Fer memòria (del 2015)

Spiegel ("L'espill"), escultura de Jaume Plensa

Sempre em va fer gràcia aquella entrada de Víctor Pàmies sobre la perdurabilitat dels blogs, que, a cinc anys vista, pronosticava que Vent d Cabylia continuaria existint en el 2014. A bou passat, en efecte, ací estem, ja quasi en el 2016, a pesar que més de la mitat dels companys de blogosfera que hi havia en aquella llista de 30 hagen desaparegut a dia de hui. I per ací, evidentment, el ritme ha baixat enormement, de fer més de 100 posts a l'any a fer-ne 20, però, cabut que és un, no abandonarem, mientras el cuerpo aguante, i encara som jóvens, xe! Mantindre un blog servix per a moltes coses i una d'elles és fer memòria, cosa que en el meu cas és encara més útil, ja que dec ser un dels historiadors amb menys memòria (personal) que hi ha en el món. Memòria històrica tota la que vullgau, però la pròpia meua ben poqueta (a no ser que me la recorden...).

Així, mirant arrere, puc saber que si pel desembre de fa nou anys encara passava algunes temporades a cals meus pares mirant la tele ajocat en el sofà, fa sis anys me'n recordava d'una cançó popular valenciana que ara m'he adonat que la meua filla encara no coneix, en fa cinc estava intentant acabar la tesi i n'avançava alguns resultats, així com la voluntat d'anar algun dia a Oxford amb un projecte postdoctoral, en fa quatre collia els fruits de la tesi ja feta en forma de premis, en fa tres anunciava -de manera impossible de saber per a qui no ho sabera ja, és a dir, per a ningú- que em casaria amb Ana a Formentera al cap d'uns mesos, en fa dos ja parava per Oxford, atrafegat amb mil faenes acadèmiques, i l'any passat tenia el goig de presentar la meravellosa novel·la de Maria Folch, una de les novetats del darrer projecte al qual em sumava, el de Llibres de la Drassana. Finalment, enguany, en la mateixa línia, m'ha pegat per fer balanç, però balanç, evidentment, del 2015. Un any que, com deia en fa mig, s'ha distribuït, precisament, entre la faena editorial, la faena de divulgació i la faena acadèmica. 

Sobre Drassana poc més a dir que el que supose que la majoria de vosaltres aneu veient i llegint per les xarxes i els mitjans. Més content no puc estar de poder ajudar a publicar llibres tan bons, complets i gojosos -per unes o altres raons- com les darreres novetats que acabem de traure per Nadal: Il·lustres valencians il·lustrats, La nova guia de València, Houses from el Cabanyal, Amunt! L'apassionant història del València CF -la primera història del club en valencià-, Clapir. El crit de la Historia, Los 16 peldaños. El laberinto de Ceira -un best-seller valencià en tota regla-, El cas Forlati. L'home que volia ser Marlowe o el Lletraferit #06 -amb un especial sobre pilota valenciana, en uns moments en què s'albira un cert panorama de canvi en el nostre esport nacional-. Igualment, no puc estar més agraït de la rebuda que ha tingut entre els lectors Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians, que en huit mesos ha arribat a la segona edició -i això que la primera era llargueta-. En definitiva, tot i les enormes dificultats que presenta el sector editorial valencià -perquè, en termes generals, la societat i bona part del mateix sector del llibre encara no l'acompanya-, llarga vida a Llibres de la Drassana. Espere que d'ací cinc anys també continua viva i amb bona salut!

Pel que fa a la divulgació, també he d'agrair a la revista Plaza, a Levante-El Mercantil Valenciano i al seu suplement cultural Posdata per interessar-se per la història valenciana i voler que els prepare textos amb una periodicitat més o menys mensual, amb temes tan diversos com les dones represaliades durant la Guerra Civil, la figura política del Blasco Ibáñez republicà i revolucionari, l'intent d'alçament morisc de 1570 al regne de València, l'arquitecte dels més de 600 edificis Javier Goerlich, el dibuixant Enric Pertegàs, la història de l'ortografia catalanovalenciana, els esclaus valencians de Hitler, la visita de Raimon a la Casa de València en Mèxic en plena dictadura franquista o l'acabada de descobrir amant alzirenya de Jaume I. Així mateix, també he d'agrair al diari Valencia Plaza que confie en la mateixa tasca de divulgació històrica valenciana, però feta, a més a més, en valencià, la llengua que, de fet, parlaven la major part dels seus protagonistes.

Finalment, pel que fa a qüestions acadèmiques, per fi enguany he aconseguit, d'una banda, publicar en la principal revista espanyola d'història política amb un article sobre els orígens del concepte historiogràfic de "pactisme" i, d'una altra banda, coordinar un dossier sobre diplomàcia i parlaments en la Corona d'Aragó baixmedieval en una revista anglosaxona, editada per la University of California concretament. Les participacions en congressos acadèmics també han sigut profitoses, ja siga en l'International Medieval Congress de Leeds parlant igualment de parlaments medievals, en el col·loqui de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes sobre correspondència municipal, en la Rural History Conference enguany celebrada a Girona sobre ramaderia o en el col·loqui sobre les investigacions fiscals en l'Occident medieval dels darrers 20 anys que va tindre lloc a Barcelona fa un parell de mesos. Ha sigut també un any de preparació de dos llibres que, si tot va bé, es publicaran en breu, durant la primera mitat del 2016: la traducció al castellà que he fet per a Publicacions de la Universitat de València de The Making of Polities. Europe, 1300-1500, una obra del professor anglés John Watts, que al meu entendre és essencial per a fer avançar la comprensió de la història política baixmedieval a casa nostra, i Els valencians, des de quan són valencians?, una investigació que editarà Afers sobre els orígens remots de la nostra identitat col·lectiva entre els segles XIII i XIV. Són fruits també de la meua estada de dos anys a Oxford, que va acabar en març d'enguany i que ha sigut preludi a la meua incorporació com a investigador per un any al Departament de Dret de la Universitat Pompeu Fabra -on, a més a més, intervindré en la docència d'un parell d'assignatures a partir de gener-.

Per si fóra poc, enguany és, evidentment, l'any del canvi polític valencià, el canvi del qual s'ha parlat tant en els vora deu anys de vida d'este blog. Un canvi cap al progressisme i cap al valencianisme, tant en la ciutat de València com en el País Valencià. Fa temps que no parle ací de política. Fins i tot fa temps que tampoc ho faig en la Tribuna de la Fundació Nexe. Justament des d'abans de les eleccions del maig passat. A l'espera de més avanços i més aclariments necessaris en la política espanyola, les sensacions són bones i esperem que continuen avançant -que ja han passat més de sis mesos de la constitució dels nous governs i en alguns àmbits encara no hi han novetats!-. D'una altra banda, quant al valencianisme en concret, més enllà de les qüestions de partits -que són fonamentals, clar-, hem de pensar sempre que la nostra és una carrera de fons. Ara recollim els guanys (més complets o menys) de la primera generació llarga de valencianistes que han treballat des de la Transició fins ací i ara toca treballar durant una altra llarga generació. De com fem les coses dependrà que d'ací dos o tres dècades hagem avançat de manera considerable o no (ja sé que és molt de temps, però un no pot evitar tindre mentalitat d'historiador...).

Siga com siga, no ens queda una altra que continuar pencant, com fem quasi tots els que ens estimem el país de veres. I continuar disfrutant de la vida, evidentment, com podem fer els que tenim la sort d'estar al costat dels nostres i (ni que siga la major part del temps) a casa, en el meu cas en eixa València que no s'acaba mai. Salut i felicitat a tots els que llegiu açò i esperem que 2016 ens porte a tots coses encara més bones, segons les desitge cadascú. Bon any!

En el València Vibrant de 2015, amb la més guapa i llesta del lloc... (Foto: Vicent Molins)