Un illenc homònim fa creïlles fregides (quasi tan bones com les valencianes!)Com en la cançó d'Aspencat, durant molt de temps no m'havia pogut llevar del cap la foto de Sant Francesc al cap de Barbaria en moto. Ara, però, he pogut substituir-la per una altra imatge: en bicicleta és molt millor! I si és a finals de maig, quan ja fa caloreta, però l'illa està mig buida i és moltíssim més barata ni et conte. Tot, excepte algunes construccions noves, continua igual: la solitud dels fars, el color pur de les aigües, la tranquil·litat dels pinars, les vistes impressionants, la simpatia de les sargantanes, la varietat de la fauna marina, els llocs -de roca o d'arena- on relaxar-se, la calma dels illencs, etc. I el mateix si parlem de gastronomia: l'allioli, les olives, el corder, el frit de polp, les herbes, el flaó...
I parlant de flaons, sempre he tingut una relació especial amb ells, tant a les Pitiüses com a Morella, els dos llocs on encara es fan estos pastissos tradicionals de formatge, tot i que amb receptes pròpies, que els confereixen propietats ben distintes. A les illes, com a postres que només taste quan vaig allà, els associe a les vacances, la llibertat i la frescor que li donen l'herba-sana i el formatge tendre de vaca amb què estan fets. A la capital dels Ports, com a dolç que preníem a mitjan matí en els mítics cursos de doctorat interuniversitari en història medieval de la Xarxa Vives, els vincule al fred, la germanor estudiantil i l'ànsia per aprendre, embolcallats pel brull i la canyella amb els quals estan fets.
I, en relació amb això, és a dir, en relació amb l'edat mitjana, fa ben poc he aprés que "flaó" era un mot d'ús corrent en aquella època, procedent del germànic flado (pastís, coca), del qual també prové la paraula moderna flam, a través de la forma francesa flan. I, el que és més curiós, un dels segells de la cancelleria dels reis de la Corona d'Aragó era anomenat flaó, segons es pot llegir en les Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Cerimoniós de 1344: En lo flahon volem esser servat que de la una part sia ymatge reyal en la manera de la bulla e entorn letres qui diran axí: 'Diligite iustitiam qui iudicatis terram et occuli vestri videant equitatem'. De l'altra part, cavaller ab corona en lo cap armat sobre cavall d'armes de nostre senyal real, expressada decentment, e letres entorn qui contenen tots nostres títols de regnes e de comtats. Val a dir, s'hi regulà la forma del segell, que era així:
D'esta manera, com que era el segell de cera més gran, que s'afegia -pendent amb cordons- als pergamins expedits per la cancelleria, també rebia el nom de flaó, pastís. Això és, deien el "pastís" per a referir-se al "segell gran". Com si hui en dia li diguérem als discos en vinil pizzes per la seua major grandària respecte als cedés. Així, podríem sentir frases com: "Teniu el darrer treball de Senior en pizza?" o "M'he comprat una pizza del 'Humitat Relativa' de Remigi Palmero. Una peça de col·leccionista!" Si més no, un fet lingüístic ben curiós, sobretot en ambients tan suposadament elevats com els d'una cancelleria reial de l'edat mitjana. Als nostres dies, per raons evidents, no ha arribat el fenomen del segell-flaó, però sí que podem menjar-ne, de flaons, a diversos llocs del nostre àmbit lingüístic. Per cert, em falta tastar els de Menorca, que també són particulars (amb formatge tendre de Maó). Caldrà posar-hi solució algun dia d'estos...
Flaó d'Eivissa i Formentera
Flaó de Morella
Flaó de Menorca
