dimecres, 23 de març de 2016

Que sí, que la història és útil!

Enguany també he tingut l'honor de participar en el Tro d'Avís, el llibre de la Falla La Malva d'Alzira. Eugeni Alemany s'ha currat la coordinació d'un volum de més de 300 pàgines amb col·laboradors de la talla d'Enric Lluch, Violeta Tena, Víctor Maceda, Enric Morera, Lucrècia de Borja, Vicent Molins, Pau Alabajos, Joan Amèric, Andreu Escrivà, Juli Jordà, Verònica Cantó, Jesús Peris, M.R. Electrique i molts altres. Jo he parlat sobre la història i els historiadors, fent una reivindicació humorística de la nostra professió. Ací la teniu!
 
Tro d'Avís 2016. El llibre de la Falla La Malva d'Alzira coordinat per Eugeni Alemany

Sóc historiador, eixa és la meua professió. Sí, historiador! Medievalista, a més a més. Sí, medievalista! Investigue, concretament, la fiscalitat del Regne de València. Sí, la fiscalitat del Regne de València! I tinc amics que són especialistes en arqueologia hidràulica andalusina, les elits rurals baixmedievals de les comarques centrals valencianes o els espais de socialització anarquista de finals del segle XIX. I ara ve la pregunta que SEMPRE fa TOTHOM: “I això, per a què servix? Vull dir, a banda de per a saber més coses i tot això... Per a què servix exactament?”. Home, o dona, doncs per a això mateix: per a saber més coses sobre el nostre passat, per a comprendre per què som com som, per a entendre com hem arribat fins ací i per a difondre eixos coneixements entre la gent! “Ah, val, clar, ja, sí...”, mentre en el seu interior pensen: “Veus? Ja ho sabia jo, que això que fa no servix per a res!”. I t’ho diu gent que es dedica, no sé, a vendre loteria o a estaf... dic a  vendre preferents, negocis imprescindibles, i molt útils, per a l’avanç de la Humanitat! 

Però bo, va, igual quasi accepten que saber més coses està bé o que com a hobby, ja veus tu, cadascú es dedica al que vol, i llavors ve la segona pregunta quasi obligada: “I per fer això, et paguen?” No, és que estic podrit de pasta i, com no sabia com matar el temps, vaig decidir anar als arxius i a les biblioteques, que s’està calentet en hivern i hi ha aire condicionat en estiu! Doncs clar que em paguen. ¿Que no es paga als mestres, als metges o a qualsevol altre investigador de qualsevol altra matèria? “Ja, home, però és que ells sí que fan coses que servixen per a alguna cosa. Fan classes, curen, treballen en laboratoris, investiguen coses útils...”. Brrrrr! Res, que els historiadors no mereixem que ens paguen un euro per dedicar milers d’hores a llegir documents o a excavar jaciments, extraure’n la informació pertinent i interpretar com vivien els nostres avantpassats, perquè al remat això “no servix per a res”.

Va, però al final accepten que eres historiador, que és la teua opció vital i que, mira, hi ha gent per a tot, i que tu has decidit saber molt d’història i de moltes altres coses d’eixes de cultura. Llavors és quan tracten d’aprofitar els teus coneixements i fer-te útil, “una persona de bé”. En primer lloc, sempre et trien com a company de Trivial: “Clar, és que Vicent sap de tot!”. D’acord, que potser en el Trivial podré saber unes quantes coses, però que no sé de tot!! Que la gent es pensa que per ser historiador portes una viquipèdia clavada en el cap, entre el cervell i el crani, que et busca a l’instant qualsevol informació des de l’inici de la Humanitat fins a la fi dels dies que està per arribar. “I per què no et presentes a ‘Saber y ganar’? Segur que guanyaries!”. A vore, que els de ‘Saber y ganar’ sí que saben de tot, són uns superhumans que es passen el dia llegint i memoritzant, però jo sóc un simple historiador... I quan vas de viatge: “Ai, explica’ns açò què és, i esta església de quin any és, qui la va fer i per què?” Doncs, home, et puc donar alguna indicació, alguna referència, però així tan exacte... jo que sé, la guia que t’has comprat ho dirà!

En definitiva, que si no pots guanyar concursos ni vals per a explicar-ho tot, la teua faena continua sense ser útil... Ara, que quan ho necessiten bé que et demanen coses a canvi de no-res... o a canvi del carinyo i de l’amistat. “Que no vindries a fer una xarrada sobre Jaume I a la Casa de Cultura del meu poble? Pagar-te? Home, si això ja t’ho saps! Et convidem a un xivito, això sí”. Ah, clar, aniré a fer una xarrada a canvi d’un entrepà de llomello amb maionesa perquè com tinc una faena que “no servix per a res” i no meresc que em paguen per ella, ja em va bé si em doneu de sopar de calent, i encara gràcies! O també aquells de: “No, és que la meua filla, que estudia Magisteri, ha de fer de projecte de fi de carrera una ruta historicoliterària per la Foia de Bunyol i, com tu saps de tot, segur que ens podries passar bibliografia i ‘unes quantes coses’ sobre això...”. Clar, clar, em passaré uns dies buscant bibliografia, aniré a la biblioteca, la consultaré, extrauré les idees principals, posaré els punts de la ruta amb els llibres que s’han de llegir i faré el projecte de la teua filla, que és el que en el fons m’estàs demanant! Que li pregunte al professor, que per a alguna cosa és mestre i li paguen “merescudament”...

Fora bromes, els investigadors en història tenim, en realitat, una funció molt clara i molt important. Hem vingut a esta terra perquè som superherois disposats a acabar amb uns supermalvats que campen per tot arreu: els guionistes de sèries històriques, els friquis de la història i els periodistes que es fan ressò d’estos últims. En primer lloc, els guionistes són supermalvats perquè: a) O no fan ni punyeter cas dels historiadors i llavors les sèries són divertides però un destrellat històric. O b), quan els fan cas, les sèries no els poden eixir més avorrides ni més carrinclones! Xe, que no hi ha un terme mig? Per la seua banda, els friquis de la història ens fan més mal que una pedregada. Els Bilbeny i companyia, per exemple, que si Cervantes era de Xixona, que si Hernán Cortés, Santa Teresa de Jesús, Lope de Vega, Calderón de la Barca o Leonardo da Vinci (!) eren catalans... Per l’amor de Déu, és que això no ho supera ni Esperanza Aguirre dient que la nació espanyola té més de tres mil anys d’història! Però pitjor encara són els periodistes que els donen les coses per bones, els amplifiquen, els presenten com a investigadors seriosos i tota la pesca. Per això, un grup d’historiadors de tot el món hem format una organització per a acabar amb esta lacra de la societat que ens impedix prendre’ns la història amb formalitat. Ens diem AUSAES: Associació Ultra Secreta per Acabar amb Eixos Sonats. Ja aniran caient, ja!

Ara sí, sense conyes, la història, com qualsevol altra humanitat, és molt útil. Tot té una història, tot! Els valencians, els espanyols, les ciutats, els barris, les persones, la política, l’art, el futbol, el treball, les festes, les Falles! I conéixer-la ens servix per a ser més conscients: més conscients de com hem arribat fins ací, què som, per què som com som i, en funció d’això, què ens agrada d’eixa història, i volem conservar, i què no ens agrada d’eixa història, i volem canviar de manera raonada. Per exemple, estudiar un jaciment iber durant anys i museïtzar-lo amb les quatre pedres que queden en peu no només servix per a anar a passar un diumenge d’excursió amb els xiquets, rebuts per actors vestits a la ibera, que també, sinó, sobretot, per a comprovar que en estes terres que xafem van viure altres civilitzacions fa milers d’anys. I, també, per a que ens adonem que la societat ha avançat molt des d’aleshores en moltíssims aspectes, tècnics, tecnològics, d’igualtat, benestar social, etc. Però que, al mateix temps, encara ens queda per avançar moltíssim més, ja que també la història ens ensenya que els darrers cent anys han estat plens de guerres, dictadures, fams i altres barbaritats, ací i en tot el món. 

La història també servix per a mirar les coses i entendre el que ens envolta d’una manera diferent. No és el mateix saber que la Séquia Reial del Xúquer va ser construïda en temps de Jaume I, amb coneixements hidràulics presos dels andalusins, i saber com ha evolucionat al llarg de la història fins als nostres dies que no saber-ho. Saber-ho ens fa apreciar-la més, entendre millor la relació entre el Xúquer, els valencians i la terra, i poder valorar amb coneixement de causa com volem que s’integre tot això en els plans de futur de la nostra societat. Tampoc és el mateix, per exemple, saber que els nostres rebesiaios es van haver de partir la cara per a obtindre una sèrie de drets socials i polítics que no saber-ho, que viure en la ignorància. Ni tampoc és el mateix, evidentment, saber o no quan va nàixer la Generalitat Valenciana, per què va fer-ho, com funcionava, com va evolucionar al llarg del temps fins a la Guerra de Successió i quin paper va tindre el seu record en la història posterior i en el nostre autogovern actual. Això, si voleu, vos ho puc explicar jo mateix en una conferència, que sóc especialista en la història de la fiscalitat del Regne de València... Ara, pagueu-vos alguna cosa més que un simple xivito!
 

dimecres, 9 de març de 2016

Hugo Mas. La bellesa sòrdida de la metamorfosi

La setmana vinent podreu trobar en les llibreries i quioscos el nou número de la revista Lletraferit, el #07, dedicat, com sempre, a temes culturals molt diversos amb una premissa clara: el gust per la bellesa literària, lletraferida. Ací podeu consultar-ne l'índex i, com podreu comprovar, ve carregadet de bombo, amb moltes col·laboracions d'autèntic luxe. Abans de passar al següent número, però, aprofite per a enllaçar ací un text de l'anterior, del Lletraferit #06, que podeu continuar trobant en els establiments o comprar per internet. Es tracta d'un article que vaig escriure sobre el cantant Hugo Mas, bo i tractant de repassar la seua sorprenent i un tant enigmàtica trajectòria artística, la d'un músic que igual canta cançons de de bressol com fa versions d'Ovidi o temes que conjuguen la geofísica, la desesperança vital i un esgarrador punk jazz. Ací davall teniu el text.

Hugo Mas durant el procés de gravació del seu darrer EP, Pentàpolis, amb Cavallo. Foto d'Elies Fuster

En la distància curta sembla una persona molt tranquil·la, amb les idees clares, ferma i assossegada, d’aquelles que penses que complirà fidelment les seues rutines diàries mentres veu passar el món des de la talaia dels hòmens savis i pacients. Aparentment, el seu treball com a científic en un laboratori de sanitat forestal, en el qual identifica coleòpters, lepidòpters i altres artròpodes causants de malalties i plagues per a evitar-ne l’expansió entre els boscos valencians confirma la sensació. Però només aparentment. I és que l’alcoià Hugo Mas té una estranya manera de ser lliure: entomòleg de dia i cantant nihilista de nit. Al nihilisme total, d’altra banda, a la desesperança bruta i descarnada a la qual porta la racionalització extrema, ha arribat a través d’un procés de metamorfosi marcat per cadascun dels tres discos que ha publicat en els sis darrers anys.

En el primer, Hugo Mas (Snibor Records, 2009), es presentava l’embrió i la larva, les fases primigènies del creixement en què l’artista mostrava els seus instints naturals. El desig, l’erotisme, l’amor i el sexe suraven per totes bandes, acompanyats moltes vegades per melodies dolces, tendres, intenses, fins i tot divertides. Mugrons, boques, engonals, muscles, mans, ventres, llengües, cames, ulls o llavis eren protagonistes, però també, al seu costat, la recança, la insatisfacció, el vertigen, la mort ocasional. Una estranya barreja de goig i dolor, de desig i patiment, de busca frenètica de l’amor i assumpció desenganyada de les seues insatisfaccions. I per damunt de tot la seua veu. Eixa veu profunda d’alcoià indòmit, de rapsoda de versos insondables, com els dels poetes que recita: Xargay, Martí i Pol, Rodríguez Castelló, la menuda Kalpakis.
 
En Wegener (Música de Telers, 2013) ja no necessitava de les paraules d’altres. Totes les lletres eren seues. La larva esdevenia pupa, l’estat intermedi del cicle vital dels holometàbols. Únicament pouava d’un clàssic, d’uns paràgrafs de Lawrence Durrell, germà del zoòleg, que servien d’introducció a The Black Book (Obelisk Press, 1938), amb la rotunda afirmació que “no hi ha cadàvers que hagen estat mai ni la mitat de morts que ho estem ara nosaltres”. Ací servien d’introducció a un viatge al fons de la Terra, a través de les seues diverses capes i discontinuïtats. No debades, Alfred Wegener fou el geofísic alemany que proposà la teoria de la deriva dels continents i, no debades, els fills d’Hugo Mas es diuen Aral (per la depressió pliocènica que formà la mar d’Aral a l’Àsia Central) i Otto (per Otto Lidenbrock, protagonista de la novel·la vernesiana Viatge al centre de la Terra).
 
Per a viatjar a eixe lloc, precisament, Mas es va fer acompanyar per una banda de luxe, els Arthur Caravan, que, com ell, també busquen la banda sonora de l’univers. Les cançons del disc són, sens dubte, terrestres: plenes d’oceans, fang, pluja, tempestes, arbres, algues, insectes, deserts, minerals, cendra, aire, neu i llamps. I en eixe descens incaut cap als inferns la pupa es va fent gran, alhora que la música es fa més i més crua, fins arribar al nucli, al “ventre on no et busca ningú”. La pupa roman immòbil, envoltada de ferro i de níquel, esperant l’últim estadi del seu desenvolupament, una transformació que donarà pas a la maduresa, una mort aparent que no ho és realitat. Hugo Mas, l’entomòleg, el geofísic, fa la seua pròpia metamorfosi mentres dissecciona l’abisme de la biodiversitat i de la matèria.

Així arriba Pentàpolis (Música de Telers, 2015), ara de la mà de Cavallo, un grup d’experimentació musical conformat per Elies Fuster i Pep Ahuir, adient a l’atmosfera fosca i enrarida que prenen els sons de l’insecte metamorfosejat. Brunzits i paratges que ja s’han vist abans, que enllacen amb la tristesa i l’abandonament abissal d’“Hepàtica” o amb la sordidesa i la brutalitat pertorbada de “Dinamo”, cançons dels discos anteriors. Podrien ser la música de Naked Lunch (1991), la biografia de Cronenberg sobre William S. Burroughs, o de determinats passatges de Sin City (2005), la ciutat pecaminosa governada pel repulsiu senador Roark, o encara de The Seasoning House (2012), el miserable prostíbul fílmic en què una jove òrfena i sordmuda viu una angoixant tortura durant la Guerra dels Balcans.
 
Són només cinc cançons, difícilment definibles però amb una forta coherència. Sons densos i intensos, bases de contingut complex i formes simples, uns instruments distorsionats, una veu trencada, un trànsit entre el fake jazz i el punk jazz. Així ho definixen ells. I així és. Melodies dissonants amb sorolls estridents, interpretacions turmentades, música amb contorsions i paisatges lírics desèrtics, àrids, poc habitables, on predominen el ciment, la sal i el sofre. És la definitiva metamorfosi de l’insecte, que pul·lula per llocs bruts, poblats de hienes, escorpins i arbres mutilats, d’hòmens desheretats i podrits, probablement morts en vida. Un viatge als límits del no-res, als límits de la ment, on Hugo Mas es deixa dur, espera quiet i explica, a la seua particular manera, el significat del cosmos. Potser cap ni un. La matèria, l’energia, les seues propietats. La capacitat de raciocini el nega. La bellesa, tanmateix, li dóna un sentit, encara que siga la bellesa sòrdida de les seues creacions, insòlites en el panorama musical valencià. 

Lletraferit #06, pp. 68-69. Foto de Pau Bellido (ACF Fotografía)

dijous, 3 de març de 2016

En fi...

Super christianis Aragonie, Catalonie, Valencie.... Més clar, aigua (per a algú que haja rebut formació paleogràfica, clar)

El senyor Galbis té el poc rubor de tractar de contrarebatre el post que vaig escriure ahir, però ja no trobarà rèplica, perquè és impossible replicar algú que és incapaç de comprendre els documents i la societat dels quals parla. És com si jo tractara d'explicar una reacció química sense ni saber què són els elements químics. Ho explicaria a la meua manera i no hi hauria qui em rebatera perquè la mitat de les coses no tindrien cap trellat per a cap altre químic i, evidentment, aniria molt enganyat en la meua explicació perquè no tindria cap fonament tècnic ni científic. Però, insistisc, no em podrien rebatre, perquè jo m'hauria inventat la meua pròpia manera d'explicar les coses en la qual sempre tindria raó. Incloc ací, això sí, el que he escrit en un parell de comentaris que he fet al mateix post anterior, per a que no queden amagats entre la resta. El primer és el següent:

"Jo lamente que potser molta gent, perquè no té formació historiogràfica, no siga capaç de discernir ben bé els arguments d'uns o d'altres, però als que la tenim, als que hem fet cinc anys de carrera, ens hem especialitzat en època medieval, hem fet cursos de paleografia i llatí medieval, hem anat als arxius durant anys, hem fet els cursos de doctorat i la tesi doctoral, i hem continuat investigant, tot el que diu el senyor Galbis, que no sap llegir bé els documents, pareix que no és conscient que hi haja altres llocs anomenats València en terres occitanes o és incapaç d'anar a un arxiu a mirar un document -perquè no sap ni llegir-los-, fa riure (si no fóra per a plorar, per la confusió i l'engany que alimenta entre certa gent que tal volta té molt bona fe). No li tornaré a rebatre, doncs, perquè és impossible, ja que continuarà exposant mitges veritats, mentires i errades d'inexpert que clamen al cel, tot i que ell es negue a acceptar-les (i per això serà impossible que ell mai publique en cap revista o editorial acadèmica, perquè no li acceptaran uns textos amb errades tan bèsties). De manera que em limitaré a remetre'm al meu llibre i a este post [l'anterior], que són prou clars.

Només comentaré un parell de coses per a indicar la ignorància supina que té sobre les societats baixmedievals de la Corona d'Aragó. Una, per exemple, que pareix que no haja llegit res sobre l'aparició de la identitat catalana entre els segles XII i XIII, com els articles de Josep Maria Salrach sobre la qüestió o el darrer i magnífic llibre d'Stefano Cingolani (ací el podeu trobar sencer). Amb cites descontextualitzades no es fa Història. Es fa amb discursos coherents que es vertebren a partir la comprensió de la societat de cada època, comprensió a la qual s'accedix a través d'una formació sòlida, de lectures de fenòmens semblants als que s'estudien en altres societats, del compartiment dels arguments i les visions amb altres membres de la comunitat científica en congressos i seminaris, etc. A ell, això, evidentment no li preocupa.

Una de les altres coses en què mostra la seua ignorància supina sobre el tema (i no té rubor a mostrar-la) és que s'atrevix a posar la imatge d'este document per a demostrar que diu super christianis aragonensis, catalonis, valencinis, com diu ell, copiant-ho d'una transcripció errònia, i no super christianis Aragonie, Catalonie [et] Valencie, com va transcriure el pare Burns i diu clarament el document per a qualsevol persona que sàpia paleografia i abreviatures medievals i conega a fons els documents de la cancelleria reial de Jaume I; "valencinis" o "valentinis", senyor Galbis, mai s'abreviaria "valenc", sinó "valencnis" o "valenciis" (com poc després, en la mateixa frase, apareix "sarraceis" per "sarracenis". Però ell, evidentment, no sap res de declinacions llatines ni d'abreviatures d'escrivans medievals, ni li interessa. No res i avant..."

I el segon comentari, a propòsit de l'intent del senyor Galbis d'establir una continuïtat entre la cora (o les taifes) de Balansiya i el Regne de València fundat per Jaume I (amb unes fronteres totalment diferents) en 1238, és el següent:

"Quant a les cores andalusines, en fi, supose que els de la cora de Xenxir, amb capital a Badajoz i incloent tot el sud portugués, són hui en dia tot un territori històric, amb gent que se sent "xenxirenya" o "badajossenya", des de Portugal a Salamanca. Doncs no, jo no veig cap territori actual que haja arribat a l'actualitat ni cap identitat diferencial que en siga hereva. Doncs el mateix per a la cora (i les posteriors taifes) de Balansiya (Toledo, Ronda, Niebla, Saragossa o la que siga). En canvi, que curiós que els territoris polítics medievals cristians siguen tan pareguts als actuals. Que curiós que hui en dia continuen existint Aragó, Catalunya, València i Mallorca/Balears amb les mateixes fronteres que en el segle XIII. Curiós no, vaja, és que són l'origen dels nostres territoris i de les nostres identitats, no cap demarcació prèvia sense identitat diferencial alguna que haja arribat a nosaltres".

Cores andalusines del segle X
Taifes andalusines del segle XI

Fronteres de la Corona d'Aragó a partir del segle XIII. Endevineu de quin territori i de quina identitat som hereus els valencians actuals (o els aragonesos o els catalans). Dels cristians medievals, evidentment...

dimarts, 1 de març de 2016

El costum de ressenyar llibres sense ni haver-los llegit...

Els valencians, des de quan són valencians? (Afers, 2016)

El costum de ressenyar llibres sense ni haver-los llegit és un costum molt estés entre la comunitat acientífica i contraacadèmica. Un dels seus membres més excelsos és el senyor Agustí Galbis, a qui, certament, sempre m'hauria agradat deixar-li algun comentari en el seu Bloc en artículs, per a tractar de debatre tranquil·lament, però desafortunadament no en permet, de comentaris. El seu darrer post, en tot cas, és una magnífica mostra del costum de ressenyar obres sense haver-les llegit, ja que comenta el meu darrer treball, Els valencians, des de quan són valencians? (Afers, 2016), a partir d'una notícia del Levante-EMV que explica una de les troballes del llibre: que el gentilici territorial valencià aparegué a partir de 1330 i no abans. Tot content i tot alegre, el senyor Galbis es mostra de seguida dispost a ensenyar les seues "proves" de l'existència anterior del gentilici valencià i em dedica dos posts, El primer "valenciano" nació en 1330. Monges en conserva, sabó i fil negre (I) i (II), en els quals, a més a més, es dedica a dir-me "malfaener", "apardalat" i "manipulador" -cosa que podria corroborar tot aquell qui em conega o conega el meu treball, evidentment. 

La bona qüestió és que si s'haguera dignat a llegir el llibre ressenyat amb anterioritat hauria vist que, ja que no he pogut fer-ho amb anterioritat en el seu blog, sí que he dedicat determinades parts del llibre a explicar greus errors que ell mateix cometia en posts com este o este. I és que pren per gentilici territorial valencià entre 1238 i 1330 tot allò que és gentilici municipal valencià, és a dir, de la ciutat de València, o gentilici diocesà valencià, és a dir, del bisbat de València (que no ho repetiré ací, perquè té una explicació molt llarga que podeu trobar en el llibre, en les pàgines 34-41, però generava un gentilici en qualsevol bisbat, ja fóra el de Zamora -zamorà-, Madrid -madrileny- o Tortosa -tortosí-, sense que això es corresponguera a cap territori polític ni cap consciència identitària diferencial). ¿Veritat que no és el mateix ser "valencià" de la ciutat de València (o d'una diòcesi) que "valencià" de tot el territori valencià? Doncs eixa és la simple diferència que el senyor Galbis no sap fer perquè, repetisc, no es digna a llegir els llibres que ressenya.

Així, aporta una retafila d'exemples del gentilici "valencià" que no es referixen mai a tot el territori del Regne de València, del Sénia al Segura, sinó únicament a la ciutat o a la diòcesi de València. Els podem desgranar un per un, segons l'orde que exposa en el primer i el segon post que ha dedicat al tema. Serà llarg i pesat, però segurament valdrà la pena. Pel que fa al primer post:

- Dos referències a valentinis de 1330 del Liber patrimoni regii Valentiae: expressament comentades en el meu llibre (p. 133). Resulta que el Liber patrimoni regii Valentiae fou escrit en el segle XVI. Per tant, quan es parla de valentini s'està fent en el segle XVI, no en el XIV. De fet, el document original del segle XIV -que em vaig molestar en anar a buscar a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, no com el senyor Galbis- diu expressament regnicolas, tot evitant el gentilici territorial, que llavors no era usual. Meeec, error!
- Dos referències a valentinis de 1325 i 1318. Es referixen als eclesiàstics "valentins", de la diòcesi de València. Meeec, error!
- Dos referències a valentinorum i valentinos d'Arnau de França, suposadament de 1323-1324 (perquè parla d'uns fets d'eixa data). Arnau de França és un autor de finals del segle XV. Meeec, error!
- Dos referències a civibus valentinis de 1314 en la versió llatina del Llibre dels fets de Pere Marsili. Evidentment, fan referència a ciutadans valentins, de la ciutat de València. Per si el senyor Galbis no ho sap, li explicaré que els únics habitants que tingueren la condició de cives ("ciutadans") en el Regne de València fins a 1348 (quan també l'adquiriren els de Xàtiva) foren els de València, l'única "ciutat", amb eixa categoria, del territori valencià fins a eixa data. Meeec, error!
- Una referència a un regis valentinis (teòricament "el rei dels valencians") de la mateixa versió llatina del Llibre dels fets de 1314, transcrita per María de los Desamparados Martínez San Pedro en 1984. Però la bona qüestió és que qualsevol medievalista que siga expert en els segles XIII i XIV sap que la transcripció de Martínez San Pedro, que no era experta en paleografia medieval llatina, és roïna a més no poder (de fet, per això el professor de Filologia Llatina de la Universitat d'Alacant Antoni Biosca està preparant una edició nova (p. 183), que puga corregir els múltiples errors d'aquella). Per tant, s'ha de fer, com en qualsevol document que es tracte en història, la "crítica documental", és a dir, assegurar que l'original diga el que es mostra i tractar d'entendre el seu context de producció. En este sentit, en primer lloc, si anem a l'original de Jaume I, en romanç, de la dècada de 1270, és molt clar: "preguen-vos que anets tost, que si no no hi porien romanir, que ells són pocs, e el poder de València és gran", és a dir, que parla de la ciutat de València (la València musulmana entorn de 1233, concretament, quan encara no havia estat conquerida). Unes dècades més tard, el dominic Pere Marsili féu una versió llatina de la crònica, però no escrigué el que transcriu Martínez San Pedro i que cita el senyor Galbis, "quia alias non possent ibi remanere amplius, quia sunt pauci, et possent a superventura magna Regis Valentini superari", sinó una altra frase (ací podeu trobar-la en la pàgina original en qüestió, entre la quarta i la quinta línia): "quare alias non possent ibi remanere amplius, quod sunt pauci, et possent a superventura magna regis valentini potentia superatis". És a dir, que Martínez San Pedro, amb la seua poca cura, va ometre la paraula potentia i si l'afegim, ja que és el que diu el manuscrit original, resulta que la traducció ve a significar "la potència del rei valencià" o "el poder del rei valencià". Per tant, tot i que la cita és ben interessant per la manera que té Marsili de traduir al llatí "el poder de València", ací tampoc hi ha cap gentilici territorial aplicat al conjunt d'habitants del Regne de València. Llàstima, evidentment, que el senyor Galbis ni sàpia les coses que sabem els de l'ofici -que no et pots fiar de l'edició de Martínez San Pedro- ni siga capaç de fer la crítica documental d'un text medieval. Meeec, error!
- Una referència del segle XIII als valentinis contraposats als turolensibus, és a dir, valentins (valencians de la ciutat de València) contra els de Terol (que era una ciutat i no cap territori ni regne autònom). Meeec, error!
- Diverses referències als valentini i valentinis en un privilegi de 1313 de la cancelleria reial siciliana. És un document que Galbis va agafar de la meua pròpia tesi doctoral i que jo mateix comente en el llibre (pp. 75-76). El considere el primer esment probable al gentilici territorial valencià, però aïllat i en un context que potser feia referència als de la ciutat de València o l'estament reial valencià. Bon intent de còpia de la meua tesi!
- Una referència als valentinenses de 1312 en una cita papal. Evidentment, el papa es referia als eclesiàstics de la diòcesi de València. Meeec, error!
- Una referència de 1307 a un jutge "qui era del Regne de València". Si haguera llegit el llibre que ressenya, senyor Galbis, sabria que abans a 1330 eixa era la manera d'anomenar als habitants del Regne de València, amb circumloquis com "els del Regne", "regnícoles" o "habitadors del Regne", perquè encara no havia aparegut ni s'havia generalitzat el gentilici territorial "valencià". Meeec, error! A partir d'ací deixarem de comentar cap altra fórmula similar que siga al·legada en els posts corresponents...
- Una referència a dicto auxilio valentinis de 1302. Una altra referència de la meua tesi doctoral, que em vaig transcriure senceret el registre 325 de la cancelleria reial de Jaume II, però que no em vaig atrevir a tractar d'explicar perquè, per a algú que sàpia llatí, la paraula valentinis en el context general de tota la frase manca de sentit (una frase, a més a mes, plena de ratlladures i vacil·lacions de l'escrivà, que al remat no sé sap ben bé què volia dir). Bon intent de còpia de la meua tesi!
- Referències a Arnau de Figueres (Figueres, Figueres, d'on vindria este home?), notarius valentinus, que si haguera rascat un poquet, senyor Galbis, sabria que era ciutadà de la ciutat de València. Igual que tots els altres que esmenta com "de Valencia" o un tal de regno valenciano (no serà de regno valentino?, perquè això altre ni és llatí ni és res, i en tot cas no és un gentilici territorial valencià aplicat a les persones), o tots els canonicus i decanus valentinus, novament referents a la diòcesi de València. Meeec, error!

I continuem amb esta esgotadora retafila d'intents d'explicar -a vore si li entra en el cap- que no és el mateix ser "valencià" del Sénia al Segura que "valentí" (o "valencià") de la ciutat o la diòcesi de València (gentilici eclesiàstic que, com dic, s'aplicava en els documents a qualsevol bisbat, ja fóra de Toledo, Tarragona o Cartagena, sense que això equivalguera a territoris i identitats col·lectives particulars esteses entre el comú dels mortals). Pel que fa als documents del segon post

- Una referència papal a illos de Valencia de 1296. He dit que no tornaria a posar exemples dels circumloquis que s'empraven per a referir-se als habitants del Regne de València abans de 1330, però ací en teniu un altre, "aquells de València"... Meeec, error!
- Una referència papal al populo valentino de 1291, que novament fa referència a la feligresia de la diòcesi de València, igual que també el populo valentino era la feligresia de l'antic bisbat de Valence, a França, sense que eixa localitat donara peu a una consciència col·lectiva territorial pròpia (com tampoc equivalia a cap identitat territorial el populo dertusensi o de la diòcesi de Tortosa, que, per cert, englobava els pobles del nord valencià). Meeec, error!
- Una referència, teòricament de 1284, a l'aragonii valentinique populi, és a dir, als "pobles aragonés i valencià". Esta m'ha interessat perquè no la coneixia. Però quina llàstima! No és original de 1284, sinó d'un índex de 1606 que resumix un document de 1284... Meeec, error!
- Una referència, teòricament de 1278, als valencianis (serà, més prompte, valentinis, dic jo). El mateix senyor Galbis explicita que s'esmenta a través d'un document de 1364, quan ja es gastava el gentilici territorial valencià amb certa assiduïtat. Caldria trobar, doncs, el document original per a vore què diu. Mentrestant, no es pot utilitzar com a prova, perquè és un simple resum de 1364, no d'abans. Meeec, error!
- Una referència als carniceriis sive pescatoris valentini de 1274. Si lliges tot el document, veus que són els de la ciutat de València. Meeec, error!
- Una referència en el Llibre dels fets a tot lo poble de València de 1274. A banda que es referix exclusivament a la ciutat de València, és un circumloqui i no un gentilici. Meeec, error!
- Una referència als christianis aragonensis, catalonis, valencinis (sic) de 1267. Llàstima que el senyor Galbis no sàpia paleografia i no puga consultar en condicions el document original de l'Arxiu de la Corona d'Aragó per a adonar-se que Lope Pascual, de qui l'agafa, el va copiar malament i en realitat el document, com va transcriure el sempre eficaç pare Burns, diu christianis Aragonie, Catalonie, Valencie, és a dir, "els cristians d'Aragó, Catalunya, València". En el súmmum de l'exhibició de la ignorància, ell mateix aporta fotografia d'eixe document en un dels seus posts i subratlla la frase, sense adonar-se'n, perquè no té ni idea de les abreviatures que empraven els escrivans medievals, que diu Aragonie, Catalonie, Valencie i no el que ell reproduïx.  Meeec, error!
- Una orde papal d'excomunió de valentinis en 1248. Evidentment, referida als feligresos valentins, del bisbat de València. El mateix amb els scholares valentinus als quals feia referència el papa en 1245. Meeec, error!
- En 1245, novament, cives valentini, de la ciutat de València. Meeec, error!
- Els valentini de 1239. Explicats expressament en el meu llibre (pp. 34-41). Referents a la feligresia de la diòcesi. Ai, si haguera llegit el llibre, quin ridícul s'haguera estalviat, senyor Galbis! Meeec, error!
- Una referència a aliquem valentinum ("algun valencià") dels Furs de València, la versió més antiga dels quals que tenim és de 1261. El mateix Galbis explica que en la traducció al valencià es digué "hom de València". I resulta que si continuem llegint el fur es referix a la "ciutat de València". El següent fur, a més a més, parla dels ciutadans de tot el regne i no empra el gentilici territorial (perquè encara no s'havia concebut fora de la ciutat i la diòcesi). Meeec, error!
- Un fum de referències a valentinis, ja siguen ciutadans, oficials, notaris, jueus o el que siguen, tots ells de la ciutat de València. Meeec, error!

Com veieu, el costum de ressenyar llibres sense ni haver-los llegit que es venera entre la comunitat acientífica i contraacadèmica no servix de molt. És, per contra, un intent de confondre, amagar les carències pròpies i fer passar bou per bèstia grossa. També és trist que el primer post que li dedique en el blog a Els valencians, des de quan són valencians? siga este, però el costum d'explicar-me amb claredat i posar llum i taquígrafs sobre totes les investigacions i interpretacions que faig també el tinc arrelat. Jo, això sí, tracte de pertànyer a la comunitat científica i acadèmica, que té altres normes, evidentment, començant per la lectura atenta i detallada del que diuen tots els que s'han dedicat a una temàtica concreta. Quin món de costums tan mal repartits!

dijous, 21 de gener de 2016

Entre Espanya i Catalunya: l'etern debat?


Pavelló de Catalunya en la III Fira del Llibre de Mèxic de 1944
Sempre he pensat que la producció cultural de l'exili espanyol en els anys 40 i 50 tingué un paper fonamental en la configuració del nou valencianisme que cristal·litzà durant la postguerra, amb uns pressupòsits hegemònics diferents al valencianisme anterior (que era, en general, més divers i més estrictament valencianista). No debades, el primer article de Joan Fuster sobre la qüestió nacional valenciana, "València en la integració de Catalunya" -que anunciava les que serien les seues principals línies mestres posteriors-, es publicà en 1950 en una revista catalana de l'exili mexicà: La Nostra Revista. Segurament en eixe intercanvi amb els exiliats, juntament amb la pròpia formació intel·lectual del mateix Fuster que tan bé ha analitzat Ferran Archilés, es troben les claus del seu pensament nacionalista. Si algú vol estudiar amb detall les relacions entre els pensadors catalans, valencians i balears de l'exili i de la península pel que fa a la qüestió valenciana, ja té tema de tesi doctoral...

Ara, però, simplement volia mostrar una anècdota que s'explica precisament en una d'eixes revistes de l'exili. Es tracta de Per Catalunya, editada entre els mesos de juny i octubre de 1945 -tot just després de la derrota dels alemanys i italians en la Segona Guerra Mundial- per una colònia de periodistes i escriptors catalans residents a Niça. L'anècdota explicada, no obstant això, feia referència a una situació viscuda a Mèxic l'any anterior, en 1944, quan Catalunya havia participat com a convidada amb un pavelló en la III Fira del Llibre celebrada a la capital federal del país. L'explicava, en concret, el periodista català Lluís Aymamí, que feia una breu crònica d'aquell esdeveniment, amb el qual es pretenia mostrar "una part del patrimoni espiritual de Catalunya" i, també, "atenuar en els cors catalans l'enyorament de la terra nadiua" [ací teniu el text complet en pdf, en les pàgines 9 i 10 de la revista].

Hi havia per a tots els gustos, des d'un exiliat barceloní al qual se li humitejaven els ulls en contemplar fotografies de la seua ciutat fins a un mestre mexicà que pogué carregar-se d'arguments en favor de la consideració del català com a idioma en els debats sobre la qüestió que encara es mantenien. Ara bé, segons deia el periodista, "una de les coses que donà origen a més discussions -i no precisament entre mexicans- fou el mapa lingüístic que figurava en un dels recons del Pavelló". És el que he adjuntat dalt, amb la representació unida del Rosselló, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Per exemple, a "quatre noies espanyoles" (segurament catalanes) els "semblaven uns límits exagerats", ja que a banda de "Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona" també s'hi afegien "València i Mallorca" i una franja al nord que no sabien ben bé què era. Una d'elles, però, recordava que "quan entràrem a França, la gent d'allà parlà el català", és a dir, que quan havien travessat la frontera vers l'exili en 1939 havien constatat per primera volta que en el Rosselló parlaven la seua llengua.

El mateix mapa encara originà una altra discussió, com no, entre valencians. Em limitaré, en relació amb això, a transcriure el que escrigué Lluís Aymamí sobre l'afer: "Sobre aquest mateix tema s'originà una forte discussió entre dos valencians. Un d'ells protestava per considerar el mapa com una expressió imperialista de Catalunya. No hi havia manera que es posessin d'acord. Finalment, l'altre interrompé el seu contraopinant: —Mira, che, no diguis més tonteries. Fa mitja hora que discutim, i com parlem? —Doncs, che, en valencià. —Veus? T'entenen a Barcelona quan parles així? —Sí. —T'entenen a Madrid o a Sòria? —No.—Doncs això vol dir aquest mapa, que és molt més verídic que els mapes que incloen València, Catalunya i Balears entre les terres de parla castellana. Això sí que és imperialisme!". Tan "senzill" i tan "complicat" com tot això... 

Un tema que continuem debatent encara hui, més de 70 anys després i en unes condicions totalment diferents a les de l'exili dels anys 40. D'una banda, la tendència del nacionalisme català a fer seues, sense massa miraments, les manifestacions històriques i culturals dels territoris de la resta del domini lingüístic i, d'una altra banda, la tendència de  molts valencians a rebel·lar-se de primeres contra això, però sense haver-se plantejat abans que l'encaix dins d'Espanya és també el complicat fruit d'un altre nacionalisme, el castellanoespanyol (de matriu cultural diferent, a més a més). La solució des d'un punt de vista valencianista és al meu parer evident (tot i que gens senzilla d'aplicar): centrar-nos, en primer lloc i per damunt de moltes altres coses, en la identitat valenciana, en fer país (valencià), sense negar, tanmateix, els evidents lligams culturals amb catalans i balears (especialment entorn d'una cosa tan fonamental i cabdal com és la llengua). Però tampoc cal negar els evidents lligams històrics, polítics i culturals amb la resta d'Espanya, uns lligams, això sí, que mai haurien de passar per la submissió a la qual estem sotmesos en molts aspectes els valencians ara com ara.  

dijous, 31 de desembre de 2015

Fer memòria (del 2015)

Spiegel ("L'espill"), escultura de Jaume Plensa

Sempre em va fer gràcia aquella entrada de Víctor Pàmies sobre la perdurabilitat dels blogs, que, a cinc anys vista, pronosticava que Vent d Cabylia continuaria existint en el 2014. A bou passat, en efecte, ací estem, ja quasi en el 2016, a pesar que més de la mitat dels companys de blogosfera que hi havia en aquella llista de 30 hagen desaparegut a dia de hui. I per ací, evidentment, el ritme ha baixat enormement, de fer més de 100 posts a l'any a fer-ne 20, però, cabut que és un, no abandonarem, mientras el cuerpo aguante, i encara som jóvens, xe! Mantindre un blog servix per a moltes coses i una d'elles és fer memòria, cosa que en el meu cas és encara més útil, ja que dec ser un dels historiadors amb menys memòria (personal) que hi ha en el món. Memòria històrica tota la que vullgau, però la pròpia meua ben poqueta (a no ser que me la recorden...).

Així, mirant arrere, puc saber que si pel desembre de fa nou anys encara passava algunes temporades a cals meus pares mirant la tele ajocat en el sofà, fa sis anys me'n recordava d'una cançó popular valenciana que ara m'he adonat que la meua filla encara no coneix, en fa cinc estava intentant acabar la tesi i n'avançava alguns resultats, així com la voluntat d'anar algun dia a Oxford amb un projecte postdoctoral, en fa quatre collia els fruits de la tesi ja feta en forma de premis, en fa tres anunciava -de manera impossible de saber per a qui no ho sabera ja, és a dir, per a ningú- que em casaria amb Ana a Formentera al cap d'uns mesos, en fa dos ja parava per Oxford, atrafegat amb mil faenes acadèmiques, i l'any passat tenia el goig de presentar la meravellosa novel·la de Maria Folch, una de les novetats del darrer projecte al qual em sumava, el de Llibres de la Drassana. Finalment, enguany, en la mateixa línia, m'ha pegat per fer balanç, però balanç, evidentment, del 2015. Un any que, com deia en fa mig, s'ha distribuït, precisament, entre la faena editorial, la faena de divulgació i la faena acadèmica. 

Sobre Drassana poc més a dir que el que supose que la majoria de vosaltres aneu veient i llegint per les xarxes i els mitjans. Més content no puc estar de poder ajudar a publicar llibres tan bons, complets i gojosos -per unes o altres raons- com les darreres novetats que acabem de traure per Nadal: Il·lustres valencians il·lustrats, La nova guia de València, Houses from el Cabanyal, Amunt! L'apassionant història del València CF -la primera història del club en valencià-, Clapir. El crit de la Historia, Los 16 peldaños. El laberinto de Ceira -un best-seller valencià en tota regla-, El cas Forlati. L'home que volia ser Marlowe o el Lletraferit #06 -amb un especial sobre pilota valenciana, en uns moments en què s'albira un cert panorama de canvi en el nostre esport nacional-. Igualment, no puc estar més agraït de la rebuda que ha tingut entre els lectors Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians, que en huit mesos ha arribat a la segona edició -i això que la primera era llargueta-. En definitiva, tot i les enormes dificultats que presenta el sector editorial valencià -perquè, en termes generals, la societat i bona part del mateix sector del llibre encara no l'acompanya-, llarga vida a Llibres de la Drassana. Espere que d'ací cinc anys també continua viva i amb bona salut!

Pel que fa a la divulgació, també he d'agrair a la revista Plaza, a Levante-El Mercantil Valenciano i al seu suplement cultural Posdata per interessar-se per la història valenciana i voler que els prepare textos amb una periodicitat més o menys mensual, amb temes tan diversos com les dones represaliades durant la Guerra Civil, la figura política del Blasco Ibáñez republicà i revolucionari, l'intent d'alçament morisc de 1570 al regne de València, l'arquitecte dels més de 600 edificis Javier Goerlich, el dibuixant Enric Pertegàs, la història de l'ortografia catalanovalenciana, els esclaus valencians de Hitler, la visita de Raimon a la Casa de València en Mèxic en plena dictadura franquista o l'acabada de descobrir amant alzirenya de Jaume I. Així mateix, també he d'agrair al diari Valencia Plaza que confie en la mateixa tasca de divulgació històrica valenciana, però feta, a més a més, en valencià, la llengua que, de fet, parlaven la major part dels seus protagonistes.

Finalment, pel que fa a qüestions acadèmiques, per fi enguany he aconseguit, d'una banda, publicar en la principal revista espanyola d'història política amb un article sobre els orígens del concepte historiogràfic de "pactisme" i, d'una altra banda, coordinar un dossier sobre diplomàcia i parlaments en la Corona d'Aragó baixmedieval en una revista anglosaxona, editada per la University of California concretament. Les participacions en congressos acadèmics també han sigut profitoses, ja siga en l'International Medieval Congress de Leeds parlant igualment de parlaments medievals, en el col·loqui de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes sobre correspondència municipal, en la Rural History Conference enguany celebrada a Girona sobre ramaderia o en el col·loqui sobre les investigacions fiscals en l'Occident medieval dels darrers 20 anys que va tindre lloc a Barcelona fa un parell de mesos. Ha sigut també un any de preparació de dos llibres que, si tot va bé, es publicaran en breu, durant la primera mitat del 2016: la traducció al castellà que he fet per a Publicacions de la Universitat de València de The Making of Polities. Europe, 1300-1500, una obra del professor anglés John Watts, que al meu entendre és essencial per a fer avançar la comprensió de la història política baixmedieval a casa nostra, i Els valencians, des de quan són valencians?, una investigació que editarà Afers sobre els orígens remots de la nostra identitat col·lectiva entre els segles XIII i XIV. Són fruits també de la meua estada de dos anys a Oxford, que va acabar en març d'enguany i que ha sigut preludi a la meua incorporació com a investigador per un any al Departament de Dret de la Universitat Pompeu Fabra -on, a més a més, intervindré en la docència d'un parell d'assignatures a partir de gener-.

Per si fóra poc, enguany és, evidentment, l'any del canvi polític valencià, el canvi del qual s'ha parlat tant en els vora deu anys de vida d'este blog. Un canvi cap al progressisme i cap al valencianisme, tant en la ciutat de València com en el País Valencià. Fa temps que no parle ací de política. Fins i tot fa temps que tampoc ho faig en la Tribuna de la Fundació Nexe. Justament des d'abans de les eleccions del maig passat. A l'espera de més avanços i més aclariments necessaris en la política espanyola, les sensacions són bones i esperem que continuen avançant -que ja han passat més de sis mesos de la constitució dels nous governs i en alguns àmbits encara no hi han novetats!-. D'una altra banda, quant al valencianisme en concret, més enllà de les qüestions de partits -que són fonamentals, clar-, hem de pensar sempre que la nostra és una carrera de fons. Ara recollim els guanys (més complets o menys) de la primera generació llarga de valencianistes que han treballat des de la Transició fins ací i ara toca treballar durant una altra llarga generació. De com fem les coses dependrà que d'ací dos o tres dècades hagem avançat de manera considerable o no (ja sé que és molt de temps, però un no pot evitar tindre mentalitat d'historiador...).

Siga com siga, no ens queda una altra que continuar pencant, com fem quasi tots els que ens estimem el país de veres. I continuar disfrutant de la vida, evidentment, com podem fer els que tenim la sort d'estar al costat dels nostres i (ni que siga la major part del temps) a casa, en el meu cas en eixa València que no s'acaba mai. Salut i felicitat a tots els que llegiu açò i esperem que 2016 ens porte a tots coses encara més bones, segons les desitge cadascú. Bon any!

En el València Vibrant de 2015, amb la més guapa i llesta del lloc... (Foto: Vicent Molins)

dilluns, 21 de desembre de 2015

De Pinazo a Carmen Bastián, "la de Fortuny"

Mascletà (Ignasi Pinazo, 1881)

Una de les coses que més m'agrada de preparar o editar articles i textos de divulgació històrica és que em permet eixir de les meues especialitats de recerca (la història política i fiscal baixmedieval o la història de les identitats) per a endinsar-me en altres àmbits als quals difícilment arribaria o prestaria l'atenció que es mereixen si no fóra havent d'escriure sobre ells per a un gran públic. A cada calaix que òbric m'entusiasma una branca de la història que conec amb més profunditat i és el que m'ha passat amb el món de l'art valencià dels segles XIX i XX, primer amb Enric Pertegàs (1884-1962) i la seua desconeguda trajectòria i ara amb Ignasi Pinazo (1849-1916), sobre qui he preparat un article per a la revista Plaza del pròxim mes de gener (quina gran sorpresa m'he endut en descobrir els seus olis de mascletaes!).

Ara, però, no vos vull parlar de Pinazo -ja ho trobareu en la mateixa revista-, sinó sobre un afer adjacent que he conegut buscant informació sobre la seua trajectòria. Encara que la seua pintura derivara cap a altres estils, els dos principals pintors contemporanis que va admirar foren el madrileny Eduardo Rosales (1836-1873) i el reusenc Marià Fortuny (1838-1874), de tendència realista. Sembla que als dos els va conéixer entre 1872 i 1873, quan, després de no assolir l'èxit en les oposicions a la beca de la Diputació de València per a anar a estudiar a Roma, amb 23 anys, decidí anar-se'n pel seu compte amb un amic, el també pintor valencià (de la Vall d'Uixó) Josep Miralles, a terres italianes (Roma, Venècia i Nàpols), on degué entrar en contacte amb la colònia espanyola d'artistes que hi havia, alguns de ben consagrats, com els mateixos Rosales, Fortuny o l'igualment valencià Bernat Ferrandis (del Canyamelar). 

L'admiració de Pinazo pels dos fou sempre constant i del primer arribà a dir que "En el entierro de Rosales el muerto era yo", mentre que de Fortuny copià una tècnica tan essencial en la seua obra posterior com les tauletes de tamany reduït per a pintar en qualsevol moment i circumstància (com en la mascletà de dalt). I la qüestió és que tant Rosales com Fortuny moriren de manera quasi seguida, en 1873 i 1874, els dos amb 36 anys, el primer d'una llarga afecció de tuberculosi i el segon d'una hemorràgia estomacal causada per una úlcera. I, també, la qüestió és que dels dos es coneix un parell d'aventures amoroses que deixaren petjada en la seua obra artística. Del primer, d'Eduardo Rosales, tot just en arribar a Roma, amb 22 anys, quan s'enamorà perdudament de Carlota Giuliani, veïna de la plaça de la Fontana di Trevi, casada i amb dos fills, l'amor boig per la qual li agreujà la malaltia que ja havia contret aleshores. D'ella pintà alguns quadres com els següents:

Carlota (Eduardo Rosales, 1858)
La model i el pintor (Eduardo Rosales, c. 1859)
Nu femení (Eduardo Rosales, 1858)

Retrat de Carlota (Eduardo Rosales, 1862)

L'influx d'aquell amor sobre Rosales fou tan gran que uns anys més tard, quan es casà amb Maximina Martínez, li posà a la seua segona filla, nascuda en 1872, el nom de Carlota. A més a més, molt poc després, en morir, els marmessors del seu testament descobriren entre les obres que conservava un nu femení dibuixat al carbó en 1859 (el de dalt), que es corresponia amb la figura de Carlota Giuliani... Una cosa semblant passà amb Fortuny, a qui, després de morir en 1874, el seu amic i marmessor Bernat Ferrandis descobrí entre les seues obres un oli inacabat, amb un nu indecorós que d'haver-se donat a conéixer haguera causat un gran escàndol. Ja ho havia fet uns anys abans l'Olympia de Manet i este era molt més explícit, amb la protagonista del quadre apartant-se les faldes per a ensenyar expressament el sexe i el vell púbic sense cap mirament. Ací el cas, no obstant això, era invers al de Rosales: la model de l'obra trobada entre les coses del pintor traspassat no tenia parella, sinó que era Fortuny qui era casat...

Olympia (Édouard Manet, 1863)
Carmen Bastián (Marià Fortuny, c. 1870)
 

En concret, Fortuny s'havia casat en 1868 amb Cecilia de Madrazo, filla del famós retratista Federico de Madrazo, i poc després s'havien traslladat a Granada, on l'artista pintà alguns dels seus famosos quadres orientalistes inspirats en el passat musulmà de la zona. Allà va conéixer la xicona de l'oli inacabat, una gitana de 14 anys anomenada Carmen Bastián, que vivia en les coves del Barranco de la Zorra, on solia anar a pintar Fortuny. La model apareix en altres obres del pintor, com Bohemia bailando en un jardín, i, pel que sembla, arribà a ser una més de la casa del pintor fins que la família abandonà Granada per a desplaçar-se a l'estranger (a Roma, París, Londres i Nàpols). Es desconeix si, com podria suggerir el nu inacabat i amagat entre les obres de l'autor, la relació entre l'un i l'altra passà a majors, però el cert és que la intensitat de la relació artística entre Fortuny i Bastián arribà al punt que, als mesos de morir el primer, el periodista granadí José de Castro y Serrano publicà un article en La Ilustración Española y Americana titulat "Carmen, la de Fortuny"

En ell, sense fer esment del quadre però sí de nombroses sessions en el taller de Fortuny, el periodista insinuava ("dócil á sus menores deseos, cariñosa con cuanto le rodeaba y hábil en el ejercicio de su deber hasta punto inconcebible"), però sense arribar a confirmar res ("no tuvo otro alcance ni otras consecuencias"). A més a més, contava la història de Carmen després de la mort de Fortuny, quan devia tindre de 18 a 20 anys. Havia fugit de casa i se n'havia anat caminant i amb penúries a Madrid, on s'havia presentat en una acadèmia artística tractant que la llogaren com a model gràcies a l'antecedent granadí. Allà un ric cavaller i pintor anglés se n'havia encapritxat acollint-la en el seu hotel ("todas las joyas, todos los trajes, todos los adornos de más gusto que veía en las tiendas se los llevaba a Carmen"), fins que un dia aparegué de sobte el seu germà i, enmig del Passeig de la Castellana, "comenzó a descargar sobre ella un diluvio de palos con un corto pero grueso garrote" per tal de venjar la seua "honra", després que se n'haguera anat de casa.

Llavors el cavaller anglés l'abandonà, per a evitar tot escàndol, amb uns pocs béns i ella decidí vendre'ls per a enviar-los al seu germà a la presó i a la seua família de Granada. Uns dies després desaparegué desconsolada i el periodista que signava el relat obria la possibilitat d'un suïcidi final: "Últimamente, al limpiar los estanques del Retiro, se encontró entre el fango, al decir de los periódicos, una muchacha joven y bella, cuya personalidad no ha sido identificada. ¿Sería la Carmen de Fortuny?"... Com vos comentava, doncs, un afer adjacent i totalment independent a la trajectòria i la vida de Pinazo, però que val la pena conéixer. No debades, la història ha donat peu a una novel·la, El enigma de Carmen Bastián, de Pablo Casanova, i fa uns pocs anys el Museu Nacional d'Art de Catalunya decidí adquirir el quadre, que fins a finals del segle XX s'havia mantingut en mans dels Madrazo (la família de la dona de Fortuny). El nu de Carmen Bastián valgué 300.000 euros. La seua tràgica vida, com hem vist, sembla que molt menys...

Bohemia bailando en un jardín (Marià Fortuny, c. 1870)