dimecres, 23 de novembre del 2022

"Pàtria Nova": Els jóvens valencianistes de fa 100 anys

Pàtria Nova, núm. 1 (6 de març de 1915)

Treballarem perquè el nostre poble tinga consciència de la trista situació d’esclavatge en què es troba per la permanència del fet històric que ens desposseí de les nostres llibertats, convertint-nos en un poble dominat. Defensarem la nostra llengua contra tots els atacs, perquè ella és el nostre esperit i per tant allò que més devem estimar. En tots els ordes de la personalitat valenciana, esmortuïda, projectarem les nostres energies amb aquella fe i aquell gran amor que ens lliura de tota crítica apassionada i baixa”. Eren les paraules amb què, el 24 de març de 1923, s’encetava la segona època de Pàtria Nova, el setmanari valencianista conformat fonamentalment per redactors provinents de l’entorn de la Joventut Valencianista, com Adolf Pizcueta, Vicent Tomàs i Martí, Enric Duran i Tortajada o Francesc Almela i Vives

L’entitat era la més duradora i persistent del valencianisme polític des dels inicis del moviment setze anys abans, plenament vinculats a la celebració de l’Assemblea Regionalista Valenciana el 29 i 30 de juny de 1907, impulsada pel doctor Faustí Barberà i l’associació València Nova per tal de commemorar el segon centenari de l’abolició dels Furs de València i promoure la unitat dels partits polítics entorn de l’ideal valencianista. El projecte no va reeixir, però, com a conseqüència de la seua activitat, en 1908 es van fundar dos organitzacions: el Centre Regionalista Valentí i l’esmentada Joventut Valencianista, que uns anys després, el 26 de juliol de 1914, va organitzar al Teatre Eslava de València el primer gran Acte d’Afirmació Valencianista, una trobada en què van convocar novament partits de diverses tendències, des del blasquisme fins al carlisme, per tal que aprovaren que en el futur “la Regió Valenciana serà l’única soberana de son govern interior i, per lo tant, dictarà sos lleis orgàniques, cuidarà de sa llegislació civil, penal, administrativa i processal, i de l’establiment i percepció dels impostos”. 

Encara que l’acte tampoc va tindre efectes immediats, com a resultat del seu manifest, en què es preveia la creació d’un “periòdic regionaliste”, als nou mesos, en març de 1915, va nàixer, també de la mà de la Joventut Valencianista, el setmanari Pàtria Nova, destinat “a desfer totes les velles mentires ab qu’el centralisme absorbent va pretendre disfrasar totes les misèries que engendrà sa funestíssima gestió” i en pro de “la VALÈNCIA gran i poderosa del pervindre!”. Però la mampresa a penes si va durar mig any, ja que en agost, després d’un gran escàndol amb huit detinguts ocasionat per les protestes dels jóvens valencianistes al Teatre Principal de València durant la celebració dels Jocs Florals de Lo Rat Penat –per la tria com a mantenidor del polític conservador andalús José Estrada–, la publicació va quedar interrompuda de sobte. No obstant això, l’associació no va desistir i tres anys després, en novembre de 1918, va ser una de les dos impulsores de les primeres bases programàtiques del nacionalisme valencià contemporani, la Declaració Valencianista, vinculades al naixement del partit Unió Valencianista Regional, liderat per l'advocat i banquer Ignasi Villalonga.

I tampoc els fracassos electorals subsegüents van espantar els successius membres de la Joventut Valencianista, que en 1919 van crear l’Agrupació Escolar Nacionalista i amb la seua activitat constant van posar les bases de la celebració contemporània del 9 d’Octubre com a Diada Nacional Valenciana, alhora que en la primavera de 1923 van decidir reflotar la capçalera de Pàtria Nova, per tal de reivindicar “les veus d’una València que ni llengües noves, ni impròpies coloracions úniques d’un mateix mapa, poden esborrar”. Així que novament durant mig any es van llançar a la seua acció de propaganda d’un “valencianisme actiu”, gràcies als noms esmentats al principi i d’altres com Carles Salvador, Llorenç Sorlí, Bernat Castelló i encara pseudònims com Espigolador, El Cicerone, The Whip o Mestre Pla

En concret, la publicació, de quatre pàgines setmanals, eixida de la Impremta Ramon Soto del carrer Quart 64 de València i venuda en tres quioscos de la ciutat –el Moderno, Minerva i de Sant Martí–, es componia de diverses seccions, des de l’“Editorial” fins a les “Notes deportives”, passant per “Lo que diuen els altres” –un recull d’opinions de grans escriptors–, “En la Atenas del Mediterráneo” –sobre l’estat urbanístic de la ciutat de València–, “Glosses” –notícies d’actualitat–, “Trossos i mossos” –comentaris polítics des d’un punt de vista valencianista–, “Vocabulari” –per tal d’ajudar a l’alfabetització en valencià–, un “Poema” –de Teodor Llorente a Miquel Duran– o altres col·laboracions puntuals, totes elles entreverades de frases històriques d’exaltació nacional i lingüística com ara: “És dolç i bell morir per la pàtria” (Horaci);  “El qui no ama la llengua que parla no s’ama a si mateix” (Sèneca); “L’idioma és un tresor més preuat que les llibertats i constitucions dels pobles, perquè les constitucions poden restablir-se, les llibertats poden guanyar-se, i no l’idioma, que és la mateixa personalitat” (Lajos Kossuth); “Mai se té raó contra la llengua” (Marià Aguiló). 

Però tampoc aquella Pàtria Nova va poder tindre molt de recorregut, ja que a penes una setmana després de la publicació del seu número 22, del 8 de setembre de 1923, en què els redactors hi afirmaven, esperançats, que “guanya fermeça la realitat de l’Espanya plurinacional” i “arribarà un dia –que nosaltres no imaginem llunyà– en què l’Espanya unitarista serà una cosa inexistent”, el general andalús Miguel Primo de Rivera va donar un colp d’Estat i va instaurar una dictadura, preludi de la de Francisco Franco tretze anys més tard, en què els valencianistes quedaven proscrits. Però la seua petjada hi va quedar, ja que sempre resta un solatge del que fem en cada moment, que després és aprofitat o acrescut pels qui venen darrere. Així que, com aquells jóvens valencianistes de fa 100 anys, tot i les moltes adversitats, val la pena que no defallim.

Text publicat en el Calendari dels Brillants 2023

Pàtria Nova, Segona Època, núm. 1 (24 de març de 1923)

diumenge, 2 d’octubre del 2022

El pregó per a la XXII edició del "Tirant de lletra", de la Falla Na Jordana

A continuació el pregó de la XXII edició del Tirant de lletra

Ara ojats què us fan a saber de part de les molt il·lustres senyores i senyors de l’Associació Cultural Fallera Na Jordana, com ha arribat una nova edició del Tirant de lletra, la que fa vint-i-dos. Per ço, les mateixes molt il·lustres senyores i senyors, precedint deliberació de la seua insigne associació, i amb el suport de la Regidoria de Festes de l’Ajuntament de València, el Consell Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, han proveït, establit e ordenat que se facen e gaudisquen huit dies de festa, començant hui, Primer d’Octubre, e finint diumenge de la setmana vinent, 9 d’Octubre, Sant Donís, Dia Nacional del Poble Valencià. 

Primerament, fan a saber que el cantaor de l’Alcúdia Jonatan Penalba farà un concert de benvinguda, agafant cançons velles i fent que sonen diferent, e tot seguit una exhibició pirotècnica ens omplirà el cor i el pit de pólvora i de trons. Més avant, lo diumenge per lo matí les colles de dolçainers e tabaleteres portaran la música per diverses parts de la ciutat amb les seues xaramites e tabals, anafils, clarons, tamborinos e musetes, per tal que amb tanta remor e magnificència no es puguen defendre los tristos de tanta alegria. També hi haurà una mostra de dibuixos al carbonet de Pepe Puche, tirant de llapissera i d’enginy, i una nit golfa amb dos cabretes, Fran Tudela e Saray Cerro, que molt parlen e molt fan riure. E per a rematar, un dinar de germanor, amb molt de plaer e molta alegria, per ço que tots aquells qui tenen l’esperança perduda la puguen retrobar. 

Però, com evident experiència mostre la debilitat de la nostra memòria, sotmetent fàcilment a oblivió los actes per longitud de temps envellits, lo principal acte d’este Tirant de lletra serà justament la lectura d’una versió dramatitzada del Tirant lo Blanch, la immortal obra de l’egregi e virtuós cavaller valencià Joanot Martorell, mereixedor d’honor, glòria, fama e contínua bona memòria. Un valencià nascut ací, al Cap i Casal, que va viure relativament poc, 55 anys, entre els anys del Senyor 1410 i 1465, però quins 55 anys més intensos, quines 55 falles plantades cada març en una vida de passió i aventura. Amb arrels familiars a Gandia i terres a la vall de Xaló, als 24 anys principià les seues expedicions com a cavaller de fortuna per mitja Europa: Sardenya, Catalunya, Castella, Portugal, Anglaterra, Nàpols… Enèrgic, impulsiu, atrevit, animós, bohemi, rodamon, la seua vida fou una successió de bregues, desafiaments, deutes, batalles, juís, presons, tertúlies, discussions e viatges cap al no-res. 

Als 50, entre València i Dénia, fadrí, tot i la seua incessant busca de l’amor, decidí començar a escriure el llibre que narraria les aventures –qui sap si imaginades– d’un insigne descendent del rei Artús, el cavaller bretó Tirant de Roca Salada, per tal que per oblit no foren delides de la pensa humana, i ho feu, a més, en valencià, per ço que la nació d’on ell era natural, la valenciana, se’n poguera alegrar e molt ajudar de la seua obra. I escrigué i escrigué durant tres anys, vora dos milions de lletres, més de 400.000 paraules, amb les quals, impulsat pel foc que li eixia de dins i per la seua genialitat lletraferida, compongué un llibre cabdal, una meravella universal. Perquè si la Ilíada és la narració més important de l’antiguitat grecoromana, o els Viatges de Marco Polo ho són de l’Europa del segle XIII, o La Divina Comèdia de Dante Alighieri ho és del XIV, Romeu i Julieta de Shakespeare del XVI, i Don Quixot de la Manxa de Cervantes del XVII, el Tirant lo Blanch de Joanot Martorell és la principal obra literària de la història occidental al llarg de tot el segle XV. 

Per què? Doncs perquè és la primera novel·la moderna: amb uns espais molt concrets i coneguts, amb uns personatges realistes que es comporten de manera natural i amb una trama molt ben entrellaçada, però que té alhora un desenllaç clar, i està farcida d’aventures, humor, ironia, i, sobretot, de desig. Tot allò era una novetat cabdal en la literatura medieval i és per això que a Miguel de Cervantes –sempre tan intel·ligent– li va agradar tant, perquè veia com algú, cent cinquanta anys abans, havia obert la mateixa línia de narració moderna que ell mateix duria a la culminació amb el seu Don Quixot. I és que, en efecte, en total contrast amb la resta de llibres de cavalleria de l'època, el Tirant lo Blanch mostra una història i uns ambients que no són imaginaris, irreals, màgics o sobrenaturals, sinó que són ben reals i plausibles, i sobretot construïx uns personatges que són molt humans. 

Evidentment, Tirant és el millor cavaller del món, més liberal, ardit, savi e enginyós que tot altre; això no ho dubta ningú, però no té unes qualitats miraculoses ni sobrehumanes, sinó que patix i té pors, angoixes i dubtes; sobretot, sobretot, en la seua relació amorosa amb Carmesina, la princesa de l’Imperi Bizantí. I Carmesina, sí, és la donzella més bonica del món, rica e liberal, la bella Carmesina, amb pits cristal·lins com dos pomes del Paradís; però també es comporta com qualsevol altra dona de la seua jove edat, 14 anys: és juganera, revoltosa, ingènua, esperitada, i, al mateix temps, té pors, inseguretats i decepcions constants. I la novel·la és una constant imbricació entre eixos dos mons: entre les meravelles admirables dels personatges principals i les seues relacions, que són molt humanes, mundanes, com les nostres: plenes d’alegries sobtades, de moments de felicitat, però també de fracassos i desenganys. 

I, en eixe sentit, de tots els personatges que apareixen en la novel·la, entre els quals també hi ha Diafebus, Estefania, l’Emperador, l’Emperadriu, Ricomana, Felip de França, Hipòlit, Plaerdemavida, la Viuda Reposada o el senyor d’Agramunt, la relació més important, com no podia ser d’una altra manera, és la de Tirant i Carmesina. El seu amor –el seu extrem amor– va i ve, experimenta daltabaixos i combina moments de gran felicitat amb altres de terrible frustració, però no només és important el seu amor, sinó fins i tot encara més ho és el seu desig: la voluntat que tenen constantment de tocar-se, de besar-se, de gitar-se, de fer-se l’amor, d’amar-se carnalment, tot i que el codi d’honor de l’època establia que no podien fer-ho si no estaven casats. I eixe conflicte –eixa tensió– es manté i es manté i es manté al llarg de tota la novel·la, fins que finalment es produïx una subversió total dels valors: Tirant entra al castell i en poc de temps venç la delitosa batalla, e la princesa Carmesina ret ses armes. 

Perquè, com diu el mestre Joan Francesc Mira, el Tirant lo Blanch és una obra molt subversiva –per exemple, un cavaller qualsevol acaba sent coronat com a emperador de Bizanci perquè és l’amant de l’Emperadriu, cosa impensable en l’època–. I eixa mateixa subversió de valors també l’aplica Martorell a la relació entre Tirant i Carmesina, que, com he dit, acaben fent l’amor i, per tant, al remat no guanya l’ortodòxia moral de l’honor de l’abstinència sexual, com era habitual en els llibres de cavalleries, sinó que triomfa la dissidència, l’heterodòxia del plaer carnal… El plaer carnal, en definitiva, es convertix en honor. I això és molt, molt, molt modern, i per això el Tirant ha agradat tant al llarg de la història. 

Però cal dir que durant molt de temps tota eixa meravella literària bastida per Joanot Martorell fou, en part, ignorada pels valencians. Ell morí en 1465, completament arruïnat, i el manuscrit ja no estava en les seues mans: havia passat precisament a un dels seus prestadors, el cavaller català Martí Joan de Galba, que el feu imprimir vint-i-cinc anys després, en 1490, amb una edició de 715 exemplars eixits del taller de l’impressor saxó Nikolaus Spindeler a València. Era, de fet, una enorme tirada per a l’època, que hui es correspondria amb desenes de milers de llibres, i el seu èxit fou tan gran que a penes set anys després, en 1497, la novel·la es tornà a reeditar a Barcelona, amb 300 exemplars més, fets en la impremta del castellà Diego Gumiel. Però a continuació, durant vora quatre-cents anys, l’obra no es tornà a publicar més en la nostra llengua, com a conseqüència del fet que el valencià començà a deixar de considerar-se com un idioma d’alta cultura i s’inicià un procés de menysteniment que s’ha allargat pràcticament fins als nostres dies. No debades, dels més de mil llibres incunables originals només ens han arribat quatre! 

Per sort, foren altres llengües les que mantingueren la vigència i la transmissió del Tirant. Primerament es traduí al castellà, a Valladolid en 1511, més tard a l’italià, primer a Venècia en 1538 i després amb moltes altres reedicions al llarg dels segles XVI i XVII. Més tard, en el XVIII, foren les traduccions franceses les predominants i així fou com a finals del XIX, amb l’inici de la nostra Renaixença lingüística i cultural, es pogué redescobrir i tornar a publicar el Tirant lo Blanch novament en valencià, gràcies a l’impuls del mallorquí Marià Aguiló, que el reedità en quatre volums entre 1873 i 1905. I des de llavors, des de fa aproximadament un segle i mig, els valencians novament estem donant-li l’enorme importància que es mereix pel seu crucial paper en la història de la literatura occidental, com també ho mostra, per exemple, el fet que s’haja traduït a moltíssims altres idiomes, com ara l’anglés, el neerlandés, l’alemany, el finés, el romanés, el xinés, el suec, el portugués, el polonés, el rus, el japonés, etc. 

I és per tot això que, darrerament, les molt il·lustres senyores i senyors de l’Associació Cultural Fallera Na Jordana us fan a saber que és tan remarcable e volguda la vostra participació en la vint-i-dosena edició del Tirant de lletra. Poble de València, ciutat edificada en pròspera fortuna de ser molt pomposa e de molt valentíssimes persones poblada, e de tots béns fructífera, e de gent molt bona e pacífica e de bona conversació, veniu a llegir el Tirant lo Blanch amb nosaltres, e més si sou fallers, o amants de les nostres festes e de la nostra cultura, perquè l’excelsa novel·la de Joanot Martorell és com vosaltres: passional, amotinadora, cercadora del plaer, la diversió, el soroll, els somnis, l’amor i la vida. És una obra sublim, igual que tots vosaltres i nosaltres aspirem a ser sublims de manera permanent, encara que siga amb pors, desenganys, inseguretats i decepcions, però sempre, sempre, per molt que la falla es convertisca en cendra tots els anys, amb l’esperança constant de passar-nos-ho bé a tota ultrança, de ser feliços, de cremar-ho tot i tornar a renàixer. 

E perquè les dites coses vinguen a notícia de totes e tots, les molt il·lustres senyores i senyors de l’Associació Cultural Fallera Na Jordana manen fer e publicar el present pregó per tota la ciutat de València, les xarxes socials i més enllà. 

Pregó finit. 

Die I mensis octobri anno Domini MMXXII.


Este és el pregó que -amb molt de plaer e alegria!- vaig llegir el dissabte 1 d'octubre de 2022 per a iniciar el Tirant de lletra i així cridar tant a la lectura pública del Tirant lo Blanch de Joanot Martorell com a la resta d'activitats organitzades al llarg de la setmana per la Falla Na Jordana. A continuació el vídeo publicat en les xarxes de la mateixa falla: 




dimecres, 9 de març del 2022

Si poguera fer màgia… en el camp de la història

Ai, si jo poguera fer màgia, faria xas i de sobte tots els documents conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’Arxiu Històric Nacional, l’Arxiu Secret del Vaticà, l’Arxiu del Regne de València, l’Arxiu de Protocols Notarials del Patriarca de València, l’Arxiu de la Catedral de València, l’Arxiu Municipal de València i tots els arxius de tota la geografia valenciana, tota Espanya, tota Europa i tot el món estarien digitalitzats i disponibles en línia per a consultar-los quan volguérem. I no només els arxius, clar, sinó també totes les biblioteques d’arreu  del planeta, amb tots els seus llibres, diaris, revistes i col·leccions d’imatges i fotografies perfectament indexats i preparats per a oferir-nos la immensitat de dades que contenen. 

Així les coses, faria un altre xas i tant el Ministeri de Ciència com la Conselleria d’Innovació multiplicarien exponencialment els fons destinats a projectes d’investigació per tal de fer front a la infinitat de qüestions que podrien ser analitzades amb tota eixa enorme quantitat d’informació accessible, alhora que també invertirien de manera potent i sostinguda en tot un programa d’excavacions arqueològiques de jaciments de totes les èpoques històriques que ens proporcionarien nous coneixements valuosíssims sobre la forma de viure de les societats pretèrites. I, ja posats, màgia per ací, màgia per allà, l’Escola d’Estudis Medievals que el Consell Superior d’Investigacions Científiques tenia a València reapareixeria, amb diversos científics titulars i nous programes de recerca sobre el passat foral valencià. 

Ah, clar, i abracadabra i apareixeria una Càtedra Universitària de Divulgació Històrica que, en col·laboració amb À Punt i diversos mitjans de comunicació privats, s’encarregaria de formar historiadors i periodistes per a redactar articles, escriure llibres, fer guions i idear programes relacionats amb la difusió de la nostra història. De fet, de resultes d’això, hocus pocus, tots els dies i totes les setmanes hi hauria en els diaris, les ràdios i les televisions abundants espais per a la divulgació: un programa televisiu de debat sobre aspectes històrics i culturals valencians; un altre en format de documental i un altre, per què no, com a reality; píndoles ací i allà sobre llengua valenciana; un programa radiofònic íntegrament dedicat a la història valenciana; una sèrie sobre la vida de Jaume I –només per a començar, després una altra sobre la guerra entre la Corona d’Aragó i la de Castella en el segle XIV i encara una altra sobre les Germanies o sobre la Guerra de Successió–; una pel·lícula sobre la impressora renaixentista Jerònima Galés i una altra sobre la duquessa d’Almodóvar… 

I no hi hauria excés d’oferta perquè la demanda social de coneixement històric és molt forta, ni tampoc hi hauria risc d’esgotament dels temes perquè la història valenciana no s’acaba mai, de manera que, hamalahí, hamalahà, les editorials nostrades començarien a tindre grans col·leccions de divulgació històrica i farien còmics, molts còmics, amb aventures sobre els grups de caça-recol·lectors que vivien a la Cova del Bolomor, els ibers que ho feien a l’Alcúdia d’Elx, els berbers que es desplaçaren a terres valencianes entre els segles VIII i X, les primeres famílies aragoneses i catalanes que hi arribaren després de la conquesta de Jaume I, Joan Lluís Vives passejant per València i mitja Europa, els moriscos que es feien pirates, la trama de dones que col·laborava amb la resistència mauleta després de la batalla d’Almansa, la Guerra del Francés, les Guerres Carlistes, la Guerra Civil. 

I de tot això i molt més també hi haurien videojocs, evidentment, i, alohomora, les institucions públiques mostrarien un especial interés per conéixer la història valenciana i fer-la arribar a la ciutadania, creant, per exemple, un Institut d’Estudis Valencianistes destinat a investigar l’evolució històrica de les identitats col·lectives de les societats que han habitat el territori valencià. I, sim salabim, també crearien i dotarien un fum de nous museus, amb seus diverses des de Vinaròs fins a Oriola, passant per Sant Mateu, Sogorb, Llíria, Torrent, València, Gandia, Dénia, Alcoi, Elx o Alacant: el Museu de la Història dels Valencians, el Museu de l’Arquitectura Valenciana,  el Museu Marítim Valencià, el Museu de la Indústria, el Museu de la Música, el Museu del Segle d’Or, que, bada bim badabum, s’instal·laria en el convent de Sant Doménec de València, que l’exèrcit donaria al govern de tots els valencians. 

Un govern que, a més a més, faria per dignificar, amb un altre xas màgic, les ruïnes del Palau del Real enderrocat en 1810 i fins i tot, novament per què no, en reconstruiria parcialment una torre, una façana, un cos sencer… En definitiva, tota una sèrie d’encanteris que ens farien conéixer molt més bé la nostra història, tindre-la present a tothora i estimar-la amb molta major comprensió i passió, la qual cosa ens faria voler-nos més com a col·lectiu i enfortir els lligams que ens unixen com a valencians. Un fet que al remat, alakazam, afermaria el nostre autogovern, dignificaria la gestió pública i redundaria en benefici del benestar general de tota la ciutadania valenciana. Del respecte pel passat a la millora del nostre present i el nostre futur!


Text publicat en Màgia, el llibret de la Falla Avinguda, de Torrent, de 2022

diumenge, 20 de febrer del 2022

"No permita el maestro que los niños hablen en el idioma valenciano". Com es va imposar el castellà i prohibir el valencià en el segle XVIII?

N'hem parlat ja diverses vegades ací mateix: encara que el procés de diglòssia i de potenciació del castellà com a llengua de cultura entre les classes dirigents valencianes va començar entre els segles XVI i XVII, abans de l'abolició de les institucions del Regne de València decretada per Felip V en 1707, allò cert és que el resultat de la Guerra de Successió comportà un salt qualitatiu en l'avanç del castellà i la marginació del valencià en la societat valenciana per via de la imposició política i militar. No debades, formava part d'un pla global de centralització i uniformització del Regne d'Espanya mitjançant la castellanització jurídica, política i cultural, que va anar acompanyada, a més dels Decrets de Nova Planta, de la creació d'institucions estatals amb seu a Madrid com la Real Academia de la Lengua Española, la Real Academia de la Historia, el Museo del Prado, la Biblioteca Nacional de España, etc. I eixa imposició va tindre dos vies fonamentals al llarg del segle XVIII, com bé estudià Brauli Montoya en este article: una primera, just després de la Batalla d'Almansa de 1707, que afectava les institucions i les lleis, i una segona, entre les dècades de 1760 i 1780, que afectava l'ensenyament escolar. 

En concret, fins a 1707, encara que especialment durant el segle XVII el castellà s'havia consolidat -junt amb el llatí- com la principal llengua de l'alta cultura per als valencians, hi havia un àmbit cabdal en què el valencià havia mantingut eixe estatus i s'erigia com un baluard de la tradició i la història pròpia: era, sense cap mena de dubte, la llengua escrita de les institucions del regne. I, en conseqüència, els furs, les actes, les missives o altres comunicacions de les Corts Valencianes, els Estaments, la Generalitat, la Justícia o els Consells municipals s'escrivien de forma immensament majoritària en valencià i, en consonància amb això, els escrivans, notaris i  oficials del regne dominaven tant la llengua llatina com la valenciana, amb tot el que això comportava. De fet, també els contractes i escriptures notarials es redactaven en algun d'aquells dos idiomes, de manera que el valencià continuava tenint un indubtable prestigi públic i privat a tots els efectes i de ben segur que d'haver-se mantingut eixa situació fins al segle XIX la Renaixença valenciana hauria estat molt més potent (de fet, segur que el manteniment del dret civil a Catalunya després de 1714, a diferència del cas valencià, tingué certa influència en la disparitat de Renaixences, com apuntàvem ací).

Però la Batalla d'Almansa del 25 d'abril de 1707 i l'abolició dels Furs i de les institucions del Regne de València el 29 de juny posterior capgirà aquella situació, ja que immediatament la nova administració borbònica implantada per Felip V imposà per complet el castellà com a llengua pública i institucional. En concret, en agost de 1707 la Real Chancillería, és a dir, la institució que va substituir la Reial Audiència valenciana com a màxim organisme de justícia i govern del territori valencià, seguint el model de les Reales Chancillerías de Valladolid i Granada, va ordenar els notaris de la ciutat de València que les escriptures públiques "se abrán de dar en lengua castellana", alhora que l'Ajuntament hauria d'emprar la mateixa llengua en "todos los libros de acuerdos y demás que la ciudad refiere". L'acatament taxatiu de l'orde, i la seua extensió a tots els municipis del regne, el tenim molt clar els historiadors que hem freqüentat els arxius històrics: fins a mitjan 1707 les actes municipals i la resta de documentació administrativa està en valencià o llatí i a partir de llavors, en passar la pàgina, comença a estar tot sistemàticament en castellà. El manament inicial de la Real Chancillería a la ciutat de València el podeu vore ací mateix, en este document de l'Arxiu Municipal de València (les paraules acabades de citar estan en les notes al marge del final):

Arxiu Municipal de València, Llibre Capitular, D-2, f. 105r

I ací podeu vore part de la instrucció de la mateixa Real Chancillería que va estendre aquella decisió a tots els notaris i ajuntaments valencians un mes després, el 7 de setembre de 1707, segons una còpia conservada a l'Arxiu Històric de Petrer, que m'ha facilitat el mateix Brauli Montoya (es tracta en concret del foli 1v, on es diu, cap a mitjan pàgina que s'havia de convocar a tots els notaris "y les advertirá han de autuar en adelante en lengua castellana, y que para su más fácil instrucción se está imprimiendo un libro que se llama 'Melgarejo de Escritura' y que le hallarán impreso en todo este mes a muy moderado precio"):

Arxiu Històric de Petrer, Consells de 1700 a 1712, carpeta 49-3, fulls solts, f. 1v

De fet, segons sabem a ciència certa, el control sobre els notaris durant els següents anys va ser exhaustiu, amb porgues i una vigilància estricta tant pel que feia a la llengua emprada com pel que feia al possible ús de l'antic dret civil valencià en els contractes privats, per tal que la castellanització fora completa. La situació de l'idioma valencià, per tant, va patir un daltabaix brutal a partir de 1707, ja que va deixar de ser la llengua de les lleis, de les institucions i dels contractes, substituïda per complet pel castellà. I a eixa situació de marginació del valencià se li va afegir un nou colp un parell de generacions més tard: no només es volia que el castellà fora la llengua pública i institucional, sinó també la de l'ensenyament bàsic -com ja passava en les grans ciutats, com València, però ara es volia remarcar-ne l'obligatorietat per a qualsevol municipi, fora del tamany que fora i fora amb la seua situació sociolingüística que fora-. I així va ser com Carles III de Borbó, fill de Felip V -i el mateix rei que Felip VI va posar en el seu despatx en parlar de la declaració independentista catalana el 3 d'octubre de 2017-, va promulgar el 23 de juny de 1768 una Reial Cèdula en què s’obligava a fer l’ensenyament de primària i les matèries bàsiques en castellà: “que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica se haga en lengua castellana”.

Amb tot, segons sembla, l'orde no es va acomplir a tot arreu i el més probable és que molts mestres locals continuaren emprant el valencià en les seues classes de primària, per la qual cosa dèneu anys després, entre el 26 i el 29 de març de 1787, es va tornar a promulgar un manament semblant, en este cas una Carta Orde de la Real Audiencia de València -el nom que havia acabat donant-se a la Real Chancillería establida en 1707- enviada a totes les capitals de corregiment, que havien de fer-la arribar a absolutament tots els pobles valencians. I en ella, a banda de l'obligatorietat de l'assistència a escola dels menors de 5 a 12 anys -en realitat, els xiquets a l'escola i les xiquetes a costura-, s'hi establia la prohibició de parlar en valencià i novament l'ensenyament exclusiu en castellà (en les línies 9-11 del document mostrat avall): "no permita el maestro que los niños hablen en el idioma valenciano, sí que les instruya en el castellano para la mejor pronunciación", una tasca que havia de ser supervisada pels capellans locals ("en lo que contribuyan, por su parte, los curas párrocos en su celo"). En definitiva, d'aquella manera l'àmbit sociolingüístic del castellà a terres valencianes encara s'escampava més: ja no només era la llengua del poder, sinó que també havia de ser la llengua de la gent amb una mínima instrucció.


Portada de la Reial Cèdula de 23 de juny de 1768

Arxiu Històric d'Alcoi, Fons de la Batlia i el Corregiment, Ordes i veredes, 14 d'abril de 1787

El procés d'imposició del castellà, de fet, no s'interrompria al llarg dels segles XIX i XX, quan el sistema educatiu començà a eixamplar-se de manera massiva, amb el castellà com a única llengua vehicular, i hi hagué períodes d'especial virulència repressiva contra les llengües no castellanes, com la postguerra franquista. De tot això i molt més, i també de la possibilitat o no de fer viable el valencià com a llengua de futur -ja que sens dubte ha recuperat espais en els darrers 40 anys-, vaig parlar més extensament ací. Però ara simplement volia oferir les dades clares i irrefutables que contradiuen els qui afirmen que "nunca fue la nuestra lengua de imposición" i que és el valencià el que s'ha imposat o s'imposa per la força. En el nostre cas, per contra, històricament el castellà s'ha imposat de manera recurrent i ho ha fet amb especial força, a més a més, amb sistemes polítics absolutistes, dictatorials o escassament democràtics. No n'hi ha cap dubte.

dimarts, 8 de febrer del 2022

Porta'ns el teu tresor a la segona temporada de "Tresors amb història"!

L'equip de davant càmera de la 1ª temporada de Tresors amb història

¿Vas vore els programes de la primera temporada de Tresors amb història, el programa d'À Punt presentat per Carolina Ferre i Jose Molins en el qual vam participar com a experts en determinades matèries l'arqueòleg i etnòleg Joan Seguí, la historiadora de l'art Irene Ballester Buigues, el periodista esportiu Paco Lloret i jo mateix, Vicent Baydal? Si ho vas fer, esperem que t'agradaren; si te'n vas perdre algun o no en vas vore cap, tens l'oportunitat de fer-ho tranquil·lament des d'este enllaç, en què es poden visualitzar tots i cadascun dels huit programes amb què vam recórrer la geografia valenciana, de Castelló de la Plana a Elx, passant per Vila-real, València [1 i 2], Gandia, Xàtiva i Alcoi, en busca de 100 objectes que caracteritzaren els darrers 100 anys d'història valencianaEn tot cas, no es tractava de les grans peces simbòliques que s'identificaren amb els moments cabdals del nostre passat col·lectiu, sinó d'objectes potser senzills o a priori sense gran valor material però que tingueren una història personal darrere que representaren qüestions diverses de la història valenciana des de la quotidianitat, el sentiment i la transmissió familiar. 

És així com vam rebre centenars de propostes que vam examinar i valorar, cadascun des de la nostra especialitat, que tocaven aspectes variadíssims de la nostra cultura material i immaterial i de la nostra evolució històrica, econòmica, política i social. Per exemple, objectes que vehiculaven històries personals relacionades amb l'agricultura, la gastronomia, la música, les festes, l'educació, l'emigració, la Guerra Civil i la postguerra, les especialitzacions industrials i agroalimentàries, l'art, la moda, l'esport, etc. I entre tots ells vam seleccionar 100 que formaran part d'una exposició que, si tot va bé, s'inaugurarà a L'ETNO, el Museu Valencià d'Etnologia, el pròxim 23 de març i després viatjarà a altres espais, com el Museu de Belles Arts de Castelló, mostrant tant les peces en si com el valor sentimental i històric que s'amaga darrere d'elles. Però ara en volen més, no només perquè som conscients que el programa va agradar, amb una audiència mitjana del 4,1%, sinó sobretot perquè sabem a ciència certa que moltes possibles propostes interessants es van quedar a casa -per la prevenció lògica davant d'un projecte del qual no s'havia vist res- i van començar a arribar en encetar-se les emissions, quan ja havia finalitzat la gravació del programa.

Per això hem iniciat des de fa poc els preparatius per a una segona temporada, en la qual hi haurà una novetat principal: els 100 objectes que seleccionarem no hauran de ser necessàriament dels 100 darrers anys, sinó dels 150 darrers anys, fins a la dècada de 1870, de manera que així també puguem incloure un arc cronològic més gran de la història valenciana del qual potser arriben peces de roba, joguets, utensilis domèstics, armes, fotografies, documents o altres tipus d'objectes que heu conservat a casa com un tresor familiar dels avis, besavis o rebesavis. En este sentit, a banda d'això i de les propostes adés esmentades que ens han anat arribant, cal dir que continuem fent una crida a la participació, ja que, a més a més, enguany farem fins a 10 programes, a Peníscola, Onda, El Puig, València [2], Sueca, Dénia, Ontinyent, Cocentaina i Alacant. I encara més: ens agradaria que ens portàreu no només objectes de fa 150, 100, 75 o 50 anys, sinó també de la nostra història més recent, ja que, per l'experiència de la temporada passada, passa a sovint que no els donem un valor particular, però és evident que són igual d'interessants i importants, encara que potser ho siguen més en l'àmbit personal que familiar. És a dir, que també ens podeu portar objectes relacionats amb causes polítiques o moviments socials més propers en el temps, com els que tenen a vore amb la Transició, el feminisme, el valencianisme, el moviment LGTBI, el treball, la sanitat, la protecció del paisatge i el patrimoni, etc.

En definitiva, el camp per a participar  en Tresors amb història és amplíssim i segur que tots teniu algun xicotet o gran tresor que mostrar-nos, amb una història personal o familiar darrere que alhora és representativa de la història de molts altres valencians i del nostre recorregut com a poble al llarg del temps. Si voleu participar, passar un dia fantàstic de gravació (enregistrarem dissabtes i diumenges entre el 26 de febrer i el 9 d'abril) i eixir en la segona temporada del programa, podeu fer-ho molt fàcilment pujant una foto del vostre objecte o objectes (en podeu enviar tants com vullgueu) a través d'esta pàgina web, on podeu vore una extensa mostra d'algunes de les peces que ja ens han arribat, o posant-vos en contacte amb el programa mitjançant el següent correu electrònic: info@ tresorsambhistoria.es. Vos esperem per a continuar indagant en la història i les emocions del poble valencià

El programa gravat a Xàtiva va ser el de major audiència, amb un 6% de share