divendres, 13 de gener de 2017

Propòsit per a 2017: que canvieu de companyia a Som Energia

Som Energia, un projecte per a transformar el món

Tinc molts propòsits personals per al 2017, molts d'ells relacionats amb qüestions acadèmiques i editorials que impliquen a molta gent, però si n'hi ha un de cara a tots els que llegiu els meus escrits que em faria especial il·lusió, seria una cosa aparentment tan "senzilla" com que canviàreu de companyia elèctrica i que ho féreu, a més a més, a Som Energia. Sí, pot resultar estrany que faça esta publicitat gratuïtat a una empresa. No ho solc practicar i crec recordar que l'únic cas en què he fet una cosa semblant ha estat amb la Caixa Popular, ja fa més de cinc anys (ací i ací), i no me'n penedisc en absolut, ja que, de fet, continue amb ells (ara amb targeta Compromís pel valencià inclosa). En aquella ocasió vos intentava convéncer pel fet que era una cooperativa valenciana, compromesa amb la nostra societat, que genera un important retorn als valencians i que, a més a més, tracta amb exquisidesa els seus socis-clients i els proporciona beneficis tangibles. 

Ara no hi ha incidència en el marc territorial valencià, però sí que hi ha coincidència en altres dos aspectes: també és una cooperativa sense ànim de lucre (amb socis de tot Espanya, especialment de Catalunya, on va ser fundada, a Banyoles, per l'holandés Gijsbert Huijink) i també tracta amb exquisidesa i beneficis tangibles els seus socis-clients. A més a més, en una qüestió tan important com l'energia que consumim hi han altres dos poderoses raons per a apostar per Som Energia: en primer lloc, tota l'electricitat que proporcionen és d'origen renovable i, per tant, neta i verda (en un moment en què el canvi climàtic és un dels principals problemes per al futur de la humanitat) i, en segon lloc, és una cooperativa compromesa amb el canvi del model energètic, en contrast i confrontació amb l'oligopoli que mantenen les tres grans companyies elèctriques espanyoles (Iberdrola, Endesa i Gas Natural), que pugen pactadament els preus, reben subvencions milionàries controlant l'administració i frenen l'ús de les energies renovables i de l'autoconsum fotovoltaic. 

A casa ens van canviar ara fa un any i mig i més contents no podem estar: l'estalvi enfront de l'antiga factura d'Iberdrola (sent un més en la família) és d'una mitjana de 120 euros anuals. És una d'eixes coses que, tot i haver vist documentals sobre la qüestió (de Salvados o de qui siga) i ser ben conscients que les grans empreses no estan disposades a moure un dit per beneficiar la ciutadania, quasi mai no ens atrevim a fer, o ens fa peresa, o ens genera dubtes. El canvi a Som Energia és molt fàcil i no comporta cap canvi d'instal·lació:  ací trobareu el formulari (cal advertir que s'han de pagar 100 euros com a capital per a formar part amb veu i vot de la cooperativa, però després no hi ha cap altra quota anual i els diners es tornen si en qualsevol moment et dones de baixa, cosa que es pot fer molt fàcilment). Com he dit, el tracte als socis-clients és exquisit, l'estalvi evident i els beneficis materials i socials per a tots són ben manifestos. No debades dels 150 socis inicials de fa sis anys s'ha passat a 30.000 socis en l'actualitat, la qual cosa ha permés que l'autoproducció i la inversió en renovables haja anat creixent, així com els projectes destinats a divulgar la importància d'impulsar l'energia verda i les empreses responsables que servixen els interessos ciutadans. 

Vos deixe amb esta notícia que explica l'evolució de Som Energia des de la seua fundació i amb un parell de vídeos breus, un sobre les raons per a participar en la cooperativa i un altre sobre les enormes deficiències de l'actual model energètic espanyol. Ja sabeu, si ho veieu clar, animeu-vos!






dimarts, 3 de gener de 2017

La "València al detall" de Tono Giménez i Tomás Gorria

València al detall. Elemens urbans d'una ciutat inèdita (Tono Giménez i Tomás Gorria, Eina Cultural, 2016)

Hui en parla Eugenio Viñas a CulturPlaza: "Un llibre arreplega tots els diables de València que es troben en els seus detalls". I diu que és "una joia per als que estimen la ciutat de València". I tant que ho és. Es tracta de València al detall, el llibre que han fet Tono Giménez (seues són les fotografies) i Tomás Gorria (seua és la coordinació editorial i el disseny), amb la col·laboració d'una sèrie d'experts que escriuen sobre cada tipus de detalls urbans de la capital valenciana que els autors presenten en el llibre: el mateix Tono Giménez parla sobre portes, portalons, reixes, guardaeixos i guardacantons, l'arxiver Javier Sánchez Portas sobre anelles, baldes, cridadors i picaports, l'arquitecta Sonia Rayos sobre canalons i baixants, el geògraf i comunicador Vicent Molins sobre tapes d'embornals, el documentalista Jorge García sobre rellotges públics, el pedagog d'art Ricard Huerta sobre rètols i cartells, el topògraf Luis Fernández sobre plaques de carrers, el mateix dissenyador Tomás Gorria sobre panells ceràmics publicitaris, el webmaster Rubén Tapias sobre panells ceràmics religiosos, el sociòleg Francesc J. Hernández sobre plaques commemoratives, el documentalista Javier Mozas sobre plaques falleres, el periodista Christian Parra sobre grafittis, l'advocat Andrés Goerlich sobre signatures arquitectòniques, l'arqueòleg José Luis Bouzas sobre talles i ornaments dels edificis, la fotògrafa Mayte Piera sobre escultures públiques, el periodista José Manuel Rambla sobre penells, el també periodista Francesc Bayarri sobre l'Estació del Nord, novament Tono Giménez sobre el Mercat de Colom, el bibliòfil i antiquari Rafael Solaz sobre el Cementeri General i jo mateix sobre les gàrgoles medievals i neogòtiques.

Quan els autors em demanaren participar coneixia el projecte i les fotos de Tono Giménez (n'havien fet un verkami i ja se n'havia parlat a la premsa), però no em pensava que el resultat seria tan espectacular. Tant per la varietat de temes tractats com per les fotos, les col·laboracions, el disseny i l'execució material de tot plegat. Una autèntica joia, en efecte, per als enamorats de València, que es pot adquirir via web (i complementar amb una fantàstica col·lecció de postals d'algunes de les millors fotografies que ixen en el llibre) o també, a partir de ja mateix, en les principals llibreries del centre de la ciutat (ací el llistat). Per la meua part, vos en deixe un tast en forma de vídeo preparat per Eina Cultural i la meua col·laboració en valencià (el llibre també està disponible en castellà, Valencia al detalle. Elementos urbanos de una ciudad inédita) sobre "Les gàrgoles de València", que, contràriament al que pensa molta gent, es poden trobar en més llocs a banda de la Llonja dels Mercaders i la Catedral, com les Drassanes del Grau, el Micalet o algunes altres esglésies. En el llibre trobareu fins a 35 d'eixes gàrgoles fotografiades per Tono Giménez. Tot un luxe. No vos el perdeu!


Gàrgola del segle XVI de la Llonja dels Mercaders de València (Foto: Tono Giménez)

Tot en les gàrgoles és expressiu. Fins i tot el seu nom, conformat per la partícula onomatopeica «garg-», com «gàrgares», i el substantiu «gola». Observar-les en dies de pluja intensa llançant aigua amb estrèpit al carrer recorda la idoneïtat de la seua denominació. La paraula ve de França, on es documenta des del segle XIII, quan justament les gàrgoles comencen a consolidar-se com un dels elements més característics de l’arquitectura gòtica. De Noruega a Sicília i de Portugal a Hongria no hi ha grans edificis baixmedievals, especialment els eclesiàstics, que eren els de major volum, en els quals no estiguen presents. No debades la seua funció bàsica era preservar els sostres, les parets i els fonaments de les construccions tractant d’expel·lir l’aigua dels ruixats el més lluny possible. I per això es multiplicaren ací i allà fins que, ja en època moderna, foren substituïdes per les canonades de descens. 

L’invent, en tot cas, no era nou. Ja se’n coneixen d’època egípcia, grega i romana. Però sí que eren una innovació en el seu context i, sobretot, compartiren sistemàticament una sèrie de trets que les acabaren per identificar de manera inequívoca amb el període medieval. Eren simples boques de canalitzacions ubicades generalment en l’exterior dels edificis però decorades amb escultures que representaven inquietants figures zoomorfes, antropomorfes o híbrides. Inquietants per la seua tendència a les imatges impactants, terrorífiques, grotesques, obscenes i escatològiques, que han suscitat tota classe de teories sobre el seu significat i simbolisme. Cap d’elles, però, concloent, més enllà de la constatació que les gàrgoles eren un espai per a la llibertat i la creativitat dels picapedrers, que, sense indicacions iconogràfiques establides per contracte, optaven per esculpir imatges emanades de les històries i la cultura popular. 

Eren «arquitectura marginal», sí. Xicotets detalls al marge de conjunts molt majors. Però amb tal expressivitat i enginy que mai no han passat desapercebudes als ulls dels veïns i visitants de cada lloc. València n’és l’exemple. L’element més conegut del seu edifici més important, la Llonja de Mercaders, és, després del saló columnari, el seu conjunt de gàrgoles. Però no només allí les podem trobar. També entre les naus de les Drassanes del Grau, les més rudimentàries, amb un simple escut de la ciutat del segle XIV. O igualment en algunes de les esglésies històriques, com les de Sant Martí, Sant Esteve, Sant Joan del Mercat i Sant Joan de l’Hospital, en les quals apareixen tota classe d’animals. I evidentment també en la catedral, tant en el Micalet, amb una sèrie de gàrgoles molt poc conegudes atesa la seua ubicació a gran alçària, com en les dos portes laterals, la dels Apòstols i la de l’Almoina, i en la façana oriental, on destaca la figura d’una dona tocant-se els pits nus.

Les més cèlebres, en qualsevol cas, són les de les Torres dels Serrans i les de la Llonja, tot i que una part important d’elles no siguen medievals, sinó recreacions neogòtiques realitzades per l’escultor Josep Aixa en el moment de la seua primera restauració a començaments del segle XX. De fet, les quatre de les torres ho són, com el conegut sabater amb un martell o la persona cridant amb por com si d’El crit de Munch es tractara. Les vint-i-huit de la Llonja, per contra, són majoritàriament originals, amb l’excepció de les huit que va fer Aixa, entre les quals s’inclouen algunes de ben notables, com un rei d’armes amb els símbols de València, una figura humana amb un xiquet sobre el cap fent les seues necessitats o un home alat subjectant-se el penis sobre un pitxer. La resta pertanyen a la imaginació dels picapedrers de principis del segle XVI, que obraren figures tan diverses com un àngel tocant la viola, un combatent agafant amb força un gran caragol, un salvatge amb un gerro i gest d’anar begut o, segurament la més famosa, una dona nua tocant-se el sexe amb expressió orgàsmica i mirant al bordell públic de València, ubicat llavors en els contorns de l’actual carrer de Na Jordana.

Detalls d’una València popular que recentment s’ha afanyat a anomenar «Pont de les Gàrgoles» al pont que unix l’avinguda del Regne de València amb la continuació del passeig de l’Albereda. Encara que en realitat les escultures que el presidixen no siguen gàrgoles, sinó quimeres o figures fantàstiques decoratives sense cap utilitat de drenatge, que és la funció que definix, en essència, a les primeres. Sí que diuen, en tot cas, que custodien la metròpoli, com les antigues gàrgoles medievals feien amb els seus edificis més poderosos i representatius. Detalls que no ho són tant. Detalls que ajuden a conformar, a la seua manera, la identitat secular de la ciutat de València.   

Gàrgola del segle XV al costat de la portada romànica de la Catedral de València (Foto: Tono Giménez)

Gàrgola neogòtica, del segle XX, de la Llonja dels Mercaders de València (Foto: Tono Giménez)


dimecres, 21 de desembre de 2016

De València al món

Foto de València feta per Diego Obiol des de dalt del Micalet
Un fragment de la imatge il·lustra la portada de València no s'acaba mai (Llibres de la Drassana, 2016)


El meu nou llibre es titula València no s'acaba mai, com la cançó de Julio Bustamante. En la introducció n'explique el perquè. Es tracta de 23 episodis diferents sobre la història de la ciutat de València, des d'època andalusina fins a l'actualitat, alguns publicats ací i allà en castellà o valencià, sobretot en Valencia Plaza, Levante-EMV i Lletraferit, però d'altres no, i el que hem fet és reunir-los, revisar-los, modificar-los fins i tot, afegir-ne de nous i fer-ne tant una versió en valencià com una altra en castellà, a més d'il·lustrar-los amb unes imatges ben xules, com la de la mateixa portada, de Diego Obiol, o altres cedides per fotògrafs com Tono Giménez, Felip Bens i Miguel Sotomayor. El presentem este divendres 23 de desembre a les 19:30 hores en l'edifici Veles e Vents, juntament amb el mateix Felip Bens, que també hi presentarà el seu València al mar, amb les intervencions de Ramon Marrades i els respectius prologuistes dels dos llibres: Vicent Molins i Josep Vicent Boira. Hi haurà una picadeta cortesia de La Sucursal, regalarem a tots aquells que compren un llibre el magnífic plànol del port del Grau de València de 1824 que veieu a continuació (de la col·lecció personal de l'esmentat Boira) i, per si fóra poc, el mateix Julio Bustamante vindrà a cantar-nos "València no s'acaba mai" com a fi de festa. Sembla un sarau d'aquells de no perdre's...


Plànol de les obres que s'estaven fent en 1824 a la platja del Grau de València

El llibre posa en certa manera fi a una etapa en la qual he dedicat molts esforços a la divulgació històrica valenciana. Faltarà, però, un altre llibre semblant no tan centrat en la ciutat de València, sinó en els fets i les històries de tots els valencians, del Sénia al Segura. Tot arribarà, si este va bé... Perquè vaja que és un llibre que recorre la urbs valentina. M'he entretingut a recomptar per damunt els llocs pels quals passa i, sense ànims de ser exhaustiu, veig que en les seues 184 pàgines es pot caminra pels carrers Corretgeria, Cadirers, Calatrava, de la Mar, Colom, Xàtiva, Guillem de Castro, Corona, Comèdies, Pintor Sorolla, Hostal de Morella, Pinzón, Historiador Beuter, de Dalt, de Baix, Mossén Sorell, Tapineria, Freneria, de l’Herba, Alboraia, Sagunt, Àngel Guimerà, Guillem de Castro, la Nau, la Pau, Soguers, Na Jordana, Sant Vicent, Arrancapins, Almirall Cadarso, Mestre Gozalbo, General Elío, General Urrutia, Ángel del Alcázar, Na Germana, Comte de Melito, Colom, Comte Altea, Ciril Amorós, Xàtiva, Cofrents, Alboraia, Molinell, Jeroni Monsoriu, Mestre Valls, Don Joan d’Àstria o Navarro Reverter, per les places de l’Ajuntament, la Reina, la Mare de Déu, Manises, Nàpols i Sicília, Rodrigo Botet, Cánovas, Tetuan o la Porta de la Mar, les avingudes de Burjassot, Blasco Ibáñez, el Port o Maria Cristina, i les Grans Vies Ferran el Catòlic, Germanies i Marqués del Túria.

Però no només això, sinó que hi apareixen zones, barris, edificis i monuments com l’Horta, Russafa, Benimaclet, la Xerea, Mestalla, Marxalenes, el Cabanyal, el Canyamelar, Velluters, l’Albufera, Campanar, el Grau, el Pla del Real, la Plaça Redona, Patraix, l’Exposició, les Esglésies de Sant Joan de l’Hospital, els Sants Joans, Sant Felip Neri, Sant Esteve, Sant Bartomeu, Santa Caterina, Sant Martí, Sant Andreu, la Companyia, Sant Nicolau, Sant Valer, Santa Mònica i Sant Agustí, els Convents del Carme, Sant Francesc, Sant Doménec, la Trinitat, el Socós, Sant Julià, de Caputxins, Sant Llorenç, del Temple, el Patriarca, els Escolapis, Santa Caterina de Siena, Sant Pius V i Sant Sebastià, la Catedral, la Basílica de la Mare de Déu, els Ponts de la Mar, de Sant Josep i de Fusta, els Portals de la Valldigna, dels Innocents, de la Mar i el Nou, les Torres de Serrans i les de Quart, els Palaus del Real, de l’Almirall, dels Borja, de Cervelló, de Mossén Sorell, de l’Ambaixador Vich, de la Generalitat i dels Barons d’Alaquàs, el Mercat Central, els Banys de l’Almirall, la Universitat, el Col·legi Jesús i Maria, la Presó de Sant Narcís, la Model, la Casa d’Armes, la Casa de la Ciutat, l’Hospital General, els Jardins de Vivers, el Micalet, l’Ermita de Vera, l’Albereda, la Ciutadella, la Llonja dels Mercaders, la Glorieta, el Parterre, la Beneficència, l’Estació del Nord, l'Estació d'Autobusos, el Cementeri General, els Jardins de Monforte, l’Asil de Sant Joan Baptista, la Volta del Rossinyol, la Petxina, la Biblioteca Valenciana, el Museu de Ciències Naturals, l’Almodí, l’Ateneu Mercantil, la Casa del Metge, el Cinema Metropol, el Col·legi Major Lluís Vives, el Teatre Talia, l’Hotel Londres, el Mercat d’Abastiments, el Mercat de Russafa, el Col·legi de Sant Josep, la Biblioteca d’Humanitats, el Cercle de Belles Arts, les Drassanes, el Museu de Belles Arts, l’Edifici Alonso, el Teatre Rialto...

Però la cosa, afortunadament, no es queda en els límits de la capital, sinó que va molt més enllà, fins a Morella, la Todolella, Xàtiva, Morvedre, Alzira, Castelló de la Plana, Oriola, Alacant, Elda, Novelda, Llíria, Cullera, Gandia, Puçol, Eslida, Bunyol, Llombai, Crevillent, Sogorb, Mislata, Manises, Paterna, Benaguasil, el Puig, Xàbia, Torrebaja, Torrent, Montesa, Santa Pola, el Comtat, la Marina, la serra d'Espadà, Dénia, Paiporta, Sorita, Alacant, Agres, Aldaia, Cotalba, Beniparrell, Silla, Algemesí, Bunyol, Rocafort, Bétera, Portaceli, Palma, Barcelona, Perpinyà, Girona, Ulldecona, Eivissa, Tarragona, Osca, Còrdova, Úbeda, Baeza, Jaén, Ciudad Real, Huete, Conca, Toledo, Sevilla, Granada, Talavera de la Reina, Madrid, Navarra, Alcalá de Henares, Màlaga, Guájar Faragüit, Burgos, Valladolid, Segòvia, l’Escorial, Jerez, Cadis, Segòvia, les Canàries, Bizanci, el Marroc, Alger, Nàpols, Sicília, França, Anglaterra, Flandes, Gibraltar, Londres, París, Creta, Nantes, Suïssa, Bretanya, Provença, Piemont, Cuba, Filipines, la Xina, Aquisgran, Nova York, Buenos Aires, Sao Paulo, Copenhagen, Alemanya o Argentina. 

I si parlem de personatges històrics la nòmina és encara més extensa: Abd al-Aziz ibn Musa, al-Mansur, Mubàrak, Mudhàffar, Rodrigo Díaz de Vivar, Ibn Khafaja, Ibn Ghàlib, Ibn al-Zaqqaq, Zayyan, Frederic II Barbarroja, Beatrice Bianca Lancia, Jaume I, Pere Nolasc, Constança de Hohenstaufen, Miquel Paleòleg, Manfred I de Sicília, Ruggiero di Lauria, Corrado Lancia, Pere el Gran, Francesc de Vinatea, Elionor de Castella, Elionor d’Aragó, Lope de Concud, Alfons el Benigne, Sancha de Velasco, Ramon Muntaner, Joan I de Castella, Joan I, Vicent Ferrer, Nicolau Eymerich, Salomó Arroti, Mossé Tudelli, Jucef Abarim, les jueves Cristall, Clara, Lisa i Sober, Joan Quintavall, els Centelles, els Vilaragut, Bonifaci Ferrer, Martí l’Humà, Pere de Vila-rasa, Joan Suau, Tomasa de Montpaó, la tàrtara Elena, Alí Xupió, els Algazí, Pere el Cerimoniós, Alfons el Magnànim, Ausias March, Joanot Martorell, Alfons de Borja, Joan II, Francisca López, Elionor Eiximenis, Isabel Trinxer, Jerònima Galés, Pedro de Huete, Johan Mey, Antonio Juan Villafranca, Paolo Giovio, Joan Felip Mey, Pere Patrici Mey, Àngela Mey, Honorat Olzina, Bernardino Gómez Miedes, Andreu Rei d’Artieda, Joan Lluís Vives, Erasme de Rotterdam, Juan Lorenzo Palmireno, Joan Timoneda, Francesc de Borja, Pere Antoni Beuter, Pere Joan Nunyes, Tomàs Cerdà de Tallada, Francisco Pizarro, Felip II, l’arquebisbe Joan de Ribera, Miquel Jeroni Llopis, Wijngaerde, Mancelli, Francis Drake, el Comte d’Oropesa, Guillem Ramon Anglesola, Pere Cholbi, el Marqués de Guadalest, el Duc de Lerma, Vicent Vallterra, Vicent Adell, Jaime Ruiz de Castilblanque, Gaspar Joan Sabata, Leandre Escales, Jeroni Minuarte, Mateu Vicent Benet, Josep Artús, Miquel Jeroni Sanç, el Duc d’Arcos, Calixta Cardona, Francesc Gavaldà, Joaquim Ayerdi, Felip IV, Isabel de Borbó, Marianna d’Àustria, els infants Baltasar Carles i Felip Pròsper, Carles II, Diego Velázquez, Llorenç Mateu i Sanç, el Príncep de Paternò, el Marqués d’Aitona, Caterina de Montcada, Tomàs Vicent Tosca, Vicent Salvà, Pere Salvà, el Comte de Benahavís, Pere Mallén, Josefa Mallén, Rousseau, Martin Bossange, Joaquim Llorenç Villanueva, Melcior Prat, Napoleó Bonaparte, Wolfgang Amadeus Mozart, Francesc Xavier Borrull, Alfred Guesdon, Chateaubriand, Teodor Llorente, Constantí Llombart, Miquel Cuenca, Josep Cuenca, Vicent Carsí, Joan Baptista Romero, Marianna Conchés, Sebastià Monleon, el Marqués de Campo, els Bertran de Lis, Charles Darwin, Atanasi Lleó, Nicolau-Primitiu Gómez Serrano, Josep Rodrigo Botet, Enric de Carles, Dardo Rocha, Ramon Andrés Cabrelles, Eduard Boscà, Assumpció Lleó, Lluís Doménech i Montaner, Tomàs Trénor, Enric Duran i Tortajada, Agustí Trigo, Buenaventura Durruti, Bronchú, Consol Güell, Adolf Ariño, Joan Costell, Lluís Llach, Ramon Maria Narváez, Gaetà Ripoll, Vicent Blasco Ibáñez, Concepció Aleixandre, Maria Cambrils, Francesc Bosch, Ricard Samper, Lluís Ferreres, José Cano Coloma, Vicent Traver, Lluís Albert, Fritz Lang, Lucky Luciano, Francisco Franco, Trinitat Miquel, Xavier Goerlich o Vicent Andrés Estellés.

Si voleu, doncs, Història i històries en vena, de tots els colors i dels carrers de la ciutat de València, però també de més enllà, ja sabeu: València no s'acaba mai. Perquè des de València podem arribar a qualsevol part del món. Com diu Vicent Molins en el pròleg, estem gestant una nova València, que, en tot cas: "Ni és la millor ciutat del món, ni tampoc la pitjor, ni és sucursal d'altres, ni té afany d'eliminar la memòria pròpia. És, com a molt, la nostra ciutat, plena d'una personalitat desbordant que ja tocava traure dels calaixos per a llevar-li la pols". I jo, en la mateixa línia, tracte de reblar el clau en les meues paraules inicials: "No considere que València siga la millor. O la més culta. O la més amable. Però és la meua. on estan els meus. I on vull viure. I la que desitge millorar. I fer més culta. I més amable. I, sens dubte, on millor m'ho he passat. On més he disfrutat. On més he estimat. També a la mateixa ciutat". Vos esperem divendres!

Addenda: no voldria tancar el post sense esmentar tots els autors que m'han suplit d'històries per a fer el llibre. En deuen ser moltíssims més, però estos són els que apareixen citats explícitament en el text. Sense investigadors no hi ha Història: Ferran Esquilache,  Miquel Barceló, Helena Kirchner, Josep Torró, Sergi Selma, Agustín Rubio Vela, Ferran Garcia-Oliver, Enric Guinot, Manuel Dánvila, Rafael Narbona, José Hinojosa, Eliseo Vidal, Charles J. Halperin, Concha Camps, Manuel Ruzafa, Josep Rodrigo Pertegàs, Joan Kelly, Rosa Gregori, Josep Enric Serrano Morales, Phillippe Berger, Joaquim Martí Mestre, Lluís Guia, Jorge Català, Sergio Urzainqui, Josep Martínez Aloy, Rafael Roca, Germán Ramírez Aledón, Romà Seguí, Juan Benet, Vicent Boix, Daniela Stroffolino, Rafael Solaz, Aldo Rossi, Javier Martí, Enrique Dies, Antoni Zaragozà, Daniel Benito Goerlich, David Sánchez, Amando Llopis i Francisco Javier Pérez Rojas.


dimarts, 20 de desembre de 2016

El "Tirant lo Blanch" de Josep Vicent Miralles i Paula Bonet

Portada del Tirant lo Blanch (Llibres de la Drassana, 2016)

Ha estat un goig participar en el procés d'edició del Tirant lo Blanch que han preparat el guionista, comunicador i escriptor Josep Vicent Miralles i l'artista Paula Bonet per a Llibres de la Drassana. Un goig perquè ho és col·laborar amb gent amb tant de talent. Miralles, en primer lloc, ha preparat una edició moderna del Tirant, l'ha adaptat, n'ha fet la seua pròpia versió, resumint i reescrivint el text original de Joanot Martorell amb el seu propi estil, com va fer Baricco amb La Ilíada, però seguint totes i cadascuna de les aventures del cavaller bretó Tirant de Roca Salada, anomenat per tots Tirant el Blanc (eixa seria l'adaptació realment moderna del seu nom, que és la que s'ha emprat en el text de Miralles, tot i que en el títol i la portada del llibre s'ha preferit mantindre la grafia original del clàssic, "Tirant lo Blanch"). I no sé si alguna volta heu llegit a Miralles (la revista Lletraferit està farcida dels seus articles), o l'heu escoltat declamar i fer monòlegs, però el seu llenguatge es mou amb un ritme delitós i acompassat, ple de metàfores àgils i sorprenents, d'aquelles que et fan feliç per la "simple" admiració intel·lectual que provoquen, de manera que, treballant sobre una obra tan espectacular com el Tirant, podeu imaginar que el resultat és el d'un text dinàmic, divertit, plaent, apassionat i ben llegidor. 

A continuació, jo mateix vaig revisar la reinterpretació de Miralles per tal d'intentar que no hi haguera cap anacronisme, que els conceptes emprats s'acostaren el màxim possible a com entenien el món els personatges medievals i que la història es poguera ubicar amb més exactitud mitjançant tres desenes i mitja de notes a peu de pàgina que expliquen coses com que Guillem de Vàroic està inspirat en una figura llegendària anglesa anomenada Guy of Warwick, que el "rei de Tremicén" era en realitat un emir algerià o que el castell de Mont Túber es correspon amb un topònim inventat per l'autor, però inspirat en el massís saforenc del Mondúber. Així mateix, vaig preparar diversos dossiers amb informació per tal que, tot seguit, Paula Bonet poguera il·lustrar amb els seus dibuixos aquells passatges que considerara més interessants. Hi vaig incloure, per exemple, les edats, descripcions o característiques dels personatges, les vestimentes que podien dur (uns cavallers francesos, l'emperador, una princesa i unes donzelles de Bizanci, el soldà del Caire, etc.), els elements arquitectònics susceptibles d'aparéixer (l'interior de les estances de l'època, els castells, els palaus, la Sala del Consell...).
La infanta de Sicília, Ricomana, plora en la seua cambra

I llavors fou quan entrà en joc la genialitat artística de Paula Bonet que, com explica en l'entrevista en profunditat que li fan Cristina Chumillas i Eduardo Guillot en el darrer número de la revista Lletraferit, s'ho va pensar molt abans d'acceptar la col·laboració. No se sent còmoda treballant per encàrrec, en projectes que no siguen totalment propis, i, a més a més, la proposta coincidia amb la intensíssima fase de finalització de la seua darrera obra, La Sed (Lunwerg, 2016). Amb tot, finalment no va poder negar-se davant el que significava per a ella i per als valencians un clàssic com Tirant lo Blanch. Així les coses, amb la responsabilitat que suposava enfrontar-se a una obra com eixa, va triar determinades escenes que, tractant de ser fidels al text, intentaven copsar l'essència de la novel·la, basada en les batalles, l'amor, el desig i les aventures. En un principi n'eren quinze, però finalment n'han sigut fins a dèsset, fetes en grafit i aquarel·la: Tirant escoltant a Guillem de Vàroic; La infanta de Sicília Ricomana; Tirant repartint llesques de pa amb un ducat d'or; La infanta de Sicília, Ricomana, plorant en la seua cambra; L'infant Felip de França; Carmesina de dol mostrant els pits; Tirant confessant que ama a Carmesina; Carmesina mirant l'espill; La mala nova (el corb) recorre la ciutat; Les egües provocant els cavalls en el campament enemic; El Gran Turc; Tirant mirant a través del forat; Plaerdemavida acariciant a Carmesina; L'emperador de Bizanci; Tirant anant i venint del castell de Mont Túber; Carmesina i Tirant en el llit; Carmesina i Tirant morts. 

Tot plegat, un meravellós resum visual de les històries que conté el Tirant lo Blanch. En ell, d'altra banda, com la mateixa artista confessa, és probable que la confecció paral·lela de La Sed haja influït d'alguna manera, per exemple, en la presència de corbs i pardals morts. Ja ho voreu, si teniu l'oportunitat, però vos avance, a més a més, que la producció final del llibre ha quedat realment magnífica, gràcies al bon fer de Felip Bens, que s'ha encarregat de la tria del format, el tipus de paper (un paper molt bo, on lluïxen notablement les obres de Paula Bonet), la coberta i la maquetació. Sense oblidar, finalment, la meravellosa portada, que es tracta d'un oli acabat amb tinta xinesa (el casc de l'armadura), que representa un dels primers moments en què Tirant es mostra com una figura potent però alhora molt humana: la seua primera batalla a Anglaterra després de ser ordenat cavaller, amb la camisa blanca tacada de sang i just abans d'escometre la darrera cavalcada que acabaria amb el seu contrincant: "Tirant trobà l'altre cavaller enmig del pit i, tan brutal fou el colp, que la llança li passà de banda a banda, de manera que el matà en l'acte".

Eixos moments d'angoixa i fortalesa, d'inquietud i valor, barrejats tots plegats, són constants al llarg de la novel·la, juntament amb la sensualitat i la diversió. Si voleu fer-vos amb un exemplar, el podeu trobar en llibreries i ací mateix per internet (també en versió castellana, Tirante el Blanco, preparada per Toni Sabater). I si voleu que en parlem de tot això en directe i obtindre el llibre signat tant per Josep Vicent Miralles com per Paula Bonet, podeu vindre este dijous 22 de desembre a les 19 hores a la galeria d'art Pepita Lumier, en el carrer Sogorb 7 de València, on presentarem oficialment el llibre. Vos esperem!

Plaerdemavida acariciant a Carmesina

dissabte, 17 de desembre de 2016

El país que fórem sense arribar a ser-ho

La primera traducció completa dels Contes valencians (1896-1902) de Vicent Blasco Ibáñez

L'empresa València Immaterial: Gestió cultural, comunicació turisme, amb José Camarillas al capdavant, està duent a terme el projecte "La València de Blasco Ibáñez"consistent en el desenvolupament d'una aplicació que vincula determinats llocs de la ciutat a una sèrie de curtmetratges de producció pròpia inspirats en contes i històries de l'escriptor Vicent Blasco Ibáñez. Han començat pel Palmar i tenen idea d'expandir-ho a altres zones i barris en un futur. Mentrimentres, com a part del projecte, també han traduït al valencià per primera vegada els Cuentos valencianos de Blasco Ibáñez, amb l'assessoria lingüística de Juli Jordà (curiosament coincidint amb la traducció al valencià de La Barraca feta per Francesc Bayarri). I em van demanar que en fera el pròleg, a la qual cosa vaig accedir gustosament. Ací avall vos el deixe. Si voleu encomanar el llibre, que acaba d'eixir fa a penes uns dies i val 19 euros sense cost d'enviament, ací mateix podeu fer-ho. Una joieta, amb il·lustracions de Saida Granero!

* * *

La primera edició de Cuentos valencianos fou publicada en novembre de 1896, amb "Dimòni", "¡Cosas de hombres!", "La cencerrada", "La apuesta del esparrelló", "La caperuza", "Noche de bodas", "La corrección", "Guapeza valenciana" i "El femater", juntament amb una segona part, "El país de Barbarroja", que incloïa una sèrie de cròniques sobre el viatge que Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928) havia realitzat l’any anterior a Alger per tal de documentar part de l’escriptura de Flor de mayo (1895). Tanmateix, en edicions posteriors, com la de Sempere y Compañía de 1910, desaparegué la part relativa al país nord-africà i s’afegiren altres relats escrits entre 1898 i 1902, com "En la puerta del cielo", "La tumba de Alí-Bellús", "El dragón del Patriarca" i "El establo de Eva". Finalment, però, este darrer text fou eliminat en l’edició de Prometeo de 1919, que fou la que acabà fixant-se amb el temps i que és la que ací es traduïx per primera vegada al valencià. 

El primer impacte del llibre, doncs, es produí en 1896, en un moment en què Blasco Ibáñez, amb 29 anys, ja despuntava en la ciutat de València com a periodista, polític i escriptor. De fet, havia acabat d’enllestir l’edició en la presó, on havia estat reclòs després de donar actiu suport, amb manifestacions i des de les planes d’El Pueblo, a l’oposició contra la Guerra de Cuba. El diari s’havia convertit en la plataforma des de la qual impulsava la seua carrera política lligada al republicanisme federal i també la seua carrera literària, amb la publicació fulletinesca de dos grans novel·les com Arroz y tartana (1894) i la mateixa Flor de mayo (1895) o d’altres columnes, cròniques, semblances i relats, com els que quedaren inclosos en Cuentos valencianos. Llavors ja havia trencat per complet el seu vincle amb el valencianisme en el qual l’havia iniciat Constantí Llombart (1848-1893) i que l’havia dut a publicar en el Calendari Llemosí de 1882, ser vocal de Lo Rat Penat en 1888 i mantenidor dels Jocs Florals de 1891.

Això, no obstant, no impedí que la dedicatòria inicial del llibre es destinara al patriarca conservador dels ratpenatistes: "Estos cuentos, que inspiró el amor a la tierra valenciana, están dedicados al poeta Teodoro Llorente, mi adversario en creencias, mi maestro en el arte". En efecte, tot i els furibunds atacs de caràcter polític que Blasco Ibáñez arribà a dirigir a Llorente (1836-1911), en el camp literari sempre li guardà un respecte i una admiració que afloraren a l’hora de compilar aquell conjunt de narracions vinculades a la terra. La ressenya en Las Provincias de Don Teodor festejava "haber sacado tan buen discípulo", però no deixava escapar l’oportunitat, al mateix temps, de fer una referència a la llengua emprada: "Es una colección de cuentos verdaderamente valencianos no por la lengua, pues están escritos en castellano, sino por el asunto, porque todos reproducen tipos y costumbres de nuestro pueblo". Serà l’eterna crítica que es farà a l’obra de Blasco Ibáñez des dels sectors valencianistes: bevent d’una societat que s’expressava majoritàriament en valencià, la integrà totalment, per contra, en la literatura en castellà.

Al remat, però, no es tractava en realitat de cap paradoxa, ja que la llengua de cultura de la València del moment era el castellà, mentre que les obres escrites en valencià es limitaven quasi exclusivament a les poesies jocfloralesques, sense cap altre referent ni cap estructura de producció o difusió mitjanament acceptables. Allò realment estrany, de fet, és que Blasco Ibáñez, per a escriure en El Pueblo o publicar els seus llibres, haguera triat el valencià. Però per això mateix ara que, més de cent anys després, hem fet considerables avanços en la consideració social del valencià com a llengua de cultura, és un veritable goig poder disposar d’una primera traducció dels seus Cuentos valencianos. Es tracta d’un veritable acte de reintegració i afirmació cultural d’un dels referents històrics ineludibles per als valencians, el seu novel·lista contemporani més important, precisament a través d’una obra que, com deia Llorente, se centra en determinats tipus i costums particularment propis.

"Dimoni", el dolçainer que Vicent Blasco Ibáñez fixà en l'imaginari col·lectiu valencià (Il·lustració de Saida Granero)

No debades potser des del nostre punt de vista eixa seria la veritable paradoxa que naix de la lectura dels Contes valencians: la constatació de la ferma realitat d’un poble valencià, d’un país amb trets clarament diferencials respecte de la resta de pobles ibèrics i europeus, en contrast amb la inexistència coetània d’un moviment organitzat que advocara, en l’àmbit polític, per una acció col·lectiva pròpia. En eixe sentit, en primer lloc les narracions de Blasco Ibáñez s’assenten clarament sobre un radi geogràfic que, partint de la ciutat de València, els seus poblats marítims i l’Horta, s’estén a altres comarques valencianes, com la Vall d’Albaida o la Marina, i fan referència ocasional a "quasi tot el Regne de València", com s’explica en "La tomba d’Alí-Bellús". I en totes eixes contrades trobem, a més a més, uns noms propis i uns malnoms característicament valencians, com ara Vicentico, Nelo, Ximo, Tona, Pasquala, Pepeta, Menut, Groguet o el Tio Beceroles. Tots ells, encara més, expressant-se en valencià, a excepció feta, això sí, de les classes urbanes en ascensió, com Andrés García en "La caperuza" o Don Esteban en "El femater". Curiosament, però, el mateix Sant Pere arribarà a amollar un "Xe, pocavergonya" des de la mateixa porta del cel.  

D’altra banda, més enllà de la qüestió territorial, nominal i lingüística, els contes reflectixen tot un món de celebracions i tradicions pròpies, com ara els festejos matrimonials relatats en "L’esquellada" i "Nit de noces", incloent el cant de versos populars i fins i tot la lluita entre bàndols llançant-se la vaixella d’un convit com si d’una arca es tractara. O també l’omnipresència dels sons del tabal i la dolçaina, fins al punt que una de les colles de perdonavides que campaven per la ciutat de València es feia dir "Els dolçainers", com s’explica en "Guapesa valenciana", alhora que la seua pràctica donà vida a un dels personatges de Blasco Ibáñez que més temps pervisqué en l’imaginari col·lectiu valencià, el del virtuós dolçainer, però bohemi i perdulari, Dimoni. De fet, les particularitats dels costums valencians eren llavors tan fortes que inclús sobrepassaven els murs de les presons, on, com s’apunta en "La correcció", eren habituals les partides de pilota entre reclusos. I l’autor sabia ben bé de què parlava, ja que les havia visitades en diverses ocasions.

Així mateix, el país dels valencians que traspua en els relats de Blasco Ibáñez és també ja el país de la pólvora i del llançament de coets amb la menor excusa d’alegria. I, igualment, és també el país de l’arròs i del seu cim gastronòmic: la paella. No debades el plat, encara sense recepta canònica, arriba a aparéixer en quatre dels dotze contes com a símbol de celebració. I, més encara, tot sembla indicar que els Contes valencians són la porta d’entrada de la paella en la literatura moderna, després de més d’un segle d’extensió progressiva del plat al llarg de tot el territori valencià. Com és ben sabut, en este sentit, el naturalisme de l’autor aspirava a reproduir tots els aspectes de la realitat amb la màxima objectivitat possible i el que Blasco retrata és precisament una societat valenciana culturalment i etnogràficament pròpia, fruit d’una història, una geografia, uns condicionants climàtics i unes estructures socials i polítiques particulars. Era també, però, una societat en què la qüestió nacional i territorial valenciana estava encara molt lluny de formar part del debat públic i d’ací que no trobara cap reflex en les narracions blasquianes. 

Els seus personatges, per contra, solen lluitar, cadascun a la seua manera, per trobar un lloc en el món, deixant a un costat l’acció política o col·lectiva explícita, ja siguen fematers, músics, criats, obrers, retors o advocats. Però més enllà de l’aposta pel realisme de Blasco Ibáñez, els seus Contes valencians inclouen la novetat d’una sèrie de relats que beuen del folklore valencià, com "L’aposta de l’esparrelló", "En la porta del cel" i "El drac del Patriarca". En realitat, no obstant, els dos primers, una faula de peixos i l’engany d’un capellà pecador per a entrar en el paradís, responen a històries universals simplement ubicades en coordenades valencianes. També ho fa, evidentment, la llegenda del drac, que no és sinó la coneguda història d’una bèstia que aterra una determinada població, però l’enorme significació popular del cocodril dissecat sobre el cancell de l’església del Patriarca conferix al conte una especial rellevància com a fixador de tota una tradició popular valenciana. 

En definitiva, ja siga per la via de la descripció narrativa o de la fixació creadora de la tradició, els Contes valencians de Vicent Blasco Ibáñez són una cita inexcusable, gojosa i abellidora per a tots aquells que vullguen conéixer el país que els valencians vam ser, sense consciència real de ser-ho, fa cosa d’un segle i passeres. Un país que només es conserva de manera parcial, però que paradoxalment té ara més consciència, gràcies a l’acció valencianista desenvolupada amb posterioritat al mateix Blasco Ibáñez. Un país que només podrà ser de manera definitiva i completa en el moment que la majoria dels seus habitants prenguen consciència de la seua història i de les seues particularitats culturals, territorials i socials. Mentrimentres, en qualsevol cas, ací podrem trobar aquell país que fórem sense arribar a ser-ho.

dissabte, 3 de setembre de 2016

El Regne de València creat en 1238 va ser la continuïtat d'un territori musulmà anterior?

Primer mapa del Regne de València conegut, publicat pel cartògraf flamenc Abraham Ortels en 1584
Arran de la publicació d'Els valencians, des de quan són valencians? (Afers, 2016) i la seua promoció en xarxes estic mantenint molts debats sobre els orígens del poble valencià i la llengua valenciana. En tot cas, dis-li debats, dis-li parlar contra un mur de determinada gent informada a través de cites descontextualitzades o directament falsedats que són disseminades per les xarxes i es prenen com a actes de fe sense la més mínima crítica textual o històrica. A més a més, sempre es repetixen els mateixos tòpics, escampats com si es tractaren de frases escrites en sobrets de sucre i com si els humans poguérem fer ciència i comprendre el món a través de les "grans veritats" contingudes en els sobrets de sucre (mai millor dit, es tracta de filosofia de barra de bar). Els tòpics als quals feia referència són, per exemple, que el Llibre del Repartiment va ser falsejat per Pròsper de Bofarull (això només ho pot dir algú que no sàpia res de la trajectòria de l'arxiver català i que no sàpia ni quina classe de document són els registres de concessions de terres), que els musulmans d'abans de 1238 ja parlaven valencià (tot i que, com tota la historiografia espanyola sap des de fa moltes dècades, els pocs mossàrabs que hi havia desaparegueren d'Al-Àndalus uns cent anys abans, en el segle XII), que amb Jaume I a penes van vindre catalans (malgrat que Enric Guinot estudiara uns 40.000 cognoms de pobladors valencians de 1240 a 1420 i deixara clar que entorn d'un 65% eren de procedència catalana, un 30% aragonesa i un 5% d'altres llocs) i, finalment, que el Regne de València ja existia abans de Jaume I, que s'hauria limitat a conquerir-lo i canviar els seus governants islàmics per altres cristians. 

Este darrer punt, que els historiadors que ens hem dedicat a la qüestió tenim molt clar que és ben al contrari, és a dir, que no hi ha continuïtat ni política ni social entre els territoris andalusins anteriors a la conquesta i els regnes cristians constituïts posteriorment, és especialment difícil de fer entendre a tots aquells que no coneixen com era la societat andalusina, un coneixement al qual es té accés estudiant el dret i les fàtues musulmanes, la xarxa de poblament i d'aprofitament de l'espai bastida pels grups araboberbers, la seua relació amb l'estat islàmic i la pròpia concepció del poder entre els musulmans dels segles medievals, etc. Qui potser ho haja explicat millor ha sigut Pierre Guichard, a través de les seues magnes obres Al-Ándalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en Occidente i Al-Ándalus frente a la conquista cristiana. Los musulmanes de Valencia (siglos XI-XIII). No són llibres, en tot cas, de divulgació, sinó aspres investigacions historiogràfiques i antropològiques. És per això que a continuació vos transcric bona part d'un intercanvi de punts de vista d'una conversa pública que vaig mantindre en el facebook del valencianista suecà Sergi Núñez de Arenas amb diverses persones, però sobretot amb Òscar Rueda, enginyer geòleg i d'obres públiques, director dels Cursos de Llengua de Lo Rat Penat i col·laborador de la Secció de Llengua i Literatura Valencianes de la RACV, entre d'altres càrrecs.

En este cas no es tracta d'una persona amb uns coneixements superficials, sinó amb una opinió ben formada i racional, per la qual cosa pense que el contingut del debat pot ser molt útil per a tots aquells que s'hagen plantejat alguna vegada si realment el Regne de València de Jaume I fou una continuació d'un territori musulmà anterior o no. Espere que vos siga de profit. 

Em pareix prou significatiu que després de la publicació del llibre de l'amic Vicent Baydal, aparega un article amb nom 'sospitosament' paregut. No obstant vos recomane la seua lectura, tant des de la seua vessant històrica com les implicacions lingüístiques que propon: "Des de quan som catalans?". I com sempre, vaig a abusar de la seua amistat i els demane opinió al respecte als meus amics historiadors de capçalera, Vicent Baydal i Abel Soler 😊

Vicent Baydal Pel que fa a l'article, desconec per què l'autor, coneixent com coneix l'obra de Cingolani, retrotrau la identitat catalana al segle XI... Supose que pel mil·lenari aquell que celebrà Pujol i que calà molt a fons en la societat catalana, però la realitat és que ja fa temps que sabem (amb estudis previs de Josep Maria Salrach) que la identitat catalana no es formà fins al segle XII, quan apareix el concepte geogràfic de Catalunya, englobant els comtats que estaven davall l'òrbita del comtat de Barcelona, que a poc a poc es va omplint de significat polític. I és a finals del segle XII (1170-1200) quan apareix el gentilici català i un territori polític anomenat Catalunya amb molta més força (incloent ja les zones de Lleida i Tortosa, acabades de conquerir als andalusins). No debades, de llavors són les "Gesta comitum Barchinonesium", el "Liber feudorum maior" i els Usatges de Barcelona, que atorgaven legitimitat històrica als comtes de Barcelona com a líders de Catalunya, curaven del seu patrimoni i consolidaven jurídicament la seua posició. Com que en l'edat mitjana les identitats politicoterritorials anaven de dalt cap avall, van ser els reis (també comtes de Barcelona) i la noblesa els que difongueren i impulsaren aquella nova identitat que s'ajustava a un territori amb unes fronteres definides i el nom de Catalunya. Durant els segles XIII i XIV ja hi ha molta gent que es considera catalana i també defén eixa identitat (Ramon Muntaner, per exemple, que era un mercader ric, però no un gran noble ni molt menys).
M'agrada · Resposta · 3 · 22 hores · Editat

Ovunque Ralsuper Els "usatges de Barcelona" entenc que aplicaven al condat de Barcelona ¿no? No entenc la relació d'estos en el concepte polític i geogràfic d'un "tot" que seria Catalunya ni cóm estos usatges de Barcelona "otorguen legitimitat històrica als comtes de Barcelona com a líders de Barcelona com a líders de Catalunya". Tampoc entenc massa bé per qué a Catalunya li dones el sentit d'identitat definida per tindre un gentilici i un territori nomenat Catalunya i a Valéncia li'l negues quan també apareix documentat un gentilici i un territori nomenat Valéncia abans de Jaume I.

Vicent Baydal Supose que és difícil parlar del sistema circulatori sense saber com funciona el cor. Ací passa un poc el mateix... Els Usatges de Barcelona marquen l'autoritat del comte de Barcelona respecte a tots els seus vassalls i la marquen precisament en el moment en què el comte de Barcelona va fent feudataris seus a la resta de comtes del territori que també precisament llavors, des de finals del segle XII, comença a concebre's i identificar-se com a Catalunya. Per tant, els Usatges de Barcelona, com a codi legal que va estenent-se a tots els vassalls del comte de Barcelona (més enllà del comtat de Barcelona), "consolida jurídicament la seua posició" en el moment de la construcció política de Catalunya. Si vols, pots llegir este treball d'Stefano Cingolani sobre la qüestió: "La formació nacional de Catalunya i el fet identitari dels catalans (785-1410)"

Abel Soler En temps de Pujol, Catalunya celebrà un qüestionable mil.lenari. El gentilici "català" apareix en el s. XII, però no sembla que siga assumit generalment i quotidianament per la població catalanòfona, inclosa la de València, fins el 1300 (Muntaner), sobretot quan eixien a l'estranger. "Valencians" comencem a dir-nos pel 1330, però no comença a ser assumit plenament per la població del regne fins al segle XVI. Que Baydal ho matise, és clar. Ell és qui en sap d'això. La identitat nacional és tan important per a l'autor d'aquest article i els seus lectors, com irrellevant per a un barceloní del 800 o del 1200. Els catalans del 1150 vivien en un país esmicolat en mil castells ("castlans") i els d'allà al ponent, també ("castellanos"). La mancança d'entitat unitària (regne, tribu, poble-nació) fou el que originà ambdós gentilicis. El de valencià era més fàcil: "el que viu al regne dit de València". I la data a commemorar, també: 9 d'octubre del 1238. Encara que aquell dia cap súbdit de Jaume I s'anomenava valencià, i tampoc sembla que s'identificaren encara com a catalans. En la documentació d'Alcoi i Cocentaina del 1275, o moros o cristians. La resta no tenia ni importància ni nom.

Manuel Sánchez I com creus que es dien a si mateix els que vivien en el regne de Valéncia?
Balansiyans? Acas no es Balansiya la forma de dir Valentia? No és més fàcil i normal que de Valentia pasara a Balansiya i de esta a "Valensia"?

Manuel Sánchez O es que com ells no mosatros tampoc per que aixina tot vos cuadra?

Vicent Baydal No existia cap Regne de València abans de Jaume I. Els cristians deien "Regne de València", "Regne de Múrcia", "Regne de Granada", etc., però els musulmans no empraven eixa denominació, ja que ells parlaven d'"emirats" o de "taifes" (i les "taifes" no eren regnes ni molt menys, sinó demarcacions de poder molt inestables). En relació amb això, les taifes no tenien dinasties pròpies, lleis pròpies o institucions representatives pròpies, com sí que les tenien els regnes i territoris cristians (Aragó, Castella, València, Catalunya) i, per tant, no generaven cap identitat col·lectiva pròpia. Mira este mapa de les primeres taifes del segle XI (que molt prompte canviaren de fronteres): 
La taifa de Dénia anava de Jaén a Menorca o la taifa de Badajoz arribava a Lisboa. Hi havia una identitat "deniera" entre els que vivien a Jaén? O una identitat "badajossenya" entre els que vivien a Lisboa? No, perquè eren simplement demarcacions de poder. Els habitants de la taifa de Balansiyya (els sotmesos al poder del governador de Balansiyya) no tenien una identitat diferent als de la de Toledo, Dénia o Badajoz. De fet, l'època andalusina no creà mai gentilicis territorials (un habitant d'Alzira o d'Almussafes no es deia "valencià" sinó "alzireny" o "almussafenc" o un de Baeza no es deia "andalús" sinó "baezà"). Ho explica el professor d'Història Medieval i arabista Alejandro García-Sanjuán, que s'ha dedicat a la qüestió en este article: "Territorio y formas de identidad colectiva en al-Andalus (siglos VIII-XV)". La societat andalusina era una societat tribal i clànica, com les que encara hui en dia pots trobar en part del nord d'Àfrica o en la península Aràbiga, i per a ells les identitats politicoterritorials -encara hui en dia- no tenen cap importància -d'ací molts dels problemes de l'actual Líbia o Iraq, on es volen imposar els paràmetres occidentals de les entitats polítiques i les identitats col·lectives. Per a la societat andalusina allò important eren les identitats tribals i la identitat religiosa, així que no, entre els habitants de Balansiyya no hi havia cap "identitat valenciana" pareguda a la identitat actual ni de la qual sigam hereus. Si tu penses que provens d'una societat tribal pareguda a la que pots trobar en moltes parts del Iemen o dels Emirats Àrabs Units encara en l'actualitat, allà tu. Els historiadors massa sabem que no és així...
M'agrada · Resposta ·  6 · 19 hores

Òscar Rueda En este tema crec que hauríeu de matisar més la vostra postura. Existia un regne de Valéncia i reis de Valéncia abans de Jaume I perque aixina es nomenen a sovint tant en cròniques cristianes com en musulmanes. No acabe de comprendre eixa negativitat a l’hora de reconéixer l'existència d'un "regne de Valéncia" (si no m'equivoque, "mamlaka Balansiya" se traduïx lliteralment aixina) com a entitat territorial o geogràfica en l’época musulmana, per molt que fora inestable i en fronteres fluctuants, depenent en algunes époques d’uns atres regnes taifa pero a sovint en un cap polític propi i diferent dels de l’entorn. El “mamlaka Balansiya” que descriu Ibn Al-Abbar en la Takmila, pocs anys anterior a la conquista cristiana, és bàsicament el regne de Valéncia que es definix en els Furs, en l’excepció de Sarrió (que s’englobà en Aragó), que quedava dins, i Oriola-Alacant-Elig, que quedaven fòra (i que s’uniren al regne de Valéncia posteriorment, en 1305).

Acceptar-ho en més naturalitat facilitaria comprendre i conéixer millor la nostra història, i reconciliar-nos en ella d’una manera equilibrada. En Granada o inclús en Dénia estes qüestions se viuen en més normalitat; bona mostra és que han celebrat fa poc els milenaris dels seus respectius regnes musulmans en multitut d’actes, tant acadèmics com populars, mentres que ací parlar d’eixa qüestió és "anatema", com ya es pogué comprovar en 2009, que era quan tocava fer lo propi en Valéncia.

Per eixemple, crec que no seria adequat afirmar que el rei Llop –una figura hiperdesconeguda, que algun dia s’haurà de rescatar i estudiar com cal– no era un rei "verdader", o un sobirà d’inferior “categoria” que els seus coetàneus de Lleó, Castella, Navarra, Aragó, Barcelona o Urgell. Evidentment el sistema organisatiu de les respectives societats era molt diferent; pero a nivell “internacional” les figures eren perfectament homologables.

La realitat és que –si no és aixina me corriges– en el sigle XIII ningú parlà de "fundar" o "crear" el regne de Valéncia, sino de conquistar-lo: perque com a concepte polític i geogràfic ya existia, encara que evidentment sense unes fronteres clarament definides i sense un sistema polític i jurídic fort i estable, que és lo que li donaren els Furs otorgats per Jaume I. Dona’t conte que no entre en el tema de les identitats, de la llengua o de la religió dels pobladors; estic parlant de geografia i política.

En eixe mateix mapa que adjuntes, Aragó és una chicoteta franja pirenaica en la que no estaven compreses encara localitats com Saragossa, Osca o Terol. ¿Anem a afirmar per això que el "regne d'Aragó" com a concepte nobiliari o territorial no es correspon en el que naixqué en eixa chicoteta franja de territori? ¿O que el regne d’Aragó no existí com a tal fins que no es conquistà Saragossa, o l'últim poble de l'actual província de Terol? ¿O que els de Terol o Daroca no són hui tan aragonesos com els de Jaca? Estem d'acort que l’existència dels regnes taifes no es pot fer correspondre en identitats "ètniques" dels ss. XI-XII, pero eren entitats polítiques i territorials que existien i que interactuaven en els regnes cristians (que tampoc és que foren precisament un eixemple d'estabilitat en quant a fronteres, identitats i "sobiranies").

Si Jaume I construïx un “regne de Valéncia” cristià, és perque el concepte ya existia. Ell no l’inventa: aprofita la seua existència, adaptant-lo a la seua concepció “cristiana” de lo que és un “regne”, per a construir tot un nou edifici polític i jurídic que, efectivament, és lo que no existia, o existia precàriament, de manera molt inestable i en una forma organisativa molt diferent. De fet, en el Llibre dels Fets, el rei Zayan és nomenat constantment “el rei de Valéncia” o “el rei del regne de Valéncia” en els temps previs a la conquista de la capital. Per tant, no es pot afirmar que no existia una realitat ben palpable per als cronistes de l’época; com a molt, se pot afirmar que el concepte de “regne de Valéncia” de l’época musulmana no és el mateix que el de l’época cristiana a nivell organisatiu i jurídic, i segons les époques tampoc en quant a extensió territorial.

L’importantíssima singularitat del nostre cas és que els regnes “moros” conquistats per Castella (Toledo, Sevilla, Jaén, Còrdova, Múrcia, Granada...) simplement serviren per a engrossar la llista de títuls nobiliaris del rei castellà, mentres que ací la voluntat de Jaume I determinà que la titulació real se fera correspondre en un regne “dels de veritat” des del punt de vista polític i jurídic. Un fet clau, per supost, per a que hui pervixca l’identitat valenciana.

Podrà afirmar-se que esta “interpretació” de la realitat dels regnes moros per parts dels conquistadors cristians els venia molt be per a aumentar el número de “titulacions” de la llista, i per tant el seu prestigi, pero pense –en tota esta rajoleta no estic fent més que reproduir la visió d'alguns historiadors que em mereixen molt de respecte– que Jaume I se proclama “rei de Valéncia”, simplement, perque el concepte de “regne de Valéncia” ya existia prèviament: perque es veu simultàneament com a successor de Zayan en la sobirania del regne, una volta conquistada la capital, i valedor dels drets que sobre el territori valencià li havia cedit Abu Zeit.
M'agrada · Resposta · 4 · 17 hores


Vicent Baydal Toques molt temes, així que tractaré d’explicar-los més o menys pel teu mateix ordre d’exposició:

1) Dius que “existia un regne de Valéncia i reis de Valéncia abans de Jaume I perque aixina es nomenen a sovint tant en cròniques cristianes com en musulmanes”. No és cert, només els nomenen així les cròniques cristianes i que, jo sàpia, pel fet que a mi des de Catalunya de vegades em consideren català no vol dir que ho siga: és una opinió forània, sense atendre als paràmetres de la meua pròpia societat, la valenciana. En les cròniques musulmanes es parla, com dius, de “mamlaka”, paraula que prové de “malik”, un mot que amb el temps ha acabat significant “rei” en àrab, però d’una manera molt més moderna (a partir del moment que hi ha hagut monarquies islàmiques), ja que en època medieval volia dir “qui exercix el poder”, el “sobirà” (donant per bo un concepte de sobirania medieval). Per tant els “muluk at-tawaif” no són els “reis de taifa” com molt malament traduïren els arabistes espanyols del segle XIX, sinó els “sobirans de les faccions”, els “sobirans de les demarcacions de poder”, que és el que eren les “taifes” (paraula que en àrab vol dir “facció”, “bàndol”). En la mateixa línia, “mamlaka” vol dir, igualment, el territori on s’estén el poder d’un sobirà, d’un poderós. I això era la “mamlaka Balansiya”, el territori davall l’obediència (és a dir, que pagava impostos) del governador (en època dels almoràvits o els almohades) o de l’emir/malik de la ciutat de València.

2) La “mamlaka Balansiya” d’Ibn Al-Abbar era el territori que dominava Abu Zayd, però, amb moltíssimes diferències amb el territori valencià posterior fins a la línia Biar-Orxeta (el primer Regne de València fundat per Jaume I). En primer lloc, la seua zona de domini de veritat eren els “amals” (districtes) que arribaven del Millars al Xúquer: cap al nord tot era “thagr”, territori fronterer on no hi havia tant de control (no debades fou la primera part que ocupà Jaume I en 1233), i cap al sud tant Xàtiva com Dénia tenien nuclis de poder propi (les dos foren taifes amb “muluk” propis i que jo sàpia ningú reivindica un “Regne de Xàtiva” o un “Regne de Dénia” com a territori d’una nacionalitat “mil•lenària” actual) que se sotmetien a Abu Zayd, però quan este fou deposat per una revolta i substituït per Zayyan actuaren de seguida de manera independent. A més, la diferència física també era notable amb el Regne de València posterior: a banda de Sarrió, la plana de Requena també era “thagr” de la taifa de Balansiya, però és que cap al sud, per l’interior, ni la vall de Cofrents pertanyia a València ni a Xàtiva, ni la frontera era la mateixa que la posterior. Tot plegat, el mapa de la “mamlaka Balansiya”, fins i tot incloent els “thagrs” i els nuclis autònoms de Xàtiva i Dénia, era un territori diferent al del Regne de València posterior.

3) El reflex ben clar en la conducta cristiana és que Jaume I sí que decidí en un moment determinat crear el “Regne de València”, com han estudiat molts historiadors, incloent a Ubieto. En un primer moment les terres conquerides anaven a passar al Regne d’Aragó i per això es poblaren amb furs aragonesos, però a partir de 1236 Jaume I comença a utilitzar per primera vegada el nom i el concepte de “Regne de València” per a referir-se a tot el territori conquerit del Sénia al Xúquer (que posteriorment ampliarà cap al sud i acabarà donant-li entitat política amb unes lleis i unes institucions parlamentàries pròpies, cosa inèdita en el panorama peninsular, que no passà ni en el Regne de Mallorca). Per tant, sí que hi hagué una decisió conscient de crear un nou Regne de València a través d’una entitat política pròpia que partia del no res. Tu mateix esmentes els regnes “nominals” (sense lleis ni institucions pròpies) de Toledo, Sevilla, Jaén o Còrdova que, tot i ser simplement això, regnes nominals, ni tan sols es corresponien amb el territori de taifes anteriors, sinó que la denominació de “regne de Toledo”, “regne de Sevilla” o “regne de Jaén” se la van inventar els reis castellans per a denominar una zona extensa entorn d’aquelles ciutats (torne a repetir, sense cap correspondència ni continuïtat amb les taifes anteriors). En línia pots trobar el cas del “reino de Jaén”, que va estudiar Eslava Galán, però és aplicable a tots (excepte en el cas de Granada, molt particular per ser un emirat amb unes fronteres més o menys estables durant vora dos segles): "El ámbito territorial del Reino de Jaén: una cuestión de geografia histórica"
. No debades, què se n’ha fet, sinó, de les taifes de Silves, Faro, Huelva, Niebla, etc. [que es veuen en el mapa de més amunt]? Per què no foren l’origen de territoris cristians posteriors? No ho foren perquè la societat andalusina organitzada en taifes no tenia res a vore amb la societat cristiana que la conquerí, destrossà i substituí amb els seus propis criteris i sense cap mena de continuïtat.
M'agrada · Resposta · 1 · 15 hores

Vicent Baydal 4) Que a Dénia o a Granada celebren “mil·lenaris” em pareix molt bé. Jo també sóc partidari de commemorar el naixement de la taifa de Balansiya, però a nivell de la ciutat de València i deixant clar que es commemora això, la “taifa” (a tot estirar “l’emirat”) i que no té a vore amb el Regne de València posterior. És que a Dénia celebren el naixement d’un regne mil•lenari que ha continuat fins a l’actualitat? Evidentment no, sinó que celebren un període històric, el de la taifa de Dénia, i ho celebren a nivell local, per la prosperitat i els canvis que hi hagué en la ciutat durant aquell període per ser nucli de poder (novament, no veig als de Jaén o Menorca celebrant res, tot i que van pertànyer a la taifa de Dénia). El problema ve quan es vol confondre i marcar una continuïtat que no és tal. Déu ens pille confessats de fer un valencianisme semblant a l’andalusisme de Blas Infante, amb el verd islàmic com a bandera i l’exaltació de la religió musulmana com a pretesos successors dels pobladors musulmans del territori andalús. Reconciliar-se amb la història és acceptar-la com ha passat i dir que hi hagué continuïtat entre la societat andalusina i la cristiana és una gran mentira (de fet, els cristians van acabar expulsant els musulmans en barcos carregats, com tots sabem).

5) Clar que no es pot comparar a Ibn Mardanish, el “rei Llop” (de les fonts cristianes) que comentes, amb els reis d’Aragó o els comtes de Barcelona. Dius que no vols parlar d’identitats, llengua o religió, però sí de geografia i política com si foren indestriables i no ho són. És el mateix error que cometen els occidentals que continuen considerant que solucionaran els problemes de l’Orient Pròxim amb els seus paràmetres territorials i polítics, obviant les identitats, les religions o les tribus. La legitimació del poder en la societat andalusina no tenia res a vore amb la de les societats cristianes medievals. Es basava en la protecció de la comunitat islàmica a canvi d’una sèrie de tributs i s’havia de negociar amb els caps tribals, mentre que en el cas cristià la justificació del poder dels reis no era exclusivament religiosa, sinó que també es fonamentava en unes comunitats polítiques pròpies fixades a un determinat territori que precisament es desenvoluparen a escala europea durant els segles XII, XIII i XIV (moment publicitari per a recomanar “La formación de los sistemas políticos” de John Watts). En eixe sentit, Aragó i Catalunya estaven en ple procés de formació llavors i no adquiriren unes fronteres definitives i estables fins al segle XIII, d’igual manera que València (que ho féu a començaments del XIV). Per tant, hem de tindre en compte eixe procés de formació territorial, política i jurídica que en el cas islàmic mai no es donava. Si Ibn Mardanish fou emir de València, Xàtiva, Dénia, Albacete, Múrcia, Almeria, Jaén, Baza i Granada, què se’n va fer d’aquell territori? Com és que es va “desintegrar” tan ràpidament i no es va desenvolupar com en el cas d’Aragó o Catalunya? Doncs perquè en realitat no era la “desintegració d’un territori”, sinó la desintegració del poder d’Ibn Mardanish. Volem entendre les taifes i l’organització del poder andalusines com un fet politicoterritorial i no ho eren, perquè els nostres paràmetres occidentals no tenien res a vore amb la seua societat islàmica de caràcter tribal i tributari. Només cal anar a preguntar als arabistes actuals del CSIC de Madrid o de Granada, gens sospitosos d’entrar en les nostres polèmiques, per a entendre-ho, o llegir els centenars d’articles que publiquen en revistes com “Al-Qantara”, però, clar, això suposa invertir temps en tractar d’accedir a l’ofici d’historiador, clar...

6) En eixe sentit, considerar que Jaume I se sentia hereu de la “sobirania” de Zayyan és la repanotxa... En territori conquerit als infidels els monarques cristians no necessitaven sobirania de ningú i actuaven com volien (sempre amb el permís del papa o l'emperador). Era el Regne de Jerusalem hereu d’algun territori anterior? Per què si en el segle XI els cristians deien que hi havia un “rei de Saragossa” i un “rei de Lleida” (aplicant els seus conceptes, evidentment) després no feren un “Regne de Saragossa” o un “Regne de Lleida”, sinó que incorporaren aquelles ciutats i els territoris dependents a Aragó i Catalunya respectivament? Doncs perquè no hi havia cap continuïtat. Igual que els reis castellans no seguiren cap continuïtat entre les taifes andalusines i l’organització politicoterritorial de Castella i Lleó. Torne a insistir, la decisió de Jaume I, ben singular en el context ibèric, de crear el Regne de València amb unes lleis i institucions pròpies fou totalment conscient i presa cap a 1236 (els Furs de València es van preparar entre 1237 i 1238). La raó cal buscar-la en el fet que era una bona solució per a evitar que el poder de la noblesa aragonesa s’estenguera als nous territoris conquerits, però en absolut en cap continuïtat amb el poder andalusí.
M'agrada · Resposta · 4 · 15 hores · Editat

Òscar Rueda Gràcies per la treballada resposta. Encara que no hauria de ser yo el “portaveu” d’esta visió, sino gent més qualificada en la matèria; els quals, per desgràcia, no tenen perfil de Facebook ;) Te responc seguint la teua numeració

1) Si anteriorment a la conquista per Jaume I existia un “regne de Valéncia” i un “rei de Valéncia”, com reconeixes encara que només per a la visió dels cristians, i si aixina es nomena en els tractats (que firmen, per cert, tant els cristians com els musulmans), i si ni els sobirans cristians ni els sobirans musulmans tenen inconvenient en que als “maliks” musulmans se’ls nomene “rex” en les versions dels tractats en llatí, és perque, salvades totes les grans diferències organisatives i sociològiques, se veïen homòlecs o en un mateix ranc.

Per tant, no veig apropiat que es diga que “no existia el regne de Valéncia”. En tot cas s’hauria de dir que existia, i a continuació explicar quin era el significat d’eixa expressió, si és que el seu significat diferia del concepte de sigles posteriors, o quin fon el seu funcionament intern i la seua evolució històrica durant aquella época. Si tu vols llegir “demarcació de poder de Valéncia” a on lliteralment se llig “regne de Valéncia”, “Valentiae regnum” o “mamlaka Balansiya” me pareix perfecte i és una bon resum de lo que estic dient: que existia una entitat política i geogràfica nomenada Valéncia (“mamlaka”, regne, “reyno”, “regnum”...) que coincidix sensiblement en el territori valencià actual. Si els cristians coetàneus parlen de “regne de Valéncia” és perque creuen que el concepte propi que més s’acosta al “mamlaka” àrap és el "regnum" llatí o el “regne” romanç. Per això Jaume I no crea el concepte “regne de Valéncia”: ya existix, i apareix en documents prou anteriors. Lo que fa és confirmar-lo en la seua existència –perque efectivament estava en la seua mà haver-lo fet desaparéixer, com ocorregué en els regnes de Saragossa, Tortosa, etc.–, i dotar-lo d’un cos jurídic propi i una organisació pròpia d’un regne cristià. ¿Que ho feu perque li interessava? Clar que sí. ¿Que podia no haver-ho fet? Clar que sí. Pero la bona qüestió és que ho va fer. I per això, per cert, és de bona memòria per als valencians.

2) Per als llímits del “mamlaka Balansiya” de la Takmila m’he basat en la descripció de Guichard en “Al-Andalus frente a la conquista cristiana”. La teua descripció és més detallada que la d’ell, pero vens a confirmar lo que dic: que essencialment el “mamlaka Balansiya” anterior a la guerra de conquista no se’n va molt dels llímits del regne de Valéncia definits en els Furs, que també s’havien de fer casar en els tractats de “repartiment” firmats entre les corones d’Aragó i Castella. Que algú reivindique una nacionalitat milenària, ya siga valenciana, catalana o espanyola, basant-se en este o aquell fet històric, no ha de condicionar l’interpretació dels fets. Lo que hauria de demanar-se és que en tots ells se siga igual d’exigent a l'hora de reclamar rigor històric.

3) Ya havem dit els dos que el regne de Valéncia és un cas especial. Clar que hi ha una decisió conscient de crear un regne cristià de Valéncia: pero sobre la realitat preexistent del regne musulmà de Valéncia. O si tu vols, de la “demarcació de poder musulmana de Valéncia”. Encara que el prurit terminològic, en este cas, com te dic, no el trobe necessari, i veig més adequat seguir la terminologia tradicional. Una realitat jurídica i administrativa, en efecte, molt diferent en molts aspectes (a excepció de qüestions consuetudinàries que també convindria investigar, algun càrrec municipal d’orige musulmà com el mustassaf i, llògicament, l’organisació interna de les comunitats musulmanes), pero que no crea “el regne de Valéncia” com a tal: crea l’entramat jurídic i administratiu del nou regne cristià de Valéncia. O siga: un canvi de règim radical pero sobre un “regne”, entés en el sentit geogràfic i polític, que s’entén com a existent. Cosa que no ocorregué en els regnes “nominals” castellans, que no foren l’orige de territoris cristians posteriors, simplement, perque el rei de Castellà que els conquistà no va voler, o no li interessà que fora aixina.
M'agrada · Resposta · 2 · 12 hores

Òscar Rueda 4) En Dénia no poden celebrar l’existència d’un regne que ha pervixcut fins a l’actualitat perque eixa continuïtat se trencà fa ya molts sigles. Respecte a eixa commemoració, per cert, en Valéncia ya fem tart. I si no s’ha fet, segurament, és perque la nostra Universitat no ho considerà convenient, per motius que provablement tu coneixeràs millor que yo. Yo pense que el valencianisme a construir ha de ser integrador, i acceptar totes les aportacions històriques al nostre poble, vinguen dels àraps, dels aragonesos o dels catalans. I a ser possible, no barrejar la religió i l’identitat, ni tampoc una i atra en cap “exaltació” de res. En efecte, els que encara eren secretament musulmans en el s. XVII foren expulsats, pero no els musulmans i judeus que es convertiren al cristianisme durant els quatrecents anys anteriors, ni els seus descendents... Sé que em diràs que foren una minoria; uns atres historiadors diuen que això encara està per estudiar.



5) També es desintegrà per eixemple el regne de Sancho III el Major de Pamplona:

Per motius molt diferents, pero es desintegrà igualment, per molt cristià que fora. Torne a repetir: no és Leopoldo Peñarroja o Antoni Atienza els que es referixen a Ibn Mardanish com a “rei”: ho fan les cròniques de l’época i els tractats que ell mateix firmava en uns atres reis cristians, inclús en el Papa de Roma.

Tornem al principi: no entenc la raó per la qual és tan difícil d’acceptar això. Ya sé que els models organisatius eren molt diferents, com ho serien els de l’Amèrica precolombina o els de la China coetànea, pero yo no faig més que senyalar que hi ha documents molt anteriors a Jaume I que parlen del regne de Valéncia i de reis de Valéncia, per molt que organisativament fora molt diferent dels regnes cristians. Yo, com a diletant de l’història, lligc molt la revista que indiques, i no tinc cap d’interés en accedir a l’ofici d’historiador; ya tinc prou en el meu ofici. Únicament vullc comprendre be l’història del meu poble i indagar en aquells aspectes en els que hi ha controvèrsia, normalment perque algunes visions no em pareixen suficientment convincents.

6) No és qüestió de que Jaume I es sentira “hereu” de Zayyan. És que ell fa valdre això com a motiu per a construir un regne cristià de Valéncia independent de Catalunya i Aragó; no cal més que llegir el Llibre dels Fets i cóm se referix a Zayyan com a “el rei de Valéncia”. Fins que acaba derrotant a Zayyan i escomença a afegir el títul de “rei de Valéncia” als demés que ya té. Clar que era una bona solució per ad ell: si no, no l'haguera posada en pràctica. Agustín Rubio Vela reproduïx el relat de Zurita de la protesta dels nobles aragonesos (entorn a 1261) pel fet que Jaume I jurara els Furs en les Corts de Valéncia, puix ells creïen que el regne de Valéncia “deve seer d’Aragón, et deve aver fuero d’Aragón, porque es conquista d’Aragón” , com tu has explicat molt be en el teu llibre. Jaume I, segons Zurita (m'agradaria, no obstant, llegir el text original), els contestà que Valéncia “era reino separado y de por sí, y nunca había sido sujeto a otro reino”, per lo que “no le quería obligar a otras leyes; antes era su voluntad que en todo se gobernase como reino apartado y no unido con éste”, i que “se maravillaba porque se sentían por haber él ordenado fuero en el reino de Valencia, siendo aquel reino tal que debía ser gobernado por leyes y estatutos cuales convenían a la calidad y costumbres de las gentes de él”. Quina millor manera de justificar que era un regne a banda d'Aragó i Catalunya: sugerir que ya existia abans de ser conquistat.
M'agrada · Resposta · 3 · 12 hores
  
Vicent Baydal 1) Sempre m’ha fascinat la capacitat per tergiversar o obviar el que no agrada, en compte d’oferir explicacions alternatives o admetre que hi ha coses que s’escapen de l’explicació oferida.... Jo no he reconegut en cap moment que existira un “Regne de València” i un “rei de València” abans de la conquesta de Jaume I, sinó que els documents cristians anomenaven així a la taifa o la mamlaka Balansiya i al governador, l’emir o el malik de Balansiya (i, per exemple, sempre li deien “rei”, independentment que fóra un governador de l’imperi almoràvit o almohade o un emir que es volguera independent, mostrant a les clares que ells no feien diferència ni entenien com funcionava la societat andalusina, sinó que per a ells el “rei de València” era la persona que manava allà, i tant els feia que fóra un “valí” (governador posat per un emir superior), un “emir” autoproclamat o el que fóra). Però és que els cristians no tenien paraula per a expressar el significat de “mamlaka” ni de “malik” com a “demarcació de poder” o “governant” (no la necessitaven) i per això empraven “regne” i “rei”, encara que no ho foren. El mateix Guichard que dius que has llegit, explicant la “mamlaka Balansiya”, diu literalment: “Traducir esta expresión por ‘reino de Valencia’ conllevaría, sin duda, forzar su significado... Se trata, solamente, de lo que podríamos denominar ‘zonas de dependencia’ de una gran capital provincial, como Jaén, Almería, Tortosa o Valencia”.

Per tant, el “regnum Valencie” dels documents cristians anteriors a la conquesta, que només apareix en els documents de Jaume I a partir de 1236, una volta ell ja ha decidit que crearà un regne autònom, no és cap “Regne de València” existent que donarà origen al creat en 1238. És ja el concepte i la creació de Jaume I. Pel que fa als “reis de València”, Lleida, Saragossa, Baeza, Huelva o on siga, són els “muluk”, els que governen en eixes ciutats amb voluntat de poder i independència sobre un territori circumdant, però no són “reis” com els cristians, torne a repetir. Els cristians els anomenen “reis” perquè no tenen paraula pròpia. Eixa és una de les claus de les ciències humanes i socials, saber donar els significats adequats a les paraules (a voltes, si cal, creant paraules noves) per a poder arribar a la comprensió de les societats. Sense això no es pot entendre res. Per exemple, abans que l’antropologia francesa adoptara la paraula “xaman”, que prové de tribus asiàtiques però després s’ha aplicat a societats primitives d’arreu del món, els primers textos antropològics occidentals deien que els “xamans” eren “metges” o també que eren “sacerdots”. Eren per això “metges” o “sacerdots” a la manera occidental? Jo diria que no... Complien algunes de les funcions que tenien els metges occidentals (curar) i també els sacerdots (entrar en contacte amb la divinitat), però si tractem de comprendre una societat xamanista aplicant els conceptes de “metges” i “sacerdots” a la manera occidental no entendrem res d’eixa societat. Per això es va adoptar la paraula “xaman”, amb un significat molt concret que es podia aplicar a aquelles societats. D’altra banda, si a una societat xamanista duem “metges” o “sacerdots” catòlics mai de la vida podrem dir que són la continuïtat dels xamans i que entre uns i altres existix un lligam que els vincula històricament. No, uns són la substitució –segurament violenta- dels altres i no hi ha cap continuïtat històrica entre ells...

Vols marcar una continuïtat que no existix de cap de les maneres. Per exemple, quan en 1309 Jaume II va intentar conquerir Almeria (en una campanya com les de Mallorca, València o Múrcia: "'Tan grans messions'. La financiación de la cruzada de Jaime II de Aragón contra Almería en 1309") havia pactat amb el rei de Castella (al qual en teoria li pertanyia la conquesta de tot l’emirat de Granada) que si aconseguia la rendició de la ciutat ell es quedaria amb el “regnum Almarie”. Què era el “regnum Almarie”? No era res, en realitat, sinó que era una construcció nova dels cristians. Dins de l’emirat de Granada existien tres “cores”, que ja no tenien ni funcions administratives com havien tingut en l’esplendor d’Al-Àndalus, sinó que eren simples referències geogràfiques, que eren la de Rayya o Takkuruna (la part de Màlaga), Elvira (la part de Granada) i Bayyana (la part d’Almeria). Però és que el “regnum Almarie” dels documents cristians no era ni tan sols la “cora de Bayyana” nassarita, sinó que s’especificà que seria la ciutat d’Almeria i la sexta part oriental de l’emirat de Granada, és a dir, que si la conquesta haguera tingut èxit i s’haguera creat un Regne d’Almeria en mans de la Corona d’Aragó seria això, un regne nou que en realitat no tenia cap continuació amb la realitat islàmica prèvia, ja que les seues fronteres es delimitaven de nou, amb la sexta part oriental de tot el territori nassarita. Que totes les ciutats importants han tingut sempre un control clar sobre el territori circumdant? Evidentment. Ja en època romana passava això, els anomenat “ager” de les ciutats. I ningú diu que la “taifa de Balansiyya” siga una continuïtat història de l’“ager de Valentia”, sinó que són “zones de dependència” de la ciutat al llarg de la història en societats diferents, però no són “regnes” com el “Regne de València”, que és una construcció nova del segle XIII (1238-1304) de la qual és hereu l’actual territori valencià i l’actual identitat valenciana.

2) No, la “mamlaka Balansiya” que descriu Ibn al-Abbar és la de la dècada de 1220, quan Abu Zayd governava a València i els districtes o zones de dependència d’Alzira, Xàtiva i Dénia estaven davall la seua òrbita. Però cap a 1228 estos tres darrers nuclis es fan autònoms i quan Zayyan derroca a Abu Zayd només recupera l’obediència de Dénia, així que Alzira i Xàtiva no seran ja de la “mamlaka Balansiya”, la zona davall el control del governant de València. Rigor històric és precisament el que demane i, per això, està molt bé commemorar les taifes de València, Xàtiva, Dénia o Alpont, però no del “Regne islàmic de València” com a origen del “Regne cristià de València”, perquè això no és cert...

3) Torne a repetir que el Regne de València de Jaume I no es crea sobre la taifa de València ni la “mamlaka Balansiya”, sinó amb els límits que vol Jaume I i perquè Jaume I vol crear un regne nou independent d’Aragó i Catalunya. De fet, quan es fa el repartiment de les futures zones de conquesta entre els monarques d’Aragó i Castella a Cazola, prop de Sòria en l’any 1179, el tractat explica que Alfons d’Aragó podrà conquerir València, Xàtiva i Dénia i els seus “regni” (és a dir, les seues taifes, “mamlaka”, “zones de dependència”, “districtes”). Perquè llavors, com passava en el moment de l’inici de la conquesta en 1233 amb Xàtiva i Alzira, València no dominava ni Xàtiva ni Dénia, sinó que el seu territori s’estenia bàsicament del Millars al Xúquer i, que jo sàpia, això no es correspon ni molt menys amb el Regne de València del segle XIII. Per tant, el Regne de València cristià, com la resta de regnes i territoris de la península Ibèrica, es creà de nou sense tindre en compte en absolut la divisió de poder prèvia de la societat andalusina i, en eixe sentit, tampoc es tingué cap problema a incorporar posteriorment la zona de Guardamar-Oriola al nou Regne de València, tot i que sempre havien estat davall del control de la taifa de Múrcia (puntualment a la de Dénia, fins a Alacant). Els cristians van fer “tabula rasa” i van fer societats noves en el procés de conquesta. I torne a repetir-te el cas del “regne de Jaén”, que, com demostra Eslava Galán, tot i ser un regne nominal, mai havia existit amb les fronteres que li donaren els castellans en el segle XIII: era una simple denominació per a un territori nou, la delimitació del qual es marcà en el moment de la conquesta sense cap relació amb els territoris andalusins previs. Com passà amb el Regne de Sevilla, el de Còrdova o el de València (que fou l’únic amb lleis i institucions parlamentàries pròpies).
                                                                           
4) La continuïtat de la taifa o emirat de València, com la de Dénia o Xàtiva, també es trencà fa molts segles, justament en el mateix moment, entre 1238 i 1245, quan la conquesta del territori andalusí per part de Jaume I i la creació d’un nou Regne de València que agafava el territori de les tres i encara l’amplià unes dècades després. Si volem celebrar això, com ho celebren a Dénia, jo encantat. Si volem celebrar altres coses que no s’atenyen al rigor històric, són figues d’un altre paner... Tant de bo la UV haguera fet un llibre i una exposició tan bons com els que va fer en commemoració de l’expulsió dels moriscos, “Entre terra i fe” crec que es deien, amb motiu de l’inici de la taifa de Balansiya, explicant la seua història i el llegat que ha arribat fins a nosaltres del període 1009-1238. Això ajudaria, de fet, a esclarir estes coses que estem parlant. Però amb dos professors en tota la Universitat que es dediquen a eixe període potser és que no arribaven...

5) El Regne de Pamplona es desintegrà entre finals del segle XI i començaments del segle XII, però el nou Regne de Navarra que es formà a mitjan segle XII fou el que perdurà al llarg dels segles fins a ser el precedent de l’actual territori navarrés i l’actual identitat navarresa. Fixa’t que jo vaig dir que els regnes cristians amb comunitats polítiques i representatives integrades es desenvolupen en els segles XII, XIII i XIV, i no vaig dir l’XI perquè en aquella època encara no hi havia una societat política forta –com tampoc n’hi hagué mai en els territoris andalusins- i això feia que els nuclis de poder cristians foren molt fluctuants (de fet, encara ni s’havia concebut Catalunya com a territori polític). Però res, si tu vols dir que els governadors i emirs musulmans i les seues zones de control polític eren regnes com els cristians i donaren peu als territoris polítics cristians, allà tu, jo més arguments no et puc donar. Continue preguntant-me, però, què se n’ha fet de les taifes de Silva, Niebla, Algesires, Badajoz fins a Lisboa, Baeza, etc.?

6) Jaume I no es va valdre dels dominis de Zayyan per a construir el Regne de València de 1238 (en 1238, de fet, Alzira i Xàtiva, tot i que no s’havien proclamat emirat ni molt menys, no li retien obediència). Jaume I va fundar el Regne de València en els territoris de conquesta que tenia al sud d’Aragó i de Catalunya previstos en el tractat de Cazola de 1179 (en el qual es parla de València i el seu “regnum”, Xàtiva i el seu “regnum” i Dénia i el seu “regnum”). La crònica està escrita en la dècada de 1270 i per al cas de la conquesta fa referència a la de 1230 i, com ja he dit (això crec que ho va estudiar Chabàs en el seu moment), en els documents de Jaume I es veu clarament que és a partir de 1236 quan concep el Regne de València com un tot fins a la línia Biar-Calp (després Biar-Orxeta) que havia de conquerir, perquè fou llavors i no abans que decidí fundar un regne nou, ja que les conquestes que s’havien fet fins llavors, de 1231 a 1236 es pensaven afegir a Aragó i per això es poblaren amb furs aragonesos. La decisió la pren Jaume I no perquè existisca un Regne de València del Sénia a Biar (en 1236 no existia i, de fet, històricament era un territori dominat per tres nuclis de poder diferents: València, Xàtiva i Dénia), sinó perquè considerà que fer un regne nou amb lleis pròpies amb totes les terres que conquerira al sud d’Aragó i Catalunya li vindria realment bé.

D’altra banda, pel que fa a l’ús de les paraules “rei” i “regne” en la crònica de Jaume I, cal fer notar que també parla del “rey dels tartres”, és a dir, parla ni més ni menys que del “khan” de l’Imperi Mongol (del successor de Genguis Khan, de fet). Vol dir això que els “khans” eren “reis” com els cristians? No, evidentment no. Eren igualment els caps suprems de les seues gents, però les funcions que complien, la legitimació que tenien, les accions que duien a terme, com els consideraven els seus governats i, en definitiva, la pròpia significació de ser un “rei” i un “khan” variava moltíssim d’un cas a l’altre. I per a poder entendre les dos societats hem de tindre eixe factor en consideració. Si considerem que els “khans” eren “reis” com els occidentals perquè així apareixen en les cròniques occidentals, doncs no entendrem res. Eixa és, precisament, una de les principals funcions del científic social i humà.

Quant a Zurita, ací trobaràs la referència original (Llibre 3, cap. LXVI): "Anales de Aragón". Segons Zurita (que escriu en el segle XVI), els nobles digueren açò: “En lo que más se porfiaba era que decían estar agraviados porque al tiempo que se ganó el reino de Valencia, los pobladores de él muchos días usaron del fuero de Aragón; y después el rey sin consejo de los ricos hombres les había ordenado fuero nuevo y peculiar; a lo cual no queriendo consentir don Pedro Fernández de Azagra señor de Albarracín, don Jimeno de Urrea y don Artal de Luna, con muchos caballeros y gran número de gente se salieron de Valencia y fueron a Cuart, no consintiendo en ello por ser aquel reino de la conquista de Aragón y que debía ser poblado a su fuero y repartido a los aragoneses por caballerías como se acostumbraba, teniendo por muy constante que ninguna cosa que de la antigua costumbre se muda, puede ser aprobada si no la aprueba generalmente el uso”. I el rei contestà: “En lo de la conquista del reino de Valencia decía que aquella tierra la ganó con aragoneses y catalanes y con otros extranjeros de su señorío que se hallaron en ella y había heredado a los aragoneses muy bien y asaz honradamente, así a los ricos hombres como a los caballeros que quisieron haber parte de él. Y porque era reino separado y de por sí, y nunca había sido sujeto a otro reino, no le quería obligar a otras leyes; antes era su voluntad que en todo se gobernase como reino apartado y no unido con éste; y que cuando era de ello servido hacía en él mercedes a los aragoneses, por deuda ni premio no haría merced a ninguno, pues no era obligado a dar su reino a ninguna persona si por su voluntad no fuese”. En tot moment fan referència al Regne de València creat entre 1231 i 1245, al fet que Jaume I creà un regne nou en 1238 amb lleis pròpies i mai depengué de Catalunya i Aragó. “Regne per si” és una expressió molt usual fins a 1330, durant tota la lluita contra els partidaris dels Furs d’Aragó, emprada constantment pels partidaris dels Furs de València i que lligava l’existència i independència del Regne de València a eixes mateixes lleis atorgades en 1238. Per exemple, en 1314 deien que “lo regne de València no deu servar constitucions d’Aragó com sia regne per si e haja furs e privilegis per si” i en 1321 que “sia cert que·l regne de València és regne per si e no és obligat ne restret a usatge de Barcelona ne a furs d’Aragó”. No estan invocant la independència d’un “regne islàmic” previ, sinó la independència del Regne de València creat a partir del moment en què Jaume I el fundà amb l’aplicació d’unes lleis pròpies sobre tot el territori conquerit entre 1231 i 1245.

Òscar Rueda Entenc la teua postura reivindicativa del rigor terminològic i crec que en molts aspectes no discrepem tant com poguera paréixer. Pero clar, seguint eixe rigor terminològic, el regne de Pamplona no seria un "regne" tampoc, perque no complia els requisits que tu postules per a ser considerat com a tal. Eixa és la teua visió i la respecte, i no és qüestió de tornar a repetir els arguments en els que no has entrat; més allà de tornar a insistir en que per a mi seria més adequat no negar la major (que hi hagueren reis o un regne de Valéncia, com també d'Alpont, de Dénia... abans de Jaume I), sino d'explicar qué es volia dir en eixa paraula romanç o llatina (rei, regne, rex...) quan s'aplicava en aquella época a uns conceptes i contexts que en àrap poden tindre unes atres equivalències i matisos. El tema de l'extensió variable de les sobiranies és evident, pero subjau un concepte de "Balansiya·" referit no a soles a la capital sino també a un territori, fora cora, "mamlaka" o "balad" (terra, territori, regió, país) que es consolida en lo que hui és el territori valencià. Clar que hi havien diferències territorials, pero torne a insistir: ¿qué és més antic en el temps, les referències històriques que parlen de "Valéncia" referint-se a un espai geogràfic que abasta bona part de l'actual territori valencià, o per eixemple les referències que parlen de "Aragó" referint-se a un espai geogràfic que abaste l'actual territori aragonés.

Vicent Baydal Per això el "regne de Pamplona" no és l'origen de cap territori posterior que haja arribat fins a l'actualitat i d'això estem parlant ara: dels orígens dels valencians i del territori valencià. La pregunta que formules, en eixe sentit, és una fal·làcia total: referències a València amb el seu territori hi ha des del moment de fundació de la ciutat, en època romana, l'"ager Valentiae"... Però és que en tota ciutat important del món trobaràs referències paregudes al llarg de la seua història. També Almeria, Múnic o Roma han tingut sempre una zona de dependència amb denominacions molt diverses. Però és que ací no estem parlant d'això, de les zones de poder de les ciutats, sinó de l'origen del territori valencià que ha donat origen als valencians com a poble. I això només ho trobaràs en el Regne de València creat en 1238. És l'ager Valentiae l'origen de la taifa de Balansiya? No. És la taifa de Balansiya l'origen del Regne de València? No. (i si penses que sí, potser és que entens que els de Dénia no són valencians, o els d'Elx...). És el Regne de València l'origen de l'actual territori valencià, de la Comunitat Autònoma Valenciana? Sí, plenament sí. És més, és el Regne de València i no cap altre territori anterior l'origen de la identitat col·lectiva valenciana del Sénia al Segura? Sí, plenament sí.
M'agrada · Resposta · 3 · 14 hores · Editat

Òscar Rueda Això no impedix que els navarresos tinguen a reis de Pamplona com Íñigo Arista i Sancho III en molt grata memòria, i que inclús la numeració dels reis de Navarra (nomenats com a tals a partir de Sancho VI) tinga en conte la dels reis de Pamplona anteriors. Per una atra banda, estic referint-me a la denominació d'una divisió territorial i administrativa que sí sol comprendre Xàtiva i Dénia, com descriu Guichard per al "mamlaka Balansiya": no a una imprecisa zona territorial d'una ciutat. Per eixemple, el nom de la contigua cora de Tudmir no fea referència a ninguna zona d'influència d'una ciutat, encara que posteriorment acabara consolidant-se entorn a la ciutat de Múrcia. No crec que siga una falàcia lo que dic: primer, perque en l'época dels romans lo que privava era allò d'Edetània i Contestània (denominacions territorials que no han pervixcut) i segon, perque el territori es digué Valéncia en época musulmana inclús quan la ciutat solia ser coneguda pel nom de Madinat al-Turab (ciutat de la terra o de la pols). Per tant, sí que pense que el regne taifa de Valéncia és un factor important (no l'únic) com a precedent del regne cristià de Valéncia. (Ya sé que tu interpretes que els 'valentini', en aquella época, només podien ser de la capital o de la diòcesis valentina; pero tampoc vaig a obrir un atre debat ara sobre això). La qüestió de si inclou o no a Dénia en certs moments de la convulsa història dels sigles XI-XII no li lleva força a l'argument, de la mateixa manera que no resta aragonesitat a la ciutat de Terol que no fora incorporada a Aragó fins a 1171. Igualment, posant-nos rigorosos, podríem plantejar-nos si Catalunya no és verdaderament Catalunya, com a entitat política unificada, fins que l'últim comtat en dinastia pròpia (Pallars Sobirà, en 1491) s'integrà definitivament en la Corona d'Aragó. A partir d'ahí, és evident que el Regne de Valéncia és el referent històric directe de la Comunitat Autònoma Valenciana (per això molts valencianistes revindiquem precisament això: nomenar al nostre territori "regne de Valéncia" o simplement "Valéncia"), com el regne d'Aragó ho és de la comunitat autònoma homònima. Unes atres comunitats autònomes, en efecte, no poden remontar els seus referents històrics tan arrere en el temps.
M'agrada · Resposta · 2 · 13 hores

Vicent Baydal És que el Regne de Pamplona o els comtats catalans abans d'aparéixer el concepte de Catalunya en el segle XII sí que són el precedent remot (encara informe i no cristal·litzat en res perdurable) de Navarra i les Províncies Basques o de Catalunya. Quant a la "mamlaka Balansiya", torne a repetir que és una situació circumstancial, de la dècada de 1220, i que és així i tot prou diferent al Regne de València de Jaume I i Jaume II. La situació habitual entre els segles XI i XII fou la que s'explica en el Tractat de Cazola (amb "regnes" i "reis" des de la perspectiva cristiana, és a dir, "taifes" i "emirs", a València, Xàtiva i Dénia). El cas de Terol o d'Albarrasí (que fou incorporada a Aragó en 1283) o el dels comtats catalans no vassalls directes del comte de Barcelona no té res a vore perquè Aragó i Catalunya eren, des del segle XII, territoris amb una comunitat política integrada en la qual participaven tots ells independentment de la seua situació vassallàtica. No diem que l'Aragó o la Catalunya de l'any 1100 siguen l'Aragó o la Catalunya que donaren lloc als actuals, sinó que l'Aragó i la Catalunya que es formaren entre els segles XII i XIII foren els que donaren lloc als actuals Aragó i Catalunya. La taifa de Balansiya, en canvi, mai donà lloc a cap territori cristià posterior perquè hi hagué una ruptura total en 1238 i la seua societat fou substituïda per una altra, cosa que no passà a Aragó i Catalunya, on la cosa anà per evolució pròpia, no per substitució.

Òscar Rueda El moment de la conquista de Jaume I, salvant les grans diferències, és assimilable en quant a "trencament" a la conquista romana, o a la musulmana del regne visigot. Hi ha un sobtat canvi de règim i un aport migratori extern (complicat de quantificar i de situar en quant al seu orige), que en un primer moment copa les noves institucions de govern. En la diferència de que en este cas se tracta de pobles que ya han tingut contactes diplomàtics i comercials durant molts anys. Haguera hagut una ruptura total si eixa conquista haguera anat acompanyada d'una neteja ètnica radical, que no es produí més que parcialment: de fet, els musulmans valencians, ya foren de pura estirp àrap, bereber, o d'orige muladí convers, foren majoria en el regne de Valéncia fins ben entrat el s. XIV. Si be els que perseveraren en la seua fe foren expulsats en el XVII, hi hagueren quatre sigles de transmissió i fusió cultural, etnològica, consuetudinària i llingüística entre els descendents dels que ya vivien ací i els dels que vingueren en Jaume I. La tesis, d'un treball colectiu en preparació , és que molts dels musulmans del s XIII, especialment aquells muladís de conversió més recent a l'Islam, o que practicaven un criptocristianisme que algun document deixa entrevore, serien, junt a una minoria mossàrap, els que mantindrien l'us de la 'ajamiyya' que diversos autors documenten en temps no massa anteriors a la conquista, i que més ràpidament se fongueren en el contingent repoblador, per ser afins en llengua i en unes atres costums. Uns 'moros' batejats que a sovint prenien el llinage del padrí cristià i que, dient-se Ripoll, Bellvís o Centelles, algú podria fer passar per 'catalans'. Hi ha moltes evidències d'eixa herència, que podrà minimisar-se, pero no fins al punt d'afirmar que els valencians d'ara no tenim absolutament res que vore en els que habitaven esta terra abans que vinguera Jaume I. No és precisament una teoria nova; no obstant, per als escèptics, demane paciència fins que es plasme de manera adequada en el treball que indicava adés.
M'agrada · Resposta · 2 · 1 hora · Editat

Vicent Baydal Doncs es veu que no heu mirat el meu article sobre el subsidi del cabeçatge de les Corts de 1301-1302, que demostra a través de fonts fiscals inèdites que a començaments del segle XIV la població cristiana era ja tanta com la musulmana... Quant a la fusió, ja m'explicareu com va ser possible si els matrimonis mixtes estaven totalment prohibits i no hi havia cap mena d'assimilació d'una societat en l'altra. Podeu mirar, per a això, l'article que vam fer Ferran Esquilache i jo mateix, basant-nos en molts estudis previs, sobre "Exploitation and differentiation" en el llibre "Beyond lords and peasants"... Sí que hi hagué en un primer moment, en el segle XIII, i molt més tard, en 1525, musulmans que es convertiren i, com a neòfits, acabaren integrant-se en la societat cristiana, però dubte molt -per les escasses referències a la qüestió- que foren, com a molt, més d'un 10% -que ja és- de la societat cristiana. La immensa majoria dels musulmans, per contra, foren expulsats i assassinats o anaren fugint o foren concentrats en reserves senyorials amb la total prohibició de mesclar-se amb els cristians (una cosa com els israelians i els palestins hui en dia, que cohabiten però no es mesclen). En certes moreries urbanes, com la de València, sí que hi degueren haver musulmans que acabaren integrant-se en la societat cristiana, però això era l'excepció: els mateixos Ripoll, elits de la moreria de València, van acabar emigrant al nord d'Àfrica davant la impossibilitat d'integrar-se en la societat cristiana... A Mallorca els cristians van exterminar la pràctica totalitat dels musulmans, a Menorca els expulsaren o vengueren com esclaus absolutament a tots, a València no, però sempre els mantingueren ben diferenciats i sense possibilitat de fusió per a poder explotar-los amb més intensitat (d'ací l'odi que els tenien els agermanats, per exemple...). Espere que el treball que prepareu es publique en una editorial o revista amb avaluadors acadèmics de primera línia i que aparega en els índexs i catàlegs científics internacionals, com hem de fer els que ens dediquem a açò per a garantir una mínima qualitat i evitar el diletantisme històric.


Sergi Nuñez de Arenas El resum, jugant amb els títols del teu llibre i de l'article, podria ser que els valencians són valencians, més o menys des de quan els catalans són catalans...
M'agrada · Resposta · 2 · 21 hores

Vicent Baydal  Bo, els catalans són catalans des d'abans, igual que els aragonesos. I és precisament la fusió de catalans i aragonesos en un nou territori amb lleis i institucions pròpies per decisió de Jaume I amb el suport ferm de la ciutat de València la que acabà donant lloc a la identitat valenciana. Els valencians no som menys per ser una fusió d'altres pobles (incloent occitans o castellans, que també n'han vingut moltíssims). Som el que som i ja està, de la mateixa manera que els estatunidencs o els australians no són menys que els britànics per procedir majoritàriament d'ells... El millor és assumir la història i tractar de comprendre-la per a comprendre'ns també a nosaltres mateixos.
M'agrada · Resposta · 4 · 21 hores

Ovunque Ralsuper Això que dius és fàcilment discutible tirant de fonts documentals, tant anteriors com posteriors a la conquista de Jaume I. Ho dic més que res per lo de "la fusió de catalans i aragonesos"... ¿I els que ya estaven ací que ademés eren proporcionalment una absoluta majoria respecte als nouvinguts?

Vicent Baydal Els que ja estaven ací prompte estigueren en minoria: a començaments del segle XIV eren mitat i mitat, ja que el mateix Jaume I diu en la crònica que n'expulsà fins a 100.000 (en un territori que llavors no superaria els 200.000) i després continuaren les fugues a Granada o el nord d'Àfrica. D'altra banda, els que es quedaven eren segregats en moreries o reserves senyorials, amb la prohibició de casar-se amb cristians, i per això en 1609 encara eren perfectament identificables i pogueren ser expulsats... Ací en parlem: "Els fundadors del Regne de València" (amb els comentaris)

Ovunque Ralsuper Vicent Baydal si a principis del XIV Jaume I expulsà 100mil, d'un territori de 200mil, se demostra que no eren una minoría fins a principis del sigle XIV, que és lo que yo estic dient.

Vicent Baydal I si els acabaren expulsant en 1609 (deixant pel camí, evidentment, algunes conversions), què es demostra? Que la societat cristana (aragonesos, catalans, castellans, occitans) fou una altra totalment diferent a la musulmana (del nord d'Àfrica i Pròxim Orient), que mai no s'integrà massivament i acabà sent expulsada.

Sergi Nuñez de Arenas Després de llegir tot el debat, vos agraïxc de tot cor les vostres aportacions i el vostre temps, sobretot a Vicent, que és qui més ha explicat i sobretot contestat els dubtes i curiositats que alguns, -jo també- tenim sobre un període tan apassionant com encara desconegut en molts aspectes x al públic en general del nostre país i de la nostra història. En eixa línia el treball que tant tu com el teu grup Harca esteu fent de divulgació, trobe que és fantàstic i era necessari. Jo mateix moltes de les coses que has exposat ací no les coneixia, i acudir a revistes especialitzades en moltes ocasions és fa complicat i ineficient. Hui, almenys jo, sé un poc més de la història del nostre país, i això no fa altra cosa que enfortir i augmentar l'autoestima i la confiança en que ser valencià és una manera de ser ciutadà del món igual de vàlida que ser castellà, americà, xinés, danés o japonés. És la nostra manera. Moltes gràcies a Abel, Òscar, Ovunque, i tots els altres que heu participat també i que heu fet d'este, un dels debats més interessats i de nivell que he llegit al FB.
Reitere que totes les preguntes i respostes que s'han llançat ací les hauríem de divulgar compendiades en algun lloc, i que no es perderen pel complicat ciberespai de FB...
M'agrada · Resposta · 1 · 4 hores

Vicent Baydal Finalment, serà molt útil citar al mateix Antonio Ubieto, que en el seu "Orígenes del Reino de Valencia" (1975) ho deixava ben clar (igual que negava la presència de mossàrabs en el moment de la conquesta). D'altra banda, ell considerava que la llengua que es parlava en les diferents comarques valencianes no era producte de la colonització cristiana, però al mateix temps afirmava que "todavía está por estudiar el problema de la repoblación del reino de Valencia" i que les notícies sobre l'ús del romanç entre els musulmans eren "poco numerosas", de manera que deixava oberta la qüestió... (qüestió que Antoni Ferrando i Enric Guinot han estudiat després amb molta profunditat). En tot cas, pel que fa a la no continuïtat de l'organització territorial musulmana amb el Regne de València creat per Jaume I ni més ni menys que comença el llibre així: 

"El reino de Valencia fue una creación típicamente medieval. Por esto, no tuvo su asiento sobre una unidad geográfica, lingüística, ètnica o política, apareciendo de la misma forma arbitraria como se había creado el reino de Castilla o el propio de Aragón, Surgió como plasmación de la voluntad de Jaime I. 

Quizás extrañe esta serie de afirmaciones tajantes, ya que se habla del 'reino moro de Valencia' como antecesor del que conocemos bajo el dominio cristiano medieval. Se piensa siempre en que habría una unidad que conocemos con la denominación de 'Reino de Valencia', que en un tiempo sería musulmán para convertirse en cristiano después de la conquista de Jaime I. Sin embargo, la realidad está en contra de esa continuidad, como vamos a ver. [...]


Las divisiones administrativas de la España musulmana todavía las conocemos deficientemente. Pero, a grandes trazos, puede comprobarse que estas tierras valencianas no formaban una unidad en el siglo X. [...] Dos siglos más tarde, a mediados del XII, la fragmentación geográfica era todavía mayor. [...]

Si no había unidad geográfica musulmana sobre la cual se implantase el 'reino moro' como antecedente del 'reino cristiano, se podría pensar que pudo existir en cambio una unidad histórica, bajo los reyes de taifas, en determinados períodos del siglo XI o del XII. La sucesión de estos reyezuelos es mareante, pero necesaria. [...] Puede comprobarse que no pasó una generación sin que los límites de los distintos reinos musulmanes del siglo XI cambiasen de fronteras [...] [En el siglo XII] los acontecimientos siguen siendo mareantes, y la fluctuación de fronteras también. [...]

Una revisión de los muchos reinos y reinecitos que hubo en torno a Valencia durante los siglos XI y XII no permite afirmar que el 'reino cristiano' de Jaime I fue la continuación de un 'reino moro' anterior".


Però res, els valencians som hereus de la taifa de Balansiya, no del Regne de València creat en 1238...

Òscar Rueda La postura d'Ubieto en este tema és coneguda. No pareix que en atres qüestions de la seua visió estiguen tan d'acort en ell els historiadors oficials actuals. En qualsevol cas, Ubieto no negava que hi hagueren "reinos musulmanes", "reyes" y "reyezuelos"; sino que, per ad ell, la seua existència fon irrellevant a l'hora de condicionar l'aparició del regne cristià de Valéncia que funda Jaume I. Segurament, entre afirmar, en un extrem, que "no existia ninguna classe d'unitat geogràfica preexistent" en l'actual territori valencià, nomenada Valéncia, i afirmar, en l'atre extrem, que "Jaume I creà el regne cristià de Valéncia en l'única finalitat de respectar l'unitat ètnica i politica del regne musulmà de Valéncia preexistent" poden donar-se molts matisos, combinacions i visions més equilibrades. Per cert: ací crec que no ha dit ningú que no sigam hereus del Regne de Valéncia de 1238. Som hereus de tota la nostra història, anterior i posterior. Encara que dins d'eixa història hi hagen fites capdals que condicionen de manera definitiva tota l'evolució posterior, com és la conquista de Jaume I. De la mateixa manera que els egipcis són hereus de tota la seua dilatada història, i no a soles des de que s'implantà la religió islàmica o la llengua àrap en aquell territori. Tancaré en una última reflexió, més allà de si els cristians del sigle XII i XIII feyen be en traduir "mamlaka" per "regne": En ocasions dona l'impressió de que moleste que hi hagué història valenciana anterior a 1238. I no ho dic pels que han opinat ací. Tu mateix has dit que només hi ha en la nostra Universitat dos professors especialisats en el periodo islàmic. Tan roïn és maximisar excessivament el seu paper a l'hora de condicionar l'identitat valenciana actual, com negar-la com si no haguera existit.
M'agrada · Resposta · 2 · 14 hores · Editat

Vicent Baydal Esta és la meua opinió sobre la "història valenciana" anterior a 1238: "8.000 anys d'història valenciana en 3.000 paraules". No és la "nostra història", la de l'actual societat valenciana (que és procedent dels cristians que vingueren des del nord a poblar el territori valencià en el segle XIII), sinó que és la història d'altres societats que han viscut en el mateix territori que nosaltres. Però són altres societats que res tenen a vore amb la valenciana que començà a desenvolupar-se en el segle XIII i que ha arribat, amb transformacions i adaptacions, al XXI. La Dama d'Elx o el patrimoni hidràulic araboberber seran molt simbòlics per a nosaltres, però no han estat produït pels valencians, sinó per les societats que han viscut amb anterioritat en el territori que actualment considerem valencià. No per això els hem de valorar menys, però els hem de considerar patrimoni de societats prèvies que nosaltres sentim com a pròximes pel fet d'haver compartit espai separats pels segles. No són, en qualsevol cas, societats que estiguen en els nostres orígens, sinó societats desaparegudes amb les quals no tenim més continuïtat ni connexió que la geografia compartida (i en el cas musulmà alguns llegats -gastronòmics, lingüístics, arquitectònics, etc.- que els vam manllevar subsumint-los plenament en la nostra societat, totalment diferent).
M'agrada · Resposta · 1 · 14 hores

Òscar Rueda Ahí està la discrepància. Pero no vaig a obrir un atre debat, que també està la plaja, les paelletes i eixes coses. Un abraç
No m'agrada · Resposta · 3 · 13 hores · Editat