dimecres, 20 de maig de 2020

Valencians des de fa més de 650 anys

Armes dels Borja en els apartaments que construïren al Palau Apostòlic del Vaticà

Com ha explicat Agustín Rubio Vela, la consciència de pertànyer al col·lectiu valencià no era en absolut incompatible amb la participació en altres sentiments identitaris. És ben conegut, per exemple, que fins a la primera meitat del segle XVI els valencians s’identificaren sense problema amb allò que fora de les fronteres de la Corona d’Aragó era conegut com «nació catalana» o «nació dels catalans». El concepte, però, no feia principalment referència a una comunitat en sentit polític o territorial, per a la qual s’utilitzava el de «nació valenciana», sinó al d’una comunitat de caire etnocultural, és a dir, que englobava tots els cristians catalanoparlants o que tenien uns ancestres comuns procedents de terres catalanes, habitaren on habitaren. De la mateixa manera que actualment a l’estranger, per norma general, es qualifica d’espanyol a qualsevol ciutadà d’Espanya, sense diferenciar si és castellà, valencià, andalús o gallec, a l’edat mitjana passava una cosa similar. Llavors, però, la caracterització no es feia per Estats-nació, que són un fenomen modern, sinó per grups etnoculturals: castellans, catalans, provençals, gascons, toscans, vènets, anglesos, flamencs, etc. 

Això explica, per exemple, que el papa valencià Alfons de Borja fora considerat de «nationis catalane» a mitjan segle XV o que unes dècades més tard el seu nebot, Roderic de Borja, fos denominat «cathalano» pel cardenal Giuliano della Rovere. No és perquè foren «nacionalment» catalans en un sentit modern, sinó perquè eren catalanoparlants i la major part dels seus avantpassats procedien de Catalunya ‒a banda de la família aragonesa que els donava cognom, els mateixos Borja eren descendents dels Escrivà, els Fenollet, els Llançol de Romaní, els Serra, etc. Ho explicava el jurista i humanista barceloní Jeroni Pau, que havia treballat amb ells a Roma i en un escrit del 1491 afirmava que: «quidam valentinos et maioricenses horumque regnorum incolas ab origine atque lingua catalanos appellavere», és a dir, que «alguns anomenaven catalans als valencians i mallorquins, i als habitants d’aquests regnes, pel seu origen i la seua llengua.» El terme de nació, doncs, era realment polisèmic durant l’edat mitjana. El mateix Alfons de Borja, a banda de «nationis catalane», també fou qualificat de «natione Valentia», «natione de Terragonia» ‒que era la província eclesiàstica a la qual estava adherida la diòcesi de València‒, o «cardenal d’Aragó» i signava com a «papa Valentinus».  

Un altre exemple mostra a la perfecció la diferència en l’ús del mot «nació» per a fer referència de manera divergent a col·lectius etnolingüístics i a comunitats politicoterritorials. En concret, l’any 1506, els consellers barcelonins escrigueren al virrei de Sicília per tal de solucionar una controvèrsia produïda entre els mercaders catalans, valencians, mallorquins i rossellonesos que residien a Palerm. Estaven construint tots plegats una capella a la Mare de Déu de Montserrat, en l’església del convent de dominics de la ciutat siciliana, però els catalans havien posat exclusivament l’escut de Barcelona sobre les reixes que la tancaven. Per això, els mercaders dels altres territoris s’havien queixat demanant que també es col·locaren els escuts de les seues respectives capitals, davant de la qual cosa els catalans al·legaren un precedent proper que justificava la seua actuació: 

En la capella antiga de Sancta Eulàlia [del mateix convent dominic de Palerm] estan les dites armes de Barcelona ab les armes reyals d’Aragó e del regne de Sicília sens mixtura de altres armes de València, Mallorques e Perpinyà, no contrestant que les despeses se paguen de comú de totes les dites nacions compreses sots la nació de catalans, y algú no deu ésser tret de possessió la qual per ús anticat és haguda per títol. 

Hi havia, per tant, diverses «nacions compreses sots la nació de catalans», és a dir, diverses comunitats polítiques (la nació catalana de Catalunya, la nació valenciana de València, la nació mallorquina de Mallorca i la nació rossellonesa del Rosselló) dins d’una mateixa comunitat etnocultural (la nació de tots els cristians catalanoparlants amb orígens comuns). Per tant, el sentiment de pertinença, amb major o menor intensitat, a una i l’altra no era antagònic durant l’edat mitjana. 

De fet, també una part dels valencians se sentia vinculada a la comunitat etnocultural aragonesa, és a dir, a la «nació aragonesa» que incloïa tots aquells que descendien d’aragonesos. Les qüestions protocol·làries relacionades amb la Corona, per exemple, mostren la gran proximitat que hi havia entre valencians i aragonesos, segurament perquè la part més potent de la noblesa valenciana procedia d’Aragó. Així, els valencians seien junt als representants aragonesos en les Corts generals, mentre que els catalans i els mallorquins formaven una representació conjunta sense diferenciar-se’n. Igualment, en les cerimònies de coronació també es guardava aquell mateix orde, puix els cordons que penjaven del cavall del rei eren oferits als aragonesos i valencians, per la banda dreta, i als catalans i mallorquins, per la banda esquerra. No debades, els mateixos Furs d’Aragó atribuïen la condició aragonesa a tot fill d’home aragonés, estiguera on estiguera i procedira d’on procedira sa mare. I, així les coses, el mateix Aznar Pardo de la Casta que hem citat adés, tot i ser considerat un valencià més de la seua època, era al mateix temps qualificat de «generació aragonesa» ‒sinònim de nació aleshores‒ pels jurats de València. 

Tot plegat, els habitants del territori valencià durant l’edat mitjana podien participar de diversos sentiments identitaris. Pels seus orígens molts d’ells podien ser considerats i sentir-se catalans, aproximadament uns dos terços de la població, o aragonesos, entorn d’un terç. I no és que uns s’assentaren en una part del regne i els altres en una altra, com durant molt de temps s’ha pensat, sinó que es mesclaren de manera indistinta ‒amb majories diferents en cada zona‒, segons ha explicat i demostrat fefaentment Enric Guinot en el seu llibre Els fundadors del Regne de València. Paga la pena recordar les seues paraules: 

No podem parlar d’una homogeneïtat de llocs d’origen en la gent que s’establí a cadascun dels pobles valencians. No hi ha ni un sol lloc on no es puguen trobar persones que pel seu cognom siguen només catalans o només aragonesos. Això vol dir que és un mite parlar del caràcter dual de la repoblació des d’un punt de vista territorial: unes comarques haurien estat repoblades per catalans i d’altres només per aragonesos. Aquesta afirmació simplista en realitat responia a la constatació, per part dels historiadors contemporanis, de l’existència d’una frontera lingüística castellà-valencià, juntament amb una confusió de conceptes històrics, en pensar que l’existència de furs aragonesos i de València en el sistema jurídic local implicava la respectiva homogeneïtat de procedència dels seus veïns. 

En aquest sentit, també és interessant recordar que una quarta part de la ciutat de València, la màxima defensora dels furs homònims, era d’origen aragonès a mitjan segle XIV ‒per dos terços de catalans, a més d’alguns castellans i navarresos. La presència massiva i simultània de catalans i aragonesos, per tant, fou un tret que caracteritzà tot el regne, de nord a sud, i que explica els estrets lligams que molts d’ells mantingueren amb les seues identitats d’origen durant tota l’edat mitjana. Cal destacar, però, que la primera identitat que els agrupà a tots en una sola consciència fou la valenciana, la que hem vist nàixer al llarg de les pàgines precedents. Persones com Arnau Samorera, Arnau de Valleriola, Pasqual Maçana, Gonzalo de Roda, Aznar o Pedro Pardo de la Casta, tot i tenir ben clars els seus orígens catalans o aragonesos, començaren a sentir-se també valencians, un gentilici que associaven no només al territori del Regne de València, sinó també a unes lleis, institucions i òrgans de govern propis, que els diferenciaven de la resta de pobles de l’Occident europeu. 

Per tant, no és que la identitat valenciana fora una forma particularitzant, regional o menor de la identitat catalana o de la identitat aragonesa, sinó que, ben al contrari, es tractava d’un fenomen totalment nou i, a més a més, inclusiu, que no entrava en contradicció directa amb aquelles. Responia, com hem vist, a un procés d’identificació amb els Furs de València, primer, i amb el regiment comú del regne a través de les Corts, després. Era, doncs, una consciència nova que per primera vegada unia col·lectivament tots els habitants del territori valencià, independentment del seu origen poblacional. Catalans i aragonesos es barrejaren i donaren lloc a una nova identitat, la valenciana. [...] Una identitat que, transformada constantment i modulada pels diversos canvis històrics, ha arribat fins als valencians del segle XXI. Valencians des de fa més de 650 anys.

Fragment del llibre Els valencians, des de quan són valencians? (Editorial Afers, 2016), disponible en llibreries i des d'ací per només 16 euros, sense cap cost d'enviament.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

L'artícul dona a entendre que ací o no hi havia ningú o que varen ser aniquilats en aplegar les tropes de Jaime I i llavors els catalans (2/3) i els aragonesos (1/3) varen ocupar tot i es varen juntar per a donar lloc als valencians.

Es distinguix dos comunitats etnoculturals distintes com a catalans i aragonesos. ¿En sério en eixa época hi havia tanta diferència entre la llengua i costums d'uns i uns atres? ¿Cóm s'entenien entre ells? ¿Eren races diferents?

¿Quina llengua parlava Jaime I? ¿En aquella época que diferencies hi havia entre l'aragonés i el català o entre el català i l'occità?

¿Qué passa en la població que ya hi havia en terres valencianes? En tots els estudis poblacionals fets no sembla que la cantitat de repobladors fora molt gran sobre la població autòctona (en cap lloc de la península ibèrica) pero be. ¿Perque nos oblidem de tota la gent que hi havia en Valéncia abans de la Reconquista? ¿No se sentien membres d'una mateixa comunitat, no eren valencians, no se sentien valencians quan els nomenaven com tal abans de Jaime I? ¿Els valencians de llavors varen començar a considerar-se valencians solament quan es varen mesclar en catalans /aragonesos? ¿Per a considerar-te valencià tenies que parlar una mescla de català/aragonés i ser catòlic?

Guinot no és lingüísta i en el seu treball associa un montó de noms a orige català que no ho són per lo que les proporcions que establix són errònees.

¿Si admetérem que varen vindre tants repobladors molts no serien gents originàries de Valéncia que davant la pressió dels almorávides i els almohades a començ de sigle es varen anar a terres aragoneses i catalanes i uns anys despuix quan varen vore l'oportunitat varen tornar les seues terres d'orige?

Si agarrem fonts soltes de fòra per a dir que en els sigles XV i XVI tots en Valéncia i Mallorca nos sentíem catalans, ¿podem agarrar igual número de fonts per a dir que tots els catalans eren considerats occitans, provençals o francesos?

En aquella brutal época ¿els que tenien accés a l'escritura, que eren una minoria, pensaven igual que el restant de gent? Podem inferir de les fonts escrites per una minoria que nos han aplegat lo que pensava o sentia la gran majoria de la gent. ¿La gent es preocupava per sentiments nacionals o per sobreviure?

Vent d Cabylia ha dit...

Sense un minimíssim coneixement de l'època es fa difícil parlar d'estes coses i preguntar què va passar amb els musulmans, quina llengua parlava Jaume I o si hi havia diferències entre l'aragonés i el català en els segles XIII i XIV denota una ignorància supina al respecte...

Els musulmans, com no ens cansem de repetir els historiadors, van ser expulsats del territori valencià la mitat en el segle XIII i la resta en 1609, vivint, a banda d'algunes conversions marginals (5-10%?), sempre al marge, amb religió, llengua i costums diferents fins al final:

http://harcajmv.blogspot.com/2013/01/els-musulmans-del-regne-de-valencia.html

http://www.ventdcabylia.com/2017/08/catalans-i-aragonesos-en-els-origens.html

Cap a 1300 hi hauria uns 200.000 habitants en el regne, potser la mitat cristians i l'altra mitat musulmans (més alguns jueus), però a finals del segle XIV ja eren clarament majoria els cristians. Parlar sobre el desconeixement total és el que té, que tot són elucubracions sense solta ni volta...

L'aragonés era aragonés i el català era català, prou pareguts al que es parla encara ara. Insinuar que eren iguals és com dir que hui en dia no es pot diferenciar entre valencià i castellà: una favada total, vaja... L'occità i el català, llengües germanes, precisament van començar a diferenciar-se, identitàriament i ortogràficament, en aquella època. Però cal llegir un poc d'història de les llengües romàniques per a saber-ho, evidentment.

Per a vore la llengua que parlava Jaume I només cal llegir la seua crònica autobiogràfica: http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/12937178668079308532624/index.htm

Tots els habitants de les taifes o les antigues cores de València, Xàtiva i Dénia eren musulmans i araboparlants des del segle XII com els de tota la resta d'al-Àndalus, segons han constatat tots els arabistes del darrer mig segle. Els darrers mossàrabs van desaparéixer aproximadament en eixa època (per exemple, amb el Cid se'n van anar els pocs que quedaven a la ciutat de València): http://www.vallenajerilla.com/berceo/lopezcoca/cristianosenal-aldalus.htm. Això també està molt ben estudiat per autors com Josep Torró, Pierre Guichard, Virgilio Martínez Enamorado, etc.

Quines fonts soltes de fora per a dir que tots els valencians se sentien catalans, si el text diu que alguns se sentien amb lligams amb els catalans i altres amb els aragonesos? Sense comprensió lectora no hi ha debat possible...

Els sentiments identitaris eren diferents en l'edat mitjana i moderna als actuals i això ho explique clarament, per exemple, en "Els valencians, des de quan són valencians?" o "Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians", seguint les anàlisis dels principals estudiosos sobre la qüestió, però les identitats nacionals modernes (siga l'espanyola, la valenciana o l'escocesa) sí que tenen els seus orígens en identitats col·lectives precontemporànies. Si el que vols dir és que te la trufen els sentiments identitaris valencians precontemporanis, ho dius i sense problema. A molta gent ens interessen perquè ens en sentim hereus i volem continuar projectant-los cap al futur.

Anònim ha dit...

Gràcies pel teu temps i resposta. Sempre agraït per deprendre. Pero els dubtes em perseguixen.

Per eixemple en “El Llibre dels feits : Aproximació crítica” (https://@www.llig.gva.es/es/198607-9788448257767.html) es pot llegir coses com estes:

“Un dels temes més engrescadors és fins a quin punt resulta possible de reconstruir la llengua, i la caracterització dialectal de la parla de Jaume I, a partir de la tradició manuscrita.”

“Estic convençut que ben difícilment podrem arribar mai a saber amb seguretat quina modalitat de llengua catalana parlava Jaume I, si ens ho han de revelar els manuscrits que tenim. En la seva vida el rei es mogué en diversos àmbits lingüístics: occità, aragonès, català occidental, català oriental. I no podem oblidar ni menystenir que a l’Edat Mitjana el contacte i l’intercanvi de llengües no eren tan difcultosos per a la comunicació social, ni molt menys tan conflictius com solen ser-ho en els nostres dies.”

Hi ha molts autors que es qüestionen la diferenciació dialectal del català en aquella época i el paper rellevant de la reconquesta en la formació del valencià. Les contradiccions de la teoria més estesa és evident. Tenim que es diu que per un costat que la majoria dels repobladors catalans eren de la part occidental pero la antroponimia són en tot cas de la part oriental, no quadrant llavors les traces llingüístiques del valencià portats pels repobladors.

Després tenim que els arabistes donaven moltes coses per assentades i que ara s'estan qüestionant. Des del paper dels mozárabes, del romance andalusí, dels repoblaments, etc. S'estan investigant cada volta més i són importantíssims llingüistes els que pensen i documenten que “el árabe era la lengua de los señores árabes; la lengua del pueblo era el romance”.

També tenim sorpreses com estes (per dir lo que estic llegint ara): “*Mozárabes en l'orige dels regnes cristians” de Francisco de Borja García Duarte.

Hi ha tants dubtes i traços grossos sobre eixa época que crec que les teories més difoses estan tan simplificades que resulta una aproximació molt deficient.

Hi ha tant de lo que discutir i de lo que qüestionar-se.