dilluns, 21 juliol de 2014

Les relacions entre Llombart i Blasco Ibáñez (c. 1888). Una oportunitat perduda per al valencianisme


Campanar.
Ací visqué i alenava una veu.
Foragitant oratges i paraules,
com pentinant, com ordenant les trenes,
d'ací salta els marges una veu,
fou una veu de somoure llimeres.
Ací nasqué Ramon Andrés Cabrelles.

Mural del País Valencià, V. Andrés Estellés



Ramon Andrés Cabrelles (1869-1957) és una altra figura desconeguda, una altra de tantes, del món valencianista d'abans de la guerra civil. Nascut en 1869, és considerat el darrer poeta de la Renaixença, d'aquells que feien poesia paisatgista i jocfloralista, però, al cap i a la fi, foren protagonistes del renaixement literari modern de la llengua valenciana. De fet, quan en 1935, amb 66 anys, aplegà els seus poemes publicats ací i allà en un volum titulat Versos vells, qui era aleshores director del Centre de Cultura Valenciana, Carles Salvador, s'afanyà a congratular-se de l'edició en una ressenya publicada en el setmanari valencianista democristià Acció: "Els vostres versos interessen tant avui com ahir i interessaran sempre, i més en 'manoll', perquè són un magnífic exponent de la poesia renaixentista. I això que ara s'ha fet ab la vostra obra cal fer-ho també ab tots i cada un dels poetes de la Renaixença... La vostra obra poètica és ben sincera i en els vostres treballs teniu versos molt inspirats ben propis de l'escola romàntica. Clar és que avui la poesia valenciana es mou en l'aire d'una atra escola valenciana, però això res li fa per a què nosatres us llixquem ben a gust i us agraïm les vostres oloroses flors poètiques." A més a més, Salvador també remarcava que els versos d'Andrés Cabrelles s'havien adaptat a les Normes de Castelló, aprovades tres anys abans: "Hi van rejovenits ortogràficament. Així és i vós haveu donat l'exemple i mostrat el vostre bon gust. Els nostres treballs literaris de fa uns anys només podien anar en l'ortografia d'aleshores, però ara que tenim una ortografia unificada i normalisada hem d'acceptar-la tots, com vós l'accepteu. El vostre gest deu tindre imitadors."

¡Quina diferència d'actitud conciliadora i integradora entre les diverses sensibilitats del valencianisme, tant a nivell literari com polític, a la que hi hagué unes dècades després! En tot cas, a pesar d'esta introducció, no vull aprofundir en la figura d'Andrés Cabrelles, sinó parlar d'un succeït que narra en la biografia que va fer de Constantí Llombart (1848-1893), de qui va ser ajudant personal durant la seua joventut, dels 14 als 24 anys. Llombart freqüentava la llibreria ambulant -posteriorment establida en el carrer de la Sang- que el pare d'Andrés Cabrelles, un llaurador de Campanar, havia decidit tirar avant en quedar vidu de manera primerenca. Allà, en 1883, els convencé perquè l'adolescent li fera d'auxiliar en la feixuga tasca d'elaboració del Diccionari Escrig-Llombart i quatre anys més tard, fins i tot, es traslladaren rellogats a la casa de Llombart en el carrer Pelai, 32, de València, quan sa mare morí i a penes tenia ingressos econòmics per a subsistir. És per això que la biografia sobre Llombart d'Andrés Cabrelles va plena d'anècdotes personals que difícilment podia conéixer ningú més que ell, ja que estigué al seu costat els darrers 10 anys de la seua vida. Hi ha una que m'agrada especialment, per la seua irreverència, però també pel que simbolitza políticament per al valencianisme. 

És el "rapte" de Constantí Llombart per part de Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928) i els seus amics. Vint anys menor, Blasco havia conegut Llombart en l'ambient dels partits republicans federals. Era en la dècada de 1880, uns pocs anys després de la fundació de Lo Rat Penat, i, com deia Andrés Cabrelles, Llombart "li havia inoculat l'amor a les coses de la terra, aconseguint que escriguera en valencià alguns treballs tant en prosa com en vers". De fet, el mateix Blasco formaria part, com a vocal, de l'efímera associació alternativa a Lo Rat Penat que Llombart fundà en 1888 amb el nom de L'Oronella, que aglutinava els valencianistes de caire progressista. Tanmateix, Blasco es decantà prompte per l'eix social de l'esquerra federal espanyola i abandonà l'eix nacional valencianista, que vinculava al conservadorisme i considerava una rèmora per a l'avanç republicà. Així ho il·lustra l'anècdota de la qual vos vull parlar, que, per diverses indicacions del text, es pot situar, possiblement, en el mateix any de 1888, quan Blasco tenia 21 anys, estava acabant la llicenciatura de Dret i començava la seua carrera com a escriptor i polític. Ramon Andrés Cabrelles la narra de la següent manera en la seua biografia de Llombart (escrita en castellà, ací traduït, ja en ple franquisme):

Un dia quan Llombart treballava en la traducció de 'Canigó' i jo redactava paperetes per al 'Diccionari', aplegà Blasco sufocat i digué:
-Mestre, vinc per vosté. Deixe allò que està fent i anem-nos-en. Allà baix tinc una tartana. Afanye's. Que vinga també el seu secretari - jo.
-Què passa? - preguntava Llombart - mentres requeria el capell.
-No res de greu, però és necessària la seua presència.
-Mira, mira, dimoni, que te tinc por.
-No patisca, que esta volta no el comprometré.
La tartana prengué el camí de Ronda i en aplegar a les Torres de Serrans se'ns uniren l'immens Roca, el Roget i Saragata, que portava un voluminós i pesat paquet que es col·locà damunt dels genolls. Com que Llombart preguntava què era allò, Roca digué, després de dirigir una ullada plena de recel al conductor del carruatge i en to baix i misteriós:
-Armes!
-Pare, tartaner! - allò serví de mofa a tots i començaren a fer-li broma.
Anàvem pel camí de Burjassot i, després de travessar este poble, la tartana es va detindre enfront de l'explanada de les Sitges, prop del lloc a on els pares de Blasco tenien una casa en què passaven els mesos d'estiu. Llavors estava deshabitada. Obrí Blasco la porta i entràrem al so de la Marsellesa, que cantaven fortament aquells xicons. Llombart protestà a crits i els féu callar. Allò era una imprudència!
-Necessitem cantar una marxa - digueren - i no voldràs que cantem la Marxa Reial!
-Canteu la d'Aida! - cridà el mestre.
De seguida tots atacaren els compassos de la bonica composició verdiana, mentres, sense deixar de cantar, Saragata deixava el misteriós paquet damunt la taula, Roca tallava els fils que sostenien l'embolcall i el Roget treia plats i gots de la cuina. En obrir-se el paquet aparegueren, amb els seus grats aromes, una gran quantitat de tallades de pernil, sobrassada de Mallorca, llonganissa, formatges, olives, panets blancs, dos pitxers grans de vi de Pedralba, fruita i un termo ple de café. Menjàrem i beguérem alegrement i a la fi el Roget cantà 'Spirto Gentil'. Escoltàrem amb devoció i aplaudírem amb gran entusiasme.

Llombart volgué saber el motiu d'aquell àgape extraordinari i digué Blasco:
- Açò es deu al fet que jo he cobrat d'un editor de Barcelona les primeres pessetes que he percebut com a novel·liste. He volgut celebrar-ho amb els meus amics i necessitava tindre'l amb mi perquè jo el vull més a vosté que sos confrares ratpenatistes, que l'envegen i els molesta la seua companyia perquè duu trencades les sabates. Sí, són cretins que, amb la seua pretensió de notorietat i amb les seues idees retrògrades, li han segrestat Lo Rat Penat per tal de convertir-lo en un centre d'hipòcrites meninfots. Tots ells parlen castellà en sa casa i, quan en èpoques determinades se senten poetes i es consideren obligats a escriure en valencià, fan versos mediocres que canten a coses mortes, soterrades en la història, que és el lloc on han de conservar-se. [...] Vosté, mestre, volgué fundar un organisme que fóra com l'ànima de València i que des del cultiu i la depuració de la llengua valenciana es convertira en vigia defensor dels interessos morals i materials d'esta terra nostra, molt espanyola, disposta a lluitar per la integritat de la nació i a sacrificar-se per tot allò que convinga a les preocupacions dels seus pobles, però que no estiguera obligada a demanar la vènia a un poder que en ocasions li a nega per tal d'obrir un carrer, configurar un camí o demanar un préstec. I això no podrà ser fins que es federen els pobles espanyols dins d'un règim republicà. 
Blasco, que s'havia alçat de la cadira amb els ulls brillants i el monyo escarotat, es llançà a pronunciar un discurs en honor del progrés i de la república federal, pel qual es guanyà un gran aplaudiment. Acabà dirigint-se a Llombart per a dir-li:
-En estes coses anirem junts a totes bandes, mestre. En eixes altres de Lo Rat Penat no puc acompanyar-lo. Però l'admire per la seua fe i constància en la realització d'un bell ideal, encara que jo negue la seua grandesa. Perquè vosté, mestre, és la bondat traduïda en vers - digué abraçant-lo, mentres Llombart s'eixugava els ulls amb un mocador per baix de les seues ulleres negres.

Tornàrem a la ciutat i en aplegar a casa, ja de nit, entrà el mestre en la nostra saleta de treball, després d'entretancar la porta. Quan jo fiu la intenció d'entrar, havia encés el quinqué i el viu abstret i amb la ploma en la mà. Em retirí en silenci. Llombart escrivia versos.


El final melangiós de l'anècdota, Llombart tancat en la cambra escrivint versos en silenci, era premonitori de l'escassa embranzida del valencianisme polític en el futur immediat. Blasco, com hem vist, negava la "grandesa" del propòsit valencianista, tot i haver crescut en el seu entorn. Es negava a compartir missió amb conservadors de dreta i preferia el rupturisme republicà. De fet, deu anys després, ja mort Llombart, aprofità la greu crisi experimentada per l'Estat espanyol en 1898 per a irrompre en el panorama electoral de la mà del partit Unión Republicana, que seria clau en la política del Cap i Casal durant el primer quart del segle XX. La famosa València republicanista, dirigida pel "sultà de la Malva-rosa". Paral·lelament, el valencianisme conservador, en efecte, no superà la hipocresia denunciada per Blasco i no gosà organitzar un partit regionalista, que duguera al camp polític les proclames vàcues fetes en l'àmbit cultural. La primera gran crisi de la Restauració Borbònica (1874-1923), doncs, fou una oportunitat perduda per a l'aprofundiment del valencianisme: per manca d'ambició, per enfrontaments ideològics i per ferma adhesió al marc nacional espanyol, ja fóra el tradicional conservador o el regenerador republicà. Tot açò em recorda lleugerament a l'actual situació de crisi de la nova Restauració borbònica, instaurada en 1975, i potser n'hauríem d'extraure conclusions... Però potser és un simple miratge i és que estic massa obsessionat amb la voluntat d'avanç del valencianisme. No em feu cas!

diumenge, 29 juny de 2014

València, un país d'austriacistes

Armes de Carles d'Àustria com a emperador del Sacre Imperi Germànic i rei de la Monarquia Hispànica

Fa poc m'encarregaren un article sobre la Guerra de Successió en el Regne de València per a un dossier de la Revista de Catalunya coordinat per Josep Vicent Boira. I hui, que és 29 de juny, el 307 aniversari de la promulgació del Decret de Nova Planta, voldria mostrar ací algun dels principals arguments exposats i de les cites de l'època emprades. Es titula "València, país d'austriacistes" i eixa és precisament la seua idea central, és a dir, que, malgrat que durant molt de temps s’ha considerat que la intervenció valenciana en el conflicte estigué caracteritzada per constituir una simple revolta social de camperols –De bello rustico valentino l’anomenà un cronista de l’època–, els darrers estudis indiquen que hi participaren membres de tots els grups socials de manera generalitzada i en tot el territori valencià. Amb excepcions individuals i locals, València fou un país d’austriacistes. Per exemple, l'escriptor anglés Daniel Defoe, referint-se als valencians, digué que «this City and Kingdom was as much inclined to the interest of King Charles as Catalonia itself», mentre que un capellà valencià apassionadament proborbònic, Isidre Sales, explicà que «ni le tienen ni le quieren por rey", a Felip V, "de las 100 partes de hombres y mugeres, las 90»

Per tant, evidentment que l'aristocràcia valenciana i l'alt funcionariat estigueren a favor de l'orde establit que representava Felip V de Borbó -en quina rebel·lió no és així? també a Catalunya passà el mateix aleshores-, però no és cert que els austriacistes valencians foren únicament gent de classes populars. De fet, més de la mitat de l’Estament Militar, que representava la noblesa i la cavalleria del Regne, romangué al costat de l'arxiduc Carles després de la seua proclamació a València com a Carles III d'Àustria, amb austriacistes tan assenyalats com els marquesos de Boïl, Noguera, la Casta i Rafal, el germà del duc de Gandia o els comtes de Cirat, Casal, Cervelló, Elda i Vilafranquesa. També en l’Estament Eclesiàstic foren majoria els prelats de la jerarquia que refermaren la causa austriacista, com el bisbe de Sogorb, l’abat de Benifassà, el prior de Valldecrist o el capítol de la catedral de València. De fet, en un nivell més baix, el suport dels monjos i els capellans valencians a Carles III fou multitudinari des del començament del conflicte successori. Finalment, també la gran majoria de ciutats i viles pertanyents a l’Estament Reial estigué del costat dels Àustria, començant per la capital, tot i que amb algunes importants excepcions, com Morella, Peníscola, Sagunt o Xixona, que mantingueren la seua fidelitat borbònica. Per tant, no es pot dir que l'alçament austriacista de la Guerra de Successió fóra una simple revolta de classes populars contra les elits, sinó, mes prompte, una confrontació de models polítics i d'interessos socioeconòmics diferents, representats per dos dinasties distintes i suportats per una conjunció diversa de grups.  

Quant al desenvolupament del conflicte, els nuclis centrals de l’austriacisme valencià estigueren escampats arreu del territori. Al nord destacaren Vinaròs i Vila-real, mentre que al sud ho féu Alacant, principal port mercantil de la zona i actiu focus de propaganda imperial. Així mateix, les dos principals urbs del regne, València i Xàtiva, foren escenari de nombrosos actes proaustríacs, com la veneració de retrats «del rey de los romanos», l’apedregada de cases de francesos, processons satíriques contra Felip V o reunions de «apasionados al Imperio». Finalment, la vila d’Altea i la comarca de la Marina foren el principal punt d’entrada d'agents austriacistes en el territori valencià, ja que, des de l'inici del conflicte entre els Borbons i els Àustria en 1702, l'armada aliada s'hi aturava tots els anys a fer aiguada. Així, quan en agost de 1705 eixa armada es dirigia cap a Catalunya per tal d'animar els catalans a la rebel·lió, un destacament liderat per Joan Baptiste Basset desembarcà en Altea i, amb suport local, aconseguí l'adhesió de Dénia, que fou la primera vila de la Monarquia Hispànica a proclamar rei Carles III d'Àustria. La següent vila en sumar-se a l’alçament fou Vinaròs, amb l’ajuda de miquelets procedents del sud de Catalunya. De fet, l’ajut català també fou providencial en l’extensió de la revolta valenciana, ja que el coronel borbònic que contenia Basset a Dénia, Rafael Nebot, nascut a Riudoms, es passà al bàndol austriacista a finals de 1705 i deixà via lliure per tal que la gran majoria del regne, incloent la ciutat de València, proclamara la seua fidelitat a Carles III.

En produir-se l'alçament austriacista generalitzat, Felip V envià diversos regiments al territori valencià, amb ordes d’aplicar-se amb especial duresa per tal d’exemplificar la cruesa dels càstigs que rebrien els rebels. Així, durant la primera mitat de 1706, d’una banda, es produïren diverses matances de miquelets i camperols «a sangre fría» (més de 200 a la Salzadella i una quantitat indeterminada a Manuel, poble que fou destruït, com també Ontinyent, Borriol i Quart de Poblet), mentre que, d’una altra banda, un dels nuclis principals del regne, Vila-real, fou pres carrer a carrer per tropes castellanes, navarreses i valones, que «passaron a cuchillo» vora 1.500 veïns i incendiaren la població. No obstant això, en estiu d'aquell any 1706 els austriacistes recuperaren la iniciativa i avançaren en la part sud del Regne, que fou objecte d’una acarnissada disputa. D'una banda, els austriacistes saquejaren Alacant i, d'una altra banda, els borbònics prengueren Oriola, on moriren fins a 1.400 habitants i, com a càstig, s’aplicaren les lleis castellanes d’immediat. Aleshores, durant la tardor de 1706, Carles III arribà amb un exèrcit de 35.000 soldats a València, on va ser rebut fervorosament: «Estaban locos en Valencia, era una Babilonia toda la ciudad». L’entrada cerimonial tingué especial significació. Es féu pel portal de Quart el 10 d’octubre, el sendemà del centenari de la conquesta, i finalitzà en la catedral amb el jurament dels Furs per part del monarca, prenent amb la mà l’espasa de Jaume I, mentre es feien sonar les campanes de tota la metròpoli durant més de quatre hores. Feia més de 60 anys que un rei no es dignava a visitar el Regne i la injecció d’orgull propi i d'empoderament que significava per als valencians la presència de Carles III fou enorme. 

Tanmateix, per qüestions bèl·liques, en març de 1707 la cort del monarca es traslladà Barcelona i molt poc després, el 25 d'abril, es produí la fatídica batalla d'Almansa, en què el 80% dels 22.000 soldats proaustríacs que participaren foren morts o empresonats, deixant el camí expedit per a l'entrada d'un immens exèrcit borbònic en el territori valencià. També els dos regiments de la Ciutat i del Regne de València, que es trobaven a Requena, foren capturats, de manera que dos setmanes després la capital es lliurà, mentre que altres llocs amb importants fortificacions, com Xàtiva, tractaren de resistir esperant la tornada de l'auxili austriacista. Tanmateix, la ciutat només pogué aguantar durant un mes i el 6 de juny també capitulà, la població fou deportada a peu a Castella, «sin dexar persona viviente», i el 19 de juny fou arrasada i cremada sense pietat. Deu dies després, el 29 de juny de 1707, era publicat el Decret de Nova Planta, mitjançant el qual s'abolien les institucions i lleis pròpies del Regne de València, que passà a ser governat «por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el Universo». Lloables i plausibles per al poder autoritari del monarca i per al centralisme castellà, clar, puix així ho assenyalà al cap de molt poc de temps el mateix Isidre Planes, el capellà valencià esmentat adés, que durant tota la guerra s'havia mostrat aferrissadament proborbònic. Tanmateix, en comprovar els abusos comesos per les autoritats borbòniques, propis d'una explotació colonial, es desenganyà i acabà afirmant que:
Nos echáis las leyes castellanas, en todo destructivas de las conveniencias de los paisanos de este reyno, y esto sólo por mirar a vuestras propias conveniencias, sin mirar a otro fin que a levantaros con todos los puestos de judicatura y govierno político, ajándolo todo con malos y tiránicos modos, sin mirar a otro fin que el de hazer doblones. Advertid que quando leíamos las cosas que refieren las historias mexicanas de las tyranías de los ministros castellanos y las que refieren los portugueses las teníamos por imposturas, pero, quando hemos visto vuestro modo de proceder, que hazemos otro juicio y dezimos: «Tengámonos lástima de ser governados por esta nación [castellana]». 
I, en certa manera, encara n'arrosseguem les conseqüències...

dimecres, 28 maig de 2014

Històries dels austriacistes valencians a Barcelona (1708-1711)

Barcelona en setembre de 1714

Com vaig comentar recentment, el darrer llibre d'Albert Garcia Espuche,  Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714, és un enorme pou de dades per a conéixer la vida dels austriacistes valencians exiliats a la ciutat de Barcelona després de la derrota d'Almansa, en 1707. Moltes de les informacions provenen dels llibres de tres notaris valencians desplaçats, Cristòfol Aguilar, Fulgenci Artich i Joan Baptista Blasco, la clientela dels quals estava composta bàsicament de valencians, que actuaven com una autèntica minoria nacional en la diàspora. Segons indica el mateix Garcia Espuche, aquells notaris "esdevingueren elements de connexió entre els seus compatriotes" i "contribuïren a mantenir les relacions al si de la colònia del Regne de València a Barcelona". A continuació, passe a relatar algunes d'aquelles històries conservades en els esmentats llibres notarials, protagonitzades per valencians i esdevingudes entre 1708 i 1711. En altres posts em centraré en uns altres personatges o en l'acció col·lectiva d'aquell nombrós grup de valencians en la defensa final de Barcelona. 

En primer lloc, l'11 de novembre de 1708 Eusebi Pérez, de València, alliberà l'esclau remer Mohamad ben Mostafà, d'una galera que estava al moll de Barcelona, per tal d'encomanar-li una missió a la ciutat d'Alger, d'on era veí. Havia de presentar-se davant el cònsol de la nació anglesa i aconseguir que alliberaren Vicent Girona, àlies "Molvedre", que era mariner de Peníscola i veí de Sitges, de 33 anys, bru, de cabells negres, amb la cara marcada per la verola i aleshores captiu a la mateixa ciutat d'Alger. Quan Mostafà aconseguira la llibertat de Molvedre, segons el document notarial que va signar: "le pondrá franco de puertas y salida en la playa, de donde, quedando libre, pueda embarcarse en la embarcación que quisiere para venir a España, o qualquiera otra parte, y al puerto o playa donde más le convenga". En cas que no ho aconseguira, Mostafà hauria de pagar a Eusebi Pérez una indemnització de 300 pataques, un tipus de moneda algeriana. Amb tot, no coneixem el resultat final de la missió. 

Díhuit mesos més tard, el 2 de juny de 1710, Pere Tesa, mariner del Grau de València també exiliat a Barcelona, féu testament davant el notari valencià Fulgenci Artich. Ordenava ser enterrat en l'església barcelonina de Santa Maria del Mar i feia hereva la seua dona, Vicenta Romaní, al mateix temps que deixava nota de diversos negocis que se li quedaven a mitges pel tràngol de la mort. Tot i els perills de la guerra, havia continuat navegant entre Catalunya i el regne de València, de manera que deixava a deure diners a un mercader de Barcelona que li havia avançat una suma per tal de portar una càrrega de tramussos de València, a Josep Milà, també mariner del Grau de València exiliat a Barcelona, que li havia donat una altra quantitat per a dur-la a València, potser a la seua família o en pagament de mercaderies, i a Baptista Morales, de Vinaròs, també exiliat, que li n'havia donat una altra per a fer-la arribar a la seua muller, que s'havia quedat en aquella localitat del Maestrat.

A l'any següent, el 13 d'abril de 1711, era batejat en l'església dels Sants Just i Pastor de Barcelona el fill del matrimoni prohibit entre Domingo Barco, llaurador d'Alboraia, i Caterina Mundi. Barco era ni més ni menys que nebot de Joan Baptista Basset i havia estat nomenat governador militar dels voluntaris austriacistes valencians en 1705, fins que va caure en desgràcia quan Basset fou apartat dels llocs de comandament per Carles III. Finalment, Barco acabà exiliat a Barcelona i uns anys després, en 1710, fou condemnat per haver raptat a Caterina Mundi quan era una donzella i haver-se casat amb ella en contra del consentiment de la família. Havien tingut l'esmentat fill, Josep Francesc, però, abans de nàixer, Domingo Barco ingressà en presó , de manera que Caterina hagué de buscar-se la vida pel seu compte. Acabà vivint amb el seu fill a  la casa on s'havia instal·lat a Barcelona l'antic paborde de la catedral de València, Gaspar Fuster, natural d'Albocàsser. Segons deia, li havia oferit una habitació a Caterina, a canvi de la qual li cuinava un "puchero" tots els dies, a ell i al seu criat. Caterina, però, degué endeutar-se amb el paborde, ja que este li retingué dos caixes amb algunes "alaixes" com a penyora, les quals ella reclamà en 1713 davant el notari valencià Fulgenci Artich, ja que no totes eren seues, sinó que també hi havia objectes de Baptista Ros, llaurador de Meliana. Finalment hagueren de vendre algunes de les coses de les caixes per tal de saldar el deute. Poc després Gaspar Fuster embarcà cap al regne de Nàpols, on havia estat nomenat amb l'alt càrrec de bisbe de Bríndisi per Carles III, però fou rebutjat a la seua arribada pel fet de no ser nadiu del país i, aleshores, fou nomenat arquebisbe de Sàsser, a Sardenya, on el bocassí exercí des de 1714 fins a la seua mort en 1720. 

En darrer lloc, Ignasi Martí, mercader i botiguer de la ciutat de València, estigué a punt de ser assassinat a Barcelona per una qüestió d'honor familiar. S'havia exiliat amb el seu fill Josep, de 14 anys, trobant allotjament en casa de Margarida Costa, de 28 anys, i el seu fill, de 8, que vivien a soles i sense mitjans per a subsistir, ja que el seu marit els havia abandonat en 1705 per a servir a Felip V. Abans d'hostatjar-los, Margarida demanà consentiment als seus germans Pau i Marianna, que li'l concediren i fins i tot havien dinat tots plegats de quan en quan. Tanmateix, passat un temps, li digueren que no era decent que els acollira tenint ella marit i intentaren que els despatxara, fins que un dia, l'11 d'agost de 1711, Pau es presentà "aborronat ab sa capa y, sota de aquella, ab una gran carrabina" per tal de "fer saltar del cap lo cervell de Ignasi Martí", qui, segons deia, habitava "profanament ab sa germana". El mercader valencià no es trobava en la casa i isqué el seu fill, que li replicà que "se'n guardaria molt bé de fer saltar lo cervell a son pare, que son pare era un galant home que no feia mal a ell ni a ningú". Finalment, uns veïns observaren l'altercat i feren detindre a Pau, que fou processat judicialment davant la cort del veguer... Tot d'històries particulars que, en general, ens parlen de les dificultats i penúries que molts valencians hagueren de passar a causa d'una guerra civil pròpiament dita, la Guerra de Successió.

dissabte, 17 maig de 2014

Cinc píndoles del baròmetre d'abril de la Generalitat Valenciana

No sabia que la Generalitat Valenciana, com el Govern espanyol a través del CIS, també fa enquestes sociològiques de caràcter públic, però divendres passat el portaveu del Consell, José Ciscar, en va donar a conéixer una, feta durant el mes d'abril per l'empresa d'investigació de mercats GFK. Podeu llegir-ne els resultats globals en la pàgina web de la Generalitat, però ací m'agradaria destacar cinc preguntes que considere significatives des del punt de vista del moviment valencianista:

- Pregunta 19.1: "La Comunitat Valenciana actualment està infrafinançada i per això el govern valencià ha de recórrer al dèficit per a garantir els serveis bàsics dels valencians". Un 49,9% està d'acord amb eixa frase, però un 13,9% no sap no contesta i fins a un 36,2% està en desacord amb l'afirmació. Hola? Deixant de banda que la pregunta pot ser trampa -el govern valencià no només ha de recórrer al dèficit per l'infrafinançament estatal, sinó també per una molt mala gestió pròpia-, el fet que fins a un 50,1% dels valencians, per acció o per omissió, no critiquen l'actual sistema de finançament autonòmic pareix de traca

- Pregunta 23: "Respecte a l'idioma valencià, vosté, personalment, parla...". Només un 30,2% dels valencians parla valencià sempre o quasi sempre, mentre que el 70% restant parla castellà sempre o quasi sempre (un 10% és monolingüe castellà, un 32,8% entén el valencià però no el parla i un 27% parla quasi sempre castellà, però a voltes valencià). Unes xifres que van en consonància amb les que vam comentar ací mateix, segons les quals només el 37,2% de la ciutadania transmet el valencià als seus fills i comencem a vorejar un punt de no retorn, si no es produeix alguna mena de canvi sociològic important.

- Pregunta 24: "Vosté, personalment, se sent...". Un 9,3% més valencià que espanyol, un 59% tan valencià com espanyol i un 29,6% més espanyol que valencià. Són unes xifres en la línia de les que vaig indicar en un recent article de la Fundació Nexe, en base a les dades dels baròmetres autonòmics del CIS de 1996 i 2012. En este cas, però, la identitat dual apareix més forta, en detriment -en dos punts en cada cas- de la prioritàriament valenciana i la prioritàriament espanyola. Res nou baix del sol, doncs. Tot continua més o menys igual en este apartat identitari.

- Pregunta 25: "S'ha enterat vosté de la polèmica que s'ha generat arran de la publicació del diccionari valencià de l'AVL en què es defineix el valencià com a "llengua romànica que es parla a la Comunitat Valenciana, a Catalunya i a les Illes Balears, llocs on rep el nom de català?". Només se n'ha assabentat el 27,3% de la població, mentre que el 71,6% no en sap absolutament res, és a dir, que el valencià ja no genera tant de conflicte com fa un temps, una cosa que segurament es deu a una major pau social sobre la qüestió, però també al seu propi arraconament social progressiu.

- Pregunta 26: "Respecte a la identitat del valencià, ¿amb quina frase s'identifica vosté en major mesura?" El 52,3% considera que el valencià és una llengua diferent del català, el 41,1% que és la mateixa llengua que es parla a Catalunya i les Balears i el 6,5% no sap no contesta. Representa un avanç notable en la consideració del valencià com la mateixa llengua que parlen catalans i balears, ja que fa 10 anys el CIS efectuà la mateixa pregunta, amb un resultat molt diferent: un 64,4% consideraven que eren llengües diferents, mentre que només un 30% les consideraven la mateixa. Per tant, sembla que a més generacions alfabetitzades en valencià, més consciència de compartir llengua -cadascun amb les seues particularitats- amb els dos pobles veïns (eixa relació entre alfabetització en valencià i consideració de la llengua ja es veia en 2004, quan el percentatge més alt de percepció d'unitat de la llengua, fins el 38%, se situava entre els que parlaven en valencià sempre i l'escrivien). Seria també interessant observar els resultats a través de franges d'edat, ja que fins el 52,9% dels enquestats tenen més de 44 anys, però no s'hi ofereix. En tot cas, l'evolució regressiva de l'ús del valencià és evidentment molt més important que este punt. 

De poc servirà compartir conscientment llengua amb 7 milions de catalans i 1 milió de balears si ací només el parlem una minoria marginal. Les dos coses han d'avançar conjuntament, i no una cap avant i l'altra cap arrere, o el valencià acabarà morint per complet en unes poques generacions. Ho ha explicat molt bé l'elxà Joan-Carles Martí i Casanova en una entrevista recent, feta per al documental Què ens passa, valencians!?: "La tornada serà molt difícil, i depén de factors de prestigi i depén també del poder polític, però no és impossible... Dependrà dels propis valencians i dependrà també de factors de prestigi i sobretot de cultura, de cultura per a joves. Per tant, és un tema complex, però no hem de militar en el pessimisme, sinó crec que tenim l'obligació de militar en l'optimisme en això. Jo mateix sóc una persona que parle sempre en valencià en el carrer i em contesten en valencià molt majoritàriament... Quan una llengua ha baixat tant, que torne a pujar no és fàcil, però no és impossible. Això sí, és ara o mai. S'ha de fer en la pròxima generació. Açò no es pot mantenir 50 anys més".

dimecres, 14 maig de 2014

La Catalunya independent dels mapes dels Blaeu (c. 1640-1652)

Planisferi publicat al Theatrum orbis terrarum d'Abraham Ortelius (1570)

El 1570 el cartògraf flamenc Abraham Ortelius publicava el primer atles modern, el Theatrum orbis terrarum, que incloïa fins a 70 mapes, especialment d'Europa, però també d'Àsia i Àfrica. L'obra fou un èxit i fins a la seua mort, el 1598, se'n feren ampliacions amb moltes més representacions i fins a 25 edicions en nombroses llengües (llatí, neerlandés, alemany, francés, anglés, castellà i italià). Coetàniament, el seu col·lega Gerard Mercator publicà també diversos volums de l'Atlas sive cosmographicae meditationes de fabrica mundi et fabricati figura (1578-1595), amb 102 mapes. En aquella època, a finals del segle XVI, qui estava cridat a ser el successor d'ambdós, el també flamenc Willem Blaeu, acabava els estudis de matemàtiques i astronomia amb Tycho Brahe i, com a resultat del seu interés per la cartografia, feia un globus terrestre com els que ja s'havien elaborat en la primera meitat de la centúria i encara es fan en l'actualitat. Poc després Blaeu començaria la seua tasca cartogràfica amb una primera obra de cartes portolanes destinades a la navegació, Het Licht der Zeevaert (1608-1621), que comptà amb el patrocini del parlament dels Països Baixos, protagonistes aleshores de l'expansió naval europea per mig món.

Globus terrestre de Willem Blaeu (1599)

Mentrimentres, a banda de la cartografia marítima, Blaeu també es dedicà a publicar mapes terrestres solts fins que  decidí compilar-los en un atles que millorava els anteriors d'Ortelius i Mercator. En conseqüència, l'obra, editada el 1631, dugué com a títol, simplement, Appendix Theatri A. Ortelii et Atlantis G. Mercatoris. Seria, però, el primer pas cap a la publicació d'un atles propi de Willem Blaeu el 1635, compost per 2 volums i 160 mapes, que fou titulat com el d'Ortelius, Theatrum orbis terrarum, però per a distingir-se'n també es digué Atlas Novus. Les reedicions, ampliacions i traduccions a altres llengües no tardaren a arribar, ja de manera pòstuma, puix Blaeu morí el 1638. Aquell mateix any isqué l'edició en francés, el 1640 una ampliació en llatí, neerlandés, alemany i francés, el 1642 una reedició en neerlandés, el 1646 una altra ampliació en els quatre idiomes esmentats i encara una altra entre 1649 i 1655. En aquella època el taller cartogràfic estava en mans del seu fill, Jan Blaeu, que continuà les millores fins a confeccionar una nova obra que per la seua grandària, 11 volums i 594 mapes, fou anomenada Atlas Maior, començada el 1662 i finalitzada el 1672.

Doncs bé, en estos Atlas Novus i Atlas Maior que s'estenen entre 1635 i 1672 apareixen uns mapes d'Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica que són una versió dels que ja havia publicat per separat el mateix Willem Blaeu el 1608. En concret, el del continent europeu apareix en els atles sota el títol "Europa recens descripta à Guilielmo Blaeuw", envoltat per vinyetes amb vistes de 9 ciutats europees (Amsterdam, Praga, Constantinoble, Venècia, Roma, París, Londres, Toledo i Lisboa) i una representació d'una parella de nobles de diverses nacionalitats (anglesos, gals, belgues, castellans, venecians, germans, hongaresos, bohemis, polonesos i grecs). Però, com que ambdues obres es publicaren i reeditaren durant un període tan llarg de temps, de més de 35 anys, si bé les indicacions geogràfiques i topogràfiques es mantingueren, les fronteres polítiques, en canvi, foren canviant en cada edició, si era el cas. En este sentit, és interessant observar que, bé en els Atlas bé en mapes solts publicats pels Blaeu, quedaren reflectides les modificacions produïdes en la península Ibèrica durant aquella època, ja que la dècada de 1640 fou la de les revoltes de secessió de la Monarquia Hispànica dutes a terme a Portugal i Catalunya, la primera exitosa i la segona fracassada.

Així, en els mapes d'abans de 1640 la península Ibèrica apareix com un bloc sense fronteres interiors, com en els tres primers mostrats avall. Per contra, en d'altres que segurament foren publicats en la dècada de 1640 apareixen Catalunya i Portugal com a territoris independents d'Espanya, segons es pot veure en els mapes 4, 5 i 6. Fins i tot hi ha un altre mapa, el 7, que mostra Catalunya com a part de França, el que en efecte es produí durant la major part de la guerra dels Segadors, ja que només en 1641 es proclamà efímerament una República Catalana, mentre que des de 1641 a 1652 les autoritats catalanes reconegueren els reis francesos Lluís XIII i Lluís XIV com a comtes de Barcelona i, per tant, sobirans de Catalunya. La datació dels mapes és, tanmateix, problemàtica sense una recerca directa en arxius i biblioteques, comptant únicament amb les pocs fiables fonts d'internet, que es basen en estimacions fetes per antiquaris. L'única que sembla un poc més fiable és la de l'edició francesa de l'Atlas Novus que l'Altea Gallery data el 1645 (potser és la del 1646). Es correspon amb el mapa 4, en què Portugal i Catalunya apareixen independents. En el mapa 5 i 6 també ho fan, amb la particularitat que també hi ha les fronteres pròpies de l'Algarve en el primer (un regne nominal que mai no tingué institucions pròpies) i de Galícia en el segon (ací es veu més clarament la separació entre Galícia, Portugal i Espanya). Potser els mapes recollien la situació de 1641, amb una Catalunya i un Portugal apartats de l'obediència espanyola, però en desconec les raons per a les senyalitzacions d'Algarve i Galícia.

El mapa 7, d'una altra banda, recull la situació que es produí formalment entre 1641 i 1652, amb una Catalunya que reconeixia com a sobirà el monarca de França i, per tant, estava integrada dins dels seus dominis. El resultat final, però, és ben conegut i acabà amb la mateixa configuració territorial que s'ha mantingut fins a l'actualitat: Portugal independent i Catalunya dins d'Espanya, segons es pot observar en el mapa 8, datat ja en 1660. No obstant aixo, com també sabem tots, el mapa polític de la península podria tornar a canviar en un futur immediat si el procés independentista impulsat per bona part de la societat catalana acaba reeixint. Catalunya tornaria a aparéixer com a Estat independent 370 anys després de fer-ho en els mapes que els Blaeu distribuïren per tot Europa des del seu taller cartogràfic d'Amsterdam. 


 1. Mapa mural del continent europeu de Willem Blaeu de 1608 (reimpressió veneciana de c. 1646)


 2. "Europa recens descripta" de Willem Blaeu (c. 1635?). Font: Antiquari que el data c. 1630



3. "Europa recens descripta" de Willem Blaeu (c. 1635?). Font: Antiquari que el data en 1647-50


 4. "Europa recens descripta" de Willem Blaeu (c. 1640-1652?). Font: Antiquari que el data en 1645




         5. "Europa recens descripta" de Willem Blaeu (c. 1640-1652?). Font: Postal comercialitzada per la British Library, que fa procedir la imatge de l'Atlas Maior (1662-1672)


  6. "Europa recens descripta" de Willem Blaeu (c. 1640-1652?). Font: Antiquari que el data c. 1630


 7. "Europa recens descripta" de Willem Blaeu (c. 1641-1652?). Font: Antiquari que el data c. 1630

  8. "Europa recens descripta" de Willem Blaeu (c. 1660). Font: Antiquari que el data en 1660

dilluns, 12 maig de 2014

Les súpliques dels valencians austriacistes en 1708

L'arxiduc Carles d'Àustria, Carles III des de 1705 a 1714

Ho vaig explicar recentment al Lletraferit #04 en l'article "Després d'Almansa (1707-1747)" (ací el podeu comprar, si el voleu llegir sencer): l'exili de dècades per mitja Europa dels austriacistes valencians com a conseqüència de l'aixafament borbònic esdevingué una epopeia que a penes coneixem. El seu primer gran pas, en caure la ciutat de València després de la batalla d'Almansa, va ser Barcelona, on estava instal·lada la cort de Carles III i milers de valencians trobaren refugi. El meu admirat Albert Garcia Espuche, que ha dedicat bona part de la seua vida a estudiar l'època, n'acaba d'aportar informacions abundantíssimes en el seu darrer llibre, Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714, una veritable joia que aniré desgranant ací pel que respecta a aquell exili valencià. Hi destaca, primerament, l'anàlisi d'una sèrie de memorials de súpliques que un nombrós grup de valencians exiliats elevà a Carles III en 1708 per tal de rebre alguna ajuda, ja que ho havien perdut tot en abandonar el regne de València. Es conserven a l'Arxiu d'Estat de Viena i, com assenyala el mateix Garcia Espuche, "els drames personals que contenien són molt angoixants i mereixen ser recordats". En repassarem alguns, de nord a sud del país.  

Pere Pla, de Morella, havia lluitat contra els borbònics amb cavall i armes, però ho havia perdut tot a Huete, quan els enemics li prengueren la caravana que conduïa. Josep Buixeda, servint al castell de Peníscola, s'uní com a artiller a les tropes austriacistes i quan València fou ocupada pels borbònics passà a Dénia i després marxà cap a Barcelona, amb la dona i quatre fills. Dionís Albert, de Borbotó, va posar al servici de l'exèrcit de Carles III dos caravanes i dotze mules, juntament amb els seus germans, un dels quals va morir en la guerra i a l'altre li van tallar les dos mans. Hipòlit de Samper, capità de les milícies de la ciutat de València, hi havia deixat la família i es mantenia a Barcelona de la caritat de Josep Folch, comte de Cardona, un important noble valencià que acollia exiliats en la seua casa de Barcelona. Cristòfol Darder, de València, havia romàs al regne tractant de mantindre la resistència austriacista fent-se càrrec de les cartes que arribaven Barcelona, fins que sospitaren d'ell i assaltaren sa casa. Miquel Alegre, de València, havia estat empresonat pels borbònics després de l'alçament de Basset a Dénia i posteriorment, en declarar-se austriacista la capital, havia participat en la seua defensa; després d'Almansa havia marxat amb la dona embarassada i cinc fills a Barcelona, on no era capaç de mantindre'ls, ja que no podia treballar per les greus malalties que patia.

Jacint Benlloch, de Mislata, havia participat en la defensa inicial de València i en les eixides contra els borbònics a Burjassot i Xiva; en caure la ciutat havia hagut d'abandonar la família i marxar a Catalunya, on assistí al setge de Lleida i residia a Barcelona. Josepa Náchez, donzella de Russafa, havia marxat a Barcelona amb son pare, qui havia tornat al regne de València a través de Dénia i s'havia tornat a instal·lar a Russafa, on, des de l'alqueria on residia, prop de la mar, ajudava a mantindre la correspondència secreta amb els austriacistes i oferia recer als que volien eixir de València mentre esperaven una nau; als quatre mesos intentaren detindre'l, però fugí novament a Dénia, mentre la dona i una filla foren capturades i restaven empresonades a les torres dels Serrans. Vicent Carrillo, del Grau de València, havia estat empresonat per austriacista fins i tot abans de començar la guerra, primer a les torres dels Serrans i després en un calabós del castell de Xàtiva durant huit mesos, on havia passat molta misèria, com també l'estava passant ara la seua família, que s'havia quedat a València. José Sanón, de Bunyol, havia estat desterrat a Sicília abans de començar la guerra per austriacista i després havia participat com a capità de fusellers en les batalles de Requena, Xàtiva, Alacant i Múrcia; totes les seues possessions a Bunyol havien estat cremades i la seua família havia hagut de desplaçar-se a Dénia.

Gaspar Moreno, Vicent Grau, Tomàs Martín, Gaspar Just i set veïns més d'Alzira, així com Vicent Albelda, Ignasi Martín, Felip Pons, Nadal Borràs i cinc veïns més de Carcaixent, que havien servit l'exèrcit austriacista per tot el regne i havien deixat arrere casa i família, o residien amb alguns familiars a Barcelona en pobres circumstàncies, demanaven pensions per a poder mantindre's. Vicent Fluvià, de Carcaixent, havia hagut d'abandonar els seus pares i quatre germanes menudes, que no havien pogut fugir amb ell i havien estat expulsats de sa casa pels seguidors de Felip V. Andreu Aguilar, de Xàtiva, havia pagat tropes per a servir l'exèrcit austriacista a Dénia, la frontera de l'Aragó i altres llocs, però havia perdut la hisenda i les cases a Xàtiva i la Llosa, "las quales abrasaron los enemigos". Jeroni Eixea, Antoni Olomar i Basili Bru, jurats de Xàtiva, tots ells a Barcelona, demanaren ajudes col·lectives després del paorós incendi de la ciutat. José de Sepúlveda, d'Énguera, havia fugit de la població abans que els borbònics la saquejaren i havia anat a Barcelona per a defensar la ciutat; després havia tornat a València i havia participat en el setge de Montesa amb el seu germà, amb qui es trobava de nou a la capital comtal després de la derrota d'Almansa. Juan Ermoso, també d'Énguera, es trobava a Barcelona a càrrec dels germans Sepúlveda, després d'haver participat en els setges de la Font de la Figuera i de Xàtiva, on havia perdut la mare, un germà i tot el que tenia. Josep Pastor, jurat de Benigànim, havia defensat la vila fins la derrota d'Almansa, quan havia passat a Dénia i després a Alacant. Miquel Jeroni Garcia, justícia de l'Olleria, havia participat en les batalles de Xixona, Alacant, Xàtiva, Cabdet i Montesa, però finalment havia perdut tot el que tenia.

Salvador Albiñana havia servit en l'exèrcit de Carles III com a voluntari tant a València com a Barcelona i després d'Almansa encara havia anat a la Dénia resistent, on demanava una barraca i un tros de terra per a poder continuar la seua vida en finalitzar la guerra. Fèlix Fort, veí de Xaló, veié com sa casa era saquejada quan els borbònics cremaren el poble, de manera que se n'anà a València, on participà en la seua defensa, i després a Barcelona, on es trobava summament pobre. Josep Navarro va ser el primer austriacista declarat de Novelda juntament amb els seus tres germans, dos dels quals ja havien mort per la repressió borbònica; ell havia intercedit pels austriacistes alliberant uns quants empresonats a Vélez Blanco, que havia dut a Alacant i després a Barcelona, on es trobava amb la seua família i els seus nebots òrfens. Andreu Sevillano, clergue d'Alacant, havia estat empresonat i desterrat en diversos presidis pels borbònics, a Orà, Tarascó i Montpeller, d'on pogué fugir fins a arribar a terres austriacistes de Gènova; demanava ajuda per a sa mare i les germanes, que continuaven a Alacant. Ginés Pomares, d'Elx, es traslladà a Alacant quan la seua vila natal caigué en mans dels borbònics, en la qual, com a "aventurer", tractava d'introduir d'amagat queviures per als resistents. 

I encara n'hi havia més, de memorials i d'afectats per la derrota d'Almansa i el decantament cap als borbònics de la guerra al regne de València, on encara resistien alguns llocs com Dénia i Alacant. La flama, tanmateix, s'acabaria apagant i el gruix de valencians que aleshores suplicaven ajuda a Carles III es concentrà a defendre els darrers dominis austriacistes de la península, és a dir, els de Catalunya, que, com és ben sabut, caigueren finalment en 1714. S'iniciava així, per a aquells que es mantenien vius, una nova etapa de l'exili, esta volta en terra italiana, austríaca, hongaresa, flamenca, anglesa, etc. 

dimarts, 6 maig de 2014

Any 1396: Quan els valencians sabien negociar i imposar-se davant el poder central

Maria de Luna, senyora de Sogorb, que en 1396 es féu càrrec de reclamar la Corona en nom del seu marit, Martí

En la seua magnífica monografia El patriciat i la nació. Sobre el particularisme dels valencians en els segles XIV i XV (2013), Agustín Rubio Vela mostrà abundantíssims testimonis de la consolidació de la identitat col·lectiva valenciana entre finals del segle XIV i començaments del XV, després de la seua primera etapa de formació, que jo mateix vaig resumir ací. Un dels aspectes més destacats d'aquell període fou el que Rubio anomena "indigenisme", és a dir, l'exigència dels valencians per tal que els oficis públics foren ocupats per naturals del regne, en consonància amb el que s'exigia a la resta de territoris de la Corona d'Aragó i, al cap i a la fi, arreu d'Europa. Recentment, repassant les actes de les Corts i Parlaments medievals de Catalunya, he trobat un bell exemple que ho mostra a bastament, bo i indicant l'important grau d'afirmació col·lectiva que les elits polítiques valencianes del moment mantenien en la seua relació amb la monarquia i els altres territoris amb qui compartien poder central. 

Es tracta d'un Consell que tingué lloc a Barcelona en l'any 1396, immediatament després que el rei Joan I morira en un accident de caça, mentre el seu germà Martí, hereu de la Corona, es trobava a Sicília. Els representants principals dels tres grans territoris de la Corona (Aragó, Catalunya i València) foren convocats per Maria de Luna, l'esposa de Martí, que reclamà la Corona en nom d'ell, però necessitava del consell i l'ajuda d'aquells nobles, ciutadans i eclesiàstics per tal de dirigir les regnes de la monarquia fins que el seu marit tornara. Una de les primeres tasques que el Consell abordà, reunit en una de les sales del palau menor de Barcelona, va ser la de nomenar els nous oficials reials que començarien a actuar amb el canvi de monarca, com ara el tresorer, el fiscal, els notaris, els porters o els algutzirs. Així, en arribar a un dels principals càrrecs, el de vicecanceller, que coordinava la impartició de justícia, es decidí triar al català Bernat Miquel, que comptaria amb l'assessorament proporcional de 6 juristes, és a dir, 2 d'Aragó, 2 de Catalunya i 2 de València. 

Tanmateix, els representants de la capital valenciana mostraren la seua ferma oposició, ja que volien tres vicecancellers diferenciats: que tres persones deguessen exercir la dita justícia, ço és, un per Aragó, altre per regne de València e altre per Cathalunya. La reina, no obstant això, nomenà Bernat Miquel en solitari el diumenge 6 d'agost de 1396. Dos dies després, però, els valencians tornaren a l'atac: reclamaven novament la diferenciació de vicecancellers, ço és I de regne d'Aragó, I de regne de València e I del principat de Cathalunya, ja que no acceptaven de cap de les maneres el nomenament d'un únic català: no daria loch o passiència que·l regent l'offici de vicecanceller de Cathalunya tan solament regís o exercís la justícia. Llavors, la reina féu eixir de la sala als valencians i demanà l'opinió de la resta de consellers, que s'expressaren de un en un. El Consell opinava que la millor persona per a ser vicecanceller era, en efecte, el català Bernat Miquel, però presumien que si no condes­cendien al voler e supplicació dels missatgers demunt dits [de València] se poria seguir entre los dits missatgers e lo principat de Cathalunya divisió, e poria tornar en gran dan dels regnes.

Així les coses, tot i que no s'accedí a la petició inicial dels valencians de dividir l'ofici de vicecanceller, el Consell decidí que, ateses les protestes, qui ocupara el càrrec no fóra un català, sinó un valencià: que la dita senyora [reina] faés regir lo dit offici de vicecanceller per un solament, e aquell fos valencià, lo qual, però, la dita senyora nomenaria e elegiria. Amb tot, el nomenament no procedí a fer-se fins a la tornada de Sicília del nou rei Martí, que acabà accedint a la demanada original dels valencians, ja que durant el seu regnat hi hagué tres vicecancellers distints: Macià Castelló per a Catalunya, Ramón de Francia per a Aragó i Domingo Mascó per a València. D'esta manera, els organismes del poder central, d'una banda, podien actuar amb més coneixement de causa a l'hora de decidir sobre afers relacionats amb el territori valencià i, d'una altra banda, comptaven amb persones que defenien els interessos valencians. Això era un veritable poder valencià, procedent d'una forta consciència col·lectiva dels dirigents del regne de València, i no les patètiques mandangues inservibles que ens han venut els partits centralistes valencians en les darreres quatre dècades.

dimecres, 30 abril de 2014

Noms alcoians medievals

 Imatge d'un Tacuinum Sanitatis de finals del s. XIV. Dos dones cuinen i un home menja

Recentment, Ricard Bañó ha publicat Un notal alcoià dels anys 1296-1303, el volum notarial més antic dels conservats a l'Arxiu Municipal d'Alcoi i el segon que es publica en tot el País Valencià després d'Els registres notarials de Miquel Llagària. Sueca 1541-1552, editat per Frederic Aparisi i Daniel Muñoz. Una cosa que m'ha sobtat del referent a Alcoi han estat els noms de persona cristians, deixant de banda els jueus i, sobretot, els molts musulmans que també hi apareixen. S'han fet diversos treballs sobre onomàstica medieval i els historiadors estem acostumats al tipus de noms de l'època, però en este cas, a banda dels típics, hi ha certament uns quants que no havia trobat mai, especialment entre els femenins. De fet, entre els masculins únicament desconeixia els de Montesino i Quilis, associats a dos persones que havien arribat a Alcoi procedents de Terol. Entre els de dona, en canvi, hi ha moltíssims que no havia vist fins ara en documents valencians, com Asena, Avinent, Bonança, Bondia, Esperça, Esbelina, Fullelma, Manresa, Mansèlia, Mascanosa, Meraga, Novella, Orenga, Poma, Selvana o Serena. A banda, hi ha molts altres noms, alguns realment preciosos, com podeu comprovar ací mateix, en el resum que he fet a partir dels índexs antroponímics preparats per Ricard Bañó.

Noms masculins: Albert, Alfonso, Amigó, Andreu, Antoni, Arnau, Assalit, Auger, Barceló, Bartomeu, Blasco, Beneito, Benet, Berenguer, Bernat, Bertran, Bonanat, Bruno, Climent, Diego, Domènec, Domingo, Eimeric, Eiximén, Ermengol, Esteve, Ferran, Ferrando, Ferrer, Francesc, Galcerà, Garcia, Gil, Gisbert, Gombau, Gonçal, Gonzalbo, Guerau, Guillem, Hug, Ibáñez/Hivanyes, Jaume, Joan, Julià, Llorenç, Macià, Marc, Martí, Mateu, Matías, Miquel, Montesino, Nadal, Nicolau, Oliver, Pasqual, Pedro, Pelegrí, Pere, Quilis, Ramon, Roderic, Romeu, Salvador, Sancho, Sanç, Soriano, Tomàs, Vicent, Vidal.

Noms femenins: Alamanda, Alegreta, Andrea, Anglesa, Antònia, Aparícia, Arsendis, Asena, Astruga, Avinent, Barcelona, Bartomeua, Beneita, Benencasa, Benvinguda, Berenguera, Blanca, Bonança, Bondia, Boneta, Bruneta, Burgesa, Catalana, Caterina, Cecília, Clara, Climença, Constança, Damieta, Dolça, Domenja, Elisenda, Elvira, Ermessenda, Esbelina, Esclarmunda, Esperça, Felícia, Ferrera, Florença, Francesca, Fullelma, Guillema, Gràcia, Gilaberta, Gueraula, Jaquesa, Joana, Jordana, Magdalena, Manresa, Mansèlia, Margarida, Martina, Mascanosa, Mataliona, Menga, Meraga, Miquela, Nadala, Narbona, Natàlia, Novella, Orenga, Òria, Pasquala, Poma, Ramona, Rosa, Sança, Saurina, Selvana, Serena, Sibil·la, Teresa, Toda, Urraca, Valençola.
 

dimarts, 22 abril de 2014

Els malnoms dels pobles de la Marina

 
V. Beltran, "Uns crien la fama i els altres carden la llana. Els pobles de la Marina parlen els uns dels altres: gentilicis i renoms", a E. Casanova i L.R. Valero, XXIX Col·loqui de la Societat d'Onomàstica, Paiporta, 2003, p. 61-71

Fa un temps que vaig penjar este mapa a les xarxes socials i molta gent es mostrà interessada i preguntà per la procedència: ací dalt la teniu. Es tracta d'una comunicació del callosí Vicent Beltran, professor de Filologia a la Universitat d'Alacant i autor de nombrosos llibres i articles sobre dialectologia, com els que tracten sobre el parlar de la Marina Alta en general, o els de Pedreguer, Callosa d'en Sarrià, Tàrbena, Guadalest, Benissa i Bolulla en particular. En este cas es dedicà a recollir els malnoms i renoms de diversos pobles de la Marina, tant l'Alta com la Baixa, a partir d'informacions personals i del testimoni de diversos folkloristes del segle XX, com Francesc Martínez Martínez, Joaquim Martí Gadea i Manuel Sanchis Guarner. L'article sencer el podeu trobar ací, en el qual, a més a més, també s'inclouen dites i refranys que es dediquen uns a altres, com "Pegolins, pocs i roïns", "Callosa, cau de rabosa", "A Alcanalí beuen aigua i pixen ví", "A Gata qui no és gat és gata i qui no mossega arrapa", "A Pedreguer el més bovo és rellonger", "En Xàbia desculats, en Ondara fanfarrons, en Benissa senyorets i en Teulada boquimolls", "Per a boçals Pedreguer, per a senyorets Ondara, per a cabuts Xaló, per a jugadors en Gata" o "A la Nucia tramussos, a Polop els fariners, a la Vila els arriers i a Callosa espardenyers". L'autor també parla del malnom aplicat a determinats barris o grups socials específics de diversos pobles, però millor que llegiu l'article vosaltres mateixos. Jo em limitaré ací a desbudellar per escrit les dades que hi ofereix, representades parcialment en el mapa que veieu dalt.

Alcanalí: raboses, beatos, rebordins 
Alpatró: macarrons
Benialí: floriners
Beniarbeig: els de "Sevilla la xica" (perquè hi anaven molts senyorets a estiuejar)
Benidoleig: caparruts o caparres
Benidorm: cornuts, els de la xangla
Benigembla: manyos, setmesins, emponats
Benimaurell: moros
Benissa: fills de frare (per tindre un convent franciscà), barjols, desculats
Benissili: raboses, húngaros
Benissivà: panderades
Callosa d'en Sarrià: espardenyers, Mingos, turrecs, tomacos
Campell: judios
Castell de Castells: fotres
Dénia: descarats
Fleix: cabelis
Gata: borratxos (per haver-hi molt de bar)
Llíber: gitanos 
Llosa de Camatxo: moros
Murla: manyos (per tindre una parla especial o per cabuts)
Nucia: els de "la pequeña Rusia" (per esquerrans), tramusseros
Ondara: pollets (perquè venien pollastres a l'entrada del poble)
Orba: pàmpols 
Orxa: polacos
Parcent: raboses
Pedreguer: boçals, berbenots 
Poble Nou de Benitatxell: mitges faves (per tacanys)
Senija: barjols, italians, israelites, vikingos
Tàrbena: mallorquins, satarbeners, rabuts
Teulada: teuladins
Vall d'Ebo: gansos, secorrats (per carboners)
Vall de Gallinera: interessats, mallorquins
Vall de Guadalest: els de la Montanya
Vila-joiosa: cabres fotudes
Xàbia: desculats, tabascots
Xaló: cabuts, capgrossos

Ja direu si vos són familiars o encara en coneixeu d'altres. Cal dir, a més a més, que hi ha molts malnoms que ací no apareixen, com els de l'Alfàs del Pi, Altea, l'Atzúbia, Beniarbeig, Beniardà, Benifato, Benimantell, Benimeli, Bolulla, Calp, el Castell de Guadalest, Confrides, Finestrat, Orxeta, Pego, Polop, Sagra, Sanet i Negrals, els Poblets, el Ràfol d'Almúnia, Relleu, Sella, Tormos, la Vall d'Alcalà, la Vall de Laguar i el Verger. Qualsevol aportació serà benvinguda!