Valencians des de fa més de 650 anys

Armes dels Borja en els apartaments que construïren al Palau Apostòlic del Vaticà

Com ha explicat Agustín Rubio Vela, la consciència de pertànyer al col·lectiu valencià no era en absolut incompatible amb la participació en altres sentiments identitaris. És ben conegut, per exemple, que fins a la primera meitat del segle XVI els valencians s’identificaren sense problema amb allò que fora de les fronteres de la Corona d’Aragó era conegut com «nació catalana» o «nació dels catalans». El concepte, però, no feia principalment referència a una comunitat en sentit polític o territorial, per a la qual s’utilitzava el de «nació valenciana», sinó al d’una comunitat de caire etnocultural, és a dir, que englobava tots els cristians catalanoparlants o que tenien uns ancestres comuns procedents de terres catalanes, habitaren on habitaren. De la mateixa manera que actualment a l’estranger, per norma general, es qualifica d’espanyol a qualsevol ciutadà d’Espanya, sense diferenciar si és castellà, valencià, andalús o gallec, a l’edat mitjana passava una cosa similar. Llavors, però, la caracterització no es feia per Estats-nació, que són un fenomen modern, sinó per grups etnoculturals: castellans, catalans, provençals, gascons, toscans, vènets, anglesos, flamencs, etc. 

Això explica, per exemple, que el papa valencià Alfons de Borja fora considerat de «nationis catalane» a mitjan segle XV o que unes dècades més tard el seu nebot, Roderic de Borja, fos denominat «cathalano» pel cardenal Giuliano della Rovere. No és perquè foren «nacionalment» catalans en un sentit modern, sinó perquè eren catalanoparlants i la major part dels seus avantpassats procedien de Catalunya ‒a banda de la família aragonesa que els donava cognom, els mateixos Borja eren descendents dels Escrivà, els Fenollet, els Llançol de Romaní, els Serra, etc. Ho explicava el jurista i humanista barceloní Jeroni Pau, que havia treballat amb ells a Roma i en un escrit del 1491 afirmava que: «quidam valentinos et maioricenses horumque regnorum incolas ab origine atque lingua catalanos appellavere», és a dir, que «alguns anomenaven catalans als valencians i mallorquins, i als habitants d’aquests regnes, pel seu origen i la seua llengua.» El terme de nació, doncs, era realment polisèmic durant l’edat mitjana. El mateix Alfons de Borja, a banda de «nationis catalane», també fou qualificat de «natione Valentia», «natione de Terragonia» ‒que era la província eclesiàstica a la qual estava adherida la diòcesi de València‒, o «cardenal d’Aragó» i signava com a «papa Valentinus».  

Un altre exemple mostra a la perfecció la diferència en l’ús del mot «nació» per a fer referència de manera divergent a col·lectius etnolingüístics i a comunitats politicoterritorials. En concret, l’any 1506, els consellers barcelonins escrigueren al virrei de Sicília per tal de solucionar una controvèrsia produïda entre els mercaders catalans, valencians, mallorquins i rossellonesos que residien a Palerm. Estaven construint tots plegats una capella a la Mare de Déu de Montserrat, en l’església del convent de dominics de la ciutat siciliana, però els catalans havien posat exclusivament l’escut de Barcelona sobre les reixes que la tancaven. Per això, els mercaders dels altres territoris s’havien queixat demanant que també es col·locaren els escuts de les seues respectives capitals, davant de la qual cosa els catalans al·legaren un precedent proper que justificava la seua actuació: 

En la capella antiga de Sancta Eulàlia [del mateix convent dominic de Palerm] estan les dites armes de Barcelona ab les armes reyals d’Aragó e del regne de Sicília sens mixtura de altres armes de València, Mallorques e Perpinyà, no contrestant que les despeses se paguen de comú de totes les dites nacions compreses sots la nació de catalans, y algú no deu ésser tret de possessió la qual per ús anticat és haguda per títol. 

Hi havia, per tant, diverses «nacions compreses sots la nació de catalans», és a dir, diverses comunitats polítiques (la nació catalana de Catalunya, la nació valenciana de València, la nació mallorquina de Mallorca i la nació rossellonesa del Rosselló) dins d’una mateixa comunitat etnocultural (la nació de tots els cristians catalanoparlants amb orígens comuns). Per tant, el sentiment de pertinença, amb major o menor intensitat, a una i l’altra no era antagònic durant l’edat mitjana. 

De fet, també una part dels valencians se sentia vinculada a la comunitat etnocultural aragonesa, és a dir, a la «nació aragonesa» que incloïa tots aquells que descendien d’aragonesos. Les qüestions protocol·làries relacionades amb la Corona, per exemple, mostren la gran proximitat que hi havia entre valencians i aragonesos, segurament perquè la part més potent de la noblesa valenciana procedia d’Aragó. Així, els valencians seien junt als representants aragonesos en les Corts generals, mentre que els catalans i els mallorquins formaven una representació conjunta sense diferenciar-se’n. Igualment, en les cerimònies de coronació també es guardava aquell mateix orde, puix els cordons que penjaven del cavall del rei eren oferits als aragonesos i valencians, per la banda dreta, i als catalans i mallorquins, per la banda esquerra. No debades, els mateixos Furs d’Aragó atribuïen la condició aragonesa a tot fill d’home aragonés, estiguera on estiguera i procedira d’on procedira sa mare. I, així les coses, el mateix Aznar Pardo de la Casta que hem citat adés, tot i ser considerat un valencià més de la seua època, era al mateix temps qualificat de «generació aragonesa» ‒sinònim de nació aleshores‒ pels jurats de València. 

Tot plegat, els habitants del territori valencià durant l’edat mitjana podien participar de diversos sentiments identitaris. Pels seus orígens molts d’ells podien ser considerats i sentir-se catalans, aproximadament uns dos terços de la població, o aragonesos, entorn d’un terç. I no és que uns s’assentaren en una part del regne i els altres en una altra, com durant molt de temps s’ha pensat, sinó que es mesclaren de manera indistinta ‒amb majories diferents en cada zona‒, segons ha explicat i demostrat fefaentment Enric Guinot en el seu llibre Els fundadors del Regne de València. Paga la pena recordar les seues paraules: 

No podem parlar d’una homogeneïtat de llocs d’origen en la gent que s’establí a cadascun dels pobles valencians. No hi ha ni un sol lloc on no es puguen trobar persones que pel seu cognom siguen només catalans o només aragonesos. Això vol dir que és un mite parlar del caràcter dual de la repoblació des d’un punt de vista territorial: unes comarques haurien estat repoblades per catalans i d’altres només per aragonesos. Aquesta afirmació simplista en realitat responia a la constatació, per part dels historiadors contemporanis, de l’existència d’una frontera lingüística castellà-valencià, juntament amb una confusió de conceptes històrics, en pensar que l’existència de furs aragonesos i de València en el sistema jurídic local implicava la respectiva homogeneïtat de procedència dels seus veïns. 

En aquest sentit, també és interessant recordar que una quarta part de la ciutat de València, la màxima defensora dels furs homònims, era d’origen aragonès a mitjan segle XIV ‒per dos terços de catalans, a més d’alguns castellans i navarresos. La presència massiva i simultània de catalans i aragonesos, per tant, fou un tret que caracteritzà tot el regne, de nord a sud, i que explica els estrets lligams que molts d’ells mantingueren amb les seues identitats d’origen durant tota l’edat mitjana. Cal destacar, però, que la primera identitat que els agrupà a tots en una sola consciència fou la valenciana, la que hem vist nàixer al llarg de les pàgines precedents. Persones com Arnau Samorera, Arnau de Valleriola, Pasqual Maçana, Gonzalo de Roda, Aznar o Pedro Pardo de la Casta, tot i tenir ben clars els seus orígens catalans o aragonesos, començaren a sentir-se també valencians, un gentilici que associaven no només al territori del Regne de València, sinó també a unes lleis, institucions i òrgans de govern propis, que els diferenciaven de la resta de pobles de l’Occident europeu. 

Per tant, no és que la identitat valenciana fora una forma particularitzant, regional o menor de la identitat catalana o de la identitat aragonesa, sinó que, ben al contrari, es tractava d’un fenomen totalment nou i, a més a més, inclusiu, que no entrava en contradicció directa amb aquelles. Responia, com hem vist, a un procés d’identificació amb els Furs de València, primer, i amb el regiment comú del regne a través de les Corts, després. Era, doncs, una consciència nova que per primera vegada unia col·lectivament tots els habitants del territori valencià, independentment del seu origen poblacional. Catalans i aragonesos es barrejaren i donaren lloc a una nova identitat, la valenciana. [...] Una identitat que, transformada constantment i modulada pels diversos canvis històrics, ha arribat fins als valencians del segle XXI. Valencians des de fa més de 650 anys.

Fragment del llibre Els valencians, des de quan són valencians? (Editorial Afers, 2016), disponible en llibreries i des d'ací per només 16 euros, sense cap cost d'enviament.