Del jurament foral dels reis a la presa de possessió dels presidents de la Generalitat Valenciana

Presa de possessió de Ximo Puig com a president de la Generalitat Valenciana el 28 de juny de 2015

Este diumenge 16 de juny de 2019 Ximo Puig i Ferrer pren possessió per segona vegada com a president de la Generalitat Valenciana, com ja va fer fa quasi quatre anys justos, segons es veu en el vídeo de dalt (en particular a partir del 0'47"). En relació amb això, moltes vegades en el món periodístic, bàsicament perquè qui jura empra la paraula de ressons medievals aitant ("aitant com tindré el càrrec de president de la Generalitat", procedent del llatí eccum tantum, "així tant"), vinculen eixa presa de possessió al jurament que feien els reis de la Corona d'Aragó en les Corts valencianes medievals de respectar i garantir l'ordenament jurídic valencià, els Furs de València. Tanmateix, la veritat és que sabem poc d'eixos juraments, ja que els que han rebut una atenció especialitzada per part de la historiografia són els juraments realitzats en el moment de la coronació d'aquells monarques, un acte que tenia lloc sempre a Saragossa, que era la capital simbòlica de la Corona -denominada no debades "d'Aragó"-, de manera que l'actuació dels reis en el context polític valencià ha restat prou desconeguda fins al moment. Ací, per tant, tractarem de fer un breu repàs a allò que sabem sobre aquell jurament foral, ni que siga de manera molt esquemàtica i referida sobretot al període baixmedieval.

En primer lloc, cal dir que l'obligació de jurar els Furs de València a l'inici de cada nou regnat fou establida per Jaume I en les primeres Corts que va celebrar als valencians, les de l'any 1261, que van tractar de reformar i garantir l'aplicació d'aquell ordenament jurídic a tot el regne, atés que, després de vint-i-tres anys de la seua promulgació (en 1238), hi havia molts llocs on s'aplicaven altres lleis, especialment els Furs d'Aragó, que eren preferits la majoria nobiliària procedent d'aquell altre regne. De fet, l'obligació del jurament va ser ratificada en les següents Corts, les de 1271, que van comportar una nova reforma foral, però van ser incapaces d'acabar amb aquella divisió legislativa que afectava el territori. No obstant això, en arribar Pere el Gran al tron, després de la mort del seu pare Jaume I en 1276, l'obligació no es feu efectiva i el nou monarca no jurà els Furs de València com a rei, atés que considerava que ja ho havia fet com a infant -en vida de Jaume I-, uns anys abans. Però les circumstàncies polítiques acabarien obligant-lo a fer-ho, en 1283, quan esclatà una guerra oberta entre els partidaris dels defensors dels Furs de València i els dels Furs d'Aragó, de manera que, per a obtindre la fidelitat dels primers, el rei jurà l'observança de "tots furs de València, e totes les libertats, e atorgaments, e confirmacions, privilegis e capítols per los dits senyors reys atorgats e confermats".

De fet, passà una cosa semblant amb el seu fill, Alfons el Liberal, que accedí al tron en 1285 i convocà Corts valencianes el 15 de setembre de 1286 a la ciutat de València, però per la pressió dels proaragonesos, que no volien que jurara l'aplicació general dels Furs de València en tot el regne, se n'anà uns dies després a la vila de Borriana -llavors de fur aragonés- sense haver fet el pertinent jurament. Tanmateix, els representants de la capital i la resta de viles reials valencianes el seguiren fins a Borriana i allà, el 22 de setembre, es veié obligat a jurar finalment els Furs de València, per tal de poder accedir a les seues ajudes fiscals, que necessitava imperiosament. En qualsevol cas, el conflicte entre els partidaris d'unes lleis i les altres continuà obert, de manera que quan Jaume II, germà d'Alfons el Liberal, es convertí en rei, en 1291, procedí poc després a fer el jurament preceptiu dels Furs de València en les seues primeres Corts valencianes, en 1292, deixant clar que respectava al mateix temps l'aplicació de les lleis aragoneses en el territori valencià per part dels nobles i cavallers -"hòmens de paratge"- que així ho volgueren:

Dicmenge XII dies a l’exida de jener en l’any M CC XCII, en València, lo senyor rey en Jacme damún dit, plena et ajustada la Cort en la església major de Santa Maria, a requisició dels prohòmens de la ciutat de València e dels altres locs del regne, jurà observar furs de València e privilegis generals atorgatz a la ciutat e als altres locs e viles del regne de València, aquels, ço és a saber, que usatz són, e encara bones costums e uses, salv, emperò, ço que jurat avia als hòmens de paratge del regne de València sobre·l fur d’Aragó a aquels, ço és a saber, d’ells qui·l volrien. 

Igualment, vora quaranta anys més tard, quan el fill de Jaume II, Alfons el Benigne, es convertí en rei, el jurament foral, que es produí novament a la catedral de València -l'11 de maig de 1329 en el context de les seues primeres Corts valencianes-, estava dirigit només a l'estament reial i aquelles localitats que empraven els Furs de València, ja que n'hi havia moltes, especialment de l'estament nobiliari, que continuaven aplicant els d'Aragó. D'altra banda, en aquella ocasió també es feu jurar al monarca un altre important privilegi reial que havia donat poc abans, en 1319, l'esmentat Jaume II: el que havia fixat que els reis mai podrien desfer la unitat plural que conformaven en una mateixa Corona els territoris polítics d'Aragó, València, Mallorca i Catalunya. Finalment, a més a més, en aquelles Corts de 1329, llicenciades a l'any següent, s'aconseguí la desitjada unió foral, ja que, amb l'única excepció d'algunes poques baronies i localitats, els nobles i cavallers que havien aplicat els Furs d'Aragó en els seus dominis fins a aquell moment acceptaren adoptar els de València, cosa que feren durant els anys següents. 

Així les coses, el nou jurament foral realitzat pel fill d'Alfons el Benigne, Pere el Cerimoniós, el 10 de setembre de 1336 de nou en la catedral de València en les seues primeres Corts valencianes es realitzà per primera vegada amb l'acceptació de tots els presents: "cum assensu totius generalis Curie in dicta civitate Valencie publice celebrande". I, com havia passat uns pocs anys abans, també es veié obligat a jurar novament el privilegi de la unitat dels territoris de la Corona de 1319, al qual s'afegiren ara dos més: el que havia establit la immutabilitat de la moneda reial de València -per a evitar devaluacions o revaluacions- per part de Jaume I en 1266, a canvi del pagament perpetu d'un monedatge o impost cada set anys, i el que donà el mateix Cerimoniós en aquell moment, que prometia que els reis no vendrien a nobles o eclesiàstics més viles reials, de manera que el patrimoni dels monarques i l'estabilitat de l'estament reial romandrien indemnes. De fet, un dels fills de Pere el Cerimoniós, Martí l'Humà, també incorporaria a l'acte del jurament foral aquells tres privilegis. De l'altre fill, però, Joan el Caçador, que governà abans, entre 1387 i 1396, no sabem què passà amb el preceptiu jurament foral, ja que, en consonància amb el seu descurat regnat, ni tan sols celebrà Corts valencianes i únicament en feu unes generals -amb catalans i aragonesos- a Montsó entre 1388 i 1389, on tal vegada es produí el jurament -o, per contra, no arribà a produir-se mai-.

En tot cas, l'arribada al tron de l'esmentat Martí l'Humà, un monarca molt més atent als afers polítics i d'orde públic dels seus regnes, sí que comportà la realització del jurament dels Furs de València per part del nou rei en les seues primeres Corts valencianes, iniciades en 1401 a Sogorb, atés que la ciutat de València estava afectada en aquells moments per una epidèmia de pesta. De fet, el procés d'aquelles Corts ens ha deixat la descripció més completa coneguda d'un jurament foral d'època baixmedieval, segons podrem comprovar a continuació aplegant diversos fragments que expliquen l'abillament del rei, les característiques del tron reial, la presència del poble en les capelles i tribunes de la catedral sogorbina, etc. En concret, sabem que en obrir les Corts en agost de 1401 el monarca feu la seua proposició als estaments valencians, demanant ajuda econòmica per a subvenir la seua hisenda, però aquells li respongueren que primera havia de fer el jurament de l'ordenament jurídic valencià i es constituí una comissió estamental "per concordar la dita forma de juraments". Finalment, doncs, a més de jurar els tres privilegis que ja havia jurat el seu pare seixanta-cinc anys abans, el de la immutabilitat de la moneda de 1266, el de la unitat dels territoris de la Corona de 1319 i el de la inalienabilitat del patrimoni reial de 1336, procedí a realitzar el jurament el 27 d'octubre de 1401:

"Vicesima septima octobris anno predicto a nativitate Domini millesimo quadringentesimo primo, lo molt alt excel·lent e molt poderós príncep e senyor en Martí, per la gràcia de Déu rey de Aragó, de València, de Malorques, de Serdenya e Còrsega, compte de Barçalona, de Roseló e Serdenya, [...] en rich apparat de vestit de drap d'aur cobert en vert ab mantó e capiró forrat d'erminis riusegat, e monstrans los erminis entorn del coll en manera doctoral, acompanyat de gran multitut de persones de diverses staments e condicions, fon constituït en la dita Cort, [...] sehent en una gran e solempne cadira, molt ricament apparellada de molts linatges de drap d'aur e de seda e de altres, e demanà resposta per les coses per sa senyoria proposades e explicades a la dita Cort lo dia de la sua gloriosa proposició. [...] Enseguides les dites coses en la dita Cort, e en presència de tot lo poble, lo qual era ajustat en gran multitut e copiosa en la dita seu de Sogorb, com totes les capelles e tribunes fossen plenes de molta gent, [...] en aquell instant mateix lo dit senyor rey loà, aprovà, atorgà e donà a tots, universes e sengles, ciutadans e bons hòmens, e a tots los habitants en la ciutat e Regne de València, axí presents com sdevenidors, tots los furs de València antichs e nous, e tots priviletgis, libertats e bon usos e costums los quals e les quals per los il·lustres reys d'Aragó e per lo dit senyor eren stats donats, e a tots axí generalment com special, e jurà en poder del dit senyor bisbe, segons dessús, servar e tenir aquells".

Martí l'Humà, coronat en primer terme, amb el seu fill Martí I de Sicília al fons i altres persones, en un retaule de mitjan segle XVI

Com veiem, doncs, era un acte altament simbòlic, en què es mostrava la magnificència del rei, però al mateix temps es veia obligat a jurar al bisbe de València, en representació de la comunitat política del regne, i davant la multitud popular que omplia la catedral, que compliria les lleis donades per la Corona als valencians. I així continuaria fent-se durant la resta de l'edat mitjana i en època moderna, en les primeres Corts valencianes que celebrava cada nou monarca, almenys fins al darrer dels Àustries, Carles II (1665-1700), que, tot i diverses temptatives finalment frustrades per la seua salut i les circumstàncies polítiques, no celebrà mai cap assemblea parlamentària valenciana i, en no xafar les terres valencianes al llarg de la seua vida, no procedí mai a fer el jurament foral que havia fixat en 1261 el seu remot avantpassat, Jaume I, com a clau de volta iniciàtica de la relació entre els reis i el Regne de València. Evidentment, amb posterioritat, amb la supressió en 1707 de tota aquella estructura jurídicopolitica secular per part del Felip V de Borbó ja no hi hagué Furs de València que jurar, de manera que aquella obligació legal dels monarques desaparegué per complet. 

Així les coses, doncs, estrictament el jurament foral dels reis i la presa de possessió contemporània dels presidents de la Generalitat Valenciana s'assemblen poc. Els monarques forals no "prenien possessió" del càrrec, ja que ja eren reis, per llinatge i per la coronació prèvia que havien fet. A més a més, tampoc empraven en absolut la fórmula "aitant com tindré el càrrec...", que ha estat establida de manera contemporània pel reglament de les Corts Valencianes, inspirant-se en realitat en el jurament que feia el justícia de València al començament del seu exercici anual, segons es recollia en els mateixos furs valencians d'època de Jaume I. Amb tot, simbòlicament sí que hi ha un paral·lelisme, ja que el president de la Generalitat jura o promet complir i governar segons el nostre actual ordenament jurídic i institucional ("acataré la Constitució i l'Estatut d'Autonomia sense engany i guardaré fidelitat a la Generalitat Valenciana") i ho fa, a més a més, davant dels representants de l'actual subjecte polític valencià, és a dir, del ple de les Corts Valencianes, els membres del qual han estat escollits amb anterioritat per sufragi universal.

En definitiva, no estem evidentment en el segle XIII, en el XV o en el XVII, però l'autogovern valencià sí que es fonamenta i s'inspira en una sèrie d'elements històrics d'aquella època -com la seua mateixa configuració territorial del Sénia al Segura-, de manera que és lògic que es busquen paral·lelismes i fórmules que recorden el bo i el millor d'aquell sistema antic, com ara la pressió exercida per la comunitat política sobre els governants per tal que exerciren les seues funcions públiques de manera justa i ètica. És el que els valencians esperem dels nostres dirigents i no que acaben imputats en nombrosos juís o directament en presó, com lamentablement ha succeït en la curta llista contemporània de presidents de la Generalitat Valenciana. Esperem, doncs, que el jurament fet en la presa de possessió esdevinga per sempre un acte simbòlic amb una alta força material en la posterior actuació dels polítics que gestionen el nostre bé públic. 

Els fonaments històrics de l’autogovern valencià

Emblemes dels estaments nobiliari, eclesiàstic i reial, que amb el monarca conformaven les Corts forals valencianes, pintats per Joan de Sarinyena a començaments del segle XVII en el retaule de la capella del Palau de la Generalitat de València

Com la majoria d’Estats del món, el Regne d’Espanya s’ha configurat històricament i territorialment sobre les cendres de tot un seguit de grans conteses bèl·liques. En primer lloc les que, en lluita contra els musulmans d’al-Àndalus, van forjar els set territoris polítics cristians que articulaven la península Ibèrica a finals de l’edat mitjana: Portugal, Castella, Navarra, Aragó, Catalunya, València i Mallorca -els quatre darrers amb un mateix monarca, que regia conjuntament la Corona d’Aragó-. Tots ells es governaven mitjançant les seues pròpies lleis i Corts –amb l’excepció de Mallorca, que en termes parlamentaris estava adherida a Catalunya– i tenien l’enaltit títol de regne –llevat del Principat de Catalunya, que no obstant això funcionava amb un caràcter clarament «regnal» segons la terminologia emprada per Susan Reynolds (1984)–, unes condicions que no eren tan habituals com podria pensar-se en una Europa dominada per ducats, marquesats, repúbliques urbanes i altres tipus de senyories territorials, en la qual hi havia a penes una dotzena més de regnes amb Corts, com ara Escòcia, Anglaterra, França, Noruega, Dinamarca, Suècia, Sicília, Nàpols, Sardenya, Bohèmia, Hongria i Polònia. 

Tots aquells diversos regnes ibèrics van acabar per unir-se en una mateixa Corona entre finals del segle XV i finals del XVI, encara que, orgullosos del seu diàleg directe amb els reis, ho van fer en forma d’una Monarquia Hispànica composta, que va mantindre -en un context d’inevitable avanç de l’autoritarisme reial- la pluralitat històrica de la seua autonomia territorial. De fet, a mitjan segle XVII Catalunya va estar a punt de deslligar-se’n en el marc de la guerra dels Segadors, mentre que Portugal ho va fer com a conseqüència de la guerra de la Restauració, per la qual cosa la successió dinàstica dels Àustries als Borbons que es va produir a començaments de la següent centúria es va donar ja en el marc territorial ibèric que ha perdurat fins als nostres dies. Encara més, aquell canvi va ocasionar una nova i gran guerra, la guerra de Successió, el resultat de la qual va establir les bases de l’Espanya contemporània, amb la supressió a través dels Decrets de Nova Planta dels ordenaments jurídics i parlamentaris d’Aragó, Catalunya, València i Mallorca i el desenvolupament d’un Estat fortament absolutista, centralista i castellanocèntric. 

Consegüentment, el nou Estat liberal que el va substituir en el context de la guerra del Francés de 1808-1814 i de les revolucions i contrarevolucions posteriors va mantindre aquella perspectiva territorial i la va refermar a través de les noves províncies creades en 1833 sota el ferri control del poder central. No només això, sinó que a més a més les Guerres Carlines de les dècades centrals del segle XIX van acabar amb bona part de l’autonomia territorial que havien mantingut les Províncies Basques i Navarra, que no s’havien vist afectats per l’anterior Nova Planta. Amb tot, l’evident permanència de grups etnoculturals diferenciats i el fracàs d’aquell Estat fortament centralitzat, especialment colpit per la Crisi de 1898, va conduir al desenvolupament de regionalismes i nacionalismes alternatius a l’espanyol, en especial a Catalunya, el País Basc i Galícia, i a la formulació d’una nova organització territorial que va quedar reflectida en l’Estat regional plantejat per la Segona República entre 1931 i 1939. No debades, durant aquells pocs anys es van aprovar sengles estatuts per als tres territoris esmentats –el gallec ja en l’exili–, encara que una nova i brutal conflagració, la Guerra Civil, va acabar amb aquella efímera excepció de la història contemporània espanyola i va tornar, amb el franquisme, al centralisme autoritari. 

En certa manera, doncs, el nou Estat de les autonomies formulat per la Constitució de 1978, en el marc de la fi del règim franquista i la transició cap a una democràcia, tenia en compte tot aquell passat d’encontres i desencontres, mitjançant la creació d’un seguit d’autogoverns amb certes competències, alguns d’ells basats en els antics territoris històrics o els grups etnoculturals que hem mencionat fins ací i d’altres completament inèdits dins de la trajectòria històrica de l’antiga Corona de Castella, com ara Cantàbria, la Rioja, Extremadura, Madrid o les conjuncions de Castella i Lleó i Castella-la Manxa. No obstant això, aquest nou marc territorial s’ha vist recentment sotmés a una fortíssima tensió, com a conseqüència del xoc frontal entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català, i la declaració d’independència aprovada –i immediatament suspesa– pel parlament autonòmic de Catalunya el 27 d’octubre de 2017. Ens trobem, per tant, en un moment de nova discussió entorn de l’organització de l’Estat, que previsiblement s’allargarà durant els propers anys i que gravita, d’una banda, entorn de les opcions que advoquen per una recentralització del poder i, d’una altra banda, entorn de les que advoquen, per contra, per un aprofundiment de la descentralització a través de la federalització. 

Així les coses, en el present context no són ja pocs –ni febles– els discursos que pretenen amagar, obviar o fins i tot menysprear aquell passat hispànic de pluralitat i autonomies territorials que la mateixa història ens ensenya que difícilment es poden sepultar de manera terminant, ni tan sols per la força de les armes. En aquest sentit, els valencians som un d’eixos casos evidents d’autogovern històric, el qual es va allargar durant vora cinc segles, entre 1238 i 1707, sobre la base de les decisions preses inicialment per Jaume I, amb el suport d’una part important de les elits del regne i el desenvolupament progressiu de tota una estructura jurídica i institucional pròpia que va anar evolucionant durant aquelles mateixes centúries. És, precisament, el que hem tractat d’observar en aquest dossier, centrant-nos en alguns dels aspectes principals d’aquella constitució política material, que no només va posar part del poder en mans dels governants territorials, sinó que, a més a més, també va generar una identitat col·lectiva entre els habitants del mateix regne, que, evidentment transformada per la història, ha arribat fins a l’actualitat (Baydal, 2016). 

En concret, el primer dels articles, de Vicent Garcia Edo, aborda un llarg debat historiogràfic sobre si el primer gran corpus legislatiu valencià, la Costum o Furs de València, estava pensat abans de la seua promulgació en 1238 en exclusiva per a la ciutat homònima o ja per a tot el regne, que llavors –en plena guerra de conquesta contra els musulmans– es preveia des del riu Sénia fins a la serra de Biar. L’acurada anàlisi que en fa l’autor, a través d’un avanç parcial de la seua tasca de reconstrucció del conjunt textual original, sembla deixar poc lloc al dubte: Jaume I, independentment de les dificultats posteriors, va voler atorgar ja des del principi un nou codi de lleis, inspirat en la recuperació del dret romà, no només a l’esmentada urbs sinó al conjunt del territori regnícola. Era el començament, en tot cas, d’un llarg procés de desenvolupament jurídic i institucional, el segon gran pas del qual va ser la reunió d’unes Corts valencianes pròpies a partir de la dècada de 1260, amb una capacitat legislativa que, no obstant això, no es va consolidar fins a la de 1330, com nosaltres mateixos exposem en el segon dels articles que trobareu a continuació. Particularment, hi tractem d’examinar amb cert detall tot aquell procés, no exempt de dificultats i de particularitats originades per l’evolució de les diverses lluites pel poder que tingueren lloc dins del regne. 

En relació amb això, en el present dossier hem mirat al mateix temps de fugir de les visions excessivament estàtiques i unívoques sobre el dret i el règim forals, incloent també, per exemple, l’anàlisi per part de Manuel Febrer Romaguera de les opinions del jurista del segle XV Pere Belluga, sovint totalment contràries a la tradició furista valenciana, en el marc de l’avanç dels corrents reialistes i autoritaristes de finals de l’edat mitjana i començaments de l’època moderna. En tot cas, això no va impedir l’aparició i el desenvolupament d’institucions governades per les elits del regne que eren cabdals en l’administració del territori, com ara la Diputació del General o Generalitat, que ací és analitzada en els seus orígens i funcions hisendístiques i polítiques per part de Laura Peris, o les diverses juntes dels estaments valencians, el marge d’actuació de les quals és posat en relleu per Sergio Villamarín per a la segona mitat del segle XVII, encara que moltes vegades mitjançant unes accions allunyades dels interessos majoritaris de la societat. De fet, també Miquel Fuertes evidencia per a la mateixa època que la Corona va anar potenciant un sistema de govern que li era netament favorable, en un context d’enfortiment del poder reial i central, que, no obstant això, va mantindre vius certs canals de diàleg polític amb les elits regnícoles. 

No debades, segons mostra Javier Palao amb la detallada reconstrucció de la tasca compiladora que es va dur a terme durant l’època moderna, impulsada per les institucions del regne però també per la mateixa Corona, el dret foral valencià conservava una vitalitat gens menyspreable encara a les vespres de la guerra de Successió, a començaments del segle XVIII. Tanmateix, va ser llavors, com hem apuntat, quan, sobre els odis i les destruccions causades per aquell conflicte bèl·lic i civil, es va produir un brusc gir cap a un nou Estat encara més autoritari i centralitzat des de la cort reial de Madrid. De fet, en el cas valencià allò encetà un llarg període de més de 270 anys sense dret ni institucions pròpies, ni autonomia territorial, que evidentment també cal estudiar a fons per entendre l’evolució del fet col·lectiu valencià dins de l’Espanya contemporània. En aquest sentit, més enllà de la integració dels grups de poder en les estructures resultants de la Nova Planta primer i del nou sistema liberal i provincial del segle XIX després, el cert és que almenys parcialment es va mantindre –adaptant-la als nous temps– la identitat col·lectiva heretada d’aquell antic Regne de València, de manera que, com en altres llocs de l’Estat, també ací van acabar sorgint corrents polítics favorables a la descentralització al llarg del primer terç del segle XX, que van plantejar diversos Estatus regionals durant la Segona República, finalment truncats per la Guerra Civil (Aguiló, 1992). 

Fet i fet, aquell passat com a territori històric entre 1238 i 1707 és també el que va fonamentar el nou autogovern valencià forjat al caliu de l’Estat de les autonomies referendat en 1978: «Aprovada la Constitució espanyola, és, en el seu marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià i dóna origen a l’autonomia valenciana» (Preàmbul de la Llei Orgànica 5/1982, d’1 de juliol, d’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana). Com hem indicat, però, unes quatre dècades després la mateixa configuració autonòmica està sotmesa a discussió i, de fet, l’anul·lació del Tribunal Constitucional de la competència legislativa valenciana en matèria civil recollida pel nou Estatut de 2006 –que s’inspirava en el mateix passat històric d’autogovern dels valencians– és una bona mostra dels límits marcats per les concepcions més centralitzadores de l’Estat. Ho analitza Francesc de Paula Blasco en el darrer dels articles ací inclosos, en el qual troba com a motiu principal «una tendència a la recentralització de competències». 

Tot plegat, és en aquesta dicotomia entre recentralització i federalització en la qual, com comentàvem, s’està establint el debat implícit o explícit (Boix, 2018) sobre els possibles canvis constitucionals en l’organització territorial de l’Estat. En relació amb això, la mirada al passat que oferim en el present dossier ens convida a pensar històricament, també des d’una perspectiva valenciana, eixes transformacions políticoterritorials que s’albiren en el futur col·lectiu de la ciutadania espanyola. 

"Pròleg" al dossier sobre "Els fonaments històrics de l’autogovern valencià: l’ordenament jurídic i institucional del Regne de València" coordinat per Vicent Baydal i publicat per l'Anuari de l'Agrupació Borrianenca de Cultura, que es pot descarregar en pdf i en línia des de les següents adreces: 

http://bit.ly/2WK2Tvi

http://bit.ly/2F55DZk

BIBLIOGRAFIA 

AGUILÓ, Lluís (1992): Els Avantprojectes d’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, València, Corts Valencianes. 

BAYDAL, Vicent (2016): Els valencians, des de quan són valencians?, Catarroja, Afers. 

BOIX, Andrés (2018): «La cuestión territorial en España: entre la reforma constitucional posible y la necesaria», L. Estupiñán, G. Moreno i A. Montiel (coords.), La cuestión territorial a debate: España y Colombia, Bogotá, Universidad Libre, 25-79. 

REYNOLDS, Susan (1984): Kingdoms and Communities in Western Europe, 900-1300, Oxford, Clarendon Press.

Fer memòria (del 2015)

Spiegel ("L'espill"), escultura de Jaume Plensa

Sempre em va fer gràcia aquella entrada de Víctor Pàmies sobre la perdurabilitat dels blogs, que, a cinc anys vista, pronosticava que Vent d Cabylia continuaria existint en el 2014. A bou passat, en efecte, ací estem, ja quasi en el 2016, a pesar que més de la mitat dels companys de blogosfera que hi havia en aquella llista de 30 hagen desaparegut a dia de hui. I per ací, evidentment, el ritme ha baixat enormement, de fer més de 100 posts a l'any a fer-ne 20, però, cabut que és un, no abandonarem, mientras el cuerpo aguante, i encara som jóvens, xe! Mantindre un blog servix per a moltes coses i una d'elles és fer memòria, cosa que en el meu cas és encara més útil, ja que dec ser un dels historiadors amb menys memòria (personal) que hi ha en el món. Memòria històrica tota la que vullgau, però la pròpia meua ben poqueta (a no ser que me la recorden...).

Així, mirant arrere, puc saber que si pel desembre de fa nou anys encara passava algunes temporades a cals meus pares mirant la tele ajocat en el sofà, fa sis anys me'n recordava d'una cançó popular valenciana que ara m'he adonat que la meua filla encara no coneix, en fa cinc estava intentant acabar la tesi i n'avançava alguns resultats, així com la voluntat d'anar algun dia a Oxford amb un projecte postdoctoral, en fa quatre collia els fruits de la tesi ja feta en forma de premis, en fa tres anunciava -de manera impossible de saber per a qui no ho sabera ja, és a dir, per a ningú- que em casaria amb Ana a Formentera al cap d'uns mesos, en fa dos ja parava per Oxford, atrafegat amb mil faenes acadèmiques, i l'any passat tenia el goig de presentar la meravellosa novel·la de Maria Folch, una de les novetats del darrer projecte al qual em sumava, el de Llibres de la Drassana. Finalment, enguany, en la mateixa línia, m'ha pegat per fer balanç, però balanç, evidentment, del 2015. Un any que, com deia en fa mig, s'ha distribuït, precisament, entre la faena editorial, la faena de divulgació i la faena acadèmica. 

Sobre Drassana poc més a dir que el que supose que la majoria de vosaltres aneu veient i llegint per les xarxes i els mitjans. Més content no puc estar de poder ajudar a publicar llibres tan bons, complets i gojosos -per unes o altres raons- com les darreres novetats que acabem de traure per Nadal: Il·lustres valencians il·lustrats, La nova guia de València, Houses from el Cabanyal, Amunt! L'apassionant història del València CF -la primera història del club en valencià-, Clapir. El crit de la Historia, Los 16 peldaños. El laberinto de Ceira -un best-seller valencià en tota regla-, El cas Forlati. L'home que volia ser Marlowe o el Lletraferit #06 -amb un especial sobre pilota valenciana, en uns moments en què s'albira un cert panorama de canvi en el nostre esport nacional-. Igualment, no puc estar més agraït de la rebuda que ha tingut entre els lectors Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians, que en huit mesos ha arribat a la segona edició -i això que la primera era llargueta-. En definitiva, tot i les enormes dificultats que presenta el sector editorial valencià -perquè, en termes generals, la societat i bona part del mateix sector del llibre encara no l'acompanya-, llarga vida a Llibres de la Drassana. Espere que d'ací cinc anys també continua viva i amb bona salut!

Pel que fa a la divulgació, també he d'agrair a la revista Plaza, a Levante-El Mercantil Valenciano i al seu suplement cultural Posdata per interessar-se per la història valenciana i voler que els prepare textos amb una periodicitat més o menys mensual, amb temes tan diversos com les dones represaliades durant la Guerra Civil, la figura política del Blasco Ibáñez republicà i revolucionari, l'intent d'alçament morisc de 1570 al regne de València, l'arquitecte dels més de 600 edificis Javier Goerlich, el dibuixant Enric Pertegàs, la història de l'ortografia catalanovalenciana, els esclaus valencians de Hitler, la visita de Raimon a la Casa de València en Mèxic en plena dictadura franquista o l'acabada de descobrir amant alzirenya de Jaume I. Així mateix, també he d'agrair al diari Valencia Plaza que confie en la mateixa tasca de divulgació històrica valenciana, però feta, a més a més, en valencià, la llengua que, de fet, parlaven la major part dels seus protagonistes.

Finalment, pel que fa a qüestions acadèmiques, per fi enguany he aconseguit, d'una banda, publicar en la principal revista espanyola d'història política amb un article sobre els orígens del concepte historiogràfic de "pactisme" i, d'una altra banda, coordinar un dossier sobre diplomàcia i parlaments en la Corona d'Aragó baixmedieval en una revista anglosaxona, editada per la University of California concretament. Les participacions en congressos acadèmics també han sigut profitoses, ja siga en l'International Medieval Congress de Leeds parlant igualment de parlaments medievals, en el col·loqui de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes sobre correspondència municipal, en la Rural History Conference enguany celebrada a Girona sobre ramaderia o en el col·loqui sobre les investigacions fiscals en l'Occident medieval dels darrers 20 anys que va tindre lloc a Barcelona fa un parell de mesos. Ha sigut també un any de preparació de dos llibres que, si tot va bé, es publicaran en breu, durant la primera mitat del 2016: la traducció al castellà que he fet per a Publicacions de la Universitat de València de The Making of Polities. Europe, 1300-1500, una obra del professor anglés John Watts, que al meu entendre és essencial per a fer avançar la comprensió de la història política baixmedieval a casa nostra, i Els valencians, des de quan són valencians?, una investigació que editarà Afers sobre els orígens remots de la nostra identitat col·lectiva entre els segles XIII i XIV. Són fruits també de la meua estada de dos anys a Oxford, que va acabar en març d'enguany i que ha sigut preludi a la meua incorporació com a investigador per un any al Departament de Dret de la Universitat Pompeu Fabra -on, a més a més, intervindré en la docència d'un parell d'assignatures a partir de gener-.

Per si fóra poc, enguany és, evidentment, l'any del canvi polític valencià, el canvi del qual s'ha parlat tant en els vora deu anys de vida d'este blog. Un canvi cap al progressisme i cap al valencianisme, tant en la ciutat de València com en el País Valencià. Fa temps que no parle ací de política. Fins i tot fa temps que tampoc ho faig en la Tribuna de la Fundació Nexe. Justament des d'abans de les eleccions del maig passat. A l'espera de més avanços i més aclariments necessaris en la política espanyola, les sensacions són bones i esperem que continuen avançant -que ja han passat més de sis mesos de la constitució dels nous governs i en alguns àmbits encara no hi han novetats!-. D'una altra banda, quant al valencianisme en concret, més enllà de les qüestions de partits -que són fonamentals, clar-, hem de pensar sempre que la nostra és una carrera de fons. Ara recollim els guanys (més complets o menys) de la primera generació llarga de valencianistes que han treballat des de la Transició fins ací i ara toca treballar durant una altra llarga generació. De com fem les coses dependrà que d'ací dos o tres dècades hagem avançat de manera considerable o no (ja sé que és molt de temps, però un no pot evitar tindre mentalitat d'historiador...).

Siga com siga, no ens queda una altra que continuar pencant, com fem quasi tots els que ens estimem el país de veres. I continuar disfrutant de la vida, evidentment, com podem fer els que tenim la sort d'estar al costat dels nostres i (ni que siga la major part del temps) a casa, en el meu cas en eixa València que no s'acaba mai. Salut i felicitat a tots els que llegiu açò i esperem que 2016 ens porte a tots coses encara més bones, segons les desitge cadascú. Bon any!

En el València Vibrant de 2015, amb la més guapa i llesta del lloc... (Foto: Vicent Molins)

"Castilla ha roto España", com a símptoma

Ja ho va dir el madrileny Ortega y Gasset (1883-1955)

Ha sigut el fenomen dels darrers dos dies en les xarxes: l'article "Castilla ha roto España", que, com va apuntar Toni Castillo, "per qui és, pel mitjà que el publica i per allò que diu, val la pena llegir". Així ho ha entés molta gent i ja supera les 8.000 comparticions entre Facebook i Twitter. I és que es publicava en l'edició valenciana d'El Mundo, deixava clar que, per raons històriques, culturals, econòmiques i polítiques, molts valencians "están hartos de ofrendar glorias a España y a cambio recibir sólo desprecio", i tot això ho deia una persona, Fernando Ferrando, que, com es pot documentar amb una cerca de Google, va estudiar Comunicació en la Universidad de Navarra (de l'Opus Dei), va ser assessor durant uns quants anys de l'actual Ministre d'Afers Exteriors José Manuel García Margallo, ha col·laborat amb la Universitat Catòlica de València, exercix com a columnista en l'esmentat diari El Mundo (ací els seus articles) i ara, amb vora una cinquantena d'anys, és president del Consell Valencià del Movimiento Europeo, un organisme anteriorment presidit per l'històric del PP Martín Quirós i al qual Fernando Ferrando degué accedir, evidentment, per la seua estreta vinculació al Grup Popular Europeu.

Per la seua trajectòria i pel seu evident allunyament de les raons culturals per a propugnar un nacionalisme valencià -en el mateix text rebutja la immersió lingüística en l'educació, per exemple-, la postura de Fernando Ferrando és especialment significativa. Si ell ha arribat a pensar així, fins i tot sense tindre en l'actualitat cap partit polític que el represente, hi deu haver moltíssims valencians, fins i tot en els llocs més insospitats, que també siguen ben conscients que el tracte que rebem per part de l'Estat espanyol és terriblement injust i no pot continuar així si volem tindre unes mínimes possibilitats d'eixir del pou ple de tarquim en què ens hem clavat. En eixe sentit, el que em resulta més sorprenent del seu article és que fins i tot diga que ja a penes li molesten les declaracions d'afirmació pancatalanista, atesa la importància del greuge valencià amb Espanya. Pareix que, per fi, les raons prosaiques i relatives al benestar de tots els valencians es posen per davant de la ideologia establida prèviament en la ment de molta gent.

En relació amb tot això, també sembla ben significativa la resolució que han donat alguns membres dels governs de Compromís a les previsibles acusacions de catalanisme o de manca d'espanyolisme que els han fet des de la dreta mediàtica i política en els darrers dos mesos. Primer va ser la ridícula acusació al regidor municipal de Cultura Festiva Pere Fuset de posar franges blaves massa estretes en les senyeres que per primera volta -en substitució de les banderes espanyoles- engalanaven la Batalla de Flors de la Fira de Juliol, després la polèmica retroactiva per les declaracions en este cas clarament favorables als Països Catalans -cada terra fent sa guerra, això sí- del conseller d'Educació i Cultura Vicent Marzà o, finalment, els recordatoris i amenaces vetlades sobre la presència de la bandera espanyola en els edificis institucionals que la portaveu del Consell, Mónica Oltra, s'ha encarregat de respondre.

I les contestacions -contra aquells de la dreta espanyolista que voldrien que el valencianisme s'enfangara en discussions de banderetes, però també contra certa esquerra catalanista que voldria traure a passejar tota la parafernàlia ideològica pròpia com si fóra la cosa que més importara de l'acció política- m'han semblat fins el moment ben oportunes. Fuset mostrant a les clares que la senyera coronada també té cabuda en l'actual valencianisme, reunint-se amb centenars d'associacions culturals -sí, ja ho ha fet amb més de dos-centes- i agafant com a cavall de batalla la proposta de fer de les Falles Patrimoni de la Humanitat. Vicent Marzà sense mentir -no ha renegat del seu pensar-, però  sense entrar a proclamar tampoc que la seua ideologia nacional siga allò cabdal en la seua tasca i limitant-se a dir que farà la millor faena que puga com a conseller d'Educació i Cultura, com està fent amb els seus anuncis sobre la gratuïtat dels llibres de text, el projecte d'impartir educació gratuïta des dels 2 anys o l'intent d'acabar la legislatura sense que hi haja barracons. Mónica Oltra, finalment, ha indicat que la guerra de banderes és l'últim que importa al nou govern de la Generalitat i que les senyes d'identitat que ella defén són les que fan dels valencians, per exemple, un poble solidari que puga aprovar com més prompte millor un pla d'acollida per a refugiats sirians. 

Eixa és, precisament, la millor manera de desemmascarar la vacuïtat del discurs sobre simbologies i acusacions de deslleialtat nacional. Els polítics valencians, siga quina siga la seua ideologia, han de treballar per la societat valenciana i tractar de millorar la vida dels seus conciutadans, que és el que estos mateixos, al remat, desitgen. Evidentment, pareix difícil que gent que prové de la dreta liberal espanyola, per molt que reclame una reforma de l'actual Espanya en clau valenciana, com fa Fernando Ferrando, acabe integrant-se o sentint-se totalment còmode amb un partit com Compromís, atés el seu perfil d'esquerres i la seua incompatibilitat ideològica en molts aspectes amb aquelles persones. No obstant això, eixe camí de la identitat valenciana del benestar -de la qual ja vaig parlar en una columna de la Fundació Nexe- pot crear moltes sinergies que ajuden a fer créixer socialment el valencianisme, ja siga dins o fora de Compromís. És qüestió d'insistir, actuar amb molta mà esquerra i demostrar amb resultats que el pensament valencianista és un mecanisme enormement útil per a millorar la vida dels valencians. Si Castella ha trencat Espanya, encarreguem-nos els valencians de recompondre els nostres trossets. O ho fem nosaltres, o no ho farà ningú.

Cadascú pot fer-se la seua senyera. El que volem tots, al remat, és un present i un futur millors.

Cinc píndoles del baròmetre d'abril de la Generalitat Valenciana

No sabia que la Generalitat Valenciana, com el Govern espanyol a través del CIS, també fa enquestes sociològiques de caràcter públic, però divendres passat el portaveu del Consell, José Ciscar, en va donar a conéixer una, feta durant el mes d'abril per l'empresa d'investigació de mercats GFK. Podeu llegir-ne els resultats globals en la pàgina web de la Generalitat, però ací m'agradaria destacar cinc preguntes que considere significatives des del punt de vista del moviment valencianista:

- Pregunta 19.1: "La Comunitat Valenciana actualment està infrafinançada i per això el govern valencià ha de recórrer al dèficit per a garantir els serveis bàsics dels valencians". Un 49,9% està d'acord amb eixa frase, però un 13,9% no sap no contesta i fins a un 36,2% està en desacord amb l'afirmació. Hola? Deixant de banda que la pregunta pot ser trampa -el govern valencià no només ha de recórrer al dèficit per l'infrafinançament estatal, sinó també per una molt mala gestió pròpia-, el fet que fins a un 50,1% dels valencians, per acció o per omissió, no critiquen l'actual sistema de finançament autonòmic pareix de traca. 

- Pregunta 23: "Respecte a l'idioma valencià, vosté, personalment, parla...". Només un 30,2% dels valencians parla valencià sempre o quasi sempre, mentre que el 70% restant parla castellà sempre o quasi sempre (un 10% és monolingüe castellà, un 32,8% entén el valencià però no el parla i un 27% parla quasi sempre castellà, però a voltes valencià). Unes xifres que van en consonància amb les que vam comentar ací mateix, segons les quals només el 37,2% de la ciutadania transmet el valencià als seus fills i comencem a vorejar un punt de no retorn, si no es produeix alguna mena de canvi sociològic important.

- Pregunta 24: "Vosté, personalment, se sent...". Un 9,3% més valencià que espanyol, un 59% tan valencià com espanyol i un 29,6% més espanyol que valencià. Són unes xifres en la línia de les que vaig indicar en un recent article de la Fundació Nexe, en base a les dades dels baròmetres autonòmics del CIS de 1996 i 2012. En este cas, però, la identitat dual apareix més forta, en detriment -en dos punts en cada cas- de la prioritàriament valenciana i la prioritàriament espanyola. Res nou baix del sol, doncs. Tot continua més o menys igual en este apartat identitari.

- Pregunta 25: "S'ha enterat vosté de la polèmica que s'ha generat arran de la publicació del diccionari valencià de l'AVL en què es defineix el valencià com a "llengua romànica que es parla a la Comunitat Valenciana, a Catalunya i a les Illes Balears, llocs on rep el nom de català?". Només se n'ha assabentat el 27,3% de la població, mentre que el 71,6% no en sap absolutament res, és a dir, que el valencià ja no genera tant de conflicte com fa un temps, una cosa que segurament es deu a una major pau social sobre la qüestió, però també al seu propi arraconament social progressiu.

- Pregunta 26: "Respecte a la identitat del valencià, ¿amb quina frase s'identifica vosté en major mesura?" El 52,3% considera que el valencià és una llengua diferent del català, el 41,1% que és la mateixa llengua que es parla a Catalunya i les Balears i el 6,5% no sap no contesta. Representa un avanç notable en la consideració del valencià com la mateixa llengua que parlen catalans i balears, ja que fa 10 anys el CIS efectuà la mateixa pregunta, amb un resultat molt diferent: un 64,4% consideraven que eren llengües diferents, mentre que només un 30% les consideraven la mateixa. Per tant, sembla que a més generacions alfabetitzades en valencià, més consciència de compartir llengua -cadascun amb les seues particularitats- amb els dos pobles veïns (eixa relació entre alfabetització en valencià i consideració de la llengua ja es veia en 2004, quan el percentatge més alt de percepció d'unitat de la llengua, fins el 38%, se situava entre els que parlaven en valencià sempre i l'escrivien). Seria també interessant observar els resultats a través de franges d'edat, ja que fins el 52,9% dels enquestats tenen més de 44 anys, però no s'hi ofereix. En tot cas, l'evolució regressiva de l'ús del valencià és evidentment molt més important que este punt. 

De poc servirà compartir conscientment llengua amb 7 milions de catalans i 1 milió de balears si ací només el parlem una minoria marginal. Les dos coses han d'avançar conjuntament, i no una cap avant i l'altra cap arrere, o el valencià acabarà morint per complet en unes poques generacions. Ho ha explicat molt bé l'elxà Joan-Carles Martí i Casanova en una entrevista recent, feta per al documental Què ens passa, valencians!?: "La tornada serà molt difícil, i depén de factors de prestigi i depén també del poder polític, però no és impossible... Dependrà dels propis valencians i dependrà també de factors de prestigi i sobretot de cultura, de cultura per a joves. Per tant, és un tema complex, però no hem de militar en el pessimisme, sinó crec que tenim l'obligació de militar en l'optimisme en això. Jo mateix sóc una persona que parle sempre en valencià en el carrer i em contesten en valencià molt majoritàriament... Quan una llengua ha baixat tant, que torne a pujar no és fàcil, però no és impossible. Això sí, és ara o mai. S'ha de fer en la pròxima generació. Açò no es pot mantenir 50 anys més".

L'escòria del valencianisme

Article originalment publicat a la Tribuna d'opinió de la Fundació Nexe.

 Foto impagable de Lluís Bertomeu i Vicente Burgos, nous consellers de RTVV (Germán Caballero, 2013)

Em desdejune amb "El nudo valenciano", un article publicat pel membre del comité executiu provincial del PP de València, José Morgan, en què justifica la "inevitabilitat" del tancament de RTVV: Alberto Fabra no hauria pres "una decisión de este calado y con una carga de antipopularidad tan grande si ésta no fuera inevitable". Això és com dir que la instauració d'una dictadura és irremeiable, ja que és una determinació de gran calat i clarament impopular. Un argument demagògic, vaja. Sofisme en estat pur, com el del mateix Fabra indicant que si no liquida RTVV haurà de tancar col·legis i hospitals. Segur? És l'única opció? Diu que no té els 40 milions necessaris per a assegurar-ne la continuïtat i, en canvi, vol gastar-ne 105 en clausurar-la. Al mateix temps, els pressupostos de la Generalitat Valenciana han destinat enguany 310 milions a la Ciutat de les Arts i de les Ciències i fins a 50 milions a la Societat de Projectes Temàtics de la Comunitat Valenciana, destinada a promocionar màsters de golf, tornejos d'hípica, regates i altres mandangues que s'han mostrat clarament deficitàries i una presa de pèl per a tots els valencians. A què juguem, doncs?

No podrem negar, en tot cas, que d'una manera o una altra a Fabra ja se'l veia vindre. Des que passà a convertir-se en president de la Generalitat Valenciana en trista substitució de l'imputat Camps, no s'ha dedicat a una altra cosa que anar liquidant l'autonomia i el benestar dels valencians, impel·lit per l'herència rebuda de 16 anys de govern popular i el maltracte financer i polític d'un Estat espanyol davant el qual no ha sabut fer una altra cosa que acatxar el cap. Encara més penosa i irritant des d'un punt de vista del nacionalisme valencià és la reacció de l'anomenat sector valencianista del PP, eixos que no s'han cansat de repetir que els populars representaven la defensa dels interessos del poble valencià. Així ho ha manifestat repetidament el mateix Morgan, identificant el projecte polític de Fabra amb el New Deal de Roosevelt (!), un pretés tracte amb els ciutadans "basado en la defensa de los intereses valencianos". En una altra ocasió, esmentant-me com un referent, afirmava creure decididament en el poble valencià i advocava per la "defensa de nuestro autogobierno, un derecho primigenio de los valencianos que en sí mismo representa nuestra existencia como pueblo desde hace ocho siglos". 

On han quedat totes aquelles paraules? Se les ha endut el vent? O és que eren més falses que les pessetes de Negrín? Sí, això és el que ha quedat ben clar: no eren més que pura xarrameca bastarda (en la tercera accepció del diccionari). Mireu, sinó, el discurset de Serafín Castellano dient que "RTVV si no estiguera n'hi hauria que inventar-la, per a defendre la nostra llengua, per a defendre les nostres tradicions, per a defendre la nostra cultura i per a defendre, sobretot, eixos fets diferencials dels que tan orgullosos som els valencians". No els cau la cara de vergonya a estos falsos valencianistes del PP? No tenen el coratge d'abandonar el partit que més frontalment ataca tot allò que ells diuen defensar? Perquè el tancament de RTVV, no sé si se n'adonen, és la humiliació més gran i manifesta que podien fer a dia de hui a la societat valenciana, que, de fet, està responent d'una manera molt transversal. Ni l'infrafinançament autonòmic, ni la desaparició de les caixes d'estalvi, ni la manca d'inversió estatal, ni els entrebancs a l'ensenyament en valencià, han sigut percebuts d'una manera tan clara i general com un intent de destrucció de la vertebració identitària construïda amb penes i esforços durant els darrers 30 anys. 

 

No debades, una ràdio i una televisió pròpies són un dels pilars bàsics de qualsevol comunitat identitària en època contemporània. Sense un imaginari i un discurs col·lectiu reproduïts pels mitjans de comunicació, començant pels públics, no hi ha possibilitats de projectar els interessos comuns cap al futur. És per això que si algú de veritat és i se sent valencianista no pot continuar ni un segon més dins d'un partit polític que, ben al contrari, arrasa eixos mitjans i, per tant, carrega salvatgement contra els fonaments  de tota identitat valenciana. És vergonyós i vergonyant veure que ni tan sols callen, sinó que s'atreveixen a justificar la desfeta, com si les paraules que deien fins ahir no significaren absolutament res. És més, hi ha qui fins i tot té la santa barra de participar directament en el procés de liquidació de RTVV, com Lluís Bertomeu, un dels cinc nous consellers d'administració de l'ens nomenats pel PP. Este és qui, des de dins del partit, no s'ha cansat de donar lliçons de valencianitat, proclamant que, "clar i ras, el Partit Popular de la CV és el valencianisme polític a la nostra terra, el valencianisme dels fets, de la gestió real i pròxima als ciutadans de la política en clau valenciana, útil i realitzable".

No hi ha paraules per definir-los... O potser sí. Tenint en compte que l'escòria és en origen el subproducte no útil que s'obté en el procés de purificació del metall, podríem dir, fent una analogia, que són "l'escòria del valencianisme": allò que sobra i que no serveix absolutament per a res dins del moviment valencianista.

Almansa 2.0

Després d'unes quantes setmanes sense escriure al blog, hi torne a tall d'una col·laboració amb FullQuatre, un dels pocs diaris digitals en valencià amb els quals comptem actualment en la xarxa i al qual vull agrair públicament la seua invitació a publicar-hi columnes d'opinió de forma periòdica. El tema iniciàtic no podia ser un altre, davant l'allau centralitzador que se'ns està venint al damunt amb l'excusa de la crisi: "Una Almansa del segle XXI". Com hi dic, només espere que puguem fer-hi front perquè no ens va solament el futur com a poble sinó també el nostre propi benestar econòmic i social.

Així disparen des del centralisme jacobí

L'estiu de 1338, quan anava a complir-se tot just un segle de la conquesta cristiana de València i la fundació del regne homònim, el Consell del cap i casal decidí commemorar la fita amb una gran processó festiva en què participà tot el poble de la ciutat. A partir de llavors tots els 9 d'octubre de cada any, festa de Sant Donís, els valencians recordaren el moment iniciàtic de la seua formació com a poble. Així fins que 369 anys després, en 1707, la celebració desaparegué del calendari festiu: l'administració borbònica victoriosa en Almansa aniquilà les lleis, les institucions, els mecanismes de representació i el poder autònom dels valencians. Un "genocidi polític", que n'ha dit Joan Francesc Mira. En conseqüència, la commemoració del dia de la conquesta, que al cap i a la fi era un acte polític, puix refermava la consciència històrica i identitària del poble valencià, també va sucumbir davant el centralisme imposat des de la cort de Felip V establida a Madrid.

A finals del segle XIX, una vegada instal·lada al Parterre de València l'estàtua de Jaume I feta a proposta de Teodor Llorente, els membres de la Renaixença tornaren a celebrar el 9 d'octubre concentrant-se entorn del monument. A poc a poc, al compàs del creixement del valencianisme, la commemoració anà agafant força fins que en 1935 fou proposada per Nicolau Primitiu com a Diada Nacional de la Pàtria Valenciana. I este va ser, precisament, l'esperit que es va recuperar en 1976, quan la Taula de Forces Polítiques i Sindicals va convocar el Dia Nacional del País Valencià sota el lema "Per l'Estatut d'Autonomia i per la Generalitat". A partir de l'any següent s'oficialitzaria i passaria a ser una jornada festiva arreu del país. I ara, 35 anys després, el president dels valencians proposa canviar la data en funció dels dies de la setmana: celebrar el 9 d'octubre un dia 8, o 7, o 6, o 12, o 11, o 10... Tant fa. La qüestió és buidar la commemoració de contingut. Un signe dels nous temps. [Continua a FullQuatre]

Serem transversals o no serem

Torne a parlar a l'Informatiu sobre la possibilitat de crear un valencianisme de centredreta ara que previsiblement els partits tradicionals, PP i PSOE, començaran a atomitzar el seu vot a causa d'esta crisi, de la qual tardarem anys i anys a eixir. UPyD, que ja està posicionada, en traurà profit entre aquells que creuen la cantilena de la culpa autonòmica, però en l'espectre contrari, en el de la gent conservadora amb sensibilitat valencianista, qui se n'aprofitarà?

Algun dia tindrem dos peces a encaixar?

Em pregunten per què insistisc tant, amb la que està caient, en cridar el centredreta cap al valencianisme si, en teoria, és una causa més que perduda. La resposta és clara: és una aspiració inherent al meu propi valencianisme. Ben contràriament al que pensava Joan Fuster, no considere que “el País Valencià serà d’esquerres o no serà”. Ni tan sols crec que això siga possible: un país, o és transversal o no ho és. O hi ha una sèrie de consensos fonamentals entre la dreta i l’esquerra o no s’arriba a ser un país, sinó una minoria. Això passa a Espanya, a França o on siga. També passa a qualsevol regió. Per exemple, a la majoria de les regions espanyoles hi ha un consens general sobre la pertinença a Espanya, i únicament podem dir que es passa de regió a país allà on hi ha consensos majoritaris diferents, com a Catalunya o al País Basc. No debades, els valencianistes d’esquerres som els únics que qualifiquem la nostra terra de “País Valencià”. Per tant, sense dreta valencianista és impossible que arribem a esdevenir mentalment i materialment un país, ja siga dins o fora d’Espanya, on estem des de fa segles, però com a ciutadans de segona. 

Així ens qualifica, precisament, l’informe que ha editat l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE) sobre el finançament estatal dels valencians. Els resultats són demolidors. Som, junt amb els balears, els que menys diners rebem del sistema de finançament autonòmic, un 9% menys anual, és a dir, uns 160.000 milions de pessetes menys cada any. Però, a més a més, també som la penúltima autonomia que menys diners rep d’inversió pública central, el que és plenament corroborat per les balances fiscals publicades, negatives per als valencians. I tot això amb el greuge afegit que som els únics en eixa tessitura que tenim una renda per càpita inferior a la mitjana espanyola, a l’alçada de Ceuta o les Canàries. De fet, no hem parat de perdre posicions en eixa escala durant els darrers anys, com a resultat lògic d’este maltractament estatal. En conseqüència, l’informe extrau tres conclusions bàsiques: s’ha de corregir l’insuficient finançament autonòmic valencià, s’ha de corregir la reduïda inversió estatal a terres valencianes i, només així, es podrà recuperar la viabilitat financera de la Generalitat sense condemnar els valencians a una penúria injusta i diferencial. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Valencianistes al PPCV, maulets de poca fe

Pedra dels Maulets a Xàtiva

Dissabte pel matí a Vilamarxant. Es reuneix la plana major del PPCV al Camp de Túria. Rus, president de la Diputació i del partit a la província de València, està com a casa, al costat del seu bon amic Betoret, alcalde de la localitat. L’únic que li toca els ous és la presència de Castellano, eixe llepaculs ‒així ho deu pensar‒ que fa de gosset falder de qualsevol que arribe a president de la Generalitat. Però ell no es talla. Potser per això mateix no es talla. Ell té opinions pròpies i no es limita a ser la veu de ningú. I va i amolla que “los valencianos no podemos agachar la cabeza, si antes reivindicábamos lo que nos pertenece al gobierno socialista, ahora con el gobierno del Partido Popular tenemos que seguir reivindicando más si cabe que somos un millón de habitantes más en la Comunitat”. Un enfrontament directe amb el que ha declarat Alberto Fabra des de l’arribada de Rajoy a la Moncloa, desdient-se de totes i cadascuna de les reivindicacions que els popularistes havien mantingut davant del Govern Central durant l’època de Zapatero. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Vela, menteix més que alena

El conseller d'Hisenda, José Manuel Vela, presentant el pla de pagaments a proveïdors

L’edició valenciana del diari ABC ens va delectar ahir ‒per dir alguna cosa‒ amb la publicació d’una entrevista al conseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana, José Manuel Vela. I l’única conclusió clara és que si en principi va arribar amb l’aureola de tindre un perfil tècnic, allunyat dels polítics tradicionals, el que ens podia fer esperar alguna altra cosa, al remat se li ha apegat el principal vici d’estos darrers: menteix més que alena. Segons diu, la Generalitat ni està intervinguda ni la intervindran, sinó que, ans al contrari, va camí de la recuperació gràcies al pla de pagaments a proveïdors que s’acaba de presentar i a les retallades decretades fa uns mesos. Així i tot, mira per a on, reconeix que el Govern Valencià també adoptarà les retallades anunciades per Rajoy i, a més a més, n’aprovarà de noves esta mateixa setmana, que afectaran les inversions pressupostades. Vaja, que, encara que no ho admeta, açò és un pou sense fons, en fallida tècnica i sotmés a mesures improvisades i desesperades.

Tan desesperades que el conseller es dedica a vendre el fet que la Generalitat pagarà per fi 4.000 milions d’euros pendents en deutes com una mesura positiva i que reactivarà l’economia. Què vol dir? Que la reactivarà després d’haver-la desactivada en no pagar als proveïdors? Amb un pla, a més a més, que costarà quasi 1.400 milions d’euros en interessos? Ah, no, perdó, que no ens hem endeutat tant com diuen, ni els nostres governants han balafiat, ni res per l’estil: “La Comunidad Valenciana, en contra de lo que se ha dicho, no es la que más deuda arrastra por habitante. Además, aquí ni se ha despilfarrado ni se ha gastado más que en otras autonomías. Lo que ha sucedido es que fracasó la emisión de deuda minorista que lanzamos a finales de 2011 y nos impidió afrontar nuestros pagos”. Clar, clar, la culpa de tot la tenen els compradors minoristes de deute públic. Mira que no fiar-se de la Generalitat Valenciana... Per què serà si ací s’han gestionat les finances públiques de manera exemplar?

Perquè eixa és una altra. Vela, que ha assessorat el Govern del PPCV en matèria econòmica o ha exercit càrrecs de responsabilitat política des de fa 12 anys, afirma que tot s’ha fet la mar de bé: “tuve el privilegio de participar en la elaboración de mi primer presupuesto en el año 2000 a las órdenes de un gran conseller de Hacienda como Vicente Rambla. Más tarde, con Gerardo Camps, que fue otro gran conseller”. Xe, que grans han sigut tots! Ja ho deia Camps: el far d’Espanya durant l’hivern nuclear del zapaterisme!! Bé, tot plegat, tampoc hauria d’estranyar que Vela mentisca tant, si ell mateix va dir l’estiu passat que apujar impostos seria un “suïcidi econòmic” i uns mesos després es va afartar a fer-ho. Ara bé, canvia d’opinió per al que vol, perquè en preguntar-li si té pensat recuperar l’Impost del Patrimoni, amb el qual es recaptarien fins a 90 milions d’euros entre les 19.000 famílies valencianes més riques respon que: “Todavía no. Hemos de analizar muchos factores teniendo en cuenta que hay que preservar un Estado del Bienestar que sea viable desde el punto de vista económico. Lo importante ahora es asegurar las prestaciones sociales. No corren tiempos de prioridades ideológicas, por lo que, si tenemos que recuperar el impuesto de Patrimonio, lo haremos”. Però açò quina presa de pèl és? Eixa què serà, l’última mesura que prendran? O és que no la pensen prendre mai?

De la mateixa manera que ara que Rajoy governa, Vela reconeix que no poden exigir-li un nou model de finançament que deixe d’escatimar-nos vora 1.000 milions d’euros anuals: “El problema es que el Gobierno está refundando el Estado autonómico en la mayor reforma de la historia de la democracia y no es el mejor momento ni para sacar esa bandera ni para negociar en plena caída de ingresos del Estado”. O siga que després d’estar cantant la cançoneta mentre governava el PSOE, ara muts i a acatxar el cap, com a bons covards (que en la seua ment equival a bons patriotes). Quanta mentira tota junta. I sembla que no tenen vergonya! No debades, durant anys i anys s’han dedicat a seguir la màxima del senador Roark: “El poder no ve d’una placa o d’una pistola. El poder ve de la mentira. Mentir exageradament i aconseguir que tot el maleït món et seguisca la veta. Quan tots arriben a estar d’acord amb el que en el fons dels seus cors saben que no és cert, els tens atrapats. Eres el seu líder. Pots pegar-li la volta a la realitat dins dels seus caps i t’aplaudiran”.

Però ja en som molts els que estem farts de tanta mentira i cada vegada són menys els ciutadans que aplaudeixen la farsa de polítics que ens governa. Diu també Vela que “si supiera que si me marcho la crisis se arregla, ya habría dimitido”. Això està clar, la crisi no s’arreglaria, però almenys semblaria que a vosté li queda una mica de dignitat.

Un al·licient

Hui parle a l'Informatiu de com el franquisme féu tabula rasa en una societat, com la de la ciutat de València, on predominaven les idees d'esquerres i de progrés. I no només féu tabula rasa, sinó que deixà un punt de partida, de manca de cultura democràtica, que encara ens pesa, tant a la capital valenciana, com al conjunt d'Espanya. Però, al cap i a la fi, això ha de ser un al·licient per continuar ferms en la lluita per una societat més equilibrada i més justa.

 Número extra de La Chala en 1931, Editorial Carceller, València

Els estudiosos de les Falles coincideixen en una cosa. Hi ha un abans i un després de la Guerra Civil espanyola. Una festa mordaç, irreverent i catàrtica fou domesticada i modelada al gust i la conveniència de les noves autoritats nacionalcatòliques. L’ofrena religiosa passà a ser l’acte central, es prioritzà l’estètica sobre el contingut i el món faller, com qualsevol altre col·lectiu públic, passà a ser dominat pel conservadorisme adepte a la dictadura. El mateix destí tingué la premsa satírica valenciana, que havia mantingut durant més d’un segle una llarga tradició d’insolència i crítica contra el poder, tallada de soca-rel per la victòria franquista. El fet simbòlic d’esta tràgica desfeta fou l’afusellament de Vicent Miquel Carceller, l’editor entre 1909 i 1938 dels setmanaris anticlericals i antimonàrquics La Traca, La Sombra i La Chala, el primer dels quals, en la seua versió castellana, arribà a ser la revista més llegida de tota l’Espanya republicana, amb 500.000 exemplars.

A Carceller el condemnaren a mort per fer sàtira política. Volgueren esborrar, fins i tot, la seua petjada d’amor per València: enderrocaren les reproduccions del Micalet i les Torres dels Serrans que havia fet alçar amb material faller a La Canyada, molt a prop d’on l’executaren. I, com diu l’historiador Francesc Andreu Martínez Gallego, la por de la postguerra liquidà aquella vella tradició d’insolència satírica. La por, ben fundada, se l’engolí i la seua força social no s’ha tornat a recuperar. Una cosa semblant passà amb la tradició republicana, liberal i progressista de València, propugnada majoritàriament per les classes mitjanes i que dominà políticament la ciutat durant el primer terç del segle XX. Se n’ha parlat recentment, per exemple, d’un dels primers alcaldes de la Segona República, Agustí Trigo, un industrial farmacèutic d’orígens humils, inventor del TriNaranjus, i promotor, des del seu càrrec polític, d’un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia per al territori valencià.

Tot allò s’esfumà, com també el valencianisme reivindicatiu de dretes. I sobre la base del franquisme ‒no sobre les seues cendres, desgraciadament‒ es va construir el règim que ens ha dut fins on estem. Ha millorat la nostra qualitat de vida i ha intentat construir un Estat del benestar, però amb unes carències democràtiques ben evidents: guerracivilisme en potència, manca de cultura política, manca de respecte institucional, manca de canals de participació, etc. Segurament eixa és una de les raons per les quals molts dels nostres responsables polítics han governat i gestionat tan inconscientment durant els anys de bonança i ara tenim, globalment, tan poques vies col·lectives de resposta a la crisi. No debades, els principals països europeus en problemes, Grècia, Portugal i Espanya, eren dictadures fa una generació i mitja, a l’alçada de 1974. En qualsevol cas, prendre consciència de les raons històriques del nostre dèficit democràtic, no ha de ser una altra cosa que un al·licient.

Un al·licient per continuar la conscienciació progressista en tots els àmbits: a la política, a les festes, als mitjans de comunicació, a la vida cultural, a l’ensenyança, al teixit empresarial, al món associatiu i on siga. Són moltes les persones que abans de nosaltres han lluitat per un món millor, més lliure, sense injustícies, sense misèria i sense pors. I la millor forma de rendir-los homenatge és continuar la seua tasca, assumint que és ingent, però tenint clar que l’única forma de fer-ho és enfrontant activament, colze a colze amb la ciutadania, els reptes, les alegries i els problemes de la nostra societat.