dijous, 18 de maig de 2017

Ja n'hi ha prou de fal·làcies bilbenyianes!

Institut Nova Història, la pseudociència aclamada per molts

Arran del recent pas de Jordi Bilbeny per terres valencianes, primer per Pedreguer, en un acte organitzat pel Casal Cultural Jaume I, i després per València, en un altre que auspicià el col·lectiu local de Compromís, m'agradaria deixar ací ni que foren unes notes sobre el que la seua figura i la seua "escola" representen per a la historiografia. D'ell en vaig parlar fa ja més de deu anys ("Bertín Osborne és català!""Reivindicació de la qualitat científica""Vives, potser. Català, en català i perseguit per la llengua, sembla que no""Els venecians (probablement conxavats amb els castellans) també furten herois catalans"), quan a la primera identificació de Cristòfor Colom com a català va començar a afegir altres grans personatges històrics, com Hernán Cortés, Miguel de Cervantes, l'autor del Lazarillo o Marco Polo. Ha passat una dècada i la cosa no ha anat a menys, sinó tot el contrari: ara també són catalans o de llengua catalana el Cid, Santa Teresa de Jesús, Lorenzo VallaLeonardo da Vinci, Amerigo Vespucci, Bartolomé de las Casas, Francisco Pizarro, Diego de AlmagroJuan del Encina, Garcilaso de la Vega, Lope de VegaPietro Martire d'AnghieraAbraham Ortelius, Erasme de Rotterdam -que seria fill de Colom-, Gonzalo Fernández de Córdoba, MaquiavelMiguel Servet o el pintor Hyeronimus van Aken, el Bosch.

I és que, a banda que fer història com la fa Bilbeny és molt ràpid -sense llegir absolutament res de bibliografia i sense xafar mai cap arxiu-, el problema és que ja no està a soles, sinó que precisament fa una dècada va crear l'Institut Nova Història, una fundació en la qual s'agrupen tots els que seguixen el seu mateix mètode completament acientífic, basat en construir fal·làcies -"conjunt de paraules o qualsevol altra cosa disposada per a enganyar" o "forma d'argument defectuosa", segons les definicions del diccionari- mitjançant el que es coneix en ciència com a cherry picking. El cherry picking, fal·làcia d'evidències incompletes o de supressió de proves, consistix simplement i planerament a agafar totes aquelles dades que convenen i reforcen una proposta concreta, obviant, ignorant i amagant tota la resta d'informacions que contradiuen eixa mateixa proposició. Gent sense cap mena de formació historiogràfica i amb un menyspreu total per la comunitat acadèmica, les editorials universitàries i les revistes científiques -ja que, evidentment, no accepten les seues esbojarrades especulacions- són les que ara ajuden a Bilbeny en la seua "tasca de recerca, estudi i divulgació de la història de Catalunya, amb un caràcter iconoclasta i innovador, explotant al màxim les possibilitats d'interacció, participació i internacionalització de les investigacions", amb un "compromís amb el coneixement de la història de Catalunya".

Eixe és el treball que fa l'Institut Nova Història, si més no segons les paraules del Casal d'Esquerra Republicana de Catalunya de Sants-Montjuïc, que el 2013 li va concedir el Premi Nacional Lluís Companys, al mateix temps que ho feia a figures polítiques i intel·lectuals com Muriel Casals, Carme Forcadell o Germà Bel. I eixe és el veritable drama social del cas de Bilbeny i els bilbenyians: que una part important -per no dir la majoria- dels mitjans de comunicació i les organitzacions polítiques amb certa sensibilitat catalana o catalanista es fan ressò dels seus plantejaments, els legitimen i els tracten amb normalitat com si foren investigadors seriosos als quals paga la pena escoltar i secundar. Josep-Lluís Carod Rovira, Salvador CardúsJosep Rull, Antonio Baños, els Ajuntaments d'Arenys de Mar o Montblanc, la Diputació de Girona, col·lectius de l'ANC, Vilaweb, El Punt/Avui, La VanguardiaTV3, BTV, 8TV, televisions i ràdios locals, associacions culturals i per la llengua... Són múltiples les persones i institucions de certa rellevància que els donen crèdit, els subvencionen i els impulsen com si, tot plegat, estigueren fent un favor al país i treballant per la causa catalana. Però és ben al contrari, perquè no fan una altra cosa que pseudociència inventada que no servix per a res més que per a embolicar la troca i degradar la racionalitat argumentada que hauria de guiar qualsevol societat que es vullga moderna, de progrés i amb autoestima col·lectiva. 


Mostra gràfica de com funciona el cherry picking

De la mateixa manera que cap societat que tracte d'avançar pot confiar el seu sistema sanitari a l'homeopatia, l'elecció dels seus representants polítics als designis astrològics o la investigació de delictes a la quiromància o la parapsicologia, tampoc pot fonamentar el seu coneixement històric col·lectiu -en el qual es basen moltíssims aspectes relacionats amb les aspiracions de futur del conjunt de la ciutadania- en les formulacions pseudohistòriques d'una colla de furtamantes. És com si algú proposara que els servicis d'intel·ligència estigueren dirigits per Iker Jiménez o l'Institut Ramon Llull per algú com Josmar: segur que la societat civil i política es mobilitzaria de seguida per a evitar-ho... En relació amb això, un altre dels greus problemes relatius a la recepció de les bestieses bilbenyianes és la seua difícil refutació, atés que neguen la major: en la seua tasca de cherry picking, en primer lloc amaguen la immensitat d'evidències que no els interessen i si algú tracta de mostrar-les, neguen la major bé emprant arguments completament acientífics i xenòfobs com que a Castella no hi ha hagut mai cultura -la qual cosa invalidaria tota informació al respecte-, bé dient que són fruit d'invencions històriques, a causa d'una censura i una persecució sempiternes que hi hauria hagut per sistema contra els catalans -contra la qual cosa no es pot refutar racionalment res, ja que es tracta d'un prejuí completament totalitzador-.

D'altra banda, com als historiadors de professió, amb formació historiogràfica, cert ofici i àmplia experiència bibliogràfica i arxivística, ens resulten tan bestials, delirants i fora de lloc els plantejaments bilbenyians, normalment ningú de nosaltres està disposat a perdre el seu temps de producció investigadora en tractar de rebatre una gent amb la qual no es pot argumentar racionalment, ja que desdenyen per complet el mètode que guia tot debat científic. En un dels articles que comentava de fa deu anys jo mateix em vaig dedicar a mostrar que totes les "catalanades" que li atribuïen al Lazarillo de Tormes eren purament i simplement expressions castellanes de l'època, que apareixen en multitud d'altres textos dels segles XV, XVI o XVII, però després ja no n'he tornat a dir res, bo i esperant que la bola es fera tan grossa que la societat catalana i valenciana amb sensibilitat pels temes nacionals propis acabaren per rebutjar les evidents fal·làcies pseudohistòriques d'eixe grup. Tanmateix, com he dit, sembla que ha estat tot el contrari, ja que si algú mostra a tothora i en tots els llocs una cirera blava, per molt anecdòtica que siga -i ningú trau a la llum l'aclaparadora majoria de cireres roges-, la societat acaba pensant que, en efecte, les cireres són de color blau! El cherry picking crea una falsa aparença de veritat que només es pot desmuntar si coneixes i mostres el conjunt de les informacions relatives a eixe tema concret, una cosa que evidentment no pot fer la gent que no és experta en temes historiogràfics -perquè no domina la qüestió-, sinó que ho hem de fer els que ens dediquem professionalment i acadèmicament a açò i tenim les eines de coneixement històric al nostre abast.


Jordi Bilbeny, pseudohistoriador pretesament patriòtic

És una tasca penosa i aparentment poc fructífera, però algú l'haurà de fer en algun moment si volem acabar amb esta bogeria. En eixe sentit, no és que vaja a fer-la jo ara -ja m'agradaria tindre'n el temps que hi caldria!-, però sí que voldria enllaçar i aprofitar alguns dels comentaris i aportacions que es van fer l'altre dia per les xarxes socials -encara que siga copiant-los i apegant-los directament- arran de les conferències de Bilbeny a Pedreguer i València, ja que entre altres coses, a banda de l'opinió raonada de molta gent experta en la matèria, també es van posar dos exemples molt clars d'eixe cherry picking que practiquen: el de l'intent d'apropiació del Tirant lo Blanch i el de la procedència i personalitat de Lorenzo Valla, que s'expliquen ací mateix, més avall. Tot eixe intercanvi de comentaris va ser motivat per un escrit del doctorand medievalista de la Universitat de València Blai Server, en el qual s'adreçava als membres del Casal Cultural Jaume I de la seua localitat [ací] per a informar-los que Jordi Bilbeny és "responsable de la difusió de tot un seguit de teories 'conspiranoiques' que, des del punt de vista historiogràfic, no tenen cap fonament i que atempten contra els consensos acadèmics (que, lògicament, poden ser objecte de revisió i impugnació, però sempre des de paràmetres científics i contrastats) i, per extensió, contra el mètode històric i la credibilitat de la disciplina". I continuava explicant que: 
Si em permeteu el paral·lelisme, el que Bilbeny i companyia representen en el marc de la historiografia és, 'mutatis mutandis', el mateix que l'homeopatia representa per a la medicina o el creacionisme per a la ciència: un conjunt de falòrnies que de cara als mitjans de comunicació el públic en general poden sonar molt bé (per la morbositat que sol generar tot allò ocult, misteriós o, fins i tot, fantàstic), però que, de forment, no en tenen ni un gra. Així, en la mesura que fan un ús marcadament interessat i barroer de la història, els Bilbenys de torn dificulten que aquesta puga complir la seua funció social (és a dir, ajudar-nos a comprendre el món en què vivim, en paraules del mestre Fontana) i, per tant, resulten tan nocives per al conjunt de la societat com poden resultar-ho la tergiversació informativa (la “postveritat” o els “fets alternatius” de Trump i els seus sequaços, que no són res més que mentides) o la pseudociència.
A això el Casal Cultural Jaume I va contestar [ací] que eren "coneixedors que aquest senyor duia controvèrsia per les seues teories però no fins a tal punt", però que, en tot cas, esperaven "sentir la seua 'història' i que la gent opine i faci el seu anàlisis i tregui les seues pròpies conclusions". En els comentaris a eixa resposta, gent com Pep Al Fus va indicar que "si no donem sentit a les afirmacions que fa Pio Moa blanquejant el franquisme, per què hauríem de fer cas a un tio que falseja la història, encara que siga dels nostres?", o Esperança Costa que "ja que estan, que porten als negacionistes de la teoria de l'evolució, dels efectes humans en el canvi climàtic, o als Amish". Alhora, jo també vaig intervindre tot assenyalant que: 
Per si no caiguera pel seu propi pes que resulta ben estrany algú que diu que no només Colom era català -que podria ser-ho-, sinó també Cervantes, l'autor del 'Lazarillo', Hernán Cortés, Garcilaso de la Vega, Santa Teresa de Jesús, Marco Polo, Leonardo da Vinci o el Bosco, només cal llegir amb ulls d''historiador' -d'algú que ha fet una carrera historiogràfica, ha anat durant anys als arxius, ha elaborat recerques doctorals i ha debatut i compartit amb la comunitat científica els enormes coneixements acumulats durant dècades d'investigacions- les seues propostes. El resultat és delirant, com per exemple en els pretesos casos de "catalanismes" del "Lazarillo". D'altra banda, la prova del cotó és ben senzilla: només cal anar als catàlegs de producció científica (Research Gate, Regesta Imperii, Google Scholar, Dialnet, etc.) per a comprovar si Bilbeny o els bilbenyians tenen alguna publicació en revistes amb filtres científics, això és, amb acadèmics i universitaris que donen credibilitat científica als textos que escriuen; el resultat és que no apareixen en cap d'eixos catàlegs perquè cap publicació (ni de Catalunya ni d'Espanya, però tampoc de França, Anglaterra, EUA o on siga) amb unes mínimes garanties acadèmiques pot acceptar les seues invencions sense fi.
A més a més, vaig decidir compartir eixa mateixa polèmica en el meu mur [ací] i s'hi feren diversos comentaris ben interessants, com un del guionista Paco López Barrio: "En el fons de l'affaire Bilbeny em fa l'efecte de que el que hi ha és unes postures pròximes al racisme i la xenofòbia. En resum, la seua postura es podria definir així: Espanya i els espanyols són un poble tan, tan, tan desgraciat, tan pollós, tan odiós i tan malalt que cap cosa bona poden haver fet mai en cap terreny. Ni en la literatura, ni les arts, ni en cap altre fruit del pensament i el treball. Per tant tot allò que pugam trobar d'estimable en ells és, sense dubte furtat. A qui? Als catalans, summa de totes les perfeccions humanes per la gràcia de Déu. Amén [...] I fa mal perquè l'espanyolisme més ranci troba en ell l'excusa perfecta per descollonar-se de tots nosaltres, que no tenim cap culpa". O els dels historiadors catalans Andreu Navarra -"representa la pitjor cara del nacionalisme banal, inventa patranyes-mite"-, Ramon Sarobe -"cobren de les arques públiques, i estafen a la gent que compra els seus llibres, fan negoci de la mentida"- i Francesc Xavier Hernàndez: "Aquest pobre país nostre te l'autoestima tant baixa que fins i tot els xerraires de fira assoleixen èxits... Això d'en Bilbeny és una vergonya nacional, un símptoma de com de malalta està la nostra cultura".

O també la bibliotecària Maria Josep Cortés: "Diu mentides, animalades, i les diu com si foren veritats. I això no està bé, siga en la disciplina que siga. Fa mal a la raó. La història és un disciplina rigorosa, un instrument d'anàlisi del passat que ens permet entendre la realitat, el present. Devaluar-la i maltractar-la d'eixa manera fa mal, un mal col·lectiu". I jo mateix vaig tractar de reblar-ne el clau, en la línia de tots eixos comentaris, dient que: "Bromes i màniga ampla amb furtamantes que diuen que Marco Polo, Amerigo Vespucci, Lorenzo Valla, Cervantes o Leonardo da Vinci eren catalans, cap ni una... Bilbeny representa el menyspreu a tot raonament científic, el pitjor que es pot desitjar a una societat que vullga progressar socialment. És el rotllo de 'com no fan mal a ningú, que vagen fent...'. Clar que fan mal! Fan mal a la raó, a la ciència, als intents de comprendre i millorar la societat a través del pensament raonat. Si voleu comprar-li la moto a Bilbeny, els sanadors, als de Nueva Acrópolis o als demagogs barats, feu-ho, però compteu amb tota la meua oposició".


L'humanista italià Lorenzo Valla resulta que era Llorenç Desvalls, toca't els nassos...

No només això, sinó que al sendemà vaig descobrir este vídeo d'ací dalt, de fa a penes uns mesos, en què Bilbeny feia pública una de les seues noves preteses "descobertes": l'humanista i historiador italià del segle XV Lorenzo Valla seria un català de nom Llorenç Desvalls. Així les coses, ja serien catalans Leonardo da Vinci-Lleonard della Rovere, Pietro Martire d'Anghiera-Pere Màrtir d'Anguera, Amerigo Vespucci-Aimeric Despuig i Lorenzo Valla-Llorenç Desvalls, de manera que, segons Bilbeny -i amb no sé quina mania persecutòria que tindrien també els italians envers els catalans-, el Renaixement italià "en el fons seria una cosa impulsada -o una part- pels catalans a Itàlia i això és el que s'ha esborrat de la Història"... Vaig compartir també el vídeo en el meu mur [ací] i si el mireu sencer, voreu que, com hi destacava l'historiador valencià Ferran Esquilache, Bilbeny afirma sense embuts que "ha desenvolupat eixa teoria a partir de la coincidència del nom, 'i unes quantes curiositats més'... Visca les curiositat històriques!!!". I és que, en plena relació amb això, este és un cas ben clar de cherry picking: si et conten eixes quatre coincidències que exposa en el vídeo i no t'expliquen absolutament res més de les dades que es coneixen de Lorenzo Valla a través de les investigacions historiogràfiques fetes durant dècades i dècades, doncs t'ho pots creure perfectament.

El problema és que la biografia de Lorenzo Valla és ben clara i coneguda des de fa segles, amb declaracions i apunts seus i sabent tot el món d'on venia i quina era la seua trajectòria, i amb investigacions fetes pels mateixos italians i per holandesos, alemanys i francesos al llarg dels temps fins a la primera gran biografia moderna del personatge, Vita di Lorenzo Valla, publicada per Girolamo Mancini a Florència en 1891, que podeu trobar en pdf per xarxa, ací. Se saben moltíssimes coses d'ell: que son pare era un advocat de Piacenza traslladat a Roma -on va nàixer ell-, que sa mare va quedar viuda relativament jove, que la majoria dels seus germans van morir abans que ell, que se'n va anar a estudiar a Florència i qui eren allà els seus mestres, quins amics tenia a Roma, com se'n va anar després a Pavia per a ser catedràtic en la Universitat, els textos que va escriure en cada moment, etc., etc., etc. És així com ho recull l'Stanford Encyclopedia of Philosophy, amb una extensa bibliografia, i com ho accepta i valida tota la historiografia internacional, davant l'allau de dades arxivístiques i textuals que així ho certifiquen. Quatre cireres blaves no fan que les cireres siguen roges! Fins i tot el darrer lloc de descans de Lorenzo Valla, la tomba a la qual el traslladaren en 1825, en l'arxibasílica de Sant Joan del Laterà -la catedral de Roma-, indica en la primera línia de la seua inscripció les dades ja recollides en la seua primera sepultura: "Laurentio, Lucae f[ilio], Vallae, ortu rom[ano], Placentia oriundo" (Lorenzo Valla, fill de Luca, nascut a Roma, oriünd de Piacenza) [ací amb detall]. 


Tomba de Lorenzo Valla a Sant Joan del Laterà

De fet, en el mateix escrit de facebook on vaig explicar això, Antoni Biosca, professor de Filologia Llatina de la Universitat d'Alacant, va relatar la seua experiència de primera mà amb la personalitat i els textos de Lorenzo Valla: "Coincidisc amb tu sobre Valla. Vaig dedicar-li un temps traduint al castellà per a Akal la seua Refutació i no vaig veure res d'això. És més: Valla treballava per al Magnànim (i, a banda de la Refutació, encàrrec del rei, va escriure la vida del pare d'Alfons, Ferran I) i hauria pogut traure a col·lació la seua suposada catalanitat, cosa que mai va fer. El que és més trist és que el paper de la Corona d'Aragó a Itàlia és interessantíssim i en moltes ocasions no se li ha prestat l'interés que mereix, i no cal fer estes coses per a reivindicar res, ja que la realitat històrica és en si prou més interessant". Com apuntava ell mateix en un altre d'estos diàlegs, abundant en el mètode de supressió de proves que practiquen els bilbenyians: "Hi ha molts exemples de manipulació a base de confondre una coincidència no sistemàtica amb una coincidència sistemàtica. Si no es repeteix la coincidència, aquesta no mostra res. Posem un exemple. El riu que passa per Washington té nom d'origen algonquí: Potomac. És un nom similar a la paraula 'riu' en grec, i podria donar peu a explicacions meravelloses sobre l'origen grec dels algonquins i, qui sap, d'altres pobles nord-americans. Però el mètode científic no pot funcionar així. Hi ha més coincidències entre les llengües grega i algonquina? No. Doncs és simplement una coincidència. Res més".

En el mateix fil de Valla va intervindre l'arquitecte i professor Dídac Gordillo per a defensar part de les formulacions dels bilbenyians, com que, per exemple, amb el Tirant lo Blanch hauria estat a punt de passar el mateix que ells diuen que va passar amb el Quixot, és a dir, que els castellans l'haurien traduït del valencià/català i haurien tractat de fer desaparéixer tots els exemplars originals per tal d'apropiar-se'n l'obra. Segons apuntava Gordillo, "fins que no es va trobar el 'Tirant Lo Blanc' en català, es pensava que era originalment en castellà, i lleugerament posterior a l'obra dels valencians Joanot Martorell i Martí Joan de Galba". Una altra mostra ben clara de cherry picking, de fal·làcia de proves incompletes. Sí, és cert que el Tirant lo Blanch es va publicar a València i Barcelona el 1490 i 1497 i no es va tornar a editar en la seua llengua original fins al 1905; sí, és cert que el 1511 es va publicar traduït al castellà a Valladolid sense assignar-li l'autoria original de Joanot Martorell, com si fóra anònim; sí, és cert que les traduccions europees que es van fer posteriorment, a l'italià i al francés fins a finals del segle XVIII, es van realitzar sobre la traducció castellana i dient que l'anònim autor devia ser un "espagnol" -tot i que, alhora, també tenien clar que devia ser de València, per la referència interna a la ciutat que hi ha en l'obra-. En conseqüència, si només t'expliquen tot això, sí, és cert: "Oh, els malvats castellans ens furten els clàssics!".


Primera pàgina d'un dels exemplars conservats de la primera edició de Tirant lo Blanch (València 1490)

El problema és que del Tirant lo Blanch de València i Barcelona ens han arribat materialment fins a set exemplars diferents -no és tan fàcil que les edicions desapareguen per complet- i que, al mateix temps que a l'estranger es deia tot allò durant el segle XVIII, a casa nostra els erudits tenien ben clar que era una obra originalment editada ací i en "llemosí". Per exemple, així ho deixava escrit el bibliògraf valencià Vicent Ximeno en el seu catàleg d'Escritores del Reyno de Valencia publicat el 1747 [ací, en la p. 52-53 del pdf], fent referència, a més a més, al gramàtic i historiador català Antoni de Bastero, que n'havia vist un exemplar original a Roma: "Pedro Juan Martorell, cavallero, natural de Valencia, a quien D. Antonio Bastero, cavallero barcelonés, en su 'Crusca provenzale', impressa en Roma año 1724, llama 'Una de las mas esclarecidas luzes de nuestra lengua'. Escrivió en lemosín un libro de cavallerías, en el qual descubrió el discretíssimo Miguel de Cervantes Saavedra 'un tesoro de contento y una mina de passatiempo' [...] 'Tirant lo Blanch: Dícese que se estampó en Valencia año 1480. Holgáramos de ver un exemplar que D. Antonio Bastero vio en Roma, en la Libreria de la Sapiencia. [...] La quarta parte de ella, que dexó intacta su autor, la traduxo, o fingió averla traducido a la misma lengua valenciana [de l'anglés al portugués i del portugués al valencià, com es presentava el 'Tirant' en les primeres pàgines], Martín Juan de Galba, cavallero, a instancia de Doña Isabel de Loris [...] y según esto parece que también podemos contar a este cavallero por escritor valenciano".

Per si fóra poc, quan els investigadors moderns s'han posat a investigar en els arxius la vida de Joanot Martorell i la seua família, de seguida han trobat centenars de dades que han donat cos a obres tan completes com Joanot Martorell. Biografía ilustrada y diplomatario [ací en pdf], preparada per l'arxiver valencià Jesús Villalmanzo. Perquè eixa és una altra: els nostres arxius van plens de dades fefaents conservades en sèries sistemàtiques, que mostren clarament que no hi ha hagut cap intent de persecució o apropiació històrica, ni res per l'estil. Si eixa era la idea d'una imaginària censura secular anticatalana o antivalenciana, el primer que haurien fet els seus promotors hauria sigut fer desaparéixer l'Arxiu Reial de Barcelona, l'Arxiu del Regne de València i tots els arxius municipals, que conserven milions de dades sobre el nostre passat. El que intentem fer els historiadors és investigar en eixos arxius per a aportar dades i conjugar eixes noves dades amb les que ja es coneixen d'investigacions prèvies per tal de donar explicacions lògiques i raonades, en funció dels coneixements que tenim de les societats pretèrites de cada època, a tot eixe conjunt de dades, sense deixar-nos-en cap (i si algunes no encaixen, ho diem explícitament, fent hipòtesis de treball i esperant a tindre més dades que les ratifiquen o refuten mitjançant noves investigacions). 

El que fan Bilbeny i els bilbenyians és l'antítesi de tot això. És agafar quatre dades extretes d'ací i d'allà, fer un plantejament determinat basant-se en eixes quatre dades, amagant totes les altres que el refuten o rebutjant-les en funció de prejuís apriorístics -no en el coneixement real de la societat del moment- i anar acumulant només les dades que pareixen reforçar el plantejament inicial, per molt esbojarrat que siga, ateses la infinitat d'investigacions i informacions que l'invaliden -però que s'obvien-. Això és l'antihistòria, l'anticiència. I seria una veritable llàstima que la societat catalana -o la valenciana- volguera construir el seu coneixement històric col·lectiu a través de la invenció directa i de l'antirracionalisme. Pensava que els catalans aspiraven a ser aquella societat "noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç" que cantava el poeta. Eixe de ben segur que no és el camí. Així que m'agradaria demanar un poc de seriositat a mitjans de comunicació, figures públiques, organismes polítics, organitzacions institucionals i associacions cíviques i culturals per tal d'acabar amb esta xacra per a la cultura d'un país que és l'impuls de la pseudohistòria. Ja n'hi ha prou de fal·làcies bilbenyianes! 

dilluns, 24 d’abril de 2017

De la identidad valenciana al valencianismo

¿Los valencianos, desde cuándo son valencianos? (Vicent Baydal, Llibres de la Drassana, 2017, 17,95 euros)

Los valencianos, por mucho que se empeñen algunos, no son españoles desde tiempos inmemoriales. Como desde mediados del siglo XIV siguen siendo valencianos, aunque con otros valores adaptados a la contemporaneidad. No en vano, hasta el 84% de la población valenciana declaraba en el último Barómetro autonómico realizado, del año 2012, participar de dicha identidad: con mayor o menor intensidad, todos ellos se sentían valencianos. De hecho, la valenciana ha sido la conciencia colectiva que durante más tiempo ha acompañado a la mayoría de los habitantes del territorio valenciano, cuya actual configuración es heredera directa del Reino de Valencia conformado entre 1238 y 1304 –con la pérdida de Caudete en 1707 y los añadidos interiores de Villena y la Plana de Utiel entre 1836 y 1853–. Como hemos visto, los sentimientos identitarios son históricamente permeables, pero a partir del siglo XV la conciencia colectiva que se afirmó más poderosamente entre los pobladores del territorio valenciano fue precisamente la valenciana. Así lo han demostrado los meticulosos estudios de Antoni Ferrando y Agustín Rubio Vela y, en efecto, sabemos que el sentimiento propio se fue consolidando entre los valencianos frente al resto de comunidades territoriales que los rodeaban.

Por ejemplo, durante el interregno de 1410-1412 los gobernantes de la ciudad de Valencia hicieron diversas llamadas a “extirpar los castellans” y las “gents d’armes de nació castellana” que habían entrado en la Corona de Aragón, una rivalidad que ya se había presentado de manera firme durante la anterior guerra contra Castilla de 1356 a 1369. Al mismo tiempo, también en el interregno, los representantes del Parlamento valenciano volvieron a reivindicar su paridad con los catalanes y con los aragoneses: “han tanta autoritat e potestat com han lo regne d’Aragó per si e lo Principat de Cathalunya per si, e la hu no n’i ha més que l’altre”. Incluso dicho fortalecimiento de la afirmación identitaria llegó, como es sabido, a modificar la denominación de la lengua hablada mayoritariamente por los valencianos, que desde finales del Cuatrocientos dejó de recibir indistintamente el nombre de “catalán” y “valenciano” para pasar a designarse en exclusiva con el segundo de aquellos nombres. Así, a lo largo de los siglos modernos se consolidó el uso del término “llengua valenciana”, mientras que las formas del catalán medieval pasaron a recibir el nombre de “llemosí”, que indicaba la unidad de origen y estructura de la lengua hablada por catalanes, valencianos y baleares.

Durante esta misma época, cuando la Corona de Aragón se incorporó a la Monarquía Hispánica junto a Castilla y otros territorios europeos y americanos, la identidad colectiva valenciana continuó intensificándose y diferenciándose plenamente del resto. Así, en 1599 el sacerdote valentino Pere Joan Porcar calificó a los castellanos del cortejo real de “bruta gent”, por haber causado la muerte por inhalación de gases pútridos de dos hombres que intentaban limpiar la “sucietat y bacins” que aquellos habían dejado en el pozo ciego de una casa de Valencia donde se habían hospedado: “en totes les cases que estos grans dels castellans s’han aposentat han fet lo mateix dels pous, y tots los aposientos han emmerdat, y tot ho han derruït y casi fins a tots los panys de les portes han arrancat”. Medio siglo más tarde el franciscano dianense Pere Esteve arengaba los valencianos, “de lleal fama”, en su lucha por defender el norte valenciano contra los catalanes sublevados en la guerra de los Segadores y contra los franceses que les auxiliaban militarmente: “bé serà que es diga lo valor i hassanya de la mia gent, que és la valenciana; dels de Vinaròs, de Rossell i la Plana, que és just per lo món córrega la fama perquè de francesos grans victòries guanya”. No en vano, como ha indicado el historiador norirlandés James Casey, a lo largo del siglo XVII se puede detectar el mantenimiento de una fuerte identificación de las élites del país con las tradiciones jurídicas, políticas y culturales del Reino de Valencia. Dicha actitud, también presente en el resto de territorios de la Corona de Aragón, ha recibido el nombre de “patriotismo” o “republicanismo”, ya que “patria” y “república” eran las palabras empleadas para denominar el entramado de instituciones y leyes propias que permitían evitar la injerencia real y controlar de manera interna los órganos de gobierno particulares, como las Cortes, la Generalidad, las Juntas de Estamentos, los Consejos municipales, etc.

Es por ello que Felipe V aprovechó la derrota de los austracistas en la guerra de Sucesión para eliminar dichas estructuras mediante el Decreto de Nueva Planta de 1707. El Reino de Valencia dejó oficialmente de existir: al no tener un “régimen” legal propio, pasó a ser una provincia gobernada desde fuera. Ello provocó que los dirigentes del reino dejaran de tener un referente político valenciano y que muchos de los importantes elementos simbólicos que sustentaban la identidad propia –el uso del idioma valenciano por parte de las instituciones públicas o las conmemoraciones históricas como el 9 de Octubre, por ejemplo– desaparecieran. Además, el sentimiento de españolidad se extendió a lo largo del siglo XVIII al calor de las ideas centralizadoras de la nueva dinastía borbónica. No solo porque Madrid se intensificó como centro de poder incontestable de la monarquía y foco de atracción para los intelectuales valencianos, sino también porque la apertura de los beneficios del Imperio, con la participación en rutas mercantiles y la accesión a ciertos cargos administrativos, se hizo extensiva a los habitantes de la antigua Corona de Aragón. Con todo, la conciencia particular valenciana se mantuvo. Los propios ilustrados continuaron reproduciendo la visión unitaria del país de los valencianos en su tarea, basada en la memoria del Reino de Valencia, los Fueros y la cultura propia. El botánico Cavanilles, por ejemplo, realizó un magno estudio geográfico sobre el territorio valenciano –a pesar de que el rey le había encargado hacerlo del conjunto de España–, mientras que los juristas Villarroya, Branchat y Borrull se dedicaron al análisis del antiguo ordenamiento foral y el notario Eiximeno recopiló un catálogo histórico de Escritores del Reyno de Valencia. Sus esquemas mentales continuaban teniendo un fuerte vínculo a la historia y el territorio valencianos conformados en época de Jaime I.

Así, al producirse la ocupación napoleónica de España entre 1808 y 1814 ambas conciencias, la de ser español y la de ser valenciano, estaban presentes entre los habitantes del antiguo Reino de Valencia –el nombre del territorio que continuaba empleándose en el habla cotidiana–. Por ejemplo, cuando el dominico Raimundo Valcedo predicó en Cocentaina contra los franceses, por una parte se lamentó de la desdicha de “la meua España amantíssima” y arengó a los “nostres españols” a “vengar els molts agravis” que “la nació española” había recibido. Por otra parte, no obstante, para mostrar la desgracia que la aceptación resignada de la invasión conllevaba, expuso el dramático caso de los pueblos arrasados ​​por el ejército francés “al nostre Reyne de València”. Ambas pertenencias colectivas coexistían y las propias sesiones de las primeras Cortes modernas españolas –celebradas en Cádiz mientras se producía la guerra contra Napoleón– dieron muestras de la importancia que el debate territorial e identitario debía tener en el futuro constitucional de España. En el caso valenciano el diputado Francisco Javier Borrull, un erudito de tendencia política reaccionaria, propuso recuperar la Generalidad como institución encargada de la administración territorial y, además, se opuso por completo a cualquier tipo de cambio en la integridad del antiguo reino, pues consideraba que:
Puede hacerse del territorio español en departamentos, quitando el nombre que actualmente tienen sus diferentes reinos, y agregando los pueblos de los unos a los otros. Esto ha de ser perjudicialísimo; ha de impedir la íntima unión que media entre los pueblos de un mismo reino, y ha de encontrar la mayor resistencia entre ellos, suscitándose con este motivo trastornos y alborotos [...] Me opongo formalmente a que se apruebe como está, sin que se añadan las palabras siguientes: 'conservando cada reino su nombre, y los pueblos que le pertenecen'.

Ante aquel tipo de afirmaciones, el diputado extremeño Diego Muñoz Torrero replicó que: “estamos hablando como si la nación española no fuera una, sino que tuviera reinos y estados diferentes. Si aquí viniera un extranjero que no nos conociera diría que había seis o siete naciones”. La cuestión territorial, con fuertes implicaciones identitarias, no sería, pues, un tema menor en la construcción del Estado liberal español. Lo que pretendían los liberales, como habían planteado en las Cortes de Cádiz, era una revolución política que acabara con los antiguos privilegios estamentales de la monarquía, la nobleza y la Iglesia, sustituyéndolos por un sistema constitucional moderno que garantizara las libertades civiles –de expresión, asociación, religión, enseñanza, pensamiento, imprenta, etc.– y la participación política plena de todos los ciudadanos a través de los partidos y las elecciones democráticas.  El proceso se prolongó durante todas las décadas centrales del siglo XIX, desde el final del reinado absolutista de Fernando VII en 1833 hasta la Restauración borbónica de Alfonso XII en 1876, que acabó estabilizando un sistema parlamentario liberal –aunque con evidentes restricciones–. La forma resultante de gobierno fue la de un Estado decididamente centralista, ya que el territorio se regía desde Madrid a través de las cuarenta y nueve nuevas provincias que se crearon entonces. Hubo intentos de descentralización política, como el proyecto de constitución federal de 1873 de la Primera República –que incluía quince estados federados, entre los que se encontraban los cuatro antiguos territorios de la Corona de Aragón–, pero nunca llegaron a ponerse en marcha.

"España uniforme o puramente constitucional", "España foral", "España colonial" y "España incorporada o asimilada", en Francisco Jorge Torres Villegas, Cartografía hispano-científica, o sea, Los mapas españoles en que se representa España bajo todas sus diferentes fases, Madrid, 1852.

Entonces, ante el fracaso de los proyectos descentralizadores y las fricciones culturales que comportaba la participación en un proyecto nacionalista de base castellana, se configuraron los primeros nacionalismos alternativos al español. En este sentido, conviene tener en cuenta que durante la segunda mitad del siglo XIX, aparte de la primera Historia general de España, también se desarrollaron estudios regionales que fueron recuperando la conciencia de los territorios históricos; no solo historias propias, sino también todo un caudal literario en lengua vernácula –es, por ejemplo, el momento de la edición moderna de las crónicas en catalán de los reyes de la Corona de Aragón–. A un mismo tiempo, el incremento progresivo de la población alfabetizada –la primera Ley estatal de Instrucción Pública fue de 1857– planteó la cuestión de la lengua en la enseñanza y en los crecientes medios de comunicación de los territorios con tradiciones lingüísticas no castellanas. Así, en lugares como el País Vasco y Cataluña se desarrolló un clima favorable al autoctonismo, que desembocó en la creación del Partido Nacionalista Vasco en 1895 y de la Lliga Regionalista catalana en 1901, partidos a los que se fueron sumando las élites respectivas. Hasta aquel momento todos los actores políticos contemporáneos habían coincidido en dar al conjunto de ciudadanos españoles el papel de cuerpo nacional soberano, pero a partir de entonces, por primera vez, las identidades regionales fundamentadas en la memoria histórica o en rasgos culturales diferenciales pasaron a un primer plano: la nación ya no era la española sino la vasca o la catalana, que, en consecuencia, aspiraban a constituir un Estado que atendiera las necesidades y características de los territorios y los ciudadanos propios. Los nacionalismos alternativos al español se convirtieron, pues, en los máximos promotores de las identidades particulares que tenían una base histórica y cultural propia.

El proceso de aparición y consolidación política del nacionalismo valenciano fue más tardío. Sus orígenes hay que encontrarlos en la Renaixença y la creación de Lo Rat Penat, la “societat d’amadors de les glòries valencianes” fundada en 1878 en la ciudad de Valencia de la mano de Constantí Llombart y Teodor Llorente. En un principio su tarea fue estrictamente cultural, tratando de impulsar el uso escrito del valenciano y de ensalzar el pasado histórico del Reino de Valencia, dado que dichas actividades quedaban completamente marginadas en el ideario nacional proyectado por el Estado español. No en vano, por muy pocos que fueran y por muy inocua que pareciera su labor cultural y erudita, los renaixencistas chocaron con los sectores más furibundamente españolistas, totalmente opuestos al cultivo de las lenguas distintas al castellano y a la profundización de sentimientos colectivos que pudieran poner en riesgo la concepción unitaria y centralizadora de España. De hecho, aunque no promovieron abiertamente ninguna modificación de las estructuras políticas del Estado, los miembros de la Renaixença valenciana fueron recurrentemente acusados ​​de antiespañoles. Las propuestas de transformación, no obstante, llegarían unas décadas más tarde. En concreto, en 1902 el médico de Alaquàs Faustí Barberá fue el primero en reclamar públicamente, en un discurso en Lo Rat Penat, la autonomía política para las tres provincias históricamente valencianas: “lo Regne valencià, per sa història i tradicions, està obligat a secundar el moviment regionaliste”. Más tarde, la asociación Joventut Valencianista pondría las bases ideológicas del primer nacionalismo valenciano a través de la Declaración Valencianista de 1918, que reivindicaba la creación de un Estado Valenciano dentro de una Federación Ibérica. Para aquellos primeros valencianistas el conjunto de los valencianos tenía una personalidad histórica y cultural bien definida, por lo que se hacía necesaria la creación de un Estado-nación independiente que promoviera dicha identidad hasta las últimas consecuencias:
La primavera és arribada. Els valencians pensen ja en si mateixos i afirmen ses característiques. Prompte est dolç amor, que escomença en la família i acaba en la pàtria, ens tornarà viva i esplendenta la nació valenciana i nostra pròpia pàtria floreixerà com els roserals en maig.

Sin embargo, no hubo partidos políticos que compartieran expresamente los postulados nacionalistas valencianos hasta la Segunda República, en la década de 1930, como Acció Nacionalista Valenciana, de derechas, o Esquerra Valenciana y el Partit Valencianista d’Esquerra. También aquella época significó un avance en la maduración del valencianismo cultural, con una efervescencia protagonizada por un gran número de escritores, intelectuales y políticos, como Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Maximilià Thous, Miquel Duran, Empar Navarro, Joaquim Reig, Francesc Bosch i Morata o Nicolau Primitiu Gómez Serrano. Fue entonces, por ejemplo, cuando se firmaron los acuerdos para la unificación ortográfica del valenciano –las Normas de Castellón de 1932–, cuando la Señera coronada avanzó como símbolo identificador de todos los valencianos y cuando el término de País Valenciano empezó a emplearse con un significado político. Asimismo, también llegaron las aspiraciones colectivas de autogobierno, simbolizadas en diversas campañas por la obtención de un Estatuto de Autonomía, que quedaron finalmente truncadas por el estallido de la Guerra Civil española en 1936.

Manifestación por el Estatuto y la autonomía en la ciudad de Valencia durante la Segunda República (c. 1932)

En este sentido, la posterior dictadura franquista prácticamente arrasó con cualquier vestigio de aquel valencianismo organizado, que durante la larga noche de la postguerra tuvo que refugiarse en la reducida actividad cultural de Lo Rat Penat y de la editorial Torre, fundada en 1943 por Xavier Casp y Miquel Adlert, procedentes de Acció Nacionalista Valenciana. Entre aquellos dos grupos, no obstante, existía una diferencia fundamental: mientras que los primeros continuaban en cierto modo el valencianismo tradicional, ligado al territorio histórico del Reino de Valencia, los segundos focalizaban su atención en construir lazos entre valencianos, catalanes y baleares, a partir de la lengua compartida. No en vano, del segundo grupo surgió la figura capital de Joan Fuster, que con la publicación de Nosaltres, els valencians en 1962 dio pie a un nuevo valencianismo, de orientación abiertamente catalanista y fundamentalmente de izquierdas, que es el que ha predominado en la construcción y reproducción del nacionalismo valenciano contemporáneo. Ya antes de la guerra civil había habido tendencias catalanófilas en el seno del valencianismo, que era muy consciente de los lazos históricos y culturales con Cataluña y Baleares, pero, en general, la cuestión se había resuelto de una manera diferente. Lo explicaba en 1918 quien posteriormente sería el fundador del Banco de Valencia, Ignasi Villalonga:
Presuposant que ètnica i filològicament estem relacionats amb Catalunya i Mallorca, demanem la constitució d’un Estat autònom, propi, per a demostrar el nostre respecte a la personalitat valenciana i la seua voluntat. Nosatros creem que esta fórmula esvairà molts recels i molts dubtes engendrats per suspicàcies d’uns i atres. Per lo demés, nosatros no renunciem a formar una comunitat de cultura amb les atres regions de la nostra nacionalitat, unides pel llaç de la llengua, ni fugim les conseqüències que este fet poguera portar.

El valencianismo de Fuster, en cambio, no ponía en primer lugar la personalidad valenciana formada a lo largo de la historia, sino que la consideraba una “singularitat amarga”, según ha destacado el historiador castellonense Ferran Archilés. Era una “desviació” de la verdadera “nació catalana” a la que los valencianos habían pertenecido durante la edad media. Por lo tanto, la identidad y la nación esenciales y primigenias de los valencianos eran las mismas que las de los catalanes y baleares, con los que debían agruparse para formar un nuevo Estado, “els Països Catalans”. El tema de la relación histórica entre la identidad catalana y la valenciana era, sin embargo, bastante más complicado que la reducción a un único origen común y primigenio, según hemos podido ir viendo en el presente libro. En cualquier caso, lo que nos interesa destacar ahora es el conflicto que se abrió en la sociedad valenciana durante las décadas de 1970 y 1980 entre los favorables a los postulados de Fuster, designados como “catalanistas” y mayoritariamente de izquierdas, y los que se alzaron en su contra, llamados “blaveros” y abrumadoramente de derechas, que defendían la pertenencia regional de los valencianos a España. Como ha explicado el sociólogo valentino Vicent Flor, el blaverismo fue “un populisme regionalista i conservador” que hizo “de l’anticatalanisme el seu leitmotiv fonamental per construir una regió plenament integrada a Espanya i alhora el més allunyada possible de Catalunya”. Generalizando mucho, pues, la pugna confrontó a los que querían profundizar en los rasgos diferenciadores de los valencianos –aunque los considerasen catalanes en esencia– y los que, por el contrario, a pesar de presentarse como adalides de la valencianidad, querían subsumir y subordinar dichos rasgos a la identidad española, de matriz castellana y dividida en provincias, como había venido sucediendo desde el siglo XIX.

La batalla y la hegemonía política la acabó ganando el blaverismo, de modo que, en consonancia con sus ideas, los principales dirigentes que han gobernado el territorio valenciano durante las últimas décadas no han realizado ningún esfuerzo especial por impulsar la cultura diferencial valenciana y, de hecho, han entorpecido la profundización de cualquier idea de país que abarcara el conjunto del territorio valenciano. Paralelamente, el catalanismo valenciano ha ido modificando progresivamente sus presupuestos hasta volver a denominarse, de forma general, como “valencianismo”. En este sentido, el avance en el conocimiento de los fenómenos identitarios ha permitido comprender que la conciencia colectiva valenciana no es el producto de ninguna desviación nacional, singular y amarga, sino que, por el contrario, como hemos visto a lo largo de esta misma obra, es el resultado de una evolución histórica comparable a la de muchos otros pueblos europeos. Así, aunque el enfrentamiento de tipo identitario en el seno de la sociedad valenciana se ha ido apaciguando, cuando menos en sus formas extremas, sigue existiendo y se ha resituado ligeramente. Por una parte, los herederos del blaverismo tienen cada vez más dificultades para presentarse como valencianistas, dado que muchos de ellos han renunciado al principal marcador identitario diferencial –el uso del valenciano– y sus propias actuaciones les señalan como simples contrarios a la profundización del valencianismo, mientras que, por otra parte, los herederos del catalanismo son progresivamente identificados por más gente como los valedores del valencianismo, ya que son los que proyectan constantemente su acción en clave política y cultural valenciana.

En consecuencia, como ya sucedió con anterioridad a la Guerra Civil, la pugna entre una identidad española que sustenta el Estado-nación homónimo y una identidad valenciana que aspira a un mayor nivel de autogobierno, incluso a un Estado autónomo, continúa viva. Con la diferencia de que ahora hay encuestas sociológicas que dan una idea del alcance de la cuestión. En concreto, en el citado Barómetro autonómico del año 2012 un 31,5% de los habitantes del territorio valenciano declaraban sentirse únicamente españoles o más españoles que valencianos, el 55,5% tan valencianos como españoles y un 11% más valencianos que españoles o únicamente valencianos. Por lo tanto, como también indica el comportamiento electoral de la población valenciana –que vota mayoritariamente a partidos de ámbito estatal–, la identidad española es la que predomina entre los habitantes del país. Cabe indicar, en cualquier caso, que la marcadamente valenciana se mantiene desde hace tiempo en torno al 10% y en los últimos años ha coincidido con la entrada del principal partido valencianista de izquierdas en los parlamentos valenciano, español y europeo y en el propio gobierno de la actual Generalitat Valenciana. Por otro lado, al mismo tiempo, el grueso de la población, más de la mitad, dice sentirse perfectamente cómoda con ambas identidades, sin desavenencia aparente entre ellas: son tan valencianos como españoles y tan españoles como valencianos.

El pueblo valenciano, pueblo ibérico y de Europa

Sin embargo, aunque no sea percibida, la fricción existe, dado que en la mayor parte de dichos casos la conciencia española es vivida en un primer término, como identidad nacional, mientras que la valenciana queda relegada a una simple concreción regional. En consecuencia, la hegemonía de los elementos vinculados a la nación española hace retroceder y dejar en un espacio totalmente subalterno a los propios de la identidad valenciana, lo que acaba teniendo profundas consecuencias sociales, económicas, políticas y culturales. En este sentido, las actuaciones de los partidos de ámbito estatal y nacional español que gobernaron la Generalitat contemporánea durante sus tres primeras décadas de existencia, a partir de 1982, son una buena muestra de ello. Su supeditación a los intereses proyectados desde Madrid y su falta de preocupación real por los rasgos particulares de la sociedad valenciana acabaron llevando a una situación realmente complicada, que en la actualidad ha hipotecado el futuro de la ciudadanía valenciana. A nivel lingüístico, por poner uno de los tantos casos mesurables, se pueden observar los efectos de dicha sumisión de la identidad valenciana a la española: el porcentaje de usuarios mayoritarios del valenciano en la zona valencianohablante del país ha caído hasta diecinueve puntos, del 50% al ​​31%, en menos de veinticinco años, de 1992 a 2015. Y ello no puede ser simplemente atribuido a la llegada masiva de población inmigrante, ya que en lugares donde las identidades particulares son las hegemónicas por encima de la española, como el País Vasco y Cataluña, los porcentajes de hablantes de la lengua propia hasta han aumentado ligeramente durante el mismo periodo bajo unas circunstancias similares.

Los resultados negativos de la marginación de los intereses vinculados al conjunto del pueblo valenciano han sido evidentes no solo en el aspecto cultural, sino también en muchos otros ámbitos. La desaparición del poder financiero valenciano, con las cajas y los bancos locales absorbidos desde Madrid y Barcelona, ​​es un buen ejemplo de ello en la esfera económica. Si las elites valencianas hubieran estado imbuidas de una fuerte conciencia de valencianidad habrían tratado de mantener dicho sector fundamental para la buena marcha de cualquier sociedad. Lo mismo ha sucedido con las infraestructuras estratégicas, las inversiones estatales y el modelo de financiación autonómica: el corredor mediterráneo se posterga eternamente, la autopista homónima sigue siendo de peaje, la balanza fiscal con el sector público estatal es claramente negativa –de más del 6%– y la Generalitat Valenciana ha recibido en los últimos quince años un promedio de mil millones de euros anuales menos que el resto de las autonomías. En conjunto, la economía valenciana se ha ido hundiendo y, además de su renta per cápita, también el PIB per cápita ha ido cayendo posiciones, hasta llegar a ocupar la undécima posición de las diecisiete comunidades españolas. También a nivel político la falta de valoración de lo propio ha llevado al desprecio y el desprestigio de las instituciones valencianas. Los numerosos casos de corrupción y la despreocupación por la importancia de los cargos ocupados en representación de los valencianos han hecho que hasta el propio autogobierno sea visto con desconfianza por una parte de la población. No en vano, la valoración del espacio político valenciano y el afán por el futuro de los valencianos pasa, en primer término, por una fuerte adhesión a la conciencia colectiva particular, que no es mayoritaria en estos momentos.

En relación con ello, resulta evidente que el fomento de la identidad valenciana y su priorización a la castellano-española que se propugna desde el valencianismo no revertiría de repente la situación ni convertiría el territorio valenciano en una sociedad idílica. Pero probablemente sí que ayudaría a construir una sociedad más digna, cívica y responsable. Como ha indicado Joan Francesc Mira, el nacionalismo valenciano no se reduce a la promoción del uso del valenciano, como a veces se ha pensado, sino que va mucho más allá. Se trata de todo un proyecto de país:
Un projecte de defensa, reforçament i creixement d’aquells béns comuns que configuren l’àmbit de vida de la societat valenciana. El “país” o la “nació”, no en abstracte i com a eslògan, sinó en concret i amb continguts reals, és abans que tot i després de tot el patrimoni comú d’un poble o societat: un patrimoni cultural, fet de llengua pròpia, de literatura, música i teatre, del llegat històric, artístic i monumental, dels espais urbans, de totes les dimensions de la cultura popular; un patrimoni natural que imposa la valoració dels espais físics i geogràfics, del paisatge, de les platges o els boscos, de les condicions físiques de la qualitat de vida; un patrimoni econòmic i social, que implica desenrotllament equilibrat, polítiques econòmiques pensades en termes valencians, defensa del benestar social, i defensa dels serveis públics de qualitat en l’educació, la sanitat o les comunicacions; i un patrimoni polític, que significa demanar i obtenir graus majors d’autogovern efectiu, estendre el “camp valencià” de decisió autònoma, prestigi de les institucions valencianes ‒començant pel govern de la Generalitat, la Presidència i les Corts‒ com a institucions nacionals, cohesió territorial, promoció de la consciència comuna, i tota una acció política pensada en primer lloc com a valenciana.

Las ucronías históricas son simplemente eso, ucronías, pero si los dirigentes valencianos hubieran antepuesto la idea de un País Valenciano fuerte y cohesionado a la del proyecto nacionalista español impulsado desde Madrid, consistente en la desvertebración provincial y una autonomía administrativa sumisa al centralismo, es muy probable que la situación actual y las perspectivas de futuro de la sociedad valenciana no fueran tan adversas. En este sentido, la adhesión y el impulso de la identidad colectiva valenciana no son una simple cuestión cultural, sino un auténtico proyecto de progreso social y mejora de la calidad de vida, en todos los aspectos, para el conjunto de ciudadanos que habitan este trozo de planeta definido territorialmente durante la época bajomedieval. Sus antepasados ​​lo denominaron Reino de Valencia en el siglo XIII y comenzaron a sentirse valencianos a lo largo del XIV. Y dicha identidad, aunque transformada, ha llegado hasta nuestros días: todavía la mayoría de sus pobladores continúan considerándose valencianos. En la actualidad, no obstante, dicha conciencia no comportará de manera efectiva ningún beneficio colectivo, como los generó de manera muy notoria durante la edad media, si no se dota de un componente nacional y de país, acorde a los tiempos contemporáneos. En las manos del conjunto de la ciudadanía valenciana está dar dicho paso. Y la historia juzgará, en un futuro, si aquel pueblo valenciano conformado en época medieval acabó por tomar en el siglo XXI las riendas de su propio destino.


Epíleg d'interpretació historicopolítica afegit a la traducció al castellà d'Els valencians, des de quan són valencians? El llibre sencer en valencià està disponible ací i en castellà ací (amb les notes i referències corresponents, que han sigut eliminades del present text).

dimecres, 22 de març de 2017

Els possibles orígens familiars i territorials de Sibil·la de Déu, la dona que parlava "valencianesch" en 1346

Vista de satèl·lit de les àrees per on es degueren moure el català Pere de Déu, l'aragonesa Maria Peris, 
la seua filla, la valenciana Sibil·la de Déu, i el seu nét, el menorquí Gil de Lozano

Fa temps vaig raonar ací mateix sobre la primera cita que es coneix que indica una manera particular de parlar dels habitants del regne medieval de València referint-se a ella com a "valencianesch", en l'any 1346, la qual és pràcticament coetània a un altre document, de 1341, que diferenciava l'"idiomate rossillionense" parlat per una persona del Rosselló del "modum maioricensem" amb què s'expressava una altra de Mallorca. Sembla, doncs, que un segle després de les conquestes de Mallorca i València per part de Jaume I ja es podien distingir accents particulars i característics de la llengua que s'havia conformat en cada territori amb la repoblació de catalans i aragonesos de diverses procedències. No debades, gràcies als estudis d'Antoni Mas sabem que a Mallorca els colons procedien aclaparadorament de Catalunya (fins al 85%-90% i sobretot de la Catalunya nord-oriental), seguits pels occitans i per molt pocs aragonesos, mentre que gràcies als estudis d'Enric Guinot sabem que a València la presència d'aragonesos fou més important que allà i la de catalans orientals i la de catalans occidentals estigué molt més equilibrada (potser, fent un balanç a l'engròs de les múltiples dades que oferix, unes xifres orientatives per a la zona valencianoparlant del país serien les d'un 70-80% de catalans -tant orientals com occidentals quasi per igual-, un 15-25% d'aragonesos i la resta d'occitans, navarresos i castellans). La llengua resultant, doncs, havia de ser necessàriament distinta en un lloc i en l'altre, i relativament prompte es vinculà aquella forma de parlar pròpia al nom de cadascun dels territoris.

En qualsevol cas, el que m'agradaria tractar ara són les dades biogràfiques de la primera persona de la qual es diu que parla d'una forma valencianesca: Sibil·la de Déu. Com ja vaig explicar, la cita es coneixia des de la dècada de 1980, però el que s'havia dit sobre ella no quadrava molt amb el que sabíem de la història valenciana: es deia que parlava "valencianesch" perquè Sibil·la era d'Oriola, però Oriola s'havia incorporat feia molt poc al Regne de València, per la qual cosa resultava estranya aquella assimilació. Això em dugué a tractar de consultar la font original, però no ho vaig poder fer, atesa la seua conservació a l'Arxiu del Regne de Mallorca, encara que sí que vaig trobar un article que en donava més dades: en realitat, Sibil·la sí que procedia d'Oriola, però es deia que parlava a la valenciana perquè son pare, "Petrus de Deo", s'havia establert anteriorment al territori valencià, una cosa que s'ajustava més a l'evolució històrica del poble valencià (Sibil·la hauria heretat el parlar valencianesc d'una persona instal·lada en el regne amb anterioritat). Tanmateix, poc abans de publicar Els valencians, des de quan són valencians (Afers, 2016), el mateix Antoni Mas tingué la deferència de passar-me un text inèdit en el qual havia emprat referències directes d'aquell document de 1346, en el qual es donaven noves informacions que, tot plegat, vaig explicar en el llibre de la següent forma (p. 131):
Es tracta d'un procés judicial de l'any 1346, en què diversos testimonis, mallorquins i menorquins, declaren sobre Gil de Lozano, un cavaller instal·lat a Menorca després que el seu pare, aragonès, hagués participat en la conquesta de l’illa 60 anys abans. Hi diuen que Gil de Lozano, com son pare, parlava aragonès, però un indica que sa mare, Sibil·la, era natural del regne de València i parlava «valencianesch». En concret, a més a més, Sibil·la era filla d’un altre cavaller anomenat Pere de Déu, establert en el mateix regne de València, però oriünd d’Oriola –quan aquesta pertanyia a Castella. Finalment, un altre testimoni apuntava que Sibil·la, per la seua pronúncia -«in prolacione idiomatis sui»-, era del regne de València, ja que parlava a la manera de les gents d’aquell territori -«ad modum dicti regni loquebatur ydioma suum».
Segons estes noves informacions, doncs, el pare de Sibil·la, Pere de Déu, també era oriünd d'Oriola, però alhora s'hi explicava clarament que el fet pel qual es deia que ella parlava "valencianesch" no era per ser d'Oriola, sinó perquè s'expressava "ad modum dicti regni", és a dir, que parlava com els habitants del Regne de València. En qualsevol cas, em vaig continuar quedant amb la remoreta de la seua història, de Sibil·la i de son pare, i ara que estic preparant la traducció al castellà d'Els valencians, des de quan són valencians? -que eixirà en Llibres de la Drassana- m'he decidit a tractar de buscar els seus orígens... I he trobat alguns indicis més que interessants sobre la seua possible història familiar que explicarien que Sibil·la, en efecte, tinguera un accent valencià perfectament reconeixible pels mallorquins i menorquins de mitjan segle XIV. 


Església del Salvador i Santa Maria d'Oriola, actual cocatedral, construïda inicialment entre els segles XIII i XIV

En primer lloc, pel que fa al pare de Sibil·la, el cavaller "Petrus de Deo" del procés de 1346, diversos documents de les dècades de 1280, 1290 i 1300 el situen, d'una banda, al servei de Pere el Gran, Alfons el Liberal i Jaume II consecutivament, però també de Sanç IV de Castella, i instal·lat precisament a Oriola. El primer d'ells és de maig de 1282 (doc. 412), quan, de València estant, Pere el Gran envia un missatger que ja havia rebut de l'infant Sanç de Castella -llavors en guerra amb son pare, Alfons X el Savi, i aliat, per tant, amb el monarca aragonés- per tal de parlar de la possible cessió de la vila de Requena i d'un possible auxili militar. El missatger era "Petrus de Deo", qui, en conseqüència, sembla que feia d'enllaç entre el rei aragonés i el príncep castellà. En qualsevol cas, quatre anys més tard el trobem a les ordes del successor de Pere el Gran, Alfons el Liberal, amb la missió en la primavera de 1286 d'anar a visitar a l'emir de Marroc Abu Yusuf, una ambaixada que finalment quedà cancel·lada per la mort del soldà musulmà en aquells precisos moments (docs. 2467, 2468, 2470 i 2473). Tres anys més tard, a començaments de 1289, "Petrus de Deo" era nomenat pel mateix Alfons el Liberal com a procurador reial o governador de l'illa de Menorca, que acabava de ser conquerida, mitjançant una carta en què apareixia com a "dilectum militum nostrum", és a dir, segurament un dels cavallers més propers a la cort reial. I a l'illa estigué almenys fins a 1291, la qual cosa explicaria que, com a màxima autoritat de l'illa, hi conservara terres i la seua filla acabara casant-se amb un altre cavaller instal·lat a Menorca. 

Abans, però, trobem a "Petrum de Deo" i la seua esposa -després explicarem coses d'ella- venent una pensió vitalícia de 1.000 sous sobre les rendes de la moreria de València que havien rebut de la Corona abans de juliol de 1295 -quan la mateixa Corona confirmà l'esmentada venda-. ¿Vol dir això que llavors, en algun moment anterior a 1295, "de Deo" i la seua esposa s'instal·laren a València i reberen aquella pensió reial sobre la moreria de la ciutat? Realment no era necessari que estigueren a la capital valenciana per a ser-ne beneficiaris, però de vegades sí que era habitual destinar les rendes de determinats llocs a persones que es movien en el seu entorn. És perfectament, doncs, una possibilitat. En tot cas, entorn de 1295 vengueren la pensió i potser llavors o poc abans sembla que "Petrus de Deo" es desplaça cap a Oriola, fins i tot abans de la conquesta de Jaume II en 1296. Ho sabem perquè el mateix Sanç IV de Castella amb qui havia tractat una dècada abans -i que morí en 1295- li féu una importantíssima donació a la vila i el terme oriolà: les terres i cases que la mare del mateix monarca, Violant d'Aragó, hi tenia, que "de Deo" rebria quan aquella morira -cosa que succeí, en efecte, en 1303-. Per tant, potser aprofità les relacions prèvies amb la monarquia castellana per a instal·lar-se a Oriola i després, quan fou conquerida per Jaume II, aprofità igualment els seus bons serveis a la monarquia aragonesa per tal de continuar a la zona. De fet, s'hi troben documents oriolans relatius a ell des de 1296 fins a 1308, quan era un dels principals cavallers de la localitat i exercia com a nunci del Consell municipal davant del monarca aragonés per tal de negociar la seua incorporació als Furs de València. 

A partir d'ací, però, en perdem la pista... El que sembla quedar clar, en tot cas, és que, "Petrus de Deo" no era "oriünd d'Oriola" en el sentit de "nascut a Oriola", ja que pareix que s'hi instal·là en la dècada de 1290. Per tant, quan en 1346 deien que era "oriundus de Oriola" probablement volien dir que procedia d'Oriola, que és el lloc on s'havia establert, la família tenia un bon patrimoni i havia destacat com a membre de la comunitat. On devia haver nascut "Petrus de Deo"? La veritat és que no ho sabem i l'hem citat constantment amb el seu nom en llatí perquè tots els documents que hem consultat amb referències a ell són en llatí i no indiquen la seua procedència poblacional. És un nom de connotació religiosa general que igual podria ser català, Pere de Déu, que aragonés o castellà, Pedro de Dios. Ara bé, Maria Teresa Ferrer i Mallol, que controlava com ningú la documentació de la zona oriolana i solia ser molt estricta a l'hora de diferenciar els catalans dels aragonesos i els castellans, el considera invariablement català: Pere de Déu. Així mateix, en un dels documents de la seua estada menorquina s'apunta que "Ferrandum Morelii" era el seu "nepos" -el seu nebot- i eixe nom segurament es correspon amb Ferran Morell, d'origen probablement català atés el seu cognom, que se sol fer provindre de la població del Morell, en la comarca del Tarragonés. I justament a uns 40 quilòmetres del Morell hi ha Falset, Porrera i Prades, on entre finals del segle XII i començaments del XIII un tal Pere de Déu fou un personatge important. En concret, per encàrrec d'Alfons el Cast fou el senyor que s'encarregà de repoblar Falset en 1168 i la vall de Porrera en 1180, on encara operava en 1203, i fou també batlle reial de Prades

Podria ser, per tant, que el cavaller Pere de Déu que veiem actuar a partir de 1282 -i que tal vegada havia nascut durant la dècada de 1250- fóra descendent d'aquell Pere de Déu que tenia dos senyories al Priorat, just en la línia on comença el català occidental a la zona. No tenim documents que els connecten, però, si més no, ambdós tenen el mateix nom, eren cavallers i estaven al servei directe dels monarques, a banda que el segon Pere de Déu tenia un familiar amb un cognom toponímic d'una comarca molt propera als llocs esmentats. En conseqüència, sembla que realment és una possibilitat factible que el Pere de Déu que acabà instal·lant-se a Oriola en la dècada de 1290 tinguera arrels al Priorat, en una àrea de parlar catalanooccidental. Però no només això, sinó que, pel que sabem, sembla que la dona de Pere de Déu era aragonesa, ja que en l'únic document que coneixem en què apareix citada -aquella venda anterior a 1295 de la pensió reial sobre les rendes de la moreria de València- és anomenada expressament com a "Maria Peris", és a dir, una valencianització del cognom Pérez, d'origen aragonés o castellà (com passava també amb Llopis, Eiximenis o Sanchis, que eren valencianitzacions de López, Ximénez, Sánchez, etc.). En este cas concret, el més probable és que fóra aragonesa, atesa la major presència d'aragonesos que de castellans en el regne. Així doncs, si bé el pare de Sibil·la, Pere de Déu, era tal vegada parlant catalanoocidental, sembla que sa mare, Maria Peris, parlaria castellanoaragonés. I és ben possible, a més a més, que Sibil·la cresquera i residira a Oriola, com deien els testimonis de 1346, que, a banda de dir que era "naturalis regni Valencia", també la feien procedir de "partibus Murcie" (un nom genèric que rebé la zona oriolana fins a ben entrat el segle XIV, atesa la seua pertinença territorial anterior al Regne de Múrcia). 

En concret, per les referències del procés judicial sabem que el fill de Sibil·la de Déu, Gil de Lozano, tenia poc més de 40 anys en 1346, de manera que degué haver nascut a començaments del segle XIV, entorn de 1305. És possible, doncs, que Sibil·la haguera nascut en la dècada de 1280 i que haguera començat a residir a Oriola com a mínim des de la dècada de 1290, quan potser era una xiqueta a punt d'entrar en la pubertat, i hi residiria almenys una desena d'anys, fins a principis del mateix segle XIV. Cal dir, d'altra banda, que segons els estudis antroponímics fets per Juan Torres i per Santiago Ponsoda, Oriola era una vila on ja des de l'expedició que havia fet Jaume I en 1266 en favor de la Corona castellana la presència de gents de procedència catalana era molt forta, de fins al 40%, per un 30% d'aragonesos i navarresos i un 30% de castellans, per la qual cosa el català que hi parlarien molts -fins a ser majoria poblacional a partir de la conquesta de 1296- tindria fortes influències occidentals. Així doncs, si tot el que hem plantejat fóra cert -que és molt suposar, però si més no és una hipòtesi raonable amb els documents amb els quals comptem ara per ara-, el resultat seria el següent: el cavaller Pére de Déu, amb arrels familiars al Priorat, en zona de catalanoparlants occidentals, hauria servit a Pere el Gran i Alfons el Liberal durant les dècades de 1280 i 1290 en la zona fronterera castellanovalenciana, com a diplomàtic mediterrani i com un dels primers governadors de l'illa de Menorca; a continuació, casat amb l'aragonesa o castellana María Perez (Maria Peris), tal vegada a València, i després d'haver venut una pensió que havien rebut sobre la moreria de la mateixa ciutat, es traslladaren a l'Oriola castellana, gràcies a les bones relacions del cavaller amb Sanç IV de Castella; en aquella època la seua filla Sibil·la potser tenia uns 8-10 anys i cresqué a l'Oriola ja conquerida per la Corona d'Aragó en 1296, fins al seu casament a començaments del segle XIV amb el cavaller aragonés amb possessions a Menorca amb qui tindria com a fill a Gil de Lozano; de fet, Sibil·la s'acabaria traslladant a Menorca, on alguns residents locals la conegueren i explicaren en 1346 que era natural del Regne de València, de les parts murcianes, que son pare provenia d'Oriola i que ella parlava "valencianesc", com les gents del territori valencià.

Si els que hem comentat eren els orígens familiars i territorials de Sibil·la de Déu era normal, doncs, que s'identificara el seu parlar com a valencià, atesa la composició poblacional que hem explicat al principi. Sembla lògic que en un territori en què hi havia moltes zones -posem un cas hipotètic- en què les proporcions poblacionals podien ser de l'orde d'un 40% de catalans orientals i occitans, un 40% de catalans occidentals i un 20% d'aragonesos, navarresos i castellans s'acabara parlant un català de clars trets occidentals, que va doner origen al parlar valencià. I eixe era també el cas personal de Sibil·la de Déu, ja que, segons sembla, son pare era d'orígens catalanooccidentals, d'una comarca a l'oest de Tarragona, i sa mare era possiblement aragonesa, alhora que ella cresqué potser primer en la ciutat de València i després en una Oriola on la barreja de catalans, aragonesos, castellans i navarresos era molt equilibrada. Continuarem, en qualsevol cas, buscant documents sobre la família de Sibil·la, son pare Pere de Déu i sa mare Maria Peris, i sobre la seua trajectòria en el context de les primeres generacions de pobladors catalans i aragonesos del regne medieval de València que a mitjan segle XIV acabaren conformant una identitat diferencial, la valenciana, vinculada al seu propi territori i a la seua pròpia història. Qualsevol informació addicional, evidentment, serà benvinguda!     

"Suam matrem dicti Egidii filli que loquebatur valencianesch" (Sa mare, del dit Gil, fill, que parlava valencianesc).
Primer esment al mode de parlar valencià, conservat en l'Arxiu del Regne de Mallorca, AH 5537, f. 220v. Imatge cortesia d'Antoni Mas i Forners.