diumenge, 7 d’agost de 2016

Els valencians, infrafinançats des de fa segles?

Estem els valencians infrafinançats? Sí, des de fa molt de temps

Fa unes setmanes, per twitter, Miquel Moiga em demanava, referint-se als valencians, una línia d'investigació per esclarir "els infrafinançats, des de quan estem infrafinançats?". És a dir, des de quan els valencians estem finançant altres parts d'Espanya amb bona part dels nostres diners mentre els que es queden al territori valencià són insuficients per a cobrir els nostres propis servicis públics. Per a l'actual sistema de finançament, que de manera injusta i ignominiosa ens espolia ["desposseir a algú d'allò que li pertany"] més de 1.000 milions d'euros anuals des de fa 14 anys, podeu acudir al llibre de l'analista financer Rafael Beneyto El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica (Fundació Nexe, 2012) [ací en pdf] i al de l'actual Síndic de Comptes, Vicent Cucarella, El finançament valencià. De la submissió al canvi necessari (Bromera, 2015). Però per a èpoques anteriors, sobre les quals ja m'havien preguntat en altres ocasions periodistes i economistes, la veritat és que no hi ha cap estudi sobre la qüestió ni res semblant (si encara no sabem ni el nom dels diputats de la Generalitat al llarg de l'existència de la institució durant l'època foral, ja em direu...). 

En tot cas, en este post tractaré d'oferir algunes notes històriques sobre el tema a partir del que sé sobre època medieval -que és el meu àmbit d'especialització- i moderna i de les nocions que tinc per als períodes posteriors fins a arribar al primer terç del segle XX, durant el qual es poden trobar abundants testimonis que fan referència al maltractament financer dels valencians per part de l'Estat central (els valencians, en este cas, de vegades entesos com els habitants de la província de València, com podreu vore en acabant). En primer lloc, el que cal deixar ben clar és que amb anterioritat a la construcció de l'Estat liberal durant el segle XIX, que comportà l'extensió d'una sèrie de drets de ciutadania, una progressiva democratització i un projecte de bastiment d'un sistema públic de benestar, els diners pagats en forma de tributs pels pobladors del Regne de València anaven majoritàriament destinats a pagar les guerres dels reis, eixamplar els ingressos dels senyors feudals i mantindre els organismes que tractaven de garantir l'ordre públic -segons els seus interessos, evidentment- i administrar justícia. És a dir, que durant l'època medieval i moderna la recaptació fiscal no es dirigia prioritàriament a procurar el progrés social, sinó a finançar les campanyes militars que el monarca encapçalava i a sostindre els diversos cossos d'administració i govern.

No obstant això, entre els segles XIII -sobretot a partir del XIV- i XVII, l'existència d'una sèrie d'institucions arrelades al territori i l'ordenament juridicopolític propi del Regne de València, com les Corts, la Generalitat i els Consells municipals, féu que una part d'aquells diners sí que es dedicara a qüestions d'interés públic, de tots o d'una part dels valencians, com ara l'abastiment alimentari propi, el manteniment de corporacions assistencials, la construcció de camins, ports i altres infraestructures, el restabliment de zones afectades per emergències, la vigilància del territori o la defensa dels interessos polítics i econòmics dels habitants del regne. A més a més, el fet que els subsidis extraordinaris més importants concedits als reis es canalitzaren a través de les Corts, la Generalitat i les Juntes d'Estaments (una representació permanent de les Corts establida a la ciutat de València) feia que en certa manera es poguera controlar la pressió fiscal i que, a més a més, una part d'aquells diners es quedara dins del territori valencià. Com observava de manera clarivident un agent castellà de Felip II a finals del segle XVI:
En este reyno hay tres braços, que llaman también estamentos, los quales son el Reyno, y los que juntamente con el rey concurren para Cortes y por sí se juntan para tratar cosas concernientes al govierno del Reyno, como es para tratar con su magestat quando les quiebran algún fuero... Las quales cantidades se gastan en deffensa del Reyno, [y] para administración desta hazienda de tres en tres años se comete a seys hombres, que llaman diputados [de la Generalitat], para que las gasten conforme a los fueros que esta administración tiene hechos en Cortes. 
Tanmateix, aquell estat de coses fou tallat de soca-rel en 1707 amb el Decret de Nova Planta de Felip V, que acabà amb tot rastre d'autogovern dels valencians i amb la mateixa existència jurídica i política del Regne de València. A partir de llavors desaparegueren les Corts Valencianes i la Generalitat, quedant els valencians sense organismes col·lectius que defensaren els seus interessos propis. De fet, com a territori vençut per les armes, l'administració fou intensament militaritzada, amb un capità general com a màxima autoritat de la "província", un intendent que s'encarregava de recaptar els diners procedents del nou sistema fiscal instaurat i uns municipis en els quals els nous càrrecs de govern, com els corregidors, alcaldes majors i regidors, eren triats directament pel rei (habitualment concedint els nomenaments de manera vitalícia i hereditària de facto). En conseqüència, la desaparició d'unes institucions que estaven fonamentades en l'existència col·lectiva dels valencians i la seua substitució per unes altres directament i totalment dependents de la monarquia féu que, més que mai, el poder públic fóra alié als interessos dels valencians. 
Felip V no està cap per avall debades en el Museu Municipal de Xàtiva

Ho expressaren clarament els síndics de les ciutats de Saragossa, València, Barcelona i Palma en la primera ocasió que tingueren per a dir-ho públicament, en les primeres Corts de Castella que se celebraren després de la Guerra de Successió, en 1760, vora 50 anys després de la finalització del conflicte (aquelles quatre ciutats de la Corona d'Aragó foren incorporades a les Corts castellanes, que, com mostra l'escassa feqüència de convocatòria apuntada, no tenien ja a penes cap funció pràctica). Així, aquells síndics dugueren a Carles III, que acabava d'arribar al tron des de Nàpols, un memorial de greuges conjunt en el qual, entre moltes altres coses, explicaven que:
No podemos dejar de confesar que los regidores están menos atendidos y venerados del pueblo que estuvieron los jurados [de l'antic règim foral] y, por consiguiente, son menos útiles al mismo pueblo... Tubieron antes las ciudades de aquellos reynos muchas facultades en lo que toca a su govierno económico... Cada reyno tenía sus diputados que le representaban en sus tres brazos, ecclesiástico, noble y real, contribuiendo todos, a beneficio común de los pueblos, diferentes tributos generales que se impusieron para este fin. Estos tributos perseveran sin embargo de haverse extinguido las diputaciones, con notable perjuicio de aquellos reynos. Pues así como es muy conveniente que en cada pueblo haya un procurador general que atienda a su bien común y proteja a sus vezinos desvalidos, assí también sería muy provechoso que cada reyno tuviese, en su ciudad capital y en esta corte, diputados con el fin de mirar por el bien público y amparar a muchos pueblos miserables, que ni tienen caudales para venir a la corte ni voces para manifestar a Vuestra Magestad sus trabajos... ¡Quántas vexaciones, Señor, y quántas calamidades se hubieran evitado en aquellos reynos si destinándose los tributos de la Generalidad o Diputación a los designios para que se impusieron huviese havido diputados que, postrados a los reales pies de los piadosos padre y hermano de Vuestra Magestad, huviesen hecho las debidas humildes representaciones!
Com assenyalaven clarament, l'administració pública havia quedat llavors totalment al servici dels monarques i gens al servici dels mateixos valencians, una situació que s'havia vist agreujada, a més a més, pel nou sistema tributari introduït amb la Nova Planta. Si anteriorment s'havia de negociar amb les Corts i era la Generalitat qui administrava la recaptació, ara, a partir de 1715, el monarca assignava directament una quantitat a reunir cada any, l'Equivalent, que era repartida per quotes entre els municipis en funció de la seua població i riquesa estimades. Sense límits de negociació politicofiscal, la suma assignada al territori valencià, 600.000 lliures, probablement duplicava o triplicava les aportacions anuals que es feien anteriorment i, tot i que la xifra es mantingué pràcticament estable fins a finals del segle XVIII -i per tant devaluada com a resultat de la inflació-, la qüestió continuava era que, com remarquen els historiadors de la Universidad Complutense de Madrid Rosa Capel i José Cepeda, ara era "la Corona quien los recibía y será la Corona quien decida en qué y dónde han de gastarse los dineros, mientras que durante la Monarquía de los Austrias revertían en sus propias tierras, para cubrir sus necesidades".

En la resta d'antics territoris de la Corona d'Aragó s'instaurà un sistema semblant, mentre que Castella continuà amb la seua tributació tradicional, fins que a mitjan segle XIX, com a resultat del procés de construcció de l'Estat-nació liberal s'implementà un sistema fiscal homogeni per al conjunt d'Espanya. Ara els tributs eren els mateixos en tot l'Estat i la seua recaptació es destinava a sostindre la nova Hisenda pública espanyola, que ja no era hisenda reial, exclusiva dels monarques, i que tenia per objectiu teòric, a banda de mantindre l'administració pública, procurar el progrés econòmic, social i cultural dels ciutadans espanyols. Ara bé, com es gestionaven i repartien aquells diners? Fins on conec, sembla que l'Estat assignava una xifra a recaptar en cadascuna de les províncies, que eren les noves unitats administratives bàsiques instaurades en 1833, gestionades per les Diputacions Provincials segons les ordres dels Governadors Civils triats pel mateix Govern de l'Estat. Els diners s'enviaven a Madrid on eren repartits entre les províncies i els municipis seguint els Pressupostos Generals de l'Estat que havien aprovat els diputats de les Corts espanyoles escollits en eleccions. 

Vinyeta d'Ortifus per a la portada del llibre de Vicent Cucarella sobre El finançament valencià

En definitiva, salvant les moltíssimes distàncies i simplificant moltíssim, era un poc com ara, tot i que substituint les províncies per les autonomies (cal indicar, de fet, que el concert econòmic de les províncies basques fou regulat precisament llavors, com a resultat de les tres Guerres Carlines que travessaren la centúria). Però, també com ara, què sembla que passava? Doncs que en un Estat dominat demogràficament per Castella els pressupostos generals destinaven majors partides proporcionals als territoris històricament castellans que no als "coronaaragonesos". Pura lògica política si els seus diputats eren majoria en les Corts: de ben segur que els "coronaaragonesos" també haguérem fet el mateix si haguérem sigut poblacionalment majoritaris (però mai no ho hem sigut en el conjunt d'Espanya). No conec estudis específics sobre la qüestió, i dubte que n'hi hagen, però sembla evident que tant la solució basca del concert econòmic com el desenvolupament del nacionalisme català a finals del segle XIX tingueren molt a vore amb aquell sistema que beneficiava els castellans en detriment d'altres nacionalitats històriques de l'Estat. De fet, també entre les reivindicacions del primer nacionalisme valencià, que es configurà a començaments del segle XX, trobem nombroses referències a la mateixa qüestió, denunciant l'espoli fiscal i la manca d'inversions.

Evidentment, la seua perspectiva nacional els feia mantindre una queixa constant envers el Govern Central en tots els aspectes que pogueren causar conflicte, però això no lleva que les protestes tingueren una base ben fonamentada, si atenem a les xifres que oferixen ací i allà (recollint també articles de periodistes i opinadors que no eren específicament valencianistes). També durant els darrers 14 anys han sigut els valencianistes els que hem denunciat constantment els maltractament fiscal al qual ens sotmet l'Estat i que bona part de la societat valenciana no ho haja fet no lleva raons a la queixa. En eixe sentit, a continuació aportaré una sèrie de fragments d'articles extrets del Diplomatari del republicanisme valencianista (Joan Baptista Mollà, 2015), una obra molt meritòria tot i les errades de transcripció (de vegades importants) i la falta d'una contextualització o estudi previs, ja que aporta centenars de documents procedents de publicacions valencianistes des de finals del segle XIX fins a 1937, molts d'ells preciosos i impactants als nostres ulls, com podreu comprovar. Tot apunta, així mateix, que la situació es prolongà durant el franquisme, com s'encarregà de recordar Martí Domínguez en 1958, mesos després de la riuada del Túria, en el seu discurs titulat Valencia, la gran silenciada. Cuando enmudecen los hombres... ¡hablan las piedras!, en què denunciava la falta d'inversions en la ciutat per part del govern franquista, cosa que li costà el càrrec com a director de Las Provincias.

Així doncs, amb la transcripció d'uns quants textos del valencianisme del primer terç del segle XX, tant de dretes com d'esquerres, inclosos en el llibre esmentat, clouré estos apunts històrics, que, a falta d'estudis detallats i concloents, semblen indicar que els valencians estem infrafinançats i sotmesos a un maltractament fiscal i financer per part de l'Estat espanyol des de fa massa temps, des de fa, com a mínim, 300 anys.





Nelet (pseudònim), publicat en Valencia Nova. Periódich regionaliste quincenal, Any II, núm. 23 (3 d’abril de 1907).

¡¡¡Valencia considerada per lo Poder Central com á última capital d’Espanya!!! Segóns datos que tenim á la vista, el presupost general del Estat del present any, el Ministeri de Foment destina 1.250.000 pesetes, pera "Caminos vecinales de nueva construcción". [...] A la provincia de Valencia, que es la segón de Espanya en població y la tercera en riquea, pues com á tal paga ses cotribucions, se li donen com de llimosna 14.000 pessetes, mentres á atres provincies molt més pobres, sense importáncia ninguna y que contribuixen en poc ó res á les cárregues del Estat (Segovia, per eixemple), sels dona molt més del doble que á Valencia. ¡Hasta quánt!¡¡Hasta quánt, valencians, abusará el Poder Central de la nostra paciencia! [...]

Ademés, respecte als pantanos en construcció llixquen lo que diu El Mercantil Valenciano: "Tomen ustedes centralismo monárquico. Valencia sigue siendo la Cenicienta en la casa alfonsina, y Valencia no será nada mientras impere el centralismo y lo consintamos. Valencia y su provincia constituyen la región española en que debe haber más autonomistas. Por cada mil duros [5.000 pessetes] que pagamos al Estado éste no nos devuelve en servicios más que mil reales [250 pessetes]. Con lo que Valencia paga y lo que Valencia produce, seríamos ricos y felices dentro de un régimen autonómico[...]

Oixquen lo que diu un diari del matí d'esta ciutat, a propósit d'assó: "En els 12.000.000 al any que paga Valencia de més, tenim dinés de sobra pera conseguir grans millores, sens necesitat de tindreli que agrair res á ningú. Tindríem pera subvencionar el ferrocarril a Utiel á Cuenca, y el de Carcaixent á Denia convertirlo en vía normal y continuarlo fins á Alacant. Tindríem pera fer els 700 kilómetros de carretera que falten en la provincia; pera desviar el nostre riu desde Montolivet, portantlo á la Albufera y faríem d’este modo desapareixer el gran enemich de nostre port; tindríem pera fer una magnífica Facultat de Medicina, com la que li ha regalat l’Estat á Barcelona; pera organisar una bona polícia en la capital, acabant la vergonya de que mentres en Madrit gaste l’Estat en este ram 3.199.235 pessetes, y en Barcelona 2.351.185, á Valencia no li aplega pera estos servicis més que 79.000 pessetes, es dir, molt menos encara que en Sevilla que en gasta 92.000: tindríem pera fer un digne palau de Correus, Telégrafos y Teléfonos en el punt millor de la ciutat, y, en una paraula, tindríem pera convertir esta regió en lo més rica y més florida d’Espanya".

¡Valencians! ¡quánt despertarem d’eixa modorra en que estem ya fa molts anys y sabrem demanar lo que en Justicia y rahó nos perteneix, lo que es nostre! ¡Quánt! ¿Es que no estem prou convensuts de lo que abusa de nosatros el Poder Central? Allá en Madrit nos coneixen y diuen que els valencians tenim arrancá de caball y pará de burro; pero hi ha que ferlos vore que quant volem tenim arrancá de caball, sí, pero pará de lleó.

Editorial de Valencia Nóva. Semanari regionaliste, 2ª època, núm. 1, p. 1 (2 de febrer de 1913).

"Valencia Nóva" y el directe. ["El directe" era el tren que havia d'anar directament a Madrid]

Dominats per el Poder Sentral, perduda la personalitat regional y olvidats nostres records antics, huí en dia no existim més que com á mansos tributaris y sumisos vassalls. Així es, que nos abofetechen, nos desprecien, nos fan les més nocives humiliasións, y encara es llevem el sombrero y doblem la espina pera dir molt sumisos y cortesos "Servidor de vosté". ¿Y es posible tanta humillació? ¿Y han de consentir sempre consternats, les vergoñes que nos oferixen? 

No. Es presís que despertem, que fem un esfors, pera que abandonant nostra apatía, recobrem nostre antic prestichi y tornem á ser els que forem, es dir, dignes de poder-se dir fills del Sid. La Valensia vella, angustiosa y claudicà ha dimitit y d’ells no deu de quedar ni el rector. La Valensia nóva, la de huí, deu de constituirse, de trosos de ánima de cada valensiá. El que no se senta inspirat per el amor á la terra, deu de deixarnos lliure el camí, perquè de huí en avant anem á reclamar y á obtindre lo nostre, lo que de chustisia mos perteneixca y pera lo cual traurem totes les nostres forses y estarem sempre disposts á obtindre la victoria per les bones ó per les males.

Valencia demana en molta chustisia el [tren] directe, y el conseguirá, ó deixará de existir, de existir, es cuestió ya, de amor propi; de vida ó mort. Valencia tributa 60 millons al any y en té 20 de gastos. Barcelona ne tributa 75 y ne té 60; de lo cual se deduix que la flaca Barcelona li rendix al Gobern 15 millons al any y la de Valencia 40, els que sen du Madrit molt tranquilament en sons mans llavaes, y cuant se trata de otorgarnos una mal carretera, ó un simple ferrocarril directe, ya veeu á quin extrem nos toca arribar. ¿Tenim rahó pera demanar el directe? ¿Y encara ya qui diu que ham propasat els límits de la prudénsia? Ya qu’estar enterats de lo que nosatros li entreguem al Gobern y de lo que este nos torna.  [...]

Cada valencià deu achudar en la medida de les seues forses y el que de per ell no puga traure ninguna acsió, que s’achunte en atres pera poder traurela. Nosatros, els humildes valencians, els que no poden acallar els inmensos crits de indignació, que llansa al nostre esperit al vore el despresit que fan de mosatros tots y de nostra ben volguda patria, s’han desidit traure allum este semanari, pera manifestar nostra mes energica protesta. Nosatros en nom de VALENCIA NÓVA se suscribim per una acsió de 500 pesetes si se porta tal idea a efecte. Aso en nom del semanari y particularment, oferim, anar de casa en casa si fora posible, pera achuntar molts poquets que fasen un molt. Este es el nostre pensar y lo que creem que deu ferse si volem tindre el [tren] directe.





Sense signatura, Pàtria Nova. Semanari valencianiste,  Any I, núm. 15 (12 de juny de 1915)

[...] Eixa conducta ab la província –aixina nos diu el Poder central– que tributa a l’Estat 60 millons en contribucions directes i 15 entre indirectes i directes, invertint en sos gastos manco de 20 millons. Segons el gràfic publicat recentment per el Ministeri de Foment resulta també que la susdita província es la primera en contribuir a les cárregues de l’Estat i LA TRENTA UNA en rebre sos beneficis. ¿Pera qué més comentaris; se vol encara més mansurronería? [...]



Espadànic (pseudònim de Vicent Tomàs i Martí), El crit de la muntanya. Fulla mensual valencianista agrària, Any II, núm. 16 (15 de maig de 1923)

"L’escola inútil"

Haveu vista, en alguna banda el cas paradógic de que ú assistixca molts anys a una escola i al cap d’ells ixca sens saber apenes llegir? Aquest cas tan extrany el podem vore en quansevol poblet valenciá. Açí veiem joves ha anat molt de temps a classe i no han aplegat a entendre al mestre. En els pobles valencians els xiquets poden en la seua casa, en el carrer, en totes bandes la llengua valenciana, ocurrint l’absurde antipedagógic de que el mestre els parla i ensenya en una llengua extranya. Es casi igual que si establiren una escolar on les ensenyançes se donaren en francés o portugués. [...]

Aixina veiem que Castella dona un contingut de 14 analfabets per cent i València uns 60. Pot trobar-se una argumentació més convincent contra l’actual estat pedagógic? I pot trobar-se un absurde major que el de València, que paga molts millons al Estat central per a que aquest establixca unes escoles, poques, roins i que no li aprofiten? Mentres València no mane dels seus diners i no establixca la ensenyança a base de la seua llengua, no podrá desterrar l’analfabetisme. 



Sense signatura, Pàtria Nova. Semanari valencianiste, 2ª època, Any I, núm. 20 (18 d’agost de 1923), p. 2

Als llauradors valencians.

Llauradors: Els elements valencianistes allunyats de tota bandera política caciquil, fictes només els ulls en el benestar material i exaltació espiritual de Valencia, som els únics que podem parlar-vos el llenguatge de la veritat i la raó. Vosaltres, victimes propiciatories i inconscients de l’actual política espanyola de brutícia i atropell, haveu girat els ulls cap a les inspiracions madrilenyes, oblidant a la vostra natural i verdadera Patria: Valencia, integrada per les terres d’Alacant, Valencia, i Castelló. 

Al fugir de vostra vera Patria haveu caigut en mans d’un Estat enemic de vostra economia. Valencia paga a l’Estat espanyol una considerable cantitat de millons i l’Estat espanyol apenes si invertix una misèria per al nostre millorament, malgastant en mampreses calamitoses com la guerra del Marroc el producte de la vostra suor o fent dels vostres diners posats en mans del caciquisme una força tiranitzadora. Demaneu lo just i vos ho regategen i si conseguiu un poc, centenars de vegades guanyat i pagat, vos ho donen com una gracia extraordinari significant sovint una claudicació de vostra conciència, demanant-vos un agraïment mai merescut.

Centenars de pobles valencians no tenen ni una mala carretera i les poques que hi ha millor poden comparar-se a un barranc que a un camí. Els diners que paguem a l’Estat, en mans nostres sobrarien per a fer carreteres fins als cims de les muntanyes. ¿I sabeu per a qué aporten? Per a fer carreteres en els feudes dels cacis máxims de Madrid o per a dur millores als moros. Per a la conservació de les poques carreteres roins que tenim presuposten cantitats que son un risa, havent províncies castellanes, que apenes provenen, que la rica de Valencia que tant paga es tant produix.

La nostra agricultura va orfe de tota guia cultural, estacionaria en el primitivisme moresc tot perqué l’Estat espanyol no ha organitzat com cal l’ensenyament agrícola per mitg d’escoles práctiques i de cursets ambulants i conferencies que duguen a tots els racons la llum de l’Agricultura moderna. Reivindicar el preu de les garrofes, de les taronges o de l’arrós, és ben parcial, si no inclou l’aspiració de reivindicar la personalitat de València. Pidolar millores d’un govern i no fer per enderrocar aquest govern que amb les seues injustícies dóna lloc a qui li pidolen, és ben poc viril.




A.V.E. (Agrupació Valencianista Escolar), El Camí. Setmanari valencianista, Any II, núm. 56, p. 2 (1 d’abril de 1933)

Conferència d’En Joan Calot.

L’Agrupació Valencianista Escolar inaugurà el cicle de conferències el dilluns passat, amb el discurs del senyor Calot, que disertà sobre el tema següent : "Victòria de València i del seu Estatut". Començà recordant l‘història de València i s’extengué en consideracions sobre el moment actual de la cultura nostra, lamentant-se de que la nostra llengua no siga emprada per tots els valencians: continuà dient que era precís absolutament indispensable que els administradors de la justicia conegueren la llengua del País a on viuen, puix de lo contrari sempre es trobaran en el tranç vergonyós de que els magistrats no entenguen al pobre delinqüent que per a declarar un fet ho faça en valencià única llengua amb la que es podrà expressar amb claretat i sense embuts.

Es declarà també partidari de l’autonomia integral i propugnà per què esta siga obra de tots els valencians: tot seguit feu constar que, al parlar de València, la considerava junt a Alacant i Castelló la unitat del País Valencià, mig indestructible, i aprofità esta ocasió per a condemnar la funesta divisió provincial. Exposà també l’abandó amb que els Governs centrals de Madrid han tingut a València i donà dades molt interessants dels millons que aportem a l’Estat i els que són tornats.

Al final de la seua disertació, així com al començar, fon interromput amb grans aplaudiments. L’acte es celebrà al saló de Consulat de Mar, instal·lat en l’edifici de la Llotja. La propera conferència la donarà a lider valencianista senyor En Joaquim Reig.


Llorenç Sorlí, El Camí. Setmanari valencianista, Any III, núm. 114, p. 4 (19 de maig de 1934) 

Per una unió agrícola Catalunya-País Valencià. Intervius amb el senyor Enric Sala. 

LA INSUFICIÈNCIA ECONÒMICA D'ESPANYA [...]

La insuficiència econòmica castellana és evident. [...] L’acció colonisadora castellana ha reconegut que “el catalán, de la piedra saca pan”. Però en compte d’aplicar este principi aspre i dur als seus mètodes, s’han limitat còmodament a aprofitar-se del “pan catalán” i també del valencià. Repetixc, no ens han ensenyat res de be, ni cal esperar que ens ensenyen res. [...] A l’evidenciar-se la realitat econòmica castellana i transcendir a la perifèria peninsular valorant-la, el centre ha pretés reaccionar en sentit totalitari, com he dit abans, i s’exposen projectes hidràulics de gran envergadura i més o menys quinquennals, amb emprèstits que pujen a xifres fantàstiques de milers de milions de pessetes, un dels objectius principals dels quals és anar contra València i la Catalunya incipient en la seua reconstrucció i ensems injectar noves deus de riquesa, de què carix el centre.

Però jo pregunte: Qui ha de sufragar en definitiva estes despeses. Castella? Evidentment, no pot. Som nosatres, valencians i catalans, amb la nostra capacitat econòmica i de treball, els que a fi de comptes haurem de carregar amb la màxima part, possibilitant a més una competència agrícola artificial que haurem creat nosatres mateixos amb les nostres aportacions, sense compensació de cap mena. Jo no desitge cap mal a Castella, ni tinc l’interés més minso en un perjudici seu, mentre no el faça a la meua pàtria. Tinc l’orgull a més de ser, de sentir-me humà i si res del que atany a la humana condició me és alié no puc defugir l’obligació de conservar la dignitat específica que això comporta, sense supeditar-me a cap subjecció atemptatòria a les meues prerrogatives i dignitat. Menys quan no sóc respectat. Posició que cal sostindre sempre i en tots sentits.



Editorial d'Acció. Periòdic setmanal al servici de la Pàtria Valenciana, Any I, núm. 10, p. 1 (14 de juliol de 1934)

"Alcem l’esperit, valencians!" 

Sempre s’han queixat els valencians del tracte de desfavor que amb nostra terra han tingut els governadors espanyols. Havien incauts que tot ho atribuïen a que València no tenia ministres ni governants, i tenien el gust de riure quan els valencianistes i nacionalistes afirmaven que no era per açó, qu’es devia exclusivament a que el poble valencià havia perdut la consciència com a poble i sa espiritualitat. Aduíem els nacionalistes eixemples de tota classe, moments i llocs, però creien, aleshores, que nosatres estàvem en el error. Però, el temps ha demostrat el contrari. Hui en dia, en menys d’un any, la Pàtria Valenciana ha donat varis ministres, i ara el cap del Consell i un ministre del actual govern espanyol. Ha trobat València el que volien aquells senyors? Hem obtingut el que demanàvem? Ha estat València més considerada i menys burlada?

A estes paraules, a estes preguntes, millor que nosatres, els que devien contestar son els que es reien de nostres assercions i postulats. Un no rotund és la contestació deguda. Però és encara més. Quan València no tenia un ministre sisquera, no era tan realment burlada com ho ha estat estos darrers dies. Tots haveu llegit la concessió de les aigües de l’Alameda; puix bé, el més gran fracàs nostre, de fa temps, ha estat este. Quan tenim un President del Consell, varis subsecretaris, directors generals i, àdhuc, algún ministre més, pagant un canon i tots els tributs que senyala la legislació vigent, la ciutat tindrà per cinquanta anys el manantial i després... després l’obtindrà el Estat una volta més. Fins els poblets més indecorosos de l’Estat espanyol han obtingut deheses, praderes, cases, edificis, quartels, etz., que eren propietat de l’Estat; tan sols nosatres, el nostre País, la Patria Valenciana es veu humiliada per eixe poder... central que hui dirigix un valencià.

València-Ciutat ha estat una volta més burlada. Els Valencians resten encara callats. Encara més tot el País Valencià esta sofrint l’obligatorietat d’un ensenyament en llengua extranya, i en coves indecents, impròpies d’un poble civil·lisat, i els nostres xiquets van arruïnant-se fisiològicament. Al front dels que’ns obliguen, un valencià: En [Ricard] SamperEls obrers valencians, sense feina, sense treball, tenen que emigrar, i la nacionalitat dormida no fa res pels seus germans. Un valencià al front del govern consentix que als pobres treballadors s’els arrebate la feina i es muiguen de fam els seus xiquets. Teniu el eixemple del vaixell-tanque. Els nostres monuments s’afonen, i l’Estat, que s’emporta nostres dinés, nostra sang, nostra ànima i no més perquè no tenim, no te per a reparar sisquera el teatre romà de Sagunt, a punt de caure definitivament, i el Monestir del Puig, reste de nostra passada grandea.

Llauradors valencians, qu’es mateu a treballar en eixos camps de fertilesa sense igual, i que els seus productes es vejeu podrits per no tindre ixida, per inexperiència d’un govern, d’un valencià; d’un valencià que en l’Assamblea del Principat pro-Estatut, dia que "esos pobres chicos que se preocupan de la espiritualidad", "lo material, necesitamos", "ya veríais si tuviésemos ministros, entonces..." es morirem de fam. Obrers de totes classes, empleats, professionals, treballeu tots, muigau de treballar, que’l vostre suor se’l emportaran a Madrid els valencians que’s riuen de l’espiritualitat, de la consciència nacional, i donaran a viure a tota la ganduleria espanyola burocràtica i sense burocratisar. Mateu-se tots, arruineu-se, que encara les contribucions pagareu per alçar Ciutats Universitàries de luxe, sense valor cultural. Treballeu i es quedareu sense casa, que allà a Madrid millons i millons s’emplearàn en "tubos de risa"... sí, de riure, de tant de riure’s dels "provincianos".

Ací no tindreu res, ni escoles per als vostres fills, no importa cregau, "bien vale el honor de España y tener un ministro". No faltaria més. Al nostre País que no quede res, tot per allà. Quan els nacionalistes parlem del recobrament de nostra consciència nacional, rigau, i, al poc, lo poc que tindreu se l’emportaràn a Madrid... Ah! Valencians, valencians, vegeu la raó nostra. Si no recobrem nostre sentir; si no es preocupem de lo nostre; si no treballem per nostra resurrecció, per el ressorgiment de lo propi, de lo nostre, de nostra llengua, primer, no pas penseu que, encara que tot el Govern de l’Estat que ens subjecta siga de membres valencians, València, el País Valencià, no obtindrà res, res.... com hui ho constateu tots.

Alcem nostres clams, alcem esperit, cregam en nostra Pàtria valenciana, cregam en nostra terra, cregam en tot lo nostre, sols lo nostre, i el País Valencià aplegarà a conquerir sa personalitat i, aleshores, sense ministres a Madrid, València farà el que vullga, i viurem de lo nostre, que per als valencians ens sobra... i suficientment.

divendres, 29 de juliol de 2016

Les vistes de València d'Alfred Guesdon (1853-1855)

Com potser sabreu, fa poc que vaig escriure en Valencia Plaza sobre les conegudes vistes de la ciutat de València fetes per Alfred Guesdon a mitjan segle XIX, en l'article "Guesdon, el mite de Dèdal en la València de 1853" (any en què es van començar a publicar els seus dibuixos de ciutats espanyoles, tot i que el de València probablement es corresponga amb 1854 o 1855, quan ja havia començat l'enderroc de la Casa de la Ciutat, com es pot comprovar en el fet que només hi aparega una torre, en compte de dos). Allí trobareu resposta a moltes de les preguntes que em vaig fer en enfrontar-me a l'anàlisi d'aquelles dos imatges, com ara: qui era realment el seu autor? com les havia fetes? per què havia triat aquells punts de vista? quina era la seua importància real? quins monuments i quins canvis amb l'actualitat s'hi podien observar? Etcètera. 

En un principi pensava que Guesdon havia fet els dibuixos amb l'ajuda de fotografies aèries preses des d'un globus aerostàtic, segons diversos autors afirmaven amb rotunditat, com explique en el mateix text. Però la bona qüestió és que després de començar a furgar i llegir els estudis d'uns i altres finalment em vaig adonar que hi havia massa febleses en aquella hipòtesi i que, sens apenes marge per al dubte, l'arquitecte bretó havia fet els dibuixos del natural, arran de terra, gràcies als seus coneixements trigonomètrics, a l'existència de bons plànols i a la seua visita personal a cada ciutat que representava. Em va costar de creure-ho, atesa la perfecció de les imatges, però totes les proves, per activa i per passiva, així ho mostraven.

La sorpresa va vindre quan, després d'haver llançat el text, em va escriure l'arquitecte i urbanista valentí David Estal per a indicar-me que, en col·laboració amb la historiadora de l'art Helena de las Heras  i amb el també arquitecte i professor de la Universitat Politècnica de València Pedro Manuel Cabezos, acabava de publicar un article anomenat "Guesdon ayer, Valencia hoy. A la sombra del globo", en el llibre València, 1808-2015. La història continua... (2016), fruit del Segon Congrés d'Història de la Ciutat de València. Hi fan un estat de la qüestió i recullen també la polèmica historiogràfica, arribant, si fa no fa, a la mateixa conclusió. Així que l'alegria de comprovar la coincidència va ser ben gran. 

Però, en definitiva, per al que vull aprofitar este post és per a donar difusió a les dos imatges que ells inclouen en el seu article (que em passaren en pdf). La veritat és que és difícil aconseguir bones representacions de les vistes de Guesdon a través d'internet, especialment de la primera que trobareu avall, i és per això que els vaig demanar de posar-les ací, per tal que tot aquell que tinga curiositat puga gaudir-les. En esta que comente, per exemple, s'hi poden vore o intuir a la llunyania (si l'amplieu) Mislata, Aldaia, Campanar i Torrent, cosa que era quasi impossible en la imatge editada que es podia trobar fins ara per internet. Així que eixe és el principal objectiu d'esta publicació: posar-les a l'abast de qualsevol!



Vista de la ciutat de València des de dalt del pont de la Mar (Alfred Guesdon, 1853-1855)
Vista de la ciutat de València des de dalt del pont de Sant Josep (Alfred Guesdon, 1853-1855)

dissabte, 16 de juliol de 2016

D'himnes nacionals i la "Malaguenya de Barxeta"

Il·lustració de Daniel Sesé sobre la "Malaguenya de Barxeta"

Com he explicat moltes vegades per al cas de les banderes, tampoc hi havia "himnes nacionals" abans de la creació dels Estats-nació i el desenvolupament dels nacionalismes contemporanis des de finals del segle XVIII. Les entitats polítiques anteriors, foren el Regne d'Aragó, el de València, el Principat de Catalunya, la Corona de Castella o el Regne de Suècia, no tenien un himne distintiu i característic, oficialment reconegut i popularitzat entre tots els seus habitants. Simplement perquè no el necessitaven, ja que la seua lògica de funcionament, sense representació democràtica, sobirania popular ni drets polítics individuals, era totalment diferent a l'actual, en què els Estats-nació ho mediatitzen tot. Llavors hi havia comunitats polítiques emanades de cada unitat política territorial (l'aragonesa, la valenciana, la catalana, la castellana, la sueca, etc.) i identitats col·lectives vinculades a elles, però, en conjunt, no vehiculaven per complet i fins a l'últim detall, com hui en dia ho fan les identitats nacionals, la lògica global de l'acció i les mentalitats polítiques quotidianes. 

És per això que no es necessitaven ni banderes ni himnes oficials més enllà de determinats símbols distintius, normalment vinculats a les cases reials i sempre canviants, atés la fluctuació constant de l'extensió dels dominis de les mateixes dinasties governants. No debades, si es fa un breu repàs a la història dels himnes nacionals es comprovarà que la gran majoria, fins i tot en el cas d'Estats amb segles d'unió política, foren compostos i proclamats a partir de finals del segle XVIII, i sobretot durant el segle XIX, en plena consonància amb el desenvolupament del nacionalisme, l'aparició dels Estats-nació i la intervenció de les masses ciutadanes en la política arreu del món. Tampoc l'extensió del "God save the King/Queen" (que en realitat no ha sigut proclamat oficialment com a himne mai) o "La Marsellaise" són més antics que això i quan de vegades s'ha tractat d'afirmar que hi havia països medievals amb himnes nacionals, com en el cas del Regne de Polònia amb la "Bogurodzica", s'ha comprovat finalment que eren càntics religiosos vinculats a la casa reial i les gestes bèl·liques, però que en realitat no eren himnes nacionals com els entenem hui en dia i, de fet, acabaren desapareixent amb el temps.

Els nacionalismes contemporanis, tingueren o no un Estat que els representara, van ser els que van triar i promocionar un himne propi com a símbol de la nació que defensaven, creant-lo per a l'ocasió, de vegades pouant de cançons o tonades populars que els donaven una pàtina d'historicitat. El cas català, molt ben estudiat per Josep Massot en el seu llibre Els Segadors. De cançó popular a himne nacional de Catalunya, és ben representatiu i evident. En origen la cançó nasqué en el segle XVII, durant la Guerra dels Segadors de 1640, com un romanç que explicava les raons que tenien els catalans per a revoltar-se contra el rei Felip IV i el comte-duc Olivares. Però no era cap himne de Catalunya ni res per l'estil i simplement es transmeté en algunes contrades com a cançó popular, sense que la gran majoria dels catalans la coneguera mai, fins que en les dos darreres dècades del segle XIX, en paral·lel a la gran escalada del catalanisme que es produí justament llavors, es propugnà com a himne nacional. 


Francesc Alió i Emili Guanyavents, els creadors d'"Els Segadors" entre 1892 i 1899

En primer lloc, el filòleg i folklorista de la Renaixença Manuel Milà i Fontanals recollí el text transmés del romanç -molt diferent a la versió actual- en el seu Romancerillo catalán de 1882 i una dècada més tard, en 1892, Francesc Alió l'inclogué en la seua obra Cançons populars catalanes, amb la introducció d'alguns versos nous, com el famós "bon colp de falç, defensors de la terra(per inducció d'Ernest Moliné), i afegint-li la melodia d'una cançó popular de segar que no tenia res a vore. El llibre, en consonància amb la progressió geomètrica del nacionalisme català durant aquella dècada, tingué moltíssima difusió i quan la Unió Catalanista convocà en 1899 un concurs per a trobar un himne nacional per a Catalunya el poeta i tipògraf Emili Guanyavents, que provenia de l'anarquisme i el republicanisme, adaptà encara més la lletra, retallant-la a la mitat i canviant-la considerablement, amb els versos actuals, molt més emotius nacionalment parlant i molt més rebels. De fet, durant cert temps, mentre que els grups catalanistes progressistes cantaven la nova versió, els conservadors, tractant d'evitar versos com "seguem cadenes", es continuaren remetent a la vella, més tradicional, o fins i tot propugnaren himnes alternatius, com féu la Lliga Regionalista amb el "Cant de la Senyera". 

En qualsevol cas, "Els Segadors" amb la melodia de 1892 i el text de 1899 fou la versió que acabà popularitzant-se i que els partits nacionalistes catalans adaptaren com a himne de Catalunya fins que fou finalment proclamat com a tal en el Parlament fa 23 anys, en 1993. Per la nostra banda, el cas valencià també és un bon reflex de la vinculació dels himnes a l'evolució contemporània dels nacionalismes. L'anomenat "Himne a València" fou encarregat per l'Exposició Regional Valenciana de 1909, quan encara ni s'havien plantejat les primeres reivindicacions nacionalistes valencianes (apareixerien molt poc després, amb la publicació de l'assaig De regionalisme i valentinicultura del doctor Faustí Barberà i l'organització en clau nacionalista d'associacions com València Nova, Pàtria Nova i la Joventut Valencianista durant la dècada de 1910). En conseqüència, l'"Himne a València" compost pel mestre Serrano amb lletra de Maximilià Thous (excepte el primer vers), fou fill del pensament hegemònic dels valencians de l'època: un "sa" regionalisme, en castellà (no fou traduït al valencià fins a 1925) i amb un primer vers que ho deia tot: "per a ofrenar noves glòries a Espanya". 

És a dir, era un himne regional (així fou proclamat el mateix 1925 pels alcaldes de les ciutats de Castelló, València i Alacant), que des d'un punt de vista valencianista tenia la virtut de tornar a reunir les tres províncies valencianes en una idea col·lectiva després de quasi 100 anys separades, però, alhora, no podia funcionar de cap manera com a himne nacional, ja que estava completament subsumit i voluntàriament sotmés al marc nacional espanyol de base castellana. No debades, ben prompte aquelles organitzacions nacionalistes que sorgiren molt poc després propugnaren un himne alternatiu, també mitjançant un concurs, que guanyà Lluís Cebrian Ibor en 1915, amb la cançó que es coneixeria posteriorment com a "Vent de Ponent". I encara uns anys més tard, en 1922, el fill homònim de Maximilià Thous donaria lletra a la "Cançó de lluita", que també era utilitzada com a himne pels valencianistes de l'època, els dos amb versos reivindicatius, escrits clarament en clau nacionalista valenciana. 


"Himne a València", en castellà, en la versió original feta per a l'Exposició Regional de 1909

El franquisme, com és sabut, arrasà amb tot aquell valencianisme previ a la Guerra Civil i també desaparegueren els himnes alternatius que propugnava. En aquelles circumstàncies, amb la formació progressiva d'un nou nacionalisme valencià durant les dècades subsegüents, potser l'"Himne a València" podria haver-se reconvertit i passar d'alguna manera d'himne regional a himne nacional, aprofitant la seua certa extensió social. De fet, això és precisament el que es tractà de fer amb la proposta de versió valencianista que aparegué en 1955, en un llibre de la Junta Central Fallera d'Alzira, que canvià els versos de "Per a ofrenar noves glòries a Espanya" i "Pas a la regió que avança en marxa triomfal" pels de "Tots baix els plecs de la nostra senyera" i "Pas a la nació que avança en marxa triomfal". La idea no reeixí, ja que la versió oficial i popular continuà sent la regionalista en clau espanyola, com tampoc es difongué apenes el "Cant de la senyera", compost per Agustí Alaman amb lletra de Carles Salvador en 1949, també amb intencions valencianistes.

Així les coses, l'himne alternatiu que el nou nacionalisme valencià impulsà a partir dels anys 60-70, quan ja havia pres certa embranzida vinculat al pensament i l'obra de Joan Fuster, fou la "Muixeranga" (tot i que ell la propugnava, més aïna, com a himne dels Països Catalans, ja que considerava que "Els Segadors també és un himno 'requional'"). Així, la "Muixeranga", una cançó tradicional valenciana vinculada a una dansa homònima conservada a Algemesí, s'ha consolidat finalment com a himne entre els valencianistes de les darreres dècades i actua en certa manera com a alternativa a l'Himne Oficial de la Comunitat Valenciana, el de l'Exposició Regional, proclamat per les Corts en 1984. I fins i tot és possible que en els darrers anys, amb la declaració de Patrimoni de la Humanitat de les Festes de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí i l'expansió del fenomen muixeranguer, haja guanyat adeptes i s'haja estés socialment com a cançó estretament vinculada al sentiment valencià. 

En eixe sentit, la "Muixeranga" té una característica que és alhora una virtut i un problema: no té lletra (bé, en realitat Al Tall en proposà una, però en cap moment ha reeixit). El fet de no tindre lletra és una virtut en tant que, sent una tonada molt emotiva, això és també un factor que facilita la seua popularització, ja que evita entrar en disquisicions sobre les característiques o els valors atribuïts a la pròpia nació. Però evidentment això també és un problema, atés que el fet de cantar col·lectivament una lletra apresa -més encara si també és emotiva- coadjuva a l'èxit cohesionador dels himnes patriòtics; si no, que els ho diguen als que competició esportiva rere competició esportiva es lamenten de la falta de lletra de l'himne espanyol, que, sent així menys controvertit, queda al remat certament desllavassat. I potser en relació amb açò entra en joc una altra cançó que d'alguna forma en els darrers anys també està complint el paper d'himne valencià, tant entre valencianistes convençuts com entre moltes altres persones amb una miqueta de proclivitat al sentiment valencià: la "Malaguenya de Barxeta" cantada per Pep Gimeno "Botifarra".

M'ho va fer vore el periodista Ignasi Muñoz en el darrer Feslloch, mentre el "Botifarra" la cantava, indicant-me que, a la pràctica, podria funcionar ja quasi com a Himne del País Valencià, per la seua gran difusió vinculada tant a actes valencianistes com d'altres de caràcter popular i pel mateix fet que té una lletra que es canta col·lectivament amb emoció i orgull. En este sentit, tot i la recent aparició en l'escena pública de la cançó (fa a penes 10 anys a través del disc Si em pose a cantar cançons), també s'ha pogut observar una progressiva transformació de cançó popular a himne, vinculada a la figura del mateix "Botifarra". De fet, hi ha hagut canvis significatius que han facilitat eixe camí, puix no debades esta és la lletra que va ser publicada en 2006: "Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Adzaneta i Albaida, en el Palomar i ací. / Ompli'm el sarró de pa, si vols que et guarde les cabres, que les figues ja s'acaben i raïm no en queda un gra [o no n'hi ha]. / La Llosa i el Genovés, Llocnou, la Torre i Barxeta, Xàtiva, Rotglà i Vallés, Llanera, Vallà i Montesa, Alboi, Cerdà i Estubeny la Granja, Sorió i Torrella". Supose que era la lletra que havia recollit "Botifarra" de la tradició popular -que explica la història de tot un rodamón pels pobles de la Vall d'Albaida i la Costera- i així la cantava en el concert de presentació del disc a Xàtiva:



A l'any següent, en el 2007, aprofitant i potenciant considerablement el que començava a ser el "fenòmen Botifarra", la cançó s'inclogué en el disc d'Obrint Pas Benvinguts al Paradís, amb un altre acompanyament musical i amb una lletra més reduïda, alhora que adaptada a la sensibilitat nacionalista valenciana a través d'una referència a la crema de Xàtiva i el renaixement del poble valencià com a país: "Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Adzaneta i Albaida, en el Palomar i ací. / Vinc del cor de la Costera, el poble dels socarrats, d'allà on renaix de les cendres el meu País Valencià". L'associació amb Obrint Pas féu, sens dubte, que la cançó arribara a moltíssima gent que potser en altres circumstàncies no l'haguera escoltada mai i el canvi de lletra la decantà cap a un himne vinculat al sentiment valencià. Així la cantaven Obrint Pas i el "Botifarra" en directe el mateix any 2007 i a partir d'aleshores, des del 2007-2008, el "Botifarra" en solitari començà a substituir l'estrofa final de la versió tradicional per la composta per a Obrint Pas, com es pot comprovar en els següents vídeos de l'Alcúdia en el 2008 i Muro en el 2010:





És a dir, que quedava així: "Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Adzaneta i Albaida, en el Palomar i ací. / Ompli'm el sarró de pa, si vols que et guarde les cabres, que les figues ja s'acaben i raïm no en queda un gra [o no n'hi ha]. / Vinc del cor de la Costera, el poble dels socarrats, d'allà on renaix de les cendres el meu País Valencià". I cal dir que, mentrimentres, la tonada popular continuà fent camí, ja que diversos cantaors i grups de música o de balls populars l'han convertida en un referent inexcusable del seu repertori. Per exemple, Carles Dénia, que la va publicar en el seu disc Tan alta com va la lluna, el 2008, amb la següent lletra: "Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Atzeneta d’Albaida, en el Palomar i ací. / Anna, Xella i Navarrés, Bolbait, Bicorp i Boquella, La Granja, Rotglà i Vallés, Gavarda, Alberic i Antella, l’Alcúdia i Massalavés. / Mira si he vist meravelles que he vist les aigües del riu banyant-te la pell morena en la cremor de l’estiu. / Mira si he corregut terres, des de Ponent a Llevant, i ara deixeu que descanse a la voreta la mar". Una versió que, molt més reduïda, també ha triat el grup de música d'arrel Xaluq, mentres que els grups de balls i danses solen recórrer a altres versions tradicionals, a l'original del Botifarra o a la versió valencianista en cas que la cante ell mateix en directe:






Però el camí de la cançó cap a la seua transformació en un himne encara ha tingut una altra parada: un nou canvi de lletra per part de Pep Gimeno "Botifarra". Si més no pel que es pot comprovar en les desenes de vídeos que hi ha en youtube, sembla que va ser en l'estiu del 2012, fa quatre anys, quan encara canvià la segona estrofa de la versió del 2007-2008, la d'"Ompli'm el sarró de pa", per una altra més moderna i amb un missatge clarament vinculat al que podria ser un himne en clau positiva i esperançadora, quedant en definitiva així: "Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Adzaneta i Albaida, en el Palomar i ací. L’altre dia jo somiava que ja era realitat un món sense violència ple de pau i llibertat. / Vinc del cor de la Costera, el poble dels socarrats, d'allà on renaix de les cendres el meu País Valencià". D'esta manera, la cançó ho té tot per a ser un himne molt popular i fins i tot per a poder convertir-se en un himne nacional. És una cançó tradicional que emociona i agrada, al mateix temps que la seua lletra combina tres factors: l'arrelament a la terra (en concret a part de les Comarques Centrals Valencianes, on precisament el sentiment valencià és ben fort); un missatge general d'esperança que connecta amb una visió global de la Humanitat; i un recordatori dels patiments històrics dels valencians, vinculat a la il·lusió col·lectiva de renàixer com a país i caminar tots plegats cap al futur.

I així és com la canta Pep Gimeno "Botifarra" des de fa uns quatre anys per tot el territori valencià, en grans concerts i en actuacions en auditoris i places dels pobles amb un èxit incontestable i multitudinari. Ningú protesta ni es queixa per la cançó, sinó que, ans al contrari, emociona i fa vibrar de manera notable tant a gent que és conscientment nacionalista valenciana com la que simplement se sent valenciana. Únicament, que jo conega, hi ha hagut un cas de desdeny públic a la cançó i va ser el que van fer dos membres de Ciudadanos en la Fira de Xàtiva del 2015, que expressament es negaren a aplaudir al "Botifarra" quan acabà la seua "Malaguenya de Barxeta", segurament per l'al·lusió al "País Valencià" i perquè eren ben conscients del fort sentiment de valencianitat que és capaç de vehicular la cançó entre els que l'escolten i la canten, com a bon himne (i en plena contradicció amb la seua cosmovisió nacional castellanoespanyolista). Però, llevat d'eixe cas excepcional, tot indica que l'acceptació de la cançó és generalitzada i precisament l'estreta vinculació al "Botifarra" és un dels seus grans punts forts, ja que només els malintencionats o els ignorants poden dubtar del seu treball per la cultura tradicional valenciana i per l'enfortiment de la consciència col·lectiva valenciana. 

Tot açò no vol dir, evidentment, que des d'un punt de vista valencianista ara hajam de reclamar la proclamació de la "Malaguenya de Barxeta" com a himne nacional valencià (d'altra banda, que es denomine "malaguenya" -que és un altre nom valencià per al "fandango" i "l'u"- pel seu origen andalús no seria sinó una bona mostra de com els valencians hem estat capaços al llarg de la història d'assimilar i reinventar les tradicions dels molts pobles que han arribat fins ací i s'han integrat en la societat valenciana). Simplement ara tenim dos bones cançons, la "Muixeranga" i la "Malaguenya de Barxeta", que poden funcionar com himnes alternatius a l'oficial valencià, que pel seu regionalisme i la seua submissió total al marc nacional espanyol és inapte i decepcionant per a motivar i pensar el futur col·lectiu dels valencians en clau pròpia. Probablement les dos alternatives són igual de bones, cadascuna amb les seus pròpies virtuts.

Ara bé, tocar els símbols nacionals de manera oficial és cosa major, no convenient fins que no s'haja guanyat una majoria social -per a que no siga un canvi condemnat al fracàs des del principi. Seria tant com realitzar ara un referèndum per la independència del País Valencià; el resultat ja el sabem, negatiu, així que millor no fer-lo, ja que no es donen les condicions. En canvi, si arriba un dia que hi ha una majoria social que canta amb orgull una lletra com la de la "Malaguenya de Barxeta" o escolta emocionada la "Muixeranga" voldrà dir que potser el canvi mental majoritari s'haurà produït i que caminem cap a una nova hegemonia com a fruit del missatge valencianista. En eixe sentit, crec que el que hem de fer és continuar emprant tant com pugam eixes altres cançons que sí que poden servir perfectament com a himnes valencians sense lligadures ni submissions a altres pobles, mentres continuem difonent el missatge polític d'igualtat i justícia per al poble valencià que vehicula el valencianisme. Ja arribarà, si convencem a la majoria de la societat valenciana, el canvi oficial; caurà pel seu propi pes, però el camí és encara llarg. 

En tot cas, que ara hi haja dos bones alternatives a un himne oficial que no es va pensar ni ha pogut ser reinterpretat en clau valenciana no pot ser més que una bona notícia. I que una d'eixes alternatives, la "Malaguenya de Barxeta", haja crescut tant com a himne de valencianitat en tan poc de temps és també un molt bon senyal. Els valencians estem encara -en realitat com tots els països però a molts diferents ritmes- en plena construcció nacional. A vore si finalment, des del cor de la Costera i des del cor de tots els valencians, aconseguim que el nostre país renasca de les cendres que ens ha anat deixant el passat. 





Post Scriptum: Com a curiositat afegiré que per al concert de comiat d'Obrint Pas al Teatre Principal de València en el 2014 es féu una versió especial, amb la col·laboració final del "Botifarra" i Miquel Gil, que deia: "Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Adzaneta i Albaida, en el Palomar i ací. / Eixa és la terra que estime, davant la qual sóc humil. Mai no vaig abandonar-la, m'obligaren a partir. / Vinc del cor de la Costera, el poble dels socarrats, d'allà on renaix de les cendres el meu País Valencià". Incloc també la versió de la "Muixeranga" que es va fer per a aquell mateix concert, emotiva a més no poder. I per últim afegiré que en el recent concert que Pep Gimeno "Botifarra" va fer també al Principal de València, en juny de 2016 a iniciativa de l'editorial Bromera, es van ajuntar la "Malaguenya de Barxeta" amb la dansa de la "Muixeranga", la cançó de la qual va sonar a continuació. 





dilluns, 30 de maig de 2016

Una serra que és un món

La Serra de Mariola, nevada. Foto: Joanbanjo

Vaig seure a taula en Cocentaina per primera volta fa a penes uns anys, per a informar als qui posteriorment serien els meus sogres, que fins llavors no coneixia de res, que me n’anava a viure amb la seua filla, que no els havia dit encara ni que tenia parella... No recorde el menú. Potser arròs al forn amb sobres de putxero. Però, evidentment, no era el que importava en aquells moments. El que importava és que a partir d’aleshores freqüentaria la capital del Comtat i, per extensió, Alcoi i la resta de poblacions que envolten la Mariola. Vam acabar casant-nos i una xiqueta bruna alegra ara les vides dels seus iaios i ties en les habituals visites que fem al poble dels socarrats.  

Nascut a València i de família completament benissera, de la Marina Alta, els meus coneixements de la zona es reduïen a una sèrie de llocs comuns o puntuals experiències personals amb els Moros i Cristians, les Covetes de Bocairent o la comunitat de Turballos, a Muro. Pel que fa al tema culinari, la cosa era igualment magra: l’olleta, que associava correctament als dies de festa, i les bajoques farcides, d’exòtic nom fora de la contornada. Únicament en la qüestió dels beuratges, les llargues vetlades compartides a Benimaclet amb gent de la terra m’havien eixamplat el catàleg de sabors a l’herbero, especialment en les nits més gèlides, i les diferents combinacions del que nosaltres anomenàvem burret, és a dir, el café licor.

Tanmateix, prompte em vaig adonar que davant dels meus sentits s’obria tot un ventall de possibilitats gastronòmiques totalment desconegudes no ja a soles per mi, sinó per la immensa majoria dels valencians, del Sénia al Segura. Els tostons! Com havia pogut viure sense una cosa tan senzilla però genial com els tostons? Per què més enllà del Comtat i de l’Alcoià no es coneixien? I eixes “taretes” de noms impossibles, com els abissínios o els garibaldinos? Perquè si de noms parlem, com és que tenien paraules endèmiques tan meravelloses com cocotets, mentirons, renyons de masero o pericana –proscrita encara de quasi tots els diccionaris–? I quina delícia les coquetes fregides o les de molletes! Per no parlar dels olis, els millors del país, o dels vins, amb projectes tan apassionants com el de Microvinya. I la monjàvena, també fan monjàvenes ací? Però si jo em pensava que eren de la Costera... Calla, que ara ve Nadal i cauran uns tronquets de repica’m el colze!     

En definitiva, en molts aspectes, però en especial el culinari, la Mariola és tot un món. Un món coherent, compacte, homogeni, més enllà de fronteres locals, picabaralles internes o assumpcions de patents d’autenticitat. Deia Vicens Vives que les muntanyes eren la reserva espiritual d’un país, ja que en elles es creaven els trets més potents de la seua personalitat: la laboriositat, el trellat, el sentit de continuïtat i la responsabilitat social. Més tard aquells valors baixaven cap a les planes i el litoral, on en certa manera prenien dinamisme però al mateix temps quedaven desvirtuats i acabaven perdent força. El valencià, però, és un país que tradicionalment ha donat poca importància a la muntanya. En tenim moltes, però poc habitades. La Serra de Mariola, no obstant, és la més poblada, amb vora 100.000 habitants. 

I pareix que, més que compartir els seus trets amb la resta dels valencians, els han mantingut per a ells, ferms, intactes. Segurament perquè ningú ha vingut a demanar-los res i tampoc ells han necessitat més ajuda que la de les seues pròpies forces, invertides en el profit d’una muntanya màgica. El nostre país, al remat, és així, fet de xicotets mons independents i orgullosos però interconnectats per un estret fil que naix de la història i la proximitat geogràfica. Com més coneixem eixos mons, més fort i segur es fa el fil. Com més els connectem i intercanviem els seus valors, més gran es fa la xarxa i més abundant resulta la pesca –que d’això, a la Marina, en sabem molt–. 

Introduir-nos en la cuina de la Serra de Mariola, no només a través de les seues receptes, sinó també de la gastroliteratura oferida per una magnífica selecció de lletraferits de les seues contrades, és una de les millors maneres d’endinsar-nos en el seu món. Una forma de reconeixement i autoestima per als que l’habiten dia a dia i un mode sorprenent i delitós de conéixer-lo per als que encara l’ignoren. Perquè tindre este llibre és, com deia el poeta de Burjassot, tindre la “Mariola doblada com un llençol, com el tapet de la taula, i guardada en un calaix i amb uns codonys aromada”. I això, amics, és tot un privilegi.


Text publicat com a pròleg del llibre d'Ana Valls i Mila Valls,
La cuina de la Serra de la Mariola (Llibres de la Drassana, 2016)