Hui parle a l'Informatiu de com el franquisme féu tabula rasa en una societat, com la de la ciutat de València, on predominaven les idees d'esquerres i de progrés. I no només féu tabula rasa, sinó que deixà un punt de partida, de manca de cultura democràtica, que encara ens pesa, tant a la capital valenciana, com al conjunt d'Espanya. Però, al cap i a la fi, això ha de ser un al·licient per continuar ferms en la lluita per una societat més equilibrada i més justa.
Número extra de La Chala en 1931, Editorial Carceller, València
Els estudiosos de les Falles coincideixen en una cosa. Hi ha un abans i un després de la Guerra Civil espanyola. Una festa mordaç, irreverent i catàrtica fou domesticada i modelada al gust i la conveniència de les noves autoritats nacionalcatòliques. L’ofrena religiosa passà a ser l’acte central, es prioritzà l’estètica sobre el contingut i el món faller, com qualsevol altre col·lectiu públic, passà a ser dominat pel conservadorisme adepte a la dictadura. El mateix destí tingué la premsa satírica valenciana, que havia mantingut durant més d’un segle una llarga tradició d’insolència i crítica contra el poder, tallada de soca-rel per la victòria franquista. El fet simbòlic d’esta tràgica desfeta fou l’afusellament de Vicent Miquel Carceller, l’editor entre 1909 i 1938 dels setmanaris anticlericals i antimonàrquics La Traca, La Sombra i La Chala, el primer dels quals, en la seua versió castellana, arribà a ser la revista més llegida de tota l’Espanya republicana, amb 500.000 exemplars.
A Carceller el condemnaren a mort per fer sàtira política. Volgueren esborrar, fins i tot, la seua petjada d’amor per València: enderrocaren les reproduccions del Micalet i les Torres dels Serrans que havia fet alçar amb material faller a La Canyada, molt a prop d’on l’executaren. I, com diu l’historiador Francesc Andreu Martínez Gallego, la por de la postguerra liquidà aquella vella tradició d’insolència satírica. La por, ben fundada, se l’engolí i la seua força social no s’ha tornat a recuperar. Una cosa semblant passà amb la tradició republicana, liberal i progressista de València, propugnada majoritàriament per les classes mitjanes i que dominà políticament la ciutat durant el primer terç del segle XX. Se n’ha parlat recentment, per exemple, d’un dels primers alcaldes de la Segona República, Agustí Trigo, un industrial farmacèutic d’orígens humils, inventor del TriNaranjus, i promotor, des del seu càrrec polític, d’un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia per al territori valencià.
Tot allò s’esfumà, com també el valencianisme reivindicatiu de dretes. I sobre la base del franquisme ‒no sobre les seues cendres, desgraciadament‒ es va construir el règim que ens ha dut fins on estem. Ha millorat la nostra qualitat de vida i ha intentat construir un Estat del benestar, però amb unes carències democràtiques ben evidents: guerracivilisme en potència, manca de cultura política, manca de respecte institucional, manca de canals de participació, etc. Segurament eixa és una de les raons per les quals molts dels nostres responsables polítics han governat i gestionat tan inconscientment durant els anys de bonança i ara tenim, globalment, tan poques vies col·lectives de resposta a la crisi. No debades, els principals països europeus en problemes, Grècia, Portugal i Espanya, eren dictadures fa una generació i mitja, a l’alçada de 1974. En qualsevol cas, prendre consciència de les raons històriques del nostre dèficit democràtic, no ha de ser una altra cosa que un al·licient.
Un al·licient per continuar la conscienciació progressista en tots els àmbits: a la política, a les festes, als mitjans de comunicació, a la vida cultural, a l’ensenyança, al teixit empresarial, al món associatiu i on siga. Són moltes les persones que abans de nosaltres han lluitat per un món millor, més lliure, sense injustícies, sense misèria i sense pors. I la millor forma de rendir-los homenatge és continuar la seua tasca, assumint que és ingent, però tenint clar que l’única forma de fer-ho és enfrontant activament, colze a colze amb la ciutadania, els reptes, les alegries i els problemes de la nostra societat.
A Carceller el condemnaren a mort per fer sàtira política. Volgueren esborrar, fins i tot, la seua petjada d’amor per València: enderrocaren les reproduccions del Micalet i les Torres dels Serrans que havia fet alçar amb material faller a La Canyada, molt a prop d’on l’executaren. I, com diu l’historiador Francesc Andreu Martínez Gallego, la por de la postguerra liquidà aquella vella tradició d’insolència satírica. La por, ben fundada, se l’engolí i la seua força social no s’ha tornat a recuperar. Una cosa semblant passà amb la tradició republicana, liberal i progressista de València, propugnada majoritàriament per les classes mitjanes i que dominà políticament la ciutat durant el primer terç del segle XX. Se n’ha parlat recentment, per exemple, d’un dels primers alcaldes de la Segona República, Agustí Trigo, un industrial farmacèutic d’orígens humils, inventor del TriNaranjus, i promotor, des del seu càrrec polític, d’un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia per al territori valencià.
Tot allò s’esfumà, com també el valencianisme reivindicatiu de dretes. I sobre la base del franquisme ‒no sobre les seues cendres, desgraciadament‒ es va construir el règim que ens ha dut fins on estem. Ha millorat la nostra qualitat de vida i ha intentat construir un Estat del benestar, però amb unes carències democràtiques ben evidents: guerracivilisme en potència, manca de cultura política, manca de respecte institucional, manca de canals de participació, etc. Segurament eixa és una de les raons per les quals molts dels nostres responsables polítics han governat i gestionat tan inconscientment durant els anys de bonança i ara tenim, globalment, tan poques vies col·lectives de resposta a la crisi. No debades, els principals països europeus en problemes, Grècia, Portugal i Espanya, eren dictadures fa una generació i mitja, a l’alçada de 1974. En qualsevol cas, prendre consciència de les raons històriques del nostre dèficit democràtic, no ha de ser una altra cosa que un al·licient.
Un al·licient per continuar la conscienciació progressista en tots els àmbits: a la política, a les festes, als mitjans de comunicació, a la vida cultural, a l’ensenyança, al teixit empresarial, al món associatiu i on siga. Són moltes les persones que abans de nosaltres han lluitat per un món millor, més lliure, sense injustícies, sense misèria i sense pors. I la millor forma de rendir-los homenatge és continuar la seua tasca, assumint que és ingent, però tenint clar que l’única forma de fer-ho és enfrontant activament, colze a colze amb la ciutadania, els reptes, les alegries i els problemes de la nostra societat.
