Fogons de la Barceloneta

Què dirien a la Ribera del nom d'este restaurant de la Barceloneta? Ja ho deia Sant Joan Fuster que a Suecə to' són putes i fogons! (segons la Valenciclopèdia...)

Torna l'humor riberenc

Els xics de Mãemeua, tot i haver estrenat un web novet de trinca uns mesos arrere, fa bona cosa de temps que estan callats. Tanmateix, sembla que uns altres xics de la Ribera els han pres temporalment el relleu mitjançant el doblatge de grans escenes cinematogràfiques i la tradició comarcal de brofegueria humorística continua ben viva a internet. M'estic referint als que en un parell de setmanes han penjat un parell de vídeos al canal de youtube Adrenalfaro, tots dos amb referents ben locals (les discoteques Keepers i Puzzle, la rivalitat amb els gandiencs, etc.). No sé quin m'agrada més, si el Braveheart de la Ribera o el Pulp o calamar:

Senior Landete Barcelona

Senior i el cor brutal

Miguel Ángel Landete, l'alcudienc -crec- que hi ha darrere Senior, ve hui a Barcelona. Té una agenda carregadeta: una visita pel matí a l'Institut Montjuïc on cantarà algunes cançons -no sé si en classe de llengua catalana-, un concert a les 10 de la nit al bar Elèctric de Gràcia (Travessera de Gràcia amb Bailén) i finalment demà participarà en el programa de ràdio Catsons, que s'emet els diumenges a la matinada per COM Ràdio i al llarg de la setmana per altres cadenes locals catalanes. Tot i que el 20 de maig tornarà amb un concert "més oficial", al sempre acollidor Heliogàbal, esta és una bona oportunitat per gaudir-lo en la seua versió més íntima, sense la banda. Valencians -o no- que correu per Barcelona: ja tenim pla per a esta nit.

Actualització: Que diu el mateix Senior que no és roscà de l'Alcúdia ni Cristo que lo fundó, sinó de Fortaleny i l'Ènova a parts iguals...

"Algezirah al Xucar" en 1856

Això era Alzira?

Francesc Xavier Llorens i Barba (Vilafranca del Penedès, 1820 - Barcelona, 1872), catedràtic de Filosofia a la Universitat de Barcelona durant el tercer quart del segle XIX, és considerat per la recent historiografia catalanista com un precedent de la primera Renaixença catalanobalear (gràcies, per exemple, a les seues lliçons en què identificava llengua i nació), juntament amb d'altres intel·lectuals com els germans Manuel i Pau Milà i Fontanals, Marià Aguiló o Josep Maria Quadrado, tots ells liberals, però conservadors i fortament catolicistes.

Doncs una recent tesi doctoral ha exhumat part de la correspondència que va mantindre amb el mallorquí Marià Aguiló arran dels seus viatges de plaer. Paga la pena transcriure el que li va escriure pel març de 1856 a propòsit de la seua estada a terres valencianes, totalment condicionada per la seua visió romàntica i orientalista:

Cómo puedo dejar de escribirte desde Algezirah al Xucar [Alzira], Mariano, si estoy entre palmeras y bosques de naranjos, rodeado de caras africanas y gozando de la primera impresión de viaje que ha borrado los surcos de mi mohina frente! Pero los ojos, por Dios, los ojos de esas morenas que hoy que es día de mercado salen a achicharrar a quien se atreva a cruzar con ellas una mirada curiosa y calurosa. Envuelto en un jaique argelino que me prestó Perico voy discurriendo por entre esta gente que juega al toro llevando navajas por astas (...) He traído la vista perdida del mucho mirar en Algezirah Xucar [Alzira] y en Medina Schateba [Xàtiva]. Compare, yo me hago moro sin remedio.

I signava la carta com "Aben Llorens". Tan diferent era una vila valenciana d'una vila catalana de l'època? Tan fort era el seu prejudici cultural afaiçonat per les lectures prèvies? Ens passarà a nosaltres el mateix amb els països que considerem exòtics?

Andarella diu (III): Crònica de la XI Assembla d'Història de la Ribera

L'amic Andarella, que no se'n perd una, ha escrit una crònica a rajaploma de les dues primeres jornades de l'Assemblea d'Història de la Ribera acabada de celebrar. Ha tingut a bé que la puga reproduir al blog, que falts anem sobre la vida historiogràfica del País Valencià. Ací va:

Este cap de setmana, del 10 al 12 de novembre, s’ha celebrat a Corbera (Ribera Baixa) la XI Assemblea d’Història de la Ribera, tot un clàssic ja de la historiografia valenciana que quasi sempre excedeix el seu àmbit comarcal per convertir-se en un aparador de la investigació històrica de l’àmbit nacional valencià.

L’Assemblea ha complit enguany 26 anys amb la seua onzena edició, des de que es va celebrar la primera a Sueca allà per 1980, i com a tal s’ha convertit en l’única reunió d’historiadors d’àmbit comarcal a tot el País Valencià que ha tingut continuïtat des de l’empenta historiogràfica dels 70-80. Cal remarcar que este èxit es deu bàsicament a dos pilars mestres. Per una banda, la implicació constant d’Antoni Furió -i amb ell de la Universitat de València- des que fóra secretari local de la I Assemblea i posteriorment membre del secretariat permanent. I, per altra banda, es fonamenta en la “màfia” (en el bon sentit de la paraula) que formen els historiadors i cronistes riberencs, que en són un fum i estan a tot arreu. I per això que en són tants la secció miscel·lània de l’Assemblea s’ha convertit en el lloc adient per presentar els primers treballs i estudis a les noves generacions d’historiadors riberencs, i valencians en general, que no és poca cosa, com també ha permès a la resta d’historiadors mantindre’s actius en l’estudi de la història local i comarcal, que a altres indrets del país no tenen eixida.

Per a cada ocasió s’elegeix també un tema monogràfic que actua de “pal de paller” (en paraules del mateix Furió) sobre el qual gira l’anàlisi al llarg de tots els períodes històrics, com ara per exemple els camins històrics en 2002 a Benifaió, les riuades del Xúquer al 2004 en Antella, o la casa i l’interior domèstic este any a Corbera. I, enguany, l’èxit en la presentació de ponències i comunicacions ha estat tal que ha obligat a fer, per primera vegada, sessions paral·leles entre la secció monogràfica i la miscel·lània.

La lliçó inaugural va córrer a càrrec de l’arquitecte Miguel del Rey, que va analitzar l’estructura espacial de la casa camperola típica valenciana de tres crugies, una d’elles falsa, amb els murs mestres paral·lels a la façana i a dos aigües, sempre acompanyada del pati posterior i l’estable. Esta distribució de la casa comença a detectar-se a finals del segle XV i arriba pràcticament fins a despús-ahir. Amb el pas del temps van canviant els exteriors, van apareixent nous espais, però la concepció de l’espai perdura al llarg dels segles entre els mestres d’obra.

Molt interessant va ser la ponència d’André Bazzana, tot un clàssic de la historiografia sobre l’habitatge andalusí, que sembla que va voler aprofitar el viatge des de França, perquè es va esplaiar més d’una hora, agafant-se unes quantes pròrrogues de 5 en 5 minuts. A banda d’un repàs a l’estil distributiu de la casa islàmica al voltant d’un pati, ben coneguda, que en realitat és la casa típica mediterrània, va confirmar el que ja s’està escoltant per altres llocs: que el famós urbanisme anàrquic i de carrers bigarrats de les madines islàmiques és fals, existeix una planificació urbana inicial amb molta regularitat. És la posterior evolució en el temps la que transforma l’urbanisme de les madines, bàsicament pel "laissez fer" del dret islàmic i l’adaptació continua de la casa a la realitat familiar, que ocupa la via pública o la casa del veí si és necessari ampliar-la. I Bazzana acabà (per fi, encara que a mi se’m va fer curt) fent una crida a que s’excave per interès científic més enllà dels límits de l’arqueologia urbana d’urgència, amb la qual es perd molta informació per la rapidesa i els informes finals resten generalment acumulant pols als serveis arqueològics sense ser analitzats; la prospecció fora de les ciutats, en canvi, ha revelat fins el moment molta i bona informació però ha arribat el moment de posar-se a excavar i això, sense pressió urbanística, només es pot fer a través de projectes culturals ben finançats.

Finalment, Josep Torró va cloure la sessió de divendres, oferint una repassada als seus estudis dels anys 90 sobre la casa andalusina després de la conquesta feudal, especialment a la comarca de la Marina, els quals demostren que, contràriament al que cabria pensar, l’estructura de la casa islàmica es va mantindre fins a l’expulsió de 1609, fet que implica necessàriament, almenys a les reserves indígenes, el manteniment també de les estructures familiars andalusines malgrat la feudalització.

A causa d'un despertador amb les piles esgotades, primer, i a l’excel·lència del transport públic, després, vaig arribar dissabte amb dos hores de retard, si bé encara vaig ser a temps de tastar la meravellosa gastronomia de la Ribera, tot s’ha de dir. Per sort, gràcies a que van fallar els tres primers ponents únicament em vaig perdre la ponència d’Antoni Furió, i vaig poder escoltar a la resta de coneguts. Segons em van explicar Furió es va centrar més en l’estructura de la casa medieval, mentre que després Ferran Garcia-Oliver ens presentà l’interior domèstic d’una casa camperola obscura i plena d’olors, adaptada contínuament als canvis en la família i el treball (com, per exemple, la introducció d’un espai a l’andana per a guardar l’arròs o posar els cucs de seda). Poca novetat en la informació sobre els mobles, les eines i els utensilis domèstics, llevat de l’important presència d’armes i joies, el que pot resultar estrany des del nostre punt de vista, però que s’explica molt fàcilment com a forma més segura d’estalviar, igual que hui dia s’inverteix a la rajola. Furió encara va remarcar com a l’Europa del Nord els historiadors distingeixen entre les cases dels llauradors, els quals tenen aladres i bous, i les cases dels jornalers, que només tenen l’aixada per treballar, però això és una divisió purament teòrica, i pot ser falsa, per la manca de documentació que així ho explicite, mentre que a casa nostra, on tenim inventaris de béns, sabem que els jornalers tenien també aladres i bestiar de treball gràcies a l’existència d’un mercat de segona mà que permetia als més pobres proveir-se d’eines apropiades com els llauradors rics. Sens dubte, una vegada més es demostra la gran importància que tenen els nostres fons de protocols notarials, fins ara poc treballats per l’esforç que suposa fer-ho quan s’investiga un tema concret.

Les comunicacions d’història medieval van continuar amb la d’Ivan Martínez Araque, que es va centrar en les cases i l’interior domèstic d’un grup social més concret, els menestrals (artesans i comerciants), però que segons va dir en poc es diferenciaven de les cases de la resta de grups socials, fins i tot els més benestants. Així i tot presentà la intenció, quan dispose de més documentació, de fer una aproximació al paper que la casa jugava en els patrimonis familiars dels comerciants i les estratègies que seguiren en la gestió d’este patrimoni immobiliàri. Frederic Aparici, a causa de la coincidència de tema i fonts emprades amb els anteriors comunicants es va haver de limitar a descriure amb més detall els utensilis i eines de treball a l’interior domèstic medieval, completant així la visió anteriorment donada.

En el debat posterior a les comunicacions E. Guinot, que presidia la taula, ens va animar una vegada més a combinar documentació escrita i arqueologia medieval com a dos mètodes de treball complementaris. Per contra Garcia-Oliver, poc creient en l’arqueologia, opinava que si ja l’inventari escrit és poc complet, la no conservació de cases medievals hui en dia dificulta arribar a entendre l’interior domèstic amb el mètode arqueològic. Per descomptat Guinot va discrepar i explicà com és perfectament possible datar murs i distribucions superposades; un altre problema distint és la metodologia emprada, ja que hui en dia s’excava únicament en arqueologia urbana i, generalment, l’arqueòleg escriu l’informe corresponent com qui transcriu un pergamí, sense interpretar el jaciment en el conjunt arqueològic urbà, impedint el possible avanç exponencial dels nostres coneixements. És per això que Furió va animar a l’Assemblea a treballar per que s’estenguen els projectes arqueològics a l’àmbit rural, i Bazzana va explicar com a Bordeus a partir de les obres del tramvia s’ha muntat un projecte científic més enllà de la urgència habitual. Tanmateix, i en definitiva, arreu es fa igual de ràpid, el constructor mana i apressa, i Bazzana, amb el seu característic humor, no va saber donar la solució.

A continuació vam pujar (o millor dit, escalar) al castell de Corbera, que malgrat estar en ruïnes, com sol ser habitual al nostre país, es conserva prou bé a l’espera d’una rehabilitació de la Diputació de València. Tampoc està massa reformat, segurament perquè no s’ha utilitzat des de les Germanies. És un magnífic exemple de castell andalusí, una simple muralla que envolta l’albàcar, i al bell mig la construcció feudal molt més reduïda, fet que ens permet veure perfectament la diferència d’usos i funcionalitat d’un castell en diferents societats: refugi de camperols i ramats en moments de perill per als andalusins, i centre de poder senyorial per als feudals occidentals.

Castell de Corbera. Foto de Javier Romero

I ara em permetreu de nou l’anecdotisme, però després d’esta experiència de quasi alpinisme, tan poc habitual entre els acomodats historiadors acostumats a la cadira del despatx, vam anar a reprendre forces a la Sala Rex d’Alzira, on l’organització ens va oferir un copiós dinarot de congrés. Val a dir que tots ens vam quedar esperant que d’un moment a l’altre aparegueren els padrins repartint els havans i es tallara el pastís nupcial.

I per això mateix de la sessió de la vesprada (la casa a l’edat moderna) poc vos puc contar, doncs va ser una sessió soporífera en plena digestió, fins al punt que el berenar es va quedar tot a taula. Si de cas cal remarcar que la continuïtat amb el període medieval és completa, com en tantes altres coses, degut a eixe tall tan artificial que fem els historiadors en els segles XV i XVI.

Per acabar el dia es va presentar el volum miscel·lani de les Actes de la X Assemblea de la Ribera, a Antella, on podreu trobar els primers articles de dos bons companys, el d’Ivan M. Araque sobre el mercat a la vila d’Alzira, i el d’Empar Presència amb una aproximació a la ramaderia valenciana medieval i més concretament als bovalars d’Alzira al segle XIV.

Entre naranjos (1900)

Blasco Ibáñez era radicalment anticlerical, però, potser sense voler, transmetia les tradicions religioses populars:

Después se fijó en el puente: en su puerta ojival, resto de las antiguas fortificaciones; en los pretiles de piedra amarillenta y roída, como si por las noches vinieran a devorarla todas las ratas del río, y en los dos casilicios que guardaban unas imágenes mutiladas y cubiertas de polvo.

Eran el patrón de Alcira y sus santas hermanas: el adorado San Bernardo, el príncipe Hamete, hijo del rey moro de Carlet, atraído al cristianismo por la mística poesía del culto, ostentando en su frente destrozada el clavo del martirio.

Los recuerdos de su niñez, vigilada por una madre de devoción crédula e intransigente, despertaban en Rafael al pasar ante la imagen. Aquella estatua desfigurada y vulgar era el penate de la población, y la cándida leyenda de la enemistad y la lucha entre San Vicente y San Bernardo inventada por la religiosidad popular venía a su memoria.

El elocuente fraile llegaba a Alcira en una de sus correrías de predicador y se detenía en el puente, ante la casa de un veterinario, pidiendo que le herrasen su borriquilla. Al marcharse, le exigía el herrador el precio de su trabajo; e indignado San Vicente, por su costumbre de vivir a costa de los fieles, miraba al Júcar, exclamando:

-Algún día dirán: así estaba Alcira.

-No, mentres Bernat estiga -contestaba desde su pedestal la imagen de San Bernardo.

Y, efectivamente, allí estaba aún la estatua del santo, como centinela eterno vigilando el Júcar para oponerse a la maldición del rencoroso San Vicente.

Es verdad que el río crecía y se desbordaba todos los años, llegando hasta los mismos pies de San Bernat, faltando poco para arrastrarle en su corriente; es verdad también que cada cinco o seis años derribaba casas, asolaba campos, ahogaba personas y cometía otras espantables fechorías, obedeciendo la maldición del patrón de Valencia; pero el de Alcira podía más, y buena prueba era que la ciudad seguía firme y en pie, salvo los consiguientes desperfectos y peligros de cada vez que llovía mucho y bajaban las aguas de Cuenca.

Sueca, la reserva espiritual del País Valencià

De vegades he sentit dir que les Illes Balears són la reserva espiritual de Catalunya; doncs em sembla que si existeix una reserva pareguda al País Valencià està a Sueca. De fet, és quasi el centre geogràfic del litoral valencià: en un mapeta del país m'ixen en línia recta 165 kilòmetres de Vinaròs a Sueca i 160 de Sueca a Pilar de la "Foradà", i per la carretera "gineral" segons la guia Michelin 195 i 189 respectivament. El centre del país, com aquell qui diu.

Sueca sembla tindre un món propi dins del panorama valencià. En quin altre poble del país els vots es repareixen entre 7 partits polítics a raó de 33,2% (PSOE), 29,5% (PP), 13,5% (BLOC), 7.8% (ERPV), 5,1% (PIPM), 4,98% (UV) i 4,1 (EPI)? Quina pluralitat!!! I ERPV amb dos regidors!!! Si sembla Catalunya!!! Ai, si la resta del país fora així...

I els suecans?

Puchades, el Beckenbauer valencià (ja el voldria actualment el Sueca United), el mestre Serrano, autor de l'Himne a València (de la música, la lletra del per a ofrenar era d'un altre), i, com no, Sant Joan Fuster.

Què seria del País Valencià sense Fuster, els fusterians, els antifusterians i la mare que els va parir. Segurament no seria. A Sueca semblen venerar-lo com cal (entres la pàgina web de l'ajuntament i el primer que veus és: les tertúlies de Ca Fuster i el premi literari Joan Fuster) i ha deixat bona collita d'intel·lectuals, entre ells Antoni Furió, l'únic historiador actual que ha tingut collons de fer una "Història del País Valencià" d'autor.

D'altra banda, l'humor suecà, adobat del parlar baixriberenc, és la màxima expressió de la brofegueria valenciana. De Bernat i Baldoví a les recents produccions Madelman-Pellofa, dirigides, produïdes i protagonitzades pel grup de pellofets, majoritàriament suecans (sense oblidar a Toni de l'Hostal (nét), de l'Alcúdia, la de Crespins no, l'altra). Ja dic, no sè si això d'estar al centre els fa concentrar tota la intel·ligència i la burrera del país alhora, però crec que s'han ben guanyat l'honor de ser la reserva espiritual valenciana (i els de La Marina, que no s'enfaden).

Si és que fins el Google col·labora en la conya suecana. Busques Sueca en l'apartat d'Imatges i el primer que ix és açò:


Infosueca
Suecaboda
Sueca United
Sueca United (més)
Bernat i Baldoví
Càtedra Joan Fuster
Institució Joan Fuster
Casal Jaume I de Sueca
Pellofets
Inòpia

Apèndix:

Josep Bernat i Baldoví (Sueca, 1810 - Valencia, 1864)
El virgo de la Visanteta y el alcalde de Favara. Escena primera (1845)

Ix el tio Collóns rascantselós, y despues de ben menechat l’all-y-óli, pren una revanada de formáche, y un trós de coca fina, lin tira unes miquetes al titót, y en lo bosí ple diu.

TIO COLLÓNS

¡Recontrafotre qué feta
que m’ha pasat esta nit;
tenint la dona en lo llit,
m’ha hagut de fer la puñeta!...
Es el cas que ella roncava,
siga dormint ó desperta,
cuant me sá posat molt erta
la cabota de la fava;
yo al vore que me s’enpina,
li ha pegat cuatre calbóts,
pero en los caps de voróts
esta es mala medisina:
perque tot viviente sáp
que al palparli la pallorfa,
solta la fava la corfa,
y es transforma luego en náp;
y com del meu náp la fulla
té tan males condisións,
als cuatre ó sinc refregóns
m’ha deixat la má á-remulla.
Yo á la dona despertava
buscantli apresa la col,
al vore que al caragól
li anava caent la bava;
mes pesa com un baúl,
y per pronte que s’alsát
ya no-mes li han aplegat,
dos ó tres esguits pel cúl.