dilluns, 14 de gener de 2019

"La història supera la ficció" (capítols 1-13) - "Al Ras" d'À Punt Ràdio

L'estiu de 2018 vaig conduir una secció radiofònica setmanal sobre història valenciana en Al Ras, el magazín matinal d'À Punt Ràdio, amb el títol de "La història supera la ficció", en la qual tractava de donar a conéixer personatges, passatges i fets interessants del nostre passat col·lectiu com a poble. L'editora Jerònima Galés, l'exili austriacista, el menjar medieval, els orígens i l'evolució del valencià, la reina Margarida de Prades, l'orde de Montesa, la paella, la senyera, la crema borbònica de Xàtiva en 1707, etc. Però, com que únicament vaig penjar els capítols un a un en el perfil de Facebook de Vent d Cabylia, van quedar un tant amagats i recurrentment hi ha hagut gent que m'ha anat preguntant que on podien trobar-los perquè els volien emprar en classes d'història, de valencià, etc. Ací, doncs, els teniu: incrustats en este post, penjats en el canal de vídeos de Youtube de Vent d Cabylia i enllaçats en el meu canal personal d'Ivoox, on es poden sentir i també descarregar còmodament en mp3. Llàstima que em falte el temps per a poder continuar preparant la secció i divulgant el nostre passat per la ràdio perquè m'ho vaig passar realment bé i perquè, com bé sabeu, la història valenciana no s'acaba mai... En tot cas, ací van més de 4 hores de la nostra història! Espere que les gaudiu.  

















diumenge, 13 de gener de 2019

Gelaters d'Ibi, els valencians

Gelaters iberuts de Los Valencianos a Sevilla durant els anys 20

En el primer programa de la segona temporada del programa d'À Punt Ciutats desaparegudes viatjaren a Ibi (Foia de Castalla, l'Alcoià), on explicaren la història de la dedicació gelatera de molts veïns del poble des del segle XIX i aparegueren algunes meravelloses fotos antigues d'iberuts per mitja València, Espanya i el nord d'Àfrica venent i fent gelats amb els seus carrets mòbils o en els seus locals i fàbriques estables. Hi ha, de fet, un blog de Fotos antigues d'Ibi amb una secció especial de Gelaters i, entre les diverses cases comercials que s'hi poden vore, no només hi ha La Ibense, Bornay, La Nueva Ibense i Moran(t), sinó també El Valenciano, La Valenciana o Los Valencianos, una clara mostra del que eren i se sentien els iberuts i també com els identificaven de manera espontània fora de les fronteres valencianes, com a resultat d'una llarga identitat històrica i territorial forjada des de la creació del Regne de València en l'edat mitjana. Ací avall teniu una xicoteta selecció d'eixes fotos i el tall del programa dedicat a Ibi:

Gelaters iberuts a Guadalajara durant els anys 20

Gelats Guillem - El Valenciano en Valverde del Camino (prop de Huelva) durant els anys 40

Gelaters iberuts a Casablanca en 1910

Carret de La Ibense en el nord d'Àfrica a començaments del segle XX

Carrets de gelats dels iberuts Vilaplana e Hijos a Ceuta en 1924, amb la presència d'alguns xiquets i militars nord-africans

Local de La Valenciana (de l'iberut Francisco Ferrer) a Oran en 1929

L'iberut José Pérez Morán, Masogo, amb un carret de Los Valencianos en els anys 20 o 30

Gelater iberut de Los Valencianos en Albacete durant els anys 20

Un dels fundadors de La Ibense a Gibraltar en 1887

Gelateria iberuda Nevería Valenciana a Sanlúcar de Barrameda (prop de Cadis) en 1904

Carrets de gelats dels iberuts Los Antiguos Valencianos en 1924. Les cabres proporcionaven la llet per als gelats

L'iberut José Pérez Morán, Masogo, el del cigarret, i uns companys gelaters en els anys 20 o 30

Fàbrica de gelats dels iberuts Los Valencianos a Gijón en 1932


Local de La Nueva Ybense (José Guillem) a finals del segle XIX en el mateix municipi d'Ibi

Local de La Ibense a Algèria en l'any 1932

Camioneta dels iberuts Los Valencianos a Avilés en 1960



diumenge, 6 de gener de 2019

Els reis de València i d'Aragó pintats entre els segles XVI i XVIII

Hui dia de Reixos parlarem dels nostres reis, els reis que juraven els Furs de València en l'època en què va existir el Regne de València, des de la seua creació per part de Jaume I d'Aragó en 1238 fins a la seua abolició per part de Felip V de Borbó en 1707. En concret, este post recull una sèrie de quadros que són majoritàriament còpia dels que va encarregar en 1586 al pintor italià Filippo Ariosto la Diputació del Regne d'Aragó per al seu palau de Saragossa, que malauradament van desaparéixer amb l'incendi que l'edifici va experimentar durant la Guerra del Francés en 1809 (els de Carles I i Felip II els va fer Alonso Sánchez Coello). Les còpies, en canvi, sí que es  conserven, ja que es van fer en 1634 per ordre de Felip IV per a decorar el palau reial del Buen Retiro de Madrid, que va ser enderrocat en 1868 però que va passar aquelles pintures al Museu del Prado, on actualment es localitzen. També en el Palau de la Generalitat Valenciana (la institució homòloga a la Diputació del Regne d'Aragó per al cas valencià) hi ha una Sala dels Reis amb quadros dels monarques del regne valencià, però, com que no estan disponibles en línia, ací ens haurem de conformar amb els pintats per iniciativa aragonesa.

Així les coses, a continuació incloc ací tots els reis de les dinasties d'Aragó, Trastàmara i Àustria que van jurar els Furs de València. En concret, ho van fer tots des de Jaume I a partir de 1261 amb l'única excepció de Carles II, que durant el seu regnat entre 1665 i 1700 no va xafar ni una sola vegada el territori valencià. Tampoc ho va fer el primer Borbó, Felip V, el responsable de la fi del Regne de València, però sí que ho va fer, per contra, el nebot de Carles II, l'arxiduc Carles d'Àustria, que va ser proclamat rei de València per les institucions valencianes entre 1705 i 1707, com a Carles III. La pintura d'ell que hi incloc no és, evidentment, d'origen aragonés, sinó napolità, conservada al Museu Nacional de Capodimonte i feta per Francesco de Solimena, precisament entorn d'aquelles mateixes dates en què es desenvolupava la Guerra de Successió (es calcula que es va pintar entre 1706 i 1711). La numeració dels reis que s'empra és la del territori principal de la Corona de cada moment (Aragó primer i Castella després):

Jaume I el Conqueridor (1238-1276). Museu del Prado (1634)

Pere III el Gran (1276-1283). Museu del Prado (1634)

Alfons III el Liberal (1285-1291). Museu del Prado (1634)

Jaume II el Just (1291-1327). Museu del Prado (1634)

Alfons IV el Benigne (1327-1336). Museu del Prado (1634)

Pere IV el Cerimoniós (1336-1387). Museu del Prado (1634)

Joan I el Caçador (1387-1396). Museu del Prado (1634)

Martí l'Humà (1396-1410). Museu del Prado (1634)

Ferran I d'Antequera (1412-1416). Museu del Prado (1634)

Alfons V el Magnànim (1416-1458). Museu del Prado (1634)

Joan II el Sense Fe (1458-1479). Museu del Prado (1634)

Ferran II el Catòlic (1479-1516). Museu del Prado (1634)

Carles I el César (1516-1556). Museu del Prado (1634)

Felip II el Prudent (1556-1598). Museu del Prado (1634)

Felip III el Pietós (1598-1621). Museu del Prado (1634)

Felip IV el Rei Planeta (1621-1665). Museu del Prado (1634)

Carles III (1705-1707). Museu Nacional de Capodimonte (1706/1711)

dilluns, 31 de desembre de 2018

Una Ibèria diversa: una Ibèria rica - Balanç de l'any

Cuentos de Iberia (L'Encobert, 2018). El podeu encomanar ací.

«Tots els habitants de la Terra parlaven la mateixa llengua i feien servir les mateixes paraules. Emigraren des d’Orient, trobaren una plana en el país de Xinar i s’hi establiren. Llavors es digueren uns a altres: “Fem rajoles i coguem-les al foc”. Així començaren a utilitzar rajoles en compte de pedres i betum en compte de morter; i digueren: “Edifiquem-nos una ciutat i una torre que arribe fins al cel, així ens farem un nom i no ens dispersarem per tota la Terra». Però el Senyor baixà a vore la ciutat i la torre que els hòmens construïen i es digué: “Tots formen un sol poble i parlen una mateixa llengua; si esta és la primera obra que fan, res no els impedirà dur a terme tot allò que es proposen. Baixem, doncs, a posar confusió en la seua llengua per tal que no s’entenguen els uns amb els altres”. Així el Senyor els dispersà per tota la faç de la Terra i deixaren de construir la ciutat. Per això la ciutat rebé el nom de Babel, perquè allà el Senyor introduí la confusió en la llengua dels habitants de la Terra i els dispersà per tot arreu». 

Segons la tradicional interpretació judeo-cristiana del relat bíblic que explica la història de la Torre de Babel (Gènesi, 11:1-9), l’actuació divina hauria sigut un castic a l’arrogància dels humans, qui, després del pecat original, l’expulsió del paradís i el diluvi universal, haurien pensat que podien quedar arrecerats i guarits dels perills vivint tots junts en una mateixa ciutat amb una gran torre. En conseqüència, Déu els hauria condemnat amb la diversitat de llengües i de grups humans que escampà per les distintes parts del món, creant així confusió, caos, problemes, inseguretats i desconfiança on no n’hi havia. D’altra banda, evidentment la història també era un mite etiològic fundacional que tractava d’oferir una explicació a la pluralitat de llengües i comunitats culturals amb què els hebreus estaven familiaritzats en la seua experiència vital a l’antic Pròxim Orient. Com ho continua estant hui en dia qualsevol persona del món en un planeta que alberga unes 7.000 llengües diferents, de les quals a la península Ibèrica no se’n parlen ni una, ni dos, ni quatre, ni set, sinó centenars d’elles, com les vora 300 documentades entre els actuals habitants peninsulars, des de l’abo’o camerunés al zhuang xinés, passant per l’amazic, el bengalí, el calmuc, el guaraní, el romanés, el tàmil o el wòlof. 

Tal confluència, fruit d’un món interconnectat i globalitzat, s’ha sumat en els darrers anys a la nòmina de llengües formades històricament al mateix territori ibèric des de l’edat mitjana, com a resultat evolutiu de la situació heretada dels temps de l’antiguitat. En concret, se sap que durant el primer mil·lenni abans de la nostra era les moltes diverses comunitats humanes que habitaven Hispània o Ibèria –noms geogràfics fixats precisament aleshores pels fenicis i els grecs– empraven distints parlars, com el tartessi, l’iber, el celtiber, el lusità o l’aquità, que en este darrer cas no era una altra cosa que el precedent de l’eusquera, la llengua, doncs, que s’ha transmés durant més temps en el solar ibèric –ja mil·lennis– i que en el present llibre troba reflex en les llegendes Lamiak i Zugarramurdi, recollides per José Miguel de Barandiaran al País Basc i Navarra respectivament. La resta de parlars, per contra, foren progressivament substituïts pel llatí portat pels conqueridors i colonitzadors romans, que el van fer hegemònic durant les primeres centúries de la nostra era, absorbint més tard també l’idioma gòtic dels grups visigots que dominaren Hispània entre els segles VI i VII, després de la desintegració de l’Imperi Romà d’Occident. 

Amb posterioritat, la conquesta islàmica de la major part de la península Ibèrica a començaments del segle VIII i la formació d’al-Àndalus, amb la contínua arribada de nombrosos colonitzadors àrabs i berbers del Pròxim Orient i el nord d’Àfrica, comportaren un altre canvi lingüístic substancial. Per una banda, el llatí vulgar evolucionat que parlaven en origen la majoria dels habitants del territori andalusí acabà desapareixent, davant la islamització i l’arabització generalitzada de la societat que s’hi produí durant els segles subsegüents. Per una altra banda, a la part septentrional de la península que romangué o prompte passà a mans cristianes, com en moltes altres zones d’Europa, l’anterior continuum llatí anà allunyant-se cada vegada més de la mateixa llengua llatina i marcant cada vegada amb més força les diferències entre uns llocs i altres fins a fer aparéixer, entre els segles IX i XII, els denominats parlars romanç. Amb tot, malgrat que les divergències d’uns parlars a altres eren ja ben evidents en aquells moments, encara no hi havia una autoidentificació i una diferenciació político-territorial consistent, ja que simplement es distingia entre el llatí i el romanç, el qual, tot i les marcades distincions segons les zones, es considerava també un continuum global. De fet, encara a mitjan segle XIII tant Jaume I com Alfons X el Savi designaven la llengua que parlaven amb el mateix nom genèric de «romanç», malgrat que òbviament el Llibre dels feits i la Estoria de España no reflectien ni molt menys uns mateixos usos lingüístics. 

Seria fonamentalment entre els segles XIV i XV quan es produiria l’eclosió d’una important diversitat de llengües plenament assumida i molt vinculada a les noves i grans estructures polítiques que començaren a consolidar-se i centralitzar-se a partir de llavors, en paral·lel a l’expansió i l’ocupació cristiana de tota la península Ibèrica, que acabà posant fi a l’existència d’al-Àndalus en l’any 1492, amb la capitulació de Granada. En este sentit, com apunta el filòleg Joan-Lluís Marfany en La llengua maltractada. El castellà i el català a Catalunya del segle XVI al segle XIX (2001, p. 17): «Durant molts segles, la gent parlava d’una certa manera o altra –i algunes d’aquestes diverses maneres estaven més o menys relacionades entre si i es distingien més o menys unes d’altres–, però ningú no parlava "en" cap "llengua". Són la seva associació amb certes estructures de poder polític i els seus consegüents accés a la condició de vehicle d’expressió escrita, imposició a una població i creixent estandardització que han fet que alguns parlars s’aglutinessin en llengua dins un territori determinat –i l’absència d’aquesta vinculació o la seva frustració que n’ha deixat uns altres en l’estat de mers parlars-. El camperol de Torredonjimeno i el pescador de San Pedro de la Barquera s’expressaven en parles molt diferents. Els lingüistes hi poden discernir, és clar, certes formes estructurals bàsiques comunes, referibles en molts casos a un passat molt llunyà, i descriure-les així com a varietats d’una mateixa llengua castellana. Però això no passaria de ser una entelèquia teòrica si no fos per la compartida pertinença a l’Estat amb la història del qual s’entrelliga inseparablement la formació d’aquesta llengua». 

Així les coses, deixant de banda el cas de l’immemorial eusquera, completament al marge de l’evolució de la branca romànica, els desenvolupaments polítics i institucionals de l’època baixmedieval foren els que donaren peu a unes noves consideracions lingüístiques de caràcter territorial. El continuum galaico-portugués, per exemple, s’acabà designant amb dos noms diferents: un, el gallec, vinculat a l’antic Regne de Galícia integrat primer en el Regne de Lleó i finalment en la Corona de Castella, i l’altre, el portugués, plenament associat a Portugal, que es desenvolupà com a regne independent a partir del segle XII. De manera semblant, la llengua parlada pels pobladors de Catalunya i portada amb ells a terres valencianes i balears després de les conquestes als musulmans de mitjan segle XIII es denominà únicament com a català durant tota la centúria posterior, però a partir del segle XV, en consonància amb el desenvolupament polític plural de la Corona d’Aragó, passà gradualment a considerar-se valencià al Regne de València i mallorquí al Regne de Mallorca (o també menorquí i eivissenc, pel fet insular). A la Corona de Castella, per contra, la uniformització institucional promoguda ja des de la baixa edat mitjana i l’assumpció del castellà com a llengua principal de la monarquia, així com la seua extensió meridional per les noves zones de conquesta als musulmans -com ara la Manxa, Múrcia, Extremadura i Andalusia-, motivà el reforçament total i l’hegemonia de la llengua castellana i el progressiu arraconament tant de l’esmentat gallec com de l’astur-lleonés parlat en els antics Regnes d’Astúries i de Lleó i els seus contorns -com determinades parts de Cantàbria i de la mencionada Extremadura-. Finalment, al Regne d’Aragó durant aquell període baixmedieval també hi hagué una evident diversitat lingüística entre els pobladors cristians, amb l’aragonés i el català centrats en les parts més septentrionals i orientals i el castellà cada vegada més majoritari de la vall de l’Ebre en avall. 

Eixa mateixa situació de pluralitat i diversitat de llengües que acabà de forjar-se durant la baixa edat mitjana és la que es plasma ací, en els Cuentos de Iberia, amb el Conto Gallego de la gallega Rosalía de Castro i O Mistério da Árvore del portugués Raul Brandão; amb La llegenda de Sant Jordi de la catalana Agna de Valldaura, Dimoni del valencià Vicent Blasco Ibáñez i Na magraneta del mallorquí Antoni Maria Alcover; amb El país del sol de la castellana Rosario de Acuña, La borrica, el vinatero y el obispo del manxec Paco Arenas i Madre por hija de l’andalusa Carmen de Burgos; amb Na droguería de l’asturià Leopoldo Alas «Clarín», El café del mi puebru del lleonés Cayetano Álvarez Bardón, La onjana y el sevillanu del càntabre Juan Sierra Pando i La gurulla del coral de tres vueltas de l’extremeny José María Alcón; o amb Lo chuego de l’aragonesa Patricia Esteban. A això, a més de les ja citades llegendes en basc, s’afigen encara quatre casos particulars més: L’arbre dels menairons de Fèlix Rabassa per al català d’Andorra, eixe coprincipat baixmedieval que ha esdevingut un microestat en la contemporaneïtat; La gallinita de Federico García Lorca traduïda com E khajni al romaní, la llengua del poble gitano que començà a arribar a la península a partir del segle XV; Mandròni, eth gigant dera Val d’Aran d’Albert Fàbrega per a l’occità aranés parlat a la Vall d’Aran, el xicotet territori gascó que s’incorporà definitivament a Catalunya a principis del segle XVI; i In sciû sangue di só figiö de Teresa Sepulcre, en el lígur tabarquí que parlaven els pobladors de Tabarca en el moment de la seua arribada a l’esmentada illa alacantina a finals del segle XVIII. 

Un bellíssim reflex de la història ibèrica, que mostra, a més a més, que almenys per als parlars d’origen romànic, amb predisposició i uns mínims coneixements, no ens calen ni traductors ni canvis de llengua a l’hora comunicar-nos entre uns i altres. Una Ibèria en què el continuum d’intel·ligibilitat podria continuar funcionant mitjançant l’impuls, el coneixement i el respecte mutu entre les diverses llengües heretades i encara emprades per importantíssims conjunts de població. Però el pes de la història també és ací important. A l’eclosió lingüística baixmedieval seguí, a la península i arreu d’Europa, un període de progressiva uniformització vinculat a l’imparable creixement primer dels Estats moderns i més tard, ja en època contemporània, dels Estats-nació. En el cas ibèric, la gran pluralitat històrica de comunitats culturals quedà agrupada en tan sols dos territoris: Portugal, amb el portugués com única gran llengua històrica, i Espanya, amb una clara preeminència demogràfica i política del castellà, que fou proclamada llengua oficial i exclusiva de l’Estat ja des del segle XVIII, en fort detriment de tota la resta. Per tot el món occidental l’evolució fou semblant i no és debades que durant el darrer segle hagen desaparegut més de 400 idiomes, a una mitjana d’un cada tres mesos, i els lingüistes prevegen que en desapareixeran més de 3.000 fins a finals de la present centúria. Es mantindrà l’ús de l’aragonés d’ací a 80 anys? I el de l’astur-lleonés? Tindran alguna possibilitat real de pervivència social el gallec o l’eusquera? Continuaran sabent escriure i estimant els meus hipotètics nets la llengua en què estan escrites estes ratlles? 

En el cas espanyol, els intents de dignificació i impuls de les llengües històriques diferents del castellà entropessen constantment amb la mateixa realitat demogràfica dels usos idiomàtics, amb l’estructura política, cultural i mediàtica de l’Estat i, per si fora poc, amb el rebuig frontal d’una bona part de la població que sembla beure d’aquella tradició judeo-cristiana que considerava un terrible castic diví la diversitat lingüística. No se n’adonen, potser, que el mite de la Torre de Babel té també una altra interpretació: Déu no volia per a la humanitat la uniformitat de les rajoles en compte de la varietat multiforme de les pedres, Déu no volia per a la humanitat la monotonia d’una existència acomodatícia i arrecerada de tota contingència. I tal vegada per això la pluralitat de llengües no era un castic, sinó un regal, una oportunitat d’enriquiment, una incitació al progrés a través de la complexitat, un apassionant repte social i tot un indicador que el motor de la vida i de la història no és l’homogeneïtat, sinó la diversitat. Comproveu-ho. Passeu i llegiu estos contes d’Ibèria i no vos sentireu apesarats ni condemnats. Tot el contrari: sereu més feliços, n’estareu contents, orgullosos i encuriosits i n’eixireu amb més ganes de potenciar i enfortir el nostre ric patrimoni cultural. Gaudiu-ne, doncs, d’este meravellós cant a la pluralitat de les terres i els pobles ibèrics.

* * *


Un taronger de Borriana. Continuaran havent-n'hi en passar anys i anys?

Així acabe el 2018, amb la publicació d'este pròleg al llibre Cuentos de Iberia, acabat d'editar per L'Encobert a iniciativa del seu editor, José López Camarillas, que recull 19 contes en 9 llengües diferents de la península Ibèrica: 4 en català-valencià (amb contes de Catalunya, València, Mallorca i Andorra); 4 en astur-lleonés (amb contes d'Astúries, Lleó, Cantàbria i Extremadura); 3 en castellà (amb contes de Castella, la Manxa i Andalusia); 2 en gallec-portugués (amb contes de Galícia i Portugal); 2 en basc (amb contes del País Basc i Navarra); i un en aragonés, un en aranés, un en romaní i un en lígur tabarquí. Un plantejament ben valent i que ens proposa obrir de bona gana els ulls davant la pluralitat lingüística i històrica de l'Estat espanyol. Tot el meu suport, doncs, a la iniciativa.

D'altra banda, en rebre fa un parell de dies el llibre, amb la sensació de l'any que s'acaba, vaig provar de mirar cap arrere i en un principi em va semblar que no havia sigut un any excessivament fecund. Però pareix que només era una sensació passatgera, ja que, fent-ne recapitulació, diria que, per contra, ha vingut ben carregadet: acadèmicament, des dels diversos articles i capítols publicats (entre d'altres, un a Routledge sobre els mètodes de votació parlamentària en les Corts de la Corona d'Aragó o un altre al CSIC, sobre la fiscalitat valenciana de mitjan segle XIV, a banda dels que han quedat en premsa) fins a les ressenyes (entre d'altres, sobre llibres de Gemma Pellissa i Vicent Royo) o les ponències en congressos i trobades a Hamburg, Saragossa, Prades i València (sobre el pactisme, el seté centenari de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, les relacions polítiques en temps de Margarida de Prades i el sisé centenari de la Generalitat Valenciana respectivament). Així mateix, pel que fa a l'ensenyament en la Universitat Jaume I de Castelló, en la qual encara estic iniciant-me com aquell qui diu (ha sigut l'any, per exemple, del Diploma d'Iniciació a la Docència Universitària), he continuat fent classes de Grau relacionades amb la Història del Dret i he tingut un meravellós grup d'estudiants del Màster en Història i Identitats als quals augure bona cosa d'èxits.

Així mateix, tot i que no val a penes res per al cursus honorum acadèmic, he aconseguit no abandonar el món de la divulgació, ja siga per les xarxes amb els companys del Grup Harca, Frederic Aparisi i Ferran Esquilache; a través de textos per a revistes i llibres per al gran públic (amb una especial profusió enguany en l'àmbit català, amb la participació, per exemple, en la Història mundial de Catalunya, la Revista de Catalunya o El Món d'Ahir); o a través de l'elaboració, durant els mesos d'estiu, de la secció radiofònica "La història supera la ficció" en el magazín matinal Al Ras, d'À Punt Ràdio. En este sentit, també he anat a aquells programes de la nova radiotelevisió pública valenciana on m'han cridat, ja fora a Assumptes Interns, El Matí, Ciutats Desaparegudes, Pròxima parada, l'Especial del 9 d'Octubre, etc. Igualment, he continuat organitzant, amb l'ajuda d'Álex Zahinos, les recurrents jornades impulsades per La Rambleta sobre La València Contada, al voltat dels diversos barris de la ciutat (enguany Sant Marcel·lí, Campanar i L'Eixample) i va ser tot un goig tornar a Xàbia Negra, per a fer un xicotet homenatge a l'historiador traspassat Jaume Riera parlant d'El cavaller i l'alcavota, així com redactar l'opuscle preparat per a la celebració dels 600 anys de la Generalitat per part de les Corts Valencianes i participar en l'elaboració del vídeo de l'Associació Cívica Tirant lo Blanc, amb Anna Garcia Escrivà, Marta Negre i Andreu Signes, sobre els 100 anys de la Declaració Valencianista.

Així mateix, encara que a presses i corregudes (haurem de corregir alguna coseta si arribem a la segona edició!), he pogut llançar a finals d'any Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians (Llibres de la Drassana, 2018), un recorregut molt lliure per la història del territori valencià i dels valencians com a poble que espere que puga ser útil a tots aquells interessats en el nostre passat i en el nostre futur col·lectiu. En relació amb això, evidentment, també he continuat fent costat als meus companys Toni Sabater, Felip Bens i Josep Vicent Miralles al front de l'editorial Llibres de la Drassana, en què enguany hem fet front a nous i grans reptes, això és: editar amb Valencia Plaza la revista Lletraferit ara amb una periodicitat trimestral i organitzar els I Premis Lletraferit de Novel·la i Novel·la Juvenil, amb uns excel·lents guanyadors materialitzats en les obres de Carles Fenollosa per una banda i Tono Fornes i Santi Inocencio per una altra, recentment publicades, Narcís o l'onanisme i Les aventures del capità Boira a Eivissa i FormenteraNo ha estat, per tant, un any debades. I venen més i més projectes per al 2019, dels quals tant de bo puga parlar a finals de l'any vinent amb la mateixa satisfacció que enguany d'estos ja acomplits... 

Siga com siga, tant en l'àmbit laboral com en l'àmbit personal i familiar, vos desitge que l'any que entra siga el millor possible. Bon 2019!

dijous, 27 de desembre de 2018

"Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians" - Pròleg d'Abel Soler



PRÒLEG

Abel Soler, historiador

Vicent Baydal és un investigador que transmet entusiasme identitari i el sap revestir d’afany divulgatiu. Ho fa, però, des d’una serenitat intel·lectual –comunicativa, mediàtica, cibernètica– ben poc mediterrània. Els únics excessos que u li pot imputar són els del sacrifici individual –“no et pariren per a dormir”, escrigué per a ell Estellés– d’hores i d’hores consagrades a fer arribar als valencians pessics i finestres de la pròpia identitat. Ho demostra el present llibre. Baydal ens escriu, als valencians –i s’escriu a si mateix–, com si visquérem en una terra d’avidesa lectora. Historiador de vocació optimista, advoca per la (re)construcció d’un país nacionalment conscient, preservador d’una identitat cultural forjada al llarg dels segles sobre un territori bell i divers, solcat per efímeres civilitzacions. 

Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians conté un calidoscopi d’històries particulars que ens ajuden a avançar en el temps. El llibre ens fa participar dels patiments, les glòries i les esperances d’aquells qui ens han precedit; especialment, d’aquells qui formen part –com nosaltres, els lectors– del poble valencià. Perquè “no s’és res si no s’és poble”, enmig d’una societat global que s’alimenta de la relació dialògica d’experiències culturals i nacionals. Per les pàgines del llibre del prohom cosmopolita que és Vicent Baydal (medievalista poliglot, conferenciant, editor, agitador cultural, etc.) circula un repertori de personatges i sensacions d’interés aborigen, narrats amb una relectura i una projecció que ultrapassen la vana curiositat regional. El redactor s’adreça, en romanç pla, a un lector amicalment proper; no necessàriament aficionat als llibres d’Història amb majúscula. Escriu per a qui s’interesse a adquirir coordenades bàsiques del territori viscut, de la gent amb la qual convivim, del llegat patrimonial que ens atorga un valor. Arqueologia, belles arts, literatura..., no hi ha camp humanísticament discernible que no recórrega l’escriptor. 

Acompanyem l’autor en una singladura històrica apassionant: des dels homínids que encengueren el foc de Bolomor, dins una cova de la remota Valldigna prehistòrica, fins al desideràtum democràtic del nostre temps d’aconseguir una societat més justa i igualitària, precisament als cent anys de la Declaració Valencianista de 1918. El subtítol anuncia una “història dels valencians”, però el títol, “del Sénia al Segura”, ens avisa que potser viatjarem més enllà del segle XIII fundacional, per un territori valencià –el recinte específic de la reflexió– envaït, i de vegades vexat, per determinades cultures –i incultures, també–, inclosa la d’un país circumdant. La resiliència patriòtica dels valencians ha sigut i és memorable. En això estem, i en això està l’escriptor. 

L’historiador col·lecciona, veges si no, un increïble gabinet de curiositats ancestrals, d’herois i d’accions del pretèrit, que desfilen com una processó de Corpus: els arquers de la Valltorta i els fetillers del pla de Petracos, la dama d’Elx i el tresor de Villena, els guerrers de Llíria i els elefants d’Anníbal contra Sagunt, els romans incendiant la València que ells mateixos havien fundat, els bizantins contra els visigots, els colons berbers que instal·len séquies i paren assuts, el net d’al-Mansur planejant la muralla de Balansiya, Jaume I establint catalans i aragonesos per un país de nova colonització i un inefable sant Vicent Ferrer predicant l’apocalipsi per tot arreu... 

Fins ací tot semblaria ben esperable i ben tòpic, si no fora per la perspicàcia innovadora del professor Baydal, que no s’està d’introduir –diguem-ne– actors secundaris. Com ho podrien ser una tal María Torres, “que era de Terol” i “la seua cosina Milia” i “la seua filla Teresa, que tenia dos xiquets menuts” i menjaven amb ella “la carn de l’olla”. O Gertrudis Montaner, patriota valenciana que se’n va fugir a Catalunya el 1707 a conseqüència de la derrota d’Almansa. O Concha Boracino, presidenta revolucionària del Cantó de Torrevella, el 1873. I així, moltes altres presències –sòlides o etèries– de valencians del carrer rescatats dels arxius, de dones i d'homes del nostre passat que han fet possible el present i que mereixen un apunt en la Història. Hi desfilen, així, valencians fins a fa poc anònims al costat d’un Ramon Muntaner que lligava mates de jonc a l’horta de Xirivella, d’un Joan Lluís Vives assetjat per la Inquisició espanyola, d’una Jerònima Galés que fou excepcional impressora de llibres, d’un conspirador liberal Bertran de Lis cridant “¡Viva la Pepa!”, d’un Blasco Ibáñez agitant la bandera republicana, o d’un Joan Lerma... que ara viu a Madrid. 

Sembla una novel·la d’aventures, o una mascletà de flashbacks concatenats. O una representació operística trepidant, on recorrem l’espai i el temps a bord d’un bergantí de memòries que Baydal tripula, amb la brúixola ben imantada, vers l’Ítaca d’un futur col·lectiu perfectament millorable. Assistim a la tragèdia dels moriscos foragitats per la Corona, a l’esclafit de campanes i trons perquè Carles d’Àustria ha jurat els Furs i a l’avanç d’un general gallec exhumable que anihilarà, tots ensems, els delers identitaris i socials de valencians i gallecs. Les indagacions de l’autor el porten ineludiblement a propagar els efectes benèfics d’un corrent de retrobament nacional, derivat del regionalisme decimonònic, que el pensador “pancatalanistaJoan Fuster –a cada cosa, el que siga– reformularà amb èxit relatiu, i que expliquen el fet que molts lectors opten per llegir l’obra en versió valenciana. 

Hui dia, a desgrat d’alguns espècimens retrògrads, satisfets de viure d’espatles al llegat col·lectiu i a la lletra impresa, el ressorgiment nacional de València –un país agermanat amb les altres terres de la mateixa llengua– és un fet històricament constatable. O, si més no, una esperança políticament computable. L’opuscle de Vicent ho ratifica. La personalitat individual del ciutadà curiós i conscient que gaudisca de l’ensenyança del llibre, a la fi del relat, es vorà enfortida i reconfortada pel simple fet de sentir-se partícip d’una personalitat comunitària. Participar, no debades, és “tindre o prendre part en una cosa”. A l’Atenes de Pèricles, la ciutat de la democràcia fundacional, només els “idiotes” renunciaven a prendre part en aquell sistema que posava el debat en comú. Prenguem-ne nota.

[Si voleu adquirir el llibre, ho podeu fer des del següent enllaç, en valencià o en castellà, sense cap cost d'enviament a casa en un màxim de 48 hores: https://bit.ly/2Bmyrtn]

dimecres, 14 de novembre de 2018

Cent anys de la Declaració Valencianista (1918-2018)

Manifestació valencianista a la ciutat de València el 9 d'Octubre de 1932

Què som els valencians? Qui som els valencians? Som un poble? Som una cultura? Som una nació? Els valencians, som? En quin territori som? I si som, com volem viure? Com volem organitzar-nos? Mitjançant comarques? Mancomunitats? Províncies? Autonomies? De tu a tu amb l’Estat en el qual vivim? O de forma dependent i subjugada? Amb un total reconeixement de la pluriculturalitat? O de manera uniforme i uniformitzadora? Amb una democràcia plena i real? O aparent i a mig gas? Estes són moltes de les preguntes que es van formular ara fa cent anys un grup de persones vinculades al primer partit valencianista de la història, la Unió Valencianista, encapçalada per financers, advocats i periodistes com Ignasi Villalonga, Eduard Martínez Ferrando o Maximilà Thous. I van ser també els primers a contestar aquelles preguntes partint d’una premissa fonamental: “La personalitat valenciana existix. Heus ací la nostra primera afirmació”. 

Evidentment, la seua postura no naixia del no res, sinó que s’havia format a partir de dos fets: per una banda, l’existència real, palpable, d’una identitat col·lectiva valenciana que enfonsava les seues arrels en la història de l’antic Regne de València creat per Jaume I en 1238 i, per una altra banda, l’aparició des del darrer quart del segle XIX de tota una sèrie de figures, com Constantí Llombart, Teodor Llorente, Fèlix Pizcueta o Manuela Agnés Rausell, que havien fundat i impulsat Lo Rat Penat com a centre d’estudi i difusió de la història i la cultura valencianes. D’allà isqueren les persones que més tard, en un altre context, el de la forta crisi de l’Estat espanyol que va ocasionar la pèrdua de les darreres colònies en 1898, van fundar noves organitzacions que per primera vegada reclamaven la reunió i cert grau d'autogovern per a les províncies de Castelló, València i Alacant. Eren associacions com València Nova, encapçalada pel metge Faustí Barberà, qui en 1907 va organitzar la Primera Assemblea Regionalista Valenciana, o també la Joventut Valencianista, molts membres de la qual acabarien formant l’esmentat partit de la Unió Valencianista en 1918. 

Aquell mateix any de 1918 el president dels Estats Units d’Amèrica Woodrow Wilson havia pronunciat un vibrant discurs que, per a posar fi a la Primera Guerra Mundial, assentava les bases contemporànies del dret d’autodeterminació, en demanar “un ajust obert i imparcial de les sobiranies que tinguera en compte els interessos de les poblacions afectades”. No debades, en acabar la guerra van nàixer més d’una desena d’Estats nous a Europa, com Txecoslovàquia, Polònia, Àustria, Hongria, Estònia, Letònia o Lituània. En aquell context, els fins aleshores reduïts nuclis del regionalisme valencià van fer un pas avant, no només fundant la Unió Valencianista, sinó adquirint també la capçalera d’un important diari de la capital, La Correspondencia de Valencia. Va ser allí, de fet, on es van presentar en societat mitjançant l’anomenada Declaració Valencianista, huit bases o textos diferents que, publicats entre el 14 de novembre i el 7 de desembre de 1918, exposaven els seus punts programàtics fonamentals. 

I què plantejaven els valencianistes de fa un segle? El seu objectiu primer era l’aprofundiment de “la democràcia i la justa convivència de totes les nacions”. En conseqüència, partint del reconeixement de la plurinacionalitat d’un Estat espanyol que històricament havia estat conformat per grups poblacionals diversos i territoris diferenciats, proposaven com a millor forma d’organització política la creació d’un Estat federal. Dins d’ell hi hauria un Estat valencià, amb Parlament i Govern propis, que es podrien triar “a base del sufragi universal extensible a les dones” (que llavors estava prohibit), amb una extensa llista de competències, entre les quals s’incloïa la cooficialitat del castellà i del valencià (que també estava prohibit aleshores per a qualsevol ús oficial). Per tant, la Declaració Valencianista avançava molts dels elements que, amb el pas de la història i l’esforçat aprenentatge de la convivència, s’han acabat materialitzant en forma de l’actual Estat de les Autonomies. 

Ara bé, moltes altres de les seues propostes, ben importants, encara són una assignatura pendent. Per exemple, l’aprofundiment de l’autonomia municipal, amb mecanismes de finançament que puguen permetre als Ajuntaments dur avant la seua tasca. O l’organització territorial dels valencians, per a la qual la Declaració Valencianista plantejava una “lliure federació d’organismes municipals i comarcals” que no estiguera forçadament prefixada per l’arbitrària divisió provincial. Així mateix, les bases de la Declaració Valencianista també demanaven la superació de l’extrem centralisme de les inversions de l’Estat. No debades, ja denunciaven la manca d’un necessari tren litoral de València a Alacant, que cent anys després continua sense existir. També en relació amb això, una de les cabdals formulacions de les bases valencianistes era la constitució d’una Hisenda pública valenciana que poguera gestionar els diners dels valencians i destinar-los a millorar el seu benestar quotidià. 

És per això que un segle després la Declaració Valencianista manté bona part de la seua vigència. Com a primera gran fita de les reivindicacions valencianes contemporànies i com a primera gran aportació del valencianisme al debat sobre l’organització territorial de l’Estat a partir de dos premisses fonamentals: la millora de la democràcia i l’existència d’una personalitat col·lectiva valenciana que enfonsa les seues arrels en la història i es projecta de manera esperançadora cap al futur. La Declaració Valencianista va ser una fita en el seu context a l'hora de plantejar obertament en el debat públic valencià tots els cabdals aspectes mencionats. Cent anys després ens continuem preguntant i continuem reflexionant sobre molts d’ells. I bona part de les respostes continuen tenint els mateixos fonaments: els de la democràcia, la diversitat, les llibertats, la tolerància i el benestar. És per això que ara i ací, hui, volem commemorar el seu centenari.

Declaració Valencianista publicada en La Correspondencia de Valencia el 14 de novembre de 1918. Al llarg de les setmanes següents s'hi anaren publicant textos explicatius més desenvolupats de cadascuna de les bases, que es poden llegir en este pdf.