“Treballarem perquè el nostre poble tinga consciència de la trista situació d’esclavatge en què es troba per la permanència del fet històric que ens desposseí de les nostres llibertats, convertint-nos en un poble dominat. Defensarem la nostra llengua contra tots els atacs, perquè ella és el nostre esperit i per tant allò que més devem estimar. En tots els ordes de la personalitat valenciana, esmortuïda, projectarem les nostres energies amb aquella fe i aquell gran amor que ens lliura de tota crítica apassionada i baixa”. Eren les paraules amb què, el 24 de març de 1923, s’encetava la segona època de Pàtria Nova, el setmanari valencianista conformat fonamentalment per redactors provinents de l’entorn de la Joventut Valencianista, com Adolf Pizcueta, Vicent Tomàs i Martí, Enric Duran i Tortajada o Francesc Almela i Vives.
L’entitat era la més duradora i persistent del valencianisme polític des dels inicis del moviment setze anys abans, plenament vinculats a la celebració de l’Assemblea Regionalista Valenciana el 29 i 30 de juny de 1907, impulsada pel doctor Faustí Barberà i l’associació València Nova per tal de commemorar el segon centenari de l’abolició dels Furs de València i promoure la unitat dels partits polítics entorn de l’ideal valencianista. El projecte no va reeixir, però, com a conseqüència de la seua activitat, en 1908 es van fundar dos organitzacions: el Centre Regionalista Valentí i l’esmentada Joventut Valencianista, que uns anys després, el 26 de juliol de 1914, va organitzar al Teatre Eslava de València el primer gran Acte d’Afirmació Valencianista, una trobada en què van convocar novament partits de diverses tendències, des del blasquisme fins al carlisme, per tal que aprovaren que en el futur “la Regió Valenciana serà l’única soberana de son govern interior i, per lo tant, dictarà sos lleis orgàniques, cuidarà de sa llegislació civil, penal, administrativa i processal, i de l’establiment i percepció dels impostos”.
Encara que l’acte tampoc va tindre efectes immediats, com a resultat del seu manifest, en què es preveia la creació d’un “periòdic regionaliste”, als nou mesos, en març de 1915, va nàixer, també de la mà de la Joventut Valencianista, el setmanari Pàtria Nova, destinat “a desfer totes les velles mentires ab qu’el centralisme absorbent va pretendre disfrasar totes les misèries que engendrà sa funestíssima gestió” i en pro de “la VALÈNCIA gran i poderosa del pervindre!”. Però la mampresa a penes si va durar mig any, ja que en agost, després d’un gran escàndol amb huit detinguts ocasionat per les protestes dels jóvens valencianistes al Teatre Principal de València durant la celebració dels Jocs Florals de Lo Rat Penat –per la tria com a mantenidor del polític conservador andalús José Estrada–, la publicació va quedar interrompuda de sobte. No obstant això, l’associació no va desistir i tres anys després, en novembre de 1918, va ser una de les dos impulsores de les primeres bases programàtiques del nacionalisme valencià contemporani, la Declaració Valencianista, vinculades al naixement del partit Unió Valencianista Regional, liderat per l'advocat i banquer Ignasi Villalonga.
I tampoc els fracassos electorals subsegüents van espantar els successius membres de la Joventut Valencianista, que en 1919 van crear l’Agrupació Escolar Nacionalista i amb la seua activitat constant van posar les bases de la celebració contemporània del 9 d’Octubre com a Diada Nacional Valenciana, alhora que en la primavera de 1923 van decidir reflotar la capçalera de Pàtria Nova, per tal de reivindicar “les veus d’una València que ni llengües noves, ni impròpies coloracions úniques d’un mateix mapa, poden esborrar”. Així que novament durant mig any es van llançar a la seua acció de propaganda d’un “valencianisme actiu”, gràcies als noms esmentats al principi i d’altres com Carles Salvador, Llorenç Sorlí, Bernat Castelló i encara pseudònims com Espigolador, El Cicerone, The Whip o Mestre Pla.
En concret, la publicació, de quatre pàgines setmanals, eixida de la Impremta Ramon Soto del carrer Quart 64 de València i venuda en tres quioscos de la ciutat –el Moderno, Minerva i de Sant Martí–, es componia de diverses seccions, des de l’“Editorial” fins a les “Notes deportives”, passant per “Lo que diuen els altres” –un recull d’opinions de grans escriptors–, “En la Atenas del Mediterráneo” –sobre l’estat urbanístic de la ciutat de València–, “Glosses” –notícies d’actualitat–, “Trossos i mossos” –comentaris polítics des d’un punt de vista valencianista–, “Vocabulari” –per tal d’ajudar a l’alfabetització en valencià–, un “Poema” –de Teodor Llorente a Miquel Duran– o altres col·laboracions puntuals, totes elles entreverades de frases històriques d’exaltació nacional i lingüística com ara: “És dolç i bell morir per la pàtria” (Horaci); “El qui no ama la llengua que parla no s’ama a si mateix” (Sèneca); “L’idioma és un tresor més preuat que les llibertats i constitucions dels pobles, perquè les constitucions poden restablir-se, les llibertats poden guanyar-se, i no l’idioma, que és la mateixa personalitat” (Lajos Kossuth); “Mai se té raó contra la llengua” (Marià Aguiló).
Però tampoc aquella Pàtria Nova va poder tindre molt de recorregut, ja que a penes una setmana després de la publicació del seu número 22, del 8 de setembre de 1923, en què els redactors hi afirmaven, esperançats, que “guanya fermeça la realitat de l’Espanya plurinacional” i “arribarà un dia –que nosaltres no imaginem llunyà– en què l’Espanya unitarista serà una cosa inexistent”, el general andalús Miguel Primo de Rivera va donar un colp d’Estat i va instaurar una dictadura, preludi de la de Francisco Franco tretze anys més tard, en què els valencianistes quedaven proscrits. Però la seua petjada hi va quedar, ja que sempre resta un solatge del que fem en cada moment, que després és aprofitat o acrescut pels qui venen darrere. Així que, com aquells jóvens valencianistes de fa 100 anys, tot i les moltes adversitats, val la pena que no defallim.
Text publicat en el Calendari dels Brillants 2023