dijous, 16 octubre de 2014

València en Vimeo

Normalment per les nits, després de sopar, treballe. Continue davant de l'ordinador com al llarg del dia, bo i tractant d'aprofitar la solitud i el retir que Oxford em proporcionen provisionalment. Però hi ha dies que necessite descansar, el cos m'ho demana, i ahir va ser un d'ells. Així que vaig decidir dedicar-me a una de les meues activitats favorites, fussar per internet, per Vimeo concretament. La primera cerca va ser "València". I amb això ja vaig tindre prou... Vaig ordenar els vídeos pel nombre de visites i hala, a disfrutar. Hi ha un poc de tot i entre les peces així referenciades apareixen magnífics documentals, curts i videoclips de gent com Anna Boluda (Homo Baby Boom), César Sabater (Cinespañol), Sara Monedero (Gordofobia) i Orxata Sound System (Violència). Però ara volia parlar-vos dels vídeos, alguns més casolans i d'altres professionals, que s'hi poden trobar sobre la ciutat de València. Tot i que hi ha alguns de denúncia, com el que recull imatges de la Primavera Valenciana o el que mostra la impossibilitat de circular amb normalitat a València pel Carril Bici, la realitat és que la majoria d'ells són peces de tall "turístic", per dir-ho d'alguna manera. És a dir, que mostren la València vista pels visitants, la València bonica i despreocupada, que cau a vegades en els tòpics i el bonrotllisme. Ací en teniu un parell de mostres:






I ací un altre de tall molt més rudimentari, però que val la pena per les vistes que ensenya al principi, que són les que veuen els creueristes en arribar al port de València:



Hi ha un altre, ben xulo i ben complet, amb les gravacions fetes sobre una bici del Valenbisi per un visitant que residí en la ciutat durant tres mesos. Ara bé, la música aflamencada crec que no li xoca gens:



Pitjor encara és qui se'n puja al Micalet (a partir del minut 1:06) i grava unes imatges aèries ben interessants de la ciutat, però les ambienta amb música de Lole y Manuel, com si estiguérem en l'Andalusia occidental:





I si de bicis parlàvem, cal apuntar que Vimeo va ple de vídeos d'skaters i bikers, locals o de fora, que van a València a passar uns dies i rodar pels seus carrers. Alguns d'ells, com els xics del primer vídeo o les xiques del tercer, paguen la pena de vore només pel que fan, estiguen o no al cap i casal:






Però si hi han uns vídeos que m'han agradat especialment són els dos darrers que posaré i que van més enllà de la imatge típica de València. El primer està fet per un estudi audiovisual colombianocatalà i, tot i ser igualmente bonrotllista, s'acosta un peliu més a la vida dels valencians:





El segon i darrer, finalment, no té comparació amb res perquè és una passada de vídeo, que m'arribà a emocionar pels llocs que hi apareixen però també pel títol, "Fins prompte, València". Es tracta del treball de fi de màster un jove riojà, Israel Melero, que anà a València a estudiar durant tres anys i abans de deixar-la li reté un homenatge com pocs li han fet: un vídeo de time lapses amb més 50.000 fotografies. Sembla que tingué certa nomenada l'any passat, quan fou penjat en la xarxa, i aparegué en el Levante-EMV i Las Provincias, però jo no l'havia vist encara. Si vosaltres tampoc, gaudiu-lo!



dimarts, 7 octubre de 2014

La Galeria de la Fama (de Jaume Monzó)

Fa temps que els posts "xorra" s'han acabat, ja ho sé, però no em resistisc a fer-ne un, el de la Galeria de la Fama de frases en valencià, que publica Jaume Monzó en el seu facebook (i, tot i que ho fa en públic, segur que hi ha molta gent que se l'està perdent). Es tracta d'una sèrie de personatges històrics que digueren frases cèlebres, amb la particularitat, diu Monzó, que ho feren en valencià. Ací vos en deixe una bona selecció! Les meues favorites crec que són les d'Ausias March, Dora la Exploradora i Sèneca. Cal dir que Marie Curie també mou molta raó...









































dilluns, 29 setembre de 2014

València, un país d'austriacistes


Fa justament tres mesos vaig anunciar que estava escrivint un text sobre la Guerra de Successió al regne de València, que m'havien encarregat des de la Revista de Catalunya. Hui el transcric sencer i done per closa la meua aportació a la commemoració del tercer centenari de la fi de l'esmentat conflicte bèl·lic. Espere que esta síntesi puga servir per a que ens fem una idea del que va ser i el que va suposar aquella guerra per als valencians. Qui vullga, també pot adquirir la revista, que conté un dossier especial amb articles de Josep Vicent Boira, Jordi Roca, Magí Sunyer, Gemma Pellissa i Cristian Altaba.

Les llibertats valencianes, tal com eren enteses en l'època, es van perdre entre 1707 i 1714

This City and Kingdom was as much inclined to the interest of King Charles as Catalonia itself”. Això deia l’escriptor anglés Daniel Defoe, referint-se al Regne de València, en unes memòries novel·lades sobre la Guerra de Successió. No debades, la vila de Dénia fou la primera de la Monarquia Hispànica a proclamar oficialment l’arxiduc Carles d’Àustria com a rei i, segons indicava un capellà proborbònic de València, el conjunt dels valencians esperava ser alliberat “de la esclavitud en que dizen están bajo el dominio de Felipe V: ni le tienen ni le quieren por rey, de las 100 partes de hombres y mugeres, las 90”. Així es comprova també en les inacabables llistes dels registres de la cancelleria imperial germànica que inclouen els noms dels exiliats per mitja Europa després de la definitiva derrota austriacista de 1714. Si dels 25.000 a 30.000 damnificats que hagueren d’abandonar la península Ibèrica es calcula que més de la meitat eren catalans, els valencians devien constituir el següent grup més abundant, almenys un 10%, per davant d’aragonesos, castellans, navarresos i mallorquins. En aquest sentit, tot i que durant molt de temps s’ha considerat que la intervenció valenciana en el conflicte estigué caracteritzada per constituir una simple revolta social de camperols –De bello rustico valentino l’anomenà un cronista de l’època–, els darrers estudis mostren que hi participaren membres de tots els grups socials de manera generalitzada i a tot el territori valencià. Amb excepcions individuals i locals, València fou, com veurem, un país d’austriacistes.

FORMACIÓ, ASCENS I DERROTA DE L’AUSTRIACISME AL REGNE DE VALÈNCIA (1700-1707)

Com és sabut, la Guerra de Successió va ser, en primer terme, una gran guerra internacional pel tron de la Monarquia Hispànica, protagonitzada per les principals potències europees del moment, després de la mort sense descendència de Carles II l’Encantat en novembre de l’any 1700. Hi tenien drets successoris la Casa d’Àustria del Sacre Imperi Germànic i la Casa de Borbó del Regne de França, per la qual es decidí el monarca espanyol en la persona de Felip d’Anjou, que fou coronat rei de Castella en maig de 1701. La resta de territoris de la Monarquia també el reconegueren, però al cap d’un any, en maig de 1702, la Corona Britànica, la República d’Holanda i l’Imperi Germànic li declararen la guerra i també a Lluís XIV de França, per por a que la nova i ferma aliança francoespanyola dominés per complet les directrius de l’economia i la política europees. Proposaven com a monarca l’arxiduc Carles d’Àustria, secundogènit de l’emperador germànic, i poc després se’ls hi afegiren el Regne de Portugal i el Ducat de Savoia, als quals calia sumar la major part dels territoris italians, que pertanyien als Estats citats. En aquest context internacional, els valencians, com els catalans, decidiren unir-se a les tropes angleses, alemanyes, holandeses i portugueses tres anys després d’haver començat la guerra, quan els aliats obriren un front oriental, pel Mediterrani, a la península Ibèrica. Xarxes de contactes entrellaçades a l’interior del país, en conjunció amb un grup de compatriotes que formaven part dels exèrcits aliats, prepararen el terreny per a l’alçament, que s’acabà produint durant l’estiu de 1705.

Els nuclis centrals de l’austriacisme valencià estigueren escampats arreu del territori. Al nord destacaren Vinaròs, fronterer amb Catalunya, i Vila-real, on es produïren investigacions, detencions i desterraments durant els primers anys del regnat de Felip V. Al sud, es requisaren pasquins i fardells de llibres favorables a l’Imperi Germànic a la ciutat d’Alacant, el principal port mercantil de la zona. Les altres dues principals urbs del Regne també esdevingueren focus d’irradiació proaustríaca. A València la presó de les torres dels Serrans s’omplí de dissidents, alhora que es produïren incidents com la veneració de retrats “del rey de los romanos” o l’apedregada de cases de francesos. A Xàtiva, per la seua banda, les mostres de “odio a la nación francesa y afecto a la Cassa de Austria” no cessaren, mitjançant processons satíriques contra Felip V i reunions secretes i no tan secretes de “desafectos y apasionados al Imperio”. Finalment, la vila d’Altea fou el principal punt d’entrada dels agents aliats en el territori valencià. Cada any des que començà la guerra, la flota que amenaçava les costes espanyoles s’aturava a la badia per fer aiguada, moment que aprofitaven els habitants de la comarca per tal de negligir la prohibició de comerciar amb els anglesos i els holandesos, principals compradors dels productes de la contornada, com la pansa i l’ametla. Ja després del primer contacte de 1703 les autoritats borbòniques advertiren que els alteans eren “apasionados de los ingleses”, mentre que a l’any següent es produí un important desembarcament d’austriacistes valencians, que escamparen el projecte d’aixecament del Regne. Seria en agost de 1705 quan es duria definitivament a terme, amb l’arribada del general Joan Baptista Basset al comandament d’un grup de tropes aliades.

Així, mentre la flota de l’arxiduc Carles es dirigia a Catalunya per tal de prendre Barcelona amb el suport dels vigatans, els valencians s’encarregaren d’organitzar la seua pròpia revolta. Des d’Altea Basset es dirigí cap a Dénia, la principal fortalesa de la zona, des d’on féu front a les tropes borbòniques del coronel català Rafel Nebot, enviat per Felip V per atallar l’avanç austriacista, i tractà d’animar altres nuclis a la rebel·lió a través d’“emissarios y amotinadores”. La següent vila en sumar-se a l’alçament, a banda d’uns conats a Castelló i Oriola, fou Vinaròs, amb l’ajuda de miquelets procedents del sud de Catalunya i la milícia municipal d’Ulldecona. De fet, l’ajut català també va ser providencial en l’extensió de la revolta valenciana, ja que el desembre de 1705 Nebot canvià al bàndol austriacista i uní forces amb Basset: “El rey Carlos III ocupa toda Cataluña, conserva nuestros privilegios. Los castellanos en públicas voces amenazan nuestra tierra de reducirla a esclavitud. Nuestra patria está en peligro. El rey Carlos nos llama con una carta que de él he recibido. Yo me declaro de su partido y desde ahora le sigo”. D’aquesta manera, hi hagué via lliure per a eixir de Dénia i avançar cap a València, atés que els austriacistes de la capital, liderats pel secretari del Consell municipal Josep Vicent Torres i el jutge de la Reial Audiència Manuel Mercader, advertiren a Basset del clamor popular que s’hi mostrava favorable. Els principals nuclis en el camí cap a la ciutat, com Gandia, Xàtiva i Alzira, s’afegiren de seguida i finalment, el 16 de desembre de 1705, també el Cap i Casal, després d’una breu deliberació, obrí les portes al general Basset en nom de Carles III. 
Joan Baptista Basset, un dels líders dels maulets valencians
Segons deixà escrit el cronista borbònic Vicent Bacallar, no només el poble se’n mostrà partidari, sinó també “la mayor parte de la nobleza”. Evidentment, la gran aristocràcia i els funcionaris de major graduació, partidaris de l’ordre establert, es mantingueren fidels a Felip V i abandonaren la ciutat, però, en efecte, més de la meitat de l’Estament Militar, que representava la noblesa i la cavalleria del Regne, romangué al seu lloc després de la proclamació del nou monarca, amb austriacistes tan assenyalats com els marquesos de Boïl, Noguera, la Casta i Rafal o els comtes de Cirat, Casal, Cervelló, Elda, i Vilafranquesa. També en l’Estament Eclesiàstic foren majoria els prelats que refermaren la causa austriacista, com el bisbe de Sogorb, l’abat de Benifassà, el prior de Valldecrist, el capítol catedralici de València o, encara uns anys més tard, l’arquebisbe mateix. De fet, el suport dels monjos i els capellans valencians a Carles III fou multitudinari des del començament del conflicte successori. Finalment, en sumar-se la capital a finals de 1705, també la gran majoria de l’Estament Reial estava del costat dels Àustria, amb l’excepció d’algunes localitats que mantingueren la seua fidelitat borbònica, com Morella, Peníscola, Sagunt o Xixona.

Les raons que mogueren la gran majoria de valencians a donar suport a l’austriacisme foren diverses. En primer lloc, hi havia un fort sentiment antifrancés a causa de les guerres constants mantingudes a finals de segle XVII; no debades, els víctors a Carles III se solien acompanyar amb un “Muiga la Casa de Borbó! Muiguen els gavatxos!”. Així mateix, les mesures preses per Felip V en arribar al tron i començar la guerra reforçaren aquella percepció, en prohibir el comerç amb els aliats i afavorir-lo amb els francesos, els productes dels quals inundaren la Corona d’Aragó, en detriment dels mercaders i artesans locals. De fet, una de les primeres peticions realitzades pels valencians al monarca austríac estigué relacionada amb una qüestió mercantil: poder participar en el comerç americà, únicament permés als castellans fins aleshores. D’aquesta manera, els súbdits del Regne de València i de la Corona d’Aragó pretenien fer un gir territorial en la política hispànica. D’una altra banda, sembla que també l’animadversió als francesos, vinculada a una determinada manera de governar, fou important en l’adhesió austriacista dels eclesiàstics valencians, ja que, segons sembla, consideraven que la política d’arrel francesa de Felip V era molt més intervencionista en els seus afers que no la dels Àustria. Finalment, en relació amb tot això, el mot més repetit en els textos austriacistes era el de “llibertat”, en contraposició amb la subjugació i el trencament dels furs i privilegis de cada terra que s’atribuïen als borbònics. Així, el manifest que inicià la rebel·lió de 1705 anunciava la intenció d’alliberar “la Monarquía de España del pesado yugo que le tiene impuesto la tiranía francesa” i incitava els valencians a aconseguir “la felicidad de recobrar su antigua libertad y seguro gozo de sus privilegios”. 
 
Per tant, encara que en el camp, en efecte, l’austriacisme aprofità les reivindicacions antisenyorials per fer-s’hi fort, la realitat és que l’alçament no fou una simple revolta de llauradors, sinó un moviment generalitzat arreu del país, incloent les principals ciutats i els diversos estrats de la societat. De fet, el regnat de Carles III com a monarca de València s’allargà durant més d’un any i mig, fins que els borbònics derrotaren els aliats en la batalla d’Almansa de 1707, i encara una considerable part dels valencians continuà lluitant després, fins el sotmetiment del Regne a final de 1708 i la definitiva derrota austriacista de 1714. Primerament, en produir-se l’alçament, Felip V envià ràpidament diversos regiments al territori valencià, amb ordres d’aplicar-s’hi amb especial duresa per tal d’exemplificar la cruesa dels càstigs que rebrien els rebels. Així, durant la primera meitat de 1706, d’una banda, es produïren diverses matances de miquelets i camperols “a sangre fría” –més de 200 a la Salzadella i una quantitat indeterminada a Manuel, poble que fou destruït, com també Ontinyent, Borriol i Quart de Poblet–, mentre que, d’una altra banda, un dels nuclis principals del Regne, Vila-real, fou pres carrer a carrer per tropes castellanes, navarreses i valones, que “passaron a cuchillo” vora 1.500 veïns i incendiaren la població. Aquell estiu, però, els austriacistes recuperaren la iniciativa amb el seu avanç cap a la part sud del Regne, que fou objecte d’una acarnissada disputa. Així, per bé que els aliats prengueren i saquejaren Alacant en agost de 1706, posteriorment la resta de municipis de la zona fou ocupada pels borbònics, amb xocs especialment durs com el d’Oriola, on moriren fins a 1.400 habitants i, com a càstig, s’aplicaren les lleis castellanes d’immediat. 

Aleshores, durant la tardor de 1706, Carles III arribà a València amb un exèrcit de 35.000 soldats, després d’haver repel·lit el setge borbònic de Barcelona, haver aconseguit l’adhesió del Regne d’Aragó i ser proclamat rei de Castella a Madrid. Segons apuntava al seu dietari el capellà proborbònic anteriorment esmentat, la rebuda va ser fervorosa: “Estaban locos en Valencia, era una Babilonia toda la ciudad”. L’entrada cerimonial tingué especial significació. Es féu pel portal de Quart el 10 d’octubre, l’endemà del centenari de la conquesta de la ciutat, i finalitzà a la catedral amb el jurament dels Furs per part del monarca, amb l’espasa de Jaume I a la mà, mentre es feien sonar les campanes de tota la metròpoli durant més de quatre hores. Feia més de 60 anys que un rei no visitava el Regne i la injecció d’orgull propi que significava per als valencians la presència de Carles III fou enorme. De fet, durant la seua estada, que s’allargà més de sis mesos, els fronts militars es mantingueren estables. En març de 1707, però, el monarca tornà a Barcelona per tal d’organitzar la defensa de Catalunya, al mateix temps que una part important de l’exèrcit aliat es dirigí cap al nord des d’Alacant. Llavors, volent aprofitar les notícies de descoordinació que arribaven de l’exèrcit borbònic, s’hi enfrontaren a la planura d’Almansa el 25 d’abril, amb un resultat, tanmateix, desastrós. El 80% dels 22.000 soldats proaustríacs foren morts o empresonats, tot deixant els valencians sense protecció davant l’avanç immediat de les tropes filipistes. 

Així, de la mateixa manera que la presència militar aliada havia estat fonamental per facilitar l’alçament austriacista valencià, també la seua desaparició del Regne comportà l’inici de la fi. Amb tot, molts valencians continuaren la lluita durant anys, tant a l’interior de les fronteres com fora d’elles. 

Nuclis mencionats en el text

LA REPRESSIÓ BORBÒNICA I L’EXILI COL·LECTIU DESPRÉS D’ALMANSA (1707-1747)

Dues setmanes després de la derrota d’Almansa, havent perdut també els regiments propis del Regne, que es trobaven a Requena, la ciutat de València capitulà davant les tropes borbòniques. Així ho feren també bona part de poblacions, tot i que les millor fortificades tractaren de resistir el màxim possible amb l’esperança d’un retorn de l’exèrcit aliat. A Xàtiva, per exemple, fins a 1.000 austriacistes i 2.500 borbònics moriren en la presa del castell, que finalment es reté en juny de 1707; tota la població civil fou empresonada i deportada a peu fins a Castella, “sin dexar persona viviente”, i la ciutat fou saquejada, enderrocada i cremada “para escarmiento de que otros no tomen las armas ni se defiendan pertinaces contra su legítimo rey y señor”. Encara a finals d’aquell mes arribà el càstig que marcaria l’esdevenir del conjunt del Regne: l’abolició del sistema jurídic i polític propi dels valencians, a través del Decret de Nova Planta. Els Furs, les Corts i els Consells municipals deixaren d’existir i foren substituïts per una administració militaritzada d’oficials castellans. La capital, a més a més, fou sotmesa a una fèrria vigilància mitjançant la instal·lació d’una guarnició en la ciutadella construïda ad hoc, amb els canons apuntant cap a l’interior de la ciutat. I, com assenyalava el mateix ministre Macanaz, un dels principals ideòlegs de la Nova Planta, la castellanització –tant política com lingüística– de la vida pública començà l’endemà mateix de la derrota: “se me mandó que reglase la ciudad al pie de Castilla y quedó formada a pie de la de Sevilla”. 

Finalment, l’eliminació de les estructures polítiques pròpies també donà pas a un increment exorbitant de la tributació fiscal, mitjançant la creació de nous impostos que drenaven els recursos monetaris dels valencians cap a l’administració borbònica. Tan gran fou la magnitud de la repressió que fins i tot els personatges que inicialment havien donat suport ferm a Felip V se’n queixaren després amargament en les seues cròniques i dietaris: “Nos echáis las leyes castellanas, en todo destructivas de las conveniencias de los paisanos de este Reyno, y esto sólo por mirar a vuestras propias conveniencias, sin mirar a otro fin que a levantaros con todos los puestos de judicatura y govierno político, ajándolo todo con malos y tiránicos modos, sin mirar a otro fin que el de hazer doblones. Advertid que quando leíamos las cosas que refieren las historias mexicanas de las tyranías de los ministros castellanos, y las que refieren los portugueses, las teníamos por imposturas, pero, quando hemos visto vuestro modo de proceder, que hazemos otro juicio y dezimos: «Tengámonos lástima de ser governados por esta nación»”. És aquesta una de les raons per les quals, tot tractant d’aconseguir la suavització del càstig, els valencians borbònics de l’època tractaren de fer veure que l’alçament havia estat, bàsicament, un afer de camperols.

No obstant, l’aferrissada resistència de moltes ciutats i viles principals encara després de la derrota d’Almansa indica clarament el sentiment general: “no hubo pueblo que no se tomase a fuerza de armas”. El municipi d’Agres fou saquejat a mata-degolla camí d’Alcoi, que resistí el bombardeig i els atacs de les tropes borbòniques fins a començament de 1708. Dénia, sota la direcció del general Basset, encara pogué aguantar pràcticament un any més, fins novembre, quan, després de deu dies d’envestides continuades, capitulà. Abans de fer-ho, però, dues terceres parts dels habitants, vora 800 persones, entre les quals es trobava el germà del duc de Gandia, s’embarcaren cap a l’exili. Llavors només quedà la ciutat d’Alacant com a únic punt austriacista del Regne i, davant l’avanç de les tropes borbòniques, es reté en pocs dies. Amb tot, encara hi hagué milers de valencians que seguiren lluitant per la causa de l’arxiduc: no només les partides de miquelets que continuaren operant al Regne durant alguns anys, sinó també tots aquells que havien partit a dominis austriacistes. Una part important se n’anà a les Illes Balears, un exili del qual no sabem gaire, tot i que deixà alguna petjada important, com, per exemple, l’intent de crear un bisbat propi a Menorca de la mà de l’antic rector de la Universitat de València. La major part, però, es dirigí a Catalunya, especialment a Barcelona, al recer de la cort de Carles III. Ací, els desplaçats –nobles, funcionaris, notaris, mercaders, artesans, eclesiàstics o soldats– s’organitzaren com una autèntica minoria nacional en l’exili, amb uns caps polítics reconeguts –els esmentats comte de Cirat i Josep Vicent Torres– i una vida col·lectiva que compartí els mateixos espais de sociabilitat durant diversos anys.

D’igual manera, també participaren conjuntament en l’èpica defensa final de la capital comtal, entre 1713 i 1714. Després de la signatura de la pau d’Utrecht, ja sense cap mena de suport militar aliat, les institucions catalanes i barcelonines decidiren continuar la resistència amb l’única esperança que “los Regnes d’Aragó y València, que és just que considerem com a nostres germans, units per tantes centúries, companys en tantes conquistes, reprendran les armes y, fent últim extermini de ses vides, sacudiran tan insuportable servitud y ajudaran a la comuna empresa de la llibertat”. En correspondència, els representants de “la nació valenciana” a Barcelona oferiren d’immediat el seu suport, dispostos a sacrificar-se “por la conservación de leyes y privilegios”. Així es formaren dos regiments, el de la Mare de Déu dels Desemparats, amb 300 homes d’infanteria, i el de Sant Vicent Ferrer, amb 250 fusellers, entre els quals destacaven noms com el de Francesc Maians, oncle de l’il·lustrat Gregori Maians. A més a més, l’algemesinenc Josep Marco, anomenat el Penjadet, capitanejava una companyia de miquelets pel seu compte i Joan Baptista Basset ocupava un dels rangs més alts de l’exèrcit resistent, el de general en cap de l’artilleria. Tanmateix, com és sabut, tots els esforços foren inútils i la ciutat caigué l’11 de setembre de 1714, en una darrera batalla que es cobrà la vida de molts valencians allí presents. Els principals caps militars foren enviats a presidi, mentre que la resta d’exiliats hagué d’abandonar la península: “el gobierno del duque de Anjou ha mandado salir de aquellos dominios todas las familias de españoles castellanas, aragonesas y valencianas que se hallavan en Cataluña”.

La majoria es dirigí a Nàpols, Sicília, Sardenya i Milà, els territoris itàlics que havien quedat en mans dels Àustries, però uns anys després, en ser recuperats pels Borbons, hagueren de tornar a començar un enèsim exili, en llocs com Viena i Buda. D’altres foren enviats a la frontera oriental de l’Imperi, on participaren en la Tercera Guerra Turca, amb una destacada participació en la presa de Belgrad, en l’antiga catedral de la qual foren dipositades les banderes dels regiments de la Ciutat i del Regne de València. També en els frustrats projectes de colonització que es plantejaren en aquella mateixa zona, entre 1725 i 1738, tingueren una notable intervenció, com a part integrant de “las quatro principales naciones que se supone formarán dicha nueva provincia, esto es, de castellanos, valencianos, aragoneses y catalanes”. La seua petjada, no obstant, s’anà diluint a final de la dècada de 1740, quan ja feia més de 40 anys que havien abandonat el territori valencià. Mentrimentres, els valencians que havien romàs al Regne feia més de 40 anys que patien el domini arbitrari de les tropes, els eclesiàstics, els jutges i els funcionaris borbònics, procedents majoritàriament de Castella. Així ho denunciaren a Carles III, encara en 1760, els representants de València, Barcelona, Saragossa i Palma, tot recordant com de “dañosas al bien público” havien estat les conseqüències de la Guerra de Successió. Damnoses, clar, per a aquells territoris que, com València, Catalunya, Aragó i Mallorca, havien estat majoritàriament partidaris del bàndol austriacista, el bàndol dels vençuts.


NOTA BIBLIOGRÀFICA

El lector interessat en el tema de l’article pot consultar els treballs següents: A. Alcoberro, L’exili austriacista (1713-1747) (Barcelona, Fundació Noguera, 2002); J.L. Cervera, Joan Baptista Basset. Vida i mort del líder maulet (València, Tres i Quatre, 2006); V.J. Escartí, El ‘Diario (1700-1715)’ de Josep Vicent Ortí i Major. Estudi i edició (València, Fundació Bancaixa, 2007); A. Garcia Espuche, Una societat assetjada. Barcelona, 1713-1714 (Barcelona, Empúries, 2014); J.M. Miñana, La Guerra de Sucesión en Valencia. De bello rustico valentino (València, Institució Alfons el Magnànim, 1985); J.F. Mira, Almansa 1707. Després de la batalla (València, Bromera, 2006); C. Pérez Aparicio, Canvi dinàstic i Guerra de Successió. La fi del Regne de València (València, Tres i Quatre, 2008).

dimecres, 23 juliol de 2014

De fills i de noms. Benvinguda, Bruna!

Bruna, fent el que més fa ara per ara

Vacances, canvis importants de residència, la lectura de la tesi doctoral, publicacions de llibres, el casament, la beca a Oxford, etc. Molts són els fets personals que han passat pel blog en els seus 8 anys d'existència i no podia ser menys segurament el més important de tots ells: el naixement de la meua filla ara fa 11 dies. Hi ha pares que diuen que s'enamoren dels seus nadons, que es queden embovats mirant-los i experimenten el mateix sentiment d'alegria permanent que ens envaeix quan sospirem per algú. A mi em passa una cosa semblant, però sobretot, no sé per què, quan camine per València. Sempre m'ha agradat molt caminar, solvitur ambulando que deia aquell, i ara, quan vaig caminant d'ací allà per la ciutat sent, en efecte, una felicitat immensa, en què es barreja l'alegria per estar de nou a València -temporalment- i l'alegria de ser conscient que tot ha anat bé, que la meua estimada esta recuperant-se molt bé i que la nostra filla creix sense problemes. D'altra banda, quan la mire, el que sent per damunt de tot és una immensa responsabilitat... Responsabilitat per les moltes decisions que haurem de prendre per ella per tal que, arribat el moment -molts moments diversos en realitat-, puga prendre-les per si mateixa com millor considere, en funció dels seus propis anhels i raonaments.  

Una de les primeres decisions que hem hagut de prendre per ella ha sigut, evidentment, el seu nom. Li diuen Bruna. I, encara que es prometia un afer de llarg recorregut, la veritat és que l'acord va arribar ben prompte. Com supose que hauran fet molts altres pares, primer vam pensar en els noms que més ens agradàvem i després, havent exercit una sèrie de vetos recíprocs, van quedar uns favorits sobre la taula. En eixe procés van ser molt útils tres eines que estan en línia i que potser vos poden interessar: el Vocabulari de noms de persona de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'Anuari estadístic de noms de nadons i de la població de l'Institut d'Estadística de Catalunya i el Boletín estadístico de nacimientos y de nombres de persona de l'Instituto Nacional de Estadística. Desafortunadament la Generalitat Valenciana no ofereix cap ferramenta estadística semblant, però amb eixes tres ens vam poder fer una idea detallada de les moltíssimes possibilitats de noms a triar, de la seua freqüència per dècades durant el darrer segle, de la seua distribució territorial, etc. Personalment, el tema em va agradar tant que no descarte escriure algun dia una Breu història dels noms valencians, afegint a totes eixes dades els distints estudis d'antroponímia que s'han fet per als diversos segles d'història valenciana, ençà de la conquesta de Jaume I (em falten vides per a fer tot el que voldria fer!). En qualsevol cas, finalment, com de manera natural, un dia vam tindre clar que, tenint en compte els noms favorits, si era xica seria Bruna. Va ser a Oxford, concretament, mentre assistíem a l'òpera Tosca de Puccini i el tenor cantà l'ària "Recondita armonia", que, entre els seus versos, diu "Recondita armonia di bellezze diverse! È bruna Floria, l'ardente amante mia" ("Amagada harmonia de belleses diverses! És bruna Floria, la meua ardent estimada"). Ens vam mirar als ulls i vam saber que Bruna, com a nom propi, era a partir d'aleshores el nostre favorit: poc habitual en la nostra llengua (sí en altres  veïnes, com l'italià o el portugués), amb un significat que ens agradava i amb aquella intervenció màgica de Puccini a l'Oxford Playhouse (cal dir, a més a més, que després vaig descobrir amb goig que era un nom documentat entre les primeres generacions de colonitzadors de la València del segle XIII). 

Uns mesos després, fa 12 dies, tingué lloc un altre fet màgic, protagonitzat per la mateixa Bruna. Havíem decidit presentar la nova editorial Llibres de la Drassana, sorgida al caliu de la revista Lletraferit, i el seu primer llibre Fer Harca. Històries medievals valencianes, el divendres 11 de juliol a València, atés que, en teoria, Bruna ja faria dies que hauria nascut i jo podria participar en l'acte. Tanmateix, com ens anàvem tement tots cada dia que passava, Bruna decidí començar a nàixer eixe mateix dia. Sort que avisà amb antelació suficient per a que poguera deixar fet este escrit a corre-cuita, que l'amic Josep Vicent Miralles va fer el favor llegir en la presentació. Després d'un dia ben llarg i intens, ja passada la mitjanit, a les 00:09 hores del 12 de juliol de 2014, Bruna Baydal Valls naixia en l'hospital La Fe de València. Onze dies després la tenim a casa, cuidant d'ella i tractant de fer-la créixer i educar-la tan bé com podem i sabem. I a banda del seu desenvolupament personal, també m'agradaria prometre-li, amb la col·laboració de tots vosaltres, un futur col·lectiu més esperançador, per a la qual cosa no se m'ocorre millor manera de fer-ho que apropiar-me de les paraules d'un bon amic, que em van emocionar, encara més, el dia del seu naixement: "Desitjo de tot cor que ella visqui en un país millor, més digne i menys avergonyit del seu ésser que el que hem viscut nosaltres, sense haver de combatre diàriament per poder expressar-se en  la pròpia llengua i cultura. Nosaltres haurem de fer tot el que calgui per a poder-li garantir que el tindrà". En efecte, Alexandre, em compromet a persistir en "l'afany de bastir un societat valenciana més activa, conscient i vibrant" i, per tant, a covar "l'esperança que la Bruna creixerà en un lloc que la pugui enorgullir". Tant de bo siga així, amics i família!

dimarts, 22 juliol de 2014

Fer Harca. Fer força

Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache, 
Fer Harca. Històries medievals valencianes, Llibres de la Drassana, València, 2014

Este és el parlament que vaig deixar escrit per a la presentació del llibre Fer Harca. Històries medievals valencianes (ací el podeu adquirir per internet sense costos d'enviament), que va tindre lloc a la Llibreria Ambreta de València el divendres 11 de juliol de 2014, mentres jo estava a l'hospital La Fe, assistint al naixement de la meua filla Bruna. Aprofite per a donar les gràcies als companys del Grup Harca i de l'editorial Llibres de la Drassana per tot el suport que ens han donat sempre i que ens van donar aquell dia en especial.


Fer Harca. Fer força 

Com no sabia si podria vindre o no, he deixat la meua intervenció per escrit. Resulta que Ana, la meua dona, està a punt de donar a llum a la nostra filla, Bruna, i és possible que en estos moments estiga tractant de fer força amb ella a La Fe, a uns quants quilòmetres d’ací. Si és així, algú amb veu ferma, sensual i poderosa, és a dir, Josep Vicent Miralles, estarà llegint açò. La meua missió era, simplement, fer-vos un tast del llibre, que supose que haureu pogut fullejar ja o ho podreu fer ara després. I ¿què millor que tractar de descriure els continguts d’un llibre a partir del seu títol? Perquè a voltes els títols es trien pràcticament a l’atzar i no tenen quasi absolutament res a vore amb el contingut. Per exemple, El vigilant en el camp de sègol en valencià, que és El guardián entre el centeno en castellà, però ja em diràs tu, ¿quin vigilant i quin camp de sègol ixen en el llibre? ¡Si és la història d’un adolescent en la gran ciutat! ¡A Nova York! Bo, deixem-ho córrer... Segurament hi ha una bona explicació per a eixe títol, però ara centrem-nos en el que presentem ací: Fer Harca. Històries medievals valencianes

El títol principal, Fer Harca, té una explicació ben clara: el llibre l’hem fet nosaltres, el Grup Harca, del qual vos acaba de parlar Frederic Aparisi. Però cal fixar-se en un xicotet matís: la “h” d’Harca és majúscula, ja que fa referència al grup i no a l’acció de “fer harca”. No debades, ens enganyàrem quan li vàrem posar nom al grup ara fa 6 anys. Resulta que “arca”, de “fer arca”, s’ha d’escriure sense “h” i nosaltres ho posàrem amb “h”, ja que fins fa no res era l’opinió més estesa entre els filòlegs, que l’associaven a la paraula àrab “harca”, amb el significat de grup armat popular. Tanmateix, en els darrers 6 anys, a propòsit de la preparació del Diccionari Normatiu de Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, s’ha fet una revisió a fons de l’etimologia de l’expressió i s’ha arribat a la conclusió, amb arguments molt ben raonats, que no ve de l’àrab, sinó del llatí “arx, arcis”, amb el significat de “força”, “fortalesa”. Per tant, “fer arca”, sense “h”, significaria originàriament “fer força” (¡com potser estem fent la meua dona i jo en estos moments!). I l’explicació d’eixa confusió etimològica es correspon amb el text que encapçala el llibre, més que res, per a intentar deixar clar que, a pesar del nostre nom, “fer arca” s’ha d’escriure sense “h”. ¡Tingueu-ho en compte! 

Continuant amb el nom del llibre, el subtítol és Històries medievals valencianes. Històries, en primer lloc, perquè, a banda d’eixe primer article, el contingut està conformat per diversos textos, diverses píndoles d’història, d’unes 7 o 8 pàgines, molt variades i diverses, escrites per nosaltres tres, els actuals membres del Grup Harca: Frederic Aparisi, Ferran Esquilache i jo mateix (¡no Miralles, sinó Baydal!). Són un total de 16 escrits: l’inicial que vos he explicat i 15 més (cinc de cada autor). Per tant, és un llibre entretingut, perquè conté moltes històries diferents.   

En segon lloc, són Històries medievals perquè succeïren durant l’edat mitjana, una edat mitjana entesa en sentit lax, que en el cas valencià ve marcada per la presència dels musulmans en les nostres terres, des del segle VIII fins al XVI, vora un mil·lenni durant el qual es desenrotllen les peripècies i les informacions que s'expliquen en el llibre. I, com tots sabeu, el període medieval és, alhora, repulsori i atraient. Repulsori perquè moltes vegades, quan parlem d’ell, el denigrem, el considerem una època fosca, endarrerida, plena d’abusos. Dir que una cosa és “feudal” o “medieval” és parlar d’una cosa que no volem, que desitgem fer desaparéixer de la faç de la Terra. Però, al mateix temps, quan parlem de l’edat mitjana també pensem en coses que ens agraden i fan volar la nostra imaginació. Pensem en mons de fantasia, encanteris, amor cortés, dames immaculades, cavallers errants i espases sagrades. I pensem també, en el cas valencià, en una altra cosa que ens estimem molt: les nostres arrels, el nostre origen com a poble, i el nostre major període d’esplendor en el conjunt de la història europea i peninsular. Pensem en Jaume I i la conquesta de València, pensem en Sant Vicent Ferrer i els miracles en llengua valenciana, pensem en Ausias March i els seus versos estratosfèrics, pensem en Joanot Martorell i el Tirant lo Blanc, pensem en els Borja i el poder valencià... Per tant, el que fem en el llibre és tractar de conjugar estes dos visions de l’edat mitjana: d’un costat, tractant de desmitificar les consideracions negatives sobre ella (no va ser un període pitjor que altres), i, d’un altre costat, acostant-nos a eixa València medieval que tant ens agrada i ens fascina.

De fet, eixe és el tercer element del subtítol: Històries medievals valencianes. I este, potser, és l’únic element imprecís que hi ha (¡però res a vore amb El vigilant en el camp de sègol, clar!). Vull dir, que és imprecís perquè la majoria d’històries que contem són valencianes però no totes, ja que algunes tracten assumptes d’un abast molt més ampli. A més a més, hi ha també moltes històries que, tot i centrar-se en qüestions valencianes, estan realment explicant qüestions d’àmbit europeu; és a dir, que la perspectiva general s’observa a través de l’experiència local valenciana. Tenim, doncs, històries de tres classes: més estrictament valencianes, valencianes i generals, i d’àmbit general. I ara voldria fer-vos un tastet breu de cadascuna d’eixes classes.

Per exemple, entre les valencianes tenim tres d’aspecte geogràfic, com la que explica l’origen del barri de Russafa com a residència del governador Abd Allah al-Balansí en el segle VIII, la que parla d’un poble cristià que es va fundar als mateixos peus del penyal d’Ifac en el segle XIII, però va haver de ser abandonat a les poques dècades perquè la flota de Pere el Cruel de Castella el va assolar, o la que dóna compte dels molts pobles valencians que van ser abandonats no en el segle XX, sinó durant la pròpia edat mitjana, a causa d’epidèmies, reorganitzacions de la població i altres causes. A més a més, també parlem de dos fets simbòlicament molt valencians: d’un costat, expliquem l’episodi de Francesc de Vinatea, el morellà que té actualment una estàtua en la plaça de l’Ajuntament de València (la que va substituir la del burro i l’haca que hi havia antigament) i, d’un altre costat, parlem del propi naixement de la identitat valenciana, de com els catalans i els aragonesos que vingueren a poblar el regne de València a poc a poc conformaren una nova consciència col·lectiva, que fou la valenciana.

Per una altra banda, també hi ha una sèrie de textos que mesclen, com deia, allò local amb allò universal. Per exemple, els que tracten sobre tres conreus i productes com són l’arròs, el vi de malvasia i l’olivera. Així, parlem de la seua història en el conjunt de la humanitat o d’Europa, però també de la seua concreció local en la societat valenciana. Expliquem que eixe arròs pel qual els valencians som capaços de fer duels a mort va ser el nostre primer gran producte d’exportació i tenia un origen andalusí; expliquem que el vi de malvasia era el vi de més qualitat que existia en l’edat mitjana i que el van portar a la Corona d’Aragó els almogàvers; i expliquem que l’olivera i l’oli han sigut dos elements imprescindibles de totes les cultures mediterrànies, també de la valenciana. Així mateix, parlem sobre espais i fets pròpiament valencians, però que eren generals a la cultura europea, com els banys públics que hi havien en totes les ciutats per a llavar-se una volta a la setmana o els bordells, també públics, que gestionaven els ajuntaments de cada lloc. El prostíbul municipal valencià, això sí, era en l’edat mitjana el més important d’Europa (¿¡potser com ara!?).

Finalment, hi ha unes altres històries que toquen temes d’àmbit més general, com la que explica el període històric, entre els segles VIII i X, en què la Mediterrània Occidental era una mar en la qual imperaven els pirates musulmans, que dominaven les aigües a plaer. O també la història que expliquem sobre els unicorns, un animal en el qual es creia fervorosament durant l’edat mitjana, ja que molta gent havia vist les seues banyes enroscades (però resulta que no eren més que les banyes dels narvals, els mamífers marins que viuen a l’Àrtic, que eren caçats pels esquimals, que venien les seues banyes als europeus, que pensaven que aquelles banyes, pretesament d’unicorn, tenien poders miraculosos). També contem una història que vos agradarà molt als seguidors de Twin Peaks, aquella sèrie que va començar les grans ficcions televisives fa una vintena d’anys, i és que, si et fixes en una sèrie d’elements que apareixen en la narració, Twin Peaks és com si fóra Camelot, i també hi apareixen el rei Artur, Lancelot, Ginebra, els Cavallers de la Taula Redona, etc. Un paral·lelisme realment ben trobat i ben interessant de llegir.

I, dames i cavallers, encara hi han més històries en el llibre, però no tinc temps de contar-les. Ana, en efecte, s’ha posat de part i ens n’anem a l’hospital a fer força, a fer una miqueta d’arca de la bona. Desitgeu-nos sort i, mentrestant, disfruteu del llibre. ¡Bona vetlada a tots!

dilluns, 21 juliol de 2014

Les relacions entre Llombart i Blasco Ibáñez (c. 1888). Una oportunitat perduda per al valencianisme


Campanar.
Ací visqué i alenava una veu.
Foragitant oratges i paraules,
com pentinant, com ordenant les trenes,
d'ací salta els marges una veu,
fou una veu de somoure llimeres.
Ací nasqué Ramon Andrés Cabrelles.

Mural del País Valencià, V. Andrés Estellés



Ramon Andrés Cabrelles (1869-1957) és una altra figura desconeguda, una altra de tantes, del món valencianista d'abans de la guerra civil. Nascut en 1869, és considerat el darrer poeta de la Renaixença, d'aquells que feien poesia paisatgista i jocfloralista, però, al cap i a la fi, foren protagonistes del renaixement literari modern de la llengua valenciana. De fet, quan en 1935, amb 66 anys, aplegà els seus poemes publicats ací i allà en un volum titulat Versos vells, qui era aleshores director del Centre de Cultura Valenciana, Carles Salvador, s'afanyà a congratular-se de l'edició en una ressenya publicada en el setmanari valencianista democristià Acció: "Els vostres versos interessen tant avui com ahir i interessaran sempre, i més en 'manoll', perquè són un magnífic exponent de la poesia renaixentista. I això que ara s'ha fet ab la vostra obra cal fer-ho també ab tots i cada un dels poetes de la Renaixença... La vostra obra poètica és ben sincera i en els vostres treballs teniu versos molt inspirats ben propis de l'escola romàntica. Clar és que avui la poesia valenciana es mou en l'aire d'una atra escola valenciana, però això res li fa per a què nosatres us llixquem ben a gust i us agraïm les vostres oloroses flors poètiques." A més a més, Salvador també remarcava que els versos d'Andrés Cabrelles s'havien adaptat a les Normes de Castelló, aprovades tres anys abans: "Hi van rejovenits ortogràficament. Així és i vós haveu donat l'exemple i mostrat el vostre bon gust. Els nostres treballs literaris de fa uns anys només podien anar en l'ortografia d'aleshores, però ara que tenim una ortografia unificada i normalisada hem d'acceptar-la tots, com vós l'accepteu. El vostre gest deu tindre imitadors."

¡Quina diferència d'actitud conciliadora i integradora entre les diverses sensibilitats del valencianisme, tant a nivell literari com polític, a la que hi hagué unes dècades després! En tot cas, a pesar d'esta introducció, no vull aprofundir en la figura d'Andrés Cabrelles, sinó parlar d'un succeït que narra en la biografia que va fer de Constantí Llombart (1848-1893), de qui va ser ajudant personal durant la seua joventut, dels 14 als 24 anys. Llombart freqüentava la llibreria ambulant -posteriorment establida en el carrer de la Sang- que el pare d'Andrés Cabrelles, un llaurador de Campanar, havia decidit tirar avant en quedar vidu de manera primerenca. Allà, en 1883, els convencé perquè l'adolescent li fera d'auxiliar en la feixuga tasca d'elaboració del Diccionari Escrig-Llombart i quatre anys més tard, fins i tot, es traslladaren rellogats a la casa de Llombart en el carrer Pelai, 32, de València, quan sa mare morí i a penes tenia ingressos econòmics per a subsistir. És per això que la biografia sobre Llombart d'Andrés Cabrelles va plena d'anècdotes personals que difícilment podia conéixer ningú més que ell, ja que estigué al seu costat els darrers 10 anys de la seua vida. Hi ha una que m'agrada especialment, per la seua irreverència, però també pel que simbolitza políticament per al valencianisme. 

És el "rapte" de Constantí Llombart per part de Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928) i els seus amics. Vint anys menor, Blasco havia conegut Llombart en l'ambient dels partits republicans federals. Era en la dècada de 1880, uns pocs anys després de la fundació de Lo Rat Penat, i, com deia Andrés Cabrelles, Llombart "li havia inoculat l'amor a les coses de la terra, aconseguint que escriguera en valencià alguns treballs tant en prosa com en vers". De fet, el mateix Blasco formaria part, com a vocal, de l'efímera associació alternativa a Lo Rat Penat que Llombart fundà en 1888 amb el nom de L'Oronella, que aglutinava els valencianistes de caire progressista. Tanmateix, Blasco es decantà prompte per l'eix social de l'esquerra federal espanyola i abandonà l'eix nacional valencianista, que vinculava al conservadorisme i considerava una rèmora per a l'avanç republicà. Així ho il·lustra l'anècdota de la qual vos vull parlar, que, per diverses indicacions del text, es pot situar, possiblement, en el mateix any de 1888, quan Blasco tenia 21 anys, estava acabant la llicenciatura de Dret i començava la seua carrera com a escriptor i polític. Ramon Andrés Cabrelles la narra de la següent manera en la seua biografia de Llombart (escrita en castellà, ací traduït, ja en ple franquisme):

Un dia quan Llombart treballava en la traducció de 'Canigó' i jo redactava paperetes per al 'Diccionari', aplegà Blasco sufocat i digué:
-Mestre, vinc per vosté. Deixe allò que està fent i anem-nos-en. Allà baix tinc una tartana. Afanye's. Que vinga també el seu secretari - jo.
-Què passa? - preguntava Llombart - mentres requeria el capell.
-No res de greu, però és necessària la seua presència.
-Mira, mira, dimoni, que te tinc por.
-No patisca, que esta volta no el comprometré.
La tartana prengué el camí de Ronda i en aplegar a les Torres de Serrans se'ns uniren l'immens Roca, el Roget i Saragata, que portava un voluminós i pesat paquet que es col·locà damunt dels genolls. Com que Llombart preguntava què era allò, Roca digué, després de dirigir una ullada plena de recel al conductor del carruatge i en to baix i misteriós:
-Armes!
-Pare, tartaner! - allò serví de mofa a tots i començaren a fer-li broma.
Anàvem pel camí de Burjassot i, després de travessar este poble, la tartana es va detindre enfront de l'explanada de les Sitges, prop del lloc a on els pares de Blasco tenien una casa en què passaven els mesos d'estiu. Llavors estava deshabitada. Obrí Blasco la porta i entràrem al so de la Marsellesa, que cantaven fortament aquells xicons. Llombart protestà a crits i els féu callar. Allò era una imprudència!
-Necessitem cantar una marxa - digueren - i no voldràs que cantem la Marxa Reial!
-Canteu la d'Aida! - cridà el mestre.
De seguida tots atacaren els compassos de la bonica composició verdiana, mentres, sense deixar de cantar, Saragata deixava el misteriós paquet damunt la taula, Roca tallava els fils que sostenien l'embolcall i el Roget treia plats i gots de la cuina. En obrir-se el paquet aparegueren, amb els seus grats aromes, una gran quantitat de tallades de pernil, sobrassada de Mallorca, llonganissa, formatges, olives, panets blancs, dos pitxers grans de vi de Pedralba, fruita i un termo ple de café. Menjàrem i beguérem alegrement i a la fi el Roget cantà 'Spirto Gentil'. Escoltàrem amb devoció i aplaudírem amb gran entusiasme.

Llombart volgué saber el motiu d'aquell àgape extraordinari i digué Blasco:
- Açò es deu al fet que jo he cobrat d'un editor de Barcelona les primeres pessetes que he percebut com a novel·liste. He volgut celebrar-ho amb els meus amics i necessitava tindre'l amb mi perquè jo el vull més a vosté que sos confrares ratpenatistes, que l'envegen i els molesta la seua companyia perquè duu trencades les sabates. Sí, són cretins que, amb la seua pretensió de notorietat i amb les seues idees retrògrades, li han segrestat Lo Rat Penat per tal de convertir-lo en un centre d'hipòcrites meninfots. Tots ells parlen castellà en sa casa i, quan en èpoques determinades se senten poetes i es consideren obligats a escriure en valencià, fan versos mediocres que canten a coses mortes, soterrades en la història, que és el lloc on han de conservar-se. [...] Vosté, mestre, volgué fundar un organisme que fóra com l'ànima de València i que des del cultiu i la depuració de la llengua valenciana es convertira en vigia defensor dels interessos morals i materials d'esta terra nostra, molt espanyola, disposta a lluitar per la integritat de la nació i a sacrificar-se per tot allò que convinga a les preocupacions dels seus pobles, però que no estiguera obligada a demanar la vènia a un poder que en ocasions li a nega per tal d'obrir un carrer, configurar un camí o demanar un préstec. I això no podrà ser fins que es federen els pobles espanyols dins d'un règim republicà. 
Blasco, que s'havia alçat de la cadira amb els ulls brillants i el monyo escarotat, es llançà a pronunciar un discurs en honor del progrés i de la república federal, pel qual es guanyà un gran aplaudiment. Acabà dirigint-se a Llombart per a dir-li:
-En estes coses anirem junts a totes bandes, mestre. En eixes altres de Lo Rat Penat no puc acompanyar-lo. Però l'admire per la seua fe i constància en la realització d'un bell ideal, encara que jo negue la seua grandesa. Perquè vosté, mestre, és la bondat traduïda en vers - digué abraçant-lo, mentres Llombart s'eixugava els ulls amb un mocador per baix de les seues ulleres negres.

Tornàrem a la ciutat i en aplegar a casa, ja de nit, entrà el mestre en la nostra saleta de treball, després d'entretancar la porta. Quan jo fiu la intenció d'entrar, havia encés el quinqué i el viu abstret i amb la ploma en la mà. Em retirí en silenci. Llombart escrivia versos.


El final melangiós de l'anècdota, Llombart tancat en la cambra escrivint versos en silenci, era premonitori de l'escassa embranzida del valencianisme polític en el futur immediat. Blasco, com hem vist, negava la "grandesa" del propòsit valencianista, tot i haver crescut en el seu entorn. Es negava a compartir missió amb conservadors de dreta i preferia el rupturisme republicà. De fet, deu anys després, ja mort Llombart, aprofità la greu crisi experimentada per l'Estat espanyol en 1898 per a irrompre en el panorama electoral de la mà del partit Unión Republicana, que seria clau en la política del Cap i Casal durant el primer quart del segle XX. La famosa València republicanista, dirigida pel "sultà de la Malva-rosa". Paral·lelament, el valencianisme conservador, en efecte, no superà la hipocresia denunciada per Blasco i no gosà organitzar un partit regionalista, que duguera al camp polític les proclames vàcues fetes en l'àmbit cultural. La primera gran crisi de la Restauració Borbònica (1874-1923), doncs, fou una oportunitat perduda per a l'aprofundiment del valencianisme: per manca d'ambició, per enfrontaments ideològics i per ferma adhesió al marc nacional espanyol, ja fóra el tradicional conservador o el regenerador republicà. Tot açò em recorda lleugerament a l'actual situació de crisi de la nova Restauració borbònica, instaurada en 1975, i potser n'hauríem d'extraure conclusions... Però potser és un simple miratge i és que estic massa obsessionat amb la voluntat d'avanç del valencianisme. No em feu cas!

diumenge, 29 juny de 2014

València, un país d'austriacistes (en procés)

Armes de Carles d'Àustria com a emperador del Sacre Imperi Germànic i rei de la Monarquia Hispànica

Fa poc m'encarregaren un article sobre la Guerra de Successió en el Regne de València per a un dossier de la Revista de Catalunya coordinat per Josep Vicent Boira. I hui, que és 29 de juny, el 307 aniversari de la promulgació del Decret de Nova Planta, voldria mostrar ací algun dels principals arguments exposats i de les cites de l'època emprades. Es titula "València, país d'austriacistes" i eixa és precisament la seua idea central, és a dir, que, malgrat que durant molt de temps s’ha considerat que la intervenció valenciana en el conflicte estigué caracteritzada per constituir una simple revolta social de camperols –De bello rustico valentino l’anomenà un cronista de l’època–, els darrers estudis indiquen que hi participaren membres de tots els grups socials de manera generalitzada i en tot el territori valencià. Amb excepcions individuals i locals, València fou un país d’austriacistes. Per exemple, l'escriptor anglés Daniel Defoe, referint-se als valencians, digué que «this City and Kingdom was as much inclined to the interest of King Charles as Catalonia itself», mentre que un capellà valencià apassionadament proborbònic, Isidre Sales, explicà que «ni le tienen ni le quieren por rey", a Felip V, "de las 100 partes de hombres y mugeres, las 90»

Per tant, evidentment que l'aristocràcia valenciana i l'alt funcionariat estigueren a favor de l'orde establit que representava Felip V de Borbó -en quina rebel·lió no és així? també a Catalunya passà el mateix aleshores-, però no és cert que els austriacistes valencians foren únicament gent de classes populars. De fet, més de la mitat de l’Estament Militar, que representava la noblesa i la cavalleria del Regne, romangué al costat de l'arxiduc Carles després de la seua proclamació a València com a Carles III d'Àustria, amb austriacistes tan assenyalats com els marquesos de Boïl, Noguera, la Casta i Rafal, el germà del duc de Gandia o els comtes de Cirat, Casal, Cervelló, Elda i Vilafranquesa. També en l’Estament Eclesiàstic foren majoria els prelats de la jerarquia que refermaren la causa austriacista, com el bisbe de Sogorb, l’abat de Benifassà, el prior de Valldecrist o el capítol de la catedral de València. De fet, en un nivell més baix, el suport dels monjos i els capellans valencians a Carles III fou multitudinari des del començament del conflicte successori. Finalment, també la gran majoria de ciutats i viles pertanyents a l’Estament Reial estigué del costat dels Àustria, començant per la capital, tot i que amb algunes importants excepcions, com Morella, Peníscola, Sagunt o Xixona, que mantingueren la seua fidelitat borbònica. Per tant, no es pot dir que l'alçament austriacista de la Guerra de Successió fóra una simple revolta de classes populars contra les elits, sinó, mes prompte, una confrontació de models polítics i d'interessos socioeconòmics diferents, representats per dos dinasties distintes i suportats per una conjunció diversa de grups.  

Quant al desenvolupament del conflicte, els nuclis centrals de l’austriacisme valencià estigueren escampats arreu del territori. Al nord destacaren Vinaròs i Vila-real, mentre que al sud ho féu Alacant, principal port mercantil de la zona i actiu focus de propaganda imperial. Així mateix, les dos principals urbs del regne, València i Xàtiva, foren escenari de nombrosos actes proaustríacs, com la veneració de retrats «del rey de los romanos», l’apedregada de cases de francesos, processons satíriques contra Felip V o reunions de «apasionados al Imperio». Finalment, la vila d’Altea i la comarca de la Marina foren el principal punt d’entrada d'agents austriacistes en el territori valencià, ja que, des de l'inici del conflicte entre els Borbons i els Àustria en 1702, l'armada aliada s'hi aturava tots els anys a fer aiguada. Així, quan en agost de 1705 eixa armada es dirigia cap a Catalunya per tal d'animar els catalans a la rebel·lió, un destacament liderat per Joan Baptiste Basset desembarcà en Altea i, amb suport local, aconseguí l'adhesió de Dénia, que fou la primera vila de la Monarquia Hispànica a proclamar rei Carles III d'Àustria. La següent vila en sumar-se a l’alçament fou Vinaròs, amb l’ajuda de miquelets procedents del sud de Catalunya. De fet, l’ajut català també fou providencial en l’extensió de la revolta valenciana, ja que el coronel borbònic que contenia Basset a Dénia, Rafael Nebot, nascut a Riudoms, es passà al bàndol austriacista a finals de 1705 i deixà via lliure per tal que la gran majoria del regne, incloent la ciutat de València, proclamara la seua fidelitat a Carles III.

En produir-se l'alçament austriacista generalitzat, Felip V envià diversos regiments al territori valencià, amb ordes d’aplicar-se amb especial duresa per tal d’exemplificar la cruesa dels càstigs que rebrien els rebels. Així, durant la primera mitat de 1706, d’una banda, es produïren diverses matances de miquelets i camperols «a sangre fría» (més de 200 a la Salzadella i una quantitat indeterminada a Manuel, poble que fou destruït, com també Ontinyent, Borriol i Quart de Poblet), mentre que, d’una altra banda, un dels nuclis principals del regne, Vila-real, fou pres carrer a carrer per tropes castellanes, navarreses i valones, que «passaron a cuchillo» vora 1.500 veïns i incendiaren la població. No obstant això, en estiu d'aquell any 1706 els austriacistes recuperaren la iniciativa i avançaren en la part sud del Regne, que fou objecte d’una acarnissada disputa. D'una banda, els austriacistes saquejaren Alacant i, d'una altra banda, els borbònics prengueren Oriola, on moriren fins a 1.400 habitants i, com a càstig, s’aplicaren les lleis castellanes d’immediat. Aleshores, durant la tardor de 1706, Carles III arribà amb un exèrcit de 35.000 soldats a València, on va ser rebut fervorosament: «Estaban locos en Valencia, era una Babilonia toda la ciudad». L’entrada cerimonial tingué especial significació. Es féu pel portal de Quart el 10 d’octubre, el sendemà del centenari de la conquesta, i finalitzà en la catedral amb el jurament dels Furs per part del monarca, prenent amb la mà l’espasa de Jaume I, mentre es feien sonar les campanes de tota la metròpoli durant més de quatre hores. Feia més de 60 anys que un rei no es dignava a visitar el Regne i la injecció d’orgull propi i d'empoderament que significava per als valencians la presència de Carles III fou enorme. 

Tanmateix, per qüestions bèl·liques, en març de 1707 la cort del monarca es traslladà Barcelona i molt poc després, el 25 d'abril, es produí la fatídica batalla d'Almansa, en què el 80% dels 22.000 soldats proaustríacs que participaren foren morts o empresonats, deixant el camí expedit per a l'entrada d'un immens exèrcit borbònic en el territori valencià. També els dos regiments de la Ciutat i del Regne de València, que es trobaven a Requena, foren capturats, de manera que dos setmanes després la capital es lliurà, mentre que altres llocs amb importants fortificacions, com Xàtiva, tractaren de resistir esperant la tornada de l'auxili austriacista. Tanmateix, la ciutat només pogué aguantar durant un mes i el 6 de juny també capitulà, la població fou deportada a peu a Castella, «sin dexar persona viviente», i el 19 de juny fou arrasada i cremada sense pietat. Deu dies després, el 29 de juny de 1707, era publicat el Decret de Nova Planta, mitjançant el qual s'abolien les institucions i lleis pròpies del Regne de València, que passà a ser governat «por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el Universo». Lloables i plausibles per al poder autoritari del monarca i per al centralisme castellà, clar, puix així ho assenyalà al cap de molt poc de temps el mateix Isidre Planes, el capellà valencià esmentat adés, que durant tota la guerra s'havia mostrat aferrissadament proborbònic. Tanmateix, en comprovar els abusos comesos per les autoritats borbòniques, propis d'una explotació colonial, es desenganyà i acabà afirmant que:
Nos echáis las leyes castellanas, en todo destructivas de las conveniencias de los paisanos de este reyno, y esto sólo por mirar a vuestras propias conveniencias, sin mirar a otro fin que a levantaros con todos los puestos de judicatura y govierno político, ajándolo todo con malos y tiránicos modos, sin mirar a otro fin que el de hazer doblones. Advertid que quando leíamos las cosas que refieren las historias mexicanas de las tyranías de los ministros castellanos y las que refieren los portugueses las teníamos por imposturas, pero, quando hemos visto vuestro modo de proceder, que hazemos otro juicio y dezimos: «Tengámonos lástima de ser governados por esta nación [castellana]». 
I, en certa manera, encara n'arrosseguem les conseqüències...