dijous, 30 de novembre de 2017

Quins són els elements que millor definixen la ciutat de València?

Ciutat de València (Foto: Radub85)

Fa un temps em preguntaren quins podrien ser els 8 elements que millor definixen la ciutat de València entre els valencians i els forasters. Al meu entendre, evidentment, però pensant en la globalitat dels que són o viuen en la capital valenciana i dels que la visiten o la veuen des de fora. I, després de molt reflexionar-ho, esta és la conclusió a la qual vaig arribar: una llista de 8 elements definitoris de la ciutat de València per als seus veïns i visitants, potser típics i tòpics, però inexcusables i probablement amb un gran fons de veritat. Mireu a vore si en canviaríeu algun!

1. La paella: Tòpic, però si algú ve a València vol una paella i els autòctons s'enorgullixen de fer-la com ningú segons la recepta que consideren canònica (tot i que esta recepta no tinga segurament més de 100 anys). També és el plat per excel·lència de la socialització dels valentins, ja siga en una paella de diumenge al xalet, una paella de celebració, de negocis o per qualsevol altra cosa. La disposició redona de la paella i la predisposició cultural dels valencians a l'arròs la fan un plat abellidor i essencial per a quasi qualsevol habitant de la ciutat. I és un dels principals elements que València i en general els valencians han aportat a la cultura internacional. 

2. El Cabanyal i els poblats marítims: És un símbol tant per als valencians com per als forasters. Té una atracció especial entre els habitants de la ciutat de València i fins i tot, potser, més que una "València marítima" el que existisca en realitat siga una "València cabanyalera", en què els poblats marítims fan de mèdium a través del qual els valentins ens comuniquem amb la mar. A més, les seues particularitats històriques, urbanes i patrimonials el fan, segurament, el barri més destacat de la València extramurs. 

3. El llit del Túria: La València històrica, des de la seua fundació, no s'entén sense el riu Túria, mentres que la moderna, des de fa uns 50 anys, no s'entén sense el seu llit sec. El llit sec del Túria és un aspecte que singularitza València dins del panorama urbà europeu i que ha canviat considerablement la percepció de la ciutat per als seus habitants, amb els múltiples usos -i tots positius- que li han donat, alhora que continua sorprenent als visitants (que no acaben de concebre un riu permanentment sec com a part d'una urbs).

4. La llum: Segurament no ho dirà ningú que siga de fora, perquè no és un dels aspectes més coneguts de València, però molts dels seus habitants sí que valoren de forma extrema la llum de València, en setembre o en primavera, per exemple. La llum i el color del cel, amb eixos blaus intensos que costen de trobar en altres ciutats espanyoles i europees. Eixa llum, a més a més, va associada al bon oratge que sol ser habitual en la ciutat i que marca el gaudi urbà la major part de l'any, tant per als seus habitants com per als que la visiten. 

5. La Llonja: Simplement dient que és Patrimoni Mundial de la Humanitat no caldrà afegir molt més. És el monument amb major valor històric i arquitectònic de la ciutat. Una obra mestra del gòtic civil i que representa materialment la puixança de la ciutat de València durant el segle XV, el seu Segle d'Or. De fet, és també la màxima expressió de la capitalitat històrica de la ciutat, ja que en ella, com a borsa de comerç, es negociaven la llana del Maestrat, el sucre de la Safor o les panses i les figues de les Marines i del Vinalopó. Un autèntic mercat de productes i finances que unia tots els punts del territori valencià, de nord a sud i d'est a oest. 

6. El Mercat Central: Tot i l'extrema proximitat amb la Llonja, no es pot deixar de destacar el Mercat Central com a símbol de València. La plaça on se situa té la mateixa funció des de fa vora 1.000 anys i és un lloc de referència per a tots els valentins, que fins i tot es desplacen des de molt lluny per a comprar on saben que trobaran els millors productes de la terra. És un símbol de la modernitat de València, amb un edifici de caràcter modernista que pega un esclafit: una catedral lluminosa de mercaderies, com deia Joan Francesc Mira, i alhora també un símbol de la València popular, la dels botiguers, la dels que guarden les històries i la memòria més vitalista de la ciutat. No debades, els que visiten per primera vegada el Mercat Central se solen quedar amb la boca oberta perquè mai de la vida esperarien l'espectacle que se'ls obri davant dels ulls en entrar. 

7. El foc i la pólvora: Més que les Falles, que encara dividixen a molts habitants de la ciutat entre els que se les estimen i viuen la festa tot l'any i els que preferirien viure sense ella, el foc i la pólvora són definitoris d'una manera de ser d'una gran part dels valentins. A banda del gust estètic pel foc i pels espectacles pirotècnics, que mouen masses de gent, també hi ha el pensat i fet, l'explosivitat i la festa expansiva, que troben una bona metàfora en la vinculació històrica dels valencians a la pólvora. Quan estem fora i sentim olor de pólvora, ens enrecordem de seguida de València, no falla. Igualment, també els forasters ens identifiquen clarament amb eixos dos elements del foc i la pòlvora. 

8. Les séquies i l'Horta: València no és només València, sinó València i l'Horta. Segons diuen, de fet, la ciutat renasqué en època andalusina gràcies al complex sistema hidràulic que bastiren els llauradors àrabs i berbers amb les séquies que construïren per a extraure aigua del riu Túria. Ha existit sempre una relació d'amor/odi entre els habitants de la València històrica i els habitants de l'Horta i, de fet, eixa estranya relació ha continuat fins als nostres dies amb l'expansió de la ciutat a costa del camp cultivat circumdant. Però una part de l'Horta continua existint i continua marcant la ciutat, sense transició entre espai urbà i espai agrícola. És una relació que hauria de trobar un equilibri positiu per a les dos parts, ja que és un altre aspecte que també singularitza la ciutat i la seua història dins del panorama europeu. 

És evident que queden fora molts altres elements que també podrien definir la ciutat de València, com l'Albufera, l'arquitectura racionalista, l'orxata, els ponts del Túria, etc. Però eixos són el que considere imprescindibles com a definitoris de la ciutat des de dins i des de fora. I vosaltres, en canviaríeu o n'afegiríeu algun altre?

Actualització: Per facebook indiquen també les creus de terme, les falles, el València CF, la Ciutat de les Arts i les Ciències, les taronges, Joaquim Sorolla, Vicent Blasco Ibáñez, les torres dels Serrans, el Micalet, el centre històric, el trinquet de Pelayo, l'aroma a flor de taronger en abril, la música...

dimecres, 1 de novembre de 2017

Un tast de la València multiètnica de l'any 1280

Gravat baixmedieval que mostra el presumpte assassinat d'un xiquet per part de jueus de Trento

Per fi (per a les coses bones i per a les roïnes) he tastat el que és la vida universitària amb una càrrega docent important, ja que fins al moment, al CSIC de Barcelona, a la Universitat d'Oxford i a la Pompeu Fabra m'havia dedicat fonamentalment a la investigació. Ara, a l'UJI, ja sé el que és fer-se càrrec de diverses classes de grau i de màster -i tot el que temps que requerixen, especialment al principi, quan t'enfrontes a assignatures noves, com està sent el cas-. En conseqüència, està sent un quadrimestre més que trepidant per a qui escriu estes ratlles, encara que, així i tot, he pogut traure temps per a fer algunes presentacions d'Els valencians, des que quan són valencians? -molt agradables, a l'Olleria, Potries, Orba i Crevillent, i encara queda una darrera a Sueca- i participar en l'estrena del documental sobre l'orde de Montesa que hem fet amb el Grup Harca i Granissat Estudi Creatiu. Així mateix, este cap de setmana participaré en la segona edició del Festival Xàbia Negra, de literatura, cinema i fotografia negra... 

I què fa un historiador en un certamen d'estes característiques? Doncs, evidentment, parlar d'història: de casos i crims històrics que poden servir per a fer novel·les. Concretament, el dissabte 4 de novembre a les 13 h. en l'Embruix de Xàbia intervindré en una xarrada, juntament amb l'escriptor Bernardo Carrión i el periodista Josep Vicent Miralles, en la qual donaré a conéixer huit casos reals de la nostra història que bé podrien incloure's en qualsevol obra literària o inspirar fins i tot tota una novel·la. I ara i ací voldria parlar d'una d'elles, que no és que siga espectacular pels mateixos fets que conté, sinó per la ciutat de València que mostra, la de 1280, només 42 anys després de la conquesta de Jaume I: una urbs multiètnica, amb una barreja molt gran de gent de procedències, cultures, llengües i religions diferents, però que interaccionen entre ells de manera molt intensa (un fenomen, d'altra banda, que anirà desapareixent amb el pas del temps, si més no pel que respecta als nouvinguts dels territoris cristians del nord i la progressiva desaparició de la ciutat de jueus i musulmans). 

Així les coses, la informació d'esta història prové del primer volum del Llibre de la cort del Justícia de València (1280-1282), editat per Enric Guinot, Àngels Diéguez i Carmel Ferragud (Publicacions de la Universitat de València, 2008), que inclou tot un seguit de deposicions testificals produïdes en el context de litigis criminals, desafortunadament sense que conegam mai la sentència final donada pel tribunal de justícia corresponent. En tot cas, tenim informacions suficientment riques sobre un intent d'enverinament produït en 1280 com per a traslladar-nos a aquella València de finals del segle XIII. En concret, ens trobem en casa de Toda Pérez (és a dir, que pel nom era molt probablement aragonesa), que era viuda de Dalmau de Vilanova (per tant, un català, en una casa on s'havia produït un matrimoni mixt catalano-aragonés), i vivia amb el fill dels dos, Jacmet de Vilanova. I un diumenge d'abril havia convidat a dinar a la seua cunyada, Ermessén de Vilanova (catalana) un cervo cuyt ab cebes e ab salsa en olla”, és a dir, un estofat de cérvol (el que ens indica que aquella gent conservava els gustos alimentaris de bosc i muntanya que probablement portaven del nord d'Aragó i de Catalunya).

Ara bé, el problema va ser que, mentre menjaven, Todavénch ody de gitar per boca e gità molt per boca del menjar que havia menjat” (és a dir, li vingué oix, “ody”, i boçà, “gità”), d'igual manera que després vomità Ermessén, “encara més, tant que sanch n’exia per la boca”, i finalment ho va fer el xiquet, Jacmet, ja a boqueta nit i sense parar fins al sendemà: “era tot blau e durà lo dit gitar tro el dilluns següent e estech estamordit tro el dit dia”. De fet, la mateix Toda també estigué en molt males condicions fins al dia següent i “lo dilluns ach dolor quaix a ràbia en el cor e cridava 'Déus, ajuda! Déus, ajuda!', e anava com a enrabiada per la casa en camissa”. Era evident que alguna cosa en mal estat hi havia en l'estofat de cérvol que havien menjat per tal que tots tres reaccionaren d'aquella manera. I, en conseqüència, no només ells foren els afectats, ja que també havien donat “una vianda de menjar” a unes veïnes: a Maria Torres, que era de Terol (una altra aragonesa, per tant), a la seua cosina Mília i a la seua filla Teresa, que tenia dos xiquets menuts, i tots plegats havien menjat igualment de la carn de l'olla. La reacció, doncs, havia estat la mateixa: els “féu gran mal lo cor e començaren a tremolar les cames e les mans e vénch-los gran odi e volentat de gitar tot lo menjar per la boca e encara més” i van restar “tots estamordits e a hobte de mort tro lo dilluns”. 

Però és que aquell mateix diumenge d'abril encara havia passat moltíssima altra gent per casa de Toda Pérez, fins a LX persones qui entraven e exien, entre hòmens e fembres: un lloc molt concorregut, doncs, com devien ser la majoria de les llars baixmedievals, amb un fum de relacions personals, veïnals i familiars constants. I, de fet, algunes d'aquelles persones que entraven i eixien de la casa van ser les que van trobar la causa del mal estat del menjar: un verí. Concretament, una dona anomenada Castellana (tal vegada, doncs, procedent de Castella i que era casada amb Pedro Ruiz de Corella, això és, un navarrés), una altra anomenada Toda Martínez (per tant, possiblement aragonesa i casada amb Pere de Sarrià, un català) i finalment una altra, que era Maria Garcés (pel cognom possiblement aragonesa o navarresa), van trobar que “en les solatges de la dita olla” hi havia una espècie de salsa de color “entre groch e vermell” i la van posar en “Iª fulla de col” per a ensenyar-li-la a un metge que s’anomenava Vives (és a dir, ben probablement un metge jueu) i a un altre anomenat Bartomeu de Galinyà (un topònim del Solsonés, de la Catalunya central). 

I els dos metges de seguida van dir que allò era “realgar, és a dir, sulfur d’arsènic, un potent verí. Però qui havia posat el verí en l’olla de l’estofat de cérvol? Doncs la cuinera de la casa, que era una serventa musulmana dita Fàtima, i un mosso "moratell" anomenat Ahmed (amb molta probabilitat, esclaus) van acusar un jueu de la jueria anomenat Salomó Ben Saïd, que, segons deien, s’havia quedat a càrrec de l’olla, mentre ells anaven a agranar la casa i fer els llits, i els havia comentat que volia afegir-hi safrà, perquè “no y avia gayre”. D'altres testimonis que van passar davant el jutge, com Pero Màrquez, Beneyto de Villalba i Sancho de Loarre (tots tres d'origen aragonés, pels cognoms), també havien sentit dir que "era fama" que tot els de la casa acusaven el jueu d'haver intentat enverinar el menjar, però al mateix temps, uns altres jueus, com Salomó Ben Vives, Abraham Ben Vives o Vidal Astruc, van tractar de defensar la seua reputació dient que no en sabien res, ni en cap lloc havien escoltat que haguera intentat fer tal cosa.

Al remat, en desconeixem la resolució del cas, ja que, com s'ha indicat, no tenim la sentència definitiva. Amb tot, encara que finalment no va morir ningú, i que també desconeixem les causes que presumptament havien mogut a Salomó Ben Saïd a practicar aquell enverinament, el ben cert és que el cas mostra la realitat històrica d’un moment de la ciutat de València que resulta espectacular literàriament parlant: gents arribades d’Aragó, de Catalunya, de Navarra i de Castella que estaven ajuntant-se entre si, amb matrimonis i veïnatges mixtos; que, independentment de la seua llengua d'origen, declaren davant d'oficials de justícia que pensen i escriuen en romanç valencià; que estan dominant els musulmans conquerits i vençuts, i que estan relacionant-se amb jueus, ja siga com a amics (com en el cas del metge) o com a enemics (en el cas de l’enverinador). No em direu que no és un passatge de la realitat històrica valenciana que no valdria la pena literaturitzar algun dia sobre la base de dades i informacions tan detallades com la que ens oferix este cas... 

diumenge, 10 de setembre de 2017

Per què els catalans tenen dret a decidir (i els valencians ara per ara no)?

Farà cosa d'un any i mig el catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona Borja de Riquer va publicar un article a La Vanguardia titulat "Drets, història i política" [també en castellà, "Derechos, historia y política"], que explicava molt clarament per què és plenament democràtic i ètic que els catalans puguen pronunciar-se en un referèndum sobre el seu futur col·lectiu (i plenament antidemocràtic i antiètic tractat d'impedir-ho). Pense que va passar molt desapercebut i val la pena recuperar-lo perquè, des d'un punt de vista històric i polític, deixa ben clar per quina raó els catalans tenen dret a decidir (com també els bascos del País Basc, com vorem després) i altres col·lectivitats que en l'actualitat formen part d'Espanya no. El podeu llegir a continuació:

"Mapa político de España", aparegut en 1852 en la Cartografía hispano-científica de Francisco Jorge Torres Villegas

"No fa gaire, parlant amb uns col·legues no catalans sobre l’actual situació política de Catalunya vaig emprar la tàctica de portar la reflexió cap el terreny històric i jurídic i començar per plantejar com s’havia aconseguit exercir els drets ­universals. Atès que érem historiadors, coincidírem que la democràcia s’havia construït, amb força dificultats, a partir de dos principis fonamentals: que les lleis sempre han de provenir de la voluntat dels ciu­tadans i que tota la legislació ha de respectar els drets fonamentals i universals de les persones. I que era una qüestió ­bàsica que aquests dos principis es consideressin de forma simultània: si en faltava un dels dos, allò no era una autèntica ­democràcia. 

La segona qüestió de la conversa se centrà en com havia variat la consideració de quins eren els ciutadans amb drets polítics. Dos segles de revolucions i lluites van forçar grans canvis respecte a qui podia exercir com a ciutadà. Primer només eren els homes molt rics, després tots els homes i, finalment, ho són totes les dones i els ­homes. I això s’aconseguí trencant la legalitat llavors vigent i denun­ciant i lluitant contra els nombrosos arguments jurídics, polítics, filosòfics i teològics que s’hi oposaven. Assolir drets que avui considerem inqüestionables –el vot femení o la desaparició de l’esclavitud– suposà molt sovint haver de revoltar-se contra governs. 

Els historiadors sabem que, des de les revolucions americana i francesa de finals del segle XVIII, els drets naturals o universals dels ciutadans són considerats ante­riors a tota constitució política i que, per això, estan per sobre d’elles. I també coneixem prou bé que un principi fonamental del funcionament de la democràcia és aquell que planteja que cal canviar les lleis per a poder atendre els drets naturals exigits pels ciutadans. Dit d’una altra manera, que mai la legislació ­democràtica no pot impedir l’exercici dels drets bàsics. D’aquesta manera, davant la demanda d’un dret natural o universal no es pot respondre que l’actual legislació no ho ­recull, sinó que cal analitzar si es tracta ­realment d’un dret just.

Fins ací els meus col·legues i jo estàvem d’acord. La tercera qüestió a debatre vingué quan calgué concretar si els catalans formem o no una col·lectivitat homogènia i, per tant, un subjecte polític amb dret a decidir lliurement sobre qualsevol qüestió que l’afecti. És en aquest terreny on es ­produeix la confrontació entre el dret ­previ, el natural, i la legislació posterior. El debat, llavors, se centrà en diverses preguntes: han de prevaler sempre les unitats polítiques estatals acordades en el passat?; han de persistir aquestes unitats fins i tot quan es van imposar per procediments discutibles en termes democràtics?; una minoria, que constitueix una col·lectivitat homogènia, ha de restar permanentment sotmesa a la voluntat de la majoria?; si aquesta minoria manifesta democràticament la seva voluntat de separar-se, és just que el govern i les lleis de la majoria refusin aquest desig? 

Davant la complexitat que provocava respondre, convinguérem que calia analitzar històricament cada cas, però que la lògica històrica i política ens portava a considerar que si una col·lectivitat que tenia institucions pròpies –un govern i un parlament escollits democràticament– manifestava la seva voluntat majoritària de voler decidir lliurement el seu futur, aquesta demanda difícilment podia ser refusada, diguessin el que diguessin les lleis aprovades en el passat. I, molt menys si resultava, com era el cas espanyol, que les circumstàncies en què aquestes lleis van ser elaborades eren força diferents a les actuals. 

Estiguérem d’acord que les dues qües­tions rellevants que calia tenir en compte llavors eren verificar si aquesta voluntat d’emancipació era realment majoritària i veure si la col·lectivitat reunia els requisits per a fer viable l’Estat que volia conformar. Respecte d’aquest segon requisit, parlàrem de la necessitat d’una història comuna, d’un territori definit, d’homogeneïtat cultural, de viabilitat econòmica, de capacitat per mantenir relacions internacionals, etcètera. Això semblava fonamental, atès que servia per desautoritzar els arguments absurds que sostenen que seguint el primer principi es podria arribar al fet que un petit poble o una barriada també tingués el seu dret de crear un Estat. No, territoris o localitats que no tenen un sentiment particularista diferent dels seus veïns, que no han manifestat políticament mai el desig de constituir un Estat propi i que no són viables per si sols per fer-ho, no poden ser mai subjectes de sobirania

D’aquesta manera, aquests col·legues i jo arribàrem a la conclusió que, en el pla teòric i històric, resultava evident que els catalans haurien de tenir el dret a decidir lliurement el seu futur polític i que seria anti­democràtic, i difícil de justi­ficar en el terreny ètic, impe­dir-ho".



L'argumentació de Riquer pareix impecable. No només els historiadors i els juristes sabem que les lleis no són immutables. Això ho sap qualsevol persona. Tots els mesos s'aproven lleis i normatives noves en funció del poder concedit als organismes legislatius i executius per part de la ciutadania, a través dels seus vots. Les lleis, doncs, s'ajusten i s'han d'ajustar a la voluntat dels ciutadans, quan esta s'expressa majoritàriament. Però de quina voluntat parlem ací? De la dels ciutadans espanyols en conjunt o de la dels ciutadans catalans en particular? Existix un subjecte polític català que tinga dret a decidir? Si és així, per què? Seguint l'exposició de Riquer, podem comprovar que, en efecte, existix i per dos raons. La primera és que hi ha una majoria de ciutadans que, a través dels seus vots, han manifestat una majoria clara no ja d'emancipar-se sinó de celebrar un referèndum per a decidir sobre el seu futur. La segona raó és que eixa voluntat d'autodeterminar-se pot traduir-se perfectament, per raons històriques, culturals i d'autoorganització política i jurídica, en un nou estat dins del concert internacional (al contrari que un poble o un barri que, fins i tot encara que volgueren esdevindre estats sense tindre cap raó de fons per a fer-ho, materialment no podrien).

En eixe sentit, per això indicava al principi que també els ciutadans del País Basc tenen el mateix dret a decidir, ja que complixen els mateixos requisits: han expressat en les urnes la seua voluntat majoritària de fer-ho de manera continuada i tenen les condicions materials per a esdevindre un estat. Els bascos d'Euskadi són un subjecte polític ara per ara, però no així el que es coneix com Euskal Herria, ja que en eixe territori que inclou Navarra i el País Bascofrancés no hi ha una majoria de ciutadans partidària de l'autodeterminació. I, per eixa mateixa raó, el ben cert és que els valencians no tenim a dia de hui dret a decidir, ja que, tot i que podríem tindre les condicions materials per a ser un estat, en l'actualitat eixa no és una reivindicació majoritària dels ciutadans valencians. Evidentment, eixa és una situació que pot variar amb el temps, en funció de les propostes fetes pels partits i moviments polítics i el suport que reben per part de la ciutadania... En eixe sentit, hi haurà igualment qui diga que La Rioja, Extremadura, Múrcia o Andalusia, que en l'actualitat s'autogovernen parcialment mitjançant parlaments i governs autonòmics, també podrien tindre dret a autodeterminar-se en un futur i esdevindre estats-nació. Sí, en la teoria sí. Però, en la pràctica, algun dia els ciutadans d'eixos territoris desitjaran majoritàriament deixar de formar part de la nació i l'estat espanyols? Potser el mapa de dalt respon eixa pregunta...

dimarts, 5 de setembre de 2017

El cas dels valencians i del valencianisme en perspectiva històrica

Territoris europeus amb moviments nacionalistes

Els valencians ni som un poble anòmal, ni moll, ni constituït per una amarga singularitat, com deia l’assagista de Sueca. Som «simplement» un poble que es veu permanentment impel·lit a renunciar a la seua particularitat cultural, històrica i identitària, a la seua valencianitat, per part de l’estat del qual forma part des de fa uns cinc segles: Espanya. Així és. I és que els estats plurinacionals, o conformats per diversos territoris i grups etnoculturals amb personalitats col·lectives pròpies basades en una història i una cultura diferents unes d’altres, són una rara avis a Occident. Suïssa, Canadà i poca cosa més. La resta, o bé han acabat separant-se per a donar estats propis als diversos territoris diferenciats (com en el cas dels països bàltics i dels balcànics o el de la separació entre Noruega i Suècia en 1905, d’Irlanda del Regne Unit en 1921 o de Txèquia i Eslovàquia en 1993), o bé mantenen una relació un tant problemàtica entre ells (com en el cas de Flandes i Valònia en Bèlgica o d’Escòcia i Anglaterra en el mateix Regne Unit), o bé, finalment, el grup etnocultural més gran i dominant d’eixe estat ha eliminat al llarg de la història o encara en l’actualitat tracta d’eliminar les diferències perifèriques per la via de la unificació i l’assimilació (com ha passat i passa amb els polonesos, els francesos i els castellans respecte dels caixubis, occitans, bretons, corsos, bascos, gallecs, catalans o valencians en els casos de Polònia, França i Espanya). 

Eixe fenomen polític i històric, vinculat al llarg procés de construcció de les nacions durant l’època contemporània i amb arrels en els segles moderns, és el que marca la sensació d’anomalia, mollesa i singular amargor. No el fet que els valencians no ens sentim catalans, com assenyalava Fuster, sinó que no encaixem en un estat que no vetla per la personalitat col·lectiva, els interessos generals i la cultura pròpia del poble valencià, sinó, més prompte, tot el contrari, com a resultat d’un intens centralisme de matriu històrica i cultural castellana. Però no és una situació anòmala, sinó ben corrent –tot i que contraproduent per als territoris perifèrics com el nostre– en els estats-nació contemporanis. Tampoc mostra una mollesa congènita o general del poble valencià. Tot i que certament hi hagué un important rebuig social cap a la llengua, la cultura i la identitat valencianes i un fort avanç cap a l’assimilació castellanoespanyola durant les dècades centrals del segle XX, en plena consonància amb la repressió dictatorial franquista, el fet que encara existisca un grup etnocultural valencià amb els seus trets particulars distintius apunta un important grau de resistència col·lectiva. La major part de les elits polítiques i econòmiques, sens dubte, van col·laborar amb aquell procés de descomposició, però entre bona part dels habitants del territori valencià encara hi ha un potent sentiment diferencial, vinculat a una cultura i una història pròpies. 

Igualment, tampoc el nostre cas és més singular o més amarg que el de molts altres grups etnoculturals menors encabits en estats que els han impel·lit a renunciar a les seues particularitats i han acabat desapareixent o estan en procés de fer-ho, com ha succeït amb els esmentats caixubis o els diversos pobles occitans. A Espanya el procés d’assimilació encapçalat pel grup dominant de l’estat, els castellans, va ser finalment respost, des de finals del segle XIX, per propostes nacionalistes alternatives, com la dels bascos i els catalans en primer lloc. Poc després els valencians també van desenvolupar el seu propi nacionalisme, quasi sempre a imitació del cas català, molt semblant històricament, i fins i tot a partir de la dècada de 1960 el mateix valencianisme va plantejar ser part integrant del projecte nacional català. És per això que el valencianisme sempre ha anat en certa manera a rebuf dels progressos del catalanisme dins del conjunt d’Espanya, tant pel que fa als beneficis –com l’establiment d’un marc autonòmic o el reconeixement de l’oficialitat de la llengua pròpia– com pel que fa als desavantatges –com els atacs persistents a tot nacionalisme i tota cultura que siguen alternatius als castellanoespanyols–. En conseqüència, la nova posició del nacionalisme català, que per primera vegada en la història ha optat majoritàriament per l’independentisme, està tenint també repercussions en el valencianisme, que ha tornat a centrar el seu marc nacional en la societat i el territori valencians –també per una evolució interna pròpia del darrer quart de segle– i es manté a l’aguait de la resolució final de la qüestió catalana. 

En eixe sentit, vivim moments d’incertesa en l’esforçat camí de mantindre i projectar cap al futur les particularitats històriques, culturals i identitàries pròpies, en funció del que passe al conjunt de l’estat espanyol al voltant de les relacions entre els seus diversos grups etnoculturals. Amb tot, també és cert que, tirant la vista arrere, els avanços en eixa senda són notables. Fa uns cent anys Carles Salvador i Vicent Tomàs i Martí van fundar la Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes del Reialme de València, una organització que pretenia agrupar les escassíssimes forces valencianistes disperses al llarg del territori valencià més enllà de la capital. Ara, per contra, el valencianisme ha cristal·litzat políticament, amb representants als parlaments europeu, espanyol i valencià i fins i tot amb una destacada participació en el govern autonòmic propi. Així mateix, s’han fet avanços en el discurs valencianista i la seua expansió social, que va conformant entre una part important dels habitants del territori –tot i que amb dificultats– una sèrie de consensos entorn de l’autogovern, la defensa dels interessos valencians i la promoció de la cultura pròpia. Igualment, esta mateixa cultura ha conegut un cert esclat en els darrers anys, amb una important difusió social de la música valenciana, un reconeixement de la importància de les festivitats i tradicions diferencials, una posada en valor de nombrosos elements històrics patrimonials arreu del país i un augment progressiu de la població alfabetitzada en valencià. 

Ben cert és que tot això s’ha produït en un context de retrocés del percentatge total de la població valenciana que empra quotidianament el valencià, com a fruit, per una banda, de l’important procés d’arribada de gents d’altres parts que ha tingut lloc en les darreres dècades i, per una altra banda, de les polítiques, ni vertebradores ni valencianistes, que han propiciat paral·lelament els successius governs autonòmics. Els avanços indicats també s’han produït en un context en què la provincialització, el rebuig frontal al valencianisme i la voluntat d’assimilació a la cultura castellana són encara forts en segments importants de la societat valenciana. I, així mateix, tampoc s’ha desenvolupat un panorama comunicatiu de país ni un ecosistema d’empreses culturals fortes, dos aspectes que resulten imprescindibles en tot projecte que aspire a impulsar amb eficàcia una identitat col·lectiva pròpia i diferencial. En conseqüència, encara són molts, i molt importants, els reptes que ha d’afrontar el valencianisme per tal d’evitar la desaparició del grup etnocultural valencià i mantindre, enfortir i projectar cap al futur les particularitats històriques, culturals i identitàries pròpies. Caldrà força i intel·ligència per part dels polítics en actiu que representen les idees valencianistes, amb el suport de la seua base social, que haurà de continuar buscant mitjans d’expansió; caldrà demanar comptes i iniciatives a les elits econòmiques per tal que vetlen pels interessos i el futur del conjunt del territori valencià i dels valencians, que sustenten la seua riquesa; i caldrà, igualment, perseverar en la llarga marxa del valencianisme que pretén preservar i adaptar a la contemporaneïtat, amb orgull, la riquesa d’una personalitat col·lectiva que enfonsa les seues arrels en l’edat mitjana.

Col·laboració per al Calendari dels Brillants 2018, per amable invitació del seu curador, l'erudit i cronista benisser, Joan Josep Cardona. Qui el vullga adquirir, pot dirigir-se a la MACMA (Mancomunitat Cultural de la Marina Alta), que l'edita anualment.

L'any 2018 farà cent anys de la Declaració Valencianista, 
mitjançant la qual un moviment polític contemporani va demanar per primera vegada un Estat Valencià propi

dimarts, 29 d’agost de 2017

València no s'acaba mai: Introducció

"València no s'acaba mai" (Julio Bustamante, 2012)

Introducció de Vicent Baydal al llibre València no s'acaba mai (Llibres de la Drassana, 2016)

La frase no és meua. Però l’he feta meua. És una cançó de Julio Bustamante, “València no s’acaba mai”, publicada en el disc Viento desatado (Comboi Records, 2012) fa només quatre anys. Però pareix que m’haja acompanyat tota la vida. Conté eixa classe de versos amb els quals et sents tan identificat que passen a formar part de la teua pròpia essència. I és que “València no s’acaba mai” és un cant d’amor desbordat i amable. Un cant d’amor a la ciutat i a una manera alegre, oberta i optimista de viure-la. I així és com la visc i com vull viure-la. N’he viscut moltes altres durant molt de temps. Barcelona, sobretot Barcelona. Però també Sevilla. I Oxford. No considere que València siga la millor. O la més culta. O la més amable. Però és la meua. On estan els meus. I on vull viure. I la que desitge millorar. I fer més culta. I més amable. I, sens dubte, on millor m’ho he passat. On més he disfrutat. On més he estimat. També a la mateixa ciutat. 

Perquè conéixer és el pas previ a estimar. I per la meua faena i la meua vocació conec moltes coses de la ciutat de València. M’apassiona provar de conéixer el funcionament de les societats pretèrites. A través de la història, l’antropologia, la sociologia o la filologia. Em fascinen els processos socials al llarg del temps i, també, els mecanismes a través dels quals podem arribar a conéixer-los i explicar-los. D’ací i de qualsevol part del món. Però si afegim eixe entusiasme pel coneixement històric a una vinculació material, geogràfica, biològica, afectiva i cultural, el resultat és el que és. El meu entorn s’acaba convertint en un dels meus objectes preferits d’anàlisi. I el meu entorn més immediat és la ciutat de València, entesa com a capital del meu país, el país dels valencians. Des que fa ara catorze anys vaig treballar en l’equip que va crear el Museu d’Història de València, amb Javier Martí al timó, Enrique Dies a les màquines i el far permanent de Manuel Sanchis Guarner exercint de guia, que no he parat de regirar llibres, documents, imatges i racons per a conéixer-la millor. Per a estimar-la més bé. 

És així com ja en el meu blog, que va originar el llibre Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians (Llibres de la Drassana, 2015), vaig donar a conéixer molts episodis diversos i poc coneguts de la història de la ciutat. També en altres espais, com el diari digital L’Informatiu capitanejat per Juan Enrique Tur, la revista d’art i pensament Bostezo de l’incombustible i imprevisible Paco Inclán, el blog del Grup Harca, que compartisc amb els companys i amics Frederic Aparisi i Ferran Esquilache, o la revista cultural Lletraferit de Toni Sabater, Felip Bens i Josep Vicent Miralles, un projecte que ha fet possible la lectura d’estes mateixes pàgines. De tots ells beuen les històries ací recollides, millorades i en alguns casos reformulades per complet, però també ho fan d’articles publicats en Levante-El Mercantil Valenciano i sobretot en la revista Plaza i el diari Valencia Plaza, als quals vaig arribar de la mà de Carlos Aimeur i Eugenio Viñas. A tots ells, gràcies per incitar-me i donar-me la possibilitat d’arribar a molts altres interessats en conéixer la nostra història. 

Pel que fa la temàtica dels textos ací publicats, el primer que destaca és la falta de referències als primers segles d’història de la ciutat, els d’època romana i visigòtica. No els conec suficientment bé per haver-ne escrit res fins al moment. En el camp de la divulgació, en tot cas, en recomane el capítol introductori del llibre Clapir. El crit de la Història (Llibres de la Drassana, 2015), anomenat “Fundació, destrucció i resurrecció de Valentia”. Comence, per contra, a historiar el període de la ciutat que millor conec, el medieval, amb l’etapa andalusina en primer lloc, de la qual l’Horta és l’herència més notable, i posteriorment la cristiana, en la qual em fixe en determinats personatges, com Constança de Hohenstaufen i Francesc de Vinatea, o espais urbans, com la Llonja, els Banys de l’Almirall, la jueria i la moreria, per mirar de mostrar algunes de les característiques que expliquen el funcionament de la societat de l’època. 

A continuació, els capítols sobre l’època moderna van dels valors de l’humanisme renaixentista, encarnats ni més ni menys que per la tipògrafa Jerònima Galés, als de la Contrareforma catòlica, que tractaven de dominar l’espai públic, tot i el rerefons d’extrema violència al qual es va arribar en la ciutat en determinats moments del període. Pel que fa a l’època contemporània, amb l’arribada de la Il·lustració i la modernització urbana, trobem el contrast entre la ciutat dels prodigis i la ciutat de la destrucció. La primera, representada per bibliòfils com Vicent Salvà, creador d’una impressionant biblioteca privada al carrer la Nau, indians filàntrops com Josep Rodrigo Botet, portador a la ciutat d’una de les col·leccions paleontològiques més importants del món, o patricis com Joan Baptista Romero i Marianna Conchés, que van crear els Jardins de Monforte i l’Asil de Sant Joan Baptista. La segona, en canvi, queda plasmada en la demolició constant de monuments, des de muralles fins a palaus, convents, carrers i tota classe d’edificis històrics, contra la qual cosa lluitaren especialment i alçaren la seua veu els que més coneixien i estimaven la ciutat: els valencianistes. Com Vicent Boix, Constantí Llombart, Teodor Llorente o tants altres. 

Finalment, el segle XX és el segle de la gran expansió. I de les grans esperances primer. Però també de les grans lluites. Lluites terribles. I tot això queda reflectit en els carrers de la ciutat i en la vida dels seus habitants. A través de la toponímia urbana i també dels seus edificis, els que es van fer i els que finalment no es van fer, com a testimoni d’una època i de la millor lliçó que ens dóna la història: que el nostre futur, en part, està en les nostres mans. En funció de les decisions que prengam, dels projectes que donem suport i de les accions que realitzem, podrem tindre una ciutat o una altra, una societat o una altra. Els models urbans i socials no naixen del no-res. Els fan les persones i els col·lectius. I els que coneixem històricament la ciutat sabem que València no s’acaba mai. Però sabem, igualment, que eixe coneixement tampoc naix del no-res i que cal cultivar-lo i difondre’l constantment. Perquè així, tots plegats, podrem viure millor i estimar més profundament la nostra ciutat. Eixe és, per damunt de qualsevol altre, l’objectiu fonamental d’este llibre.

València no s'acaba mai (Vicent Baydal, Llibres de la Drassana, 2016)

ÍNDEX 
Pròleg: València ja no és la que era - Vicent Molins 
Introducció: València no s’acaba mai - Vicent Baydal 
1. Balansiyya en cinc actes 
2. L’Horta, un patrimoni “de temps dels moros” 
3. Constança de Hohenstaufen, l’emperadriu bizantina sepultada en Sant Joan de l’Hospital 
4. Francesc de Vinatea, de fugitiu a heroi popular 
5. El passatge de la Llonja dels Mercaders: “una de les majors e pus belles coses que la dita ciutat ha” 
6. La destrucció de la jueria en 1391 
7. Els Banys de l’Almirall i la tràgica baralla entre Tomasa i Elena 
8. L’assalt de la moreria en 1455 
9. Jerònima Galés, la tipògrafa humanista 
10. L’Armada Invencible i les pregàries per la conquesta d’Anglaterra 
11. Els Anglesola contra els Sabata-Escales. Quan els bàndols dominaven la ciutat 
12. Els símbols i els fets de les joioses festes pel naixement de l’infant Felip Pròsper 
13. Eixir de Benimaclet a comprar tabac i anar a parar a Eivissa en 1777 
14. La biblioteca perduda del carrer la Nau 
15. Guesdon, el mite de Dèdal en la València de 1853 
16. Podem imaginar-nos sense el Palau de la Generalitat ni la Llonja dels Mercaders? 
17. La prodigiosa història de Josep Rodrigo Botet, l’home que portà el Pleistocé de Darwin a València 
18. Cançó trista de Joan Baptista Romero i Marianna Conchés, els creadors dels Jardins de Monforte 
19. La Gran Via Marqués del Túria: de Trénor a Durruti passant pels llauradors valencians 
20. Quan les Falles arribaven fins a Tarragona 
21. Tombant a Pizarro. Un passeig per la València opressora i delirant - Amb Toni Sabater 
22. La ciutat ideal de l’arquitecte Goerlich 
23. La València que pogué ser i no fou

divendres, 18 d’agost de 2017

Catalans i aragonesos en els orígens del Regne de València (1240-1425)

La colonització catalana i aragonesa del nou Regne de València entre 1238 i 1425

Este mapa, que empre en les presentacions d'Els valencians, des de quan són valencians? (Afers, 2016) / ¿Los valencianos, desde cuándo son valencianos? (Drassana, 2017), és una representació gràfica dels percentatges que oferí el catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València Enric Guinot en la seua cabdal obra Els fundadors del Regne de València (3i4, 1999), després d'haver analitzat els noms i cognoms de més de 40.000 colonitzadors cristians del territori valencià, arribats amb posterioritat a la conquesta de Jaume I, entre els anys 1240 i 1425. El gran nombre de patronímics estudiats constituïx, sens dubte, una mostra ben representativa, ja que Guinot comptà amb totes les llistes d'habitants que trobà en els arxius, tant de cartes de poblament com de llistes de contribuents d'impostos municipals, reials o regnícoles. Hem de pensar, en este sentit, que cap generació de cristians d'aquell període degué sobrepassar els 200.000 pobladors en total: per estimacions demogràfiques diverses, sabem que en 1300 devien ser entorn d'uns 100.000 i en 1400 uns 175.000. I, siga com siga, la quantitat de 40.000 noms de persones estudiades -incloses una per una en el segon volum de l'obra- és suficientment indicativa de la fiabilitat de l'anàlisi.

En relació amb això, Enric Guinot s'endinsà amb profunditat en el coneixement dels models antroponímics de Catalunya i Aragó a mitjan segle XIII per a poder distingir-los amb claredat, cosa en este cas facilitada per l'habitual gran diferència entre uns tipus de noms i altres. Per exemple, sense grans esforços, resulta ben fàcil assignar la procedència d'uns pobladors que es diguen Arnau Miró, Ramon Otger, Bernat Gisbert, Francesc Guerau, Guillem Jordà, Joan Martorell, Roger Vich i Jaume Català o la d'altres que siguen Pascual Royo, Gil Crespo, Domingo Jiménez, Blas Fernández, Íñigo Sánchez, Martín Royo, Pedro Calatayud, Miguel Aliaga i Sancho Aragonés. Així, l'extens i profund estudi de Guinot pogué discernir els llocs dels quals arribaven la major part de la gran mostra de pobladors reunida i en féu percentatges per municipis i comarques, que distingien els  que provenien de territoris catalans o catalanòfons i els que ho feien de terres aragoneses (o navarreses i castellanes, amb sistemes d'antroponímia semblants). Així, les conclusions a les quals arribà, tot sumant les xifres oferides en el llibre, es corresponen aproximadament amb els següents percentatges:

- Els Ports: 80% catalans - 20% d'aragonesos-navarresos-castellans
- Alt Maestrat: 90% catalans - 10% aragonesos-navarresos-castellans
- Baix Maestrat: 85% catalans - 15% aragonesos-navarresos-castellans
- Plana Alta: 85% catalans - 15% aragonesos-navarresos-castellans
- Plana Baixa: 80% catalans - 20% aragonesos-navarresos-castellans
- Camp de Morvedre: 65% catalans - 35% aragonesos-navarresos-castellans
- Horta Nord: 70% catalans - 30% aragonesos-navarresos-castellans
- València: 70% catalans - 30% aragonesos-navarresos-castellans
- Horta Sud: 70% catalans - 30% aragonesos-navarresos-castellans
- Ribera Alta: 70% catalans - 30% aragonesos-navarresos-castellans
- Ribera Baixa: 85% catalans - 15% aragonesos-navarresos-castellans
- Safor: 75% catalans - 25% aragonesos-navarresos-castellans
- Marina Alta: 80% catalans - 20% aragonesos-navarresos-castellans
- Marina Baixa: 80% catalans - 20% aragonesos-navarresos-castellans
- La Costera: 80% catalans - 20% aragonesos-navarresos-castellans
- Vall d'Albaida: 75% catalans - 25% aragonesos-navarresos-castellans
- Alcoià: 85% catalans - 15% aragonesos-navarresos-castellans
- Comtat: 65% catalans - 35% aragonesos-navarresos-castellans
- L'Alacantí: 60% catalans - 40% aragonesos-navarresos-castellans
- Baix Vinalopó: 60% catalans - 40% aragonesos-navarresos-castellans
- Baix Segura: 65% catalans - 35% aragonesos-navarresos-castellans
- Alt Palància: 85% aragonesos-navarresos-castellans - 15% catalans
- Serrans: 85% aragonesos-navarresos-castellans - 15% catalans

En el conjunt del regne, doncs, durant aquell període de 1240 a 1420 entorn d'un 70% dels pobladors serien de filiació catalana o catalanòfona i un 30% de filiació aragonesa i castellano-aragonesòfona. I eixes dades són les que hem tractat de mostrar en el mapa -confeccionat per Ferran Esquilache-, amb diferents gradacions de colors per comarques: el magenta serien els catalans i el groc els aragonesos i, en funció dels percentatges de colonitzadors, cada comarca pren una intensitat del seu mateix color. Evidentment, és una simple projecció aproximada i cal advertir que algunes de les comarques que no estaven presents en la mostra d'Enric Guinot, per falta de dades, les hem considerades -raonadament, pels coneixements que en tenim pel nostre tracte amb la documentació medieval- semblants a d'altres properes: l'Alcalatén i l'Alt Millars han rebut la mateixa tonalitat que l'Alt Palància i els Serrans; el Camp de Túria, la mateixa que el Camp de Morvedre; i la part cristiana de la Vall de Cofrents (Aiora), completament castellana. D'altra banda, la resta de comarques no esmentades, i de vegades parts importants de les ja mencionades, apareixen en verd, atés que la població musulmana hi fou majoritària fins a la seua definitiva expulsió al nord d'Àfrica i Turquia en 1609 -i llavors eixes zones foren repoblades amb habitants de les contrades properes, que ja es consideraven plenament valencians, o en algunes ocasions de més lluny, com en el cas dels mallorquins que anaren al Comtat i la Marina-.

Evidentment, parlem només de l'època baixmedieval i cal tindre en compte que també hi hagué xicotets percentatges de pobladors d'altres llocs, com occitans i itàlics, a banda dels percentatges de musulmans que es convertiren i s'integraren en la nova societat cristiana -tot indica que escassos, però n'hi hagueren-. Així mateix, durant tota la resta del segle XV i durant les centúries modernes continuaren arribant immigrants, encara que ja no amb la mateixa intensitat que ho feren en els primers moments de colonització del nou Regne de València creat per Jaume I en 1238. Finalment, en època contemporània, durant els segles XIX, XX i XXI, tots sabem que han arribat al territori valencià grans onades de nous pobladors, primer d'Aragó, Castella i Andalusia i posteriorment de moltíssimes altres parts del món, especialment de Llatinoamèrica, Europa i el nord d'Àfrica. No debades, han passat més de 30 generacions -que es diu prompte però en són moltíssimes- des d'aquells orígens baixmedievals... Amb estos estudis i mapes no pretenem mostrar cap etnicitat de la societat valenciana, sinó esclarir unes qüestions que sempre ens hem preguntat i ens han preocupat als valencians: D'on venim els valencians? Quin és l'origen de la llengua que històricament hem parlat la majoria dels valencians? Som catalans els valencians? Com i per què es va formar una identitat col·lectiva vinculada al territori valencià, independentment de la procedència o la llengua i cultura dels seus pobladors? 

De tot això i molt més parle en Els valencians, des de quan són valencians? / ¿Los valencianos, desde cuándo son valencianos? i este mapa és un magnífic complement al que allí explique. És per això que volia compartir-lo amb vosaltres. 

dijous, 6 de juliol de 2017

Els "Contes de la condemnada": La petjada de la crua realitat

Vicent Blasco Ibáñez (Juli Jordà, traductor), Contes valencians 2: Contes de la condemnada, L'Encobert, València, 2017

L'editorial L'Encobert, impulsada per José López Camarillas, acaba de publicar la primera traducció mai feta al valencià de La condenada, la col·lecció de contes socials publicada per Blasco Ibáñez en l'any 1900. La deliciosa versió, realitzada per Juli Jordà i il·lustrada per Saida Granero, és el segon volum de contes traduïts per la mateixa editorial i apareix amb el nom de Contes de la condemnada, un conjunt de dèsset relats fets en un moment clau de la trajectòria política i literària de Blasco, just abans de pegar el gran esclafit en els dos àmbits, en el tombant del segle XX. N'he tingut el goig de preparar un pròleg en què explique tot aquell context i el rerefons de realitat social i fins i tot històrica que tenen molts dels textos preparats per l'autor valencià més important de la nostra contemporaneïtat. El podeu llegir a continuació i, sens dubte, vos recomane també la compra d'estos Contes de la condemnada en llibreries o per internet (si ho feu ací mateix, recordeu afegir el cupó "llopsdemar" i el llibre vos eixirà per només 17,10 euros sense cap cost d'enviament a casa).


La petjada de la crua realitat 

En novembre de 1896 eixia a la llum la primera edició dels Cuentos valencianos de Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928), que el seu autor havia acabat d’enllestir a la presó de l’antic convent de Sant Gregori de València –en el solar que hui ocupa el Teatre Olympia–, on s’hi estava des de feia un parell de mesos. Després de La araña negra (1892), Arroz y tartana (1894) i Flor de mayo (1895) era la seua quarta gran publicació i el principal crític literari de la ciutat, Teodor Llorente, la saludà amb efusivitat, tot i aprofitar per a retraure-li alhora la seua ideologia progressista i republicana: «Casi nos alegraríamos de esta reclusión, si diera por resultado tranquilizar su espíritu, perturbado por las pasiones políticas, e inclinarlo a la producción literaria, para la cual tiene nuestro cariñoso adversario tan felices dotes». Amb tot, aquella reclusió no era una qüestió menor, com havia succeït amb altres ingressos anteriors en presó. Ara era fruit, ni més ni menys, que de la pena de dos anys imposada per un Consell de Guerra, que l’havia considerat culpable d’haver convocat i instigat des de les pàgines d’El Pueblo una manifestació contra la gestió del Govern en el conflicte cubà, la qual havia finalitzat amb un caporal de la Guàrdia Civil greument ferit. 

De fet, molts altres directors de diaris valencians i madrilenys, entre els quals hi havia el mateix Llorente, sol·licitaren d’immediat l’indult o la commutació de la pena per a Blasco, que, no obstant això, no tingué efecte fins al 28 de març de 1897, quan li fou concedida una llibertat vigilada que hauria d’acomplir fora de València, desterrat a Madrid, on freqüentà els cercles d’intel·lectuals liberals. I un poc més tard, el 18 de setembre d’aquell mateix any, acabà obtenint la remissió total de la pena, com a conseqüència d’una amnistia política declarada després de l’assassinat de Cánovas del Castillo, que havia tingut lloc poc abans a mans d’un anarquista italià. Durant aquell període, a més a més, li foren atorgats permisos puntuals per a desplaçar-se a Oriola, d’on era el seu sogre, el periodista i després jutge Rafael Blasco Moreno, i a les platges veïnes de Torrevella. Fou llavors, al llarg d’aquells mesos de vigilància de primavera i estiu de 1897, quan, segons recordava posteriorment el mateix Blasco Ibáñez, escrigué una nova sèrie de relats: «Mi actividad política se veía así mermada por la continua persecución y, por ello, me centré en la literatura. De entonces mi colección de cuentos La condenada». I d’ací moltes de les seues característiques, com ara l’abundància del tema marítim, l’aparició dels escenaris madrilenys o les històries de rerefons carcerari

Cal tindre en compte, en qualsevol cas, que en realitat aquells contes anaren apareixent en diversos periòdics entre 1897 i 1899 fins a ser recollits en un primer volum de Cuentos grises (1899), preparat per la Librería Aguilar, que incloïa «Golpe doble», «La barca abandonada», «La paella del “roder”», «¡Hombre al agua!», «El parásito del tren», «En el mar», «Un silbido», «El ogro», «En la boca del horno», «La condenada», «El milagro de San Antonio», «El maniquí» i «El despertar del Budha (leyenda india)», el qual havia estat escrit encara en presó i fou eliminat, altrament, de les compilacions successives. En efecte, a l’any següent Sempere y Compañía publicà paralel·lament una nova edició dels Cuentos valencianos (1900) i una altra amb estos altres relats excepte l’indicat que ara es titulava La condenada (1900) i incorporava, a més a més, «Primavera triste», «Lobos de mar», «Un funcionario», «Venganza moruna» i «La pared», fins a un total de dèsset relats que conformen la versió canònica, que és la que ací es presenta. Són també els anys de publicació de La barraca (1898) i Entre naranjos (1900) i de la definitiva irrupció política del blasquisme, amb la tria de Blasco com a diputat de les Corts espanyoles en 1898 i el predomini dels republicans en l’Ajuntament de València des d’aquella mateixa època. 

Il·ustració de Saida Granero per al conte "En la boca fel forn"

Tot plegat, en el recull de Contes de la condemnada trobem el Vicent Blasco Ibáñez més realista i més social. El que amb una trentena d’anys està plenament centrat en el seu afany revolucionari des de les files d’un partit republicà, en una Espanya dominada pel caciquisme i l’endarreriment. Com el seu admirat Émile Zola, i com el seu no menys admirat Victor Hugo –tot i que deslliurat ja de tot romanticisme–, l’escriptor del barri del Mercat posarà la literatura al servici de l’agitació política dels més desvalguts a través del naturalisme. Pel simple mètode de mostrar els aspectes més descarnats de la realitat material. Sense fer-ne juís de valor, però adoptant una postura ben clara, per la justícia, la cultura i el progrés, en dirigir majoritàriament la mirada cap als problemes presents entre les capes populars més baixes, encara que també cap a les situacions més repudiables d’altres àmbits socials.

És el que passa, per exemple, en els cinc relats ubicats a la ciutat de Madrid. Per un costat, dos d’ells narren les històries de personatges d’extracció humil: «El paràsit del tren», sobre un pobre diable que puja i baixa del ferrocarril en marxa per tal de poder visitar la seua família manxega els caps de setmana, i «L’ogre», en què un carreter blasfem i malcarat ha d’entrar en activitat un calorós dia d’agost a la capital castellana. Per un altre costat, però, la ploma de Blasco també es deté en les misèries d’altres estrats, com les d’un exitós matrimoni de cantants d’òpera en «Un xiulit», les d’una dona enriquida i malalta en «El maniquí» o les d’una acabalada parella, separada i reconciliada per la via del desig carnal, en «El miracle de San Antonio». 

D’altra banda, pel que fa a la resta, que explícitament o implícitament se situa en terres valencianes –de manera habitual a la ciutat de València o les seues proximitats–, tots ells es desenrotllen en ambients populars i desfavorits. És el cas dels dos relats de tema carcerari: «Un funcionari», que tracta la penosa existència d’un botxí de professió, i «La condemnada», que dóna nom a tot el volum, a propòsit de la càrrega que ha de suportar la muller d’un sentenciat a mort. També ho fan els d’entorn urbà, com el dels dos treballadors enfrontats «A la boca del forn» o el del xicotet hort a tocar de la ciutat on malviuen un vell i la seua afillada desnodrida durant una «Primavera trista». Així mateix, els d’àmbit rural mostren igualment les dificultats i penúries d’uns contorns socials en què imperen la corrupció i la brutalitat, com en «La paella del roder», sobre un pinxo dedicat a fer la faena bruta del cacic polític del districte, en la «Venjança moruna» escomesa contra una viuda pel germà del seu home difunt, en el «Colp doble» que representa l’intent de xantatge a un llaurador de l’Horta o en «La paret» construïda per dos famílies de Campanar sempiternament confrontades. Finalment, també els esdevinguts en territori marítim relaten les desgràcies o estretors dels seus protagonistes, ja siguen habitants del Cabanyal, com l’apurat pescador que va darrere d’una tonyina solitària «En la mar» i els vells «Llops de mar» que tracten de rescatar una barca a la deriva, o de la mateixa Torrevella, com «L’home a l’aigua» caigut d’un llaüt camí de Gibraltar i «La barca abandonada» en la platja de la localitat, després d’aconseguir escapar d’un canoner estatal que la perseguia per la seua dedicació al contraban de tabac d’Orà. 

Il·ustració de Saida Granero per al conte "Llops de mar"

En tots ells la petjada de la realitat és més que evident. No només en les detallades descripcions i en els perfils psicològics dels personatges, sense concessions a cap embelliment afectat de sensibleria, sinó també en el mateix contingut de les històries, que beuen, com ja hem assenyalat, de les pròpies vivències coetànies d’un Blasco Ibáñez a mig camí entre València, Madrid i Torrevella, empresonat o en llibertat vigilada i amb les aspiracions encara intactes a fer de les lletres i la política un camí cap a la transformació social. No debades, la gran majoria dels Contes de la condemnada devien tindre un rerefons verídic, com resulta lògic deduir de les recurrents notícies de l’època sobre fatídics accidents ferroviaris, l’abundància del recurs als roders per part dels cacics o els profunds i duradors enfrontaments entre famílies rurals. De fet, en determinats relats la connexió amb la realitat és plenament comprovable, com en el cas d’«Un funcionari», «Llops de mar» o «La barca abandonada». 

En efecte, la tràgica història del botxí esmentat, que en el conte apareix com a Nicomedes Terruño, es correspon amb la vida real de Nicomedes Méndez, un riojà instal·lat a Barcelona que durant tres dècades i mitja exercí com a executor titular de l’Audiència provincial barcelonina i suplent de les de Saragossa i València, on Blasco Ibáñez el conegué en ocasió d’un dels seus ajusticiaments. Així mateix, el vell capità Llobet que prova de rescatar una barca de pescadors davant la platja del Cabanyal és, a totes llums, un transsumpte d’Eugenio Viñes, el conegut i temible mariner de l’aleshores anomenat Poble Nou de la Mar, que féu fortuna al llarg del segle XIX amb el comerç clandestí d’esclaus negres. Igualment, fins i tot el falutx abandonat en la platja de Torrevella –camuflada en el relat davall la denominació de Torresalines– existí en realitat i amb el mateix nom amb què hi apareix, el Socarrao. De fet, l’embarcació, dedicada efectivament al contraban, pertanyia a la família d’orígens genovesos formada per Tomás Parodi i Concha Boracino, que foren –incloent-la a ella, tot i les dificultats per a les dones en l’època– dos dels líders locals del republicanisme federal durant el Sexenni Democràtic de 1868-1874. No és d’estranyar, per tant, que Blasco, hereu d’aquell corrent polític, volguera immortalitzar la seua història vinculada a la mar mediterrània. 

La ment de l’escriptor, doncs, no descansava mai d’examinar detingudament el seu entorn i d’informar-se d’històries que podien ser objecte de les seues construccions narratives. Com confessava en una carta de 1926, poc abans de la seua mort: «Yo llevo en la memoria un enorme archivo novelesco; digo en la memoria, pues pocas veces me preocupo de tomar notas. Mientras viajo, mientras oigo a la gente, y muchas veces mientras hablo con una mitad de mi persona y la otra mitad continúa su trabajo mental, observo cosas y personas, e invento historias. En este momento debo tener en el mencionado archivo de cincuenta a sesenta historias novelescas que están esperando turno para verse escritas». Eixa fou la gran ambició literària de Blasco: contar i contar històries de manera incessant. Històries que arribaven als cors de la gent perquè en la majoria dels casos, especialment en la seua primera època, procedien de l’observació directa de la realitat, de la crua realitat com la que s’ensenya en estos colpidors Contes de la condemnada, que també de vegades –no moltes– tenen un final feliç o exhibixen el valor de la solidaritat popular, com en el cas de la mencionada barca abandonada, salvada del perill per l’acció conjunta i la força col·lectiva de tot un poble. 

Ací els trobem per primera vegada traduïts al valencià en una deliciosa versió de Juli Jordà que ens endinsa gojosament en aquells relats finiseculars. A continuació, doncs, podran llegir el llibre de relats de Vicent Blasco Ibáñez que tingué més difusió durant el primer terç del segle XX, amb 64.000 exemplars impresos només a Espanya. Segur que el fruiran. 

Il·ustració de Saida Granero per al conte "La paret"