He trobat un tresoret! a la jaqueta verda!

Els tresors d’un cap de setmana llarg a les butxaques de la jaqueta verda, la que tant ens agrada: una xarxeta de plàstic blanc que cobria una pilota de color fúcsia, d’eixes de jugar a la platja o tal vegada a la muntanya amb els amics, que ara et pots posar al damunt per a fer-te el graciós com si fores una senyora major amb la seua ret al cap; un torcaboques de paper que per la seua olor intensa a oli refregit de bomba barcelonina diries que correspon a aquell bar on vau acabar la nit prenent-li el pèl a un cambrer dit el Guaje que no estava per aguantar favades; un altre torcaboques però amb un dibuix ben clar i una inscripció que el fa provenir del Bar Restaurant Cap de Creus, on vau dinar cara a l’aire i vau confraternitzar amb un altre cambrer, aquest ben simpàtic i una mica begut, que vos va acabar convidant a un patxaran abans que baixàreu a fer una becadeta als bells i tranquil·litzants esculls empordanesos; un tercer torcaboques, aquest d’El Paraíso, aquell bar de ionquis recuperats de la platja de Blanes on vau prendre tretze sardines i dos entrepans de calamars a parts iguals entre els quatre; el tiquet de la Pizzeria L’Olla, de L’Escala, 54,84 euros, on vau sopar dijous abans de recollir-vos a dormir en la Pensió Mediterrà, un lloc ben barat i on no et demanen mai la documentació, una dada a tindre en compte; l’entrada al Marimurtra, el jardí botànic de Blanes creat per l’alemany Carl Faust on N. va gaudir com un xiquet fent fotos als hibiscos, els magnoliers, les hedres i tota mena de plantes desconegudes per a la resta; una nota escrita per l'altre cambrer del Cap de Creus on ens indicava quina era la nostra taula, la 108, perquè anàrem a pagar a la barra, on ens van convidar a les copetes de patxaran; un dibuix d’una estadounidenca que coneguérem al Manchester, T. L., fet per a indicar-nos on és Long Island respecte a Nova York; i una petita pedra de pissarra del penya-segat del far del Cap de Creus, lloc finisterrià on J. prengué un beefsteak fin del mundo i A. es banyà els peus mentre N. dormia com un soc i jo llegia els paradisos infantils d’en Manzano. Tenim fotos, encara ens dura el bronzejat.

Gents

Este cap de setmana m'he trobat als transports amb gent molt xarraõra (o és que jo tinc una cara que diu "conta'm la teua vida, que és de bades"). A banda de l'estrany viatge de Bétera a València de dissabte a la nit, passant per Masies i pels caminals de l'Horta Nord preguntant per la policia, una antiga professora o altres coses (amb no menys estranyes respostes dels preguntats), el diumenge una paraguaiana al metro i el dilluns una catalana d'origen manxec al tren es van dirigir a mi per contar-me certes coses:

R. fa nou mesos que és a València, acabada d'arribar d'una xicoteta comunitat paraguaiana propera al riu Apa, limítrof amb Brasil. El guaraní és la seua llengua natal i considera que és "l'idioma de Paraguai", ja que tothom el parla. El valencià, en canvi, no el parla molta gent, però és fàcil d'entendre, ja que s'assembla al portugués. Segons R. a penes si hi ha paraguaians a Espanya perquè no volen deixar les seues famílies i ella mateixa, una jove que no arribarà als vint anys i que treballa cuidant una anciana d'Alaquàs, enyora molt la seua pàtria. Diumenge al matí vaga perduda a l'estació de l'Amistat, ja que, atabalada perquè una dona drogada l'ha increpada i insultada en la línia groga d'autobusos per no voler deixar-li 10 euros, no ha sabut trobar l'estació d'Empalme per tornar a casa. Segurament no tornaré a veure-la. Espere que li vaja bé.

M. torna a Montcada i Reixac després d'haver visitat la seua filla a La Manxa, el mateix lloc des d'on va arribar ella a Catalunya fa molt de temps. Té una malaltia terminal i vol passar el que li resta viatjant pel món sense parar. Fa poc ha estat a Menorca, que recomana vivament com l'illa balear més tranquil·la, ja que està poc construïda -al pas que anem, la gent haurà de menjar rajoles: l'agricultura s'abandona i no paren de fer edificis, argüeix. Encara sort que a Catalunya tenim en Montilla, que és amic seu perquè van treballar junts sis anys a l'Ajuntament de Cornellà i encara el President se salta els protocols dels mítings per anar a saludar-la. És un home que compleix, pensa en veu alta ella; no fa res, li responc jo. La M. també vol anar a la Xina, ja que el seu gendre, separat de la seua filla, acaba de tindre un fill amb una xinesa i esta, que no s'adapta a la vida espanyola, vol tornar al seu país, on valoren els xiquets però consideren una merda les xiquetes, una injustícia flagrant al seu entendre. Tot plegat, la M. s'ha tirat a la beguda i, mentre parla i parla, tira mà contínuament d'unes botelletes de terç de cava Freixenet. A ella segur que no tornaré a veure-la. S'acomiada a Sants -jo baixe a França- disculpant-se per si m'ha molestat la seua conversa d'hores. I tant que no. Espere que aprofite el que li queda com ella desitja...