dimecres, 10 de juliol de 2019

De "petxilines" i història

Xiques jugant damunt d'un gran petxiner a Florida en la dècada de 1950

Hi ha tota una branca científica que els estudia: l’arqueomalacologia. Són uns fascinants jaciments repartits arreu del món, d’Escandinàvia a Àfrica, passant per tota Amèrica, de nord a sud, o les més variades illes asiàtiques i polinèsies. Reben infinitud de noms amb un mateix significat: køkkenmøddingerkaizuka, tumpukan kerang, shell mounds, concheros, sambaquis, escargotières... És a dir, petxiners. Unes imponents muntanyes de restes de petxines de tota classe conformades per generacions i generacions de societats de caçadors-recol·lectors que trobaven en els mol·luscs una de les seues principals fonts de nutrició. Tellines, clòtxines, navaixes, petxinots, berberetxos, percebes, caragols, ostres o pegellides, en proporcions diverses en funció de la fauna marina local, configuren immensos tossals, a vegades de desenes de metres d’altura i diversos quilòmetres de longitud. Els més antics són del Paleolític Mitjà, de fa vora 100.000 anys, però es van generalitzar des de fa uns 40.000, amb l’aparició de la nostra espècie, el Sapiens sapiens. I si bé els més impressionants pertanyen a zones de l’Atlàntic i el Pacífic, també n’hi ha a la Mediterrània, com els de Nerja o el Barranquet, en el terme d’Oliva, així com altres importants concentracions de petxines associades a llocs d’hàbitat mesolítics i neolítics, com els de la Cova Ampla de Xàbia i la Cova de les Cendres de Moraira

En estos darrers predomina clarament un gènere de mol·lusc molt per damunt de la resta: la patella vulgata, és a dir, la pegellida, les petxilines, que diríem en el meu parlar benisser. No és estrany, per tant, la sensació immediata d’atavisme que u sent, des de ben menudet, quan, mariscant per les roques, n’agarra dos i, simplement ajudant-se amb cadascuna de les seues respectives petxines, en trau la molla i se les fot directament a la boca. Hi ha tot el gust de la mar que les colpeja dia i nit durant anys –fins a vint en poden viure– i de les algues de les quals s’alimenten, però també hi ha, dins nostre, una antiga sensació, un ancestral mecanisme vital que ens connecta, com un cordó umbilical que viatjara al llarg dels temps, amb les pràctiques gastronòmiques més bàsiques dels nostres avantpassats de fa desenes de milers d’anys. Estem executant, en eixe moment, un dels actes més repetits i antics dels albors de l’actual espècie humana, com quan mirem inextingiblement el foc, caminem, parlem o fem l’amor. I, primigèniament, eixa sensació jo l’he viscuda de manera indefectible a les costes de la Marina

Quan pense en la comarca, inevitablement, pense en la mar. Tot i ser urbanita, nascut a la ciutat de València i havent passat la major part de la vida en ella, estic enfeltrit de la Marina. No només per ser el lloc on passava molts dels caps de setmana i els estius de la infància i l’adolescència, sinó perquè –i d’ací les repetides estades– tota la família immediata, com a mínim fins als besavis, és en la pràctica totalitat del poble de Benissa. Ni volent-ho, hauria pogut escapar per complet del monumental pes cultural que això comporta: en la llengua, els costums, les maneres d’afrontar la vida, els gustos culinaris... Només quan arribes a certa edat t’adones de la importància i la consistència d’eixe llegat. Com vas aprenent amb el pas del temps, tot i la crida ancestral, el comú dels mortals pot no vore normal menjar petxilines a la vora de la mar o fer desenes d’eriçons un dia qualsevol –quan no hi havia perill de sobreexplotació–, com qui baixa a esmorzar al bar. L’atavisme, no debades, també cal cultivar-lo, també és cultura. I eixa cultura ens marca una posició d’eixida sobre la qual podem modificar aspectes, però que conté un nucli genètic hereditari de primera magnitud. 

Sense anar més lluny, crec que jo mateix em podria alimentar tota la vida dels elements més essencials que la família m’ha sabut transmetre. Començant pels salaons, com la melva, els capellans, el bull, la moixama o l’abadejo comprats al mercat de Dénia, que el meu avi devorava per a sopar amb una tomaca i un bon raig d’oli, sucant-hi mitja viena de pa. Continuant per les coques, com les tapades de pèsols i d’espinacs, que feia la meua àvia guardant sempre pasta de sobres per a fer el que a mi més m’agradava, purs i simples caspellets, sense mescla; o les destapades d’anxova i de mullador, com les que pastava ma tia en el forn de pedra de la caseta dels Grumers i al final de l’estiu menjàvem, i mengem, delitosament acompanyades d’un bon xinglot de raïm –el mullador, s’ha de dir, que encara guanya més si se li afigen uns trossets de tossilao, un preciós localisme benisser per a referir-se a un altre salaó tonyiner, el sangatxo–. També podria alimentar-me en exclusiva dels peixos de tota classe, mabres, sargs, meros, palometes, pagells o mollets, que pescàvem amb la canya valenciana pels volts del port de Calp; quin bon aficionat a la pesquera podria dir que no, per exemple, a un bon cruet de peix o a un deliciós plat de polpets fregits amb allets... 

I si parlem de peixos i de polps, més enllà del putxero d’ídem, que no s’ha estilat mai a les cases de la meua família, recorreria, sens dubte, a l’arròs caldós de polp, amb eixe gust tan profund i colossal, o a alguns dels meus arrossos favorits: la marinera, l’arròs a banda, el de floricol i abadejo o el d’espinacs i aladroc –que a Benissa, de fet, són un únic plat, amb els quatre ingredients junts–. Però tampoc podrien faltar els arrossos amb carn, com el sec o al forn, amb bona cosa d’embotit, botifarres, sobrassades, llonganisses blanques i roges, imprescindiblement de la zona, de Senija si pot ser. Per no parlar de l’embotit a soles, sequet a rodanxes, per exemple, o més cru i torrat al caliu de les brases, juntament amb uns bons clafolls de ceba amb melva, bull o anxova... També, evidentment, cal alleugerir de tant en tant i, en conseqüència, què millor que un putxero, vinga el fred o vinga la calor, que sempre va bé tindre caldo i alimentar-se d’una menja de verdures i carn –les pilotes embolicades en col, per favor!– tan completa com eixa, ben arredonida per un parell de gots de vi del terreny. O un espencat, amb la primorosa olor de les albergínies i les pebreres torrades inundant la casa. O un plat de faves sacsades, amb els sacsonets justos i curosos que la recepta demana. I, fruita a banda, acabaríem de forma recurrent amb algun tros de coca o un pastisset, de carabassa o ametla a poder ser, com els que fan a Xaló, o amb un bon grapat de panses, acompanyats d’uns colpets de mistela per si la cosa no resulta suficientment dolça...

Desconec què en dirien els nutricionistes, d’esta selecció del llegat gastronòmic familiar, comarcal i antropològic. Potser podria semblar una dieta bàsica i reduïda, però, com qui no vol la cosa, amaga i compon, sens dubte, un meravellós puzle de la història de l’alimentació, adaptada a eixe xicotet tros de terra que va de la serra de Gallinera al cap de la Nau. Des de l’atavisme prehistòric del consum directe dels mol·luscs fins a l’expansió del negoci de la pansa i els licors en el segle XVIII, passant pels salaons fenicis; el pa, el vi i l’oli de la tríada greco-romana; els productes asiàtics i indis, com els espinacs, l’arròs i les albergínies, importats per la cultura araboandalusina, així com el seu gust pel dolç; l’auge de l’embotit en l’edat mitjana, elevat als altars a la comarca amb l’arrelada cultura porcina duta pels mallorquins que substituïren els moriscos en època moderna; o els productes arribats en aquells mateixos moments des del continent americà, com les tomaques, les pebreres i les carabasses. Quasi res porta el paperet! Supose que, en la justa mesura i amb complements, resulta un conjunt alimentari ben sa i substanciós. Suculent, si més no. 

Lamentablement, la majoria de nosaltres, més encara en àmbits i professions urbanes, ja no tenim el temps, les rutines ni els espais necessaris –o no els volem trobar– per a reproduir amb assiduïtat eixe magnífic lot culinari conformat al llarg de la història per una sèrie de factors que varien de zona a zona i de societat a societat: els recursos naturals a l’abast en cada lloc, l’aclimatació al terreny de productes arribats d’ací i d’allà per les més diverses circumstàncies, l’adopció de grat d’aportacions gastronòmiques transmeses per minories o agafades de cultures veïnes i, finalment, l’art casolà i col·lectiu d’anar combinant tots eixos elements fins a trobar el punt exacte del gust, la textura, l’olor, el color, la presència i la nutrició necessàries per a incorporar un plat determinat al receptari propi. Mentalment, culturalment i físicament estem a anys llum dels pensaments i les concepcions d’aquells Sapiens sapiens que fa 40.000 anys s’alimentaven massivament de petxilines vora la mar, però el colp de sabor que ens envaïx en menjar-nos-en una ens lliga a tota una història humana que ha sabut fer creacions tan portentoses com la cuina de la Marina.

Pegellides (patellae vulgatae) agafades a la roca

Notes:
1. Text que es troba publicat, juntament amb moltes altres col·laboracions literàries, periodístiques i etnogràfiques, així com un extens receptari, en el llibre de Josep Vicent Miralles i Marisa Piles, La cuina de la Marina Alta, disponible des del següent enllaç per 22,95 euros sense cap cost d'enviament: http://bit.ly/2JtEphv.
2. Arran de la publicació del text he sabut que, tot i la familiaritat amb la qual he crescut al costat d'elles en les costes de la Marina i les Pitiüses, els científics consideren actualment les petxilines una de les espècies marines amb major perill d'extinció a la Mediterrània en l'actualitat. Per tant, cal deixar-les viure: http://bit.ly/30r9IPv. 

La cuina de la Marina Alta, un llibre imprescindible per a conéixer la cultura culinària de la comarca

dissabte, 22 de juny de 2019

Joan Francesc Mira: el paradís merescut

Joan Francesc Mira en la Gala de Sant Joan dels Premis Lletraferit. Foto: Eva Máñez

Ara que tinc la difícil faena de glossar i lloar la trajectòria de Joan Francesc Mira ho faré començant per recordar les paraules que diuen que va dir Roderic de Borja: “el nostre temps no és propici als delicats de cos o d’esperit, si és que algun altre temps ho ha estat, ni per als qui no tinguen el cap ben posat damunt dels muscles”. Bo, en realitat eixes mateixes paraules no van eixir mai dels seus llavis, sinó que és el que Joan Francesc Mira va fer dir al personatge central, i imponent, de la seua novel·la Borja Papa, amb la qual ens va fer viure la vida de la Roma de finals de l’edat mitjana i la vida de la família més poderosa de l’Europa del moment, una família de valencians. Aquella obra, amb el cap molt ben posat damunt dels muscles del seu autor, condensa com poques els nobles interessos i les excelses virtuts de Mira: tracta personatges valencians i parla d’Europa des d’un prisma valencià; fa èmfasi en la història, en la importància de la història en la modelació de la humanitat; té el seu característic estil narratiu, tan reconeixible, torrencial i melòdic; i està plenament impregnada d’erudició, de coneixements culturals, d’intel·ligència i de saviesa. 

I és que, com diu l’escriptor Carles Fenollosa en el magnífic article que dedica a la figura de Joan Francesc Mira en el darrer número de la revista Lletraferit, és un home total: “Hi ha qui és antropòleg, o professor de grec, o traductor, o assagista, o narrador. La seua professió, en canvi, és ser-ho tot alhora, en certa manera ‘perquè calia’... Els països per fer, de tant en tant, produïxen este tipus de personatges, potser com a recurs immunològic, perquè es resistixen a desaparéixer”. Això diu Fenollosa, i, efectivament, els valencians, malgrat tot, ens resistim a desaparéixer: volem continuar sent. I Mira, com ningú, ens ha explicat què cal fer per a resistir, per a ser. Ell mateix, ja a principis dels 80, quan ningú ho havia analitzat a escala europea, va definir amb precisió, en termes científics i contemporanis, què és un país, què és una nació. Bàsicament tres grans coses: en primer lloc, un àmbit d’identificació col·lectiva intensament significativa; en segon lloc, un espai d’imatges compartides que donen base a eixa identificació, ja siga en forma de mapes, de personatges, d’història, de músiques, de festes, de llengua, de paisatges o de qualsevol altra forma de patrimoni; i, finalment, en tercer lloc, és un espai de comunicació privilegiat, que reproduïx constantment eixos altres dos àmbits d’identificació i imatges compartides. 

I, dins d’eixa tríada, el mateix Joan Francesc Mira ha passat a ser, sens dubte, un element cabdal, central, de la col·lectivitat valenciana: forma ja part del nostre patrimoni i de “la manera d’estar en el món” que ens impulsa als valencians a continuar existint com a poble. A més a més, no és un patrimoni com el natural o l’immaterial; Joan Francesc Mira no és com el Penyagolosa o el Misteri d’Elx, sinó que és un patrimoni fet d’esforç personal en favor de la més alta cultura. I per això mateix li volem atorgar el Premi Lletraferit de Cultura Valenciana. Respecte d’això, ell mateix s’interrogava fa dos dècades en un discurs memorable titulat El cercle màgic: sobre cultura i fetitixisme o la religió del nostre temps. S’hi preguntava sobre la cultura, sobre què és "la Cultura", amb majúscules i amb minúscules. I amb una visió irònica, escèptica i molt intel·ligent, acabava per concloure que, més enllà del seu significat primigeni, relacionat amb el “cultiu de l’esperit”, segurament no hi ha cap definició objectiva de la cultura, sinó que és un conjunt divers de fets o de realitats que circulen i funcionen en base a una sèrie de valors atribuïts per algú extern a nosaltres, com ara l’acadèmia, els mitjans de comunicació o el poder. Això és la cultura: el que algú ens diu que és cultura. I per tant, segons deia Mira, el risc d’impostació i d’estafa en l’àmbit cultural és alt, de vegades en funció d’ídols i fetitxes sense valor real, creats i impulsats en benefici del poder. 

Però ell mateix també reconeixia que no tot és relatiu, que no tot depén del que ens diuen que té un valor cultural, sinó que hi ha productes humans, productes culturals, amb un alt valor intrínsec, com a conseqüència de la seua complexitat intel·lectual, perquè han nascut de l’esforç, del pensament, de la saviesa; en definitiva, del cultiu humà de l’esperit. I d’ací és on naix la cultura, l’alta cultura, que Joan Francesc Mira ens ha regalat durant les darreres cinc dècades, que es diu prompte. Naix del coneixement, de l’esforç, del pensament, de la complexitat, de la saviesa, del talent, de l’ambició, de la intel·ligència, del treball constant. I eixa és la "màgia" que admirem de la seua persona. Ens pareix màgia perquè la seua obra i les seues qualitats no estan a l’abast del comú dels mortals. I és per això que ací nosaltres, la tribu dels valencians, el volem convertir en el nostre ídol, en el nostre fetitxe màgic que ens done poders per a continuar projectant-nos cap al futur. 

Ho pensava l’altre dia mentres feia l’examen de segona convocatòria d’una vintena d’alumnes d’Història del Dret de la Universitat Jaume I de Castelló, a la qual també va pertànyer Joan Francesc Mira. Pensava, dins de la calor inconfusible d’una aula tancada durant un examen, i enmig de les misèries i cabòries dels professors d'Història que tan bé va narrar ell mateix, en les paraules finals d’un altre dels seus textos memorables, que es titulava Sobre el futur de les nacions. Hi deia que potser als valencians no ens ha tocat la felicitat de tindre la nació en pau, i que per a ser feliços ens quedava el deure, o la passió, de continuar buscant-la i conformant-la, com ell mateix ha fet incansablement al llarg de la seua vida. I pensava jo també, dins d’aquella calda de migdia, que en eixa busca, en eixa conformació de la valencianitat, la marca de Joan Francesc Mira serà perenne. Tots hem de passar d’esta vida a l’altra, però quan ell ho faça, d’ací molts anys, quan ens haja regalat encara molts més textos delitosos, la seua petjada, la seua obra i la seua influència quedaran per sempre. Quedaran en la Història com unes fites cabdals de l’inici d’una època en què els valencians, en bona part gràcies a ell, vam començar a renàixer, novament, de les cendres de la destrucció, de les cendres de la ignorància, de les cendres de la desídia. 

I pensava, per això mateix, que ell com ningú, mereix el paradís dels valencians. Eixe paradís que, com reflexionava torrencialment –“caminant pel carrer de Cavallers”– Jesús Oliver, en grec vol dir parc o jardí: “l’original era una plana coberta d’herba verda i de flors, rierols d’aigua clara i arbres de tots els fruits que només havies d’allargar la mà per menjar-ne i no necessitar res més en la vida, no feia ni fred ni calor i Adam podia dedicar tot el temps a contemplar les meravelles de la creació. Si el principi de la humanitat està en un paradís i el final està en un altre paradís –en això almenys estan d’acord jueus, cristians i moros–, les delícies terrenals o eternes es troben sempre en un jardí, i l’arbre de la vida també, i les tres taronges i la poma del bé i del mal, sabreu tant com Déu, l’alfa i l’omega, el jardí de les Hespèrides i les paradis artificiels, i si aspireu a la perfecció dels savis també ha estat escrit cultivez vôtre jardin, parcel·la o biblioteca”. 

Eixe paradís, com dic, el té i el tindrà ben merescut. I volem que el puga fruir ja mateix. I per això hui ací li retem homenatge, intentant que esta nit puga sentir-se en el paradís dels valencians. I demà, quan esta vetlada quasi de Sant Joan haja passat, recordeu les glorioses i metafòriques paraules que donaven inici a Els treballs perduts: “El sol, hem de suposar, ja es devia poder veure tot sencer damunt la mar des de la platja de la Malva-rosa, quan a la plaça del Correu Vell Jesús començava a pujar l’escala de la torre”. Amb tots vosaltres, Joan Francesc Mira, Premi Lletraferit de Cultura Valenciana 2019.

Discurs llegit en la Gala de Sant Joan dels Premis Lletraferit, celebrada en el Veles e Vents de la Marina de València la nit del 21 de juny de 2019.

Llegint el discurs en la Gala de Sant Joan dels Premis Lletraferit. Foto: Eva Máñez

diumenge, 16 de juny de 2019

Del jurament foral dels reis a la presa de possessió dels presidents de la Generalitat Valenciana

Presa de possessió de Ximo Puig com a president de la Generalitat Valenciana el 28 de juny de 2015

Este diumenge 16 de juny de 2019 Ximo Puig i Ferrer pren possessió per segona vegada com a president de la Generalitat Valenciana, com ja va fer fa quasi quatre anys justos, segons es veu en el vídeo de dalt (en particular a partir del 0'47"). En relació amb això, moltes vegades en el món periodístic, bàsicament perquè qui jura empra la paraula de ressons medievals aitant ("aitant com tindré el càrrec de president de la Generalitat", procedent del llatí eccum tantum, "així tant"), vinculen eixa presa de possessió al jurament que feien els reis de la Corona d'Aragó en les Corts valencianes medievals de respectar i garantir l'ordenament jurídic valencià, els Furs de València. Tanmateix, la veritat és que sabem poc d'eixos juraments, ja que els que han rebut una atenció especialitzada per part de la historiografia són els juraments realitzats en el moment de la coronació d'aquells monarques, un acte que tenia lloc sempre a Saragossa, que era la capital simbòlica de la Corona -denominada no debades "d'Aragó"-, de manera que l'actuació dels reis en el context polític valencià ha restat prou desconeguda fins al moment. Ací, per tant, tractarem de fer un breu repàs a allò que sabem sobre aquell jurament foral, ni que siga de manera molt esquemàtica i referida sobretot al període baixmedieval.

En primer lloc, cal dir que l'obligació de jurar els Furs de València a l'inici de cada nou regnat fou establida per Jaume I en les primeres Corts que va celebrar als valencians, les de l'any 1261, que van tractar de reformar i garantir l'aplicació d'aquell ordenament jurídic a tot el regne, atés que, després de vint-i-tres anys de la seua promulgació (en 1238), hi havia molts llocs on s'aplicaven altres lleis, especialment els Furs d'Aragó, que eren preferits la majoria nobiliària procedent d'aquell altre regne. De fet, l'obligació del jurament va ser ratificada en les següents Corts, les de 1271, que van comportar una nova reforma foral, però van ser incapaces d'acabar amb aquella divisió legislativa que afectava el territori. No obstant això, en arribar Pere el Gran al tron, després de la mort del seu pare Jaume I en 1276, l'obligació no es feu efectiva i el nou monarca no jurà els Furs de València com a rei, atés que considerava que ja ho havia fet com a infant -en vida de Jaume I-, uns anys abans. Però les circumstàncies polítiques acabarien obligant-lo a fer-ho, en 1283, quan esclatà una guerra oberta entre els partidaris dels defensors dels Furs de València i els dels Furs d'Aragó, de manera que, per a obtindre la fidelitat dels primers, el rei jurà l'observança de "tots furs de València, e totes les libertats, e atorgaments, e confirmacions, privilegis e capítols per los dits senyors reys atorgats e confermats".

De fet, passà una cosa semblant amb el seu fill, Alfons el Liberal, que accedí al tron en 1285 i convocà Corts valencianes el 15 de setembre de 1286 a la ciutat de València, però per la pressió dels proaragonesos, que no volien que jurara l'aplicació general dels Furs de València en tot el regne, se n'anà uns dies després a la vila de Borriana -llavors de fur aragonés- sense haver fet el pertinent jurament. Tanmateix, els representants de la capital i la resta de viles reials valencianes el seguiren fins a Borriana i allà, el 22 de setembre, es veié obligat a jurar finalment els Furs de València, per tal de poder accedir a les seues ajudes fiscals, que necessitava imperiosament. En qualsevol cas, el conflicte entre els partidaris d'unes lleis i les altres continuà obert, de manera que quan Jaume II, germà d'Alfons el Liberal, es convertí en rei, en 1291, procedí poc després a fer el jurament preceptiu dels Furs de València en les seues primeres Corts valencianes, en 1292, deixant clar que respectava al mateix temps l'aplicació de les lleis aragoneses en el territori valencià per part dels nobles i cavallers -"hòmens de paratge"- que així ho volgueren:

Dicmenge XII dies a l’exida de jener en l’any M CC XCII, en València, lo senyor rey en Jacme damún dit, plena et ajustada la Cort en la església major de Santa Maria, a requisició dels prohòmens de la ciutat de València e dels altres locs del regne, jurà observar furs de València e privilegis generals atorgatz a la ciutat e als altres locs e viles del regne de València, aquels, ço és a saber, que usatz són, e encara bones costums e uses, salv, emperò, ço que jurat avia als hòmens de paratge del regne de València sobre·l fur d’Aragó a aquels, ço és a saber, d’ells qui·l volrien. 

Igualment, vora quaranta anys més tard, quan el fill de Jaume II, Alfons el Benigne, es convertí en rei, el jurament foral, que es produí novament a la catedral de València -l'11 de maig de 1329 en el context de les seues primeres Corts valencianes-, estava dirigit només a l'estament reial i aquelles localitats que empraven els Furs de València, ja que n'hi havia moltes, especialment de l'estament nobiliari, que continuaven aplicant els d'Aragó. D'altra banda, en aquella ocasió també es feu jurar al monarca un altre important privilegi reial que havia donat poc abans, en 1319, l'esmentat Jaume II: el que havia fixat que els reis mai podrien desfer la unitat plural que conformaven en una mateixa Corona els territoris polítics d'Aragó, València, Mallorca i Catalunya. Finalment, a més a més, en aquelles Corts de 1329, llicenciades a l'any següent, s'aconseguí la desitjada unió foral, ja que, amb l'única excepció d'algunes poques baronies i localitats, els nobles i cavallers que havien aplicat els Furs d'Aragó en els seus dominis fins a aquell moment acceptaren adoptar els de València, cosa que feren durant els anys següents. 

Així les coses, el nou jurament foral realitzat pel fill d'Alfons el Benigne, Pere el Cerimoniós, el 10 de setembre de 1336 de nou en la catedral de València en les seues primeres Corts valencianes es realitzà per primera vegada amb l'acceptació de tots els presents: "cum assensu totius generalis Curie in dicta civitate Valencie publice celebrande". I, com havia passat uns pocs anys abans, també es veié obligat a jurar novament el privilegi de la unitat dels territoris de la Corona de 1319, al qual s'afegiren ara dos més: el que havia establit la immutabilitat de la moneda reial de València -per a evitar devaluacions o revaluacions- per part de Jaume I en 1266, a canvi del pagament perpetu d'un monedatge o impost cada set anys, i el que donà el mateix Cerimoniós en aquell moment, que prometia que els reis no vendrien a nobles o eclesiàstics més viles reials, de manera que el patrimoni dels monarques i l'estabilitat de l'estament reial romandrien indemnes. De fet, un dels fills de Pere el Cerimoniós, Martí l'Humà, també incorporaria a l'acte del jurament foral aquells tres privilegis. De l'altre fill, però, Joan el Caçador, que governà abans, entre 1387 i 1396, no sabem què passà amb el preceptiu jurament foral, ja que, en consonància amb el seu descurat regnat, ni tan sols celebrà Corts valencianes i únicament en feu unes generals -amb catalans i aragonesos- a Montsó entre 1388 i 1389, on tal vegada es produí el jurament -o, per contra, no arribà a produir-se mai-.

En tot cas, l'arribada al tron de l'esmentat Martí l'Humà, un monarca molt més atent als afers polítics i d'orde públic dels seus regnes, sí que comportà la realització del jurament dels Furs de València per part del nou rei en les seues primeres Corts valencianes, iniciades en 1401 a Sogorb, atés que la ciutat de València estava afectada en aquells moments per una epidèmia de pesta. De fet, el procés d'aquelles Corts ens ha deixat la descripció més completa coneguda d'un jurament foral d'època baixmedieval, segons podrem comprovar a continuació aplegant diversos fragments que expliquen l'abillament del rei, les característiques del tron reial, la presència del poble en les capelles i tribunes de la catedral sogorbina, etc. En concret, sabem que en obrir les Corts en agost de 1401 el monarca feu la seua proposició als estaments valencians, demanant ajuda econòmica per a subvenir la seua hisenda, però aquells li respongueren que primera havia de fer el jurament de l'ordenament jurídic valencià i es constituí una comissió estamental "per concordar la dita forma de juraments". Finalment, doncs, a més de jurar els tres privilegis que ja havia jurat el seu pare seixanta-cinc anys abans, el de la immutabilitat de la moneda de 1266, el de la unitat dels territoris de la Corona de 1319 i el de la inalienabilitat del patrimoni reial de 1336, procedí a realitzar el jurament el 27 d'octubre de 1401:
"Vicesima septima octobris anno predicto a nativitate Domini millesimo quadringentesimo primo, lo molt alt excel·lent e molt poderós príncep e senyor en Martí, per la gràcia de Déu rey de Aragó, de València, de Malorques, de Serdenya e Còrsega, compte de Barçalona, de Roseló e Serdenya, [...] en rich apparat de vestit de drap d'aur cobert en vert ab mantó e capiró forrat d'erminis riusegat, e monstrans los erminis entorn del coll en manera doctoral, acompanyat de gran multitut de persones de diverses staments e condicions, fon constituït en la dita Cort, [...] sehent en una gran e solempne cadira, molt ricament apparellada de molts linatges de drap d'aur e de seda e de altres, e demanà resposta per les coses per sa senyoria proposades e explicades a la dita Cort lo dia de la sua gloriosa proposició. [...] Enseguides les dites coses en la dita Cort, e en presència de tot lo poble, lo qual era ajustat en gran multitut e copiosa en la dita seu de Sogorb, com totes les capelles e tribunes fossen plenes de molta gent, [...] en aquell instant mateix lo dit senyor rey loà, aprovà, atorgà e donà a tots, universes e sengles, ciutadans e bons hòmens, e a tots los habitants en la ciutat e Regne de València, axí presents com sdevenidors, tots los furs de València antichs e nous, e tots priviletgis, libertats e bon usos e costums los quals e les quals per los il·lustres reys d'Aragó e per lo dit senyor eren stats donats, e a tots axí generalment com special, e jurà en poder del dit senyor bisbe, segons dessús, servar e tenir aquells".
Martí l'Humà, coronat en primer terme, amb el seu fill Martí I de Sicília al fons i altres persones, en un retaule de mitjan segle XVI

Com veiem, doncs, era un acte altament simbòlic, en què es mostrava la magnificència del rei, però al mateix temps es veia obligat a jurar al bisbe de València, en representació de la comunitat política del regne, i davant la multitud popular que omplia la catedral, que compliria les lleis donades per la Corona als valencians. I així continuaria fent-se durant la resta de l'edat mitjana i en època moderna, en les primeres Corts valencianes que celebrava cada nou monarca, almenys fins al darrer dels Àustries, Carles II (1665-1700), que, tot i diverses temptatives finalment frustrades per la seua salut i les circumstàncies polítiques, no celebrà mai cap assemblea parlamentària valenciana i, en no xafar les terres valencianes al llarg de la seua vida, no procedí mai a fer el jurament foral que havia fixat en 1261 el seu remot avantpassat, Jaume I, com a clau de volta iniciàtica de la relació entre els reis i el Regne de València. Evidentment, amb posterioritat, amb la supressió en 1707 de tota aquella estructura jurídicopolitica secular per part del Felip V de Borbó ja no hi hagué Furs de València que jurar, de manera que aquella obligació legal dels monarques desaparegué per complet. 

Així les coses, doncs, estrictament el jurament foral dels reis i la presa de possessió contemporània dels presidents de la Generalitat Valenciana s'assemblen poc. Els monarques forals no "prenien possessió" del càrrec, ja que ja eren reis, per llinatge i per la coronació prèvia que havien fet. A més a més, tampoc empraven en absolut la fórmula "aitant com tindré el càrrec...", que ha estat establida de manera contemporània pel reglament de les Corts Valencianes, inspirant-se en realitat en el jurament que feia el justícia de València al començament del seu exercici anual, segons es recollia en els mateixos furs valencians d'època de Jaume I. Amb tot, simbòlicament sí que hi ha un paral·lelisme, ja que el president de la Generalitat jura o promet complir i governar segons el nostre actual ordenament jurídic i institucional ("acataré la Constitució i l'Estatut d'Autonomia sense engany i guardaré fidelitat a la Generalitat Valenciana") i ho fa, a més a més, davant dels representants de l'actual subjecte polític valencià, és a dir, del ple de les Corts Valencianes, els membres del qual han estat escollits amb anterioritat per sufragi universal.

En definitiva, no estem evidentment en el segle XIII, en el XV o en el XVII, però l'autogovern valencià sí que es fonamenta i s'inspira en una sèrie d'elements històrics d'aquella època -com la seua mateixa configuració territorial del Sénia al Segura-, de manera que és lògic que es busquen paral·lelismes i fórmules que recorden el bo i el millor d'aquell sistema antic, com ara la pressió exercida per la comunitat política sobre els governants per tal que exerciren les seues funcions públiques de manera justa i ètica. És el que els valencians esperem dels nostres dirigents i no que acaben imputats en nombrosos juís o directament en presó, com lamentablement ha succeït en la curta llista contemporània de presidents de la Generalitat Valenciana. Esperem, doncs, que el jurament fet en la presa de possessió esdevinga per sempre un acte simbòlic amb una alta força material en la posterior actuació dels polítics que gestionen el nostre bé públic. 

dimecres, 12 de juny de 2019

Els fonaments històrics de l’autogovern valencià

Emblemes dels estaments nobiliari, eclesiàstic i reial, que amb el monarca conformaven les Corts forals valencianes, pintats per Joan de Sarinyena a començaments del segle XVII en el retaule de la capella del Palau de la Generalitat de València

Com la majoria d’Estats del món, el Regne d’Espanya s’ha configurat històricament i territorialment sobre les cendres de tot un seguit de grans conteses bèl·liques. En primer lloc les que, en lluita contra els musulmans d’al-Àndalus, van forjar els set territoris polítics cristians que articulaven la península Ibèrica a finals de l’edat mitjana: Portugal, Castella, Navarra, Aragó, Catalunya, València i Mallorca -els quatre darrers amb un mateix monarca, que regia conjuntament la Corona d’Aragó-. Tots ells es governaven mitjançant les seues pròpies lleis i Corts –amb l’excepció de Mallorca, que en termes parlamentaris estava adherida a Catalunya– i tenien l’enaltit títol de regne –llevat del Principat de Catalunya, que no obstant això funcionava amb un caràcter clarament «regnal» segons la terminologia emprada per Susan Reynolds (1984)–, unes condicions que no eren tan habituals com podria pensar-se en una Europa dominada per ducats, marquesats, repúbliques urbanes i altres tipus de senyories territorials, en la qual hi havia a penes una dotzena més de regnes amb Corts, com ara Escòcia, Anglaterra, França, Noruega, Dinamarca, Suècia, Sicília, Nàpols, Sardenya, Bohèmia, Hongria i Polònia

Tots aquells diversos regnes ibèrics van acabar per unir-se en una mateixa Corona entre finals del segle XV i finals del XVI, encara que, orgullosos del seu diàleg directe amb els reis, ho van fer en forma d’una Monarquia Hispànica composta, que va mantindre -en un context d’inevitable avanç de l’autoritarisme reial- la pluralitat històrica de la seua autonomia territorial. De fet, a mitjan segle XVII Catalunya va estar a punt de deslligar-se’n en el marc de la guerra dels Segadors, mentre que Portugal ho va fer com a conseqüència de la guerra de la Restauració, per la qual cosa la successió dinàstica dels Àustries als Borbons que es va produir a començaments de la següent centúria es va donar ja en el marc territorial ibèric que ha perdurat fins als nostres dies. Encara més, aquell canvi va ocasionar una nova i gran guerra, la guerra de Successió, el resultat de la qual va establir les bases de l’Espanya contemporània, amb la supressió a través dels Decrets de Nova Planta dels ordenaments jurídics i parlamentaris d’Aragó, Catalunya, València i Mallorca i el desenvolupament d’un Estat fortament absolutista, centralista i castellanocèntric

Consegüentment, el nou Estat liberal que el va substituir en el context de la guerra del Francés de 1808-1814 i de les revolucions i contrarevolucions posteriors va mantindre aquella perspectiva territorial i la va refermar a través de les noves províncies creades en 1833 sota el ferri control del poder central. No només això, sinó que a més a més les Guerres Carlines de les dècades centrals del segle XIX van acabar amb bona part de l’autonomia territorial que havien mantingut les Províncies Basques i Navarra, que no s’havien vist afectats per l’anterior Nova Planta. Amb tot, l’evident permanència de grups etnoculturals diferenciats i el fracàs d’aquell Estat fortament centralitzat, especialment colpit per la Crisi de 1898, va conduir al desenvolupament de regionalismes i nacionalismes alternatius a l’espanyol, en especial a Catalunya, el País Basc i Galícia, i a la formulació d’una nova organització territorial que va quedar reflectida en l’Estat regional plantejat per la Segona República entre 1931 i 1939. No debades, durant aquells pocs anys es van aprovar sengles estatuts per als tres territoris esmentats –el gallec ja en l’exili–, encara que una nova i brutal conflagració, la Guerra Civil, va acabar amb aquella efímera excepció de la història contemporània espanyola i va tornar, amb el franquisme, al centralisme autoritari. 

En certa manera, doncs, el nou Estat de les autonomies formulat per la Constitució de 1978, en el marc de la fi del règim franquista i la transició cap a una democràcia, tenia en compte tot aquell passat d’encontres i desencontres, mitjançant la creació d’un seguit d’autogoverns amb certes competències, alguns d’ells basats en els antics territoris històrics o els grups etnoculturals que hem mencionat fins ací i d’altres completament inèdits dins de la trajectòria històrica de l’antiga Corona de Castella, com ara Cantàbria, la Rioja, Extremadura, Madrid o les conjuncions de Castella i Lleó i Castella-la Manxa. No obstant això, aquest nou marc territorial s’ha vist recentment sotmés a una fortíssima tensió, com a conseqüència del xoc frontal entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català, i la declaració d’independència aprovada –i immediatament suspesa– pel parlament autonòmic de Catalunya el 27 d’octubre de 2017. Ens trobem, per tant, en un moment de nova discussió entorn de l’organització de l’Estat, que previsiblement s’allargarà durant els propers anys i que gravita, d’una banda, entorn de les opcions que advoquen per una recentralització del poder i, d’una altra banda, entorn de les que advoquen, per contra, per un aprofundiment de la descentralització a través de la federalització

Així les coses, en el present context no són ja pocs –ni febles– els discursos que pretenen amagar, obviar o fins i tot menysprear aquell passat hispànic de pluralitat i autonomies territorials que la mateixa història ens ensenya que difícilment es poden sepultar de manera terminant, ni tan sols per la força de les armes. En aquest sentit, els valencians som un d’eixos casos evidents d’autogovern històric, el qual es va allargar durant vora cinc segles, entre 1238 i 1707, sobre la base de les decisions preses inicialment per Jaume I, amb el suport d’una part important de les elits del regne i el desenvolupament progressiu de tota una estructura jurídica i institucional pròpia que va anar evolucionant durant aquelles mateixes centúries. És, precisament, el que hem tractat d’observar en aquest dossier, centrant-nos en alguns dels aspectes principals d’aquella constitució política material, que no només va posar part del poder en mans dels governants territorials, sinó que, a més a més, també va generar una identitat col·lectiva entre els habitants del mateix regne, que, evidentment transformada per la història, ha arribat fins a l’actualitat (Baydal, 2016). 

En concret, el primer dels articles, de Vicent Garcia Edo, aborda un llarg debat historiogràfic sobre si el primer gran corpus legislatiu valencià, la Costum o Furs de València, estava pensat abans de la seua promulgació en 1238 en exclusiva per a la ciutat homònima o ja per a tot el regne, que llavors –en plena guerra de conquesta contra els musulmans– es preveia des del riu Sénia fins a la serra de Biar. L’acurada anàlisi que en fa l’autor, a través d’un avanç parcial de la seua tasca de reconstrucció del conjunt textual original, sembla deixar poc lloc al dubte: Jaume I, independentment de les dificultats posteriors, va voler atorgar ja des del principi un nou codi de lleis, inspirat en la recuperació del dret romà, no només a l’esmentada urbs sinó al conjunt del territori regnícola. Era el començament, en tot cas, d’un llarg procés de desenvolupament jurídic i institucional, el segon gran pas del qual va ser la reunió d’unes Corts valencianes pròpies a partir de la dècada de 1260, amb una capacitat legislativa que, no obstant això, no es va consolidar fins a la de 1330, com nosaltres mateixos exposem en el segon dels articles que trobareu a continuació. Particularment, hi tractem d’examinar amb cert detall tot aquell procés, no exempt de dificultats i de particularitats originades per l’evolució de les diverses lluites pel poder que tingueren lloc dins del regne. 

En relació amb això, en el present dossier hem mirat al mateix temps de fugir de les visions excessivament estàtiques i unívoques sobre el dret i el règim forals, incloent també, per exemple, l’anàlisi per part de Manuel Febrer Romaguera de les opinions del jurista del segle XV Pere Belluga, sovint totalment contràries a la tradició furista valenciana, en el marc de l’avanç dels corrents reialistes i autoritaristes de finals de l’edat mitjana i començaments de l’època moderna. En tot cas, això no va impedir l’aparició i el desenvolupament d’institucions governades per les elits del regne que eren cabdals en l’administració del territori, com ara la Diputació del General o Generalitat, que ací és analitzada en els seus orígens i funcions hisendístiques i polítiques per part de Laura Peris, o les diverses juntes dels estaments valencians, el marge d’actuació de les quals és posat en relleu per Sergio Villamarín per a la segona mitat del segle XVII, encara que moltes vegades mitjançant unes accions allunyades dels interessos majoritaris de la societat. De fet, també Miquel Fuertes evidencia per a la mateixa època que la Corona va anar potenciant un sistema de govern que li era netament favorable, en un context d’enfortiment del poder reial i central, que, no obstant això, va mantindre vius certs canals de diàleg polític amb les elits regnícoles. 

No debades, segons mostra Javier Palao amb la detallada reconstrucció de la tasca compiladora que es va dur a terme durant l’època moderna, impulsada per les institucions del regne però també per la mateixa Corona, el dret foral valencià conservava una vitalitat gens menyspreable encara a les vespres de la guerra de Successió, a començaments del segle XVIII. Tanmateix, va ser llavors, com hem apuntat, quan, sobre els odis i les destruccions causades per aquell conflicte bèl·lic i civil, es va produir un brusc gir cap a un nou Estat encara més autoritari i centralitzat des de la cort reial de Madrid. De fet, en el cas valencià allò encetà un llarg període de més de 270 anys sense dret ni institucions pròpies, ni autonomia territorial, que evidentment també cal estudiar a fons per entendre l’evolució del fet col·lectiu valencià dins de l’Espanya contemporània. En aquest sentit, més enllà de la integració dels grups de poder en les estructures resultants de la Nova Planta primer i del nou sistema liberal i provincial del segle XIX després, el cert és que almenys parcialment es va mantindre –adaptant-la als nous temps– la identitat col·lectiva heretada d’aquell antic Regne de València, de manera que, com en altres llocs de l’Estat, també ací van acabar sorgint corrents polítics favorables a la descentralització al llarg del primer terç del segle XX, que van plantejar diversos Estatus regionals durant la Segona República, finalment truncats per la Guerra Civil (Aguiló, 1992). 

Fet i fet, aquell passat com a territori històric entre 1238 i 1707 és també el que va fonamentar el nou autogovern valencià forjat al caliu de l’Estat de les autonomies referendat en 1978: «Aprovada la Constitució espanyola, és, en el seu marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià i dóna origen a l’autonomia valenciana» (Preàmbul de la Llei Orgànica 5/1982, d’1 de juliol, d’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana). Com hem indicat, però, unes quatre dècades després la mateixa configuració autonòmica està sotmesa a discussió i, de fet, l’anul·lació del Tribunal Constitucional de la competència legislativa valenciana en matèria civil recollida pel nou Estatut de 2006 –que s’inspirava en el mateix passat històric d’autogovern dels valencians– és una bona mostra dels límits marcats per les concepcions més centralitzadores de l’Estat. Ho analitza Francesc de Paula Blasco en el darrer dels articles ací inclosos, en el qual troba com a motiu principal «una tendència a la recentralització de competències». 

Tot plegat, és en aquesta dicotomia entre recentralització i federalització en la qual, com comentàvem, s’està establint el debat implícit o explícit (Boix, 2018) sobre els possibles canvis constitucionals en l’organització territorial de l’Estat. En relació amb això, la mirada al passat que oferim en el present dossier ens convida a pensar històricament, també des d’una perspectiva valenciana, eixes transformacions políticoterritorials que s’albiren en el futur col·lectiu de la ciutadania espanyola. 

"Pròleg" al dossier sobre "Els fonaments històrics de l’autogovern valencià: l’ordenament jurídic i institucional del Regne de València" coordinat per Vicent Baydal i publicat per l'Anuari de l'Agrupació Borrianenca de Cultura, que es pot descarregar en pdf i en línia des de les següents adreces: 

BIBLIOGRAFIA 
AGUILÓ, Lluís (1992): Els Avantprojectes d’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, València, Corts Valencianes. 
BAYDAL, Vicent (2016): Els valencians, des de quan són valencians?, Catarroja, Afers. 
BOIX, Andrés (2018): «La cuestión territorial en España: entre la reforma constitucional posible y la necesaria», L. Estupiñán, G. Moreno i A. Montiel (coords.), La cuestión territorial a debate: España y Colombia, Bogotá, Universidad Libre, 25-79. 
REYNOLDS, Susan (1984): Kingdoms and Communities in Western Europe, 900-1300, Oxford, Clarendon Press.

dilluns, 25 de març de 2019

Noves dades sobre els orígens baixmedievals de Rocafort

Rocafort en el plànol de València i la seua horta en 1883

Les informacions que existien fins al moment sobre els orígens de Rocafort eren realment escasses i un tant confuses. Com recolliren mossén Vicent Sorribes i Francesc Marco en les seues Notes per a una monografia històrica de Rocafort (1955) i més tard Albert Pérez en la Crònica de Rocafort (1988), la primera menció coneguda al topònim de Rocafort en la comarca de l’Horta de València era de mitjan segle XIV, citada per mossén Josep Sanchis Sivera en el Nomenclátor geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia (1922). En concret, hi deia que “perteneció a doña Francisca Gemella, luego a su hija Andrea Mactano, y, finalmente, a Mateo Llançol, cuyos bienes le fueron confiscados, todo lo cual se lee en un documento que lleva la fecha de 12 de diciembre de 1349, pasando a Francisco Matet”; tanmateix, no hi oferia la referència arxivística, per la qual cosa aquell document no s’ha pogut tornar a trobar amb posterioritat. Al mateix temps, per als medievalistes amb una certa experiència, diverses coses criden l’atenció d’aquell passatge: per una banda, la poca freqüència del fet que la senyora d’un lloc –que havia de ser viuda per assolir eixa posició– fora succeïda també com a senyora per una filla –ja que si era fadrina, no ho podia fer, i si era casada, la titularitat la tindria l’espòs–, i, per una altra banda, els nuls paral·lels dels cognoms “Matet” –que ja Albert Pérez corregí per “Malet”–, “Gemella” i “Mactano”. Ara, però, gràcies al descobriment de noves dades i documents podem desembolicar la troca i aportar certes clarícies sobre el coneixement dels primers senyors i fundadors de Rocafort durant l’època baixmedieval. 

Les informacions aportades per la compra del senyoriu a mitjan segle XIV 

No hem localitzat el document que veié Sanchis Sivera, però hem trobat un altre d’un parell de setmanes abans, en el mateix context històric. Es tracta d’una anotació de la cancelleria reial de finals del segle XIV, en què es recordava que el 26 de novembre de 1349 l’“alcarea sive loco de Rochafort” havia sigut venuda per un comissionat de Pere el Cerimoniós al ciutadà de València Pere Malet, després que fóra confiscada a Mateu Llançol per haver participat en la revolta de la Unió de 1347-1348 contra el mateix monarca; a més a més, s’hi indicava que Llançol n’era el posseïdor com a hereu de la senyora Gamellata –“domina Gamellata”– i del seu fill Andreu Macià –“Andreas Maciani” en llatí– (1). Per tant, això canvia notablement les dades aportades per Sanchis Sivera: la senyora del lloc duria per cognom Gamell –un llinatge que encara és habitual hui en dia en comarques catalanes com la Selva, el Ripollès o el Gironès–, la qual cosa, feminitzat, donaria Na Gamella o Na Gamellata; tenia un fill –no una filla– de nom Andreu Macià; però tots dos haurien mort, passant l’alqueria o lloc de Rocafort al seu hereu, Mateu Llançol –qui tal vegada seria gendre de Gamellata–, i després arribaria per confiscació al fisc reial, que el vengué a Pere Malet –no Francesc, nom que degué anotar malament Sanchis Sivera– sembla que per 9.000 sous, ja que el document diu textualment “novem solidorum”, però segurament hi manca el mot “milia” per oblit de l’escrivà. 

A més a més, hem pogut complementar eixes dades amb les proporcionades per una carta atorgada pel mateix Pere el Cerimoniós a l’esmentat Pere Malet uns pocs anys després, el 3 de febrer de 1353. Concretament, amb ella confirmava que en la venda feta en 1349 del “locum sive alcaream vocatam de Rocafort, sitam in termino Valencie, que fuit Andree Maciani”, difunt, també s’incloïa la tercera part d’un cens que l’habitant de Morvedre Ramon de Vilanova tenia pel dot de la seua dona Andreua, qui era filla d’un altre Andreu Macià, “jurisperiti Valencie”, igualment difunt i avi del ja esmentat senyor de Rocafort; en haver mort Ramon de Vilanova, la tercera part del cens havia tornat al primer dels Andreus esmentats, el senyor de Rocafort, però, com este també havia finit, havia acabat passant a “Francisce, matri sue, et post Matheo Lançol, heredi universali ipsius Francisce” (2). Així les coses, combinant estes informacions amb les de l’anterior document, sabem que hi havia: un Andreu Macià avi, jurista de València, qui tenia una filla anomenada Andreua, casada amb Ramon de Vilanova, habitant de Sagunt, i segurament una nora anomenada Francesca Gamella –el nom aproximat que trobà Sanchis Sivera, “Francisca Gemella”–, Na Gamellata, la qual, al mateix temps, era mare d’Andreu Macià net, senyor de Rocafort a mitjan segle XIV, encara que tots dos, a la seua mort, foren succeïts per Mateu Llançol, abans de la confiscació reial i la compra feta per Pere Malet. Tot això, a més a més, ens ha obert la porta a conéixer les probables arrels de Rocafort a començaments de la centúria, de mans del jurista Andreu Macià. 

Les arrels de Rocafort en l’any 1301 

Els documents d’arxiu que citen un Andreu Macià com a “jurisperitus” de València entre les dècades de 1280 i 1320 –unes dates que es podrien correspondre perfectament amb l’avi del senyor de Rocafort de mitjan segle XIV– són relativament abundants, com a conseqüència dels seus diversos treballs per a les administracions públiques. Hi apareix, per exemple, en els llibres de la cort del justícia de València o en els manaments reials relatius a la procuració del Regne de València, ja que hi exercí com a assessor, advocat, jutge i lloctinent del procurador “citra Xucarum” durant aquell període, en època de Pere el Gran, Alfons el Liberal i Jaume II (3). De fet, la relació amb este darrer monarca fou tan estreta que el 6 de novembre de 1300, en plena campanya militar de les hosts reials contra el territori castellà del Regne de Múrcia, Macià, que ja pertanyia a l’entorn monàrquic més proper com a “fidelem domesticum et familiarem nostrum”, rebé un privilegi de protecció especial arreu dels dominis de la Corona, per a ell, la seua família i tots els seus béns, “sub nostra specialis comanda, ducatu, guidatico, proteccione et custodia” (4). I no només això, sinó que a penes un parell de mesos després encara fou objecte d’una altra important concessió, “propter multa grata et accepta servicia” que havia fet fins llavors al rei, “et cotidie facitis incessanter”. 

L’atorgament, amb data de 18 de gener de 1301, era doble: d’un costat, el jurista Andreu Macià, ciutadà de València, domèstic i familiar del monarca, rebia llicència per a construir un forn de coure pa i altres aliments in alcharea de Godella, mentres que, d’un altre costat, també se li atorgava “pro hereditatem francham et liberam omnes terras et possessiones de secano heremas ad nos pertinentes et pertinere debentes que per nos seu predecessores nostros aut alios nomine et auctoritate ipsorum nondum alicui seu aliquibus date vel concesse fuerunt, que concluduntur a monte quo dividitur terminus de Paterna et a barrancho qui descendit versus Godella et a via publica que itur de Godella apud Bethera usque ad terminum de Boffila et de Bethera”, és a dir, totes les terres ermes de secà que el rei tenia en l’àrea que quedava entre el mont que marcava el terme de Paterna, el barranc que descendia cap a Godella, el camí públic que anava de Godella a Bétera i els termes de Bofilla i de Bétera (5). Això és, probablement, tota una sèrie de parcel·les al nord-oest dels actuals termes de Godella i Rocafort, més enllà del barranc del Palmar. No era, però, en la ubicació exacta del posterior Rocafort, ni este topònim s’emprava encara, ja que possiblement aparegué amb posterioritat, una vegada que el jurista Andreu Macià amplià els dominis en la zona i hi instal·là la seua residència, així com la de diverses famílies, fins a aconseguir el reconeixement d’un terme compacte com a nou lloc de senyoriu. 

Del jurista Andreu Macià al ciutadà Pere Malet 

És ben probable, doncs, que el jurista Andreu Macià o els seus successors acabaren podent fundar un senyoriu a partir d’aquella i altres donacions o compres de terres properes a Godella. Si més no, en 1353 es deia que el lloc de Rocafort havia pertangut al seu net, també anomenat Andreu Macià, i a la seua mort havia passat a la nora, Francesca Gamella, qui l’havia traspassat en herència a Mateu Llançol. De Llançol sabem que fou un generós –membre de la baixa cavalleria–, possessor també de la quarta part del senyoriu de Vilallonga, actiu membre de la revolta de la Unió i condemnat a mort per això mateix a començaments de 1349, encara que sembla que la pena no es pogué acomplir, ja que havia fugit del regne. Les seues possessions, en tot cas, anaren a parar a mans del rei, que aquell mateix any vengué Rocafort al ciutadà de València i home de negocis Pere Malet, qui també havia participat en els fets de la rebel·lió, però, per contra, aconseguí el perdó reial i, de fet, en les dècades de 1350 i 1360 passà a convertir-se en un dels membres més destacats de l’oligarquia municipal de la capital, fins a assolir la condició de cavaller (6). I no només això, sinó que probablement també rebé de Pere el Cerimoniós una ampliació del terme senyorial de Rocafort, ja que en un memorial fet pel batle general del regne entorn de 1358 s’indicava que: “lo dit senyor rey ha venut e alienat a·n Pere Malet lo morabatí e lo terç del delme de Rochafort e dels havents terres en lo terme novellament al dit loch assignat” (7). 

Així doncs, moltes són les noves dades que hem pogut aportar sobre els orígens de Rocafort amb una breu aproximació a alguns dels arxius disponibles per a conéixer el passat de la Corona d’Aragó i el Regne de València. I moltes més són les que se’n podrien trobar a través d’una recerca específica duta a terme per especialistes en la matèria. La història de Rocafort, doncs, ens depararà moltíssimes sorpreses en el futur.

(1) ARV, Cancelleria, reg. 481, f. 28v-29r (c. 1386). 
(2) ACA, Cancelleria, reg. 895, f. 165v-166r (3-II-1353). 
(3) ACA, Cancelleria, reg. 70, f. 43r (21-XII-1286); reg. 74, f. 21v (21-XI-1287); reg. 85, f. 133v (19-III-1291); reg. 86, f. 66v (22-I-1292); reg. 86, f. 103v (22-II-1292); ARV, Justícia de València, vol. 6, f. 59r (24-V-1299). Així mateix, també hi apareix un “Andrea Maciani, jurisperito”, resident en la parròquia de Sant Esteve de València, que fou jurat del Consell municipal per la mateixa demarcació en 1320 i 1322 –potser, si era el mateix, ja al final de la seua vida–: ACA, Cancelleria, reg. 196, f. 199r (13-IV1298); AMV, Manual de Consells, A-1, f. 148v-151r (18-V-1320) i f. 191r-194r (30-V-1322). 
(4) ACA, Cancelleria, reg. 198, f. 216v (6-XI-1300). 
(5) ACA, Cancelleria, reg. 199, f. 16v-17r (18-I-1301). Agraïsc encaridament l’historiador i arqueòleg Ferran Esquilache les indicacions sobre la possible ubicació d’aquelles terres. 
(6) Les dades sobre Llançol i Malet es poden trobar en els Manuals de Consells de l’Arxiu Municipal de València i en la tesi doctoral de Mateu Rodrigo sobre La Unión de Valencia (1347-1348). Una revuelta ciudadana contra el autoritarismo real (Universitat de València, 1987). 
(7) ACA, Cancelleria, Cartes reials, Legislació, Lligall 8-16, f. 3v (c. 1358). La concessió a Pere Malet del terç delme de Rocafort per cent anys i del morabatí de manera perpètua es pot trobar, en efecte, en: ACA, Cancelleria, reg. 897, f. 84rv (28-IV-1354).


Article inicialment publicat en: Vicent Baydal, "Noves dades sobre els orígens baixmedievals de Rocafort", Festes Majors de Rocafort del 17 al 29 d'agost de 2018, Rocafort, Ajuntament de Rocafort, p. 18-21.

dilluns, 11 de març de 2019

Contra l'oblit (Toni Sabater)

Falla de la plaça de l'Ajuntament de 2014 (Manuel García). Foto: Siurell Blr

Potser són centenars, però en realitat i en essència per als valencians existixen dos ritmes d’incorporació a la festa de les Falles. Un és el dels fallers estrictes, els de quota i presència més o menys freqüent o constant en les activitats dels casals i les comissions, i que al llarg de l’any mantenen un calendari d’activitats que els impedix oblidar o despreocupar-se d’un procés que es consolidarà en determinats dies de cada mes de març. Ells són, no cal dir-ho, l’ànima i la base de la festa, el motor incansable que la fa possible, i també d’alguna manera la seua justificació principal. Però també existix un altre ritme, una altra manera de participar, i és la que assumim -amb alguna que altra furibunda deserció, tot s’ha de dir- la gran majoria dels habitants de València que no formem part d’eixa immensa legió de falleres i fallers censats com a tals. Una majoria que, quan arriben els dies grans de la festa, i tot i la seua superioritat poblacional, es manté més o menys silenciosa davant la multipresència dels protagonistes de quota i de la sorollosa i entusiasta allau de visitants. 

Les raons per les quals centenars de milers d’habitants d’esta ciutat no formem part oficial o activa d’eixos centres de promoció i vida de les Falles que representen les comissions en són moltes, i poden arribar a ser tan infinites com la tipologia dels caràcters humans. I així tenim des de l’indolent irreductible que mai veu motius per a participar en qualsevol esforç col·lectiu fins al zelós guardià de la seua individualitat, sempre reaci a insertar-se en un organigrama de càrrecs o funcions, passant per dotzenes de raons o predisposicions més o menys explícites, més o menys conscients o més o menys confessables que poden ser l’argument d’una certa, pacífica i incruenta llunyania. I podria pensar-se en bona lògica que entre tota eixa multitud passiva, teòricament poc entusiasta de la festa, molt rarament podrien trobar-se devots o amants de les Falles. Però no, no és necessàriament així. Perquè igual que el cor té raons que la raó desconeix, també -i en puc donar fe- al centre d’eixa massa anònima hi ha aquells als quals, per absència de tradició familiar, per un sentit poc corporatiu o per qualsevol d’aquelles raons, mai els han atret massa les activitats programades dels casals, la seua inevitable organització, i s’estimen més el goig i el gaudi faller compassat només a les seues particulars preferències, als seus ritmes i horaris. 

Som aquells que, amb una indissimulada dosi d’egoisme, ens fem unes Falles a mida, i aprofitant el fastuós escenari d’una ciutat en peu de festa construïm unes vivències pròpies amb la banda sonora i visual que tan generosament aquelles mateixes comissions falleres ens oferixen. Som aquells als quals, ignorants i despreocupats de qüestions indumentàries, d’intendència dels casals o de les activitats que es porten a terme durant la resta de l’any, ens succeïx una cosa ben especial i indefinible quan, encara en mig de la gelor de l’hivern, escoltem qualsevol migdia, i mentres fem qualsevol altra cosa, els trons d’una mascletà que reconeixem ràpidament com la que celebra la inauguració de l’Exposició del Ninot. Aquells que sense assistir físicament, percebem l’acte de la Crida i el seu soroll de fons com un dia que res té de corrent, que transforma la vesprada habitualment gris d’un diumenge en l’alegria ingènua però certa d’un dissabte, amb els seus fulgors i les seues promeses, i que marca un inici al qual ens agrada incorporar-nos, encara que siga mentalment. 

I des d’eixa posició d’una molt, molt relativa distància, i per a tots els que voluntàriament no tenim lloc de residència fallera permanent, el monument que es planta a la plaça de l’Ajuntament és prou més que una cortesia protocol·lària o una obligació institucional. Òrfens de banderes o estandards, sense adscripció o filiació cantonal coneguda, ens acollim a la seua ombra normalment gegantina, al seu caràcter totèmic i transversal, a la seua figura simbòlica però també real que proclama al món, com una d’aquelles estàtues perdudes i immenses de l’antiguitat, la grandiositat de la festa. El record d’eixa estampa canviant i fugissera que governa per uns dies l’espai de la plaça principal de la ciutat és un dels més bells ancoratges de la memòria que podem tindre alguns. És un record confús, a voltes difuminat, que ens agrada rememorar i que superposa imatges diverses, condicionades per la pròpia biografia, i on es barregen entre la boira dels anys estàtues de la Llibertat, caps d’Atena, enormes serps marines, un titot que sembla un déu, torres de Babel, un vaixell pirata, aquell Concorde, una façana que era un espill, els tres Reixos quan encara volíem creure en ells, genis sorgits de làmpares, un Moisés solemne, un lleó de carn i fusta, un esvelt gegant de vareta, deliris futuristes, acolorits equilibris o una bellesa serena que du tatuat el món, com una proclamació de la diversitat infinita, en la seua carn nua. 

La falla de la plaça de l’Ajuntament és la de tots, fins i tot la d’aquells que guarden fidelitat estricta a la del seu barri. Agradant més o menys, amb polèmica o en pacífica unanimitat, la memoriosa comptabilitat del futur depositarà en la seua silueta canviant la memòria col·lectiva de la festa, com no ha deixat de fer-ho des de fa dècades, i els seus traços inversemblants presidint la plaça, entre el fum i el fragor de les mascletades o en les vesprades de passeig i calma és i serà el tòtem invencible i renovat, el símbol consensuat de la nostra manera de fer les coses. Des de la valencianitat plena i viscuda, contra el temps i contra la indiferència les falles s’erigixen com una proclamació vertical de la vida, i no és casual que el repte de l’altura o la grandiositat siga assumit de manera principal per esta falla. També hi haurà espai i temps per a la lectura minuciosa de les explicacions, per a allunyar-se, per a perdre’s per la ciutat infinita, sense límits, per al xocolate i els bunyols o per a la contemplació plaent de la pirotècnia, o per a deixar créixer les nits entre els aquelarres de música i joventut que incendien les places. Però la memòria és referencial i selectiva i deixarà la seua empremta principal, quan passen els anys, en el record confús, a voltes difuminat, d’una silueta gegantina que es retallava buscant el cel des de la plaça principal de la nostra ciutat i que simbolitzarà, sempre i contra l’oblit, els nostres millors dies.


"Contra l'oblit", text publicat per Toni Sabater en Procés creatiu. Llibret de la falla municipal 2019, Ajuntament de València, València, 2019.

divendres, 22 de febrer de 2019

Velluters, mil anys d'història

El barri del Pilar o de Velluters, a la part sud-oest de Ciutat Vella

No és que el barri de Velluters de València haja sigut com el coneixem hui en dia des de fa mil anys. De fet, ni tan sols es denomina ja així, sinó que ara rep oficialment el nom de barri del Pilar. Però, segons els darrers estudis arqueohistòrics, sí que són d'aproximadament fa un mil·lenni les primeres dades orientatives d'activitat i població d'una zona que llavors se situava fora de les muralles islàmiques acabades de construir just en aquells moments. Però, abans d'explicar-ho, definim primer el perímetre urbà del Pilar o Velluters, que, com veieu en la imatge de dalt a l'esquerra, és una xicoteta àrea al sud-oest del districte de Ciutat Vella que fita amb els barris del Carme, el Mercat i Sant Francesc, delimitada concretament pels carrers Quart, Rei en Jaume, Moro Zeid, Santa Teresa, Maldonado, Beata, avinguda de l'Oest, Hospital i Guillem de Castro. 

Eixa és la zona marcada per l'Ajuntament, on actualment viuen unes 5.000 persones, tot i que en el present text considerarem que el Pilar o Velluters també s'estén una miqueta més cap al sud, com veieu en la imatge de dalt a la dreta, englobant igualment l'àrea de l'antic Hospital General, com a mínim entre els carrers Hospital, Quevedo i Guillem de Castro, ja que, com també van indicar Francesc Almela i Vives i Juan Luis Corbín Ferrer en els seus llibres sobre la zona, tradicionalment sempre s'ha associat eixa part de la ciutat al barri. De fet, per allà s'instal·laren inicialment els velluters baixmedievals i, a més a més, un altre dels noms populars del barri al llarg de la història ha sigut el de l'Hospital.

Muralles romanes del s. II, muralles islàmiques del s. XII i muralles cristianes del s. XIV

Àrea del Mercat i Velluters en època andalusina (s. XI-XII), en comparació amb el plànol actual


Definit això, centrem-nos ara en què hi podia haver a la zona fa entre mil i huit-cents, en els moments de major esplendor de la València andalusina. En concret, segons proposa Ferran Esquilache a partir de la combinació de dades arqueològiques, informacions provinents de les fonts escrites i estudis previs fets per autors com Javier Martí, la situació podria ser semblant a la que veiem en la imatge de dalt a l'esquerra. En primer lloc, hi haurien, passant per l'actual plaça del Mercat, les primeres muralles andalusines construïdes durant el segle XI per Abd al-Aziz, el primer emir de la taifa de Balansiya aproximadament entre els anys 1021 i 1061. Fora d'elles, hi podien haver dos ravals: un del mateix segle XI des de l'actual plaça del Tossal cap al sud, que seria el raval de Rajosa o Raïosa, el mateix nom que té el braç de la séquia que hi duia aigua (però en la contemporaneïtat la denominació es traslladà a una altra zona de la ciutat, segurament per una errada dels erudits del segle XIX i començaments del XX); i un altre posterior, el raval de la Boatella, del segle XII. 

Així mateix, també hi havia un torrent o braç sec del riu Túria, que formava el fossat de fora muralla, però que contràriament al que es pensava tradicionalment no venia de la plaça del Tossal i més al nord, sinó de l'oest, de l'actual carrer Murillo; de fet, si ens ubiquem en l'actualitat en eixe carrer encara podrem observar el fort pendent cap a les zones transversals, com correspondria al llit d'un torrent. A més a més, just al nord de Murillo també aparegueren durant el segle XII algunes construccions, probablement vinculades al camí principal d'eixida de la medina per Bab al-Hanax, que era l'actual carrer Quart. Però què hi havia al sud de Murillo? En la zona apegada al carrer Santa Teresa i fins a Pintor Domingo, entorn d'on hui en dia hi ha el local de Radio City? Doncs,  com semblen suggerir les restes arqueològiques trobades en la plaça Viriat, tal vegada ni més ni menys que la famosa almúnia o finca d'esplai que feu construir l'esmentat Abd al-Aziz, com a símbol del seu poder emiral a mitjan segle XI. Tot i que de vegades s'ha dit que es trobava on després Jaume I instal·là el Palau del Real, en els actuals Jardins de Vivers, el que hi havia allà era el real d'Abu Zayd, molt posterior. Per contra, sabem que l'almúnia d'Abd al-Aziz es trobava a l'oest de la ciutat, perquè segons narrava el poeta Abd al-Jabbar un emir deposat de Múrcia refugiat a València moltes vegades acompanyava el governant de Balansiya a la seua almúnia eixint per la mateixa porta d'al-Hanax i, igualment, la Estoria de España indica que, quan a finals de la centúria el Cid i les seues hosts ocuparen aquella almúnia (la "huerta de Abenabdalhazis"), hi havia un raval al costat, que devia ser el mencionat raval de Rajosa.

Encara més, el poeta Ibn Khaqan explicava també que el jardí de l'almúnia estava travessat per un rierol que brillava com una espasa i es movia com una serp, una indicació que podria fer referència al gran braç de la séquia de Rovella que baixava pel que actualment és el carrer de Santa Teresa i que, a més a més, fou construïda pel mateix poder estatal andalusí. En definitiva, on hui en dia ballem i prenem copes, potser l'emir Abd al-Aziz, ni més ni menys que net d'Almansor, feia les seues vetlades poètiques amb vi dolç de Màlaga. En tot cas, poc més hi havia a la zona en època andalusina, més enllà que altres braços de séquies per a regar hortes, alguns camins i una àrea difusa d'activitat industrial, amb diversos forns per a fer rajoles i teules. Per tant, l'actual barri del Pilar o Velluters era aleshores una zona amb poca pressió urbanística, com encara degué passar durant els primers moments posteriors a la conquesta cristiana de 1238.
Reconstrucció d'àrees periurbanes al sud de la muralla del segle XIII feta per Enric Guinot i Josep Torró

En concret, després de la conquesta de Jaume I i fins a ben entrat el segle XIV són habituals les mencions a zones de "patis o troços de terra qui són rònechs", com els Patis d'en Bru, on després es faria l'Hospital d'Innocets, o els Patis d'en Frígola, pel carrer Carnissers. De fet, el marge de maniobra a la zona i la proximitat al Mercat degué impulsar que s'hi instal·laren els grups de carnissers que donaren nom al carrer, prop d'on hui hi ha les Escoles Pies. També allà hi havia encara en el segle XV les "Torres d'en Macià Martí", un conegut apotecari de l'època, que hi devia tindre una o diverses alqueries en les immediacions del carrer Triador (dit així, perquè era precisament on es triaven els caps de bestiar abans de dur-los a escorxar). Així mateix, la presència dels carnissers també dugué aparellada la dels pellissers, els artesans que treballaven les pells del bestiar mort, que s'ubicaren més cap avall, entorn de la plaça precisament dita dels Pellissers (hui desapareguda per la creació de l'avinguda de l'Oest), i en la Pobla d'en Mercer, un projecte d'urbanització planificada de les dècades de 1280 i 1290 al nord del convent i església de Sant Agustí. 

Tot plegat, doncs, quan en les dècades de 1350 i 1360 es construïren les noves muralles cristianes en el context de la guerra contra Castella l'actual barri del Pilar o de Velluters encara devia tindre àmplies zones sense urbanitzar. De fet, entre finals del segle XIV i finals del XV s'establiren tota una sèrie d'edificis i d'oficis que foren els que anaren reblint l'àrea. Per exemple, en la dècada de 1390 s'instal·là l'Hospital de Sant Miquel o d'en Conill, amb el llegat testamentari del també apotecari Ramon Conill, al final del carrer Carnissers, donant ja amb el Portal del Coixo (una de les portes menors de la muralla), encara que finalment desaparegué al llarg del segle XIX i no hi ha més imatges seues conegudes que les dels plànols de Mancelli i de Tosca. 

Així mateix, també llavors començà a construir-se l'ermita de Santa Llúcia en el mateix lloc on encara es troba, al final del carrer Hospital, també donant a un altre dels portals menors de la muralla, el Portal de Torrent en este cas. Allà es venerava, doncs, la patrona dels invidents i les malalties de la vista i tenia la seu la Confraria corresponent, que finalment construí també una casa annexa per als seus afers, la qual continua igualment en peu. En tot cas, els edificis actuals no són d'època baixmedieval, sinó barrocs, amb constants reformes i restauracions al llarg de l'època contemporània, atés que la popularitat de la Confraria ha estat sempre enorme, amb milers de membres que encara en l'actualitat celebren sorollosament la tabalà la vespra de la festa, amb tabals, dolçaines i muixerangues, i el mateix dia de Santa Llúcia (13 de desembre), amb el repartiment de milers de pans beneïts i el tradicional porrat.

Sobre el plànol de Mancelli de 1609 (amb els números a l'inrevés): el Portal de Quart (7), el Portal del Coixo (8), l'Hospital de Sant Miquel o en Conill (62) i el Convent de l'Encarnació (54)


Portada de l'ermita de Santa Llúcia en l'actualitat. Foto: Fundació Hortensia Herrero

Ermita de Santa Llúcia per dins. Foto: Fundació Hortensia Herrero


La tabalà de la vespra de Santa Llúcia. Foto: Valencia, Fiesta y Tradición


Igualment, al costat de l'ermita, sobre part dels seus horts originaris i d'un morerar que hi havia pels Patis d'en Bru, s'establí al cap de molt poc de temps, en la dècada de 1410, l'Hospital d'Innocents, Folls i Orats, per impuls del mercedari Joan Gilabert i de la Confraria dels Innocents, Folls i Desemparats, destinant-se inicialment a la cura de malalts mentals. La Confraria, de fet, venerava la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats, que es conservava a la capella del Capitulet, allà mateix, on també es reunien els confrares, fins que la devoció a la imatge s'estengué tant que, en primer lloc, a finals del segle XV, la imatge es traslladà a la catedral i finalment, durant el XVII, es construí una Basílica exclusivament per a ella i passà a convertir-se en la patrona de tots els valencians. En qualsevol cas, en la dècada de 1490 l'Hospital d'Innocents i Folls ultrapassà aquella especialització en les malalties mentals i es convertí en un gran Hospital General, que agrupà la major part dels hospitals de la ciutat davall el patrocini del Consell municipal de València i, per tant, esdevingué el gran referent sanitari de la capital.

No debades, tota la zona, eixa mossa de la part sud-oest de la ciutat, es tancà amb un mur i s'hi anaren construint noves dependències d'atenció mèdica, com ara un edifici destinat a les malalties contagioses o un creuer d'infermeria per a albergar els llits dels malalts, erigit a mitjan segle XVI en estil renaixentista, que és el principal conjunt que hi resta, ara convertit en Biblioteca Pública. També s'hi conserva la porta d'entrada original, en estil gòtic, tot i que ha desaparegut per complet el mur que tancava el recinte, per on hui va el carrer Hospital i al qual donen transversalment altres carrers com Forn de l'Hospital, Recared (abans Cuina de l'Hospital) i Torn de l'Hospital (que rebia eixe nom perquè era on hi havia la porteta giratòria on es podien deixar els nadons abandonats els pares dels quals no volien fer-se'n càrrec, que era una altra de les funcions primordials de la institució). També ha desaparegut per complet la façana neogòtica que dissenyà a finals del segle XIX Joaquim Maria Belda (l'autor de la Beneficència, l'Estació del Pont de Fusta o la Presó Model), com també ho han fet els edificis de la Facultat de Medicina que s'hi instal·là també aleshores, amb un projecte de Sebastià Monleón finalment executat pel seu deixeble Antoni Martorell.

I és que en la dècada de 1960, en obrir el nou Hospital General de l'avinguda Tres Creus, fou desmantellat quasi tot el conjunt de Velluters, amb la idea, finalment paralitzada, de construir un gratacel de 20 pisos enmig de fins a 25 edificis en alçada. En conseqüència, ja només queden, com s'ha dit, la porta, la infermeria i el Capitulet, així com també algunes restes ací i allà de l'antiga Facultat de Medicina, com ara els arcs de la porta de l'entrada recaient a Guillem de Castro (amb medallons de figures mèdiques com Hipòcrates, Ibn Yulyul, Crisòstom Martínez i Andrés Piquer) o la gran estàtua d'Asclepi que rematava el frontó del mateix accés, de l'escultor Josep Aixa (el mateix que feu l'estàtua de Joan Lluís Vives per a la Nau o les gàrgoles neogòtiques de la Llonja i les Torres dels Serrans).
Plànol de les nombroses instal·lacions de l'Hospital General a mitjan segle XVIII. Imatge: J.A. Diez Arnal

Porta d'entrada al recinte hospitalari quan el recinte estava tapiat. Imatge: J.A. Diez Arnal


Vista parcial de la faça neogòtica de Joaquim Maria Belda, de 1877. Imatge: J.L. Corbín

El Capitulet, en l'any 1966, durant l'enderrocament de l'àrea. Imatge: Julio Cob

El Capitulet en l'actualitat. Foto: J.A. Diez Arnal

L'antic creuer d'infermeria, hui Biblioteca Pública Pilar Faus. Foto: J.A. Diez Arnal

L'antic creuer d'infermeria per dins, quan estava en funcionament. Imatge: J.A. Diez Arnal


El darrer "torn" que hi havia en una de les tàpies de l'Hospital per tal de deixar xiquets abandonats. Imatge: J.L. Corbín

Antiga Facultat de Medicina, donant al carrer Guillem de Castro, amb els arcs d'entrada i l'Asclepi rematant la part de dalt. Imatge: Ramón Martín

Porta d'accés a l'antiga Facultat de Medicina en l'actualitat. Foto: Guillermo Vázquez

Estàtua d'Asclepi que rematava l'edifici de l'antiga Facultat de Medicina. Foto: Noticias CV

Per una altra banda, cal indicar que al llarg del mateix segle XV en el qual s'instal·là l'Hospital també la resta del barri s'anà completant urbanísticament, amb l'arribada sobretot d'artesans, com per exemple els fusters, anteriorment ubicats entorn del Mercat i el Trench, però que es desplaçaren després del terrible incendi que hi tingué lloc en l'any 1447. És per això, de fet, que en l'actual carrer Balmes, donant també a la plaça de la Botxa (dita així perquè s'hi devia jugar a eixe joc semblant a la petanca) s'establí la casa del Gremi de Fusters, que actualment conserva un bell edifici del segle XVIII, en el qual destaquen, com no podia ser d'una altra manera, els treballs en fusta. Per exemple, el fris i el teginat del Saló d'Actes, amb una seixantena de cassetons fets cadascun d'ells per un mestre fuster diferent, amb fusta procedent dels boscos de Xiva. Altrament, el llindar de la porta d'entrada mostra els símbols del gremi: un tinter sobre un llibre, una esquadra, una regla i un compàs en el centre i una serra i una aixa als cantons. Un monument molt poc conegut i que en l'actualitat s'ha convertit també en un espai d'actes i esdeveniments amb el nom de Palau Balmes.


Casa del Gremi de Fusters en l'actualitat. Foto: Kiko Colomer

Saló d'Actes del Gremi de Fusters. Foto: Palau Balmes

Part central del llindar de la porta a la casa del Gremi de Fusters. Foto: J.A. Diez Arnal

Però si hi hagué un ofici artesanal que quedà vinculat a la zona a partir del segle XV eixe va ser, evidentment, el de la seda, el dels velluters que donaren nom al barri. A partir de mitjan centúria començaren a arribar artesans que feien vellut, especialment de Gènova, on s'havia inventat la tècnica poc abans, de manera que en 1477 s'organitzà el gremi de l'Art de Velluters, el qual adquirí en 1492 el solar on s'ubicaria la seua seu, on encara es troba, a l'inici del carrer Hospital i llavors donant de ple a la plaça de Pellissers. No debades, els velluters s'havien instal·lat per la zona de l'antiga Pobla d'en Mercer, entorn dels actuals carrers de Sant Vicent Màrtir, la Mare de Déu de Gràcia, Quevedo (antigament Fumeral), etc. I més tard continuarien augmentant la seua presència cap al nord-oest, fins a ocupar tota la zona dels actuals carrers Roger de Flor, Maldonado i el Bany. De fet, tots aquells establiments baixmedievals acabaren per compactar urbanísticament la zona, amb una xarxa de carrers prou rectilínia i ortogonal, com correspon als assentaments de la societat feudal. 
Xarxa de carrers del barri del Pilar o Velluters en el plànol de Mancelli de 1608

Ubicació del Col·legi de l'Art Major de la Seda, donant a la plaça de Pellissers (triangular), on s'iniciava el carrer de l'Hospital cap al portal de Torrent (núm. 79) sobre el plànol de Tosca de 1738. Amb el núm. 22 (dalt a l'esquerra) s'observa l'església i convent de Sant Agustí, ja que ací tenim una vista inversa, amb el sud a la part de dalt.

Pel que fa a l'activitat sedera, a més a més, la seua importància, tant per a la ciutat com per al conjunt del regne, anà augmentant fins a convertir-se en el sector artesanal capdavanter de l'economia valenciana entre finals del segle XVII i finals del XVIII, quan fins a 5.000 telers treballaven en la mateixa capital, especialment en este barri. El seu soroll colpejant les peces de fusta de la maquinària devia ser tan gran que s'acabaren encunyant dites com "Xe, xilles més que un velluter!", la qual cosa també seria necessària si tenim en compte que aguaitaven els carrers des de les parts altes de les cases, on es posaven els telers. 

En definitiva, la petjada del treball seder sobre el barri fou enorme i, tot i que finalment desaparegué al llarg del segle XIX, ha deixat com a mostra del seu antic esplendor l'edifici del Col·legi de l'Art Major de la Seda, restaurat també per la Fundació Hortensia Herrero entre 2014 i 2016, i convertit ara en museu, després de dècades de preocupant abandonament. De la seua construcció inicial a penes si queden elements, com ara una escala de caragol gòtica i la porta apuntada del pati, mentres que la major part del conjunt pertany a l'esplendor del citat segle XVIII, destacant en especial els panells i paviments ceràmics de la capella i del Saló d'Actes, també conegut com a Saló de la Fama, pels seus motius al·legòrics relacionats amb aquella divinitat i les diverses parts del món.
Façana del Col·legi de l'Art Major de la Seda en l'actualitat. Foto: Rosa Remón

Porta del pati del Col·legi de l'Art Major de la Seda. Foto: TripAdvisor

Escalera de caragol del Col·legi de l'Art Major de la Seda, actualment sense ús. Foto: Museu de la Seda

Autoretrat de l'escrivà de la confraria dels seders, Jeroni Sanchis, en la dècada de 1560. Imatge: Arxiu del Col·legi de l'Art Major de la Seda de València


 Teler de vellut com els de finals del segle XVIII. Foto: Biel Aliño

Capella del Col·legi de l'Art Major de la Seda, amb un panell de Sant Jeroni, patró dels velluters. Foto: Economia3

Saló de la Fama del Col·legi de l'Art Major de la Seda. Foto: Economia3

D'una altra banda, en paral·lel al desenvolupament seder de la zona, també s'hi anaren instal·lant altres edificis, en consonància amb els signes dels temps. Durant l'època moderna, per exemple, foren diversos els establiments monàstics que s'hi ubicaren, com el convent i església de l'Encarnació, de monges carmelites calçades de clausura, en l'any 1502, davall el patrocini del jurista Pere Ramon Dalmau (qui tenia un tèrbol passat marcat per un assassinat). El conjunt se situà en l'actual carrer Balmes, al costat del Portal del Coixo i just al sud de l'Hospital de Sant Miquel o d'en Conill, com es pot vore en el plànol de Mancelli de més amunt. Tanmateix, quedà notablement malmés durant la Guerra Civil espanyola i fou reconstruït per complet en la dècada de 1950 per l'arquitecte José Antonio Pastor, amb una particularitat: és un dels pocs convents de l'Estat, si no l'únic, que té una part dels seus baixos (els que donen a l'actual carrer Guillem de Castro), ocupats completament per locals comercials, el lloguer dels quals es destina al manteniment de la mateixa comunitat religiosa. 

Pel que fa a esta darrera, cal dir que la seua església (oberta al públic, tot i que no així el convent) conserva l'anomenada "Moreneta del Carme", una talla romànica de la Mare de Déu de la Consolació "trobada" en el segle XIV al costat de l'església del Carme, on era venerada fins que en 1840 fou traslladada ací per l'exclaustració d'aquell convent. I, evidentment, li diuen la "Moreneta" per la seua tonalitat de cara un tant amarronada (encara que no tant com la "Moreneta de Montserrat" o moltes altres).
Vista aèria amb el l'església i el convent de l'Encarnació en primer terme (al costat a l'esquerra hi havia l'Hospital de Sant Miquel), la plaça de la Botxa darrere amb la casa del Gremi de Fusters en la seua part esquerra, l'Institut i Residència d'Esclaves de Maria a continuació i el col·legi i església de les Escoles Pies a l'esquerra, donant al carrer Carnissers, que conduïa al portal del Coixo. 

Porta d'entrada a l'església de l'Encarnació, amb els locals comercials al costat. Foto: Tono Giménez

Els locals comercials del conjunt del convent de l'Encarnació donant al carrer Guillem de Castro

La Moreneta del Carme i la Moreneta de Montserrat. Fotos: F. Nevado i Abadia de Montserrat

Igualment, un altre convent de monges també s'instal·là en el barri durant el segle XVI, en este cas de Serves de Maria (les servites) a finals de la centúria, en la corba final que fa la seguida dels actuals carrers Moro Zeid, Santa Teresa i Peu de la Creu. No en va, eixe nom es deu al mateix convent, que prengué l'advocació de la Mare de Déu dels Dolors al Peu de la Creu, tot i que fou enderrocat en 1940 i la comunitat es traslladà a una altra casa en la localitat de Mislata. Així les coses, sobre el seu solar s'alçà a continuació un edifici castissista de Salvador Pascual Gimeno, que encara s'hi pot contemplar, ocupant els números 7 i 9 de l'esmentat carrer.   
Sobre el plànol de Tosca de 1738 el convent del Peu de la Creu (amb el núm. 47, dalt a l'esquerra) a poca distància del convent de l'Encarnació (amb el núm. 48, a la dreta), que es trobava al costat de l'Hospital de Sant Miquel (el núm. 68). També s'hi veu el portal del Coixo i el portal de Quart i en la part d'avall, el gran Convent de la Puritat (el núm. 38), l'entrada principal del qual es trobava en l'actual barri del Mercat.

Edifici de Salvador Pascual Gimeno, de 1941, sobre l'antic convent del Peu de la Creu

Un poc més tard, a començaments del segle XVII, s'hi fundà un altre dels principals establiments eclesiàstics que destacà en el barri: ni més ni menys que el convent i l'església del Pilar, que es construïren durant un llarg període de 1615 a 1764, partint del llegat testamentari fet per un dels principals mercaders de llibres de la ciutat en aquella època, Baltasar Simón de Vallterra (1545-1614). El llibreter havia nascut a Saragossa i havia estat batejat a Santa Maria del Pilar i d'ací que es decidira per aquella devoció, alhora que la comunitat religiosa que s'instal·là fou la dels dominics, atesa la bona relació personal que havia mantingut amb l'orde i amb Sant Lluís Bertran. D'altra banda, la ubicació no era debades, ja que el convent donava al mateix carrer de l'Hospital i els membres de la comunitat es dedicarien a atendre les necessitats espirituals dels qui passaven pel gran complex sanitari. Amb tot, com tants altres, els dominics foren exclaustrats durant el segle XIX, el convent es convertí en quarter, la seua església en parròquia i finalment, en la dècada de 1960, el primer fou enderrocat (encara hi ha solars hui en dia), mentres que la segona continua oberta com a parròquia, que assistix tots els anys, amb una miqueta de "caloret faller", a la crema del monument de la popular Falla de la Plaça del Pilar.
Sobre el plànol de Tosca de 1738 el convent i església del Pilar (núm. 18, que pareix 81 per estar cap per avall) anant des de l'actual carrer Maldonado (antigament del Pilar) fins al carrer de l'Hospital. Els dos establiments donaven a la plaça del portal de Torrent (núm. 79).

En l'actualitat ha quedat l'església del Pilar donant al carrer Maldonado i la plaça del Pilar, un solar irregular i una finca nova (amb una comissaria on renoven documents d'identitat) donant al carrer de l'Hospital. On apareix el símbol de menjar en el mateix carrer Hospital més a la dreta (el Rivendel Restobar) és on hi havia el Refugi d'òrfenes del qual parlarem a continuació.

El que queda de l'església i l'antic convent del Pilar. Foto: J.A. Diez Arnal

Interior de l'església del Pilar en l'actualitat. Foto: J.A. Diez Arnal


Altrament, per si foren poques les històries desgraciades de persones desvalgudes que havien d'anar a l'Hospital General (cal pensar que durant l'Antic Règim als hospitals només anaven els pobres, mentres que la gent de possibles rebia atenció mèdica personalitzada a casa), a començaments del segle XVIII s'hi establí una altra institució relacionada amb el conflicte bèl·lic que major nombre de morts causà durant la història valenciana dels segles moderns: la guerra de Successió de 1705-1707. Fou, en concret, el Refugi per a xiquetes que havien quedat sense pares per les morts o els exilis provocats per aquella conflagració. N'hi havia tantes que el jesuïta Joaquín Borgoñón plantejà la necessitat de crear un organisme que es fera càrrec d'elles i el mateix Felip V de Borbó decidí crear-lo amb un seguit de rendes reials, de manera que el seu edifici es construí en 1711. S'alçà just davant de la porta d'accés a l'Hospital General i continuà la seua tasca amb altres xiquetes òrfenes fins a la dècada de 1860, quan fou reconvertit en quarter. Finalment, es demolí i fa algunes dècades es construí la finca on hi ha actualment el Rivendel Restobar, fent desaparéixer també la porta d'accés i el llindar amb la inscripció "Real Refugio fundado por la Magestad de Felipe V, año 1711" que s'havia conservat fins llavors. 

El Refugi per a xiquetes òrfenes en el plànol de Tosca de 1738. És l'edific de tres plantes amb el núm. 104

Porta d'accés al Refugi per a xiquetes òrfenes que va desaparéixer en el segle XX


En qualsevol cas, després d'una dura postguerra, a partir de la dècada de 1720 la situació millorà i, com en general a tot arreu d'Europa, el segle XVIII fou d'un gran avanç i creixement. A Velluters esta evolució es traduí en la multiplicació exponencial dels telers de seda  i també en la formació de diverses grans fortunes, com les dels industrials seders Fèlix Pastor, Joaquim Fos i Vicent Tamarit. Tots ells es construïren àmplies mansions, que en el cas dels dos darrers s'alçaren a Velluters, fent funcions també de lloc de treball per a centenars d'operaris. En el cas de Joaquim Fos es trobava al final del carrer del Bany, però fou enderrocada al llarg del segle XX i no en queda absolutament res, mentres que la de Vicent Tamarit sí que roman en peu, en l'actualitat com a seu del Centre València Mediterrani de l'UNESCO, en el carrer Roger de Flor amb Vinatea i Editor Marià Cabrerizo. 


Façana del Palau Fos en el carrer del Bany. Imatge: Actualitat Valenciana


Vista del que hi ha ara on s'alçava el Palau de Fos i el seu taller annex




Palau Tamarit, en la part recaient al carrer Vinatea, actual Centre UNESCO. Foto: Wikimedia

Així mateix, també d'aquell període de creixement és la instal·lació d'un altre establiment eclesiàstic que marcà igualment la barriada: el col·legi i l'església dels Escolapis. En primer lloc, durant la dècada de 1730, amb el suport decidit del comte de Carlet, Felip Lino de Castellví, s'alçà el col·legi escolapi de Sant Joaquim (sembla que amb eixa devoció perquè així es deia el fill del comte) sobre un solar del Gremi de Fusters, al principi del carrer Carnissers. De moment, però, l'església quedà sense construcció, cosa que succeí a partir de les dècades de 1760 i 1770, quan, coincidint amb l'expulsió dels jesuïtes d'Espanya (que també es dedicaven intensament a l'educació), l'arquebisbe castellà de València Andrés Mayoral decidí impulsar-la, tot tractant de fer-la realment particular: que "se diferenciase en la figura de otros templos valencianos", com finalment tingué lloc. L'arquitecte principal fou l'academicista Antoni Gilabert, que, inspirant-se en el Panteó de Roma (que també era lloc d'instrucció com a seu de l'Acadèmia Pontifícia), feu la cúpula eclesiàstica valenciana més gran i una de les més grans d'Europa, amb 24 metres de diàmetre, que impressionen des de fora i des de dins. En l'actualitat és l'església parroquial de Sant Josep de Calassanç, fundador de l'orde escolapi, mentres que el col·legi continua donant els seus servicis educatius.  

Vista aèria del col·legi i l'església dels Escolapis donant al carrer Carnissers

Pati interior del col·legi amb la cúpula de l'església annexa al fons. Foto: Ajuntament de València

Campanar i cúpula de l'església de Sant Josep de Calassanç. Foto: Joanbanjo

Vista de la cúpula de l'església de Sant Josep de Calassanç des de dins. Foto: Art Escolapio

Foto de l'interior de l'església de Sant Josep de Calassanç des de dalt. Foto: Damián Torres


Igualment, també el mateix arquebisbe Andrés Mayoral impulsà en paral·lel l'activitat a València d'un altre orde religiós, el dels Ministres dels Malalts o pares camils, d'origen italià i que es dedicaven a treballar en favor dels que patien malalties. En conseqüència, ací ho havien de fer en col·laboració amb l'Hospital General, de manera que en 1760 construïren el seu convent i església al seu costat, en la confluència dels actuals carrers Quevedo i Requena. Tanmateix, la seua presència fou molt breu, ja que el següent arquebisbe, el també castellà Francisco Fabián y Fuero, retirà tot el suport a la comunitat, que acabà abandonant la ciutat en 1777. Així les coses, a començaments del segle XIX es decidí cedir l'edifici a l'Arxiconfraria de Genovesos residents a València, que el posaren davall l'advocació del seu sant patró Sant Carles Borromeu. Finalment, ja en el segle XXI, l'arquebisbat reformà l'antic convent i església per a donar-li ús com a seu central de la Universitat Catòlica de València i campus de la seua Facultat de Medicina i Odontologia.   

Antiga església (a la dreta) i convent dels camils a València, després de Sant Carles Borromeu, actual seu de l'UCV, des del carrer Quevedo. Foto: Informer UCV

Campus Sant Carles Borromeu de l'UCV, des de l'altra part, des dels pórxens d'entrada al MuVIM. Foto: Woalah

Finalment, però, la contemporaneïtat no provà gens bé al barri del Pilar o de Velluters, en primer lloc precisament perquè la indústria sedera començà a entrar en crisi en la dècada de 1790 i s'afonà al llarg de la segona mitat del segle XIX fins a desaparéixer pràcticament per complet. Amb tot, encara durant aquells moments algunes parts tingueren certa revitalització urbanística, com el gran solar que quedà de l'enderrocament del convent de la Puritat, l'immens hort del qual es trobava delimitat per l'illa de cases dels actuals carrers Moro Zeit, Rei en Jaume, Quart, Palomar i Murillo. Allà, per exemple, Joaquim Maria Calvo alçà en la dècada de 1860 una impressionant mansió  (sobretot per l'interior) per a la família burgesa Echevesteen estil academicista d'influència francesa, que en l'actualitat és l'hotel Palacete Echeveste. Així mateix, a l'altra banda del solar s'erigí també llavors un dels principals teatres de la zona, el Princesa, que perdurà durant vora 150 anys, també com a cinema, fins al seu tancament en la dècada de 1990. En darrer terme, després de la desídia dels propietaris i de l'Ajuntament, s'incendià per complet en l'any 2009, després de la qual cosa el solar fou adquirit per les mateixes autoritats municipals i resta encara a l'espera de la construcció d'un equipament sociocultural.

Illa de cases formada sobre l'antic hort del convent de la Puritat, amb l'Edifici Echeveste al nord i el teatre Princesa, ara un solar buit, al sud-est

Façana de l'Edifici Echeveste, de 1861. Foto: Kiko Colomer

Cúpula de l'escala d'entrada de l'Edifici Echeveste. Foto: Palacete Echeveste

Entrada del Cine Princesa poc abans del seu incendi en 2009. Foto: Valencia Plaza

Edifici del Cine Princesa poc abans del seu incendi. Foto: Tono Giménez

Foto actual del solar on hi havia el Cine Princesa. Foto: Joanbanjo
Vista de València de Guesdon c. 1855. Velluters queda a la part dreta, destacant clarament la cúpula de l'església dels Escolapis i veient-se clarament la corba que formen els carrers Moro Zeid, Santa Teresa i Peu de la Creu

En qualsevol cas, en aquella època de mitjan segle XIX començaren els problemes greus per als veïns de Velluters. L'estocada quasi final a la indústria sedera arribà en 1854, amb la pebrina, una malaltia que afectava de manera fulminant els cucs de seda i que arrasà la matèria primera d'este treball tèxtil. En conseqüència, els encara milers de treballadors dedicats al sector (ara sobretot en fàbriques i ja no en obradors propis) acabarem amotinant-se el 21 de gener de 1856, amb concentracions davant el Col·legi de l'Art Major de la Seda en el que es coneix com a Motí de Velluters. En concret, fou una de les primeres manifestacions de la lluita obrera contemporània a la ciutat i des de fa uns anys es commemora amb una festa que finalitza amb una foguera reivindicativa en la plaça del Pilar. La desocupació, doncs, assolà el barri, que veié caure en picat el seu poder adquisitiu i donà peu, per exemple, a la instal·lació a finals de la centúria de noves institucions caritatives.

Per exemple, l'Institut i Residència de les Esclaves de Maria Immaculada en el carrer Balmes amb Recared i la plaça de la Botxa, amb la missió d'atendre les "obreres pobres", per impuls de la creadora d'aquell orde religiós, la valenciana Juana Condesa Lluch (1862-1916). Allà oferien residència i asil a les que es quedaven sense casa, bàsicament antigues treballadores del sector seder, alhora que els donaven formació per tal que intentaren trobar un nou treball. Més tard, l'edifici s'amplià notablement en els anys 20 i encara en la postguerra, en els 50, l'arquitecte José Luis Testor perfilà el gran conjunt que tenen hui en dia. En l'actualitat, les Esclaves de Maria tenen un col·legi en el barri de Patraix, així com un altre en la localitat d'Almansa, i diverses residències femenines en diferents ciutats de l'Estat, que és també la funció que té ara l'antic Institut de Velluters, a més d'exercir com a seu central o Casa Generalícia de l'orde. A més a més, en els darrers anys la congregació religiosa està impulsant el procés de canonització de Juana Condesa com a "santa patrona de la seda".

Però encara arribaren més problemes en aquells moments d'entrada al segle XX, ja que el barri quedà totalment marginat del procés de reforma interior que començà a produir-se aleshores. Els plans urbanístics se centraren sobretot en els barris de Sant Francesc (entorn de la plaça de l'Ajuntament) i de Pescadors (pel carrer de les Barques), en el qual s'havia concentrat la prostitució des de feia temps. Una prostitució, doncs, que hagué de traslladar-se i anà acostant-se a Velluters, instal·lant-se en primer lloc en l'entorn del carrer de la Mare de Déu de Gràcia (al costat de l'església de Sant Agustí). Finalment, a més a més, l'obertura de l'avinguda de l'Oest, projectada per Frederic Aymamí en 1912 i executada des de Sant Agustí fins al Mercat Central durant els anys 40, feu que l'ambient marginal de la prostitució i els bordells s'acabara desplaçant a la zona dels carrers Maldonado, Bany, Torn de l'Hospital i Viana. I fou així com des de la postguerra fins als nostres dies eixa zona, just en el cor de Velluters, es convertí en el barri xino de València, amb una intensa combinació de prostitució, drogues i depauperació, actualment concentrada bàsicament en l'esmentat carrer Viana

Vista de la Residència de l'Esclaves de Maria donant entre el carrer Balmes i la plaça d ela Botxa, on també s'hi veu, en primer terme, la casa del Gremi de Fusters 

Panell ceràmic amb sor Juana Condesa Lluch, promoguda com a santa patrona de la seda


Commemoració del motí de Velluters del 21 de gener de 1856. Foto: Mónica Torres

El barri xino de València en 1972. Foto: Joaquín Collado (La València oblidada)

El barri xino de València en 1985. Foto: Joaquín Collado (La València oblidada)

El carrer Viana en 2017. Foto: Kike Taberner

Tampoc ajudà a la situació el caòtic procés de transformació urbanística produït entre els mateixos anys 40 i els 90, que, tot plegat, significà l'enderrocament de moltíssims immobles; alguns d'ells foren substituïts per finques noves, però molts d'altres acabaren perpetuant-se com a solars buits i focus de brutícia i abandonament. En qualsevol cas, durant tot aquells procés també s'hi anaren alçant algunes construccions amb un cert interés arquitectònic -entre moltes d'altres totalment irrellevants- que val la pena ressenyar. Per exemple, l'Edifici Alfonso que Javier Goerlich dissenyà en la confluència dels carrers Santa Teresa i En Sendra, en els baixos del qual actualment es troba l'anteriorment esmentat pub Radio City (on tal vegada un dia hi hagué els jardins de l'almúnia d'Abd al-Aziz). O del mateix arquitecte, en 1942, l'Edifici Arévalo-Molina en el carrer Murillo 33, amb eixe característic xamfrà de línies corbes de Goerlich. També de 1942 és l'Edifici Tarazona, en el carrer Pintor Domingo 7, de Miguel Martínez Tarazona, i ja de finals de la dècada de 1950 és l'Edifici Riera de José Enrique Zanón, en el carrer Guillem de Castro 56, en un moment en què tot eixe perímetre exterior del barri començà a ser renovat.

En els anys 60, 70 i 80 continuà aprofundint-se la degradació i l'empobriment del barri, de manera que molt poques són les construccions a destacar; únicament un parell de dos arquitectes vinculats al racionalisme. Per un costat, el grup de vivendes de renda limitada Bernardo Lassala, promogut per la Cooperativa de Funcionaris de la Diputació de València i dissenyat per l'arquitecte provincial Luis Albert; es troba entre els carrers Triador i Camarón, dominant un dels costats de la plaça de la Botxa, i està format per dos blocs paral·lels de vivendes amb un pati interior allargat al qual s'accedix per un jardí privat. Per un altre costat, també cal ressaltar la petjada de Facundo Martínez, qui en 1971 alçà en el carrer Maldonado 30 un edifici en homenatge a Le Corbusier, com resen les grans lletres que es poden contemplar en la façana, amb el nom de l'arquitecte suís.

Projecte de Javier Goerlich per a l'Edifici Alfonso (1941)

Edifici Alfonso (1941) de Javier Goerlich en l'actualitat. Foto: Tono Giménez

Edifici Arévalo-Molina (1942) de Javier Goerlich en l'actualitat

Edifici Tarazona (1942) de Miguel Martínez Tarazona en l'actualitat

Edifici Riera (1959) de José Enrique Zanón en l'actualitat

Grup de Vivendes Bernardo Lassala (1962) de Luis Albert en l'actualitat

Jardí d'entrada al Grup de Vivendes Bernardo Lassala (1962) de Luis Albert en l'actualitat

Edifici de Maldonado 30 (1971) de Facundo Martínez en l'actualitat. Foto: Tono Giménez

Edifici de Maldonado 30 (1971) de Facundo Martínez en l'actualitat. Foto: Kike Taberner


Finalment, a partir de l'aprovació en 1991 del Pla Especial de Protecció i Reforma Interior de Velluters, entre finals del segle XX i començaments del XXI s'ha produït la renovació de certes àrees del barri. Per exemple, tota la zona vinculada a l'històric Hospital General s'ha anat revitalitzant clarament, no només amb la transformació prèvia de la infermeria en Biblioteca Pública, sinó també per la construcció del Museu València de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM), de Guillermo Vázquez Consuegra, entre 1998 i 2001, la instal·lació del Centre d'Artesania Valenciana, el condicionament d'un jardí arqueològic i les recents rehabilitacions del Col·legi de l'Art Major de la Seda com a museu i de l'ermita de Santa Llúcia. Així mateix, entre els carrers Murillo, Lope de Rueda i Pintor Domingo s'arrasaren tot un seguit de cases sobre les quals la Generalitat Valenciana alçà, entre els anys 2000 i 2004, una nova gran àrea destinada a l'Escola d'Art i Superior de Disseny de València, el Conservatori Professional de Música de València i l'Institut Valencià de Cultura. En paral·lel, a més a més, es construïren diversos edificis de vivendes de reallotjament o de promoció pública, en la nova plaça Viriat que es creà amb aquella mateixa remodelació i també, en especial, al llarg del carrer Guillem Sorolla.


Amb tot, encara són moltes les zones del barri que, dominades pels solars (com els carrers de la Carda i del Bany), per la prostitució i la droga (com l'esmentat carrer Viana i les immediacions) o per l'abandonament (com la plaça de la Botxa i certes zones dels carrers Carnissers, Maldonado, Vinatea i Roger de Flor), necessiten una millora evident. De tot això parlarem en la propera jornada de La València Contada dedicada al barri de Velluters, que tindrà lloc el proper dimecres 27 de febrer de 17 a 20 h. de la vesprada en el Radio City (en l'edifici de Goerlich, possiblement sobre l'almúnia de l'emir Abd al-Aziz!), amb la participació de qui escriu este text, Vicent Baydal, de la dissenyadora Carmina Ibáñez, de l'arquitecta i dissenyadora Virginia Lorente, de la grafitera Barbiturikills i de la cantant Mireia Vilar, conduïts per Álex Zahinos i Mariola Cubells. Vos esperem! 

Vista virtual del conjunt del Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MUVIM), de Guillermo Vázquez Consuegra (1998-2001)

Pórxens d'entrada al MuVIM. Foto: A. Caland

Centre d'Artesania Valenciana. Foto: DissenyCV

Jardí Arqueològic de l'Hospital (amb l'Asclepi esmentat adés). Foto: Guillermo Vázquez

Nou espai urbà (en colors grisos) obert per a l'EASD, el Conservatori i l'IVC

EASD, d'Antonio Gomis i Ignacio Belenguer (2000-2004), i vista 

IVC, d'Antonio Gomis i Ignacio Belenguer (2000-2004)

Conservatori Professional de Música, d'Antonio Gomis i Ignacio Belenguer (2000-2004). Foto: Tono Giménez

Edifici de vivendes de promoció pública de la plaça Viriat 5, de Roberto i José Santatecla (2004-2006)

Edifici de vivendes per a reallotjament en la confluència dels carrers Guillem Sorolla i Maldonado, d'Alfredo Payá i Carla Sentieri (1999-2002). Foto: CTAV