"Teaser" de "King Conqueror"

Mentre m'arriben notícies que la productora catalana d'Enric Calpena està preparant un documental sobre Jaume I -féu via, que no arribeu al centenari!-, descobrisc les primeres imatges de la pel·lícula King Conqueror. Només un comentari: espere que eixos no siguen els efectes especials definitius.

Ah, i que la productora baixe els fums, si més no. Un usuari de youtube els ha recriminat les típiques errades històriques, com ara la presència d'unes ulleres o d'un guantellet armat al segle XIII. La resposta ha estat "Obviously it seems you are an expert". Doncs sí, l'usuari sembla un bon expert que pertany a un grup de recreació històrica (extremadament rigorosos en general), que fa coses com estes:

He trobat un tresoret! a la jaqueta verda!

Els tresors d’un cap de setmana llarg a les butxaques de la jaqueta verda, la que tant ens agrada: una xarxeta de plàstic blanc que cobria una pilota de color fúcsia, d’eixes de jugar a la platja o tal vegada a la muntanya amb els amics, que ara et pots posar al damunt per a fer-te el graciós com si fores una senyora major amb la seua ret al cap; un torcaboques de paper que per la seua olor intensa a oli refregit de bomba barcelonina diries que correspon a aquell bar on vau acabar la nit prenent-li el pèl a un cambrer dit el Guaje que no estava per aguantar favades; un altre torcaboques però amb un dibuix ben clar i una inscripció que el fa provenir del Bar Restaurant Cap de Creus, on vau dinar cara a l’aire i vau confraternitzar amb un altre cambrer, aquest ben simpàtic i una mica begut, que vos va acabar convidant a un patxaran abans que baixàreu a fer una becadeta als bells i tranquil·litzants esculls empordanesos; un tercer torcaboques, aquest d’El Paraíso, aquell bar de ionquis recuperats de la platja de Blanes on vau prendre tretze sardines i dos entrepans de calamars a parts iguals entre els quatre; el tiquet de la Pizzeria L’Olla, de L’Escala, 54,84 euros, on vau sopar dijous abans de recollir-vos a dormir en la Pensió Mediterrà, un lloc ben barat i on no et demanen mai la documentació, una dada a tindre en compte; l’entrada al Marimurtra, el jardí botànic de Blanes creat per l’alemany Carl Faust on N. va gaudir com un xiquet fent fotos als hibiscos, els magnoliers, les hedres i tota mena de plantes desconegudes per a la resta; una nota escrita per l'altre cambrer del Cap de Creus on ens indicava quina era la nostra taula, la 108, perquè anàrem a pagar a la barra, on ens van convidar a les copetes de patxaran; un dibuix d’una estadounidenca que coneguérem al Manchester, T. L., fet per a indicar-nos on és Long Island respecte a Nova York; i una petita pedra de pissarra del penya-segat del far del Cap de Creus, lloc finisterrià on J. prengué un beefsteak fin del mundo i A. es banyà els peus mentre N. dormia com un soc i jo llegia els paradisos infantils d’en Manzano. Tenim fotos, encara ens dura el bronzejat.

Hui toca almussafes

Diumenge passat, amb el 6 a 0 del Camp Nou, vaig rebre un parell de missatges,"ie, tio, el teu almussafes no ha funcionat". Vaig contestar tots dos dient el mateix: havíem pegat la fartâ per a dinar -arròs amb calamarsons, crec recordar- i no estava la cosa com per a fotre's un entrepà a les set de la vesprada. Hui, però, no falla. En tornar cap a casa em compraré una baguet de cereals al forn de pa Baluard (fan un pa increïble) i procediré al meu ritual gastronomico- futbolístic: tallar la ceba, fregir-la a foc lent amb una miqueta de pebre roig de la Vera extremenya, obrir el pa mentrestant, posar-li la sobrassada i el formatge, torrar-lo lleument per tal que la mescla agafe l'escalforeta i repartir finalment la ceba dins de l'entrepà. Una cerveseta i uns cacaus serviran per arrodonir l'encanteri. I si no funciona, almenys que no guanye el Recre el seu partit!

Actualització: oe oe!

Poca vergonya

Noticia del dia: "Les universitats valencianes, a punt de fer fallida". I no va en broma. La setmana passada em contaven que un investigador d'un laboratori de la Universitat de València no havia pogut enviar un paquet perquè l'empresa de missatgeria havia tallat el compte universitari. Fa temps que no paguen i les empreses es cansen dels morosos. El problema ve quan la morosa és la Generalitat Valenciana. Ara bé, per al circuit de Fórmula 1, "lo que faça falta!: 71,57 + 2,75 + 17,3 milions d'euros + el que no sabem ni sabrem...

Tagarins àrabs, Tagarins valencians

Califat de Còrdova (929-1031)

Una altra de les coses que em va despertar Tagarinet va ser l'interès per la procedència del seu nom, un mot que mai no havia sentit malgrat la meua afició per la història d'al-Andalus. Als diccionaris hi trobem dues branques explicatives:

1. La definició del DIEC, segons la qual tagarí és el "mudèjar i morisc originari de territoris fronterers i, especialment, de les comarques tarragonines". Supose que esta explicació prové de les notes fetes en 1852 al "Sumario e recopilación de todo lo romançado por mi, el licenciado Alonso del Castillo" (1575) en què s'explica que el nom de Tagarí, uns dels cabdills de la revolta mudèjar de les Alpujarras, prové del mot que empraven els mateixos andalusins per designar els musulmans d'Aragó i de València, és a dir, el nom àrab per a referir-se als musulmans de la "frontera" (en àrab "thagr"). I, malgrat que la frontera pròpiament dita per al món andalusí clàssic era tota la zona septentrional, les mateixes notes citen l'esment de Cervantes a "El Quijote" en què explica que almenys a començaments del segle XVII els araboparlants del nord d'Àfrica deien "mudèjars" als musulmans de Granada i "tagarins" als d'Aragó, una diferenciació segons la qual el més lògic és pensar que amb "Aragó" ací Cervantes volia dir "la Corona d'Aragó", ja que, amb diferència, el regne de València era on hi havia més musulmans llavors.

Per tant, si esta fóra l'accepció vàlida, la recent definició del DIEC seria d'allò més provinciana, reduïda a la catalanitat de Catalunya, en excloure els musulmans residents a Aragó i al regne de València. Si més no, també a la frontera del sud valencià s'emprava el mot de "tagarí": la Tagarina és una vall del terme de Sella i existeix la partida del Tagarí a Pego, per exemple. El problema és saber el sentit exacte del mot: era el nom donat als musulmans dels territoris fronterers nordorientals d'al-Andalus? O significava una altra cosa?


2. La segona branca explicativa adés citada és la que correspon a les explicacions oferides pel DCVB, el GDLC i el DRAE, segons les quals respectivament "tagarí" significa "moro que vivia entre cristians en l'edat mitjana", era el "nom donat sovint per la documentació catalana i castellana als mudèjars", o, més particularment, "se dice de los moriscos antiguos que vivían y se criaban entre los cristianos, y que, por hablar bien una y otra lengua, apenas se podían distinguir ni conocer".

No sé d'on prové la darrera definició tan matisada, però segons el DCECH el mot castellà "tagarino" prové del català "tagarí" i el primer esment és del mateix Cervantes -captiu a l'Alger-, que cita l'àrab nordafricà com a procedència. Pel que fa als documents catalans, valencians o aragonesos, no conec esments documentals directes i per internet només he pogut trobar els citats al DCVB de L'Espill de Jaume Roig i els transcrits per Pasqual Boronat [1 i 2]. En cap d'ells acabe de capir els matisos del mot "tagarí", més enllà de ser un nom o cognom (com també Zegrí o Zagrí) o de ser una especificació d'un tipus de "moro" o de "morisc", ja fóra d'Oriola o d'Oliva; potser, com indica la definició del DRAE, el mot corresponia als musulmans que vivien entre cristians i s'hi podien confondre, una accepció que pot acordar en tots eixos esments documentals segons quin siga el seu context (que desconec).

Així doncs, a manca de més fonts, sembla que, malgrat haver anat paral·leles ambdues accepcions poden ser correctes.
D'una banda, en el camp de la llengua àrab, és factible que els mateixos àrabs andalusins clàssics (s. IX-XII) digueren "tagarins" als musulmans de la frontera d'al-Andalus, probablement la nordoriental ("tagr al aqsa"), d'on provindrien els malnoms i cognoms àrabs "Tagarí" o "Zagrí", al mateix temps que els àrabs de Barbaria, ja en el segle XVI, empraren el mot "tagarí" per referir-se als musulmans de la Corona d'Aragó.
De l'altra banda, en el camp de la llengua catalanovalenciana, també sembla probable que la paraula "tagarí", si més no en el segle XVI, es referira a aquells musulmans que vivien entre els cristians i parlaven les dues llengües, tot i que com diu el GDLC potser era simplement un nom genèric donat als mudèjars.
Tot plegat, doncs, pareix que una definició encara provisional però més encertada podria ser la de la doble accepció: "1. Musulmà originari dels territoris fronterers d'Al-Andalus, especialment del Xarq al-Andalus", "2. Mudèjar dels territoris de la Corona d'Aragó, resident entre cristians i coneixedor de la llengua d'aquests, que podia ser confós amb un cristià vell" [caldria confirmar eixe matís i saber si els musulmans de la vall aragonesocatalana de l'Ebre també rebien eixe nom per tal d'especificar si era un mot emprat exclusivament al regne de València o a tota la Corona]

En qualsevol cas, Tagarinet havia cercat el seu propi significat i li'n donava un de ben simbòlic: Hui Tagarí més que mai.

Fins sempre Tagarinet!

En parlar "Entorn de la bandera del País Valencià" vaig fer un esment especial a Tagarinet: Davant l'errada conceptual que significava considerar la senyera privativa de la ciutat de València com a emblema col·lectiu de tot el regne durant l'època foral, Andarella, amb coratge d'ètica historiogràfica, va preparar immediatament una resposta; corregida i esmenada amb propostes meues va ser finalment publicada una setmana després, tot donant peu a un interessant debat amb Tagarinet sobre la veritable existència dels estats i les nacions precapitalistes. Amb tot, ens vam adonar que realment, tot i que teníem els conceptes més o menys clars, ens mancava per complet la base documental, no coneixíem els estudis realitzats sobre la qüestió de la senyera.

Ara Tagarinet, Vicent Gisbert, l'home que amb els seus esmolats arguments ens feia pensar als que passàvem per valencianisme.com, ha faltat. Descanse en pau. Ni el món de la pilota valenciana serà el mateix a internet sense ell, ni les trobades del fòrum sense el seu saber fer. No sabem què dir en estos moments. Simplement, des d'ací, des del xicotet món de la xarxa valencianista que ens va donar a conéixer (val.com, annanotícies, racocatalà, Veges tu!), li oferim el nostre homenatge i li donem el nostre profund agraïment per haver estat com ha estat. Fins sempre Tagarinet!

València vista per forasters (VI)

València atrinxerada contra Suchet (1812)

Durant els segles XVIII i XIX, com en certa manera ara, funcionava allò dels "esperits dels pobles", la manera de ser dels habitants de cada territori. I els valencians, com a poble i com a territori històric, varen ser definits en el seu esperit col·lectiu pels diferents viatgers i comentaristes que passaren per les nostres terres. Potser hi hagen anteriors visions paregudes, però m'ha sobtat trobar la que va donar Alexandre Laborde a començaments del segle XIX al seu Itinerario descriptivo de las provincias de España (1826, 2ª edició augmentada de la traducció castellana; original francés de 1820).

Hi esmenta una sèrie de trets que ens han acompanyat fins a l'actualitat com a tòpics generalitzats. Però el que és més curiós és que les característiques atorgades per Laborde a la resta de pobles d'Espanya (en sentit geogràfic) no s'han mantingut, amb excepció de les del poble català, com ja explicaré en un post posterior. Pel que fa als habitants de la ciutat de València, Laborde els fa alegres, meninfots, malgastadors, festius i dansadors. Una llàstima que l'avançament en ciències, una altre dels trets atribuïts llavors, no s'haja mantingut com un dels nostres trets definitoris...:

Valencia es una ciudad agradable, habitada por una nobleza opulenta, por un gran número de negociantes ricos, un pueblo activo e industrioso, y un clero morigerado [...] Las calles están aseadas, las casas son agradables, y los semblantes risueños. Los valencianos generalmente son muy vivos, ingeniosos y aplicados, y viven alegres y contentos aun en la pobreza; son bastante frugales, y no muy dados al vino ni a los licores: ordinariamente se les acusa de volubilidad y ligereza, y asimismo de una imaginación ardiente, muy veloz y algo fugaz, y aun por eso se dice, que son a propósito para las buenas letras y las nobles artes. A la verdad parece que su imaginación debe estar siempre exaltada y en estado placentero, pues que sus sentidos reciben continuamente sensaciones halagüeñas, estando rodeados de una infinidad de objetos agradables que representan a la naturaleza reproduciéndose sin cesar, ademas del influjo físico que deberá tener sobre su temperamento, el benigno clima en que habitan.

Sin embargo esta ligereza tan decantada [...] no ha impedido que los valencianos de los últimos siglos hayan sido los españoles que más progresos han hecho en las ciencias [...] Si tales milagros sabe hacer la ligereza de estos naturales, ojalá todas las provincias de España participasen de este carácter.

Son los valencianos afables y muy atentos con los extrangeros, francos y gastadores en demasía en objetos de piedad o de placer; lo cual acarrea grandes perjuicios, singularmente a los artesanos, de los cuales aun los que están atenidos a su jornal diario, suelen gastar el domingo cuanto ahorraron en la semana anterior.

Las mugeres son hermosas, su talle alto, sus ojos grandes y rasgados, y su cutis mas blanco que en el resto de España; no hay clase de ellas que no use de lujo extremado en los vestidos; sus telas son escogidas, cortadas con elegancia y gusto; adornan con flores y plumas sus cabezas, y tienen un carácter jovial, que hace muy amable su compañía [...]

Este pueblo es extraordinariamente aficionado a fiestas y regocijos públicos, y en ellos muestra un ingenio e invención particular, singularmente en las iluminaciones de las grandes fachadas [...] Empéñanse también en grandes partidos de pelota, a que son en gran manera aficionados. Lo restante del dia lo llevan los bailes al son del tamboril y dulzaina, género de instrumento árabe y peculiar de este reino, que necesita grandes pulmones, con el cual a pesar de su dureza egecutan algunos lo que el más diestro profesor con el más afinado clarinete.

Quo vadis?

"Estem ací!"

Veig que Ximo López, el secretari comarcal del BLOC de València, ha obert un blog a Vilaweb, Des del Cap i Casal. Molt bona estratègia: continuar dins de la capelleta i contribuir amb la seua pedreta a la gran paret política i nacional que formen els Països Catalans. No tinc res en contra de Vilaweb, tot el contrari, gràcies a la seua tasca i els seus serveis s'han format meravelloses comunitats blogosfèriques i gaudim d'una informació seriosa i de qualitat. Ara bé, que el representant del principal partit valencianista de la ciutat de València, on vaig nàixer i on vote, pense que així farà alguna carrera política a la capital em sembla prou trist i sorprenent.

A quin públic es vol adreçar? A la comunitat lingüística catalana? Als nacionalistes convençuts? Això està molt bé si eres una persona "de carrer", però no du enlloc, al meu parer, si aspires a fer créixer el vot valencianista a la ciutat de València. On has d'obrir un blog, doncs, és a un domini propi -com Morera, al qual no li manquen les visites- o, fins i tot, si m'apures, a la secció de blogs de Las Provincias. Un polític amb aspiracions s'ha d'adreçar a una comunitat gran i diversa de gent, no als seus convençuts; d'eixa forma mai podrà eixamplar el seu grup de simpatitzants. En canvi, acompanyant una altra gent per uns altres camins, tot explicant-los les teues propostes amb un missatge didàctic i raonable, podràs fer arribar el teu projecte a molta més gent i tindràs l'oportunitat de fer-los veure que no eres el que ells imaginàvem, sinó una altra cosa molt millor i digna de ser votada.

Potser qui no siga de la capital no puga entendre el que dic, però em sembla que invertir el temps en un blog polític a Vilaweb és una greu errada estratègica per part de tot un secretari del BLOC de la ciutat de València. Ja no els vaig votar en les darreres municipals, disconforme amb el pacte diluent amb el PSOE -i després d'assistir atònit al fet que Mansanet es jugara una paella a què entrava de regidor com si això fóra una aposta en un canòdrom-, i em sembla que tampoc caldrà que els vote en les properes perquè continuarem en el mateix cercle viciós de marginats polítics i socials. Però és que de vegades sembla que ens agrade automarginar-nos...

Les comarques al poder

ADN-València, 24 d'abril de 2008, p. 4

Hosti, flipat m'he quedat quan he rebut l'avís este matí. Hui a l'edició de València del diari ADN Esperança Costa publica l'article "Valencia en un blog", en el qual parla amb els autors de Testigo Accidental, Malva-rosa Connection i El blog de Julià Alvaro, i afig un parell de recomanacions entre les quals es troba Vent d Cabylia, que, malauradament, és l'únic blog escrit en valencià.

Almenys m'alegre molt que la definició de Vent d Cabylia siga "Las comarcas al poder". Com ja vaig dir quan vaig intentar deixar el blog, "he tractat, d'una manera o d'una altra, de fer país". De la mateixa manera que fa poc Vicent Martínez em contava en una entrevista per a Pàgina26 que l'Espai País Valencià és un pont efectiu entre valencians i catalans, també m'agrada que este humil blog puga servir d'alguna manera per a estrènyer llaços entre els diversos valencians que naveguen per la xarxa. Això em dóna forces per a continuar.

De fet, he descobert que preferisc dedicar una estona a escriure en el blog que descansar de moltes altres maneres. Em relaxa més i m'aporta més com a persona. Quin món el de la blogosfera! Havia tornat de facto i ara hi torne oficialment (i m'acomiade fins el dilluns).

Diada mallorquina?

M'està imantant Mallorca?

Si com vos deia fa uns dies darrerament m'he aficionat als llibres, els cedés i els productes gastronòmics de l'Espai Mallorca, que és ben a prop del meu treball, sembla que, sense voler-ho, he aprofitat la Diada de Sant Jordi per a eixamplar el cada vegada més intens mallorquinisme que m'assetja. Darrerament el concert dels Antònia Font, tot seguit El misteri de l'amor de Joan Miquel Oliver i hui mateix, sense adonar-me, els dos llibres que he regalat han estat de mallorquins: els lírics i evocadors Pinyols d'aubercoc d'Emili Manzano, i les passatgeres Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys de Llucia Ramis. No sé d'on venien les roses roges, però a saber... Â vore'm que em regalen a mi. "Esper no haver de dir: idò, a veure si som mallorquí!".

Açò és massa!

Mai m'ha caigut del tot bé el periodista i escriptor Joan Barril. Si li tenia certa simpatia era per les enginyoses escenes que ens regalava amb Joan Ollé a L'illa del tresor. Tanmateix, ni les seues columnes a El Periódico, ni els seus programes de ràdio, ni els seus llibres, ni les seues aparicions televisives em convencien. Ja em va començar a picar quan el seu programa Qwerty -que tampoc m'enganxa- va ser l'encarregat de substituir a BarcelonaTV el Saló de lectura de l'Emilio Manzano. Però açò ja és massa: un programa de la mateixa cadena, Èxit, s'ha encarregat d'emprar la televisió pública municipal per a publicitar amb tots els luxes el darrer llibre d'en Barril, tot organitzant-ne una gran lectura pública al Teatreneu que es va celebrar ahir. (Encara que siga una casualitat), talla't una miqueta, home! Demà en regalaré un altre...

L'almussafes de la sort

Sobrassada al forn (Tina Vallès)

He descobert les sobrassades de l'Espai Mallorca, quasi tan bones com les culars de Benissa. El dia de l'anada de la semifinal de Copa contra el Barça vaig aprofitar per a fer-me el que a hores d'ara és el meu entrepà favorit, l'almussafes de tota la vida: sobrassada, formatge, ceba fregideta i el pa una miqueta torrat amb el "condumio" dins per a què agarre l'escalforeta de tot plegat. Vam empatar, un bon resultat. Eixa mateixa setmana, la de Pasqua, el diumenge al vespre em vaig fer un altre almussafes mentre sentia per la ràdio el partit contra el Madrid. Arizmendi marca en els darrers minuts i guanyem. Unes setmanes després toca la tornada de copa contra el Barça: almussafes, guanyem i passem.

Convençut ja de les propietats miraculoses dels almussafes, una hora abans de començar la final de copa contra el Getafe li vaig enviar un missatge a un altre Vicent: "he comprat cacaus i tramussos especialment per a l'ocasió. A més, el meu almussafes de la sort no pot fallar perquè estarà fet amb sobrassada de l'Espai Mallorca. 3-1. Vinga!" Collons tu, fins i tot el resultat. No n'he tornat a menjar. No volia abusar-ne. Diumenge vinent no seré a casa i tampoc podré recórrer a l'entrepà màgic. Tranquils, si ens cal encara al següent partit, contra el Barça el 4 de maig, l'almussafes no fallarà. Sembla infal·lible.

"Fuerte"

No millora, ni de lluny, la versió original, però per la seua estranyesa paga la pena escoltar-la. Hidrogenesse versionant Surfin' Bichos:

Correguda antifeixista (1937-1938)

Plaza de Toros Monumental [Barcelona]. Extraordinaria corrida de toros. Organizada por la Unión de Picadores y Banderilleros de toros regional de Cataluña, a beneficio de la inscripción abierta a favor de las Milicias Antifascistas y Hospitales de sangre. Domingo 16 de Agosto [1937 o 1938]

Matadors: Pedro Basauri, "Pedrucho", d'Èibar (Euskadi); Francisco Royo Lagartito (Aragó); Curro Caro (Andalusia); Aurelio Puchol, "Morenito de Valencia" (País Valencià); Suárez Merino (Andalusia); Antonio Jiménez, "Faraón" (Aragó).

Els Benissants han ressuscitat

"Los pastorcillos en primer término se felicitan del resultado"

A l'emule no hi és, i m'ha sobtat que apareguera açò en cercar-lo (però sembla que és "normal"):