Un valencianisme que servisca com a eina política per cohesionar la societat valenciana i gestionar polítiques que veritablement tracten de beneficiar i arribar a la major part de ciutadans que viuen al País Valencià. Serà algun dia possible?

PS: I no crec que la diferenciació entre nació política i nació cultural que fa servir Joan-Francesc Mira siga útil. Nació només hi ha una i és la politicoidentitària, la identitat que es fa política, i la política que fa identitat, és a dir, el nacionalisme, evidentment cimentat sobre una cultura específica, però la cultura per si soles no forma una nació.

Una injecció d'autoestima

Gràcies Joan Francesc Mira per recordar-nos-ho (publicat a l'Avui):

Fa alguns dies, en aquest mateix diari, hi havia una fotografia meua, amb cara de predicador o de polític en un míting, i amb un peu que deia: "Joan Francesc Mira va dialogar amb Carles Torner a Frankfurt sobre les eines i subvencions per traduir del català". Tal com els lectors poden comprendre, jo no hauria viatjat a Alemanya per dialogar en públic sobre aquesta matèria, de la qual sóc totalment ignorant; ni en aquell acte hi hagué cap diàleg. Carles Torner, en efecte, va explicar què fa i què pot fer l'Institut Ramon Llull en aquest camp, i prèviament jo havia explicat a la concurrència, parlant en international english, la importància de la literatura catalana. Els vaig dir que poca broma amb aquesta llengua i amb aquesta literatura, que som un grapat de milions, més que molts països de la Unió Europea amb Estat i llengua oficial, que som una llengua amb mil anys d'història pel cap baix, i que al llarg de vuit segles hem produït una literatura de primera magnitud. Miren, senyors, que els vaig dir: durant els segles XIII, XIV i XV a tot Europa no hi havia ni mitja dotzena de llengües, a tot estirar, que produïen literatura amb la qualitat i quantitat de la llengua catalana. I miren una altra cosa: si l'espanyol i el francès entren a la gran literatura amb poemes èpics com La chanson de Roland i Mío Cid, el català, com l'italià, hi accedeix pel portal que va obrir un geni de primera magnitud. Dante crea l'italià literari, Ramon Llull el català.

Amb Ramon Llull, una llengua vulgar s'eleva per primera vegada a vehicle de la filosofia i del pensament lògic, i això no ho van fer ni l'anglès ni el francès ni l'alemany, per exemple. I si vostès agafen el conjunt de les grans cròniques històriques, i la primera traducció de la Divina Comèdia completa i en vers a qualsevol llengua, i la poesia d'Ausiàs March, i el Tirant lo Blanc, i tota la pila d'autors i de llibres de tot tipus i gènere, el resultat és una gran literatura, una de les poques grans literatures d'aquells segles. Aquesta és la primera afirmació, i per favor no se n'obliden: no som una literatura de segona divisió, ni marginal ni petita ni regional ni pobra. No ens podem comparar, en aquest camp de la producció literària, amb la major part de les llengües d'Europa que ara són llengües d'Estat, sinó amb unes poques només, amb les grans. I això, estimats assistents a aquest acte, és una declaració meua solemne i formal.

Els he de dir també que després, durant més de tres segles, vam patir tota mena d'entrebancs, dificultats, submissions, opressions i persecucions, i tanmateix l'idioma continuava produint llibres i literatura. No de tan gran qualitat com abans, però en produïa malgrat tot. I després vingué això que en diem Renaixença, més o menys pel mateix temps que a tot Europa naixien o renaixien pobles, nacions, llengües i literatures. Som europeus normals, per tant, però amb una peculiaritat: cap altra llengua moderna que no tinga un Estat propi, que no siga llengua d'Estat, no ha produït mai de mai, ni abans ni ara, una literatura com la nostra. Ni de lluny, ni de bon tros. I la major part de les llengües amb Estat, tampoc.

Ara mateix, miren vostés, després del franquisme i de tot això i allò, centenars d'autors produeixen anualment milers de llibres, i traduïm furiosament, i tenim una col·lecció de clàssics grecs i llatins com n'hi ha ben poques al món, i ens permetem el luxe de publicar cada any més de 8.000 volums de tota espècie imaginable. Massa llibres, diria jo, publiquem massa i tot, publiquem més que quasi totes les llengües d'Europa de dimensions comparables. I això és el que els volia explicar, senyores i senyors: que la literatura catalana no és una poqueta cosa d'interès local, que és una gran literatura. I que si ací es tracta de llibres, en català se'n fan fins i tot massa. [...]