dimarts, 28 d’abril del 2020

El 25 d'Abril i el 29 de Juny, les dates commemoratives del valencianisme de preguerra

Felip V cap per avall, en la segona commemoració del 29 de Juny de 1707, feta en 1915, després de la de 1907

Mentres els historiadors esperem a vegades fins a tres i quatre anys en vore publicats els nostres articles, capítols i llibres acadèmics, una periodicitat indigna per a una disciplina científica i que, a més a més, perjudica la nostra pròpia carrera, la connexió per xarxes i Internet mostra constantment com de fàcil és col·laborar en el progrés del coneixement amb immediatesa, també en el camp historiogràfic. Ho dic en este cas arran del que vaig comentar l'altre dia quan em van demanar pel potenciament de la commemoració del 25 d'Abril com a Dia Nacional Valencià i, a banda de fer certes propostes -com poder vincular-lo al Ball de la bandera que fan a Beniarjó per Sant Marc o al llegat literari d'Ausias March- vaig recordar que el valencianisme de preguerra tractava d'impulsar més aïna el 29 de Juny, data del Decret de Nova Planta i l'abolició dels Furs del Regne de València, com a jornada patriòtica commemorativa. Pose ací d'on va sorgir la cosa (estalvie la contestació de Twitter, però incloc la de Facebook, més desenvolupada):



Ja en els comentaris Víctor Pastor Banyuls em va indicar que "si no vaig errat, Acció Nacionalista Valenciana feu en 1934 la "Diada de Dol Nacional" celebrada en 25 d'abril", però li vaig contestar que: "Sí, la Batalla d'Almansa i el 25 d'abril evidentment no es desconeixien, però la commemoració tradicional del valencianisme era el 29 de juny (el valencianisme polític nasqué de l'Assemblea Regionalista Valenciana feta en aquella data de 1907, en record del segon centenari del Decret de Nova Planta). De fet, aquell mateix any de 1934 Acció Nacionalista Valenciana, que havia posat la bandera valenciana a mitja asta en la seua seu pel 25 d'abril, feu el mateix el 29 de juny i llavors: 'Al migdia, dos agents de vigilància s'han personat a l'estatge social de l'entitat fent llevar tot seguit la Senyera per ordre del Governador'". És el que pensava a partir de la lectura de llibres, fullets i sobretot diaris i revistes de l'entorn valencianista de l'època: el 29 de Juny sempre es tenia més en ment i es rememorava de manera més freqüent en aquells escrits que el 25 d'Abril. De fet, era per això que sempre m'havia estranyat el que indicava Agustí Colomer sobre l'origen contemporani de la celebració del 25 d'Abril en vincular-lo a aquella Diada de Dol Nacional proposada en 1934 pel partit valencianista democristià Acció Nacionalista Valenciana, que es va concretar en una vetlada literària i en què les senyeres onejaren a mitja asta en les seus de les organitzacions valencianistes i en els edificis municipals de la ciutat de València i d'algunes altres localitats.

Em semblaven molts pocs anys de celebració -només tres fins a l'esclat de la Guerra Civil- i sense cap connexió aparent, a més a més, entre la iniciativa d'aquell partit de dreta catòlica i la recuperació de la jornada durant la Transició, que, com apunta Joan Francesc Mira, es va produir en 1977, amb un míting de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals al teatre El Micalet de València en record de la Batalla d'Almansa, i a partir de 1978 amb l'organització de concentracions i manifestacions per part d'Acció Cultural del País Valencià, una organització fundada eixe mateix any. En conseqüència, no vaig fer molt de cas quan el partit hereu d'Acció Nacionalista Valenciana, dit igual en l'actualitat, em va fer un recordatori en xarxes sobre la seua acció "pionera" de 1934. Però sí que en faig -i molt!- del post que acaba de publicar en el seu blog el filòleg i historiador Josep Daniel Climent, un dels majors experts en la història del valencianisme al llarg del segle XX. En ell, "25 d'abril, una commemoració centenària", indica que si bé l'origen del record de la pèrdua de l'autogovern estaria en l'Acte d'Afirmació Valencianista de 1914, amb l'objectiu de fer-lo cada any pel 29 de juny, aquella jornada no hauria quallat més enllà de 1915 i, per contra, entre 1918 i 1921 es va celebrar durant quatre anys consecutius per part de l'Agrupació Escolar Nacionalista i algunes altres entitats en la data del 25 d'abril, fent-la coincidir amb la derrota d'Almansa. Més tard, ja en la Segona República, el Centre d'Actuació Valencianista recordaria també la data a partir de 1932 i finalment, en 1934, Acció Nacionalista Valenciana proposaria l'esmentat Dia de Dol Nacional.




Evidentment, jo desconeixia les referències anteriors a l'any 1932 i per això és meravellós que en a penes un dia, sense haver d'esperar a processos de publicació eterns, en puga tindre accés gràcies a la rapidesa d'Internet. Ara bé, també vull aprofitar això per a compartir la informació que indica que el 29 de Juny va ser igualment commemorat i era una data de referència cabdal per al valencianisme de les quatre primeres dècades del segle XX. En primer lloc, com ja he indicat adés, cal tindre molt en compte que el valencianisme polític contemporani va nàixer de la mà de València Nova i Faustí Barberà justament en la commemoració del segon centenari del Decret de Nova Planta, per a la qual van congregar una Assemblea Regionalista Valenciana, "convocant per a els dies 28, 29 y 30 del pròxim mes de juny a tots els patriotes valencians a un congrés en què s'ha de estudiar una a una les fatals conseqüències que tingué per a València i Aragó la supressió del Furs, en mal hora decretada contra tota raó i justícia en 29 de Juny de 1707 per Felip V". A ella no només es van sumar aquells incipients nuclis valencianistes, sinó també els carlistes i els republicans sorianistes, entre els quals Josep Maria Escuder proposà en El Radical que: 
"El 29 de Juny deu ser dia de dol i de protesta per a tot valencià. Eixe dia duen amanéixer endolats tots els balcons i finestres de totes les cases de totes les poblacions valencianes. L'obrer que no tinga cobertor negre que pose el vestit o el mocador de la dona. Les banderes dels Círcols i Societats deuen penjar-se a mitja asta replegades amb grans llaços de crespó negre. Açò fins al migdia. De migdia per avant deu mudar-se la manifestació de dol en manifestació de protesta. A este fi deuen llevar-se els dols, hissar-se les banderes valencianes i lluir tots, hòmens i dones, xics i grans cavallers i senyores, els botonets i llaços dels colors valencians: blau cel, quatre barres roges i cinc grogues. En les poblacions valencianes a on hi haja estàtua del rei En Jaume I deu celebrar-se grandiosa i patriòtica manifestació per a dur corones de flors i reblir d'elles eixes estàtues. Tot açò deu repetir-se el mateix dia de cada any fins que tornem a tindre les llibertats que ens varen robar".
Amb tot, la certa efervescència que va seguir a l'Assemblea, amb un projecte fracassat de Solidaritat Valenciana de partits polítics i l'aparició del Centre Regionalista Valentí i la Joventut Valencianista, va decaure en 1910 i no va ser fins a 1913 quan l'esmentada Joventut Valencianista es va reconstituir, a Barcelona, i va proposar la celebració d'un Acte d'Afirmació Valencianista a finals de juliol de 1914. Poc abans, tot i que sense relació explícita, el 29 de juny apareixia en la portada de Las Provincias un article signat amb el pseudònim "Eugènic" que recordava aquella "trista data en la qual foren abolits els Furs de València", la qual "deixà a la dissortada pàtria en postració anorreadora, de la que encara no s'ha pogut deslliurar". I, com bé indicava Josep Daniel Climent, una de les resolucions de l'Acte va ser "la commemoració anyal, 29 de Juny, trista data de la pèrdua dels Furs i de la llibertat dels valencians arrabassades a la força per el despotisme d'un rei tirànic i funest", de manera que en 1915 no només Miquel Duran i Tortajada va proposar la vinculació d'un Aplec del Puig anual a eixa data concreta i la revista Pàtria Nova li va dedicar un monogràfic -ja amb una imatge de Felip V cap per avall-, sinó que la mateixa Joventut Valencianista de Barcelona va celebrar una "Festa de Pàtria Valenciana", "commemorativa de la trista data de 29 de Juny de 1707, en què nostre volgut reialme perdé ses llibertats a mans d'aquell botxí de pobles".



Igualment, si més no tres anys després, la Joventut Valencianista de Barcelona tornà a celebrar una altra "Festa de la Pàtria" el 29 de juny de 1918, amb una vetlada poètica a la qual s'adheriren la Joventut Valencianista de València, el Grup Regionalista d'Alacant, l'Associació Pro-Poesia Valenciana, Lo Rat Penat i els polítics Joan Pérez Lucia i Francesc  Cambó, i de la qual, a més a més, isqué la publicació del fullet 29 juny de 1707, amb textos històrics i literaris d'Eduard Martínez Ferrando, Jacint Maria Mustieles, Josep Blanquer, Josep Garcia Conejos i l'esmentat Miquel Duran i Tortajada per tal de "despertar el sentimiento nacionalista entre los valencianos". En paral·lel, aquell mateix dia La Correspondencia de Valencia obria en portada amb un article de l'erudit d'Altea Francesc Martínez, titulat "Quan el mal està en Almansa a tots alcança", en el qual explicava que la conseqüència directa de la batalla havia estat l'abolició foral ordenada en aquella data de juny. De 1919, no obstant això, no tenim constància de la celebració, però el mateix diari tornava a rememorar la jornada amb una breu nota en portada, que parlava de la imposició de "les lleis i la llengua de Castella", i també amb un text en l'interior de Vicent Tomàs i Martí que també ho recordava: "mai més des d'aquella hora fatídica, des d'aquell 29 de juny de 1707, havem fruït de la llibertat que fa grans als pobles". Així mateix, Carles Salvador va publicar en El Cuento del Dumenche la poesia "En el 29 de juny", sobre "el maleït Felip V".

A l'any següent, en tot cas, sí que es tornà a fer un acte, esta vegada en València, en 1920, amb un "gran míting" d'Unió Valencianista i Joventut Valencianista en el qual participaren el mateix Tomàs i Martí, Lluís Cebrian, Pasqual Asins, Adolf Pizcueta, Roger Botí -en representació dels valencianista d'Alcoi- i Francesc Almela i Vives, "qui digué que el 29 de juny és un jorn de melancolies; [...] l'aniversari de quan un rei borbònic donà el decret que suposà la màxima depressió del poble valencià". De fet, segons es recollia en un resum posterior de les accions realitzades durant aquella anualitat, al llarg de 1920 els valencianistes celebraren tant el 25 d'Abril, amb els actes esmentats abans de l'Agrupació Escolar Nacionalista, com el 29 de Juny, amb aquell acte polític, i encara l'11 de Setembre, amb l'enviament a Barcelona per part de la Joventut Valencianista de dos corones de flors al monument de Casanova, i el 9 d'Octubre, "commemorant l'entrada del rei en Jaume" en la ciutat de València amb "uns parlaments valencianistes al peu del seu monument". Igualment, en 1921 la Unió Valencianista, l'Agrupació Escolar Nacionalista, la Joventut Nacionalista Obrera i la Joventut Valencianista tornaren a celebrar un "míting patriòtic" -en la seu de la darrera, en el carrer les Barques 17, i amb l'adhesió de diverses Joventuts Aragonesistes i de Nostra Parla de Barcelona-, que es va anunciar en la portada de La Correspondencia de Valencia, la qual obria, de fet, amb diversos articles especials sobre el "29 junio 1707" i tornava a reproduir la Declaració Valencianista de 1918. En l'acte, presidit per Ignasi Villalonga, van intervindre Lluís Cebrian, Vicent Tomàs i Martí, Rafael Arteseros i Maximilià Thous, que van recordar "el luctuoso período de 1707, que dio fin a la libertad de Valencia".




De l'any 1922, amb tot, no tenim notícies sobre la possible commemoració del 29 de Juny, mentres que en 1923, si més no, les dos principals publicacions valencianistes del moment feren sengles recordatoris: Pàtria Nova, amb un breu sobre la pèrdua "de les llibertats valencianes" i el telefonema rebut de Nostra Parla de Barcelona amb l'adhesió "en tan luctuosa data", i El Crit de la Muntanya, amb una "poesia de Carles Salvador, glossant el dia 29 de juny" -que no hem pogut consultar, però que possiblement era la mateixa que ja hem indicat de 1919-. En eixe mateix any, d'altra banda, el castellonenc Gaietà Huguet recordava "el tiránico decreto del rey francés Felipe V, de 29 de junio de 1707", en un article en Las Provincias titulat "El renacimiento valencianista antre el centralismo y catalanismo". Però des de llavors fins als anys 30, com a conseqüència de la Dictadura de Primo de Rivera, tot acte de reivindicació valencianista va quedar suspés i, per tant, no serà fins a l'arribada de la Segona República que torna a documentar-se el record públic del 29 de Juny com a data vinculada al Decret de Nova Planta, ara bàsicament a través d'articles en premsa, algunes reunions valencianistes i la baixada a mitja asta de la senyera valenciana.

Així, per exemple, als dos mesos i mig de la instauració de la república va eixir el primer número de la segona època del setmanari valencianista de dreta El Poble Valencià, en juliol de 1931, justament amb un especial sobre "La data del 29 de Juny de 1707", amb una vinyeta de Felip V, "el... que ens robà les llibertats", informant, a més a més, que "entusiastes representants d'entitats valencianistes" s'havien reunit per a organitzar els "actes commemoratius" corresponents i havien decidit enviar un telegrama al president Alcalá-Zamora i a l'alcalde d'Almansa per tal de demanar-los la "demolición monumento que allí celebra victoria ignominiosa tropas primer Borbón Felipe V, verdugo patria nuestra". Altrament, a l'any següent, en 1932, Bernat Bono i Barber, del Centre d'Actuació Valencianista, publicava un article en la segona pàgina de Las Provincias recordant que "fa 225 anys que... un rei unitari i uniformiste, importat de França, ens abolia, en un acte de despotisme, nostres gloriosos Furs i privilegis", per la qual cosa acabava arengant la ciutadania: "Valencià, recorda sempre la data infamatòria de 29 de Juny del 1707; treballa per el nostre Estatut que vindria a reconéixer la personalitat històrica del País Valencià i mereixeràs les alabances dels teus germans i la gratitud de les generacions futures!". De fet, segons relatava el setmanari El Camí, el mateix Centre d'Actuació Valencianista va celebrar una "vetlada commemorativa de la data d'abolició dels nostres Furs, la qual va constituir un gran èxit", amb la participació d'Emili Cebrian, Àngel Castanyer i Joaquim Reig, qui, en un vibrant discurs, blasmà la pèrdua de les llibertats i el menyspreu de la llengua valenciana, "fent vots perquè la glòria del País Valencià retorne, plena de modernitat, a tindre aquell prestigi que fon enveja del món". Així mateix, es tornà a enviar un telegrama, en esta ocasió al president del Govern Manuel Azaña, demanant "ser derrocado monumento que en Almansa perpetúa espíritu dinastías absolutistas escarnio personalidad valenciana”.

A l'any següent, la data caigué dins de la II Setmana Cultural Valenciana que organitzaren el mateix Centre d'Actuació Valencianista i l'Ajuntament de València, entre el 23 de juny i el 3 de juliol de 1933, però almenys en El Camí, la principal publicació valencianista del moment, no s'hi feu cap menció explícita de la possible commemoració. En este sentit, cal dir que cada jornada era temàtica, potser per orde d'importància i, així les coses, la primera era el Dia de la Pàtria, la segona el Dia de la Llengua, la tercera el Dia de l'Economia, etc., i el 29 de juny era simplement el Dia del Teatre. En qualsevol cas, en un "míting" o "acte d'afirmació valencianista" celebrat aquell mateix dia pel Centre a Patraix el primer dels oradors, Manuel Marco, no s'oblidà de recordar que "feia anys de la publicació del decret de Felip V, en què 'por justo derecho de conquista' ens llevaren els Furs i matà la nostra personalitat" i, segons la crònica d'El Camí, "donà lectura al decret, fent alguns comentaris". Aquell any, d'altra banda, s'encetà una veritable campanya per l'enderrocament de l'obelisc que commemorava la Batalla d'Almansa, mitjançant nombroses peticions realitzades a l'alcalde de la localitat castellana per part de diversos Ajuntaments valencians, i ara, a diferència dels dos anys anteriors, es va fer pel 25 d'Abril



L'obelisc en commemoració de la victòria borbònica en la Batalla d'Almansa va ser posat per orde del mateix Felip V en 1707. Va ser enderrocat durant la Revolució Gloriosa de 1868, però el Duc d'Alba va finançar un altre en 1925, dins del poble, que va ser enderrocat en 1936. Finalment, en els darrers anys s'ha tornat a instal·lar un altre, al costat del lloc de la batalla, ara en memòria dels morts i per la pau, amb ofrenes florals de tots els participants en la batalla.

De fet, va ser a l'any següent, en 1934, quan es va fer l'esmentada proposta d'Acció Nacionalista Valenciana, a través del seu president Antoni Senent, que demanà a l'Ajuntament de València que el 25 d'Abril fora commemorat, de manera que "onege la bandera valenciana a mitja asta de totes les dependències de la vostra jurisdicció, en senyal de dol per la pèrdua de les nostres llibertats i la mort dels defensors de la nostra independència (proveint de banderes valencianes als edificis que carixen d'elles, com el Vestuari, Asilo, Escoles, etc.)". Amb tot, en la mateixa notícia d'El Camí en què es ressenyava la proposta s'indicava que "les conseqüències d'aquella desfeta són encara hui ben remarcables, puix per la pragmàtica reial del 29 de Juny del mateix any quedaríem sotmesos a les lleis i magistrats castellans", la qual cosa, sumada al que recollia poc després Acció, l'òrgan d'expressió del mateix partit Acció Nacionalista Valenciana, m'havia fet pensar sempre en la primacia -tant en el temps com en les accions- de la data de juny sobre la d'abril en el valencianisme de preguerra. En concret, en el darrer número de juny de 1934 s'explicava que, "com anys anteriors, les entitats valencianistes, posaren a mig pal la bandera en senyal de dol per l'aniversari de la trista i dissortada data del 29 de juny", és a dir, que possiblement des de 1931 o 1932 ja es venia fent i, encara més, la cosa devia ser tan simbòlica que dos policies es presentaren en la seu del partit, en el carrer de Cavallers 3, per tal de retirar "la Senyera per ordre del Governador"

En conseqüència, això va provocar airades respostes de l'organització política, que va enviar telegrames al president del Govern, el valencià Ricard Samper, i al Ministre de Governació, protestant contra l'"arbitraria medida Gobernador retirando Bandera media hasta puesta conmemoración trista fecha 29 junio decreto primer Borbón derogando fueros valencianos". De fet, a la següent setmana Acció obria en portada amb un article titulat "No és cap delit posar la BANDERA VALENCIANA al balcó", en què tornava a demanar la intervenció del president del Govern -"la mateixa que embolcalla les despulles de vostre mestre Blasco Ibáñez"- i es feia una comparació entre el 29 de juny de 1707 i el de 1934, concloent que "COM VOREU, GERMANS, HAN PASSAT ELS ANYS, PERÒ ENCARA PERSISTIX L'OPRESSIÓ CENTRALISADORA 'por justo derecho de conquista'". S'hi explicava, a més, que no era la primera prohibició arbitrària semblant que s'havia produït durant el període republicà:
"No ens estranya el fet; no és la primera vegada que passen coses semblants a nostra Pàtria. Fa dos anys fon també prohibida l'exhibició de la bandera valenciana al carrer per una de eixes aus de passada que els valencians venim patint des de fa més de dos-cents anys, 'si no iba acompañada de la nacional' -es clar que de la d'ells, de la espanyola-. També per la mateixa època i pel mateix 'Gobernador Civil' era suspesa la radiació dels Jocs Florals valencians pel sol motiu d'emprar en ells únicament la llengua valenciana. Fa pocs mesos, el representant d'aquell poder espanyol a la ciutat germana de Castelló sancionava amb fortes multes als valencianistes d'aquella població per haver posat al balcó del seu estatge social una lliçó en valencià escrita a una pissarra. Esta actitud dictatorial i absolutista, adoptada pel representant de l'Estat espanyol a València, està més prop d'aquell fet de Felip V que commemoràvem que de les paraules que referents a l'autonomia i llibertats valencianes exposava el cap el cap del Govern central Sr. Samper, en el seu discurs de 25 de juny passat, al saló de sessions de les Corts espanyoles".
En el mateix número d'Acció, però, també es recollia que, quan la publicació ja estava en màquines, s'havia rebut la disculpa pública del Governador Civil i un telegrama del president Samper retractant-se per la prohibició: "Recojo vuestras justas y legítimas aspiraciones que no pueden sentirse perjudicadas por confusión agentes subalternos ajena al derecho de esa entidad valencianista a solemnizar efemérides". Així les coses, l'acte de desgreuge que s'havia previst es va suspendre i a l'any següent, en 1935, Acció Valenciana -que havia llevat del nom el terme Nacionalista- tornà a celebrar tant el 25 d'Abril, amb una missa i una vetlada poètica en la qual participaren Pasqual Asins, Josep Maria Esteve, Josep Maria Bayarri, Vicent Casp i Carles Salvador, com el 29 de Juny, amb la publicació d'un manifest amb el seu ideari, "aprofitant la data tristament cèlebre", que es dirigia als "patriotes catòlics" per tal que s'afiliaren al partit i enrobustir així "les esquadres de jóvens que sota el guiatge de la nostra Senyera nacional, sense més companyia que la Creu de Crist, es llança ardidamenta i valerosa en retrobament d'una Pàtria lliure". Aquell dia, a més, s'havia previst una conferència de l'historiador Joan Beneyto, que s'hagué de suspendre "per causes alienes al Consell Directiu", i el partit s'adreçà també a les tres Diputacions valenciana i l'Ajuntament de València per demanar novament que "en commemoració del 29 de juny de 1707 siga enlairada a mig pal la Bandera Nacional Valenciana", amb el convenciment que "almenys totes les entitats valencianistes posaran dol a la Senyera de la nostra Pàtria, mostrant-la a la balconada del seus estatges perquè al mateix temps servixca de record als fills de la terra d'un dia de dissort de la seua Pàtria". 




Finalment, 1936 és l'únic any en què no sembla detectar-se cap esment durant la Segona República a la commemoració del 29 de Juny, ja en les agitades vespres del colp d'Estat i l'inici de la Guerra Civil a penes tres setmanes més tard. Per contra, el 25 d'Abril sí que es va recordar, fonamentalment per part de les organitzacions valencianistes i, sobretot, de la mà de la mateixa Acció Valencianista, segons explicava el seu òrgan d'expressió: "Commemorant la batalla d'Almansa. Acció Valenciana celebra la Diada de Dol Nacional. Desapercebuda com sempre per a la majoria dels valencians ha passat la data dolorosa de la batalla d'Almansa. Poques banderes onejaren a mig pal, entre elles la d'Acció Valenciana i la de l'Ajuntament, esta última a proposta del regidor senyor Monmeneu. Ha segut com en anys anteriors Acció Valenciana qui ha fet remembrança de tan dissortada efemèride. Pel matí es celebrà en l'antiga capellà de Sant Jaume una missa per l'ànima dels valencians que periren el 25 d'abril del 1707 defensant les llibertats valencianes, a la que assistí selecta concurrència i per la vesprada tingué lloc al seu estatge social una vetllada a la que assistí nombrós públic i en la que prengueren part els inspirats poetes senyors Casp (Vicent), Esteve Victòria i Salvador (Carles), que llegiren composicions adients a la data que es commemorava". En acabar els poetes Nicolau Primitiu Gómez Serrano va fer una conferència, "plena de magnífiques orientacions patriòtiques", on novament tornava a connectar la derrota d'Almansa amb "l'abolició dels nostres furs" el 29 de juny de 1707, i també van arribar les adhesions de l'esmentat Monmeneu, de Joan Manuel Borràs Jarque i d'Unió Democràtica de Catalunya, que va enviar el telegrama "En aniversari dolorós saludem País Valencià".

En definitiva, per tot allò exposat, especialment perquè no coneixia els precedents de 1918-1921, pensava que el 29 de Juny era la commemoració preponderant entre els valencianistes de l'època, des del segon centenari i l'Assemblea Regionalista de 1907 fins a les commemoracions diverses de la Segona República, cosa que evidentment s'ha de matisar notablement i corregir amb el que exposen Josep Daniel Climent i Agustí Colomer: ja des de 1918 es va commemorar també el 25 d'Abril i durant el període republicà també s'hi van fer celebracions, especialment promogudes per Acció Nacionalista Valenciana. La represa posterior de 1977, però, després del fort trencament generacional produït per la Guerra Civil i el franquisme, sembla una decisió presa sense connexió directa amb tot allò, la qual cosa, en qualsevol cas, va deixar pel camí l'altra data tradicional de commemoració del valencianisme de la primera mitat del segle XX, el 29 de Juny, en record del Decret de Nova Planta de 1707 que va abolir els Furs i les institucions d'autogovern del Regne de València. En l'actualitat poc importa: les dos fan referència a uns mateixos fets i, com deia al principi, allò important des d'un punt de vista valencianista és tractar d'intensificar d'una manera o d'una altra -institucionalment o popularment- la celebració ja consolidada en les darreres dècades i que, a més a més, és oficialment des de 2016 el Dia de les Corts Valencianes.  

Personalment, en tot cas, em quede amb una altra lliçó: la de la immediatesa del coneixement històric que possibilita la compartició d'informació a través de les xarxes i d'Internet. Tant de bo en la historiografia hi haguera un canvi de paradigma al respecte: tot publicat digitalment i en terminis que, permetent l'avaluació per parells, siguen de sis mesos com a màxim...

El 25 d'Abril de 1936, el darrer que va celebrar el valencianisme abans de la represa de 1977

diumenge, 5 d’abril del 2020

On es troben les restes momificades de la navarresa Teresa Gil de Vidaure, la dona "velada" de Jaume I?

Teresa Gil de Vidaure (c. 1235-1288), representada com a monja del monestir de Santa Maria de Gratia Dei, o de la Saidia, en una pintura d'època moderna (Rutes Jaume I)

Al llarg de la història molts reis i reines han tingut una agitada vida matrimonial, afectiva i de relacions carnals amb uns i altres, que, de fet, la seua situació d'extrem poder els ha permés mantindre amb un ampli marge de llibertat, independentment de la seua situació de permanent exposició pública respecte de la societat. No cal que als habitants del Regne d'Espanya ens ho expliquen detalladament, ja que casos n'hem tingut a cabassades i ben recents, a més a més... Però també si mirem al nostre passat remot trobem exemples notoris, com ho és, en les terres de la Corona d'Aragó, el del primer rei dels valencians i fundador del Regne de València, Jaume I (1208-1276), de qui es coneixen com a mínim una desena de relacions i més d'una quinzena de fills. Fins i tot fa uns pocs anys l'investigador Stefano Cingolani en va descobrir una altra, de vist i no vist, amb una plebea alzirenya anomenada Ginesa, amb qui només va tindre relacions pel febrer de 1261, però va engendrar un fill, Fernando, que, com tota la resta, va acabar ben col·locat, en este cas com a abat del monestir de Montaragó, a tocar d'Osca.

Altrament, però, ací ens centrarem en una de les seues relacions més duradores, la que Jaume I va tindre amb Teresa Gil de Vidaure (c. 1235-1288) aproximadament durant una dècada, més o menys entre 1254 i 1265, després d'haver-se divorciat d'Elionor de Castella (1202-1251), amb qui estigué casat entre 1221 i 1228, i quedar viudo de Violant d'Hongria (c. 1216-1251), que engendrà nou fills durant els seus setze anys de matrimoni, entre 1235 i 1251, un període durant el qual el rei tingué, a més a més, altres fills amb diverses amants, com ara l'aragonesa Blanca de Antillón, la castellana Berenguela Fernández o la catalana Elvira Sarroca. En concret, sembla que Jaume la va conéixer a Navarra durant la seua trobada a Monteagudo en 1254 amb el rei Teobald I (1238-1270), per tal de fer una aliança contra els possibles atacs castellans, ja que poc després de la seua tornada a la Corona d'Aragó es documenten a la cort reial tant son pare com el seu germà, els nobles navarresos Juan de Vidaurre i Corbarán Gil de Vidaurre (procedents d'eixa població de la merindat d'Estella, que ací, en els documents cancellerescos, és denominada "Vidaure").

Ell tenia 46 anys i ella, que acabava de quedar viuda del també noble navarrés Sancho Pérez de Lodosa, en devia tindre uns 20 i sembla que va encendre les passions del monarca aragonés, qui va començar una successió de donacions, reforçades pels dos fills que van tindre: Jaume, qui seria Jaume de Xèrica, cap a 1255 i Pero, qui seria Pero d'Ayerbe, cap a 1257. Així, en 1255 Jaume va concedir a Teresa i els seus fills l'estratègica vila i castell de Xèrica, amb tot el seu ampli terme, i també diverses alqueries, heretats, reals i cases a Alboraia, Rascanya, Benimaclet i la ciutat de València, incloent ni més ni menys que l'antic alcàsser musulmà, al costat de la catedral; en 1257 Flix i Alcubles; en 1258 els castells d'Arcos i Zacarías de la Peña del Águila; en 1259 Fanzara i Sufera (a l'actual Cabanes); en 1260 Eslida, Veo i Aïn i abans d'eixe mateix any Ayerbe, Luesia, Agüero i Bureta, al regne d'Aragó. De fet, la situació ocasionà les protestes de la noblesa aragonesa, que se sublevà a començaments de 1265 i, entre altres reivindicacions, demanaren que "non dé honor [terres i rendes] a fyllos suyos et de sa muyller velada", és a dir, als esmentats Jaume i Pere. Però per què els nobles deien de Teresa Gil de Vidaure que era la "muyller velada" de Jaume I?

Doncs perquè vivien en matrimoni malgrat que no s'havia oficiat el sagrament eclesiàstic ni s'havia signat un contracte nupcial, sinó que el rei s'havia limitat a prometre de paraula a Teresa que es casarien, el que, en tot cas, a l'època tenia efectivitat si després hi havia relacions sexuals, com havia passat. Així les coses, tot i que oficialment no era considerada la seua dona, ni tenia el títol de reina, Teresa vivia, de fet, casada amb Jaume I. Amb tot, sembla que precisament al llarg d'aquell mateix any de 1265 Jaume I va perdre el cap per una altra dona: la noble castellana Berenguela Alfonso (c. 1233-1272), cosina d'Alfons X el Savi, de la qual va estar acompanyat en la campanya conjunta que ambdós reis van organitzar llavors per tal de recuperar el control cristià del Regne de Múrcia, on s'havien revoltat els musulmans. De fet, l'arravatament fou tal que durant la mateixa campanya murciana Jaume I volgué confessar-se amb un dominic per tal de rebre l'ajuda divina en la guerra, admetent una única ofensa greu contra Déu: "tan solament de Dona Berenguera, e nós havíem en cor d'ésser ab ella menys de pecat, axí com hom deu ésser ab sa muller". Per tant, volia casar-se amb ella per tal de rebaixar el pecat de mantindre una relació fora del matrimoni.

Jaume I en una representació d'un rei de l'època, en un teginat de la seua ciutat natal a Montpeller

Per la seua banda, just en aquells moments Teresa Gil de Vidaure va fundar sobre part de les seues terres al nord de València, en l'anomenat pla de la Saidia (un topònim àrab probablement relacionat amb alguna de les dones dels governadors o emirs musulmans de la ciutat), el monestir cistercenc de Santa Maria de Gratia Dei, amb monges de clausura arribades de Santa Maria de Vallbona (on precisament havia escollit sepultura la reina Violant). No sabem, en relació amb això, si la fundació tenia alguna cosa a vore amb el fet que Teresa havia contret la lepra, però la malaltia va ser una de les coses que Jaume I va al·legar davant del papa Climent IV a l'any següent per a demanar-li que inval·lidara la seua unió i li donara llicència per a casar-se amb Berenguela. El pontífex, tanmateix, contestà irat, indicant-li que el matrimoni amb Teresa era efectiu, ja que, tot i haver-se fet simplement "per verba de futuro", s'havia confirmat plenament per la seua "carnali copula" i la lepra no era cap causa d'anul·lació, ni de bon tros, de manera que li recomanava la continència sexual.

Jaume, no obstant això, no feu ni cas i, abandonada Teresa Gil de Vidaure, continuà vivint en pecat amb la seua nova amant, Berenguela Alfonso, fins que esta muigué uns anys després, en 1272, quan ell tenia 64 anys i ella no devia arribar als 40. Teresa, al seu torn, es refugià en el ric monestir que havia fundat, on també ingressaren altres importants dones de famílies aristocràtiques, i allà visqué encara durant vora dos dècades, fins a la seua mort en 1288, mentre els seus fills, Jaume de Xèrica i Pero d'Ayerbe, es van convertir en dos dels nobles més poderosos i influents d'Aragó i València. I, evidentment, Teresa va ser soterrada al mateix monestir de la Saidia, amb la qual cosa les seues restes mortals van començar una altra història, igual d'apassionant que la seua vida com a dona "velada" de tot un rei d'Aragó, més tard rebutjada a causa de la lepra. És la desconeguda història que va relatar l'investigador alacantí José Rico de Estasén en la revista madrilenya Mundo Gráfico fa vora nou dècades, en les vespres de la Guerra Civil, en abril de 1936.

Concretament, segons relata, en 1517, més de dos segles després de la seua mort, una riuada del Túria desenterrà del paviment de l'església del monestir el seu cos, que aparegué incorrupte, momificat, com es pot vore en les imatges adjuntes. En conseqüència, es decidí introduir-lo dins d'un sepulcre de marbre i encara en 1665, quan es va extraure per tal d'agrair la seua intercessió miraculosa per una abadessa que estava a punt de morir, les restes continuaven incorruptes i es va decidir vestir-les amb un hàbit nou del Cister i traslladar-les a un arcó de fusta i vellut, amb un costat de vidre, que es va col·locar prop de l'altar, de manera que els fidels les pogueren vore a través de les reixes de la clausura. Les monges, per tant, la tractaven pràcticament com una santa, de manera un tant semblant al que va passar amb la figura de l'emperadriu Constança de Hohenstaufen a l'església de Sant Joan de l'Hospital. Però en arribar la contemporaneïtat i les recurrents guerres i assalts anticlericals, aquell arcó hagué d'eixir i tornar diverses vegades del monestir, per tal que no acabara profanat i destrossat, com per exemple en el cas de les tombes reials dels monestirs de Santes Creus i Poblet, incloent la del mateix Jaume I.

Arcó de fusta, vidre i vellut on es van introduir les restes de Teresa Gil de Vidaure en el segle XVII (Buscando Montsalvatge)

El cos momificat de Teresa Gil de Vidaure, amb l'hàbit de monja cistercenca  (Mundo Gráfico, 22 d'abril de 1936)

Detall del cos momificat de Teresa Gil de Vidaure (Mundo Gráfico, 22 d'abril de 1936)

La primera vegada va ser en 1810, quan en plena Guerra del Francés es va decidir enderrocar els principals edificis del vessant nord del Túria, com el Palau del Real o el mateix monestir de la Saidia. La congregació, en tot cas, regressà posteriorment, a l'edifici nou que es construí en les dècades subsegüents i en el qual es tornà a exhibir el cos de Teresa Gil de Vidaure. Una altra ocasió, de la qual parla el text de Rico de Estasén, va ser la de maig de 1931, quan després de la proclamació de la Segona República es van produir algarades contra esglésies, convents i monestirs. De fet, les reixes de la Saidia van ser destrossades a colp de destral i els avalotadors van buscar ràpidament aquell cos momificat, símbol odiat del poder reial i eclesiàstic. Però no el van trobar: en previsió dels atacs, l'arcó havia estat traslladat de nit en camió a l'alqueria d'un benefactor del monestir, sembla que d'Alboraia, on també degué passar la Guerra Civil, que estava a punt d'arribar en el moment en què es va publicar l'article de Mundo Gráfico. El cos incorrupte, en qualsevol cas, pogué tornar en els anys 40, una vegada instaurat el règim nacionalcatolicista de Franco, tot i que experimentaria un nou canvi d'ubicació un parell de dècades més tard, després que l'enorme riuada del 57 deixara molt malmés el monestir i la congregació decidira la seua venda i trasllat fora de València.

Sobre el seu solar a València l'arquitecte Juan Luis Gastaldi va construir un bloc de vivendes (en la confluència de l'avinguda Constitució amb el carrer Màlaga), mentre que el nou monestir de Santa Maria de Gratia Dei, ara amb les monges adherides a l'orde de la Trapa (una reforma observant dels cistercencs), es va ubicar en el terme de Benaguasil, en un edifici dissenyat pels arquitectes Cayetano Borso di Carminati i Rafael Contel, inaugurat en 1962. I allà, evidentment, es van traslladar les restes de Teresa Gil de Vidaure, tot i que en este cas ja no van ser exhibides, sinó que el seu arcó roman encastat en el mur que separa l'església del claustre, darrere d'una làpida, mentre que les del seu fill Jaume de Xèrica i la seua nora, Elfa Fernández de Azagra, es troben dins de dos sepulcres exempts, com es pot vore en les imatges de baix (per contra, les de l'altre fill, Pero d'Ayerbe, s'han perdut amb les vicissituds de la història). En l'actualitat, doncs, ja no es pot contemplar el cos incorrupte d'aquella dona que tant de poder va concentrar, però que va patir la desgràcia de contraure la lepra i ser repudiada per Jaume I. En tot cas, si voleu tindre-la a només uns metres de distància, el monestir de Gratia Dei de Benaguasil organitza visites guiades per tal de mostrar la seua vida religiosa i explicar la seua història, plenament vinculada a la de la seua fundadora, la navarresa Teresa Gil de Vidaure

Article de José Rico de Estasén en Mundo Gráfico (22 d'abril de 1936)

Article de José Rico de Estasén en Mundo Gráfico (22 d'abril de 1936)

Article de José Rico de Estasén en Mundo Gráfico  (22 d'abril de 1936)

El monestir de Santa Maria de Gratia Dei o de la Saidia en les vistes de Wyngaerde de 1563 (tot i que en realitat estava més cap ací, a l'est del pont de Sant Josep)

Monestir de la Saidia, entorn de l'avinguda Constitució, poc abans del seu enderrocament (Valencia en blanco y negro)

L'espadanya i cúpula del monestir de la Saidia, per darrere dels edificis a la vora del Túria, vistos des del pont de Sant Josep (Corduente)

Grup de vivendes que va construir Juan Luis Gastaldi sobre el solar de l'antic monestir de la Saidia, a la ciutat de València (Google Maps)

Monestir de Santa Maria de Gratia Dei en terme municipal de Benaguasil (Imatge d'un vol de dron de Valenvol)

Església i convent del monestir de Santa Maria de Gratia Dei, dissenyats per Cayetano Borso di Carminati i Antonio Contel (OCSO

Interior de l'església del monestir de Santa Maria de Gratia Dei, a Benaguasil (OCSO)

Làpida sobre la paret que separa l'església del claustre del monestir de Santa Maria de Gratia Dei, a Benaguasil. Dins descansen les restes de Teresa Gil de Vidaure (Ajuntament de Benaguasil)

Sepulcre de Jaume de Xèrica, fill major de Jaume I i Teresa Gil de Vidaure, un dels nobles més poderosos del Regne de València en la seua època (Rutes Jaume I)

Sepulcre d'Elfa Fernández de Azagra, noble aragonesa i esposa de Jaume de Xèrica (Rutes Jaume I