Els tresors d’un cap de setmana llarg a les butxaques de la jaqueta verda, la que tant ens agrada: una xarxeta de plàstic blanc que cobria una pilota de color fúcsia, d’eixes de jugar a la platja o tal vegada a la muntanya amb els amics, que ara et pots posar al damunt per a fer-te el graciós com si fores una senyora major amb la seua ret al cap; un torcaboques de paper que per la seua olor intensa a oli refregit de bomba barcelonina diries que correspon a aquell bar on vau acabar la nit prenent-li el pèl a un cambrer dit el Guaje que no estava per aguantar favades; un altre torcaboques però amb un dibuix ben clar i una inscripció que el fa provenir del Bar Restaurant Cap de Creus, on vau dinar cara a l’aire i vau confraternitzar amb un altre cambrer, aquest ben simpàtic i una mica begut, que vos va acabar convidant a un patxaran abans que baixàreu a fer una becadeta als bells i tranquil·litzants esculls empordanesos; un tercer torcaboques, aquest d’El Paraíso, aquell bar de ionquis recuperats de la platja de Blanes on vau prendre tretze sardines i dos entrepans de calamars a parts iguals entre els quatre; el tiquet de la Pizzeria L’Olla, de L’Escala, 54,84 euros, on vau sopar dijous abans de recollir-vos a dormir en la Pensió Mediterrà, un lloc ben barat i on no et demanen mai la documentació, una dada a tindre en compte; l’entrada al Marimurtra, el jardí botànic de Blanes creat per l’alemany Carl Faust on N. va gaudir com un xiquet fent fotos als hibiscos, els magnoliers, les hedres i tota mena de plantes desconegudes per a la resta; una nota escrita per l'altre cambrer del Cap de Creus on ens indicava quina era la nostra taula, la 108, perquè anàrem a pagar a la barra, on ens van convidar a les copetes de patxaran; un dibuix d’una estadounidenca que coneguérem al Manchester, T. L., fet per a indicar-nos on és Long Island respecte a Nova York; i una petita pedra de pissarra del penya-segat del far del Cap de Creus, lloc finisterrià on J. prengué un beefsteak fin del mundo i A. es banyà els peus mentre N. dormia com un soc i jo llegia els paradisos infantils d’en Manzano. Tenim fotos, encara ens dura el bronzejat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada