dilluns, 25 de desembre del 2017

El fenomen d'"Els parlars valencians"

Vicent Beltran Calvo i Carles Segura-Llopes, Els parlars valencians, Publicacions de la Universitat de València, 2017 
(Foto: Laura Díaz Sabater)

No recorde exactament qui va ser... Em sona que Josep Palomero, encara que seria més lògic que fóra Antoni Ferrando, però un acadèmic de la llengua em va comentar farà cosa d'un any i mig que dos professors de la Universitat d'Alacant, el callosí Vicent Beltran i l'alacantí Carles Segura, estaven preparant un immens estudi conjunt sobre les diverses maneres de parlar dels pobles valencianoparlants, des de ben al nord fins a ben al sud, de Vinaròs a Guardamar. I em va paréixer una cosa colossal, d'una importància cabdal i d'una potencialitat bestial, que suposava, a més a més, que estaria molt ben feta, ja que si més no en ocasions anteriors havia tingut oportunitat de consultar els bons treballs de Vicent Beltran, per exemple, en el seu llibre sobre El parlar de Benissa, el seu article sobre els malnoms dels pobles de la Marina (que va donar base a un dels posts més llegits d'este blog) o la seua tesi doctoral sobre El parlar de la Marina Alta

Uns mesos més tard, pel novembre de 2016, m'ho va confirmar el mateix Vicent Beltran, a qui vaig tindre el gust de conéixer a Monòver, el seu lloc de residència, on vaig anar amb Ferran Esquilache a presentar Fer Harca (2). Més històries medievals valencianes (Llibres de la Drassana, 2016) i Els valencians, des de quan són valencians? (Afers, 2016). I vaig aprofitar per a dir-li allò mateix: que sonava a projecte magne i que frisava per tindre'l a les mans. Però de fet, segons em va explicar, tot i que era cert que tenien previst publicar-lo al llarg de l'any següent, encara estaven fent els darrers retocs i fins i tot vaig poder fer de mitjancer per ajudar-los a trobar un comunicant de la zona meridional de la ciutat de València, on els havia costat trobar el perfil de parlants que buscaven per tal d'ajustar-se a la metodologia científica d'eixa classe d'estudis filològics: persones majors de 70 anys, amb pares i avis (almenys sempre per la part materna) del mateix lloc al qual pertany el seu parlar. Caldria esperar un poquet més, doncs...

I la meua expectativa interior no va deixar de créixer en conéixer, a finals d'abril del 2017, que el treball ja estava acabat i havia rebut el Premi de Lexicografia i Onomàstica Joan Coromines de l'Institut d'Estudis Catalans. No obstant això, amb la preparació de les noves classes que havia de començar enguany a la Universitat Jaume I de Castelló me'n vaig oblidar un poc, fins que el mateix Vicent em va informar a finals de setembre que havia eixit el llibre, publicat per la Universitat de València. A corre-cuita el vaig demanar a la seua llibreria en línia, però per un seguit de malentesos no el vaig rebre fins al dijous 19 d'octubre i llavors, quan vaig començar a fullejar-lo i a comprovar que, en efecte, era una meravella, una obra amb la qual havia somiat tota la vida, que no només explicava les característiques de les diferents varietats del valencià, sinó que a més a més dedicava capítols específics als diversos parlars de frontera i als principals trets fonètics, morfosintàctics i lèxics que caracteritzaven els uns i els altres, no vaig poder més que tindre ganes de compartir aquella immensa troballa mitjançant un post de facebook, en el qual incloïa alguns dels mapes més interessants i cridaners del seu annex final:

Un dels posts més compartits i comentats del meu mur de facebook

I llavors va succeir una d'eixes meravelloses coses que permeten les xarxes socials i les noves tecnologies sense la intermediació dels grans mitjans o els poders fàctics: la interconnexió immediata i d'un creixement exponencial entre els interessats en un determinat fet social, polític o cultural. En un parell de dies el post tenia vora 1.400 m'agrades, 1.000 comparticions i 150 comentaris i havia generat un fum d'intervencions a twitter (i supose que bona cosa de comparticions per whatsapp). Em limite a transcriure ací alguns d'eixos comentaris de les xarxes: "Ooooh! Quin tresor per als parlars valencians!", "Aquest mes, sí o sí, ha de caure 'Els parlars valencians'. Em pareix llibre totalment necessari", "'Fascinat estic amb 'Els parlars valencians' de V. Beltran i C. Segura. Obra magna", "Alguna cosa no he fet bé en la vida quan a Twitter em fan més espòiler d''Els parlars valencians' que de 'Joc de trons'", "M'he comprat en línia el llibre 'Els parlars valencians': no en queden i no m'arribarà fins a, com a mínim, d'ací a 10 dies. Plore", "El vull ja", "Lo de los mapas, brutal", "Fa por de tant com impressiona", "El meu aniversari, el 2 de Novembre. Besissss", "No pot faltar a la meua biblioteca. Enhorabona als autors", "Els actuals Alcover-Moll, deixant de banda la devoció religiosa", "Mo l'haurem de crompar", "Mira qué curioso, me mola!", "Cuando te digo que hablo suecano, no lo digo en broma", "La resposta a moltes de les nostres converses!", etc.

A més a més, en consonància amb les reaccions a les xarxes i amb la qualitat del llibre, es va produir un fet encara més important: la gent va començar a demanar-lo en línia i en a penes uns dies es va exhaurir la primera edició (atés que, com sol ser habitual en els estudis universitaris, a priori centrats en el món acadèmic, les tirades solen ser prudencialment curtes). Per si fóra poc, providencialment al cap de dos setmanes se celebrava la Plaça del Llibre en Valencià de València, amb les noves condicions que té des de l'arribada del canvi polític, és a dir, instal·lant-se a la plaça de l'Ajuntament de la capital i amb el suport ferm de les institucions. I -oh, per això són importants estes coses, que catalitzen les sinergies i visibilitzen els fenòmens!- el llibre es va presentar a València davant d'un nombrós públic, la gent va acudir a buscar-lo específicament i es va convertir en el títol més venut en termes absoluts de tota la fira. En línia amb això, aquells dies de visibilització pública del llibre també van deixar la seua petjada a la xarxa: "Tothom parla d'aquest llibre!", "Visitar #LaPlaça2017 i firar-te 'Els parlars valencians" de #Carles Segura i #VicentBeltran. És un dels best-sellers d'enguany! #SócMainstream", "M’he comprat ‘Els parlars valencians’ i estic xalant com una serda", "Ara que tinc 'Els parlars valencians', el poble té el poder!", etc.

Així, un llibre acadèmic de lingüística, publicat per una editorial universitària, va acabar esdevenint un dels best-sellers del panorama literari en valencià de l'any. I les presentacions van continuar: a la Casa de Cultura d'Altea, a la Plaça del Llibre en Valencià d'Alacant i finalment, el divendres 1 de desembre de 2017, a la Casa de Cultura de Monòver, lloc de residència, com he indicat adés, del mateix Beltran. I llavors va succeir una d'eixes altres "meravelloses" coses que permet esta època de postveritat, impunitat de la baixesa intel·lectual i descarament de l'antivalencianitat practicada per una part important de la nostra dreta política: el portaveu del Partit Popular de Monòver, Lorenzo Lorenzo, va demanar la retirada del suport municipal a l'acte, bo i acusant l'Ajuntament d'"amparar a entidades independentistas catalanas para actividades de adoctrinamiento ideológico que han destrozado las vidas de miles de catalanes y españoles con su intento de separar España en el mayor desafío que ha sufrido la democracia". L'argumentació que hi havia darrere recordava a la "seqüència lògica" de la persecució de bruixes de la pel·lícula aquella dels Monty Python: l'estudi tenia un premi de l'Institut d'Estudis Catalans, una institució que havia impulsat una sèrie de debats sobre "Qüestions d'estat. Reflexions per al país de futur" juntament amb Òmnium Cultural, el president de la qual estava -i està- en presó per un presumpte delicte de sedició, ergo la presentació del llibre era un acte en favor de la independència de Catalunya i dels Països Catalans, que s'havia de prohibir perquè "rompe con la alianza de los demócratas españoles". Xe, i tan a gust que es va quedar l'home...

Un poble reaccionant contra l'apologia de la incultura i la intolerància

Però, malgrat la forta polèmica generada durant els dies previs a la presentació, tant la reacció de l'alcalde socialista Natxo Vidal com la del poble de Monòver va ser, com veieu ací dalt, sensacional: "On jo veig deu maneres de dir 'cuscanelles', el PP de Monòver veu una amenaça independentista. On jo veig deu maneres distintes de dir 'roses', el PP de Monòver veu 'un tremendo daño a muchos españoles'". I sí, la Casa de Cultura es va omplir amb més de 200 persones per a escoltar la magnífica i magistral intervenció de Vicent Beltran i Carles Segura, fruit d'anys i anys d'esforçat treball per a conéixer totes les variants tradicionals dels parlars valencians (qui pot ser tan cafre de voler anar en contra d'una faena així...?). I és que, com expliquen ells mateixos en les presentacions, el seu interés i la seua tasca es remunten a fa dècades, quan ja de menuts anotaven les paraules i expressions que els sorprenien (Vicent, per exemple, davant l'estranyesa de sentir parlar els seus companys d'escola taberners o Carles, en créixer en una família valencianoparlant d'Alacant, davant un context regressiu de la llengua a la ciutat). No debades, tots dos van acabar doctorant-se en Filologia, amb sengles tesis sobre el parlar de la Marina Alta, com s'ha dit, i sobre el del Baix Vinalopo, i finalment, després d'altres estudis semblants, van llançar-se a fer el titànic treball d'abastar tot el territori valencià, mitjançant  llargues enquestes a més de 3.000 informants d'uns 300 pobles valencians (mentre que els vora 100 municipis valencianoparlants més que hi ha els van cobrir mitjançant la bibliografia existent). 

Afortunadament, l'intent d'incident de Monòver va quedar en una trista anècdota i tot eixe immens esforç i treball per la nostra llengua ha continuat veient-se recompensat, per exemple, amb notícies i entrevistes en els mitjans de comunicació, com "Las 1.000 'roses' del valenciano" (de Toni Teruel en l'Información), "'Els parlars valencians', el best-seller sobre diversitat lingüística" (d'Anna Boluda en InfoUV) o "Conéixer la llengua és una forma de valorar-la" (de Guillermo Gabarda en El Mundo). I les previsions de venda per a estes festes de Nadal semblen també ben prometedores (o almenys en el meu entorn l'interés continua ben viu i conec bona cosa de gent que l'ha comprat i el regalarà aprofitant les dates). Un fet que, sens dubte, ajudarà a aconseguir un dels propòsits fonamentals del llibre, segons apuntaven els mateixos autors en la darrera de les entrevistes citades: "Augmentar, ni que siga una miqueta, l'ús de la llengua, tant dels que la consideren seua com dels que els encantaria adoptar-la com a segona llengua. Conéixer-la és una excel·lent manera de valorar-la. Dignificar-la és una manera preciosa de fomentar-la". 

Presentació d'Els parlars valencians en la Plaça del Llibre de València, 
amb la introducció del professor de la Universitat CEU Cardenal Herrera Vicent Garcia Perales

I arribats en este punt podem preguntar-nos el perquè de les causes de l'èxit de l'obra de Beltran i Segura, Els parlars valencians. En este sentit, a banda de ser, com s'ha indicat, un treball molt ben fet, exhaustiu i impressionant, una obra magna per la seua ambició i els seus resultats, pareixen combinar-se també altres dos grans factors. En primer lloc, que, a pesar dels pesars, malgrat totes les adversitats per a continuar reproduint els trets que han particularitzat històricament els valencians, estos continuen tenint vigència: continuen identificant a molts dels habitants del territori valencià, que seguim reconeixent-nos en ells i sentint-nos part d'un grup únic, propi, particular i amb personalitat diferenciada dins del món. I, en conseqüència, tenim molt d'interés en eixos trets distintius que ens han fet i ens fan ser el que som: en la nostra gastronomia, els nostres paisatges, el nostre folklore, la nostra història i, evidentment, la nostra llengua històricament majoritària (que en l'actualitat és la llengua familiar de vora dos milions de valencians i és parlada, com a mínim, per la mitat dels habitants del territori, segons la darrera enquesta d'ús i coneixement del valencià, de 2015). No és debades, per exemple, que Pep Botifarra s'haja convertit en tot un fenomen popular o que els llibres més venuts del panorama editorial valencià -a banda dels de públic infantil i juvenil- siguen precisament els de cuina, paisatges o divulgació històrica valenciana.

A més a més, en segon lloc, una de les principals potencialitats del llibre és que conjuga la unitat del valencià (estudiat com a llengua històrica de la part valencianoparlant del territori valencià) amb tota la seua gran varietat (analitzada zona a zona, comarca a comarca i, literalment, poble a poble). I això, que enllaça directament amb eixe interés pels trets distintius dels valencians, es veu reflectit en una eina visual de primera magnitud: els mapes a color. Són, sens dubte, l'element més cridaner del llibre de cara a la seua divulgació entre el gran públic; sense ells, per exemple, per molt que s'hagueren explicat les seues bondats, mai s'haguera arribat al mateix nivell de repercussió del llibre per les xarxes. I és que, com va argumentar magistralment Michel Houellebecq en El mapa i el territori (Edicions 62, 2010), ben sovint és més important el mapa (la conceptualització i la visibilització) que el mateix territori en si (la matèria, la realitat). Quan els dos s'ajunten, és a dir, quan es produïx la conceptualització i visibilització d'una matèria ben real, sentida a més a més com a pròpia pels elements diversos que l'integren, la combinació resulta sublimadora. És per això, per exemple, que les siluetes dels països esdevenen tan fàcilment símbols nacionals, com recorda Rafael Company en la introducció del seu esplèndid llibre Cartografia, ideologia i poder (PUV, 2014). En este cas, per si fóra poc, acaben coordinant-se la representació d'una llengua sentida com un dels elements distintius de la major part dels valencians amb la representació de la seua gran varietat, sempre intuïda però poques vegades visualitzada i copsada amb tanta claredat. 

Tot plegat, eixos poden ser alguns del motius que coadjuven a explicar el fenomen que han desfermat els professors Beltran i Segura amb el seu aclaparador estudi sobre Els parlars valencians. I si encara no el teniu, ja sabeu: compreu-lo per a vosaltres o per a regalar, demanant-lo en llibreries o per internet, que seran 24 eurets molt ben invertits. I per a fer-vos goleta, si és el cas que no el teniu, vos deixe ací alguns dels mapes que ja van circular per les xarxes i algun de nou (en el llibre n'hi ha encara molts més), així com d'altres corresponents a treballs anteriors dels mateixos autors (sobre els parlars de la Vall dels Alcalans -Torís, Montserrat, Montroi, Real de Montroi, Llombai, Catadau i Alfarb- i Carlet), de Vicent Beltran a soles (sobre les Valls del Vinalopó -Petrer, Novelda, Monòver, la Romana, l'Alguenya, el Fondó de les Neus, el Fondó dels Frares- i el Carxe) i de Beltran i Teresa Herrero (sobre la Marina Alta i la Baixa -amb 51 municipis-); com voreu, el treball de fons és immens i d'un interés inacabable. A més a més, també afig a continuació la gravació de tres de les presentacions que han fet, les d'Alacant, Altea i Monòver, en les quals podreu comprovar que són un autèntic espectacle, adequades, a més a més, al parlar del poble al qual es traslladen. En este sentit, si esteu interessats a dur-los al vostre municipi, el seu correu electrònic és ben fàcil d'aconseguir (ací i ací)... A disfrutar del coneixement de la nostra llengua!








Dialectes del valencià (V. Beltran i C. Segura, Els parlars valencians, PUV, 2017)

Cosquerelles (V. Beltran i C. Segura, Els parlars valenciansPUV, 2017)

Creïlla (V. Beltran i C. Segura, Els parlars valenciansPUV, 2017)

Roses (V. Beltran i C. Segura, Els parlars valenciansPUV, 2017)

Pimentó (V. Beltran i C. Segura, Els parlars valenciansPUV, 2017)

Açò (V. Beltran i C. Segura, Els parlars valenciansPUV, 2017)

Darrere (V. Beltran i C. Segura, Els parlars valenciansPUV, 2017)

Teuladí (V. Beltran i C. Segura, Els parlars valenciansPUV, 2017)

A / En, en funció locativa (V. Beltran i C. Segura, Els parlars valenciansPUV, 2017)

Encisam (V. Beltran i C. Segura, Els parlars valenciansPUV, 2017)

Ametla (V. Beltran i C. Segura, Els parlars valenciansPUV, 2017)

Ens n'anem / Vos n'aneu (V. Beltran i C. Segura, Els parlars valenciansPUV, 2017)

Jo muir (V. Beltran i C. Segura, Els parlars valenciansPUV, 2017)

Que tinguem / Que diguem (V. Beltran i C. Segura, Els parlars valenciansPUV, 2017)


Arrel / Albergínia (V. Beltran i T. Herrero, Atles Lingüístic de la Marina, IECMA, 2011)

Genoll / Obert (V. Beltran i T. Herrero, Atles Lingüístic de la Marina, IECMA, 2011)

Amb (V. Beltran i T. Herrero, Atles Lingüístic de la Marina, IECMA, 2011)

Batecul (V. Beltran i T. Herrero, Atles Lingüístic de la Marina, IECMA, 2011)

Vitet (V. Beltran i T. Herrero, Atles Lingüístic de la Marina, IECMA, 2011)

Coqueta (V. Beltran i T. Herrero, Atles Lingüístic de la Marina, IECMA, 2011)

Cosquerelles (V. Beltran i T. Herrero, Atles Lingüístic de la Marina, IECMA, 2011)

Crus (V. Beltran i T. Herrero, Atles Lingüístic de la Marina, IECMA, 2011)

Esgarrifar, esmussar (V. Beltran i T. Herrero, Atles Lingüístic de la Marina, IECMA, 2011)

Braç esquerre / Mà esquerra (V. Beltran i T. Herrero, Atles Lingüístic de la Marina, IECMA, 2011)


Remenar / Rosetes (V. Beltran i T. Herrero, Atles Lingüístic de la Marina, IECMA, 2011)

Espencat / Mullador, fregitori (V. Beltran i T. Herrero, Atles Lingüístic de la Marina, IECMA, 2011)


Ortiga (V. Beltran i T. Herrero, Atles Lingüístic de la Marina, IECMA, 2011)

Presó, processó / Cervesa (V. Beltran i T. Herrero, Atles Lingüístic de la Marina, IECMA, 2011)

Renyar (V. Beltran i T. Herrero, Atles Lingüístic de la Marina, IECMA, 2011)

Roig / Sambori (V. Beltran i T. Herrero, Atles Lingüístic de la Marina, IECMA, 2011)

Sencer / Bescoll (V. Beltran i T. Herrero, Atles Lingüístic de la Marina, IECMA, 2011)

Prenem / Sàpia (V. Beltran i T. Herrero, Atles Lingüístic de la Marina, IECMA, 2011)

Serrell (V. Beltran i T. Herrero, Atles Lingüístic de la Marina, IECMA, 2011)

Ximenera, fumeral (V. Beltran i T. Herrero, Atles Lingüístic de la Marina, IECMA, 2011)


Cosquerelles (V. Beltran i C. Segura, El valencià de Torís. El parlar de la Vall dels Alcalans, Ajuntament de Torís, 2007)

Cridar (V. Beltran i C. Segura, El valencià de Torís. El parlar de la Vall dels Alcalans, Ajuntament de Torís, 2007)

Ens n'anem (V. Beltran i C. Segura, El valencià de Torís. El parlar de la Vall dels Alcalans, Ajuntament de Torís, 2007)

Nuet (V. Beltran i C. Segura, El valencià de Torís. El parlar de la Vall dels Alcalans, Ajuntament de Torís, 2007)

Obrir, obert (V. Beltran i C. Segura, El valencià de Torís. El parlar de la Vall dels Alcalans, Ajuntament de Torís, 2007)

Ortiga (V. Beltran i C. Segura, El valencià de Torís. El parlar de la Vall dels Alcalans, Ajuntament de Torís, 2007)

Parot (V. Beltran i C. Segura, El valencià de Torís. El parlar de la Vall dels Alcalans, Ajuntament de Torís, 2007)


Sambori (V. Beltran i C. Segura, El valencià de Torís. El parlar de la Vall dels Alcalans, Ajuntament de Torís, 2007)

Batecul (V. Beltran, El parlar de les Valls del Vinalopó i del Carxe, CELV, 2008)

Xafardejar (V. Beltran, El parlar de les Valls del Vinalopó i del Carxe, CELV, 2008)

Drap (V. Beltran, El parlar de les Valls del Vinalopó i del Carxe, CELV, 2008)

Ensurt (V. Beltran, El parlar de les Valls del Vinalopó i del Carxe, CELV, 2008)

Esgarrifar, esmussar (V. Beltran, El parlar de les Valls del Vinalopó i del Carxe, CELV, 2008)

Mandonguilla (V. Beltran, El parlar de les Valls del Vinalopó i del Carxe, CELV, 2008)

Mon germà, mon cosí, mon cunyat (V. Beltran, El parlar de les Valls del Vinalopó i del Carxe, CELV, 2008)

Pimentó (V. Beltran, El parlar de les Valls del Vinalopó i del Carxe, CELV, 2008)




Ortiga (V. Beltran, El parlar de les Valls del Vinalopó i del Carxe, CELV, 2008)




Sambori (V. Beltran, El parlar de les Valls del Vinalopó i del Carxe, CELV, 2008)

Rata penada (V. Beltran, El parlar de les Valls del Vinalopó i del Carxe, CELV, 2008)