Possible representació de Frederic II i Bianca Lanza, pares de l'emperadriu Constança Anna de Hohenstaufen
Fa unes setmanes
vaig parlar de l'origen germànic del ratpenat emprat per la Casa d'Aragó des de finals del segle XIII com a conseqüència de l'enllaç matrimonial de Pere el Gran amb Constança de Sicília, rebesnéta de Frederic I de Hohenstaufen el Barba-roja, néta de Frederic II, també emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, i filla de Manfred I, rei de Sicília entre 1258 i 1266, fins que fou derrotat i mort pels Anjou, que passaren a governar l'illa. I esta aliança germanoaragonesa tingué unes altres derivacions, com ara el fet que la tia de Constança, Constança Anna d'Hohenstaufen, tota una emperadriu bizantina, acabara els seus dies a València, on hi ha encara les seues restes. La seua història, a més, és ben novel·lesca. Era filla de l'emperador alemany Frederic II ("la meravella del món", que sabia parlar fins a nou llengües) i de la seua amant, la piemontesa
Bianca Lanza. Així, per interessos dinàstics, el seu pare la va casar en 1244 amb un altre dels emperadors de la Cristiandat,
Joan III Vatatzés, que en aquells moments governava
l'Imperi de Nicea, successor a l'Orient de l'Imperi bizantí, després que Constantinoble haguera estat conquerida pels exèrcits croats. Ell tenia 50 anys i ella en tenia 14, i a partir de llavors fou anomenada emperadriu dels grecs (
imperatrix grecorum).
Tanmateix, Joan III morí deu anys després i un dels seus successors, Miquel VIII Paleòleg, el reconqueridor de Constantinoble en 1261, reclamà Constança Anna per a si mateix. Ella es negà i als 36 anys aconseguí fugir a Sicília, on governava el seu germà Manfred. Arribà, però, tot just en 1266, quan aquell fou derrocat pels Anjou, per la qual cosa hagué de refugiar-se prop de Bari amb la viuda del rei, al castell de Lucera, que estava defensat per la guàrdia musulmana del difunt Manfred. Finalment es reteren i foren empresonades fins que uns anys més tard Constança Anna fou alliberada pels mateixos Anjou. Llavors decidí cercar l'ajuda de la poca família carnal que li quedava, és a dir, la de la seua neboda Constança, casada amb Pere el Gran d'Aragó, a la cort del qual també havien anat a parar altres nobles procedents de Sicília com
Roger de Loria o
Conrad i
Manfred Lanza, que probablement eren cosins de la mateixa Constança Anna. Així, salpà cap a València quasi en la pobresa, duent entre els seus béns més preats algunes relíquies que, segons contava, l'havien curada de la lepra, com ara un fragment de la roca on brollà aigua per al bateig de
Santa Bàrbara en el segle IV a Nicomèdia (en l'actual Turquia).
D'eixa forma, l'antiga emperadriu s'instal·là al regne de València, on fou protegida pels diversos monarques aragonesos, que li concediren, entre d'altres, les rendes reials de les viles de Gandia i Pego i les dels musulmans de Beniopa i Alfàndec. Constança Anna ingressà en un convent i, abans de morir en 1307, encarregà la construcció d'una capella a Santa Bàrbara en
l'església de Sant Joan de l'Hospital de València, la més antiga de la ciutat després de la catedral. Hi donà les relíquies de l'esmentada santa i ella mateixa hi fou soterrada dins d'un sarcòfag, on descansaren les seues despulles fins que a finals del segle XVII foren traslladades a una urna de fusta dipositada en una nova capella de Santa Bàrbara, molt més gran, que és l'única d'estil barroc que actualment hi ha a l'església. Així, si aneu a Sant Joan de l'Hospital, una autèntica joia que
cal visitar, encara podreu veure les relíquies de la santa i la urna amb les restes de l'emperadriu a la susdita capella. Ací en podeu veure unes quantes fotos:
Interior de l'església de Sant Joan de l'Hospital, una barreja de romànic i gótic
Cúpula de la capella de Santa Bàrbara a l'església de Sant Joan de l'Hospital
Urna del segle XVII amb les restes de l'emperadriu Constança Anna
De fet, la història de Constança Anna, emperadriu oriental i filla d'emperador occidental, germanoitàlica que visqué a Nicea, Constantinoble, Sicília, Nàpols i València, fou tan interessant que molts segles després Vicent Blasco Ibáñez la recollí en una novel·la. Fou a
Mare Nostrum [
text], una història publicada en 1918 en la qual Blasco féu la seua versió particular de l'Odissea homèrica
a través d'Ulises Ferragut, un marí mercant que també comptava amb una Penèlope (la seua esposa Cinta), un Telèmac (el seu fill Esteban), una Circe (la seua amant alemanya Freya) i una Ítaca:
València, sempre València. Estes són les paraules que li repetia a Ulises Ferragut el seu padrí, Carmelo Labarta, un personatge que no sé si està estudiat però és un clar reflex dels records de Blasco Ibáñez sobre els seus contactes valencianistes de finals del segle XIX. És una barreja, diria jo, de
Constantí Llombart i, sobretot,
Teodor Llorente, que ja estaven morts en el moment de redacció de l'obra. Del primer pren el seu nom vertader (que era Carmelo Navarro) i el fet que era pobre, mentre que del segon agafa la professió inicial d'advocat, la seua magnífica capacitat literària, l'èxit als Jocs Florals, l'amistat amb Mistral o l'animadversió política que ell mateix li professava. Així sembla deduir-se d'alguns dels fragments de l'obra:
El abogado don Carmelo Labarta se mostraba ante sus ojos como la personificación de la vida ideal, de la gloria de la poesía... A espuertas podría ganar el dinero, pero los versos le atraen más que los pleitos... Al anunciarse unos Juegos Florales temblaban los competidores... Por fortuna, se había confinado en la literatura regional, y su inspiración no admitía otro ropaje que el del verso valenciano... Era que se iba á celebrar la fiesta de la literatura lemosina, en la que desempeñaba siempre un primer papel: vate premiado, discurseante, ó simple ídolo, al que tributaban sus elogios otros poetas... Labarta, después de transcurridos doscientos años, no había llegado á perdonar á Felipe V, pero se lo decía en verso y en lemosín, circunstancias atenuantes que le permitían ser partidario de los sucesores de Felipe el Maldito y haber figurado por unos meses como diputado mudo del gobierno... Se lo imaginaba á todas horas con una corona de laurel en las sienes... debía llevar corona cuando él no estaba presente. Indudablemente la llevaba á solas, como un gorro casero... Cierta vez hasta había pasado la frontera, lanzándose audazmente por un país remoto titulado el Mediodía de Francia, para visitar á otro poeta que él llamaba «mi amigo Mistral»
I una de les coses més curioses és que finalment el personatge central de la novel·la, el mariner Ulises Ferragut, acaba heretant els béns d'eixe Teodor Llorente/Constantí Llombart: Los últimos versos del poeta eran versos en castellano. ¡Malo! Después de esto, resultaba indudable su próximo fin... No tuvo ocasión de verle otra vez: murió estando él de viaje. Al desembarcar en Barcelona, su madre le entregó una carta escrita casi en su agonía. «Valencia, hijo mío; ¡siempre Valencia!» Y luego de repetir varias veces esta recomendación, le hacía saber que era su heredero. Los libros, las estatuas, todos los recuerdos gloriosos de Labarta, pasaron á Barcelona para adornar la casa del marino... Además, el poeta dejó á su ahijado una casa vieja en Valencia, varias tierras y cierta cantidad en valores cotizables. Total: treinta mil duros. Però si parle ací del Mare Nostrum de Blasco Ibáñez no és per eixos personatges, sinó per un altre, que és la pròpia emperadriu Constança Anna de Hohenstaufen.
En efecte, tot i que la novel·la està ambientada a començaments del segle XX, la figura de l'emperadriu apareix al llarg de la història, ja que representa l'amor ideal d'Ulises Ferragut des de la mateixa infància: Sus primeros amores fueron con una emperatriz. El tenía diez años y la emperatriz seiscientos. En concret, Blasco relata que al pare d'Ulises, amerat de romanticisme walterscottià, li agradava anar a l'església que havia estat dels cavallers de l'orde de Sant Joan de l'Hospital. I ací, mentre s'oficiava la missa, els ulls i la ment del xiquet anaven a parar a l'urna on estaven les restes de l'emperadriu: Lo primero que buscaban sus ojos en la capilla de Santa Bárbara era una arca clavada en la pared á gran altura, un sepulcro de madera pintada, sin otro adorno que esta inscripción: 'Aquí yace doña Constanza Augusta, Emperatriz de Grecia'. El nombre de Grecia tenía el poder de excitar la fantasía del pequeño. También su padrino, el abogado Labarta, poeta laureado, no podía repetir este nombre sin que una contracción fervorosa pasase por su barba entre cana y una luz nueva por sus ojos. Algunas veces, al poder misterioso de tal nombre se yuxtaponía un nuevo misterio más obscuro y de angustioso interés: Bizancio. ¿Cómo aquella señora augusta, soberana de remotos países de magnificencia y de ensueño, había venido á dejar sus huesos en una lóbrega capilla de Valencia? Així, coneguda la rocambolesca història de Constança Anna, el xiquet Ulises s'enamorà d'ella en base a una imatge que hi havia a la mateixa capella:
Pelirrubia y con enormes ojos negros, guapetona, un poco llena de carnes... Por las noches, cuando sentía miedo en la cama, impresionado por la enormidad del salón que le servía de alcoba, le bastaba hacer memoria de la soberana de Bizancio para olvidar inmediatamente sus inquietudes y los mil ruidos extraños del viejo edificio. «¡Doña Constanza!...» Todas las mujeres, al aproximarse á él, tomaban algo de aquella otra que dormía seis siglos en lo alto de un muro. Cuando su madre, la dulce y pálida doña Cristina, dejaba por un instante sus labores y le daba un beso, veía en su sonrisa algo de la emperatriz. Cuando Visanteta, una criada de la huerta, morena, con ojos de zarzamora y una piel ardorosa y fina, le ayudaba á desnudarse ó le despertaba para llevarle al colegio, Ulises tendía los brazos en torno de ella con repentino entusiasmo, como si le embriagase el perfume de animalidad vigorosa y púdica que exhalaba la muchacha. «¡Visanteta!... ¡Oh, Visanteta!...» Y pensaba en doña Constanza. Así debían oler las emperatrices, así debía ser el contacto de su epidermis. Estremecimientos misteriosos é incomprensibles atravesaban su cuerpo como ligeros vapores, como débiles burbujas del légamo que duerme en el fondo de toda infancia y se remonta á la superficie con las fermentaciones de la juventud.
En conseqüència, quan, ja adult, Ulises Ferragut conegué realment una germànica, Freya (una espia al servici de l'exèrcit alemany durant la Primera Guerra Mundial), s'enamorà perdudament d'ella: La embriaguez, al apoderarse de él, entornando sus ojos, evocaba siempre idénticos ensueños. En sus siestas de ebrio saciado y feliz, reaparecía Freya, que no era Freya, sino doña Constanza, la emperatriz de Bizancio. La veía vestida de labradora, tal como figuraba en el cuadro de la iglesia de Valencia, y al mismo tiempo completamente desnuda, igual que la otra cuando danzaba en el salón. Esta doble imagen, que se separaba y se juntaba caprichosamente con las inverosimilitudes del ensueño, decía siempre lo mismo. Freya era doña Constanza perpetuándose á través de los siglos, tomando nuevas formas. Había nacido de la unión de un alemán y una italiana, igual que la otra... Pero la púdica emperatriz sonreía ahora de su desnudez; estaba satisfecha de ser simplemente Freya.
No em direu que la història no és recargolada: una emperadriu medieval realment soterrada a València acaba com a personatge d'una novel·la de Blasco Ibáñez sobre la Gran Guerra, en la qual, a més a més, hi ha reflexos dels principals protagonistes de la Renaixença valenciana. I, per si fóra poc, la novel·la
Mare Nostrum esdevingué un èxit internacional i fou duta
a la gran pantalla en dues ocasions: una
en 1926, produïda per Hollywood i des del punt de vista de la pròpia espia alemanya (reencarnació de Constança Anna de Hohenstaufen a la novel·la), i una altra
en 1948, produïda a Espanya, ambientada en esta ocasió en la Segona Guerra Mundial i protagonitzada per Fernando Rey en el paper d'Ulises Ferragut. Quasi res, porta el paperet!
Portada de la novel·la Mare Nostrum (1918)
Fotograma de la pel·lícula Mare Nostrum (1926)
