dissabte, 16 de juliol de 2016

D'himnes nacionals i la "Malaguenya de Barxeta"

Il·lustració de Daniel Sesé sobre la "Malaguenya de Barxeta"

Com he explicat moltes vegades per al cas de les banderes, tampoc hi havia "himnes nacionals" abans de la creació dels Estats-nació i el desenvolupament dels nacionalismes contemporanis des de finals del segle XVIII. Les entitats polítiques anteriors, foren el Regne d'Aragó, el de València, el Principat de Catalunya, la Corona de Castella o el Regne de Suècia, no tenien un himne distintiu i característic, oficialment reconegut i popularitzat entre tots els seus habitants. Simplement perquè no el necessitaven, ja que la seua lògica de funcionament, sense representació democràtica, sobirania popular ni drets polítics individuals, era totalment diferent a l'actual, en què els Estats-nació ho mediatitzen tot. Llavors hi havia comunitats polítiques emanades de cada unitat política territorial (l'aragonesa, la valenciana, la catalana, la castellana, la sueca, etc.) i identitats col·lectives vinculades a elles, però, en conjunt, no vehiculaven per complet i fins a l'últim detall, com hui en dia ho fan les identitats nacionals, la lògica global de l'acció i les mentalitats polítiques quotidianes. 

És per això que no es necessitaven ni banderes ni himnes oficials més enllà de determinats símbols distintius, normalment vinculats a les cases reials i sempre canviants, atés la fluctuació constant de l'extensió dels dominis de les mateixes dinasties governants. No debades, si es fa un breu repàs a la història dels himnes nacionals es comprovarà que la gran majoria, fins i tot en el cas d'Estats amb segles d'unió política, foren compostos i proclamats a partir de finals del segle XVIII, i sobretot durant el segle XIX, en plena consonància amb el desenvolupament del nacionalisme, l'aparició dels Estats-nació i la intervenció de les masses ciutadanes en la política arreu del món. Tampoc l'extensió del "God save the King/Queen" (que en realitat no ha sigut proclamat oficialment com a himne mai) o "La Marsellaise" són més antics que això i quan de vegades s'ha tractat d'afirmar que hi havia països medievals amb himnes nacionals, com en el cas del Regne de Polònia amb la "Bogurodzica", s'ha comprovat finalment que eren càntics religiosos vinculats a la casa reial i les gestes bèl·liques, però que en realitat no eren himnes nacionals com els entenem hui en dia i, de fet, acabaren desapareixent amb el temps.

Els nacionalismes contemporanis, tingueren o no un Estat que els representara, van ser els que van triar i promocionar un himne propi com a símbol de la nació que defensaven, creant-lo per a l'ocasió, de vegades pouant de cançons o tonades populars que els donaven una pàtina d'historicitat. El cas català, molt ben estudiat per Josep Massot en el seu llibre Els Segadors. De cançó popular a himne nacional de Catalunya, és ben representatiu i evident. En origen la cançó nasqué en el segle XVII, durant la Guerra dels Segadors de 1640, com un romanç que explicava les raons que tenien els catalans per a revoltar-se contra el rei Felip IV i el comte-duc Olivares. Però no era cap himne de Catalunya ni res per l'estil i simplement es transmeté en algunes contrades com a cançó popular, sense que la gran majoria dels catalans la coneguera mai, fins que en les dos darreres dècades del segle XIX, en paral·lel a la gran escalada del catalanisme que es produí justament llavors, es propugnà com a himne nacional. 


Francesc Alió i Emili Guanyavents, els creadors d'"Els Segadors" entre 1892 i 1899

En primer lloc, el filòleg i folklorista de la Renaixença Manuel Milà i Fontanals recollí el text transmés del romanç -molt diferent a la versió actual- en el seu Romancerillo catalán de 1882 i una dècada més tard, en 1892, Francesc Alió l'inclogué en la seua obra Cançons populars catalanes, amb la introducció d'alguns versos nous, com el famós "bon colp de falç, defensors de la terra(per inducció d'Ernest Moliné), i afegint-li la melodia d'una cançó popular de segar que no tenia res a vore. El llibre, en consonància amb la progressió geomètrica del nacionalisme català durant aquella dècada, tingué moltíssima difusió i quan la Unió Catalanista convocà en 1899 un concurs per a trobar un himne nacional per a Catalunya el poeta i tipògraf Emili Guanyavents, que provenia de l'anarquisme i el republicanisme, adaptà encara més la lletra, retallant-la a la mitat i canviant-la considerablement, amb els versos actuals, molt més emotius nacionalment parlant i molt més rebels. De fet, durant cert temps, mentre que els grups catalanistes progressistes cantaven la nova versió, els conservadors, tractant d'evitar versos com "seguem cadenes", es continuaren remetent a la vella, més tradicional, o fins i tot propugnaren himnes alternatius, com féu la Lliga Regionalista amb el "Cant de la Senyera". 

En qualsevol cas, "Els Segadors" amb la melodia de 1892 i el text de 1899 fou la versió que acabà popularitzant-se i que els partits nacionalistes catalans adaptaren com a himne de Catalunya fins que fou finalment proclamat com a tal en el Parlament fa 23 anys, en 1993. Per la nostra banda, el cas valencià també és un bon reflex de la vinculació dels himnes a l'evolució contemporània dels nacionalismes. L'anomenat "Himne a València" fou encarregat per l'Exposició Regional Valenciana de 1909, quan encara ni s'havien plantejat les primeres reivindicacions nacionalistes valencianes (apareixerien molt poc després, amb la publicació de l'assaig De regionalisme i valentinicultura del doctor Faustí Barberà i l'organització en clau nacionalista d'associacions com València Nova, Pàtria Nova i la Joventut Valencianista durant la dècada de 1910). En conseqüència, l'"Himne a València" compost pel mestre Serrano amb lletra de Maximilià Thous (excepte el primer vers), fou fill del pensament hegemònic dels valencians de l'època: un "sa" regionalisme, en castellà (no fou traduït al valencià fins a 1925) i amb un primer vers que ho deia tot: "per a ofrenar noves glòries a Espanya". 

És a dir, era un himne regional (així fou proclamat el mateix 1925 pels alcaldes de les ciutats de Castelló, València i Alacant), que des d'un punt de vista valencianista tenia la virtut de tornar a reunir les tres províncies valencianes en una idea col·lectiva després de quasi 100 anys separades, però, alhora, no podia funcionar de cap manera com a himne nacional, ja que estava completament subsumit i voluntàriament sotmés al marc nacional espanyol de base castellana. No debades, ben prompte aquelles organitzacions nacionalistes que sorgiren molt poc després propugnaren un himne alternatiu, també mitjançant un concurs, que guanyà Lluís Cebrian Ibor en 1915, amb la cançó que es coneixeria posteriorment com a "Vent de Ponent". I encara uns anys més tard, en 1922, el fill homònim de Maximilià Thous donaria lletra a la "Cançó de lluita", que també era utilitzada com a himne pels valencianistes de l'època, els dos amb versos reivindicatius, escrits clarament en clau nacionalista valenciana. 


"Himne a València", en castellà, en la versió original feta per a l'Exposició Regional de 1909

El franquisme, com és sabut, arrasà amb tot aquell valencianisme previ a la Guerra Civil i també desaparegueren els himnes alternatius que propugnava. En aquelles circumstàncies, amb la formació progressiva d'un nou nacionalisme valencià durant les dècades subsegüents, potser l'"Himne a València" podria haver-se reconvertit i passar d'alguna manera d'himne regional a himne nacional, aprofitant la seua certa extensió social. De fet, això és precisament el que es tractà de fer amb la proposta de versió valencianista que aparegué en 1955, en un llibre de la Junta Central Fallera d'Alzira, que canvià els versos de "Per a ofrenar noves glòries a Espanya" i "Pas a la regió que avança en marxa triomfal" pels de "Tots baix els plecs de la nostra senyera" i "Pas a la nació que avança en marxa triomfal". La idea no reeixí, ja que la versió oficial i popular continuà sent la regionalista en clau espanyola, com tampoc es difongué apenes el "Cant de la senyera", compost per Agustí Alaman amb lletra de Carles Salvador en 1949, també amb intencions valencianistes.

Així les coses, l'himne alternatiu que el nou nacionalisme valencià impulsà a partir dels anys 60-70, quan ja havia pres certa embranzida vinculat al pensament i l'obra de Joan Fuster, fou la "Muixeranga" (tot i que ell la propugnava, més aïna, com a himne dels Països Catalans, ja que considerava que "Els Segadors també és un himno 'requional'"). Així, la "Muixeranga", una cançó tradicional valenciana vinculada a una dansa homònima conservada a Algemesí, s'ha consolidat finalment com a himne entre els valencianistes de les darreres dècades i actua en certa manera com a alternativa a l'Himne Oficial de la Comunitat Valenciana, el de l'Exposició Regional, proclamat per les Corts en 1984. I fins i tot és possible que en els darrers anys, amb la declaració de Patrimoni de la Humanitat de les Festes de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí i l'expansió del fenomen muixeranguer, haja guanyat adeptes i s'haja estés socialment com a cançó estretament vinculada al sentiment valencià. 

En eixe sentit, la "Muixeranga" té una característica que és alhora una virtut i un problema: no té lletra (bé, en realitat Al Tall en proposà una, però en cap moment ha reeixit). El fet de no tindre lletra és una virtut en tant que, sent una tonada molt emotiva, això és també un factor que facilita la seua popularització, ja que evita entrar en disquisicions sobre les característiques o els valors atribuïts a la pròpia nació. Però evidentment això també és un problema, atés que el fet de cantar col·lectivament una lletra apresa -més encara si també és emotiva- coadjuva a l'èxit cohesionador dels himnes patriòtics; si no, que els ho diguen als que competició esportiva rere competició esportiva es lamenten de la falta de lletra de l'himne espanyol, que, sent així menys controvertit, queda al remat certament desllavassat. I potser en relació amb açò entra en joc una altra cançó que d'alguna forma en els darrers anys també està complint el paper d'himne valencià, tant entre valencianistes convençuts com entre moltes altres persones amb una miqueta de proclivitat al sentiment valencià: la "Malaguenya de Barxeta" cantada per Pep Gimeno "Botifarra".

M'ho va fer vore el periodista Ignasi Muñoz en el darrer Feslloch, mentre el "Botifarra" la cantava, indicant-me que, a la pràctica, podria funcionar ja quasi com a Himne del País Valencià, per la seua gran difusió vinculada tant a actes valencianistes com d'altres de caràcter popular i pel mateix fet que té una lletra que es canta col·lectivament amb emoció i orgull. En este sentit, tot i la recent aparició en l'escena pública de la cançó (fa a penes 10 anys a través del disc Si em pose a cantar cançons), també s'ha pogut observar una progressiva transformació de cançó popular a himne, vinculada a la figura del mateix "Botifarra". De fet, hi ha hagut canvis significatius que han facilitat eixe camí, puix no debades esta és la lletra que va ser publicada en 2006: "Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Adzaneta i Albaida, en el Palomar i ací. / Ompli'm el sarró de pa, si vols que et guarde les cabres, que les figues ja s'acaben i raïm no en queda un gra [o no n'hi ha]. / La Llosa i el Genovés, Llocnou, la Torre i Barxeta, Xàtiva, Rotglà i Vallés, Llanera, Vallà i Montesa, Alboi, Cerdà i Estubeny la Granja, Sorió i Torrella". Supose que era la lletra que havia recollit "Botifarra" de la tradició popular -que explica la història de tot un rodamón pels pobles de la Vall d'Albaida i la Costera- i així la cantava en el concert de presentació del disc a Xàtiva:



A l'any següent, en el 2007, aprofitant i potenciant considerablement el que començava a ser el "fenòmen Botifarra", la cançó s'inclogué en el disc d'Obrint Pas Benvinguts al Paradís, amb un altre acompanyament musical i amb una lletra més reduïda, alhora que adaptada a la sensibilitat nacionalista valenciana a través d'una referència a la crema de Xàtiva i el renaixement del poble valencià com a país: "Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Adzaneta i Albaida, en el Palomar i ací. / Vinc del cor de la Costera, el poble dels socarrats, d'allà on renaix de les cendres el meu País Valencià". L'associació amb Obrint Pas féu, sens dubte, que la cançó arribara a moltíssima gent que potser en altres circumstàncies no l'haguera escoltada mai i el canvi de lletra la decantà cap a un himne vinculat al sentiment valencià. Així la cantaven Obrint Pas i el "Botifarra" en directe el mateix any 2007 i a partir d'aleshores, des del 2007-2008, el "Botifarra" en solitari començà a substituir l'estrofa final de la versió tradicional per la composta per a Obrint Pas, com es pot comprovar en els següents vídeos de l'Alcúdia en el 2008 i Muro en el 2010:





És a dir, que quedava així: "Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Adzaneta i Albaida, en el Palomar i ací. / Ompli'm el sarró de pa, si vols que et guarde les cabres, que les figues ja s'acaben i raïm no en queda un gra [o no n'hi ha]. / Vinc del cor de la Costera, el poble dels socarrats, d'allà on renaix de les cendres el meu País Valencià". I cal dir que, mentrimentres, la tonada popular continuà fent camí, ja que diversos cantaors i grups de música o de balls populars l'han convertida en un referent inexcusable del seu repertori. Per exemple, Carles Dénia, que la va publicar en el seu disc Tan alta com va la lluna, el 2008, amb la següent lletra: "Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Atzeneta d’Albaida, en el Palomar i ací. / Anna, Xella i Navarrés, Bolbait, Bicorp i Boquella, La Granja, Rotglà i Vallés, Gavarda, Alberic i Antella, l’Alcúdia i Massalavés. / Mira si he vist meravelles que he vist les aigües del riu banyant-te la pell morena en la cremor de l’estiu. / Mira si he corregut terres, des de Ponent a Llevant, i ara deixeu que descanse a la voreta la mar". Una versió que, molt més reduïda, també ha triat el grup de música d'arrel Xaluq, mentres que els grups de balls i danses solen recórrer a altres versions tradicionals, a l'original del Botifarra o a la versió valencianista en cas que la cante ell mateix en directe:






Però el camí de la cançó cap a la seua transformació en un himne encara ha tingut una altra parada: un nou canvi de lletra per part de Pep Gimeno "Botifarra". Si més no pel que es pot comprovar en les desenes de vídeos que hi ha en youtube, sembla que va ser en l'estiu del 2012, fa quatre anys, quan encara canvià la segona estrofa de la versió del 2007-2008, la d'"Ompli'm el sarró de pa", per una altra més moderna i amb un missatge clarament vinculat al que podria ser un himne en clau positiva i esperançadora, quedant en definitiva així: "Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Adzaneta i Albaida, en el Palomar i ací. L’altre dia jo somiava que ja era realitat un món sense violència ple de pau i llibertat. / Vinc del cor de la Costera, el poble dels socarrats, d'allà on renaix de les cendres el meu País Valencià". D'esta manera, la cançó ho té tot per a ser un himne molt popular i fins i tot per a poder convertir-se en un himne nacional. És una cançó tradicional que emociona i agrada, al mateix temps que la seua lletra combina tres factors: l'arrelament a la terra (en concret a part de les Comarques Centrals Valencianes, on precisament el sentiment valencià és ben fort); un missatge general d'esperança que connecta amb una visió global de la Humanitat; i un recordatori dels patiments històrics dels valencians, vinculat a la il·lusió col·lectiva de renàixer com a país i caminar tots plegats cap al futur.

I així és com la canta Pep Gimeno "Botifarra" des de fa uns quatre anys per tot el territori valencià, en grans concerts i en actuacions en auditoris i places dels pobles amb un èxit incontestable i multitudinari. Ningú protesta ni es queixa per la cançó, sinó que, ans al contrari, emociona i fa vibrar de manera notable tant a gent que és conscientment nacionalista valenciana com la que simplement se sent valenciana. Únicament, que jo conega, hi ha hagut un cas de desdeny públic a la cançó i va ser el que van fer dos membres de Ciudadanos en la Fira de Xàtiva del 2015, que expressament es negaren a aplaudir al "Botifarra" quan acabà la seua "Malaguenya de Barxeta", segurament per l'al·lusió al "País Valencià" i perquè eren ben conscients del fort sentiment de valencianitat que és capaç de vehicular la cançó entre els que l'escolten i la canten, com a bon himne (i en plena contradicció amb la seua cosmovisió nacional castellanoespanyolista). Però, llevat d'eixe cas excepcional, tot indica que l'acceptació de la cançó és generalitzada i precisament l'estreta vinculació al "Botifarra" és un dels seus grans punts forts, ja que només els malintencionats o els ignorants poden dubtar del seu treball per la cultura tradicional valenciana i per l'enfortiment de la consciència col·lectiva valenciana. 

Tot açò no vol dir, evidentment, que des d'un punt de vista valencianista ara hajam de reclamar la proclamació de la "Malaguenya de Barxeta" com a himne nacional valencià (d'altra banda, que es denomine "malaguenya" -que és un altre nom valencià per al "fandango" i "l'u"- pel seu origen andalús no seria sinó una bona mostra de com els valencians hem estat capaços al llarg de la història d'assimilar i reinventar les tradicions dels molts pobles que han arribat fins ací i s'han integrat en la societat valenciana). Simplement ara tenim dos bones cançons, la "Muixeranga" i la "Malaguenya de Barxeta", que poden funcionar com himnes alternatius a l'oficial valencià, que pel seu regionalisme i la seua submissió total al marc nacional espanyol és inapte i decepcionant per a motivar i pensar el futur col·lectiu dels valencians en clau pròpia. Probablement les dos alternatives són igual de bones, cadascuna amb les seus pròpies virtuts.

Ara bé, tocar els símbols nacionals de manera oficial és cosa major, no convenient fins que no s'haja guanyat una majoria social -per a que no siga un canvi condemnat al fracàs des del principi. Seria tant com realitzar ara un referèndum per la independència del País Valencià; el resultat ja el sabem, negatiu, així que millor no fer-lo, ja que no es donen les condicions. En canvi, si arriba un dia que hi ha una majoria social que canta amb orgull una lletra com la de la "Malaguenya de Barxeta" o escolta emocionada la "Muixeranga" voldrà dir que potser el canvi mental majoritari s'haurà produït i que caminem cap a una nova hegemonia com a fruit del missatge valencianista. En eixe sentit, crec que el que hem de fer és continuar emprant tant com pugam eixes altres cançons que sí que poden servir perfectament com a himnes valencians sense lligadures ni submissions a altres pobles, mentres continuem difonent el missatge polític d'igualtat i justícia per al poble valencià que vehicula el valencianisme. Ja arribarà, si convencem a la majoria de la societat valenciana, el canvi oficial; caurà pel seu propi pes, però el camí és encara llarg. 

En tot cas, que ara hi haja dos bones alternatives a un himne oficial que no es va pensar ni ha pogut ser reinterpretat en clau valenciana no pot ser més que una bona notícia. I que una d'eixes alternatives, la "Malaguenya de Barxeta", haja crescut tant com a himne de valencianitat en tan poc de temps és també un molt bon senyal. Els valencians estem encara -en realitat com tots els països però a molts diferents ritmes- en plena construcció nacional. A vore si finalment, des del cor de la Costera i des del cor de tots els valencians, aconseguim que el nostre país renasca de les cendres que ens ha anat deixant el passat. 





Post Scriptum: Com a curiositat afegiré que per al concert de comiat d'Obrint Pas al Teatre Principal de València en el 2014 es féu una versió especial, amb la col·laboració final del "Botifarra" i Miquel Gil, que deia: "Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Adzaneta i Albaida, en el Palomar i ací. / Eixa és la terra que estime, davant la qual sóc humil. Mai no vaig abandonar-la, m'obligaren a partir. / Vinc del cor de la Costera, el poble dels socarrats, d'allà on renaix de les cendres el meu País Valencià". Incloc també la versió de la "Muixeranga" que es va fer per a aquell mateix concert, emotiva a més no poder. I per últim afegiré que en el recent concert que Pep Gimeno "Botifarra" va fer també al Principal de València, en juny de 2016 a iniciativa de l'editorial Bromera, es van ajuntar la "Malaguenya de Barxeta" amb la dansa de la "Muixeranga", la cançó de la qual va sonar a continuació. 





dilluns, 30 de maig de 2016

Una serra que és un món

La Serra de Mariola, nevada. Foto: Joanbanjo

Vaig seure a taula en Cocentaina per primera volta fa a penes uns anys, per a informar als qui posteriorment serien els meus sogres, que fins llavors no coneixia de res, que me n’anava a viure amb la seua filla, que no els havia dit encara ni que tenia parella... No recorde el menú. Potser arròs al forn amb sobres de putxero. Però, evidentment, no era el que importava en aquells moments. El que importava és que a partir d’aleshores freqüentaria la capital del Comtat i, per extensió, Alcoi i la resta de poblacions que envolten la Mariola. Vam acabar casant-nos i una xiqueta bruna alegra ara les vides dels seus iaios i ties en les habituals visites que fem al poble dels socarrats.  

Nascut a València i de família completament benissera, de la Marina Alta, els meus coneixements de la zona es reduïen a una sèrie de llocs comuns o puntuals experiències personals amb els Moros i Cristians, les Covetes de Bocairent o la comunitat de Turballos, a Muro. Pel que fa al tema culinari, la cosa era igualment magra: l’olleta, que associava correctament als dies de festa, i les bajoques farcides, d’exòtic nom fora de la contornada. Únicament en la qüestió dels beuratges, les llargues vetlades compartides a Benimaclet amb gent de la terra m’havien eixamplat el catàleg de sabors a l’herbero, especialment en les nits més gèlides, i les diferents combinacions del que nosaltres anomenàvem burret, és a dir, el café licor.

Tanmateix, prompte em vaig adonar que davant dels meus sentits s’obria tot un ventall de possibilitats gastronòmiques totalment desconegudes no ja a soles per mi, sinó per la immensa majoria dels valencians, del Sénia al Segura. Els tostons! Com havia pogut viure sense una cosa tan senzilla però genial com els tostons? Per què més enllà del Comtat i de l’Alcoià no es coneixien? I eixes “taretes” de noms impossibles, com els abissínios o els garibaldinos? Perquè si de noms parlem, com és que tenien paraules endèmiques tan meravelloses com cocotets, mentirons, renyons de masero o pericana –proscrita encara de quasi tots els diccionaris–? I quina delícia les coquetes fregides o les de molletes! Per no parlar dels olis, els millors del país, o dels vins, amb projectes tan apassionants com el de Microvinya. I la monjàvena, també fan monjàvenes ací? Però si jo em pensava que eren de la Costera... Calla, que ara ve Nadal i cauran uns tronquets de repica’m el colze!     

En definitiva, en molts aspectes, però en especial el culinari, la Mariola és tot un món. Un món coherent, compacte, homogeni, més enllà de fronteres locals, picabaralles internes o assumpcions de patents d’autenticitat. Deia Vicens Vives que les muntanyes eren la reserva espiritual d’un país, ja que en elles es creaven els trets més potents de la seua personalitat: la laboriositat, el trellat, el sentit de continuïtat i la responsabilitat social. Més tard aquells valors baixaven cap a les planes i el litoral, on en certa manera prenien dinamisme però al mateix temps quedaven desvirtuats i acabaven perdent força. El valencià, però, és un país que tradicionalment ha donat poca importància a la muntanya. En tenim moltes, però poc habitades. La Serra de Mariola, no obstant, és la més poblada, amb vora 100.000 habitants. 

I pareix que, més que compartir els seus trets amb la resta dels valencians, els han mantingut per a ells, ferms, intactes. Segurament perquè ningú ha vingut a demanar-los res i tampoc ells han necessitat més ajuda que la de les seues pròpies forces, invertides en el profit d’una muntanya màgica. El nostre país, al remat, és així, fet de xicotets mons independents i orgullosos però interconnectats per un estret fil que naix de la història i la proximitat geogràfica. Com més coneixem eixos mons, més fort i segur es fa el fil. Com més els connectem i intercanviem els seus valors, més gran es fa la xarxa i més abundant resulta la pesca –que d’això, a la Marina, en sabem molt–. 

Introduir-nos en la cuina de la Serra de Mariola, no només a través de les seues receptes, sinó també de la gastroliteratura oferida per una magnífica selecció de lletraferits de les seues contrades, és una de les millors maneres d’endinsar-nos en el seu món. Una forma de reconeixement i autoestima per als que l’habiten dia a dia i un mode sorprenent i delitós de conéixer-lo per als que encara l’ignoren. Perquè tindre este llibre és, com deia el poeta de Burjassot, tindre la “Mariola doblada com un llençol, com el tapet de la taula, i guardada en un calaix i amb uns codonys aromada”. I això, amics, és tot un privilegi.


Text publicat com a pròleg del llibre d'Ana Valls i Mila Valls,
La cuina de la Serra de la Mariola (Llibres de la Drassana, 2016)

dijous, 26 de maig de 2016

Pensat i fet (I): Valencians i falles pel món

Portada de la revista Pensat i fet en 1927, feta per Marià Benlliure
Fa uns mesos vaig publicar en Valencia Plaza l'article "Pensar-ho i fer-ho: Valencianisme i falles", en què analitzava la relació històrica entre el nacionalisme valencià i la festa fallera a través de la revista Pensat i fet, coordinada per valencianistes de centredreta com Josep Maria Esteve i Ricard Sanmartín. Per a preparar-lo em vaig mirar els 57 números que van eixir entre 1912 i 1972 (no es publicà ni durant la Guerra Civil ni en 1946, en este darrer cas per la negativa de Sanmartín a introduir el castellà en la revista -cosa que no va passar mai- com li exigien les autoritats franquistes). La bona faena de Faximil Edicions Digitals, a través de la seua hemeroteca Números Sueltos, que oferix la col·lecció sencera, em permeté la consulta completa i la qüestió és que, a banda del que vaig explicar en l'article, se'm quedaren un fum de coses per comentar, ja que durant aquell llarg període de temps la revista Pensat i fet reflectí molts aspectes interessants del valencianisme i de l'evolució social valenciana en genera.

És per això que m'agradaria exposar-los ací, a través d'una sèrie de posts temàtics sobre alguns d'aquells aspectes, amb retalls provinents de la mateixa revista, que aniré comentant. En este sentit, una de les coses que més em sorprengué va ser la potència de les Falles com a element identificador dels habitants de València en l'exterior, quan estaven fora, com a immigrants o exiliats. En este sentit, cal destacar que durant molt de temps les Falles foren una festa exclusiva de la capital valenciana, que posteriorment, durant els anys 30, 40 i 50, anà estenent-se a altres pobles valencians. De fet, en un dels primers números de Pensat i fet, el de 1915, així ho exposava l'historiador i mestre xativí Ventura Pascual, qui, després de parlar d'altres tipus de falles, com les de Sant Antoni a Canals o les de Sant Joan a Barcelona, explicava que una volta a la capital comtal, en 1897, s'havia plantat una falla amb ninots per la mateixa festa de Sant Joan, criticant els intents d'independència cubana. El promotor de la iniciativa, l'amo d'una botiga de queviures, no era un altre que "un valencià dret i fet":

Una falla per Sant Joan a Barcelona, plantada per un botiguer valencià

Una altra de les històries que més em sorprengué, i per això vaig començar l'article amb ella, fou la del grup d'exiliats valencians de la Guerra Civil que plantà una falla la nit de Sant Josep de 1941 enmig del desert del Sàhara, on estaven construint una línia de ferrocarril amb el batalló de treballadors forçats de l'exèrcit francés al qual havien anat a parar. Cremant un grapat de cartons, papers i fustes, rememoraven els versos fallers i imaginaven el gust dels bunyols fins que algú, enmig del silenci de la nit, cridà "Visca València!" i tots s'abraçaren amb llàgrimes als ulls. Ho recordava el periodista valentí Eduard Buil en 1970, quan feia uns pocs anys que havia retornat a València des de l'exili algerià:

Una falla en el desert del Sàhara, en 1941

No debades, almenys des de 1919, valencians que residien fora de València havien començat a plantar falles de manera esporàdica ací i allà. Començant per Barcelona, on aquell mateix any el Centre Regional Valencià, sentint l'enyor per "les coses de sa terra, han volgut viure en la gran capital de Catalunya un dia valencià". El monument es va plantar enmig de la Via Laietana i el pregó festiu el va preparar el bibliotecari del Centre Regional Valencià, Josep Vilar, qui després de cridar a l'assistència de catalans, murcians, extremenys, asturians, castellans, bascos, càntabres, canaris, aragonesos, mallorquins i gallecs, finalitzava el seu discurs dirigint-se als habitants de Barcelona: "Veniu, barcelonins; el Centre vos espera com el dolç germanet que espera a sos germans i en penyora d'afecte i gratitud sancera, té fruites de ses hortes i flors de sa ribera, té'ls ulls de ses doncelles i'ls cors dels valencians".

Falla plantada pel Centre Regional Valencià en la Via Laietana de Barcelona en l'any 1919

A l'any següent fou el Grupo Valencia, constituït a Saragossa, el que plantà una falla en la capital aragonesa, incloent una bola del món amb una dona vestida de valenciana i un home vestit de manyo i els símbols de València i Saragossa per davall. Però els valencians es llançaren a fer falles no només en les zones de desplaçament més properes, sinó que fins i tot a Melilla, on "la colònia valenciana", que incloïa mestres, escultors i soldats, en plantà una en 1925. Uns anys més tard, en 1932, fou el torn de Madrid, on es féu una falla ambulant crítica amb la connexió per tren amb la capital espanyola, que, segons s'hi deia, es plantaria a Madrid, es duria en camió a València el dia 16 i al sendemà tornaria a Madrid, a la Glorieta de Bilbao, prop de Chamberí, on el dia 19 hi hauria despertà, bunyoleries, mascletà i cremà a les 12 de la nit. També ben lluny, a l'Argentina, la colònia valenciana aplegada entorn del Centre Social Valencià de San Román, en la província de Buenos Aires, plantà una falla en 1936, amb un llibret "escrit en un acceptable valencià". Des de Pensat i fet s'enviava una "coral felicitació a estos benemèrits patriotes, que allà tan llunt no s'obliden de la seua terra".

Falles plantades en els anys 20 i 30 a Saragossa, Melilla, Madrid i San Román (Argentina)
"D'un valencià a les Amèriques" (Josep Maria Esteve i Antoni Vercher, 1924)

En aquells mateixos anys, unes vinyetes de la revista també es feien ressò de la migració massiva de valencians a Nova York, on "el tio Pep el Fallero" jugava a beisbol, boxejava, s'enamorava d'una estrela del cine mut i acabava tornant en aeroplà a València per a vore les Falles... Durant els 20 i els 30 les Falles estaven en plena expansió i, com vaig explicar ací, van estar a punt de consolidar-se com a festa fins i tot en la ciutat de Tarragona -tot i que per Sant Joan-, de no haver estat pel trencament que significà la Guerra Civil. En la difícil etapa de la postguerra i l'exili hi ha constància, en tot cas, de diferents falles que els desplaçats valencians plantaven ací i allà, com, per exemple, la que es cremà a Perpinyà en 1946, tot just en acabar la Segona Guerra Mundial, titulada Cremem a Franco, amb un ninot que representava el dictador.

Més avant, ja entre els anys 50 i 60, Pensat i fet es féu ressò d'un parell de notícies relacionades amb la colònia valenciana a Sao Paulo. En primer lloc, en 1957 els valencians residents a la metròpoli brasilera llançaven un xicotet butlletí en valencià que duia el mateix nom de Pensat i fet, i convocaven una assemblea general per a fer una Casa València en la ciutat (l'assemblea tindria lloc "en el local del Centre Català", que, com era usual entre els grups d'exiliats, degué servir de casa comuna inicialment fins que els valencians decidiren organitzar-se pel seu compte). Una dècada més tard, en 1969, l'Institut Regional Valencià de Sao Paulo (que devia ser el resultat d'aquella assemblea anterior) demanà "un poc de terra valenciana per a que, als fossars de l'altra part de la mar, cobrira simbòlicament les restes d'aquells valencians que tenen la desgràcia de morir lluny de la Pàtria". Així, tant Castelló com València com Alacant enviaren sengles saquets amb 100 grams de terra de cada ciutat, "dins d'una arqueta de talla mitgeval gòtica": la de Castelló, d'un immoble municipal, la de València de l'Hort de Giner, a Marxalenes, i la d'Alacant del castell de Santa Bàrbera.

La colònia valenciana de Sao Paulo (Brasil), reflectida en la revista Pensat i fet

Finalment, en 1961 apareixien en la revista altres dos notícies sobre la presència de valencians fora de les seues terres, tot i que no directament relacionades amb el món faller. Val la pena, en tot cas, comentar-les. Una era la necrològica del corredor de comerç Josep Sanchis Zabalza, que havia estat un dels fundadors de la Casa Regional Valenciana de Madrid en 1930, en aquella època de plena expansió del sentir col·lectiu valencià fora de les fronteres pròpies. En paraules del mateix Sanchis Zabalza, l'objectiu era "constituir un ver aplec representatiu de la regió que palese davant els madrilenys -sia els nadius de la resta d'Espanya arrelats a Madrid- la vàlua, el prestigi i la glòria del País Valencià... Els cinquanta o seixanta mil valentins formarien un aplec multitudinari... El País Valencià comptaria a Madrid amb una nombrosa colla unificada". Tanmateix, la realitat seria tota una altra: "cal reconéixer que el centenar i mig de valencians de l'antic Reialme que ací conreem la flor de la valenciania podem molt poc contra la idiosincràsia dels paisans enfonsats dins l'ambient del gran Madrid". Segons reblava el redactor de Pensat i fet, segurament Ricard Sanmartín, allò es devia a "la rebordonida indiferència dels valencians per les coses que més els devien preocupar; aquest individualisme tan còmode i tan perillós per les dissortades conseqüències que ens porta".

Aquell any anterior, en tot cas, Sanmartín també havia tingut una alegria: el viatge a l'Alguer de 1960 amb catalans, balears i rossellonesos, del qual ja vaig parlar ací mateix. Amb ell havien viatjat altres valencians de l'entorn de Lo Rat Penat, com Enric Soler i Godes, que escrivia les seues impressions en la revista, en un article titulat "Alguer i València". En ell explicava que "per a nosaltres l'Alguer és un tros més de la nostra terra, on es parla la nostra llengua", alhora que es feia ressò del "moviment intel·lectual de recobrament de la nostra cultura" que tot just, com a València, prenia llavors una nova embranzida. Fins i tot apuntava que alguns algueresos s'havien inscrit en els cursos a distància de llengua valenciana de Lo Rat Penat i que, com a resultat de la visita, s'havia donat el nom de l'Alguer a un carrer de València (com també s'havia fet recíprocament en la vila sarda). Per a cloure, com també clourem este text, Soler i Godes feia un cant a la mediterraneïtat compartida: "Alghero i València, ciutats germanes, a les dos ribes de la Mediterrània, banyades per les mateixes ones, sota el mateix cel per on volen les mateixes gavines; la mar que separa tants pobles, a nosaltres ens ajunta".

Necrològica de Josep Joaquim Sanchis i Zabalza en 1961
Crònica del Retrobament de l'Alguer de 1960 en el Pensat i fet de l'any següent

Actualització: Desgraciadament, una pèrdua de disc dur combinada amb un mal funcionament del núvol que utilitzava fins ara (totalment inconscient per la meua part, evidentment) han fet que perdera molta de la informació acumulada durant els darrers mesos, incloent la que havia extret de la revista Pensat i fet. En conseqüència, em serà impossible aportar ací la resta de fragments interessants que havia anat trobant... :-(

dimecres, 23 de març de 2016

Que sí, que la història és útil!

Enguany també he tingut l'honor de participar en el Tro d'Avís, el llibre de la Falla La Malva d'Alzira. Eugeni Alemany s'ha currat la coordinació d'un volum de més de 300 pàgines amb col·laboradors de la talla d'Enric Lluch, Violeta Tena, Víctor Maceda, Enric Morera, Lucrècia de Borja, Vicent Molins, Pau Alabajos, Joan Amèric, Andreu Escrivà, Juli Jordà, Verònica Cantó, Jesús Peris, M.R. Electrique i molts altres. Jo he parlat sobre la història i els historiadors, fent una reivindicació humorística de la nostra professió. Ací la teniu!
 
Tro d'Avís 2016. El llibre de la Falla La Malva d'Alzira coordinat per Eugeni Alemany

Sóc historiador, eixa és la meua professió. Sí, historiador! Medievalista, a més a més. Sí, medievalista! Investigue, concretament, la fiscalitat del Regne de València. Sí, la fiscalitat del Regne de València! I tinc amics que són especialistes en arqueologia hidràulica andalusina, les elits rurals baixmedievals de les comarques centrals valencianes o els espais de socialització anarquista de finals del segle XIX. I ara ve la pregunta que SEMPRE fa TOTHOM: “I això, per a què servix? Vull dir, a banda de per a saber més coses i tot això... Per a què servix exactament?”. Home, o dona, doncs per a això mateix: per a saber més coses sobre el nostre passat, per a comprendre per què som com som, per a entendre com hem arribat fins ací i per a difondre eixos coneixements entre la gent! “Ah, val, clar, ja, sí...”, mentre en el seu interior pensen: “Veus? Ja ho sabia jo, que això que fa no servix per a res!”. I t’ho diu gent que es dedica, no sé, a vendre loteria o a estaf... dic a  vendre preferents, negocis imprescindibles, i molt útils, per a l’avanç de la Humanitat! 

Però bo, va, igual quasi accepten que saber més coses està bé o que com a hobby, ja veus tu, cadascú es dedica al que vol, i llavors ve la segona pregunta quasi obligada: “I per fer això, et paguen?” No, és que estic podrit de pasta i, com no sabia com matar el temps, vaig decidir anar als arxius i a les biblioteques, que s’està calentet en hivern i hi ha aire condicionat en estiu! Doncs clar que em paguen. ¿Que no es paga als mestres, als metges o a qualsevol altre investigador de qualsevol altra matèria? “Ja, home, però és que ells sí que fan coses que servixen per a alguna cosa. Fan classes, curen, treballen en laboratoris, investiguen coses útils...”. Brrrrr! Res, que els historiadors no mereixem que ens paguen un euro per dedicar milers d’hores a llegir documents o a excavar jaciments, extraure’n la informació pertinent i interpretar com vivien els nostres avantpassats, perquè al remat això “no servix per a res”.

Va, però al final accepten que eres historiador, que és la teua opció vital i que, mira, hi ha gent per a tot, i que tu has decidit saber molt d’història i de moltes altres coses d’eixes de cultura. Llavors és quan tracten d’aprofitar els teus coneixements i fer-te útil, “una persona de bé”. En primer lloc, sempre et trien com a company de Trivial: “Clar, és que Vicent sap de tot!”. D’acord, que potser en el Trivial podré saber unes quantes coses, però que no sé de tot!! Que la gent es pensa que per ser historiador portes una viquipèdia clavada en el cap, entre el cervell i el crani, que et busca a l’instant qualsevol informació des de l’inici de la Humanitat fins a la fi dels dies que està per arribar. “I per què no et presentes a ‘Saber y ganar’? Segur que guanyaries!”. A vore, que els de ‘Saber y ganar’ sí que saben de tot, són uns superhumans que es passen el dia llegint i memoritzant, però jo sóc un simple historiador... I quan vas de viatge: “Ai, explica’ns açò què és, i esta església de quin any és, qui la va fer i per què?” Doncs, home, et puc donar alguna indicació, alguna referència, però així tan exacte... jo que sé, la guia que t’has comprat ho dirà!

En definitiva, que si no pots guanyar concursos ni vals per a explicar-ho tot, la teua faena continua sense ser útil... Ara, que quan ho necessiten bé que et demanen coses a canvi de no-res... o a canvi del carinyo i de l’amistat. “Que no vindries a fer una xarrada sobre Jaume I a la Casa de Cultura del meu poble? Pagar-te? Home, si això ja t’ho saps! Et convidem a un xivito, això sí”. Ah, clar, aniré a fer una xarrada a canvi d’un entrepà de llomello amb maionesa perquè com tinc una faena que “no servix per a res” i no meresc que em paguen per ella, ja em va bé si em doneu de sopar de calent, i encara gràcies! O també aquells de: “No, és que la meua filla, que estudia Magisteri, ha de fer de projecte de fi de carrera una ruta historicoliterària per la Foia de Bunyol i, com tu saps de tot, segur que ens podries passar bibliografia i ‘unes quantes coses’ sobre això...”. Clar, clar, em passaré uns dies buscant bibliografia, aniré a la biblioteca, la consultaré, extrauré les idees principals, posaré els punts de la ruta amb els llibres que s’han de llegir i faré el projecte de la teua filla, que és el que en el fons m’estàs demanant! Que li pregunte al professor, que per a alguna cosa és mestre i li paguen “merescudament”...

Fora bromes, els investigadors en història tenim, en realitat, una funció molt clara i molt important. Hem vingut a esta terra perquè som superherois disposats a acabar amb uns supermalvats que campen per tot arreu: els guionistes de sèries històriques, els friquis de la història i els periodistes que es fan ressò d’estos últims. En primer lloc, els guionistes són supermalvats perquè: a) O no fan ni punyeter cas dels historiadors i llavors les sèries són divertides però un destrellat històric. O b), quan els fan cas, les sèries no els poden eixir més avorrides ni més carrinclones! Xe, que no hi ha un terme mig? Per la seua banda, els friquis de la història ens fan més mal que una pedregada. Els Bilbeny i companyia, per exemple, que si Cervantes era de Xixona, que si Hernán Cortés, Santa Teresa de Jesús, Lope de Vega, Calderón de la Barca o Leonardo da Vinci (!) eren catalans... Per l’amor de Déu, és que això no ho supera ni Esperanza Aguirre dient que la nació espanyola té més de tres mil anys d’història! Però pitjor encara són els periodistes que els donen les coses per bones, els amplifiquen, els presenten com a investigadors seriosos i tota la pesca. Per això, un grup d’historiadors de tot el món hem format una organització per a acabar amb esta lacra de la societat que ens impedix prendre’ns la història amb formalitat. Ens diem AUSAES: Associació Ultra Secreta per Acabar amb Eixos Sonats. Ja aniran caient, ja!

Ara sí, sense conyes, la història, com qualsevol altra humanitat, és molt útil. Tot té una història, tot! Els valencians, els espanyols, les ciutats, els barris, les persones, la política, l’art, el futbol, el treball, les festes, les Falles! I conéixer-la ens servix per a ser més conscients: més conscients de com hem arribat fins ací, què som, per què som com som i, en funció d’això, què ens agrada d’eixa història, i volem conservar, i què no ens agrada d’eixa història, i volem canviar de manera raonada. Per exemple, estudiar un jaciment iber durant anys i museïtzar-lo amb les quatre pedres que queden en peu no només servix per a anar a passar un diumenge d’excursió amb els xiquets, rebuts per actors vestits a la ibera, que també, sinó, sobretot, per a comprovar que en estes terres que xafem van viure altres civilitzacions fa milers d’anys. I, també, per a que ens adonem que la societat ha avançat molt des d’aleshores en moltíssims aspectes, tècnics, tecnològics, d’igualtat, benestar social, etc. Però que, al mateix temps, encara ens queda per avançar moltíssim més, ja que també la història ens ensenya que els darrers cent anys han estat plens de guerres, dictadures, fams i altres barbaritats, ací i en tot el món. 

La història també servix per a mirar les coses i entendre el que ens envolta d’una manera diferent. No és el mateix saber que la Séquia Reial del Xúquer va ser construïda en temps de Jaume I, amb coneixements hidràulics presos dels andalusins, i saber com ha evolucionat al llarg de la història fins als nostres dies que no saber-ho. Saber-ho ens fa apreciar-la més, entendre millor la relació entre el Xúquer, els valencians i la terra, i poder valorar amb coneixement de causa com volem que s’integre tot això en els plans de futur de la nostra societat. Tampoc és el mateix, per exemple, saber que els nostres rebesiaios es van haver de partir la cara per a obtindre una sèrie de drets socials i polítics que no saber-ho, que viure en la ignorància. Ni tampoc és el mateix, evidentment, saber o no quan va nàixer la Generalitat Valenciana, per què va fer-ho, com funcionava, com va evolucionar al llarg del temps fins a la Guerra de Successió i quin paper va tindre el seu record en la història posterior i en el nostre autogovern actual. Això, si voleu, vos ho puc explicar jo mateix en una conferència, que sóc especialista en la història de la fiscalitat del Regne de València... Ara, pagueu-vos alguna cosa més que un simple xivito!
 

dimecres, 9 de març de 2016

Hugo Mas. La bellesa sòrdida de la metamorfosi

La setmana vinent podreu trobar en les llibreries i quioscos el nou número de la revista Lletraferit, el #07, dedicat, com sempre, a temes culturals molt diversos amb una premissa clara: el gust per la bellesa literària, lletraferida. Ací podeu consultar-ne l'índex i, com podreu comprovar, ve carregadet de bombo, amb moltes col·laboracions d'autèntic luxe. Abans de passar al següent número, però, aprofite per a enllaçar ací un text de l'anterior, del Lletraferit #06, que podeu continuar trobant en els establiments o comprar per internet. Es tracta d'un article que vaig escriure sobre el cantant Hugo Mas, bo i tractant de repassar la seua sorprenent i un tant enigmàtica trajectòria artística, la d'un músic que igual canta cançons de de bressol com fa versions d'Ovidi o temes que conjuguen la geofísica, la desesperança vital i un esgarrador punk jazz. Ací davall teniu el text.

Hugo Mas durant el procés de gravació del seu darrer EP, Pentàpolis, amb Cavallo. Foto d'Elies Fuster

En la distància curta sembla una persona molt tranquil·la, amb les idees clares, ferma i assossegada, d’aquelles que penses que complirà fidelment les seues rutines diàries mentres veu passar el món des de la talaia dels hòmens savis i pacients. Aparentment, el seu treball com a científic en un laboratori de sanitat forestal, en el qual identifica coleòpters, lepidòpters i altres artròpodes causants de malalties i plagues per a evitar-ne l’expansió entre els boscos valencians confirma la sensació. Però només aparentment. I és que l’alcoià Hugo Mas té una estranya manera de ser lliure: entomòleg de dia i cantant nihilista de nit. Al nihilisme total, d’altra banda, a la desesperança bruta i descarnada a la qual porta la racionalització extrema, ha arribat a través d’un procés de metamorfosi marcat per cadascun dels tres discos que ha publicat en els sis darrers anys.

En el primer, Hugo Mas (Snibor Records, 2009), es presentava l’embrió i la larva, les fases primigènies del creixement en què l’artista mostrava els seus instints naturals. El desig, l’erotisme, l’amor i el sexe suraven per totes bandes, acompanyats moltes vegades per melodies dolces, tendres, intenses, fins i tot divertides. Mugrons, boques, engonals, muscles, mans, ventres, llengües, cames, ulls o llavis eren protagonistes, però també, al seu costat, la recança, la insatisfacció, el vertigen, la mort ocasional. Una estranya barreja de goig i dolor, de desig i patiment, de busca frenètica de l’amor i assumpció desenganyada de les seues insatisfaccions. I per damunt de tot la seua veu. Eixa veu profunda d’alcoià indòmit, de rapsoda de versos insondables, com els dels poetes que recita: Xargay, Martí i Pol, Rodríguez Castelló, la menuda Kalpakis.
 
En Wegener (Música de Telers, 2013) ja no necessitava de les paraules d’altres. Totes les lletres eren seues. La larva esdevenia pupa, l’estat intermedi del cicle vital dels holometàbols. Únicament pouava d’un clàssic, d’uns paràgrafs de Lawrence Durrell, germà del zoòleg, que servien d’introducció a The Black Book (Obelisk Press, 1938), amb la rotunda afirmació que “no hi ha cadàvers que hagen estat mai ni la mitat de morts que ho estem ara nosaltres”. Ací servien d’introducció a un viatge al fons de la Terra, a través de les seues diverses capes i discontinuïtats. No debades, Alfred Wegener fou el geofísic alemany que proposà la teoria de la deriva dels continents i, no debades, els fills d’Hugo Mas es diuen Aral (per la depressió pliocènica que formà la mar d’Aral a l’Àsia Central) i Otto (per Otto Lidenbrock, protagonista de la novel·la vernesiana Viatge al centre de la Terra).
 
Per a viatjar a eixe lloc, precisament, Mas es va fer acompanyar per una banda de luxe, els Arthur Caravan, que, com ell, també busquen la banda sonora de l’univers. Les cançons del disc són, sens dubte, terrestres: plenes d’oceans, fang, pluja, tempestes, arbres, algues, insectes, deserts, minerals, cendra, aire, neu i llamps. I en eixe descens incaut cap als inferns la pupa es va fent gran, alhora que la música es fa més i més crua, fins arribar al nucli, al “ventre on no et busca ningú”. La pupa roman immòbil, envoltada de ferro i de níquel, esperant l’últim estadi del seu desenvolupament, una transformació que donarà pas a la maduresa, una mort aparent que no ho és realitat. Hugo Mas, l’entomòleg, el geofísic, fa la seua pròpia metamorfosi mentres dissecciona l’abisme de la biodiversitat i de la matèria.

Així arriba Pentàpolis (Música de Telers, 2015), ara de la mà de Cavallo, un grup d’experimentació musical conformat per Elies Fuster i Pep Ahuir, adient a l’atmosfera fosca i enrarida que prenen els sons de l’insecte metamorfosejat. Brunzits i paratges que ja s’han vist abans, que enllacen amb la tristesa i l’abandonament abissal d’“Hepàtica” o amb la sordidesa i la brutalitat pertorbada de “Dinamo”, cançons dels discos anteriors. Podrien ser la música de Naked Lunch (1991), la biografia de Cronenberg sobre William S. Burroughs, o de determinats passatges de Sin City (2005), la ciutat pecaminosa governada pel repulsiu senador Roark, o encara de The Seasoning House (2012), el miserable prostíbul fílmic en què una jove òrfena i sordmuda viu una angoixant tortura durant la Guerra dels Balcans.
 
Són només cinc cançons, difícilment definibles però amb una forta coherència. Sons densos i intensos, bases de contingut complex i formes simples, uns instruments distorsionats, una veu trencada, un trànsit entre el fake jazz i el punk jazz. Així ho definixen ells. I així és. Melodies dissonants amb sorolls estridents, interpretacions turmentades, música amb contorsions i paisatges lírics desèrtics, àrids, poc habitables, on predominen el ciment, la sal i el sofre. És la definitiva metamorfosi de l’insecte, que pul·lula per llocs bruts, poblats de hienes, escorpins i arbres mutilats, d’hòmens desheretats i podrits, probablement morts en vida. Un viatge als límits del no-res, als límits de la ment, on Hugo Mas es deixa dur, espera quiet i explica, a la seua particular manera, el significat del cosmos. Potser cap ni un. La matèria, l’energia, les seues propietats. La capacitat de raciocini el nega. La bellesa, tanmateix, li dóna un sentit, encara que siga la bellesa sòrdida de les seues creacions, insòlites en el panorama musical valencià. 

Lletraferit #06, pp. 68-69. Foto de Pau Bellido (ACF Fotografía)

dijous, 3 de març de 2016

En fi...

Super christianis Aragonie, Catalonie, Valencie.... Més clar, aigua (per a algú que haja rebut formació paleogràfica, clar)

El senyor Galbis té el poc rubor de tractar de contrarebatre el post que vaig escriure ahir, però ja no trobarà rèplica, perquè és impossible replicar algú que és incapaç de comprendre els documents i la societat dels quals parla. És com si jo tractara d'explicar una reacció química sense ni saber què són els elements químics. Ho explicaria a la meua manera i no hi hauria qui em rebatera perquè la mitat de les coses no tindrien cap trellat per a cap altre químic i, evidentment, aniria molt enganyat en la meua explicació perquè no tindria cap fonament tècnic ni científic. Però, insistisc, no em podrien rebatre, perquè jo m'hauria inventat la meua pròpia manera d'explicar les coses en la qual sempre tindria raó. Incloc ací, això sí, el que he escrit en un parell de comentaris que he fet al mateix post anterior, per a que no queden amagats entre la resta. El primer és el següent:

"Jo lamente que potser molta gent, perquè no té formació historiogràfica, no siga capaç de discernir ben bé els arguments d'uns o d'altres, però als que la tenim, als que hem fet cinc anys de carrera, ens hem especialitzat en època medieval, hem fet cursos de paleografia i llatí medieval, hem anat als arxius durant anys, hem fet els cursos de doctorat i la tesi doctoral, i hem continuat investigant, tot el que diu el senyor Galbis, que no sap llegir bé els documents, pareix que no és conscient que hi haja altres llocs anomenats València en terres occitanes o és incapaç d'anar a un arxiu a mirar un document -perquè no sap ni llegir-los-, fa riure (si no fóra per a plorar, per la confusió i l'engany que alimenta entre certa gent que tal volta té molt bona fe). No li tornaré a rebatre, doncs, perquè és impossible, ja que continuarà exposant mitges veritats, mentires i errades d'inexpert que clamen al cel, tot i que ell es negue a acceptar-les (i per això serà impossible que ell mai publique en cap revista o editorial acadèmica, perquè no li acceptaran uns textos amb errades tan bèsties). De manera que em limitaré a remetre'm al meu llibre i a este post [l'anterior], que són prou clars.

Només comentaré un parell de coses per a indicar la ignorància supina que té sobre les societats baixmedievals de la Corona d'Aragó. Una, per exemple, que pareix que no haja llegit res sobre l'aparició de la identitat catalana entre els segles XII i XIII, com els articles de Josep Maria Salrach sobre la qüestió o el darrer i magnífic llibre d'Stefano Cingolani (ací el podeu trobar sencer). Amb cites descontextualitzades no es fa Història. Es fa amb discursos coherents que es vertebren a partir la comprensió de la societat de cada època, comprensió a la qual s'accedix a través d'una formació sòlida, de lectures de fenòmens semblants als que s'estudien en altres societats, del compartiment dels arguments i les visions amb altres membres de la comunitat científica en congressos i seminaris, etc. A ell, això, evidentment no li preocupa.

Una de les altres coses en què mostra la seua ignorància supina sobre el tema (i no té rubor a mostrar-la) és que s'atrevix a posar la imatge d'este document per a demostrar que diu super christianis aragonensis, catalonis, valencinis, com diu ell, copiant-ho d'una transcripció errònia, i no super christianis Aragonie, Catalonie [et] Valencie, com va transcriure el pare Burns i diu clarament el document per a qualsevol persona que sàpia paleografia i abreviatures medievals i conega a fons els documents de la cancelleria reial de Jaume I; "valencinis" o "valentinis", senyor Galbis, mai s'abreviaria "valenc", sinó "valencnis" o "valenciis" (com poc després, en la mateixa frase, apareix "sarraceis" per "sarracenis". Però ell, evidentment, no sap res de declinacions llatines ni d'abreviatures d'escrivans medievals, ni li interessa. No res i avant..."

I el segon comentari, a propòsit de l'intent del senyor Galbis d'establir una continuïtat entre la cora (o les taifes) de Balansiya i el Regne de València fundat per Jaume I (amb unes fronteres totalment diferents) en 1238, és el següent:

"Quant a les cores andalusines, en fi, supose que els de la cora de Xenxir, amb capital a Badajoz i incloent tot el sud portugués, són hui en dia tot un territori històric, amb gent que se sent "xenxirenya" o "badajossenya", des de Portugal a Salamanca. Doncs no, jo no veig cap territori actual que haja arribat a l'actualitat ni cap identitat diferencial que en siga hereva. Doncs el mateix per a la cora (i les posteriors taifes) de Balansiya (Toledo, Ronda, Niebla, Saragossa o la que siga). En canvi, que curiós que els territoris polítics medievals cristians siguen tan pareguts als actuals. Que curiós que hui en dia continuen existint Aragó, Catalunya, València i Mallorca/Balears amb les mateixes fronteres que en el segle XIII. Curiós no, vaja, és que són l'origen dels nostres territoris i de les nostres identitats, no cap demarcació prèvia sense identitat diferencial alguna que haja arribat a nosaltres".

Cores andalusines del segle X
Taifes andalusines del segle XI

Fronteres de la Corona d'Aragó a partir del segle XIII. Endevineu de quin territori i de quina identitat som hereus els valencians actuals (o els aragonesos o els catalans). Dels cristians medievals, evidentment...