diumenge, 15 febrer de 2015

Senyor Salvo: el valencià no és un impediment per a l'anglés


No estava allà, en les IV Jornadas de Economía y Empresa de la Fundació Cañada Blanch, per a sentir les seues paraules, però confie molt en la professionalitat i el bon ofici del periodista Javier Alfonso: si ell diu en esta notícia que Amadeo Salvo va criticar,  "sin faltar al respeto a nadie", que a Espanya s'han "dilapidado miles de millones en lenguas muertas" i s'ha "abandonado el inglés", és que ho va dir, afegint, fins i tot, que "es una vergüenza". No cal ser molt intuïtiu ni molt llest per a comprendre que Salvo repetí el mantra recitat per milions de ciutadans espanyols segons el qual totes aquelles llengües espanyoles que no són el castellà, és a dir, el gallec, el valencià/català, el basc, l'asturlleonés o l'aragonés, són llengües mortes, sense utilitat, que no val la pena aprendre i que, en conseqüència, haurien de quedar reduïdes a l'àmbit familiar i desaparéixer en unes poques generacions.

I això, per molt que s'advertisca que no es vol faltar al respecte, és, per contra, una gran falta de respecte. Bàsicament perquè és una enorme mentira emprada per a menysprear i atacar les llengües pròpies d'uns altres milions de ciutadans espanyols. En primer lloc, perquè n'hi ha, com l'asturlleonés o l'aragonés, que encara lluiten per tindre alguna classe de reconeixement i en conseqüència continuen sobrevivint, mal que poden, sense cap mena d'inversió pública ni ajuda de la resta d'espanyols. I, en segon lloc, perquè en aquells casos en què sí que hi ha cooficialitat, un major o menor grau de reconeixement social i certa inversió pública a través del sistema educatiu i dels mitjans de comunicació, no hi ha absolutament cap classe de correlació amb el coneixement de les llengües estrangeres com ara l'anglés. ¿O és que no s'ha dignat el senyor Salvo a mirar cap estudi seriós sobre la qüestió abans de sentenciar tan rotundament? 

Pot mirar, per exemple, l'English Prociency Index for Companies, que mesura el coneixement d'anglés en tot el món i en el cas espanyol indica que les comunitats on hi ha un major domini són, per este orde, el País Basc, Madrid, Navarra, Aragó, Galícia, les Canàries i les Balears, mentres que les van a la cua són Andalusia, Castella-la Manxa, Múrcia i Extremadura. ¿Em pot dir el senyor Salvo on veu la correlació entre bilingüisme i coneixement d'anglés? ¿Em pot dir el senyor Salvo en què "balafien" els diners a Andalusia, la Manxa o Múrcia, si només tenen una llengua que és el castellà? La resposta és clara: el grau de coneixement d'anglés no depén de tindre un sistema públic basat en una o dos llengües pròpies, com indica clarament la primera posició del País Basc, sinó en el grau de modernització, la inversió en l'aprenentatge d'idiomes i la pròpia necessitat social, com deu ser el cas, per exemple, de les Canàries i les Balears.

És així de "fàcil", senyor Salvo, de manera que li pregaria que deixara de repetir eixe destarifo segons el qual el bilingüisme és, de per si, un fre per al coneixement d'altres idiomes i això seria motiu suficient per a marginar per complet de la vida pública totes aquelles llengües espanyoles que no foren el castellà. Si un altre dia, en un altre fòrum, vol insistir en la necessitat d'aprendre anglés, faça-ho sense carregar contra altres llengües, menys encara quan, a banda d'empresari, és president d'un club, el València CF, en el qual molts dels seus membres, seguidors, socis i accionistes, com jo mateix, som valencianoparlants, la qual cosa no ens impedix parlar altres llengües, com el castellà, l'anglés o l'italià. Seria una mostra d'intel·ligència i de respecte a tots els grups humans que conformen Espanya i a tot un poble, el de Mestalla. 

El convide, ben al contrari, a aprofundir en el trilingüisme sense complexos, en valencià, castellà i anglés, que mostra la comunicació pública del nostre club des que arribà a la seua presidència. És un reflex de la nostra societat i del que vol ser el València CF, un equip amb aspiracions globals i ben orgullós de la seua història i de la seua cultura, en què cap llengua, i menys la valenciana, és objecte de menyspreu i de vergonya. 

dijous, 12 febrer de 2015

Mapes del territori valencià (I)

La nit electoral de les primàries de Compromís alguns insomnes ens vam quedar esperant fins més enllà de les 5:00 de la matinada, que van eixir els resultats. Per a passar el temps, férem una bona sessió tuïtera, en què, a banda del #PrimàriesCompromís canònic, aparegueren hashtags com #FrikisPrimàries o #PelículesAmbPrimàries. A més a més, amb la mateixa intenció d'entretindre, vaig posar alguns dels mapes de totes les classes sobre el País Valencià que he anat recopilant d'internet amb el pas del temps. I, atés que van suscitar interés, vaig pensar que potser seria una bona idea pujar-los al blog, a disposició de qui els vullga emprar. Ara bé, són tants que hauré de fer diversos posts distribuïts en temàtiques i hui volia començar pels mapes històrics, des de les primeres representacions de finals del segle XVI fins a la provincialització del primer terç del segle XIX, amb treballs de les diferents escoles cartogràfiques existents, començant per la flamenca i continuant per la francesa, la italiana i finalment l'espanyola (a banda del de Cavanilles, també hi ha un altre mapa valencià, el primer conegut, de Cassaus en 1693). Com els anava aplegant sense voluntat de publicar-los, igual hi ha algunes dades que no són exactes, però l'any de publicació sí que s'ajusta, si més no, al que deia la font original; en tot cas, si necessiteu més informació sobre cada mapa, sempre podeu buscar per internet a través de les llegendes amb les quals els vaig trobar i que incloc ací mateix.

"Valentiae Regni... typus", en Abraham Ortelius (Abraham Ortels), Theatrum orbis terrarum, Anvers (1584)
"Valentiae Regni... typus", en Abraham Ortelius (Abraham Ortels), Theatrum orbis terrarum, Anvers (1585)

"Valentiae Regnum", en Abraham Ortelius (Abraham Ortels), Epitome orbis terrarum, Anvers (1603)
"Regni Valentiae typus", en Gerard Mercator (Gerhard Kremer), Atlas Minor, Amsterdam (1607)

"Regni Valentiae typus", en Gerard Mercator (Gerhard Kremer), Atlas Minor, Amsterdam (1607) (pintat diferent a l'anterior)

"Regni Valentiae typus", en Gerard Mercator (Gerhard Kremer), L'Atlas ou Mediations cosmographiques, Amsterdam (1609)

"Valentia", en Petrus Bertius (Pieter de Bert), Tabularum geographicarum, Amsterdam (1616)

"Regni Valentiae typus", en Gerard Mercator (Gerhard Kremer), Atlas sive Cosmographicae meditationes de fabrica mundi et fabricati figura, Amsterdam (1619)

"Regni Valentiae typus", en Peter Kaerius (Pieter van den Keer), Atlas Minor, Amsterdam (1632)

"Reyno de Valencia", de Christophe Nicolas Tassin, Cartes generales des provinces de France et d'Espagne, París (1633)

"Reyno de Valencia", de Christophe Nicolas Tassin, Cartes generales des provinces de France et d'Espagne, París (1633) (pintat diferent a l'anterior)

"Valentia Regnum", en Gerard Mercator (Gerhard Kremer), Atlas Novus, Amsterdam (1634)

"Valentia Regnum", en Gerard Mercator (Gerhard Kremer), Atlas Novus, Amsterdam (1638)

"Les Estats de la Couronne d'Arragon en Espagne", en Nicolas Sanson, Cartes genérales de toutes les parties du monde, París (1653)
"Valentia Regnum", en Abraham Ortelius (Abraham Ortels), Theatro del mondo, Roma (1687)

Francisco Antonio Cassaus, "El Reyno de Valencia dividido en sus dos Goviernos que son Valencia y Orihuela y dos tenencias, que son Xativa y Castellón", València, 1693

"Regni di Valenza e di Murcia", en Giacomo Cantelli, Mercurio Geografico, Roma (1696)

"Les Royaumes de Valence et Murcie" (de Giacomo Cantelli), en Jean Baptiste Nolin, Cartes générales de toutes les parties du monde, París (1698)
Charles Inselin, "Carte de Royaume de Valence", s.l., (1701)

Charles Inselin, "Carte de Royaume de Valence", s.l., (1701) (amb les fronteres pintades)
Nicolas de Fer, "Les Royaumes de Valence et de Murcie", París (1707)

Nicolas de Fer, "Les Royaumes de Valence et de Murcie", París (1707) (pintat diferent a l'anterior)
Nicolas de Fer, "Les Royaumes de Valence et de Murcie", París (1707) (amb les governacions i lloc-tinences forals pintades)

"Valentia Regnum. Maiorca Insularum et Regnum", en Pieter van der Aa, Les délices de l'Espagne et du Portugal, Leyden (1707)

"Provincia Valentiae", en Silvestro da Panicale, Chorographica descriptio provinciarum et conventuum F.F. Minorum S. Francisci Capucinorum, Milà (1712)

"Valentia Regnum. Maiorca Insularum et Regnum", en Peter van der Aa, Beschryving van Spanjen, Amsterdam (1714)

Reiner i Joshua Ottens,  "Curiosa nova tabula complectens Regnum Valentiae et Murciae, nec non insulas Iviçam, Majorcam et Minorcam", Amsterdam (c. 1725)
Carel Allard, "Curiosa nova tabula complectens Regnum Valentiae et Murciae, nec non insulas Iviçam, Majorcam et Minorcam", Amsterdam (c. 1725)

Jean Beaurain, "Carte du Royaume de Valence", París (1760)

Tomás López Vargas, "Mapa del Reyno de Valencia", Madrid (1762)
"Regno di Valenza. Isole Pitiuse. Isole Baleari", en Antonio Zatta, Atlas novisimo, Venècia (1775)

"Mapa del Reyno de Valencia", en Bernat Espinalt, Atlante español, Madrid (1786)
Rigobert Bonne, "Castille Nouvelle et Royaume de Valence", París (c. 1787)
Philippe de Pretot, "Chorographie du Royaume de Valence, de la Catalogne et des Isles Maillorques", París (1787)
Tomás López, "Mapa geográfico del Reyno de Valencia", Nüremberg, 1792

"El Regno di Valenza con le Isole di Maiorica, Minorica et Iviça", en Giovanni Maria Cassini, Nuovo Atlante Geografico Universale, Roma (1794)

"Mapa del Reyno de Valencia", en Antoni Josep Cavanilles, Observaciones del Reyno de Valencia, Madrid (1795-1797)

"Reyno de Valencia con las nuevas divisiones", en Henri Auguste Dufour, Atlas de España, Madrid (1836)

dilluns, 9 febrer de 2015

Hip hop i rap en valencià

Molta gent s'ha sorprés en escoltar el "rap" que li han fet a Pablo Iglesias amb el discurs de la Marcha del Cambio que vaig citar l'altre dia. Però, independentment que tinga flow el condemnat, no és tan sorprenent, ja que, no debades, quasi des de l'inici de La Tuerka en 2010, el programa emés primerament en Tele K Vallecas i ara en Público TV, i del qual va nàixer d'alguna manera Podemos, hi ha hagut una atenció particular al hip hop polític, amb una secció específica. D'ací, per exemple, la relació tan estreta que han mantingut Pablo Iglesias i Íñigo Errejón amb Los Chikos del Maíz, que no han sigut els únics valencians que han passat per La Tuerka. Molts d'ells, a més a més, ho han fet cantant en valencià, com Orxata Sound System, que hi van presentar fa tres anys el seu "Modus operandi", Barraques SudSistema amb "La merda es queda", les xicones d'Efecto Doppler, amb un parell de cançons bilingües, Atupa amb "Desobedients" i un ball masiero inclòs, l'ara arxiconegut Zoo -no explicaré ací l'absurda "polèmica" del darrer Festivern- o la cantant de Mafalda i Suquet de Rap -que solen cantar en castellà, però tenen una cançó que es diu "Nosaltres, els valencians"- amb "La veu dels oblidats". Ací els teniu, per si voleu fer-los una escolteta:  















Com veieu, molta joventut, molta força i molta voluntat de subversió... A més a més, no són els únics grups existents, sinó que l'escena del rap en valencià és cada volta més àmplia, amb grups com Arrap, uns dels pioners dels quals ja vaig parlar ací mateix i que són, segurament, els més declaradament valencianistes, Frida, amb membres dels mateixos Arrap i de Barraques SudSistema, Tesa i Vent de Ponent, amb els quals els anteriors van compartir nominació al millor disc de rap en els darrers Premis Ovidi Montllor, Embolicats, que acaben de traure un single demolidor -el que enllace ací avall- i estan conformats per un oliver, un madrileny i un búlgar, o Pupil·les Dilatives, un altre grup de dones, que en el seu primer disc han fet precisament una col·laboració amb Efecto Doppler. De tots ells vos deixe també una mostra, a la qual afig dos cançons que m'atrauen especialment, una de les mateixes Efecto Doppler, "Festa bona", i una altra de l'anterior disc d'Arrap, "Tracka final" (amb la col·laboració de Pantxo i Palau, quan Orxata Sound System estava en actiu).

Actualització: M'apunten que Arrap també va participar en La Tuerka fa tres anys amb un tema sobre el conflicte nacional basc. Ací el podeu trobar.



 






diumenge, 1 febrer de 2015

Tres píndoles sobre Podemos: esquerres, apoderament i nacionalisme espanyol castellanocèntric


"La Puerta del Sol, otra vez símbolo de futuro, de cambio, dignidad y de valor. 2 de mayo de 1808: no fueron los reyes ni los generales, ni los brillantes regimientos del Palacio Real los que se opusieron a la invasión, fue el pueblo de Madrid, ése que hoy está en la calle con nosotros, el que compró con sacrificio la dignidad frente a una invasión intolerable. Fueron los de siempre, los de abajo, los humildes, los que se enfrentaron a la vergüenza y a la cobardía de unos gobernantes que sólo defendían sus privilegios, sin importarles nada más. Esa gente humilde y valiente está en nuestro ADN y estamos orgullosos. Más de 100 años después, mirando al balcón que hay debajo de ese reloj, hubo gentes que soñaron una España moderna y democrática, en la que no hubiera diferencias entre hombres y mujeres, en la que todos los niños tuvieran una escuela pública a la que ir, en la que la oscuridad y la ignorancia fueran sustituidas para siempre por la justicia social y el progreso. Esa gente valiente está en nuestro ADN y estamos orgullosos ".

Ahir es va parlar molt de Podemos a propòsit de la seua Marcha del Cambio que va fer confluir en Madrid gent de tot Espanya i vaig voler parar-li una atenció especial als 20 minuts de discurs que va exposar per Pablo Iglesias (ací els teniu íntegres i ací una part en versió rapera, que té la seua gràcia). Al remat, no va fer més que refermar-me en allò que ja pensava anteriorment sobre ells. En primer lloc, que el nucli dur de Madrid (Iglesias, Errejón, Monedero i companyia), tot i que puguen jugar en els mitjans de comunicació a dir que no són concretament d'esquerres per a incorporar així més gent al seu projecte, ho són i molt. Malgrat que hi ha part de la mateixa esquerra que tracta de negar-ho, pense que és una evidència i els seus discursos, amb referències constants a les situacions de resistència, als valors republicans i al poder i les necessitats dels humils, de "los de abajo", ho constaten. També la majoria de gent que mobilitzen -no tant així els seus votants- provenen de les esquerres o, si s'han de situar en algun espectre polític, ho farien entre la majoria de valors de l'esquerra.    

En segon lloc, com des del primer dia que s'han presentat en societat, continue admirant la seua capacitat d'encoratjar, de fer que molta gent s'il·lusione i es mobilitze, ajudats evidentment per la crisi i la fartera generalitzada amb els partits tradicionals, però amb una proposta discursiva que és capaç d'arribar a bona part de la ciutadania, d'apoderar-la i unir-la en una mateixa causa. En eixa línia van anar els primers compassos del discurs d'Iglesias, en què va fer referència constant a què la gent humil d'Espanya ha sigut històricament valenta en els moments més difícils i ho duu en l'ADN, de manera que ara és l'hora de traure eixa valentia congènita. Es tracta d'una visió clàssica dels nacionalismes que volen reeixir: dir que el "nostre poble" és inherentment valent, o sabut, o qualsevol altre aspecte positiu, per tal que els ciutadans se senten imbuïts d'eixe valor i el facen un leitmotiv de les seues vides. Ho vaig tractar d'explicar en uns altres posts (ací i ací), indicant, precisament, que el nacionalisme valencià s'havia dedicat fins ara a intentar reproduir una visió pessimista del poble valencià, com a poble "moll i foll", la qual cosa no ha ajudat en absolut a la seua pròpia extensió social com a moviment ideològic.

En estreta relació amb açò, el tercer i darrer aspecte que el discurs d'Iglesias em va refermar completament és el seu nacionalisme espanyol de matriu historicocultural castellana, sense la més mínima atenció a la qüestió del plurinacionalisme hispànic (o només en aquells llocs on forma part del debat hegemònic establit, com a Catalunya i el País Basc). És per això que he seleccionat el vídeo de dalt i he transcrit les seues paraules, que contenen les dos úniques referències històriques del discurs i les dos es referixen a esdeveniments històrics que van passar a Madrid. El súmmum del madrilenyocentrisme del discurs és precisament el seu inici, quan Pablo Iglesias fa referència a tots els que estan allí presents com si foren "el pueblo de Madrid", equiparant-los directament amb els que van eixir al carrer el 2 de maig de 1808, com si en altres llocs d'Espanya no hi hagueren hagut moviments populars de resistència a la invasió napoleònica i com si un senyor de Lugo o una dona d'Ontinyent foren "pueblo de Madrid". El mateix amb la següent referència històrica que fa a continuació, sobre la proclamació de la Segona República, que pareix que només s'haguera proclamat a Madrid i no s'haguera fet també de manera fervorosa en altres ciutats, de Jaca a Barcelona passant per Eibar, Sahagún o València.

Poc hauria costat fer referències als moviments populars de tots els llocs d'Espanya en aquells dos fets històrics, parlar en una línia de com el poble espanyol es va alçar ací i allà o de com la República va ser una cosa volguda per la majoria de ciutats i pobles de l'Estat, però això, el madrilenyocentrisme, també sembla que el duguen en l'ADN. Evidentment no és així, però sí que és la seua cultura històrica i la seua tendència, un nacionalisme espanyol fortament centralista amb capital a Madrid, per al qual les "províncies" són simplement graners de vots per a fer i desfer segons eixa pròpia ideologia que acabe d'exposar (l'esquerra i l'apoderament, però també un centralisme quasi innat). I en el cas valencià, com bé sabem, caldrà molt més que això per a afrontar els problemes de la crisi i la nostra situació col·lectiva. Caldrà també un apoderament en clau valenciana per a acabar amb un sistema de gestió dels diners públics espanyols que ens castiga des de fa anys i anys, com explica clarament el darrer llibre de l'economista Vicent Cucarella, i amb el qual cal acabar des d'un poder valencià ferm i fort que s'enfronte al Govern de Madrid. Això, crec, no ens ho donarà Podemos. 

dimecres, 3 desembre de 2014

Els valencians: ni molls ni folls



Avançament de Desperta Ferro!, d'Arrap

Els amics del grup de rap Arrap trauen nou disc, o hauríem de dir "pendrive", perquè així el publicaran, amb un pen en què s'inclouen les cançons, els audiovisuals i un "quadern de bitàcola", amb textos que hem escrit gent com els periodistes David Segarra, Amàlia Garrigós i Pau Corachan, el periodista i polític David Fernàndez o jo mateix. Quan em van demanar que escriguera un text ho vaig tindre molt clar, donat el seu caràcter rebel: un aprofundiment en el que ja vaig exposar ací mateix fa un any, arran de la reacció de la societat valenciana contra el tancament de RTVV, en un post que es deia "Tot està per fer i tot és possible: Els valencians no som molls". Com hi explicava, això és bàsicament una visió que el discurs nacionalista espanyol ha abocat contemporàniament sobre les societats de les regions perifèriques i que estes han acceptat de manera general, perpetuant així el procés desitjat de subjugació col·lectiva. Cal canviar les tornes, doncs, i rebel·lar-se, per molt difícil que siga, contra eixa construcció mental. Si pensem que som molls, ens hi resignarem i continuarem sent-ho. Si pensem que això és fruit d'un procés de dominació i que tot està per fer, tal volta acabem reeixint en la nostra voluntat de canviar les coses. Vos deixe ací l'article sencer.

Ni molls ni folls, sinó valents i indòmits

Els gallecs, dubitatius, els catalans, pactistes, els valencians, molls. Són els tòpics adjudicats a diversos pobles ibèrics com a visió, en negatiu, dels valors que s’atribuïxen a la figura de l’espanyol ideal, que seria decidit, conqueridor i valent. Però això no es correspon a una qualitat intrínseca de tots eixos pobles al llarg de la història, sinó que és, merament, una construcció cultural feta en època contemporània, entre finals del segle XIX i mitjan segle XX, quan les regions hagueren de reformular les idees que tenien sobre si mateixes en funció de la progressiva afirmació del nacionalisme espanyol de base castellana. 

En concret, el galleguisme, el catalanisme i el valencianisme constataren amb recança l’avanç vigorós de l’Estat-nació espanyol i hagueren de recórrer a pretesos motius històrics que explicaren el seu fracàs col·lectiu. Arribaren a la conclusió que segurament havien tingut sempre un tarannà assossegat, per la qual cosa no havien pogut fer res davant l’actitud guerrejadora i dominant dels castellans. El mateix Joan Fuster ajudà a difondre esta visió en elevar a categoria general, en Nosaltres, els valencians, un parell d’esments del segle XVII que es referien als valencians com a «molls i folls». Els bascos i els navarresos, per contra, foren els únics pobles no castellans que es definiren com a aguerrits i això perquè per a ells el procés de construcció de l’Estat espanyol no comportà una despersonalització tan gran com en la resta de territoris esquarterats per províncies, atés que mantingueren els furs propis com a resultat de les guerres carlines del segle XIX.

Històricament, per tant, ni els gallecs, ni els catalans, ni els valencians han sigut passius, pacífics o meninfots per sistema. Ni tampoc els bascos i els navarresos han sigut sempre atrevits. Això són atribucions posteriors que tracten d’explicar fets contemporanis. Ben al contrari, per exemple, en el mateix segle XVII els valencians tenien fama de ser un poble valerós. Ho deixava ben clar el cronista Gaspar Escolano, qui en 1610 els qualificava de «naturalmente generosos, fuertes de coraçón, animosos, ayrados, ardientes, executivos, promptos, intrépidos y acometedores de empressas, por arduas y peligrosas que sean; no tiene nación el mundo de mayor coraje y execución». De fet, tant els nobles dissidents com els bandolers camparen pel regne de València durant molt de temps, mentre els virreis de l’època es veien impotents per a imposar l’ordre social. Paral·lelament, els versos de l’època cantaven “lo valor y la hassanya” dels terços valencians i, així mateix, la resistència ferotge mostrada pels austriacistes ja en el segle XVIII, durant la Guerra de Successió, arribà al punt que, segons indicava un ministre borbònic: “no hubo pueblo que no se tomase a fuerza de armas y estaban tan obstinados que Xátiva, después de un largo sitio, fue menester reducirla a cenizas, Orihuela, Elche, Alicante y Alcoy costaron asedios y mucha sangre, y Denia fue dos veces sitiada”. 


Les referències als valencians com a poble audaç i rebel se succeeixen des de la seua fundació, en època medieval, fins als temps contemporanis. L’alçament contra l’ocupació napoleònica de 1808 fou, per exemple, especialment turbulenta, amb avalots que recorden, segons l’historiador Manuel Ardit, a la presa de la Bastilla que donà el tret d’eixida a la Revolució Francesa. Durant les dècades posteriors, a més a més, es produïren constants alçaments progressistes en diferents ciutats valencianes que coadjuvaren a l’adveniment de la Primera i la Segona República en 1868 i 1931. Tanmateix, la victòria dels nacionals en la Guerra Civil espanyola i la instauració del franquisme refermaren la sensació de derrota col·lectiva: els valencians havien sigut molls, els catalans pactistes i els gallecs dubitatius, i, al remat, havien acabat perdent la batalla. Insistisc, però, que això no es correspon amb un fet històric incontrovertible, sinó, més aïna, amb un lament presentista.


Valencians intrèpids i subversius n’hi ha hagut sempre i n’hi continuarà havent. Moltes vegades al llarg de la història han tingut un paper cabdal en el progrés de la societat valenciana i és per això que no ens hem de considerar un poble eternament moll ni foll. Ans al contrari, som un poble plural, com tots, en què cadascú, i cada generació, tria la seua opció. La de molts, com la d’Arrap, ara i ací, és la dels valents i els indòmits, els que no es resignen i es rebel·len contra l’ordre establert, amb cançons i accions que cerquen un futur millor per al poble valencià.

dilluns, 1 desembre de 2014

Tenim novel·lista, Maria Folch

Presentació en la Llibreria 3i4 de València, amb l'autora, Maria Folch, i l'historiador i poeta Ferran Archilés

Fa un parell de setmanes es va presentar a València Després vénen els anys, la novel·la de Maria Folch, la nostra Marieta per als que estem en la blogosfera des de fa set o huit anys. L'edició l'ha feta Llibres de la Drassana, l'editorial en què, com sabeu, estic implicat i, com que la trobada, l'acte, el dinar posterior, el dia, el procés d'edició i tot, van ser tan bonics, voldria deixar-ne constància també al blog. Hi deixaré una part del meu parlament públic, en què vinc a dir que la novel·la és una meravella, que conéixer gent així a través de la blogosfera és un goig i que tenim novel·lista, Maria Folch, esperem que per molts llibres més. I si voleu escoltar les coses tan boniques que diu de viva veu, tindreu l'oportunitat pròximament: el dimecres 10 de desembre a les 19:30 hores a Vilaweb, a Barcelona, amb la presència de Vicent Partal i Ricard Gacia, i el dijous 11 de desembre a les 19 hores a la llibreria Argot de Castelló, amb Lluís Meseguer i Carles Bellver. Poder participar en la publicació d'un llibre així fa immensament feliç, la veritat... Gràcies, Maria!

Presentació de Després vénen els anys (15 de novembre de 2014) 

La meua presència en la taula de presentació es deu a una doble condició: sóc membre de l’editorial Llibres de la Drassana i sóc amic de Maria. Però el primer que vull deixar clar és que la novel·la no l’hem editada en tant que amics de Maria, sinó en tant que obra de primer ordre, de magnífica opera prima, que al nostre entendre refulgix amb una llum encegadora dins del panorama literari valencià. I, dit això, sí que vull començar parlant de la nostra faceta d’amics per a enllaçar-la després amb la publicació de l'obra.

Maria i jo ens vàrem conéixer virtualment fa set anys a través del món dels blogs. Ella tenia –té– un blog a Vilaweb, que es deia El meu país d’Itàlia (ara Un altre país), mitjançant el qual donava la seua pròpia visió de la societat italiana com a valenciana establerta allà, amant del País Valencià i també d’Itàlia. Jo, per la meua banda, tenia –tinc– un blog anomenat Vent d Cabylia, en el qual parlava de valencianisme, llengua, història i altres divertiments personals, també com a traslladat del meu país, tot i que en este cas a un lloc molt més proper, Barcelona. I el món dels blogs valencians, sobretot fa uns anys, quan no hi havia ni facebook, ni twitter, ni altres eines digitals que ens han absorbit l’atenció, era com era: un reduït grup d’entusiastes amb aquella nova eina que ens permetia conéixer punts de vista i opinions que fins al moment ens havien restat amagats i costava realment de trobar en la nostra vida quotidiana. Al final, doncs, ens buscàvem i ens acabàvem trobant tots, deixant-nos comentaris i iniciant una simpatia mútua que moltes voltes acabava convertint-se en amistat real.

Eixe va ser el nostre cas. El 24 d’agost de l’any 2007 Maria encetava el seu blog, amb un post que es deia "Eccomi" i en el qual afirmava: “Intentaré escriure sobre Itàlia, el meu país d’Itàlia, fa quasi 10 anys que visc ací. Intentaré explicar coses que passen per ací (del lado de acá), parlaré de llocs, parlaré molt de Roma, la ciutat complexa i esplèndida que ara és també la meua ciutat. Inevitablement escriuré sobre el lado de allá i sobre Castelló, que és la meua ciutat i que cada vegada desconec més”. Al sendemà jo ja li deixava un comentari dient-li que quina casualitat, que jo estava estudiant italià per a anar l’any següent a Itàlia i xino xano les lectures mútues anaren construint l’amistat. I, en efecte, just un any després em plantava a Itàlia per a passar tres mesos a Florència. Però abans, evidentment, vaig passar per Roma per a que Maria m’ensenyara, com va deixar escrit en un post preciós, la seua República de les Meravelles. També la va ensenyar a un altre amic comú del món dels blogs, Jesús de Prado, un mostoleny poliglot que recita versos d’Estellés com si fóra nascut al mateix Burjassot. I encara amb un altre company de complicitats blogueres, Alexandre Serrano, un català traslladat a Madrid amb una profunditat de pensament difícil d’igualar, vàrem decidir nomenar-la Presidenta de la República de les Meravelles. Estàvem –estem– ben enjogassats...  

Després vàrem continuar quedant ocasionalment, a Madrid, València, Barcelona, i hem mantingut la relació d’amistat per les xarxes. Fins que fa just nou mesos i mig Maria em va dir que havia escrit una novel·la i que si me la podia llegir per a donar-li la meua opinió i aconsellar-la a l’hora d’intentar publicar-la. De seguida m’hi vaig posar i em va semblar un text magnífic, amb una sensibilitat i una capacitat de transmetre emocions extraordinària, tant que en acabar-la li vaig dir, literalment: “Jo no sóc de plorar amb els llibres, però m'han agafat moltes ploreres amb el teu llibre. M'han emocionat moltíssim moltes coses i, sobretot, com les contes”. Aleshores, no obstant, Llibres de la Drassana encara no s’havia fundat. La teníem en ment, però encara no s’havia materialitzat i, en conseqüència, simplement li vaig transmetre la meua opinió, dient-li que era una obra excel·lent i amb molt de potencial. Uns mesos després, quan l’editorial ja era una realitat, ella em va comentar que encara no tenia res en ferm i vaig aprofitar l’oportunitat: si volia editar la novel·la amb nosaltres, tenia totes les portes obertes del món. I, afortunadament, les va travessar. 

Quant a l’obra pròpiament dita, no vull contar molt. És millor que la llegiu directament, si no ho heu fet ja. En tot cas, com podeu vore en la sinopsi de la contraportada, és la història d’una trobada entre una persona major i una altra d’edat mitjana que fan memòria de dos fets principals: la defensa de Castelló de la Plana contra els nacionals en la Guerra Civil espanyola en 1938 i l’èxode dels italians de Iugoslàvia en acabar la Segona Guerra Mundial, en 1947. Però allò important, al meu entendre, no és tant el contingut d’eixes històries com la manera de contar-les. I no vull dir que el contingut no siga fonamental en l’excel·lència de l’obra. De fet, en un moment determinat la protagonista afirma que és una “llàstima que ningú haja escrit una gran novel·la sobre Castelló” perquè “totes les ciutats se’n mereixerien almenys una”. I jo, personalment, crec que esta és una gran -grandíssima- novel·la sobre Castelló i suplix en bona part eixa mancança. D’una altra banda, la història de la colonització italiana de part de Iugoslàvia i el seu èxode posterior crec que és totalment desconeguda per a la majoria de nosaltres i que algú te la descobrisca d’una manera tan bella és tota una troballa, d’aquelles que et fan llegir un llibre molt a gust. 

En qualsevol cas, com apuntava, el que més m’agrada de la novel·la és la forma que té Maria d’explicar les coses, la seua mirada, “l’esguard”, que diu ella constantment. La manera que té de fixar-se en les coses més menudes, més quotidianes i, potser per això, més essencials. En el món literari sempre hi ha el mal costum de buscar en els autors novells paral·lels literaris amb altres escriptors més coneguts. I, en llegir la novel·la de Maria, de seguida em va vindre al cap un nom: Erri de Luca. Jo no sé si a ella li agradarà que diga que és com l’Erri de Luca valenciana, però per a mi ja ho és. I espere que açò siga només l’inici d’una llarga carrera literària, que continue contant-nos eixes històries sorprenents i desconegudes, que continue aprofundint en eixa mirada, en eixe esguard, en eixa manera de contar les coses, per tal que d’ací un temps pugam dir d’altres escriptors que són com Maria Folch, els Maria Folch d’un altre lloc. Tant de bo.

divendres, 21 novembre de 2014

Presentació del "Lletraferit" #05

En van cinc
Demà presentem el Lletraferit #05 en El Negrito de València, amb la intervenció de Josep Vicent Miralles, Andreu Escrivà, Miquel Nadal i Vicent Molins. Tots ells i encara molts altres noms, com Sergi Tarín, Carles Fenollosa, Amaia Crespo, Alexandre Serrano, David Brieva, Toni Sabater, Lucrècia de Borja, Felip Bens, Marc Gomar, Manuel Pérez o Frederic Aparisi, hi escriuen amb reportatges i entrevistes ben variats, des d'un especial sobre la màfia fins a diverses xarrades amb el cuiner Ricard Camarena, l'humorista Eugeni Alemany, l'escriptor Philip Hoare, la il·lustradora Maria Herreros o el grup Orxata Sound System. Podeu trobar l'índex complet en el lloc de venda per internet (sense despeses d'enviament) i també el podeu trobar en la vostra llibreria habitual (si no, que el demanen al distribuïdor!). Jo vos deixe ací amb un extracte del meu article sobre "Els Anglesola contra els Sabata. Quan els bàndols dominaven València", una apassionant història sobre la violència de tint mafiós que va dominar la vida pública valenciana a mitjan segle XVII, després de l'empobriment general causat per l'expulsió dels moriscos. I qui vullga i puga, ja sap, demà dissabte a les 12:30 h. ens fem un vermutet en El Negrito!

Bandolers atacant una caravana de mercaders (Esaias van de Velde, c. 1629)

L'espectacular batuda de 1648

Són les set del matí del dimarts 12 de maig de 1648, els cavalls del virrei castellà de València, don Duarte Fernando Álvarez de Toledo, Pimentel y Portugal, comte d’Oropesa, i de la seua nombrosa comitiva renillen nerviosos en eixir pel portal de Sant Vicent camí de Torrent, la localitat triada per a ser la plaça d’armes des d’on es dirigiran les operacions desplegades, simultàniament, en el conjunt del regne. A eixa mateixa hora, els justícies de totes les principals ciutats i viles valencianes, preparats amb els seus cossos d’orde públic, obrin les cartes secretes que han rebut del virrei i dels Estaments, la representació política del regne fora de Corts. 

Les instruccions són clares: cada dia durant huit dies, des de l’eixida de sol fins a la posta, faran batudes pel terme respectiu i detindran tots els delinqüents i bandolers que hi trobaran. Els trametran als sis batallons amb 120 hòmens a cavall i 150 soldats d’infanteria que s’han escampat pel regne i ells els duran a València, als calabossos de Sant Narcís i a les torres de Serrans i de Quart, especialment habilitades com a presó. No cal acusació, no cal procés judicial, no cal saber si els detinguts són de jurisdicció reial, eclesiàstica o nobiliària, no cal, en definitiva, entendre’s de raons. Fins i tot una junta de teòlegs ha fet públic un informe que dóna suport a l’actuació del virrei, per tal d’acabar, per la via expeditiva, amb «la calamidad de esta república y la insolencia con que la tienen tiraniçada los bandos y sus valedores».  

Tres dies després, el cavaller de l’orde de Montesa Tomàs Anglesola, fill i hereu del jurat de València Guillem Ramon Anglesola, és escapçat en la plaça de la Seu sense juí, per manament directe del virrei. Encara tres dies més tard, quan la batuda pel regne toca a la seua fi, és el torn del xabienc i cap de colla de bandolers Pere Cholbi, que és penjat en la plaça del Mercat. El virrei els responsabilitza de formar un grup dedicat al frau, la corrupció i l’extorsió mitjançant el control de càrrecs públics i l’ús recurrent de la violència: «regulaban los contratos, arrendamientos, introduciones de mercadurías y hasta las mismas disposiciones tocantes a la hazienda real y al comercio público, por el temor que infundían a todos su condición y los homicidios que sus parciales avían cometido».

No obstant això, el virrei no s’atrevix amb un dels caps màxims del grup, el marqués de Guadalest, batle general i almirall d’Aragó. És un dels principals nobles del regne i ha sigut cridat a la cort de Madrid, per tal d’allunyar-lo del centre d’operacions. D’una manera o d’una altra, la gran aristocràcia sempre se’n salva, és llei de vida. Però centenars d’implicats d’arreu del país, des de Morella fins a Santa Pola, són traslladats a les presons de València. La majoria són bandolers, gent integrada en quadrilles que actuen fora de la llei, però també hi ha cavallers i ciutadans «honrats», als quals els primers fan la faena bruta en els seus negocis turbulents i les seues lluites pel poder. Vint-i-tres d’ells són ajusticiats fins a començaments de juliol. No hi ha pràcticament cap setmana sense execucions.

El comte d’Oropesa albira, per fi, el control absolut de l’orde públic: «dentro de brebes días se á de conseguir el exterminio total de los vandos y la quietud universal de este reyno, quedando dispuestas las materias de suerte que no puedan lebantar cabeza los facinerosos, ni llegue a verse la justicia en la desautoridad y flaqueça que tantos años á se experimenta». En efecte, ja fa unes quantes dècades que el regne és controlat pels bàndols i els successius virreis de València han sigut incapaços d’imposar la pau social.

El desastre de l’expulsió dels moriscos

Una tercera part del regne de València és un erm. En febrer de 1610 el vent recorre, astorat per la buidor, l’interior de les cases que han quedat sense una ànima. Per tota la serra d’Espadà, el Camp del Túria, les hortes de Morvedre, Alzira, Xàtiva i Gandia, les valls i muntanyes del Comtat i la Marina, la terra plora. Ha deixat de sentir els peus que quotidianament la calcigaven, treballaven i estimaven. Els peus i els cossos dels més de 130.000 moriscos, una tercera part de la població valenciana, que han sigut expulsats a causa d’una decisió presa a Madrid pel favorit del rei, el duc de Lerma, castellà i fill de valenciana, d’una Borja. S’ha deixat portar pels sectors més radicals de l’Església, els que, com el patriarca i arquebisbe de València Joan de Ribera, feia temps que en reclamaven l’expulsió. De passada, ha pegat un colp de puny damunt de la taula en proclamar Felip III com al rei més cristià d’Europa. Ah, sí, també s’ha quedat amb tot el patrimoni dels nombrosos moriscos que han abandonat el seu marquesat de Dénia. És el principal argument que ha exposat a la noblesa valenciana per a buidar els seus propis senyorius: podran quedar-se amb la propietat de tot i repoblar-los de bell nou. 

Dubitatius i temorosos, els senyors valencians accepten i col·laboren en l’expulsió. Després se’n penediran. Quasi ningú vol treballar en els llocs aspres dels moriscos i el procés de repoblació és parcial i molt lent. Les terres, sense gent que les treballe i les habite, no valen res: no són collides, ni pasturades, ni generen comerç, ni diners, ni rendes per als rendistes. La noblesa valenciana, sense ingressos, s’empobrix. I deixa de pagar els deutes que té amb banquers, mercaders i altres prestadors dels mercats urbans. I tot això, evidentment, afectà la inversió, el consum, el treball i les expectatives de futur dels valencians. Després de deu anys de miratge, durant els quals tots esperen que de sobte es recupere la normalitat, l’orde social comença a desballestar-se. A principis de la dècada de 1620 es formen colles de bandolers ací i allà i les famílies dominants de les ciutats i les viles es llancen amb més força que mai sobre els càrrecs i els negocis públics, una altra manera d’obtindre renda. Segons denuncia el virrei en 1624, les males gents han cobrat «més ànimo per a continuar son mal viure y inquietar la república».

[Continua en la revista Lletraferit #05...]

dimecres, 19 novembre de 2014

Entrevista d'Alexandre Ordaz en "Pensem-nos" (Ràdio Puçol)

Fa unes setmanes el presentador del programa Pensem-nos de Ràdio Puçol, Alexandre Ordaz, em va pillar per banda per a fer-me una entrevista sobre Fer Harca. Històries medievals valencianes, la revista Lletraferit, l'editorial Llibres de la Drassana, el procés de formació de la identitat col·lectiva valenciana durant l'edat mitjana, la visió de la trajectòria històrica dels valencians des d'un punt de vista valencianista i, com no, també de l'ensenya nacional dels valencians, és a dir, de senyeres. Per si teniu gust d'escoltar els 30 minuts d'entrevista, ací els enllace. Vos demane ja disculpes pel soroll de fons, però anava escopetejat i ho vam haver de fer en el primer lloc que vam poder. Aprofite també per a agrair a Alexandre Ordaz l'interés mostrat en parlar de tots estos temes: gràcies!

 


dimarts, 11 novembre de 2014

El verkami de Llibres de la Drassana

Algunes de les portades dels llibres i revistes inclosos en el projecte de microfinançament
Fa temps que volia escriure animant-vos a participar en el verkami de Llibres de la Drassana, l'editorial en la qual es va publicar Fer Harca. Històries medievals valencianes (amb un èxit que supera amb molt d'escreix totes les nostres expectatives, moltíssimes gràcies!) i en la qual estic implicat com a part del Consell editorial. Però la cosa ha anat tan bé que tampoc no ha calgut fins el moment: s'han superat els 275 mecenes, s'han demanat més de 400 llibres i revistes, s'ha arribat als 7.000 euros que es van marcar com a objectiu i encara queda un darrer dia de comboi general. En qualsevol cas, hui sí que ho faré, per si encara queda algú que, tot i la murga que hem donat per terra, mar i aire, encara no se n'ha assabentat. La bona qüestió és que, com tirar avant una editorial sense grans inversions empresarials és una faena difícil, es pensà en el microfinançament com una manera de garantir una previsió mínima de vendes, comptar amb un avançament de diners per a fer front a les despeses de maquetació i impressió, i reduir, tot plegat, els riscos econòmics. No estan inclosos tots els llibres que publicarà l'editorial en els pròxims mesos, però sí la majoria i els podreu trobar amb descomptes d'entre l'11% i el 25%, en funció dels packs que trieu (es poden triar tots els que vullgueu). Vos els enviaran a casa signats pels autors i sense cap despesa de desplaçament (a no ser que siga a l'estranger). A continuació vos en faig cinc cèntims de cadascun:

- Fer Harca. Històries medievals valencianes, del Grup Harca, que som Frederic Aparisi, Ferran Esquilache i jo mateix. 16 històries variades sobre la València medieval i més enllà, explicades amb caràcter amé i divulgatiu. Ja estem preparant la segona edició, després d'una primera reimpressió de la primera edició, atés l'èxit assolit.

- La revista cultural Lletraferit, amb entrevistes a escriptors, cuiners, artistes i altres personatges valencians o de fora. I seccions sobre literatura, gastronomia, art, natura, història, música, futbol i sexe, amb algunes de les millors signatures del panorama periodístic i cultural valencià.

- La novel·la Després vénen els anys, de Maria Folch, un preciós llibre sobre la memòria de la guerra civil a Castelló de la Plana i l’èxode a l'Alguer dels italians ètnics de Iugoslàvia en 1947. És, diria jo, la gran novel·la de Castelló que encara no s'havia fet.

- El llibre Les dones no som (tan) complicades, de la nostra consultora seximental Lucrècia de Borja. 69 escrits, ni més ni menys, que aborden, sense pèls a la llengua, les grans veritats amoroses i sexuals de la dona moderna. Ah, i amb il·lustracions de Luis Galbis i pròleg de Toni de l'Hostal!

- La balada del Bar Torino (en castellà), unes memòries de Rafa Lahuerta sobre l'afició al València Club de Futbol i la ciutat de València, en què l'eco del camp de Mestalla marca el ritme dels dies com un rellotge exacte. Una joia per a tot apassionat del futbol i tot aquell que s'estime el cap i casal.

- El llibre de cròniques i relats Créixer sense Maradona, d’una nova generació de periodistes valencians, Albert Asunción, Carles Fenollosa, Antonio Mateo i Alejandro Zahínos, que reuneixen una col·lecció de peces magnífiques a cavall entra el periodisme futbolístic i la literatura. Il·lustrat per Víctor Visa.
 
- El llibre infantil Somiar gols. Contes (i futbol) de pares a fills (o Soñar goles. Cuentos (y fútbol) de padres a hijos), de l'historiador i periodista Miquel Nadal, que és una adaptació al món del futbol de 13 clàssics de la literatura universal. Cada conte està il·lustrat per Luis Galbis.

- El llibre gastronòmic La cuina del Cabanyal (o La cocina del Cabañal), de Marisa Villalba i Felip Bens, en què també intervenen Pep Martorell i Sergi Tarín, un extens receptari amb explicacions antropològiques sobre la cultura tradicional dels Poblats Marítims de València.

- El llibre gastronòmic La cuina de la Marina (o La cocina de la Marina), de Josep Vicent Miralles, que amb una prosa molt divertida i un fum de fotografies dóna a conéixer l’enorme riquesa culinària de la comarca.

I això és tot, que no és poc. Si voleu pegar-li una ullada i participar, ací teniu l'enllaç. Recordeu que hui és l'últim dia per a fer-ho. Després, en tot cas, podreu trobar les publicacions de Llibres de la Drassana en llibreries d'arreu del país. Seguim!  

Ja està quasi tot el peix venut. Afanyeu-vos!

dissabte, 8 novembre de 2014

Com es fomenta la cultura a Catalunya: Jordi de Fenollar (III)

A propòsit del que hem estat parlant estos dies sobre la presència del valencià en els mitjans i la diferència amb Catalunya, recupere un article publicat per Teodor Llorente Falcó, fill del patriarca de la Renaixença, de la sèrie que vaig començar fa un temps amb els articles que aquell autor va publicar en Las Provincias al llarg de l'any 1930, amb el pseudònim de Jordi de Fenollar, just abans de l'arribada de la Segona República. Com es pot comprovar en els seus escrits, Llorente era el típic conservador de la segona generació de la Renaixença: partidari de la unitat de la llengua i admirador del nacionalisme català, però valencianista en l'àmbit polític, simbòlic i cultural, i ben conscient de la molta faena que calia fer de manera constant. Un dels textos que va escriure llavors estava precisament dedicat a l'enorme tasca de foment públic i privat de la cultura a Catalunya, en contraposició amb el que passava a terres valencianes. Vos el copie a continuació perquè, si el traslladem al tema concret de la cultura valenciana, pareix que, a pesar dels 84 anys transcorreguts, continuem en una situació molt similar. És cert que ara tenim l'AVL, una sèrie de premis literaris i algunes ajudes públiques, però no és suficient. I, sobretot, si mirem al sector privat, als nostres prohoms, ¿qui hi que faça una tasca de mecenatge de la cultura en la nostra llengua? Potser n'hi han més, però l'únic nom que em ve ara al cap és Lluís Planes, qui, no debades, rebrà en breu el premi Joan Baptista Basset de l'Associació Cívica Tirant lo Blanc. A vore si s'anima algú més. Molts ho agrairem i reconeixerem públicament. Igual som més, fins i tot, que els runners de la ciutat de València...

Lluís Planes, un dels pocs exemples d'empresari amb èxit i mecenes de la cultura valenciana

Cómo se fomenta la cultura en Cataluña 
 (Teodor Llorente Falcó, Las Provincias, 22 de maig de 1930)

En Valencia la mayoría de la gente que dispone de medios económicos no piensa, para la hora de la muerte, más que en a salvación de su alma. No censuramos este criterio. Salvar el alma del castigo eterno es deber primordial de todo buen cristiano. Pero es que esto no es incompatible con acordarse de la vida cultural en sus diversos aspectos, ya que también se hace una obra muy meritoria ante Dios difundiendo la cultura. Bueno es que para bien de alma se deje lo que en vida, muchas veces, debió darse; pero no se olviden instituciones que pueden prestar grandes beneficios a la sociedad, y que por falta de suficientes recursos no pueden desenvolverse debidamente.

En Cataluña no sucede esto; hay dinero para todo. Gracias a esto los hombres dedicados al estudio cuentan con estímulos suficientes para entregarse con todo entusiasmo a dicha labor cultural. El número de legados destinados a tales fines es muy nutrido, y en este artículo nos proponemos enumerar algunos de ellos. El Institut d'Estudis Cataláns tiene establecidos los siguientes premios: de Francisco Vives, consistente en 5.000 pesetas, y que se adjudica cada cinco años, para un trabajo de investigación histórica de Cataluña; de Isidro Bonsoms, de 10.000 y un accésit de 2.000, cada quince años, a la mejor obra sobre Cervantes; y de Durán y Bas, de 5.000, cada cinco años, a una obra jurídica o social. El Ayuntamiento: Premio Martorell, de 20.000 pesetas, cada cinco años, a la mejor obra de arqueología de España; de Fernando Asina, 6.000, cada cinco años, al mejor trabajo de investigación científica en Ciencias físicas; de Pelfort, consistente en dos becas para estudiar instituciones pedagógicas en el extranjero, entre alumnos de la Escuela Normal de Maestros, con un donativo de 4.000 pesetas, al que más se haya distinguido en sus estudios; y de Masana, de 20.000 pesetas, cada cuatro años, a la mejor obra ilustrada sobre iconografía o historia de la indumentaria catalana. Academia de Buenas Letras: Premios de Patxot y Ferrer, cuatro anuales de 2.000 pesetas cada uno, con sujeción a temas de la vida catalana.

Sociedad Económica de Amigos del País: Premio de Angel Baixeras, 1.000 pesetas, a instituciones de carácter benéfico; del doctor Francisco Garí y Boix, 1.100 pesetas, para recompensar actos morales de notable utilidad social; de Brusi Ferrer, importe de los cupones de una anualidad de varios títulos de papel de la Deuda, con destino a la muchacha que a juicio de la Junta lo merezca; del doctor Marques y Matas, de 1.800 pesetas, para el mejor alumno de la Facultad de Farmacia; de doña Dolores Borrell, de 300, al estudiante que, ganándose su subsistencia, acredite mayor lucimiento en sus estudios; de José Pelfort y Manció, 1.500, sobre un tema de investigación científica; del doctor don José Blanc y Benet, de 1.000, sobre un tema científico catalán; y de Agell, de 2.000, de carácter cultural, y que se viene adjudicando desde hace 63 años. Fundación Marí Patxot Rabell: Concede becas para estudiantes catalanes pobres de gran capacidad, con objeto de que puedan proseguir sus estudios, y premios de 10.000 y 5.000 para monografías sobre diferentes materias, y de las que se han publicado ya varias. Fundación Bernat Metge, iniciada por Cambó, y que tiene por objeto la traducción al catalán de los clásicos griegos y latinos, habiéndose publicado ya gran número de volúmenes. El Premio Creixell, de 5.000 pesetas, anual, a la mejor novela catalana.

Y aun pudiéramos añadir otras muchas más, entre ellas una de Cambó, para conferencias y cursos en la Universidad de París; otra, también de Cambó, para publicar la Biblia en catalán; una tercera, para la publicación en catalán también de la Biblia que están haciendo los monjes de Montserrat, etc., etc. Este es el cuadro que ofrece Cataluña en favor de su movimiento cultural. ¿Están seguros de que cumplen con sus deberes valencianistas los hijos de esta tierra que, contando con disponibilidades económicas, se olvidan de sostener y fomentar los fines culturales de su amada Valencia?