Estocolm en 4 dies

Stortorget, la plaça central del nucli històric d'Estocolm

Visitar un lloc on tens allotjament gratuït és una meravella, més encara si Ryanair s'encarrega que el viatge t'isca més barat que anar en tren de València a Barcelona: pots gastar en altres coses, ja siguen museus, menjar o regalets diversos. És el que ens ha passat anant a Estocolm, una ciutat a la qual possiblement no hauria anat mai si no s'hagueren donat eixes circumstàncies. I, com que m'esperava ben poc o res, els resultats han superat clarament les expectatives. És un lloc agradable, tranquil, bonic, atractiu i interessant. Sobretot si vas en algun dels cinc mesos a l'any que la temperatura supera els 10 graus. Setembre és un d'ells i ens ha fet bon temps: uns 15 graus i solet quasi tots els dies, així que amb màniga llarga i una caçadora d'entretemps s'anava la mar de bé. I per si algú té pensat anar-hi algun dia, ací deixaré unes quantes impressions del que hem anat fent i veient.

En primer lloc, cal tindre present que és una ciutat cara, almenys per a un sou mitjà valencià: el café està dels 2 euros cap amunt, un viatge de metro o bus ix per uns 2 euros i mig, i un sopar se'n pot anar tranquil·lament als 30 euros. Amb tot, hi ha una cosa molt bona per a les dinades: si les fas abans de les dos del migdia, pots menjar uns menús que costen uns 9 euros amb tot inclòs. I hi sol haver algun plat típic suec, com el salmó, el korv stroganoff o el raggmunk (molt bo este darrer, una espècie de crep grosseta de creïlla amb bacó i melmelada de lingonberrys, unes baies que només creixen en aquelles parts tan septentrionals). D'altra banda, també és relativament barat dinar un plat al Kaffekoppen, un lloc molt agradable que hi ha a la plaça Stortorget, al centre de Gamla Stan, el nucli històric que es troba en una illeta al bell mig del llac entorn del qual creix la ciutat (conformada per un conjunt d'illes). Al mateix café també hi podreu tastar una cosa bastant estranya, però que pot fer les delícies dels més golafres: una tassa de xocolate blanc calent. 

Per als més bevedors, en canvi, Estocolm és un problema: la beguda és realment cara. Amb el 100% d'impostos sobre l'alcohol, un terç de cervesa pot costar tranquil·lament 5 o 6 euros a qualsevol bar. I no diguem el vi o altres licors, que els vénen per decilitres de tan racionats com els tenen (potser eixa és una altra de les claus de l'èxit social suec!). Amb tot, si voleu tastar birra local a preu barceloní, podeu anar al bar que hi ha al mateix edifici del Musikmuseet, on trobareu cerveses de mig litre a 3,50 euros. Finalment, pel que fa a la resta d'informacions culinàries, només puc afegir la nostra única experiència de sopar fora: el restaurant Pelikan, una meravella on podreu tastar unes autèntiques mandonguilles sueques (pràcticament tan grans com una pilota de putxero) amb salsa de lingonberrys o una carxofa (gran, molt gran) farcida de formatge fos i uns bolets locals molt bons, dits kantareller. Ah, i se m'oblidava: no se n'aneu d'Estocolm sense tastar els kanelbulle, un dolcet suec ideal per a acompanyar el café amb llet.

Kanelbulle per a donar i vendre

  
Pel que fa a la ciutat en si, és ideal per a passejar pel mateix Gamla Stan, tot ple de casetes antigues de colors, i per Södermalm, l'illa al sud de Gamla Stan, que és la part més cool de la ciutat, amb teatres, cafeteries, bars, restaurant i gent "moderna" (ja m'enteneu). Ací mateix, a banda d'anar a la terrassa del Södra Teatern, val la pena passar pel parc que hi ha al costat de Katarina kyrka, que és en realitat el fossar de l'església encara en ús, però alhora amb funció de zona verda pública. Una cosa semblant passa amb el Kungliga begravningsplatsen, literalment el "Cementeri reial", on se soterra la família reial des de començaments del segle XX (en tombes molt normaletes, res de mausoleus gegants) i també moltes altres persones. Es troba lluny del centre d'Estocolm, a la localitat de Solna, però, si teniu oportunitat, visiteu-lo (en autobús està propet): és una preciositat de parc-cementeri i, a més a més, està al costat d'un altre immens parc, el Hagaparken, que era l'antic vedat de caça dels monarques suecs. 

D'una altra banda, també podeu fer ús de la gran oferta museística de la ciutat, encara que és prou desigual. D'una banda, hi ha certs llocs que no se'n passen -en funció dels gustos, clar-, com ara l'Skansen, que és un museu a l'aire lliure en un parc, amb una part de reproduccions dels pobles i les indústries tradicionals sueques i una altra part zoològica (amb óssos, rens, ants o foques). En este sentit, com que em fan pena els animals en captivitat, doncs em van semblar excessius els 10 euros que cal pagar per l'entrada. Una cosa semblant passa amb el Drotttningholms slott, el palau i els jardins reials -Versalles en versió local- que són visitables en gran part. Si vos agrada el rococó molt bé, però en cas contrari... Ara, el viatge d'una hora des d'Estocolm en una cafetera de vaixell està molt bé per intentar copsar la dimensió de l'arxipèlag. Un altre dels museus que vam visitar va ser el Arkitekturmuseet, a l'illa d'Skeppsholmen, centrat en l'evolució de l'arquitectura sueca des de l'antiguitat, bàsicament a través de maquetes. Tampoc és cap meravella, tot i que la botiga està molt bé. Segurament és més interessant el que hi ha al costat, el Moderna Museet, amb obres d'art contemporani.


Ara bé, el que és, sens dubte, el pitjor dels museus que vam vore a Estocolm és l'Stadsmuseum, el museu de la ciutat, que de tan roín en ocasions, feia riure. Evidentment, és debades i per passar una estona divertida té el seu punt. A banda d'este, també hi ha un altre museu gratuït, el Medeltidsmuseet, sobre la història medieval d'Estocolm, que està prou apanyat. Com que no tenen moltes peces arqueològiques, recorren a recreacions de parts urbanes medievals i, si més no, aconsegueixen un efecte bastant evocador. Però si no voleu evocacions, sinó cultura material pura i dura, aneu al Vasamuseet, on trobareu un vaixell sencer afonat a les aigües d'Estocolm al segle XVII i reflotat fa unes poques dècades. L'embarcació en si és ja impressionant, però, almenys per a un historiador, també ho són els processos mitjançant els quals s'ha procedit a la seua recuperació i a la reconstrucció de les dades que l'envolten. De visita imprescindible. Finalment, també val molt la pena, sobretot si aneu amb algun músic, visitar el Musikmuseet, on podreu tocar tota mena d'instruments i interactuareu amb zones expositives realment divertides.

Com veieu, doncs, hem fet el turista bona cosa, hem menjat a gust, hem passejat amunt i avall, hem viatjat d'una illa a altra i hem gaudit de la ciutat tot el que hem pogut. Estocolm en 4 dies bé val la pena. 

 Gamla Stan (Estocolm), des de l'aire

Entre tots ho hauríem de fer tot

Vinc de Suècia i n'he parlat una miqueta a l'Informatiu. És un país que sempre posem com a referent de coses ben fetes i la veritat és que sembla que hi funcionen. Fins i tot a part de la dreta li agrada citar-la per a aplicar el cas dels xecs sanitaris i escolars mitjançant els quals l'Estat suec finança l'assistència a entitats sanitàries i educatives privades. Segons alguns, això seria una mostra que el benestar passa per la privatització dels servicis bàsics. Però res més lluny del que succeeix a Suècia: els xecs són un sistema per a incentivar la competència entre públic i privat. Tu tries un centre sanitari o escolar i l'Estat et paga totes les despeses amb un xec (en el cas de la sanitat o una bona part en el cas de l'educació). D'eixa forma, mitjançant la llibertat de tria de l'usuari, cada hospital i cada escola lluiten per donar un bon servici i atraure clients. Ací, en canvi, la privatització de la gestió sanitària no et dóna possibilitat de tria: si et toca un hospital privat, has d'anar a ell, no tens una altra possibilitat. I una cosa similar pel que fa als col·legis: no tens opció de tria, ja que els concertats solen rebutjar tots aquells alumnes que no consideren aptes (normalment per raons socioeconòmiques). Això no és competència entre públic i privat, sinó privatització pura i dura en favor d'unes determinades empreses...

 Estocolm, a través d'una espiera

He passat uns dies a Estocolm visitant part de la família i, com em sol passar en estos casos, m’he fixat en allò bo que tenen i que trobe a faltar a casa nostra. Si m’hi quedara a viure, evidentment, acabaria per adonar-me de les coses que no funcionen, però en una visita ràpida la meua tendència és l’altra, la de veure les coses bones per tal de tractar d’aplicar-les a la nostra societat. En este sentit, el mateix dia que vaig abandonar la capital sueca, vaig presenciar una imatge per a reflexionar: un grup de persones, inclosos els més menuts de la família, es reuniren per a passar el matí condicionant les zones comunes del seu edifici, és a dir, podant els arbres, pintant l’entrada, arreglant els desperfectes, etc. Acabada la faena, feren un dinar comú amb el menjar que cadascú baixà de sa casa i supose que degueren quedar ben satisfets d’haver invertit una mica del seu temps i del seu esforç en el bé de la comunitat veïnal. [Continua a la columna de l'Informatiu]
 

Més llimonâ debães

Foto presa a Puxi, Xangai (El món de Maggie)

Amb el post d'ahir va succeir una cosa curiosa que només m'havia passat amb els posts sobre la senyera: molta gent em va fer els comentaris per correu privat i no en el blog. No sé si era per això però tal vegada tenien cert inconvenient a dir la seua sobre unes cites que, si més no, eren un tant bèsties. En tot cas, el blog La llimonà no és de vaes no es quedava en l'humor racial a tort i a dret, sinó que anava molt més enllà; recomane encaridament que li aneu fent una ullada als 84 posts que el sollaner -sembla que no suecà- va publicar mentre feia l'Erasmus a Shanghai (sí, ara n'hi ha a Àsia i Amèrica).

Les cites que es poden fer del sollanero solitario (com deia ell) són múltiples. Mirant per damunt uns quants posts del primer mes, podeu llegir coses i anècdotes com estes:

Bon dia llobarros de la nit [...] Com vegueu vos he ficat la foto de tots els figures. Me mola ser sempre el que ix més mal en totes les fotos, quan me veig una foto a mi mateixa en ixa cara de panac,me entren arcaes. Però sóc aixina de impedit físicament, no es pot fer res.

Damunt, el porno està prohibit en xina. Sí, ho vaig comprobar, no puc accedir a cap web de pornografía. La única opció es ficar el emule i baixar la típica película que no s'ha estrenat en el cine, com Titanic 3

La pobrea abunda, i te perseguix si tens algo de poder adquisitiu. L'altre dia una huela sen venia darrere de mí en crema per a netejar-me les sabates. Hi hagué una persecució, on la huela corria agachà darrere meua intentant ficar-me betum a la sabata. La part roïn es que si li dones 1 yuan a la huela, te vindrán 300 hueles més, o xiquets, o hueles en xiquets.

El viatge anava a ser en Cristopher-Carxòfol i la novia xina, la carahome, però com són els meus amics, no men passaré molt en ells, i ho deixarem com a que tenen un xicotet retràs mental.

Les fotos que veieu són del famós jardí del Mestre de Reds, un tío que era el puto amo dels ejèrcits però que en el fons volia ser peixcaor professional, i anar a per llobarros, doraes i tenques amb males intencions. Finalment ho va aconseguir i es va retirar a una casa amb un llac al mig. El llac está ple de peixets de colorets, el típic carpó de mercat que compraes per vint duros en la infància, però que están ahí més anys que jo i són tintamarros de veritat. Vaig vore un peix taronja-groc de quasi un metre de llarg i un negre de metre i mig. Molen.

I, sobretot, cal destacar dos posts d'eixa etapa inicial. Un sobre el menjar xinés:

Estava [...] un poquet cansat del típic desdejuni xinés : got de soja calenta, ou bollit i bollet de carn o verdures. Volia algo dolçet, un café en llet en algo dolçet. El café en llet l'he conseguit en llanda, así se ven com les coca-coles, no hi ha més remei. Després he entrat a un forn i he comprat, atenció, que gran! Croissants xicotets! Amb sucre per damunt, tendrets, ahí estava jo tot feliç en el curasanet, així que he anat tot decidit a sucar-lo en el café i pegar-li mos... tenía una llonganissa dins, com si fora de pascua...
Sense més solució, i empenyat en alguna cosa dolça, he comprat un bollet, diguent, esta si que és la bona...tenía verdures dins. Els xinos no entenen que és dolç o que és salat. La majoria de voltes demanes coses dolçes i són agridolçes : tenen botifarra, carn de pollastre, verdures o jo que sé més. Per exemple, en el burguer, (que así el menú hamburguesa+beguda = 70 cèntims), la beguda es llet de soja en gominoles. I com te beus les gominoles? en una palleta com el dit de grossa, així quan xuples, te tragues les gominoles. L'hamburguesa, per sort, normal.

I un altre sobre l'apropament a les dones xineses, que no em resistisc a copiar quasi íntegrament:

Así n´hi ha que es pensa que traure el mandurrio a passejar es com anar a comprar aspinacs. Recorde el típic sapo de la meua terra diguent-me : a quan vages a china, a follar sense parar. Al principi pareix una broma, però cada volta va diguent-ho més gent i al final penses, ¿serà de veres, que només per ser espanyol, puc anar al mig de l´avenida de Nanjing, me trac la xufa untà en manteca i s´amorrarán com si el món s´acabara? Personalment no ho he probat, però crec que igual el pegarien un passò, la policia arribaría en la furgona negra (es blanca, però te tanta merda que pareix negra), i te tancaría en un nicho pal resto de la teua vida.
Entonces apareix el típic flipaillo, que diu, home, tampoc és això, lo que vol dir és que vas a ligar com el puto amo, que portes el condó apreparat en la disco (un en cada butxaca, i altre en el piu, per si te s´ascapa algo de tant de roce). Jo vos dic que así ligues igual o menos que Pascualet collint caragols en un hort d´ancissams, per varies raons bàsiques :

• Qui és lleig, és lleig en Valencia, en Shanghai i en el Congo. Ahí no hi ha volta de fulla, la única solució es operar-se o tindre el piu com el camal de llarg.
• Qui no té gràcia pa ligar, no la té así ni en Australia. Encara que t´estudies tota la videografía dels morancos i cruz y raya, no vas a ser més graciós i ligar més. Si eres un pasmarot, ho eres pa sempre, a llegir el diari i a jugar al dominó.
• En China la proporció de homes-dones es uns 10 homes per dona. Allà on vajes està ple de xotos, estic segur que así en negoci de gays triunfarà en el futur. Home, que la majoría de homens son més lletjos que el dimoni xuplant safanories, que tenen cap de genoll o boca de rata traicionera, pues sí. Però si tens que competir en 10 xinarros, alguno estarà bo, encara que tinga la xufa com un cigrò. La cosa està mal.
• Vale, eres espanyol, això igual té feeling en Japó, però a vore si vos queda clar moniatos, que no tots som Antonio Banderas.
• La majoria de dones tenen cara de paret. O siga, son més lletges que tindre el forat del cul en la front, a ixos desesperats de les dones asiatiques, que veuen una porno en una china y se pensen que totes les d´así son igual, o que són com les de les pelicules... ho porten poc clar. Ara no sé que dir-vos, perversions hi ha de tot tipus. Hi ha qui li mola menjar pernil a les tres del matí en la xorra per fora el forat del canonsillo, hi ha que li agrà el sado, etc.. De gustos i obsessions, i morbos, no hi ha res escrit.

En definitiva, de vegades els blogs, tot i que estiguen ja tancats, són una de les literatures més adients per a la nostra atrafegada quotidianitat: textos breus, divertits, originals, a l'abast immediat... Com li deia un anònim que passava per allí al mateix sollaner:

jajajajajajjaj,
por dios q partida d culo xDD
podrias hacerte un videoblog y venderlo a alguna cadena d tv española. te forrabas xD

Bancalets a la Xina?

"Bancalets" a la Xina

Hui torne a recomanar un parell de blogs valencians, però no de bloguistes en actiu sinó de gent que per raons ben concretes ja ha tancat el blog. Tanmateix, els seus posts romanen a internet i són ben interessants. En primer lloc, hi ha El Bancalet, que es tracta del relat i l'explicació del procés de naixement i desenvolupament d'un hortet de mitja fanecada a l'interior de la Marina Alta al llarg d'un any: tomaques, faves, naps, xirivies, carabassetes, pebreres, lletugues, albergínies, bajoquetes, carabasses i faves. La il·lusió del començament, les suors del treball, la recollida dels fruits, les males èpoques... Tot concentrat en 33 posts.

D'una altra banda, hi ha La llimonà no és de vaes (sic), el blog de l'estada Erasmus d'un riberenc a la Xina, també durant un any. Les barbaritats que diu i la naturalitat amb què les explica són de campionat. En acabant d'arribar escrivia coses com esta:

L´altre día, anant a córrer a la matinada, vaig vore una tropa de xinos i xines agenollats en terra. Estavent podant el cèsped. Anaven en una corbella xicoteta segant-lo. No m´ho creuia, així q m´acostí a vore-ho i sí. Hi han varies tropes que es dediquen a això. ¿Per a què gastar-te diners en gasolina per a una máquina sí amb això contrates 20 xinos que ho fan millor, i damunt porguen les males herbes?

I poc després continuava amb una sèrie de comentaris sobre la higiene i el menjar del país:

La ronya es tu amigo i coses d´ixes, com deia, només tenen sabó del lagarto, de pastilla i d´escama i amb això llaven desde la roba hasta les parets.
La taronja xina es més ácida, i casi inmenjable. He arribat tot feliç en el mig kilo de mandarines, i al tastar-les... i collò, pareixia que menjava llima.
Les guarraes que arriben a menjar els xinos superen inclús als mals gegants dels fraggels, que cuinaven suc de fraggels en nap i aspinac. Vos presente en primer lloc la gominola de panolla. Es com la típica fresa o melocotó que et compres en el kiosc... però en sabor a panolla. Es comestible i té la podries ficar en l´amanida (ansalà de la bona).

Els mateixos xinesos no es lliuraven de la crema:

Ahir em presentaren al meu agermanat, o siga, al sapo que t´assignen si eres Erasmus pa que te faça el paripé i t´ensenye la ciutat i se faça el teu amic de per vida. L´odie. Li diuen Wang Ling Feng, però ell vol que li diguen Jack. Com no vull fer-li un lleig li diré Jack Caracremà, xq té la cara ratà i pareix que li bolliren el cap quan era xicotet. [...]
Continuant en la meua historia de Jack Caracremà he de comentar que sóc un desgraciat. ¿Per què a tots els putos suecos els ha tocat una tía d´acompanyant i a mí el puto caracremà? ¿m´han vist cara de perdre oli? Fills de putes.
A expenses dels comentaris racistes i envejosos, que en faré i molts, comence a vore que hi ha de tot, com en tot el món : xinos agres, xinos belicosos, xinos malèfics i especulaors, xinos mafiosos, xinos desconfiats, xinos que xillen, xinos amargats, en inclús xinos quasi negres. Aixina i tot, sempre acabes trobant algún per el que val la pena retirar els insults. O no.

Però els comentaris de tot tipus no anaven únicament adreçats als xinesos, sinó que també els occidentals que l'acompanyaven a la universitat eren objecte de la seua corrosió:

Sí, els suecos són uns impresentables : maleducats , malcriats, beuen cervessa a tot hora, fumen i tiren les colilles per on els passa i els veus uns aires de superioritat que voldries que els agarraren cuatre xinos fent karate i els molgueren a palos. [...]
Nigeriano nacionalitzat sueco, va de listo per la vida. Es el típic que va en cançons de rap, roba llarga i fent-se el passota de la vida. Menja rapé (tabaco d´ixe que se fica en la llengua, lo pitjor del món), i damunt se veu que es un niñato malcriat. O siga, que dona asco y damunt es negre. Tinc que fer una puja a vore que donen més agonía, si els negres o els grocs. De moment els xinos negres (hi han, jo n´he vist per así), s´enduen la palma.

Ell mateix justificava la seua actitud:

Si cregueu que sóc un xenòfobo i un raciste, és que teniu raó. Ho sóc però de tots els païssos i totes les ètnies. Me cague en els suecos, en els danesos, en els xinos, en els alemans, els negrates i els espanyols. Els espanyols són lo més lamentable que cónec. L´altre dia, comprant en la ciutat em vaig pillar a dos espanyols, i curiosament de Valencia. Els salude i m´alegre de poder per fi parlar espanyol, tot feliç, els dic cuatre coses e intente ser amable... passaren de mí com de la merda. Donen asco, venen así a fer turisme i se creuen que poden comprar duros a cuatro pessetes. Uns antipàtics, vamos. I no és la primera volta que em passa. Els espanyols quan venen a Xina i veuen un altre espanyol actúen com si estagueren ahí en Benifaió comprant llonganisses en la carnissería, o siga, passen com de la merda. Ie, que estem a l´altra punta del món!!
¿Sabeu que és el primer que pregunten quan dic que sóc espanyol? Si sé ballar flamenco, si sé torejar, tocar la guitarra i si m´agrà el vi. Bona imatge dels espanyols : ballaors, toreros i borratxos. Inclús el Jack Caracremà volia introduir-me en un grup de fans del toreig, me caguen la puta, en lo que odie els putos bous, i así tots parlant-me del San Fermín, del Litri, de José Tomás i del bou Pinto. Che, aneu a fer la mà!!!

Però tant al principi com al final, no podia més que afirmar que s'ho passà molt bé i que la Xina és tot un món per descobrir i gaudir:

La veritat que estar así mola molt. Sí, els xinos són uns vinagres i me miren com si havera mort un gos a pataes, però dona igual, el país està guay amanta, i disfrutes mirant les coses diferents, tant de cultura, com de menjar, com els fregaos mafiosos. Molta gent crec que estaría espantada, però jo estic feliç. [...]
Anar allí ha sigut un gran cúmul d´experiències, i sobretot, molta comparació entre els xinos i nosaltres, pa al final donar-se compte, com un cercle, que no som tan diferents. M´agrada la seua escritura, la cultura milenaria, i totes ixes coses, però a l´hora de la veritat, són igual de putes que moatros. En tots llocs, hi han putes i drogues, bones i males persones. "Yo... he visto cosas que vosotros no creeríais mai de la vida... xinos tirar gargalls més grans que els del tio Ramón, he vist xinos cagant de peu en la oscuritat prop de la porta del Water... Todos esos momentos se perderán en el tiempo, com la lletà baix el condó (per tots ixos fills bastardos que mai viurán)...

Es hora de sopar..."

Ale, a cascarla.

London calling

A la Tate Modern, tractant d'entendre el Performance art

Enmig del fragor de la mudança, aprofitant el pont barcelonés de la Mercè, vam fer una escapada a Londres, planejada abans de saber que hauríem de canviar de casa i pagar unes exorbitants quantitats de fiança i "honoraris" de la immobiliària. Era la segona estada en a penes sis mesos i confirmat, almenys per a mi: Londres és la ciutat dels desdejunis forts, els pubs de cervesa i la música en directe. Com que qui més qui menys supose que ja hi haurà anat, només faré unes quantes recomanacions -moltes d'elles al seu torn recomanades per bons amics que es nota que saben gaudir de les ciutats- que ixen una mica de les rutines marcades per les guies.

En primer lloc, l'hostal Piccadilly Backpackers és una bona opció si féu el viatge en grup i no vos fan nosa els llocs massificats (700 llits) i on de vegades pot fer la sensació que tal vegada Zed i Maynard estan a la rebotiga fent de les seues; és ben barat i està en ple centre (al costat de Piccadilly Circus), des d'on hi ha connexions excel·lents a qualsevol lloc de la ciutat i es poden fer passejades matutines pel Soho. Per desdejunar, tot i que ens quedàrem amb les ganes de provar el Fernandez & Wells, les bombes energètiques finlandeses de la Nordic Bakery (especialment recomanables els cinnamon bun) i els espectaculars croissants francesos de la Maison Bertaux compensaren qualsevol possibilitat de pena. Per rematar és irrenunciable un café de veritat -italià- al Bar Italia, obert vint-i-quatre hores al dia, entre decadent i alegre, entre turístic i autèntic...

Trobar un bon lloc on dinar o sopar a Londres no sempre és fàcil si es vol prescindir dels llocs de menjar ràpid, normalment asiàtics, que són una bona opció si aneu de mercadets (Camden, Portobello, Spitalfields, etc.). En tot cas, entre els que he anat provant em quede amb The Audley per dinar, un gastropub a Mayfair on es pot trobar bon menjar anglés, la Aphrodite Taverna per sopar, un pintoresc restaurant xipriota a Notting Hill, i el Jen Café a qualsevol hora, un baret del Soho on fan un menjar xinés casolà de primera. Per rematar, ja sabeu, café al Bar Italia... D'una altra banda, si sou dels que gaudiu amb el Jardí Botànic de València no podeu deixar l'oportunitat de destinar mig dia als Kew Gardens, que són els que contenen la major diversitat d'espècies vegetals del món en les seues més de 130 hectàrees. Igualment, si decidiu anar a Camden i aneu amb tranquil·litat, una bona opció és fer-ho en vaixell des dels canals de Little Venice.

Pel que fa als pubs on xarrar pels colzes mentre es van bevent unes quantes pintes, es poden trobar ambients un tant especials al Lamb & Flag, en un carreró proper al mercat de Covent Garden, al Princess Louise, al final de la New Oxford Street amb Holborn, o al The Hawley Arms, al costat de Camden, un bon preparatori per a les eixides nocturnes, per a les quals destaquen els nombrosos concerts de música en directe a discoteques o pubs. Entre les primeres cal destacar, també a Camden, el Koko, un impressionant teatre condicionat per al món de la nit, on mai hauria arribat a pensar que veuria en directe el ressorgir dels Dinosaur Jr, i, entre els segons -n'hi ha a cabassos-, personalment puc destacar el Monto Water Rats on, qui com no vol la cosa, un divendres a la nit tocaven fins a cinc grups de l'escena local (els Noisick, delerosos d'anar a Benicàssim, els millors).

I això, llevat del British, la Tate, Trafalgar Square i tot allò més típic, és el que puc recomanar de Londres. I vosaltres, hi heu estat? Alguna "contrarecomanació" per a futures visites?

Very much, vine a Benimarraig

Continue fent recomanacions blogosfèriques, alhora que aprofite per realitzar una flagrant denúncia. D'una banda, el blog a resseguir és La volta dels 25 de Marc Serena, un periodista de 25 anys que està fent la volta al món i aprofita per enllaçar coses interessants o curioses d'allà on va, com esta discoteca "silenciosa" de Mont-real. D'una altra banda, el mateix Serena parlà del que indolentment denunciaré: el vi Las Falleras d'Utiel-Requena, embotellat per Marks & Spencer per a la seua venda exclusiva, empra les simpàtiques etiquetes que veiem ací baix:

A poc més de 3 euros venen la botella, o siga que deu ser vi del bo...

Del nord al sud (d'Europa)

Universitat d'Utrecht (300.000 habitants), la més gran dels Països Baixos

Tornat d'Utrecht pense en la disjuntiva de sempre: Al nord unes ciutats ben pensades, de vianants i amb bons transports, un paisatge racional, cuidat i sense centenars de grues, una economia potent, diversificada i que distribueix rèdits; al sud unes ciutats on ens domina el cotxe i els transports van com van, un paisatge desbordat per la construcció i una economia fortament dependent d'uns pocs sectors. Tanmateix, al nord hi ha un clima variable tirant a fred, un tipus de menjar genèric i despersonalitzat i una vida tranquil·la sense massa festa que contrasta amb el nostre clima calorós, la riquesa i la varietat de la nostra gastronomia i l'animositat del nostre ambient festiu. Amb què ens hem de quedar? Jo ho tinc clar, però no podria haver un terme mitjà?

Hugo Mas, els moriscos, Sardenya...

L'amic Martí el Jove, el que vos enviava salutacions

Retorne de Sardenya amb una sorpresa ben grata: l'Hugo Mas ha posat a l'abast de tothom les cançons del seu primer disc mitjançant la plataforma Bandcamp. S'hi pot sentir el disc en línia, veure'l en línia, descarregar-lo en línia... Una meravella, xe. D'altra banda, quant a l'assistència al congrés de Càller he pogut comprovar que, malgrat ser un xiringuito d'uns d'americans per a pegar-se unes bones vacances a Europa, s'hi pot traure profit: coneixences d'altres investigacions, d'altres historiadors, de professors propers o llunyans, etc.

Entre les comunicacions que vaig sentir hi hagué un parell que m'interessaren especialment: la referida a l'extracció d'argent a Falset durant la segona meitat del segle XIV amb treballadors sards de les mines d'Iglesias exposada per l'investigador lleidatà Albert Martínez Elcacho i la del professor valencià Rafael Benítez sobre la identitat de la generació de musulmans expulsats en 1609 a través d'alguns processos inquisitorials. Esta darrera confirmava d'una manera o una altra la importància de les unitats polítiques a l'hora de configurar el sentiment de pertinença premodern, ja que -cosa que jo sempre havia dubtat- fins i tot els musulmans es declaraven "moriscos del señorío de las Cinco Villas", "moriscos de Aragón", "moriscos del reino de Granada" o "moriscos del reino de Valencia", combinant així dos factors per a definir el seu origen: la seua estirp ("casta o generación") i la seua procedència territorial.

Finalment, un consell turístic: si algun dia aneu a Càller i vos agraden els hotels a la manera de casa d'hostes, amb una propietària discreta i en un edifici restaurat amb un gust senzill i sobri, visiteu Rose Rosse, situat a la part antiga de la ciutat. La visita paga la pena per a un parell de dies com a molt, però es pot combinar -cosa que encara no he fet- amb una ruta per l'illa, passant per Oristany, Bosa, Castelsardo i l'Alguer, des d'on es pot mamprendre el viatge de tornada.

He trobat un tresoret! a la jaqueta verda!

Els tresors d’un cap de setmana llarg a les butxaques de la jaqueta verda, la que tant ens agrada: una xarxeta de plàstic blanc que cobria una pilota de color fúcsia, d’eixes de jugar a la platja o tal vegada a la muntanya amb els amics, que ara et pots posar al damunt per a fer-te el graciós com si fores una senyora major amb la seua ret al cap; un torcaboques de paper que per la seua olor intensa a oli refregit de bomba barcelonina diries que correspon a aquell bar on vau acabar la nit prenent-li el pèl a un cambrer dit el Guaje que no estava per aguantar favades; un altre torcaboques però amb un dibuix ben clar i una inscripció que el fa provenir del Bar Restaurant Cap de Creus, on vau dinar cara a l’aire i vau confraternitzar amb un altre cambrer, aquest ben simpàtic i una mica begut, que vos va acabar convidant a un patxaran abans que baixàreu a fer una becadeta als bells i tranquil·litzants esculls empordanesos; un tercer torcaboques, aquest d’El Paraíso, aquell bar de ionquis recuperats de la platja de Blanes on vau prendre tretze sardines i dos entrepans de calamars a parts iguals entre els quatre; el tiquet de la Pizzeria L’Olla, de L’Escala, 54,84 euros, on vau sopar dijous abans de recollir-vos a dormir en la Pensió Mediterrà, un lloc ben barat i on no et demanen mai la documentació, una dada a tindre en compte; l’entrada al Marimurtra, el jardí botànic de Blanes creat per l’alemany Carl Faust on N. va gaudir com un xiquet fent fotos als hibiscos, els magnoliers, les hedres i tota mena de plantes desconegudes per a la resta; una nota escrita per l'altre cambrer del Cap de Creus on ens indicava quina era la nostra taula, la 108, perquè anàrem a pagar a la barra, on ens van convidar a les copetes de patxaran; un dibuix d’una estadounidenca que coneguérem al Manchester, T. L., fet per a indicar-nos on és Long Island respecte a Nova York; i una petita pedra de pissarra del penya-segat del far del Cap de Creus, lloc finisterrià on J. prengué un beefsteak fin del mundo i A. es banyà els peus mentre N. dormia com un soc i jo llegia els paradisos infantils d’en Manzano. Tenim fotos, encara ens dura el bronzejat.

Gents

Este cap de setmana m'he trobat als transports amb gent molt xarraõra (o és que jo tinc una cara que diu "conta'm la teua vida, que és de bades"). A banda de l'estrany viatge de Bétera a València de dissabte a la nit, passant per Masies i pels caminals de l'Horta Nord preguntant per la policia, una antiga professora o altres coses (amb no menys estranyes respostes dels preguntats), el diumenge una paraguaiana al metro i el dilluns una catalana d'origen manxec al tren es van dirigir a mi per contar-me certes coses:

R. fa nou mesos que és a València, acabada d'arribar d'una xicoteta comunitat paraguaiana propera al riu Apa, limítrof amb Brasil. El guaraní és la seua llengua natal i considera que és "l'idioma de Paraguai", ja que tothom el parla. El valencià, en canvi, no el parla molta gent, però és fàcil d'entendre, ja que s'assembla al portugués. Segons R. a penes si hi ha paraguaians a Espanya perquè no volen deixar les seues famílies i ella mateixa, una jove que no arribarà als vint anys i que treballa cuidant una anciana d'Alaquàs, enyora molt la seua pàtria. Diumenge al matí vaga perduda a l'estació de l'Amistat, ja que, atabalada perquè una dona drogada l'ha increpada i insultada en la línia groga d'autobusos per no voler deixar-li 10 euros, no ha sabut trobar l'estació d'Empalme per tornar a casa. Segurament no tornaré a veure-la. Espere que li vaja bé.

M. torna a Montcada i Reixac després d'haver visitat la seua filla a La Manxa, el mateix lloc des d'on va arribar ella a Catalunya fa molt de temps. Té una malaltia terminal i vol passar el que li resta viatjant pel món sense parar. Fa poc ha estat a Menorca, que recomana vivament com l'illa balear més tranquil·la, ja que està poc construïda -al pas que anem, la gent haurà de menjar rajoles: l'agricultura s'abandona i no paren de fer edificis, argüeix. Encara sort que a Catalunya tenim en Montilla, que és amic seu perquè van treballar junts sis anys a l'Ajuntament de Cornellà i encara el President se salta els protocols dels mítings per anar a saludar-la. És un home que compleix, pensa en veu alta ella; no fa res, li responc jo. La M. també vol anar a la Xina, ja que el seu gendre, separat de la seua filla, acaba de tindre un fill amb una xinesa i esta, que no s'adapta a la vida espanyola, vol tornar al seu país, on valoren els xiquets però consideren una merda les xiquetes, una injustícia flagrant al seu entendre. Tot plegat, la M. s'ha tirat a la beguda i, mentre parla i parla, tira mà contínuament d'unes botelletes de terç de cava Freixenet. A ella segur que no tornaré a veure-la. S'acomiada a Sants -jo baixe a França- disculpant-se per si m'ha molestat la seua conversa d'hores. I tant que no. Espere que aprofite el que li queda com ella desitja...