dimarts, 19 de maig de 2020

Les paraules i les coses: província, país i comarca

Les províncies, vora dos segles de centralisme estatal cuinat a Madrid

Etimològicament, província és una paraula lletja: es diu que ve del llatí pro vincere i que, per tant, designava els territoris conquerits per Roma, subjugats a foc i ferro pels soldats de l’exèrcit republicà o imperial. Una província era, literalment, un país vençut. L’origen etimològic de país, en canvi, és molt més bonic: del mateix llatí pagus, com “pagés”, denominava els districtes del camp, de la ruralia, de la terra. Hi havia una profunda connotació tel·lúrica en la seua utilització. Més tard va aparéixer la paraula comarca, que definia les zones situades al costat de la marka, un nom d’origen germànic que significava senyal, límit, frontera. Un sentit, per tant, merament geogràfic i utilitari. 

Passa de vegades que el sentit pristí dels mots perdura en els seus matisos i encara hui revela coses. És exactament el que succeeix amb estes tres paraules aplicades al cas dels valencians. Quan el Regne de València desaparegué el 1707 com a conseqüència de la victòria de Felip V en la Guerra de Successió, esdevingué una província d’Espanya, que posteriorment fou esquarterada en les actuals tres províncies per decisió del Secretari d’Estat Cea Bermúdez el 1833, a l’inici del procés de construcció de l’Estat liberal espanyol. Amb tot, un segle després, en la dècada de 1930, l’efervescència del valencianisme polític durant la Segona República féu que s’encunyara el terme País Valencià per a superar aquella divisió arbitrària. Del cor del poble valencià sorgí l’esperança de recuperar la unitat política llegada per la Història i precisament llavors es plantejaren les primeres propostes de divisió comarcal, formulades per a administrar de manera més coherent i racional el territori. 

Les comarques són un factor d’unitat dins de la gran diversitat valenciana. No debades, tenim un país molt heterogeni. Tot i la història que ens unix i l’existència d’una sèrie de trets comuns que ens particularitzen com a valencians, unes zones són prou diferents de les altres, ja siga en aspectes orogràfics, climatològics, lingüístics, etnogràfics, paisatgístics o de geografia urbana. El fet comarcal, per contra, és molt homogeni en tots els sentits i, en conseqüència, resulta una excel·lent base per a una gestió pública racional i eficient. El franquisme, tanmateix, arrasà amb tota esperança republicana de comarcalització i es dedicà a consolidar i aprofundir el govern centralitzat que havia heretat de l’Espanya borbònica. Com succeïa des de 1833, els governadors civils i les Diputacions provincials corresponents exerciren com a mera corretja de transmissió del que es decidia a Madrid. 

L’adveniment del règim democràtic significà, no obstant, un canvi important amb l’establiment, ja en la dècada de 1980, d’una administració territorial descentralitzada, l’autonòmica, que es fonamentava en l’existència d’uns territoris històrics anteriors. L’antic Regne de València, amb l’impuls dels que havien recuperat la noció de país, esdevingué novament un territori unitari autogovernat per la seua pròpia gent. Com sabem, però, l’espenta inicial no fou suficient. La idea de País Valencià fou reemplaçada ràpidament per la de Comunitat Valenciana i el desplegament autonòmic avançà amb un perfil molt baix: la llei de comarcalització prevista per l’Estatut de 1982 no arribà a desenvolupar-se mai, per exemple, i l’herència de les províncies fou assumida plenament. Pensades per a unes altres circumstàncies, les Diputacions provincials, amb les notables transferències rebudes de l’Estat, passaren a exercir tasques de suport als municipis, clarament infrafinançats. Al remat, però, exerceixen poques funcions i moltes de les que fan, en el terreny de la cultura o de les infraestructures, se solapen amb les d’altres administracions. 

Mentre les expectatives de creixement econòmic no han cessat, no hi ha hagut excessius problemes: s’ha anat fent per inèrcia. Però, ara que la crisi iniciada en 2008 ha deixat en evidència que moltes coses fallaven, veus autoritzades, com les del geògraf Joan Carles Membrado o el professor de Dret Administratiu Andrés Boix, reclamen un canvi profund en busca de la racionalització, l’eficàcia i la transparència. Boix, en concret, acaba de publicar l’assaig Una nova planta per als valencians (Fundació Nexe, 2013), en què proposa quatre punts bàsics: 
a) Una millora de la Generalitat que passaria per l’obtenció d’un finançament autonòmic just, la disseminació territorial de les institucions autonòmiques, la selecció exigent de funcionaris i la contractació de treballadors públics en règim laboral
b) La desaparició de la burocràcia provincial, de manera que les funcions de suport als municipis de les Diputacions serien assumides per la Generalitat i s’evitarien duplicitats. 
c) El reforçament del règim local amb una reforma del finançament municipal que permetria l’aprofundiment de les competències dels Ajuntaments.
 d) La incentivació dels sistemes de gestió comuna entre diversos municipis que oferirien servicis col·lectius a determinades zones. 

En este darrer àmbit segurament prendrien força les mancomunitats comarcals, ja que les comarques presenten una homogeneïtat forta i solen tindre interessos específics que elles mateixes podrien gestionar. En definitiva, la nova planta proposada per Andrés Boix, perfectament compatible amb l’actual sistema jurídic constitucional, resulta una aportació cabdal per al debat sobre la millora de l’administració pública. En compte d’actuar dins l’encotillament d’unes demarcacions creades per a unes funcions que ja no existixen, com les províncies, reforça la idea de país, de territori històric que encara unix els valencians, i s’acomoda a les necessitats reals dels ciutadans, és a dir, la dels servicis públics que se’ls han d’oferir a escala municipal i en un àmbit un poc més ampli, d’espectre comarcal o intercomarcal. El concepte de província, com antigament, destil·la encara un matís nociu per al futur dels valencians. Els de país i comarca, en canvi, van en plena en consonància amb el seu origen etimològic respectiu, vinculat, com hem vist, a la terra i la geografia. Les paraules i les coses.


La primera representació cartogràfica del Regne de València, de 1584

Nota: Al llarg de 2014 i 2015 vaig publicar un seguit d'articles en la Fundació Nexe que eren fruit de la conferència "L'aspiració valencianista", feta en el marc del VIIIé Seminari-Debat d'Idees Valencianistes de l'ACV Tirant lo Blanc. Ara els recupere ací.

3 comentaris:

Jaume Ferrer Raga ha dit...

Ni provincies, ni països, ni comaques... simplement VALÉNCIA sense cap divisio entre valencians

Anònim ha dit...

Absolutament d'acort que les comarques deurien ser la base d'una gestió pública racional i eficient. Pero yo vaig un pas més allà de l'artícul puix yo veig tant les províncies com les comunitats autònomes entitats artificials, com comença l'artícul: abdós construïdes a fòc i ferro. No cal oblidar que les comunitats autònomes varen ser frut de guerres, massacres, etc. Les unitats territorials més fonamentals són les comarques, com eren antigament abans de l'época de les grans conquistes i els grans imperis. Es deuria superar el tema provincial i autonòmic puix en el sigle XXI té molt més valor les persones individuals que els territoris històrics, ya no té sentit això de valencians, andalusos, gallecs,... fins i tot espanyols, francesos, alemans, etc. Cal mirar al continent, a Europa, en les competències polítiques comunes centralisades i les competències polítiques locals completament transferides.

Joan ha dit...

¿Per què no podríem inspirar-nos en el model territorial de la primera potència econòmica europea, Alemanya? Alemanya és una república, no té rei. És un Estat federal. No hi ha províncies en Alemanya. De fet, són els Länder mateixos qui tenen la competència per a organitzar-se territorialment. Baviera, per exemple, està dividida en set subunitats territorials, anomenades Regierungsbezirk, per decisió del govern de Múnic, no el de Berĺín.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Regierungsbezirk

I, a més a més, Alemanya està comarcalitzada, amb més de 400 comarques, l'anomenat Landkreis:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Districte_alemany

En el nostre País podríem recuperar l'organització territorial foral, amb quatre districtes territorials, llavors anomenats governacions. Els nostres Regierungsbezirke serien Millars-Sénia, Xúquer-Túria, Serpis-Gorgos, Segura-Vinalopó.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Governaci%C3%B3_de_X%C3%A0tiva

Això sí, Vicent, tens tota la raó en la necessitat de garantir l'autonomia municipal, amb recursos i competències suficients, que es podrien gestionar de manera mancomunada en el marc d'un model comarcal.