dissabte, 21 d’octubre de 2006

Una injecció d'autoestima

Gràcies Joan Francesc Mira per recordar-nos-ho (publicat a l'Avui):

Fa alguns dies, en aquest mateix diari, hi havia una fotografia meua, amb cara de predicador o de polític en un míting, i amb un peu que deia: "Joan Francesc Mira va dialogar amb Carles Torner a Frankfurt sobre les eines i subvencions per traduir del català". Tal com els lectors poden comprendre, jo no hauria viatjat a Alemanya per dialogar en públic sobre aquesta matèria, de la qual sóc totalment ignorant; ni en aquell acte hi hagué cap diàleg. Carles Torner, en efecte, va explicar què fa i què pot fer l'Institut Ramon Llull en aquest camp, i prèviament jo havia explicat a la concurrència, parlant en international english, la importància de la literatura catalana. Els vaig dir que poca broma amb aquesta llengua i amb aquesta literatura, que som un grapat de milions, més que molts països de la Unió Europea amb Estat i llengua oficial, que som una llengua amb mil anys d'història pel cap baix, i que al llarg de vuit segles hem produït una literatura de primera magnitud. Miren, senyors, que els vaig dir: durant els segles XIII, XIV i XV a tot Europa no hi havia ni mitja dotzena de llengües, a tot estirar, que produïen literatura amb la qualitat i quantitat de la llengua catalana. I miren una altra cosa: si l'espanyol i el francès entren a la gran literatura amb poemes èpics com La chanson de Roland i Mío Cid, el català, com l'italià, hi accedeix pel portal que va obrir un geni de primera magnitud. Dante crea l'italià literari, Ramon Llull el català.

Amb Ramon Llull, una llengua vulgar s'eleva per primera vegada a vehicle de la filosofia i del pensament lògic, i això no ho van fer ni l'anglès ni el francès ni l'alemany, per exemple. I si vostès agafen el conjunt de les grans cròniques històriques, i la primera traducció de la Divina Comèdia completa i en vers a qualsevol llengua, i la poesia d'Ausiàs March, i el Tirant lo Blanc, i tota la pila d'autors i de llibres de tot tipus i gènere, el resultat és una gran literatura, una de les poques grans literatures d'aquells segles. Aquesta és la primera afirmació, i per favor no se n'obliden: no som una literatura de segona divisió, ni marginal ni petita ni regional ni pobra. No ens podem comparar, en aquest camp de la producció literària, amb la major part de les llengües d'Europa que ara són llengües d'Estat, sinó amb unes poques només, amb les grans. I això, estimats assistents a aquest acte, és una declaració meua solemne i formal.

Els he de dir també que després, durant més de tres segles, vam patir tota mena d'entrebancs, dificultats, submissions, opressions i persecucions, i tanmateix l'idioma continuava produint llibres i literatura. No de tan gran qualitat com abans, però en produïa malgrat tot. I després vingué això que en diem Renaixença, més o menys pel mateix temps que a tot Europa naixien o renaixien pobles, nacions, llengües i literatures. Som europeus normals, per tant, però amb una peculiaritat: cap altra llengua moderna que no tinga un Estat propi, que no siga llengua d'Estat, no ha produït mai de mai, ni abans ni ara, una literatura com la nostra. Ni de lluny, ni de bon tros. I la major part de les llengües amb Estat, tampoc.

Ara mateix, miren vostés, després del franquisme i de tot això i allò, centenars d'autors produeixen anualment milers de llibres, i traduïm furiosament, i tenim una col·lecció de clàssics grecs i llatins com n'hi ha ben poques al món, i ens permetem el luxe de publicar cada any més de 8.000 volums de tota espècie imaginable. Massa llibres, diria jo, publiquem massa i tot, publiquem més que quasi totes les llengües d'Europa de dimensions comparables. I això és el que els volia explicar, senyores i senyors: que la literatura catalana no és una poqueta cosa d'interès local, que és una gran literatura. I que si ací es tracta de llibres, en català se'n fan fins i tot massa. [...]

6 comentaris:

Blai ha dit...

Joan Francesc Mira, com sempre, brillant.

Vent d Cabylia ha dit...

Discrepe d'alguns dels seus punts de vista sobre el nacionalisme i les nacions contemporànies, però tant de bo tinguérem molts més com ell.

Toni ha dit...

Toca't el nas! Deuries retitular-ho Una injecció d'autobombo, perquê tammé té collons que sant Francesc Mira col·loque la seua adaptació (que no -només- traducció) de la Divina Comèdia entr'es puntals de la nostra literatura clàssica: xe, tin un poc d'humildat! I dir que se fan massa llibres en llengua vernàcula... home; jo diria que bons (o «ben escrits», com diria Oscar Wilde) encâ se'n fan massa pocs.

Vent d Cabylia ha dit...

Ha pecat de supèrbia, però quan arribes a certa edat supose que ja no esperes a que la resta t'elogie si creus que t'ho mereixes. Certament, es va quedar a gust...

Cavaller Tirant ha dit...

A veure xics, si llegim bé el context en què cita la traducció de La Divina Comèdia em sembla impossible arribar a la conclusió que es tracta de la seua pròpia obra, ¿no serà que no ho heu llegit bé i es refereix a una altra traducció?:

I si vostès agafen el conjunt de les grans cròniques històriques, i la primera traducció de la Divina Comèdia completa i en vers a qualsevol llengua, i la poesia d'Ausiàs March, i el Tirant lo Blanc, i tota la pila d'autors i de llibres de tot tipus i gènere, el resultat és una gran literatura, una de les poques grans literatures d'aquells segles.

Vent d Cabylia ha dit...

Aaaaah! Collons, quanta sapiència que tens damunt. Efectivament, no es refereix a la seua sinó a la d'Andreu Febrer de 1429 (de la qual no en tenia cap tipus de coneixença...)