diumenge, 31 de maig del 2020

Dubón, l’artista que pintà la modernitat amb rostre de dona

El famós cartell d'Esquerra Valenciana "¡Germans al front!" (1936), de Lluís Dubón

Lluís Dubón Portalés (1892-1953) és un altre dels grans artistes valencians del primer terç del segle XX oblidats a causa del trauma brutal que representà el franquisme. De l’impressionisme al modernisme, l’art nouveau i l’art déco, tingué un leitmotiv al llarg de la seua trajectòria artística: la dona, i especialment la dona valenciana, com a símbol i al·legoria de la força, la modernitat i la plena llibertat. 

Als peus del Micalet i a dos minuts del Mercat Central, Lluís Dubón nasqué a finals del segle XIX, al si d’una família de carnissers en el cor de la València menestral i de botiguers que impulsà la irrupció del republicanisme liderat pel periodista i escriptor Vicent Blasco Ibáñez, qui acabaria esdevenint un cabdill polític inigualable i un autèntic líder de masses. La carrera de Dubón, de fet, i els seus principals èxits artístics, estigueren vinculats d’una manera o d’una altra als cercles blasquistes i les aspiracions de modernitat política i cultural que els republicans valencians impulsaven amb força. Això mateix, però, feu que la instauració de la dictadura franquista a partir de 1939 comportara el seu decaïment i posterior oblit, del qual l’ha rescatat, amb passió i mereixement, el jove historiador de l’art sogorbí Néstor Morente y Martín, que li dedicà part de la seua tesi doctoral i comissarià, en 2019 al MuVIM, la seua primera exposició antològica, el catàleg de la qual es pot consultar en línia.

En breu en parlaré en la revista Lletraferit #22, a la qual vos podeu subscriure des d'ací per només 9,95 euros a l'any (i cada trimestre rebreu a casa un exemplar de 100 pàgines a tot color amb la millor cultura valenciana i universal en valencià). Ací podeu vore una xicoteta selecció extreta de l'esmentada exposició i que també tindrà el seu reflex en la mateixa revista:

Luis Dubón cap a 1920, amb uns 28 anys

"Llauradora valenciana" (1917), on és representada la seua dona, la sogorbina Dolores Aucejo

Portada de la primera Gramàtica Valenciana moderna, de Bernat Ortín (Editorial Valenciana, 1918)

Portada de la guia sobre l'Arxiu Municipal d'Eduard Martínez Ferrando (Editorial Valenciana, 1919)

Portada d'una reedició de Cañas y barro de Vicent Blasco Ibáñez (Prometeo, 1919)

Portada d'una reedició de Los muertos mandan de Vicent Blasco Ibáñez (Prometeo, 1919)

Cartell de la Fira Mostrari de València de 1919, entre el modernisme i l'art nouveau, de la qual Dubón s'encarregà de la imatge ininterrompudament fins a 1935

Publicitat de l'Hotel Ripalda de València, amb fons japonesos (1919)

Programa de la Fira de València de 1925, inspirat en La gran onada d'Hokusai (Dubón fou un dels precursos del japonisme en el disseny ibèric)

Esbós per a anunci de magdalenes valencianes (c. 1923), que la seua dona venia als hotels durant la seua etapa madrilenya (1922-1932)

Programa de la coronació de la Mare de Déu dels Desemparats (1923)

Anunci de la fàbrica de perfums Floralia, on treballava Dubón durant la seua etapa madrilenya, en la revista Blanco y Negro (1928)

Blasco Ibáñez en la sèrie Hòmens de València (c. 1928)

Sorolla en la sèrie Hòmens de València (c. 1928)

Sèrie de postals Hòmens de València, editada en els anys 30

 Programa de la Fira de València de 1929, en transició de l'art nouveau cap a l'art déco

Al·legoria de la República en l'homenatge a Blasco Ibáñez que va fer El Pueblo en 1921, a propòsit de la darrera visita de l'escriptor a la ciutat de València

Al·legoria de la Segona República Espanyola (1931), l'obra més coneguda de Dubón en l'àmbit estatal, feta poc abans de tornar de Madrid a València

Al·legoria d'Espanya en l'accés al Saló de Sessions de l'Ajuntament de València (1932)

Al·legoria de València en l'accés al Saló de Sessions de l'Ajuntament de València (1932), amb la figura de la seua dona, Dolores Aucejo

Publicitat per a Trinaranjus, l'empresa del dirigent del PURA i alcalde de València Agustín Trigo (c. 1933)

Falla de la plaça del Mercat plantada en 1933 per Dubón (Col·lecció particular), materialitzant la proposta feta per Blasco Ibáñez en 1921 sobre la creació d'un Museu del Folklore Valencià

Banyista a la platja de Pinedo (c. 1934)

Caricatura de Hitler publicada en El Mercantil Valenciano (1937)

Al·legoria de la República publicada el Primer de Maig de 1938 en El Mercantil Valenciano

Cartell per a la Central d'Exportació d'Agres (1937)

Falla ferroviària plantada en 1948 per Dubón (Col·lecció particular)

Retrat de Manuel González Martí (1952)

Retrat de Francisco Franco (1952), penúltima obra que va fer, satírica del dictador en ple franquisme, segons s'explica amb tota classe de detall en l'esmentat número de la revista Lletraferit

dilluns, 25 de maig del 2020

Valencianista, tu?

Fragment de la Declaració Valencianista de 1918

Hi havia un temps, no massa llunyà, en què dir-se “valencianista” era mal vist dins del nacionalisme valencià: “Valencianista, tu? Del Blavència Club de Futbol?”, et podien arribar a preguntar sense astorar-se. Havent-se decantat teòricament per construir els Països Catalans i recuperar una pretesa unitat nacional catalana primigènia, els veritables nacionalistes valencians cediren el camp simbòlic del “valencianisme” a l’espanyolisme regionalista, aquell que, omplint-se la boca de valenciania, se sotmetia a les ordes de Madrid, aprofundia la provincialització identitària, interrompia la transmissió generacional del valencià i únicament centrava els seus esforços a evitar un imaginari perill català. El seu era un valencianisme que casava molt bé amb la definició exclusivament folklòrica que encara en fa el diccionari de la Real Academia Española: “amor o apego a las cosas características o típicas de Valencia”. 

Afortunadament, en la darrera dècada les coses han canviat de manera considerable. Els valencianistes ja no som únicament els aficionats al València C.F., sinó també els que pertanyem al “moviment que reivindica els interessos propis del poble valencià, en especial la seua llengua i la seua cultura”, tal com acaba de definir “valencianisme” el flamant diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La mateixa existència d’esta institució des de fa quinze anys és també un símbol de la centralitat que ha adquirit el marc valencià en les qüestions relatives a la nostra identitat. Si per a la institució normativa espanyola els valencianistes no som més que una particularitat accidental, afectiva, per a la valenciana som tot un moviment de caire ideològic, polític i cultural. És la gran diferència entre comptar amb institucions pròpies i no fer-ho: que fins i tot la definició dels mots pot ajustar-se amb major precisió a la realitat social nostrada. 

El mateix passa amb la paraula “nacionalisme”, que la RAE connota subjectivament amb finalitats dubtoses, “ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas”, mentre que és definida de manera impecablement objectiva per l’AVL: “ideologia i moviment polític que es basa en la presa de consciència d'una comunitat de formar una nació i que reivindica el dret de constituir-se en un Estat independent”. Eixe és precisament l’objectiu de qualsevol nacionalisme sense Estat del món: reivindicar l’autodeterminació d’un determinat poble que és considerat una nació, com així ho fan el nacionalisme basc, català, escocés, flamenc, etc. L’horitzó final del nacionalisme valencià, si més no en la seua definició lingüística estricta, no pot ser un altre: considerar els valencians una comunitat nacional i reclamar un Estat per a ells. És, evidentment, una forma de dur el “valencianisme” fins a les darreres conseqüències, atés que, en el món en què vivim, tindre un Estat propi seria la millor manera de “reivindicar els interessos propis del poble valencià, en especial la seua llengua i la seua cultura”. 

Per això, quan em pregunten si sóc “valencianista” responc que “sí, i ben orgullós”. Per això, quan em pregunten si sóc “nacionalista valencià” responc que “sí, i ben orgullós”. Trobe que és la millor manera d’estimar els valencians i la llengua i la cultura valencianes, i vetlar pel seu futur, molt més enllà dels amors superficials, efímers i folklòrics d’aquells que durant molt de temps s’han dit “valencianistes”, però en realitat no ho eren.

Nota: Al llarg de 2014 i 2015 vaig publicar un seguit d'articles en la Fundació Nexe que eren fruit de la conferència "L'aspiració valencianista", feta en el marc del VIIIé Seminari-Debat d'Idees Valencianistes de l'ACV Tirant lo Blanc. Ara els recupere ací.

dimecres, 20 de maig del 2020

Valencians des de fa més de 650 anys

Armes dels Borja en els apartaments que construïren al Palau Apostòlic del Vaticà

Com ha explicat Agustín Rubio Vela, la consciència de pertànyer al col·lectiu valencià no era en absolut incompatible amb la participació en altres sentiments identitaris. És ben conegut, per exemple, que fins a la primera meitat del segle XVI els valencians s’identificaren sense problema amb allò que fora de les fronteres de la Corona d’Aragó era conegut com «nació catalana» o «nació dels catalans». El concepte, però, no feia principalment referència a una comunitat en sentit polític o territorial, per a la qual s’utilitzava el de «nació valenciana», sinó al d’una comunitat de caire etnocultural, és a dir, que englobava tots els cristians catalanoparlants o que tenien uns ancestres comuns procedents de terres catalanes, habitaren on habitaren. De la mateixa manera que actualment a l’estranger, per norma general, es qualifica d’espanyol a qualsevol ciutadà d’Espanya, sense diferenciar si és castellà, valencià, andalús o gallec, a l’edat mitjana passava una cosa similar. Llavors, però, la caracterització no es feia per Estats-nació, que són un fenomen modern, sinó per grups etnoculturals: castellans, catalans, provençals, gascons, toscans, vènets, anglesos, flamencs, etc. 

Això explica, per exemple, que el papa valencià Alfons de Borja fora considerat de «nationis catalane» a mitjan segle XV o que unes dècades més tard el seu nebot, Roderic de Borja, fos denominat «cathalano» pel cardenal Giuliano della Rovere. No és perquè foren «nacionalment» catalans en un sentit modern, sinó perquè eren catalanoparlants i la major part dels seus avantpassats procedien de Catalunya ‒a banda de la família aragonesa que els donava cognom, els mateixos Borja eren descendents dels Escrivà, els Fenollet, els Llançol de Romaní, els Serra, etc. Ho explicava el jurista i humanista barceloní Jeroni Pau, que havia treballat amb ells a Roma i en un escrit del 1491 afirmava que: «quidam valentinos et maioricenses horumque regnorum incolas ab origine atque lingua catalanos appellavere», és a dir, que «alguns anomenaven catalans als valencians i mallorquins, i als habitants d’aquests regnes, pel seu origen i la seua llengua.» El terme de nació, doncs, era realment polisèmic durant l’edat mitjana. El mateix Alfons de Borja, a banda de «nationis catalane», també fou qualificat de «natione Valentia», «natione de Terragonia» ‒que era la província eclesiàstica a la qual estava adherida la diòcesi de València‒, o «cardenal d’Aragó» i signava com a «papa Valentinus».  

Un altre exemple mostra a la perfecció la diferència en l’ús del mot «nació» per a fer referència de manera divergent a col·lectius etnolingüístics i a comunitats politicoterritorials. En concret, l’any 1506, els consellers barcelonins escrigueren al virrei de Sicília per tal de solucionar una controvèrsia produïda entre els mercaders catalans, valencians, mallorquins i rossellonesos que residien a Palerm. Estaven construint tots plegats una capella a la Mare de Déu de Montserrat, en l’església del convent de dominics de la ciutat siciliana, però els catalans havien posat exclusivament l’escut de Barcelona sobre les reixes que la tancaven. Per això, els mercaders dels altres territoris s’havien queixat demanant que també es col·locaren els escuts de les seues respectives capitals, davant de la qual cosa els catalans al·legaren un precedent proper que justificava la seua actuació: 

En la capella antiga de Sancta Eulàlia [del mateix convent dominic de Palerm] estan les dites armes de Barcelona ab les armes reyals d’Aragó e del regne de Sicília sens mixtura de altres armes de València, Mallorques e Perpinyà, no contrestant que les despeses se paguen de comú de totes les dites nacions compreses sots la nació de catalans, y algú no deu ésser tret de possessió la qual per ús anticat és haguda per títol. 

Hi havia, per tant, diverses «nacions compreses sots la nació de catalans», és a dir, diverses comunitats polítiques (la nació catalana de Catalunya, la nació valenciana de València, la nació mallorquina de Mallorca i la nació rossellonesa del Rosselló) dins d’una mateixa comunitat etnocultural (la nació de tots els cristians catalanoparlants amb orígens comuns). Per tant, el sentiment de pertinença, amb major o menor intensitat, a una i l’altra no era antagònic durant l’edat mitjana. 

De fet, també una part dels valencians se sentia vinculada a la comunitat etnocultural aragonesa, és a dir, a la «nació aragonesa» que incloïa tots aquells que descendien d’aragonesos. Les qüestions protocol·làries relacionades amb la Corona, per exemple, mostren la gran proximitat que hi havia entre valencians i aragonesos, segurament perquè la part més potent de la noblesa valenciana procedia d’Aragó. Així, els valencians seien junt als representants aragonesos en les Corts generals, mentre que els catalans i els mallorquins formaven una representació conjunta sense diferenciar-se’n. Igualment, en les cerimònies de coronació també es guardava aquell mateix orde, puix els cordons que penjaven del cavall del rei eren oferits als aragonesos i valencians, per la banda dreta, i als catalans i mallorquins, per la banda esquerra. No debades, els mateixos Furs d’Aragó atribuïen la condició aragonesa a tot fill d’home aragonés, estiguera on estiguera i procedira d’on procedira sa mare. I, així les coses, el mateix Aznar Pardo de la Casta que hem citat adés, tot i ser considerat un valencià més de la seua època, era al mateix temps qualificat de «generació aragonesa» ‒sinònim de nació aleshores‒ pels jurats de València. 

Tot plegat, els habitants del territori valencià durant l’edat mitjana podien participar de diversos sentiments identitaris. Pels seus orígens molts d’ells podien ser considerats i sentir-se catalans, aproximadament uns dos terços de la població, o aragonesos, entorn d’un terç. I no és que uns s’assentaren en una part del regne i els altres en una altra, com durant molt de temps s’ha pensat, sinó que es mesclaren de manera indistinta ‒amb majories diferents en cada zona‒, segons ha explicat i demostrat fefaentment Enric Guinot en el seu llibre Els fundadors del Regne de València. Paga la pena recordar les seues paraules: 

No podem parlar d’una homogeneïtat de llocs d’origen en la gent que s’establí a cadascun dels pobles valencians. No hi ha ni un sol lloc on no es puguen trobar persones que pel seu cognom siguen només catalans o només aragonesos. Això vol dir que és un mite parlar del caràcter dual de la repoblació des d’un punt de vista territorial: unes comarques haurien estat repoblades per catalans i d’altres només per aragonesos. Aquesta afirmació simplista en realitat responia a la constatació, per part dels historiadors contemporanis, de l’existència d’una frontera lingüística castellà-valencià, juntament amb una confusió de conceptes històrics, en pensar que l’existència de furs aragonesos i de València en el sistema jurídic local implicava la respectiva homogeneïtat de procedència dels seus veïns. 

En aquest sentit, també és interessant recordar que una quarta part de la ciutat de València, la màxima defensora dels furs homònims, era d’origen aragonès a mitjan segle XIV ‒per dos terços de catalans, a més d’alguns castellans i navarresos. La presència massiva i simultània de catalans i aragonesos, per tant, fou un tret que caracteritzà tot el regne, de nord a sud, i que explica els estrets lligams que molts d’ells mantingueren amb les seues identitats d’origen durant tota l’edat mitjana. Cal destacar, però, que la primera identitat que els agrupà a tots en una sola consciència fou la valenciana, la que hem vist nàixer al llarg de les pàgines precedents. Persones com Arnau Samorera, Arnau de Valleriola, Pasqual Maçana, Gonzalo de Roda, Aznar o Pedro Pardo de la Casta, tot i tenir ben clars els seus orígens catalans o aragonesos, començaren a sentir-se també valencians, un gentilici que associaven no només al territori del Regne de València, sinó també a unes lleis, institucions i òrgans de govern propis, que els diferenciaven de la resta de pobles de l’Occident europeu. 

Per tant, no és que la identitat valenciana fora una forma particularitzant, regional o menor de la identitat catalana o de la identitat aragonesa, sinó que, ben al contrari, es tractava d’un fenomen totalment nou i, a més a més, inclusiu, que no entrava en contradicció directa amb aquelles. Responia, com hem vist, a un procés d’identificació amb els Furs de València, primer, i amb el regiment comú del regne a través de les Corts, després. Era, doncs, una consciència nova que per primera vegada unia col·lectivament tots els habitants del territori valencià, independentment del seu origen poblacional. Catalans i aragonesos es barrejaren i donaren lloc a una nova identitat, la valenciana. [...] Una identitat que, transformada constantment i modulada pels diversos canvis històrics, ha arribat fins als valencians del segle XXI. Valencians des de fa més de 650 anys.

Fragment del llibre Els valencians, des de quan són valencians? (Editorial Afers, 2016), disponible en llibreries i des d'ací per només 16 euros, sense cap cost d'enviament.

dimarts, 19 de maig del 2020

Les paraules i les coses: província, país i comarca

Les províncies, vora dos segles de centralisme estatal cuinat a Madrid

Etimològicament, província és una paraula lletja: es diu que ve del llatí pro vincere i que, per tant, designava els territoris conquerits per Roma, subjugats a foc i ferro pels soldats de l’exèrcit republicà o imperial. Una província era, literalment, un país vençut. L’origen etimològic de país, en canvi, és molt més bonic: del mateix llatí pagus, com “pagés”, denominava els districtes del camp, de la ruralia, de la terra. Hi havia una profunda connotació tel·lúrica en la seua utilització. Més tard va aparéixer la paraula comarca, que definia les zones situades al costat de la marka, un nom d’origen germànic que significava senyal, límit, frontera. Un sentit, per tant, merament geogràfic i utilitari. 

Passa de vegades que el sentit pristí dels mots perdura en els seus matisos i encara hui revela coses. És exactament el que succeeix amb estes tres paraules aplicades al cas dels valencians. Quan el Regne de València desaparegué el 1707 com a conseqüència de la victòria de Felip V en la Guerra de Successió, esdevingué una província d’Espanya, que posteriorment fou esquarterada en les actuals tres províncies per decisió del Secretari d’Estat Cea Bermúdez el 1833, a l’inici del procés de construcció de l’Estat liberal espanyol. Amb tot, un segle després, en la dècada de 1930, l’efervescència del valencianisme polític durant la Segona República féu que s’encunyara el terme País Valencià per a superar aquella divisió arbitrària. Del cor del poble valencià sorgí l’esperança de recuperar la unitat política llegada per la Història i precisament llavors es plantejaren les primeres propostes de divisió comarcal, formulades per a administrar de manera més coherent i racional el territori. 

Les comarques són un factor d’unitat dins de la gran diversitat valenciana. No debades, tenim un país molt heterogeni. Tot i la història que ens unix i l’existència d’una sèrie de trets comuns que ens particularitzen com a valencians, unes zones són prou diferents de les altres, ja siga en aspectes orogràfics, climatològics, lingüístics, etnogràfics, paisatgístics o de geografia urbana. El fet comarcal, per contra, és molt homogeni en tots els sentits i, en conseqüència, resulta una excel·lent base per a una gestió pública racional i eficient. El franquisme, tanmateix, arrasà amb tota esperança republicana de comarcalització i es dedicà a consolidar i aprofundir el govern centralitzat que havia heretat de l’Espanya borbònica. Com succeïa des de 1833, els governadors civils i les Diputacions provincials corresponents exerciren com a mera corretja de transmissió del que es decidia a Madrid. 

L’adveniment del règim democràtic significà, no obstant, un canvi important amb l’establiment, ja en la dècada de 1980, d’una administració territorial descentralitzada, l’autonòmica, que es fonamentava en l’existència d’uns territoris històrics anteriors. L’antic Regne de València, amb l’impuls dels que havien recuperat la noció de país, esdevingué novament un territori unitari autogovernat per la seua pròpia gent. Com sabem, però, l’espenta inicial no fou suficient. La idea de País Valencià fou reemplaçada ràpidament per la de Comunitat Valenciana i el desplegament autonòmic avançà amb un perfil molt baix: la llei de comarcalització prevista per l’Estatut de 1982 no arribà a desenvolupar-se mai, per exemple, i l’herència de les províncies fou assumida plenament. Pensades per a unes altres circumstàncies, les Diputacions provincials, amb les notables transferències rebudes de l’Estat, passaren a exercir tasques de suport als municipis, clarament infrafinançats. Al remat, però, exerceixen poques funcions i moltes de les que fan, en el terreny de la cultura o de les infraestructures, se solapen amb les d’altres administracions. 

Mentre les expectatives de creixement econòmic no han cessat, no hi ha hagut excessius problemes: s’ha anat fent per inèrcia. Però, ara que la crisi iniciada en 2008 ha deixat en evidència que moltes coses fallaven, veus autoritzades, com les del geògraf Joan Carles Membrado o el professor de Dret Administratiu Andrés Boix, reclamen un canvi profund en busca de la racionalització, l’eficàcia i la transparència. Boix, en concret, acaba de publicar l’assaig Una nova planta per als valencians (Fundació Nexe, 2013), en què proposa quatre punts bàsics: 
a) Una millora de la Generalitat que passaria per l’obtenció d’un finançament autonòmic just, la disseminació territorial de les institucions autonòmiques, la selecció exigent de funcionaris i la contractació de treballadors públics en règim laboral
b) La desaparició de la burocràcia provincial, de manera que les funcions de suport als municipis de les Diputacions serien assumides per la Generalitat i s’evitarien duplicitats. 
c) El reforçament del règim local amb una reforma del finançament municipal que permetria l’aprofundiment de les competències dels Ajuntaments.
 d) La incentivació dels sistemes de gestió comuna entre diversos municipis que oferirien servicis col·lectius a determinades zones. 

En este darrer àmbit segurament prendrien força les mancomunitats comarcals, ja que les comarques presenten una homogeneïtat forta i solen tindre interessos específics que elles mateixes podrien gestionar. En definitiva, la nova planta proposada per Andrés Boix, perfectament compatible amb l’actual sistema jurídic constitucional, resulta una aportació cabdal per al debat sobre la millora de l’administració pública. En compte d’actuar dins l’encotillament d’unes demarcacions creades per a unes funcions que ja no existixen, com les províncies, reforça la idea de país, de territori històric que encara unix els valencians, i s’acomoda a les necessitats reals dels ciutadans, és a dir, la dels servicis públics que se’ls han d’oferir a escala municipal i en un àmbit un poc més ampli, d’espectre comarcal o intercomarcal. El concepte de província, com antigament, destil·la encara un matís nociu per al futur dels valencians. Els de país i comarca, en canvi, van en plena en consonància amb el seu origen etimològic respectiu, vinculat, com hem vist, a la terra i la geografia. Les paraules i les coses.


La primera representació cartogràfica del Regne de València, de 1584

Nota: Al llarg de 2014 i 2015 vaig publicar un seguit d'articles en la Fundació Nexe que eren fruit de la conferència "L'aspiració valencianista", feta en el marc del VIIIé Seminari-Debat d'Idees Valencianistes de l'ACV Tirant lo Blanc. Ara els recupere ací.