Deixe ací la versió en valencià del capítol amb què he col·laborat en The Routledge Handbook of Spanish History (Andrew Dowling, ed., 2023), titulat "Spanish National Myths and their Conception of the Middle Ages" (que en el moment de publicació d'este post es pot llegir en obert en anglés). També teniu ací la seua versió en castellà.
ELS MITES NACIONALS ESPANYOLS I LA SEUA IDEA DEL PERÍODE MEDIEVAL
Segons resava el Discurs Preliminar de la primera Constitució liberal del Regne d’Espanya, aprovada en 1812 en el context de la Guerra de la Independència contra les tropes napoleòniques, “los españoles fueron en tiempo de los godos una nación libre e independiente, formando un mismo y un único imperio”. El procés de construcció de l’Estat-nació espanyol contemporani es fonamentava, doncs, en el mite històric segons el qual la nació espanyola s’havia organitzat per primera vegada com a estat independent a l’alba de l’edat mitjana gràcies al Regne dels Visigots, una idea que s’havia forjat en tractar de buscar un passat comú per al conjunt de pobles i territoris ibèrics que conformaven Espanya, malgrat que poc o res tingueren a veure amb aquella organització política que havia desaparegut més de mil anys abans i que havia donat pas a una complexa evolució posterior.
En efecte, després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, el període medieval s’havia iniciat en la península Ibèrica amb la creació del Regne dels Visigots, un poble germànic que al llarg del segle VI va instal·lar la seua capital a Toledo, va dominar el conjunt del territori peninsular i es va convertir de l’arrianisme al catolicisme, unint-se religiosament amb els pobladors hispànics i passant a col·laborar estretament amb l’Església catòlica. No obstant això, aquell Estat visigòtic, inestable i amb grans febleses estructurals, a penes si va durar un parell de centúries, ja que va ser completament eliminat per la conquesta musulmana de tropes àrabs i berbers que es va iniciar l’any 711 i que va donar lloc a la integració de la major part de la península Ibèrica en la geografia política, social i cultural de l’Islam, amb el nom d’al-Andalus. No debades, gràcies a la contínua arribada de grups orientals i nord-africans i a fenòmens d’assimilació de la població local es va produir un procés d’islamització i arabització social i durant les següents tres centúries més de dos terceres parts del territori ibèric estigueren governades per successius Estats islàmics, que van arribar al cim del seu poder amb el Califat omeia de Còrdova proclamat l’any 929, el qual, no obstant això, acabà desintegrant-se en el 1031, fet que va donar pas a una divisió política en menuts emirats o taifes –units momentàniament pels imperis nord-africans dels almoràvits i els almohades entre els segles XI i XIII– i a una progressiva hegemonia i expansió territorial dels regnes cristians que s’havien format en la part nord de la península.
En concret, poques dècades després de la conquesta islàmica de principis del segle VIII, diverses zones de l’àrea septentrional del Cantàbric i els Pirineus van passar a control dels cristians i es van formar, d’una banda, el Regne d’Astúries, creat per dirigents d’origen hispano-visigot, i, d’altra banda, distints comtats pirinencs, que van estar en mans de Carlemany i els emperadors carolingis. Amb el temps, entre els segles IX i XI, del citat regne s’acabaren formant els Regnes de Portugal, Lleó i Castella –estos dos fusionats institucionalment en el segle XIII com a Corona de Castella–, i de la unió diversa i autònoma dels comtats pirinencs es van constituir els Regnes de Navarra i Aragó i el Principat de Catalunya –els dos últims units dinàsticament en el segle XII com a Corona d’Aragó, mantenint cadascun les seues institucions–. Així, amb el progressiu desplegament del feudalisme en cadascun d’ells, el desenvolupament de la seua complexitat sociopolítica i l’expansió territorial que es va viure en el conjunt de l’Europa romano-llatina a partir del segle XI, els monarques d’aquells territoris van encapçalar, d’una banda, la conquesta cristiana de terres andalusines en diverses onades al llarg de les centúries, cosa que va donar lloc a la creació de dos territoris polítics més en el marc de la Corona d’Aragó, els Regnes de Mallorca i de València, alhora que s’impulsava, a partir de la baixa edat mitjana, la formació d’Estats feudals amb institucions estructurades i cada vegada més centralitzades.
En aquell període, a més, entre els segles XIII i XV, van cristal·litzar identitats col·lectives de tipus premodern i etnicitats diverses en cadascun d’eixos regnes, vinculades a estructures politicoadministratives o idiomes romanços propis: la portuguesa en el Regne de Portugal; la castellana en la Corona de Castella, però també la basca a les Províncies Basques i la gallega a la regió de Galícia, que es trobaven a l’interior de les seues fronteres; la basco-navarresa al Regne de Navarra; i, dins de l’àmbit de la Corona d’Aragó, l’aragonesa en el Regne d’Aragó; la catalana en el Principat de Catalunya; la catalano-mallorquina en el Regne de Mallorca; i la valenciana en el Regne de València. Per tant, el resultat final dels fets i l’evolució desenvolupada durant el llarg període medieval va ser una situació de pluralitat política, cultural i identitària, totalment diferent a la del moment d’existència del Regne dels Visigots i l’arribada dels musulmans en el segle VIII. No obstant això, just al final de l’edat mitjana, entre les acaballes del segle XV i principis del XVI, la major part d’aquells territoris –excepte Portugal– van quedar units davall una mateixa monarquia amb el matrimoni dels Reis Catòlics, Isabel i Ferran, que regien les Corones de Castella i Aragó i hi van incorporar el Regne de Navarra mitjançant una invasió, de manera que a partir del 1516 tots ells van passar a ser governats per una nova dinastia, la dels Habsburgs, encarnada pel seu net Carles I, qui, a més a més, hi va sumar el títol d’emperador romano-germànic, nombrosos territoris europeus i el vast Imperi americà que en aquells dies s’estava conquerint.
Es va conformar així la Monarquia Hispànica, una comunitat política imperial i pluriètnica que fundava els seus criteris de legitimitat i cohesió en la fidelitat a la dinastia Habsburg i la defensa de la unitat catòlica de l’Imperi, i que era governada des de Castella, el regne més poderós i on el monarca podia actuar de forma més autoritària –especialment des de l’aixafament de la rebel·lió popular de les Comunitats en 1521–, al mateix temps que cadascun dels territoris politicoadministratius que s’havien format durant l’edat mitjana mantenien les seues lleis, institucions, costums, memòria i cultura pròpies –era el cas, en la península Ibèrica, de Navarra, les Províncies Basques, Aragó, Catalunya, València i Mallorca–. Així, en aquella monarquia composta al llarg de l’edat moderna els cronistes i erudits van escriure tant històries territorials, que defenien patriotismes particulars de cadascun de les comunitats polítiques i ètniques d’origen medieval, com històries generals d’Espanya, que tractaven el passat del conjunt dels habitants de la península Ibèrica amb una atenció especial al Regne de Castella, el més gran i dominant. De fet, el fenomen es va accentuar durant el segle XVIII, després de l’adveniment de la dinastia dels Borbons i l’abolició de les institucions pròpies d’Aragó, Catalunya, València i Mallorca entre 1700 i 1715, i el desenvolupament de l’absolutisme i l’avanç de la castellanització jurídica i cultural del conjunt del Regne d’Espanya al llarg de tota la centúria, que en aquells dies va perdre la resta de les seues possessions europees.
En eixe context, els intel·lectuals il·lustrats i sobretot els liberals del segle XIX van anar elaborant una concepció contemporània de la nació espanyola com una comunitat sobirana de ciutadans dotats de una llei comuna que es legitimava sobre determinats fonaments polítics, històrics i culturals. Entre tals fonaments destacava la identificació nacional amb la institució monàrquica, amb la religió catòlica i amb la llengua castellana, al mateix temps que es van anar fixant una sèrie de mites historicistes vinculats a diverses idees motrius: el caràcter indòmit i guerrer del poble espanyol, la resistència pertinaç contra les invasions i el destí teleològic a la unificació dels diversos territoris ibèrics que conformaven Espanya –tot i l’evident excepció de Portugal–. En conseqüència, a partir d’aquell moment eixes idees impregnaren els relats del passat nacional i conformaren al llarg de la contemporaneïtat un cànon històric dominant, de caràcter liberal-conservador, que encara hui dona base a bona part dels mites de l’imaginari de la ciutadania espanyola o, per contrast, a la seua resposta i discussió per part de discursos alternatius. Vegem-ho per al cas del període medieval.
Els mites medievals del cànon històric del nacionalisme espanyol
Encara que el cànon històric del nacionalisme espanyol s’acabà fixant entre la segona meitat del segle XIX i la primera del XX, de la mà d’autors com Modesto Lafuente, Ramón Menéndez Pidal, Marcelino Menéndez Pelayo, Miguel de Unamuno, Ramiro de Maeztu o Claudio Sánchez Albornoz, els seus plantejaments fonamentals responien a la situació de partida heretada de la centúria anterior, entre el despotisme il·lustrat uniformitzador i els inicis de la revolució liberal, alhora que una part important dels seus elements procedien de les memòries històriques de caràcter general o territorial que s’havien relatat durant l’edat mitjana i moderna. És per això que, per a enfortir el procés de construcció de l’Estat-nació espanyol contemporani com a monarquia centralitzada amb capital a Madrid, es van privilegiar fets del passat històric de les societats ibèriques que mostraven una voluntat o una progressió cap a la unitat política, el catolicisme, la vinculació amb els reis i la preeminència dels castellans. Així mateix, el context revolucionari del liberalisme, amb la lluita inicial contra els francesos i els posteriors enfrontaments civils que van protagonitzar el segle XIX, en combinació amb una posició subalterna i una visió d’Espanya en decadència en el marc internacional, van estimular la potenciació d’un orgull nacional basat en la idea d’un poble espanyol feroç i sempre disposat a la lluita i la resistència contra els enemics, malgrat qualsevol circumstància.
A partir d’esta perspectiva, l’edat mitjana s’observava com un període que mostrava dos moments d’unitat política catòlica de la pràctica totalitat de la península Ibèrica, el del Regne dels Visigots a partir de la seua conversió religiosa i el de la Monarquia Hispànica dels Reis Catòlics, separats per una disgregació de vora huit segles entesa com un llarg parèntesi de desenvolupament nacional en el qual emergia la preponderància de Castella. En conseqüència, s’idealitzaven aquelles dos organitzacions polítiques dels segles VI-VII i XV-XVI i es rebutjava la causa de la disgregació dels cristians, originada per la invasió islàmica i la formació d’al-Andalus, alhora que tot aquell interval era subsumit dins d’una nova clau interpretativa, l’anomenada Reconquista, que permetia encaixar tots els factors que es consideraven comuns al projecte d’Estat-nació impulsat per les elits espanyoles contemporànies: la defensa de la Cristiandat, l’expulsió de l’invasor o l’enemic, el lideratge dels reis, la col·laboració entre els diversos territoris i finalment la seua unitat, amb la preponderància de Castella entre tots ells.
Pel que respecta al regne visigòtic, la seua idealització extrema va començar amb la historiografia il·lustrada, que, en el context de la nova monarquia absoluta i centralitzadora instaurada pels Borbons en el segle XVIII, va vore en ella el primer moment en què s’havia donat una unitat política i legislativa –amb el Liber iudiciorum– al conjunt de la península Ibèrica, amb un Estat amb capital a Toledo que havia aconseguit conjugar la varietat de pobles autòctons que havien experimentat prèviament un procés de romanització. En este sentit, els visigots i els seus reis apareixien com una societat de braus guerrers que substituïen els febles i decadents romans del segle V, la qual cosa d’alguna manera justificava que en este cas, excepcionalment, els ibèrics no hagueren tractat d’oposar-se a una invasió externa. De fet, els mateixos visigots eren els que s’havien convertit religiosament de l’arrianisme al catolicisme, amb una decisió promulgada pel rei Recared en el Concili de Toledo del 589 per tal d’aconseguir la tasca d’unificació amb la població local, de manera que la visió d’una monarquia unitària, aguerrida, centralitzada i catòlica quedava plenament legitimada i fixada en l’imaginari dels orígens històrics del Regne d’Espanya. No debades, el bisbe Sant Isidor de Sevilla havia escrit com a prefaci per a la seua Historia Gothorum una Laus Hispaniae, o “Lloança d’Hispània”, que es prenia com a mostra d’un antiquíssim orgull nacional pel sòl patri.
D’acord amb això, quan a mitjan segle XVIII Ferran VI va decidir instal·lar estàtues de tots els monarques de la història d’Espanya en el palau reial de Madrid, la Reial Acadèmia de la Història va emetre un dictamen per a dilucidar quins havien sigut els reis espanyols en el qual s’indicava que el primer d’ells havia estat Ataülf, el monarca amb què els visigots havien arribat a la península en el segle V. Així mateix, molt més avant Ramiro de Maeztu afirmaria que el “ser de la Hispanidad” s’havia originat en el període visigòtic –“la patria la crea un valor; en el caso de España, la conversión de Recaredo y de la monarquía visigoda a la religión del pueblo dominado”–, per la qual cosa no resulta estrany que en època de la dictadura franquista, de nacionalisme espanyol extrem, els reis visigots foren d’obligat aprenentatge en les escoles i la seua època es concebera com la d’un esplendorós “amor nacional a la ley y el orden”. En tot cas, encara que la mitificació del Regne dels Visigots es produïra en època moderna, la veritat és que tenia profundes arrels en el goticisme que sempre havien mostrat els monarques dels Regnes d’Astúries, Lleó i Castella, que es reivindicaven hereus dels visigots refugiats al Cantàbric després de la conquesta musulmana del segle VIII, cosa que d’alguna manera legitimava i reforçava tant la seua preeminència sobre la resta de sobirans ibèrics com el seu lideratge en la lluita contra l’Islam.
Però com afrontar que el feroç, unit i catòlic regne visigot havia sucumbit davant l’avanç musulmà? Ja en les mateixes cròniques medievals s’explicava aquella caiguda com un castic diví pels vicis i l’allunyament dels preceptes catòlics dels darrers reis visigots, exemplificats en la llegenda de Florinda la Cava, a qui el rei Rodrigo hauria posseït carnalment, amb la conseqüent petició d’auxili del pare d’ella, el comte visigot de Ceuta Don Julián, a les tropes islàmiques que acabarien envaint la península. Això enllaçava amb l’altre element de les cròniques medievals asturianes, lleoneses i castellanes que en la contemporaneïtat es va mitificar per a explicar el desenvolupament històric de l’edat mitjana: el de la “ruina” i “perdición de España” davant l’Islam i la promesa de la seua “salvación” cristiana, que en funció dels interessos del nacionalisme espanyol del segle XIX es va reinterpretar davall el concepte de Reconquista, encunyat llavors. Això, en consonància amb el profund catolicisme del nacionalisme dominant –Espanya ha sigut en la contemporaneïtat un Estat confessional fins a 1978, amb l’única excepció del període de la Segona República entre el 1931 i el 1939–, implicava que l’arribada dels musulmans a la península Ibèrica fora vista com una irrupció opressora que havia destruït la nació espanyola, la qual, després de la seua caiguda i desunió , havia hagut de redimir-se a través d’un llarg procés de lluita contra l’enemic exterior fins a la seua expulsió definitiva.
En paraules de l’arabista Eduardo Saavedra la invasió islàmica havia sigut una “inmensa catástrofe nacional”, i en les del citat Modest Lafuente “una de las catástrofes más terribles de España, acaso la mayor que haya sufrido”. Al-Andalus i l’extens període de presència i influència musulmana en la península Ibèrica no formaven, doncs, part del relat nacional espanyol si no era en el paper d’enemic a combatre i aniquilar, tot i el poder que havia mostrat el Califat de Còrdova com l’Estat més vigorós de tot el continent europeu en la seua època. Al mateix temps, el protagonisme en el relat i la missió d’expulsar l’estranger, reconstruir la nació i reintegrar al catolicisme el conjunt de la península Ibèrica era per als combatius líders dels nous territoris cristians sorgits en la zona septentrional, especialment per als que acabarien formant la Corona de Castella, que es vinculaven a l’herència visigoda. Així, es van elevar a la categoria de mites nacionals espanyols tres figures bèl·liques en especial: Don Pelayo (Pelai), Santiago Matamoros (Sant Jaume) i el Cid Campeador.
En concret, segons les cròniques dels reis asturians dels segles IX i X, Pelai havia sigut el primer guerrer a véncer els musulmans, als quals hauria derrotat en las muntanyes asturianes en la Batalla de Covadonga –de l’existència de la qual en l’actualitat no hi ha cap prova–, havent promés “la salvación de Hispania y la reparación del ejército del pueblo godo” i fundant, a més, el Regne d’Astúries l’any 718. En conseqüència, en la contemporaneïtat va esdevindre el principal mite fundacional de la idea de Reconquista, que era la gran clau interpretativa de l’edat mitjana ibèrica des del punt de vista de les idees hegemòniques del nacionalisme espanyol. Així mateix, es va potenciar també una figura religiosa ja especialment important des de l’edat mitjana, la de l’apòstol Santiago, a la qual els reis de Lleó i Castella s’havien vinculat a partir del segle XI, en el context de les croades, donant cobertura a dos llegendes infundades relatives als primers moments de domini islàmic de la península: la de l’aparició de la tomba del mencionat apòstol cap a l’any 813 a Galícia, en el lloc on es va fundar Santiago de Compostel·la, i la de la Batalla de Clavijo en el 844, en la qual l’apòstol s’hauria aparegut per tal d’ajudar a véncer les tropes del rei asturià Ramir I contra els musulmans d’Abd al-Rahman II i que hauria estat el fet clau per a impulsar les peregrinacions del Camí de Santiago. És per això que el crit de guerra dels exèrcits castellano-lleonesos acabaria sent ¡Dios y Santiago! o ¡Santiago y cierra España!, i el mateix apòstol va ser conegut com a Santiago Matamoros, un altre element que va ser privilegiat com a mite nacional d’època medieval, en connexió amb el catolicisme preeminent en els plantejaments nacionalistes espanyols de la contemporaneïtat. Així, la anomenada Reconquista no sols hauria estat una guerra justa, de recuperació d’allò perdut pels espanyols, sinó també una guerra santa contra l’Islam.
Igualment, en el mateix camp conceptual de la bel·licositat, la Cristiandat i l’orgull nacional, la figura del cavaller castellà Rodrigo Díaz de Vivar (c. 1045-1099), anomenat el Cid Campeador, va ser elevada a la categoria de mite especialment durant la primera meitat del segle XX, a través dels estudis de Ramón Menéndez Pidal. En la seua trajectòria vital, glossada per històries i cantars de gesta dels segles XII i XIII, es veia la sublimació de les virtuts del poble de Castella, i per tant d’Espanya: el Cid havia sigut un guerrer valerós, un bon cristià i un vassall lleial que s’havia mantingut fidel als valors fonamentals del regne, malgrat els errors del seu rei. Era, doncs, l’heroi nacional que assentava els fonaments materials i morals de l’ésser d’Espanya, més enllà de l’eventual situació política de l’Estat. A més, amb el Cantar de mio Cid s’iniciava la literatura en castellà, la llengua romànica que estava naixent en aquells moments junt amb els escrits de Gonzalo de Berceo, cosa que també afegia una dimensió cultural de primer orde al personatge i ratificava la primacia de Castella en tota la fonamentació de la construcció nacional espanyola: “tradición de Castilla, la unidora, hecha realidad en su lengua y su cultura”, afirmava el mateix Menéndez Pidal.
En relació amb això, l’evident pluralitat política i cultural de la península Ibèrica durant l’edat mitjana, amb territoris i etnicitats diverses sovint enfrontades, era mostrada, per contra, com un camí lineal cap a una unificació liderada per la Corona de Castella i jalonada per recurrents episodis de col·laboració, com, sobretot, la multitudinària Batalla de les Navas de Tolosa de 1212, en la qual Alfons VIII de Castella va ser auxiliat per les hosts de Pere II d’Aragó i Sanç VII de Navarra i la seua victòria contra el califa Muhammad al-Nàssir va suposar la retirada dels almohades d’al-Andalus i un enorme avanç de les conquestes cristianes fins a mitjan segle XIII. Aquell pretés clima de col·laboració constant, per la fe cristiana i per la recuperació d’Espanya segons els criteris que fonamentaven la idea contemporània de la Reconquista, serien el germen de la reunificació nacional espanyola, ara amb regions i llengües diferents que havien arribat a la contemporaneïtat, però sempre amb la preeminència de Castella i de l’idioma castellà. Un destí unitari que es materialitzaria –excepte en el cas de Portugal– amb els Reis Catòlics, en els quals el cànon històric espanyol enaltia sobretot el paper d’Isabel de Castella, tot i que, d’acord amb els paràmetres culturals i polítics de l’època, el seu marit Ferran d’Aragó sempre va tindre un paper més rellevant en el govern de tots els territoris de la nova Monarquia Hispànica plural que es va conformar amb ells.
En qualsevol cas, justament Isabel i Ferran eren els monarques que tancaven l’edat mitjana i amb ells el parèntesi de la Reconquista a tots els nivells, tant en el territorial com en l’espiritual , amb una data enormement simbòlica, la de l’any 1492, quan els poders musulmans van ser definitivament expulsats de la península Ibèrica amb la conquesta castellana de l’Emirat nassarita de Granada, els Reis Catòlics van decretar el desterrament dels jueus dels seus regnes i Cristòfor Colom va arribar a Amèrica, la conquesta i el domini de la qual per part de la Corona de Castella va avançar en els anys subsegüents. De fet, la nova era que començava llavors, amb l’adveniment de la edat moderna, era vista pel cànon històric del nacionalisme com la veritable edat d’or d’Espanya, no només perquè havia passat a ser la principal potència mundial amb el seu imperi, sobretot en el segle XVI, sinó també perquè les arts i les lletres castellanes van florir com mai abans, especialment al llarg del segle XVII, amb figures com Diego Velázquez o Miguel de Cervantes. L’edat mitjana, doncs, quedava com un llarg període de redempció nacional després de l’expulsió del paradís provocada per la invasió islàmica; una redempció que s’havia vehiculat a través dels valors fonamentals de la nació: el desig d’unitat política i territorial, la vindicació del catolicisme, la identificació amb la monarquia, la idea d’un poble fidel i aguerrit, i la preeminència de Castella.
En realitat, no obstant, aquells eren els valors dominants que impulsaven el procés de construcció liberal de l’Estat-nació espanyol contemporani, de caràcter moderat i conservador, per la qual cosa, evidentment, en funció de la diversitat de posicions ideològiques que han estat en joc entre els segles XIX i XX, també han existit altres mirades històriques que han matisat o rebutjat eixos valors i els mites vinculats a ells. És el cas dels projectes polítics progressistes o dels plantejaments realitzats pels nacionalismes alternatius subestatals sorgits a partir de la década de 1890.
Els plantejaments progressistes i dels nacionalismes subestatals alternatius
En la contemporaneïtat Espanya s’ha organitzat políticament de manera predominant com un Estat conservador o autoritari i amb una forta centralització, amb uns pocs períodes emmarcats per constitucions de caràcter progressista i tendents a una certa descentralització: els de 1868-1874, amb el Sexenni Democràtic i la Primera República; 1931-1939, amb la Segona República, interrompuda per l’alçament franquista de 1936; i a partir de 1978, amb un Estat de les Autonomies regit per una monarquia parlamentària amb la constitució hui vigent, la qual, si bé inicialment mostrava un to democràtic avançat, en l’actualitat revela evidents símptomes d’esgotament, tant en la qüestió de l’organització territorial com en la sociopolítica. Així, el predomini conservador i centralitzador de la contemporaneïtat explica en bona part que els principals mites patris estiguen vinculats a plantejaments fets des de posicions nacionalistes espanyoles de dretes, encara que és evident, com mostra la mencionada alternança, que també s’han postulat plantejaments diferents, des del nacionalisme espanyol d’esquerres i des de posicions que bé defensen el federalisme entre els diversos territoris d’Espanya o bé aposten per un projecte nacionalista alternatiu a l’espanyol, com en el destacat cas dels nacionalismes català i basc, hegemònics a Catalunya i el País Basc.
En conseqüència, eixos altres plantejaments han qüestionat el relat dominant i han construït els seus propis mites per a cada època històrica del passat hispànic, com la mateixa edat mitjana. En concret, per a este període, destaquen dos formulats des del nacionalisme espanyol progressista, el mite de les tres cultures i el de les llibertats medievals dels diversos regnes, que ataquen les bases del cànon històric nacionalista conservador, ja que discutixen tant la seua identificació amb la religió catòlica i la vindicació d’un poble guerrer i enemic de les invasions estrangeres com la seua adhesió extrema a la monarquia i la preeminència d’una Castella centralitzadora. Així, a mitjan segle XX, en el context de l’exili republicà provocat per la instauració de la dictadura franquista, el filòleg i historiador de la cultura Américo Castro va plantejar que la “esencia” d’allò espanyol no estava tant en l’herència romano-catòlica com en la convivència de tres “castas” o religions, això és, la cristiana, la islàmica i la jueva, que havien compartit la península durant bona part dels segles medievals i havien originat una cultura rica i avançada, com es mostraria, per exemple, amb l’esplendor d’al-Andalus o el Toledo d’època d’Alfons X el Savi. De fet, la culminació de l’anomenada Reconquista i la imposició d’un model uniformitzador i intolerant amb els Reis Catòlics i la Inquisició espanyola eren les que havien donat pas a una època de guerres constants i empobriment a tots els nivells, amb el resultat d’un procés de decadència hispànica al llarg dels temps moderns.
Tal visió, encara que desmentida per la historiografia recent –atés que l’edat mitjana no va ser una època de tolerància i convivència pacífica entre cristians, musulmans i jueus, ni en el territori andalusí ni en els regnes del nord, sinó de coexistència condicionada per determinades circumstàncies històriques i amb una tendència evident a la violència i l’exclusió–, continua sent un mite nacional important entre certa part de la ciutadania espanyola. Així mateix, en un altre orde de coses, des del mateix moment d’inici de la Revolució Liberal el 1810, els sectors més radicals del liberalisme van girar els seus ulls cap al període medieval com el moment en què les antigues Corts havien representat el bastió de les llibertats col·lectives enfront del despotisme dels monarques i justificaven, conseqüentment, un retorn a aquella senda històrica –també ho van fer els tradicionalistes, però des d’una perspectiva sociopolítica totalment diferent–. Així, per exemple, el Regne de Lleó era exalçat com el bressol del parlamentarisme europeu, amb les seues Corts documentades ja en el segle XII, i es destacaven les llibertats i la sobirania de les comunitats polítiques que s’havien vehiculat a través de la via parlamentària tant a Castella com especialment a Aragó, Catalunya i València, on, a més, havien existit altres institucions que vetlaven pels interessos del poble, com les Diputacions del General o el Justícia Major aragonés.
És més, encara que de manera minoritària, la idea dels espanyols com a nació lliure en època medieval es mantindria en determinades corrents del progressisme que desembocarien en tendències republicanes federalistes. Des d’esta perspectiva el gran punt d’inflexió que acabava amb aquella època daurada era el de l’aixafament de la revolució de les Comunitats de Castella a principis del segle XVI –i també de les Germanies de València i Mallorca i els Irmandiños de Galícia–, que havia donat pas al despotisme monàrquic, la uniformització política i la decadència hispànica durant l’edat moderna, en mans de les dinasties estrangeres dels Habsburgs i els Borbons. De fet, esta visió històrica d’exaltació dels segles medievals i abominació dels moderns és la que acabaren adoptant majoritàriament els nacionalismes alternatius a l’espanyol que anaren forjant-se entre la segona meitat del segle XIX i les primeres dècades del XX, amb especial potència a Catalunya, el País Basc, Navarra i Galícia, i menor força a València, Mallorca, Aragó o Andalusia. No debades, el desenvolupament polític de les comunitats humanes per a les que reclamaven sobirania nacional en la contemporaneïtat, separant-se de l’Estat espanyol en les seues versions més extremes, tenien un clar precedent en els territoris forjats durant l’edat mitjana, després de la desaparició del Regne dels Visigots, que havien estada progressivament dominats per la Monarquia Hispànica governada des de Castella a partir dels Reis Catòlics.
Així doncs, la comprensió del període medieval per a la major part dels nacionalismes que qüestionaven el projecte d’Estat desenvolupat al llarg del segle XIX era antagònica a la del cànon històric del nacionalisme espanyol en molts aspectes: no era una etapa de redempció ni de parèntesi, sinó sovint el moment d’eclosió o plenitud nacional; no existia una identificació amb la monarquia visigòtica, ni amb la preeminència de la història i la llengua de Castella, sinó una vinculació directa amb els pobles i territoris polítics que havien modelat les col·lectivitats per a les que es reclamava un Estat-nació en el present; igualment, desapareixia la idea d’un pretés destí manifest cap a la unificació dels diversos grups poblacionals ibèrics, destacant per contra la seua individualització, la tendència a mantindre l’autonomia i els episodis d’enfrontament amb Castella; i, finalment, més que destacar la ferocitat o l’èxit en l’expulsió de l’estranger –encara que també– es remarcaven altres valors civilitzadors que foren diferents als que es consideraven típics dels espanyols o castellans.
Per tant, ni Recared, ni Pelai, ni el Cid, ni Les Navas de Tolosa, ni els Reis Catòlics, ni la llengua castellana, ni la subsumpció de tot això en la idea general de Reconquista formen part dels mites medievals d’estos altres nacionalismes, que han fet la seua pròpia selecció, enfrontada al cànon històric espanyolista dominant. Entre el basquisme i el galleguisme, en tot cas, el període medieval no ha resultat habitualment el més destacat, ja que tradicionalment els orígens de la nació basca o gallega s’han fet remuntar a l’Antiguitat: en aquells temps, d’una banda, els bascos haurien constituït una comunitat política i cultural que conservaria la seua independència fins a la integració de les Províncies Basques i del Regne de Navarra en la Corona de Castella durant l’edat mitjana, mentres que, d’altra banda, els gallecs haurien desenvolupat la seua ètnia amb l’arribada dels antics pobles cèltics, que serien el precedent directe de la població de la Galícia contemporània. De l’edat mitjana, doncs, se solen destacar gestes que es consideren pròpies o que els enfronten a visigots, carolingis, asturians, lleonesos o castellans, bo i mitificant, en el cas basc, la Batalla de Roncesvalles, l’esplendor del Regne de Navarra i la figura del mariscal Pere de Navarra durant la conquesta castellana del 1512, o, en el cas gallec, l’existència del Regne dels Sueus –paral·lel al dels visigots–, les rebel·lions de la noblesa local contra els monarques asturians en el segle IX, la creació i pèrdua del Regne de Galícia, i la Gran Guerra Irmandiña de 1467-1469, amb la consegüent execució del mariscal Pedro Pardo de Cela el 1483 per orde dels Reis Catòlics.
Per als catalans, per la seua banda, els temps medievals serien els que haurien vist el naixement i esplendor de la nació i la llengua, amb la ruptura del vassallatge del comte Guifré el Pilós als emperadors carolingis, l’advocació a figures religioses tan simbòliques com Santa Maria de Montserrat o Sant Jordi, la conquesta i domini de nous territoris en el segle XIII –Mallorca i València– amb el rei Jaume I, o la producció dels primers textos literaris en català, com els de Ramon Llull. A més, es destaquen valors que allunyen els catalans dels castellans i els entronquen amb els mites típics d’altres nacions europees, com els d’Anglaterra, presa com a model: Catalunya, doncs, també hauria estat bressol del parlamentarisme i la seua expansió territorial hauria estat caracteritzada no tant per la imposició militar com pel dinamisme comercial i una organització política federalitzant. En conseqüència, el procés de vinculació amb Castella en dos actes, primer a través de l’elecció d’un rei de dinastia castellana en el Compromís de Casp del 1412 i després amb el matrimoni dels Reis Catòlics i la formació de la Monarquia Hispànica, és vist com una catàstrofe nacional que dona inici a un període de decadència en l’època moderna, únicament esmenat pel procés de Renaixença de la segona meitat del segle XIX que donaria llum al nacionalisme català.
Són visions de l’edat mitjana, per tant, molt diferents de les del nacionalisme espanyol contemporani i els mites vinculats a ell, que en l’actualitat van sent superats i desconstruïts en el camp historiogràfic, però que encara dominen bona part de la discussió política i el discurs públic sobre el passat hispànic.
Els usos públics dels mites medievals a Espanya
En el tens debat entre diferents projectes nacionalistes que s’ha produït a l’Espanya de les dos darreres dècades ha estat habitual que des de les fileres de l’espanyolisme es llancen acusacions al catalanisme, el basquisme i altres nacionalismes subestatals de ser moviments anacrònics, passats de moda i defensors de particularismes i privilegis medievals, incapaços d’adaptar-se a la modernitat que representaria la projecció de la identitat nacional espanyola de preeminència castellana. De fet, entre la ciutadania espanyola hi sol haver un menor interés pels segles medievals, vistos com una època d’opressió, mentres que, per contra, existix més interés pels temps moderns, identificats com els de major importància del passat d’Espanya gràcies al seu imperi i tota una sèrie de gestes militars i culturals, tot seguint el cànon històric dominant. No debades, això té una clara correspondència en l’acció pública estatal, més predisposada a organitzar commemoracions o finançar projectes vinculats a l’edat moderna –com, per exemple, les sèries televisives Isabel (2012) i Carlos, rey emperador (2015) de Radio Televisión Española–, alhora que també té el seu reflex en els principals èxits editorials, com les novel·les d’Arturo Pérez Reverte sobre els terços de Flandes o el llibre d’Elvira Roca Barea Imperiofobia y leyenda negra, destinat a defendre el període imperial espanyol.
Això contrasta amb la visió predominant en els nacionalismes subestatals, en els quals l’edat mitjana és concebuda com una època d’autonomia i independència respecte de Castella, com en el cas basc i gallec, o fins i tot com la vertadera època d’esplendor i plentitud nacional, com en el cas català, amb tota una constel·lació de mites que són el fonament primigeni del seu imaginari nacional. En qualsevol cas, tot i no ser l’època preferida pel nacionalisme espanyol de base castellana, la veritat és que la situació de confrontació política dels darrers anys ha fet que s’haja produït també un fenomen de reivindicació i orgull per eixe passat medieval hispànic, segons la perspectiva conservadora de base castellana construïda a partir del segle XIX. Per exemple, el Regne dels Visigots és objecte de llibres de divulgació i novel·les històriques des d’una òptica nacionalcatòlica, el nom de Pelayo s’ha posat de moda entre els sectors socials de dretes, la figura del Cid torna a ser reivindicada com la del guerrer castellà fidel als valors eterns del poble espanyol i, especialment, la formació política d’ultradreta VOX ha fet seua per complet la idea de Reconquista tant contra l’enemic exterior, és a dir els immigrants estrangers i especialment els musulmans, com contra l’enemic interior, això és, contra els defensors dels nacionalismes subestatals que qüestionen el seu projecte nacional; en conseqüència, els seus dirigents celebren mítings de particular simbolisme en llocs com Covadonga o Granada i fan una fèrria defensa de la institució monàrquica com a capdavantera de la seua idea d’Espanya.
Igualment, també entre la dreta moderada s’ha tornat a fer explícita la visió de l’edat mitjana com la d’un període de redempció que conduïx teleològicament cap a la formació d’Espanya amb els Reis Catòlics i el pas al gloriós imperi espanyol, que donaria lloc a la Hispanitat com “el hito más importante de la humanidad y la etapa más brillante del hombre”, en paraules del líder conservador Pablo Casado. Davant esta situació, el mite més potent que ha oferit el nacionalisme espanyol progressista ha sigut el de les tres cultures, que, tot i els seus febles fonaments historiogràfics, ha intentat encaixar en un únic relat el passat plural i divers de la península Ibèrica durant el període medieval i, de fet, ha servit de base a projectes com el de l’Aliança de Civilitzacions, el programa de l’ONU de col·laboració entre el món occidental i l’islàmic proposat pel president socialista José Luis Rodríguez Zapatero a principis del segle XXI. Per contra, el mite de les llibertats medievals només manté cert ressò entre els sectors republicans del nacionalisme espanyol, que continuen centrant la seua atenció en el fatal desenllaç de l’alçament de les Comunitats com el moment de confirmació de l’absolutisme monàrquic; de fet, per exemple, la que s’esgrimix com a bandera nacional espanyola per part del republicanisme hi afig el color morat en honor als pendons que alçaven els comuners revolucionaris i també ha estat el morat el color de marca triat per Podem, la formació política d’esquerra radical.
Per la seua banda, en els últims anys el medievalisme acadèmic espanyol ha conegut una expansió i una diversificació sense precedents, amb nous interessos historiogràfics que van molt més enllà de la història política i nacional tradicional, de manera que s’ha centrat en l’estudi de qüestions com la formació del feudalisme i l’articulació del sistema senyorial, l’organització socioeconòmica de l’espai i el paisatge, les formes d’exercici del poder i la gènesi de l’Estat modern, la importància dels fenòmens territorials i regionals, l’evolució dels sistemes urbans o les minories i la marginalitat. I, encara que s’han diluït els grans paradigmes d’interpretació global de la història d’Espanya, sí que s’han abordat i tractat de desconstruir alguns dels principals mites fixats pel cànon històric dominant, com el de Don Pelayo i la Batalla de Covadonga, el del paper dels musulmans i al-Andalus en la història d’Espanya, o el de la idea de Reconquista, que, malgrat continuar dominant el panorama historiogràfic internacional, és cada vegada més qüestionat, amb profunds coneixements i reflexions sobre la qüestió, en l’àmbit espanyol. No obstant això, tota esta tasca de desconstrucció continua sense arribar a amplis sectors de la política i la ciutadania del país, entre els quals continuen funcionant els mites clàssics sobre el període medieval que es van fixar entre mitjans dels segles XIX i XX.
Tal vegada és moment, doncs, de tractar d’articular relats alternatius basats en l’enorme avanç dels coneixements historiogràfics que s’ha produït en les darreres dècades, de manera que mostren una edat mitjana en la península Ibèrica sense apriorismes nacionalistes ni teleologismes de cap mena que justifiquen el present, sinó que es limiten a explicar de forma oberta l’enorme complexitat i diversitat d’aquell període.
Bibliografia seleccionada
Álvarez Junco, José i De la Fuente Monge, Gregorio. El relato nacional. Historia de la historia de España. Madrid, 2017.
Andreu Miralles, Xavier. El descubrimiento de España. Mito romántico e identidad nacional. Barcelona, 2016.
Balfour, Sebastian i Quiroga, Alejandro. España reinventada. Nación e identidad desde la Transición. Barcelona, 2007.
García Sanjuán, Alejandro, La conquista islámica de la Península Ibérica y la tergiversación del pasado. Del catastrofismo al negacionismo. Madrid, 2013.
Kamen, Henry. La invención de España. Leyendas e ilusiones que han construido la realidad española. Barcelona, 2020.
Manzano Moreno, Eduardo. Historia de España. Épocas medievales. Barcelona, 2010.
Morales, Antonio, Fusi, Juan Pablo i De Blas, Andrés (eds.). Historia de la nación y del nacionalismo español. Barcelona, 2013.
Núñez Seixas, Xosé M. Suspiros de España. El nacionalismo español, 1808-2018. Barcelona, 2018.
Pérez Vejo, Tomás. España imaginada. Historia de la invención de una nación. Barcelona, 2015.
Ríos Saloma, Martín F. La Reconquista. Una construcción historiográfica (siglos XVI-XIX). Mexico DF i Madrid, 2011.
