Blog sobre política, historiografia i altres divertiments personals escrit a recer del vent de ponent per Vicent Baydal, una barreja de xaloc i tramuntana.
dimecres, 31 de maig del 2006
Noticies 9 - "El parte"
dimarts, 30 de maig del 2006
Espanyols colonitzadors / Catalans solidaris
Jo contestaria amb la lletra del cant per a coral composat pel famós Josep Anselm Clavé en ocasió de la guerra contra el Marroc de 1859-1860 titulat Los néts dels almugàvers: Nets dels guerrers almugàvers / Los fills del poble que un jorn a grechs doná dur botxorn / Mitj mon posá á sota peu / Ab sanch d’africans sabrem tenyir nostras dagas / Ab sanch d’africans sabrem rentar nostras mans / May podrá jent estranya / Tacar de Espanya’l bon nom / Primer s’enfonse l’Espanya / Primer que muyra tothom [...] / Sembrem de cadàvers llurs camps, si! si! [...] / Hurra som nets de uns hèroes / Hurra al combat! [...] Sens pietat corra sanch mora. [...] / Ferro, desperta ferro. Açò ho cantà una coral de catalans a la vinguda de la família reial a Montjuïc en 1860 i després féu gira per tota Espanya, amb la cançoneta dins el seu repertori. Encara sort que els catalans no estan sota sospita expansiva.
divendres, 26 de maig del 2006
"Castilla y España" (II i últim)
Los taifas musulmanes no eran apenas poderes fácticos nacidos de un ilegítimo acto de conquista y su supervivencia era únicamente tolerada, pero no admitida… [tan ilegítima com la dels cristians feudals dels segles XI-XIII, que poca cosa tenien a vore amb les societats ibèriques del segle VI] Concibieron sus relaciones con estos príncipes musulmanes con una primera etapa que debía conducir a la anexión en el momento oportuno [de nou la unitat de destí en l'universal].
Estos dos hechos, el de la liberación de los campesinos [des del segle XI ], que tardaría mucho tiempo en consumarse, y la aparición de las Asambleas representativas del reino [des del XII], basta para demostrar la importancia que Castilla y León tuvieron no sólo para la vida de España sino de todo el mundo occidental [uuuh! dos fets únics en la societat feudal: la fi de la servidumbre camperola i les corts estamentals; no conec cap altre lloc on haja passat!!)
Castilla y León eran un reino que tenía su origen en el acto de valor que consistiera en resistir al invasor musulmán y luego recuperar el territorio. [Maemeua! Està dient el mateix que deien els Bofarull o Víctor Balaguer fa 150 anys per a Catalunya!] Precisamente con la toma de Niebla podía Alfonso [X el Sabi] decir que había terminado la reconquista, puesto que Granada era tan solo una reserva musulmana dentro de la corona de Castilla [per això van tardar dos cents cinquanta anys a conquerir-la, i nosaltres en l'any 2.256 què conquerirem? Algú ho sap?].
dimecres, 24 de maig del 2006
Esclavisme medieval a l'illa de Mallorca
En estos dos articles Soto teoritza sobre la naturalesa de l’esclavitud documentada a l’illa de Mallorca a partir de la conquesta catalanoaragonesa de 1230 fins a la seua desaparició al segle XVI, en particular sobre la seua relació amb el sistema feudal que regulava les activitats agràries. Malgrat els títols dels escrits, que semblen indicar que l’estudi no va més enllà de la pesta de mitjans del Tres-cents, l’autor realitza una consideració global de la història de l’esclavatge a Mallorca a través d’un treball eminentment bibliogràfic al qual afig dades documentals disperses, que fan de la seua anàlisi una hipòtesi provisional ja que són constants les digressions i les deduccions lògiques a partir d’una barreja d’informacions molt diversa.
Amb tot, la lectura detallada dels articles proporciona un balanç de la qüestió. Soto hi estableix tres fases diferenciades: la primera és la resultant de l’esclavització generalitzada de la població andalusina per la conquesta de 1230; la segona remet a la importació constant d’esclaus d’arreu del Mediterrani des de l’últim terç del segle XIII fins a les massacres produïdes en el context de la revolta forana de 1450; i la tercera comprèn ja, tot i unes darreres aportacions de negres africans i guanxes, la desaparició definitiva de l’esclavitud a l'illa per l’avanç turc a la Mediterrània i l’extensió cap a Amèrica del comerç esclavista.
Per a la primera fase, que va de 1230 a aproximadament 1260, Soto rebutja les teories que recolzen una integració o assimilació dels musulmans en la societat feudal cristiana mitjançant la conversió i considera que hi hagué una esclavització generalitzada –en 1275 a penes hi restaven poc més de 200 musulmans lliures–, acompanyada per nombroses emigracions i una proporció ignorada, però no massa voluminosa, de batejats –en ocasions probablement relacionats amb funcions tècniques de manteniment dels regadius, com ara els moliners, i, en tot cas, amb greus problemes d’endeutament–.
Durant esta primera etapa, tot i que és impossible realitzar quantificacions, es documenta tant esclavitud urbana, dedicada a determinats oficis artesans, com rural, bé en quadrilles dirigides en grans explotacions de la corona, funcionaris reials, senyors o ciutadans, bé en petites explotacions familiars com a complement de força de treball. En el cas concret del món rural tot i que estes referències documentals a mà d’obra esclava dirigida existeixen són molt puntuals; la situació majoritària dels esclaus andalusins fou la de l’establiment autònom en explotacions de senyors, ciutadans o camperols benestants, generalment en mitgeria, com a forma de redempció a través de contractes de talla i alforria, que fixaven un preu per a la llibertat, la qual era pagada en diversos anys gràcies al treball esclau en l’explotació autònoma.
Soto considera que l’esclavitud de musulmans andalusins posterior a la conquesta fou inicialment conjuntural ja que el mateix procés de sotmetiment posà a l’abast dels feudals una gran quantitat d’esclaus. El seu aprofitament com a força productiva, en un sistema en què la producció i reproducció econòmica es basava en la petita explotació camperola i la captura de renda senyorial, existí però fou marginal i es canalitzà cap al captiveri més que cap a l’esclavitud, és a dir, cap a una situació de redempció esperada a través del rescat monetari o d’un contracte de talla i alforria. La finalitat econòmica del manteniment d’esclaus no seria tant aprofitar la seua força de treball com el guany econòmic més o menys immediat. Així, basant-se en el que es pot documentar a la conquesta de Menorca de 1287, l’autor considera que els captius musulmans immediatament posteriors a la presa de Mallorca es repartirien en dos grups: els que es podien pagar el rescat en metàl·lic, i els que no ho podien fer, que foren establerts en contractes de talla i alforria als oficis urbans o explotacions camperoles autònomes. Amb tot, estos esclaus andalusins tindrien una taxa de reproducció nul·la ja que el seu destí seria la llibertat i l’emigració; per això, al cap d’una generació, cap a 1260 s’hagué de recórrer a la importació d’esclaus.
Així s’inicià una segona fase, des de 1260 a 1450 aproximadament, en què Mallorca es convertí en un gran mercat d’importació d’esclaus sards, orientals (grecs, eslaus, tàrtars, etc.) i nordafricans. La principal raó de ser d’aquesta esclavitud d’importació abans de la pesta negra de 1347, en un context de creixement demogràfic, salaris baixos dels jornalers i pressió sobre la terra dels colons emfiteutes, seria la mateixa que la de l’anterior esclavitud d’origen andalusí: la captivitat com a forma de rendibilització dels diners a través de rescats o contractes de talla. Esta demanda – segons els càlculs de Soto uns 7.000 esclaus rurals i urbans cap a 1330, un 13% de la població de l’illa– s’hauria produït sobretot per l’abundant oferta del mercat esclavista propiciada per l’expansió conquistadora i mercantil catalana cap a la Mediterrània Oriental.
Únicament després del desastre demogràfic produït per la pesta negra, en una situació d’escassa mà d’obra, salaris alts dels jornalers i poca pressió sobre la terra, l’esclavitud de producció agrària –destinada a explotar directament les reserves senyorials i les grans explotacions de ciutadans i cavallers o a servir com a força complementària de treball en les petites explotacions– superà el captiveri temporal redimible com a forma predominant d’esclavatge a Mallorca. Amb tot, el mateix autor admet que d’esta interpretació hi ha indicis, però cal una investigació documental més àmplia.
Durant la tercera fase de l’esclavatge a Mallorca, després de la revolta forana de 1450 que suposà l’eliminació física de bona part dels esclaus per part dels camperols illencs ja que veien en aquells els seus competidors, encara hi hagué un rebrot de l’esclavitud amb negres sudsaharians i guanxes, emprats com a força de producció a finals del segle XV en un context d’expansió de les reserves senyorials a costa de les petites propietats camperoles. No obstant això, els esclaus acabaren desapareixent a Mallorca com a resultat de la baixada de la demanda pel creixement demogràfic interior i el desviament de l’oferta esclavista cap a l’Atlàntic.
En línies generals, l’esclavitud medieval mallorquina s'hauria caracteritzat per l’abundància de l’oferta, primer per la conquesta i després per l’expansió catalana i el comerç mediterrani d’esclaus. Fins la pesta negra al món rural es preferí el captiveri com a bé rendible a través del rescat o el contracte de talla abans que no una esclavitud de producció, ja que esta no encaixava amb l’estructura feudal de les activitats agràries. Es preferia la conversió de l’esclau en diners, com una forma de renda, ja que la terra era majoritàriament treballada per colons emfiteutes. Mallorca, com Alger, seria una gran presó on es retenia els captius a l’espera de la redempció. El negoci no era convertir el captiu en esclau productor sinó en aconseguir que pagués el seu rescat en metàl·lic o en treball; a més a més, en este segon cas, les expectatives d’alliberament en funció de la producció milloraven la productivitat dels captius respecte a la dels esclaus dirigits.
No obstant això, ja des del principi i sobretot després de la pesta negra, també s’empraren els esclaus com a complement de mà d’obra en explotacions familiars benestants i com a força de treball dirigida en els latifundis de senyors, cavallers i ciutadans. En este darrer cas les explotacions estaven dedicades a productes agraris directament comercialitzables com l’oli o el blat, però estos conreus, en requerir un treball preferentment estacional, eren més rendibles amb jornalers o emfiteutes en una situació de salaris moderats; per això l’esclavitud de grans explotacions no arribà a arrelar a Mallorca com després ho faria a l’Atlàntic, amb plantacions dedicades a productes de treball continu i intensiu com la canyamel o el cotó (o al propi regne de València la canyamel en condicions de semiesclavitud per als musulmans segregats).
dimarts, 23 de maig del 2006
Autodeterminació... o els diccionaris també tenen ideologia?
És curiós cercar com els diccionaris de diferents llengües donen definicions diverses d’un mot que teòricament significa el mateix. És el cas d’autodeterminació i autodeterminación. Estan formats pel prefix grec αúτο- (per un mateix o propi) i el mot determinació (que prové del llatí determinare, format alhora per de i terminare). Terminare com termenar volia dir posar termes o límits, i determinare tenia un sentit més figurat, no tan referit als espais físics com a les conductes humanes. Així doncs, etimològicament, autodeterminació significa acte de posar límits per un mateix. No obstant, este “un mateix” no sempre és individual, sinó que de vegades és col·lectiu. Així dons, el GDLC dóna com a definicions d’autodeterminació:
1 Acció de decidir-se per si mateix.
1. Acció de decidir per un mateix.
Però, a més a més, el Salt afig:
3. Autogovern.
És a dir el Salt ha copiat el DIEC, però ha afegit la del GDLC, tot rebutjant la seua definció més detallada, molt probablement, perquè era “massa forta”.
Decisión de los pobladores de una unidad territorial acerca de su futuro estatuto político
Desapareixen les col·lectivitats humanes o els pobles –pobladors d’una unitat territorial, ni tan sols un territor-, la llibertat –ni s’esmenta- i el destí polític –un estatut polític, que dóna un matís d’estabilitat front el de moviment del destí-. Si comparem la primera definici amb esta la qüestió sembla clara.
1 Fixar, establir, exactament (alguna cosa) com a resultat d'una deliberació, d'un raonament, d'una investigació.
2 Decidir, portar a una decisió. Va determinar d'anar-hi. Aquesta consideració el va determinar a callar.
El RAE, en canvi, diu:
1 Fijar los términos de algo.
És a dir per als catalans determinar és fruit d’una deliberació, d’un raonament o d’una investigació; en conseqüència l’autodeterminació hauria de ser fruit d’algun d’eixos processos. Res diuen d’això els castellans. Així doncs, sense entrar a considerar qui té raó, està clar que la política i la ideologia també hi juguen en la “inofensiva” filologia.
Entre naranjos (1900)
Después se fijó en el puente: en su puerta ojival, resto de las antiguas fortificaciones; en los pretiles de piedra amarillenta y roída, como si por las noches vinieran a devorarla todas las ratas del río, y en los dos casilicios que guardaban unas imágenes mutiladas y cubiertas de polvo.
Eran el patrón de Alcira y sus santas hermanas: el adorado San Bernardo, el príncipe Hamete, hijo del rey moro de Carlet, atraído al cristianismo por la mística poesía del culto, ostentando en su frente destrozada el clavo del martirio.
Los recuerdos de su niñez, vigilada por una madre de devoción crédula e intransigente, despertaban en Rafael al pasar ante la imagen. Aquella estatua desfigurada y vulgar era el penate de la población, y la cándida leyenda de la enemistad y la lucha entre San Vicente y San Bernardo inventada por la religiosidad popular venía a su memoria.
El elocuente fraile llegaba a Alcira en una de sus correrías de predicador y se detenía en el puente, ante la casa de un veterinario, pidiendo que le herrasen su borriquilla. Al marcharse, le exigía el herrador el precio de su trabajo; e indignado San Vicente, por su costumbre de vivir a costa de los fieles, miraba al Júcar, exclamando:
-Algún día dirán: así estaba Alcira.
-No, mentres Bernat estiga -contestaba desde su pedestal la imagen de San Bernardo.
Y, efectivamente, allí estaba aún la estatua del santo, como centinela eterno vigilando el Júcar para oponerse a la maldición del rencoroso San Vicente.
Es verdad que el río crecía y se desbordaba todos los años, llegando hasta los mismos pies de San Bernat, faltando poco para arrastrarle en su corriente; es verdad también que cada cinco o seis años derribaba casas, asolaba campos, ahogaba personas y cometía otras espantables fechorías, obedeciendo la maldición del patrón de Valencia; pero el de Alcira podía más, y buena prueba era que la ciudad seguía firme y en pie, salvo los consiguientes desperfectos y peligros de cada vez que llovía mucho y bajaban las aguas de Cuenca.
Xarops, sorbets i... sirops?
El diccionari de la RAE dóna per al castellà com a primera accepció: Bebida que se hace cociendo azúcar en agua hasta que se espesa, añadiéndole zumos refrescantes o sustancias medicinales. L’etimologia que donen els dos ve a ser la mateixa; la del GDLC és: s. XIII; de l'àr. xarâb 'beguda, xarop', der. de xârib.
De fet, els andalusins que ens transmeteren tants arabismes eren bastant aficionats a les combinacions d'aigua, fruita, espècies i mel o sucre en forma de melmelades o confitures, infusions, xarops, sorbets i refrescos, com ara l'hidromel, l'aigua de roses, l'arrop –ar-rup, suc–, o l'orxata de xufa.
D’altra banda, tenia entés que sorbet compartia la mateixa arrel i, de fet, el GDLC diu: [de l'it. sorbetto, íd., i aquest, del turc xerbét, tret de l'àr. vg. sirià xarbât 'llimonada', de la mateixa arrel de xarop]. Gelat poc consistent fet a base de sucs de fruita, aigua o llet, eventualment aromatitzat amb vins escumosos o licors, que hom pren en copa. En canvi, el DRAE dóna un origen que m’ha fet dubtar si no prové directament de l’arrel llatina sorbeo: (Del it. sorbetto, este del turco şerbet, y este del ár. clás. šarbah, trago, infl. por el it. sorbire, sorber). Si està influenciat per l’italià perquè no podia provindre directament de la forma llatina sorbeo.? Tanmateix, és curiós que en català/valencià no s’haja mantingut sorber com en castellà, accepció derivada de sorbeo (encara que sí ho ha fet absorbir). Nosaltres diem directament xuclar o xuplar, el que reforça la tesi de la via àrab per a sorbet (a més, en principi, no hem de per què dubtar del treball fet per etimòlegs).
Finalment, també tenia entés que la paraula sirop provenia de la mateixa arrel, però resulta que no he trobat eixe mot recollit a cap diccionari de català/valencià que he consultat. Llavors com li hem de dir al sirope, que el DRAE defineix com: Líquido espeso azucarado que se emplea en repostería y para elaborar refrescos? L’etimologia que hi dóna, efectivament, prové de l’àrab però a través del francés: Del fr. sirop, este del lat. mediev. syrupus, sirupus, y este del ár. sarap. Així doncs, algú sap com se li diu al “sirop” de pastissos i gelats?
dilluns, 22 de maig del 2006
El colonialisme i la seua transversalitat
Quan els historiadors que treballen la història antiga (i incloc als arqueòlegs, que en ocasions semblen creure que no són historiadors) empren el terme “colonialisme” no s’estan referint al mateix tipus de colonialisme que comença en el segle XI protagonitzat per l’expansió de l’Europa feudal. En base a la comunicació de l’alcoià Josep Torró, la que més profundament reflexionava sobre els punts comuns d’eixe colonialisme occidental desenvolupat durant nou segles i sobre els punts diferents a altres tipus de processos colonitzadors, podem dir que el principi bàsic del colonialisme occidental és el que ell ha anomenat "principi de substitució de poblacions" (tant biològica com dels sistemes socials), que implica 1) bé l’aniquilació de les poblacions conquerides o 2) bé la seua segregació (sense possibilitat d'assimilació) i l’explotació d'eixa diferència.
Com va comentar al col·loqui el professor argentí Juan Carlos Garavaglia la gran diferència entre les conquestes prehispàniques a Amèrica i la hispànica és que les primeres suposaven una integració i una superposició dels conquerits i els conqueridors mentre que la segona suposà l’exterminació de les elits conquerides i la instal·lació d’unes de noves hispàniques totalment separades dels conquerits pel criteri religiós. Però, com bé argumenta Torró, la segregació i l’explotació de la diferència no es basava en un criteri estrictament religiós –tu eres pagà i jo cristià- sinó més bé en un criteri d’ordre social. Els cristians grecs ortodoxos eren considerats “pagans” tot justificant la conquesta de Constantinoble en 1204, o així mateix els cristians celtes irlandesos o els sards; al cap i a la fi era qüestió d'ordres socials aliens al de la societat feudal: les societats diferents a l'occidental eren considerades susceptibles de ser exterminades.
A les conquestes medievals encapçalades pels reis d'Aragó trobem eixe “principi de substitució de poblacions”. Per exemple, a les Illes Balears la població andalusina va ser esclavitzada i expulsada totalment, sent substituïda per la rèplica de les unitats bàsiques de què estava composta la societat dels conqueridors catalans: senyorius, viles noves, ordres eclesiàstics, famílies conjugals no extenses, tipus de conreu, etc. Per altra banda, al regne de València el principi s’aplicà en la seua segona forma, la de la segregació sense possibilitat d'assimilació i l’explotació de la diferència. Els andalusins foren segregats en aljames i sobreexplotats a causa de la seua condició socioreligiosa diferenciada, fixant-los a la terra tot dificultant la seua eixida de les terres que treballaven, gravant-los amb rendes més altes i obligant-los a realitzar treballs remunerats a preus taxats baixos en benefici dels senyors (el que explicaria, per exemple, l’arrencada de la producció sucrera al regne de València en el segle XV amb jornals taxats ínfims, i per altra, l’odi exacerbat dels cristians, sobretot de les capes més pobres que havien de complementar el seu patrimoni amb jornals, contra els musulmans, ja que el seu treball a baix preu feia caure en picat els sous). D'ací els batejos massius de musulmans a granerades en les sèquies durant la revolta de les Germanies.
Així doncs, al regne de València els senyors trobaren una forma de rendibilitzar el manteniment d'un cos social segregat i explotat, una pràctica colonial que es pot fer extensible fàcilment a les conquestes angleses o franceses al segle XIX. Al regne de Mallorca, per exemple, la fòrmula fou una altra per l'esclavització generalitzada inicial: els contractes de talla i alforria, que fixaven un preu per a la llibertat dels esclaus, el qual es pagava mitjançant el treball esclau al llarg de diversos anys, uns 10 de mitjana. Els esclaus, que si bé al principi eren musulmans de l'illa després procedien del mercat mediterrani d'esclaus, en ser alliberats fugien ja que no es podien assimilar a una societat que els rebutjava encara que es convertiren al cristianisme. També al regne de València passava: en dos segles a la vall d'Alfàndec només hi ha documentat una conversió musulmana (morí pobre i sol); qui es batejava era rebutjat tant pels cristians com pels seus, i, a més a més, no aconseguia lliurar-se de les càrregues oneroses per la seua condició religiosa sinó que se li mantenien. És el que passà quan arran dels batejos de les Germanies els musulmans passaren a ser considerats "cristians nous", però continuaven segregats i sobreexplotats.
Zaratustra
Estic fastiguejat de la meua saviesa com l'abella que ha recollit massa mel, tinc necessitat de mans que s'estenguen. M'agradaria regalar i repartir fins que els savis entre els hòmens hagen tornat a alegrar-se amb la seua bogeria, i els pobres, amb la seua riquesa. Per a això he de baixar a la profunditat: com fas tu a poqueta nit, quan trasllades el mar portant llum fins i tot al submón, astre immensament ric!
Jo, el mateix que tu, he d'afonar-me en el meu ocàs, com diuen els hòmens als qui vull baixar. Beneeix-me, doncs, ull tranquil, capaç de mirar sense enveja fins i tot una felicitat massa gran! Beneeix la copa que vol desbordar-se perquè d'ella fluïsca l'aigua d'or portant a totes parts la resplendor de les teues delícies! Mira! Esta copa vol buidar-se novament, i Zaratustra vol tornar a fer-se home.
dimecres, 10 de maig del 2006
Reflexions sobre la transversalitat del terme colonialisme
De tot plegat es parlarà a la Universitat Pompeu Fabra estos dies vinents. Com sempre, treure a cada historiador de la seua època per jugar a la transversalitat i la multidisciplinarietat serà molt difícil, però almenys ho intentarem. Sobretot sembla que els d'antiga i medieval oferiran coses sucoses. A destacar la participació valenciana: Jaime Vives-Ferrándiz, del Museu de Prehistòria de València, i Josep Torró, de la Universitat de València, i també uns quants joves bojos d'arreu del país (Alzira, Carcaixent i el cap i casal).
La idea del regne de València com a colònia és molt potent, però no tant en el sentit "nacional" sinó sobretot en el més pur de colonització i substitució de poblacions: agressió militar, establiment de colons, control de xarxes comercials i dominació dels indígenes (en este cas andalusins). Tractaré de parlar-ne d'ací uns quants dies. Fins prompte.
dilluns, 8 de maig del 2006
Paraula del dia: Gafa
El DCVB defineix “gafa”, en la seua primera accepció, com a:
1. Peça corbada, generalment de metall, que serveix per a subjectar una cosa amb una altra, per a estrènyer l'objecte que s'està treballant, etc.; cast. pinza, laña, corchete, grapa. I hi dóna com a origen etimològic: del radical gaff-, probablement germànic, que expressa la idea de ‘ganxo’
En eixa mateixa línea, d’"agafar" diu: probablement format damunt gafa, procedent d'una arrel germ. *gaff- (cf. Th. Braune en Zschr. r. Ph. xlii, 152 ss.). Sembla evident que la paraula castellana “gafa” i el seu usual plural “gafas” comparteixen este mateix sentit. Tanmateix, el diccionari de la RAE diu:
(De origen incierto).
1. f. Anteojos que se sujetan a las orejas o de alguna manera por detrás de la cabeza. U. t. en pl. con el mismo significado que en sing.
2. f. Cada uno de los enganches con que se afianzan los anteojos a las orejas. [...]
En castellà crec que no hi ha paraula semblant a “agafar” i els seus derivats, amb la qual cosa és probable que el mot “gafa” provinga del valencià/català, tot i que també podria ser que procedira directament de l’arrel germànica (encara que en eixe cas el més probable és que hagués originat altres mots). Per finalitzar, el mes curiós de tot és que en català/valencià les “gafas” castellanes es diuen “ulleres”, encara que els meus pares cada vegada empren més el castellanisme “gafes”. Total, a les “gafes”, “pinces”, i a les “ulleres”, “gafes”. Un tripijoc ben embolicat. La propera vegada tractaré d’explicar-los-ho.
diumenge, 7 de maig del 2006
"Castilla y España" (I)
Julián Marías (1914-2005), “Castilla ante la génesis de España y su puesto actual":
Cuando se produce la invasión árabe, o mejor dicho, islámica, porque eran bereberes, más que árabes, los invasores, se dio un fenómeno llamado la: “Pérdida de España, la “España Perdida”, y es curioso, porque hubo una conciencia de que aquello era inaceptable [...] de inmediato empezó el esfuerzo por recuperar esta “España perdida”, la voluntad de que fuera una realidad cristiana, lo que quería decir europea, occidental, y entonces, se produce la Reconquista, que era la Reconquista de España, la Reconquista de la “España Perdida”
[Amb la conquesta de Granada] España había creado una forma política y social nueva, que era la nación, una estructura nueva que no había existido antes. Nunca había existido antes. Ustedes saben que ahora hay ciertas porciones españolas que se llaman naciones, o hablan de que en el pasado habían sido naciones. No lo han sido nunca. Castilla tampoco, Castilla era un reino, no una nación.
Piensen ustedes –a mi me hace mucha gracia-, en cómo algunas regiones españolas se llaman ahora “comunidades históricas”. Entre ellas no están Castilla ni Aragón. [...] La nación española se creó, la primera nación propiamente tal, hacia 1480
Todo nacionalismo es provincianismo, cuando no aldeanismo
Contra Fuster (amb tots els respectes)
dissabte, 6 de maig del 2006
Pila de llibres (III): I continuem igual?
divendres, 5 de maig del 2006
Un raig d'esperança?
dijous, 4 de maig del 2006
Què trist! O no?
Mayor Oreja, eixe no nacionalista
"La vida política española está viviendo una segunda transición marcada "por la legalización de ETA y su legitimación y esto solo se puede conseguir con la salida del PP de la vida política, con su aislamiento y con el acoso a sus principios. El momento actual se caracteriza por descolocar al centro derecha español, lo mismo que sucedió en la Segunda República. Qué mejor ejemplo que el Pacto del Tinell"
3 de març de 2006:
"Ahora vamos a tener la nación catalana, más el plan Ibarretxe, sumados a lo que para ETA es un proceso para y por la autodeterminación".
Mayor Oreja augura que la 'realidad nacional' en Andalucía atraerá al islamismo
La reforma del Estatuto de Andalucía, con la inclusión del término 'realidad nacional', será un añadido al proceso de «debilitamiento de la nación española» que está provocando la política del Gobierno socialista y, como consecuencia última, la implantación de culturas ajenas a la historia de España.
Tras reconocer que en Andalucía no hay pretensiones separatistas, Mayor Oreja explicó que sí hay un «fenómeno islamista», como en otras muchas partes de la Unión Europea, que resulta «inquietante». «El debilitamiento de la nación española significa no solo movimientos separatistas, sino también maneras de atraer determinadas corrientes, culturas que poco o nada tienen que ver con lo que ha sido siempre la historia España», dijo Mayor Oreja.
I.S.S.: Lo extraordinario (en sentido literal) de un político que no permite que el personaje prevalezca sobre la persona, que se mantiene fiel a sus principios durante 25 años y que no solamente no se sirve de la política para medrar en la vida, sino que sacrifica sus intereses personales, a su familia y a sus amigos, por compromiso con esos principios.
dimecres, 3 de maig del 2006
L'Esplendor Experiments a Belles Arts de València
dimarts, 2 de maig del 2006
Sueca, la reserva espiritual del País Valencià
I els suecans?
Infosueca
Suecaboda
Sueca United
Sueca United (més)
Bernat i Baldoví
Càtedra Joan Fuster
Institució Joan Fuster
Casal Jaume I de Sueca
Pellofets
Inòpia
El virgo de la Visanteta y el alcalde de Favara. Escena primera (1845)
Ix el tio Collóns rascantselós, y despues de ben menechat l’all-y-óli, pren una revanada de formáche, y un trós de coca fina, lin tira unes miquetes al titót, y en lo bosí ple diu.
TIO COLLÓNS
que m’ha pasat esta nit;
tenint la dona en lo llit,
m’ha hagut de fer la puñeta!...
Es el cas que ella roncava,
siga dormint ó desperta,
cuant me sá posat molt erta
la cabota de la fava;
yo al vore que me s’enpina,
li ha pegat cuatre calbóts,
pero en los caps de voróts
esta es mala medisina:
perque tot viviente sáp
que al palparli la pallorfa,
solta la fava la corfa,
y es transforma luego en náp;
y com del meu náp la fulla
té tan males condisións,
als cuatre ó sinc refregóns
m’ha deixat la má á-remulla.
Yo á la dona despertava
buscantli apresa la col,
al vore que al caragól
li anava caent la bava;
mes pesa com un baúl,
y per pronte que s’alsát
ya no-mes li han aplegat,
dos ó tres esguits pel cúl.