dijous, 19 de novembre de 2020

Josep Piera, ara i ací: la vida

El discurs de Vicent Baydal en homenatge a Josep Piera, la nit dels III Premis Lletraferit (Foto: Kike Taberner)

Ara i ací: la vida. En efecte, perquè Josep Piera és el gran poeta del goig i de l’esperança de viure, de deixar-nos endur pels sentits i per la bellesa que ens envolta, siga física o intel·lectual. És probablement per això que és un dels nostres lletraferits més estimats i és probablement també per això, i per la seua meravellosa capacitat de crear art amb paraules, que quan d’ací molts anys es recorde el ressorgir de la poesia en valencià ell siga, junt amb Vicent Andrés Estellés, l’autor més esmentat, volgut i admirat. La seua obra persistirà en les lletres valencianes i en la cultura valenciana. 

I també en les lletres i en la cultura de la Mediterrània, una mar Mediterrània que l’amera i que ens ha ajudat a redescobrir, a tornar a imaginar i a tornar a sentir en tots els porus de la nostra pell, per canyars amb sirenes amagades, tot llegint a Homer, a Ibn Khafaja o a Kavafis, a Alexandria, a Istanbul, a Rodes, a Roma, a Siracusa, a Nàpols, a Barcelona, a Alger, a Marràqueix o a la vora del riu Xúquer. No en va, Piera és també el poeta de la mar, de la nostra mar, que ha sabut transmetre la seua música en blau impregnada d’una vida joiosa. 

Una vida que sempre ha volgut viure de manera lliure i voluptuosa. Amb una actitud permanentment alegre, fèrtil i generosa, que, a més a més, ha contribuït decididament, allà on ha anat i molt més enllà de la literatura, a l’enfortiment de la valencianitat. Perquè hui no només volem honorar l’escriptor, sinó també la persona de Josep Piera, una persona excepcional que desprén amor, amor a la vida, a la terra i a tots els que l’envolten, que són –i que som– molts, moltíssims. 

És per això que també volem remarcar i posar en relleu –o en marbre, si poguera ser– dos de les seues tasques potser no tan conegudes, però igual d’importants. Una és la seua faena silenciosa de mestratge literari, de nous poetes, nous novel·listes i nous lletraferits jóvens que s’estimen la nostra llengua i que volen fer-la perdurar en la immensa mar de la cultura universal. Sempre els ha acollit amb calidesa, amb prodigalitat i amb bons consells que els han ajudat a triar la millor travessia. 

Així mateix, una altra de les grans tasques que ha dut a terme ha sigut la d’un constant activisme valencianista. Una preocupació viva pel passat, el present i el futur dels valencians, que, cosa rara en el nostre país, s’ha allunyat de dogmatismes i de capelletes, i potser precisament per això s’ha vist després poc reconeguda. Eixa obsessió per la nostra existència, la del llarg viatge d’un poble valencià amb llengua pròpia, memòria pròpia i referents propis, l’ha sabuda contagiar fecundament a través de lúcides i inacabables converses al voltant d’una taula parada. 

I en tot eixe camí, el de la poesia i les lletres, el mestratge i l’activisme, ell mateix s’ha convertit en un element cabdal de la valencianitat, en un referent, en present i memòria, en una veu pròpia de la nostra llengua. Josep Piera és llum i bellesa per als valencians, però també argamassa i tapial. Una persona, com deia, excepcional, que permet, i ens permet a tots, fer realitat el que diu la seua estimada cançó: “Si em mor, que el cant siga ja realitat. Si em mor, que les esperances siguen fets, i que d’altres continuen el que nosaltres continuem”. 

Que el seu exemple, la seua actitud i la seua trajectòria ens servisca a la resta per a viure amb més intensitat i joia esta festa que és la vida, la vida a terres valencianes, la vida a la Mediterrània i la vida al món. Saludem-lo, honorem-lo i brindem amb ell, com ell ho fa en els seus mítics versos: “Tot és efímer, tot: delers i dolors / No hi ha ningú. Només la nit anant-se’n / i jo, mut, fent el darrer brindis, sol”. Josep Piera, este és el nostre brindis per tu, el Premi Lletraferit de Cultura Valenciana. Moltíssimes gràcies per tot.


Josep Piera, en la gala dels III Premis Lletraferit


Gala dels III Premis Lletraferit sencera

Josep Piera, un escriptor total (Toni Sabater)

El discurs de Toni Sabater en homenatge a Josep Piera, la nit dels III Premis Lletraferit (Foto: Kike Taberner)

Quan l’any passat encetàrem la concessió, dins dels Premis Lletraferit, del Premi de Cultura Valenciana en la persona de Joan Francesc Mira teníem clar que el guardonat o guardonada havia de reunir bàsicament dos qualitats: una aportació cultural inequívoca i que eixa aportació haguera ajudat a eixamplar els marcs mentals i físics de la valencianitat, de la consciència de valencianitat. La concessió d’enguany a Josep Piera pensem que complix sobradament eixes dos qualitats. Tot i que la primera paraula amb la qual associem mentalment el nom de Josep Piera és la de poeta, pensar en ell només com això, com a poeta, és quedar-se molt curt. Perquè ens trobem davant d’allò tan poc habitual, tan envejat i a vegades tan mal entés com ser, i en este cas ho hem de dir amb rotunditat, un escriptor total

Tota eixa immensa pulsió literària l’ha portat, al cap d’una llarga i fructífera carrera, a poder presentar les seues credencials com a narrador o autor de relats curts, amb títols com Rondalla del retorn o El gran Guerau, assajos com Els poetes arábigo-valencians o El paradís de les paraules, llibres infantils o juvenils com La raboseta i el rabosot, biografies com Jo soc aquest que em dic Ausiàs March, narracions de viatges com Seduccions de Marràqueix, Estiu grec, A Jerusalem o Un bellíssim cadàver barroc, potser un dels seus llibres més clàssics, tota una guia o un vademècum definitiu per a qualsevol valencià de viatge per Nàpols i el sud itàlic. Però també traduccions de l’àrab o de l’italià, o llibres de memòries, luxes testimonials que ens ha regalat com Arran del precipici o Els fantàstics setanta, que és la seua obra més recent. O col·laboracions amb músics com Carles Dénia per a donar això, música, a textos que s’embellien encara més. I sense oblidar, i sense caure-li els anells com podria ocórrer amb qualsevol altre poeta digam més afectat o vanitós, investigacions o divagacions al voltant de la gastronomia, tributs a la memòria dels sabors que som i fórem, obres com Els arrossos de casa o El llibre daurat de la paella, el seu penúltim llibre. Tota eixa ànsia de totalitat expressada literàriament és, al meu entendre, un reflex perfecte de la devoció per la vida que té i manté Josep Piera, de la seua generositat, de l’alé poètic que traspua en cada cosa que fa, en cada cosa que ens oferix. 

Perquè com déiem al principi, Josep Piera és escriptor total, però és, essencialment i a temps complet, sense descans, sense treva, poeta. La poesia, eixe impuls dels déus que va atrapar aquell jovenet, aquell donzell que ell mateix ens descriu en el seu darrer llibre, és el moll de l’os, la columna vertebral de la seua ja extensa producció. Des dels primers versos adolescents fins als que conté el seu darrer poemari, El temps trobat, premi Alfons el Magnànim, Josep Piera ha gastat amb delicadesa i passió milers de paraules, tota la seua pàtria de paraules per a mostrar-nos l’home que és, la seua percepció del món alçada des de la bondat i la generositat que l’impulsen i, sobretot, des del do del qual gaudix, eixa capacitat de fer poesia –gènere que és, per a mi, la quintaessència de la literatura amb els seus dos materials tan necessaris com irreductibles: la veritat i la bellesa. Presoners d’un parèntesi, El somriure de l’herba, En el nom de la mar, Cants i encants o El temps trobat són només uns quants dels molts llibres de poesia que ha publicat, mostra de la vitalitat, potència i presència de les lletres valencianes, però també espill, inspiració i plaer per a milers de lectors agraïts, per a les onades incansables de jóvens poetes que han vingut i vindran, un llegat formidable i un luxe ètic i literari que resistirà, com un dic fet d’aquella mescla indestructible de bellesa i veritat, els embats del temps. 

Tots eixos llibres de versos i molts més ara els tenim en l’excel·lent edició que va fer recentment la Institució Alfons el Magnànim i que ha recollit tota la seua obra en un únic volum de Poesia Completa, que de ben segur ja no ho és tant perquè sens dubte encara vindran més coses que eixiran des dels calaixos i el cervell de Josep Piera, des de l’ànima i el cor de qui és permanentment, i per a goig nostre i per molts anys, poeta. Per acabar de fer-ho tot bé, el nostre premiat d’enguany també ha sabut crear un espai físic reconeixible, eixe territori mític i primordial que precisen les literatures més perdurables, i que en el cas de Josep Piera és la Drova, al cor de la seua benvolguda Safor natal. Des d’allí, des de la casa on viu amb la seua més dolça companyia, Piera observa envoltat de pins i muntanyes la successió dels dies i les estacions, la vida que passa, i tot el que escriu des de fa molts anys té el perfum i l’aire d’eixos pins i eixes muntanyes, de la seua presència i de la seua nostàlgia quan està lluny. Un espai que sempre estarà unit al seu nom. 

I acabe. La concessió del Premi de Cultura Valenciana a Josep Piera és el nostre reconeixement a la seua persona, a la seua obra excelsa, al seu compromís amb el país i la seua llengua, el valencià, i al mateix temps un homenatge que pensàvem que devíem i ara paguem a la seua bonhomia, a l’alegria i la generositat que estan dins d’ell i que no són sinó l’expressió del seu agraïment permanent a les lletres i a l’estrany i fascinant fet de viure, com expressa perfectament amb este fragment del seu poema "Quartet de la nit plena", en estos versos: 


Participar de l’espectacle quotidià 
de trobar tots els sons i les veus, 
tots els perfums del vent, 
totes les mans ofertes. 

Viure la saviesa de l’instant 
vinguen d’on vinguen meravelles. 

El plaer profund dels espills, 
les imatges intenses del gaudi. 

Palpar en cada cosa el temps inesgotable. 
Els jocs estridents dels infants, 
la corfa arrugada d’un vell, 
cortines que no amaguen cap monstre, 
la mà sobre la taula, parets, mobles i goig.

Ara i ací: la vida.


Josep Piera, en la gala dels III Premis Lletraferit (Foto: Kike Taberner)


Gala dels III Premis Lletraferit sencera




dimarts, 1 de setembre de 2020

Les nostres reines. Les oblidades monarques medievals del Regne de València

Vicent Baydal i Jorge Lahuerta, Les nostres reines. Les oblidades monarques medievals del Regne de València (Generalitat Valenciana, València, 2019)


Per a la commemoració del 9 d'Octubre de l'any passat, 2019, Presidència de la Generalitat Valenciana ens va encarregar a l'il·lustrador Lawerta i a mi mateix un treball per tal de posar en valor i visibilitzar el paper de les dones en la història, que han estat tan tradicionalment amagades per la nostra historiografia i la nostra societat que ni de les dones més poderoses de l'època medieval, les reines, sabem a penes res, si més no entre la ciutadania actual. És per això que vam fer un llibret i un tríptic explicant breument els principals fets com a monarques de cadascuna, vam imaginar un rostre per a elles, vam plantejar un malnom com tenen els reis i vam impulsar un seguit de tasques de divulgació, com l'exposició de grans lones amb les seues figures al Palau de la Generalitat de València i a les façanes dels Ajuntaments de les localitats que conformaven el braç reial de les Corts Valencianes a finals del segle XV. Per internet es poden trobar articles, entrevistes i altre tipus d'informacions al respecte, però el llibret i el tríptic, dels quals, malgrat fer-se milers d'exemplars, hi hagué molta gent que es quedà sense ells, encara no estaven disponibles en línia, així que els facilitarem ací mateix, a través del següent enllaç: https://we.tl/t-uwoJqkyE07 

Igualment, per tal de facilitar-ne l'accés al contingut, a continuació copiarem el pròleg que vaig preparar i posarem totes les imatges creades per Lawerta, amb el text dels principals coneixements que tenim sobre cadascuna d'aquelles díhuit reines baixmedievals (al respecte, cal indicar que hem actualitzat el lloc de naixement de Margarida de Prades, que ara se sap que probablement nasqué a Torres Torres, i cal recomanar, a més, la tesi doctoral de Lledó Ruiz, que en un futur estarà disponible en línia).


Pròleg

«Nós prometem aquí a Déu e a aquest altar, que és de la sua Mare, que nós no passarem Terol ne el riu d’Ulldecona tro que València hajam presa. E enviarem per la regina nostra muller e per nostra filla, que vinguen, per ço que entenats que major volentat hinc havem d’aturar e de conquerre aquest regne». El passatge és conegut. El rei Jaume I prometé a les hosts que hi havia al Puig que duria amb ell la reina Violant i la infanta homònima i que no tornaria a les seues terres d’origen fins que València no fora conquerida. La família com a símbol d’arrelament. La reina com a imatge de fortalesa. Ara bé, el que no és tan conegut –no ens agrada recordar-ho als historiadors patris– és que a la Corona d’Aragó les dones quedaren excloses de la línia de successió reial. Fins i tot eixa fou l’espurna que encengué una revolta en 1347, quan Pere el Cerimoniós intentà nomenar com a hereva la seua primera filla, Constança. En el Regne de València, per tant, mai no hi hagué una reina regnant per herència dinàstica, sinó que totes elles foren reines per matrimoni, reines consorts. Possiblement per eixa raó els valencians, a banda de la figura iniciàtica de l’esmentada Violant d’Hongria, no tenim en ment un referent clar de reina, com en altres llocs tenen Elionor d’Aquitània, Isabel la Catòlica o Cristina de Suècia. Però això no vol dir, ni de bon tros, que no tingueren un paper clau en el nostre esdevenir col·lectiu com a poble. 

Un paper, en tot cas, permanentment condicionat pels hòmens; en les societats d’Antic Règim les dones sempre eren «filles de», «germanes de», «dones de», «viudes de»... La figura femenina independent i lliure a penes si hi tenia cabuda davant del control masculí i la misogínia imperant, que duia a afirmar com a cosa irrebatible la «inferioritat natural» de les dones, una visió en realitat construïda pels pensadors eclesiàstics. A peu de carrer, a més a més, aquella subordinació es convertia en un maligne estereotip d’animalitat, com el que brandava el metge Jaume Roig en els seus versos apariats: «Per llurs usances, axí diverses e tan perverses, obres e manyes, són alimanyes; serp tortuosa són e rabosa, mona, gineta, talp, oroneta, mussol, putput, gall, cutibut, aranya ab tela, tavà, mustela, vespa, alacrà e rabiós cà». Però al mateix temps, en una col·lectivitat fortament estratificada com aquella, la jerarquia comptava, i molt, i les reines, encara que sotmeses a un ferm escrutini de les seues funcions reproductores i del seu comportament quotidià, tenien accés al nivell més alt possible de riquesa i de poder. Eren, evidentment, unes privilegiades. 

En relació amb això, cal remarcar que, a banda de la seua vàlua geoestratègica en el tauler diplomàtic, la principal exigència feta a les reines era, per damunt de tot, la de concebre fills, fins al punt que la seua esterilitat podia esdevindre causa de repudi matrimonial. Els hereus garantien la continuïtat de la dinastia reial i una alta probabilitat de successió pacífica en el fatídic moment de la mort dels monarques regnants. De fet, la mare per excel·lència en l’imaginari col·lectiu medieval era el seu gran model: la Verge Maria, mare de Jesús, mare de Déu, casta però fèrtil, exalçada i venerada per tots però submisa alhora. I l’altre gran ideal també procedia de les fonts bíbliques: la reina Ester, casada en l’antiguitat amb un rei de Pèrsia i que destacà per la seua fidelitat, discreció i obediència, però també per ser, en els moments crucials i de perill, la intercessora necessària entre el marit governant i els seus súbdits. No debades, a les reines també se’ls reconeixia la seua posició eminent i a la Corona d’Aragó i el Regne de València no faltaren les que l’empraren de manera intensa i ressenyable.

La seua coronació, de fet, era un important moment d’acceptació pública i general d’aquell poder, només per davall del que tenia el mateix rei, que era qui li’l traspassava, com en el cas de Martí l’Humà a Maria de Luna el dia de Sant Jordi de 1399: «La reyna se agenollà e lo senyor rey posà-li la corona al cap, e lo ceptre en la mà dreta, e lo pom en la sinistra. E mès-li un anell de diamant en lo dit. E besà-la en la boca. E la senyora reyna besà-li la mà». Però no només foren reines ritualment reconegudes per tots, sinó que a més a més exerciren com a altes conselleres i, almenys des de mitjan segle XIV, assumiren importants tasques de govern com a lloctinents reials en el conjunt de la Corona o en algun dels seus diversos territoris: Elionor de Sicília, Violant de Bar, l’esmentada Maria de Luna, Maria de Castella, Joana Enríquez, Germana de Foix, totes elles marcaren amb la seua empremta personal decisions polítiques que afectaren milers d’habitants dels seus regnes. Per delegació i en absència dels seus marits, però amb una significació i una transcendència que han quedat injustament sepultades per una visió androcèntrica de la història

No cal obviar, en tot cas, que, com qualsevol altre membre de les monarquies del moment, les reines tampoc s’estigueren de ser cruels, arbitràries o autoritàries quan es tractava d’actuar en defensa dels seus privilegis socials i polítics. Però el que és inconcebible és que, amb totes les seues ombres i les seues moltíssimes llums, a penes si les coneguem hui en dia en peu d’igualtat amb els seus companys masculins. És per això que, amb les il·lustracions i les síntesis biogràfiques que oferim a continuació, volem posar el focus en aquelles dones cabdals del nostre passat, visibilitzar-les i fer un tast introductori a la seua història i les seues vides. En definitiva, són les nostres reines medievals, les més llunyanes, de les que menys sabem, però les que més es vinculen directament al nostre moment de naixement com a poble valencià, el que celebrem, precisament, tots els 9 d’Octubre. Per una commemoració igualitària, també en la visió de gènere.


Les 18 reines baixmedievals de València



Violant d'Hongria (1235-1251). La reina Fundadora 

Nascuda a Esztergom (Hongria) cap al 1216 i morta a Osca (Aragó) en 1251, entorn dels 35 anys. Tingué sis filles i quatre fills, un d’ells Pere el Gran, rei d’Aragó, un altre Jaume II de Mallorca i una altra Violant d’Aragó, reina consort de Castella. 

Neta de l’emperador llatí de Constantinoble i filla del rei d’Hongria, des del seu casament amb Jaume I en 1235 exercí una destacada tasca com a consellera reial, en especial en el procés de conquesta de les terres valencianes, segons explicita clarament el Llibre dels fets. No debades, la crònica relata el seu pas del riu Sénia, com si del Rubicó es tractara, i les seues successives estades a Borriana, el castell d’Almenara, el Puig, Paterna i el campament del setge de València. De fet, per exprés desig del monarca, fou l’única persona que estigué present i aconsellà en les negociacions amb els enviats musulmans que pactaren la capitulació de València. Així mateix, tingué un paper fonamental en el Tractat d’Almisrà, signat en 1244 amb el seu gendre Alfons X de Castella per tal d’estipular les fronteres meridionals del regne valencià, i en la decisió de la presa final de Xàtiva: «el pus bell castell del món e el pus ric que jo anc veés ne null hom», segons manifestà al rei. 

També fou qui avisà al mateix Jaume I de la revolta d’al-Azraq en 1247 i, en conjunt, la major part dels anys del seu regnat a la Corona d’Aragó els passà al territori valencià, en els afers de la conquesta. No obstant això, va morir al nord d’Aragó, probablement com a conseqüència de les febres puerperals ocasionades pel naixement de la seua darrera filla, i volgué ser sepultada al monestir català de Santa Maria de Vallbona de les Monges, on la seua tomba és visitada en l’actualitat per molts hongaresos.



Constança de Sicília (1276-1285). La reina de les Vespres Sicilianes 

Nascuda a Catània (Sicília) cap al 1248 i morta a Barcelona en 1302, entorn dels 54 anys. Tingué quatre fills i dos filles, dos d’ells Alfons el Liberal i Jaume II, reis d’Aragó, un altre Frederic II de Sicília, una altra Elisabet d’Aragó, reina consort de Portugal, i una altra Violant d’Aragó, reina consort de Nàpols. 

Neta del sacre emperador romanogermànic i filla del rei de Sicília, el seu casament amb el futur Pere el Gran en 1262 va ser el fet transcendental que va marcar l’orientació itàlica de la Corona d’Aragó durant les centúries posteriors. No debades, després de la mort del seu pare a mans dels Anjou, que passaren a governar Sicília, foren els seus drets dinàstics els que Pere el Gran al·legà per tal de desembarcar a Trapani en 1282 i ocupar l’illa en paral·lel a la rebel·lió de les Vespres Sicilianes contra els angevins i el papat. Segons el cronista Bernat Desclot, el capità dels barons sicilians revoltats clamà: «És nostre natural senyor per rahó de la regina e de sos fills». Fou també a través del seguici de Constança que arribaren a terres aragoneses i valencianes destacats militars i diplomàtics de Sicília, com Roger de Llòria, Conrad Llança i Joan de Pròixida, alhora que les seues estades en aquella illa mediterrània serviren de suport als regnats successius dels seus fills Jaume i Frederic, una vegada ja mort el seu marit. 

Després de la pau entre els Aragó i els Anjou, sancionada pel papa en 1295, visqué un temps a Roma i més tard a Barcelona, on va morir a començaments del segle XIV i va ser soterrada al convent de Sant Francesc. Posteriorment les seues restes foren traslladades, juntament amb les de les reines Maria de Xipre i Sibil·la de Fortià, al claustre de la catedral de la mateixa capital catalana. En paraules de Dante a la Divina Comèdia, Constança va ser «la mare de l’honor de Sicília i d’Aragó».



Blanca d'Anjou (1295-1310). La reina de la Pau 

Nascuda a Nàpols en 1280 i morta a Barcelona en 1310, entorn dels 30 anys. Tingué cinc fills i cinc filles, un d’ells Alfons el Benigne, rei d’Aragó, i una altra Violant d’Aragó, reina consort d’Albània. 

Neta del rei d’Hongria i filla del rei angeví de Nàpols, el seu casament amb Jaume II en 1295 suposà la fi de la cruenta guerra que havia enfrontat els Anjou i el papat amb els Aragó a causa de la presa de Sicília. Per aquell matrimoni, Jaume II renuncià a l’illa, alhora que fou perdonat pel papa i intitulat rei de Sardenya. Per tant, Blanca d’Anjou arribà a la Corona d’Aragó com a símbol d’aquella desitjada aliança, fins al punt que el cronista Ramon Muntaner indicà: «Era fontana de gràcia de totes bonees, per què a ella pot hom dir lo mot que les gents de Catalunya e d’Aragó e del Regne de València li dixeren, que l’apellarien “la santa reina Dona Blanca, de santa pau”». 

Amb tot, això no impedí que a continuació esclataren enfrontaments amb altres enemics, en els quals la reina sempre feu costat a Jaume II, amb el qual es va desplaçar a les campanyes de Múrcia contra els castellans; de Sicília contra el mateix germà del monarca, Frederic II, o d’Almeria contra els musulmans nassarites. De forta religiositat franciscana, un dels seus mentors fou el teòleg i metge Arnau de Vilanova. Pel seu clima benigne, mostrà una especial volença per residir durant els temps de Nadal a València, on passà fins a la meitat dels seus setze períodes nadalencs a la Corona. Tot i això, la seua salut fou sempre fràgil pels continuats embarassos i ja abans de tindre el nové fill, amb 28 anys, feu testament. Fou el desé el que finalment ocasionà la seua mort durant el postpart. 

Va ser sepultada al monestir català de Santes Creus, però la seua tomba va ser profanada en 1835, durant la primera guerra carlina, i les seues despulles momificades llançades a un pou, del qual foren rescatades posteriorment. La restauració de la tomba i l’estudi de les restes ja en el segle XXI van permetre fer una reconstrucció facial de la reina i confirmar la causa de la mort, en relació amb la qual se li va trobar un anell de corall, que servia com a amulet protector per a les dones parteres i els xiquets acabats de nàixer.



Maria de Xipre (1315-1322). La reina d’Ultramar 

Nascuda en algun lloc de Xipre cap al 1279 i morta a Barcelona en 1322, entorn dels 43 anys. No tingué fills. 

Neta de nobles francs instal·lats als territoris croats de Terra Santa i filla del rei de Xipre i Jerusalem, el seu casament amb Jaume II en 1315, en les segones noces del monarca, estava destinat a possibilitar l’herència del tron xipriota i jerosolimità a la casa reial aragonesa. Havia de ser, doncs, un cap de pont que reforçara la presència diplomàtica i mercantil de la Corona d’Aragó a Ultramar, on en aquells moments els almogàvers dominaven el ducat d’Atenes. Tanmateix, la manca de fills truncà les expectatives i ocasionà l’allunyament manifest del rei i la reclusió de Maria en el castell de Tortosa o el palau reial de Barcelona. De fet, Jaume II decidí en 1318 una estricta reorganització de la casa de la reina, amb una dràstica retallada de despeses i el trasllat d’oficials, dames i donzelles, i a l’any següent, quan Maria estigué a punt de morir per una malaltia a Tortosa, ni tan sols es desplaçà per a visitar-la. 

Finalment va morir en 1322 a Barcelona i va ser soterrada al convent de Sant Francesc. En el segle XIX, en ser enderrocat l’edifici, les seues restes foren traslladades al claustre de la catedral barcelonina, juntament amb les reines Constança de Sicília i Sibil·la de Fortià, mentre que la figura jacent del seu sepulcre es conserva en l’actualitat en el Museu Nacional d’Art de Catalunya.



Elionor de Montcada (1322-1327). La reina de Pedralbes 

Nascuda tal vegada a Aitona (Catalunya) cap al 1292 i morta a Barcelona en 1364, entorn dels 72 anys. No tingué fills. 

Neta i filla dels barons d’Aitona i senescals de Barcelona, el seu casament amb Jaume II en 1322, en les terceres noces reials, als pocs mesos de morir Maria de Xipre, donà inici a un matrimoni caracteritzat pel respecte, l’atenció i la companyonia durant els darrers cincs anys de vida del monarca. Passà la major part d’aquell temps al palau reial de Barcelona, intervingué com a mediadora en alguns afers conflictius de la família reial i destacà, segons els relats coetanis, per la seua profunda religiositat vinculada al franciscanisme. De fet, fou la impulsora i fundadora del monestir de monges clarisses de Santa Maria de Pedralbes, a la mateixa capital catalana, que fou consagrat en 1327, uns pocs mesos abans de la mort del rei. 

Allí es traslladà Elisenda, a un palauet construït al costat del monestir, sobre el qual, tot i no professar com a monja, tenia àmplies prerrogatives. No debades intervingué decididament en la vida de la comunitat monàstica i en la selecció d’exquisides obres d’art per al seu interior. Després de viure-hi durant més de tres dècades, va morir en 1364 i va ser soterrada en un magnífic sepulcre de marbre i alabastre, on apareix abillada amb corona i vestimentes reials. El seu coetani Bernat Metge en deixà la següent semblança: «¿Qui et poria suficientment dir l’honestedat gran e maturitat de la regina de Pedralbes, muller del rei en Jacme d’Aragó, la qual vivent aquell fou molt graciosa e contínua intercessora tostemps per sos pobles, jamés no girà los ulls a coses deshonestes, la sua almoina null temps no fou denegada als pobres, e aprés la mort del dit rei acabà lo monestir de Pedralbes, que en vida d’aquell havia començat, en lo qual honestament morí e finí sos dies?».



Elionor de Castella (1329-1336). La reina Rebutjada 

Nascuda en algun lloc de Castella cap al 1307 i morta a Castrojeriz (Castella) en 1359, entorn dels 52 anys. Tingué dos fills. 

Neta i filla de reis de Castella, als pocs anys de vida fou promesa en matrimoni al primogènit homònim de Jaume II i traslladada a la Corona d’Aragó a l’espera d’arribar a l’edat de casament. La boda se celebrà en 1319, però en acabar la cerimònia l’infant Jaume fugí i renuncià a heretar el tron, de manera que el matrimoni s’anul·là i Elionor retornà a terres castellanes. Amb tot, una dècada després, en 1329, es concertà el seu casament amb Alfons el Benigne, el germà d’aquell infant fugit, que havia heretat la Corona d’Aragó i acabava d’enviudar de la seua primera esposa, amb qui ja havia tingut dos fills: el futur Pere el Cerimoniós i l’infant Jaume. 

Elionor i Alfons tingueren de seguida altres dos fills, els infants Ferran i Joan, i tant ella com els xiquets reberen enormes donacions de nuclis reials per tota la Corona. Al mateix temps, la reina inicià la persecució dels primers fills del monarca, amb la probable intenció d’enverinar-los per tal que heretara el tron el seu primogènit Ferran, el que acabà ocasionant a València el conegut motí de Francesc de Vinatea en 1332. Envoltats al palau del Real i amenaçats de matar tot l’entorn reial si no deixaven de desmembrar el patrimoni reial, llavors es produí un conegut diàleg entre Elionor i Alfons: «–Senyor, esto non consentiría el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase todos. E lo senyor rei respòs: –Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons». De fet, en morir Alfons en 1336 Elionor hagué de fugir a Castella, perseguida pel nou rei Pere el Cerimoniós i les hosts valencianes. 

Trobà la mort en terres castellanes en 1359, assassinada per orde del seu nebot, el rei Pere el Cruel de Castella, per participar en una conjura per a deposar-lo. Uns mesos abans el mateix monarca havia ordenat assassinar un dels fills d’Elionor, l’infant Joan, i un poc després Pere el Cerimoniós feu el mateix amb l’altre fill, l’infant Ferran. Hi ha tres llocs on es diu que descansen les seues restes: l’església de Nuestra Señora del Manzano de Castrojeriz, el monestir de las Huelgas de Burgos i la Seu Vella de Lleida.



Maria de Navarra (1338-1347). La reina de la Unió 

Nascuda probablement en algun lloc de Navarra o França cap al 1326 i morta a València en 1347, entorn dels 21 anys. Tingué tres filles i un fill, dels quals una d’elles, Constança d’Aragó, fou reina consort de Sicília. 

Neta del rei de França i filla dels monarques navarresos, el seu casament amb Pere el Cerimoniós en 1338 comportà una aliança entre les Corones d’Aragó i Navarra, enfront de les tensions que les dos mantenien amb la de Castella. Arrossegà permanents problemes de salut des de la seua arribada a terres aragoneses, agreujats pels quatre parts quasi consecutius que tingué entre 1343 i 1347. En relació amb això, el fet que en els tres primers donara a llum xiquetes induí Pere el Cerimoniós, pensant que no tindrien descendents masculins, a fer reconéixer la primogènita Constança com a hereva del tron, la qual cosa era contrària a la tradició successòria de la Corona. Eixe fet, agreujat per molts altres problemes sociopolítics, fou l’espurna que ocasionà les revoltes de la Unió als regnes d’Aragó i de València entre 1347 i 1348. Maria, però, va finir just a l’inici d’aquell conflicte, com a conseqüència d’un quart part en el qual va donar a llum un xiquet, però tant ell com ella van morir als pocs dies. 

Qualificada de «dona de santa vida e de gran honestat» pel mateix Cerimoniós en la seua crònica, les seues restes descansen en el monestir català de Santa Maria de Poblet. També es conserva d’ella un magnífic Llibre d’hores miniat a la Biblioteca Marciana de Venècia.


Elionor de Portugal (1347-1348). La reina de la Pesta 

Nascuda probablement en algun lloc de Portugal en 1328 i morta a Xèrica en 1348, entorn dels 20 anys. No tingué fills. 

Neta i filla de reis de Portugal, el seu casament amb Pere el Cerimoniós es produí a Barcelona en novembre de 1347, als pocs mesos d’haver mort la primera esposa del monarca, Maria de Navarra. El fet que els vaixells que la portaven de Portugal a Catalunya no pararen a València agreujà el malestar dels que en aquells moments impulsaven la revolta de la Unió contra les decisions autoritàries del rei. En conseqüència, en gener de 1348 el Cerimoniós i Elionor es dirigiren a Sagunt, amb exèrcits pagats amb els diners del dot de la reina, per tal d’intentar controlar la rebel·lió. Tanmateix, foren capturats pels unionistes i duts al palau del Real de València, on la nit del diumenge 6 d’abril de 1348 foren trets del llit per una multitud i obligats a ballar, segons relatà el monarca en la seua crònica: «Venc per lo pont del Temple gran colp de gents, ço és, ben quatre-cents hòmens ballant ab trompes e tabals, e vengueren al reial e pujaren dessús, e, a la final, que nós e la reina haguem a ballar; e un barber apellat Gonçalvo, qui es faïa capità dels dessús dits, mes-se enmig de la reina e de nós e cantà una cançó qui deïa: “Mal haja qui se n’irà, encara ni encara...”». 

Amb tot, el primer gran brot europeu de Pesta Negra arribà poques setmanes després a la ciutat i Elionor i Pere foren alliberats per por que caigueren malalts. Els reis se n’anaren a Aragó per tal de véncer la revolta que també hi havia en aquell regne, però l’epidèmia hi arribà igualment i hagueren de retornar cap a terres valencianes. Finalment, Elionor va emmalaltir a mitjan camí i va morir a Xèrica, on va ser soterrada provisionalment, abans de dur les seues restes al monestir català de Santa Maria de Poblet. Poc després del seu traspàs, en aixafar la revolta valenciana, el rei condemnà a mort el barber que els havia tret del llit, sent arrossegat per la ciutat de València, i aprofità per a contestar-li aquella cançó amb els següents versos: «E qui no us rossegarà, susara, susara!».



Elionor de Sicília (1349-1375). La reina Gran 

Nascuda en algun lloc de Sicília en 1325 i morta a Lleida en 1375, entorn dels 50 anys. Tingué tres fills i una filla, dos d’ells Joan el Caçador i Martí l’Humà, reis d’Aragó, i ella Elionor d’Aragó, reina consort de Castella. 

Neta i filla de reis de Sicília, el seu casament a València amb Pere el Cerimoniós en 1349, en les terceres noces del monarca, donà lloc a la desitjada estabilitat matrimonial i successòria de la Corona. D’una banda, de seguida tingué un fill, l’infant Joan, que posà fi a l’absència d’hereus barons i, d’una altra banda, mostrà durant un quart de segle amplis dots de comandament i iniciativa política, fins al punt d’esdevindre en 1359 la primera reina que exercí competències governatives com a lloctinent del rei en la seua absència, un fet excepcional de les Corones d’Aragó i de Navarra, ja que en cap altra part d’Europa les reines consorts accedien oficialment a tal responsabilitat pública. Així, no només acompanyà el rei en la seua expedició militar contra els rebels de l’illa de Sardenya i prengué decisions en nom del seu germà menut, que era rei de Sicília, sinó que, a més a més, es feu càrrec del govern de la Corona en nombroses ocasions, per exemple durant diversos períodes de la cruenta guerra contra Castella. No debades fou coneguda pels seus súbdits com la reina Grossa, no només pel seu volum, sinó per la seua importància política. 

Fou a partir de la seua descendència que es creà el Ducat de Girona, que a partir de llavors quedà vinculat a l’hereu de la Corona, com succeí amb els seus fills, els infants Joan i Martí. Igualment, en 1368 es feu construir l’anomenat palau reial menor de Barcelona, com a seu de la seua pròpia cort. Va morir en 1375 i va ser sepultada al monestir català de Santa Maria de Poblet, en un mausoleu del qual, no obstant això, ja no en queda res.



Sibil·la de Fortià (1377-1387). La reina Empordanesa 

Nascuda probablement a Fortià (Catalunya) cap al 1350 i morta a Barcelona en 1406, entorn dels 56 anys. Tingué un fill i una filla, Isabel d’Aragó, casada amb el comte Jaume II d’Urgell, el Dissortat. 

Neta i filla de membres de la baixa noblesa de l’Empordà, el seu casament en 1371 amb el baró aragonés Artal de Foces comportà la seua entrada en la cort d’Elionor de Sicília, esposa de Pere el Cerimoniós. Després de la mort d’Artal en 1374 i de la reina en 1375, esdevingué amant del monarca i tingueren una filla, una relació que fou inicialment ben rebuda pels infants Joan i Martí, ja que evitava nous enllaços matrimonials del rei. Tanmateix, les coses canviaren quan en 1377 Pere i Sibil·la es casaren, en les quartes noces del monarca, i tant ella com el seu entorn reberen grans donacions reials i intervingueren en els afers polítics, especialment en el Comtat d’Empúries. A partir d’aleshores els infants menysprearen Sibil·la fins al punt de negar-se a acudir a la seua coronació, celebrada «ab una molt solemnial festa» a Saragossa en 1381. De fet, en la cort reial es formaren dos faccions enfrontades, una aristocratitzant entorn de l’infant Joan i la seua dona, Violant de Bar, i una altra més popular al voltant de Sibil·la. 

En conseqüència, a la mort de Pere el Cerimoniós en 1387, Sibil·la fugí del palau reial i s’arrecerà en un castell, però fou capturada i acusada de lesa majestat per abandonament del monarca i furt. Dos membres del seu seguici foren executats, però finalment ella fou absolta després de retornar les donacions reials rebudes, a canvi d’una pensió vitalícia anual. Així, Sibil·la visqué la resta de sa vida a Barcelona, fins a la seua mort a començaments del segle XV, quan fou soterrada en el convent de franciscans de la ciutat i, molt més tard, traslladada a la catedral, juntament amb les reines Constança de Sicília i Maria de Xipre. Encara en vida seua, Bernat Metge escrigué una semblança que destacava la seua determinació i intel·ligència: «Qui et poria dar entenent la fortalesa de cor e esforç e gran paciència de la regina dona Sibil·la d’Aragó, e lo gran saber e bon enteniment que ha?».



Violant de Bar (1387-1396). La reina Ostentosa 

Nascuda probablement en algun lloc del nord de França cap al 1365 i morta a Barcelona en 1431, entorn dels 66 anys. Tingué tres fills i tres filles, una d’elles, Violant d’Aragó, reina consort de Nàpols. 

Neta del rei de França i filla del duc de Bar, el seu casament en 1380 amb l’infant Joan d’Aragó comportà l’allunyament dels dos del monarca Pere el Cerimoniós, que volia que ell es casara amb la reina de Sicília. De fet, enfrontats també amb la dona del rei, Sibil·la de Fortià, lideraren una facció aristocratitzant en la cort fins a l’accés al tron en 1387 del mateix Joan. 

Enèrgica, decidida i molt ben avinguda amb el seu marit, exercí com a alta consellera i lloctinent reial, en un regnat caracteritzat per l’exuberància de les corts del rei i de la reina, que esmerçaren tota la seua fortuna en exhibir un luxe constant. Segons Bernat Metge, «la sua casa és estada temple de la liberalitat, molt pus ocupada en donar que en reebre», i, segons Pere Tomich, «tenia la pus gran casa que reina que hom sabés en aquell temps e anava molt bé acompanyada de moltes baronesses, nobles dones e mullers e filles de cavallers, e de gentils hòmens, en gran nombre». Consegüentment, també fou una gran promotora de l’art, la cultura i les lletres, però en morir el rei Joan en 1396, sense tindre descendència masculina viva, els súbdits de la Corona d’Aragó s’afanyaren a reconéixer el germà d’aquell, l’infant Martí, com a nou monarca. Violant al·legà que potser estava embarassada i que, per tant, podria tindre un fill i heretar el tron, però, després de ser sotmesa a vigilància durant uns mesos, es comprovà que no hi hauria cap nou descendent. 

A partir de llavors visqué retirada a Barcelona, però tornà a la vida pública en 1410, a la mort de Martí l’Humà sense hereu reconegut, per tal de defensar els drets dinàstics del seu net, Lluís de Calàbria, que inicialment rebé molts suports arreu de la Corona. Finalment, però, el candidat escollit en el Compromís de Casp de 1412 fou Ferran de Trastàmara i Violant tornà a la seua vida barcelonina com a reina viuda, i va residir al palau reial de Bellesguard, on va morir en 1431. Les seues restes descansen al monestir català de Santa Maria de Poblet.



Maria de Luna (1396-1406). La reina Compromesa 

Nascuda probablement en algun lloc d’Aragó cap al 1356 i morta a Vila-real en 1406, entorn dels 50 anys. Tingué tres fills i una filla, dels quals un va ser Martí el Jove, rei de Sicília. 

Neta de nobles aragonesos i provençals i filla del comte de Luna, cresqué a la cort de la reina Elionor de Sicília, esposa de Pere el Cerimoniós, promesa en matrimoni a l’infant Martí, que en la seua condició de secundogènit no estava destinat inicialment a regnar. Es casaren en 1372 i amb les possessions dels dos formaren un dels estats senyorials més importants de la Corona, amb bona part del patrimoni al Regne de València, incloent-hi el comtat de Xèrica, Sogorb, la Vall d’Uixó, Llíria, Paterna o Alcoi. En 1391 el seu primogènit, Martí el Jove, s’esposà amb la reina Maria de Sicília, que havia hagut de fugir del seu regne, i amb les rendes d’aquell patrimoni, gestionat per Maria de Luna, es finançaren les campanyes militars que serviren per a reposar-la en el tron de l’illa. Allí estava el seu marit, l’infant Martí, quan en 1396 va morir el rei Joan sense descendència masculina i, per tant, el tron de la Corona d’Aragó va passar a ells. Maria s’afanyà a exercir com a lloctinent de Martí i a prendre les regnes del nou regnat, davant les pretensions de l’anterior reina, Violant de Bar, que al·legava estar embarassada d’un possible fill, i dels atacs militars del comte de Foix, gendre de la mateixa Violant. 

Durant els seus deu anys com a reina intervingué en nombrosos afers polítics; va intercedir davant del papa, per exemple, pels camperols de remença catalans i va mostrar una intensa preocupació per les bandositats que assolaven el regne valencià. Fou profundament religiosa i amb les seues donacions beneficià alguns monestirs en particular, com l’abadia aragonesa de Santa Maria de Veruela o la cartoixa valenciana de Valldecrist. D’ella digué el franciscà Francesc Eiximenis: «viu així com se pertany a dona excel·lent e sàvia e de muller de tan gran senyor, en molta honestat e bonesa, e per aital se fa tenir devant Déu e devant hòmens». 

Va morir a Vila-real, camí de València, en 1406, i va ser soterrada al convent de Sant Vicent de la Roqueta abans de ser trasllada al monestir català de Santa Maria de Poblet, on descansen les seues restes.



Margarida de Prades (1409-1410). La reina de l’Esperança 

Nascuda possiblement a Torres Torres (el Camp de Morvedre) cap al 1388 i morta a Riudoms (Catalunya) en 1429, entorn dels 41 anys. Tingué un fill. 

Neta i filla de nobles catalans i valencians, de menuda quedà òrfena de pare i l’enemistat entre sa mare i el seu avi feu que a partir de 1397 foren acollides en la cort de la reina Maria de Luna, fins a la seua mort en 1406. En aquell moment la viudetat del rei Martí l’Humà no era un problema, atés que tenia un fill, Martí el Jove, rei de Sicília, que garantia la continuïtat dinàstica. Però la mort d’aquell hereu en juliol de 1409 deixà la Corona sense successor directe masculí i conduí Martí l’Humà a casar-se ràpidament per tal d’intentar engendrar-ne algun. L’escollida fou Margarida de Prades, «una de les pus belles senyores que hom sabés en lo món» segons els cronistes de l’època, a qui el rei coneixia per haver sigut donzella de la reina Maria i que tenia trenta-un anys menys que ell. Amb tot, en els huit mesos i mig que durà el matrimoni fins a la mort de Martí l’Humà en maig de 1410 no fou possible que es quedara embarassada, malgrat les enormes esperances depositades en la unió. 

Així les coses, es va produir un interregne amb diversos pretendents al tron, resolt en el Compromís de Casp de 1412 amb la tria de Ferran de Trastàmara. Llavors Margarida continuà residint al palau reial de Barcelona, on mantingué una viva cort literària amb poetes com Jordi de Sant Jordi. En 1415 es casà amb el cavaller valencià Joan de Vilaragut, però, per a no perdre l’aparença de reina viuda, ho feu d’amagat, com també mantingué en secret el fill que tingueren l’any següent. Cap al 1420 el rei Alfons el Magnànim deixà de donar-li suport i, arruïnada, la parella es refugià en el monestir barceloní de Valldonzella, on Margarida ingressà com a monja després de la mort del seu marit en 1422. Uns anys més tard es traslladà al monestir de Bonrepòs, al Priorat, on va morir en 1429 com a abadessa i hi va ser soterrada abans de traslladar les seues restes a Santes Creus. 

Poc després, el seu fill secret, Joan Jeroni de Vilaragut, que professava com a monjo desconeixent els seus orígens familiars, va saber-ne la veritat i va esdevindre cavaller al servei de l’esmentat Alfons el Magnànim.



Elionor d'Alburquerque (1412-1416). La reina Rica 

Nascuda en algun lloc de Castella cap al 1374 i morta a Medina del Campo (Castella) en 1435, entorn dels 61 anys. Tingué cinc fills i dos filles, dos d’ells Alfons el Magnànim i Joan II, reis d’Aragó, i dos d’elles Maria d’Aragó i Elionor d’Aragó, reines consorts de Castella i Portugal respectivament. 

Neta de reis de Castella i de Portugal i filla del comte d’Alburquerque, es casà en 1393 amb l’infant de Castella Ferran de Trastàmara, amb el qual va sumar un immens patrimoni amb terres per tota Castella, la Rioja i Extremadura. No debades fou qualificada pel cronista Pedro López de Ayala com «la Rica Hembra, la señora mejor heredada que se fallaba en España», i aquella fortuna –i els exèrcits que es podien pagar amb ella– fou una de les claus per les quals Ferran fou escollit en el Compromís de Casp de 1412 com a nou monarca de la Corona d’Aragó. Molt ben compenetrada amb el seu marit, Elionor s’hi traslladà amb tota la família, però el nou rei va morir a penes quatre anys després, en 1416, i ella decidí retornar a terres castellanes, a la seua vila de Medina del Campo, on passà a signar els documents com «La Tryste Reyna». 

Tractà d’intercedir en les desavinences creuades que es produïren entre els seus fills, els infants Joan i Enric, i el rei de Castella, que acabà confiscant-los les possessions i internant provisionalment Elionor en el monestir de Santa Clara de Tordesillas. Finalment, ingressà com a monja en el monestir de Santa Maria la Real de Medina del Campo, que ella mateixa havia pres davall el seu patrocini i on va morir en 1435, poc després de conéixer que els seus tres fills, tant els mencionats infants Joan i Enric com Alfons el Magnànim, havien estat capturats pels genovesos en la batalla de Ponça. Les seues restes descansen allí, tot i que al monestir de Santa Maria de Poblet es construí un sepulcre amb la seua figura jacent, que es troba buit.



Maria de Castella (1416-1458). La reina Governant

Nascuda a Segòvia (Castella) en 1401 i morta a València en 1458, a punt de complir els 57 anys. No tingué fills. 

Neta i filla de reis de Castella, el seu casament, concertat al poc de nàixer amb el seu cosí germà Alfons de Trastàmara, es pensà inicialment en clau dinàstica castellana, però acabà tenint lloc en 1415 a València, quan ell era hereu de la Corona d’Aragó, on començaren a regnar a l’any següent. Amb una mala salut permanent i una constitució física poc agraciada, el ja rei Alfons el Magnànim, amb qui no tingué cap fill, es mostrà sempre allunyat d’ella en el terreny sentimental. Per contra, mantingueren una intensa relació per a la gestió dels afers polítics, per la qual cosa el rei, que se n’anà a conquerir Nàpols en 1432 i ja no tornà mai, la nomenà en diverses ocasions i durant molt de temps lloctinent general de la Corona, per exemple de 1420 a 1423 i de 1432 a 1436, o del Principat de Catalunya en particular, de 1436 a 1453. 

Així les coses, tot i els seus constants problemes de salut, exercí destacadíssimes responsabilitats polítiques, com ara quan es plantà enmig dels campaments dels exèrcits castellans i aragonesos en 1429 per a forçar-los a negociar la pau, quan hagué de liderar l’obtenció d’enormes sumes de diners per a alliberar el mateix rei i els infants Joan i Enric, que havien sigut capturats pels genovesos en la batalla de Ponça de 1435, o quan intercedí en els greus problemes sociopolítics catalans, ocasionats pel problema remença al camp i els enfrontaments entre la Busca i la Biga a la ciutat de Barcelona. En la dècada de 1440 establí la seua cort durant diversos anys continuats a València i hi fundà el monestir de les monges clarisses de la Santíssima Trinitat, on ella mateixa fou soterrada en 1458, després de morir només uns mesos més tard que ho fera a Nàpols el seu marit absent, Alfons el Magnànim.



Joana Enríquez (1458-1468). La reina Animosa 

Nascuda possiblement a Torrelobatón (Castella) en 1425 i morta a Tarragona en 1468, entorn dels 43 anys. Tingué tres filles i un fill, una d’elles Joana d’Aragó, reina consort de Nàpols, i ell Ferran el Catòlic, rei d’Aragó, rei consort de Castella i rei de Navarra. 

Neta del rei de Castella i filla de nobles castellans, el seu casament en 1447 amb Joan, infant d’Aragó i rei de Navarra, que era vint-i-set anys major que ella, es feu en clau de les aliances polítiques que pretenien controlar el poder al territori castellà. Mitjançant el matrimoni esdevingué reina consort de Navarra, atés que Joan havia heretat el regne de la seua primera esposa, Blanca, amb qui havia tingut un fill, el príncep Carles de Viana, potencial hereu tant de la Corona navarresa com de l’aragonesa. Tanmateix, l’enfrontament entre el pare i el fill provocà una guerra civil a Navarra, en la qual Joana intervingué directament, i ressorgí quan Joan heretà també la Corona d’Aragó en 1458, amb el problema afegit que Joan i Joana havien tingut un fill, el futur Ferran el Catòlic. Així les coses, quan el príncep Carles de Viana va morir en 1461 Joana s’afanyà a entrar a Catalunya, en un clima prebèl·lic, on, com a lloctinent general, aconseguí el reconeixement de Ferran com a futur monarca. Això no impedí l’esclat de la Guerra Civil catalana, en la qual la mateixa Joana acomplí un paper de primera magnitud, organitzant l’aferrissada defensa de Girona, enviant missions diplomàtiques a Enric IV de Castella i Lluís XI de França i preparant les campanyes militars de l’Empordà, poc abans de morir en ple conflicte, com a conseqüència d’un càncer de pit en 1468. El seu esperit decidit, malgrat les adversitats, fou recollit en el cançoner del poeta coetani Joan Berenguer de Masdovelles: «Vostros grans fets, senyora virtuosa, se mostren clars per les obres que n’ixen, no contrestant molts malvats se desixen». 

Fou també la impulsora del casament que es produí en 1469, una vegada que ella ja havia mort, entre el seu fill Ferran i la infanta Isabel, que acabà heretant la Corona de Castella, amb la consegüent i transcendental unió castellanoaragonesa. Les seues restes descansen al monestir de Santa Maria de Poblet.



Isabel de Castella (1479-1504). La reina Forta 

Nascuda a Madrigal de las Altas Torres (Castella) en 1451 i morta a Medina del Campo (Castella) en 1504, als 53 anys. Tingué quatre filles i un fill, dos d’elles Isabel d’Aragó i Maria d’Aragó, reines consorts de Portugal, una altra Caterina d’Aragó, reina consort d’Anglaterra, i una altra Joana la Boja, reina de Castella, d’Aragó i de Navarra. 

Neta i filla de reis de Castella, fou nomenada hereva de la Corona castellana pel seu germanastre Enric IV, però fou desheretada en fugir del regne i casar-se en 1469 amb l’infant Ferran d’Aragó, hereu de la Corona aragonesa. En conseqüència, a la mort del rei Enric en 1474, es produí una guerra civil a Castella entre els partidaris de la seua filla, Joana, i els d’Isabel, que es resolgué en 1479 amb la plena victòria dels exèrcits d’Isabel i Ferran, qui, a més a més, aquell mateix any heretà efectivament el tron de la Corona d’Aragó. Els dos monarques es reconegueren poders mutus en les seues respectives corones, però l’acció d’Isabel se centrà fonamentalment en el territori castellà, on donà lloc a un període de govern estable i fort després de llargues dècades de guerres i enfrontaments. Reduí els sectors hostils de la noblesa; impulsà la conquesta de l’emirat nassarita de Granada, culminada en 1492; inicià una política de prestigi i enfortiment del poder reial, amb nombroses reformes administratives i fiscals i un ampli programa propagandístic; signà, juntament amb Ferran, les Capitulacions de Santa Fe, que donaren origen a l’arribada de Cristòfor Colom a les illes del Carib i a l’inici de les conquestes hispàniques del continent americà; i reforçà el control social de la religiositat cristiana, amb la creació de la Inquisició, l’expulsió dels jueus en 1492 i la conversió forçosa dels musulmans de Castella en 1502. Fou anomenada, consegüentment, Isabel la Catòlica. D’altra banda, per la seua energia bel·licosa, el poeta aragonés Pedro Marcuello la qualificà de: «Grande reyna y más guerrera, y es en el campo cavallero, según acá nos sabemos, y adalit mucho guerrero». 

Va morir a terres castellanes en 1504 i va ser sepultada al convent de Sant Francesc de Granada, abans de traslladar les seues restes a la capella Reial annexa a la catedral de la mateixa ciutat.


Germana de Foix (1506-1516). La reina Virreina 

Nascuda possiblement a Maseras (Foix) en 1488 i morta a Llíria en 1536, entorn dels 48 anys. Tingué un fill. 

Neta de la reina de Navarra i filla de nobles francesos, nasqué en el comtat occità de Foix, però prompte fou traslladada a la cort dels reis de França, que pactaren el seu casament en 1506 amb Ferran el Catòlic, rei d’Aragó, que acabava d’enviudar de la seua primera esposa, Isabel I de Castella. Tenia trenta-sis anys menys que ell i un dels principals objectius del matrimoni era obtindre descendència masculina, la qual cosa hauria comportat que les Corones d’Aragó i de Castella tingueren novament sobirans diferents. El fill, anomenat Joan, arribà en 1509, però va morir a les poques hores de nàixer, i després ja no tingueren més descendents fins a la mort de Ferran en 1516. Durant aquells anys, mentre el rei exercia com a regent de Castella en nom de la seua filla Joana la Boja, Germana ocupà en nombroses ocasions el càrrec de lloctinent de diversos regnes de la Corona d’Aragó i presidí les Corts generals de Montsó de 1512 i les aragoneses de Calataiud de 1515. 

Després de morir Ferran el Catòlic es retirà a terres castellanes i a partir de 1517 seguí la cort de Carles I de Castella, del qual possiblement fou amant i que va ser coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic en 1519. Aquell mateix any Germana es casà amb un dels membres de la cort del mateix Carles, Joan de Brandemburg, i en 1523 els dos foren nomenats els primers virreis moderns del Regne de València, encarregantse de la repressió política i econòmica contra els membres de la revolta de les Germanies, que acabava de ser aixafada. Després d’enviudar novament, en 1526 es casà amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria, amb qui establí una sumptuosa cort renaixentista al palau del Real de València fins a la seua mort, que es produí en 1536. Mitjançant el seu testament fundà a la mateixa ciutat de València el monestir jerònim de Sant Miquel dels Reis, on es conserven les seues restes mortals.


Els reis i les reines baixmedievals del Regne de València i la Corona d'Aragó

Jaume I (1213-1276) – Violant d’Hongria (1235-1251) 

Pere el Gran (1276-1285) – Constança de Sicília (1276-1285) 

Alfons el Liberal (1285-1291) 

Jaume II (1291-1327)         – Blanca d’Anjou (1295-1310) 

                                                        – Maria de Xipre (1315-1322) 

                                                        – Elisenda de Montcada (1322-1327) 

Alfons el Benigne (1327-1336) – Elionor de Castella (1329-1336) 

Pere el Cerimoniós (1336-1387) – Maria de Navarra (1338-1347) 

                                                        – Elionor de Portugal (1347-1348) 

                                                        – Elionor de Sicília (1349-1375) 

                                                        – Sibil·la de Fortià (1377-1387) 

Joan I (1387-1396)         – Violant de Bar (1387-1396) 

Martí I (1396-1410)         – Maria de Luna (1396-1406) 

                                                        – Margarida de Prades (1409-1410) 

Ferran I (1412-1416) – Elionor d’Alburquerque (1412-1416) 

Alfons el Magnànim (1416-1458) – Maria de Castella (1416-1458) 

Joan II (1458-1479)         – Joana Enríquez (1458-1468) 

Ferran II (1479-1516) – Isabel de Castella (1479-1504) 

                                                        – Germana de Foix (1506-1516).


Tríptic divulgatiu





Altres imatges





dilluns, 10 d’agost de 2020

De Carraixet a Bonrepòs i Mirambell. Els orígens medievals d'un poble valencià

Vicent Baydal i Ferran Esquilache, De Carraixet a Bonrepòs i Mirambell, Institució Alfons el Magnànim, València, 2020

Després que Ferran Esquilache rebera a finals de 2017 l'encàrrec de l'Ajuntament de Bonrepòs i Mirambell d'estudiar un dels dos nuclis històrics del poble, el de Mirambell, corresponent a una antiga moreria medieval, ens vam endinsar en una apassionant investigació històrica, que ha combinat l'estudi arqueològic del paisatge agrari i urbà i la recerca de documents arxivístics i bibliogràfics. El resultat, De Carraixet a Bonrepòs i Mirambell. Els orígens medievals d'un poble valencià, va ser publicat fa uns mesos gràcies a la bona tasca de la Institució Alfons el Magnànim, que oferix en la seua pàgina web la introducció del llibre, i nosaltres publiquem ací les conclusions, acompanyades de l'apèndix gràfic que ajuda a entendre les claus que expliquem en el contingut de l'obra. Si n'esteu més interessats, la podeu trobar en biblioteques, llibreries o adquirir des d'ací este estiu: https://bit.ly/2XnCBwV

Conclusions

Els orígens medievals de Bonrepòs i Mirambell s’amagaven fins ara darrere d’una boira espessa que no ens deixava vore molt més enllà de l’any 1472, quan se’ns apareixien pràcticament per primera vegada Bonrepòs com a lloc de cristians i Mirambell com a lloc de musulmans, els dos davall la senyoria de Francí Jardí de Menaguerra. Però poca cosa més. Endinsar-se en la boira de vegades resulta perillós, però d’altres permet arribar a zones més clares, amb el cel asserenat i una vista nítida en la qual podem albirar certes coses amb un poc més de detall. Després d’esta investigació no tot és serenitat i nitidesa pel que respecta al passat medieval de Bonrepòs i Mirambell, però si més no hem pogut assolir certes clarícies il·luminades per la sòlida historiografia prèvia sobre el Regne de València i per les informacions proporcionades per una combinació de dades procedents dels arxius, l’arqueologia hidràulica i les anàlisis morfològiques dels nuclis urbans. En este sentit, són diversos els coneixements als quals ara podem accedir en relació amb l’evolució històrica de l’actual municipi de Bonrepòs i Mirambell durant l’edat mitjana.

En primer lloc, un de ben important: la identificació amb total certesa de Bonrepòs amb l’anterior nucli, horta i terme de Carraixet, que devia el seu naixement al procés de construcció de l’Horta de València per part de llauradors berbers i àrabs en època d’al-Andalus, entre els segles VIII i XII. De fet, hem pogut identificar la superfície de l’horta original construïda amb l’aigua presa de la Séquia de Montcada que donà lloc a l’alqueria/aldea de Carraixet, la qual probablement prenia el seu nom de la denominació de l’àrea en època visigòtica altmedieval, per la gran presència de càrritx vora el barranc. Així mateix, no només hem reconstruït l’espai hidràulic de Carraixet, sinó també els de la zona adjacent vinculada a la mateixa séquia, detectant una clara jerarquia, amb l’alqueria/aldea de Foios com la més gran i dominant, amb una horta molt notable, continuada per la de Meliana, i d’altra banda tres alqueries i hortes més menudes, que eren les de Carraixet, Macarella i Xirivella –les dos darreres en l’actual terme de Cases de Bàrcena–, així com un rafal que estaria en l’origen de la posterior població de Vinalesa.

Aquell paisatge, no obstant això, es veié fortament alterat per la conquesta i l’ocupació cristianes de mitjan segle XIII, amb l’expulsió dels musulmans de les seues cases i terres i el repartiment de parcel·les entre cristians vinguts del nord i la seua progressiva instal·lació. A la zona, com a la resta de l’Horta de València, llavors totes les terres passaren a ser irrigades més enllà de les hortes originals andalusines i es produí un procés de nova colonització desenvolupat durant el període subsegüent. En este sentit, ens manquen moltes informacions sobre l’evolució concreta de l’antic nucli, horta i terme de Carraixet en aquells moments inicials de població cristiana, però tot sembla indicar que probablement les seues terres foren repartides per la Corona entre colons diversos –que l’habitarien o viurien en altres llocs–, alhora que la zona es mantingué dins del reialenc i davall el control de la ciutat de València, en la seua contribució particular almenys fins a mitjan segle XIV. Entorn d’aquella data, però, –si potser el lloc de Carraixet no havia tingut abans cap altre possessor feudal– passà a mans del cavaller Berenguer Fabra, habitant de la capital i a qui documentem com a senyor en l’any 1370.

A partir d’aleshores, en tot cas, s’enceta un període de gran mobilitat en la seua possessió senyorial, en consonància amb la menudesa del lloc en el context de l’Horta i les certes limitacions demogràfiques que semblen detectar-s’hi. Així les coses, si bé sembla que l’esmentat Fabra retornà la possessió a la mateixa ciutat de València en aquell any de 1370, unes dècades després, en 1411, trobem el prevere Pere Ossinyà, retor parroquial de Massamagrell i amb cert patrimoni a Albuixec però establit igualment a la capital, com a senyor del lloc de Carraixet. En relació amb això, no sabem si ell en fou el responsable, però llavors, a banda de la casa senyorial amb les instal·lacions necessàries per a fer vi, s’hi documenta un hort de set fanecades de tarongers, que devia resultar certament particular en el paisatge agrícola del moment i que encara hi continuava a finals de la centúria. Abans, però, altres senyors estigueren també en possessió del lloc, com el notari i escrivà del Consell municipal de València i de l’estament reial del Regne de València Jaume Desplà, entre 1411 i 1414 com a mínim; el cavaller Joan Escorna, de la baixa noblesa valenciana, entorn de 1417; i el jurista i cavaller Galceran Civera, qui en mantingué la senyoria almenys entre 1421 i 1437 i sembla que prengué la decisió de canviar el nom del nucli de Carraixet pel de Bonrepòs o Bellrepòs.

Dos factors pareixen estar darrere d’aquella determinació. D’una banda, la voluntat de prestigiar la possessió senyorial mitjançant una transformació toponímica que també es documenta en altres parts del Regne de València amb denominacions semblants, vinculades sempre als conceptes de confort i benestar. D’una altra banda, a més a més, en el cas concret de Carraixet cal tindre en compte que el nom havia quedat associat al patíbul amb les forques de la ciutat de València instal·lat ben a prop a mitjan segle XIV. En relació amb açò, hem pogut documentar que l’antic nucli, horta i terme andalusí de Carraixet també va donar nom en època cristiana al pas o pont que salvava el barranc proper en el seu encreuament amb l’antiga Via Augusta, llavors camí reial de Morvedre. D’ací que la instal·lació patibulària instal·lada a la vora meridional de la rambla també rebera des del principi el nom de «forques de Carraxet» –i que fins i tot amb el temps, probablement per la importància i el simbolisme tant de les forques com del camí reial, el conjunt del barranc en tota la seua extensió acabara rebent també aquella denominació–. Així doncs, la vinculació del nom de Carraixet a un lloc amb cadàvers penjant, mort i putrefacció possiblement impulsà el canvi toponímic de la població a Bonrepòs o Bellrepòs.

En este sentit, hi ha encara un altre factor que potser condicionà la tria concreta d’aquella denominació: el fet que els Civera, tant el pare de Galceran Civera com ell mateix, tingueren una especial veneració per la Mare de Déu de la Llet, en honor de la qual construïren una capella en el convent de Sant Doménec de València, consagrada pel papa Benet XIII i on instal·laren un bell retaule confeccionat pel pintor Antoni Peris, amb escenes de la Verge Maria donant el pit al Jesuset. Si els Civera associaven aquella mateixa figura de la Virgo Lactans a la de la Mare de Déu del Repòs o del Bon Repòs, com era habitual en la cultura cristiana medieval, eixa seria la més que segura raó per a la tria del nou nom del senyoriu de Carraixet. Amb tot, després de la mort de Galceran Civera cap a 1437 i la possessió del lloc per part de la seua viuda Margarida, almenys entre 1438 i 1439, la senyoria acabà passant finalment a un altre cavaller, Francesc de Menaguerra, qui finalment l’estabilitzà dins de la mateixa família ja per a la resta de l’Antic Règim.

En concret, sembla que Menaguerra també era un jurista ennoblit, procedent en este cas de Tarragona, des d’on arribà a València a mitjan dècada de 1430 per tal de fer-se càrrec de l’administració de l’Hospital de Sant Miquel, fundat a la ciutat, en la parròquia de Sant Joan del Mercat, pel seu besoncle, l’apotecari Francesc Conill. És probable, així mateix, que, per contacte amb les mateixes terres que posseïa la institució hospitalària a l’Horta Nord, Francesc acabara adquirint propietats en la mateixa zona, com ara una finca en el terme de Museros que posseïa almenys en 1440 i també el senyoriu de Bonrepòs, en alguna data indeterminada entre 1439 i 1454. Degué ser ell, a més a més, qui en aquell període fundà el nucli de Mirambell com a alqueria de musulmans o moreria rural, amb el seu propi terme i senyoria, que en qualsevol cas romangué sempre vinculada a la de Bonrepòs. Si més no, és a partir de 1454 quan trobem un seguit de caps de família avassallant-se en Mirambell –un altre topònim que pretenia prestigiar el nom de la senyoria– i quan aproximadament sembla començar la vida pròpia del lloc, que prompte assolí una notable importància dins del patrimoni dels Menaguerra. No debades, així ho permetien les condicions servils aplicades als musulmans com a població infidel, segregada i vençuda en el context medieval del Regne de València i de l’expansió feudal europea.

Altrament, en morir Francesc de Menaguerra en 1460 el senyoriu de Bonrepòs i Mirambell passà a un dels fills que havia tingut amb la també noble catalana Sibília Jardí, Francí Jardí de Menaguerra, qui anteriorment havia posseït el lloc de Tormos, a la Vall de Laguar, també de musulmans, una experiència que podria haver influït en la decisió de crear una moreria rural en els dominis familiars de l’Horta de València. De fet, durant la seua senyoria, que s’allargà almenys fins a la dècada de 1490, continuaren arribant famílies musulmanes a Mirambell i n’adquirí també la plena jurisdicció, per concessió de Joan II en 1472, la qual cosa li permeté assolir un intens domini sobre eixos mateixos vassalls. Val a dir, en un altre orde de coses, que aquell atorgament jurisdiccional, que també s’aplicava al lloc cristià de Bonrepòs, es feu pels molts serveis prestats a la Corona durant la Guerra Civil catalana, ja que no debades sembla que els Menaguerra destacaren per la seua carrera militar, tant Francí com el seu germà Ponç de Menaguerra, qui també és conegut per haver escrit el tractat de justes i tornejos Lo cavaller. Per la seua banda, Francí participà igualment en les campanyes de conquesta de Granada, tot i que degué morir en el tombant del segle XV i la senyoria de Bonrepòs i Mirambell passà a la seua viuda, Elionor de Castellví, qui finí en 1514. Finalment, uns anys després els llocs foren heretats per un nebot dels dos, el també tarragoní Pere Ramon de Montoliu, qui de fet compartí senyories al Camp de Tarragona i l’Horta de València fins que finalment els seus descendents s’establiren de manera exclusiva en terres valencianes.

En tot cas, no només hem pogut aportar llum als orígens andalusins de Carraixet i les seues transformacions en època cristiana, a l’evolució baixmedieval de la seua senyoria, a la substitució toponímica per Bonrepòs entorn de la dècada de 1430 o al procés de creació de la moreria de Mirambell cap a la de 1440, sinó que també hem pogut reunir certes informacions sobre el desenvolupament de les comunitats rurals cristiana i musulmana dels dos nuclis. Pel que fa a Carraixet/Bonrepòs, com hem apuntat, la conquesta cristiana va comportar el repartiment i la irrigació de totes les terres del terme, de manera que una part de les seues parcel·les, amb el transcurs del temps, acabaren en mans veïns de fora, especialment d’habitants de la ciutat de València, que les treballaven, les establien o les arrendaven a altres. També s’hi documenten algunes alqueries unifamiliars i, d’altra banda, podem suposar que després de la conquesta Carraixet va continuar com a nucli habitat, ara per cristians, tot i que no sabem si en el mateix lloc on hi havia l’anterior alqueria/aldea andalusina o en algun altre punt proper, on hui es troba el nucli històric de Bonrepòs, entorn de la plaça de l’Església i el carrer Major. En qualsevol cas, al llarg de la baixa edat mitjana fou sempre un lloc menut, que en els millors moments demogràfics documentats oscil·lava entre la desena i la quinzena de nuclis domèstics estables. En este sentit, a més a més, s’hi detecta una mobilitat familiar molt intensa, amb només uns pocs llinatges que tingueren certa continuïtat, com els Aguilella, els Badia, els Barberà o sobretot els Munyòs, però que en cap cas arribaren als segles moderns.

Per una altra banda, en el nucli hi devia destacar, evidentment, la «casa del senyor» que es documenta per primera vegada en 1411, en època del prevere Pere Ossinyà, amb el seu hort de tarongers contigu, i que a finals de centúria és esmentat com a «castell e casa de senyor», potser perquè els Menaguerra hi havien fet obres d’ampliació i fortificació. No debades, com hem dit, també foren ells els qui impulsaren la fundació de Mirambell com a lloc de musulmans entorn de la dècada de 1440, amb la instal·lació de famílies que provenien d’altres aljames autònomes i moreries del Regne de València. En relació amb això, hem pogut identificar alguns dels elements bàsics del seu disseny urbanístic originari, ben lligats a les característiques de la cultura islàmica. Concretament, el nucli format per la confluència dels carrers de Sant Joan i del Barranc amb la plaça de l’Ermita enmig –potser un total de 14 cases en principi, que ja estarien construïdes cap a la dècada de 1470– estava marcat per diversos factors: en primer lloc, per l’orientació cap a la Meca de la mesquita –més tard reconvertida en ermita de Sant Joan–; en segon lloc, per uns solars urbans sembla que quadrats, com era típic de les cases musulmanes; i, en tercer lloc, per un tancament de tot el conjunt mitjançant els murs de les mateixes vivendes, deixant un únic accés d’entrada per la part nord del mateix carrer de Sant Joan.

Tot plegat, allí viurien aquells primers pobladors de Mirambell, entre els quals destacaven famílies com els Hilal, els Gradano o els Sentido, que conformaren una menuda comunitat musulmana, amb alfaquí i alamí, i davall el ferri domini dels Menaguerra. En este sentit, s’hi albiren els mateixos procediments que els documentats en altres llocs de musulmans del Regne de València per tal de traure el major profit senyorial possible dels seus pobladors. En concret, els avassallaments es combinaven amb l’arrendament temporal de terres, els préstecs puntuals que anaven acumulant-se fins a adquirir un gran volum i l’ús de les grans prerrogatives jurisdiccionals dels senyors, que podien arribar a ocasionar l’esclavitud dels vassalls, com hem pogut comprovar almenys dos vegades durant la senyoria de Francí Jardí de Menaguerra. No debades, el cas de Mirambell s’erigix com un bon exemple de la importància fonamental que tingué per a bona part de la noblesa i la cavalleria del Regne de València l’explotació diferencial i més intensa de la població mudèjar i morisca fins a la seua expulsió en 1609. Per una altra banda, pel que fa a aquells mirambellans que foren finalment foragitats en eixa data, també hem pogut rescatar alguns dels fets que els marcaren a les darreries de l’edat mitjana, com ara l’enfrontament familiar que desembocà en l’assassinat primer d’Ahmad Gradano i després d’Abd Allah Sentido, un crim que commocionà la ciutat de València el dia del Corpus de 1491.

Són, en definitiva, xicotets espais de claror i visibilitat que ens han permés recuperar, del més profund de la boira, alguns fragments històrics que expliquen i ens ajuden a comprendre els orígens medievals d’un poble valencià de l’Horta Nord: Bonrepòs i Mirambell.

Apèndix gràfic

 Figura 1. Reconstrucció de l’horta entre Foios, Meliana i el barranc de Carraixet


 Figura 2. Hortes andalusines de Carraixet i alqueries veïnes

  Figura 3. Retaule de la Mare de Déu de la Llet, d’Antoni Peris, conservat en el Museu de Belles Arts de València

  Figura 4. Detall del retaule de la Mare de Déu de la Llet, d’Antoni Peris, conservat en el Museu de Belles Arts de València

  Figura 5. Esquema familiar dels Conill-Menaguerra-Montoliu

  Figura 6. Mapa de la distribució del poblament cristià i musulmà al Regne de València (segles XIV-XVII)

  Figura 7a. Pitxers islàmics de la primera mitat del segle XV apareguts en la mesquita de Mirambell

  Figura 7b. Pitxers islàmics de la primera mitat del segle XV apareguts en la mesquita de Mirambell

  Figura 8. Detall del plànol de València i l’Horta en 1883

  Figura 9. Bonrepòs i Mirambell en una fotografia aèria de 1945

  Figura 10Mirambell en una fotografia aèria de 1987

  Figura 11. Reconstrucció de Mirambell en el segle XIX

  Figura 12. Reconstrucció de Mirambell en el segle XV

  Figura 13. Models de casa rural islàmica segons el despoblat de l’Atzuvieta, en la Vall d’Alcalà

  Figura 14. Alqueria d’en Martorell, a l’horta de Gandia

  Figura 15. Orientació de la mesquita de Mirambell cap a la Meca

  Figura 16a. Porta de la moreria de Berfull, a Rafelguaraf (Foto Vicenç Salvador Torres Guerola)

  Figura 16b. Porta de la moreria de Berfull, a Rafelguaraf (Foto Ripoll 531)

Figura 17. Mur posterior que tancava la moreria de Mirambell