Formentera, l'illa que va pertànyer a un valencià

De sa natura sia fèrtil

Qui haja anat a Formentera i s'haja detingut un moment a llegir qualsevol guia o fullet turístic sabrà que l'illa no va ser poblada de forma permanent fins el segle XVIII, quan la monarquia anà cedint terres al patró eivissenc Marc Ferrer, que n'organitzà la distribució. Tanmateix, és molt menys conegut que anteriorment, vora tres segles abans, la mateixa monarquia atorgà l'illa a Joan de Vallterra, doctor en lleis pertanyent a una família cavalleresca valenciana -d'origen navarrés, a Valtierra- que va ser jurat de la ciutat de València. Segons declarava una carta de 1422 escrita pels mateixos governants del cap i casal -i transcrita per Agustín Rubio-, la concessió de l'illa, llavors deserta, es feia pels servicis d'aquell en les campanyes militars d'Alfons el Magnànim:

El senyor rey, havent esguard als serveys a aquell fets per lo honorable mossén Johan de Vallterra -hu de nosaltres, jurats- en les expedicions de Nàpols, li ha donada una illa deserta de les illes de Eviça, apellada Formentera.

La intenció de Vallterra era construir-hi una fortalesa per facilitar la defensa contra els musulmans i promoure la població de l'illa.

Jassia que de sa natura sia fèrtil, emperò, per quant és massa propínqua a Barberia e no y ha alcun fort o subsidi, no y gosa habitar alcun, abans a vegades hi han cativat molts christians qui de Eviça passaven per conrear, per sa sterilitat, e y han fets de grans dans moros de Barberia. [...] Lo dit mossén Johan ha en gran voler e ferm propòsit de poblar la dita illa de christians e fer-hi una força... serà refugi de molts confluints en aquella illa.

Tot plegat, com argumentaven els mateixos jurats de la capital per aconseguir una exempció fiscal en favor del nou senyor de l'illa, la població d'una porció de terra fins llavors "buida" augmentaria la Cristiandat i -sobretot- crearia una nova font de producció agrícola i rendes senyorials:

Serà Déu loat, la christianitat augmentada e, fet aquí refugi de christians, la illa darà fruyts, axí spirituals, per edifficació de església e laudació de nom de Déu, com temporals, per cultura de les terres hermes, jassia fructíferes e amenes.

Tanmateix, l'illa continuaria deserta durant molt de temps, fins a l'època de Marc Ferrer, destinada fonamentalment a l'ús que segurament li va donar nom: ser una reserva addicional de forments, conreats de forma esporàdica pels eivissencs que s'hi acostaven de tant en tant.

De pressa sense pressa amb la certesa d'anar bé

Esta nit festassa a la Sala Mirror

Hui comença l'Inquiet, el Festival de Cinema en Valencià organitzat per la Fàbrica de la Llum en estreta col·laboració amb la regidoria de cultura de l'Ajuntament de Picassent. És un exemple de coses ben fetes, passet a passet, des d'una òptica valenciana, adreçada a activar la nostra societat sense renunciar a la germanor i els projectes comuns amb catalans i balears. Però sense subsumir-se, sense oferir penyores que es consideren "irrenunciables". I ho dic pel nom del festival, al qual ja vaig fer referència fa dos anys quan Vilaweb tractà d'"obviar-lo" en retallar sense miraments el cartell anunciador -de manera similar al que "passà" fa poc amb la bandera de València de la carta portolana de Vallseca. El cartell d'enguany no hi havia manera de retallar-lo però s'han entestat a dir que l'Inquiet és un festival de cinema català. Si l'Inquiet és un festival de cinema català, haurem de concloure que la Sagrada Família és valenciana, dic jo...

Per què determinat catalanisme es nega a plantejar les coses amb la normalitat amb què es comencen a formular des del nostre país? Per què posar pals a les rodes i dificultar la tasca de construcció del País Valencià? Com ja vaig dir fa dos anys, fer les coses en clau valenciana -a banda que des del meu punt de vista és allò coherent amb la societat i la història valencianes- permet superar molts conflictes i arribar a molta més gent. Els anticatalanistes sempre estaran ahí -han convocat una manifestació "pacífica" demà a Picassent-, però quin ressò social tindran si van contra un acte que promou la llengua valenciana? Poquet. Fent les coses així, en canvi, sense renunciar al nom propi i dirigint-se prioritàriament als valencians -que és el que ens interessa-, s'ha pogut comptar amb ajudes de la Generalitat Valenciana i la Catalana, de RTVV i TV3, del Levante-EMV i de la mateixa Vilaweb. I l'AVL també ha estat present, bo i donant suport institucional fins i tot en la presentació pública del festival.

I no ha passat res, no ha caigut el cel ni els catalans han deixat de voler participar perquè es diga "Festival de Cinema en Valencià". Ans al contrari, dins de la plena normalitat que hauríem de donar-li tots -una mateixa llengua, dos noms, estàndards policèntrics- s'ha aconseguit l'ajut d'uns i d'altres, s'ha aconseguit suport institucional i s'aconsegueix que els valencians s'estimen la llengua sense vergonyes de cap tipus, alhora que es mostra palesament que els nostres veïns catalans i balears parlen el mateix (i no tenen cap problema si nosaltres li diem "valencià"). Una vegada en marxa pot semblar molt fàcil "acceptar-ho", però me'n conec uns quants que van considerar un sacrilegi que es convocara fa cinc anys un festival de cinema en valencià on es volia encabir la resta del domini lingüístic. Una bona mostra d'aquella actitud encara ressona en alguns àmbits, com els que continuen dient que açò és un festival de cinema català. Quant n'aprendrem?

Supose que no ens queda una altra que seguir la màxima orxatera: anar de pressa sense pressa amb la certesa d'anar bé.

Cognoms valencians, d'origen català i aragonés

Un nou blog a la blogosfera valenciana

Ahir, via Seguidors del blog i via Valencianisme.com, vaig descobrir Catalans i aragonesos, un nou blog, fet per Sílvia, que es dedica a anar penjant en la xarxa l'ingent recull de cognoms de valencians originats en topònims catalans i aragonesos que ha realitzat durant els darrers anys, bo i emprant la ferramenta de cercadors de cognoms de l'INE de la qual ja en vam parlar ací mateix. Diu que té recopilats vora 2.000 que pertanyen a un 1.000.000 de valencians, un 20% de la nostra població. I, a més a més, acompanya cada entrada amb una fotografia del topònim en qüestió i va situant-los sobre el mapa: Selma, Alcover, Querol, Ubieto, etc. Una delícia, vaja.

Si l'anàlisi topoonomàstica medieval va servir a Enric Guinot per deixar clar que la colonització del regne de València durant els segles XIII i XIV va estar protagonitzada majoritàriament per catalans, especialment a la zona litoral, ara blogs com este ens permeten tractar la qüestió -la de mirar als nostres orígens- amb la normalitat que es mereix. Visca la blogosfera!

Rodríguez Tortajada, el president proscrit

Vicent Chilet, Levante-EMV (16.XI.2009)

Ahir hi hagué interés, molt d'interés, al si del món valencianista (polític i esportiu) pel reportatge que Vicent Chilet va publicar al Levante-El Mercantil Valenciano sobre Josep Rodríguez Tortajada, el president del València CF entre 1936 i 1939, "proscrit" en tant que malgrat la seua activa actuació al front del club durant la guerra civil, encara no ha estat reconegut de manera oficial. Ell ho explica molt millor que ho puga fer jo -els mítings a Mestalla, l'homenatge de València a Catalunya, la condemna franquista, el compromís valencianista- així que em limitaré a enllaçar l'article tal i com va ser publicat en pdf (ací, ací i ací) i en imatge (ací, ací i ací). Gaudiu-lo!

Pirateria i caïnisme ecològic

Com que no tinc gens de temps i sembla que la qüestió dels pirates somalis interessa en la blogosfera (n'han parlat, per exemple, Miquel Saumell, Pastoret, Julià Álvaro o Vicent Terol, tres vegades), copiaré un escrit de Manuel Vicent que aborda el tema des d'una visió ben interessant alhora que metafòrica, bo i tocant molts temes: el rescat, el paper dels pirates i també la qüestió de fons. D'una altra banda, quant a la seua denominació -sembla que s'ha posat de moda escriure "pirates" entre cometes-, no ens enganyem, són pirates sense cap cometa, és a dir, segons el GDLC, individus que dirigeixen la tripulació -o que en formen part- d'una embarcació dedicada a capturar altres embarcacions. No hi hauria d'haver dubte en emprar el mot. El problema ve a l'hora de denominar els vaixells de pesca de les grans potències, que són "pescadors", però alhora també podrien rebre el nom de "profitosos", "espoliadors" o "sangoneres de la mar".

Ací l'article de Manuel Vicent, "Caín & Abel":

Llegado el momento, Caín mató a Abel. Tenía que pasar. El agricultor mató al ganadero y gracias a ese crimen metafórico la economía dio un gran paso adelante y comenzó a evolucionar. Abel era un pastor trashumante cuyas ovejas iban arramblando con todo lo que pillaban y atrás sólo dejaban pastos y cosechas esquilmados. Por el contrario, Caín era partidario de asentarse en un valle feraz para dominar y cultivar la tierra. Frente a Abel, un señorito reaccionario bien visto por Dios, Caín era un progresista con gran sentido de la historia. Esta pelea a muerte, que se inició en las puertas del paraíso, aún no ha terminado. Gran parte de las películas del Oeste no han hecho sino recrear ese mito. Y ahora el mito de Caín y Abel se ha trasladado al mar. Los pescadores de altura, explotados por sus armadores y patronos, se juegan la vida en busca de caladeros en aguas internacionales y cuando los encuentran ya no se van hasta dejarlos agotados. Mientras unos marineros compatriotas estén secuestrados por los piratas somalíes, hay que hacer pronto, sin enredos leguleyos, lo que hacían en estos casos los frailes mercedarios: pagar el rescate y asunto arreglado.

Pero una vez liberados, aunque en este momento suene mal, alguien tendrá que decir que es absolutamente bochornoso el espectáculo que dan los barcos de pesca españoles, franceses y japoneses, unos países ricos, felizmente sobrealimentados, en apariencia tan civilizados, despojando frente a las costas de Somalia, una región llena de miseria, de la única riqueza que bulle en sus aguas. Cuando ya no quede un solo pez, se irán, no sin dejar allí instalada la pobreza para siempre. Por supuesto, faenan en un mar libre, pero hasta que el mar no se someta a un cultivo racional, estas flotas pesqueras ejercerán el oficio de Abel, el trashumante, el esquilmador de la naturaleza y los piratas somalíes serán los seguidores del bueno de Caín, de nombre maldito, aunque fue el primer defensor del progreso económico con una quijada de asno. Los antiguos filibusteros, bucaneros y corsarios llenaron un día de aventuras románticas nuestra imaginación juvenil. Puede que estos piratas somalíes no sean tan fascinantes. Sólo tratan de sacar una mínima tajada a cambio del despojo de sus mares.

Ràdio Ghetto

Com supose que molts de vosaltres sabreu, les darreres setmanes han suposat el retorn de Josep Nadal a Ràdio Pego. Ho explicava ell mateix al seu blog, on va pujant els diversos programes, i el Pica'm ja n'ha enllaçat algun. Així doncs, allà els podreu anar escoltant, tot i que ara m'agradaria destacar un parell de les entrades amb les que Nadal ha arrancat el seu Ràdio Ghetto (en la segona he deixat L'u d'Aielo del Botifarra). Com podreu comprovar, va fort...

Ai mare

Ens desdejunem amb la notícia que corre als fòrums valencianistes i que Annanotícies expressa molt gràficament: "La Coordinadora de les Consultes per la Independència de la Nació Catalana inclou al País Valencià i a les Illes".

Material de la consulta independentista a votar en diversos municipis catalans

I em faig jo una pregunta: els mateixos catalans independentistes que s'indignen perquè no volen que els espanyols decidisquen sobre el seu estatut o sobre el seu futur ni que els imposen pertànyer a la "nació espanyola", són els mateixos catalans que inclouen els valencians dins la "nació catalana" i volen decidir la possible integració dels valencians, sense tindre en compte l'opinió majoritària d'estos, en un nou estat-nació anomenat Països Catalans?

Posem un cas anàleg: es posen d'acord totes les comunitats autònomes d'Espanya, excepte Catalunya i el País Basc, i impulsen una consulta amb la pregunta "¿Está de acuerdo con que la nación española continue siendo un estado independiente integrado en la Unión Europea con las mismas fronteras territoriales que tiene ahora?". Els mapes propagandístics destaquen la silueta d'Espanya i ara ve el quid de la qüestió: només voten els habitants de les autonomies impulsores, és a dir, tots els d'Espanya excepte els que viuen a Catalunya i el País Basc. Bonica consulta democràtica!!

Les consultes d'autodeterminació -tohom ho sap- només es convoquen quan comença a haver-hi una majoria suficient que pot contestar SÍ a la pregunta independentista formulada pels convocants. En relació amb això, al territori valencià no hi ha majoria ni per votar favorablement a uns Països Catalans independents ni a un País Valencià independent ni a res més que no siga pertànyer a Espanya. Els agrade o no als catalanistes i ens agrade o no als valencianistes. Però allò terrible de la qüestió és que es convoque una consulta independentista referent als valencians i no voten els mateixos valencians!!

De fet, si hagueren de votar els valencians les coses canviarien molt. En eixe cas dubte molt que els catalans independentistes estigueren d'acord a incloure'ns, ja que el resultat global seria clarament un "NO volem que la nació catalana esdevinga un estat de dret integrat en la Unió Europea". Llavors, a què juguem? Com els valencians no estem convocats al referèndum, doncs a incloure el nostre territori en la pregunta -implícitament- i en la propaganda -explícitament-?

Tindran raó els periodistes que comenten que tot açò de les consultes hi ha gent que s'ho pren com un joc infantil que només serveix per insuflar adrenalina a l'independentisme? Jo em pensava que no, que era una consulta impulsada per una massa crítica favorable a la independència de Catalunya, seriosa i amb sentit de la realitat. Però esta falta de seny -es mire per on es mire- em fa més que dubtar-ho. Ai mare...

Més llimonâ debães

Foto presa a Puxi, Xangai (El món de Maggie)

Amb el post d'ahir va succeir una cosa curiosa que només m'havia passat amb els posts sobre la senyera: molta gent em va fer els comentaris per correu privat i no en el blog. No sé si era per això però tal vegada tenien cert inconvenient a dir la seua sobre unes cites que, si més no, eren un tant bèsties. En tot cas, el blog La llimonà no és de vaes no es quedava en l'humor racial a tort i a dret, sinó que anava molt més enllà; recomane encaridament que li aneu fent una ullada als 84 posts que el sollaner -sembla que no suecà- va publicar mentre feia l'Erasmus a Shanghai (sí, ara n'hi ha a Àsia i Amèrica).

Les cites que es poden fer del sollanero solitario (com deia ell) són múltiples. Mirant per damunt uns quants posts del primer mes, podeu llegir coses i anècdotes com estes:

Bon dia llobarros de la nit [...] Com vegueu vos he ficat la foto de tots els figures. Me mola ser sempre el que ix més mal en totes les fotos, quan me veig una foto a mi mateixa en ixa cara de panac,me entren arcaes. Però sóc aixina de impedit físicament, no es pot fer res.

Damunt, el porno està prohibit en xina. Sí, ho vaig comprobar, no puc accedir a cap web de pornografía. La única opció es ficar el emule i baixar la típica película que no s'ha estrenat en el cine, com Titanic 3

La pobrea abunda, i te perseguix si tens algo de poder adquisitiu. L'altre dia una huela sen venia darrere de mí en crema per a netejar-me les sabates. Hi hagué una persecució, on la huela corria agachà darrere meua intentant ficar-me betum a la sabata. La part roïn es que si li dones 1 yuan a la huela, te vindrán 300 hueles més, o xiquets, o hueles en xiquets.

El viatge anava a ser en Cristopher-Carxòfol i la novia xina, la carahome, però com són els meus amics, no men passaré molt en ells, i ho deixarem com a que tenen un xicotet retràs mental.

Les fotos que veieu són del famós jardí del Mestre de Reds, un tío que era el puto amo dels ejèrcits però que en el fons volia ser peixcaor professional, i anar a per llobarros, doraes i tenques amb males intencions. Finalment ho va aconseguir i es va retirar a una casa amb un llac al mig. El llac está ple de peixets de colorets, el típic carpó de mercat que compraes per vint duros en la infància, però que están ahí més anys que jo i són tintamarros de veritat. Vaig vore un peix taronja-groc de quasi un metre de llarg i un negre de metre i mig. Molen.

I, sobretot, cal destacar dos posts d'eixa etapa inicial. Un sobre el menjar xinés:

Estava [...] un poquet cansat del típic desdejuni xinés : got de soja calenta, ou bollit i bollet de carn o verdures. Volia algo dolçet, un café en llet en algo dolçet. El café en llet l'he conseguit en llanda, así se ven com les coca-coles, no hi ha més remei. Després he entrat a un forn i he comprat, atenció, que gran! Croissants xicotets! Amb sucre per damunt, tendrets, ahí estava jo tot feliç en el curasanet, així que he anat tot decidit a sucar-lo en el café i pegar-li mos... tenía una llonganissa dins, com si fora de pascua...
Sense més solució, i empenyat en alguna cosa dolça, he comprat un bollet, diguent, esta si que és la bona...tenía verdures dins. Els xinos no entenen que és dolç o que és salat. La majoria de voltes demanes coses dolçes i són agridolçes : tenen botifarra, carn de pollastre, verdures o jo que sé més. Per exemple, en el burguer, (que así el menú hamburguesa+beguda = 70 cèntims), la beguda es llet de soja en gominoles. I com te beus les gominoles? en una palleta com el dit de grossa, així quan xuples, te tragues les gominoles. L'hamburguesa, per sort, normal.

I un altre sobre l'apropament a les dones xineses, que no em resistisc a copiar quasi íntegrament:

Así n´hi ha que es pensa que traure el mandurrio a passejar es com anar a comprar aspinacs. Recorde el típic sapo de la meua terra diguent-me : a quan vages a china, a follar sense parar. Al principi pareix una broma, però cada volta va diguent-ho més gent i al final penses, ¿serà de veres, que només per ser espanyol, puc anar al mig de l´avenida de Nanjing, me trac la xufa untà en manteca i s´amorrarán com si el món s´acabara? Personalment no ho he probat, però crec que igual el pegarien un passò, la policia arribaría en la furgona negra (es blanca, però te tanta merda que pareix negra), i te tancaría en un nicho pal resto de la teua vida.
Entonces apareix el típic flipaillo, que diu, home, tampoc és això, lo que vol dir és que vas a ligar com el puto amo, que portes el condó apreparat en la disco (un en cada butxaca, i altre en el piu, per si te s´ascapa algo de tant de roce). Jo vos dic que así ligues igual o menos que Pascualet collint caragols en un hort d´ancissams, per varies raons bàsiques :

• Qui és lleig, és lleig en Valencia, en Shanghai i en el Congo. Ahí no hi ha volta de fulla, la única solució es operar-se o tindre el piu com el camal de llarg.
• Qui no té gràcia pa ligar, no la té así ni en Australia. Encara que t´estudies tota la videografía dels morancos i cruz y raya, no vas a ser més graciós i ligar més. Si eres un pasmarot, ho eres pa sempre, a llegir el diari i a jugar al dominó.
• En China la proporció de homes-dones es uns 10 homes per dona. Allà on vajes està ple de xotos, estic segur que así en negoci de gays triunfarà en el futur. Home, que la majoría de homens son més lletjos que el dimoni xuplant safanories, que tenen cap de genoll o boca de rata traicionera, pues sí. Però si tens que competir en 10 xinarros, alguno estarà bo, encara que tinga la xufa com un cigrò. La cosa està mal.
• Vale, eres espanyol, això igual té feeling en Japó, però a vore si vos queda clar moniatos, que no tots som Antonio Banderas.
• La majoria de dones tenen cara de paret. O siga, son més lletges que tindre el forat del cul en la front, a ixos desesperats de les dones asiatiques, que veuen una porno en una china y se pensen que totes les d´así son igual, o que són com les de les pelicules... ho porten poc clar. Ara no sé que dir-vos, perversions hi ha de tot tipus. Hi ha qui li mola menjar pernil a les tres del matí en la xorra per fora el forat del canonsillo, hi ha que li agrà el sado, etc.. De gustos i obsessions, i morbos, no hi ha res escrit.

En definitiva, de vegades els blogs, tot i que estiguen ja tancats, són una de les literatures més adients per a la nostra atrafegada quotidianitat: textos breus, divertits, originals, a l'abast immediat... Com li deia un anònim que passava per allí al mateix sollaner:

jajajajajajjaj,
por dios q partida d culo xDD
podrias hacerte un videoblog y venderlo a alguna cadena d tv española. te forrabas xD

Bancalets a la Xina?

"Bancalets" a la Xina

Hui torne a recomanar un parell de blogs valencians, però no de bloguistes en actiu sinó de gent que per raons ben concretes ja ha tancat el blog. Tanmateix, els seus posts romanen a internet i són ben interessants. En primer lloc, hi ha El Bancalet, que es tracta del relat i l'explicació del procés de naixement i desenvolupament d'un hortet de mitja fanecada a l'interior de la Marina Alta al llarg d'un any: tomaques, faves, naps, xirivies, carabassetes, pebreres, lletugues, albergínies, bajoquetes, carabasses i faves. La il·lusió del començament, les suors del treball, la recollida dels fruits, les males èpoques... Tot concentrat en 33 posts.

D'una altra banda, hi ha La llimonà no és de vaes (sic), el blog de l'estada Erasmus d'un riberenc a la Xina, també durant un any. Les barbaritats que diu i la naturalitat amb què les explica són de campionat. En acabant d'arribar escrivia coses com esta:

L´altre día, anant a córrer a la matinada, vaig vore una tropa de xinos i xines agenollats en terra. Estavent podant el cèsped. Anaven en una corbella xicoteta segant-lo. No m´ho creuia, així q m´acostí a vore-ho i sí. Hi han varies tropes que es dediquen a això. ¿Per a què gastar-te diners en gasolina per a una máquina sí amb això contrates 20 xinos que ho fan millor, i damunt porguen les males herbes?

I poc després continuava amb una sèrie de comentaris sobre la higiene i el menjar del país:

La ronya es tu amigo i coses d´ixes, com deia, només tenen sabó del lagarto, de pastilla i d´escama i amb això llaven desde la roba hasta les parets.
La taronja xina es més ácida, i casi inmenjable. He arribat tot feliç en el mig kilo de mandarines, i al tastar-les... i collò, pareixia que menjava llima.
Les guarraes que arriben a menjar els xinos superen inclús als mals gegants dels fraggels, que cuinaven suc de fraggels en nap i aspinac. Vos presente en primer lloc la gominola de panolla. Es com la típica fresa o melocotó que et compres en el kiosc... però en sabor a panolla. Es comestible i té la podries ficar en l´amanida (ansalà de la bona).

Els mateixos xinesos no es lliuraven de la crema:

Ahir em presentaren al meu agermanat, o siga, al sapo que t´assignen si eres Erasmus pa que te faça el paripé i t´ensenye la ciutat i se faça el teu amic de per vida. L´odie. Li diuen Wang Ling Feng, però ell vol que li diguen Jack. Com no vull fer-li un lleig li diré Jack Caracremà, xq té la cara ratà i pareix que li bolliren el cap quan era xicotet. [...]
Continuant en la meua historia de Jack Caracremà he de comentar que sóc un desgraciat. ¿Per què a tots els putos suecos els ha tocat una tía d´acompanyant i a mí el puto caracremà? ¿m´han vist cara de perdre oli? Fills de putes.
A expenses dels comentaris racistes i envejosos, que en faré i molts, comence a vore que hi ha de tot, com en tot el món : xinos agres, xinos belicosos, xinos malèfics i especulaors, xinos mafiosos, xinos desconfiats, xinos que xillen, xinos amargats, en inclús xinos quasi negres. Aixina i tot, sempre acabes trobant algún per el que val la pena retirar els insults. O no.

Però els comentaris de tot tipus no anaven únicament adreçats als xinesos, sinó que també els occidentals que l'acompanyaven a la universitat eren objecte de la seua corrosió:

Sí, els suecos són uns impresentables : maleducats , malcriats, beuen cervessa a tot hora, fumen i tiren les colilles per on els passa i els veus uns aires de superioritat que voldries que els agarraren cuatre xinos fent karate i els molgueren a palos. [...]
Nigeriano nacionalitzat sueco, va de listo per la vida. Es el típic que va en cançons de rap, roba llarga i fent-se el passota de la vida. Menja rapé (tabaco d´ixe que se fica en la llengua, lo pitjor del món), i damunt se veu que es un niñato malcriat. O siga, que dona asco y damunt es negre. Tinc que fer una puja a vore que donen més agonía, si els negres o els grocs. De moment els xinos negres (hi han, jo n´he vist per así), s´enduen la palma.

Ell mateix justificava la seua actitud:

Si cregueu que sóc un xenòfobo i un raciste, és que teniu raó. Ho sóc però de tots els païssos i totes les ètnies. Me cague en els suecos, en els danesos, en els xinos, en els alemans, els negrates i els espanyols. Els espanyols són lo més lamentable que cónec. L´altre dia, comprant en la ciutat em vaig pillar a dos espanyols, i curiosament de Valencia. Els salude i m´alegre de poder per fi parlar espanyol, tot feliç, els dic cuatre coses e intente ser amable... passaren de mí com de la merda. Donen asco, venen así a fer turisme i se creuen que poden comprar duros a cuatro pessetes. Uns antipàtics, vamos. I no és la primera volta que em passa. Els espanyols quan venen a Xina i veuen un altre espanyol actúen com si estagueren ahí en Benifaió comprant llonganisses en la carnissería, o siga, passen com de la merda. Ie, que estem a l´altra punta del món!!
¿Sabeu que és el primer que pregunten quan dic que sóc espanyol? Si sé ballar flamenco, si sé torejar, tocar la guitarra i si m´agrà el vi. Bona imatge dels espanyols : ballaors, toreros i borratxos. Inclús el Jack Caracremà volia introduir-me en un grup de fans del toreig, me caguen la puta, en lo que odie els putos bous, i así tots parlant-me del San Fermín, del Litri, de José Tomás i del bou Pinto. Che, aneu a fer la mà!!!

Però tant al principi com al final, no podia més que afirmar que s'ho passà molt bé i que la Xina és tot un món per descobrir i gaudir:

La veritat que estar así mola molt. Sí, els xinos són uns vinagres i me miren com si havera mort un gos a pataes, però dona igual, el país està guay amanta, i disfrutes mirant les coses diferents, tant de cultura, com de menjar, com els fregaos mafiosos. Molta gent crec que estaría espantada, però jo estic feliç. [...]
Anar allí ha sigut un gran cúmul d´experiències, i sobretot, molta comparació entre els xinos i nosaltres, pa al final donar-se compte, com un cercle, que no som tan diferents. M´agrada la seua escritura, la cultura milenaria, i totes ixes coses, però a l´hora de la veritat, són igual de putes que moatros. En tots llocs, hi han putes i drogues, bones i males persones. "Yo... he visto cosas que vosotros no creeríais mai de la vida... xinos tirar gargalls més grans que els del tio Ramón, he vist xinos cagant de peu en la oscuritat prop de la porta del Water... Todos esos momentos se perderán en el tiempo, com la lletà baix el condó (per tots ixos fills bastardos que mai viurán)...

Es hora de sopar..."

Ale, a cascarla.

El parlar del Camp d'Elx

Gràcies a Extrem sud del País Valencià, el blog de l'activista lingüístic Joan-Carles Martí, he pogut conéixer la pàgina web de TeleElx, la televisió municipal de la tercera ciutat del país. Es pot veure en directe i, a més a més, també es poden consultar els diversos programes en línia a través de les seues diferents seccions penjades al servidor de Vimeo. Pel que sembla la programació és quasi íntegrament en castellà, però hi ha un programa, El Camp d'Elx, que es fa en valencià aprofitant que és la llengua materna de la gran majoria de llauradors dels voltants de la ciutat.

En este sentit, en tant que Canal 9 no s'ha dignat en 20 anys a difondre i donar a conéixer els diferents accents de la nostra llengua, en ocasions se'ns fa difícil saber com s'expressa la gent de cada zona. Ací, a través dels vídeos d'esta secció televisiva podem sentir la manera de parlar dels elxans, que potser coneixem a través dels llibres però no tenim present de manera habitual. S'hi pot copsar la caiguda de la d intervocàlica en quasi tots els casos possibles (poer per poder, menuies per menudies, ajua-mos per ajudar-nos, partia per partida, roà per rodada, quear per quedar), els finals en -iua (cultiuar per cultivar, antiua per antiga), l'ús de ha-hi en compte de hi ha o tota una sèrie de lèxic particular (xiquico, manyacos, astò, tafulles, llimpiar, sacar, llevar per portar, etc.). Ací van uns quants vídeos:

Sostres no és Soprano

Despús-ahir Salvador Sostres va escriure un dels bàrbars articles als quals ens té acostumats, tot defensant la tasca de Prenafeta i Alavedra com a soldats i patriotes catalans. En compte de callar la boca i esperar a veure si són condemnats o no pels greus delictes dels quals són acusats, bramava que Espanya no és ningú per venir a jutjar-nos. Mare meua, si tinguera màniga ampla no vull pensar què faria este tipus de gent... Ahir l'escriptor gironí Josep Maria Fonalleras li contestava des de les pàgines d'El Periódico, bo i comparant-lo amb Tony Soprano:

Segons Salvador Sostres, ara resulta que Alavedra i Prenafeta són dos soldats. ¡Ostres! Dos mariscals de camp, més aviat, o dos brigades, nomenclatures militars més adients a la seva còrpora o al seu capteniment. Deixem-ho en soldats. Dos patriotes, diu SS, dos gudaris. És ben curiosa aquesta identificació castrense tan nacionalista [...] «Si han fet de més o de menys per continuar contribuint a la resistència nacional em sembla molt bé», afirma SS. De més o de menys. I és clar que sí: no res, quatre minúcies, unes quantes estafes, un parell de requalificacions. [...]

Les opinions abrandades de Sostres les hauria pogut signar Tony Soprano, perquè semblen ben bé les d’un mafiós. Així de clar. Dir «haver fet de més o de menys», i parlar de qüestions estètiques quan ens referim a principis ètics, és fer servir un llenguatge estrictament criminal, ple d’eufemismes, sarcàstic. Són soldats que, en lloc de disparar o de posar bombes, es dediquen a fer de més o de menys, perquè «sempre hi ha qui s’embruta les mans perquè no te les hagis d’embrutar tu». És una bona i patriòtica definició, sí senyor. Jo en tinc una altra, que està gravada en llatí als tribunals americans: «Que es faci justícia encara que el cel s’enfonsi».

Per favor, senyor Fonalleras, Tony Soprano té molta més classe que Sostres. I, a més, estima els aneguets, no els fa paté!

De l'Horta a terres basques, passant pel comtat de Cerdanya

Ramat al Ripollés

Finalment, esta setmana ni tan sols he tingut temps de fer el repàs a les novetats blogosfèriques interessants que em proposava. La intenció era fer "posts de resistència", que encara que foren curtets serviren per no perdre el contacte amb vosaltres. En tot cas, la tònica serà esta -la d'escriure poc i breu- durant un temps, ja que quan s'apropen els terminis de finalització de recerques no hi ha massa temps per a fer res més que escriure, menjar i dormir. Tornant al tema inicial, un dels blogs que volia destacar és L'Horta pam a pam, que va nàixer este estiu i és un goig veure les seues fotografies i llegir els seus coneixements sobre el món de l'horta nord de València, la millor conservada.

En tot cas, més enllà de la recomanació hi ha una cosa que m'ha cridat l'atenció: el nom de l'autor, que és Ximo Galarza, qui sembla que és un meravellós professor de valencià i regidor del BLOC a Massamagrell. La qüestió és que el cognom, Galarza, m'ha fet vindre al cap un mot idèntic, galarza, que em va aparéixer en una recerca sobre fiscalitat a la vall de Ribes, hui en dia al Ripollés, a l'antic comtat de Cerdanya. Les galarzes -també galorzes o gallorces- eren els ramats d'ovella forasters que venien del pla a pasturar a les muntanyes de la zona, però el que més em va sobtar és que l'etimologia proposada per Coromines relacionara la paraula amb l'idioma basc: de gailortzen, gailortzea, derivat també en gaillur, gallor, galdur, amb el significat de "cima", "part alta de la muntanya".

El contacte entre un cas i l'altre seria el substrat de la llengua iberobasca que es pensa que es podia parlar a tota la zona pirinenca des de l'Atlàntic fins al Vallespir, la qual ha deixat sobretot petjades a les parts catalanoparlants més occidentals com la Ribagorça i el Pallars, on, per exemple, trobem els topònims Benavarri, Gerri i Algerri. Galarza o gallorsa, per la seua banda, seria una de les mostres més orientals d'aquella influència lingüística. No és estrany, doncs, que, coneixent el possible origen i evolució del mot, m'haja sorprés una mica trobar-lo al bell mig de l'Horta nord, encara que siga en forma de cognom. En tot cas, gràcies i enhorabona pel blog, Ximo.

No tots són iguals

Hi ha molts polítics honrats (i també molts deshonrats), però n'hi ha d'altres que no només són això sinó que, a més a més, són conseqüents amb la seua creença ferma en el sistema democràtic i el servici al ciutadà, són lleials, íntegres, dignes i honestos. Un dels que es mereix eixe reconeixement, per les seues actuacions reiterades, és l'exdiputat Carles Arnal, d'Els Verds-Esquerra Ecologista (deixant a un costat els embolics entre els diversos partits verds valencians).

365 contes

Com que esta setmana vaig ben curt de temps, la dedicaré a recomanar altres blogs... El primer d'ells és 365 contes, una iniciativa de la multibloguista Bajoqueta que consisteix a publicar diàriament i durant un any un conte d'una extensió màxima de 365 paraules (instruccions). El millor és que no els redacta ella sinó que comboia mitja catosfera a participar per tal de tindre els 365 dies de l'any un conte inèdit que llegir. Com que la participació valenciana de les més de 70 persones que han contribuït de moment amb els seus textos és ben minsa (Vidapervida, L'aixeta i no sé si algú més), vos anime des d'ací a enviar alguna de les vostres històries literàries breus. Encara queden 181 contes per omplir l'any i com a premi final hi haurà la publicació d'un llibre amb tots ells. Ja sabeu!

Memòria i identitat. Méndez i Barcelona

L'horroritzava perdre la seua memòria, és a dir la seua identitat, és a dir la necessitat de formar part del temps que ja se n'havia anat.

Méndez (2006), Francisco González Ledesma.

"Arreplegats del femer", el fons de pergamins de Nicolau Primitiu

Nicolau Primitiu Gómez Serrano (Sueca, 1877 - València, 1971)

A l'Arxiu del Regne de València hi ha un fons de 1.486 pergamins diversos anomenat "Nicolau Primitiu", atés que el va donar l'empresari, bibliòfil i editor homònim. En el catàleg corresponent, abans d'abordar la regesta i les característiques de cada document, s'inclouen un parell de cartes que el mateix Nicolau Primitiu Gómez Serrano va escriure en 1939 i 1967 acompanyant les dos remesses de pergamins que envià. En la primera d'elles, el sendemà de l'entrada de les tropes franquistes a València, explicava en valencià al director de l'Arxiu, Ferran Ferraz Penellas, la destrossa patrimonial que havia suposat l'estat de guerra:

Al principi la ordre fon de cremar-ho tot i destroçar-ho, sens aprofitar-ne res; a poc els va entrar, emperò, el "bon seny" i començaren a intervindre comitès i draparies, ab orde expressa de destinar el paperam a les fàbriques de paper. [...] Els pergamins, com les fàbriques de paper els rebutjaven i reclamaven el llur pes en paper, els drapaires anaven tirant-los als camions de la nedea pública, mes eren ab tal quantitat, que aquests tampoc volien carregar ab ell i acabaren per tirar-los al riu, d'on, els que no eren cremats pels xiquets, anaven a la mar. Els de la nedea anaven a les Cambres Becari on eren convertits en fempta i els de les fàbriques de paper eren tirats als muntons del rebuig d'on, per a fi de comptes, després del retriat, anaven a alimentar les fogaines de les calderes. Molts altres anaren a parar als femers de l'horta.

El balanç feia feredat (especialment a ulls d'un medievalista):

Nós no creuríem massa desatinat supondre'n una pèrdua [de pergamins] de més de 20.000 en el Regne de València, entre arxius eclesiàstics, municipals i particulars i, encara, una innumerable quantitat de còdex, cabreus i altres. [...] Més d'un centenar de quilograms de sagells de plom s'endugueren d'una draperia del carrer de Calatrava, procedents, principalment, de l'Arxiu de la Cúria, segons ens va dir un drapaire.

En tot cas, el mateix Gómez Serrano explicava que s'imposà com a missió rescatar tots aquells pergamins que poguera, arreplegant-los dels llocs on els tiraven, comprant-los als drapaires o preguntant a les fàbriques. Tanmateix, els problemes n'eren molts:

Realment la tasca veritable no poguérem encetar-la fins les darreries de 1936 i era ja un poc tard. [...] Ens dedicàrem a netejar i remendar els pergamins, molts arreplegats dels femers, estaven podrits i inservibles [...] Les fàbriques de paper, com la major part d'indústries, estaven en les mans dels comités revolucionaris, comunistes llibertaris de la CNT-FAI. [...] No era fàcil acostar-se a un drapaire ni menys a una fàbrica de paper, a demanar que'ns deixaren veure i triar, sens el perill, que podria tindre greus consecuències, d'ésser tractat de "beat" o de "fassiste". [...] A poc a poc anàrem guanyant-nos la confiança de drapaires i fàbriques de paper. D'alguns, emperò, no poguérem guanyar-nos-la mai. Férem quan poguérem, mes poguérem poc.

De fet, com explicava en 1967 al següent director de l'Arxiu, Constantí Ballester Julbe -ho feia ja en castellà a un membre de Lo Rat Penat, un signe dels temps i de les conseqüències socioculturals de vora 30 anys de franquisme- només el deixaren fusar en una fàbrica paperera:

Sólo en una de las fábricas de papel -La Papelera Levantina del camino de Burjasot- me dieron permiso para que los sábados por la tarde, en los cuales solo estaba el portero, podía entrar y llevarme los pergaminos que encontrase, pues el portero estaba en conocimiento de ello y no diría nada.

Tot plegat, només volia deixar constància pública del gest de Nicolau Primitiu Gómez Serrano, un prohom valencianista que era plenament conscient de la importància de la conservació del patrimoni i l'estudi del passat valencià. Com resava la llegenda del seu ex libris, ens dedicarem a Treballar, Persistir, Esperar en el camí del valencianisme.

"Fret de collons"

Sembla que comença a arribar el que
a esta gelateria de la ciutat d'Alacant en deien fret de collons.

Amb les ganes

De la final de l'any passat

Hui, a l'hora de la partida, des de Barcelona podré mirar "Pequeño mundo antiguo" a Canal 9, una pel·lícula sobre la Llombardia del segle XIX. La principal final de Pilota Valenciana -"el nostre esport nacional" com li agradava dir a Tagarinet- no es podrà veure en directe ni ací ni tampoc -segons m'informen als comentaris- al territori valencià, on la "primícia" la donen en diferit en Punt2 a les 14:50, tres hores després que comence la partida... Gràcies per eixe gran suport a la pilota, dirigents de RTVV!

Addenda: Els que estem fora del país ens haurem de conformar amb veure la partida en diferit a partir de les 19:15 h. per TVVi en línia.

"Todo español lleva un almogávar dentro"

Santíssim Crist de "Ánimas de Ciegos",
patró de la Brigada Paracaidista Almogávares VI

En realitzar la investigació sobre els almogàvers de la qual parlava l'altre dia, vaig comprovar que en un determinat moment, quan el nacionalisme català prengué volada a finals del segle XIX, el mite passà a ser pràcticament un monopoli del catalanisme. Tanmateix, hi havia una línia dins del nucli dur de l'espanyolisme, en ambients militars, que havia mantingut la memòria almogàver, l'exponent més destacat de la qual era la recent publicació de les narracions històriques Yo, Berenguer de Rocafort (2005), Los almogávares y la orden del Temple (2008) i La misión secreta (2009), escrites per Guillermo Rocafort, suposat descendent d’aquell cabdill almogàver.

De fet, la primera novel·la va ser presentada per Ricardo de la Cierva i el general Fontenla al "Centro Cultural de los Ejércitos" de Madrid i va ser motiu d'una gira de conferències dutes a terme pel mateix Rocafort, fent reviure el mite almogàver dins l'exèrcit espanyol. La crònica de la xarrada que impartí a la "Hermandad Nacional de Antiguos Caballeros Legionarios," per exemple, explicava -en un estil que recordava altres èpoques- que Rocafort reivindicó la “españolidad” de la Compañía Almogávar, y aportó datos irrefutables que fueron unánimemente aceptados por la numerosa concurrencia. Igualment, en la del "Centro Cultural de los Ejércitos" oferí todo un “baño almogávar” para revivir nuestros espíritus dormidos por el asfixiante clima que nos rodea i concloure, ante el aplauso de un público entregado, que todo Español lleva un Almogávar dentro.

Així mateix, es va impartir una altra conferència a la BRIPAC, la Brigada d’infanteria lleugera paracaigudista de l’exèrcit espanyol creada en 1953 amb el sobrenom de "Almogávares", l’himne de la qual acaba cridant: ¡Por España! ¡Desperta Ferro! Es mi lema triunfar o morir. Rocafort valorava aquell acte amb les següents paraules:

Desde lo alto de esa Torre, firme y robusta de España, que es la BRIPAC, me queda la satisfacción de haber convivido durante unas horas con los Almogávares del siglo XXI. Quiero agradecer a todos los mandos y tropa que me han permitido llevar la “llama almogávar” a los espíritus de los bravos paracaidistas cuyas gargantas todavía vibran gritando el ¡Desperta Ferro! Ahora me queda culminar el Everest, y no me pienso contentar con ello, sino que no pararé hasta que las Banderas de los Almogávares y su Monumental Historia ondeen en los corazones de todos los españoles.

A més a més, eixa branca almogàver espanyolista, tot i que insignificant, té unes ramificacions si més no curioses, com es pot comprovar, per exemple, en la concessió del premi escolar "Ejército 2009" fa a penes uns mesos als 120 alumnes de 3r d'ESO del col·legi Tajamar de Madrid pel treball "¡Por España!¡Desperta Ferro!". En podeu trobar una sinopsi ací, on s'explica que, a banda de l'estudi històric, els mateixos Berenguer de Rocafort i el general Fontenla feren dos conferències al col·legi i els xiquets visitaren les instal·lacions de la BRIPAC a Paracuellos del Jarama. Un dels objectius declarats del treball era acercar el Ejército al alumnado, de 14 i 15 anys; no és d'estranyar si tenim en compte que el col·legi Tajamar és un centre d'ensenyament concertat de l'Opus Dei. I, de fet, sembla que l'objectiu es va aconseguir:

La visita [...] hizo que los alumnos regresaran en “estado de shock” por el ejemplar comportamiento y atención de todos los miembros del acuartelamiento para intentar mostrarnos su rutina [...] Desde ese día, creo que se ha logrado que algo más de un centenar de adolescentes sientan a los “paracas” como algo suyo, que se hayan reducido las distancias, en muchas ocasiones forzadas o manipuladas, entre ellos y el Ejército, que su idea de España como Nación se sostenga en la alternativa de una sólida base histórica-militar además del reconocimiento, a modo de ejemplo, de los ídolos nacionales y sus ya habituales gestas deportivas.

Els testimonis d'alguns dels xiquets també van en eixa mateixa línia:

"Me gustó el compañerismo que se respiraba…y el pensamiento de la misión ante todo, ideal paracaidista que escuché de boca de un paraca durante la visita".
"Nos enseñaron los coches que tenían. Había de 2 tipos, el URO, que es de fabricación española y es como un Hummer H1, con un motor de 163 CV y el IVECO, que es de fabricación italiana y llevaba un motor de 190 CV. Cada rueda del URO valía 2.500 €… el paraca que iba con nosotros nos contó que en Afganistán los americanos, que llevaban el Hummer, se quedaron impresionados con el URO porque era más fácil de utilizar que el suyo."
"Me quedo con la última diapositiva en la Conferencia: Sobre nosotros, Dios. Con nosotros, la Victoria. En nosotros, el Honor. ¡Triunfar o morir!"

Tota una sèrie de valors, associats al militarisme, la religió cristiana i l'exaltació patriòtica espanyola, impulsats -qui ho diria- a partir de l'estudi dels fets històrics dels almogàvers. Pobrets aquells si alçaren el cap! Tot i que, ben mirat, pobrets tots -Jaume I, Vinatea o molts altres- si alçaren el cap...

Fogons de la Barceloneta

Què dirien a la Ribera del nom d'este restaurant de la Barceloneta? Ja ho deia Sant Joan Fuster que a Suecə to' són putes i fogons! (segons la Valenciclopèdia...)

Gafes, ulleres i el valencià de Guardamar

Tota la vida dient "ulleres". Después hu deixàrem de dir perquè no era modern: havíem de dir "gafes". I ara senc io als meus néts dir "ulleres" una atra volta. Veges tu la tonteria que teníem denans!

Eixe és un testimoni extret de les enquestes sociolingüístiques fetes per Carles Segura per al treball Variació dialectal i estandardització al Baix Vinalopó (2003), que es pot llegir parcialment al Google Books. M'ha cridat l'atenció perquè va haver una vegada que em vaig plantejar si la paraula castellana "gafas" provindria d'una arrel comuna al verb valencià "agafar" (tot i que després he sabut que Corominas proposava la procedència de l'arab "qafa" i que un altre possible origen és el mot "garfa", relacionat amb "garfio").

Reconstrucció gràfica de Guardamar en 1700 (Francesc Aracil)

El llibre també recull una altra història ben interessant, una rondalla de la zona que 'explica' perquè el parlar guardamarenc està fortament influenciat pel castellà, i fa així:

Diuen que fa molts anys, quan es va crear el món, el Nostre Senyor anava per les nostres terres repartint les llengües [...]
- Vosaltres parlareu en valencià -diuen que va dir quan arribà a Elx.
O bé, en un altre lloc:
- Vosaltres parlareu en castellà - va dir quan s'endinsà per l'horta d'Oriola. [...]
Quan se'n tornava cap a Guardamar, ja era un poc tard i el Nostre Senyor es trobava molt cansat. I conten que, en arribar a la costera del Montcaio, estava tan fatigat que es va asseure damunt una pedra i no va continuar el seu camí. Llavors els de Guardamar el van veure i, com que estaven esperant-lo, quan s'adonaren que no venia, li cridaren:
- Senyor, i nosaltres? En quina llengua hem de parlar?
El Nostre Senyor, que en aquell moment no tenia ganes de calfar-se el cap de tan cruixit com estava els va dir:
- Ai, fills meus, vosaltres parleu com sapieu.
I per això diuen que els de Guardamar, quan parlen, barregen molt el castellà i el valencià.