dimecres, 14 d’agost del 2013

Un carall i un conyet en plena febre

Continue amb els versos anònims del segle XVII, en este cas uns que s'han pogut trobar en un manuscrit conservat a la Biblioteca Menéndez y Pelayo de Santander. Representen, en concret, un encontre entre dos sexes personificats: un "carall" en gran estat d'excitació i un "cony" en les mateixes condicions, que el desitja, però té por que li faça mal per la seua grandària excessiva. Llavors el "carall" convenç el "cony" dient-li que minvarà al tacte amb la seua pell, com així succeeix, en efecte, quan acaben acoblant-se l'un amb l'altre:


Rabiós estava un carall,
i, pensant com ho faria
(que la fúria que tenia
li causava gran treball),
diu: "Oh, llibertat de gall,
que la que vols te pots prendre!
Déu me'n do una de tendra
que sia a mon cabal
per curar-me d'aquest mal,
i que jo l'haja de fendre!" [travessar]

Veia aprés un cony boig,
que molt agrament plorava.
Diu-li que de què es queixava;
respon que li feia goig,
"mes com te miro tan roig
reparo en l'envestida,
perquè tu passes de mida".
Però respongué-li ell:
"Assegur que esta pell
deixa la fava escarida". [esmorteïda]

I lo conyet, tot alegre
oint aquesta resposta,
a poc a poc se acosta,
augmentant-se-li la febre.
Feien com qui pica pebre;
lo pobre cony se queixava,
però lo gust que hi trobava
lo feia tot alegrar,
i aprés se va despicar [venjar]
deixant marxita la fava. 

dilluns, 12 d’agost del 2013

Un dit a la calor del braser

En els propers posts continuaré transcrivint alguns d'aquells poemes eròtics del segle XVII que vos comentava l'altre dia a través de l'exemple de Margarida. Hui toca un sobre la masturbació femenina, produïda per l'absència de l'amant -que no "regava" a la xica en qüestió- i també per la calor que li arribava d'un braser que la calfava en hivern:

Una xica s'estava aquestos dies
escalfant-se a un braser, perquè hivern era,
arremangada, i d'aquesta manera 
divertia ses grans melancolies,
les quals eren perquè lo seu Elies [estimat]
no li havia regat la badoquera,
puix, pocs dies havia, ausentat s'era
dels seus ulls, que el plorà qual Jeremies.

En açò, lo calor féu son ofici,
i de tal modo vingué a enquietar-se
la xicota que en res remei trobava.
Son dit posant-se dins, digué: "Ai, Maurici,
qui pogués en tos braços menejar-se!"
I els ulls en blanc tragué, i son dit en bava.


divendres, 9 d’agost del 2013

Les arts amatòries de Margarida, una dona del segle XVII

Documentant-me per a un minirelat eròtic -o què sé jo què serà- ha caigut en les meues mans una joieta: el llibre Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII, editat per Albert Rossich en 1985. Es tracta d'un recull de 44 poemes de l'esmentada centúria, entre 1600 i 1700, aproximadament la meitat d'ells del conegut literat tortosí Francesc Vicent Garcia, "el rector de Vallfogona", i quasi tota la resta anònims. D'estos darrers no n'havia llegit mai cap i la veritat és que són tot un goig, molt indicats, a més a més, per a les calors estiuenques que ens assalten durant el xafogós mes d'agost. Vos en deixe mostra d'un poema intitulat Una Margarida bella, conservat a la Biblioteca de Catalunya i que descriu les incomparables qualitats com a amant de l'esmentada dona, sempre disposada a complaure al poeta, però també a agafar la iniciativa fins al punt, si ho he entés bé, de deixar-lo exhaust després d'un cunnilingus ("mai he menjat millor cosa!"):

Frontispici del manual sexual The School of Venus (1680)
Ella té los pits tan tendres
que les mamelles s'acorren 
de vèurer que tot és llet,
tant de dintre com de fora;
cos d'agulla de cosir,
la cintura melindrosa,
lo ventre una caramida [imant]
per lo que atrau i deporta,
més blanc és que mil cotons,
rodonet com una poma;
de les anques no en dic res,
perquè mai li mir la gropa,
sols sé que em fan més servei 
que no dos coixins de ploma;
lo conyet, fresc i vermell,
barbaprim, estreta gola,
pareix la rosa poncella   
quan li toca el sol la copa,                           
posat entre les dos cuixes                         
ab serrells de or que l'adornen,
pareix lo arc de Sant Martí
al mig de dos blanques torres;
[...]
Ella em diu: "Lo meu senyor,
lo meu bé, la mia mona,
lo meu rei, la mia vida
i lo meu Papa de Roma,
vós sou lo meu cotonet,
vós sou la mia persona,
vós sou lo meu regalet,
vós sou la mia amor dolça.
A vós jo tinc de servir
i de vós he de ser tota,
ab vós me tinc de folgar
i ab vós tinc de ser nòvia.
[...]
No voleu que jo em despulle?
Ai, vaja, amor, fora roba,
que és lo millor gust del món
ninguna cosa ens destorbe!
Ai, aguardau-vos un poc,
feu-me alguna catxamona,
que a l'instant allò es prepara
i com més va més s'adoba 
(jo no ho dic gens per a mi:
sempre tinc lo vent en popa
per a navegar tal mar
i per ballar tal xacona!).
Faré sempre vostre gust,
puix del meu no en só senyora,
en tot quant vós me maneu
mai faré la orella sorda,
majorment del que em dieu 
jo n'estic sempre ganosa;
[...]
Ai pobret, no cuiteu tant:
no vull que perdau les forces.
No us mogau, lo meu cotó,
que ja tiro jo prou coces!
Los talons al matalàs,
alt i baix lo ventre torna,
per amunt i per avall:
No us apar que bé que es porta?
Mirau-me, feu-me un beset,
perquè en gustarem el doble.
No us mateu, deixau-me fer,
que de vós no en vull més goma,
sinó sols que conserveu
plena de coll vostra trompa."
[...]
Per anar més airoseta
s'arremanga fins als colzes
posant-se en tall les polseres,
los cabells i tot s'adorna.
Posada ja en aquest punt,
comença de fer la ronda,
saltant, ballant per la cambra,
dansant la baixa fangosa,
i, estant jo sobre del llit,
de quant en quant se m'acosta,
posa'm la mà a la bragueta
i em toca la cantimplora.
Quan ha fet ja prou la bèstia
i li apar que ja és hora,
recula quatre o cinc passos
i arremet com una onsa.
Ja em despulla, ja m'abraça,
ja em plapa, regala i toca,
ja em besa, ja em frega els pits,
ja em grata, ja em fa pussogues.
[...]
Jo us diré què em succeí 
ab esta tan galant mossa:
després de ser-m'hi folgat
algunes trenta mil voltes,
ab astuciosa traça,
com la més subtil rabosa,
me pregà encaridament
la deixàs pujar dessobre.
Fiu-ho per a fer-li'n pler,
puix estàvem a les fosques,
i ella féu la gabieta:
mai he menjat millor cosa!
Se folgà, no cal dir com,
i a mi també em fou gustosa,
però restí tan cansat
que no era bo per cosa.
Veus ací lo que passà,
punt per punt, coma per coma;
teniu-me per escusat,
puix estic en la masmorra.
Servesca açò de disculpa
si no us he tornat resposta
a tres cartes, i açò basta
de ma gustosa història.

dilluns, 5 d’agost del 2013

Maximià Alloza: Un dandi entre llauradors

Fa tres anys que vos parlava d'un descobriment personal: el poema èpic Seidia, sobre la conquesta del regne de València, que el prevere de Benassal Joaquim Garcia Girona havia publicat en 1920. Sortosament, per a qui vullga aprofundir en la qüestió, la ràdio de la Universitat Jaume I de Castelló n'ha fet recentment una sèrie radiofònica, els capítols de la qual -i moltes altres informacions addicionals- es poden escoltar en línia. Ara, a més a més, gràcies a la lectura endarrerida del número de maig de la revista Saó -subscriviu-vos-en!-, he pogut descobrir un altre autor del nord valencià de principis de segle XX totalment desconegut per a mi: Maximià Alloza (1885-1945). El fet és que l'Ajuntament de Castelló, després de molts anys de silenci sobre la seua figura, ha començat a editar les seues obres completes, a cura del professor Josep J. Conill, l'investigador que ha dedicat 30 anys de la seua vida a estudiar-lo i que ha sigut el principal recuperador de la seua figura.

La importància d'Alloza rau en el fet que va ser l'autor valencià de l'època que es va acostar amb més decisió i més encert al corrent poètic del modernisme liderat per Ruben Darío, caracteritzat per "la rebel·lia creativa, un refinament narcisista i aristocràtic, el culturalisme cosmopolita i una profunda renovació estètica del llenguatge i la mètrica". En concret, es va iniciar en les lletres valencianes durant l'època que va residir a València, mentre hi estudiava Medicina entre 1903 i 1908 (dels 18 als 23 anys), en la qual va entrar en contacte amb els cercles valencianistes de Teodor Llorente i Jacint Mustieles. De fet, sembla que va escriure el seu primer poema en valencià, Lo plor de la musa, en sentir uns comentaris de Navarro Reverter durant una reunió a casa de Llorente, segons els quals la poesia valenciana moriria amb la desaparició del mateix amfitrió que els acollia. Alloza, probablement imbuït per la visió del jove que té tota una vida per davant, es va rebel·lar davant d'aquelles paraules:

Aixins la Musa, desconhortada,
plora que plora sense parar.
[...[
«No hi ha poetes!» –diu dolorosa–
«Aquell bell dia se tornà nit,
ombra i misteri la llum hermosa...
Oh, quina pena m’ofega el pit!». 
[...]
No hi ha poetes!... Les ombres d’ara
al nàixer l’alba demà es rompran.
No plores, Musa, alça la cara:
no hi ha poetes? Demà hi hauran!

En acabar la carrera se'n tornà a Castelló de la Plana, on començà a exercir com a metge i participar activament en les associacions valencianistes que nasqueren durant aquells anys. Per exemple, fou president de La Nostra Terra, la "societat instructiva regionalista" fundada en 1913 per Gaetà Huguet, que declarava entre els seus objectius: "mostrar les glòries de la Regió Valenciana, de la pàtria petita, de la que mos crià i a la que volem com a bona mare, de la que sols somniem en son progrés [...] Volem, tocant al règim, autonomia tan ampla com puga obtindre’s per a los municipis i regió valenciana; tocant a llengua, volem que la oficial per a tot sia la nostra, la valenciana; i volem ésser i fer valencians [...] Laborarem molt especialment dins el cercle de les nostres modestes forces per la restauració i renaixement de la nostra dolça llengua valenciana [...] aidant a la divulgació de les més indispensables regles ortogràfiques de la llengua valenciana entre les classes de més modesta cultura amb lo fi d’aturar la decadència del nostre llenguatge i estendre son ús parlat i escrit entre totes les classes socials, orientant tots aquestos treballs a la consecució de l’establiment de càtedres de llengua valenciana".

Dins d'este context valencianista, Alloza publicà en 1914 Ioesa, la seua principal obra, un extens poema narratiu que ocupava més de 180 pàgines, però que, tanmateix, significà la seua pròpia desaparició dins del panorama literari en valencià. La qüestió és que l'obra, resseguint els principis del modernisme, pouava de l'Antiguitat pagana per a relatar la història d'amor impossible entre un pastor, Lucil·li, i una ballarina, Ioesa, a qui el primer trobà ferida en el camp després que hagueren intentat esquarterar-la durant el transcurs d'una orgia. La seua relació estarà plena de sensualitat, erotisme i fins i tot decadència, puix, no debades, en avorrir la vida de camp, Ioesa es traslladarà a la ciutat per a exercir la prostitució. L'obra, per tant, representava una ruptura total amb el que s'havia publicat fins aquell moment en valencià, circumscrit fonamentalment al jocfloralisme poètic i el costumisme teatral o narratiu. Per primera vegada, doncs, s'emprava literàriament el valencià per a fer una obra moderna en la que explícitament hi havia passatges eròtics:

Sos ulls mirant-lo abrasen,
los seus llavis humits
ses blanques dents maseguen
i Ies aletes de son nas bateguen.
Ansiós son pit batega
i la brasor aquella
sa gola seca i sembla que l'ofega.
En sa ferma mamella
s'erguix lúbric mugró
com de una fresa lo rosat botó.
No pot més. Los seus braços
s'enrosquen per lo cos i coll de lo donzell
i entre apretats abraços
per terra cau rodant unida ab ell.
Ses boques trenen besos,
s'abracen los seus braços molt furiosos,
ab ànsia els ulls se miren
i entre ferments i apassionats excessos
se besen i s'abracen i sospiren.
 
Ioesa, en conseqüència, no fou gens ben rebuda entre els cercles literaris de l'època, que es van limitar a elogiar els passatges més bucòlics, referits al paisatge, o a desqualificar l'intent de fer un poema en valencià amb aquelles característiques modernistes. Alloza, de fet, deixà de publicar literatura en valencià a l'any següent, de manera que el conjunt de la seua producció es limità a un període molt breu: de 1909 a 1915 (dels 24 als 30 anys), amb dos breus excepcions entre 1922 i 1924. Des d'aleshores, en canvi, es concentrà en la seua professió de metge i desvià el seu impuls artístic cap al dibuix amb ploma. Tanmateix, tot i que el fracàs de Ioesa el va apartar de les activitats culturals públiques, sabem que fou un dels signants de les Normes de Castelló de 1932, per la qual cosa sembla que mantingué els seus contactes amb els cercles intel·lectuals valencianistes durant l'època en què aquells pogueren estar actius, abans de la guerra civil. 

Podeu trobar totes estes informacions i moltes més, així com part de la seua obra, en les diverses monografies de l'esmentat Josep J. Conill: Un dandi entre llauradors: Contribució a la lectura de l'obra de Maximià Alloza (2011) -que es troba en línia-, Maximià Alloza. Obres completes en valencià, vol. I (2012) i Maximià Alloza. Obres completes en valencià, vol. II (de pròxima aparició). En concret, en este darrer serà on es publicarà la reedició de Ioesa, la qual es pot trobar actualment en la seua edició original -amb ortografia de l'època- ací mateix. Igualment, també se'n pot trobar una anàlisi a l'article de Teresa Esteve, "Ioesa: femení singular (Una obra excepcional en la poesia castellonenca, 1900-1923)". En tot cas, esperem que prompte puga aparéixer eixe segon volum de les obres d'Alloza per a poder accedir amb una ortografia modernitzada a l'exemple més ambiciós de poesia modernista en valencià de començaments del segle XX.