Les 'Acta Curiarum Regni Valentiae': fer memòria

El passat 10 de març (del 2023) vam presentar en el Palau dels Borja, la seu de les Corts Valencianes, el primer volum d'un projecte tan llargament anhelat per la historiografia valenciana: la transcripció, edició i publicació sistemàtica de les Acta Curiarum Regni Valentiae, és a dir, de la principal documentació relativa a les successives reunions de Corts i Parlaments del Regne de València des de la seua fundació en 1238 per part de Jaume I d'Aragó fins a la seua abolició en 1707 per part de Felip V de Borbó (ací en trobareu més informació). Serà un projecte que s'allargarà durant anys i en el qual participaran nombrosos medievalistes i modernistes, però del qual ja fa temps que s'estan fent treballs i ara hi posem la primera pedra per a la seua successiva publicació en la col·lecció de Fonts Històriques Valencianes de la Universitat de València. El primer volum, disponible en paper i en pdf, el podeu descarregar des d'ací mateix i a continuació vos deixe la intervenció que vaig fer en aquell acte de presentació, que podeu vore íntegrament, amb la intervenció del president de les Corts Valencianes Enric Morera, el president del Comité científic d'edició Antoni Furió, la vicerectora de Cultura de la Universitat Jaume I Carmen Lázaro, el vicesecretari general de la Universitat d'Alacant Josep Ochoa i la rectora de la Universitat de València Mavi Mestre, ací mateix.

Molt excel·lent senyor president de les Corts Valencianes; honorable senyora consellera de la Generalitat Valenciana; honorable senyora presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; il·lustríssims senyors secretaris autonòmics; il·lustríssims senyors acadèmics i acadèmiques de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; senyora rectora magnífica de la Universitat de València; molt il·lustre senyora presidenta del Consell Valencià de Cultura; il·lustres senyores i senyors membres del Consell Valencià de Cultura; il·lustríssims i il·lustres senyors i senyores de les autoritats i càrrecs acadèmics i universitaris que hui esteu ací; sobirana ciutadania valenciana: per què estem ací, al Palau dels Borja, la seu del Parlament del valencià? El lloc, el fòrum, on els representants polítics dels valencians tracten els interessos del poble valencià; dialoguen, discutixen, s’enfronten, arriben a acords, tracten de millorar la vida dels valencians des del seu propi punt de vista i des de la seua ideologia. 

Si estem ací és perquè hi hagué un dia que a la catedral de València, o al convent de Sant Domingo de València, o a la catedral de Sogorb, o l’actual catedral d’Oriola, o al convent de franciscans de Montsó, també hi hagueren uns representants polítics dels valencians reunits en Corts per a prendre decisions de govern, legislació, fiscalitat, defensa, vida quotidiana o molts altres aspectes que afectaven el conjunt de naturals del Regne de València, un territori polític i econòmic que podem definir com un Estat medieval, amb les seues fronteres, la seua moneda, els seus pesos, les seues mesures, el seu dret civil, el seu dret públic, les seues institucions, els seus tribunals, la seua hisenda, el seu monarca, els seus patrons religiosos i els seus interessos col·lectius propis. 

Un Estat que va decidir fundar Jaume I en 1238, just en conquerir la ciutat de València, amb un codi jurídic elaborat ex professo –els Furs de València– i amb unes fronteres que anaven des de Vinaròs fins a Biar en aquell primer moment i fins a Oriola un poc després, en temps del seu net Jaume II. Un territori que a partir de llavors, per obra i gràcia del subjecte polític i institucional que conformaven els seus habitants, va començar a generar una consciència col·lectiva de ser valencià del Sénia al Segura, que amb els seus daltabaixos ha arribat fins als nostres dies. 

Per això estem ací. Per això hui en dia tenim unes Corts que representen a tots els valencians, eixe poble que habita un territori que continua sent pràcticament el mateix que el del Regne de València. Un regne que, no obstant això, no ha existit sempre: va començar el 1238 amb Jaume I i totes les gents que, arribades fonamentalment d’Aragó i de Catalunya –però també d’altres llocs de la península Ibèrica i d’Europa–, van apartar i arraconar el poble islàmic que vivia prèviament en eixes terres, però aquell territori polític, aquell Estat antic –que era un dels set que existien en el conjunt ibèric, junt amb Aragó, Catalunya, Mallorca, Navarra, Castella i Portugal– va arribar a la seua fi, a sang i foc, el 1707 per decisió d’un altre monarca, Felip V de Borbó. Però aquelles flames no van acabar amb la memòria d’un poble que va continuar sentint-se valencià i vinculat a una terra i a una col·lectivitat que, tot i que amb dubtes i pors, ha volgut en època contemporània, en els nostres dies, tindre novament unes institucions polítiques pròpies. 

En eixa memòria i en eixa voluntat contemporània ha tingut un paper importantíssim –cabdal– la història, el record d’uns fets que ens expliquen com a grup humà, com a poble d’Europa, entre tants altres pobles d’Europa. Uns fets i un record que han servit d’aliment, de guia i de far en la llarga travessia dels valencians, i que continuen servint de referència i d’exemple tant per a les coses bones com per a les coses roïnes. La documentació relativa a les assemblees parlamentàries valencianes continguda en este primer volum de les Acta Curiarum Regni Valentiae –que podeu consultar en el llibre que prompte tindreu entre les mans, en el repositori digital de la Universitat de València o en la pàgina web feta a l’efecte per l’estudi de disseny Granissat amb el suport de la Universitat Jaume I de Castelló i d’un projecte d’excel·lència científica finançat per la Generalitat Valenciana– així ho mostra. 

En 1238 Jaume I i el seu equip de juristes van voler fundar un regne nou que tenia com a primer principi inspirador, segons consta en el pròleg dels Furs de València, un dels preceptes fonamentals de l’antic dret romà: “honestament viure i als altres no agreujar” i, segons continuava el mateix pròleg, “donar dret a tots tan bé al pobre com al ric”. Però no totes les gents que van arribar a aquell nou regne compartien eixa decisió i durant molt de temps, durant moltes dècades, hi hagué una aferrissada disputa entre els qui volien aplicar en terres valencianes lleis i institucions procedents del Regne d’Aragó –i, per tant, qüestionaven les pròpies del Regne de València– i, d’una altra banda, els qui volien enfortir, consolidar i desenvolupar les lleis i institucions valencianes. Els anys que transcorren en este primer volum, del 1238 fins al 1326, són, d’un costat, anys de negociacions i de pactes amb els successius reis –Jaume I, Pere el Gran, Alfons el Liberal i Jaume II–, però també, d’un altre costat, són anys d’enfrontaments entre els mateixos habitants del Regne de València. 

Disputes gravíssimes que van arribar a la lluita armada i a la guerra civil en 1287, i després a tensions constants, d’una forta agressivitat. Quina va ser la via per a acabar resolent aquell xoc, aquell conflicte brutal? La via va ser el diàleg, la trobada i el parlament amb els rivals polítics, fins que just quan acaba este primer volum, en la dècada de 1320, es van assentar les bases d’un gran acord. Un gran acord en què uns i altres hagueren de cedir una miqueta, i no tots van quedar contents, però que va establir, ja en les Corts de 1329-1330, un marc polític i jurídic acceptat de manera general i vinculat estrictament al Regne de València. Uns i altres van entendre que precisament el Regne de València era una oportunitat i un benefici, una causa comuna que els afavoria a tots –vingueren d’on vingueren– i amb la qual –sent valencians amb orgull i dignitat– podien fer front d’una manera més avantatjosa als reptes que ens posa la vida davant. 

I això és el que es podrà observar amb claredat en els següents volums de les Acta Curiarum Regni Valentiae, que aniran publicant-se al llarg dels pròxims anys, gràcies a la tasca del comité científic d’edició conformat per professors de les Universitats Jaume I de Castelló, de València i d’Alacant, presidit per n’Antoni Furió i Diego, al qual aprofite per a agrair-li públicament el seu mestratge –que m’ha fet ser qui soc– i agrair-li també el seu incansable treball per enfortir eixa herència històrica que és la valencianitat. Estic segur que, tot i les moltes dificultats i certs endarreriments que ha patit este projecte, finalment arribarà a bon port, ara que per fi hem posat la primera pedra en forma de llibre de la col·lecció Fonts Històriques Valencianes. 

Nosaltres, els historiadors, no som més que ningú, però tenim una funció important: fer memòria del passat. En este sentit, m’agradaria aprofitar també esta tribuna ocasional en la seu de les Corts Valencianes, en el nostre Parlament, per a dirigir-me als legítims representants polítics de la ciutadania valenciana. Per favor, facen-se dignes de tots nosaltres. Els valencians i les valencianes venim de molt lluny, com estes actes parlamentàries de l’època foral ens mostren. I hui en dia som molts els valencianes i les valencianes que volem anar molt lluny. Els qui treballem en una empresa, als polígons, a l’oficina, a casa, a les universitats, a l’administració, els qui conciliem vida laboral i vida familiar, els qui som fills, mares, pares, germans, simplement ciutadans, volem una vida bona, digna, i en això tornen a ser clau les nostres institucions, les Corts Valencianes, el Govern Valencià, la política valenciana que tracta els nostres afers. 

Els valencians hem sigut –i som– independentment de les institucions polítiques. A mi no m’ha ensenyat a ser valencià cap polític. Això em va vindre donat: m’ho van ensenyar els meus pares, que estan ací –una besada forta–. Però en el context del segle XXI necessitem de la política valenciana per a continuar sent valencians i tindre una vida millor i digna. El nostre autogovern torna a ser una oportunitat i un benefici, una causa comuna que ens afavorix a tots –vinguem d’on vinguem– i amb la qual –sent valencians amb orgull i dignitat– podem fer front d’una manera més avantatjosa als reptes que ens posa la vida davant. Enfortisquen eixe autogovern sense dubtes ni pors, creguen-se’l de veritat, facen-se dignes i facen-nos dignes de la nostra història, del nostre present i del nostre futur col·lectiu com a valencians. Ací estarem humilment els historiadors per a fer-los memòria. 

Moltíssimes gràcies.

"Pàtria Nova": Els jóvens valencianistes de fa 100 anys

Pàtria Nova, núm. 1 (6 de març de 1915)

“Treballarem perquè el nostre poble tinga consciència de la trista situació d’esclavatge en què es troba per la permanència del fet històric que ens desposseí de les nostres llibertats, convertint-nos en un poble dominat. Defensarem la nostra llengua contra tots els atacs, perquè ella és el nostre esperit i per tant allò que més devem estimar. En tots els ordes de la personalitat valenciana, esmortuïda, projectarem les nostres energies amb aquella fe i aquell gran amor que ens lliura de tota crítica apassionada i baixa”. Eren les paraules amb què, el 24 de març de 1923, s’encetava la segona època de Pàtria Nova, el setmanari valencianista conformat fonamentalment per redactors provinents de l’entorn de la Joventut Valencianista, com Adolf Pizcueta, Vicent Tomàs i Martí, Enric Duran i Tortajada o Francesc Almela i Vives. 

L’entitat era la més duradora i persistent del valencianisme polític des dels inicis del moviment setze anys abans, plenament vinculats a la celebració de l’Assemblea Regionalista Valenciana el 29 i 30 de juny de 1907, impulsada pel doctor Faustí Barberà i l’associació València Nova per tal de commemorar el segon centenari de l’abolició dels Furs de València i promoure la unitat dels partits polítics entorn de l’ideal valencianista. El projecte no va reeixir, però, com a conseqüència de la seua activitat, en 1908 es van fundar dos organitzacions: el Centre Regionalista Valentí i l’esmentada Joventut Valencianista, que uns anys després, el 26 de juliol de 1914, va organitzar al Teatre Eslava de València el primer gran Acte d’Afirmació Valencianista, una trobada en què van convocar novament partits de diverses tendències, des del blasquisme fins al carlisme, per tal que aprovaren que en el futur “la Regió Valenciana serà l’única soberana de son govern interior i, per lo tant, dictarà sos lleis orgàniques, cuidarà de sa llegislació civil, penal, administrativa i processal, i de l’establiment i percepció dels impostos”. 

Encara que l’acte tampoc va tindre efectes immediats, com a resultat del seu manifest, en què es preveia la creació d’un “periòdic regionaliste”, als nou mesos, en març de 1915, va nàixer, també de la mà de la Joventut Valencianista, el setmanari Pàtria Nova, destinat “a desfer totes les velles mentires ab qu’el centralisme absorbent va pretendre disfrasar totes les misèries que engendrà sa funestíssima gestió” i en pro de “la VALÈNCIA gran i poderosa del pervindre!”. Però la mampresa a penes si va durar mig any, ja que en agost, després d’un gran escàndol amb huit detinguts ocasionat per les protestes dels jóvens valencianistes al Teatre Principal de València durant la celebració dels Jocs Florals de Lo Rat Penat –per la tria com a mantenidor del polític conservador andalús José Estrada–, la publicació va quedar interrompuda de sobte. No obstant això, l’associació no va desistir i tres anys després, en novembre de 1918, va ser una de les dos impulsores de les primeres bases programàtiques del nacionalisme valencià contemporani, la Declaració Valencianista, vinculades al naixement del partit Unió Valencianista Regional, liderat per l'advocat i banquer Ignasi Villalonga.

I tampoc els fracassos electorals subsegüents van espantar els successius membres de la Joventut Valencianista, que en 1919 van crear l’Agrupació Escolar Nacionalista i amb la seua activitat constant van posar les bases de la celebració contemporània del 9 d’Octubre com a Diada Nacional Valenciana, alhora que en la primavera de 1923 van decidir reflotar la capçalera de Pàtria Nova, per tal de reivindicar “les veus d’una València que ni llengües noves, ni impròpies coloracions úniques d’un mateix mapa, poden esborrar”. Així que novament durant mig any es van llançar a la seua acció de propaganda d’un “valencianisme actiu”, gràcies als noms esmentats al principi i d’altres com Carles Salvador, Llorenç Sorlí, Bernat Castelló i encara pseudònims com Espigolador, El Cicerone, The Whip o Mestre Pla. 

En concret, la publicació, de quatre pàgines setmanals, eixida de la Impremta Ramon Soto del carrer Quart 64 de València i venuda en tres quioscos de la ciutat –el Moderno, Minerva i de Sant Martí–, es componia de diverses seccions, des de l’“Editorial” fins a les “Notes deportives”, passant per “Lo que diuen els altres” –un recull d’opinions de grans escriptors–, “En la Atenas del Mediterráneo” –sobre l’estat urbanístic de la ciutat de València–, “Glosses” –notícies d’actualitat–, “Trossos i mossos” –comentaris polítics des d’un punt de vista valencianista–, “Vocabulari” –per tal d’ajudar a l’alfabetització en valencià–, un “Poema” –de Teodor Llorente a Miquel Duran– o altres col·laboracions puntuals, totes elles entreverades de frases històriques d’exaltació nacional i lingüística com ara: “És dolç i bell morir per la pàtria” (Horaci);  “El qui no ama la llengua que parla no s’ama a si mateix” (Sèneca); “L’idioma és un tresor més preuat que les llibertats i constitucions dels pobles, perquè les constitucions poden restablir-se, les llibertats poden guanyar-se, i no l’idioma, que és la mateixa personalitat” (Lajos Kossuth); “Mai se té raó contra la llengua” (Marià Aguiló). 

Però tampoc aquella Pàtria Nova va poder tindre molt de recorregut, ja que a penes una setmana després de la publicació del seu número 22, del 8 de setembre de 1923, en què els redactors hi afirmaven, esperançats, que “guanya fermeça la realitat de l’Espanya plurinacional” i “arribarà un dia –que nosaltres no imaginem llunyà– en què l’Espanya unitarista serà una cosa inexistent”, el general andalús Miguel Primo de Rivera va donar un colp d’Estat i va instaurar una dictadura, preludi de la de Francisco Franco tretze anys més tard, en què els valencianistes quedaven proscrits. Però la seua petjada hi va quedar, ja que sempre resta un solatge del que fem en cada moment, que després és aprofitat o acrescut pels qui venen darrere. Així que, com aquells jóvens valencianistes de fa 100 anys, tot i les moltes adversitats, val la pena que no defallim.

Text publicat en el Calendari dels Brillants 2023

Pàtria Nova, Segona Època, núm. 1 (24 de març de 1923)

El pregó per a la XXII edició del "Tirant de lletra", de la Falla Na Jordana

A continuació el pregó de la XXII edició del Tirant de lletra

Ara ojats què us fan a saber de part de les molt il·lustres senyores i senyors de l’Associació Cultural Fallera Na Jordana, com ha arribat una nova edició del Tirant de lletra, la que fa vint-i-dos. Per ço, les mateixes molt il·lustres senyores i senyors, precedint deliberació de la seua insigne associació, i amb el suport de la Regidoria de Festes de l’Ajuntament de València, el Consell Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, han proveït, establit e ordenat que se facen e gaudisquen huit dies de festa, començant hui, Primer d’Octubre, e finint diumenge de la setmana vinent, 9 d’Octubre, Sant Donís, Dia Nacional del Poble Valencià. 

Primerament, fan a saber que el cantaor de l’Alcúdia Jonatan Penalba farà un concert de benvinguda, agafant cançons velles i fent que sonen diferent, e tot seguit una exhibició pirotècnica ens omplirà el cor i el pit de pólvora i de trons. Més avant, lo diumenge per lo matí les colles de dolçainers e tabaleteres portaran la música per diverses parts de la ciutat amb les seues xaramites e tabals, anafils, clarons, tamborinos e musetes, per tal que amb tanta remor e magnificència no es puguen defendre los tristos de tanta alegria. També hi haurà una mostra de dibuixos al carbonet de Pepe Puche, tirant de llapissera i d’enginy, i una nit golfa amb dos cabretes, Fran Tudela e Saray Cerro, que molt parlen e molt fan riure. E per a rematar, un dinar de germanor, amb molt de plaer e molta alegria, per ço que tots aquells qui tenen l’esperança perduda la puguen retrobar. 

Però, com evident experiència mostre la debilitat de la nostra memòria, sotmetent fàcilment a oblivió los actes per longitud de temps envellits, lo principal acte d’este Tirant de lletra serà justament la lectura d’una versió dramatitzada del Tirant lo Blanch, la immortal obra de l’egregi e virtuós cavaller valencià Joanot Martorell, mereixedor d’honor, glòria, fama e contínua bona memòria. Un valencià nascut ací, al Cap i Casal, que va viure relativament poc, 55 anys, entre els anys del Senyor 1410 i 1465, però quins 55 anys més intensos, quines 55 falles plantades cada març en una vida de passió i aventura. Amb arrels familiars a Gandia i terres a la vall de Xaló, als 24 anys principià les seues expedicions com a cavaller de fortuna per mitja Europa: Sardenya, Catalunya, Castella, Portugal, Anglaterra, Nàpols… Enèrgic, impulsiu, atrevit, animós, bohemi, rodamon, la seua vida fou una successió de bregues, desafiaments, deutes, batalles, juís, presons, tertúlies, discussions e viatges cap al no-res. 

Als 50, entre València i Dénia, fadrí, tot i la seua incessant busca de l’amor, decidí començar a escriure el llibre que narraria les aventures –qui sap si imaginades– d’un insigne descendent del rei Artús, el cavaller bretó Tirant de Roca Salada, per tal que per oblit no foren delides de la pensa humana, i ho feu, a més, en valencià, per ço que la nació d’on ell era natural, la valenciana, se’n poguera alegrar e molt ajudar de la seua obra. I escrigué i escrigué durant tres anys, vora dos milions de lletres, més de 400.000 paraules, amb les quals, impulsat pel foc que li eixia de dins i per la seua genialitat lletraferida, compongué un llibre cabdal, una meravella universal. Perquè si la Ilíada és la narració més important de l’antiguitat grecoromana, o els Viatges de Marco Polo ho són de l’Europa del segle XIII, o La Divina Comèdia de Dante Alighieri ho és del XIV, Romeu i Julieta de Shakespeare del XVI, i Don Quixot de la Manxa de Cervantes del XVII, el Tirant lo Blanch de Joanot Martorell és la principal obra literària de la història occidental al llarg de tot el segle XV. 

Per què? Doncs perquè és la primera novel·la moderna: amb uns espais molt concrets i coneguts, amb uns personatges realistes que es comporten de manera natural i amb una trama molt ben entrellaçada, però que té alhora un desenllaç clar, i està farcida d’aventures, humor, ironia, i, sobretot, de desig. Tot allò era una novetat cabdal en la literatura medieval i és per això que a Miguel de Cervantes –sempre tan intel·ligent– li va agradar tant, perquè veia com algú, cent cinquanta anys abans, havia obert la mateixa línia de narració moderna que ell mateix duria a la culminació amb el seu Don Quixot. I és que, en efecte, en total contrast amb la resta de llibres de cavalleria de l'època, el Tirant lo Blanch mostra una història i uns ambients que no són imaginaris, irreals, màgics o sobrenaturals, sinó que són ben reals i plausibles, i sobretot construïx uns personatges que són molt humans. 

Evidentment, Tirant és el millor cavaller del món, més liberal, ardit, savi e enginyós que tot altre; això no ho dubta ningú, però no té unes qualitats miraculoses ni sobrehumanes, sinó que patix i té pors, angoixes i dubtes; sobretot, sobretot, en la seua relació amorosa amb Carmesina, la princesa de l’Imperi Bizantí. I Carmesina, sí, és la donzella més bonica del món, rica e liberal, la bella Carmesina, amb pits cristal·lins com dos pomes del Paradís; però també es comporta com qualsevol altra dona de la seua jove edat, 14 anys: és juganera, revoltosa, ingènua, esperitada, i, al mateix temps, té pors, inseguretats i decepcions constants. I la novel·la és una constant imbricació entre eixos dos mons: entre les meravelles admirables dels personatges principals i les seues relacions, que són molt humanes, mundanes, com les nostres: plenes d’alegries sobtades, de moments de felicitat, però també de fracassos i desenganys. 

I, en eixe sentit, de tots els personatges que apareixen en la novel·la, entre els quals també hi ha Diafebus, Estefania, l’Emperador, l’Emperadriu, Ricomana, Felip de França, Hipòlit, Plaerdemavida, la Viuda Reposada o el senyor d’Agramunt, la relació més important, com no podia ser d’una altra manera, és la de Tirant i Carmesina. El seu amor –el seu extrem amor– va i ve, experimenta daltabaixos i combina moments de gran felicitat amb altres de terrible frustració, però no només és important el seu amor, sinó fins i tot encara més ho és el seu desig: la voluntat que tenen constantment de tocar-se, de besar-se, de gitar-se, de fer-se l’amor, d’amar-se carnalment, tot i que el codi d’honor de l’època establia que no podien fer-ho si no estaven casats. I eixe conflicte –eixa tensió– es manté i es manté i es manté al llarg de tota la novel·la, fins que finalment es produïx una subversió total dels valors: Tirant entra al castell i en poc de temps venç la delitosa batalla, e la princesa Carmesina ret ses armes. 

Perquè, com diu el mestre Joan Francesc Mira, el Tirant lo Blanch és una obra molt subversiva –per exemple, un cavaller qualsevol acaba sent coronat com a emperador de Bizanci perquè és l’amant de l’Emperadriu, cosa impensable en l’època–. I eixa mateixa subversió de valors també l’aplica Martorell a la relació entre Tirant i Carmesina, que, com he dit, acaben fent l’amor i, per tant, al remat no guanya l’ortodòxia moral de l’honor de l’abstinència sexual, com era habitual en els llibres de cavalleries, sinó que triomfa la dissidència, l’heterodòxia del plaer carnal… El plaer carnal, en definitiva, es convertix en honor. I això és molt, molt, molt modern, i per això el Tirant ha agradat tant al llarg de la història. 

Però cal dir que durant molt de temps tota eixa meravella literària bastida per Joanot Martorell fou, en part, ignorada pels valencians. Ell morí en 1465, completament arruïnat, i el manuscrit ja no estava en les seues mans: havia passat precisament a un dels seus prestadors, el cavaller català Martí Joan de Galba, que el feu imprimir vint-i-cinc anys després, en 1490, amb una edició de 715 exemplars eixits del taller de l’impressor saxó Nikolaus Spindeler a València. Era, de fet, una enorme tirada per a l’època, que hui es correspondria amb desenes de milers de llibres, i el seu èxit fou tan gran que a penes set anys després, en 1497, la novel·la es tornà a reeditar a Barcelona, amb 300 exemplars més, fets en la impremta del castellà Diego Gumiel. Però a continuació, durant vora quatre-cents anys, l’obra no es tornà a publicar més en la nostra llengua, com a conseqüència del fet que el valencià començà a deixar de considerar-se com un idioma d’alta cultura i s’inicià un procés de menysteniment que s’ha allargat pràcticament fins als nostres dies. No debades, dels més de mil llibres incunables originals només ens han arribat quatre! 

Per sort, foren altres llengües les que mantingueren la vigència i la transmissió del Tirant. Primerament es traduí al castellà, a Valladolid en 1511, més tard a l’italià, primer a Venècia en 1538 i després amb moltes altres reedicions al llarg dels segles XVI i XVII. Més tard, en el XVIII, foren les traduccions franceses les predominants i així fou com a finals del XIX, amb l’inici de la nostra Renaixença lingüística i cultural, es pogué redescobrir i tornar a publicar el Tirant lo Blanch novament en valencià, gràcies a l’impuls del mallorquí Marià Aguiló, que el reedità en quatre volums entre 1873 i 1905. I des de llavors, des de fa aproximadament un segle i mig, els valencians novament estem donant-li l’enorme importància que es mereix pel seu crucial paper en la història de la literatura occidental, com també ho mostra, per exemple, el fet que s’haja traduït a moltíssims altres idiomes, com ara l’anglés, el neerlandés, l’alemany, el finés, el romanés, el xinés, el suec, el portugués, el polonés, el rus, el japonés, etc. 

I és per tot això que, darrerament, les molt il·lustres senyores i senyors de l’Associació Cultural Fallera Na Jordana us fan a saber que és tan remarcable e volguda la vostra participació en la vint-i-dosena edició del Tirant de lletra. Poble de València, ciutat edificada en pròspera fortuna de ser molt pomposa e de molt valentíssimes persones poblada, e de tots béns fructífera, e de gent molt bona e pacífica e de bona conversació, veniu a llegir el Tirant lo Blanch amb nosaltres, e més si sou fallers, o amants de les nostres festes e de la nostra cultura, perquè l’excelsa novel·la de Joanot Martorell és com vosaltres: passional, amotinadora, cercadora del plaer, la diversió, el soroll, els somnis, l’amor i la vida. És una obra sublim, igual que tots vosaltres i nosaltres aspirem a ser sublims de manera permanent, encara que siga amb pors, desenganys, inseguretats i decepcions, però sempre, sempre, per molt que la falla es convertisca en cendra tots els anys, amb l’esperança constant de passar-nos-ho bé a tota ultrança, de ser feliços, de cremar-ho tot i tornar a renàixer. 

E perquè les dites coses vinguen a notícia de totes e tots, les molt il·lustres senyores i senyors de l’Associació Cultural Fallera Na Jordana manen fer e publicar el present pregó per tota la ciutat de València, les xarxes socials i més enllà. 

Pregó finit. 

Die I mensis octobri anno Domini MMXXII.

Este és el pregó que -amb molt de plaer e alegria!- vaig llegir el dissabte 1 d'octubre de 2022 per a iniciar el Tirant de lletra i així cridar tant a la lectura pública del Tirant lo Blanch de Joanot Martorell com a la resta d'activitats organitzades al llarg de la setmana per la Falla Na Jordana. A continuació el vídeo publicat en les xarxes de la mateixa falla: 

Si poguera fer màgia… en el camp de la història

Ai, si jo poguera fer màgia, faria xas i de sobte tots els documents conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’Arxiu Històric Nacional, l’Arxiu Secret del Vaticà, l’Arxiu del Regne de València, l’Arxiu de Protocols Notarials del Patriarca de València, l’Arxiu de la Catedral de València, l’Arxiu Municipal de València i tots els arxius de tota la geografia valenciana, tota Espanya, tota Europa i tot el món estarien digitalitzats i disponibles en línia per a consultar-los quan volguérem. I no només els arxius, clar, sinó també totes les biblioteques d’arreu  del planeta, amb tots els seus llibres, diaris, revistes i col·leccions d’imatges i fotografies perfectament indexats i preparats per a oferir-nos la immensitat de dades que contenen. 

Així les coses, faria un altre xas i tant el Ministeri de Ciència com la Conselleria d’Innovació multiplicarien exponencialment els fons destinats a projectes d’investigació per tal de fer front a la infinitat de qüestions que podrien ser analitzades amb tota eixa enorme quantitat d’informació accessible, alhora que també invertirien de manera potent i sostinguda en tot un programa d’excavacions arqueològiques de jaciments de totes les èpoques històriques que ens proporcionarien nous coneixements valuosíssims sobre la forma de viure de les societats pretèrites. I, ja posats, màgia per ací, màgia per allà, l’Escola d’Estudis Medievals que el Consell Superior d’Investigacions Científiques tenia a València reapareixeria, amb diversos científics titulars i nous programes de recerca sobre el passat foral valencià. 

Ah, clar, i abracadabra i apareixeria una Càtedra Universitària de Divulgació Històrica que, en col·laboració amb À Punt i diversos mitjans de comunicació privats, s’encarregaria de formar historiadors i periodistes per a redactar articles, escriure llibres, fer guions i idear programes relacionats amb la difusió de la nostra història. De fet, de resultes d’això, hocus pocus, tots els dies i totes les setmanes hi hauria en els diaris, les ràdios i les televisions abundants espais per a la divulgació: un programa televisiu de debat sobre aspectes històrics i culturals valencians; un altre en format de documental i un altre, per què no, com a reality; píndoles ací i allà sobre llengua valenciana; un programa radiofònic íntegrament dedicat a la història valenciana; una sèrie sobre la vida de Jaume I –només per a començar, després una altra sobre la guerra entre la Corona d’Aragó i la de Castella en el segle XIV i encara una altra sobre les Germanies o sobre la Guerra de Successió–; una pel·lícula sobre la impressora renaixentista Jerònima Galés i una altra sobre la duquessa d’Almodóvar… 

I no hi hauria excés d’oferta perquè la demanda social de coneixement històric és molt forta, ni tampoc hi hauria risc d’esgotament dels temes perquè la història valenciana no s’acaba mai, de manera que, hamalahí, hamalahà, les editorials nostrades començarien a tindre grans col·leccions de divulgació històrica i farien còmics, molts còmics, amb aventures sobre els grups de caça-recol·lectors que vivien a la Cova del Bolomor, els ibers que ho feien a l’Alcúdia d’Elx, els berbers que es desplaçaren a terres valencianes entre els segles VIII i X, les primeres famílies aragoneses i catalanes que hi arribaren després de la conquesta de Jaume I, Joan Lluís Vives passejant per València i mitja Europa, els moriscos que es feien pirates, la trama de dones que col·laborava amb la resistència mauleta després de la batalla d’Almansa, la Guerra del Francés, les Guerres Carlistes, la Guerra Civil. 

I de tot això i molt més també hi haurien videojocs, evidentment, i, alohomora, les institucions públiques mostrarien un especial interés per conéixer la història valenciana i fer-la arribar a la ciutadania, creant, per exemple, un Institut d’Estudis Valencianistes destinat a investigar l’evolució històrica de les identitats col·lectives de les societats que han habitat el territori valencià. I, sim salabim, també crearien i dotarien un fum de nous museus, amb seus diverses des de Vinaròs fins a Oriola, passant per Sant Mateu, Sogorb, Llíria, Torrent, València, Gandia, Dénia, Alcoi, Elx o Alacant: el Museu de la Història dels Valencians, el Museu de l’Arquitectura Valenciana,  el Museu Marítim Valencià, el Museu de la Indústria, el Museu de la Música, el Museu del Segle d’Or, que, bada bim badabum, s’instal·laria en el convent de Sant Doménec de València, que l’exèrcit donaria al govern de tots els valencians. 

Un govern que, a més a més, faria per dignificar, amb un altre xas màgic, les ruïnes del Palau del Real enderrocat en 1810 i fins i tot, novament per què no, en reconstruiria parcialment una torre, una façana, un cos sencer… En definitiva, tota una sèrie d’encanteris que ens farien conéixer molt més bé la nostra història, tindre-la present a tothora i estimar-la amb molta major comprensió i passió, la qual cosa ens faria voler-nos més com a col·lectiu i enfortir els lligams que ens unixen com a valencians. Un fet que al remat, alakazam, afermaria el nostre autogovern, dignificaria la gestió pública i redundaria en benefici del benestar general de tota la ciutadania valenciana. Del respecte pel passat a la millora del nostre present i el nostre futur!

Text publicat en Màgia, el llibret de la Falla Avinguda, de Torrent, de 2022

"No permita el maestro que los niños hablen en el idioma valenciano". Com es va imposar el castellà i prohibir el valencià en el segle XVIII?

N'hem parlat ja diverses vegades ací mateix: encara que el procés de diglòssia i de potenciació del castellà com a llengua de cultura entre les classes dirigents valencianes va començar entre els segles XVI i XVII, abans de l'abolició de les institucions del Regne de València decretada per Felip V en 1707, allò cert és que el resultat de la Guerra de Successió comportà un salt qualitatiu en l'avanç del castellà i la marginació del valencià en la societat valenciana per via de la imposició política i militar. No debades, formava part d'un pla global de centralització i uniformització del Regne d'Espanya mitjançant la castellanització jurídica, política i cultural, que va anar acompanyada, a més dels Decrets de Nova Planta, de la creació d'institucions estatals amb seu a Madrid com la Real Academia de la Lengua Española, la Real Academia de la Historia, el Museo del Prado, la Biblioteca Nacional de España, etc. I eixa imposició va tindre dos vies fonamentals al llarg del segle XVIII, com bé estudià Brauli Montoya en este article: una primera, just després de la Batalla d'Almansa de 1707, que afectava les institucions i les lleis, i una segona, entre les dècades de 1760 i 1780, que afectava l'ensenyament escolar. 

En concret, fins a 1707, encara que especialment durant el segle XVII el castellà s'havia consolidat -junt amb el llatí- com la principal llengua de l'alta cultura per als valencians, hi havia un àmbit cabdal en què el valencià havia mantingut eixe estatus i s'erigia com un baluard de la tradició i la història pròpia: era, sense cap mena de dubte, la llengua escrita de les institucions del regne. I, en conseqüència, els furs, les actes, les missives o altres comunicacions de les Corts Valencianes, els Estaments, la Generalitat, la Justícia o els Consells municipals s'escrivien de forma immensament majoritària en valencià i, en consonància amb això, els escrivans, notaris i  oficials del regne dominaven tant la llengua llatina com la valenciana, amb tot el que això comportava. De fet, també els contractes i escriptures notarials es redactaven en algun d'aquells dos idiomes, de manera que el valencià continuava tenint un indubtable prestigi públic i privat a tots els efectes i de ben segur que d'haver-se mantingut eixa situació fins al segle XIX la Renaixença valenciana hauria estat molt més potent (de fet, segur que el manteniment del dret civil a Catalunya després de 1714, a diferència del cas valencià, tingué certa influència en la disparitat de Renaixences, com apuntàvem ací).

Però la Batalla d'Almansa del 25 d'abril de 1707 i l'abolició dels Furs i de les institucions del Regne de València el 29 de juny posterior capgirà aquella situació, ja que immediatament la nova administració borbònica implantada per Felip V imposà per complet el castellà com a llengua pública i institucional. En concret, en agost de 1707 la Real Chancillería, és a dir, la institució que va substituir la Reial Audiència valenciana com a màxim organisme de justícia i govern del territori valencià, seguint el model de les Reales Chancillerías de Valladolid i Granada, va ordenar els notaris de la ciutat de València que les escriptures públiques "se abrán de dar en lengua castellana", alhora que l'Ajuntament hauria d'emprar la mateixa llengua en "todos los libros de acuerdos y demás que la ciudad refiere". L'acatament taxatiu de l'orde, i la seua extensió a tots els municipis del regne, el tenim molt clar els historiadors que hem freqüentat els arxius històrics: fins a mitjan 1707 les actes municipals i la resta de documentació administrativa està en valencià o llatí i a partir de llavors, en passar la pàgina, comença a estar tot sistemàticament en castellà. El manament inicial de la Real Chancillería a la ciutat de València el podeu vore ací mateix, en este document de l'Arxiu Municipal de València (les paraules acabades de citar estan en les notes al marge del final):

Arxiu Municipal de València, Llibre Capitular, D-2, f. 105r

I ací podeu vore part de la instrucció de la mateixa Real Chancillería que va estendre aquella decisió a tots els notaris i ajuntaments valencians un mes després, el 7 de setembre de 1707, segons una còpia conservada a l'Arxiu Històric de Petrer, que m'ha facilitat el mateix Brauli Montoya (es tracta en concret del foli 1v, on es diu, cap a mitjan pàgina que s'havia de convocar a tots els notaris "y les advertirá han de autuar en adelante en lengua castellana, y que para su más fácil instrucción se está imprimiendo un libro que se llama 'Melgarejo de Escritura' y que le hallarán impreso en todo este mes a muy moderado precio"):

Arxiu Històric de Petrer, Consells de 1700 a 1712, carpeta 49-3, fulls solts, f. 1v

De fet, segons sabem a ciència certa, el control sobre els notaris durant els següents anys va ser exhaustiu, amb porgues i una vigilància estricta tant pel que feia a la llengua emprada com pel que feia al possible ús de l'antic dret civil valencià en els contractes privats, per tal que la castellanització fora completa. La situació de l'idioma valencià, per tant, va patir un daltabaix brutal a partir de 1707, ja que va deixar de ser la llengua de les lleis, de les institucions i dels contractes, substituïda per complet pel castellà. I a eixa situació de marginació del valencià se li va afegir un nou colp un parell de generacions més tard: no només es volia que el castellà fora la llengua pública i institucional, sinó també la de l'ensenyament bàsic -com ja passava en les grans ciutats, com València, però ara es volia remarcar-ne l'obligatorietat per a qualsevol municipi, fora del tamany que fora i fora amb la seua situació sociolingüística que fora-. I així va ser com Carles III de Borbó, fill de Felip V -i el mateix rei que Felip VI va posar en el seu despatx en parlar de la declaració independentista catalana el 3 d'octubre de 2017-, va promulgar el 23 de juny de 1768 una Reial Cèdula en què s’obligava a fer l’ensenyament de primària i les matèries bàsiques en castellà: “que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica se haga en lengua castellana”.

Amb tot, segons sembla, l'orde no es va acomplir a tot arreu i el més probable és que molts mestres locals continuaren emprant el valencià en les seues classes de primària, per la qual cosa dèneu anys després, entre el 26 i el 29 de març de 1787, es va tornar a promulgar un manament semblant, en este cas una Carta Orde de la Real Audiencia de València -el nom que havia acabat donant-se a la Real Chancillería establida en 1707- enviada a totes les capitals de corregiment, que havien de fer-la arribar a absolutament tots els pobles valencians. I en ella, a banda de l'obligatorietat de l'assistència a escola dels menors de 5 a 12 anys -en realitat, els xiquets a l'escola i les xiquetes a costura-, s'hi establia la prohibició de parlar en valencià i novament l'ensenyament exclusiu en castellà (en les línies 9-11 del document mostrat avall): "no permita el maestro que los niños hablen en el idioma valenciano, sí que les instruya en el castellano para la mejor pronunciación", una tasca que havia de ser supervisada pels capellans locals ("en lo que contribuyan, por su parte, los curas párrocos en su celo"). En definitiva, d'aquella manera l'àmbit sociolingüístic del castellà a terres valencianes encara s'escampava més: ja no només era la llengua del poder, sinó que també havia de ser la llengua de la gent amb una mínima instrucció.

Portada de la Reial Cèdula de 23 de juny de 1768

Arxiu Històric d'Alcoi, Fons de la Batlia i el Corregiment, Ordes i veredes, 14 d'abril de 1787

El procés d'imposició del castellà, de fet, no s'interrompria al llarg dels segles XIX i XX, quan el sistema educatiu començà a eixamplar-se de manera massiva, amb el castellà com a única llengua vehicular, i hi hagué períodes d'especial virulència repressiva contra les llengües no castellanes, com la postguerra franquista. De tot això i molt més, i també de la possibilitat o no de fer viable el valencià com a llengua de futur -ja que sens dubte ha recuperat espais en els darrers 40 anys-, vaig parlar més extensament ací. Però ara simplement volia oferir les dades clares i irrefutables que contradiuen els qui afirmen que "nunca fue la nuestra lengua de imposición" i que és el valencià el que s'ha imposat o s'imposa per la força. En el nostre cas, per contra, històricament el castellà s'ha imposat de manera recurrent i ho ha fet amb especial força, a més a més, amb sistemes polítics absolutistes, dictatorials o escassament democràtics. No n'hi ha cap dubte.

Porta'ns el teu tresor a la segona temporada de "Tresors amb història"!

L'equip de davant càmera de la 1ª temporada de Tresors amb història

¿Vas vore els programes de la primera temporada de Tresors amb història, el programa d'À Punt presentat per Carolina Ferre i Jose Molins en el qual vam participar com a experts en determinades matèries l'arqueòleg i etnòleg Joan Seguí, la historiadora de l'art Irene Ballester Buigues, el periodista esportiu Paco Lloret i jo mateix, Vicent Baydal? Si ho vas fer, esperem que t'agradaren; si te'n vas perdre algun o no en vas vore cap, tens l'oportunitat de fer-ho tranquil·lament des d'este enllaç, en què es poden visualitzar tots i cadascun dels huit programes amb què vam recórrer la geografia valenciana, de Castelló de la Plana a Elx, passant per Vila-real, València [1 i 2], Gandia, Xàtiva i Alcoi, en busca de 100 objectes que caracteritzaren els darrers 100 anys d'història valenciana. En tot cas, no es tractava de les grans peces simbòliques que s'identificaren amb els moments cabdals del nostre passat col·lectiu, sinó d'objectes potser senzills o a priori sense gran valor material però que tingueren una història personal darrere que representaren qüestions diverses de la història valenciana des de la quotidianitat, el sentiment i la transmissió familiar. 

És així com vam rebre centenars de propostes que vam examinar i valorar, cadascun des de la nostra especialitat, que tocaven aspectes variadíssims de la nostra cultura material i immaterial i de la nostra evolució històrica, econòmica, política i social. Per exemple, objectes que vehiculaven històries personals relacionades amb l'agricultura, la gastronomia, la música, les festes, l'educació, l'emigració, la Guerra Civil i la postguerra, les especialitzacions industrials i agroalimentàries, l'art, la moda, l'esport, etc. I entre tots ells vam seleccionar 100 que formaran part d'una exposició que, si tot va bé, s'inaugurarà a L'ETNO, el Museu Valencià d'Etnologia, el pròxim 23 de març i després viatjarà a altres espais, com el Museu de Belles Arts de Castelló, mostrant tant les peces en si com el valor sentimental i històric que s'amaga darrere d'elles. Però ara en volen més, no només perquè som conscients que el programa va agradar, amb una audiència mitjana del 4,1%, sinó sobretot perquè sabem a ciència certa que moltes possibles propostes interessants es van quedar a casa -per la prevenció lògica davant d'un projecte del qual no s'havia vist res- i van començar a arribar en encetar-se les emissions, quan ja havia finalitzat la gravació del programa.

Per això hem iniciat des de fa poc els preparatius per a una segona temporada, en la qual hi haurà una novetat principal: els 100 objectes que seleccionarem no hauran de ser necessàriament dels 100 darrers anys, sinó dels 150 darrers anys, fins a la dècada de 1870, de manera que així també puguem incloure un arc cronològic més gran de la història valenciana del qual potser arriben peces de roba, joguets, utensilis domèstics, armes, fotografies, documents o altres tipus d'objectes que heu conservat a casa com un tresor familiar dels avis, besavis o rebesavis. En este sentit, a banda d'això i de les propostes adés esmentades que ens han anat arribant, cal dir que continuem fent una crida a la participació, ja que, a més a més, enguany farem fins a 10 programes, a Peníscola, Onda, El Puig, València [2], Sueca, Dénia, Ontinyent, Cocentaina i Alacant. I encara més: ens agradaria que ens portàreu no només objectes de fa 150, 100, 75 o 50 anys, sinó també de la nostra història més recent, ja que, per l'experiència de la temporada passada, passa a sovint que no els donem un valor particular, però és evident que són igual d'interessants i importants, encara que potser ho siguen més en l'àmbit personal que familiar. És a dir, que també ens podeu portar objectes relacionats amb causes polítiques o moviments socials més propers en el temps, com els que tenen a vore amb la Transició, el feminisme, el valencianisme, el moviment LGTBI, el treball, la sanitat, la protecció del paisatge i el patrimoni, etc.

En definitiva, el camp per a participar  en Tresors amb història és amplíssim i segur que tots teniu algun xicotet o gran tresor que mostrar-nos, amb una història personal o familiar darrere que alhora és representativa de la història de molts altres valencians i del nostre recorregut com a poble al llarg del temps. Si voleu participar, passar un dia fantàstic de gravació (enregistrarem dissabtes i diumenges entre el 26 de febrer i el 9 d'abril) i eixir en la segona temporada del programa, podeu fer-ho molt fàcilment pujant una foto del vostre objecte o objectes (en podeu enviar tants com vullgueu) a través d'esta pàgina web, on podeu vore una extensa mostra d'algunes de les peces que ja ens han arribat, o posant-vos en contacte amb el programa mitjançant el següent correu electrònic: info@ tresorsambhistoria.es. Vos esperem per a continuar indagant en la història i les emocions del poble valencià! 

El programa gravat a Xàtiva va ser el de major audiència, amb un 6% de share

Ramon Muntaner escrigué la seua crònica a les Cases de Bàrcena

Tradicionalment s’ha associat la figura del famós cronista medieval Ramon Muntaner a la localitat de Xirivella, a l’Horta Sud, però una recent investigació demostra que, amb tota probabilitat, la Xirivella que posseí era una alqueria situada en l’actual terme de les Cases de Bàrcena, una pedania de la Ciutat de València, a l’Horta Nord. 

Vicent Baydal i Ferran Esquilache, historiadors

Les paraules de l’aventurer, mariner i mercader de Peralada Ramon Muntaner (1276-1336), protagonista en primera persona de les gestes dels almogàvers a l’Imperi Bizantí, foren clares: escrigué la seua crònica, entre 1325 i 1328 quan era ciutadà del Cap i Casal, «estant jo en una alqueria mia per nom Xilvella, que és en la orta de València». Però estes paraules tan precises, és a dir, que era una alqueria de la seua propietat, una casa de camp amb terrenys de cultiu, i tenia per nom Xilvella –un topònim que a partir del segle XVII derivaria a Xirivella–, a l’horta de la ciutat de València, serien malinterpretades unes generacions més tard, provocant un enigma històric que pareix haver arribat a la seua fi. 

En concret, fou el seu net homònim, el Ramon Muntaner del segle XV, qui en el seu testament de 1468 –els Muntaner tingueren unes vides prou longeves– afirmà per primera vegada que «mon avi» havia estat «senyor del lloch de Chilvella», això és, no ja d’una alqueria, d’una casa de camp unifamiliar, sinó d’una localitat sencera, atés que en època medieval un «lloch» equivalia una població agrupada, que en este cas no podia ser una altra que la Xirivella que continua situada a dia de hui a l’Horta Sud. 

Així fou com els cronistes del segle XVI i XVII, Pere Antoni Beuter o Francesc Diago, repetiren la idea, però ja aleshores el sempre meticulós Gaspar Escolano s’adonà que en l’època de Muntaner «Xilvella [...] perteneció a la Orden de Calatrava», de manera que l’única opció és que l’haguera posseït «en razón de algún empeño o asiento que hizo con él la Religión», és a dir, per alguna cessió o arrendament temporal de la senyoria. No obstant això, com han repetit altres erudits dels segles XIX, XX i XXI no s’ha trobat mai «dato alguno que pruebe este señorío», ja que de manera inequívoca l’Orde de Calatrava posseí Xirivella des del 1238 fins al 1386/1397. 

Això, sumat a l’altra contradicció que Xirivella fora una localitat o població –un «lloch»– i no una alqueria unifamiliar, portà a l’elaboració de successives hipòtesis que tractaven d’encaixar les clares paraules de Ramon Muntaner amb la seua possible possessió d’una part de la senyoria de Xirivella o d’una propietat concreta dins del seu terme, a l’Horta Sud. Però la solució a eixos evidents desajustos era una altra, i és que en època del cronista existí una altra Xirivella, a l’Horta Nord, que encaixa perfectament amb el seu relat i que hagué de ser l’alqueria que ell mateix posseí. 

Xilvella al-Xarquia, la Xirivella al nord de València 

En el Llibre del Repartiment de 1238 no apareix una única Xirivella d’època andalusina distribuïda entre els nous pobladors cristians, sinó dos: d’una banda, la Xilvella al-Xarquia o Xilvella de Llevant i, d’altra banda, la Xilvella al-Garbia o Xilvella de Ponent, que per a nosaltres es correspondrien amb la Xirivella del Nord i la Xirivella del Sud, ja que els musulmans orientaven els seus punts cardinals en funció de la posició de la Meca, situada al sud-est de la ciutat de València. Amb la Xirivella del Sud ja sabem el que va passar: fou donada per Jaume I a l’Orde de Calatrava, que la posseí de manera ininterrompuda, com a lloc amb una població agrupada consistent (en 1379, per exemple, tenia més de 200 habitants), fins a finals del segle XIV. 

Però on parava exactament i què passà a partir de la conquesta cristiana amb la Xilvella al-Xarquia, la del Nord? Segons hem pogut mostrar amb detall en el llibre De Carraixet a Bonrepòs i Mirambell (IAM, 2020) i en un article acadèmic publicat en la revista Scripta (núm. 16, 2020), a través de tècniques de prospecció i reconstrucció morfològica de sistema hidràulic de la Séquia de Montcada, sabem que en època musulmana Xilvella al-Xarquia era una menuda horta de 12 hectàrees de regadiu amb unes poques cases al voltant que se situava entre els llogarets de Carraixet al sud, és a dir, el que després seria Bonrepòs, i Macarella al nord, que es mantingué com a nucli de població durant els segles XIII i XIV, encara que més tard desaparegué donant lloc a una gran partida rural propera al terme de Foios, segons mostren nombrosos documents històrics. 

De la Xilvella al-Xarquia, per contra, tot i haver realitzat una exhaustiva indagació entre centenars de protocols notarials de la zona conservats a l’Arxiu del Corpus Christi de València i a l’Arxiu del Regne de València, a penes si es poden trobar referències documentals, el que indica que amb tota probabilitat a partir de la conquesta cristiana deixà d’existir com a llogaret i passà a convertir-se en una alqueria i una xicoteta partida propera a Meliana, segons explicarem a continuació. No en va, els escassíssims documents trobats, de les allunyades dècades del 1430 i el 1700, així ho assenyalen i, pel que fa al tema que ens ocupa, coincidixen, a més a més, amb el testament de Macari Muntaner (c. 1315-1394) , fill i hereu de Ramon. 

La possessió rural de Ramon i Macari Muntaner, en l’altra Xirivella 

Concretament, una desena de compravendes realitzades davant el notari Bertomeu Tovia entre el 1433 i el 1439 reflectixen la transmissió entre particulars d’horts i menuts bancals de cereal i vinya en una zona de l’horta de València ( «in orta Valentie») denominada Xilvella de Meliana: «in termino vulgariter nuncupato [anomenat] de Chilvella de Meliana», «in termino qui dicitur de Chilvella de Meliana», «en terme de Chilvella de Meliana», etc. Per tant, resulta evident que aquelles terres, que a més s’indicava que confrontaven amb el Camí Reial de Morvedre (la tradicional Carretera de Barcelona) i amb el camí que portava a Meliana, es trobaven en una àrea que estaria en els voltants de la antiga horta musulmana de Xilvella al-Xarquia just fitant amb la mateixa Meliana. 

En este mateix sentit, un document molt posterior, un arrendament realitzat en 1703 davant el notari Josep Mora, indica que existia una alqueria «in partita nuncupata de Xirivella», amb 4,5 hectàrees que confrontaven amb el camí «del Girant loci de Meliana» (en efecte, el camí que porta a eixa població realitza uns girs molt particulars en esta zona) i que es trobaven «in territorio de Les Cases de Bàrcena», que era el nom que començà a rebre esta part de l’horta de València a partir del segle XVII, com explicarem més avant. 

Però és que, a més, tota aquella informació documental sobre un «terme» o «partita» rural de Xirivella –no un «lloch» o població agrupada sencera– coincidix plenament amb el testament del fill de Ramon Muntaner, Macari, que fou publicat el 8 d’octubre de 1394, després la seua mort, «in quadam rure sita et posita in horta Valentie, vulgariter nuncupata Chilvella», on residia amb la seua dona, Corsa Espanyola de Cervató. En relació amb això, cal dir que «rure» en llatí, com ha indicat al respecte l’historiador Mateu Rodrigo, vol dir «possessió rural» o «casa de camp» i, per tant, podem inferir que aquella Xirivella que pertanyia als Muntaner no era, evidentment, el poble de Xirivella de l’Horta Sud, que en aquells moments pertanyia a l’Orde de Calatrava, sinó aquella xicoteta partida, terme o explotació rural propera a Meliana. 

És a dir, era la Xilvella al-Xarquia de l’Horta Nord, on devien posseir una alqueria unifamiliar: «una alqueria mia per nom Xilvella, que és en la orta de València», com escrigué de manera exacta el mateix cronista. Enigma, doncs, resolt. 

La integració de la Xirivella de Muntaner en les Cases de Bàrcena 

¿Per què eixa Xirivella, al costat de Meliana i en les Cases de Bàrcena, ha passat tan desapercebuda per als investigadors contemporanis, que no han pogut associar-la a la figura de Ramon Muntaner? Perquè el seu rastre desaparegué per complet al llarg del segle XX, com a fruit de la seua pròpia evolució històrica. 

En concret, Marco Ruiz de Bárcena (c. 1550-1614), un mercader de Burgos instal·lat en la ciutat de València, on aconseguí importantíssims càrrecs públics com el de racional i diputat de la Generalitat, adquirí una «alqueria gran» situada en el Camí Reial de Morvedre al voltant de l’any 1600 i promogué la instal·lació d’una desena de famílies arrendatàries que treballaren les seues terres, de manera que a partir de llavors es començà a conéixer la zona com «les Cases de Marco Ruy, dites de Bàrcena» o, simplement, «les Cases de Bàrcena», com encara hui en dia. 

I eixe lloc incloïa tant l’antiga horta i partida de Xirivella, a la part sud, com l’antiga horta i partida de Macarella, a la part nord, dos denominacions que es continuaren mantenint per a qüestions de reg al llarg del temps, segons mostra la documentació conservada en l’Arxiu de la Reial Séquia de Montcada, i, de fet, la de Macarella encara és comú entre els habitants de la zona. La de Xirivella, en canvi, caigué en desús a partir del 1940, quan les particions hidràuliques de l’esmentada séquia deixaren de rebre els noms de Macarella i Xirivella i passaren a anomenar-se, conjuntament, de les Cases de Bàrcena. 

És per això que en l’actualitat la Xirivella de l’Horta Nord, és a dir, la Xilvella al-Xarquia dels musulmans o la Xirivella de Meliana o «rure vulgariter nuncupata Chilvella» dels cristians baixmedievals, actualment integrada en una pedania de València, les Cases de Bàrcena, ha desaparegut i només pot trobar-se en la documentació històrica. Una Xirivella que, com hem vist, resol l’enigma històric que plantejaven les contradiccions establides pel fet que el net de Ramon Muntaner, mort uns 130 anys més tard que ell, pensara que el seu avi havia posseït no eixa xicoteta partida amb una alqueria unifamiliar al nord de València, sinó tot el senyoriu i població de la Xirivella de l’Horta Sud, una cosa que evidentment no encaixa ni amb la documentació històrica coneguda, ni amb les paraules concretes del cronista. 

A partir d’ara, doncs, la Xirivella del sud podrà continuar celebrant la seua vinculació onomàstica a Ramon Muntaner, com ha fet tradicionalment durant molt de temps, però també hauria de començar a fer-ho l’altra, la que hui en dia són les Cases de Bàrcena, ja que les evidències històriques la connecten amb esta figura de manera meridiana. Es podria començar, per exemple, instal·lant una placa commemorativa on el cronista contemplava l’àmplia horta de València i allà, al fons, veia a un costat el Cap i Casal i a l’altre les aigües de la Mediterrània que ell mateix havia solcat valerosament en la seua joventut.

Plànol de la ubicació de les Cases de Bàrcena i la localitat de Xirivella

Reconstrucció de les hortes andalusines sobre els actuals termes municipals

L'espai històric de l'horta andalusina de Xilvella, en un plànol de 1790

El nucli urbà de Bonrepòs vist des de l'horta històrica andalusina de Xilvella

La zona, entre Foios, Meliana, Bonrepòs i Almàssera, en un mapa de 1883

L'alqueria més antiga de les Cases de Bàrcena (d'època moderna)

L'alqueria més antiga de les Cases de Bàrcena (d'època moderna)

L'antiga Carretera de Barcelona (Camí Reial de Morvedre i Via Heraclia) vertebra el nucli de les Cases de Bàrcena

Camí de les Cases de Bàrcena (l'antiga Carretera de Barcelona)

El nucli tradicional de les Cases de Bàrcena

Ramon Muntaner escrivint la seua crònica, en un manuscrit del segle XIV

Inici de la crònica de Ramon Muntaner en un manuscrit del segle XIV

Ramon Muntaner acompanyà els almogàvers en les seues aventures a Orient

Les gàrgoles de València

Gàrgola de la catedral de València. Foto: Tono Giménez

Tot en les gàrgoles és expressiu. Fins i tot el seu nom, conformat per la partícula onomatopeica «garg-» (com «gàrgares») i el substantiu «gola». Observar-les en dies de pluja intensa llançant aigua amb estrèpit al carrer recorda la idoneïtat de la seua denominació. La paraula ve de França, on es documenta des del segle XIII, quan justament les gàrgoles comencen a consolidar-se com un dels elements més característics de l’arquitectura gòtica. De Noruega a Sicília i de Portugal a Hongria no hi ha grans edificis baixmedievals, especialment els eclesiàstics, que eren els de major volum, en els quals no estiguen presents. No debades la seua funció bàsica era la de preservar els sostres, les parets i els fonaments de les construccions tot tractant d’expel·lir l’aigua dels ruixats el més lluny possible. I per això es multiplicaren ací i allà fins que, ja en època moderna, foren substituïdes per les canonades de descens. 

L’invent, en tot cas, no era nou. Ja se’n coneixen d’època egípcia, grega i romana. Però sí que eren una innovació en el seu context i, sobretot, compartiren sistemàticament un seguit de de trets que les acabaren per identificar de manera inequívoca amb el període medieval. Eren simples boques de canalitzacions ubicades generalment en l’exterior dels edificis però decorades amb escultures que representaven inquietants figures zoomorfes, antropomorfes o híbrides. Inquietants per la seua tendència a les imatges impactants, terrorífiques, grotesques, obscenes i escatològiques, que han suscitat tota classe de teories sobre el seu significat i simbolisme. Cap d’elles concloent, però, més enllà de la constatació que les gàrgoles eren un espai per a la llibertat i la creativitat dels picapedrers, que, sense indicacions iconogràfiques establides per contracte, optaven per esculpir imatges emanades de les històries i la cultura popular. 

Eren «arquitectura marginal», sí. Xicotets detalls al marge de conjunts molt majors. Però amb tal expressivitat i enginy que mai no han passat desapercebudes als ulls dels veïns i visitants de cada lloc. València n’és l’exemple. L’element més conegut del seu edifici més important, la Llonja de Mercaders, és, després del Saló Columnari, el seu conjunt de gàrgoles. Però no només allí les podem trobar. També entre les naus de les Drassanes del Grau, les més rudimentàries, amb un simple escut de la ciutat del segle XIV. O igualment en algunes de les esglésies històriques, com les de Sant Martí, Sant Esteve, Sant Joan del Mercat i Sant Joan de l’Hospital, en les quals apareixen tot tipus d’animals. I evidentment també en la catedral, tant en el Micalet, amb un grup de gàrgoles molt poc conegudes atesa la seua ubicació a gran alçària, com en les dos portes laterals de la Seu, la dels Apòstols i la de l’Almoina, i en la façana oriental, on destaca la figura d’una dona tocant-se els pits nus. 

Les més cèlebres, en qualsevol cas, són les de les Torres dels Serrans i les de la Llonja, tot i que una part important d’elles no siguen medievals, sinó recreacions neogòtiques realitzades per l’escultor Josep Aixa en el moment de la seua primera restauració a començaments del segle XX. De fet, les quatre de les Torres són contemporànies, com el conegut sabater amb un martell o la persona cridant amb por com si d’El crit de Munch es tractara. Les vint-i-huit de la Llonja, per contra, són majoritàriament originals, amb l’excepció de les huit que va fer Aixa, entre les quals s’inclouen algunes de ben notables, com un rei d’armes amb els símbols de València, una figura humana amb un xiquet sobre el cap fent les seues necessitats o un home alat subjectant-se el penis sobre un pitxer. La resta pertanyen a la imaginació dels picapedrers de principis del segle XVI, que obraren figures tan diverses com un àngel tocant la viola, un combatent agafant amb força un gran caragol, un salvatge amb un gerro i gest d’anar begut o, segurament la més famosa, una dona nua tocant-se el sexe amb expressió orgàsmica i mirant al bordell públic de València, ubicat llavors en els contorns de l’actual carrer de Na Jordana. 

Detalls d’una València popular que recentment s’ha afanyat a anomenar Pont de les Gàrgoles al pont que unix l’avinguda del Regne de València amb la continuació del passeig de l’Albereda. Encara que en realitat les escultures que el presidixen no siguen gàrgoles, sinó quimeres o figures fantàstiques decoratives sense cap utilitat de drenatge, que és la funció que definix, en essència, les primeres. Sí que diuen, en tot cas, que custodien la metròpoli, com les antigues gàrgoles medievals feien amb els seus edificis més poderosos i representatius. Detalls que no ho són tant. Detalls que ajuden a conformar, a la seua manera, la identitat secular de València. Busqueu-les amb la mirada quan passegeu per la ciutat!

Text publicat en el llibre València al detall (comandes ací), de Tomás Gorria i Tono Giménez, de qui a continuació mostrem un conjunt de fotos de gàrgoles dels edificis de València acabats d'esmentar.