dimarts, 30 de maig de 2006

Espanyols colonitzadors / Catalans solidaris

Batalla de Tetuan pintada per Marià Fortuny, becat per la Diputació de Barcelona en 1859 per retratar la "gran victòria espanyola" contra els marroquins.

Hui he hagut de sentir una immensa retafila de barbaritats per part de catalanistes "purs" de tots els colors, des d'esquerrans a convergents passant per unionistes i independentistes que no miren pèl. Un diferenciava entre feixistes espanyols, mereixedors de la mort, i feixistes catalans, amb els quals es podia arribar a acords perquè eren catalans al cap i a la fi, uns altres consideraven que els d'Iniciativa eren uns pallassos sense nom, seguidistes i botiflers, uns altres eren uns sionistes convençuts -quin gran exemple el del nacionalisme hebreu-, i, en general, tots estaven d'acord en què l'única diferència entre espanyols i catalans era precisament eixa: o ser català o ser espanyol, no hi havia més volta de fulla, espanyols de dretes i d'esquerres eren la mateixa merda conjunta, ja que acomplien un paperet programat per mantindre oprimits els catalans.
Sóc nacionalista valencianista però la veritat és que de vegades em fan molta por els nacionalistes que conec. El de hui semblava que no tenien més meta política (i fins i tot en la vida) que aconseguir la independència no se sabia ben bé perquè, simplement per fotre els espanyols. L'únic argument més o menys raonable eren les balances fiscals, però això sí, plantejades com un "espoli" horrible, no com una distribució opaca i/o injusta dels recursos fiscals dels ciutadans de l'Estat espanyol. La resta era simplement odi antiespanyol. Entenc que a "l'altra banda" hi haurà també gent així, però a mi esta em fa por, i, sobretot no m'agrada saber que en ocasions defensem la mateixa postura.

Per exemple, deixant de banda els dretans de tot pelatge, en els quals mai havia tingut massa esperances, no sé què li queda ja a Esquerra d'esquerres. Tota l'activitat política que desenvolupen a l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat (fins ara), de la qual m'he assabentat amb detalls a través de la premsa i de coneguts a la política, ha anat destinada exclusivament a enfortir el nacionalisme, tant dona que siga d'esquerra o de dreta. Les polítiques socials o progressistes són iguals; tot se centra en cultura i en catalanisme. Un exemple: l'única proposta d'Esquerra per reaprofitar unes casernes militars abandonades a Barcelona va ser donar-li un nom d'un catalanista (ara no recorde qui), què es fes dins donava igual, un equipament de joventut o una oficina administrativa, l'important era que el seu nom fóra d'un nacionalista.

Tornant al que he sentit hui, el que ja m'ha sobrepassat ha sigut escoltar una cosa així com que "els colonitzadors dels espanyols fan amb els catalans el que han fet sempre, com amb els musulmans, als quals van estar matant durant sis-cents anys". Ací he hagut de respondre que tan colonitzadors han sigut els catalans com els castellans i que tants musulmans han matat uns com els altres, a la qual cosa encara hi havia resposta: els catalans van arribar "només fins Alacant" i van arribar a pactes amb els musulmans. Què perversa és qualsevol historiografia ultranacionacionalista! Què bons els catalans i què roïns els "espanyols"! Durant l'edat mitjana tant uns com els altres i després en acció conjunta. A Amèrica només mataven els espanyols? O dins d'eixos espanyols hi havia valencians, catalans, bascos, castellans, etc.? I a Cuba? No hi havia negrers catalans i valencians? A manta -el besavi de Rita sense anar més lluny-. I al Marroc matant rifenys? Que els voluntaris catalans de la guerra de Tetuan de 1859-1860 no van ser honorats com a herois? I a Fernando Poo i Rio Muni allà a la Guinea? Que els inversors catalans no eren els principals, juntament amb els bascos, dedicant-se a emprar per la força indígenes fang en les plantacions de cacau?

Com diu Eloy Martín Corrales sobre la qüestió del suposat anticolonialisme català com a imatge construïda per la historiografia actual tot apunta que estem en un d'aquells casos en què els treballs de la comunitat científica que, per diversos motius, són molt indulgents a l'hora de rellegir críticament determinats textos [...] contribueixen amb el seu procediment a fomentar, contra tota evidència, la creença en una hipòtesi que, en el millor dels casos, està per demostrar. I crec que Martín Corrales és massa benevolent, però evidentment neda contracorrent. Si bé és cert que hi hagueren catalans anticolonialistes -com també n'hi hagueren a tots els llocs entre els sectors més esquerrans-, unes poques actituds d'uns quants s'estenen a tot el conjunt de Catalunya fins al punt que, per exemple, Alfred Bosch recentment apuntava unes inversemblants solucions de descentralització política als pobles africans segons les ètnies, tot afirmant que: Que tal vegada no parlem un dels pocs idiomes de l'Europa occidental que mai no han colonitzat? No quedem, doncs, al marge de qualsevol sospita imperial, expansiva o evangelitzadora?

Jo contestaria amb la lletra del cant per a coral composat pel famós Josep Anselm Clavé en ocasió de la guerra contra el Marroc de 1859-1860 titulat Los néts dels almugàvers: Nets dels guerrers almugàvers / Los fills del poble que un jorn a grechs doná dur botxorn / Mitj mon posá á sota peu / Ab sanch d’africans sabrem tenyir nostras dagas / Ab sanch d’africans sabrem rentar nostras mans / May podrá jent estranya / Tacar de Espanya’l bon nom / Primer s’enfonse l’Espanya / Primer que muyra tothom [...] / Sembrem de cadàvers llurs camps, si! si! [...] / Hurra som nets de uns hèroes / Hurra al combat! [...] Sens pietat corra sanch mora. [...] / Ferro, desperta ferro. Açò ho cantà una coral de catalans a la vinguda de la família reial a Montjuïc en 1860 i després féu gira per tota Espanya, amb la cançoneta dins el seu repertori. Encara sort que els catalans no estan sota sospita expansiva.

Sé que no tota la gent dels partits polítics esmentats és així ni pensa així, però de vegades em sembla que açò va a més. La irracionalitat de la política s'estén per totes bandes. Afortunadament hi ha molta altra gent que val la pena. En tot cas, hem de defensar el que pensem, encara que de vegades no ens agraden els nostres companys de viatge.



4 comentaris:

júlia ha dit...

Els catalans hem confós i encara confonem sovint ser 'catalanista' amb 'ser d'esquerres i catalanista', també hi ha molta esquerra espanyolista i molt catalanisme, molt, moltíssim, conservador i carca i montserratí en excés. Coses del país. I, sí, el general Prim és un exemple paradigmàtic de les contradiccions vitals i de la fragilitat dels mites. En trobaríem molts més, per allà, l'Havana colonial,per exemple.

Vent d Cabylia ha dit...

De vegades dubte a criticar el catalanisme perquè la sola idea de creure's millor fa que la gent tracte de ser millor en el seu dia a dia, però d'ací a pensar que realment i històricament els catalans en conjunt han sigut bondadosos pels temps dels temps -amb el corol·lari dels espanyols malèvols- em sembla terrorídic.

Anònim ha dit...

Qui estigui lliure de culpa que llençi la pedra el primer. Es cert que els catalans van fotre fora els sarraïns de les illes balears i van treure els sards a Sardenya per ficar-hi principatins i valencians. Tanmateix el model d'organització polític va ser molt menys centralitzador. Una proba d'això n'és la creació del Regne de València. Va fer Castella el mateix amb els territoris conquerits als sarraïns, em pregunto?

Vent d Cabylia ha dit...

Però això als musulmans què els importà? Van acabar tots morts o exiliats.
Et recorde que el "parlamentarisme" medieval catalanoaragonés és només per a cristians. I al regne de Mallorques no veig jo massa "descentralització" que digam. La creació del regne de València va ser, abans que res, un acte d'imposició del rei front els nobles dels seus territoris en el seu propi benefici. Res més.
En quant a l'odi visceral del catalanisme dels segles XIX i principis del XX vers els musulmans com a enemic principal (en la fe i en la història) et puc donar bona cosa de proves. Un odi antiislàmic exactament igual al de l'espanyolisme. Ni major ni menor.