dijous, 25 de febrer del 2010

Imatges en pdf

Havia d'enviar ahir un parell d'articles sobre Ramon Llull al nostre amic japonés, que s'està pensant si traduir la Doctrina pueril, quan vaig pensar en la conveniència de convertir en pdf les imatges que havia escanejat. Fins ara li ho enviava tot imatge per imatge o comprimit en un zip. Però mira per a on que he trobat una eina fantàstica per a fer això darrer: el JPEG to PDF, que es pot descarregar ací i que en cosa d'uns segons fabrica uns pdfs perfectes. Es pot usar igualment per a enviar fotografies, però sens dubte és ideal per a textos escanejats (també factures o altres coses similars). Per si vos pot ser d'alguna utilitat...

dimecres, 24 de febrer del 2010

"Masieros"

Vaig ser massa jove per a gaudir de la Ruta Destroy però suficientment major per a rebre'n els efectes benèfics i aprofitar la via d'hedonisme que havia deixat. No debades un dels meus vídeos preferits del youtube sempre ha estat el documental sobre la ruta presentat per un jove Francino en 1993, especialment la part octava, que deu ser una de les primeres -i úniques- mostres de gent parlant en valencià -i sense subtitolar!- a les cadenes privades de l'Estat (a partir del minut tres i deu segons quan un dels personatges del reportatge comença a demanar aüia, aüia):



Així les coses, encara vaig poder fruir alguna vegada de l'ambient laxe i tolerant que ajuntava gent de tot tipus -joves urbans i de poble, xicons de col·legis religiosos i de les línies en valencià, fills de rics, botiguers i obrers- en els darrers moments vigorosos de llocs com The Face. Allò acabà prompte i ens refugiàrem, de grat, als llocs habituals de la nostra adolescència: la plaça Xúquer, la zona Woody, l'Eixample de quan en quan... Ja a la Universitat personalment freqüentaria altres ambients: el Benimaclet tan ben retratat per Urbà Lozano a Plagis, el Cedro o el Carme. Del que no era ben conscient, però, és que allò de la música electrònica continuaria per altres viaranys, en un volum molt més reduït i limitat a uns cercles socials molt menors, però continuaria al marge de les meues tries personals.

Una bona mostra foren les notícies llunyanes que m'arribaren en 2004: Chocolate anunciava el punt i final i la gent va fer una mena de manifestació. Vista la resposta del públic, la discoteca no tancà i tractà de renovar-se apostant per nous estils de música, molt i molt canyers. Tanmateix, només pogué allargar la seua agonia a trompicons fins el 2009 i ara ha reobert amb l'infame nom de Qoqoa. En canvi, mentre que algunes discoteques mítiques de l'època, com NOD o
Puzzle, moriren o estan a punt de fer-ho, d'altres com Spook o Barraca tancaren i es renovaren amb altres sons més propers al house i la música techno més 'ballable'. Hi hagué, però, qui continuà obrint la bretxa d'aquells estils tan canyers, concretament el hardstyle i el newstyle a Masia, una sala oberta al Sot de Ferrer, molt a prop de Sogorb.

I els ha anat tan 'bé' que han arribat a crear un nou estil de ball i d'identificació social entre certs ambients juvenils: els masieros. La cosa, vista amb els ulls dels postbakalaers, té un punt de desaprovació i un altre d'indignació, però també
d'admiració al més pur estil dels models antiheroics artesians. Decadència, destrucció i nihilisme, sí, però, al cap i a la fi, diversió i fer el cabra. Vist amb els ulls de la gent d'ordre, de la gent de progrés o de la gent 'normal', és un desficaci total, que ha de dur eixos xicons a ser NI-NI's, successors de John Cobra o carn d'Hermano Mayor. Tota la raó: segurament és així. Però mentrestant ells, siguen de Paterna, de Picassent, de Torrent o de Cocentaina, segueixen fidels al seu estil masiero. El podeu tastar en la següent selecció de vídeos (hi ha molts més a youtube). Sí, això també és -en part- la societat valenciana...

A Masia:







Al pàrquing de Masia:







Al carrer:



A casa:



A casa, en versió gitanofranquista:



A l'institut, en clau anticatalanista:



Com a paròdia ontinyentina:



I, fins i tot, davant la Gran Muralla Xinesa:



dilluns, 22 de febrer del 2010

La lletra petita, redona i perfecta

No voldria acabar el dia sense haver-me afegit a la iniciativa en record d'Espriu (per cert, que a través dels homenatges blogosfèrics es nota molt quins són els escriptors catalans que ens han arribat als valencians: Brossa un poc, Riba menys, Amades quasi gens, Espriu molt). I dic que m'agradaria sumar-m'hi perquè, com Brossa, ha estat un dels poetes que ha marcat la meua relació amb Barcelona, si més no la iniciàtica. Recorde com una cosa fugaç i llunyana -i només fa sis anys- una de les meues primeres visites a la Biblioteca de Catalunya, quan vivia a tocar d'ella, en l'humit i fosc carrer d'En Roca. Hi havia una exposició sobre Espriu. Mai no l'havia llegit. Només l'havia escoltat, com tants altres, a través de la veu de Raimon i de l'Ovidi. Fotos, llibres, objectes personals i llavors ho vaig vore: un poema manuscrit d'Espriu. Una lletra menuda que m'impactà, que m'atragué irresistiblement fins al punt que jo mateix vaig córrer a casa a escriure'n un. Una de les estrofes deia M'agradaria escriure amb lletra petita, redona i perfecta com l'Espriu. A hores d'ara no tinc ni idea d'on para aquell poema: en el racó d'algun disc dur? reciclat en full o llibreta? en el fons de la mar? Tampoc importa massa. Des d'ací el meu homenatge a un vertader poeta, Salvador Espriu.

Anotació manuscrita d'Espriu. Versos extrets de
la "Balada de la garsa i l'esmerla" de Joan Roís de Corella.
Ací en trobareu moltes d'altres conservades al seu fitxer personal.


L'ús crea l'ús

Bon dia de nou. A vore si esta setmana em puc passar més per ací, que feia temps que no tenia el blog tan abandonat. Comencem per la columna de hui de l'Informatiu, ocasionada per les aportacions i reflexions que fa el nostre benvolgut Joan-Carles Martí i Casanova en el seu darrer llibre. A més a més, contràriament al que publicava Vicent Contrí al Levante-EMV la setmana passada, hi faig una lectura positiva de les dades sobre la llengua dels diputats de les Corts Valencianes oferides per la CDLPV: tot i que el conjunt de membres de la cambra que s'expressen sempre en valencià ha baixat des de 1992, ha pujat els que ho fan esporàdicament, el que indica un increment en el coneixement de la llengua. El que cal potenciar, doncs, és l'ús social, que depén en bona mesura del que en fem en el nostre dia a dia.

El Tempir, aguaitant des de la rambla del Vinalopó

Els darrers dies he tingut el plaer de llegir un llibre curtet però ben interessant sobre la vitalitat de la llengua valenciana a l’extrem sud de les nostres comarques. Es tracta de
l’obra de Joan-Carles Martí L’ús interpersonal del català entre el professorat d’Elx-Vinalopó i de l’Alacantí 2008-2009, en la qual l’autor aprofita el seu treball com a cap de turisme de Guardamar del Segura per a dirigir una enquesta que revela els usos lingüístics orals dels professors de la zona. Les conclusions indiquen que un 31% dels que treballen a l’Alacantí empren el valencià amb normalitat, una xifra que s’incrementa fins al 52% en les comarques del Vinalopó, amb un notori 45% a la ciutat d’Elx, la tercera més poblada del país.

Així, els resultats indiquen, d’una banda, que hi ha un dèficit important d’ús del valencià, sobretot si tenim en compte que els mestres i professors enquestats han hagut d’obtindre anteriorment el «requisit lingüístic», però, alhora, assenyalen unes dades que concorden amb els censos realitzats en 2001 entre el conjunt de la població, que se situen per damunt de la percepció generalitzada del coneixement de la llengua a l’extrem meridional valencià. Una de cada tres persones usen el valencià fluidament en algun àmbit social a l’Alacantí i vora una de cada dos ho fan entre Novelda i Guardamar.

Estes dades, a més a més, concorden amb diverses anàlisis de la llengua de les intervencions dels diputats a les Corts Valencianes entre 1992 i 2010 realitzades per Miquel Boronat i el mateix autor. Si bé en la primera data hi havia vora un 44% de diputats que usaven el valencià sempre o esporàdicament, en 2007 hi havia un 50% i, finalment, en la legislatura actual la xifra s’ha incrementat fins al 58%. Per tant, malgrat les polítiques lingüístiques oficials de deixadesa vers el valencià i l’important increment demogràfic dels darrers vint anys, el valencià continua mantenint una vitalitat important dins de la societat valenciana, també en zones i àmbits que a priori creiem més febles.

Així arribem al punt central en què la majoria d’autors que tracten sobre la qüestió insisteixen una i una altra vegada: l’ús del valencià crea l’ús exponencial del valencià, de la mateixa manera que, inversament, «el desús crea una hecatombe de desús». Si la llengua valenciana s’amaga al carrer, és impossible que el seu ús social puga augmentar. Contràriament, si s’empra amb naturalitat en dir les primeres paraules, és probable que es produïsca una concatenació de converses en valencià que facen visible la seua vitalitat i viabilitat social, ja siga a la capital, a Torrent o a Elx. Com conclou el mateix Joan-Carles Martí és una responsabilitat de tots nosaltres, «que som els qui hem de decidir si volem que el valencià seguesca sent la llengua majoritària que ha estat durant molts segles al País Valencià». Recordeu que l’ús crea l’ús.


dimecres, 17 de febrer del 2010

El "Llibre dels fets", en japonés

Seifukuou Jaume issei Kunkouroku (Kyoto, 2010)

Ho deia el fotògraf Francesc Vera l'altre dia al féisbuc: han arribat a terres valencianes els primers exemplars de la versió japonesa del Llibre dels fets del rei Jaume I el Conqueridor, que en transliteració del japonés vindria a llegir-se: Seifukuou Jaume issei Kunkouroku. La veritat és que fa goig, 608 pàgines d'edició acurada, amb nombroses fotografies, moltes del mateix Francesc i, com ell comentava, no podem evitar sentir una espècie d'atracció exòtica davant la contemplació de l'interés per la nostra història des d'una llengua i una cultura que a la majoria de nosaltres ens resulten ben desconegudes.

De fet, particularment ni tan sols sabia que en japonés els llibres s'obrin com en àrab, de darrere a davant mirant-ho amb els paràmetres occidentals. Així, després de la portada i la portada interior, que reprodueixen els frescs quasi coetanis (1285-1290) de la conquesta de Mallorca i el suposat retrat del rei Jaume fet en el segle XV, hi ha 8 pàgines de fotografies en color amb les pintures del castell d'Alcanyís, imatges de soldats i oficis de l'època, de llocs com els castells del Puig i de Biar, el Benicadell, les viles de Morella i Peníscola, l'horta de València, etc.

Part frontal de la banda del llibre

Portada interior

Primera pàgina de fotografies: frescs d'Alcanyís
amb imatges de l'entrada de Jaume I a Balansiya

A continuació es desenvolupen 495 pàgines de traducció de la crònica dividides en les 15 parts, per coherència interna i moment de redacció, que ha proposat Josep Maria Pujol després d'un estudi exhaustiu del text. D'esta forma, cadascuna de les seccions està introduïda per una portada pròpia marcada per un títol i una fotografia relativa al seu contingut. Per exemple, en la que fa 7, referent a la conquesta del regne valencià enllà del Xúquer, apareix una imatge del castell de Xàtiva, en la 11, sobre la croada a Ultramar de 1269, un vaixell medieval -em sembla que procedent d'un relleu de la catedral de València-, i en la 13 les muralles d'Alzira, escenari de les lluites entre el rei Jaume i l'infant Pere.

Portada de la secció 7ª

Detall de la portada de la secció 11ª

Portada del secció 13ª

Al llarg de la traducció, a més a més, s'ofereixen figures que ajuden a fer més intel·ligible al lector japonés el que Jaume I explica en la crònica, especialment pel que fa a qüestions geogràfiques i bèl·liques. Així, hi podem trobar mapes de la península Ibèrica, Catalunya i Aragó al segle XIII, dels processos de conquesta dels regnes de Mallorca, València i Múrcia, de les fortificacions del nord i el sud valencià, del traçat urbà de Balansiya, de cavallers i ballesters, fonèvols, torres d'assalt, etc.


Mapa de Balansiya i fragment de la secció 4ª

Mapa de la península Ibèrica després
de les conquestes cristianes del segle XIII

Mapa sobre la conquesta al sud del Xúquer

Imatge de cavaller armat i fragment de la secció 2ª

Després de la versió japonesa del text, hi ha una introducció general preparada per Akio Ozaki sobre el procés de conquesta feudal cristiana de la península Ibèrica al llarg de l'edat mitjana i una altra meua sobre les característiques del "Llibre dels fets" i la seua transmissió textual des del moment de la redacció fins a l'actualitat. Com també va advertir Vicent Olmos en el mateix comentari de féisbuc, ací vaig tindre un dels principals problemes en el llarg procés de treball: el principal impulsor de la iniciativa no veia adequat incloure certs passatges del text que jo havia escrit. Finalment, vaig haver de reformar la meua introducció a condició d'explicar la qüestió i publicar el text original en un article apart, que finalment veurà la llum d'ací poc en el proper número de la revista Afers, a qui he d'agrair la seua amable disponibilitat.

Divisions territorials de Catalunya en el segle XIII

Finalment, en un darrer apartat -que es llig de davant cap a arrere segons la manera occidental- hi ha en primer lloc les institucions que han aportat alguna ajuda a través de la inclusió de la traducció en un projecte de l'IVITRA: la Universitat d'Alacant, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'Institut Ramon Llull, l'Instituto Cervantes, el projecte DIGICOTRACAM de la Generalitat Valenciana i l'Ajuntament de la Nucia. A continuació hi ha l'únic text complet en alfabet occidental (i en valencià), que són els agraïments d'Akio Ozaki i, en darrer terme, un índex onomàstic i un de toponímic, en què, a tall de curiositat, es poden observar les transliteracions dels noms dels llocs valencians que apareixen a la crònica. L'únic que em sap mal és que, malgrat els meus recordatoris reiterats, finalment han aparegut alguns topònims malament o en la forma castellana, com ara Alcira, Alcoy, Foyos, Enguera o Liria (sic).

En qualsevol cas, tot i eixe apunt, que és l'única errada que he pogut detectar des de la meua desconeixença de la llengua de traducció (confie que la meua introducció siga fidel al text original!), personalment he quedat ben pagat de participar en la versió del Llibre dels fets en japonés, la quarta llengua a la qual és vessada la crònica de Jaume I, després del castellà, l'anglés i el francés. Ara ja sabem com sona en la llengua dels samurais allò de Vergonya, cavallers, vergonya!:
Hajiwo sire, kisiachi, hajiwo sire

Contraportada final

Agraïments d'Akio Ozaki en valencià

Índex toponímic. Ejea-Guadalviar (sic)

Per últim, només resta dir que el llibre ha estat publicat per l'editorial de la Universitat de Kyoto, que n'ha fet una tirada de 800 exemplars, a la compra dels quals, si així ho desitgeu perquè sabeu japonés o perquè el voleu com a peça de col·leccionista, podeu accedir des d'esta pàgina web per un preu de 6.600 iens (53,50 euros) més despeses d'enviament (cal clicar en el botó gris, en la següent pàgina indicar "Europe" i clicar en el botó gris del costat, per a incloure finalment l'adreça i les dades de pagament).

dijous, 11 de febrer del 2010

Les connexions epistolars de Barcelona (1381-1566)

La setmana passada vaig acabar finalment l'estudi sobre les relacions epistolars del Consell municipal de Barcelona entre finals del segle XIV i el segon terç del XVI. Ací podeu llegir l'avanç que vaig fer en el darrer Congrés d'Història de la Ciutat de Barcelona, molt més reduït ja que l'espai era limitat. Hi he afegit cartes -finalment n'he examinat 4.061- per tal d'estendre el període cronològic analitzat, m'he esplaiat en tots els afers que explicava i he afegit una antologia epistolar de 228 cartes classificades per temes (l'avituallament de forments, la defensa del territori, les baronies de Barcelona, la defensa de les 'llibertats' urbanes, els grans conflictes bèl·lics, etc.). Ja vorem si ho publiquen: el treball ha estat fet a instància del Centre de Recerca i Debat del Museu d'Història de Barcelona, però amb la crisi ja se sap. I el CSIC tampoc està per a tirar coets... Supose que en unes quantes setmanes ho sabré.

D'altra banda, com faig normalment, estic allargant l'alt ritme de treball típic dels finals de projecte per tal de deixar embastats d'altres que tenia en ment, com un parell d'articles i una comunicació, abans d'assistir estos dies a un col·loqui organitzat per la Universitat de Lleida i posar-me a acabar la tesi sense tindre altres coses pendents (vora quatre anys després d'haver-la començat, pareix mentira!). D'ací que estos dies no m'haja passat molt pel blog, encara que hi ha molts temes dels quals m'agradaria parlar... Bé, en tot cas, per a anar liquidant temes, tot i que potser hi tornaré amb algunes de les cartes més interessants, m'agradaria publicar ací algunes de les imatges que he emprat en l'estudi preliminar de l'epistolari barceloní que acabe de finalitzar.

El mètode ha consistit en realitzar deu talls documentals biennals des de 1381 fins a 1566 en funció de la disponibilitat arxivística per tal de copsar les possibles evolucions tant en l'estil de les cartes com en les connexions epistolars del Consell barceloní. Un dels resultats, per exemple, ha estat l'evidència que la institució municipal anà perdent atribucions polítiques a partir de mitjan segle XV, una situació que probablement cal explicar per la consolidació del poder de l'aparell estatal monàrquic (com més poder concentraren les institucions centrals de la monarquia, menys afers passaren a gestionar altres institucions com les urbanes). Així, si bé en els lapses temporals analitzats entre 1381 i 1450 este era el mapa de les relacions epistolars dels consellers de la capital catalana:

Talls epistolars entre 1381 i 1450

En els períodes analitzats entre 1484 i 1566, en canvi, l'a
bast territorial es reduïa de forma considerable (quasi exclusivament a la Mediterrània Occidental cristiana, sobretot als dominis de la Corona d'Aragó):

Talls epistolars entre 1484 i 1566

Fet i fet, una altra de les coses que he pogut comprovar és que les relacions epistolars més intenses fora de Catalunya es donaren amb els territoris de la mateixa Corona. Així, deixant de banda les cartes enviades a Roma per afers eclesiàstics, els territoris que rebien més missives del Consell barceloní eren els regnes de València, Mallorca, Sicília, Aragó, Sardenya i Nàpols, mentre que el rànquing per ciutats ciutats era, quasi en el mateix ordre, el de les capitals: València, Palma, Saragossa, Palerm, Càller i Nàpols.



Pel que fa a les cartes enviades dins de Catalunya, sense comptar les baronies que foren propietat feudal de Barcelona, com ara Castelló d'Empúries, Tàrrega o Flix, els destinataris més usuals estaven radicats a les principals ciutats catalanes: Tortosa, Girona, Perpinyà, Lleida, Tarragona, Cervera, Vic, Puigcerdà i Manresa.


En eixe sentit, finalment, cal destacar que la comparació de les dades del bienni de mitjan segle XV amb les d'un bienni coetani del Consell de València -que ens cedí amablement Ivan Martínez Araque després d'analitzar-les per al lustre 1449-1454- pot ser reveladora d'una diferència cabdal entre un i un altre territori polític: mentre que Barcelona principalment enviava les cartes a les baronies pròpies o a aquelles ciutats més grans que acabem de citar, València bàsicament es retroalimentava, ja que la majoria dels seus enviaments eren a la pròpia capital, on residien els principals nuclis de poder del regne (significativament la segona destinació en aquell bienni fou Oriola, capital de l'altra governació foral). Per tant, encara que la mostra és molt reduïda -de només dos anys- i caldria ampliar-la, això podria indicar una distribució territorial del poder divergent: més equilibrada a Catalunya, molt més concentrada en la capital al regne de València.

Connexions epistolars del Consell de València (1449-1451)
Després de València, destaquen Oriola i Alacant
al sud
i
dos viles molt properes a la capital, Morvedre i Cullera

Connexions epistolars del Consell de Barcelona (1448-1450)
Destaquen Castelló d'Empúries, Tàrrega, Terrassa i Flix, llavors
baronies de Barcelona, i Tarragona, Tortosa, Vic, Girona i Lleida


dilluns, 8 de febrer del 2010

Televisió sense fronteres

Hi ha qui es queixa de la campanya d'Acció Cultural del País Valencià per a poder veure TV3 a terres valencianes. Diuen que mostra una vocació marginal, de desconnexió dels problemes reals de la societat valenciana, dins de la qual, per exemple, són molt més greus els índexs de manipulació mediàtica de RTVV que no la recepció dels canals catalans. No seré jo qui negue que Acció, amb la seua estructura i la seua capacitat de mobilització, podria impulsar iniciatives més productives que la simple singladura entre el catalanisme cultural i l'esquerranisme difús a la qual ens té acostumats.

Tanmateix, este cas va molt més enllà de la direcció seguida per l'entitat cultural. És un afer que toca el moll de l'os d'un Estat i d'una Europa pluriculturals. No debades la Iniciativa Legislativa Popular es limita a desenvolupar la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, que estableix que els governs signants, com l'espanyol, han de garantir la recepció de ràdios i televisions en els territoris que comparteixen alguna d'aquelles llengües minoritàries, com el valencià/català, el basc o el gallec. Així doncs, no és només qüestió de TV3, sinó també de la circulació d'IB3, Canal 9, ETB i TVG entre Catalunya, València, les Illes Balears, Navarra o el Bierzo.

És, per tant, una qüestió que no hauria d'estar en mans d'Acció Cultural, sinó de les pròpies institucions centrals de l'Estat. Però per a això, clar està, haurien de tindre una mínima preocupació per les llengües que no foren el castellà. Ara per ara, si més no a la ciutat de Barcelona, es reben tant el primer canal valencià com el balear. Si eres valencià pots veure el teu València comentat per Miquel Àngel Picornell i l'inefable Jaume Ortí, pots seguir L'Alqueria Blanca cada diumenge i pots gaudir de la imparcialitat informativa d'Empar Recatalà i companyia. Si eres balear també pots seguir les notícies de casa teua, la sèrie Llàgrima de sang o programes d'humor com Això és tot (paregut a l'APM) i Baleàrix, on precisament fa poc feien broma amb una malaltia anomenada «valencianitis».

Senzillament es poden veure, qui vulga que els veja, qui no vulga no cal ni que els sintonitze. Llibertat de tria, tan (suposadament) simple com això. La Iniciativa Legislativa Popular és un simple acte de normalitat democràtica, independentment dels encerts o les errades d'Acció Cultural. No pareix excessivament oportú criticar-los en este cas. De fet, cal posar el muscle més que mai: queden unes poques setmanes perquè es tanque el termini i manquen desenes de milers de firmes per arribar a les 500.000 necessàries. Si no heu signat, encara esteu a temps de fer-ho: ací teniu els principals punts de recollida. En cas que no s'aconseguisca sempre ens quedarà la televisió per cable, però això sí que representaria el reduccionisme més absolut.



dijous, 4 de febrer del 2010

In crescendo: llull cobain

Com més sent les cançons de Mi sostingut més m'agraden la majoria. No totes, perquè una de les seues virtuts -particularment considere que és una virtut- és que fa i difon moltes cançons, moltíssimes: a l'ordinador en tinc fins a 31 diferents, com si foren 3 discos, i totes les ha posat ell gratuïtament a la xarxa. Això, evidentment, fa que algunes siguen prescindibles, però moltes d'altres són bones, molt bones, o, millor dit, m'agraden, m'agraden molt. Sobretot per la seua capacitat per a crear, inventar, sorprendre, barrejar... Una bona mostra, a la qual m'he enganxat darrerament, és el Llull Cobain que enllace a continuació, on mescla un poema del teòleg mallorquí amb l'estil del músic de la costa oest nordamericana i una història estrambòtica sobre la manera 'd'arribar al nirvana' que tenia el primer:



Precisament fa poc un amic guionista em preguntà sobre un personatge històric balear per a fer una prova d'un possible programa humorístic per a IB3: li vaig dir Ramon Llull, que podien pintar-lo com un 'il·luminat'. Finalment, em va contar que, en funció dels seus detallats
projectes de conquesta de terres 'infidels' (atacs simultanis a Almeria, Granada i Jerusalem, bloqueig marítim a Egipte, missioners enviats per a convertir el poble, etc.), van fer un gag en què Llull, tot emocionat, presentava els seus plans al monarca de l'època: enfrontaments cristianomusulmans en octaus, quarts, semifinals i final, la Champions Crist! Total, que darrerament li estan pegant per totes bandes a l'insigne mallorquí...

Llull Cobain

Són creat e ésser m'és dat
a servir Déu que fos honrat,

e són caüt en mant pecat

e en ira de Déu fui pausat.


Ramon Llull volia veure a Déu

I es va exiliar a la muntanya

Amb 14 cartons de vi

I 3 sacs de la millor marihuana

Ramon LLull va veure a Déu

quan anava molt cec


Jesús me venc crucificat,

volc que Déus fos per mi amat.

Matí ané querre perdó

a Déu, e pris confessió


Ramon Llull per fi va veure a Déu

I es va disposar a viatjar

Quan va arribar a Babilònia

en estat de catatonia

es va columpiar als jardins penjants

Ramon Llull va veure a Déu

I li va guinyar un ull.


De caritat, oració,

esperança, devoció,

Déus me fé conservació.


Lo monestir de Miramar

fiu a frares Menors donar

per sarraïns a preïcar.

Enfre la vinya e el fenollar

amor me pres, fé'm Déus amar,

enfre sospirs e plors estar.

Déus Paire, Fill, Déus Espirat,

de qui és Santa Trinitat

tracté com fossen demonstrat.

Déus Fill, del cel és davallat,

de una Verge está nat,

Déu e home, Crist apellat.

Lo món era en damnació;

morí per dar salvació

Jesús, per qui el món creat fo.

Jesús pujà al cel sobre el tro,

venrà a jutjar li mal e el bo:

no valran plors, querre perdó.

Novell saber plors hai atrobat,

pot-n'hom conèixer veritat

e destruir la falsetat:

serraïns seran batejat,

tartres, jueus e mant orat,

per lo saber que Déus m'ha dat.

Pres hai la crots, tramet amors,

a la Dona de pecadors

que d'ella m'aport gran socors.

Mon cor està casa d'amors

e mos ulls fontanes de plors.

Entre gauig estaig e dolors.

Són home vell, paubre, meyspreat,

no hai ajuda d'home nat

e hai trop gran fait emparat...

dilluns, 1 de febrer del 2010

La meua opció? Antoni Furió

Comencen a preguntar-me en privat quin candidat a la rectoria de la Universitat de València m’agradaria que guanyara. No m’importa contestar en públic, perquè tinc la resposta ben clara: Antoni Furió. Alguns s’estranyen de la meua contestació, potser amb raó, perquè Furió és un dels fusterians més conscientment fusterians que hi ha en el panorama intel·lectual valencià i ha defensat els seus plantejaments historiogràfics i nacionalistes sempre que ha pogut. Jo, com bé sabreu, m’he dedicat precisament a tractar d’actualitzar-los com bonament he pogut perquè, vistos els coneixements acumulats en els darrers 30 anys sobre les dos qüestions, pense que han quedat certament desfassats en molts dels seus aspectes.

Ara, però, no estem parlant ni de perspectiva historiogràfica ni de nacionalisme valencià. Estem parlant de visió del futur universitari, de gestió acadèmica, de capacitat de lideratge i de saber fer. I en tot això, no tinc dubte, Furió és una de les persones més preparades amb què m’he trobat mai a la vida. Segurament no parle des de l’objectivitat: m’he dedicat a la història medieval, que mai m’havia atret, perquè ell va ser el meu professor en primer de carrera. Amb el seu apassionament i la seua capacitat de síntesi em va atraure cap aquella època; després, en altres assignatures, em va induir a usar la raó crítica i a cercar uns criteris de pensament acurats que encara tracte de tindre en compte a l’hora d’abordar qualsevol qüestió analítica.

En eixe sentit, el seu eslògan per a la rectoria, La força de la raó acadèmica, és ben adequat. Un home que realment creu en la raó i que sap de la importància del paper social de les universitats. Però no només això, sinó que els seus dotze anys al capdavant del Servei de Publicacions de la Universitat de València evidencien que sap dirigir equips com ningú i té uns fulls de ruta ben clars. L’ha elevat a un nivell d’excel·lència reconegut internacionalment i ha arribat a ser, tot i editar part important de la seua producció en una llengua minoritària, la segona editorial universitària més important d’Espanya –crec que per darrere de Granada.

Amb tot, després d’haver explicat tot açò encara hi ha gent que em diu: però és catalanista, com si fóra el pecat més gran del món. Si el seu catalanisme universitari, com he pogut comprovar personalment en nombrosos congressos, col·loquis, conferències i cursos, consisteix en el fet que hi haja unes relacions més fluïdes entre els que parlem la mateixa llengua i que, per exemple, els catalans acaben coneixent millor la realitat valenciana i lloant els valencians per la categoria objectiva dels seus treballs, benvingut siga. D’altra banda, com és ben evident, la meua tria no depén tant de la qualitat dels altres candidats o dels seus programes, sinó del meu coneixement directe de la faena laboriosa de Furió.

A tot açò, jo no pinte fava a la Universitat de València. No tinc vinculació acadèmica ni dret a vot, però ja que em pregunten...