dimecres, 14 d’agost de 2013

Un carall i un conyet en plena febre

Continue amb els versos anònims del segle XVII, en este cas uns que s'han pogut trobar en un manuscrit conservat a la Biblioteca Menéndez y Pelayo de Santander. Representen, en concret, un encontre entre dos sexes personificats: un "carall" en gran estat d'excitació i un "cony" en les mateixes condicions, que el desitja, però té por que li faça mal per la seua grandària excessiva. Llavors el "carall" convenç el "cony" dient-li que minvarà al tacte amb la seua pell, com així succeeix, en efecte, quan acaben acoblant-se l'un amb l'altre:


Rabiós estava un carall,
i, pensant com ho faria
(que la fúria que tenia
li causava gran treball),
diu: "Oh, llibertat de gall,
que la que vols te pots prendre!
Déu me'n do una de tendra
que sia a mon cabal
per curar-me d'aquest mal,
i que jo l'haja de fendre!" [travessar]

Veia aprés un cony boig,
que molt agrament plorava.
Diu-li que de què es queixava;
respon que li feia goig,
"mes com te miro tan roig
reparo en l'envestida,
perquè tu passes de mida".
Però respongué-li ell:
"Assegur que esta pell
deixa la fava escarida". [esmorteïda]

I lo conyet, tot alegre
oint aquesta resposta,
a poc a poc se acosta,
augmentant-se-li la febre.
Feien com qui pica pebre;
lo pobre cony se queixava,
però lo gust que hi trobava
lo feia tot alegrar,
i aprés se va despicar [venjar]
deixant marxita la fava. 

Cap comentari: