dilluns, 14 abril de 2014

Valencians i catalans (1908-2014): encara coneixent-nos


Barcelona, començaments de segle XX. Fa 30 anys que el renaixement de les lletres catalanes és un fet. A banda de la plèiade d'autors que escriuen en català a la capital i tots els pobles de Catalunya, es publiquen diaris i llibres en català i hi han aparegut figures senyeres com Jacint Verdaguer, Narcís Oller, Santiago Rusiñol, Joan Maragall o Àngel Guimera, que havia estat a punt de rebre el Premi Nobel. Però quan miren cap a València, què veuen? En els cercles literaris més selectes potser saben que la cosa es mou des de fa temps, però en el conjunt de la societat catalana -i per tant dels mitjans de comunicació- només coneixen, bàsicament, un nom, el de Teodor Llorente. És per això que quan una de les principals editorials catalanes del moment, L'Avenç, decideix publicar una selecció de les poesies llorentines, els diaris de Barcelona aprofiten per a doldre's de la manca de vitalitat de la Renaixença valenciana. Només un autor! O com a molt dos, que també hi ha qui se'n recorda de les Rimes catalanes de Vicent-Wenceslau Querol.

En arribar la premsa catalana a València, els valencianistes s'indignen, clar. Tant d'esforç com fan i aixina els ho paguen! Si la societat valenciana no els acompanya ells no tenen la culpa i, a més, l'avanç, encara que tímid, ha estat molt evident. Des que es fundara Lo Rat Penat 30 anys abans, s'ha consolidat un nucli de lletraferits en valencià, s'ha començat a fer país a través de l'excursionisme, s'imparteixen conferències valencianistes com les de Faustí Barberà, s'acaba de fundar el Centre Regionalista Valencià, etc. Ells, que senten un immens respecte i admiració per la causa catalana i els catalans els responen amb condescendència i desdeny... Que no hi ha Renaixença valenciana! Només un autor o dos, diuen!! D'immediat es dirigeixen a Llorente i a L'Avenç per a posar remei a la confusió: els catalans han de saber que no tot està perdut a València. El valencià està ben viu entre la població i hi ha hagut un renaixement literari que mereix respecte i consideració. No és tan gran com el català, però tot arribarà.

En això treballen i per a demostrar-ho demanen a L'Avenç que publique una antologia d'autors valencians, que ix publicada en 1908 sota el títol Poetes valencians contemporanis, amb poemes dels mateixos Llorente i Querol i també de Llombart, Labaila, Ferrer i Bigné, Pizcueta, Escalante, Bòdria, Arroyo, Aguirre Matiol, Palanca, Pastor Aicart, Iranzo Simon, Cebrian Mezquita, Espiau, Puig Torralva, Badenes Dalmau, De la Torre, Andrés Cabrelles i Trènor. Fins a 20 autors que tractaran de donar a conéixer per tot Catalunya la vitalitat que tenen les lletres valencianes des de ja fa anys. I el pròleg de l'antologia, a mode de desgreuge, deixa constància de l'afer bo i cercant la unió entre catalanistes i valencianistes. El podeu llegir transcrit avall i en este enllaç teniu el llibre sencer en pdf. D'una altra banda, segur que vos sona la cançó: desconeixement català de la realitat social valenciana i de la tasca del valencianisme... Bé, és una història que s'ha repetit també durant les darreres dècades i és curiós trobar-ne paral·lelismes de fa cent anys, abans que la dictadura franquista estroncara les respectives tradicions nacionalistes de finals del segle XIX i el primer terç del XX.

En tot cas, també cal dir que sembla que a poc a poc anem posant-hi solució. D'un costat, perquè el valencianisme va prenent cos i afermant-se en la seua tasca prioritària de fer país valencià. D'un altre costat, perquè sectors del catalanisme català també han entés que la millor manera de contribuir a l'èxit de tots plegats és donar suport a la construcció d'un marc nacional valencià, com ells han fet a Catalunya. Finalment, perquè en la darrera dècada també hi ha hagut un major intercanvi entre els uns i els altres a causa de "l'èxode" de valencians a Catalunya, especialment aquells qui treballen en el sector de l'ensenyament i la cultura. De tot això dóna constància el documental "Nosaltres, els valencians", produït per Barret Films, que fa un any va emetre TV3 -també enllaçat avall. I ara, en la mateixa línia, el Canal 33 acaba d'estrenar Cosins germans, un programa en què Ferran Torrent i Empar Moliner es mostren mútuament el País Valencià i Catalunya des de l'admiració, la germanor i el respecte -enllace, encara més avall, el primer capítol i recordeu que esta nit, a les 21:55 hores, n'emeten un altre. Continuem avançant, doncs!


Pròleg a Poetes valencians contemporanis, Barcelona, L'Avenç, 1908

Fa poc que vàrem publicar en aquesta biblioteca les "Poesies triades" d'en Teodor Llorente, capitost del nostre renaixement a Valencia. Alguns periòdics de Barcelona, al parlar aleshores d'aquell llibre, van doldre's de que aquest renaixement fos fluix i tardà  en aquell hermós país, com ho donava a entendre que abans el nom d'en Llorente (i el d'en Querol en el seu temps) sonaven com de poetes valencians. Aquestes observacions van motivar algunes protestes allà  prop del Túria. Persones respectables van escriure'ns dient-nos que I resultat d'aquesta restauració literària a Valencia  no's podia comparar al brillant esplet que ha tingut a Catalunya, però que no falten allà, com se suposa, conreadors de la llengua materna i de la nova poesia, esperonats per la patriòtica societat Lo Rat Penat i honorosament llorejats en els seus Jocs Florals. El que hi ha es que aquest esbart de trovadors nous valencians no es ben conegut a Barcelona, i els autors d'aquestes lletres afegien que fariem obra bona si contribuïem a remeiar aquest desconeixement. Va plaure'ns molt la idea i vàrem decidir  dedicar un dels volums de la nostra Biblioteca a una col·lecció de poetes valencians contemporanis, si persona autorisada s'encarregava de fer la replega i selecció.

Aquest es l'origen i fonament del llibre que avui donem a l'estampa. Se dignà ésser el seu arreplegador i selector qui podia esser-ho amb més autoritat que ningú [Teodor Llorente], donant-nos una sèrie de composicions poètiques que hagué d'ajustar als límits estrets de la nostra publicació, però que, aixis i tot, donarà  mostra profitosa del que es i el que val actualment la poesia renovada en la terra d'Auzias March. Cal advertir únicament als llegidors que, al costat d'aqueixa poesia, filla del renaixement, i que procura depurar literàriament el valencià, afeblit i corromput per manca de conreu, subsisteix a Valencia altra mena de poesia, completament vulgar, estimada del poble, anterior al renaixement, i en la qual aquest no ha infinit. Són obra d'aquesta musa, no sense gràcia de vegades, els romansos i col·loquis populars, els periòdics festius i satirics; i el seu llenguatge, sens polir, “el valencià  que ara’s parla”, l'empleen així mateix els autors dramàtics, que allà quasi sempre tenen caràcter còmic. D'aquestes dugues poesies, una literària i altra popular, només la primera es objecte de aquest volum




divendres, 11 abril de 2014

L'exemple de Romà Bas

Els valencianistes solem queixar-nos, i amb raó, que no tenim referents públics que facen un ús conscient i orgullós del valencià més enllà dels sectors més vinculats a la llengua pròpia, com la literatura i la música -tan marginades en el nostre país. La cosa, però, va canviant a resultes dels darrers 30 anys d'alfabetització escolar en valencià i de l'esforç particular de molta gent. Ací teniu, per posar un cas, l'exemple de Romà Bas, jugador professional de bàsquet de Xàbia, actualment en l'Autocid Ford Burgos de la LEB-Or, que parla un valencià preciós tradicional de la Marina al qual afig la depuració lingüística necessària que poua dels clàssics i que convergeix en un estàndard comú i policèntric amb catalans i balears (l'entrevista és gentilesa del projecte comarcal Sol de Invierno). Amb ell, tota una generació de valencians se suma al treball fet per les anteriors, mentre els qui volen posar pals a les rodes de la normalització del valencià fan campanyes -afortunadament fallides- en contra de les Trobades organitzades per Escola Valenciana. Que vinguen eixos mateixos a dir que este xic no parla valencià -sinó en una mena de llengua aliena i abominable com seria el català- per dir "esport", "aleshores", "cadascú", "així", "aconseguir", "després", "amb" o "feien". 


dijous, 10 abril de 2014

La mort dels blogs (tal com foren)

Blogosphere network map (2008)

No sé com, l'altre dia em vaig adonar que Blogger guardava els feeds dels blogs als quals estava subscrit a través de l'extint servici de Google Reader, fins i tot encara que els seus autors els hagueren esborrat. Això, entre altres coses, em va servir per a retrobar-me amb un blog tan meravellós com l'Ítaca que tenia fa sis anys, en 2008, la aleshores anomenada Comtessa d'Angeville. Hui en dia la conec i vaig dinar amb ella en la meua darrera visita a València, en una taula en la qual hi havia tot de bloguers d'aquella època, que hem acabant ajuntant-nos i sent amics, però dels blogs que escrivien no queda generalment ni rastre. De fet, dels vora 200 blogs que jo seguia llavors quasi el 90% estan inactius -entenent per inactius que no han publicat amb una mínima regularitat el darrer any- i, dels que queden, la majoria -com jo mateix- ha baixat considerablement el seu ritme d'actualitzacions, a uns pocs posts cada certs mesos. Són, en concret, Centpeus, Reflexions d'un arqueòleg glamurós, Xarxes socials i llengües, Llunàtic, Silvie Rothkovic, Palíndroms, Rastres, vestigis, derelictes d'Alexandre Serrano, Salms de Josep Porcar, La vista cansada de Carles Bellver, La paraula nostra de Begonya Mezquita, Testigo Accidental de Juan Enrique Tur, Un altre país de Maria Folch, Sota la creueta de Xavi Aliaga, Les dones no som (tan) complicades de Lucrècia de Borja, La caseta del plater de Josep Vicent Frechina, Clau Valenciana de Miquel Àngel Gascón, Notices from nowhere de Josep Blesa, Una paret més de Jordi Puig, Dos poals de sabó de Josep Vicent, Sargantana Xpress de Pilar Llorca, L'ordre alfabètic, Busca qui t'ha pegat, La línia de Wallace, Eines de Llengua i El Racó d'Agostinet

Ultra això, ja a penes hi ha comentaris ni generem debats, ni existeix una xarxa tan interconnectada com la de fa uns anys. El facebook i el twitter han acabat, pràcticament, amb el món dels blogs, que han perdut la seua funció dinamitzadora i ara serveixen, més bé, de repositori personal. Ja quasi ningú segueix els blogs, sinó que es limita a compartir els posts que li arriben a través de les xarxes socials. De fet, de tots els blogs esmentats ja només seguisc els que són d'amics del facebook. I els comentaris que es fan queden dins de les mateixes xarxes, no ja en els blogs, de manera que a la llarga es perden en l'espai cibernètic... ¿Potser hem perdut en conjunt amb la desaparició d'aquella manera de fer dels blogs? Tal vegada sí. Jo, almenys, llegia coses d'un grup de gent més diversa i amb més pausa i profunditat que el que faig ara en les xarxes, però potser és una simple qüestió personal. També cal tindre en compte que en aquells moments no hi havia tantes publicacions a internet i possiblement ara, a través de les xarxes, rebem una quantitat d'informacions molt més gran i molt més immediata. D'una altra banda, facebook està facilitant la creació de grups d'interessos comuns -sobre llengua, història, fotografia o el que siga- molt més àgils que les tradicionals llistes de correu, alhora que twitter permet marcar tendències a nivell informatiu moltes vegades sorgides de la ciutadania, cosa impensable amb els blogs. Siga com siga, només volia deixar constància de tot este canvi i retre un humil homenatge a aquell món perdut i iniciàtic dels blogs, que ja no tornarà, però que va marcar en certa manera una breu època, entre 2007 i 2010 aproximadament. Els qui hi participaren, saben del que parle! 

dilluns, 7 abril de 2014

"Estaban tan obstinados". La repressió i castellanització del regne de València des de 1707


L'altre dia, fussant per la Bodleian Law Library, vaig trobar un llibre titulat Regalías de los señores reyes de Aragón, de Melchor de Macanaz, un dels principals ideòlegs dels Decrets de Nova Planta que van comportar l'abolició dels règims polítics propis de la Corona d'Aragó. Era una edició feta per un descendent seu en el segle XIX amb diversos informes que Macanaz havia enviat a Felip V entre 1711 i 1714 i que, per tant, no eren públics, sinó documents secrets destinats a informar el rei per tal de prendre decisions posteriors. Un d'ells m'ha deixat glaçat, ja que en poques línies mostra clarament: a) La fermesa que mostraren els valencians austriacistes en la seua lluita contra els borbònics. b) La brutal repressió que es dugué a terme a posteriori. c) El tractament del territori valencià com a territori conquerit, quasi colonial. d) La castellanització immediata i conscient del regne valencià (Sevilla, per exemple, va ser el model per a reorganitzar la ciutat de València). Pense que el text és suficientment eloqüent per ell a soles, així que vos deixe amb ell. I recordeu que l'escriu un ministre de Felip V de manera privada, per la qual cosa no hi ha cap necessitat d'exagerar o tergiversar les coses, ans al contrari:   

El rey me ordenó en enero de 1713 le formase una relación del gobierno antiguo de Aragón, Valencia y Cataluña, del que se había puesto en Aragón y Valencia desde que se les sujetó con las armas y de lo que se convendrá remediar para que todo acabe de perfeccionarse.

VALENCIA [...]

24-26. Luego que la capital se restituyó a la obediencia del rey [...] para las tropas y finanzas hubo un comisario ordenador, que hoy es allá superintendente de rentas reales y se llama don José de Pedrajas. [...] No quedó medio alguno por donde este ministro no sacase cuanto dinero, trigo, cebada y géneros halló, tanto en los comunes [ajuntaments] como en los particulares, y como tenía tropas y pueblos bajo su mando y su cuidado era mantener las tropas, aunque los daños que éstas hacían eran muchos, se les descontaban en su haber y todo cedía en beneficio del rey.

27. No hubo pueblo que no se tomase a fuerza de armas y estaban tan obstinados que: Xátiva, después de un largo sitio, fue menester reducirla a cenizas; Orihuela, Elche, Alicante y Alcoy costaron sitios en forma y mucha sangre; Denia fue dos veces sitiada; Tortosa [llavors en poder borbònic, però no la resta de Catalunya] largo tiempo bloqueada y después sitiada, y para todo esto se sacó de aquel reino cuanto los vasallos y comunes [ajuntaments] tenían.

28-31. Luego que la capital fue ocupada pasé yo en posta a reconocer el fondo de las finanzas de aquel reino y en breve tiempo remití relaciones de todo ello: número de pueblos, tanto del rey como de señorío, los vecinos de que se componían, sustancia y especies de comercio que tenían, lo que todo producía y usos en que se convertía, y los bienes que habían dejado los que seguían el partido enemigo. [...] Después de esto se me mandó que reglase la ciudad al pie de Castilla y que enviase plano de ella y proposición de los sujetos de que se había de componer, y lo ejecuté y quedó la ciudad formada al pie de la de Sevilla

Cal recordar també que un dels canvis immediats que comportà la Nova Planta fou que tots els documents de les institucions públiques (govern, ajuntaments, notaris) passaren a escriure's en castellà i no en valencià, com fins aleshores. Després que vinga Arturo Pérez Reverte a contar-nos romanços sobre l'extensió del castellà com a "consecuencia natural" de la història. Sort que tenim a Carles Fenollosa per a contestar-li: "Contra Pérez Reverte i tots els altres".

dijous, 3 abril de 2014

Música en valencià a Spotify

 

Dijous passat la presentació d'Estellés euskaraz, en què a banda d'una àgil introducció a les circumstàncies llibre vam assistir a un recital poliglota que mostrà la magnificència dels versos estellesians en anglés, italià, portugués, francés, castellà, basc i valencià, va finalitzar amb l'actuació que teniu dalt, el "M'aclame a tu" interpretat per Josep Ferriol i Eduard Marco. Llavors, en tornar a Anglaterra, necessitat de música com estic durant els processos de lectura per a la confecció de ponències i articles -en breu tinc congrés a Dubrovnik-, vaig pensar que feia molt de temps que no escoltava l'Ovidi. I el vaig cercar a l'Spotify, que en té una molt bona col·lecció. Llavors, no sé per què -no ho havia fet mai-, vaig cercar "música en valencià" a veure què hi trobava... I el resultat va ser decepcionant: bàsicament hi havia dos àlbums titulats "Valencia en Fallas" i "Fallas en Valencia" i només dos llistes de reproducció fetes per usuaris particulars, amb un espectre d'artistes molt reduït (i encara com): Obrint Pas, Aspencat, La Gossa Sorda, Atzembla i Pep Botifarra. En canvi, si indiques "música en español" trobes més de 150 llistes de reproducció i si busques "música en català" en són 17. En estes, evidentment, estan representats alguns grups valencians, però es limiten fonamentalment al dos primers esmentats, més Feliu Ventura i Pau Alabajos. Tot plegat, no deu arribar ni al 3%, sent generosos, de la "música en català" enllaçada en les llistes particulars d'Spotify.

El següent pas era evident: fer una llista de música en valencià amb una varietat molt més àmplia per tal que si algun altre incaut tinguera la mateixa ocurrència que jo, poguera trobar una mostra suficientment representativa dels artistes valencians. Dit i fet: avall la teniu incrustada i ací teniu l'enllaç directe a la llista, que he anomenat "Música en valencià (PV)" per a deixar clar que es circumscriu a cançons fetes per músics valencians. He intentat seleccionar un bon nombre d'ells, però cal tindre en compte que la tria segueix els meus gustos personals, de manera que segurament uns estan sobre-representats, mentre que d'altres que ho mereixerien en una mostra més professional no hi apareixen (o encara d'altres, com Orxata i Arrap, no participen en Spotify). En qualsevol cas, podreu trobar més d'14 hores de música en valencià, 220 cançons i 80 artistes, alguns dels quals ben coneguts, però d'altres no gens i val la pena parar-los una miqueta d'atenció (continuen o no en actiu). Així, als noms ja mencionats se sumen els de Senior i el Cor Brutal, Arthur Caravan, Make some are us, Malnom, Mai Mai, Tashkenti, Batà, Litoral, Mi Sostingut, Andreu Valor, Tomàs de los Santos i Borja Penalba, Joan Amèric, Carles Dénia, Clara Andrés, Miquel Gil, Mara Aranda, Araceli Banyuls, Eva Dénia, Rafel Arnal, Màrius Asensi, Aljub, Quamlibet, El cau del llop, Naia, Urbàlia Rurana, La Romàntica del Saladar, Gent del DesertSoul Atac, Besugo, Auxili, Lilit i Dionís, El Diluvi, 121 dB, Vertigen, Va de Bo, Trineu Tanoka, Mugroman, Tardor, El Corredor Polonés, The Garrophones, Bajoqueta Rock, Arròs Caldós, Candela Roots, Aluminosis, Sva-ters, Pellikana, Atupa, Red Roja, Inèrcia, Enderrocks, Smoking Soul's, Rapsodes, La Caixa de Gel, Joan Palomares, Tremp, Miquel Herrero i els Autòmats, Bertomeu, Lluís Vicent, Carles Enguix, Novembre Elèctric, Amanida Peiot, Paco Muñoz, Lluís el Sifoner, Els Pavesos, Òscar Briz, Rafa Xambó, Julio Bustamante, Pep Laguarda, Remigi Palmero, Al Tall, Raimon o el mateix Ovidi Montllor.

Com veieu, una mostra prou àmplia, tant en el temps com en els gèneres: hi ha artistes dels darrers 50 anys de la música valenciana, ja facen cançó d'autor, pop, rock, pop punk, pop rock, ska, folk, soul o altres estils de vegades inclassificables. D'una altra banda, com bé sabreu els usuaris habituals d'Spotify, podeu "jugar" amb la llista, ordenant-la per cançons, artistes o àlbums, o, simplement, clicant el botó de reproducció aleatòria. Gaudiu-la, si voleu!   




dimarts, 25 març de 2014

"Estellés euskaraz" es presenta a l'Octubre



Estem de presentacions. Dissabte passat era el darrer número del Lletraferit i este pròxim dijous 27 de març, a les 19 hores a l'Octubre, just abans de tornar-me'n cap a Anglaterra, l'Estellés euskaraz, la primera antologia de poemes del mestre de Burjassot traduïda al basc. L'editor del llibre, Paco Inclán de l'Associació Cultural Bostezo, ha tingut a bé convidar-me a participar amb una breu intervenció, al costat de Jordi Sebastià, alcalde de la població citada, Gemma Sanginés, de la casa del poble basc a València, i Dominic Keown, el professor angloirlandés que, com vos vaig explicar fa un temps, és el principal expert i traductor d'Estellés a l'anglés. A més a més, l'antòleg dels poemes, Héctor Arnau, presentarà un recital poliglota, amb la declamació de versos estellesians en valencià (Eduard Marco i Francesc Mompó), basc (Víctor Iñurria i membres del Valentziako Euskaltzaleok), italià (Rafael Tomàs i Josep Dionís Martínez) i anglés (el mateix Dominic Keown). Un tuacte al que no podeu faltar si vos estimeu les lletres de qui ja ha esdevingut el poeta nacional valencià contemporani. 

I què pinte jo allà, un simple aficionat a Estellés com milers de valencians, entre tant de filòleg, escriptor, poeta i professional de la llengua? Doncs jo també m'ho pregunte i supose que cal trobar la resposta en què hi ha una simpatia mútua amb els organitzadors de l'acte, és a dir, la gent de Bostezo. La seua principal activitat és la publicació d'una revista del mateix nom, d'art i pensament -poca broma!-, que és una de les iniciatives més ben parides de la vida cultural valenciana dels darrers anys. I no m'he cansat de remarcar-ho sempre que he pogut. Vaig tindre el plaer de participar amb un article titulat "Balansiyya en cinco actos" en la versió digital del darrer número, que prenia el Cap i Casal com a punt de partida: Valencia y (p)resentimiento. La qualitat d'algunes col·laboracions, com les de Nacho Moreno, Francesc Bayarri, Santiago Alba, Danilo Barbosa o Sergi Tarín, era excepcional: en podeu llegir algunes ací. Però no només eixe número, sinó també tots els altres, en què han tractat des d'un punt de vista del pensament temes tan interessants com la informació, la psicogeografia, l'altruisme, el mal, el sexe o la bogeria, i hi han passat personatges com Javier Krahe, Joan Fontcuberta, Albert Pla, Antonio Escohotado, Richard Stallman o Joan Francesc Mira. Ací podeu trobar els pdfs dels 8 números publicats fins el moment i ací vos en podeu subscriure als pròxims.

D'una altra banda, a més d'haver estat un entusiasta d'esta última aventura en forma d'antologia estellesiana, també he mantingut una mena de connexió amb Héctor Arnau, l'antòleg i editor literari de Bostezo. No debades, ja havia passat fugaçment per les planes d'este blog, fa cinc anys, com a protagonista d'una de les nits més felices que recorde, la de l'actuació de Compartir Dóna Gustet, de l'amic comú Marc Sempere, al bell mig del Portal de l'Àngel de Barcelona. La seua ràbia cantant aquella nit "tots contents a treballar, guanyar-se el pa" el defineix com a persona, com a personatge i com a pensador. Un dramaturg, poeta i rapsoda que trasbalsa ments. Només cal que assistiu a alguna de les seues representacions o llegiu els seus poemes per a constatar-ho. Avall vos enllace un fragment d'una de les seues obres de teatre i vos recorde que actualment està fent un verkami, ja exitós, per a editar el seu tercer llibre de poemes, La Pasión del Hijo Apático. És curiós comprovar com Sempere i Arnau s'han acabant trobant en la figura d'Estellés, puix el primer també li acaba de dedicar un espectacle, del qual vos enllace un altre vídeo.

Tots plegats mostren un profund amor per la subversió, per la destrucció dels principis establerts, però no de qualsevol de les maneres, sinó mitjançant la delicadesa intel·lectual de la reflexió pausada i la violència material del nihilisme desesperançat. Saben, segurament, que les possibilitats reals de subversió, si més no ràpida, efectiva i immediata, són minses, però mantenen el convenciment que una vida sublimada a través de les seues accions catàrtiques serà més bella, intensa i vehement feliç, per a ells i per als que els envolten. La pròpia història de l'edició del llibre, que copie a continuació, resumeix en certa manera la seua filosofia, la d'uns bojos sensats que corren mig món fugint de si mateixos i, alhora, persegueixen uns ideals de vanguàrdia que farien de la nostra una societat millor. Només una gent així podia dur avant una antologia bilingüe valencià-basc de Vicent Andrés Estellés, una obra que significa i representa moltes més coses de les que aparenta. Serà un goig explicar-los-ho de viva veu este dijous a l'Octubre. Vos hi espere!  







Mai on tocava (Paco Inclán, editor d'Estellés euskaraz)

La història d’aquesta antologia naix de la confluència d’una estada al País Basc per trobar un català que haguera jugat a cesta punta a Markina, l’atracció mai manifestada per una mestra d’euskaltegia i l’admiració literària de l’antòleg, company d’aquesta i altres peripècies, pel poeta Vicent Andrés Estellés. Vam somiar-la per primera volta al desembre del 2003 al km 175 de la A3, tornant de la Fira del Llibre Anarquista de Madrid, en una parada a l’estació de servei d’Atalaya del Cañavate. Li vaig preguntar a quin poeta −més enllà del seu sexe, procedència, llengua o època− escolliria per publicar-ne una selecció de poemes. «A l’Estellés», em digué. 

Traduir-lo al basc va vindre després, per un malentès telefònic que vam interpretar com una revelació quasi xamànica. Presentàrem el projecte a l’abril del 2004 a l'antiga seu de Ca Bassot, on trobàrem la irreductible complicitat de Luis Carmona, que ens posà en contacte amb Gerardo Markuleta, traductor de l’antologia. La parada de metro de Benimodo, un xalet a la Canyada, el Departament de Basc de l’Escola d’Idiomes del Raval o una terrassa gelada a Vitòria-Gasteiz han estat altres dels escenaris perifèrics d’aquest llibre, que també ho és, que s’ha conformat com un trencaclosques de peces que no casen. 

En tot aquest temps, Estellés euskaraz ens ha acompanyat a les narracions orals de les fugides, sempre amb bitllet de tornada, del somort ambient que respiràvem a la terreta. La història d’aquest llibre, salvant tots els obstacles, ha estat explicada en cantines mexicanes, ruas do Porto, hostals de La Valletta, selves amazòniques, vaixells pirates pel Mediterrani, penya-segats islandesos, cases ocupes 2.0 de Barcelona i la caserna de la Guàrdia Civil d’Alger. Mai on tocava. Es tractava només de publicar un poemari, però preferíem pensar-lo com salvatge epopeia. Hem esperat tant temps que al camí ens hem deixat les dos editorials −Numa i La Tapadera− amb les quals pensàvem publicar-lo. Fins i tot, diverses voltes vam perdre els originals dels poemes que, finalment, retrobàrem en el traster d’un garatge del poc literari barri de Benicalap.

Al novembre del 2007, al municipi mexicà de Laguna Sánchez, un inhòspit racó allunyat de tot arreu on els seus dos-cents habitants semblaven fills d’un pare omnímode, ens vam comprometre, en una desfeta cabanya de fusta, llogada a un tal Fidel, a abandonar el món de l’edició i la literatura en cas d’aconseguir publicar aquesta antologia d'Estellés en inusitada confluència de dues llengües ferides de mort i que ara veu la llum gràcies a la connexió d’un fum de coordenades tan atzaroses com necessàries. Tanmateix, no podrem complir la nostra promesa; ja és massa tard: deu anys després, no sabem fer una altra cosa.

dijous, 20 març de 2014

"Després d'Almansa (1707-1747)": El Lletraferit #04 es presenta a Benimaclet.


 Portada del Lletraferit #04, a partir d'una obra del quatretondí Moisés Mahiques

Un nou número del Lletraferit ja està a la venda. El presentem este dissabte 22 de març a migdia, a les 12 hores, al Bar La Murta de Benimaclet, i a partir d'esta setmana de ressaca fallera ja el podeu comprar per internet o a les següents llibreries i quioscos. Pel mateix preu de sempre, 5 euros, trobareu el 33% de continguts més, fins a 96 pàgines de literatura, història,  patrimoni i cultura. I és que a banda de les 11 seccions més o menys habituals, en este número hi ha fins a 3 entrevistes i 5 reportatges. L'entrevista que obri l'exemplar, per exemple, és la que Vicent Molins fa a quatre periodistes de RTVV: Xelo Miralles, Esperança Camps, Pura Requena i Reis Juan. Tot i no ser una revista d'actualitat, no hem volgut deixar de comentar un dels esdeveniments més funests de la història recent valenciana mitjançant el testimoni de la pròpia gent de la casa. La segona de les entrevistes és la que Josep Vicent Miralles fa a Jacinto Antón, Premi Nacional de Periodisme Cultural i especialista en el gènere d'aventures. El crític literari Carles Fenollosa ressenya amb la finesa que el caracteritza els seus dos darrers reculls d'articles: Pilotos, caimanes y otras aventuras extraordinarias (2009) i Héroes, aventureros y cobardes (2013). La tercera entrevista, finalment, és la que Felip Bens fa a Moisés Mahiques, un dels artistes valencians amb més projecció, que recentment participà en l'exposició col·lectiva Only Paper, juntament amb d'altres com Paula Bonet Tactelgraphics o Felipe Pantone. Sobre esta exposició, d'una altra banda, Molins parla detalladament en la secció d'art. 

La resta de seccions incorporen temes variats i nous col·laboradors, realment potents. Un d'ells és l'escriptor i poeta Andreu Sevilla, que parla del pantà d'Alarcó, allà on naix el Xúquer en la seu Conca natal. Un altre és Manuel Pérez, que fa una deliciosa panoràmica d'Alcoi com "la ciutat dels ponts". No debades, fem una mirada especial sobre l'Alcoià-Comtat, ja que la secció de menjar i beure també hi està dedicada: Toni de l'Hostal, una altra de les noves firmes, glossa el café-teatre L'Escenari, un clàssic de la nit alcoiana, mentre que jo mateix escric sobre els millors restaurants del Comtat, com L'Escaleta, una de les poques estreles Michelin valencianes. Toni Sabater, per la seua banda, ens parla de l'olivera com a arbre mil·lenari de la cultura mediterrània, mentre que Vicent Chilet se'n va molt més lluny, a la costa oest americana, per a oferir-nos un viatge pel comtat d'Oregon. El mateix Chilet també ens relata la seua experiència de passar un dia sencer amb Antonin Panenka, el futbolista que va inventar el penal més famós de la història. Finalment, Felip Bens escriu sobre la sèrie Breaking Bad a partir d'un dilema moral -què hagueres fet tu si fóres la dona de Walter White?-, Òscar Rueda ens descobrix els secrets amagats del barri de la Creu Coberta de València i César Sabater fa una peça ben picant i divertida sobre les actuacions de Rosita Amores al Teatre Alkázar de Russafa.

I encara queden els 5 reportatges! En un d'ells Juli Amadeu Àrias fa un recorregut sobre alguns oficis tradicionals valencians, com els velluters, els manters o els espardenyers, aportant un material gràfic de primera. En un altre Toni Sabater explica com i per què el Carme és el barri per excel·lència de la nit valentina, i és que hi hagué un grup de pioners que hi instal·laren els seus pubs als anys '60 i serviren de revulsiu cultural per a una zona deprimida per la recent riuada del Túria. Per una altra banda, tractem tres temes històrics. Primerament, Òscar Rueda comenta amb tota mena de detalls les vistes que el pintor flamenc Anton van den Wijngaerde (Antoni de les Vinyes) va fer de la ciutat i l'albufera de València en 1563: unes observacions per a recrear-se tranquil·lament en la contemplació del Cap i Casal de fa 450 anys. En segon lloc, l'historiador Daniel Reverter ens revela una història gens coneguda: hi hagué un grapat de mercaders valencians que participaren en la defensa final de Constantinoble contra els otomans en 1453; de fet, el pany de la muralla que tacaren amb la seua sang encara es pot observar si viatgem a Istanbul. En darrer lloc, jo mateix escric sobre la història dels 3.000 maulets valencians que hagueren d'exiliar-se després de la derrota d'Almansa i vagaren per mitja Europa: Catalunya, Nàpols, Sicília, Flandes, Anglaterra, Àustria, Hongria i Sèrbia, on fundaren, amb altres exiliats, una colònia anomenada Nova Barcelona. Ací vos deixe un extracte de l'article que conta la seua trista aventura, però si el voleu sencer, corregueu a demanar el vostre Lletraferit #04!



Conquesta borbònica de Barcelona en 1714. Dos batallons de valencians, el de 
Sant Vicent Ferrer i la Mare de Déu dels Desemparats, participaren en la defensa de la ciutat


Després d'Almansa. L'exili austriacista valencià (1707-1747)

La història dels exilis polítics valencians encara està per fer. La dels que abandonaren el regne de València després de la guerra de la Unió o la revolta de les Germanies, la dels jueus i moriscos expulsats, la dels dissidents religiosos perseguits per la Inquisició, la dels represaliats per l’absolutisme i el moderantisme durant el segle XIX, la dels defensors de la Segona República, etc. De tots ells en sabem molt poc, i no és una excepció la dels austriacistes desterrats com a conseqüència de la Guerra de Successió. A penes si s’han escrit un parell d’articles des del punt de vista valencià i les fonts documentals més destacades continuen sent les Narraciones históricas, escrites pel noble de Montblanc Francesc de Castellví en la segona mitat del segle XVIII, i el llibre L’exili austriacista (1713-1747), publicat en 2002 pel professor de la Universitat de Barcelona Agustí Alcoberro, des d’una perspectiva eminentment catalana. No debades, Catalunya fou el territori que patí més durament els estralls del conflicte i que comptà amb una major adhesió a la causa de Carles d’Àustria, entre d’altres coses perquè la guerra s’hi allargà durant molts més anys que a la resta de la Corona d’Aragó. En tot cas, en atenció a les llistes de refugiats publicades, València degué ser el segon país més afectat. El mateix Daniel Defoe deixà escrit en unes memòries novel·lades sobre la guerra que “this city and kingdom was as much inclined to the interest of King Charles as Catalonia itself”. Dels 25.000 a 30.000 damnificats en què s’ha calculat el volum d’exiliats, probablement més de la mitat eren catalans i, a continuació, els valencians devien ser més del 10%, mentre que la resta estava conformada per una amalgama d’aragonesos, castellans, mallorquins, navarresos, biscaïns, sards i alguns alemanys que serviren en les tropes austriacistes durant tota la guerra. Unes 3.000 persones en aquells moments representaven el 0,75% de la població valenciana, el que equivaldria a un exili de 40.000 habitants en l’actualitat. 

La majoria d’ells isqué del regne poc abans o després de la batalla d’Almansa de 1707, en primer lloc a Catalunya i, en caure Barcelona en 1714, fonamentalment cap a les grans ciutats dels Habsburg, com Nàpols, Milà, Anvers, Viena o Buda, tot i que també hi ha constància de la presència de valencians en altres llocs, com Lisboa, Londres, Gènova i Roma. L’emperador Carles, des del moment en què abandonà la guerra en 1713 i fins a la fi dels seus dies en 1740, es féu càrrec d’aquell grup d’exiliats, que, com deia un informe de l’època, “después que abandonaron la patria a impulsos de su amor y afecto a la cesárea real persona de Su Magestad, tomaron el partido de vivir y morir a sus pies”. Molts passaren a exercir càrrecs en l’administració i l’exèrcit imperials o reberen pensions amb certa regularitat, encara que la sort de cadascun d’ells depengué en gran mesura de dos factors: de la seua pròpia posició abans del conflicte i de l’evolució territorial dels dominis habsbúrguics. Per a l’arquebisbe de València o el comte de Cardona no era el mateix viure a l’exili que per a persones sense ofici mobilitzades en favor de l’austriacisme en plena joventut. Tampoc foren iguals les condicions al començament, mentre encara durava la guerra, que quan finalitzà i s’hagué d’abandonar la península o encara més avant, quan els borbònics conqueriren Nàpols i Sicília i s’hagué d’organitzar un nou exili. És per això que es fa necessària una aproximació cronològica a tota esta trajectòria global.  

De València a Catalunya (1707-1714)
 
El 22 de març de 1707, després d’una intensa però breu estada de sis mesos, l’arxiduc Carles abandonà la ciutat de València camí de Barcelona. Amb ell anaven tots els membres de la cort, a la qual s’havien incorporat nombrosos valencians, com els comtes de Cardona, de Cirat, d’Elda, de Cervelló i de Vilafranquesa, els marquesos de la Casta, del Rafal, de Noguera i de Boïl, diversos magistrats de l’Audiència reial i del Consell d’Aragó, o el rector de la Universitat de València. Molt poc després es produïa la derrota d’Almansa i, abans que l’exèrcit borbònic es presentara davant de les portes del Cap i Casal, el govern austriacista, sense efectius militars amb els que oposar resistència, partí igualment cap a la capital catalana. Alguns dietaristes arriben a xifrar el desplaçament en 5.000 persones, de les quals l’especialista militar José Luis Cervera ha pogut documentar un mínim de 2.000. Fins a 164 notaris i escrivans, per exemple, trobaren ofici a Barcelona, que no fou l’únic lloc de recepció de valencians, ja que les Illes Balears, encara austriacistes i ben pròximes, també foren un destí important: “los demás del reyno de Valencia que se hallan en Cataluña, Mallorca, Menorca e Ivissa son tantos que parece ponderación el número que se refiere”, asseverava Francesc de Castellví en llistar els noms de més de 90 eclesiàstics i 310 caps de família exiliats a l’altura de 1709. En aquells moments havia caigut el conjunt del regne: València i Xàtiva en maig de 1707, Alzira en juny, Morella en desembre i Alcoi, Dénia i Alacant al llarg de 1708. En conseqüència, molts d’aquells que temien els ajusticiaments, les confiscacions i les represàlies borbòniques escaparen i intentaren mantindre el suport a la causa austriacista des de l’exterior. De fet, un destacament arribat des de Barcelona en huit embarcacions a les ordes del comte de Savallà atracà davant del Grau de València en setembre de 1710, amb l’esperança d’encoratjar l’alçament de la resistència valenciana, amb qui s’havia mantingut correspondència prèvia. Tanmateix, l’amenaça del governador borbònic de bombardejar i arrasar la ciutat si es produïa el desembarcament o qualsevol conat de rebel·lió avortà l’operació. Així, després de la pèrdua definitiva de Madrid i d’Aragó, els esforços se centraren en la defensa de Catalunya i les Balears, fins i tot després de la pau internacional d’Utrecht i l’abandonament de la guerra per part de Carles d’Àustria entre la primavera i l’estiu de 1713.

És ben conegut, per exemple, el paper dels valencians en l’èpica defensa del setge de Barcelona, condemnada al fracàs des d’un principi. Sense cap mena de suport militar exterior i sense cap possibilitat de victòria, les institucions catalanes i barcelonines decidiren continuar la resistència amb l’única esperança que “los regnes d’Aragó y València, que és just que considerem com a nostres germans, units per tantes centúries, companys en tantes conquistes, reprendran les armes y, fent últim extermini de ses vides, sacudiran tan insuportable servitud y ajudaran a la comuna empresa de la llibertat”. Els exiliats del regne, representats pel comte de Cirat i l’antic secretari municipal de València, el benisser Josep Vicent Torres, oferiren tot el suport de “la nació valenciana”, disposta a sacrificar-se “per la conservació de les lleys y privilegis”. Es formaren dos regiments, el de la Mare de Déu dels Desemparats, amb 300 hòmens d’infanteria, i el de Sant Vicent Ferrer, amb 250 fusellers, entre els que destacaven els noms de maulets de pedra picada com Tomàs d’Anglesola, Francesc Maians ‒tio de l’il·lustrat Gregori Maians‒, Joan Vila o Josep Ortiz. A més a més, l’algemesinenc Josep Marco, anomenat el Penjadet, capitanejava una companyia de miquelets pel seu compte i l’alboraier Joan Baptista Basset ocupava un dels rangs més alts de l’exèrcit resistent, el de general en cap de l’artilleria. Tots els esforços foren inútils i la ciutat caigué l’11 de setembre de 1714, en una batalla final que es cobrà la vida de molts dels valencians allí presents. Els principals caps militars, com Basset, Maians o Torres, foren empresonats i enviats als castells d’Hondarribia i d’Alacant, mentre que la resta foren expulsats de la península: “el gobierno del duque de Anjou ha mandado salir de aquellos dominios todas las familias de españoles castellanas, aragonesas y valencianas que se hallavan en Cataluña, dando sólo diez días de tiempo para tomar el rumbo de Italia, azia donde caminan todos”, s’informava en aquells moments des de la cort de Viena. Començava, per tant, una nova etapa per a l’austriacisme valencià, definitivament derrotat.

De Catalunya a terres de l’Imperi (1714-1725)
 
Quan Carles d’Àustria decidí retirar les seues tropes de Catalunya en juliol de 1713, marxaren també les principals famílies cortesanes i els funcionaris del govern reial que s’havia establit a Barcelona. Destinats majoritàriament a l’administració imperial, bona part d’ells es traslladà a Viena, on a començaments de 1714 es creà el Consell d’Espanya, un organisme destinat a governar els antics territoris hispànics que segons el Tractat d’Utrecht havien passat a mans dels Habsburg, és a dir, les províncies de Flandes, el ducat de Milà i els regnes de Nàpols, Sicília i Sardenya ‒que prompte es perdé‒. En ell foren ubicats els principals aristòcrates i funcionaris austriacistes, com l’arquebisbe de València Antoni Folch de Cardona, que n’era el president, o el capellà Pere Arnau, el tresorer Lluís Samper, el secretari per a Flandes Lleonard Porter i el secretari per a Sicília Joaquim de Rueda, tots ells valencians. De fet, a la cort vienesa es conformà l’anomenat “partit espanyol”, constituït bàsicament per catalans, valencians, castellans i aragonesos, que exercí una forta influència en la política imperial durant un parell dècades. Al seu si nasqué la preocupació pel futur del gran volum d’exiliats que anà abandonant Catalunya i Mallorca en acabar la guerra, i molt poc després de la caiguda de Barcelona elevaren peticions per tal d’assegurar “la subsistenzia de los españoles y demás vasallos que, por el amor a Vuestra Majestad, por su fidelidad y por la injuria de la guerra, perdieron sus bienes y la esperanza de mantenerse”.

L’emperador, en efecte, atengué aquelles reclamacions i mantingué “su pública reputación, sin permitir que en las Historias quede la menor nota contra su justizia, su equidad y su clemencia”. Dit i fet, el Consell d’Espanya s’encarregà de buscar ocupació a molts dels exiliats, especialment a juristes, oficials i eclesiàstics, que s’assentaren majoritàriament a Milà, Nàpols i Sicília, on es refugiaren més de 20.000 persones en total. A més a més, s’establí un sistema de pensions mínimes per als soldats retirats o invàlids, els individus sense ofici, les viudes i els òrfens. Amb tot, els incompliments estigueren a l’orde del dia i els sous anaren disminuint progressivament, de manera que hi hagué un continu goteig de desplaçaments cap a Viena, al recer de la cort imperial. Fou per això que en 1717 es decidí construir un Hospital d’Espanyols, al raval vienés de Währing, per a assistir als que no disposaven de recursos i, a més a més, “padecían el desconsuelo de no ser entendidos por la diferencia del lenguaje”. A començaments de 1718 ja estava en funcionament, amb un grup de metges, cirurgians, apotecaris i infermers catalans, llevat del mallorquí Jaume Andreu i el valencià Pere Matoses, que atenien una mitjana anual de 160 pacients. A banda d’això, l’alçament d’una església annexa dedicada a la Mercé convertí el lloc en un dels espais de sociabilitat per excel·lència de les classes populars exiliades. 


Per allí passaren, per exemple, alguns dels militars que tornaren impedits de la frontera hongaresa, on varen ser destinats els 2.500 hòmens, amb les seues famílies, dels regiments hispànics que servien en els exèrcits imperials. La seua actuació més destacada fou la de la Tercera Guerra Turca, entre 1716 i 1717, en la que, juntament amb un gran conjunt de tropes germàniques, aconseguiren prendre als otomans l’Eslavònia oriental, l’Oltènia i el Banat, actualment repartits entre Romania, Hongria, Croàcia i Sèrbia. Coneixem el nom d’uns 20 valencians dels molts que hi estigueren presents, entre ells cinc, Francesc Munyós, Cristòfol de Belda, Antoni Maina, Baltasar Bonet i el pare de Tomàs d’Àlias, que participaren directament en els setges de Timisoara i Belgrad, el comandant dels quals, el comte castellà d’Alcaudete, rebé les claus de les dos ciutats i, “en eterna memoria”, les envià al monestir extremeny de Guadalupe. Encara més, segons narra Francesc de Castellví, les banderes dels regiments de la ciutat de València i del regne de València, que havien sigut dissolts en acabar la guerra de Successió, foren dipositades en l’antiga catedral de Belgrad, on segurament foren destruïdes per les diverses ràtzies otomanes que es produïren al llarg del segle XVIII.
 
No pareix debades, per tant, que fóra un jurista valencià, Vicent Díaz de Sarralde, qui publicara a Nàpols en 1718 un extens poema èpic anomenat Epopeia panegírica, en el que explicava les campanyes contra els turcs amb certes reminiscències de les commemoracions de moros i cristians que imperaven a la seua València natal: “Antes que el Sarrazeno prevenido / acampe huestes que ha multiplicado, / Eugenio, valeroso y advertido, / asedia con su exército a Belgrado”. En acabar la guerra, aquells regiments hispànics, que havien experimentat la pèrdua d’un 15% dels seus efectius, foren instal·lats a la mateixa frontera oriental, on es documenten durant molt de temps entre Belgrad, Timisoara i Transilvània. D’una altra banda, també hi hagué un modest regiment hispànic a Flandes, amb seu a Anvers, i un altre a Nàpols, comandat pel coronel del Grau de València Vicent Estupinyà. Durant esta etapa, en conseqüència, els exiliats tractaren d’adaptar-se a la seua nova vida corrent per mitja Europa, un panorama que oferí alguna possibilitat de canvi després de la pau signada entre Carles VI i Felip V a mitjan dècada de 1720. 

La Pau de Viena i els projectes de colonització (1725-1734)
 
Tot i que els tractats d’Utrecht i Rastatt havien posat fi a la Guerra de Successió i al conflicte internacional entre 1713 i 1714, l’emperador austríac i el monarca espanyol no signaren un armistici mutu fins a 1725. Així, la Pau de Viena significà el reconeixement de l’statu quo territorial i l’amnistia dels represaliats polítics: els austriacistes a l’Espanya borbònica i els borbonistes als dominis austríacs de Flandes, Milà, Nàpols i Sicília. Això significà, en primer lloc, l’alliberament dels presoners de guerra, fonamentalment els alts comandaments militars de la defensa de Barcelona, que havien estat confinats durant més d’una dècada. Alguns, com el valencià Josep Vicent Torres o el català Francesc de Castellví, aprofitaren per abandonar la península i afegir-se a l’exili de la cort vienesa, on passaren a ocupar càrrecs administratius. Altres, però, isqueren de les presons greument malalts, com el comandant suprem de les forces resistents Antoni de Villarroel, que muigué a la Corunya uns mesos després, o el general Joan Baptiste Basset, que va malviure a Segòvia, on havia sigut traslladat, fins a començaments de 1728, quan va expirar en la més absoluta pobresa.
 
Inversament, els exiliats també tingueren la possibilitat de retornar als seus llocs d’origen i, de fet, alguns mamprengueren el camí de tornada després d’un emotiu tedèum celebrat al monestir de Montserrat de Viena. Amb tot, foren realment pocs i, sobretot, castellans. La majoria de valencians, catalans i aragonesos, per contra, romangueren a l’estranger o, en tot cas, únicament regressaren de forma temporal per tal de posar en orde la recuperació dels béns que els havien sigut confiscats. Així ho féu, per posar un cas, Andreu Micó Ferrando, fill d’exiliats, que retornà posteriorment a Nàpols, on també vivia la seua germana Maria, com a monja del convent de l’Esperit Sant. Cal dir, no obstant, que no tots els béns foren reintegrats i, per exemple, els milers de volums de les biblioteques personals de l’arquebisbe de València i el comte de Vilafranquesa passaren a constituir el germen de la Biblioteca Nacional d’Espanya, ideada pel confessor reial Pierre Robinet i el ministre borbònic Melchor de Macanaz, redactor dels Decrets de Nova Planta. 

D’una altra banda, la voluntat majoritària de no retornar a la península Ibèrica motivà la recuperació d’un pla colonitzador que ja s’havia suggerit en 1714 per a ubicar als exiliats, en aquell cas donant-los terres a Nàpols, Sardenya, Milà i Hongria. Ara, però, la destinació canviava i, sobretot, les possibilitats de dur a terme la colonització eren molt majors, ja que el tinent coronel Josep Plantí, qui anteriorment havia sigut professor de Dret a la Universitat de Barcelona, redactà un detallat projecte en 1725. Hi proposava la creació d’un territori colonial anomenat Principat d’Austrihispànica o Transhispànica, que s’ubicaria a la frontera croata conquerida als turcs, “donde, dignándose Su Magestad de conceder y distribuir en calidad de feudales aquellas porciones que se expressarán, deviessen los interessados conferirse en el lugar para asegurar con su industria lo que tal vez no podrán conseguir del erario de Su Magestad”. La idea era donar als exiliats una “nueva patria”, que, a més a més, estaria basada en els principis de llibertat, representativitat i igualtat que havien guiat els austriacistes. 

En primer lloc, les activitats colonitzadores serien dirigides per quatre diputats de “las quatro principales naciones que se supone formarán dicha nueva provincia, esto es, de castellanos, valencianos, aragoneses y catalanes”. Ells serien els encarregats de buscar un paratge que s’assemblara a la “tierra abandonada de España”, on s’instal·larien les granges dels nous pobladors, distribuïdes per sorts, totalment franques de tributació i escampades entorn d’una metròpoli amb capacitat per a unes 20.000 persones, anomenada Carolonoble o Carolina. Tots els colons, independentment de la seua naixença, serien considerats nobles, completament lliures i únicament sotmesos a l’emperador, qui, de fet, els cediria autonomia per a governar-se a través d’un Senat conformat per 12 magistrats, triats per votació sufragi de tots els caps de família, “lo que es preciso para no ser infelís el estado de la república”. Els assistiria, a més a més, un Congrés que reuniria cada tres anys a “todo el pueblo o común”, amb la funció de legislar per majoria i evitar “que se govierne absolutamente y despóticamente”. En definitiva, acceptada la permanència de l’exili, s’intentava reproduir a 2.000 quilòmetres de distància l’ideal de govern de la Corona d’Aragó que l’absolutisme de Felip V havia arrasat per complet. Tanmateix, el projecte de colonització no s’arribà a posar en marxa i la majoria d’exiliats continuà residint a Viena o als territoris itàlics meridionals, una situació que canvià radicalment amb la reconquesta borbònica d’estos darrers.

La trista aventura sèrbia i el final de l’exili (1734-1747)
 
La pèrdua de Nàpols i Sicília entre 1734 i 1735, com a resultat de la invasió liderada per Carles de Borbó, fill de Felip V, comportà una nova desgràcia per als exiliats austriacistes. La conseqüència més directa fou la suspensió immediata de les pensions que rebien, fonamentalment procedents de les rendes i terres italianes. A més, una part dels que hi havien trobat oficis o càrrecs hagué de marxar a Viena, on el Consell d’Espanya no se’n pogué fer càrrec, ja que acabà per desaparéixer a causa de la manca d’ingressos i territoris que gestionar. Els seus funcionaris foren jubilats amb la mitat del sou, mentre que les principals famílies nobiliàries foren directament acollides a la cort de l’emperador. La resta de refugiats, en canvi, quedà desemparada, sense protecció política ni econòmica, i fou llavors quan, com a darrera opció col·lectiva, s’intentà posar en marxa el vell pla de colonització a la frontera oriental de l’Imperi. La destinació triada en esta ocasió fou la Voivodina sèrbia, on, com ja hem indicat a l’inici, es projectà la ciutat de Nova Barcelona o Carlobagen, prop de l’actual Zrenjanin, que havia d’acollir, en teoria, a uns 2.000 colons. Amb tot, els bons propòsits anteriors de constituir una societat lliure i igualitària foren completament substituïts per una visió molt més pragmàtica. Es tractava, al cap i a la fi, de poder oferir una mínima oportunitat a un grup de persones empobrides i repetidament expulsades dels seus llocs de residència: “dando a cada cabeza de ellas un proporcionado terreno para su cultivo y distribuiendo en ellas por una vez el capital o ayuda para comprar granos, hazer habitazión cómmoda, comprar vacas, obexas, cabras u otro ganado con que establezerse”. Tanmateix... [Continua al Lletraferit #04

dimecres, 5 març de 2014

Les paraules i les coses: província, país i comarca

Mapa del regne de València en 1607

[Sembla que no escriga massa darrerament, però, ans al contrari, estic fent-ho molt, ja siga al blog d'Harca, al Levante-EMV, a Sol de Invierno, al Lletraferit, al meu treball historiogràfic, etc. En tot cas, per tal de donar senyals de vida per ací, vos enllace l'inici de la meua darrera col·laboració a la Fundació Nexe]

Etimològicament, «província» és una paraula lletja: ve del llatí «pro vincere» i designava els territoris conquerits per Roma, subjugats a foc i ferro pels soldats de l’exèrcit republicà o imperial. Una província era, literalment, un país vençut. L’origen etimològic de «país», en canvi, és molt més bonic: del mateix llatí «pagus», com «pagés», denominava els districtes del camp, de la ruralia, de la terra. Hi havia una profunda connotació tel·lúrica en la seua utilització. Més tard va aparéixer la paraula «comarca», que definia les zones situades al costat de la «marka», un nom d’origen germànic que significava senyal, límit, frontera. Un sentit, per tant, merament geogràfic i utilitari.

Passa de vegades que el sentit pristí dels mots perdura en els seus matisos i encara hui revela coses. És exactament el que succeeix amb estes tres paraules aplicades al cas dels valencians. Quan el regne de València desaparegué el 1707 com a conseqüència de la victòria de Felip V en la Guerra de Successió, esdevingué una província d’Espanya, que posteriorment fou esquarterada en les actuals tres províncies per decisió del Secretari d’Estat Cea Bermúdez el 1833, a l’inici del procés de construcció de l’Estat liberal espanyol. Amb tot, un segle després l’efervescència del valencianisme polític durant la Segona República féu que s’encunyara el terme País Valencià per a superar aquella divisió arbitrària. Del cor del poble valencià sorgí l’esperança de recuperar la unitat política llegada per la Història i precisament llavors es plantejaren les primeres propostes de divisió comarcal, formulades per a administrar de manera més coherent i racional el territori.

Les comarques són un factor d’unitat dins de la gran diversitat valenciana. No debades, tenim un país molt heterogeni. Tot i la història que ens uneix i l’existència d’una sèrie de trets comuns que ens particularitzen com a valencians, unes zones són prou diferents de les altres, ja siga en aspectes orogràfics, climatològics, lingüístics, etnogràfics, paisatgístics o de geografia urbana. El fet comarcal, per contra, és molt homogeni en tots els sentits i, en conseqüència, resulta una excel·lent base per a una gestió pública racional i eficient. El franquisme, tanmateix, arrasà amb tota esperança republicana de comarcalització i es dedicà a consolidar i aprofundir el govern centralitzat que havia heretat de l’Espanya borbònica. Com succeïa des de 1833, els governadors civils i les diputacions provincials corresponents exerciren com a mera corretja de transmissió del que es decidia a Madrid.

L’adveniment del règim democràtic significà, no obstant, un canvi important amb l’establiment, ja en la dècada de 1980, d’una administració territorial descentralitzada, l’autonòmica, que es fonamentava en l’existència d’uns territoris històrics anteriors. L’antic regne de València, amb l’impuls dels que havien recuperat la noció de país, esdevingué novament un territori unitari autogovernat per la seua pròpia gent. Com sabem, però, l’espenta inicial no fou suficient. La idea de País Valencià fou reemplaçada ràpidament per la de Comunitat Valenciana i el desplegament autonòmic avançà amb un perfil molt baix: la llei de comarcalització prevista per l’Estatut de 1982 no arribà a desenvolupar-se mai, per exemple, i l’herència de les províncies fou assumida plenament. Pensades per a unes altres circumstàncies, les diputacions provincials, amb les notables transferències rebudes de l’Estat, passaren a exercir tasques de suport als municipis, clarament infrafinançats. Al remat, però, exerceixen poques funcions i moltes de les que fan, en el terreny de la cultura o de les infraestructures, se solapen amb les d’altres administracions.

Mentre les expectatives de creixement no han cessat, no hi ha hagut excessius problemes: s’ha anat fent per inèrcia. Però, ara que la crisi ha deixat en evidència que moltes coses fallaven, veus autoritzades, com les del geògraf   Joan Carles Membrado  o el professor de Dret administratiu   Andrés Boix, reclamen un canvi profund en busca de la racionalització, l’eficàcia i la transparència. Boix, en concret, acaba de publicar l’assaig   Una nova planta per als valencians, en què proposa quatre punts bàsics: a) Una millora de la Generalitat que passaria per l’obtenció d’un finançament autonòmic just, la disseminació territorial de les institucions autonòmiques, la selecció exigent de funcionaris i la contractació de treballadors públics. b) La desaparició de la burocràcia provincial, de manera que les funcions de suport als municipis de les diputacions serien assumides per la Generalitat i s’evitarien duplicitats. c) El reforçament del règim local amb una reforma del finançament municipal que permetria l’aprofundiment de les competències dels ajuntaments. d) La incentivació dels sistemes de gestió comuna entre diversos municipis que oferirien servicis col·lectius a determinades zones.

En este darrer àmbit segurament prendrien força els mancomunaments comarcals, ja que les comarques presenten una homogeneïtat forta i solen tindre interessos específics que elles mateixes podrien gestionar. En definitiva, la nova planta proposada per Andrés Boix, perfectament compatible amb l’actual sistema jurídic constitucional, resulta una aportació cabdal per al debat sobre la millora de l’administració pública. En compte d’actuar dins l’encotillament d’unes demarcacions creades per a unes funcions que ja no existeixen, com les províncies, reforça la idea de país, de territori històric que encara uneix els valencians, i s’acomoda a les necessitats reals dels ciutadans, és a dir, la dels servicis que se’ls han d’oferir a nivell municipal i en un àmbit un poc més ampli, d’espectre comarcal o intercomarcal. El concepte de «província», com antigament, destil·la encara un matís nociu per al futur dels valencians. Els de «país» i «comarca», en canvi, van en plena en consonància amb el seu origen etimològic respectiu, vinculat a la terra i la geografia. Les paraules i les coses.

 

diumenge, 29 desembre de 2013

D'Oxford al sud valencià

 
Un clàssic sobre Oxford escrit per James Morris en 1965. 
En la 2a edició de 1978, l'autora era, tanmateix, Jan Morris.

No, no és que em trasllade novament de residència: d'Oxford al sud valencià és simplement el viatge que proposa este post. Com molts sabeu, tot i que no ho havia comentat encara al blog, ja fa un temps que vaig començar a complir el somni que vaig expressar ací mateix ara fa tres anys, quan encarava, pel Nadal, la recta final de la tesi doctoral. Fa nou mesos que estic a Oxford, al Corpus Christi College, amb una beca postdoctoral de la Generalitat de Catalunya, per tal de dur a terme un projecte d'investigació comparatiu entre el sistema polític anglés i el de la Corona d'Aragó durant l'edat mitjana. L'objectiu final, tot plegat, és caracteritzar millor la naturalesa de l'anomenat pactisme i tractar de contextualitzar-lo detalladament a nivell europeu, així com donar-lo a conéixer dins del món de la historiografia anglosaxona. Ara, per exemple, estic atrafegat amb un article sobre la construcció intel·lectual del mateix concepte de pactisme en l'època contemporània i en la preparació d'una ponència per a un col·loqui acadèmic a la Casa Velázquez de Madrid sobre la creació i promulgació dels Furs com a "protoconstitució" del regne de València. Vaig i vinc, en tot cas, per qüestió de congressos i també perquè una part del projecte l'he de desenvolupar amb materials bibliogràfics que només puc trobar a València i Barcelona (la mateixa raó per la qual residisc majoritàriament a Oxford). Amb els temps que corren per als investigadors, especialment per als d'humanitats, em puc considerar un afortunat: tinc una de les poquíssimes beques postdoctorals que s'han convocat en els darrers anys a l'Estat espanyol. L'adaptació a Oxford, no obstant això, ha estat dura, tant pel canvi de país -clima, llengua, costums, menjar- com de mètode de treball -esta investigació, exclusivament bibliogràfica, es troba en les antípodes de la recerca d'arxiu a la qual estava acostumat. Igualment, la distància amb l'estimada sempre es fa costera amunt, però, coratjosos de mena com som, això no va ser obstacle perquè ens casàrem l'estiu passat ni perquè, si tot va bé, siguem pares l'estiu que ve (tant de bo!). És, segurament, un dels signes del temps, això de la distància i la precarietat, així que no ens tirem arrere: històries d'amor més complicades i atípiques s'han vist. 

Com la d'Elizabeth Tuckniss i James/Jan Morris, l'autor/a d'Oxford, un dels regals que he rebut este Nadal. Es tracta d'un acurat retrat de la ciutat, en la línia dels nombrosos llibres de viatges que el gal·lés Morris publicà en la dècada de 1950 i 1960, quan era un dels periodistes més cèlebres del Regne Unit: fou, per exemple, qui cobrí la primera ascensió a l'Everest o qui donà les primeres informacions de la Segona Guerra Àrab-Israelita. Una delícia de llibre, pel que duc llegit, i és per això que vaig decidir buscar informació sobre l'autor, amb la sorpresa de trobar-me la història d'amor que ara explicaré. James Morris es casà als 23 anys, en 1949, amb Elisabeth Tuckniss i junts tingueren 5 fills, fins que als 38 anys, en 1964, ell decidí començar a rebre tractament mèdic per a canviar de sexe, ja que des de menut s'havia sentit dona, cosa que la seua muller respectà. De fet, no es divorciaren fins que ell tornà al Regne Unit oficialment com una dona, amb el nom de Jan Morris, després d'haver-se sotmés a una operació de reassignació de sexe al Marroc en 1972. Com que el matrimoni entre dos persones del mateix sexe no era legal, hagueren de demanar el divorç i continuar sent parella quasi d'amagat; de fet, es presentaven en públic, davant dels que no els coneixien, com a cunyades. Durant més de tres dècades les dos dones visqueren juntes i criaren als seus fills -un dels quals és el poeta i músic en llengua gal·lesa Twm Morys-, fins que a començaments del segle XXI la unió civil entre persones del mateix sexe -amb els mateixos drets que els matrimonis, però sense rebre eixe nom- fou aprovada al Regne Unit. Llavors desaparegué l'obstacle per a oficialitzar novament el seu amor i en 2008, quan Elizabeth tenia 84 anys i Jan 81, decidiren unir-se legalment en un jutjat del nord de Gal·les, vora 60 anys després d'haver-se unit per primera vegada, llavors en matrimoni. I qui sap si encara tindran ganes de tornar a formar-ne un, després que la nova llei britànica que entrarà en vigor en març de 2014 permeta els matrimonis -ja amb eixe nom- homosexuals. Allò que tenen clar, si més no, és que en la seua làpida conjunta posarà, en gal·lés i en anglés, "Ací jauen dos amics, al final d'una vida".

D'històries d'amor igualment complicades també va ple l'altre llibre que he rebut estes dates: Llegendes del sud, de l'alteà i professor de Filologia de la Universitat d'Alacant Joan Borja. En este cas es tracta, fonamentalment, de dites i contaralles sobre amors, desamors, històries felices i tràgiques d'hòmens i dones del sud valencià, de la Marina fins al Vinalopó, passant pel Comtat, l'Alcoià i l'Alacantí. Hi ha històries entre musulmans i cristians, bandolers i veïns, personatges llegendaris i reals, com, per exemple, la de Mila la del Frangí, una jove de Cocentaina que hagué de denunciar el seu amant, el bandoler Calderón, després que este matara l'home de Mila en un atac de zels i li donara a menjar el seu fetge fregit amb una cabeça d'alls, sense que ella fóra conscient del que estava ingerint. Però no només d'afers amorosos parla el llibre, sinó de molts altres temes, com ara succeïts, rondalles, malnoms, festes, tradicions, rivalitats, etc. I ho fa amb una gràcia especial, la que necessita tota una invitació a descobrir que davall l'enorme mantell de formigó quotidià hi ha tot un país: el país del sud, amb les seues ficcions, els seus fantasmes i la seua màgia. Vos el recomane enfervoridament. Descobrireu, per exemple, que diuen que la mare de Sant Vicent Ferrer era de Xixona, que la imatge de la Puríssima Xiqueta va esdevindre patrona de Benissa després que la hi deixaren uns pelegrins, que l'illa de Benidorm prové d'una coltellada pegada al Puig Campana per un dels cavallers de Carlemany o que un fadrí d'Elx preferí ficar-li mà a una olla de moniatos que a la seua nòvia, prova definitiva que no l'estimava com calia. Tot això i molt més, fins a dos-centes històries diferents, entre les quals també hi ha la de les Danses del Rei Moro del poble d'Agost (a l'Alacantí), que se celebren durant estos dies, del 26 de desembre a l'1 de gener, i que fins ara desconeixia per complet. Com podeu observar al vídeo de baix, consistixen de diversos dies de ball, a ritme de tabal i dolçaina, protagonitzats pels danseros -quintos d'eixe any-, entorn de les figures del rei moro i la reina mora. El 27 de desembre es fa la serenata a la reina mora i és també la nit dels coets, alhora que a diversos llocs de la plaça del poble es pengen les taronges que seran despenjades en Cap d'Any. Eixe dia, 1 de gener, els quintos de l'any següent entren a la plaça arrossegant un carro, que carregaran amb les taronges, enmig d'una pluja de papers amb anisets i caramels que els llancen els que acaben les festes aleshores. Una tradició ben bonica que em servix per a felicitar-vos el Nadal i desitjar-vos un 2014 realment gojós. Gaudiu-los!!



dimarts, 26 novembre de 2013

Miquel Barceló, "in memoriam"

Reproduïsc el post conjunt que hem publicat al blog d'Harca. La figura de Miquel Barceló ha estat realment important per a molts de nosaltres. Crec que mai no trobarem a ningú tan refotudament brillant a l'hora de fer història, si més no història andalusina. 


Pero ciertos de nosotros, por acciones seguramente cometidas pero que resultan imposibles de recordar, nos hallamos constreñidos a perseguir una manada de bestias incansables, borrosas, sin que jamás, a pesar de todos los esfuerzos, consigamos disminuir la distancia, irreductible. Y después morimos.
Miquel Barceló, “Prólogo”, Arqueología Medieval. En las afueras del Medievalismo, 1988.

Miquel Barceló i Perelló (1939-2013)

Ha degut fer fred, aquests dies i nits en què l'admirat Miquel Barceló ha esperat, sabedor, la mort. A trenc d'alba, o no, se n'ha anat: ens ha deixat orfes d'una intel·ligència admirable, d'una capacitat demiúrgica de crear coneixement del no res. Veure el funcionament d'una societat, la resistència a la dominació dels grups tribals araboberbers, on només vèiem camps, bancals, séquies i antics costums de reg. El Barceló enfant terrible, el Barceló temible, el Barceló mestre, el Barceló far, el Barceló genuí, el Barceló dels darrers dies, el gran Barceló, ja no estarà més entre nosaltres, al món dels vius, que ha abandonat als 74 anys, víctima de la malaltia que l'ha perseguit des dels 31. Una lluita pertinaç que segurament li forjà el caràcter i marcà els traços d'una biografia singular: el filòleg que fou historiador, l'historiador que s'ubicà als afores del medievalisme, el medievalista que fou un geni.

Nascut a Felanitx (Mallorca) el 1939, als 18 anys marxà a Barcelona a cursar la carrera de Filologia romànica, amb el desig d'esdevenir escriptor. En finalitzar, però, abandonà les aspiracions literàries i decidí marxar a l'estranger, primer a Anglaterra i després als Estats Units d'Amèrica, on impartí, a Nova York, classes universitàries de castellà entre els 24 i els 30 anys. Aleshores, en 1970, li diagnosticaren la malaltia que el féu retornar a Barcelona, on, després de diverses operacions, s'integrà en el professorat d'Història de la Universitat Autònoma, acabada de fundar uns anys abans. Tot just llavors, amb 32 anys, es doctorà a la Universitat de València amb una breu tesi, sota la direcció d'Antonio Ubieto, sobre la llegenda de Roderic i Julià, que marcava els inicis de la invasió musulmana de la península Ibèrica el 711. De fet, durant aquella època estudià l'evolució de l'estat visigot a través de l'emissió de monedes i la recaptació fiscal, que el portaren a interessar-se per l'estat andalusí, influenciat per l'obra de Samir Amin, de qui traduí en 1974 Sobre el desarrollo desigual de las formaciones sociales. En ple moviment descolonitzador, Amin cercava l'origen de la dominació occidental capitalista sobre la resta del món i el trobava en l'especificitat del feudalisme, basat en un sistema de rendes i dependències personals, molt més estricte, controlador i modificador de les societats que la resta de formacions estatals tradicionals, caracteritzades per una dominació fiscal més permissiva vers els dominats. Pierre Guichard reblà el clau un parell d'anys després, en 1976, amb la publicació d'Al-Ándalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en Occidente, en què, per primera vegada, s'explicava la diferència radical entre la societat andalusina, amb un marcat component tribal, i la societat cristiana del nord de la península Ibèrica, emmarcada dins dels paràmetres feudals.

A partir d'ací, el coneixement de la societat andalusina ocupà les investigacions d'en Barceló: com funcionava a tots els nivells, tant en el de la relació tributària i l'organització de l'estat, com en el de la producció, la reproducció social i el desplegament sobre el territori. Així, en 1984, als 45 anys -eren uns altres temps, en què cap ANECA exigia una producció estakhanovista i esbojarrada-, publicà els seus primers llibres historiogràfics, tot dirigint el segon volum de la Historia de los pueblos de España, sobre "Los antiguos territorios de la Corona de Aragón", i fent una primera aproximació Sobre Mayūrqa, la Mallorca andalusina. Llavors, conscient de la necessitat d'anar més enllà de les fons escrites musulmanes i cristianes, com ressenyà enèrgicament a Girona, el 1985, en el col·loqui sobre l'expansió del feudalisme català, començà a prospectar arqueològicament determinats llocs d'assentament rural andalusí. Els primers foren la vall de los Guájares, a l'antic territori nassarita, i el mateix espai mallorquí, dels quals nasqueren Les aigües cercades; (Els qanât(s) de l'illa de Mallorca), en 1986, i Arqueología medieval. En las afueras del medievalismo, en 1988. En aquells moments Barceló ja comptava amb un equip format a l'Autònoma que es dedicà durant els següents anys a perfeccionar i estendre la metodologia finalment sistematitzada a El agua que no duerme: fundamentos de la arqueología hidráulica andalusí, publicat en 1996. Els resultats de tot plegat foren espectaculars: una nova forma de pensar històricament el paisatge donà peu a una nova forma de comprendre la societat andalusina, la seua manera de gestionar el territori, la seua organització interna, les seues relacions de dominació, etc.

No debades, la utilitat i la capacitat de seducció intel·lectual de la proposta d'en Barceló menaren a la seua expansió: a Catalunya, al País Valencià, a les Balears, a Múrcia, a Castella, a Andalusia, per tot arreu, hi ha hagut seguidors, discutidors i perfeccionadors del seu pensament. I és per això que tots lamentem la seua pèrdua i li retem el sentit homenatge que mereix la seua persona, una figura que ha canviat el rumb de la historiografia hispànica, per a bé i per a sempre més. En la seua darrera entrevista, publicada fa uns pocs mesos a L'Avenç, deia que de ben menut s'adonà "que hi havia dos grups de llibres i que, probablement, hi havia més passió en la Catena aurea o en els toms de portada verdosa de sant Tomàs d’Aquino que no podia llegir, que en els volums rebregats d’en Blasco Ibáñez i altres", i, per tant, "que el secret estava amagat en aquella escriptura que no entenia, més que en les històries aquelles d’homes i dones que jugaven a metges". Donem gràcies, doncs, al fet que aquell Miquel Barceló que va eixir de la facultat de filologia de Barcelona en els anys '60 es dediqués finalment a la primera classe de llibres, els de recerca i anàlisi, i no a la segona, els de literatura, que conreà únicament en jubilar-se, amb El terme de Manacor (2007) i A trenc d'alba (2009). Tots nosaltres, com a historiadors i persones interessades en el significat històric de la societat en la que vivim, ens hem beneficiat enormement d'aquella decisió. D'una manera o d'una altra, la seua tasca i el seu llegat ens han canviat la vida. Gràcies, Miquel, per tot, encara que ja no pugues sentir-nos...

Finalment, atès que, malauradament, no hem pogut dur a terme l'entrevista que teníem aparaulada amb ell, per a la qual s'havia mostrat predisposat i il·lusionat, no podem més que recomanar-vos ferventment eixa altra a la que hem fet esment, que la revista L'Avenç acaba de posar en línia: "Miquel Barceló, estudiós d'exterminis".