dijous, 21 de gener del 2016

Entre Espanya i Catalunya: l'etern debat?


Pavelló de Catalunya en la III Fira del Llibre de Mèxic de 1944
Sempre he pensat que la producció cultural de l'exili espanyol en els anys 40 i 50 tingué un paper fonamental en la configuració del nou valencianisme que cristal·litzà durant la postguerra, amb uns pressupòsits hegemònics diferents al valencianisme anterior (que era, en general, més divers i més estrictament valencianista). No debades, el primer article de Joan Fuster sobre la qüestió nacional valenciana, "València en la integració de Catalunya" -que anunciava les que serien les seues principals línies mestres posteriors-, es publicà en 1950 en una revista catalana de l'exili mexicà: La Nostra Revista. Segurament en eixe intercanvi amb els exiliats, juntament amb la pròpia formació intel·lectual del mateix Fuster que tan bé ha analitzat Ferran Archilés, es troben les claus del seu pensament nacionalista. Si algú vol estudiar amb detall les relacions entre els pensadors catalans, valencians i balears de l'exili i de la península pel que fa a la qüestió valenciana, ja té tema de tesi doctoral...

Ara, però, simplement volia mostrar una anècdota que s'explica precisament en una d'eixes revistes de l'exili. Es tracta de Per Catalunya, editada entre els mesos de juny i octubre de 1945 -tot just després de la derrota dels alemanys i italians en la Segona Guerra Mundial- per una colònia de periodistes i escriptors catalans residents a Niça. L'anècdota explicada, no obstant això, feia referència a una situació viscuda a Mèxic l'any anterior, en 1944, quan Catalunya havia participat com a convidada amb un pavelló en la III Fira del Llibre celebrada a la capital federal del país. L'explicava, en concret, el periodista català Lluís Aymamí, que feia una breu crònica d'aquell esdeveniment, amb el qual es pretenia mostrar "una part del patrimoni espiritual de Catalunya" i, també, "atenuar en els cors catalans l'enyorament de la terra nadiua" [ací teniu el text complet en pdf, en les pàgines 9 i 10 de la revista].

Hi havia per a tots els gustos, des d'un exiliat barceloní al qual se li humitejaven els ulls en contemplar fotografies de la seua ciutat fins a un mestre mexicà que pogué carregar-se d'arguments en favor de la consideració del català com a idioma en els debats sobre la qüestió que encara es mantenien. Ara bé, segons deia el periodista, "una de les coses que donà origen a més discussions -i no precisament entre mexicans- fou el mapa lingüístic que figurava en un dels recons del Pavelló". És el que he adjuntat dalt, amb la representació unida del Rosselló, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Per exemple, a "quatre noies espanyoles" (segurament catalanes) els "semblaven uns límits exagerats", ja que a banda de "Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona" també s'hi afegien "València i Mallorca" i una franja al nord que no sabien ben bé què era. Una d'elles, però, recordava que "quan entràrem a França, la gent d'allà parlà el català", és a dir, que quan havien travessat la frontera vers l'exili en 1939 havien constatat per primera volta que en el Rosselló parlaven la seua llengua.

El mateix mapa encara originà una altra discussió, com no, entre valencians. Em limitaré, en relació amb això, a transcriure el que escrigué Lluís Aymamí sobre l'afer: "Sobre aquest mateix tema s'originà una forte discussió entre dos valencians. Un d'ells protestava per considerar el mapa com una expressió imperialista de Catalunya. No hi havia manera que es posessin d'acord. Finalment, l'altre interrompé el seu contraopinant: —Mira, che, no diguis més tonteries. Fa mitja hora que discutim, i com parlem? —Doncs, che, en valencià. —Veus? T'entenen a Barcelona quan parles així? —Sí. —T'entenen a Madrid o a Sòria? —No.—Doncs això vol dir aquest mapa, que és molt més verídic que els mapes que incloen València, Catalunya i Balears entre les terres de parla castellana. Això sí que és imperialisme!". Tan "senzill" i tan "complicat" com tot això... 

Un tema que continuem debatent encara hui, més de 70 anys després i en unes condicions totalment diferents a les de l'exili dels anys 40. D'una banda, la tendència del nacionalisme català a fer seues, sense massa miraments, les manifestacions històriques i culturals dels territoris de la resta del domini lingüístic i, d'una altra banda, la tendència de  molts valencians a rebel·lar-se de primeres contra això, però sense haver-se plantejat abans que l'encaix dins d'Espanya és també el complicat fruit d'un altre nacionalisme, el castellanoespanyol (de matriu cultural diferent, a més a més). La solució des d'un punt de vista valencianista és al meu parer evident (tot i que gens senzilla d'aplicar): centrar-nos, en primer lloc i per damunt de moltes altres coses, en la identitat valenciana, en fer país (valencià), sense negar, tanmateix, els evidents lligams culturals amb catalans i balears (especialment entorn d'una cosa tan fonamental i cabdal com és la llengua). Però tampoc cal negar els evidents lligams històrics, polítics i culturals amb la resta d'Espanya, uns lligams, això sí, que mai haurien de passar per la submissió a la qual estem sotmesos en molts aspectes els valencians ara com ara.  

4 comentaris:

Unknown ha dit...

La relació amb els altres ha de ser d'igual a igual. Mai sotmès, i el que s'expressa en este article és important. Lo valencià que li fa vore a l'altre que parla la mateixa llengua i que són iguals en moltes coses als catalans, mallorquins i rossellonesos (i no ho diu, però igual als catalanoparlants de l'Aragó i també als andorrans i algueresos). Els lligams amb la resta del que alguns han dit Països Catalans (terme, per cert, encunyat pel gran Fuster, sense ser, precisament imperialista) han de ser de normalitat, i no crec que ningú al Principat vulga ser més que un valencià o d'un altre lloc. El trist de tot això és que se n'ha fet un problema per a guanyar vots dins del País Valencià.
En canvi, són figues d'un altre paner el que pensen molts espanyols sobre les llengües perifèriques. I no ens enganyem. Hi ha lligams històrics amb la resta de l'Estat, però també amb Itàlia, i no som italians , i amb França, i no som francesos. Les relacions se fan i es desfan, depenent de les circumstàncies. Si a Espanya se'ns volgués tal com som, i això inclou la llengua, amb el respecte ple que es mereix la mateixa, segurament no tindríem este problema. En canvi, la llengua pareix que siga de segona (la nostra), com també la nostra capacitat de decisió sobre els impostos que es recapten i sobre les infraestructures que es fan. Si poguéssem decidir sobre tot això i canviés de veritat l'estructura de l'Estat, segurament estaríem tots molt millor i ningú no es voldria separar (en una situació similar a Suïssa, per exemple). Este problema, que s'ha anat aguditzant amb els anys, i que alguns, bastants, veuen només solucionat si ens separem, no existiria si existís un ple respecte,
acceptant els altres tal com són, sense imposicions de cap tipus.
Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

No puc estar més d'acord

Unknown ha dit...

Molt bon article. Malauradament encara hi ha molta gent que pensa més amb el fetge que amb el cervell. Però anem a poc a poc.

Anònim ha dit...

Quant de trellat, Vicent.