diumenge, 21 de febrer de 2021

Els valencians som més que una "terreta"... Sobre l'origen i significat d'eixe terme

A propòsit de l'interessant reportatge del periodista Vicent Molins "Algo pasa con la 'terreta': un término tal vez no solo cariñoso", vaig decidir buscar l'origen d'eixe concepte que, com s'ha vist en les nombroses reaccions que ha generat a Twitter [ací o ací] o Facebook [ací], no està exempt de polèmica i diversitat de punts de vista en absolut. La bona qüestió és que Molins em va preguntar "què et provoca el terme 'terreta', amb quins sentiments l'associes?", i el primer que em va vindre al cap és que per a mi era en origen un concepte aplicat fonamentalment a la ciutat d'Alacant -o com a molt, per extensió, a la província d'Alacant-, que era com tradicionalment l'he sentit entre la meua família, que és de Benissa, a la comarca de la Marina Alta: "Alacant és la millor terra (o la millor terreta) del món". I pensava que d'ací s'havia estés recentment a tot el País Valencià, especialment per la ciutat de València i els seus contorns, com una expressió "cuqui", molt vinculada, de fet, als hashtags d'Instagram i els missatges banals de xarxes, fonamentalment en castellà, per a fer referència afectiva a la procedència valenciana. Un poc en la línia del que comenta el també periodista Rodrigo Terrassa en l'esmentat reportatge: "Me encanta y envidio a la gente que habla valenciano con más soltura que yo, pero a la vez me repelen las expresiones valencianas integradas en el castellano como algo cuqui, exótico o forzadamente paternal. [...] Asocio el término 'terreta' a un castellanoparlante presumiendo de valencianidad forzada".

Però, abans de contestar a la pregunta feta, vaig decidir fer una xicoteta recerca sobre l'origen del terme per tal de confirmar que, en efecte, estava vinculat exclusivament a Alacant, segons es pot trobar explicat en diverses webs que indiquen que el concepte es va estendre a partir dels versos escrits en 1841 pel noble i poeta oriolà Mariano Roca de Togores, marqués de Molins: "Sepades, señor Bretón, / que de Poniente a Levante / es sin disputa Alicante / la millor terra del món". Un vers, el de "la millor terra del món", que s'acabaria incorporant en 1902 a l'Himne d'Alacant i que, per tant, hauria donat origen a eixa expressió repetida en el temps: que la ciutat d'Alacant és la millor terra del món o, en diminutiu, la millor terreta del món. En este sentit, una cerca en l'Hemeroteca Digital de la BNE indica clarament que, efectivament, el concepte de "millor terra del món" és d'aleshores i vinculat en exclusiva a la ciutat d'Alacant, amb una idea, a més a més, de "terra" com a lloc agradable, bonic, benigne i de bon estar, comparable a altres llocs com "San Sebastián, Zarauz, Biarritz y otros puntos de la costa cantábrica", segons s'apuntava en una notícia de 1894 d'El Correo Español que mostrem a continuació. És la mateixa connotació, de fet, que té en tots els textos d'aleshores, com el més antic que s'hi pot trobar, de 1858 del diari La Época, del periodista alacantí Carles Navarro: "Y tú, ciudad querida, que te tiendes lánguidamente sobre un mar sin tempestades, sultana del Mediodía, favorita del Mediterráneo; tú, que al recibir el bautismo cristiano, no has perdido la belleza oriental de tus pasados é ilustres dominadores [...] Alicante dichosa, la millor térra del mon, como ha dicho un poeta ilustre en tu antiguo dialecto, se digna de la honrosa distinción que has merecido, levántate á los grandes destinos á que estás llamada, trabaja para fecundar tu agradecido suelo, para aumentar tus industrias, para estender tu comercio, acrece tus tesoros y derrámalos sobre la España...".

La Época (1858)

El Correo Español (1894)

El Sol (1919)

El Gutiérrez (1931)


En relació amb això, remarque la idea que el concepte de "terra" es vincula a Alacant amb el sentit d'un bon lloc o una població agradable perquè, com m'han apuntat diverses persones per Twitter, hi ha també estesa la idea que, en compte d'això, l'origen del terme seria la bona "terreta" emprada per a escurar les paelles i els calders que hi hauria a la província d'Alacant; així, d'eixa bona terreta d'escurar s'hauria passat a la "millor terreta o terra del món". Les fonts, però, no indiquen absolutament res relacionat amb això i, de fet, sembla ben evident que la vinculació és inversa i pejorativa: a la idea original de la ciutat d'Alacant (i només de la ciutat) com a "millor terreta del món" (com a millor lloc del món), els de fora -fins i tot els de poblacions properes i de la mateixa província, com Biar- retrucaven que: "Sí, la millor terreta del món, però la d'escurar". En este mateix sentit, cal indicar que el comerç de terreta d'escurar era prou local i no és que la terreta de la província d'Alacant arribara a totes les parts de la geografia valenciana, sinó que, per exemple, a la ciutat i la província de València la terreta d'escurar solia ser de les mines de Burjassot. Per tant, caldria desterrar eixa hipòtesi per a sempre: la ciutat d'Alacant, per contra, es considera "la millor terra del món", en el sentit de lloc agradable, fonamentalment a partir dels versos de Mariano Roca de Togores (deixant de banda la possibilitat que tal vegada ell es fera ressò d'alguna dita local prèvia).

¿Però com es passa de "la millor terra del món" a "la millor terreta del món"? Doncs no ho sabem, però tot pareix indicar que per simple ús del diminutiu, en un context que explicaré de seguida. Allò cert és que, de manera simultània a la primera expressió, almenys des de la dècada de 1870, i en publicacions tant locals com de Madrid, també comencen a aparéixer referències a la segona, és a dir, a la ciutat d'Alacant com "la millor terreta del món". Així, en 1876, en El Graduador, s'afirmava que el vers del marqués de Molins havia estat així, en diminutiu, o en 1892, en El Alicantino, es comparava la ciutat d'Alacant amb les de Barcelona i València, fent servir aquella mateixa expressió; igualment, també en El País de Madrid, en 1912, es deia el mateix sobre els versos de Roca de Togores, o en La Mañana, en 1919, es reproduïa un missatge del nou governador d'Alacant, en què deia que: "Me considero alicantino de corazón, y que соmо ellos digo: 'Alacant la, millor terreta del mon'". Sembla, doncs, que l'expressió en diminutiu simplement va aparéixer quasi en paral·lel, però, com deia, en un context que pot ajudar a explicar eixe pas de "terra" a "terreta", i que no és només la connotació afectiva que pot tindre això, sinó sobretot la mentalitat sociopolítica i cultural que estava desenvolupant-se, cada vegada amb més força, al llarg de tota la segona mitat del segle XIX i començaments del XX.

El Graduador (1876)

El Alicantino (1892)

El País (1912)

La Mañana (1919)


I és que, com vaig explicar en Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians, o també en xarxes i en este reportatge del periodista Moisés Pérez, just el terme de "Levante" per a fer referència a València i Múrcia -incloent, de vegades, Catalunya o les províncies d'Albacete i Almeria- també va començar a estendre's a partir de la dècada de 1870, amb especial força durant el període de la Restauració borbònica. Era una lògica plenament vinculada al nacionalisme espanyol centralista que estava agafant més i més força en aquella època: Espanya era un tot en si mateixa, amb capital a Madrid, des d'on es governava de manera fortament centralitzada, i la resta eren províncies, considerades menors i que, "evidentment", es classificaven i organitzaven no per la seua substantivitat històrica i col·lectiva, sinó per la seua posició respecte a eixe tot espanyol dirigit des del centre. El territori valencià, doncs, i el murcià, eren "Levante" perquè estaven situades al llevant d'Espanya i de Madrid. I en eixe mateix context també va aparéixer el terme de "terreta", no fora cas que ningú poguera considerar que Alacant era una terra per ella mateixa (!), però per a la meua sorpresa eixe va ser un fenomen que es va produir no només aplicat a eixa ciutat, sinó també al conjunt de la geografia valenciana... Perquè, com mostren els esments documentals de l'època, també des de finals del segle XIX i començaments del XX s'emprava el concepte de "terreta" per a fer referència al lloc de procedència del conjunt dels valencians i no només per a Alacant, com jo pensava en un principi. Per tant, si bé no és més antic que l'ús documentat a Alacant, cal dir que el terme "terreta" per a tota la geografia valenciana sí que enfonsa les seues arrels en el segle XIX i no és una cosa estrictament recent.

Així, per exemple, en 1894 El Liberal narrava la presència de mariners de l'armada anglesa a la Fira de València explicant que: "Adaptándose á las costumbres de la 'terreta', rindieron especial homenaje al aguardiente de Monóvar, al triple anís de Játiva y á la 'bala rasa'. [...] A las horas de desembarcar, ya sabían lo que era 'ferse un dos y pendre una aguileta'... Y no echaban de menos ni el whisky ni lá ginebra. Raza privilegiada la inglesa. Ella solo posee el don de la adaptación al medio... alcohólico." I també els diaris de la ciutat de València, com Las Provincias, La Correspondencia de Valencia o El Pueblo, van plens, almenys des de la dècada de 1890, de referències a "la terreta" per a parlar del conjunt del territori valencià. En relació amb això, a més, també s'observa de manera recurrent que el diminutiu no només tenia un matís afectiu, sinó que estava en plena consonància amb aquell context de subordinació de la pàtria xica a la pàtria gran, referència absoluta de tot, en què els valencians estaven en un clar pla de subordinació respecte de la idea d'espanyolitat nacional i capitalitat de Madrid (d'on, com vaig explicar ací, també es deriva el concepte de meninfotisme valencià, que començà a desenvolupar-se en el mateix moment). Sense anar més lluny, el dramaturg valencià Eduard Navarro (1846-1902) va residir durant molt de temps a Madrid, on va fer certa carrera, i en retornar a València va escriure algunes obres en valencià com una anomenada Cosetes de la terreta (1899), en línia amb eixa dicotomia. O en maig de 1901, en un banquet que es va celebrar al parc del Retiro de Madrid en honor del pintor Joaquim Sorolla, la Societat d'Art i Lletres de València li va enviar un gran ram de flors amb unes cintes que deien: "Pera qu'en mich de la tehua gloria respires l'ambient de la terreta". 

El Liberal (1894)

Las Provincias (1899)

El Imparcial (1901)

No debades, el concepte de "terreta" aplicat als valencians és plenament coetani al d'altres expressions similars que van aparéixer llavors per a fer referència a altres "províncies" espanyoles, sempre amb eixa doble connotació d'afectivitat però alhora de subordinació respecte a l'Estat. Em referisc, per exemple, a "terriña", "tierrina" o "tierruca" per a fer referència a Galícia, Astúries o Cantàbria, que també van aparéixer aleshores i que s'empraven igualment com una entitat menor de procedència en relació amb el tot, que era Espanya, que era allò veritablement substantiu i pràcticament sense la qual no es podien entendre eixes regions menors que, com acabaria sentenciant precisament l'Himne Valencià en 1909, tenien com a missió primordial "ofrenar noves glòries a Espanya". En definitiva, és per tot això que, com li vaig indicar a Vicent Molins, personalment el concepte de "terreta" aplicat al conjunt del territori valencià em provoca un rebuig total. Em sembla evident que és un concepte que no ens pren seriosament, ni als valencians ni a la nostra terra, i que deriva d'una mentalitat provinciana decimonònica que crec que hauríem de superar, ja en ple segle XXI, perquè els valencians som alguna cosa més que una "terreta" i tenim substantivitat col·lectiva, històrica i política per nosaltres mateixos. Evidentment, cadascú és ben lliure d'emprar o no el terme, i intentar resignificar-lo fins i tot, però almenys que ho faça amb ple coneixement de causa de les moltes implicacions que té.

diumenge, 24 de gener de 2021

Entre el sotmetiment social, la protecció i la protesta urbana. Dones catalanes en la correspondència municipal barcelonina dels segles XV i XVI

La vida de les dones entre els segles XV i XVI no solia ser, precisament, idíl·lica...

En el marc d’una recerca més àmplia a punt de publicar-se sobre Una capital mediterrània a través de les seves cartes: Barcelona (1381-1566), hem localitzat un seguit d’epístoles trameses pel Consell de Cent barceloní entre el final de l’edat mitjana i el principi de l’edat moderna relatives a les dones, per qüestions habitualment relacionades amb el control social que els hòmens exercien sobre elles. Com hi expliquem, durant aquell període la immensa majoria de les cartes enviades pels dirigents de la capital catalana estaven vinculades a les principals funcions del govern municipal, com ara l’aprovisionament alimentari dels mercats locals; la gestió de les baronies adquirides per la ciutat –com el comtat d’Empúries, Flix, Tàrrega, Sabadell, Terrassa, Caldes d’Estrac, Caldes de Montbui o altres poblacions que eren possessió senyorial de Barcelona–; els afers polítics generals de tota mena; la protecció dels interessos dels ciutadans barcelonins; el manteniment de l’orde públic dins dels termes de la ciutat; el bon estat i funcionament de certes institucions eclesiàstiques que es trobaven davall el patrocini municipal, o altres qüestions diverses. I entre totes elles, per unes raons o altres, es poden trobar algunes que fan referència al tractament i el paper de les dones en la societat de l’època, que explicarem en el present text. 

En concret, les cartes estudiades provenen de l’anàlisi de huit talls cronològics biennals fets entre el 1435 i el 1550, havent-ne consultat totes les que es van trametre en les setze legislatures municipals compreses entre finals del 1433 i el 1435, el 1448 i el 1450, el 1461 i el 1463, el 1483 i el 1485, el 1499 i el 1501, el 1520 i el 1522, el 1535 i el 1537 i el 1548 i el 1550. Així, s’han analitzat un total de 3.471 cartes, de les quals únicament 32, és a dir el 0,9%, tenen com a tema central el tractament de les dones –sense comptar les que eren esclaves–, tenint en compte, a més a més, que en realitat només fan referència a 13 casos diferents relacionats amb tres qüestions concretes: per una banda, hi ha casos de violència física contra les dones i la protecció corresponent de la seua integritat o l’honor familiar; per una altra banda, n’hi ha de sotmetiment als pares o els marits, davant eventuals fugues del domicili familiar; i, finalment, n’hi ha d’estrictament vinculats a una d’aquelles institucions eclesiàstiques que es trobava davall patrocini municipal, la Casa de les Egipcíaques, una mena de correccional femení que, no obstant això, també servia com a lloc de custòdia i seguretat per a dones en situació de vulnerabilitat. Per tant, segons vorem a través de diversos apartats corresponents a cadascuna d'eixes qüestions, la mateixa font epistolar denota el paper passiu i d’imposició respecte de la voluntat dels hòmens i les institucions de poder que era freqüent per a les dones de l’època, però alhora també mostra, mitjançant un breu esment en una altra carta, el seu paper actiu en un motí urbà que va tindre lloc a la Barcelona del 1522 per la manca generalitzada de cereals als mercats locals. 


1. La violència contra les dones i la seua protecció 

En primer lloc, hem trobat onze missives motivades per actes de violència física contra les dones, tan habituals al llarg de la història, que parlen de tres casos distints: dos d’ells relatius a agressions sexuals produïdes a Caldes d’Estrac i Caldes de Montbui, llocs que pertanyien a la ciutat de Barcelona, i un altre al segrest o fugida de la filla d’un artesà barceloní per exercir-ne, precisament, l’explotació sexual. Pel que fa al primer, la víctima va ser «una donzella apellade Eulàlia», filla d’un habitant de Caldes d’Estrac, Pere Borrell, qui, segons denunciava als consellers de Barcelona pel juny del 1501 un altre parent, el pagés Antoni Borrell, hauria estat objecte de les maquinacions d’un poblador del terme, Joan Sobirats, que, d’una banda, «la hauria promesa per muller» però després es negava a fer-ne efectiu el matrimoni i, d’una altra banda, l’«hauria volgut forsar», per la qual cosa els dirigents de la ciutat, «a fi que sie càstich a ell e eximpli als altres», van decidir intervenir de manera contundent: «per posar en pau e repòs los poblats en la dita quadra, vos diem e manam que la persona del dit Johan Sobirats tingau ben guardada ab cadena en lo coll e grillons en les cames en vostres presons».  Això va originar l’obertura d’una investigació i un procés judicial durant els mesos subsegüents, conduïts pel batlle de Caldes d’Estrac i supervisats atentament pels mateixos governants barcelonins, que pel mes d’octubre anunciaven que els seus advocats declararien justícia en breu, encara que no en coneixem la resolució final. 

En tot cas, sembla que certament el Consell municipal de la capital catalana tractava d’actuar amb diligència en els casos d’agressió sexual evident, com va passar igualment mig segle després, pel març del 1549, davant la denúncia per violació feta per una vídua de Caldes de Montbui, Margarida Viaplana, el seu germà i la seua filla Magdalena, donzella, que n’era la mateixa víctima. En concret, acusaven l’hereu del mas Camps, Gabriel Camp de Riells, d’haver forçat i violat l’esmentada Magdalena, «strupant aquella en gran deservey de nostre senyor Déu e a molt gran menyspreu de la justícia temporal», de manera que, «perquè semblants crims y delictes no és rahó romanguen impunits», els dirigents barcelonins ordenaren d’igual manera el batlle corresponent la detenció immediata de l’acusat i l’inici d’una investigació i un procés judicial, sense «dilació alguna», que serien també orientats i resolts pels advocats de la institució municipal.  No obstant això, ens manca una altra vegada la sentència finalment donada. 

D’un altre costat, coneixem una darrera missiva originada pel forçament aparent d’una altra jove, anomenada Paula, en esta ocasió per haver estat duta el mes de setembre del 1450 al bordell de Tarragona per «dos jóvens carnissers» de Barcelona, Pere Fortuny i Bernat Tonya, després d’emportar-se-la «ab moltes robes» de casa de son pare, el teixidor de lli Francesc Blanch, qui pregà als consellers barcelonins que l’ajudaren a recuperar la filla, «qui, ab tant de càrrech e vergonya d’ella e del dit pare seu, està en peccat, e en lo dit loch». És possible, però, que més que un segrest fora una fugida induïda pels dos carnissers, atés que el pare va haver de donar  als esmentats dirigents de Barcelona «certa seguretat de menar la dita Paula en aquesta ciutat salva e segura e metre-la en nostres mans e poder, a fi que sobre aquella per nosaltres hi fos provehit». En conseqüència, van escriure als seus homòlegs tarragonins per tal que «lo dit Francesch Blanch puxa haver e recobrar la dita sua filla e aquella se’n puscha ab si menar sens violència alguna», la qual cosa sabem que finalment va succeir, de forma que va ser «mesa en certa part» segons les ordes dels mateixos consellers.  Per tant, independentment de la possible voluntat de la jove, els magistrats municipals hi van intercedir realment pel pare, a qui restava sotmesa la filla. 

De fet, més enllà de la defensa de la integritat de les dones, tots aquells casos també estaven vinculats a la protecció del seu honor i de l’honor familiar en relació amb la sexualitat, com era habitual en l’època, i també al seu sotmetiment als pares o familiars mentre no s’havien casat. Així, en el primer i en el segon cas s’observa, per un costat, la gran l’alarma social que motivaven els crims de caràcter sexual envers les fadrines, però alhora com eren els pares o les mares vídues amb els familiars masculins els qui actuaven en nom de la dona agredida. Així mateix, també en el tercer cas es poden copsar tant la gravetat dels afers de caràcter sexual relacionats amb les jóvens com el sotmetiment a la voluntat paterna que les mateixes institucions reconeixien, segons es pot inferir d’alguns altres incidents que hem pogut localitzar, segons vorem a continuació. 


2. El sotmetiment femení als pares i els marits 

Si bé en el cas de Paula Blanch el 1450 la parquedat de la font epistolar només permet intuir que, malgrat acabar al bordell de Tarragona, la seua partida del domicili familiar es devia a una decisió pròpia, tot i la reclamació posterior del pare, el que és ben segur és que en agost del 1520 Isabel de Gualbes no va ser objecte d’un rapte contra la seua voluntat per part del donzell Gaspar Burguès i de Santcliment, com denunciava més tard el Consell municipal de Barcelona al rei Carles I i diversos magnats laics i eclesiàstics.  Este cas, de fet, és ben conegut per l’abundant documentació que va generar i, per tant, ha estat reiteradament tractat des de Víctor Balaguer fins a Teresa Vinyoles, passant per Francesc Carreras Candi, Martí de Riquer, Eulàlia Duran o Dolors Sanahuja. Així, mitjançant els seus estudis sabem que el que inicialment semblava un segrest «per força» protagonitzat per l’esmentat donzell i una cinquantena d’hòmens armats de la torre de Sarrià on el conseller municipal de Barcelona Joan de Gualbes havia dut la seua família per tal de fugir del «temps pestífero» que afectava la ciutat, era en realitat un rapte pactat entre Gaspar i Isabel, qui llavors tenia 16 anys, per tal de casar-se per paraules sense la llicència paterna i consumar carnalment el matrimoni –«com a marit i muller estigéram los dos despullats en hun lit, molt pasíficament sens contradicció»–, i després, a l’endemà, tornar la jove a mans de la seua família. 

En este sentit, l’oposició frontal del pare, i sobretot la seua pertinença al mateix Consell municipal mentre van tindre lloc els fets –«aquesta ciutat té lo dit fet pel seu propri»–, van fer que la mateixa institució es bolcara en el càstig de «lo crim y detestable malefici per ell comès en lo rapto de la filla de mossèn Joan de Gualbes», tot aparellant una host de dos-cents hòmens per prendre’l i oferint fins a 300 florins a qui el poguera capturar.  Així, malgrat que en un principi Gaspar Burguès es va passejar públicament per les ciutats de Saragossa i Sogorb, més tard va haver de fugir a terres occitanes, prop de Narbona, des d’on el desembre del 1521, en saber que Joan de Gualbes volia casar la seua filla amb un altre home, va desafiar-lo amb una lletra de batalla en què afirmava que Isabel era la seua muller, ja que l’havia presa en matrimoni «per paraulas de present e per quòpula carnal». Finalment, Burguès va ser capturat a Perpinyà i ajusticiat a Barcelona el 28 de juliol del 1523: 

En aquest die, per lo señor loctinent general de la cessàrea magestat, ab del·liberació del Real Consell, fonch condempnat a mort mossèn Gaspar Burguès, donzell, qui en lo any MDXX havie presa una donzella, filla del honorable mossèn Joan de Gualbes, ciutadà e conseller qui aquellas horas era de la present ciutat, y, contra voluntat del dit mossèn Gualbes y de la señora sa muller, aquella se n’havie apportada forcívolment, jatsie tantost aprés la los fes tornar, segons se diu ja dona feta. E la sentència fonch executada dit die, ço és, que fonch scapçat en la plaça del Rey, segons és acustumat executar les sentèncias dels militars. 

Així les coses, el sotmetiment de les filles a l’autoritat dels pares va causar en aquell cas la mort de l’esmentat Gaspar Burguès i de Santcliment i, evidentment, la frustració de la tria amorosa d’Isabel de Gualbes, com succeïa tantes vegades. Alhora, altres casos reflectits en la correspondència municipal barcelonina mostren igualment el sotmetiment de les dones ja casades a l’autoritat dels seus marits, mitjançant diversos exemples d’habitants de la ciutat que recorrien als governants urbans per tal de recobrar les seues mullers fugides a altres localitats o amb altres hòmens, com va passar en 1449 amb «Margarida, muller d’en Guillem Torrella, pellicer», que se n’havia anat amb el sabater Esteve Astor i totes les seues «robes de vestir» a la vila de Caldes de Montbui.  Així, igual que passava amb els esclaus fugats o les mercaderies confiscades als comerciants, els consellers de Barcelona actuaven ràpidament en favor dels seus conciutadans per tal de recuperar els béns reclamats pels seus posseïdors, moltes vegades amb èxit, com sabem que va succeir en algun altre cas posterior. En concret, l’estiu del 1522 els dirigents municipals van escriure al prior de la comanda d’Ascó per tal d’agrair la seua actuació en el recobrament de la muller del notari Pere Martí, escrivà de les obres de Barcelona, i de part dels béns amb què se n’havia anat a l’esmentada població.  Per tant, com és sabut, ningú no discutia a escala institucional aquella subjecció femenina als pares de família o els marits. 

No obstant això, el Consell barceloní també es preocupava per la protecció de les dones de la ciutat que havien quedat en situació de vulnerabilitat precisament a causa dels abusos dels seus marits. Així va passar, per exemple, el 1435, quan els regidors municipals, després que na Bartomeua s’haguera dirigit a ells «ab grans plors», van escriure al senyor de la baronia de Queralt per pregar-li que induïra el seu marit, el sabater Bartomeu Camps, que l’havia abandonada per instal·lar-se a Santa Coloma de Queralt amb una esclava del conseller Joan Fiveller, a «trametre algun sufragi de diners e roba a la dita muller sua, ab què puxe supplir a la sua gran necessitat, o do obra ab tot acabament de restituhir e tornar-li son dot, forçant aquell», atés que, «contra la orde de son matrimoni», s’ho havia endut tot i havia deixat l’esmentada Bartomeua «destituïda e despullada de tota substància e sens algun refugi».  No debades, aquelles actuacions, considerades de «gran malvestat», també generaven un notable malestar social, com s’observa en una carta del 1450 en què els governants de Barcelona demanaven al senyor del castell de Jorba, qui tenia la potestat de nomenar el veguer del comtat d’Empúries, que revocara l’home escollit per al càrrec, Miquel Batlle, per tal com no només havia mort un home, sinó que, a més a més, vivia contínuament «ab fembra pública fins a treure la roba de casa de sa muller e donar-la a sa amiga», davant les queixes i protestes populars: «de aquest negoci tots los pageses del dit comtat ne criden fortment que tal home los haje senyoreyar e seria una gran infàmia que ell regís tal offici». 

De fet, eixe doble vessant de sotmetiment de les dones als designis masculins, però alhora d’intent de protecció de les que restaven desvalgudes, també es pot copsar en la gestió municipal de l’anomenada Casa de les Egipcíaques. 


3. La Casa de les Egipcíaques: entre la repressió i la custòdia 

Juntament amb el convent de Santa Maria Magdalena, anomenat també de les Magdalenes o les Penedides, la casa de Santa Maria Egipcíaca o de les Egipcíaques va ser una de les dos institucions monàstiques dedicades a la Barcelona baixmedieval a la correcció de les dones, davall els paràmetres morals i jurídics imperants a l’època. Segons es pot inferir dels estudis d’autors com Josep Capdeferro i Jaume Ribalta, Roger Benito o M. Ángeles Sáez, la primera d’aquelles institucions, fundada en 1372, era un lloc de reclusió per a prostitutes i altres dones esgarriades que decidien professar la vida monàstica davall l’orde de Sant Agustí, mentre que la segona, per contra, fundada en 1410 pel mateix Consell de Cent, exercia com a centre d’ingrés temporal de dones, inicialment «per recullir fembres públiques, peccadores e altres fembres arrades qui no hagen marit, per fer penitència», amb la finalitat de casar-les i reinsertar-les a la societat.  En este sentit, les dones de les Egipcíaques no seguien cap regla monàstica, però la institució sí que funcionava a la pràctica com un monestir, amb una majoral, un prevere i una prioressa o mare, que depenien directament del Consell de Cent, que finançava i gestionava la institució: «la qual és sots protecció e guarda dels consellers de aquella». 

Des de ben prompte, a més, la Casa de les Egipcíaques també va servir com a lloc d’ingrés de dones que havien comés adulteri, un delicte per al qual el mateix Consell municipal barceloní tenia certes competències judicials: 

Per posar en seguratat les dones adúlteras e gordar aquellas de la ira e mals tractas de lurs marits, e per convertir aquellas de lur vida adulterina, los passats constituhiren en Barchinona una casa en la qual les dites dones adúlteres fossen posades e gordades, de la qual casa los consellers, en nom de la dita ciutat, són protectors e en aquella sempre han tengut una dona o garda per les dites dones, ab salari a despesas de la ciutat, e freqüentadament la dita casa per los dits consellers essent visitada e las dones qui en aquelles són amonestades e ab loables amonestacions persuadides de lexar lur mala vida e saguir la vida honesta e perseverar ab llurs marits ab lealtat del matrimoni, les quals coses, ab la divina directió e tractes dels dits consellers, lohablament moltes vagades se saguesxen, de la qual cosa redunda gran lahor de Déu e benefici e repòs dels conjugats de la dita ciutat. 

Així les coses, a les Egipcíaques es podien trobar moltes dones acusades d’adulteri pels seus marits i, de fet, van acabar sent-hi majoria. No en va, segons informaven els consellers al governador dels comtats de Rosselló i Cerdanya en 1501, en la institució eren admeses no només «dones errades» de Barcelona, sinó també «de aquexos comdats e altres parts», sempre que ho demanaren «lurs marits» i els donaren «la provisió necessària per sustentació de la vida lur».  En este sentit, com han documentat els mateixos Josep Capdeferro i Jaume Ribalta, la denúncia dels hòmens podia tindre un sentit de rehabilitació, per tal que l’esposa recuperara el que ells consideraven el bon camí i pogueren tornar a fer vida conjugal al cap de poc de temps, o un sentit de càstig, per tal que la dona romanguera reclosa a les Egipcíaques tant com el mateix marit hi poguera mantindre les seues despeses de manutenció. En conseqüència, atesa la mala relació marital que originava l’ingrés de les dones, se’n documenten fugues de manera reiterada, com la que va tindre lloc en l’estiu de 1510, que és recollida en un privilegi reial de Ferran el Catòlic d’aquell mateix any: «alguns, no tements Déu ni la correctió de la vostra alteza, de nit y hora descuydada, scalant la dita casa e rompent los sostres de aquella, [són entrats en la] dita casa y han tretas e se han portades set de les dites dones (...), cosa que fins assí no és stada feta». 

Igualment, també la correspondència municipal mostra altres casos semblants, com ara un del 1521 relatiu a «dona Joana, muller d’en Jaume Penya, sabater, ciutedà de aquesta ciutat, la qual, a instància del dit son marit stave detenguda en les cases de les Egipcíaques de la dita ciutat, de les quals és fugida». En concret, Joana havia escapat a terres del duc de Cardona, «o circumvehines a aquelles», per la qual cosa els governants de Barcelona van escriure al noble demanant-li que «si en terres sues serà trobada, sie restituïda e tornada al dit son marit», igual que hem vist en els casos en què les dones fugien del domicili familiar.  De fet, el duc de Cardona respongué informant que tenia certesa que la dona era «en un mas del terme de Terroç» –actualment a Tornabous, a l’Urgell–, de manera que els consellers s’afanyaren a enviar-hi Vicenç Miquel, «guarda de la dita Casa de les Egepcíaques», amb una carta per al seu senyor, Lluís d’Alentorn, pregant-li que li la donara per tal que: 

Puga ésser custodida e guardada en la dita Casa de les Egepcíaques com primer stave, si doncs no·s podia concordar de cohabitar ab lo dit son marit, com és de rahó, en lo que nosaltres treballarem per nostres forçes, segons tenim acostumat per altres dones qui en dita casa són posades. 

Igualment, pel març de 1536 s’hi va produir una altra fuga col·lectiva, en esta ocasió de «sinc dones casades, les quals a instància de llurs merits serien preses y detengudes en dita casa, fent allí penitència de llur mal y deshonest viure», de les quals els dirigents municipals van saber que una es trobaria «en la casa dels gentils hòmens que és devant lo palàcio» del bisbe de Barcelona, a qui també enviaren el guarda de les Egipcíaques per tal que «la dona sie liurada e reintegrada». Per tant, és evident que moltes de les dones allí recloses volien escapar de manera definitiva de l’autoritat marital a què el matrimoni les constrenyia, però el Consell de Cent les hi volia retornar. Amb tot, com palesen alguns dels processos judicials d’adulteri analitzats per Josep Capdeferro i Jaume Ribalta, també era possible –tot i que de manera més infreqüent– que les dones hi trobaren empara davant els abusos d’esposos que en realitat les volien recloure després d’haver-les prostituït o per tal d’apoderar-se dels seus béns. No debades, ja hem vist que els mateixos consellers indicaven que una de les finalitats de la institució era «posar en seguratat les dones adúlteras e gordar aquellas de la ira e mals tractas de lurs marits» i així s’observa també en una de les epístoles que hem documentat, de 1449, mitjançant la qual els governants de Barcelona informaven el batlle de Castelló de Farfanya, a la Noguera, que havien respectat la voluntat de «na Agnès, muller d’en Antoni de la Torra», especier de la dita vila, per la qual cosa s’havien negat a donar-la a un enviat del batlle, ja que no volia «exir de la dita casa appelada de les Egipcíaques», on havia ingressat per decisió pròpia, per les actuacions prèvies del seu home: 

Attès que lo dit seu marit per sa gelosia la ha diffamada, no vol pus haver vergonya ni càrrech e ama més romandre en la dita casa, qui és privilegiada que les dones qui y són no poden ésser forçades exir de aquella sinó ab voluntat lur. 

Per tant, la Casa de les Egipcíaques servia també com a lloc de custòdia i protecció per a certes dones i, de fet, com ja hem indicat, en principi es feia igualment càrrec de prostitutes o dones errades sense marit, i també d’altres pobres i malaltes, per tal d’intentar que trobaren un lloc a la societat a través del casament. En tot cas, en qualsevol d’aquelles situacions, com veiem, se’ls intentava imposar un rol passiu i de subjecció als hòmens i a les estructures legals, socials i morals hegemòniques. En contraposició amb això, cal dir, no obstant, que entre la correspondència analitzada hem trobat un cas en què les dones van prendre la veu activament en defensa d’elles i les seues famílies: el motí de subsistència que va tindre lloc a Barcelona la primavera de 1522. 


4. Les dones al capdavant d’un motí en 1522 

És ben conegut i s’ha estudiat en moltes parts i per a moltes èpoques, també en particular per al final de l’edat mitjana i el principi de l’edat moderna, el destacat paper que tenien les dones en els motins originats per caresties i fams. Així va passar també en un que es va produir a la ciutat de Barcelona com a resultat d’una escassesa de blats als mercats urbans entre el 1521 i el 1522, que pensem que no ha estat explicat amb detall fins ara, ni tampoc el paper puntual però important que van tindre les dones en ell, que es pot resseguir amb certa riquesa d’informacions a través de la mateixa correspondència municipal, atés que, segons afirmaven els mateixos consellers, «lo principal càrrec que als regidors de les coses públicas se sguarde (...) és tenir aquelles provehides de forments y altres vitualles a la sustentació de la vida humana necessàries». No en va, més del 10% de les missives que trametien en aquella època estaven directament relacionades amb la provisió de gra per a la ciutat. 

Concretament, ja pel desembre de 1520 es detecten tal vegada certs problemes de «stretura de forments» en els contorns de Barcelona, ja que el registre epistolar municipal deixa constància de l’empenyorament d’una xiqueta d’11 anys, Eulàlia Solà, a canvi de quatre quarteres de blat per part d’una família de la parròquia de Santa Creu d’Olorda, prop de Sarrià.  Amb tot, les urgències generalitzades no van arribar a l’urbs fins a l’any següent, quan després de la collita de blat, pel juliol de 1521 les cartes comencen a multiplicar-se per intensificar tots els mecanismes d’aprovisionament frumentari a l’abast del Consell. Així, pel setembre, en demanar al virrei del Regne de Sardenya la concessió d’una llicència per traure forments de l’illa, els regidors municipals mostraven la seua preocupació pel fet «que no sie dada causa als mals hòmens dels quals sempre se troben alguns en les comunitats de pervertir los bons sots motiu de la necessitat de forments, que és un crit que més pot noure los pobles». I pel desembre es documenten diverses cartes dirigides, d’una banda, a mercaders de la Conca de Barberà per tal que compraren blats a l’Urgell i a residents a Tarragona perquè els carregaren en naus cap a la capital i, de l’altra, als cònsols d’esta mateixa ciutat i als procuradors de Tortosa, als primers perquè havien arribat a trencar les portes de les botigues dels comerciants barcelonins que hi residien per traure’n el gra i als segons perquè estaven permetent el seu descarregament «en Xerta, y aprés per terra són portats en dit Regne de València». Igualment, també es van enviar llavors lletres a alguns algutzirs reials i Consells municipals perquè feren complir i observar els privilegis que asseguraven la lliure arribada de vitualles a Barcelona. 

No és d’estranyar, doncs, que els nous consellers triats per a l’anualitat de 1522 confessaren que esta «sort nos hauria molt plagut fos cayguda en altres per ésser tant gran lo càrrec dels dits offici e regiment, majorment la present temporada en què concorren (...) grans necessitats de forments no solament en aquesta ciutat e Principat, mas encara en tots los regnes occíduus». Així, a primeries d’any van repetir desesperadament missatges a mercaders, oficials reials i autoritats locals i estrangeres i fins i tot van cercar l’auxili del recentment elegit papa Adrià VI, fins llavors regent de Castella, a qui, en vista de la seua arribada a la ciutat camí d’Itàlia, es va demanar favor per importar forments de «la terra de Romanya», on hi havia «molta abundància de aquells».  Tanmateix, totes aquelles provisions no van poder evitar l’esclat popular a final de març de 1522, segons es recontava en una carta tramesa a dos enviats del Consell de Cent al lloctinent general de Catalunya justament per a pregar-li una ràpida provisió de blat. Primerament, sabem que el divendres 26 de març «lo poble» va trencar les portes dels magatzems municipals de cereal, de manera que «ab los ánimos yrritats no han duptat de entrar dins aquells (...) y comensar de pendre forsívolment del dit forment», fins que els consellers i el governador van aconseguir controlar la situació. Però «no restà la cosa del tot reposada», ja que a l’endemà, el dissabte 27, van ser «les dones qui en gran nombre vingueren a casa del dit governador, y de allí en Casa de la Ciutat, y aprés als pallols ab crits y modos avolotats demanant forment», raó per la qual el Consell es va aplegar d’urgència el diumenge per tal de modificar el sistema de distribució del cereal entre els barcelonins: si fins llavors s’havia repartit entre els caps de les cinquantenes, a partir del dimarts es donaria directament als flequers per tal que el redistribuïren en forma de pa cuit a certs menestrals principals, que el vendrien per les places acostumades. Així, aquell nou mètode aconseguí reposar «los moviments dels pobles», tot i que no va evitar que aparegueren cartells «per plaças y cantons» contra els governants municipals, contínuament preocupats perquè «no·s seguesque gran moviment, scàndol y dan força yreperable», car no podien «fer comportar los pobles sens dar-los a menjar». 

No obstant això, finalment la compra de blat d’alguns vaixells i l’arribada de diverses trameses dels ports de Tarragona i Tortosa van permetre superar els moments més difícils de la carestia cap a mitjan abril fins a enllaçar amb la nova collita del mes de juny. En tot cas, el que ens interessa destacar ara i ací és aquell fugaç però remarcable esment a les dones manifestant-se pels carrers de Barcelona i anant a pressionar les principals institucions de poder residents aleshores a la ciutat, la governació i el Consell municipal, i després als magatzems públics per a demanar cereal a crits. No debades, atés el seu paper al càrrec de l’alimentació familiar i la seua presència quotidiana als mercats, com ja va apuntar fa molt de temps Olwen Hufton, «a bread riot without women is an inherent contradiction». Així, igual que en tants altres llocs en moments semblants, les barcelonines de 1522 també adoptaren un paper ben actiu en un motí de subsistències, bo i alçant una veu pública col·lectiva que habitualment els estava fortament limitada. 


5. Conclusions 

Com hem vist, els diversos casos en què hem pogut documentar que les dones eren el tema central de les cartes enviades pels consellers municipals de Barcelona entre 1435 i 1550 mostren molt bé algunes de les diferents situacions en què estava immersa la vida femenina entre el final de l’edat mitjana i el començament de la moderna. En primer lloc, estaven exposades a actes recurrents de violència masculina, sovint de caràcter sexual, com hem observat en dos casos de violació i un altre d’ingrés en un bordell. Igualment, era evident el seu sotmetiment permanent a l’autoritat dels pares i els marits amb qui convivien, el que provocava abandonaments domiciliaris de manera ocasional, davant la qual cosa les institucions de poder com el Consell de Cent barceloní posaven els seus recursos al servici de la voluntat masculina. Així passava també a la institució que el mateix Consell havia creat i regia, la Casa de les Egipcíaques, on quedaven recloses les dones acusades d’adulteri i amb males relacions conjugals, cosa que originava, com també hem evidenciat, recurrents fugues, fins i tot col·lectives, d’aquelles que volien escapar del control marital. 

Amb tot, hem observat igualment que, dins dels mateixos paràmetres de subjecció als hòmens, també es produïa alhora un intent de protecció i custòdia de les dones agredides o en situació de vulnerabilitat. Així s’ha palesat mitjançant l’evident escàndol social que motivaven els casos de violació de fadrines o de l’abandonament de casades i també en l’activitat de la mateixa Casa de les Egipcíaques, que no sempre operava en favor dels hòmens, sinó que en alguns casos podia servir com a lloc de custòdia i protecció de dones pobres i d’ambients marginals o de dones que patien abusos i maltractaments dels seus marits. En este sentit, també hem pogut documentar un darrer cas en què la veu de les dones com a col·lectiu va traspassar els límits que la constrenyien i es va manifestar pels carrers de Barcelona en protesta contra la inacció de les institucions públiques davant d’una crisi de subsistències. Hem vist, doncs, diversos exemples de dones catalanes en la correspondència municipal barcelonina dels segles XV i XVI entre el sotmetiment social, la protecció i la protesta urbana.


Este article serà publicat en un llibre en uns mesos, amb la bibliografia corresponent i un ampli apèndix documental amb les cartes citades.

dilluns, 30 de novembre de 2020

L’amor al país i la representació cartogràfica pionera del Regne de València

Figura 1. Una de les cartes portolanes més antigues conegudes (Pietro Vesconte, 1321)

En l’any 1303 el batle general Bernat de Llebià va rebre instruccions concretes de Jaume II per tal d’assegurar el bon estat de les fortaleses reials valencianes: “que degués anar per los castells seus del regne a regonéxer aquels de vianda e d’armes e d’obres e d’altres coses necessàries, e qualque cosa yo trobaria que aguesen mester que·ls ne degués furnir e fer”. Podem imaginar, doncs, aquell oficial empordanés instal·lat a terres valencianes pujant amunt i avall a lloms del seu cavall fins a Morella, Uixó, Ademús, Llíria, Sagunt, el Puig, Xàtiva, Penàguila, Bèrnia, Castalla o Dénia, que és on va copsar més deficiències: “com fos en lo castell de Dénia e veés haül que en la selòquia, com no y agués casa neguna en què hom pogués tenir vianda ni armes, per la dita rahó feu obrar aquest ayn en lo dit castell”. 

Era la manera en què els primers governants del Regne de València, fundat unes poques dècades abans per Jaume I, anaven imaginant el seu nou país, a força de viatjar-lo, xafar-lo i dominar-lo. Però encara no el podien “vore” com nosaltres el veiem, a través d’una imatge clara i directa dels seus contorns. No debades, les primeres representacions acurades de la Mediterrània en època medieval no van començar a fer-se fins a aquells mateixos moments de principis del segle XIV, amb les cartes portolanes del genovés Pietro Vesconte, de cap a 1320, com a exemplars més antics coneguts. En eixes imatges, destinades a usos mariners, ja es podia observar com era la costa valenciana i, si més no, es podien projectar les seues fronteres interiors (vegeu la Figura 1). 

Durant molt de temps, de fet, aquelles van ser les principals maneres de conéixer i visualitzar el país, ja que els profunds coneixements de geografia acumulats en l’Antiguitat, fonamentalment a través de les obres de Claudi Ptolemeu, no es van redescobrir fins a avançat el segle XV, quan es van assajar les primeres representacions científiques d’Europa i del món, tot i que encara inexactes en molts aspectes. No en va, el primer mapa exempt de la península Ibèrica, dibuixat pel venecià Giovanni Andrea Vavassore en 1532, tenia unes formes ben diferents a les que coneixem en l’actualitat. Però en unes poques dècades la cartografia va avançar de manera espectacular i, encara més, l’autor flamenc Abraham Ortels va revolucionar la seua divulgació a través d’un nou artefacte: el Theatrum orbis terrarum, el primer atles modern publicat a Anvers en 1570, que incloïa en un sol llibre la descripció textual i gràfica de diverses parts del món. 

Així, el que fins aleshores havia estat el privilegi dels més alts governants o l’eina de treball de certs navegants va començar a difondre’s fins a fer-se un lloc en l’imaginari col·lectiu de la humanitat. I si bé en aquella primera edició del Theatrum orbis terrarum la península Ibèrica només apareixia representada per una única imatge conjunta i una altra per al Regne de Portugal, en la tercera, la de 1584, ja apareixia un altre regne hispànic, el de València, que era el primer que un matemàtic i geògraf s’havia atrevit a mesurar i cartografiar amb detall. Ho havia fet uns anys abans, a petició del virrei Antonio Alonso Pimentel, el catedràtic valencià Jeroni Munyós, les dades del qual –que denoten una llarga expedició mesurant distàncies, fent triangulacions i anotant topònims, talaies i accidents geogràfics– van arribar a Anvers a través d’un dels seus paisans, el jurista Frederic Furió Ceriol

En concret, segons explica Vicent Garcia Edo en El primer mapa del Reino de Valencia (UJI, 2007), Furió havia exercit com a diplomàtic de Felip II a Flandes i, després de retornar a la cort del Escorial, va fer aplegar a l’esmentat Ortels les informacions –i probablement també un gran mapa perdut– de Jeroni Munyós, per tal que el Regne de València quedara representat en aquells primers atles moderns que començaven a circular pel món. No debades, el mateix Furió, “clarissimo viro Valentino”, sempre es va mostrar partidari d’una estructura federal de la Monarquia Hispànica, en què cada territori poguera exercir l’autogovern a través de les seues pròpies lleis i representants. Així, l’amor al país, que les elits valencianes havien mantingut fortament des de temps medievals, va fer que el Regne de València fora un dels territoris pioners a ser representat per la ciència cartogràfica moderna (vegeu la Figura 2).

Figura 2. Primer mapa exempt conegut del Regne de València (Abraham Ortels, 1584)

Article publicat en el Calendari dels Brillants 2021, coordinat com tots els anys per Joan Josep Cardona i amb nombroses col·laboracions d'autors, periodistes, experts i escriptors com Emili Rodríguez Bernabeu, Clara Giner, Jovi Seser, Emili Piera, Sebastià Carratalà, Francesc Gisbert, Albert Toldrà, Miquel Gonzàlez Ivars, Anna Maria Ronda, Pepa Guardiola, Salvador Bolufer, Daniel Climent, Jorge Olcina, Antoni Banyuls, etc. 



dijous, 19 de novembre de 2020

Josep Piera, ara i ací: la vida

El discurs de Vicent Baydal en homenatge a Josep Piera, la nit dels III Premis Lletraferit (Foto: Kike Taberner)

Ara i ací: la vida. En efecte, perquè Josep Piera és el gran poeta del goig i de l’esperança de viure, de deixar-nos endur pels sentits i per la bellesa que ens envolta, siga física o intel·lectual. És probablement per això que és un dels nostres lletraferits més estimats i és probablement també per això, i per la seua meravellosa capacitat de crear art amb paraules, que quan d’ací molts anys es recorde el ressorgir de la poesia en valencià ell siga, junt amb Vicent Andrés Estellés, l’autor més esmentat, volgut i admirat. La seua obra persistirà en les lletres valencianes i en la cultura valenciana. 

I també en les lletres i en la cultura de la Mediterrània, una mar Mediterrània que l’amera i que ens ha ajudat a redescobrir, a tornar a imaginar i a tornar a sentir en tots els porus de la nostra pell, per canyars amb sirenes amagades, tot llegint a Homer, a Ibn Khafaja o a Kavafis, a Alexandria, a Istanbul, a Rodes, a Roma, a Siracusa, a Nàpols, a Barcelona, a Alger, a Marràqueix o a la vora del riu Xúquer. No en va, Piera és també el poeta de la mar, de la nostra mar, que ha sabut transmetre la seua música en blau impregnada d’una vida joiosa. 

Una vida que sempre ha volgut viure de manera lliure i voluptuosa. Amb una actitud permanentment alegre, fèrtil i generosa, que, a més a més, ha contribuït decididament, allà on ha anat i molt més enllà de la literatura, a l’enfortiment de la valencianitat. Perquè hui no només volem honorar l’escriptor, sinó també la persona de Josep Piera, una persona excepcional que desprén amor, amor a la vida, a la terra i a tots els que l’envolten, que són –i que som– molts, moltíssims. 

És per això que també volem remarcar i posar en relleu –o en marbre, si poguera ser– dos de les seues tasques potser no tan conegudes, però igual d’importants. Una és la seua faena silenciosa de mestratge literari, de nous poetes, nous novel·listes i nous lletraferits jóvens que s’estimen la nostra llengua i que volen fer-la perdurar en la immensa mar de la cultura universal. Sempre els ha acollit amb calidesa, amb prodigalitat i amb bons consells que els han ajudat a triar la millor travessia. 

Així mateix, una altra de les grans tasques que ha dut a terme ha sigut la d’un constant activisme valencianista. Una preocupació viva pel passat, el present i el futur dels valencians, que, cosa rara en el nostre país, s’ha allunyat de dogmatismes i de capelletes, i potser precisament per això s’ha vist després poc reconeguda. Eixa obsessió per la nostra existència, la del llarg viatge d’un poble valencià amb llengua pròpia, memòria pròpia i referents propis, l’ha sabuda contagiar fecundament a través de lúcides i inacabables converses al voltant d’una taula parada. 

I en tot eixe camí, el de la poesia i les lletres, el mestratge i l’activisme, ell mateix s’ha convertit en un element cabdal de la valencianitat, en un referent, en present i memòria, en una veu pròpia de la nostra llengua. Josep Piera és llum i bellesa per als valencians, però també argamassa i tapial. Una persona, com deia, excepcional, que permet, i ens permet a tots, fer realitat el que diu la seua estimada cançó: “Si em mor, que el cant siga ja realitat. Si em mor, que les esperances siguen fets, i que d’altres continuen el que nosaltres continuem”. 

Que el seu exemple, la seua actitud i la seua trajectòria ens servisca a la resta per a viure amb més intensitat i joia esta festa que és la vida, la vida a terres valencianes, la vida a la Mediterrània i la vida al món. Saludem-lo, honorem-lo i brindem amb ell, com ell ho fa en els seus mítics versos: “Tot és efímer, tot: delers i dolors / No hi ha ningú. Només la nit anant-se’n / i jo, mut, fent el darrer brindis, sol”. Josep Piera, este és el nostre brindis per tu, el Premi Lletraferit de Cultura Valenciana. Moltíssimes gràcies per tot.


Josep Piera, en la gala dels III Premis Lletraferit


Gala dels III Premis Lletraferit sencera

Josep Piera, un escriptor total (Toni Sabater)

El discurs de Toni Sabater en homenatge a Josep Piera, la nit dels III Premis Lletraferit (Foto: Kike Taberner)

Quan l’any passat encetàrem la concessió, dins dels Premis Lletraferit, del Premi de Cultura Valenciana en la persona de Joan Francesc Mira teníem clar que el guardonat o guardonada havia de reunir bàsicament dos qualitats: una aportació cultural inequívoca i que eixa aportació haguera ajudat a eixamplar els marcs mentals i físics de la valencianitat, de la consciència de valencianitat. La concessió d’enguany a Josep Piera pensem que complix sobradament eixes dos qualitats. Tot i que la primera paraula amb la qual associem mentalment el nom de Josep Piera és la de poeta, pensar en ell només com això, com a poeta, és quedar-se molt curt. Perquè ens trobem davant d’allò tan poc habitual, tan envejat i a vegades tan mal entés com ser, i en este cas ho hem de dir amb rotunditat, un escriptor total

Tota eixa immensa pulsió literària l’ha portat, al cap d’una llarga i fructífera carrera, a poder presentar les seues credencials com a narrador o autor de relats curts, amb títols com Rondalla del retorn o El gran Guerau, assajos com Els poetes arábigo-valencians o El paradís de les paraules, llibres infantils o juvenils com La raboseta i el rabosot, biografies com Jo soc aquest que em dic Ausiàs March, narracions de viatges com Seduccions de Marràqueix, Estiu grec, A Jerusalem o Un bellíssim cadàver barroc, potser un dels seus llibres més clàssics, tota una guia o un vademècum definitiu per a qualsevol valencià de viatge per Nàpols i el sud itàlic. Però també traduccions de l’àrab o de l’italià, o llibres de memòries, luxes testimonials que ens ha regalat com Arran del precipici o Els fantàstics setanta, que és la seua obra més recent. O col·laboracions amb músics com Carles Dénia per a donar això, música, a textos que s’embellien encara més. I sense oblidar, i sense caure-li els anells com podria ocórrer amb qualsevol altre poeta digam més afectat o vanitós, investigacions o divagacions al voltant de la gastronomia, tributs a la memòria dels sabors que som i fórem, obres com Els arrossos de casa o El llibre daurat de la paella, el seu penúltim llibre. Tota eixa ànsia de totalitat expressada literàriament és, al meu entendre, un reflex perfecte de la devoció per la vida que té i manté Josep Piera, de la seua generositat, de l’alé poètic que traspua en cada cosa que fa, en cada cosa que ens oferix. 

Perquè com déiem al principi, Josep Piera és escriptor total, però és, essencialment i a temps complet, sense descans, sense treva, poeta. La poesia, eixe impuls dels déus que va atrapar aquell jovenet, aquell donzell que ell mateix ens descriu en el seu darrer llibre, és el moll de l’os, la columna vertebral de la seua ja extensa producció. Des dels primers versos adolescents fins als que conté el seu darrer poemari, El temps trobat, premi Alfons el Magnànim, Josep Piera ha gastat amb delicadesa i passió milers de paraules, tota la seua pàtria de paraules per a mostrar-nos l’home que és, la seua percepció del món alçada des de la bondat i la generositat que l’impulsen i, sobretot, des del do del qual gaudix, eixa capacitat de fer poesia –gènere que és, per a mi, la quintaessència de la literatura amb els seus dos materials tan necessaris com irreductibles: la veritat i la bellesa. Presoners d’un parèntesi, El somriure de l’herba, En el nom de la mar, Cants i encants o El temps trobat són només uns quants dels molts llibres de poesia que ha publicat, mostra de la vitalitat, potència i presència de les lletres valencianes, però també espill, inspiració i plaer per a milers de lectors agraïts, per a les onades incansables de jóvens poetes que han vingut i vindran, un llegat formidable i un luxe ètic i literari que resistirà, com un dic fet d’aquella mescla indestructible de bellesa i veritat, els embats del temps. 

Tots eixos llibres de versos i molts més ara els tenim en l’excel·lent edició que va fer recentment la Institució Alfons el Magnànim i que ha recollit tota la seua obra en un únic volum de Poesia Completa, que de ben segur ja no ho és tant perquè sens dubte encara vindran més coses que eixiran des dels calaixos i el cervell de Josep Piera, des de l’ànima i el cor de qui és permanentment, i per a goig nostre i per molts anys, poeta. Per acabar de fer-ho tot bé, el nostre premiat d’enguany també ha sabut crear un espai físic reconeixible, eixe territori mític i primordial que precisen les literatures més perdurables, i que en el cas de Josep Piera és la Drova, al cor de la seua benvolguda Safor natal. Des d’allí, des de la casa on viu amb la seua més dolça companyia, Piera observa envoltat de pins i muntanyes la successió dels dies i les estacions, la vida que passa, i tot el que escriu des de fa molts anys té el perfum i l’aire d’eixos pins i eixes muntanyes, de la seua presència i de la seua nostàlgia quan està lluny. Un espai que sempre estarà unit al seu nom. 

I acabe. La concessió del Premi de Cultura Valenciana a Josep Piera és el nostre reconeixement a la seua persona, a la seua obra excelsa, al seu compromís amb el país i la seua llengua, el valencià, i al mateix temps un homenatge que pensàvem que devíem i ara paguem a la seua bonhomia, a l’alegria i la generositat que estan dins d’ell i que no són sinó l’expressió del seu agraïment permanent a les lletres i a l’estrany i fascinant fet de viure, com expressa perfectament amb este fragment del seu poema "Quartet de la nit plena", en estos versos: 


Participar de l’espectacle quotidià 
de trobar tots els sons i les veus, 
tots els perfums del vent, 
totes les mans ofertes. 

Viure la saviesa de l’instant 
vinguen d’on vinguen meravelles. 

El plaer profund dels espills, 
les imatges intenses del gaudi. 

Palpar en cada cosa el temps inesgotable. 
Els jocs estridents dels infants, 
la corfa arrugada d’un vell, 
cortines que no amaguen cap monstre, 
la mà sobre la taula, parets, mobles i goig.

Ara i ací: la vida.


Josep Piera, en la gala dels III Premis Lletraferit (Foto: Kike Taberner)


Gala dels III Premis Lletraferit sencera




dimarts, 1 de setembre de 2020

Les nostres reines. Les oblidades monarques medievals del Regne de València

Vicent Baydal i Jorge Lahuerta, Les nostres reines. Les oblidades monarques medievals del Regne de València (Generalitat Valenciana, València, 2019)


Per a la commemoració del 9 d'Octubre de l'any passat, 2019, Presidència de la Generalitat Valenciana ens va encarregar a l'il·lustrador Lawerta i a mi mateix un treball per tal de posar en valor i visibilitzar el paper de les dones en la història, que han estat tan tradicionalment amagades per la nostra historiografia i la nostra societat que ni de les dones més poderoses de l'època medieval, les reines, sabem a penes res, si més no entre la ciutadania actual. És per això que vam fer un llibret i un tríptic explicant breument els principals fets com a monarques de cadascuna, vam imaginar un rostre per a elles, vam plantejar un malnom com tenen els reis i vam impulsar un seguit de tasques de divulgació, com l'exposició de grans lones amb les seues figures al Palau de la Generalitat de València i a les façanes dels Ajuntaments de les localitats que conformaven el braç reial de les Corts Valencianes a finals del segle XV. Per internet es poden trobar articles, entrevistes i altre tipus d'informacions al respecte, però el llibret i el tríptic, dels quals, malgrat fer-se milers d'exemplars, hi hagué molta gent que es quedà sense ells, encara no estaven disponibles en línia, així que els facilitarem ací mateix, a través del següent enllaç: https://we.tl/t-uwoJqkyE07 

Igualment, per tal de facilitar-ne l'accés al contingut, a continuació copiarem el pròleg que vaig preparar i posarem totes les imatges creades per Lawerta, amb el text dels principals coneixements que tenim sobre cadascuna d'aquelles díhuit reines baixmedievals (al respecte, cal indicar que hem actualitzat el lloc de naixement de Margarida de Prades, que ara se sap que probablement nasqué a Torres Torres, i cal recomanar, a més, la tesi doctoral de Lledó Ruiz, que en un futur estarà disponible en línia).


Pròleg

«Nós prometem aquí a Déu e a aquest altar, que és de la sua Mare, que nós no passarem Terol ne el riu d’Ulldecona tro que València hajam presa. E enviarem per la regina nostra muller e per nostra filla, que vinguen, per ço que entenats que major volentat hinc havem d’aturar e de conquerre aquest regne». El passatge és conegut. El rei Jaume I prometé a les hosts que hi havia al Puig que duria amb ell la reina Violant i la infanta homònima i que no tornaria a les seues terres d’origen fins que València no fora conquerida. La família com a símbol d’arrelament. La reina com a imatge de fortalesa. Ara bé, el que no és tan conegut –no ens agrada recordar-ho als historiadors patris– és que a la Corona d’Aragó les dones quedaren excloses de la línia de successió reial. Fins i tot eixa fou l’espurna que encengué una revolta en 1347, quan Pere el Cerimoniós intentà nomenar com a hereva la seua primera filla, Constança. En el Regne de València, per tant, mai no hi hagué una reina regnant per herència dinàstica, sinó que totes elles foren reines per matrimoni, reines consorts. Possiblement per eixa raó els valencians, a banda de la figura iniciàtica de l’esmentada Violant d’Hongria, no tenim en ment un referent clar de reina, com en altres llocs tenen Elionor d’Aquitània, Isabel la Catòlica o Cristina de Suècia. Però això no vol dir, ni de bon tros, que no tingueren un paper clau en el nostre esdevenir col·lectiu com a poble. 

Un paper, en tot cas, permanentment condicionat pels hòmens; en les societats d’Antic Règim les dones sempre eren «filles de», «germanes de», «dones de», «viudes de»... La figura femenina independent i lliure a penes si hi tenia cabuda davant del control masculí i la misogínia imperant, que duia a afirmar com a cosa irrebatible la «inferioritat natural» de les dones, una visió en realitat construïda pels pensadors eclesiàstics. A peu de carrer, a més a més, aquella subordinació es convertia en un maligne estereotip d’animalitat, com el que brandava el metge Jaume Roig en els seus versos apariats: «Per llurs usances, axí diverses e tan perverses, obres e manyes, són alimanyes; serp tortuosa són e rabosa, mona, gineta, talp, oroneta, mussol, putput, gall, cutibut, aranya ab tela, tavà, mustela, vespa, alacrà e rabiós cà». Però al mateix temps, en una col·lectivitat fortament estratificada com aquella, la jerarquia comptava, i molt, i les reines, encara que sotmeses a un ferm escrutini de les seues funcions reproductores i del seu comportament quotidià, tenien accés al nivell més alt possible de riquesa i de poder. Eren, evidentment, unes privilegiades. 

En relació amb això, cal remarcar que, a banda de la seua vàlua geoestratègica en el tauler diplomàtic, la principal exigència feta a les reines era, per damunt de tot, la de concebre fills, fins al punt que la seua esterilitat podia esdevindre causa de repudi matrimonial. Els hereus garantien la continuïtat de la dinastia reial i una alta probabilitat de successió pacífica en el fatídic moment de la mort dels monarques regnants. De fet, la mare per excel·lència en l’imaginari col·lectiu medieval era el seu gran model: la Verge Maria, mare de Jesús, mare de Déu, casta però fèrtil, exalçada i venerada per tots però submisa alhora. I l’altre gran ideal també procedia de les fonts bíbliques: la reina Ester, casada en l’antiguitat amb un rei de Pèrsia i que destacà per la seua fidelitat, discreció i obediència, però també per ser, en els moments crucials i de perill, la intercessora necessària entre el marit governant i els seus súbdits. No debades, a les reines també se’ls reconeixia la seua posició eminent i a la Corona d’Aragó i el Regne de València no faltaren les que l’empraren de manera intensa i ressenyable.

La seua coronació, de fet, era un important moment d’acceptació pública i general d’aquell poder, només per davall del que tenia el mateix rei, que era qui li’l traspassava, com en el cas de Martí l’Humà a Maria de Luna el dia de Sant Jordi de 1399: «La reyna se agenollà e lo senyor rey posà-li la corona al cap, e lo ceptre en la mà dreta, e lo pom en la sinistra. E mès-li un anell de diamant en lo dit. E besà-la en la boca. E la senyora reyna besà-li la mà». Però no només foren reines ritualment reconegudes per tots, sinó que a més a més exerciren com a altes conselleres i, almenys des de mitjan segle XIV, assumiren importants tasques de govern com a lloctinents reials en el conjunt de la Corona o en algun dels seus diversos territoris: Elionor de Sicília, Violant de Bar, l’esmentada Maria de Luna, Maria de Castella, Joana Enríquez, Germana de Foix, totes elles marcaren amb la seua empremta personal decisions polítiques que afectaren milers d’habitants dels seus regnes. Per delegació i en absència dels seus marits, però amb una significació i una transcendència que han quedat injustament sepultades per una visió androcèntrica de la història

No cal obviar, en tot cas, que, com qualsevol altre membre de les monarquies del moment, les reines tampoc s’estigueren de ser cruels, arbitràries o autoritàries quan es tractava d’actuar en defensa dels seus privilegis socials i polítics. Però el que és inconcebible és que, amb totes les seues ombres i les seues moltíssimes llums, a penes si les coneguem hui en dia en peu d’igualtat amb els seus companys masculins. És per això que, amb les il·lustracions i les síntesis biogràfiques que oferim a continuació, volem posar el focus en aquelles dones cabdals del nostre passat, visibilitzar-les i fer un tast introductori a la seua història i les seues vides. En definitiva, són les nostres reines medievals, les més llunyanes, de les que menys sabem, però les que més es vinculen directament al nostre moment de naixement com a poble valencià, el que celebrem, precisament, tots els 9 d’Octubre. Per una commemoració igualitària, també en la visió de gènere.


Les 18 reines baixmedievals de València



Violant d'Hongria (1235-1251). La reina Fundadora 

Nascuda a Esztergom (Hongria) cap al 1216 i morta a Osca (Aragó) en 1251, entorn dels 35 anys. Tingué sis filles i quatre fills, un d’ells Pere el Gran, rei d’Aragó, un altre Jaume II de Mallorca i una altra Violant d’Aragó, reina consort de Castella. 

Neta de l’emperador llatí de Constantinoble i filla del rei d’Hongria, des del seu casament amb Jaume I en 1235 exercí una destacada tasca com a consellera reial, en especial en el procés de conquesta de les terres valencianes, segons explicita clarament el Llibre dels fets. No debades, la crònica relata el seu pas del riu Sénia, com si del Rubicó es tractara, i les seues successives estades a Borriana, el castell d’Almenara, el Puig, Paterna i el campament del setge de València. De fet, per exprés desig del monarca, fou l’única persona que estigué present i aconsellà en les negociacions amb els enviats musulmans que pactaren la capitulació de València. Així mateix, tingué un paper fonamental en el Tractat d’Almisrà, signat en 1244 amb el seu gendre Alfons X de Castella per tal d’estipular les fronteres meridionals del regne valencià, i en la decisió de la presa final de Xàtiva: «el pus bell castell del món e el pus ric que jo anc veés ne null hom», segons manifestà al rei. 

També fou qui avisà al mateix Jaume I de la revolta d’al-Azraq en 1247 i, en conjunt, la major part dels anys del seu regnat a la Corona d’Aragó els passà al territori valencià, en els afers de la conquesta. No obstant això, va morir al nord d’Aragó, probablement com a conseqüència de les febres puerperals ocasionades pel naixement de la seua darrera filla, i volgué ser sepultada al monestir català de Santa Maria de Vallbona de les Monges, on la seua tomba és visitada en l’actualitat per molts hongaresos.



Constança de Sicília (1276-1285). La reina de les Vespres Sicilianes 

Nascuda a Catània (Sicília) cap al 1248 i morta a Barcelona en 1302, entorn dels 54 anys. Tingué quatre fills i dos filles, dos d’ells Alfons el Liberal i Jaume II, reis d’Aragó, un altre Frederic II de Sicília, una altra Elisabet d’Aragó, reina consort de Portugal, i una altra Violant d’Aragó, reina consort de Nàpols. 

Neta del sacre emperador romanogermànic i filla del rei de Sicília, el seu casament amb el futur Pere el Gran en 1262 va ser el fet transcendental que va marcar l’orientació itàlica de la Corona d’Aragó durant les centúries posteriors. No debades, després de la mort del seu pare a mans dels Anjou, que passaren a governar Sicília, foren els seus drets dinàstics els que Pere el Gran al·legà per tal de desembarcar a Trapani en 1282 i ocupar l’illa en paral·lel a la rebel·lió de les Vespres Sicilianes contra els angevins i el papat. Segons el cronista Bernat Desclot, el capità dels barons sicilians revoltats clamà: «És nostre natural senyor per rahó de la regina e de sos fills». Fou també a través del seguici de Constança que arribaren a terres aragoneses i valencianes destacats militars i diplomàtics de Sicília, com Roger de Llòria, Conrad Llança i Joan de Pròixida, alhora que les seues estades en aquella illa mediterrània serviren de suport als regnats successius dels seus fills Jaume i Frederic, una vegada ja mort el seu marit. 

Després de la pau entre els Aragó i els Anjou, sancionada pel papa en 1295, visqué un temps a Roma i més tard a Barcelona, on va morir a començaments del segle XIV i va ser soterrada al convent de Sant Francesc. Posteriorment les seues restes foren traslladades, juntament amb les de les reines Maria de Xipre i Sibil·la de Fortià, al claustre de la catedral de la mateixa capital catalana. En paraules de Dante a la Divina Comèdia, Constança va ser «la mare de l’honor de Sicília i d’Aragó».



Blanca d'Anjou (1295-1310). La reina de la Pau 

Nascuda a Nàpols en 1280 i morta a Barcelona en 1310, entorn dels 30 anys. Tingué cinc fills i cinc filles, un d’ells Alfons el Benigne, rei d’Aragó, i una altra Violant d’Aragó, reina consort d’Albània. 

Neta del rei d’Hongria i filla del rei angeví de Nàpols, el seu casament amb Jaume II en 1295 suposà la fi de la cruenta guerra que havia enfrontat els Anjou i el papat amb els Aragó a causa de la presa de Sicília. Per aquell matrimoni, Jaume II renuncià a l’illa, alhora que fou perdonat pel papa i intitulat rei de Sardenya. Per tant, Blanca d’Anjou arribà a la Corona d’Aragó com a símbol d’aquella desitjada aliança, fins al punt que el cronista Ramon Muntaner indicà: «Era fontana de gràcia de totes bonees, per què a ella pot hom dir lo mot que les gents de Catalunya e d’Aragó e del Regne de València li dixeren, que l’apellarien “la santa reina Dona Blanca, de santa pau”». 

Amb tot, això no impedí que a continuació esclataren enfrontaments amb altres enemics, en els quals la reina sempre feu costat a Jaume II, amb el qual es va desplaçar a les campanyes de Múrcia contra els castellans; de Sicília contra el mateix germà del monarca, Frederic II, o d’Almeria contra els musulmans nassarites. De forta religiositat franciscana, un dels seus mentors fou el teòleg i metge Arnau de Vilanova. Pel seu clima benigne, mostrà una especial volença per residir durant els temps de Nadal a València, on passà fins a la meitat dels seus setze períodes nadalencs a la Corona. Tot i això, la seua salut fou sempre fràgil pels continuats embarassos i ja abans de tindre el nové fill, amb 28 anys, feu testament. Fou el desé el que finalment ocasionà la seua mort durant el postpart. 

Va ser sepultada al monestir català de Santes Creus, però la seua tomba va ser profanada en 1835, durant la primera guerra carlina, i les seues despulles momificades llançades a un pou, del qual foren rescatades posteriorment. La restauració de la tomba i l’estudi de les restes ja en el segle XXI van permetre fer una reconstrucció facial de la reina i confirmar la causa de la mort, en relació amb la qual se li va trobar un anell de corall, que servia com a amulet protector per a les dones parteres i els xiquets acabats de nàixer.



Maria de Xipre (1315-1322). La reina d’Ultramar 

Nascuda en algun lloc de Xipre cap al 1279 i morta a Barcelona en 1322, entorn dels 43 anys. No tingué fills. 

Neta de nobles francs instal·lats als territoris croats de Terra Santa i filla del rei de Xipre i Jerusalem, el seu casament amb Jaume II en 1315, en les segones noces del monarca, estava destinat a possibilitar l’herència del tron xipriota i jerosolimità a la casa reial aragonesa. Havia de ser, doncs, un cap de pont que reforçara la presència diplomàtica i mercantil de la Corona d’Aragó a Ultramar, on en aquells moments els almogàvers dominaven el ducat d’Atenes. Tanmateix, la manca de fills truncà les expectatives i ocasionà l’allunyament manifest del rei i la reclusió de Maria en el castell de Tortosa o el palau reial de Barcelona. De fet, Jaume II decidí en 1318 una estricta reorganització de la casa de la reina, amb una dràstica retallada de despeses i el trasllat d’oficials, dames i donzelles, i a l’any següent, quan Maria estigué a punt de morir per una malaltia a Tortosa, ni tan sols es desplaçà per a visitar-la. 

Finalment va morir en 1322 a Barcelona i va ser soterrada al convent de Sant Francesc. En el segle XIX, en ser enderrocat l’edifici, les seues restes foren traslladades al claustre de la catedral barcelonina, juntament amb les reines Constança de Sicília i Sibil·la de Fortià, mentre que la figura jacent del seu sepulcre es conserva en l’actualitat en el Museu Nacional d’Art de Catalunya.



Elionor de Montcada (1322-1327). La reina de Pedralbes 

Nascuda tal vegada a Aitona (Catalunya) cap al 1292 i morta a Barcelona en 1364, entorn dels 72 anys. No tingué fills. 

Neta i filla dels barons d’Aitona i senescals de Barcelona, el seu casament amb Jaume II en 1322, en les terceres noces reials, als pocs mesos de morir Maria de Xipre, donà inici a un matrimoni caracteritzat pel respecte, l’atenció i la companyonia durant els darrers cincs anys de vida del monarca. Passà la major part d’aquell temps al palau reial de Barcelona, intervingué com a mediadora en alguns afers conflictius de la família reial i destacà, segons els relats coetanis, per la seua profunda religiositat vinculada al franciscanisme. De fet, fou la impulsora i fundadora del monestir de monges clarisses de Santa Maria de Pedralbes, a la mateixa capital catalana, que fou consagrat en 1327, uns pocs mesos abans de la mort del rei. 

Allí es traslladà Elisenda, a un palauet construït al costat del monestir, sobre el qual, tot i no professar com a monja, tenia àmplies prerrogatives. No debades intervingué decididament en la vida de la comunitat monàstica i en la selecció d’exquisides obres d’art per al seu interior. Després de viure-hi durant més de tres dècades, va morir en 1364 i va ser soterrada en un magnífic sepulcre de marbre i alabastre, on apareix abillada amb corona i vestimentes reials. El seu coetani Bernat Metge en deixà la següent semblança: «¿Qui et poria suficientment dir l’honestedat gran e maturitat de la regina de Pedralbes, muller del rei en Jacme d’Aragó, la qual vivent aquell fou molt graciosa e contínua intercessora tostemps per sos pobles, jamés no girà los ulls a coses deshonestes, la sua almoina null temps no fou denegada als pobres, e aprés la mort del dit rei acabà lo monestir de Pedralbes, que en vida d’aquell havia començat, en lo qual honestament morí e finí sos dies?».



Elionor de Castella (1329-1336). La reina Rebutjada 

Nascuda en algun lloc de Castella cap al 1307 i morta a Castrojeriz (Castella) en 1359, entorn dels 52 anys. Tingué dos fills. 

Neta i filla de reis de Castella, als pocs anys de vida fou promesa en matrimoni al primogènit homònim de Jaume II i traslladada a la Corona d’Aragó a l’espera d’arribar a l’edat de casament. La boda se celebrà en 1319, però en acabar la cerimònia l’infant Jaume fugí i renuncià a heretar el tron, de manera que el matrimoni s’anul·là i Elionor retornà a terres castellanes. Amb tot, una dècada després, en 1329, es concertà el seu casament amb Alfons el Benigne, el germà d’aquell infant fugit, que havia heretat la Corona d’Aragó i acabava d’enviudar de la seua primera esposa, amb qui ja havia tingut dos fills: el futur Pere el Cerimoniós i l’infant Jaume. 

Elionor i Alfons tingueren de seguida altres dos fills, els infants Ferran i Joan, i tant ella com els xiquets reberen enormes donacions de nuclis reials per tota la Corona. Al mateix temps, la reina inicià la persecució dels primers fills del monarca, amb la probable intenció d’enverinar-los per tal que heretara el tron el seu primogènit Ferran, el que acabà ocasionant a València el conegut motí de Francesc de Vinatea en 1332. Envoltats al palau del Real i amenaçats de matar tot l’entorn reial si no deixaven de desmembrar el patrimoni reial, llavors es produí un conegut diàleg entre Elionor i Alfons: «–Senyor, esto non consentiría el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase todos. E lo senyor rei respòs: –Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons». De fet, en morir Alfons en 1336 Elionor hagué de fugir a Castella, perseguida pel nou rei Pere el Cerimoniós i les hosts valencianes. 

Trobà la mort en terres castellanes en 1359, assassinada per orde del seu nebot, el rei Pere el Cruel de Castella, per participar en una conjura per a deposar-lo. Uns mesos abans el mateix monarca havia ordenat assassinar un dels fills d’Elionor, l’infant Joan, i un poc després Pere el Cerimoniós feu el mateix amb l’altre fill, l’infant Ferran. Hi ha tres llocs on es diu que descansen les seues restes: l’església de Nuestra Señora del Manzano de Castrojeriz, el monestir de las Huelgas de Burgos i la Seu Vella de Lleida.



Maria de Navarra (1338-1347). La reina de la Unió 

Nascuda probablement en algun lloc de Navarra o França cap al 1326 i morta a València en 1347, entorn dels 21 anys. Tingué tres filles i un fill, dels quals una d’elles, Constança d’Aragó, fou reina consort de Sicília. 

Neta del rei de França i filla dels monarques navarresos, el seu casament amb Pere el Cerimoniós en 1338 comportà una aliança entre les Corones d’Aragó i Navarra, enfront de les tensions que les dos mantenien amb la de Castella. Arrossegà permanents problemes de salut des de la seua arribada a terres aragoneses, agreujats pels quatre parts quasi consecutius que tingué entre 1343 i 1347. En relació amb això, el fet que en els tres primers donara a llum xiquetes induí Pere el Cerimoniós, pensant que no tindrien descendents masculins, a fer reconéixer la primogènita Constança com a hereva del tron, la qual cosa era contrària a la tradició successòria de la Corona. Eixe fet, agreujat per molts altres problemes sociopolítics, fou l’espurna que ocasionà les revoltes de la Unió als regnes d’Aragó i de València entre 1347 i 1348. Maria, però, va finir just a l’inici d’aquell conflicte, com a conseqüència d’un quart part en el qual va donar a llum un xiquet, però tant ell com ella van morir als pocs dies. 

Qualificada de «dona de santa vida e de gran honestat» pel mateix Cerimoniós en la seua crònica, les seues restes descansen en el monestir català de Santa Maria de Poblet. També es conserva d’ella un magnífic Llibre d’hores miniat a la Biblioteca Marciana de Venècia.


Elionor de Portugal (1347-1348). La reina de la Pesta 

Nascuda probablement en algun lloc de Portugal en 1328 i morta a Xèrica en 1348, entorn dels 20 anys. No tingué fills. 

Neta i filla de reis de Portugal, el seu casament amb Pere el Cerimoniós es produí a Barcelona en novembre de 1347, als pocs mesos d’haver mort la primera esposa del monarca, Maria de Navarra. El fet que els vaixells que la portaven de Portugal a Catalunya no pararen a València agreujà el malestar dels que en aquells moments impulsaven la revolta de la Unió contra les decisions autoritàries del rei. En conseqüència, en gener de 1348 el Cerimoniós i Elionor es dirigiren a Sagunt, amb exèrcits pagats amb els diners del dot de la reina, per tal d’intentar controlar la rebel·lió. Tanmateix, foren capturats pels unionistes i duts al palau del Real de València, on la nit del diumenge 6 d’abril de 1348 foren trets del llit per una multitud i obligats a ballar, segons relatà el monarca en la seua crònica: «Venc per lo pont del Temple gran colp de gents, ço és, ben quatre-cents hòmens ballant ab trompes e tabals, e vengueren al reial e pujaren dessús, e, a la final, que nós e la reina haguem a ballar; e un barber apellat Gonçalvo, qui es faïa capità dels dessús dits, mes-se enmig de la reina e de nós e cantà una cançó qui deïa: “Mal haja qui se n’irà, encara ni encara...”». 

Amb tot, el primer gran brot europeu de Pesta Negra arribà poques setmanes després a la ciutat i Elionor i Pere foren alliberats per por que caigueren malalts. Els reis se n’anaren a Aragó per tal de véncer la revolta que també hi havia en aquell regne, però l’epidèmia hi arribà igualment i hagueren de retornar cap a terres valencianes. Finalment, Elionor va emmalaltir a mitjan camí i va morir a Xèrica, on va ser soterrada provisionalment, abans de dur les seues restes al monestir català de Santa Maria de Poblet. Poc després del seu traspàs, en aixafar la revolta valenciana, el rei condemnà a mort el barber que els havia tret del llit, sent arrossegat per la ciutat de València, i aprofità per a contestar-li aquella cançó amb els següents versos: «E qui no us rossegarà, susara, susara!».



Elionor de Sicília (1349-1375). La reina Gran 

Nascuda en algun lloc de Sicília en 1325 i morta a Lleida en 1375, entorn dels 50 anys. Tingué tres fills i una filla, dos d’ells Joan el Caçador i Martí l’Humà, reis d’Aragó, i ella Elionor d’Aragó, reina consort de Castella. 

Neta i filla de reis de Sicília, el seu casament a València amb Pere el Cerimoniós en 1349, en les terceres noces del monarca, donà lloc a la desitjada estabilitat matrimonial i successòria de la Corona. D’una banda, de seguida tingué un fill, l’infant Joan, que posà fi a l’absència d’hereus barons i, d’una altra banda, mostrà durant un quart de segle amplis dots de comandament i iniciativa política, fins al punt d’esdevindre en 1359 la primera reina que exercí competències governatives com a lloctinent del rei en la seua absència, un fet excepcional de les Corones d’Aragó i de Navarra, ja que en cap altra part d’Europa les reines consorts accedien oficialment a tal responsabilitat pública. Així, no només acompanyà el rei en la seua expedició militar contra els rebels de l’illa de Sardenya i prengué decisions en nom del seu germà menut, que era rei de Sicília, sinó que, a més a més, es feu càrrec del govern de la Corona en nombroses ocasions, per exemple durant diversos períodes de la cruenta guerra contra Castella. No debades fou coneguda pels seus súbdits com la reina Grossa, no només pel seu volum, sinó per la seua importància política. 

Fou a partir de la seua descendència que es creà el Ducat de Girona, que a partir de llavors quedà vinculat a l’hereu de la Corona, com succeí amb els seus fills, els infants Joan i Martí. Igualment, en 1368 es feu construir l’anomenat palau reial menor de Barcelona, com a seu de la seua pròpia cort. Va morir en 1375 i va ser sepultada al monestir català de Santa Maria de Poblet, en un mausoleu del qual, no obstant això, ja no en queda res.



Sibil·la de Fortià (1377-1387). La reina Empordanesa 

Nascuda probablement a Fortià (Catalunya) cap al 1350 i morta a Barcelona en 1406, entorn dels 56 anys. Tingué un fill i una filla, Isabel d’Aragó, casada amb el comte Jaume II d’Urgell, el Dissortat. 

Neta i filla de membres de la baixa noblesa de l’Empordà, el seu casament en 1371 amb el baró aragonés Artal de Foces comportà la seua entrada en la cort d’Elionor de Sicília, esposa de Pere el Cerimoniós. Després de la mort d’Artal en 1374 i de la reina en 1375, esdevingué amant del monarca i tingueren una filla, una relació que fou inicialment ben rebuda pels infants Joan i Martí, ja que evitava nous enllaços matrimonials del rei. Tanmateix, les coses canviaren quan en 1377 Pere i Sibil·la es casaren, en les quartes noces del monarca, i tant ella com el seu entorn reberen grans donacions reials i intervingueren en els afers polítics, especialment en el Comtat d’Empúries. A partir d’aleshores els infants menysprearen Sibil·la fins al punt de negar-se a acudir a la seua coronació, celebrada «ab una molt solemnial festa» a Saragossa en 1381. De fet, en la cort reial es formaren dos faccions enfrontades, una aristocratitzant entorn de l’infant Joan i la seua dona, Violant de Bar, i una altra més popular al voltant de Sibil·la. 

En conseqüència, a la mort de Pere el Cerimoniós en 1387, Sibil·la fugí del palau reial i s’arrecerà en un castell, però fou capturada i acusada de lesa majestat per abandonament del monarca i furt. Dos membres del seu seguici foren executats, però finalment ella fou absolta després de retornar les donacions reials rebudes, a canvi d’una pensió vitalícia anual. Així, Sibil·la visqué la resta de sa vida a Barcelona, fins a la seua mort a començaments del segle XV, quan fou soterrada en el convent de franciscans de la ciutat i, molt més tard, traslladada a la catedral, juntament amb les reines Constança de Sicília i Maria de Xipre. Encara en vida seua, Bernat Metge escrigué una semblança que destacava la seua determinació i intel·ligència: «Qui et poria dar entenent la fortalesa de cor e esforç e gran paciència de la regina dona Sibil·la d’Aragó, e lo gran saber e bon enteniment que ha?».



Violant de Bar (1387-1396). La reina Ostentosa 

Nascuda probablement en algun lloc del nord de França cap al 1365 i morta a Barcelona en 1431, entorn dels 66 anys. Tingué tres fills i tres filles, una d’elles, Violant d’Aragó, reina consort de Nàpols. 

Neta del rei de França i filla del duc de Bar, el seu casament en 1380 amb l’infant Joan d’Aragó comportà l’allunyament dels dos del monarca Pere el Cerimoniós, que volia que ell es casara amb la reina de Sicília. De fet, enfrontats també amb la dona del rei, Sibil·la de Fortià, lideraren una facció aristocratitzant en la cort fins a l’accés al tron en 1387 del mateix Joan. 

Enèrgica, decidida i molt ben avinguda amb el seu marit, exercí com a alta consellera i lloctinent reial, en un regnat caracteritzat per l’exuberància de les corts del rei i de la reina, que esmerçaren tota la seua fortuna en exhibir un luxe constant. Segons Bernat Metge, «la sua casa és estada temple de la liberalitat, molt pus ocupada en donar que en reebre», i, segons Pere Tomich, «tenia la pus gran casa que reina que hom sabés en aquell temps e anava molt bé acompanyada de moltes baronesses, nobles dones e mullers e filles de cavallers, e de gentils hòmens, en gran nombre». Consegüentment, també fou una gran promotora de l’art, la cultura i les lletres, però en morir el rei Joan en 1396, sense tindre descendència masculina viva, els súbdits de la Corona d’Aragó s’afanyaren a reconéixer el germà d’aquell, l’infant Martí, com a nou monarca. Violant al·legà que potser estava embarassada i que, per tant, podria tindre un fill i heretar el tron, però, després de ser sotmesa a vigilància durant uns mesos, es comprovà que no hi hauria cap nou descendent. 

A partir de llavors visqué retirada a Barcelona, però tornà a la vida pública en 1410, a la mort de Martí l’Humà sense hereu reconegut, per tal de defensar els drets dinàstics del seu net, Lluís de Calàbria, que inicialment rebé molts suports arreu de la Corona. Finalment, però, el candidat escollit en el Compromís de Casp de 1412 fou Ferran de Trastàmara i Violant tornà a la seua vida barcelonina com a reina viuda, i va residir al palau reial de Bellesguard, on va morir en 1431. Les seues restes descansen al monestir català de Santa Maria de Poblet.



Maria de Luna (1396-1406). La reina Compromesa 

Nascuda probablement en algun lloc d’Aragó cap al 1356 i morta a Vila-real en 1406, entorn dels 50 anys. Tingué tres fills i una filla, dels quals un va ser Martí el Jove, rei de Sicília. 

Neta de nobles aragonesos i provençals i filla del comte de Luna, cresqué a la cort de la reina Elionor de Sicília, esposa de Pere el Cerimoniós, promesa en matrimoni a l’infant Martí, que en la seua condició de secundogènit no estava destinat inicialment a regnar. Es casaren en 1372 i amb les possessions dels dos formaren un dels estats senyorials més importants de la Corona, amb bona part del patrimoni al Regne de València, incloent-hi el comtat de Xèrica, Sogorb, la Vall d’Uixó, Llíria, Paterna o Alcoi. En 1391 el seu primogènit, Martí el Jove, s’esposà amb la reina Maria de Sicília, que havia hagut de fugir del seu regne, i amb les rendes d’aquell patrimoni, gestionat per Maria de Luna, es finançaren les campanyes militars que serviren per a reposar-la en el tron de l’illa. Allí estava el seu marit, l’infant Martí, quan en 1396 va morir el rei Joan sense descendència masculina i, per tant, el tron de la Corona d’Aragó va passar a ells. Maria s’afanyà a exercir com a lloctinent de Martí i a prendre les regnes del nou regnat, davant les pretensions de l’anterior reina, Violant de Bar, que al·legava estar embarassada d’un possible fill, i dels atacs militars del comte de Foix, gendre de la mateixa Violant. 

Durant els seus deu anys com a reina intervingué en nombrosos afers polítics; va intercedir davant del papa, per exemple, pels camperols de remença catalans i va mostrar una intensa preocupació per les bandositats que assolaven el regne valencià. Fou profundament religiosa i amb les seues donacions beneficià alguns monestirs en particular, com l’abadia aragonesa de Santa Maria de Veruela o la cartoixa valenciana de Valldecrist. D’ella digué el franciscà Francesc Eiximenis: «viu així com se pertany a dona excel·lent e sàvia e de muller de tan gran senyor, en molta honestat e bonesa, e per aital se fa tenir devant Déu e devant hòmens». 

Va morir a Vila-real, camí de València, en 1406, i va ser soterrada al convent de Sant Vicent de la Roqueta abans de ser trasllada al monestir català de Santa Maria de Poblet, on descansen les seues restes.



Margarida de Prades (1409-1410). La reina de l’Esperança 

Nascuda possiblement a Torres Torres (el Camp de Morvedre) cap al 1388 i morta a Riudoms (Catalunya) en 1429, entorn dels 41 anys. Tingué un fill. 

Neta i filla de nobles catalans i valencians, de menuda quedà òrfena de pare i l’enemistat entre sa mare i el seu avi feu que a partir de 1397 foren acollides en la cort de la reina Maria de Luna, fins a la seua mort en 1406. En aquell moment la viudetat del rei Martí l’Humà no era un problema, atés que tenia un fill, Martí el Jove, rei de Sicília, que garantia la continuïtat dinàstica. Però la mort d’aquell hereu en juliol de 1409 deixà la Corona sense successor directe masculí i conduí Martí l’Humà a casar-se ràpidament per tal d’intentar engendrar-ne algun. L’escollida fou Margarida de Prades, «una de les pus belles senyores que hom sabés en lo món» segons els cronistes de l’època, a qui el rei coneixia per haver sigut donzella de la reina Maria i que tenia trenta-un anys menys que ell. Amb tot, en els huit mesos i mig que durà el matrimoni fins a la mort de Martí l’Humà en maig de 1410 no fou possible que es quedara embarassada, malgrat les enormes esperances depositades en la unió. 

Així les coses, es va produir un interregne amb diversos pretendents al tron, resolt en el Compromís de Casp de 1412 amb la tria de Ferran de Trastàmara. Llavors Margarida continuà residint al palau reial de Barcelona, on mantingué una viva cort literària amb poetes com Jordi de Sant Jordi. En 1415 es casà amb el cavaller valencià Joan de Vilaragut, però, per a no perdre l’aparença de reina viuda, ho feu d’amagat, com també mantingué en secret el fill que tingueren l’any següent. Cap al 1420 el rei Alfons el Magnànim deixà de donar-li suport i, arruïnada, la parella es refugià en el monestir barceloní de Valldonzella, on Margarida ingressà com a monja després de la mort del seu marit en 1422. Uns anys més tard es traslladà al monestir de Bonrepòs, al Priorat, on va morir en 1429 com a abadessa i hi va ser soterrada abans de traslladar les seues restes a Santes Creus. 

Poc després, el seu fill secret, Joan Jeroni de Vilaragut, que professava com a monjo desconeixent els seus orígens familiars, va saber-ne la veritat i va esdevindre cavaller al servei de l’esmentat Alfons el Magnànim.



Elionor d'Alburquerque (1412-1416). La reina Rica 

Nascuda en algun lloc de Castella cap al 1374 i morta a Medina del Campo (Castella) en 1435, entorn dels 61 anys. Tingué cinc fills i dos filles, dos d’ells Alfons el Magnànim i Joan II, reis d’Aragó, i dos d’elles Maria d’Aragó i Elionor d’Aragó, reines consorts de Castella i Portugal respectivament. 

Neta de reis de Castella i de Portugal i filla del comte d’Alburquerque, es casà en 1393 amb l’infant de Castella Ferran de Trastàmara, amb el qual va sumar un immens patrimoni amb terres per tota Castella, la Rioja i Extremadura. No debades fou qualificada pel cronista Pedro López de Ayala com «la Rica Hembra, la señora mejor heredada que se fallaba en España», i aquella fortuna –i els exèrcits que es podien pagar amb ella– fou una de les claus per les quals Ferran fou escollit en el Compromís de Casp de 1412 com a nou monarca de la Corona d’Aragó. Molt ben compenetrada amb el seu marit, Elionor s’hi traslladà amb tota la família, però el nou rei va morir a penes quatre anys després, en 1416, i ella decidí retornar a terres castellanes, a la seua vila de Medina del Campo, on passà a signar els documents com «La Tryste Reyna». 

Tractà d’intercedir en les desavinences creuades que es produïren entre els seus fills, els infants Joan i Enric, i el rei de Castella, que acabà confiscant-los les possessions i internant provisionalment Elionor en el monestir de Santa Clara de Tordesillas. Finalment, ingressà com a monja en el monestir de Santa Maria la Real de Medina del Campo, que ella mateixa havia pres davall el seu patrocini i on va morir en 1435, poc després de conéixer que els seus tres fills, tant els mencionats infants Joan i Enric com Alfons el Magnànim, havien estat capturats pels genovesos en la batalla de Ponça. Les seues restes descansen allí, tot i que al monestir de Santa Maria de Poblet es construí un sepulcre amb la seua figura jacent, que es troba buit.



Maria de Castella (1416-1458). La reina Governant

Nascuda a Segòvia (Castella) en 1401 i morta a València en 1458, a punt de complir els 57 anys. No tingué fills. 

Neta i filla de reis de Castella, el seu casament, concertat al poc de nàixer amb el seu cosí germà Alfons de Trastàmara, es pensà inicialment en clau dinàstica castellana, però acabà tenint lloc en 1415 a València, quan ell era hereu de la Corona d’Aragó, on començaren a regnar a l’any següent. Amb una mala salut permanent i una constitució física poc agraciada, el ja rei Alfons el Magnànim, amb qui no tingué cap fill, es mostrà sempre allunyat d’ella en el terreny sentimental. Per contra, mantingueren una intensa relació per a la gestió dels afers polítics, per la qual cosa el rei, que se n’anà a conquerir Nàpols en 1432 i ja no tornà mai, la nomenà en diverses ocasions i durant molt de temps lloctinent general de la Corona, per exemple de 1420 a 1423 i de 1432 a 1436, o del Principat de Catalunya en particular, de 1436 a 1453. 

Així les coses, tot i els seus constants problemes de salut, exercí destacadíssimes responsabilitats polítiques, com ara quan es plantà enmig dels campaments dels exèrcits castellans i aragonesos en 1429 per a forçar-los a negociar la pau, quan hagué de liderar l’obtenció d’enormes sumes de diners per a alliberar el mateix rei i els infants Joan i Enric, que havien sigut capturats pels genovesos en la batalla de Ponça de 1435, o quan intercedí en els greus problemes sociopolítics catalans, ocasionats pel problema remença al camp i els enfrontaments entre la Busca i la Biga a la ciutat de Barcelona. En la dècada de 1440 establí la seua cort durant diversos anys continuats a València i hi fundà el monestir de les monges clarisses de la Santíssima Trinitat, on ella mateixa fou soterrada en 1458, després de morir només uns mesos més tard que ho fera a Nàpols el seu marit absent, Alfons el Magnànim.



Joana Enríquez (1458-1468). La reina Animosa 

Nascuda possiblement a Torrelobatón (Castella) en 1425 i morta a Tarragona en 1468, entorn dels 43 anys. Tingué tres filles i un fill, una d’elles Joana d’Aragó, reina consort de Nàpols, i ell Ferran el Catòlic, rei d’Aragó, rei consort de Castella i rei de Navarra. 

Neta del rei de Castella i filla de nobles castellans, el seu casament en 1447 amb Joan, infant d’Aragó i rei de Navarra, que era vint-i-set anys major que ella, es feu en clau de les aliances polítiques que pretenien controlar el poder al territori castellà. Mitjançant el matrimoni esdevingué reina consort de Navarra, atés que Joan havia heretat el regne de la seua primera esposa, Blanca, amb qui havia tingut un fill, el príncep Carles de Viana, potencial hereu tant de la Corona navarresa com de l’aragonesa. Tanmateix, l’enfrontament entre el pare i el fill provocà una guerra civil a Navarra, en la qual Joana intervingué directament, i ressorgí quan Joan heretà també la Corona d’Aragó en 1458, amb el problema afegit que Joan i Joana havien tingut un fill, el futur Ferran el Catòlic. Així les coses, quan el príncep Carles de Viana va morir en 1461 Joana s’afanyà a entrar a Catalunya, en un clima prebèl·lic, on, com a lloctinent general, aconseguí el reconeixement de Ferran com a futur monarca. Això no impedí l’esclat de la Guerra Civil catalana, en la qual la mateixa Joana acomplí un paper de primera magnitud, organitzant l’aferrissada defensa de Girona, enviant missions diplomàtiques a Enric IV de Castella i Lluís XI de França i preparant les campanyes militars de l’Empordà, poc abans de morir en ple conflicte, com a conseqüència d’un càncer de pit en 1468. El seu esperit decidit, malgrat les adversitats, fou recollit en el cançoner del poeta coetani Joan Berenguer de Masdovelles: «Vostros grans fets, senyora virtuosa, se mostren clars per les obres que n’ixen, no contrestant molts malvats se desixen». 

Fou també la impulsora del casament que es produí en 1469, una vegada que ella ja havia mort, entre el seu fill Ferran i la infanta Isabel, que acabà heretant la Corona de Castella, amb la consegüent i transcendental unió castellanoaragonesa. Les seues restes descansen al monestir de Santa Maria de Poblet.



Isabel de Castella (1479-1504). La reina Forta 

Nascuda a Madrigal de las Altas Torres (Castella) en 1451 i morta a Medina del Campo (Castella) en 1504, als 53 anys. Tingué quatre filles i un fill, dos d’elles Isabel d’Aragó i Maria d’Aragó, reines consorts de Portugal, una altra Caterina d’Aragó, reina consort d’Anglaterra, i una altra Joana la Boja, reina de Castella, d’Aragó i de Navarra. 

Neta i filla de reis de Castella, fou nomenada hereva de la Corona castellana pel seu germanastre Enric IV, però fou desheretada en fugir del regne i casar-se en 1469 amb l’infant Ferran d’Aragó, hereu de la Corona aragonesa. En conseqüència, a la mort del rei Enric en 1474, es produí una guerra civil a Castella entre els partidaris de la seua filla, Joana, i els d’Isabel, que es resolgué en 1479 amb la plena victòria dels exèrcits d’Isabel i Ferran, qui, a més a més, aquell mateix any heretà efectivament el tron de la Corona d’Aragó. Els dos monarques es reconegueren poders mutus en les seues respectives corones, però l’acció d’Isabel se centrà fonamentalment en el territori castellà, on donà lloc a un període de govern estable i fort després de llargues dècades de guerres i enfrontaments. Reduí els sectors hostils de la noblesa; impulsà la conquesta de l’emirat nassarita de Granada, culminada en 1492; inicià una política de prestigi i enfortiment del poder reial, amb nombroses reformes administratives i fiscals i un ampli programa propagandístic; signà, juntament amb Ferran, les Capitulacions de Santa Fe, que donaren origen a l’arribada de Cristòfor Colom a les illes del Carib i a l’inici de les conquestes hispàniques del continent americà; i reforçà el control social de la religiositat cristiana, amb la creació de la Inquisició, l’expulsió dels jueus en 1492 i la conversió forçosa dels musulmans de Castella en 1502. Fou anomenada, consegüentment, Isabel la Catòlica. D’altra banda, per la seua energia bel·licosa, el poeta aragonés Pedro Marcuello la qualificà de: «Grande reyna y más guerrera, y es en el campo cavallero, según acá nos sabemos, y adalit mucho guerrero». 

Va morir a terres castellanes en 1504 i va ser sepultada al convent de Sant Francesc de Granada, abans de traslladar les seues restes a la capella Reial annexa a la catedral de la mateixa ciutat.


Germana de Foix (1506-1516). La reina Virreina 

Nascuda possiblement a Maseras (Foix) en 1488 i morta a Llíria en 1536, entorn dels 48 anys. Tingué un fill. 

Neta de la reina de Navarra i filla de nobles francesos, nasqué en el comtat occità de Foix, però prompte fou traslladada a la cort dels reis de França, que pactaren el seu casament en 1506 amb Ferran el Catòlic, rei d’Aragó, que acabava d’enviudar de la seua primera esposa, Isabel I de Castella. Tenia trenta-sis anys menys que ell i un dels principals objectius del matrimoni era obtindre descendència masculina, la qual cosa hauria comportat que les Corones d’Aragó i de Castella tingueren novament sobirans diferents. El fill, anomenat Joan, arribà en 1509, però va morir a les poques hores de nàixer, i després ja no tingueren més descendents fins a la mort de Ferran en 1516. Durant aquells anys, mentre el rei exercia com a regent de Castella en nom de la seua filla Joana la Boja, Germana ocupà en nombroses ocasions el càrrec de lloctinent de diversos regnes de la Corona d’Aragó i presidí les Corts generals de Montsó de 1512 i les aragoneses de Calataiud de 1515. 

Després de morir Ferran el Catòlic es retirà a terres castellanes i a partir de 1517 seguí la cort de Carles I de Castella, del qual possiblement fou amant i que va ser coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic en 1519. Aquell mateix any Germana es casà amb un dels membres de la cort del mateix Carles, Joan de Brandemburg, i en 1523 els dos foren nomenats els primers virreis moderns del Regne de València, encarregantse de la repressió política i econòmica contra els membres de la revolta de les Germanies, que acabava de ser aixafada. Després d’enviudar novament, en 1526 es casà amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria, amb qui establí una sumptuosa cort renaixentista al palau del Real de València fins a la seua mort, que es produí en 1536. Mitjançant el seu testament fundà a la mateixa ciutat de València el monestir jerònim de Sant Miquel dels Reis, on es conserven les seues restes mortals.


Els reis i les reines baixmedievals del Regne de València i la Corona d'Aragó

Jaume I (1213-1276) – Violant d’Hongria (1235-1251) 

Pere el Gran (1276-1285) – Constança de Sicília (1276-1285) 

Alfons el Liberal (1285-1291) 

Jaume II (1291-1327)         – Blanca d’Anjou (1295-1310) 

                                                        – Maria de Xipre (1315-1322) 

                                                        – Elisenda de Montcada (1322-1327) 

Alfons el Benigne (1327-1336) – Elionor de Castella (1329-1336) 

Pere el Cerimoniós (1336-1387) – Maria de Navarra (1338-1347) 

                                                        – Elionor de Portugal (1347-1348) 

                                                        – Elionor de Sicília (1349-1375) 

                                                        – Sibil·la de Fortià (1377-1387) 

Joan I (1387-1396)         – Violant de Bar (1387-1396) 

Martí I (1396-1410)         – Maria de Luna (1396-1406) 

                                                        – Margarida de Prades (1409-1410) 

Ferran I (1412-1416) – Elionor d’Alburquerque (1412-1416) 

Alfons el Magnànim (1416-1458) – Maria de Castella (1416-1458) 

Joan II (1458-1479)         – Joana Enríquez (1458-1468) 

Ferran II (1479-1516) – Isabel de Castella (1479-1504) 

                                                        – Germana de Foix (1506-1516).


Tríptic divulgatiu





Altres imatges